Visca la llibertat d’expressió!

Fa un any, el 5 d’octubre de 2009, em vaig sentar al banc dels acusats en un judici. De què se m’acusava? Doncs que el diari del qual jo era director, Més Tarragona, va publicar els anys 2006 i 2007 dues cartes, de dos autores diferents, bastant crítiques amb l’actuació d’un metge de l’Hospital de Santa Tecla. A aquest senyor no li van agradar i va acudir als tribunals per demanar 50.000 euros a un servidor i l’empresa editora perquè considerava que les missives “eren clarament atemptatòries contra el seu dret a l’honor”. Les dos autores estaven ben identificades i fins i tot van acudir al judici com a testimonis. Escrivien unes cartes dures -l’experiència personal que les impulsava a fer-ho, ho era- però sense arribar a la desqualificació i encara menys a la calúmnia. La demanda era un atac amb tota regla a la llibertat d’expressió. Vaig haver d’afrontar doncs un procés que no desitjo a níngú (bé, potser a algú, sí)..

Per a mi, tot havia començat l’estiu de 2008, tot i que el procés ja feia uns quants mesos que durava, però curiosament no n’havia tingut notícia ni n’havia estat notificatn tot i estar-hi encausat. Ja se sap que la justicia es lenta. Molt lenta. Fins llavors no m’havia pogut ni defensar. Em vaig haver d’espabilar, buscar advocat i afrontar un procés que va acabar amb un judici. El març passat la jutgessa va dictar una sentència que m’exculpava a mi i a l’editora del diari de qualsevol responsabilitat. La part demandant va anunciar que apel•laria la sentència però finalment no ho ha fet i la sentència és ferma. Final de trajecte. Un final feliç.

A mi m’agrada positivitzar-ho tot, fins i tot en situacions tan incòmodes com aquesta. I aprendre. Treure’n una lliçó. He descobert un gran advocat -quina defensa que va fer del cas, impecable- i un gran amic, el Pepo. I he redescobert una gran excompanya de feina i amiga, la Carme, que va acudir de testimoni. També he notat el suport de la família, d’altres amics i amigues i companys de professió, com el president del Col•legi de Periodistes de Tarragona, l’Ignasi Soler. I també he acabat de confirmar la poca qualitat humana de certes persones, que no són capaces d’estar a l’alçada en moments com aquests. Cap sorpresa. D’on no n’hi ha no en raja.

Però sobretot em sento vencedor, digne i orgullós d’haver permès la publicació d’unes cartes de dues persones que no coneixia, que havien tingut un problema i el volien explicar. Vaig notar el seu agraïment el dia del judici. Els mitjans de comunicació privats també han de ser, a vegades, un servei públic, un altaveu de la ciutadania que vol denunciar problemes i queixes. D’això també se’n diu llibertat d’expressió. I no fa gaires anys no n’hi havia en aquest país.