Això és la política a Torredembarra

Hi ha qui diu que des que l’any 2000 l’Ajuntament de Torredembarrra es va traslladar al Castell, la política en aquest municipi ha entrat en una mena de bucle marcat per dimissions, mocions de censura, anades i vingudes als jutjjats i canvis continus de govern, que aquest dilluns 14 de juliol ha tocat fons amb l’elecció de Pere Font com a nou alcalde sense obtenir ni un vot a favor. Ni el seu propi . Hi ha qui creurà en esperits i fantasmes que corren pels passadissos de les dependències municipals però permeteu-me que en dubti i aposti per altres teories més terrenals.

Cada municipi té una cultura política, creada al llarg dels anys pel comportaments comuns entre els seus polítics i regidors. A Torredembarra, la política sempre ha estat molt personalista. La majoria d’alcaldes ho han estat, començant per Celestí Salort i acabant per Daniel Masagué. Els partits locals d’obediència catalana o espanyola, en canvi, han estat dèbils i han sovintejat les llistes independents creades gairebé sempre al voltant d’un líder, que han acabat sent vitals per crear majories de govern. La política s’ha fet sovint en lluny dels despatxos municipals, en reunions sovint semiclandestines en bars i restaurants o cases particulars. Només aquesta cultura política forjada durant anys pot explicar com, per exemple, una regidora deixa el partit pel qual ha estat escollida enmig de l’episodi més greu de la política torrenca, com ha estat la imputació de set dels seus regidors i l’ingrés en presó preventiva de l’alcalde. O anteriors casos de transfuguisme, alguns dels quals han fet caure governs.

Ni un episodi político-judicial tan greu com el que s’ha viscut les darreres setmanes ha estat capaç de fer reaccionar els representants polítics torrencs i trobar un consens més que necessari. Tots han volgut jugar al màxim les seves cartes i no cedir terreny. Quatre partits han fet un cert sacrifici i han signat un acord de governabilitat al voltant de la figura del socialista Enric Grangel com alcalde. Una sopa de lletres amb PSC, ERC, PP i ADT. No n’hi ha hagut prou. L’assemblearisme de l’ABG -una de les úniques excepcions a aquesta política de personalismes-  i la incontrolable regidora no adscrita Montse Gassull han impedit l’elecció de Grangel com a alcalde.

CiU tampoc no ha ajudat gens a la governabilitat presentant Pere Font a l’alcaldia. Font ha acabat sent alcalde gràcies la manca d’entesa dels partits i als capricis de la llei electoral. Un alcalde sense il·lusió com ell mateix ha reconegut, i interí, si tenim en compte el que ha dit el seu partit. En les seves primeres manifestacions com alcalde, el nou batlle ha donat mostres d’estar impregnat d’aquesta cultura política del personalisme, quan ha dit que vol defensar la seva parcel·la personal des de l'alcaldia i que la decisió de presentar-se com a alcalde ha estat una decisió molt personal.

Tot plegat ha portat a Torredembarra a un atzucac. Quan el seu Ajuntament estava en el punt de mira de l’actualitat informativa, els seus regidors han estat incapaços de trobar el consens i ha estat investit un nou alcalde que podria durar poques setmanes en el càrrec. En deu mesos hi tornen a haver eleccions i cada cop més ciutadania demana una regeneració profunda de la política torrenca, que hauria d’anar més enllà de la dimissió dels regidors imputats, cap a una renovació a fons de les llistes electorals i tots els dirigents polítics que han portar el municipi a una situació tan patètica com la que hem vist en aquest darrer ple. 

Article publicat al setmanari Notícies TGN