Un petit miracle, un gran torneig: l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra

L’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra arriba aquest estiu a la seva 19a edició. A partir de l’1 de juliol, més de cent jugadors competeixen en aquest torneig que es disputa al Pavelló Sant Jordi de la capital del Baix Gaià. És en tercer cop en la història del campionat que se supera el centenar d’inscrits, una fita important, que demostra la vitalitat del torneig torrenc. En total, 103 jugadors, amb edats compreses entre els 10 i els 91 anys. En pocs esports ho podreu veure això.

Estic a l’organització del campionat des de gairebé la primera edició i des de fa tres anys he assumit la direcció de l’Open Internacional, al costat d’un equip de persones que comencen a treballar en els diferents detalls de l’organització gairebé l’endemà de la darrera ronda del torneig. Porta molta feina muntar un torneig d’aquestes característiques i ho demostra que a la demarcació de Tarragona només es disputa un torneig  d’escacs clàssics inclòs en el Circuit Internacional de Catalunya, després que ja fa uns quants anys s’hagin deixat de disputar tornejos com el de Salou i Tarragona.

La llarga trajectòria de l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra només s’explica perquè darrera de l’organització hi ha un gran equip de persones, que hi dediquen moltes hores, i el suport de l’Ajuntament de Torredembarra malgrat els continus canvis de govern a la vila torrenca. També cal reconèixer noms importants en la història del torneig, com Silvestre Morros, que va cedir el seu bar musical NO SE per a les dues primeres edicions i Francesc Aroca, director de l’open durant les setze primeres edicions i mecenes del campionat.

L’Open de Torredembarra és un petit miracle en un municipi que sovint veu arrencar moltes iniciatives amb força que acaben esllanguint-se i desapareixent. Torredembarra compta després de dues dècades de la seva creació amb un gran torneig d’escacs que l’ha situat en el mapa d’aquest esport-joc-ciència i l’ha de fer sentir orgullosa. L’any vinent se celebrarà el vintè aniversari i serà un bon moment per reivindicar-ho.

Us convido a venir a veure el torneig cada tarda a partir de les 16:30 hores al Pavelló Sant Jordi de Torredembarra o a seguir la retransmissió en directe a www.escacstorre.com.

Els meus records de Wembley avui que fa 25 anys

Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com influència del  seu estil de joc. Des de llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa –ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i lligues i copes del rei a dojo.

Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14 anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut, a la tarda  o a la nit. El camí cap a Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos per a la somiada final.

Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a la memòria.

Després va venir la celebració amb els amics en forma de voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi, però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella. La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.

I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han vingut després.     

Parlant d'Indians a 'La tarda' de la Xarxa

El passat divendres 5 de maig vaig intervenir al programa La tarda de La Xarxa i que es va poder escoltar també a Ona la Torre. Vaig parlar dels indians de Torredembara al costat de dos representants de Canet de Mar i Arenys de Mar, dues localitats del Maresme amb una forta empremta dels indians o "americanos", que en diuen allí. Vam trobar punts de contacte entre la relació entre aquestes poblacions i els vilatans que es van fer rics (o no) a l'altra banda de l'Atlàntic.

A Torredembarra podem reivindicar una herència indiana molt potent, començant pel Patronat Antoni Roig, i seguint per Pere Badia, Joan Güell i els germans Joaquim i Ramon Casas Gatell. Són aquests diners fets pels indians que permeten als seus descendents impulsar el corrent artístic del modernisme, una tesi que defensa Josep Bargalló en el seu llibre Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, i que cada cop es va imposant més, gràcies també al protagonisme de Torredembarra en la recent celebració de l'Any Ramon Casas.

Si voleu escoltar el programa us deixo l'enllaç aquí.

Unió ha mort d’inanició

L’inici del procés de liquidació que vam conèixer la setmana passada significa el punt i final d’Unió Democràtica de Catalunya com a partit després de més de 86 anys d’història. Unió havia  sobreviscut a la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició, però s’ha mostrat incapaç de trobar el seu espai en el nou paradigma polític català. El procés l’ha devorat, igual que està posant en una difícil situació altres formacions.

Els democratacristians han estat víctimes del context polític, però també dels seus errors. Sota el lideratge implacable de Duran, no van saber calibrar els efectes del divorci de Convergència i la dimensió de l’escissió protagonitzada per Demòcrates de Catalunya, amb un degoteig costant de baixes de militants a partir de juny de 2015. La marca, sempre a l’ombra del soci majoritari de la coalició, tampoc no s’havia pogut consolidar per afrontar el 27-S. De poc va servir l’aposta decidida d’alguns mitjans i grups mediàtics per Unió. Per l’altra banda, altres mitjans es van acarnissar amb la formació democratacristiana fent lluir les seves misèries. Fins i tot va fitxar l’efiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol i un economista mediàtic -Carles Torrecillas-. 

Unió s’ha quedat sense electorat. Va bastir molt bé el seu missatge, paradigma de la tercera via i el seny, però l’electorat ha fugit del centre. O més aviat la centralitat s’ha desplaçat. L’augment espectacular de la participació en les eleccions del 27-S va contribuir a la tempesta perfecta , que va deixar sense representació al Parlament el partit socialcristià. Quedava la figura de Duran, que havia de ser el revulsiu en la convocatòria espanyola el 20-D. Els resultats encara van ser pitjors. Cap diputat a Madrid. S’evidenciava que Duran estava electoralment sobrevalorat.

Des de la doble desfeta electoral, la fuga de militants i càrrecs ha continuat, Duran ha marxar i la pressió del deute -22,5 milions d’euros- ha estat inaguantable, sense ingressos més que d’una militància en caiguda lliure. Unió ha mort per inanició. Desapareix perquè ha quedat esgotada, no només econòmicament sinó també la militància, incapaç d’afrontar una travessa del desert amb l’esperança de la Terra Promesa de la tercera via si el Procés descarrila. Però passi el que passi amb el Procés, llavors Unió ja no hi serà. 

L’altre Casas

Aquest diumenge s’ha clausurat l’Any Casas a Torredembarra. Han estat molts mesos d’activitats per commemorar el 150è aniversari del naixement d’un dels principals artistes catalans de tot el temps, el pintor Ramon Casas, autor d’una de les icones del modernisme a tot el món: El tàndem. Aquesta commemoració ha servit per exhibir orgull torrenc i reivindicar les arrels del pintor al nostre municipi, on va començar a pintar i va mantenir-hi un lligam durant tota la vida.

El voltant de Casas, orbiten una sèrie de satèl·lits que ens permeten aprofundir en el moviment modernista des de diferents vessants. Un és un altre torrenc, Pere Romeu, el seu gran amic i coprotagonista de El tàndem. La biografia publicada l’any passat per Josep Bargalló, Les set vides de Pere Romeu, ens ha permès en les seves més de 400 pàgines recuperar una figura polièdrica que havia estat sovint a l’amistat amb Casas i la seva etapa d’hostaler a l’emblemàtic local barceloní Els quatre gats, epicentre del moviment modernista.

En el meu cas, he pogut redescobrir un altre d’aquests satèl·lits que giren al voltant de Ramon Casas, eclipsats per la seva potència artística. Es tracta del seu cosí germà Joaquim Casas Carbó, amb qui comparteix els cognoms perquè els seus pares eren germans i les seves mares, germanes. Els dos cosins van mantenir una molt bona relació i el 1881 va acompanyar el jove Ramon Casas en el seu primer viatge a París. Igual que el seu cosí Ramon va néixer a Barcelona, però va estar molt lligat a la vila del Baix Gaià, on era propietari d’una casa i de moltes terres, arrendades primer al meu rebesavi i després al meu besavi, que el 1929 li va acabar comprant.

El 1998 ja vaig escriure un article a la revista La Sínia sobre aquest advocat, escriptor, editor i traductor nascut el 1858 i mort el 1943. Una llarga vida que va donar molt de sí. Fa una setmana es va presentar el Recull de Treballs 17 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, on he publicat un article molt més llarg per a repassar la seva trajectòria i el seu lligam amb Torredembarra. És la meva contribució a l’Any Casas i una manera de recuperar una d’aquelles figures que han quedat una mica oblidades, però que tenen una dimensió que els situa entre els il·lustres catalans descendents de Torredembarra.  

Joaquim Casas Carbó té un paper definitiu en la normativització de la llengua catalana com a mà dreta de Pompeu Fabra. Ell és un dels grans activistes de la Campanya de L’Avenç, invertint-hi capital i dirigint la Biblioteca Popular de l’Avenç, on tradueix clàssics europeus com Ibsen o Toltoj.  Un dels seus “invents” encara afecta el nostre dia a dia: la “ç”. Si voleu conèixer més sobre Joaquim Casas Carbó us convido a llegir l’article La figura de Joaquim Casas Carbó i la seva relació amb Torredembarra, que trobareu  al Recull de Treballs 17 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas.

Nova política? Vella, molt vella

En els darrers anys ha fet fortuna entre analistes polítics i tertulians el terme nova política. Podemos i Ciutadans encarnaven aquesta nova política, que havia de plantar cara als partits polítics sorgits de la Transició amb noves maneres de fer política. En alguns moments demoscòpics, fins i tot Podemos sobrepassava el PSOE -l’anomenat sorpasso- i Ciutadans es projectava cap als 70 o 80 escons. Dues eleccions estatals després, l’onada ha baixat i PP i PSOE continuen sent les formacions més votades i el més trist: aquestes noves formacions exhibeixen els pitjors tics de la vella política que tant aferrissadament atacaven.

L’espectacle de les últimes setmanes entre Iglesias i Errejón pel lideratge ideològic de la formació morada, amb alguns moments dignes d’una cançó de Pimpinela, no ha estat tan diferent del protagonizat per Pedro Sánchez i Susana Díaz. Han anat més de cara, això sí. Iglesias ha guanyat la batalla per golejada, reforçant el seu lideratge de tints messiànics amb una crida a la unitat. Veurem si ho poden recosir tot plegat per ser una alternativa de veritat a un PSOE, que des del cop d’estat a Pedro Sánchez també fa ferum de molt antic, baronil dels anys vuitanta.

Fa poc també hem viscut el Congrés de Ciutadans, que s’ha refermat com una mena de culte a la personalitat del gran líder Albert  Rivera amb l’acte final de la mutació d’un partit socialdemòcrata nascuts a mitjan de la dècada passada en una formació estatal de caire liberal, sota el mantell protector d’un Ibex-35, que veu la formació taronja com la manera d’apuntalar el govern del PP. Manté el seu gen anticatalanista, que volen camuflar en un constitucionalisme radical. Culte al llibre sagrat. També molt vell, molt antic, naftalinós, com el PP que surt del congrés d’aquest cap setmana.  Passeig militar. Canvis mínims i tot segueix igual. Gran triomf de Rajoy, a la búlgara. La vella política continua regnant.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Peter Brill: una història formidable de la II Guerra Mundial

Hi ha vegades que investigant un tema et cau a les mans una altra història formidable, d’aquelles que tenen entitat pròpia. És el que li va passar al cineasta i fotògraf calafellenc d’origen argenti, Laureano Clavero. Fa uns anys investigava sobre els avions que van caure al Pirineu català durant la II Guerra Mundial i va topar amb Peter Brill, un expilot de la Luftwaffe que va ser un dels sis escollits per a ser entrenats per a una missió desesperada de l’Alemanya que perdia la guerra per donar un cop d’efecte al conflicte: bombardejar Nova York.

Aquest és un esquer ideal per a captar lectors per aquest llibre-documental, però El diario de Peter Brill és molt més que això: és la història d’un jove que té un somni -volar-  en l’Alemanya de Hitler i com ho fa per aconseguir-ho. És un llibre de contradiccions. De com un noi que no simpatitza amb el règim s’hi ha de submergir perquè és l’únic camí per arribar al seu somni. M’ha interessat molt aquesta part de llibre i Laureano Clavero i Pere Cardona aconsegueixen fer-te preguntes, qüestionar-te coses... en resum: que faries tu en la pell de Peter Brill? En les primeres pàgines del llibre saben recrear l’atmosfera de l’Alemanya dels anys trenta, de com el Partit Nazi arriba a tots els racons de la societat i un jove que està sortint de l’adolescència ho té molt difícil per escapar-se. En Peter no és un nazi i ho deixa clar en molts moments del relat amb afirmacions vehements sobre Hitler.

Brill assoleix el seu somni i després d’un entrenament tan dur com accelerat ja està llest per prendre part en primera persona en el conflicte bèl·lic més gran de la història. És el 1944 i el Tercer Reich va perdent terreny enfront dels aliats però encara té molta capacitat de resistència. El jove Peter ha de fer caure avions enemics per salvar la pell. I té una cita amb aquesta història: l’escullen junt amb cinc pilots més per ser entrenat per a una missió tan políticament ambiciosa com difícil tècnicament: bombardejar Nova York. És en aquesta part del llibre que Brill desplega els seus coneixements enciclopèdics sobre la mecànica dels avions de l’època, ja siguin alemanys com nord-americans, anglesos o russos. Té veritable passió per l’aviació. També és la història que li ha reportat més ressò mediàtic.

Explica també les vivències com a presoner dels russos durant tres anys al Caucàs. Una part molt dura també del llibre. El retorn a l’Alemanya ocupada és molt complicat, tan que decideix presentar-se a una oferta de feina a València, on hi marxa amb la seva dona. És a l’Aeroclub de València l’any 1964 on torna a volar. I torna a ser feliç. Peter Brill va volar fins poc abans de morir des de l’Aeroclub de Sabadell, ja que es va traslladar a Barcelona, on va residir fins a la seva mort el 2013.

La troballa del diari que havia escrit l’expilot alemany va ser l’impuls defintiu per a la realització del llibre. Pel documental havia estat clau gravar l’octogenari Peter Brill, perquè la mort li va arribar abans que en Laureano -sempre amb massa fronts oberts- i el seu equip se centressin en el projecte, que aquest any passat va veure la llum com un llibre a quatre mans -Cardona i Clavero- i un DVD amb un documental de 31 minuts que ha recollit alguns premis. Mesrescuts.

Les banderes de Torredembarra

Torredembarra ha tornat a ser protagonista de les portades de la premsa nacional i estatal aquests primers dies de l’any 2017. Aquest cop per un afer relacionat amb els símbols. El municipi del Tarragonès ha estat objectiu de la macro-ofensiva judicial contra la presència d’estelades i l’abscència de banderes espanyoles en ajuntaments catalans. L’alcalde, el republicà Eduard Rovira, ha estat, si més no original, a l’hora d’acatar la sentència judicial que l’obliga a posar l’estanquera i amagar l’estelada. Rovira ha recuperat les metàfores marineres que trobàvem a faltar en la política catalana des del pas al costat d’Artur Mas i ha situat la bandera espanyola per sobre de la catalana en els pals que hi ha a l’esquerra de l’entrada de la casa gran torrenca. La intenció era bona. El batlle, bon coneixedor del món mariner per motius professionals, s’ha inspirat en la simbologia naval i en la posició de les banderes quan un vaixell derrotava un altre en una batalla.

Aquesta originalitat ha generat un allau de crítiques. Per motius diferents, entre els seus socis de govern: PSC i Alternativa Baix Gaià. Els segons fins i tot demanen una consulta popular sobre la presència de l’estelada al consistori. La resta de formacions del ple també ho critiquen, inclosa una petició de dimissió de la CUP. L’alcalde va hissar personalment la bandera espanyola en una cerimònia que tampoc no va ser plàsticament massa reeixida, però Rovira està molt convençut que amb el seu gest ha girat la truita enlloc de trencar els ous. No està per micro-desobediències. Amb la seva metàfora marinera no ha convençut a gairebé ningú. Amb prou feines els del seu partit. Uns diuen que s’ha humiliat i els altres que se’n riu de la sentència. Potser serà perquè la imatge de la situació de les banderes a l’ajuntament torrenc és un bany de realisme de la situació actual entre Catalunya i l’Estat espanyol, que no interessa ni a uns ni altres.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Després del Baztán

He acabat l’any enllestint Todo esto té daré, la darrera novel·la de Dolores Redondo o el que és el mateix: la primera després de l’exitosa Trilogia del Baztán. Després de gaudir amb els tres llibres ambientats a la vall navarresa del Baztáan, la nova proposta de Redondo se situa al cor de Galícia, a la Ribeira Sacra. Altre cop el paisatge, i en aquest cas la vinya i el riu Sil, torna a tenir un pes determinant en una novel·la d’aquesta autora i ens aconsegueix submergir en un món que aquest cop no és màgic, però si marcat per la tradició i les velles costums.

Todo esto té daré va guanyar el Premio Planeta 2016, una potent targeta de presentació però que no és una garantia infal·lible. El pes dels centenars de milers d’exemplars venuts de la Trilogia del Baztán és una llosa important i la nova novel·la tenia un repte important. I en el meu cas l’ha superat. He gaudit amb la lectura. Els personatges de la nova obra poc tenien a veure amb els de la trilogia i la trama estava molt ben travada. I les pàgines finals són una bona traca que rematen la novel·la.

Tal com explica l’autora, aquesta història fa molts anys que la porta a dins i es nota. Redondo és d’origen gallec i les més de 600 pàgines del llibre evidencien que coneix l’àmbit geogràfic on es desenvolupa la trama, i en què ens torna a evocar els sentiments humans més atàvics, aquelles escletxes del nostre caràcter que ens porten a cometre les pitjors accions. Els amants de la novel·la negra tenim una altra autora de referència. Esperem ara l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de la Trilogia del Baztán de cara al proper mes de març. I més endavant, el proper llibre d’Aurora Redondo. Ja en tinc ganes.

El moment de canviar Tarragona per Barcelona

El gran moment d’Alejandro Fernández va ser el juny de 2011. Llavors va acaronar el seu somni: ser alcalde de la seva ciutat després de fer història amb 7 regidors. Però des de Barcelona, CiU va tallar les ales al pacte que tenia lligat convergents i populars a Tarragona i va deixar que Ballesteros seguís governant. En les darreres municipals, el PP va quedar per darrera de Ciutadans i gairebé perd el quart regidor. I el febrer passat, Fernández es va convertir en primer tinent d’alcalde amb l’”original” pacte amb socialistes i Unió, que li ha permès ser alcalde, però només en funcions.

L’ascens d’Enric Millo a delegat del Govern ha situat Fernández com a portaveu del PP al Parlament, on ben segur podrà fer lluir la seva esmolada oratòria i la seva projecció pública augmentarà exponencialment. La seva candidatura a liderar el PP de Catalunya és només qüestió de temps. El panorama al grup municipal de Tarragona és més complicat. El seu successor natural, Jordi Roca, ara Madrid, ja no en forma part, i el nou primer tinent d’alcalde, José Luis Martín, de tarannà discret, té qualitats, però el lideratge no n’és un. No oblidem però que estan al govern. És l’herència que els deixa Alejandro, que ha pogut trobar el moment ideal per canviar Tarragona per Barcelona.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Tarragona 2018: la culpa, de Madrid

Els Jocs Mediterranis de Tarragona s’endarrereixen un any per culpa de Madrid. Aquest argument tan explotat pel nacionalisme i l’independentisme català durant dècades i criticat durament pels unionistes, li ha servit a l’alcalde socialista de la capital tarragonina per a justificar la suspensió dels Jocs, un fet sense precedents en aquest tipus d’esdeveniment esportiu. El govern en funcions que ha regit els destins de l’Estat espanyol durant deu mesos és l’únic responsable del ridícul internacional que ha fet Tarragona.

Pocs dies després que finalment hi hagi un president i un govern espanyol que ja no està en funcions, l’alcalde Ballesteros confirma, amb el millor dels seus somriures, que els Jocs seran el 2018. I ho seran encara que no hi ha cap compromís signat per part del govern espanyol que els dotze milions que falten per completar el pressupost arribaran. Recordem que el primer dia de la darrera campanya electoral espanyola, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, va anunciar amb bombo i plateret l’aportació de 3 milions als Jocs aprovada pel Consell de ministres (en funcions). Cinc mesos després encara no han estat ingressats.

Però Ballesteros té molta confiança, tota la que li falta a la ciutadania. Tanta que no hi ha cap dimissió ni cap canvi en l’equip dels Jocs. En cap moment tampoc ha fet servir la paraula fracàs, quan el comitè organitzador ha estat incapaç de complir a temps l’encàrrec del Comitè Internacional, que s’ha vist obligat a prendre una decisió excepcional: donar una any de pròrroga. Una pregunta: si a principis de la setmana passada la Fundació dels Jocs del Mediterrani s’hagués trobat ingressats 12 milions d’euros al banc es podria organitzar l’esdeveniment esportiu amb garanties d’èxit?

Al batlle tarragoní li sobra autoestima, il·lusió i confiança, quan la gran majoria de ciutadania tarragonina fa dies que en va molt faltada de totes tres. D’autocrítica, ni un gram. I dubtes? Molts. Més que mai.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Política espanyola: dels escacs al pòquer

A molts ens agrada veure el que ha passat aquests darrers dies al PSOE com una partida d’escacs. Els dos bàndols estaven força ben definits i al rei d’un li han fet escac mat. Pedro Sánchez s’havia enrocat en la secretaria general, però algunes de les seves peces no eren tan fidels com es pensava. L’altre bàndol té una reina que s’amaga, que ha mogut els seus peons per aconseguir el seu objectiu, iniciant l’atac final posant sobre el tauler una torre amb forma de gerra xinesa i amb molta influència encara en part de la tropa: Felipe González. I acabant l’ofensiva en un maratonià Comitè federal que va ser una lluita sense quarter. La batalla, però, ha deixat moltes ferides obertes entre la militància. I la guerra no ha acabat.

Anem a una altra partida. Hi ha moments en els escacs en què cap jugada de les que pots fer és bona. La conseqüència d’un moviment serà pitjor que el d’un altre i potser podràs resistir unes jugades més, però la partida la tens perduda. És el cas del PSOE els darrers mesos. El que hem vist al Comitè federal ha estat un espectacle lamentable i un gran despropòsit, però l’alternativa no augurava grans èxits. La situació actual dels socialistes és fruit de la seva trajectòria més que discutible dels darrers anys i uns moviments tàctics els darrers mesos poc encertats. El futur que se’ls obre pel davant és d’una llarga travessia del desert, amb dubtes seriosos de si en sortiran mai.

En canvi, l’estratègia del PP, molt més posicional i poc espectacular, està donant els resultats esperats. Movent-se el més mínim ha situat el PSOE enmig d’una batalla interna que l’acaba afavorint a ell. Ara comença una altra partida i el rival és temible: un PP reforçat i unit al voltant del seu líder, Mariano Rajoy. Els populars han comprat crispetes i han esperat com acabaven els mastegots a Ferraz. I ara les regles les posaran des del carrer Génova. I canviaran els escacs pel pòquer. Pujaran l’aposta. No en tindran prou amb l’abstenció del PSOE. Exigiran que els socialistes garanteixin l’aprovació dels pressupostos del 2017 i una legislatura tranquil·la. Sinó, anem a unes terceres eleccions, que es traduiria, amb gairebé tota seguretat, amb un PP més a prop de la majoria absoluta i un enfonsament del PSOE a les urnes, perquè si una cosa castiga l’electorat és la divisió. I els socialistes n’han fet una exhibició aquests dies.  

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Els indians que no van tenir sort

Torredembarra ha celebrat aquest cap de setmana la setena edició de la Fira d'Indians, un esdeveniment que poc a poc es va consolidant. Aquest any ha tingut un pes molt gran la figura de Ramon Casas, genial pintor català fill i nét d'indians. També ha destacat l'exposició sobre un altre indià torrenc, Francesc Gatell Soler. Però no tots els torrencs que van creuar l'Atlàntic per anar a fer les Amèriques van tornar rics. Altres van tornar igual o més pobres de quan hi van anar. És el cas de Francesc Borrut i Virgili, conegut també com a Panxo.

Torredembarra no és Dinamarca

Si la regidora torrenca Clara Solivellas fos danesa, l’endemà de donar positiu en un control d’alcoholèmia hauria presentat la seva dimissió irrevocable a l’alcalde de Torredembarra. I s’hauria convertit en el segon regidor que plega per motius relacionats amb el codi de circulació, ja que el seu company de govern, el socialista Jordi Solé, va ser multat fa uns mesos per la Policia Local del seu municipi per no tenir l’ITV passada ni assegurança en vigor, a més d’estacionar en un lloc on no estava permès. I si fos danès, Solé també hauria marxat cap a casa.

Però ni Solivellas ni Solé són danesos, suecs o britànics. Ni tampoc ho és Jorge Fernández Díaz, un ministre d’Interior enxampat conspirant contra rivals polítics seus amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Ni els polítics de diversos partits que inflen els seus currículums amb dades falses. En aquest país ens costa molt conjugar el verb dimitir. El llistó està molt amunt. L’has de fer molt grossa o estar sotmès a una pressió mediàtica molt potent per prendre la decisió de plegar d’un càrrec públic o que el teu partit o cap de govern t’hi obligui.

Les reaccions després de fer-se públic el cas Solivellas han estat molt previsibles (i discutibles). El seu grup polític, Alternativa Baix Gaià, ha tancat files al voltant d’ella, i ha reaccionat igual que Fernández Díaz -els extrems sovint es toquen- disparant contra el missatger: la culpa és de la filtració que ha permès saber el cas. La responsabilitat no és de qui amb un mètode que pot ser discutible posa al descobert el “pollastre” sinó de qui decideix agafar el cotxe amb algunes copes de més o reunir-se amb un altre càrrec públic per a conspirar contra els seus adversaris en nom de la sagrada unidad de España.

L’alcalde de Torredembarra, Eduard Rovira, diu que l’error de la seva regidora és part de la seva vida privada. Igual que en el cas Solé. Almenys és coherent. Dos casos, igual reacció. Però no té en compte que un càrrec públic és càrrec públic les 24 hores del dia. A veure si farem com l’expresident del Barça Joan Gaspart, que quan li convenia deia que era president i  quan no que només era soci. Sempre ets regidor o sempre ets president del Barça. I, per l’altra banda, part de l’oposició -Ciutadans i PP- ha tornat a sentir olor de sang fresca i s’ha llençat a la jugular de la regidora i de l’alcalde. A veure qui dóna més!  El PP fins i tot ha demanat la dimissió dels dos regidors de l’ABG: una per conduir beguda i l’altre per qüestionar la policia per la filtració (el mateix que feia el ministre Fernández Díaz). Coherència low cost.

Un altre sainet torrenc. Si Jordi Solé no va plegar i només va ser rellevat com a portaveu del grup municipal del PSC -és a dir res-, el cas Solivellas quedarà en el que decideixi ella i la seva formació. Estem parlant de política i el seu vot és vital per a l’equilibri del govern de Torredembarra. Aquest cap de setmana hem vist un cas semblant, però amb algunes diferències. La vicepresidenta del Govern autonòmic de Castella-Lleó, Rosa Valdeón, ha dimitit del seu càrrec  després de provocar un accident i donar positiu en un control d’alcoholèmia. Tinguem en compte, però, que Valdeón no va dimitir en la roda de premsa posterior als fets, sinó unes hores més tard, després de “parlar” amb el seu president, que la va nomenar i és del seu partit, el PP. De casos com el de Solivellas i Valdeón n’hem viscut diversos els darrers anys i amb desenllaços diferents. Sovint als seus protagonistes els ha costat dimitir. O no ho han fet.

Tenim una cultura política molt consolidada que fuig massa sovint de l’exemplaritat absoluta que els polítics han de demostrar en altres països. Quina exemplaritat han d’exhibir uns regidors d’un municipi de 15.000 habitants quan els màxims dirigents dels partits estatals s’enroquen en les seves posicions i són incapaços de desencallar un atzucac polític que dura gairebé nou mesos? O l’exemplaritat d’un expresident del govern espanyol animant a tothom a veure el vi que a un li doni la gana? O l’exemplaritat d’un ministre de l’Interior convertit en el protagonista d’un Watergate d’opereta que continua en el seu càrrec? Ni l’Estat Espanyol és Dinamarca, ni Torredembarra Copenhagen.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Les aventures d’en Tallaferro: recordant en Víctor Mora

La setmana passada va morir Víctor Mora, un d’aquells escriptors polifacètics i compromès políticament que de tant en tant dóna el nostre país. La majoria dels mortals el coneixen i el recorden per ser el creador del mític Capitán Trueno, heroi de còmic de diverses generacions enmig de la foscor del Franquisme. Però el qui escriu és d’una altra generació nascuda en la Transició, i per a mi Víctor Mora és el creador d'un altre heeroi de còmic, en Tallaferro,l’Almogàver, que em trasllada a la meva infantesa, quan en el dominical de l’Avui es publicaven les aventures d’aquest cavaller que lluitava contra turcs, pirates i qualsevol malvat que se li posés per davant. Estaven ambientats en els inicis del segle XIV, quan la Corona Catalano-aragonesa era una potència mediterrània i els almogàvers feien de les seves a l’Àsia Menor.

Les aventures d’en Tallaferro es van començar a publicar el 1989, dues pàgines cada diumenge que esperava amb avidesa. El guió era d’en Víctor Mora i els dibuixos dels germans Jesús i Adrià Blasco. Durant uns quants anys es van anar publicant de forma discontinua, fins que els dibuixants van morir, la segona meitat dels noranta. Després, entre els anys 1996 i 2001 La Busca Còmics va publicar quatre àlbums amb totes les aventures d’en Tallaferro, acompanyat del seu fidel escuder Galdric i l’alquimista Pyrelius, a les ordres de Roger de Flor.

Dels quatre àlbums en tinc tres, que de tant en tant encara rellegeixo. Només em falta el segon, El tresor de Barcelona, que fa uns quants anys vaig intentar aconseguir i estar descatalogat. Si algú que llegeixi aquest post sap com aconseguir-lo m’agradaria molt que m’ho comentés i poder completar la col·lecció d’un heroi de còmic de casa nostra d’un gran potencial que va tenir una trajectòria molt curta. I per què no podríem tenir noves aventures d’en Tallaferro de la mà de successors de Víctor Mora i els germans Blasco igual que està passant des de fa uns anys amb Astèrix i Obèlix? Aquí ho deixo.

El tercer de Nesbø... i els que vindran

M’agrada la novel·la negra. La combino amb altres gèneres, però cada any en cauen algunes. Assassinats, investigacions, personatges torturats, gent de molt mala vida, trames d’aquelles que t’atrapen de forma gairebé malaltissa... i l’estiu és una època ideal per submergir-te en una bona novel·la negra. Ho recomano.

Aquests primers dies d’agost he acabat de llegir el tercer llibre del noruec Jo Nesbø, per alguns el millor autor d’aquest gènere del moment. No m’atreviria a ser tan contundent, però les tres novel·les seves que m’he llegit d’ell m’han fet gaudir molt. Són històries potents i complexes, protagonitzades per Harry Hole, un inspector gens ortodox. La darrera lectura, que també coincideix amb la darrera obra que ha publicat, Policia, l’he trobat una novel·la molt rodona, una verdadera exhibició literària.

Vaig descobrir Nesbø amb Escarabats, un dels primers títols que va publicar. Ambientada al sud-est asiàtic, em va sorprendre l’atmosfera que creava. Després vaig llegir Espectre, la seva penúltima novel·la. Molt ben travada. I ara, Policia. La bona notícia és que encara em queden una colla de títols de l’autor noruec per seguir navegant en la part més fosca dels països nòrdics, sense renunciar, és clar, al meu admirat Indridason. 

Deu claus del 26-J

     

1.Els assessors de Mariano Rajoy l’han encertat en l’estratègia: buscar unes segones eleccions. El PP ha guanyat 14 escons. Ni els més optimistes esperaven els 137 diputats obtinguts.

2. La por al canvi ha acabat sent l’únic missatge del PP en el darrer tram de campanya i ha acabat sent decisiu. “Som els moderats”, repetia Rajoy. Molt vot prestat a Ciutadans ha tornat a les files populars i la corrupció no ha passat factura als populars. El Brexit ha acabat d’apuntalar el resultat, que no oblidem, però, està encara  a 39 escons de la majoria absoluta.

3.PSOE i Ciutadans han fallat en la tàctica: el 20-D sumaven 130 escons i superaven els 123 del PP; després de les eleccions del 26-J només n’acumulen 117, vint menys que els populars. La maniobra de l’acord de govern Sánchez-Rivera la mini-legislatura passada va ser un error.

4.Pedro Sánchez ha perdut 5 escons, però té la clau del futur govern, per activa o per passiva. Salva el cap, però a llarg termini la seva situació i la del seu partit no és còmoda. Cap solució és bona.

5.El líder socialista pot estar content per dues coses: ha esquivat el sorpasso de Podemos i ha vist com el PSOE de Susana Díaz ha perdut enfront del PP a Andalusia. Sobreviu.

6.Podemos s’ha encallat electoralment. Les enquestes han tornat a fallar la previsió de vot de la formació de Pablo Iglesias. És la gran víctima de la baixada de la participació.  Es torna a demostrar que en política sumar dos partits a vegades representa obtenir menys vots. Ara tocar picar pedra a l’oposició i replantejat moltes coses.

7.Ciutadans ha estat el gran derrotat d’aquestes eleccions. Ha perdut 8 escons. Destaca el mal perdre d’Albert Rivera, culpant la Llei d’Hondt  -les regles del joc- de la desfeta. La campanya se li ha tornat a fer llarga i se li ha sumat l’error del pacte amb el PSOE. El votant més conservador ha apostat sobre segur: el PP.

8.El resultat a Catalunya és gairebé idèntic al del 20-D. Fins i tot en això ens diferencien de l’Estat espanyol.  En Comú Podem guanya, però no amplia l’avantatge en escons i Esquerra consolida el “sorpasso” a Convergència, però tampoc creix. Els convergents perden vots respecte Democràcia i Llibertat però mantenen els escons. Coses de la Llei d’Hondt.

9.El PSC perd un escó més i ja només li queden set. El PP recupera el diputat per Lleida, deixa el darrer lloc a Ciutadans i evidencia que el cas Fernández Díaz no ha tingut efecte en el seu resultat a Catalunya.

10.A la circumscripció de Tarragona tot queda igual: un escó per cada formació. En Comú Podem no ha guanyat el segon escó i el que ha perillat més no ha estat ni PP ni CDC, sinó el de Ciutadans. Però al final els taronges l’han aguantat.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Tastets de mar de l’Ignasi Revés

Aquest dissabte 25 de juny vaig tenir el plaer de presentar el darrer llibre de l’Ignasi Revés, Històries de mar de la Costa Daurada i elDelta de l'Ebre. Va ser en el marc de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, davant de la Biblioplatja i amb el mar de fons, amb un públic que escoltava molt atent i amb la participació, a més de l’autor, d'en Sisco Bairaguet, un dels testimonis del llibre i memòria viva de la pesca a barri marítim deTorredembarra.

Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre són 181 pàgines estructurades en una vintena de capítols que cada un se situa en una de les poblacions amb passat i/o present pescador de les costes tarragonines ebrenques, de Calafell a les cases d’Alcanar. L’Ignasi Revés és com en QuimMasferrer en el programa El Foraster, de TV3, però sense càmeres. Extreu històries, algunes simpàtiques, altres dramàtiques i ens descobreix personatges dignes de ser protagonistes d’un llibre sencer. En l’obra de Revés en trobeu un tast de molts.

A Baix a mar, estira del fil d’en Gabriel Comes, el gran investigador i conservador de la memòria oral de Baix a Mar, i els germans Sisco i Victòria Bairaguet. Recorden el Baix a Mar dels anys 40, 50, 60, quan al barri hi vivien 500 persones. El Port de Torredembarra ja estava plantejat en aquella època, davant mateix de Baix a mar, però va tardar molt a arribar i es va construir al Roquer. Baix a mar seria molt diferent amb un port.

Es parla del Bloc, on ara hi veiem l’Alfa Omega de Bartolozzi i la inseparable estelada, però en el llibre s’explica per a què servia, hi havia la Màquina que permetia a les barques sortir a la mar des de la platja. On ara hi ha la Biblioplatja, hi havia l’edifici conegut com el Pes, on es feia la subhasta del Peix. En Sisco recorda com anaven a buscar joncs als Muntanyans per construir les nanses que servien per pescar. Tot això ho podreu conèixer si llegiu el llibre de l’Ignasi Revés, però també podreu ampliar el focus a tota la costa tarragonina i ebrenca de la mà d’un autor de la Terra Ferma que ha descobert tot un món arran de mar.

26-J: El PP s’ha sortit amb la seva

Fa moltes setmanes que el Partit Popular esperava una nova convocatòria electoral com si d’un lent compte enrere es tractés. L’aritmètica parlamentària que des del 2011 els va permetre aplicar de la forma més salvatge possible la majoria absoluta els ha obligat ara a estar com a observadors del funambulisme pactista de Pedro Sánchez. La no suma amb Ciutadans i l’oposició de l’actual líder socialista a la gran coalició ha condemnat Rajoy a encomanar-se a un nou pas per les urnes. I el panorama que se li obre a partir d’ara no li és gens desfavorable. En priori, és clar.

Un primer factor a tenir en compte és l’abstenció, un fenomen que afecta massa sovint a l’esquerra i gairebé mai a la dreta. I unes eleccions sis mesos després de les anteriors i situades enmig del Pont de Sant Joan poden registrar un absentisme històric a les urnes. Els efectes de la corrupció sobre el PP podrien estan descomptats el 20-D i el degoteig imparable causar pocs danys el 26-J. Plou sobre mullat. Mariano Rajoy té tots els números per tornar a guanyar els eleccions i obligar al PSOE a bastir una gran coalició a l’estil alemany per “salvar Espanya del perill secessionista i el bolivarisme .” Una cosa és el que digui Pedro Sánchez i el seu entorn i una altra els barons territorials amb Susana Díaz al capdavant.

Un altre factor a tenir en compte és el sorpasso. Igual que Anguita a mitjan dels noranta, però aquest cop amb l’aritmètica a favor, Pablo Iglesias aspira a avançar electoralment el PSOE amb l’aliança amb Izquierda Unida. Més d’un milió de vots més a l’espai morat sumat al desgast socialista i la Llei d’Hondt farà la seva. L’estratègia és a llarg termini: llençar el PSOE als braços del PP i la gran coalició i esdevenir una alternativa real de govern en les següents eleccions des d’una oposició dura i impracable.

I Ciutadans? La jugada del pacte amb el PSOE els pot passar factura. L’electorat que volia l’acord  amb el PP pot passar a votar directament Rajoy i poden neutralitzar l’entrada de nous votants. L’ofensiva de part de la caverna mediàtica sobre Ciutadans ja es fa notar. La campanya electoral se’ls pot tornar a fer massa llarga a Rivera i els seus, deixant a la llum les grans contradiccions de la proposta taronja. La seva quarantena d’escons poden tornar a ser irrellevants en una nova fase de negociació, com ho han estat els de les formacions independentistes per voluntat dels barons del PSOE. Altres com els diputats del PNV o els canaris poden ser claus si l’aritmètica es posa juganera.

L’estratègia d’aigües mortes de Rajoy torna a donar fruits. La inacció que li ha permès gestionar els grans problemes de la legislatura, com la crisi econòmica i l’independentisme, sembla que torna a ser una fórmula encertada. Pilota endavant. Només li ha calgut esperar el fracàs d’un voluntariós i potser utòpic Pedro Sánchez, que volia posar en un mateix vaixell Podemos i Ciutadans. Afortunadament seran al final els electors els qui decidiran els números exactes del proper congrés de diputats i les sumes i restes que, ara sí, obligaran a formar un govern o un altre.  No és el mateix un PP amb 115 escons que amb 130. I la ciutadania s’escapa a vegades de les previsions demoscòpiques. El partit encara s’ha de jugar.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

‘Joc de Trons’ a Altafulla

Altafulla ha viscut unes setmanes molt intenses políticament. L’expulsió dels tres regidors de l’EINA del govern municipal perpart de l’alcalde va obrir una crisi, que ha deixat algunes víctimes pel camí després de molts moviments. Maniobres que poc han d’envejar del que veiem a la premiada sèrie de l’HBO Joc de Trons. Potser és la proximitat al Castell de Tamarit, un dels espais que els localitzadors de la sèrie van estudiar per gravar-hi part de la sisena temporada. Finalment van descartar l’emplaçament de la costa del Baix Gaià i es van decidir per Girona, que, per cert, també va viure el seu joc de trons particular a l’Ajuntament.

Però tornem a Altafulla. Amb un alcalde, l’ecosocialista Fèlix Alonso, en minoria, el portaveu de Convergència i Unió, Pere Gomés, es va situar en el centre del tauler, i, com ja va avançar el mateix dia de l’expulsió dels republicans, no descartava cap possibilitat per sortir d’aquella situació. La moció de censura contra Alonso va ser una seriosa sortida a la crisi que es va estudiar, tot i que un pacte entre republicans, convergents i Ciutadans hauria estat força difícil d’entendre per a molts i ben segur que portada a tota la premsa nacional i estatal. La reunió per a negociar l’hipotètic acord a tres bandes es va fer sense cap mena de discreció. La reunió era el missatge.

El repartiment d’anys de l’alcaldia no quadrava. Els números tampoc sortien. Una de les regidores de l’EINA, Eva Martínez, no estava per la feina, com hem pogut comprovar en el seu comunicat de renúncia a l’acta de regidora. Martínez ha plegat després de gairebé una dècada com a regidora, la majoria d’aquest temps amb responsabilitats de govern. Ha estat per discrepàncies amb la línia política de la candidatura de la qual en formava part. Un gest que seria normal en un sistema polític de llistes tancades i bloquejades, però que ens resulta estrany. Quan algú aconsegueix una acta de regidor dins d’una determinada llista electoral i, al cap d’un temps no hi acaba de combregar, massa sovint deixa de banda la moral i l’ètica i s’empara en una discutible legalitat per aferrar-se al “cadirot”. Exemples en tenim molts i ben a prop. L’Eva no ho ha fet i això l’honora.

Altafulla ha entrat en una nova temporada del seu particular “Joc de Trons”. Recordem que en el mandat 2007-2011 fins a tres persones van desfilar per l’alcaldia. Després de la tempesta, Fèlix Alonso continua ocupant el tro de la plaça del Pou amb el convergent Pere Gomés com aliat imprescindible. El cap de files republicà Jordi Molinera, apartat ara de la primera tinença d’alcaldia, inicia una nova etapa com a cap de l’oposició amb ganes de donar molta guerra al seu antic soci durant gairebé un lustre. I l’únic regidor de Ciutadans esdevé un secundari de luxe, més conscient ara que el seu vot podria ser molt important si es produeix algun gir inesperat de guió en aquests tres anys llargs que resten de mandat.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN