El 'Diari de la Torre' compleix deu anys

Aquest dimarts vaig assistir al dinar del desè aniversari del Diari de la Torre. És per a mi una gran satisfacció haver participat en aquest projecte des del primer número fins al 117, una edició de col·leccionista amb una portada especial de Joan Ciuró Gatell. Només vaig faltar a la cita en uns quants números a finals dels anys noaranta. Deixe'm-ho pel final... Aquest àpat va estar presidit per l'alcalde de Torredembarra, Manuel Jiménez, i hi havia altres regidors del govern i l'oposició, a més de tota la família Vila-Marín, editors d'aquest mensual, i un representant de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta, de la qual en forma part el mitjà torrenc. També hi havia col·laboradors i altres persones emplicades en aquest projecte.

Parlar del Diari de la Torre, amb tots els seus defectes i virtuts, és fer un viatge per la meva formació com a periodista. El desembre de 1995, quan estudiava primer de carrera, publicava el primer article al Torredembarra al Moment, dirigida per Antoni Vilà i embrió del Diari de la Torre. En aquests primers paràgrafs nalitzava els resultats de les eleccions al Parlament a Torredembarra. A la meva col·laboració mensual al Diari de la Torre he parlat sobretot de política, intentant analitzar de la forma més imparcial possible -que no neutre- les anades i vingudes de partits, polítics i altres personatges. He rebut crítiques -algunes duríssimes- i també anims, copets a l'espatlla i elogis.

Recordo aquells anys que estudiava a l'Autònoma i quan arribava el darrer divendres de mes baixava del tren buscant un exemplar del Diari de la Torre a veure com havia quedat l'article. Era la il·lusió de l'aprenent d'una professió apassionant. Com us he dit i va haver un periode que vaig deixar de publicar en aquest mensual a causa de la censura exercida per Santiago Segalà, llavors alcalde de Torredembarra. Però recordo que al cap d'uns mesos l'Ana Marín i l'Antoni Vilà em van assegurar que no tornaria a passar i vaig reemprendre les col·laboracions. Han complert. A Segalà no li guardo rencor. Crec que es va emborratxar de poder i no va tenir cap contrapès al seu partit. L'any 2000 va haver d'abandonar precipitadament l'alcadia i jo he seguit escrivint.

Tornem al present. El dinar va estar molt bé. La cordialitat va ser la nota dominant i el menjar també va estar excel·lent. Semblava un casament. Qui eren els nuvis? Torredembarra i la comunicació? Queda una mica cursi. Era la celebració dels deu anys d'un mitjà que ja és de referència perquè en les seves pàgines hi està reflectida la darrera dècada de la història de Torredembarra, anys de turbulències polítiques però una dècada apassionant.

Felicitats Diari de Torre! Felicitats Antoni i Ana!