A favor de Mikimoto

En els darrers mesos s'ha posat de moda "rajar" de Mikimoto. Als diferents mitjans de comunicació, ja siguin escrits, audiovisuals o electrònics, es poden trobar sovint escrits de "grans" líders d'opinió queixant-se amargament del programa que actualment està fent Miquel Calçada a TV3, Afers exteriors. No negaré que l'amic Mikimoto està fent uns grans viatges i fins i tot pots tenir a vegades la sensació que li estem pagant nosaltres, els contribuents, ja que Televisió de Catalunya és una emissora pública. Però el programa, que de tant en tan veig, sempre m'entreté i és un bon producte audiovisual, amb un segell personal i inconfusible que li dóna Mikimoto. I e sembla millor pagar els viatge de Mikimoto que la néta del dictador ballant a Televisió Espanyola, al programa Mira quién baila a vuit milions de les antigues pessetes el l'aparició.

Enveja? Potser és el que experimenten aquests gurús dels media davant de la quarta temporada d'aquest programa, que vol dir unes quantes desenes a diferents països del món, ja sigui a Portugal, Austràlia, Guatemala o Euskadi. En aquesta darrera estació hem trepitjat l'ull de poll. Situar Euskadi a l'alçada d'estats independents amb cadirot a l'ONU? Sacrilegi! Doncs no. És l'essència de Mikimoto, que no ha amagat mai que és independentista, tot i situar-se a l'òrbita de CiU i treure'n profit. No ho negaré això. Però no és l'únic i altres ho fan amb colors polítics canviats.

Nen mimat del pujolisme. Així defineixen molts el periodista sabadellenc, que va començar molt jove a Catalunya Ràdio i ràpidament va fer el salt a TV3 amb l'Oh Bongònia. Després d'altres programes com Mikimoto Club, va arribar al que jo considero un dels millors programes que s'han fet mai a Televisió de Catalunya, Persones Humanes, que es va emetre entre el 1993 i 1996. A mi em va agafar en plena adolescència i no em perdia mai un programa. Hi ha seccions mítiques. Des de l'aparició d'en Quim Monzó a la del doctor Solé; del Jaume Santacana a la Mònica Van Campen; de Sant Nicolau Pistoler a la Megapubilla i el Megahereu.

I recordem també els problemes que va tenir Mikimoto quan van tocar el tema llavors més delicat que ara de la reialesa espanyola. Tocar els borbons va deixar el programa en la corda fluixa i no es va muntar tan de sidral com amb El Jueves. Una mica hem avançat. Aquest article és un petit homenatge a un programa de televisió que forma part de l'imaginari popular de la meva generació i a un professional de la comunicació, que amb els seus llums i ombres, ha marcat un estil en gairebé tot el que ha fet. Al You.tube podeu trobar vídeos que us faran reviure grans moments d'aquest programa. Aquí en teniu un en què es pot veure Mikimoto, Monzó i Xavier Sardà, que ara segueix l'estela del primer amb Dutifrí, una versió d'Afers Exteriors a Telecinco. Remeneu i disfruteu.