Derrota sense pal·liatius de Zapatero

Fa unes setmanes escrivia aquest post en què assenyalava que el nostre no és un país de primàries internes en els partits, sinó que els aparells són els que escullen els candidats i com deia Alfonso Guerra: "El que se mueva no sale en la foto". Hi ha execepcions. El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, s'ha mogut i ha sortit a la foto com a guanyador de les primàries de la candidatira socialista a la presidència de la Comunidad de Madrid. Gómez s'ha enfrontat a la candidata ungida per Zapatero, Trinidad Jiménez, i ha guanyat.

Només els faltava això a Zapatero, Blanco i companyia: una derrota interna. ZP va prendre partit per la ministra de Sanitat i va intentar forçar a Tomás Goméz a retirar-se, sense aconseguir-ho. I s'ha fotut una nata de dimensions espectaculars. No cola que ara ho vulguin maquillar dient que són un partit amb una gran democàcia interna, blablabla... El que havia de fer Zapatero era callar i deixar que els militants votessin amb tranquilitat. Però va prendre partit i ha perdut. L'aparell no és infalible. Un altre tema és si Tomás Goméz està més capacitat o no que Trinidad Jiménez per derrotar la candidata popular, Esperanza Aguirre.

Hi ha qui parla ja de postzapaterisme i surten noms com Javier Solana o Alfredo Pérez Rubalcaba com a aspirants socialistes a la Moncloa davant una hipotètica caiguda de l'actual inquilí de la presidència del Govern. La derrota és dura, sense pal·liatius, però d'aquí a jubilar Zapatero hi ha un abisme. La victòria de Tomás Goméz el deixa tocat, però no enfonsat. Controla el partit i només una rebel·lió interna pot destronar-lo i és discutible que els grans barons socialistes estiguin per aquesta història en aquestes alçades de la pel·lícula. Però tot pot canviar. Els resultats de les eleccions catalanes i les municipals i autonòmiques del maig poden canviar la sitació i dictar sentència sobre el futur polític de Zapatero.