Torredembarra ha tingut dos atletes que han participat en uns Jocs Olímpics: Yousef El Nasri (Sydney 2000) i Berta Castells (Atenes 2004 i Beijing 2008). Uns anys abans, una altra atleta torrenca va aconseguir els requisits per participar a Barcelona 1992, però una d'aquelles decisions tan arbitràries com incomprensibles la va deixar fora de l'olimpiada que es disputava a casa nostra. És Maite Montaña, migfondista torrenca que va estar quinze anys a l'èlit de l'atletisme espanyol i té un palmarès més que destacat.
María Teresa Montaña Fernández va néixer l'any 1967 a Barcelona en una família procedent de la Rioja i fins els deu anys va exercir de "pixapina", com ella mateix es defineix, passant els caps de setmana i els estius a Torredembarra. La seva família es va establir definitivament a la vila torrenca quan ella cursava sisè d'EGB i va ser llavors quan va descobrir l’atletisme, de la mà del voluntarisme d'en Josep Maria Bernad i els germans Carme i Josep Maria Cañellas. La Maite va començar a practicar aquest esport com activitat extraescolar al Col·legi Antoni Roig i es va iniciar en les curses populars. Als 12 anys, a Baix a Mar, va guanyar la primera cursa.
La progressió de la Maite Montaña va ser molt ràpida i va anar acumulant campionats de Catalunya i podis als campionats catalans i estatals de les diferents categories. El Nàstic, el club de referència de la zona, la va fitxar quan ella cursava primer de BUP i Joan Rius es va convertir en el seu entrenador. Montaña va esdevenir fixe en la selecció espanyola, des de juvenil, als 14 anys, fins a l'absoluta, coincidint amb noms com Maite Zúñiga, Abel Anton o Fermín Cacho. L’atleta torrenca va saber gestionar molt bé aquesta vertiginosa progressió, combinant la pràctica de l’esport amb l'estudi.
Una de les decisions importants de la seva carrera la va prendre quan li van oferir una beca per anar a la Residència Blume de Barcelona i va decidir rebutjar-la. No volia estar lluny de la família. Reconeix que potser va ser una mica covarda però afirma que no se n'arrepenteix d'aquella decisió. La Maite assenyala que la seva doble condició de catalana i tarragonina no la va afavorir en la seva carrera. Per una banda, el centralisme barceloní es feia notar i, per l'altra, companys i companyes seus de selecció els costava molt entendre la seva doble condició de catalana i espanyola.
De les desenes de victòries i podis de la seva carrera, Montaña es queda amb el Campionat Absolut de Catalunya 1991. Havia promès al seu germà, que havia patit un greu accident i estava a l'UVI, que guanyaria la cursa. I ho va fer. A més va conèixer qui seria el seu marit, en Josep Coch, exnedador i llavors periodista de la SER, que li va fer una entrevista aquell dia. I un últim "detall" d'aquell jornada tan especial: quinze minuts després de guanyar els 1.500 metres va córrer els 3.000 i va quedar tercera. També aquell any va canviar de club, fitxant pel Barça, que va pagar pel seu traspàs i va obrir la porta a nous fitxatges d’atletes per l’entitat blaugrana. Gregorio Rojo era el seu nou entrenador.
Aquell any també va començar a entrenar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat amb l'horitzó dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Maite Montaña era una rara avis i combinava l'entrenament i les competicions amb la feina al Centre d’Educació SOLC, on havia entrat a treballar el 1989, just després d'acabar la diplomatura d’Educació Especial. Més de vint anys després continua treballant-hi. Dedicar-se professionalment a l’atletisme volia dir deixar la seva feina i gairebé no veure la seva família. I aquest salt no el va fer. Tot i això, havia fet els deures per estar a Barcelona 92: havia guanyat el Campionat d’Espanya de 1.500 metres llisos i havia aconseguit la marca mínima. Però la Federació la va descartar en una extranya decisió. Reconeix que aquest fet la va marcar psicològicament, però mirant enrera no s'arrepenteix de res del que va fer.
Fins el 1997 va continuar entrenant tres dies al CAR de Sant Cugat, competint amb els colors del Barça i seguint acumulant victòries i podis. Va provar de fer el salt als 5.000 metres però no ho va acabar de veure clar. Amb trenta anys va decidir que havia arribat l'hora de tenir un fill i va néixer en Nil. Li van proposar tornar a competir, cosa que agraeix molt, però ella ja tenia el cap en la seva familia i la seva feina. Havia dedicat una dècada i mitja a l'atletisme d'èlit i aquest era un capítol acabat. Li queda l’espineta de no haver participat en cap olimpiada ni mundial, però un àlbum farcit de retalls de diari, fotos, dotzenes de trofeus, roba esportiva ben variada testimonien una trajectòria brillant, reconeguda amb premis.
El 1984 ja va ser la millor esportista de la província de Tarragona i l'any 2000 va ser reconeguda com la segona millor esportista tarragonina del segle XX, només superada per Teresa Fusté. Considera que la clau dels seus èxits ha estat el sacrifici, que també ha aplicat en els estudis. I també cuidar-se molt, ja fos amb remeis casolans o amb les mans dels massatgistes, sense fer excesos i corrent molt tècnicament, primant la qualitat per sobre de la quantitat.
Des de la seva retirada ha volgut desintoxicar-se d'aquella etapa tan intensa i la seva relació amb l’atletisme ja estat més aviat col·lateral, col·laborant amb l'UDT i sempre des d'una vessant més enfocada a l'educació especial, la seva professió. Porta vivint setze anys a Roda de Barà, amb el seu marit i els seus dos fills, però la Maite Montaña sempre serà l'atleta de Torredembarra. Ho deia quan començava a competir i ho continua dient ara. I és que va ser al camp de futbol de la zona esportiva torrenca on va començar a entrenar i els carrers de la vila van veure les seves primeres victòries.
Publicat al número d'abril del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada