Els meus 200 dies a l’Ajuntament de Reus

Aquest 31 de gener ha estat el meu darrer dia treballant al Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Reus. Des que em van comunicar que prescindien dels meus serveis, aquests dies m'han passat moltes coses pel cap. Emprenyamenta, i decepció són els sentiments que poden caracteritzar millor comm m'he sentit. Vaig arribar a l'Ajuntament de Reus el juliol passat perquè em van venir a buscar. Vam parlar i ens vam entendre. Vaig deixar una feina per incorporar-me a una altra amb el lògic objectiu dels quatre anys de mandat. Però hi he estat una mica més de mig any, concretament 200 dies, comptant el que vam tancar la incorporació i un altre de planificació abans de començar.

Tothom té cent dies. En el meu cas en vaig tenir seixanta-cinc com a cap de comunicació corporativa i amb l'agost -aquest mes que en el nostre estimat país s'atura gairebé tot- pel mig. El setembre em van comunicar que havien decidir incorporar una persona amb més experiència. Dos mesos després de decantar-se per mi entre diverses opcions creien que no era la persona adequada pel càrrec. La sensació va ser que no m'havien ni deixat arrencar la màquina. Però em van oferir quedar per assumir el paper de coordinador amb especial atenció a la web i les xarxes socials. Vaig decidir continuar. Vaig fer un esforç important després d'un cop moral com aquest, adoptant una actitut de colaboració i lleialtat màxima. Tres mesos després em comuniquen que prescindeixen de mi "a causa del reajustament de l'àrea" i que la meva relació amb l'Ajuntament de Reus acabava el 31 de gener.

Costa fer un balanç fred d'aquesta curta, intensa i tormentosa etapa de la vida laboral. Hi ha persones que m'han decepcionat. Però també he conegut bones persones i grans professionals, d'aquelles que és un plaer treballar amb elles. Hi he dedicat moltes hores a l'Ajuntament de Reus. M'hi he implicat molt. No sé treballar d'una altra manera. Fins el darrer dia he estat treballant. Estic satisfet de la feina feta, tot i que tinc la sensació que només havia començat. Hem rentat la cara a la revista municipal, El Mercadal, abaratint-lo i donant-li un nou aire, més dinàmic.

Hem situat l'Ajuntament de Reus en l'era 2.0, amb un Twitter que ja supera els 800 seguidors i una sèrie de pàgines de Facebook que volen acostar l'Ajuntament a la ciutadania, obrir nous canals bidireccionals. Encara queda molt camí a recórrer en aquest àmbit, com el que vam fer al Parc de Nadal, una gran experiència 2.0. He dedicat moltes hores a reorganitzar les webs municipals. He intentat colaborar al màxim amb els mitjans, perquè aquesta ha de ser la feina d'un gabinet de comunicació: mantenir l'equilibri entre emissor i receptor.

Però s'ha acabat. Cal mirar endavant. L'etapa reusenca em deixa un cert dany moral. Amb el temps espero poder positivitzar aquests 200 dies a l'Ala Oest del Mercadal, d'haver treballat en un Ajuntament de grans dimensions com el reusenc i en un moment històric com el del canvi de govern després de 32 anys. Ja fa dies que estic analitzant i traient conclusions. La gent que em coneix ja sap com sóc, com treballo, que sóc capaç de fer i les meves limitacions. Tinc la sensació d'haver estat una peça que l'han mogut d'un lloc a l'altre i al final m’han deixat fora del tauler. He patit un accident, però ja m'he aixecat i estic preparat il·lusionat per a nous reptes.

Lo d'Altafulla

El virus de la inestabilitat política ha recorregut els darrers anys amb molta intensitat tots els grans ajuntaments del Baix Gaià. Les darreres eleccions semblaven haver deixat governs amb menys partits integrants i més sòlids. En el cas d'Altafulla s'havia passat d'executius multipartits que havies consumit tres alcaldes en un mandat a un govern bipartit amb les dues forces triomfadores de les darreres eleccions -Alternativa Altafullenca (AA) i Solidaritat per la Independència (SI)- deixant a l'oposició PP, IDEAL i CiU i sense representació municipal el PSC i la PAU de l'incombustible Fonxo Blanc.

Pocs mesos després dels comicis va plegar el cap de llista de CiU, Joan Albert Spuch, per discrepàncies amb el seu partit a nivell nacional i aquest dissabte, mig any escàs després de la presa de possessió, el nou govern es trenca a causa de dues mocions amb el nexe comú de la simbologia nacional: l'oneig de la bandera espanyola al balcó consistorial i l'adhesió d'Altafulla a l'Associació de municipis per la independència. Alternativa Altafullenca es va abstenir i va deixar sols el seu soci minoritari. Els dos regidors de SI van abandonar l'executiu després de l'incompliment, segons ells, del pacte de govern.L'acord de govern entre AA i SI contemplava que a l'Ajuntament hi onegés la bandera catalana i que el Govern donaria suport a l'autodeterminació.

Coherència i ser conseqüents per uns. Irresponsabilitat i inmaduresa per altres. Però el que queda clar és que en aquests moments a l'oposició altafullenca hi ha gairebé el doble de regidors que al govern. Alternativa Altafullenca també va començar el mandat passat amb l'alcaldia però no li va durar ni un any després de quedar també en minoria. No sóc coneixedor a fons de la política altafullenca però tinc entès que el clima polític entre govern i oposició estaba molt enrarit i l'esclat de l’executiu només pot complicar les coses, perquè per trobar alternatives al fins dissbte al matí govern altafullenc és difícil. O no tant? Veurem com evoluciona la crisi, però sembla que es prepara un altre mandat molt mogut a la vila veïna.

Lluís Olivé: escacs en blanc-i-blau

En Lluís Olivé em va ensenyar a jugar a escacs ja fa uns quants anys. Alguns pensareu que no era massa bon professor veient els resultats obtinguts amb un servidor. No és així. Amb en Lluís han après el joc de les seixanta-quatre caselles desenes de nois i noies de Torredembarra i alguns han destacat força en aquest esport. Un exemple recent és en Xavier Galimany, que aquest mes de desembre ha aconseguit el tercer lloc del Campionat Absolut Individual de Tarragona. Galimany també és deixeble seu.

Parlar d'escacs a Torredembarra és parlar d'en Lluís Olivé Vives. Ell no va néixer a Torredembarra sinó al nucli tarragoní de Ferran el 1932 i va venir a viure al municipi torrenc quan es va casar. Va aprendre a jugar als escacs als dotze anys a l'escola de Ferran, gràcies a un mestre que es deia Anton. Els anys seixanta ja se'l podia veure al Cafè Recreo jugant a escacs amb altres aficionats torrencs. L'any 1981 Olivé va ser un dels artífexs de la fundació del Club Escacs Torredembarra, convertint l'afició pels escacs que bullia des de feia anys a la vila en una entitat contituïda legalment i que va començar a competir de forma oficial contra altres clubs de la demarcació.

Durant els primers disset anys d'existència del Club Escacs Torredembarra, Olivé va exercir de tresorer. Cecili Aliaga, Jaume Fuxet i Joan Vila en va ser els presidents durant aquests anys, però qui realment feia funcionar l'engranatge de l’entitat, portant el dia a dia, era en Lluís. Ell era l’encarregat de les gestions federatives, el contacte amb l'Ajuntament, la publicitat i que quadressin els números a final de temporada. I també és dels del crea bon ambient al club. Sempre té un acudit preparat.

Olivé va ser l'artífex que per Torredembarra passessin els anys vuitanta i noaranta els millors jugadors d’escacs de l’estat. A la plaça de la Vila hem pogut veure jugar partides simultànies amb els socis de l’entitat local i altres aficionats del municipi l'exnen prodigi Arturo Pomar, la vuit vegades campiona estatal femenina Pepita Ferrer, el millor jugador estatal del darrer quart de segle, Miquel Illescas, i altres noms claus dels escacs de la segona meitat del segle XX com Juan Manuel Bellón, Orestes Rodríguez, Jesús de la Villa, Antoni Medina o llavors joves promeses com Alfonso Romero o Lluís Comas.

En Lluís ha aconseguit diversos títols jugant a escacs: dos Campionats Socials de partides lentes el 1991 i 1996 i un Campionat Social de ràpides el 1997. La meitat dels anys noaranta potser va ser la millor època escaquística d'en Lluís Olivé i destaca la seva actuació al Campionat de Catalunya de veterans de 1995, quan va ser el millor classificat de primera categoria i va aconseguir la categoria de preferent.

A en Lluís Olivé el podríem definir com un orfebre dels escacs. No ha tingut mai una gran preparació teòrica però el seu joc és sòlid i va de menys a més. Ha estat sempre un jugador temible en els finals de partides, d'aquells que no se'l pot donar per perdut fins que el desavantatge és molt gran. L'he vist treure taules de posicions que gairebé tothom el donava per perdut o guanyar enfrontaments on tothom apostava per un empat inevitable. Els anys no perdonen i actualment ja no diputa competicions oficials però si que continua jugant. I és que els escacs és un esport que té la característica que es pot practicar bastant més enllà de la jubiliació laboral, fins que el cervell aguanti.

Fins ara hem parlat de la vessant escaquística dels escacs, però aquesta paciència a l'hora de practicar els escacs es demostra també en altres camps. I un és el pessebrisme. Els pressebres d’en Lluís són una explosió de detalls. Els havies d’observar amb deteniment i comentar durant minuts. No hi trobaves només el naixament, l'anunciació o els Reis Mags d'Orient fent camí, sinó també, per exemple, una partida de dòmino o una calçotada on no hi faltava cap detall. Els premis que van guanyar aquests pessebres demostren la qualitat de les composicions, fruit de mesos de preparació.

En Lluís Olivé sempre ha estat del Reial Club Esportiu Espanyol en quant a preferències futbolístiques, i sempre que pot en fa gala. És molt difícil que es perdi un partit de l'equip blanc-i-blau a l'Estadi Cornellà-El Prat. Va ser un dels impulsors de la Penya Espanyolista de Torredembarra i n'és un dels membres actius. És el principal responsable que la penya sigui la primera entitat torrenca a desposar de participacions de la loteria nadalenca. Ja se'n pot comprar a ple estiu i darrerament d'un número ben curiós: el 4380. Us sona? És el codi postal de Torredembarra. Fins ara no ha tocat, però qui sap si en un futur la vila torrenca s'omplirà de milers d’euros de color blanc-i-blau. Aquesta si que seria una bona jugada.

Cinquè lliurament de la sèrie Torrencades, publicat al número de gener de 2012 del Diari de la Torre

Els primers cent dies

Aquest cap de setmana m'he llegit 100 días 1 imagen. Como crear una imagen de gobierno. Escrit per en Pau Canaleta, és un breu manual amb 50 recomanacions pels qui s’enfrontin als primers cent dies de mandat. Tot i que és aplicable a qualsevol tipus de govern, encaixa més amb el d'un ajuntament. Comptant que ha aparegut no fa gaires setmanes, sembla que gairebé només el poden aprofitar de forma inmediata al nostre país Rajoy, Soraya i companyia. Però té una segona utilitat pels responsables dels nous governs municipals, que porten una mica més de mig any en el càrrec. Potser ha arribat l'hora de revisar a fons aquest primer tram de mandat.

Els cent primers dies d'un nou govern s’han convertit en una mena de ritual amb passos costums molt marcats, tan pels seus propis membres, com l'oposició o els mitjans de comunicació. Però fonaments d'aquest periode tan crucial pel futur d'un nou executiu es basteixen abans i a partir del dia 101 també hi ha molta feina a fer. L'obra de Canaleta és un manual interessant per la biblioteca d'un asessor polític, per llegir-lo i consultar-lo de tant en tant, però també és recomanable per alcaldes i regidors, als quals Canaleta s'hi dirigeix directament en alguns passatges del llibre. Personalment és un llibre que m'ha fet reflexionar molt sobre els darrers mesos de la meva vida professional.

Jo confesso que me l'he llegit

Són gairebé 1.000 pàgines, però us he de confessar que no se m'ha fet llarg. És uns novel·la de novel·les, que va endavant i enrera de la convulsa història europea, viatjant per diferents països i oferint-nos diverses trames. Hi ha molt amor i molt de mal i dolor. Això és Jo confesso, la monumental obra de Jaume Cabré, una obra que me la van regalar els amics i que vaig començar a llegir el dia de Nadal. I amb un ritme constant he anat llegint fins que l'he acabat i m'he quedat amb aquella sensació d'haver llegit una de les obres imprescindibles de la literatura catalana, un clàssic prematur.

Llegia fa unes setmanes que el llibre desprèn honor de Nobel. El prestigiós premi literari és una aspiració històrica de la la literatura catalana i m'atreviria a dir que Jaume Cabré ha presentat la candidatura definitiva. Amb el camí obert l'any 2007 amb la Fira del Llibre de Frankfurt i la traducció de la darrera obra de Cabré, Les veus del Pamano, a l'alemany i altres llengües, l'objectiu tan anhelat per la nostra literatura i el nostre país no és una utopia sinó una possibilitat real. Per si de cas, llegiu Jo confesso.

Fraga és Espanya

Era el meu ídol quan o era un nen. Tenia una energia extraordinària en el seu moment. Era una força de la naturalesa, un verdader animal polític.

Així definia l'Alejandro Fernández Manuel Fraga a Anatomia d'una passió, el llibre que vaig escriure sobre el diputat i portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona. La segona i la tercera frase les podria subscriure. La primera, no. Tenia altres referents polítics quan jo era un nen. Fraga no tenia ni facebook ni twitter però les dues principals xarxes socials bullen des que ahir a la nit es va conèixer la seva mort. Se succeeixen els comentaris, majoritariament poc positius quan no totalment negatius, sobre la figura del polític gallec. La premsa escrita ha lloat de forma gairebé unànime però amb diferents graus de fervor la figura de l'exministre franquista, de l'exlíder d'Alianza Popular, de l'expresident de la Xunta de Galicia, de l'exbanyista de Palomares, de l'exambaixador a la Gran Bretanya, del protagonista de la mítica cançó de la Trinca…

Cal reconèixer que el darrer mig segle d'història de l'Estat espanyol no es pot entendre sense Manuel Fraga Iribarne. "La figura de Fraga encarna el que ha estat la transició espanyola: com un ministre d'un règim dictatorial es pot integrar a un règim democràtic sent-ne ponent de la Constitució, liderant la principal força de l'oposició i presidint una comunitat autònoma. Molt normal no és, francament!", escrivia jo mateix de bon matí al Facebook. M'atreveixo a anar més enllà: Fraga és Espanya. Fraga és la Transició. I per això jo vull una Catalunya independent.

Espanya és un lloc on els ministres d'un règim dictatorial són pares de la Constitució democràtica i presideixen governs autonòmics que abans abominaven. No m'agraden els maniqueïsmes. Ja ho sabeu. A la vida no hi ha bons molt bons ni dolents molt dolents. Fraga no és el dimoni ni un sant. És espanyol i per això s'ha pogut moure en la política espanyola durant dècades, hi hagués el regim que hi hagués, tingués la motxilla que tingués ja fossin sentències de mort, banys a Palomares o frases com "La calle es mia" y a "Que precio van los garbanzos". I ha mort al llit, com Franco. Espanya és això. La Transició és això. No és l'actual cap de l'Estat un monarca designat per un dictador?

Urdangarín: penúltima estocada a la monarquia espanyola

La monarquia és una institució anacrònica i només es pot mantenir si cau simpàtica i té un comportament exemplar. Fins ara, la monaquia espanyola s’havia basava en un rei “campetxanu” i que vivia de renda de la seva actuació a la nit del 23-F i una família que no feia gaire soroll i de tant entan distreia al personal amb un casament de conte de fades. Fins i tot algun dels membres de la família reial semblava que treballava, com la Infanta Cristina, a la Caixa; o el seu germà Felip gravant reportatges de fauna espanyola a la televisió estatal.

A la dècada dels 90 eren impensables les parodies i sàtires sobre la família reial que actualment es poden veure a la premsa i la televisió. Recordeu oi el que li va passar en Quim Monzó el 1994 al Persones Humanes? Mitja dècada després les portades del Jueves –tot i el ridícul segrest judicial de fa uns anys- o les imitacions reials d’en Toni Albà a Polònia demostren que el respecte per la institució monàrquica espanyola cotitza a la baixa.

Per tot això el Cas Urdangarín està fent un mal molt profund a la monarquia espanyola, que no només rep atacs des del republicanisme progressista o independentista sinó de l’extrema-dreta, que ja saliveja veient José María Aznar com a president de la III República Espanyola. El cas ha esquitxat el gendre del rei però el dit acusador -sempre pressumte- comença a assenyalar la infanta Cristina, la filla del rei. La darrera esperança de la monarquia espanyola és el futur rei Felip VI –quin mal rotllo que em dóna aquest nom- i la seva dona, Letizia. Si aquesta parella no atura aquesta línia descendent, la corona espanyola no durarà massa perquè perdrà la seva raó de ser i no en tindrà prou amb la feina de les revistes del cor i certs aduladors promonàrquics que pululen pels mitjans de comunicació estatals.

Més Streep que Tatcher

Meryl Streep fa una de les grans interpretacions de la seva vida a La dama de hierro, i és ferma candidata per aconseguir un nou oscar que engradexi una mica més la seva ja pretigiosa carrera. Però la inmensa interpretació de Streep no va impedir que sortís del cinema pensant que aquest biopic sobre qui va ser durant més d'onze anys la primera ministra britànica, Margaret Tatcher, hauria pogut ser molt millor. Els qui ens agrada la política podem disfrutar amb aquest film, però la sensació que s'hauria pogut aprofundir en alguns aspectes de la trajectòria de Tatcher i arrodonir una bona pel·lícula que sembla més encarada als fans de la Streep, que ens commou interpretant a una crepuscular Tatcher, afectada per la demència senil.

Margaret Tatcher és un dels grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX i la política britànica i europea actual no es pot entendre sense el llegat de qui va ser coneguda com la Dama de ferro, nascuda el 1925 i que amb 24 anys ja va aspirar a ocupar un escó a la Cambra dels Comuns. El 1959 va obtenir l'acta de diputada i a principis dels setenta va ser ministra del govern conservador liderat per Edward Heath. La pel·lícula posa molt èmfasi en el fet de que sigui un dona enmig d'un món d'homes, quan Tatcher va ser més que això. El 1975 va aconseguir el lideratge dels tory i quatre anys després es convertia en la primera cap de govern britànica.

La seva obra de govern va ser molt discutida per l'esquerra, que sempre l'ha dibuixat com el fet dels sindicats, i a la pel·lícula queda molt ben reflectit. La Guerra de les Malvines va fer-li augmentar la popularitat fins a quotes molt elevades i va ser reelegida el 1983 i el 1987. Al costat de Ronald Reagan i Bush sr. va liderar la fase final de la Guerra Freda i la caiguda dels règims comunistes. Però s'ho va creure massa i el 1990 una revolta interna va obligar-la a dimitir i deixar pas a l'anticarismàtic John Major, la seva antítesi que va perllongar set anys més l'hegemonia conservadora al 10 de Downing Street.

De la pel·lícula ens hem de quedar amb la inmensa interpretació de Meryl Streep, però també en alguns moments que tenen un gran paral·lelisme amb el moment polític actual, marcat per les retallades, i que es va afrontar amb receptes calcades a les actuals. També podem recordar la Guerra de les Malvines, que aquest any en celebrem els trenta anys d'aquest conflicte que va enfrontar la Gran Bretanya amb Argentina i va acabar amb la victòria britànica. O el terrorisme de l'IRA, ara gairebé oblidat. La pel·lícula fa un salt vertiginós entre el 1982 i el 1990, any de la caiguda de la Tatcher, com si Phillyda Lloyd, directora també de Mamma mia, tingués ganes d'acabar-la. La dama de hierro s'ha d'anar a veure, però sense depositar-hi esperances d'una obra mestra i limitar-se a gaudir de la interpretació de la Streep i recordar un cop més aquells mitificats anys 80 i una figura irrepetible de la política europea del segle XX.

Iowa complica el panorama republicà

Els caucus d'Iowa han donat el tret de sortida a les primàries republicanes o el que és el mateix: l’elecció de qui s'enfrontarà a Barack Obama el proper 6 de novembre. Els qui estem tocats per l'efecte West Wing, la grandissísima sèrie protagonitzada per Martin Sheen, seguim la carrera presidencial americana un interès extranyament explicable. Potser només per l'enyorança d'aquell producte televisiu del genial Aaron Sorkin o també per l'admiració per un sistema polític tan dierent del nostre, on els partits no tenen res a veure amb les estructures ferrees del nostre país i els pot passar el que ara els succeeix al Partit Republicà: no els acaba de convèncer cap candidat i estan orfes d'un líder sòlid.

El resultat de les més de 1.700 asssemblees locals d’aquest petit estat rural de tres milions d'habitants amb una població molt majoritàriament blanca han complicat encara més la batalla al partit de l'elefant com si no estigués prou ennuvolat el panorama. La victòria per només 8 vots del teòric favorit, Mitt Romney, sobre un sorprenent Rick Santorum, afegeix incertesa en les files del Partit Republicà, que veuen possibilitats reals de derrotar els demòcrates però li manca el seu Obama.

Romney ostenta des de fa mesos el títol de favorit però no fa trempar la parroquia republicana, que ha vist com els darrers anys el seu centre de gravetat s'ha escorat cap a la dreta, molt cap a la dreta. De res li ha servit a l'exgovernador de Massachussets renegar de les seves posicions proavortistes i a favor d'una cosa semblant a un sistema públic de salut. L'exsenador Santorum, molt més identificat amb la ideologia imperant al Partit Republicà, ha fet una campanya austera basada en el porta a porta i de moltes trobades -370 ha dit ell- amb simpatitzants republicans, i ha empatat virtualment amb qui ha gastat milions i milions de dòlars en anuncis negatius.

El tercer en discòrdia és el veterà llibertari Ron Paul, un outdsider que ha sorprès a molts, mentre que l'incombustible Newt Gingrich, el líder de la majoria republicana al Congrés en l'època Clinton, no passat del quart lloc però no tira la tovallola i el governador texà Rick Perry està meditant que fa després de ser només cinquè. Qui ha decidit plegar és la mussa del Tea Party, Michelle Bachman, després d'obtenir un trist 5% de vots i dóna suport a Santorum, l'home de moda. Dimarts vinent arriben les primàries de New Hampshire, que poden aclarir una mica més el panorama al Partit Republicà o complicar-lo una més. Encara més. Fins i tot diuen que l'esperança blanca republicana encara no s'ha manifestat. Embolica que fa fort.

L'any de Sopa

Aquest dia de cap d’any ha culminat l'any del retorn de Sopa de Cabra amb l'emissió pel Canal 33 de Camins, un reportatge de Lluís Danés sobre el grup musical gironí que excava en les interioritats dels quatre components històrics que queden vius -Joan Cardona va morir ja fa uns anys-. El treball de Danés ens va permetre conèixer els caràcters tan diferents de Quintana, Thió, Lisicic i Bosch i els difícils equilibris que van portar -o almenys no van poder impedir- a la dissolució del grup l’any 2001 però que han permès la triomfant gira d'aquest any. El documental deixava la porta oberta al retorn de Sopa de Cabra però també advertia de les dificultats.

Aquest ha estat també el meu Any de Sopa de Cabra. Recordo amb emoció el concert del passat 24 de setembre al Tàrraco Arena, sobretot els compassos inicials del Boig de la ciutat, però també la interpretació de les cançons mítiques, banda sonora de la meva vida com El Carrer dels Torrats, Si et quedes amb mi, No tinguis pressa o L'Empordà, entre altres. El concert em va enganxar en un moment personal molt especial, difícil, i va ser com una teràpia excel·lent per girar full d'aquells dies tempestuosos, amb algunes lletres que identificaven molt bé aquella situació. Havien passat deu anys des del comiat dels Sopa de Tarragona al mateix escenari quan encara era plaça de toros. També hi era.

Sopa de Cabra és el gran grup de l'època daurada del rock català. Després del retorn d'aquest any ha quedat clar. Els Pets són l'únic grup del mític concert del Sant Jordi de 1991 que ha aguantat ininterrompudament en actiu, però potser per aquesta raó els falta la mística dels gironins, que encara han augmentat la llegenda amb aquesta gira de concerts del final d'estiu-inicis de tardor de 2011 i l'interrogant de la publicació d'un nou treball amb temes nous. Mentrestant podrem seguir escoltant les seves cançons i El retorn, el darrer recopilatori, acabat de publicar amb el material dels concerts al Sant Jordi.

Internet no pot ser sinònim de fragilitat i indefensió

El diari digital Reus Digital va patir el dilluns 26 de desembre un atac informàtic que li ha causat greus problemes i encara aquest dissabte no podia publicar els comentaris dels lectors a les notícies. El dia de Sant Esteve, que no va ser triat a l’atzar sinó de forma planificada, va aparèixer una notícia falsa anunciant el tancament del diari digital i durant tres dies no va poder actualitzar els cotinguts. Es tracta d'un fet sense precedents, clarament delictiu i que ja ha provocat reaccions de suport entre el col·lectiu periodístic, com el comunicat del Col·legi de Periodistes o aquest article d'en Tomàs Carot.

Aquest trist episodi viscut pel degà els mitjans digitals reusencs m’ha fet reviure un episodi que la Direcció de Comunicació Corporativa de l'Ajuntament de Reus vam patir fa uns setmanes, quan vam crear el twitter oficial de l'Ajuntament. Unes hores després del primer tweet, un twitter “pirata” va començar a piular exactament el mateix que l'oficial. Ens vam posar en contacte amb Twitter, però no només va tardar molt a fer-nos cas sinó que va suspendre el nostre twitter, segons ens van dir després perquè ens van confondre amb spam. Finalment el nostre twitter va tornar a estar a actiu i es va suspendre “l’usurpador”. Va ser un naixement twittaire una mica traumàtic, però actualment el twitter oficial de l’Ajuntament de Reus ja supera els 600 seguidors.

Dos casos diferents però amb un punt de contacte que és la fragilitat i la indefensió davant de certes conductes delictives que ens trobem a internet i a les xarxes socials. Està clar que cal una regulació més important de les xarxes social i d’internet en general. Els comentaris en segons quins webs i blogs continuen sent insultants i calumniadors. No aporten res positiu i si de negatiu. Ja ho vam patir amb el bloc col·lectiu el Saló dels Penjats els anys 2007 i 2008. Continuem gual. Un pas més ja és l’usurpació de personalitat i els atacs com el patit per Reus Digital. Sóc un gran defensor del 2.0. Hi disfruto des del punt de vista personal i hi treballo des del professional. És el moment que tots ens posem una mica les piles perquè internet deixi de ser un territori sense llei, però tampoc no ens passem de frenada. És qüestió de trobar l'equilibri. Serà millor per a tots.

Un nou fruit d'en Canosa

Després de República TV, l’Imperialisme dolç és el segon llibre que llegeixo d’en Francesc Canosa. I en cauran més. Segur. L’imperialisme dolç el vam presentar #lacanallesca el passat 2 de desembre a la Llibreria de la Rambla. Per ser més exactes va ser en Toni Aira qui va presentar el darrer libre de Canosa i Canosa va fer el mateix amb la darrera criatura literària d'en Aira. Una presentació creauada que va ser una delícia pels qui vam estar-hi presents. Dos amics que es van deixar anar parlant l’un de l’altre van apuntar cap a nous projectes interessants.

Minuts després el vaig comprar i he aprofitat les estones que m’ha deixat lliure aquest intens mes de desembre per llegir l'Imperialisme dolç, un llibre que no arriba a les 200 pàgines i que també es pot consumir d'una tirada perquè és de lectura agraïda. O fer-ho durar més, com és el meu cas. En Canosa té un estil molt personal, i que en aquest llibre s’accentua encara més. I és que està parlant de la seva terra, el que ell anomena el Far West de Catalunya i se li nota l'orgull pel #Lleidapower.

L'imperialisme dolç, amb un subtítol tan suggerent com Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz us permetrà endinsar-vos els orígens de la indústria de la fruita dolça a Lleida durant l'època de la Mancomunitat i els pioners somiaven en convertir les comarques lledatanes en la Califòrnia catalana, però també els plans que tenia Franco per treure Extremadura del subdesenvolupament. El 1945 és l'any 0 del somni redemptor franquista. Veureu que el cafè para todos no és un invent de la Transició i descobrireu moviments tan esperpèntics com el leridanismo. Podreu transitar per les aventures empresarials que van permetre la consolidació d'aquest imperialisme dolç per tot l'Estat espanyol, però sobretot submergir-vos i conèixer la sempre desconeguda rerabotiga de Catalunya.

La dona i el mar: Iris Gual

Fa vint-i-cinc anys que treballa al mateix lloc i s'hi vol jubilar. I això que reconeix obertament que no era la seva vocació. Ho era i ho és la biologia. L'Iris Gual Figuerola hauria preferit treballar en un laboratori i, quan estudiava, pensava que mai es dedicaria a l'ensenyament. Però la vida et porta sovint per itineraris poc planificats, inesperats. Va començar fent una substitució com a professora de secundària i l’any 1986 va entrar a treballar com a mestra al Col·legi Sagrat Cor, a Tarragona. I fins ara. Quan es va incorporar a l'emblemàtica escola tarragonina algunes docents eren monges. Ara ja no n’hi ha. Llavors els nois i les noies estaven segregats i ara assistexen junts a classe. Un quart de segle és molt de temps.

A l'Iris li agrada estudiar. Disfruta fent-ho. Per això està convençuda que un dia o altre publicarà la seva tesi doctoral que diferents circumstàncies de la vida han anat ajornant. Llicenciada en Biología, té publicada una tesina sobre la consanguinitat a les nostres comarques. També ha fet els cusos de doctorat de Ciències del Mar. I és que la mar és la seva gran passió. I la que banya Torredembarra la coneix amb profunditat. Possiblement és la persona que més la coneix. Fa submarinisme i observa el fons marí. Amb la posidònia, planta aquàtica típica de la Mediterrània, hi manté una relació gairebé íntima des de fa vuit anys. No és casualitat que escollís ‘Posidònia i altres herbes’ com a títol del seu bloc.

El mar està present en tots els llibres que ha escrit, com una guia per classificar petxines i un llibre submergible. Aquest mes de desembre es presentava la seva darrera obra, escrita a quatre mans amb en Gabriel Comes, La mar dels pescadors de Baix a Mar, editat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas, entitat de la qual ella en va ser presidenta. En Gabriel Comes s'ha encarregat de la part històrica i social i l'Iris Gual de la part científica i d’ecologia marina. Un treball en equip que deixa un document imprescindible per a les generacions futures que vulguin conèixer com Torredembarra es relacionava amb la mar durant la segona meitat del segle XX.

Una relació més curta i segur que menys satisfactòria ha estat la de l'Iris amb la política. Confessa que ella era de les que afirmava que la política no serveix per a res i que dedicar-s’hi era perdre el temps. La seva màxima relació amb l'Ajuntament la política havia estat formant part, des de la seva fundació, del Consell Municipal de Sostenibilitat, integrada en les comissions de Medi Litoral i la de Residus, Aigua i Energia. Mai s’havia imaginat que seria regidora a l’ajuntament del seu municipi, però els amics i amigues la van animar l’any 2007 acceptar l’oferta d'ocupar el segon lloc de la llista de l’Alternativa Baix Gaià. I va obtenir l’acta de regidora.

No se'n penedeix del seu pas per la casa gran, on diu que va apendre molt, però a trompades. Va estar els quatre anys a l’oposició i li queda el cuquet d’haver “manat”, però admet haver-se sentit escoltada pels companys de formació i també de l’equip de govern. Durant el seu segon any de regidora ja va veure que la política no era el seu lloc i per això mai es va plantejar demanar una excedència de la seva feina. Coneix casos d’amics i amigues seus que s’havien dedicat a la política i després d’alguns anys allunyats de les aules, el retorn al contacte amb els adolescents havia estat molt complicat. Ella està satisfeta de la relació que manté amb els alumnes i de no haver fet un parèntesi de conseqüències imprevisibles a causa de la política.

Més enllà de la docència, la investigació i la política, trobem una Iris implicada en el teixit associatiu torrenc. És membre del grup teatral ‘Nus escènic’ i col·labora en les Jornades del Bull, el plat més típic de Baix a Mar. Del Centre d’Estudis Sinibald de Mas en va ser primer secretària amb Gabriel Comes a la presidència i després el va rellevar com a màxima responsable de l’entitat durant el periode 2000-2004. Ha continuat després a la junta com a vocal de ciències. Sembla més còmoda en aquest segon rol que no en posicions de més responsabilitat on, segons ella, se li menja el temps la paperassa. A ella li agrada la investigació i no destinar hores i hores a tasques administratives.

Per la seva feina, els seus estudis, la seva tasca política i en entitats, l’Iris s'ha hagut de moure entre papers, ja siguin apunts, exàmens, informes o balanços comptables. Però on millor es troba és a la natura, caminant per la muntanya, passejant vora el mar, descarregant adrenalina llançant-se en parapent o en vies ferrates. Actualment es troba en una època de descompressió després del seu pas per la política local, acabant de presentar un llibre, observant la posidònia i l’erosió de la platja de Torredembarra i fent classes. I ben segur que amb la tesi al cap.

Publicat al número de desembre de Diari de la Torre

Les tres P’s que li falten Ona la Torre

Fa uns dies vam conèixer les magnífiques dades d'audiència d’Ona la Torre. La darrera onada de l'EGM ha portat l'emissora torrenca als 12.000 oients -4.000 més que en el darrer estudi- i ja només té davant un gegant radiofònic com Tarragona Ràdio. En quatre anys i mig d'existència, els resultats obtinguts per Ona la Torre són espectaculars i cal felicitar a tots els integrants de l'equip professional i també l'estol de col·laboradors altruistes, del qual en tinc l’orgull de formar-ne part.

Però Ona la Torre té marge de millora i m’atreveixo a afirmar que, sobretot, li falten 3 P’s i una quarta que sempre recorda el seu acual director, en Joan Enric Vidal, que és la potència, amb una antena que doni més abast a l’emissora. Diuen que estpa en procés. Una de les P que li falta a Ona la Torre és publicitat. És inconcebible que l'emissora no tingui espais publicitats pagats. Bàsicament per dues raons: hi ha empreses i establiments disposats a fer-ho i seria una gran ajuda en un moment econòmicament complicat com l'actual. M'arriba una raó que si fos veritat a més d'un els hauria de caure la cara de vergonya.

Una segona P són els podcasts. Es troba a faltar a la pàgina web poder baixar-nos els diferents programes per poder-los sentir íntegrament o en fragments en qualsevol moment del dia. Complementaria perfectament l'emissió per internet, disponible des de fa temps. I la tercera P és el públic. Hi ha programes que no entenc com no tenen públic a l'estudi. S'han de buscar maneres per atreure oients que vulguin viure la ràdio en directe i més amb les magnífiques instal·lacions d'Ona la Torre. Ara que ens apropem al cinquè aniversari podríem pensar en aquestes tres P's.

El ple de Reus, per internet

El ple municipal de Reus d’aquest divendres es va poder seguir en directe per internet via streamming. Durant les gairebé quatre hores de sessió més de 120 persones es van connectar en diversos moments a la retransmissió i el twitter va estar força animat amb el hashtag #plereus. Els dies anteriors, en la preparació, i durant l'emissió del ple vaig estar-hi molt a sobre i quan veus que les coses han sortit és inevitable sentir-te satisfet de la feina feta i, al mateix temps, conscient que hi ha molt marge de millora.

Les administracions públiques tenen una gran oprtunitat amb les noves tecnologies per apropar-se a la ciutadania i més en l'àmbit local. Són canals directes per oferir informació i per poder rebre queixes i suggmeriments. La interactivitat és la base de les xarxes socials i el ciutadà o la ciutadana que l'usa per contactar amb l'administració ha de trobar una resposta com més ràpida millor. No hi ha res pitjor, més contraproduent, que sentir-se ignorat.

A l'Ajuntament de Reus ja hem obert el twitter i el facebook i no només amb l'objectiu de ser-hi perquè s'hi ha de ser sinó amb uns objectius definits. L'emissió dels plens municipals en directe és un nou pas i un exercici de transparència molt important que, a més, obre grans possibilitats que seguirem explorant.

Aquelarre a piulades

He de reconèixer que em costaria molt mirar el programa de TV3 El convidat sense tenir al telefon mòbil a la mà amb el twitter en marxa. I alguns de vosaltres segur que també us passa. Sinó no s'entén el tràfic espectacular que registra aquesta xarxa social durant l'emissió d'aquest programa d'entrevistes. Aquest dilluns, amb la visita de l'Albert Om a ca la Rahola es va arribar al punt culminant d’aquest idili entre El convidat i Twitter. Diumenge ja hi havia gent que escalfava motors. N’hi ha que s'ho feien a sobre.

El bombardeig durant el programa va ser terrible i la resaca postmatx, llarga. Uns quants hashtags relacionats amb el contingut del programa van ser trending topic: #rahola, #robertoelfacha, #tresllits… Una mena d'aquelarre twitaire. Per cada comentari favorable, unes quantes desenes de crítics, una gran part destroyers totals. Una exhibició d'ingeni, això si. Havíem viscut moments intensos a la xarxa social amb altres convidats, com Gerard Quintana, Xavier Sardà o Miquel Calçada, però els nivells amb la Pilar Rahola van ser més escandalosos. Jo mateix vaig seguir el programa amb un ull al twitter: piulant, llegint i sobretot rient molt.

Dies com ahir ens ajuden a calibrar els nivells a què ha arribat aquesta xarxa social i com ens ha canviat la forma de relacionar-nos no només entre nosaltres sinó amb altres mitjans de comunicació. Però no oblidem que els twittaires som encara una minoria i que el fragor de la batalla piuladora no ens faci perde de vista el món real. La conversa fent el cafè o a la feina no es pot peedre.

Llegint el darrer Eco

L'última novel·la d'Umberto Eco ha estat la primer llibre que llegeixo de l'escriptor i semiòleg Italia. Després d'enfrontar-me a les més de 550 pàgines d'aquesta obra, us haig de dir que la recomano als qui no els espanti una lectura que en certs moments pot ser densa. Ens trobem davant d'un llibre de diferents nivells de lectura i som els lectors els qui hem de trobar el nivell de profunditat que volem aconseguir. El nom de la rosa , pel·lícula basada en el llibre del mateix nom escrit per Umberto Eco, és una pel·lícula que he vist un parell o tres de vegades i no m'importaria torna a visionar un dia d'aquests i el llibre me l'han recomanat diversos cops. Potser algun dia el llegiré o potser prefereixo una altra de les obre d'Eco entremig dels dos títols.

El cementiri de Praga tracta de la vida d'un personatge bastant repelent -que provoca repulsió- com és el Capità Simonini, un gran impostor, que ens permet fer un viatge per la història europea de la segona meitat del segle XIX. I sobretot conèixer una mica més l'antisemitisme creixent que va patir Europa en aquella època i que va acabar desembocant en el genocidi hitlerià. El llibre està ple de detalls sobre temes ben variats, que va des de la gastronomia al satanisme, passant per la maçoneria. Una proposta interessant si no us fan por els llbre gruixuts i amb una espessor considerable. Jo us la recomano.

El Congrés del PSC: una partida d'escacs

S'acosta el congrés del PSC. Una setmana escassa per al que molts apunten que serà la refundació del socialisme català, que el 20 de novembre van tancar cicle electoral demolidor. Uns resultats nefastos que els ha deixat amb la quota de poder més baixa des de les eleccions municipals de 1979. Tres teòrics candidats aspiren a la primera secretaria. L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, hi arriba com a gran favorit, per davant del batlle de Lleida, Àngel Ros, i l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Em comentava l'altre dia una militant de base que no està tan clar que Navarro surti del cap de setmana congressual com a màxim dirigent del PSC. Apostava per Miquel Iceta. És veritat que el moviment d'un dels nicaragüencs més l·lustres presentant-se com a home de consens no haurà estat un brindis al sol. Ni molt menys! Compta amb massa experiència Iceta per haver fet un pas en fals. Qui també ha fet una passa endavant ha estat l’'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, un dels principals càrrecs institucionals del PSC, apostant per Pere Navarro. En el tauler d'escacs del socialisme català hi ha moviments continus i altres que preparen la seva jugada.

Àngel Ros, que té pesos pesants com Marina Geli fent-li la campanya, ha volgut avançar-se a una previsible derrota en la lluita per la secretaria general presentant la seva candidatura a les primàries com a presidenciable a la Generalitat. Podem veure un PSC bicèfal, sense que el màxim dirigent orgànic sigui al mateix temps el cap de cartell a les eleccions catalanes? En estructures tan piramidals com els partits polítics catalans i espanyols costa veure aquest tipus de plantejaments i que no acabin malament. L’excepció és el Partit Naconalista Basc. Si la bicefalia convenç als quadres i militants socialistes és on Iceta hi pot dir la seva. A veure si a can PSC passarà com als cònclaves papals, on qui entra papa surt cardenal.

Entrem a la rebotiga de l’Antònio Sonsona

Des de l'any 2008, quan passo pel carrer Antoni Roig, trobo a faltar un establiment. Des de fa més de tres anys ja no sento aquell "Hola Jordi" ni puc contemplar l'estesa de capçaleres de diaris de procedències molt diferents. Tampoc puc improvisar una tertúlia de butxaca, ja sigui a peu de carrer o buscant un llibre enmig d’atapeïdes prestatgeries. Com la majoria de vosaltres ja deveu saber, estic parlant de la Llibreria Sonsona, un negoci que els germans Antònio i Maria Teresa han mantingut obert durant 37 anys a la principal artèria comercial de Torredembarra.

L'Antònio Sonsona Vidal, nascut el 1940 a Torredembarra, respira paper imprès des de ben petit. El seu pare tenia una petit taller d’impremta i allí hi va començar a treballar, però ben aviat va veure que això de posar una lletra al costat d’una altra no encaixava amb el seu caràcter. Durant uns anys va lligar la seva vida laboral a la fàbrica de cintes de l'Hermen Cortasa, fins que va sentir veus que en Cecili Aliaga es traspassava l’històrica llibreria del carrer Antoni Roig. Va contactar-hi i ben aviat es van posar d’acord. L’any 1971 l’Antònio i la seva germana Maria Teresa iniciaven una aventura que es va allargar gairebé quatre dècades.

La joventut significa impuls, ganes de fer coses noves, i la Llibreria Sonsona va esdevenir ben aviat un referent en la distribució de premsa a la demarcació de Tarragona. A l’establiment del carrer Antoni Roig s’hi podien trobar les vint-i-cinc principals capçaleres d'Europa, incloses les edicions continentals dels grans diaris nord-americans com el US Today, el Wall Street Journal o l'International Herald Tribune. També s’hi podia comprar tota la premsa nacional i bona part de l’estatal, sobretot les del nord de la península.

L'Antònio coneixia molt bé quin era el seu mercat i també quines eren les rutines necessàries per esdevenir el referent en la distribució de premsa de la seva zona. Abans que en Pep Guardiola ens animés a aixecar-nos ben aviat, el protagonista d'aquesta torrencada es despertava abans que els carrers estiguessin posats, conscient que l'estadística diu que el 75% dels diaris es venen abans de les onze del matí i que no se li podien enganxar els llençols si volia teixir una xarxa d’abastiment de rotatius a càmpings i supermercats de la contornada. Els anys vuitanta i noaranta van ser d’activitat frenètica en aquest establiment del carrer Antoni Roig.

Si baixaves les escales situades a l'esquerra del mostrador, a Can Sonsona també hi trobaves llibres. Allí vaig acabar la col·lecció d’àlbums d’en Tintín i vaig comprar còmics d’Astèrix, Massagran i Eric Castel, llibres de Tria la teva aventura i, més endavant, altres títols més gruixuts. Els tres pilars de la venda de llibres eren Sant Jordi, Nadal i els llibres de butxaca per a l'estiu. La Llibreria Sonsona sortia al carrer per Sant Jordi, una tradició heretada de l’època de la imprenta de son pare.

Un tercer estadi de Can Sonsona era la rebotiga, escenari de tertúlies més o menys improvisades. Ens en parlava el periodista Joan Anton Rosell fa uns mesos en aquesta mateixa publicació. I és que per aquella llibreria hi passaven directors de diari, consellers de la Generalitat, cuiners i metges de prestigi, alts càrrecs d’Hisenda i capitans generals. L'Antònio diu que coneix molta gent i és veritat. En el darrer número del Diari de la Torre, el Tres estrelles Michelin Juan Mari Arzak comentava que des que es van conèixer en un sopar fins al tancament del negoci, l’Antònio li enviava tots els retalls de premsa que parlaven d’ell i del seu restaurant. L'Antònio és un observador i amb murrieria m’explicava que un exalcalde de Torredembarra tenia el constum d’anar a comprar el diari cada diumenge i "curiosament" un estol de ciutadans rondaven a aquella hora per Can Sonsona. Quan aquest batlle va tornar a ser només regidor, aquests personatges, "inexplicablement", van canviar de costum dominical.

El març de 2008 l'Antònio i la Maria Teresa van decidir tancar la paradeta. Els tocava per edat i també perquè el negoci ja no rutllava com abans. L'avanç tecnològic era imparable. De premsa se'n venia menys i també havia baixat sensiblement el material d’oficina i escolar. Els arxivadors i els clips cedien terreny davant dels ordinadors i els llapis de memòria, un sector on la Llibreria Sonsona no hi havia entrat. Dins de la nova generació no havien trobat relleu i aquell estiu va ser el primer en 37 anys que al carrer Antoni Roig no hi havia aquell babel de capçaleres. Però a generacions de torrencs i torrenques ens quedarà sempre a la memòria la Llibreria Sonsona, amb l’Antònio i la Maria Teresa formant un gran equip que va situar aquest establiment com una referència del sector a nivell tarragoní.

L'última de Ferran Torrent: una d'espies... i més

Hi ha autors amb qui estableixes una relació especial. A mi em passa amb Ferran Torrent. La primera novel·la seva que vaig llegir fou Gràcies per la propina , pocs dies abans d'iniciar la universitat. Un moment de frontera a la meva vida. Aquell primer any a l’Autònoma vaig llegir els seus llibres anteriors, magnífiques novel·les policiaques com Un negre amb un saxo o Cavall i rei. Després he anat llegint les obres que ha anat publicant amb una regularitat admirable i he pogut advertir una evolució literària tan evident com interessant. Semblava que havia tocat el cim amb la trilogía iniciada per Societat limitada, però les seves darreres creacions són dues peces imprescindibles.

En el Boulevard dels francesos, publicada l’any passat, Torrent ens va traslladar a la València dels anys seixanta i amb Ombres en la nit encara ens porta més enrera, a l’any 1947 i ens situa a Viena i a la capital del País Valencià. La trama torna a estar molt ben aconseguida, gererant una atmosfera de novel·la d’espies, però també ens fa pensar amb els problemes existencials dels protagonistes. Si voleu saber-ne més compreu la nova novel·la de Ferran Torrent. Si heu disfrutat amb les darreres, aquesta no us decebrà.