Aquest divendres 15 d'octubre ha fet setanta anys que van assassinar el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. A la tarda he penjat aquest comentari al Facebook: "No sóc fan de Lluís Companys però avui és necessari un record per l'únic president europeu escollit democràticament i assassinat en exercici del seu càrrec". Hi ha hagut alguns comentaris i un cert debat entre un detractor i un defensor, que m'han portat a reflexionar una mica sobre la figura de Companys.Recordo que el meu avi, que el va veure "en acció", deia que era un cridaner. Curiós adjectiu. Suposo que devia ser pel contrast amb el seu antecessor, Francesc Macià. Realment la trajectòria de Companys és irregular com a màxim dirigent de la Generalitat republicana. Només ser escollit la "lia" força amb la Llei de contractes de conreus i encara en munta una de més grossa l'octubre del 34 i acaba a la presó. En surt el febrer del 1936 i menys de mig any després esclata la Guerra Civil. El seu paper durant l'inici del conflicte és discutible? Segur que sí, però devia ser molt complicat ser president de la Generalitat en la Catalunya revolucionària. Per postres, el 1937 se li instal·la el govern espanyol a Barcelona, amb un personatge com Negrín al capdavant. Bona relació no en van tenir.
La resta de la història és ben coneguda. S'exilia a França i és capturat pels alemanys i lliurat a les autoritats franquistes, que després de torturar-lo, amb una pantomina de judici el condemenen a mort i és afusellat el 15 d'octubre de 1940 a Montjuïc. El règim franquista, és a dir el govern espanyol, assassina un president escollit democràticament. Un cas lamentable que no ha tornat a passar més a Europa. Però ens va tocar als catalans i encara no han anul·lat ni el consell de guerra que el va condemnar. Ens pot agradar a no la trajectòria política de Companys, però la seva figura l'hem de reivindicar i el seu assassinat ha de ser recordat com un dels fets més ominosos de la recent història europea.
2 comentaris:
Jordi, cuenta la otra historia de Companys por favor,
En los años 20 sólo un escasísimo 1% de la población, podía ir a la Universitat, el de Terrós, su familia era terrateniente de la plana de LLeida,con el sudor de els camperols que les pagaba mal y poco, se fué a Bcn a sacarse Derecho, que ironía? el defensor de los oprimidos de catalunya y él un burgués,
POR FAVOR, LEÁMOS LA HISTORIA COM MAYÚSCULAS, COMPANY, no le llegó ni a os tobillos a Maciá
Amic anònim,
No sé com es va pagar en Lluís Companys la carrera de Dret, però als anys 20 ja feia uns quants anys que estava llicenciat i exercint d'advocat, defensant sindicalistes. Francament no sé com tractava la familia Companys els seus treballadors pero els pares són els pares i els fills els fills.
Macià i Companys són personatges molt diferents. A mi m'agrada més Macià però no estic d'acord aquest atac sistemàtic cap a la figura de Companys.
Publica un comentari a l'entrada