Cròniques de l'altra banda (LIX): Adéu a El Pati i benvinguda a la comissaria dels Mossos

Després d'una setmana de vacances he tornat a la càrrega per encarar la part final del curs polític, que acabarà amb el Firagost, la primera setmana d'agost -amb el parètesi de Sant Joan, és clar, en forma d'aqüeducte-. Una notícia que m'ha sorprès, tot i que hi havia un rum-rum des de feia mesos és la desaparició de El Pati com a setmanari imprès. Divendres vinent s'editarà el darrer número d'aquesta capçalera històrica i passarà a ser un diari electrònic. Hermes Comunicacions -l'editora del diari El Punt- posa punt i final d'aquesta manera a 26 anys de publicació ininterrompuda del setmanari.

S'ha creat un cert moviment ciutadà per mantenir la capçalera, però els sentiments i les decisions empresarials no lliguen mai massa. Personalment trobaré a faltar llegir El Pati cada divendres marcant les notícies que feien referència al Consell Comarcal. Un setmanari de qualitat que no pot suportar la crisi econòmica, igual que va passar amb el diari Aquí el passat mes de febrer. Una mala època per la comunicació i sobretot pels periodistes. Me n'alegro però que l'empresa hagi decidir recol·locar els treballadors i treballadores i no deixar-los a l'atur.

Divendres, a més de veure sortir la penúltima edició de El Pati també va ser el dia de la inauguració de la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Valls. Problemes amb l'empresa constructora endarrerit vuit mesos la seva posada en marxa i des del novembre el cos policial ha hagut de cobrir l'Alt Camp des de la comissaria de Montblanc. Va ser un acte força multitudinari i una oportunitat de veure una comissaria per dins -més val fer-ho acompanyat que tot sol-, inclosos les sales d'interrogtoris i els calabossos. Veure el conseller Saura i altres polítics dins d'un calabós és un petit divertimento...

Retrocedim ara al dijous, quan vam presentar les millores realitzades al camí rural entre el Pla de Santa Maria i Aiguamúrcia amb un recorregut per aquest camí. Després d'invertir-hi més de 115.000 euros amb el màxim respecte pel medi ambient, ara hi poden passar vehicles de tota mena. Entre aquestes poblacions hi ha per carretera 13 quilòmetres i, en canvi, passant pel camí, només se'n recorren 7. Una bona alternativa. A més, el paisatge és molt agradable, mostra inequívoca de l'Alt Camp, i es pot observar els canvis no gens subtils entre aquests dis municipis. Els principals usuaris del camí són però els pagesos amb els seus tractors i altres vehicles i els bombers. En la foto, apareixo acompanyat dels qui vam realitzar la visita.

Que re... ens passa en aquest país!!!

Aquest país en que vivim cada cop l'entenc menys. Va passar quan va venir Rajoy. Va tornar a passar amb la visita del ministre Blanco i aquest dimarts altra cop he tingut la sensació del 'Bienvenido Mister Marshall' amb la inauguració de la T-1 de l'aeroport del Prat per part de Zapatero. Aquesta imatge de provincianisme, de colonialisme... de l'amo que visita el poblat on els ha construït una cabana nova molt gran. Però l'amo ho fa fet amb els diners dels indígenes i la cabana no és tan gran. L'aeroport de Barcelona continua sent de Tercera Divisió pel que fa al número de vols i també perquè no arriba ni el metro ni el tren a la flamant T-1.

En menys d'un mes ens poden haver entaforat dos supositoris de tamany extra-gran amb vaselina de mala qualitat: finançament i retallada de l'Estatut. Mentrestant, enlloc de marcar territori davant d'una ofensiva per convertir Catalunya en una simple autonomia, ens dediquem a riure les gràcies de Zapatero, un president "amic" que ens ha enredat diversos cops. Els partits catalans fan la guerra pel seu compte amb objectius merament partidistes i de curt termini quan cal una acció coordinada de tots els partits enfront de l'agressió exterior. Trobo a faltar polítics de talla, estadistes que mirin la política a llarg termini i no amb el resultadisme de l'equip petit.

Guardo al fons del cor una mica d'esperança que aquesta situació de vedells que van a l'escorxador pugui revertir-se i reaccionem fent-nos valer com a país. Per què al final vindrà el nou Mesies espanyol, Florentino Pérez, i li posarem una catifa vermella. O blanca fins i tot.

Florentino o l'obscenitat futbolística

Florentino Pérez torna a ser president del Reial Madrid i en pocs dies ja s'ha notat el seu estil "particular" en el futbol europeu. S'ha gastat més de 150 milions (25.000 de les antigues pessetes) per fitxar dos grans jugadors -Cristiano Ronaldo i Kaká- i encara li queda gairebé la mateixa quantitat de diners per seguir incorporant jugadors al seu projecte. Els milions que ha injectat del Reial Madrid a Manchester United i Milan provocaran un efecte dominó amb nous fitxatges per part d'aquests clubs i una inflació galopant en el futbol europeu.

Davant d'una situació actual de crisi econòmica costa entendre com es gasten aquests xifres obscenes en el món del futbol. Sentia fa uns dies a un tertulià que afirmava que volia saber quines entitats financeres, que han negat petits crèdits a autònoms i emprenedors als qui els han demanat fins i tot el certificat de penals, ara deixen desenes de milions deuros al Reial Madrid, que ja té un deute força destacat. Aquest és nivell moral de personatges com Florentino Pérez i el sistema financer del nostre país.

Si passem al nivell futbolístic trobem que Florentino Pérez II part és una evolució de la primera, aquella que va ser d'un fitxatge espectacular anual -Zidane, Ronaldo, Beckham- i l'estocada al Barça amb la incorporació de Figo. Aquesta gran despesa tampoc no li va donar excessius títols -una 'Champions' i dues lligues- enfront de les dues 'Champions' i les tres Lligues del Barça de Laporta, un projecte molt més barat. El segon projecte de Florentino és una despesa inicial exagerada -d'on surten els diners?, insisteixo- a base d'enganxar cromos en un àlbum. L'incògnita és si l'entrenador, Manuel Pellegrini -escollit després dels 'no' d'Ancellotti i Mourinho- és capaç de lligar-ho i transformar-ho en títols.

Davant d'aquesta despesa i dels noms que formen part de la plantilla blanca tot el que aquesta temporada no sigui el triplet -Champions, Lliga i Copa- és un rotund fracàs. Vendre milers de samarretes no és una excusa. La prepotència és el gran signe d'identitat de Florentino -el vull, el compro- però també la covardia, la que el va portar a marxar del Reial Madrid per la porta de darrera el 2006 després de tres anys sense guayar un títol amb una platilla caríssima. Veurem com serà aquest segon mandat de l'empresari madrileny. Hem vist projectes de grandesa com el de Chelsea que no han pogut aixecar la Lliga de Campions. En el futbol, els milions fan molt, però no ho fan tot. Quan li ha costat al Barça Messi, Xavi o Iniesta? Ni un euro. Em quedo amb l'estil contingut del Barça enfront l'exageració blanca.

Cròniques de l'altra banda (LVIII)

Arribo una mica més tard però no falto a la cita setmanal per explicar-vos algunes de les coses que es couen pel Consell Comarcal de l'Alt Camp. Aquesta setmana disfruto de vacances i arriben després d'una setmana anterior molt intensa. Serà perquè s'acosta l'estiu i a tots ens entren les presses? Dilluns vaig fer una altra visita al Pla de Manlleu per treballar junt amb l'Agrpació d'Agricultors i els ajuntaments de la Juncosa del Montmell, Aiguamúrcia i Querol en la potenciació de la zona. Avancem i no tardarem a treuren fruits. Llàstima que el forn estava tancat. Fan un pà boníssim.

Dimarts es va presentar a la sala d'actes del Consell l'associacíó de familiars i malalts mentals 'Porta Oberta'. Són gent amb molta empenta que volen trencar un dels tabús que encara té la nostra societat: la gent amb transtorns mentals severs. 'Porta oberta' es va crear el 2005 a Valls però ara volen créixer per tot l'Alt Camp i la Conca de Barbèrà. Dimecres ens va visitar la consellera d'Acció Social i Ciutadania. Carme Capdevila, la segona consellera de la Generalitat que visita la nova seu comarcal, va inaugurar el Servei d'Atenció i Informació a les Dones (SIAD), un terreny amb molta feina a fer. Fa anys que està aflorant la violència psíquica i física exercida sobre les dones i cal reaccionar adequadament des de les administracions.

Dijous va tocar el torn al projecte didàctic Fem un Castell, un material amb el que van disfrutar els nens i nenes del CEIP Eugeni d'Ors. La Colla Joves de Valls va fer un pilar de cinc per culminar la presentació. I divendres vam acabar aquesta atapeïda setmana amb la VI Jornada de Reflexió Ambiental, amb un títol una mica llarg però molt interessant i que va generar molt interès i debat: ‘La influència en el medi i en el paisatge de la producció i consum de productes locals, ecològics i lliures de transgènic'. Em va tocar moderar la taula rodona -en la imatge- que va posar punt i final a la jornada que va servir per commenmorar el Dia Mundial del Medi Ambient.

Aquesta setmana hem editat el segon número de la revista Info Alt Camp, un vehicle informatiu en el qual hi tenim molta confiança per explicar la feina que fem des del Consell Comarcal de l'Alt Camp.

Nit tòpica: tothom guanya

Les nits electorals tenen uns rituals cada cop més institucionalitzats i uns tòpics que es repeteixen convocatòria rera convocatòria encara que siguin difícilment justificables per molts equilibris que es facin. El gran tòpic és que en una nit electoral tothom guanya, excepte comptadíssimes ocasions: Llamazares, Almunia... Aquesta nit de les Europees 2009 no ha estat una excepció i tothom, absolutament tothom ha guanyat, si sentim el candidats i líders que han intervingut. És admirable la cintura dels "pensadors" dels partits a l'hora de trobar arguments en la nit electoral.

Està claríssim que el PP ha guanyat les eleccions. Ha guanyat percentatge de vots i ha estat la força més votada, superant el seu gran rival, el PSOE. Rajoy surt reforçat -la successió quea avortada- i la pressió sobre el dèbil executiu Zapatero augmentarà. Els socialistes s'han 'fotut' una gran castanya. Han perdut quatre escons i s'han quedat a gairebé 600.000 vots del PP. Però els líders del PSOE treuen pit responsabilitzant la crisi econòmica de la baixada i erigint-se com a líders del socialisme europeu -imagineu-vos els resultats dels seus col·legues-. A nivell català, el PSC ha estat la força més votada però ha perdut set punts, més de 200.000 vots. El missatge electoral 'Que ve el papus' queda en entredit.

CiU ha recuperat terreny, gairebé cinc punts percentuals i arrabassant el segon lloc al PP a Catalunya. La coalició de la qual en forma part manté dos escons, com a tercera força estatal. Significativa la victòria convergent a les demarcacions de Lleida i Girona. ERC i ICV-EUIA han mantingut escons però han perdut vots. Aquest estancament es transforma en satisfacció en els discursos dels seus líders. Els que si poden estar molt satisfets són UPyD, ja que el partit de Rosa Díez entra també al Parlament Europeu amb un escó. Que s'ho facin mirar PSOE i PP! A Catalunya, UPyD no ha passat d'un discret vuitè lloc, per darrer d'Els Verds i dels abertzales d'Iniciativa Internacionalista. Ciutadans ja és poc més que una anècdota, amb 6.000 vots i per darrer del Partit Contra el Maltractament Animal (PACMA).

Però a ningú se li escapa que la baixa participació és la gran notícia d'aquestes eleccions europees, sobretot a Catalunya, on ha caigut del 40,25% del 2004 al 37,54% del 2009. Aquesta dada queda molt lluny del 46% del total de l'Estat espanyol. Està clar que les forces polítiques catalanes han de reflexionar més enllà del lament superficial i de bons propòsits que acaben en no res. Queda un any i mig per a les eleccions al Parlament i molta feina per fer. També guanyarà tothom llavors?

Cal anar a votar

És veritat que són unes eleccions descafeïnades i amb sacarina; que la campanya elctoral ha estat d'un baix nivell que espanta; que Europa la veiem molt lluny; tampoc no sabem per a què serveix exactament el Parlament Europeu; que molts candidats se'n van cap a una jubilació daurada a Estrasburg; que la distància entre la classe política i la ciutadana s'eixampla any rera any... però aquest diumenge cal anar a votar. Encara que sigui en blanc.

La meva generació hem viscut sempre en democràcia. Vaig votar per primer cop el 1995 i des de llavors no he faltat mai a les urnes. Crec que és un deure moral cap a tots els qui van lluitar durant anys i anys perquè el nostre país tornés a viure en democràcia. Molts hi van deixar la vida. Només per això cal fer l'esforç d'anar a votar en qualsevol de les eleccions que se'ns plantegen. Torno a repetir-ho: encara que sigui en blanc. "Si no votes no et queixis". Aquesta frase crec que és molt vàlida.

L'abstenció serà alta o molt alta en aquestes eleccions europees. M'agradaria que aquest fet fes reflexionar els diferents partits polítics sobre la democràcia (o partitocràcia) actual. Calen reformes en el sistema democràtic actual, que ha creat una classe política cada cop més allunyada de la ciutadania i que en té prou amb passar comptes a les eleccions amb unes campanyes electorals cada cop més buides de contingut, amb missatges simplistes i que apunten a l'estómac del votant i no al cervell.

Són reflexions del Dia de reflexió, aquest invent cada cop més anacrònic. Cal un dia per reflexionar sobre el vot? Hi ha algú avui que no sàpiga que votar. Potser sí. I perquè la campanya -que comença l'endemà de les eleccions- no dura fins demà mateix, com passa als Estats Units?

És l’europea una campanya per a idiotes?

Diversos opinadors i tertulians han qualificat la campanya a les eleccions europees en què ens trobem inmersos com una campanya per a “idiotes” amb missatges simples i poc argumentats, demanant un vot en clau contrària a l’adversari. L’exemple més clar és el PSC, que ha tornat a invocar el vot de la por al PP. I que voleu que facin si tan bé els va anar en les darreres eleccions espanyoles? Vint-i-cinc diputats! Doncs a posar el Vidal-Quadras d’esquena i les cares de Berlusconi, Bush, Aznar i companyia als cartells. Sarkozy també és de dretes, però és amic de Zapatero i per això no hi surt.

Els espots televisius d’Iniciativa per Catalunya no són gaire diferents als dels socialistes però en els de la coalició ecosocialista si que hi apareix el president francès. No els ha cedit cap seient al G-20. Per a totes dues formacions la culpa de l’actual crisi mundial és de la dreta. Però a l’Estat espanyol no hi mana la dreta sinó l’esquerra i el PP apreta per aquesta banda, dibuixant un panorama apocalíptic que només el poden reconduir els conservadors. Les eleccions europees són un primer pas per al retorn popular a la Moncloa i del nostre país a la bonança econòmica.

Un cas a part són CiU i ERC, que lideren coalicions amb altres formacions nacionalistes de l’Estat i encapçalades per candidats nous i teòricament independents: un econonomista i un historiador. Volen centrar el debat de la campanya en clau catalana atacant el bipartidisme que provoquen PSOE i PP. La missió és difícil i més cada un per la seva banda. Tots els partits coincideixen en una cosa: a atacar-se els uns als altres com a fomentadors i/o responasables de l’abstenció.

És una campanya per a idiotes com diuen des dels altars de les tertúlies i l’anàlisi política? Europa fa anys que no ven i la classe política cada cop està més desacreditada. El resultat d’aquesta combinació pot ser una abstenció històrica aquest diumenge vinent. I que passarà? Grans paraules, autocrítica els primers dies però res més. En països amb més trajectòria democràtica que nosaltres la participació no arriba al 50% i no passa res. Van més avançats que nosaltres.

Les campanyes negatives ja fa temps que les van inventar i en van treure molta rendibilitat: Reagan el 1980 i 1984 i Bush pare el 1988. Es gastaven milions de dòlars explicant els suposats desastres dels seus adversaris per davant de les seves propostes. El 1992 ja no li va sortir tan bé a Bush sr. contra Clinton. Tampoc als republicans els ha colat pintar Obama com un comunista perillós en la darrera carrera presidencial. I és que l’electorat n’acaba aprenent. Però li cal temps. I a vegades, molt de temps.

Cròniques de l'altra banda (LVII): Dos hores amb el Francesc Mauri

Aquest dijous hem acabat el I Cicle 'Les xerrades del Consell' amb un tercer èxit d'assistència gràcies a la conferència del Francesc Mauri (a la foto amb un servidor). Estic molt satisfet de la gran afluència de públic a les tres xerrades. Els conferenciants eren d'un gran nivell -Magda Oranich, el màgic Andreu i en Francesc Mauri- però sempre pateixes per si la gent vindrà. El públic, però, ha respost. Els tres dies s'han omplert la sala d'actes del Consell Comarcal de l'Alt Camp i ha destacat la gran interacció entre públic i convidat. En Francesc Mauri no va ser una excepció i es va posar ràpidament el públic a la butxaca parlant del canvi climàtic sense tecnicismes innecessaris i cercant exemples de la vida diària. Després va venir un torn de preguntes en què es van tractar diferents temes relacionats amb el clima i la metereologia.

Els qui han vingut a 'Les xerrades del Consell' han pogut gaudir de tres "monstres" de la comunicació -dit amb tot el carinyo-. La Magda Oranich em va sorprendre per la seva proximitat i el seu domini de molts temes legislatius. Anècdotes tampoc mai li falten, El màgic Andreu ens va descobrir una faceta força desconeguda -la ONG Som-riures sense fronteres i la magiateràpia- tot i que en la segona part de la conferència va acabar meravellant-nos amb els seus trucs. I en Francesc Mauri ens va parlar del canvi climàtic durant una hora i mitja i no es va fer gens llarga. Ja estem pensant en un segon cicle de xerrades aquesta tardor després de l'èxit del primer. I és que el Consell Comarcal ha de seguir amb aquesta obertura a la ciutadania de l'Alt Camp.

La millor generació blaugrana

Aquest matí em sento molt afortunat. Ahir vaig veure com el Barça guanyava la seva tercera Copa d'Europa de la història. En només 17 anys l'equip blaugrana ha aixecat tres cops el màxim títol continental. Recordo el 1992 quan vam guanyar la primera a Wembley. Tenia 14 anys i vam embogir pitant amb la moto per Torredembarra. El 2006 em tocava treballar però amb l'Octavo i vam tornar a embogir amb els gols d'Eto'o i Belletti. I ahir vam viure el tercer títol amb una pantalla gegant en un jardí de Creixell, la final en què el Barça va ser més superior i va culminar un triplet històric. Després vam celebrar-ho a la plaça Catalunya amb una alegria inmensa.

Em sento afortunat perquè formo part de la millor generació de seguidors del Barça. No recordo la desfeta de Sevilla però si la Liga de Venables i fins i tot les victòries contra la Juve i el Goteborg. Ho trobo inaudit però genial. He vist guanyar ja deu lligues blaugranes. Em considero cruyffista perquè amb ell vaig enganxar-me de veritat al Barça i vam viure experiències inoblidables, com Tenerife, Wembley i el penal de Djukic. L'època de Van Gal la recordo com una etapa fosca, tot i les dues lligues. No cal dir res de Gaspart. Però va arribar Laporta i em sento laportista. No és la primera vegada que ho dic. Laporta l'ha cagat més d'un cop però ens ha fet guanyar dos 'Champions' i tres lligues. Ell també és el gran responsable d'haver triat Guardiola.

Sóc afortunat perquè he vist jugar i entrenar Guardiola, un geni grandiós. I estic convençut que el veuré presidir el Barça. He vist jugar Stoitxkov, Koeman i Laudrup; Ronaldinho, Eto'o i Deco; Henry, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol... i continuaria. Ara ja tenim tres Copes d'Europa i comencem a equilibrar la gloriosa història del Barça amb els títols que té a la vitrina. Però encara queda camí per fer. El triplet és ara per ara inassumible mentalment. Ho aconseguirem d'aquí a unes setmanes. Ara seguiem flotant en un núvol i gaudint de la millor temporada blaugrana de la història i exhibint amb orgull el nostre barcelonisme. I seré conscient que formo part de la millor generació blaugrana. Em sento afortunat.

Hores històriques blaugranes

Dimecres el Barça juga la final de la Lliga de Campions, el partit decisiu que li pot donar la seva tercera Copa d'Europa. El conjunt blaugrana mereix guanyar aquest títol perquè aquesta temporada ha practicat un futbol de somni però la grandesa de les finals és aquesta: no sabem que passarà i pot guanyar qualsevol dels dos equips. El Barça ja ha guanyat dos títols -la Lliga i la Copa del rei- i la temporada 2008-2009 és històrica passi el que passi a Roma. El que ens juguem aquest dimecres és un triplet que convertiria aquesta en la millor campanya del club català.

El Manchester United és un dels millors equips d'Europa. Potser el segon millor. Un rival temible: és l'actual campió de la competició. La victòria blaugrana encara serà més brillant davant de l'equip anglès. L'eufòria està desfermada entre l'afició culé, però és una eufòria molt diferent que la d'altres temporades que ha acabat amb derrotes dolorosíssimes -Sevilla 1986 i Atenes 1994-. La culerada estem disfrutant del moment, orgullosos del joc del nostre equip però amb un respecte cap al rival.

L'argument més important per defensar la canddatura blaugrana al màxim títol europeu és la quadratura del cercle d'aquesta temporada, en què ha estat el millor equip europeu pel que fa al joc deplegar. El gran argument és la intel·ligència d'un entrenador jove però savi, Pep Guardiola, i d'uns jugadors excepcionals. Aquest dimecres podem confiar en la màgia de Messi, la capacitat golejadora d'Eto'o, l'exquisitesa d'Iniesta, l'elegància d'Henry, el xut de Xavi o el sentiment de Puyol... I també a la inspiració de Valdés -recordem la final de París de fa tres anys-.

Sobretot gaudim del moment (ecara queden unes quantes hores), sentim-nos orgullosos de ser del Barça i si guanyem a Roma... ufff serà molt gran.

Cròniques de l'altra banda (LVI): Una mica d'espeologia a Figuerola

Una cosa que sempre repeteixo sobre l'Alt Camp és que és una comarca amb moltes sorpreses i divendres en vaig experimentar una altra. Aquest dia vam organitzar una visita amb la premsa a la Cova del Gat, a Figuerola del Camp, on els darrers anys s'han trobat restes humanes d'enterraments de fa 4.500 anys en una petita galeria a l'entrada mateix. La cova fa molts anys que es coneix i va ser refugi durant la Guerra Civil pels dos bàndols. L'agutzil de Figuerola ens va fer de guia -i per cert, molt bé- i vam poder endinsar-nos en les diferents sales d'aquesta cova. Mai havia fet espeologia tot i que és una activitat que sempre m'havia atret una mica.

I aquest divendres en vam poder fer una mica d'espeologia i la veritat és que és una petita aventura pujar i baixar per enmig de cavitats per on sembla que no hi passes. Però hi acabes passant. O t'arrossegues com si fossis una serp. És una petita aventura molt recomanable. La foscor, el silenci, la humitat, les inscripcions deixades per altres visitants... és un ambient especial. La Cova del Gat, situada a uns quants quilòmetres del nucli de Figuerola del Camp, direcció a Fontscaldes, està protegida per una valla, camuflada enmig d'un bosquet. Podeu demanar la clau a l'Ajuntament si teniu ganes d'entrar-hi.

La setmana ha estat molt més completa. Dimecres vam presentar al Consell Comarcal Cultura i paisatge a la Ruta del Cister, una revista anual de molta qualitat de la qual ja us n'he parlat anteriorment. La presentació que en va fer l'historiador Joan Papell va ser molt entrayable. Dilluns, junt amb la DO Tarragona, vam organitzar una presentació dels vins de l'Alt Camp a regidors i consellers comarcals. En aquest acte es van donar a conèixer les principals dades de la DO i també es va parlar del present i el futur dels seus vins.

Acabo destacant dues iniciatives que hem presentat aquesta setmana. Una és Eines per la crisi, un projecte trasversal, eminentment pràctic, amb la participació de quatre àrees del Consell per ajudar els ciutadans a afrontar l'actual crisi econòmica. L'he trobat molt interessant. També és una proposta molt recomanable la sisena Jornada de reflexió ambiental, que se celebrarà el 5 de juny al Consell Comarcal de l'Alt Camp, amb la influència en el medi i en el paisatge de la producció i consum de productes locals, ecològics i lliures de transgènics com a tema de debat. Podria continuar però em sembla que ja n'hi ha prou per avui.

Controlant en Montilla

Aquest dimecres he estat de visita al Parlament de Catalunya. Ja hi havia estat un cop anteriorment però amb l'hemicicle buit. Aquest cop no he pogut seure en cap escó ni a la butaca del Benach i m'he quedat en una de les cadires reservades al públic assistent a la sessió de control al president de la Generalitat. Hi he anat acompanyat de l'Emili Llauradó, gerent del Consell Comarcal de l'Alt Camp, i convidat per la diputada vallenca Dolors Batalla. Se'ns ha afegit l'Amu (ho escric bé?), un noi saharaui parella lingüística del diputat de CiU Carles Sala.

Ha estat una sessió força moguda, segons m'han comentat asidus d'aquestes sessions quinzenals. Hi ha hagut massatges però també moments de tensió, quan ha preguntat a Montilla el popular Daniel Sirera i sobretot el cap de l'oposició, Artur Mas. Qui s'ha emportat més flaixos ha estat el president de Ciutadans, Albert Rivera, enfrontat amb els seus dos companys de grup, també barallats entre ells però aliats contra el seu cap de files. Ara si que queda clar que Ciutadans és un partit com cal! M'ha fet la impressió que Montilla no tenia el seu millor dia. No estava massa inspirat i tampoc de no massa bon humor. Ha respòs amb molta desconsideració Artur Mas, gairebé menyspreant-lo. Hi ha hagut moments de tensió amb crits i aplaudiments desde les bancades dels dos grans grups de la cambra catalana.

Però l'episodi més tens del dia ha estat quan el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, responia una pregunta de la diputada convergent Marta Alòs sobre la instal·lació de tres centrals tèrmiques en territori aragonès però a escasos quilòmetres de Cataluya. Dos persones del públic que estaven darrer meu (en podeu veure una a la foto) s'han aixecat d'una revolada i ha cridat "mentider" i llençant octavetes -n'he pogut agafar una- mentre un parell d'uixers, amb celeritat, els dessallotjaven. Podeu trobar més informació sobre aquest conflicte en aquest blog o a e-noticies.

D'aquesta visita a la cambra catalana em queda el retrobament amb amics i amigues com el Joan Maria, la Berta, el Miquel, l'Helena... i Andreu, que m'ha passat aquesa foto. També em quedo amb la sensació d'estar a tocar dels diputats i diputades que normalment veus a la televisió. El Parlament és molt petit en comparació a la sensació que dóna vist per la pantalla televisiva. Serà un signe del poc poder (espero que no sigui així) que té en realitat? Ara ja entrem en un altre post... però hem de pensar en el pes real de les institucions catalanes i més després d'algunes coses que he vist i sentit avui i sobretot després del "Debate del Estado de la Nación".

L'independentisme s'atomitza (quan cal just el contrari)

La història d’Esquerra Republicana de Catalunya sembla que sigui cíclica, una mena de Dragon Khan amb ascensos i descensos, desercions, escissions, expedients, estripades de carnet… Aquestes darreres setmanes ERC torna a viure una nova època convulsa. Mentre Puigcercós i Carod-Rovira han pactat la pau, alguns militants s’estan donant de baixa seguint l’exemple de Joan Carretero i Jaume Renyer. La crida de Carretero a una candidatura unitària de l’independentisme català ha estat interpretada perla direcció d’Esquerra com alta traïció amb obertura d’expedient inclosa. Davant d’aquest panorama Carretero ha tirat pel dret i s’ha donat de baixa.

Un altre personatge important de l’independentisme català, Jaume Renyer, també ha deixat Esquerra. El president del partit al Camp de Tarragona, Albert Pereira, ha plegat del càrrec i està reflexionant sobre la seva continuïtat a la formació. Està clar que alguna cosa està passant en el partit fundat per Macià el 1931. Cinc anys al govern català estan passant factura a Esquerra i és que el pacte amb el PSC de Montilla desgasta unes bases molt més radicals que els seus líders.

Crec que estem en l’inici d’un procés. Al gest de Carretero s’hi afegeix l’aparició de plataformes sobiranistes, l’aflorament d’independentistes a Convergència i fins i tot Unió i les CUP continuen pensant-se si es presenten a les properes eleccions al Parlament. L’independentisme s’atomitza quan el que hauríem de fer és anar cap a una candidatura unitària, allunyada lluny del pur resultadisme electoral, mirant les generacions futures, com fan els estadistes. En els propers mesos coneixerem la sentència del Constitucional sobre l’Estatut i la gestió de la humiliació serà complicada. Abans sembla que arribarà l’acord de finançament i tot indica que serà molt difícil de vendre a les bases d’Esquerra. Carod ha defensat que ERC s’ha de mantenir al govern per mantenir la seva cedibilitat mentre que Puigercós s’ha mostrat partidari d’abandonar l’executiu Montilla si l’acord del finançament és insuficient.

Personalment la proposta de Carretero no em sembla malament, però cada cop hi veig més dosis d’un messianisme que no m’agrada. Davant una situació excepcional com la que es pot produir amb un acord de finançament insuficient per a Catalunya i una sentència del Constitucional que retalli de forma humiliant un Estatut aprovat pel 80% del Parlament català caldrà una resposta contundent del catalanisme polític que haurà d’assumir que no hi ha més solució que la independència davant un Estat que ni ens entén ni ens vol entendre i a més ens maltracta. I serà aquest un moment en què els partits polítics han de sumar enlloc de restar i una candidatura unitària amb la independència de Catalunya com a principal punt seria una resposta adequada. Després ja veurem si governen dretes, esquerres; liberals o socialistes; conservadors o progressistes. Però primer cal un país normal.

Cròniques de l'altra banda (LV): El primer parc eòlic de l'Alt Camp i el millor camp de tir de Catalunya

Aquesta setmana hem donat detalls de dos grans projectes que s'ubiquen a l'Alt Camp. Dimarts vam fer una visita al Parc Eòlic de la Serra de Voltorera, a Cabra del Camp, que s'està acabant de construir i entrarà en servei després de l'estiu. Serà el primer parc eòlic de l'Alt Camp: deu aerogeneradors capaços de cobrir la demanda de 7.000 habitants. Una inversió de 30 milions d'euros. Vam conèixer un parell de directius de l'empresa promotora del parc, la portuguesa EDP, que ens van donar detalls de la central. D'aquest parc eòlic destaca que hi ha hagut menys soroll que en altres indrets. El tema és sempre el mateix: volem cada cop més energia però generar-la ben lluny. Una gran contradicció. Espatllen els paisatge els aerogeneradors? Menys que una tèrmica o una nuclear.

I dimecres li va tocar el torn a un projecte que s'ubicarà a Bràfim: un camp de tir. Setze milions d'inversió en un equipament de nivell internacional -el més complet de Catalunya- que podria estar en servei a fnals del 2011 i fins i tot acollir les proves de tir olímpic dels Jocs del Mediterrani 2017 si finalment es fan a Tarragona. L'empresa que ha realitzat el projecte, la manresana DS, preveu que es creïn 70 llocs de treball i que Bràfim i l'Alt Camp hi surtin guanyant amb publicitat i es del punt de vista turístic. L'aposta per la integració paisatgística i el mínim impacte ambiental és també destacable i sobtretot l'aposta per l'interior. La Costa Daurada no només és la primera línia de mar.

Durant aquesta setmana hi ha hagut molts més impactes informatius al voltant del Consell Comarcal de l'Alt Camp i una visita al web us ho demostrarà. Acabaré parlant de premis que senpre és gratificant. Un és el VII Premi a la Millor Idea Jove a la Comarca de l’Alt Camp, atorgat a l’Agrupament Escolta i Guia Verge de la Candela de Valls – 50 anys d’escoltisme a Valls. Per altr banda, el jurat de l'XI Premi a la Normalització Lingüística en l’Àmbit Socioeconòmic de l’Alt Camp ha decidit atorgar l’esmentat Premi al Celler Mas Vicenç, de Cabra del Camp, dirigit pel jove Vicenç Ferré, que aquest any està acumulant premis. S'ho mereix. Proveu els seus vins i ho veureu.

El Barça guanya la primera: la Copa de la 'xiulada'

L'Athletic de Bilbao feia setmanes que només pensava en la final de la Copa el rei. Vint-i-cinc anys sense guanyar una final és molt de temps. L'afició bilbaina es va bolcar en aquesta final i havia pogut semblar que per aquesta raó es mereixia més el títol que el Barça. Des de les Espanyes ens havien venut aquesta història. Una gran falàcia. El conjunt blaugrana està fent una temporada de somni i l'anhelat triplet passava per guanyar la Copa del rei, un trofeu que feia onze anys que no aixecava. L'afició del Barça volia aquesta copa tant com la de l'Athetic, tot i que al camp, extranyament, els "Leones" eren aclaparadora majoria absoluta.

El Barça és infinitament millor equip que l'Athletic. Els homes de Guardiola van sortir ahir una mica dormits mentre que els de Caparrós anaven "exufadíssims". El resultat va ser el gol de Toquero als deu minuts. El joc de l'equip basc està basat en la forç i en poc futbol i el 0-1 era el seu millor escenari. Però el gran Toure -que ahir tornava a acuar de central- va fer una jugada meravellosa i va posar els blaugranes en el partit amb un gran gol. A la segona part el Barça va tornar a ser el Barça -tot i que faltaven peces bàsiques com Iniesta, Henry i Abidal- van destrossar l'Athletic amb tres gols més. Però és que si que hi eren Messi, Bojan i Xavi. Un 4-1 que feia justícia.

De la final de la Copa del rei del 2009 ens quedarà la xiulada monumental al monarca i l'himne espanyol. A la grada hi havien seguidors del Barça i l'Athletic de Bilbao. Que esperaven a la Meseta? Televisió Espanyola va recuperar la censura i va emetre l'himne a la mitja part i eliminant xiulada. Vergonyós i lamentable. No es pot amagar la realitat. Bé, ho fan els règims totalitaris. Però tornem al futbol per lloar l'afició de l'Athletic, que tot i la duresa de la derrota va continuar animant els seus jugadors fins i tot després del xiulet final. Un exemple. Però com deia aquell, qui ha guanyat la Copa? Felicitats Barça! I que vagin passant!

Foto: Una Quilmes a la salut del gran Messi

Estem en un bucle?

Ja feia dies que tenia aquesta sensació però aquest dilluns se m'ha agreujat aquesta percepció: la política catalana està en un bucle, encallada en temes que ja fa anys que s'arrosseguen i sense afrontar i encara menys solucionar els veritables reptes. La tercera ofensiva del Govern català perquè a les matrícules dels cotxes hi trobem un distintiu autonòmic a més de la inevitable "E" d'España serà la vençuda? El 2000 i el 2004 ja es va intentar i es va topar amb el mur messetari. La sensació és de cortina de fum. Ens toregen amb el finançament, el nostre país s'ofega econòmicament i nosaltres pensant en les matrícules dels cotxes.

El PP torna a la càrrega amb els atacs furibunds i demagògics al català. Ara amb la Llei Catalana d'Educació a la diana i l'etern Vidal Cuadras treient el cap de nou com a candidat europeu. Fa fàstic. Aneu als patis de les escoles i insitituts catalans i veureu la veritat, demagogs! El provincianisme també forma part del bucle. L'últim exemple, la visita del flamant conseller Blanco. Benvingut Mister Marshall! Ens porta les rodalies per al 2010. Quan em parlen de dates ja tremolo i quan comences a saber la lletra petita del pacte notes com et cauen unes coses rodones al terra i comencen a rodolar.

Esquerra Republicana ja fa temps que torna en el seu cíclic caïnisme, ara encarnat per Joan Carretero, que des de les muntanyes va llençant ofensives de paper amb un alt grau de messianisme. Però el degoteig d'adeptes a la seva causa és continu al mateix temps que Puigcercós i Carod pacten tot i que ja fa anys que no es poden veure. A Mestalla tornarem a posar el debat de les seleccions catalanes sobre la taula. I? Continuarem fem costellades per Nadal i fins i tot hi ha qui donarà suport a Madrid 2016. Esperem que la xiulada almenys sigui de campionat. I veurem si el Debat de l'Estat de a Nació serveix d'alguna cosa. Potser sóc massa optimista.

Cròniques de l'altra banda (LIV): Al voltant d'una taula / El Màgic Andreu, en plena forma

Setmana molt intensa al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Vam começar dilluns amb una jornada de formació per a periodistes que vam organitzar junt amb la Cambra de Comerç i Indústria de Valls. Al volant d'una taula vam parlar i debatre d'infraestructures, indústria, logística i comerç. Una experiència força enriquidora. Dimarts vam desplaçar-nos al Pla de Manlleu, nucli depenent d'Aiguamúrcia i que limita amb el Baix i l'Alt Penedès. Una verdadera subcomarca que engloba també part dels termes municipals de Querol i la Juncosa de Montmell, aquesta darrera població del Baix Penedès.

En un post anterior ja us havia parlat de l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu, que a més de fer un vi excel·lent, el Nou de +500, tenen ganes de potenciar turísticament la zona i des dels Consells de l'Alt Camp i el Baix Penedès hi col·laborarem. Al voltant d'una taula vam començar a cercar idees i projectes. Queda molta feina per fer, però les ganes i el compromís hi són. Us recomano una visita a aquesta racó desconegut de l'Alt Camp i el Baix Penedès. Costa una mica arribar-hi a través de carreteres comarcals, però val la pena pel seu paisatge i els productes que s'hi poden comprar (pa de llenya, embotits, vi...). En seguirem parlant.

Dimecres vam presentar en roda de premsa l'Oficina Comarcal d'Habitatge i la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica. I dijous va arribar el torn de la segona conferència del I Cicle de Xerrades del Consell, amb el Màgic Andreu parlant de Magiateràpia i fent alguns trucs amb el seu estil inconfusible. El Màgic Andreu, descendent de la localitat de Bràfim, a l'Alt Camp, és un d'aquells personatges polifacètics i que formen part de l'imaginari de la meva generació. La sala d'actes del Consell es va omplir i ens ho vam passar molt bé, encara que també ens va commoure la feina de Somriures sense fronteres.

Dos anys del Saló dels Penjats

El 8 de maig de 2007 va aparèixer un nou blog en la incipent tarracosfera. Amb un post que portava per títol ‘Ballesteros cobra més que Aregio’ debutava El Saló dels Penjats i començava una aventura que va durar amb prou feines un any. L’ascens va ser molt ràpid, arribant fàcilment a una mitjana de 400 visites diàries i puntes de 800. Del Saló dels Penjats se’n va parlar molt en els ambients periodístics i polítics tarragonins. Tenia la gràcia de ser un blog anònim i amb autors coneguts al mateix temps, amb un grup d’una trentena de periodistes que signaven (o no signaven, depèn com es miri) cada un dels posts que apareixien.

Ara no descobriré res si us dic que vaig ser un dels membres més actius del Saló dels Penjats. Tampoc inventaré la sopa d’all si us parlo de pressions molt fortes, de nervis, trucades i “tocs d’atenció”. El Saló era un espai de llibertat que va incomodar a molta gent i més en un moment preelectoral com aquell. Els comentaris van ser sempre molt més polèmics que els posts. Es va abocar molta bilis a través dels comentaris i possiblement no vam saber regular aquesta mala llet, que era fòrania al col·lectiu impulsors, sempre molt anàrquic. La moderació dels comentaris va ser un dels grans debats tan dins del col·lectiu d’autors del Saló com des de fora. Recordo una interessantísima jornada al Col·legi de Periodistes, però no vam arribar a unes conclusions clares. No hi hem arribat tampoc ara. És l’etern debat.

La decadència del Saló va ser molt ràpida, amb un descens agut de posts (també de la qualitat, perquè negar-ho), visites i comentaris. Alguns dels autors vam plegar perquè vam passar al sector dels gabinets de comunicació, una norma no escrita que impedia seguir formant del col·lectiu. El Saló dels Penjats va ampliar el seu radi d’acció amb la incorporació de periodistes reusencs, amb l’anomenada Galeria dels Monstrus. Però aquesta “ampliació” no va fer resorgir un blog que es va anar apagant. Si entreu al blog, trobareu aquest darrer post, com si el temps s’hagués aturat.

El Saló va durar un any i quatre dies. Però quins dotze mesos!!! Suposo que com més temps passi més idealitzarem aquella aventura. Pot sorgir un altre Saló dels Penjats? Potser en aquest segon aniversari de la seva aparició és un bon moment. L’herència d’aquest blog ja històric va ser l’aparició de nous blogs i que va fer aficionar a moltes tarragonines i tarragonins a navegar en aquesta tarracosfera que continua evolucionant amb propostes molt interessants. Però jo continuo trobant a faltar el Saló.

Frau electoral a Euskadi (i III)

Aquest dimarts vivim el darrer acte d’un dels fraus a la democràcia més flagrants de la història. Però és que al mateix temps vivim una de les operacions potencialment més contraproduents de la política espanyola de les darreres dècades. Patxi López s’ha recolzat en els vots del PP basc per accedir a la lehendekaritza, però no ha incorporat cosellers populars al seu govern. Un executiu , per cert, que li ha costat Déu i ajut completar-lo, recorrent als famosos independents. López ha enarborat la bandera del diàleg, d’acabar amb ETA i allò que queda tan maco de “ser el president de tots” deixant a l’oposició el partit més votat, el PNV, i provocant una divisió profunda de la societat basca més que mai en dos blocs.

No oblidem però que els resultats electorals que han permès l’ajustada majoria PSE-PP estan adulterats per una Llei de Partits que margina un tant per cent molt important de la població basca. L’elecció de Patxi López està deslegitimada d’arrel. Els socialistes s’han lliurat als braços del PP, del qual depenen ara per mantenir-se en el govern i amb el qual només els uneix l’objectiu de dessallotjar el nacionalisme basc de la lehendekaritza. Potser algún il•lús pot pensar que el PP li ha lliurat un xec en blanc al PSOE, però del que es tracta realment és d’un caramel molt verinós. Tinguem clar que només una tercera part dels parlamentaris bascos -25 de 75- són socialistes i els 13 escons populars són vitals enfront els 35 que sumen els nacionalistas bascos.

Però és que el verí d’aquest pacte pot arribar a Madrid, a la Carrera de San Jerónimo. Zapatero ha fet emprenyar CiU i ERC, amb el BNG ja no hi ha l’objectiu comú de la Xunta i amb el PNV també s’obre un periode d’hostilitat absoluta. El president espanyol cada cop està més aïllat al Congrés i el “talante” potser li va servir en la primera legislatura però en aquest segon “round” tots ja saben de quin peu calça el president espanyol. Zapatero té la sort que el PP és incapaç de tirar endavant una moció de censura i el que ha d’aconseguir és quadrar el joc d’equilibris que fins ara li ha funcionat. Però potser arribarà un moment que quadrar el sudoku en què s’ha convertit la política espanyola no li serà possible.

I, per acabar, el pacte entre el PSOE i el PP a Euskadi enterra totalment aquell eslògan de “Si no vas, ellos vuelven”. Si tan malvat és el PP, com és que els socialistes hi pacten al País Basc? I el PSC també rep. Ara dimonitzaran tan els passats i futurs pactes entre CiU i PP? En dies com avui és quan me’n recordo del gran Ramon Barnils, quan deia que entre els dos grans partits espanyols no hi ha diferències. Almenys en el cas de lluitar contra els que ells anomenen “nacionalismes perifèrics” es posen d’acord ben ràpid.

El 2-6, entre la història i la justícia

El que hem vist aquest dissabte al Santiago Bernabeu ha estat molt gran. Com diu el tòpic que no deixa de ser veritat, fins que no hagin passat uns dies no prendrem consciència de veritat de la dimensió històrica d'aquest partit. Ens hem de remuntar al 0-5 del 1974 -35 anys!!!- per trobar una golejada tan gran dels blaugrana a Chamartín. Hem disfrutat molt aquestes darreres hores, amb celebracions al carrer incloses. No hem celebrat encara el títol de lliga -hem d'esperar que les matemàtiques facin el fet- sinó que hem celebrat que s'ha fet justícia. Una proposta basada en la vulgaritat futbolística i l'èpica de l'anomenat 'Espíritu de Juanito' ha estat derrotada sense miraments per un futbol-total que es recolza en el talent i la humilitat.

La maquinària mediàtica blanca havia creat durant mesos una història fictícia, d'una remuntada èpica, que ha estat desenmascarada en el moment just i de la forma més radical i dolorosa. Es veien a un punt i ara n'estan a set quan només resten dotze punts en joc. Però és que a nivell futbolístic el Real Madrid està a una divisió diferent que el Barça. El que aquest cap de setmana estem celebrant els barcelonistes és que s'ha fet justícia en un món del futbol en què no sempre és així. Recordem que la Holanda dels anys 70, la mítica 'Taronja mecànica' no va guanyar cap títol.

Ena queda encara molt camí per recórrer en aquest mes de maig frenètic. Cal rematar la lliga, superar la muralla defensiva del Chelsea i jugar una final de la Copa del Rei contra un rival que hi posarà el coll. I si triomfem a Stamford Bridge encara ens restarà la final de la Lliga de Campions a Roma. Passi el que passi, siguin un, dos o tres els títols blaugranes, aquesta temporada haurà estat històrica, amb molts partits per recordar gràcies a una aposta sincera d'un tècnic novell per a un futbol d'equip i d'atac. Molts ens hem reconciliat amb el Barça i el futbol gràcies a Pep Guardiola, una gran plantilla i també a en Joan Laporta.

Cròniques de l'altra banda (LIII): El turisme com a prioritat

El turisme ha estat la temàtica de la roda de premsa d'aquest dimecres a Consell Comarcal de l'Alt Camp. Vam fer la compareixença a l'acabada de decorar oficina del Servei Comarcal de Turisme, que per cert ha quedat molt bé amb una colla d'imatges de la comarca. Vam parlar de la primera edició del Curs d'informadors de l'Alt Camp i de la VI Jornada de Turisme Rural. De la primera activitat n'han de sortir els encarregats fer visites guiades i explicar els monuments -per exemple el Castell de Saburella, en la imatge- i espais destacats de la comarca i la segona ha de servir perquè els empresaris i treballadors dels allotjaments rurals de la comarca siguin els primers informadors dels visitants que arriben a l'Alt Camp.

Tenim potencialitats turístiques molt importants a la comarca. Ja us ho he dit altres cops. Potser l'Alt Camp queda eclipsat per pols amb tanta atracció com la Tàrraco Romana o PortAventura però s'han de saber vendre els atractius: la Calçotada, els cellers modernistes, els castells de la Marca Hispànica, les Muntanyes de Prades, el senderisme, les vinyes, l'escalada... Hi ha de tot. Potser ara ens falta vendre-ho una mica millor.

El vi és un dels grans atractius de la comarca i l'enoturisme ha de ser un dels eixos per atraure turistes. Dimecres hi havia Consell d'alcaldes a Nulles i abans d'abordar els diferents punts de l'ordre del dia vam poder fer una visita guiada pel magnífic celler modernista dissenyat per Cèsar Martinell i provar tres vins el·laborats per la Vinícola de Nulles. Jo continuo quedant-me amb el blanc, però el rosat i el negre també són interessants. Ja teniu una raó per visitar la comarca.

Els pressupostos i el pàrquing

Escric aquestes línies sobrepassat l’equador del mes d’abril i l’Ajuntament de Torredembarra encara no ha aprovat els pressupostos per aquest any 2009. Hi ha algunes poblacions –poques- del país que estan en la mateixa situació però es tracta de localitats on, per exemple, hi ha governs en minoria. Aquest no és el cas de Torredembarra on hi ha més regidors a la banda del govern que a l’oposició. Ens han dit per activa i per passiva que està sent molt complicat el·laborar els pressupostos municipals a causa de la situació econòmica actual. És veritat que l’Ajuntament torrenc havia viscut uns anys de bonança econòmica gràcies als ingressos procedents d’una etapa de construcció massiva i el refredament del darrer any del sector ha fet reduir dràsticament els ingressos municipals. Toca cordar-se el cinturó i el·laborar uns pressupostos restrictius.

El govern torrenc actual està format per cinc forces polítiques diferents i potser en aquesta circumstància podem trobar la raó d’aquest endarreriment cada cop més injustificable. Cada regidoria aspira a tenir el millor pressupost possible a costa d’una o unes altres i les friccions hi són en un equip de govern amb uns equilibris complicats. Quan aparegui aquest article suposo que els pressupostos s’hauran aprovat.

El Pàrquing de Filadors és un dels grans temes de debat municipal del moment. El govern Masagué ha optat per aquesta obra pública per aprofitar l’anomenat Ajut Zapatero però són moltes les veus, tant des de l’oposició política com entre la ciutadania, que consideren que s’hauria d’haver triat un altre tipus de projecte. M’incloc en aquest grup. Crec que hi ha moltes altres actuacions més prioritàries que un pàrquing subterrani, que, a més, genera molts dubtes.

Primer cal complir els ajustats terminis marcats pel Govern espanyol perquè sinó es pot perdre la subvenció. L’experiència demostra que un pàrquing saps quan el comences però no quan l’acabes i d’exemples en trobem diversos ben a prop nostre. Les presses mai són una bona consellera i tenim l’exemple de la peatonalització del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font. Es va voler córrer perquè les eleccions estaven allí mateix i el bunyol va ser de campionat. Amb el Pavelló Poliesportiu va passar tres quarts del mateix.

Però un cop triada l’obra, cosa que li toca al govern, comencen a sorgir problemes. Els tècnics municipals de la taula de comntractació apostaven per un projecte i els representants polítics per un altre. La raó és que el projecte guanyador donarà feina a més habitants de Torredembarra que l’altra, en concret llegeixo que 40 enfront de 8. A priori pot semblar una bona decisió, però recordem que aquesta feina només durarà nou mesos i després què? No seria més interessant invertir en formació perquè aturats del sector de la construcció s’adaptin a altres sectors productius? Algú creu que la construcció arribarà d’aquí a uns anys al nivell d’aquests darrers anys? Aquest però, no és un problema de Torredembarra sinó general del país.

Potser sóc una mica escèptic i em podeu qualificar d’insensible amb les quaranta famílies dels qui treballaran en la construcció del pàrquing però a mi m’agrada mirar més a llarg termini i no posar pedaços, que és el que acaba sent el Pla Zapatero: pa per avui i qui sap si gana per demà si la recuperació de la crisi és més llarga del que els més optimistes auguren.

Publicat en el número d'abril del Diari de la Torre

Descoordinació?

El dia de Sant Jordi vam decidir dinar i passejar per la Rambla Nova per gaudir d’aquesta festivitat tan emblemàtica. Vaig arribar al migdia i vaig intentar la proesa d’aparcar el cotxe gratuïtament, una tasca cada cop més utòpica. La meva sorpresa va ser que als pocs carrers relativament propers a la Rambla Nova estava prohibit estacionar-hi vehicles per uns suposats treballs de neteja. Vaig decidir no temptar la sort -o la grua-, tot i que hi havia conductors que ho feien, i deixar el cotxe en un pàrquing, conscient que quan em toqués pagar experimentaria aquella sensació “’atracament a mà armada” cada cop més familiar, preferible però a la petita (o no tant) crisi econòmica en què et submergeix una actuació de la grua municipal contra el teu cotxe.

Vaig enrecordar-me dels familiars dels responsables d’aquesta decisió de fer coincidir la Diada de Sant Jordi amb la Diada de la Neteja de carrers. Sant Jordi és un dels dies de l’any que la ciutat de Tarragona rep més visitants, la majoria dels quals venen en vehicle privat, i se suprimeixen desenes de les poques places d’aparcament gratuïtes que hi ha a la ciutat! Aquests treballs de neteja no es podien fer el 22 o 24 d’abril, per exemple? Quina ment preclara de la Casa Gran de la plaça de la Font se havia ocorregut maltractar d’aquesta manera els qui volien disfrutar del Sant Jordi?

Potser no hi ha descoordinació sinó que es tractava de reinvertir l’estalvi del 10% en la compra de llibres en els aparcaments subterranis de Tarragona. Ho podrien haver explicat abans. Per cert, si busquen algú que vulgui cantar “a capella” la cançó promocional dels Jocs del Mediterrani que m’ho diguin perquè en podria ser capaç. Mentre dinàvem en la terrassa d’un dels restaurants del tam final de la Rambla Nova, una pantalla que promocionava la candidatura tarragonina –la qual té tot el meu suport- repetia fins a la sacietat la cançó. Són detalls que enfosqueixen un dels millors Sant Jordi que he viscut a Tarragona.

Publicat al Tottarragona el 26 d'abril de 2009

Cròniques de l’altra banda (LII): Quan comunicar és molt fácil

L’havia vist diversos cops per televisió cuinant les seves receptes i l’havia escoltada en entrevistes a la ràdio. Però aquest dimecres passat va ser el primer dia que la vaig veure en directe. I em va impressionar per la seva gran capacitat de comunicació. Reconec que no sóc massa aficionat a la cuina i no passo de plats bàsics per afrontar el dia a dia sense floritures, però la presentació del llibre “Els millors plats de l’Àvia Remei. Trucs i recomanacions”, publicat per Cossetània, a l’Hotel Class Valls, em va deixar enganxat a la cadira escoltant la intervenció d’aquesta dona que transmetia una gran vitalitat pels anys que deu tenir.

Us recomano, si en teniu l’ocasió, escoltar en directe la Remei Ribas. És una delicia escoltar les seves recomanacions i sobretot les seves anècdotes, explicades amb una naturalitat absoluta. En cal tant aquesta naturalitat i claredat a l’hora d’explicar les coses, sobretot per part dels portaveus d’institucions o d’empreses. Les capacitats comunicatives de l’Àvia Remei són innates. No ha rebut cap seminari ni ha participat en cap jornada sobre comunicació. Altres han assistit a una colla d’aquests cursos i la millora és difícilment perceptible.

Canviant de tema, aquesta setmana hem presentat les Colònies d’Estiu 2009, en què hi podran participar 45 nens i nenes de l’Alt Camp, i hem donat a conèixer dades sobre turisme a la comarca aquesta Setmana Santa. Tot i el mal temps i la crisi econòmica, a la comarca hem aguantat el tipus, tot i que sap greu aquest descens lleuger però imparable de visitants del Monestir de Santes Creus, un espai que s’ha de conèixer pel seu simbolisme però també per la màgia que transmeten els seus murs. Aneu-hi i gaudiu de l’audiovisual i les visites guiades. I recordeu que podeu completar la visita a Poblet i Vallbona de les Monges. Conegueu la Ruta del Cister, que tan lluny no ho teniu.

Epíleg: Sant Jordi ha de continuar sent un dia laboral

Us imagineu que avui, 23 d’abril de 2009, hagués estat un dia festiu? Doncs que la Rambla Nova de Tarragona, les Rambles de Barcelona o la plaça del Pati de Valls haurien estat mig buides. Amb el bon temps que ha fet i amb quatre dies de Pont per en davant, haurien estat moltes les persones que haguessin marxat de mini-vacances qui sap on. I és que en aquest país som així, ja sigui l’1 de Maig, l’11 de setembre, Tots Sants o el Pont de la Inmaculada Purísima Constitució. La gràcia de la Festa de Sant Jordi és que és un dia teòricament laboral però que ben segur és dels menys productius de l’any, excepte pels floristes i els llibreters. Els catalans i catalanes tenen ganes de disfrutar del dia del seu patró al carrer envoltats de llibres i roses.

Quan aquests darrers mesos milers d’amics del Facebook em demanaven que m’unís a la causa que Sant Jordi esdevingui un dia festiu, ho rebutjava. L’11 de setembre és la nostra Festa Nacional, la de la reivindicació de país, de nació, el dia que recordem que fins el 1714 vam per un país indepedent i només per les forces de les armes ens van poder sotmetre després d’una heroica resistència. És aquell dia que des del Govern i el Parlament s’organitzen actes solemnes, de declaracions sovint grandiloqüents. Sant Jordi és una altra història. És una explosió ciudadana de joia –m’ha quedat una mica queco-, amb els carrers plens de gent comprant llibres –sí, una part important és l’únic dia que ho fan- i roses.

Aquest Sant Jordi 2009 ha estat dels millors dels darrers anys, amb una climatologia molt bona, potser una mica massa de calor. He passejat per Valls, Tarragona, Torredembarra… M’han regalat llibres, roses i altres presents que m’han fet feliç. A nivell personal estic molt content de les desenes de persones que m’han felicitat. El primer Sant Jordi amb Facebook ha estat brutal. Un allau de missatges També els SMS i el correu electrònic m’han donat més d’una alegria. I, en persona, que sempre és més bonic. I si no us n’heu enrecordat no passa res.

Com em deia un amic en un missatge: “Ha de ser maco pensar que en el teu dia tothom s'ho passa pipa”. M’agrada dir-me Jordi..

Moltes gràcies a tots!!!

De la moció de Salou

Salou està visquent amb molta intensitat la primera moció de censura de la seva història. La maniobra política és realment “kafkiana” si tenim en compte que quan faltaven dos mesos perquè el seu cap de llista es convertís en alcalde de Salou, la direcció nacional de Convergència impulsa una moció de censura per fer fora l’alcalde del PSC i situar en l’alcaldia el candidat d’un altre partit, el FUPS. I a més ho fa acompanyat de FUPS i el PP però sense comentar-ho ni a Unió ni amb el comitè local de Convergència.

Mire’m-ho, però, des d’un altra angle. El que fa amb Convergència aquesta moció és una OPA amistosa a la FUPS per presentar-se conjuntament el 2011 i reforçar la seva posició a la capital de la Costa Daurada. El peatge és renunciar durant aquests dos anys a l’alcaldia i cedir-la a la llista més votada. Es tracta però, d’una moció cuinada des de les direccions nacional i tarragonina sense comptar amb el comitè local convergent. Els dirigents de CDC han de tenir en compte que en política, sobretot la municipal, dos i dos rarament fan quatre.

També hem vist l’alta crispació que ha creat aquesta moció de censura, amb manifestació multitudinària inclosa. Dins de Convergència i Unió també ha causat una tempesta important. El cap de llista de CiU, Salvador Pellicé, no donarà suport a la moció i quedarà a l’oposició, igual que la regidora d’Unió. Només el segon de la llista nacionalista, Marc Montagut, considerat per molts com un traïdor, estarà en el nou govern. Hem vist anònims i pancartes molt dures. Les ferides són molt profundes i costaran moltíssim de cicatritzar.

Una moció de censura sempre és necessària i legitima pel que la presenta i antidemocràtica i il•legítima pel que la pateix. Els partits polítics reaccionen d’una i altra manera depenent del bàndol en què es troba. Qui és el trànsfuga a Salou? Pellicé que no obeeix a la direcció nacional del partit pel qual es va presentar com a cap de llista o Marc Montagut que signa una moció en contra de l’opinió del comitè local del seu partit? Com he dit abans, dependrà del bàndol en què es trobi qui opini sobre el tema.

“Per fer una bona truita s’han de trencar primer els ous”, em comentava un dirigent de Convergència en referència a la moció saluenca. Té raó. Però li vaig respondre que han de saber comunicar molt bé una maniobra política com aquesta. Costarà molt de lligar aquesta truita i no en sabrem el resultat fins el 2011. Llavors seran les urnes qui dictaran sentència a través de la majoria silenciosa que no va ni a manifestacions ni s’apunta a cap grup al facebook.

Publicat al diari Tottarragona el 19 d'abril de 2009

Un nou llibre de Jordi de Manuel

Vaig descobrir Jordi de Manuel l'estiu de 2006 amb l'Olor de la pluja i en el meu blog ja us n'he parlat un parell de cops, el segon amb la publicació d'El raptor de gnoms. Aquest 2009 De Manuel ha publicat Mans lliures, una barreja de novel·la policiaca i thriller polític. El protagonisme el comparteixen el carismàtic i entranyable inspector Marc Sergiot -que apareix també en les dues novel·les anteriors- i un candidat a la presidència de la Generalitat que és assassinat durant la campanya electoral. Aquest candidat, Roger Mesalles, té moltes possibilitats de guanyar els comicis i un dels punts del seu programa és un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. I el pelen.

Un bon argument que se situa l'any 2014, aquesta data cada cop més mítica i que pot produir una gran decepció el 2015 si els qui defensen que Catalunya a de fer un gran salt cap a la sobirania plena coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, que va representar la desaparició de les seves institucions polítiques, no estan a l'alçada. Però tornem a la nova novel·la de Jordi de Manuel, biòleg, professor i escriptor i a qui considero un dels meus grans descobriments literaris del panorama català dels darrers anys. Mans lliures us divertirà i us farà pensar una mica, que ja convé. No l'anuncien dia si dia no a la televisió i la ràdio però el nou llibre de Jordi de Manuel (en la imatge) és una bona tria per aquest Sant Jordi.

Cròniques de l'altra banda (LI): A les fosques

Dimecres va ser un dia molt estrany al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Els amics d'Endesa (FECSA no existeix) van tallar la llum durant cinc hores a la zona on s'ubica el Consell i van avisar tothom menys nosaltres. A les vuit i cinc minuts van deixar-nos a les fosques i la previsió era que la llum tornés a les dotze. Quatre hores en què ben poca cosa vam poder fer. I és que depenem tant de l'electricitat. Fins moments com aquells no en prens consciència de veritat. Els pocs espais amb llum natural del Consell van concentrar tota mena d'activitats i és que no era qüestió de quedar-nos amb els braços plegats.

A les deu teníem previstes tres rodes de premsa i les vam realitzar a la sala d'actes. Amples ho estàvem. Vam presentar els dos premis que organitza el Consell Comarcal dins de la Nit de Premis de Valls -VII Premi a la Millor Idea Jove i XI Premi a la Normalització Lingüística en l'ambit socioeconòmic- i també el projecte que aspira a rebre una subvenció del 'Plan Avanza' del Ministeri d'Indústria. El projecte, presentat conjuntament amb l'Ajuntament de Valls, té com a objectiu el desenvolupament i implantació d’una solució tecnològica per a l’automatització de la gestió administrativa del conjunt d’ajuntaments de la comarca de l’Alt Camp i el Consell Comarcal de l’Alt Camp. I el presentàvem en aquelles condicions de restricció energètica total. Ironies de la vida.

A la una i escaig -mitja hora després del previst- va tornar la llum. Qui mana realment al nostre país? La Generalitat, el Govern espanyol, la Caixa...? Doncs diria més aviat que Endesa. L'elèctrica està controlada des de fa poc per la seva homòloga italiana Enel, que és pública. Per tant, ens mana Berlusconi. Que Déu ens agafi confessats!!!

Guardans: partitocràcia i incongruències

Ignasi Guardans s'ha convertit en un dels grans protagonistes del moment de la política catalana. En els sistemes polític català i espanyol no estem massa acostumats a "fitxatges" com el de Guardans com a director general de cinematografia del Govern espanyo. L'esport nacional és posar etiquetes polítiques a periodistes, empresaris i tot tipus de personatges més o menys públics. I no parlo només de l'Estat espanyol o Catalunya sinó també a nivell del Camp de Tarragona o en un àmbit encara més local. D'aquesta manera es constreixen una mena de compartiments estancs que ens produeixen petits curtcircuits quan s'obren escletxes en aquests espais tan definits. Imagineu-vos quan hi ha carnets de partit pel mig! Doncs que les Joventuts de Convergència demanen que s'expulsi a Guardans!

Als Estats Units és normal que republicans reconeguts treballin en administracions demòcrates i a l'inrevés. En canvi, al nostre país la partitocràcia absoluta impera i el carnet obre moltes portes, però només d'una banda. I sinó tens carnet te'l posen. Guardans és l'excepció? Més aviat tinc la sensació que estem davant d'una rabieta de qui volia tornar a ser cap de llista a les eleccions europees i li van prendre el caramel. I si m'equivoco i simplement Guardans es busca la vida ja que li queden poques setmanes per quedar-se sense la feina d'eurodiputat? Fins i tot ho diu el seu partit. Però jo em pregunto si no podia trobar un càrrec millor en una multinacional cobrant força més diners que com a director general de Cinematografia? I que en sap en Guardans de cinema?

El que és força incongruent és que un membre de la direcció d'un partit que defensa la desaparició del Ministeri de Cultura s'incorpori com a alt càrrec a aquest ministeri i més quan CiU no dóna suport parlamentari a Zapatero sinó més aviat el vol arraconar intentant que tinguem un finançament decent. I encara és més curiós és que el PSOE "fitxi" el representant de l'ala més dretana de Convergència Democràtica. Es veu que González-Sinde -la ministra que creu que el català està marginat a Catalunya- i Guardans són amics. Només cal llegir el blog de l'encara eurodiputat. Deu ser allò de les amistats perilloses i dels estranys companys de viatge que genera la política.

Sàtira política a la vena

Un dels moments més interessants quan llegeixo la premsa cada matí és la columna Passa-ho! de la pàgina dos de l'Avui que escriu l'Iu Forn. Hi ha més d'un dia a la setmana que aconsegueix unir l'humor i la clarividència en poques línies i dóna unes quantes clatellades als protagonistes de la política catalana, que de tant en tant van molt bé. Reconec que també té algun dia fluix però se li perdona per aquests moments magistrals que ens ofereix. Per això quan vaig assabentar-me que l'Iu Forn havia escrit una novel·la vaig córrer a comprar-la i l'he llegit bastant ràpid. No m'ha decebut.

El candidat és una brutal sàtira política amb altíssimes dosis de sarcasme i ironia, que a més d'un els poden semblar tòxiques però a mi em semblen fins i tot higièniques. Llegint les aventures i desventures del dcandidat protagonista i el seu escuder -el seu cap de premsa- i combinant-ho amb la meva experiència personal arribo a la conclusió que la novel·la d'Iu Forn pot no ser tan novel·la i acostar-se més a un assaig -potser caricaturitzat- del cantó més fosc de la política actual, tan professionalitzada com mediatitzada. I amb protagonistes diametralmet dels animals polítics que van protagonitzar la Transició.

Recomano la lectura d'El candidat. Riureu molt i disfrutareu encara més amb l'estil inconfusible d'Iu Forn. Deixeu una estona per a la reflexió després d'alguns dels capítols mentre contempleu els ninots del Toni Batllori. També és inevitable buscar para·lelismes amb la realitat política del nostre país. És un exercici interessant i ben segur que arribareu a conclusions diferents. Llegiu El Candidat sinó ho heu fet i ja em direu que us ha semblat.

Remodelació més que decebedora

La remodelació que ha fet Rodríguez Zapatero (suposo que ha estat ell) del govern espanyol passarà a la història de les remodelacions de govern no pel resultat que en surt -més aviat decebedor- sinó pel procés, que s'inclourà als manuals de com no remodelar governs. Aquí teniu alguns apunts sobre aquest nou executiu Zapatero.

Filtració: la ciutadania vam saber que Zapatero remodelaria el govern just després d'una foto històrica del cap de govern espanyol amb el president dels Estats Units, Barack Obama. Una foto llargament demanada, com el nen que vol un escalèstric per Reis i es fa pesat, molt pesat. I al final, li compren l'escalèstric. La foto històrica internacional queda eclipsada per la crisi de govern domèstica, filtrada diuen que de foc amic (o no tan amic).

Incertesa: des que es va saber que es remodelaria el govern fins que s'han sabut els canvis exactes ha passat més d'un dia. Hores i hores d'especulacions, de nervis, declaracions...

Remodelació a dos temps: els canvis filtrats i els no filtrats. Hi ha una sensació d'improvisació gens recomanable. Salgado, Chaves i Blanco eren ministres cantants des de dilluns al matí i Gabilondo, Trinidad Jiménez (en la foto) i González Sinde, les sorpreses que ens ha preparat (o improvisat?) ZP.

Paritat, sempre paritat: una altra sensació que ens deixa la remodelació. La quota i el pas endavant històric de Zapatero. Ara tocava la primera ministra d'Economia de la història. I aquí la teniu: Elena Salgado. Ara ens resta una ministra de l'Interior. Tremola Rubalcaba!!!

Partit, partit i partit: Entren al govern Chaves (president del PSOE) i Pepiño Blanco (vicesecretari general), pesos pesats socalistes. No era el moment de tècnics ben preparats? Doncs no, és l'hora que el PSOE s'enroqui. "La crisi la resoldrem nosaltres!"

Reestructuracions de ministeris: competències que ballen d'una banda a una altra amb poc temps de diferència. Rectificar és de savis però els experiments, amb gasosa. I enlloc de dos vicepresidents ara en tenim tres.

El llop que vigila les ovelles: el president andalús dels darrers 19 anys ara el tenim coordinant la cooperació territorial entre autonomies. Ara que Chaves ha solucionat el famós deute històric amb Andalusia serà l'encarregat de mantenir a ratlla Catalunya, amb la qual l'Estat espanyol hi té un deute tan econòmic com moral però sense ganes de pagar-lo. Veurem com acaba la història interminable del finançament.

Però alguna cosa bona té aquesta remodelació i és que ens traiem de sobre una de les ministras més nefastes de la història de la democràcia, Magdalena Álvarez. Nefasta pels catalans, cosa que vol dir formidable en altres latituts penínsulars. Però no cantem victòria. Igual d'aquí un temps la tenim tocant-nos el que no sona des de la presidència de la Junta d'Andalusia.

Notes al peu

Divendres vaig assistir als Cinemes Casablanca de Barcelona a l'estrena de Notes al peu, una pel·lícula dirigida per la tarragonina Anna M. Bofarull i que té com a productor executiu en Heiko Kraft, dos bons amics. Fa una especial il·lusió a assistir a actes d'aquest tipus i al mateix temps també et genera una certa estranyesa que el film s'estreni a la capital catalana i a Girona i no a Tarragona, una ciutat que hi surt molt a la pe·lícula i on va néixer la directora. Em comentaven en Heiko i l'Anna que havien trobat una certa fredor quan havien contactat amb l'Ajuntament i la Diputació tarragonines i que encara estan pendents de parlar-hi. Fins i tot en els mitjans de comunicació tarragonins. Deu ser allò de que 'ningú es profeta a la seva terra'. Aquí podeu veure una entrevista amb l'Anna Bofarull.

Notes al peu és una pel·lícula que tracta sobre la memòria històrica, amb el fil conductor de la recerca dels camps de concentració de Franco i els treballs forçats per part dels presoners republicans i antifeixistes. El treball parteix del 60è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de Matthausen per part dels aliats i podem veure testimonis de supervivents catalans. En el documental hi trobem més testimonis de presoners en camps de concentració de Franco i també viatgem a l'actualitat, a manifestacions feixistes i antifeixistes. Del film en parla aquest article del Diari de Girona.

Recordo quan en Heiko em va trucar si des de Més TV -jo estava llavors al Més Tarragona- els podíem fer una acreditació per anar a gravar al Valle de los Caídos la commemoració del 20 de Novembre. I els hi vam fer. Era el 2005. Tres anys i mig després hem pogut veure el resultat: un documental que porta una visió sobre la Guerra Civil no des dels grans personatges sinó de les persones que van combatre "des de baix" i van patir la volència i la presó. Em va fer molta il·lusió veure el meu nom i també els de lÒscar Ramírez i l'Òliver Márquez als títols de crèdit. Gràcies i felicitats Anna i Heiko!

Cròniques de l'altra banda (L): Magda Oranich omple el Consell

La Magda Oranich és d'aquells personatges mediàtics i que omplen quan fan una xerrada. La sala d'actes del Consell de l'Alt Camp no va ser una excepció dijous en la primera conferència del cicle 'Les xerrades del Consell' tot i el mal temps que convidava a quedar-se tranquil·lament a casa. I l'Oranich va complir les espectatives amb una conferència en què va tractar molts aspectes (noves estructures familiars, herències, avortament, drets de les dones, fills...) i va servir per obrir un interessant torn de preguntes que va haver d'acabar-se quan estava en un moment àlgid. Però és que la Magda havia de tornar a Barcelona. Abans vam poder fer una improvisada sessió de fotos de la qual també en vaig ser "víctima".

Al matí havíem anat a 'Servicio Mascota', el centre d'acollida d'animals de Vilallonga del Camp -tocant al terme municipal d'Alcover i envoltat d'avellaners- on van a parar des del gener els gossos abandonats a l'Alt Camp. Vam quedar sorpresos de les bones condicions en què estan els animals, en gàbies espaioses, nets, tranquils -gairebé no bordaven-. El parell de visites a gosseres que havia fet fins ara -reconec que no sóc molt amic d'aquests animals- eren sinònims de brutícia, pudor i soroll. Amb Domingo López, que dirigix 'Servicio Mascota', les coses van diferents. López té projectes i aquest centre ben segur que creixerà.

La setmana ha estat intensa. Una visita per la pàgina web www.altcamp.cat us ho demostrarà. Dimarts al matí vam estar amb la president a Alcover en una triple visita. Vam quedar encisats per la Casa Museu de la Mel i vam conèixer d'aprop l'el·laboració de la cervesa rosita i el petit imperi al voltant dels productes ecològics que ha Paño Fruits, que exporta a Japó, Gran Bretanya i Japó. Aquestes són visites que es agrada molt fer perquè coneixes els emprenedors del territori, les seves il·lusions, els seus problemes i projectes i se cerquen maneres de col·laborar. Qui hi surt guanyant sempre és la comarca.

Unes eleccions municipals diferents?

Llegeixo aquests dies que els diferents partits polítics estan debatent canviar la llei electoral en els comicis municipals. L’objectiu sembla ser el reforçament de la figura de l'alcalde. No està massa clar quins seran els canvis que s’acabaran introduint i si acabaran sent una realitat. Es parla d’elecció directa de l’alcalde, comicis amb doble volta… però no acaba d’haver res concret. Per ara no he sentit termes que crec que s'haurien de contemplar com les llistes tancades i bloquejades o les cohabitacions. Imagineu-vos en aquest darrer cas d’un alcalde d’un color polític i una majoria de govern del color contrari.

Abans de tot hem d’analitzar la situació actual, amb regidors trànsfugues i mocions de censura a l'ordre del dia. Els plens municipals són petits parlaments en què es conformen majories de govern, on el partidisme brilla tant com el personalismes. Torredembarra és un exemple paradigmàtic d’aquesta tendència. Els alcaldes, però, tenen ja molt de poder amb l'ordenament jurídic actual. I tampoc no hem d’oblidar aquesta discutible moda dels relleus en l’alcaldia a mig mandat.

El tamany dels municipis també és un factor a tenir molt en compte a l'hora de reformar l'actual llei electoral. I és que té ben poc a veure una gran ciutat com Barcelona o l'Hospitalet de Llobregat amb poble petit com la Nou de Gaià o Renau o una ciutat mitjana com Valls o Tortosa. En el primer cas a majoria de ciutadans voten unes sigles o un candidat que potser mai han vist, però en els altres dos casos a l'alcalde o el cap de l’oposició els pots aturar pel carrer i xerrar una estona amb ell i en una localitat com la Nou de Gaià pots fer un porta a porta que arribi a tots els domicilis.

Elecció directa de l'alcalde? Amb una papereta separada dels regidors? A doble volta entre les dues llistes més votades? I si l’alcalde és d'un color diferent a la de la majoria dels regidors? Es produirà un bloqueig en l'acció de govern? S'haurien de delimitar molt les competències doncs? Estaríem parlant de cohabitacions com a França quan el president de la República i el primer ministre són d’un partit diferent?

La gran pedra de toc són les llistes obertes o almenys tancades i no bloquejades. En els municipis mitjans i petits es podrien produir veritable daltabaixos. Us imagineu el tercer de la llista obtenint molts més vots que el número ú? Els partits s'ho pensarien molt més a l’hora de confeccionar les llistes i es buscarien candidats menys de partit i més implicats en el municipi. Algun interventor o apoderat de les darreres eleccions municipals de Torredembarra recordarà paperetes amb un dels noms tatxat o esborrat. Però una cosa són els electors i una altra són els interessos dels partits.

El transfuguisme és l'altre gran problema a tractar, es canviï o no la llei electoral de les eleccions municipals. Al Baix Gaià la llista de trànsfugues és escandalosa i alguns han permès canviar majories de govern i, per tant, alcaldes. I gairebé tots els partits han estat a una banda i a l’altra. Un altre punt a tractar són les llistes independents, que en teoria són la màxima expressió de la democràcia, quan qualsevol grup de ciutadans poden fer política. Però ens trobem amb candidatures que obeeixen a obscurs interessos o a personalismes gens saludables per al bé de la ciutadania. Com veieu, hi ha molta feina sobre la taula.

Publicat al 'Diari de la Torre' en el número de març de 2009