La relació entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió sempre ha estat complicada. A mi em recorden aquells cosins que no acaben de congeniar i prefereixen per als seus jocs els amics i amigues que han fet a l’escola. Tot potser comença amb un trauma inicial de fa més de tres dècades, quan el 1980 les dues forces van jugar juntes i van pactar per convertir el republicà Heribert Barrera en el primer president del Parlament restaurat i Jordi Pujol en president de la Generalitat. Un dels dos cosins hi va sortir perdent amb un enfonsament electoral que el va deixar a punt de la desaparició. I l’altra va disposar durant tres dècades d’una còmoda majoria absoluta que li va permetre jugar sol.
Quan el 1995 CiU va perdre la majoria absoluta, va preferir pels seus jocs de geometria variable el Partit Popular, que llavors manava a Madrid, enlloc d’Esquerra Republicana, que amb el lideratge d’Àngel Colom va renéixer i va situar la independència com a eix del programa electoral. El 2003 Esquerra, amb Carod-Rovira a la secretaria general, va signar el pacte tripartit amb PSC i ICV que va enviar els convergents als bancs de l’oposició. Estem davant d’una història de desamor que ha creat moltes malfiances tant entre dirigents com entre les militàncies.
Ara és CiU qui festeja Esquerra després de la patacada electoral del 25-N, tot i que un dels germans de la federació, Unió, ja comença a pensar amb altres companys de joc. Els republicans no acaben de voler jugar a fons amb els convergents, descarten entrar en un govern de coalició i Junqueras, nou líder d’ERC, vol convertir-se en cap de l’oposició i pactar des de fora de l’executiu. Després de setmanes de política en majúscules, sembla que tornem als tacticismes polítics que poden acabar en vols gallinacis que només generin frustració en la majoria sobiranista que les darreres eleccions han consolidat.
CiU i ERC comparteixen una frontera electoral tan àmplia com permeable. Són vasos comunicants que contenen una setantena d’escons que van oscil·lant d’una formació a l’altra depenent de les circumstàncies polítiques. Aquest cop torna a pujar Esquerra i CiU recula. Una part de l’electorat que comparteixen s’ha decidit pel cosí que fa més de dues dècades que defensa inequívocament la independència enfront de dos cosins que s’han apuntat a l’estat propi malgrat els recels del germà petit, a qui mai li ha agradat jugar amb Esquerra i prefereix altres companys de joc. Ara el més important és la família i tots els cosins ho han de tenir clar. No és hora de barallar-se sinó de posar-se d’acord en el joc, definir les regles, arribar a la casella final i guanyar.
Publicat al setmanari NoticiesTGN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada