Memòria selectiva

El jutge Baltasar Garzón ha estat finalment suspès i continua el seu camí inexorable fins a convertir-se en una de les grans icones del progressisme més tronat de l’Estat espanyol. Potser podria arribar a superar el Che Guevara i tot. El dia que se li va comunicar la decisió del Tribunal Suprem vam poder veure una manifestació bastant kitch de suport al magistrat. Baltasar Garzón és una d’aquelles històries que demostren que a l’Estat espanyol i també a Catalunya la gent –i sobretot els que manen i la famosa societat civil- tenen una memoria molt selectiva.

El gran moment de Garzón va ser quan va aconseguir retenir a la Gran Bretanya l’exdictador xilè Augusto Pinochet. Ningú o gairebé ningú sembla recordar que l’any 1992 el llavors jove jutge Garzón va practicar desenes de detencions d’independentistes catalans quan s’acostaven els Jocs Olímpics de Barcelona. El jutge andalús es va inventar les detencions preventives molt abans de la denostada guerra preventiva de l’Irak i aquests independentistes catalans van ser torturats pels cossos de seguretat de l’Estat, com ha acabat reconeixent el Tribunal d’Estrasburg. I alguns el proposen com a Premi Nobel de la Pau!

Només un any després Garzón va voler entrar en política, com a número tres del PSOE per Madrid. Però no el van fer ministre i al cap de pocs mesos va deixar l’escó i se’n va tornar a l’Audència Nacional, on va començar una implacable instrucció del cas GAL que va matxacar els socialistes que no l’havien volgut de ministre. Curiós no? Des de llavors Garzón va convertir-se en el pardigma del jutge estrella, amb una hiperactivitat gairebé sobrenatural però una efectivitat més que dubtosa. Tanta hiperactivitat l’ha portat a voler investigar els crims del franquisme, cosa que hauria de ser nomal en un país democràtic com el nostre. Però es veu que no ho és. I li pot costar la seva carrera judicial junt amb altres “badades” com unes conferències pagades pel Banco Santander o unes escoltes telefòniques del cas Gürtel. I és que tanta hiperactivitat li ha generat tants enemics com admiradors.

Un altre exemple d’aquesta memoria selectiva l’hem advertit de forma exagerada amb la figura de José Antonio Samaranch. La seva recent mort a estat una exhibició d’amnèsia col•lectiva. Gairebé ningú ha recordat el seu passat franquista ni les greus sospites de corrupció del Comitè Olímpic Internacional. S’han quedat amb les seves dues dècades al capdant del COI i la designació de Barcelona com a seu olímpica i les lloances a la seva figura han estat de campioant. Exemples en trobaríem més i en el futur ben segur assistirem a més panegírics desmemoriats. Ens costa enfrontar-nos amb el passat de certes icones d’una societat sovint bastida sobre ídols de fang però recoberts d’una pàtina lluent que… ja ens va bé! No?

Publicat al diari digital Delcamp.cat