Lo d'Altafulla

El virus de la inestabilitat política ha recorregut els darrers anys amb molta intensitat tots els grans ajuntaments del Baix Gaià. Les darreres eleccions semblaven haver deixat governs amb menys partits integrants i més sòlids. En el cas d'Altafulla s'havia passat d'executius multipartits que havies consumit tres alcaldes en un mandat a un govern bipartit amb les dues forces triomfadores de les darreres eleccions -Alternativa Altafullenca (AA) i Solidaritat per la Independència (SI)- deixant a l'oposició PP, IDEAL i CiU i sense representació municipal el PSC i la PAU de l'incombustible Fonxo Blanc.

Pocs mesos després dels comicis va plegar el cap de llista de CiU, Joan Albert Spuch, per discrepàncies amb el seu partit a nivell nacional i aquest dissabte, mig any escàs després de la presa de possessió, el nou govern es trenca a causa de dues mocions amb el nexe comú de la simbologia nacional: l'oneig de la bandera espanyola al balcó consistorial i l'adhesió d'Altafulla a l'Associació de municipis per la independència. Alternativa Altafullenca es va abstenir i va deixar sols el seu soci minoritari. Els dos regidors de SI van abandonar l'executiu després de l'incompliment, segons ells, del pacte de govern.L'acord de govern entre AA i SI contemplava que a l'Ajuntament hi onegés la bandera catalana i que el Govern donaria suport a l'autodeterminació.

Coherència i ser conseqüents per uns. Irresponsabilitat i inmaduresa per altres. Però el que queda clar és que en aquests moments a l'oposició altafullenca hi ha gairebé el doble de regidors que al govern. Alternativa Altafullenca també va començar el mandat passat amb l'alcaldia però no li va durar ni un any després de quedar també en minoria. No sóc coneixedor a fons de la política altafullenca però tinc entès que el clima polític entre govern i oposició estaba molt enrarit i l'esclat de l’executiu només pot complicar les coses, perquè per trobar alternatives al fins dissbte al matí govern altafullenc és difícil. O no tant? Veurem com evoluciona la crisi, però sembla que es prepara un altre mandat molt mogut a la vila veïna.

Lluís Olivé: escacs en blanc-i-blau

En Lluís Olivé em va ensenyar a jugar a escacs ja fa uns quants anys. Alguns pensareu que no era massa bon professor veient els resultats obtinguts amb un servidor. No és així. Amb en Lluís han après el joc de les seixanta-quatre caselles desenes de nois i noies de Torredembarra i alguns han destacat força en aquest esport. Un exemple recent és en Xavier Galimany, que aquest mes de desembre ha aconseguit el tercer lloc del Campionat Absolut Individual de Tarragona. Galimany també és deixeble seu.

Parlar d'escacs a Torredembarra és parlar d'en Lluís Olivé Vives. Ell no va néixer a Torredembarra sinó al nucli tarragoní de Ferran el 1932 i va venir a viure al municipi torrenc quan es va casar. Va aprendre a jugar als escacs als dotze anys a l'escola de Ferran, gràcies a un mestre que es deia Anton. Els anys seixanta ja se'l podia veure al Cafè Recreo jugant a escacs amb altres aficionats torrencs. L'any 1981 Olivé va ser un dels artífexs de la fundació del Club Escacs Torredembarra, convertint l'afició pels escacs que bullia des de feia anys a la vila en una entitat contituïda legalment i que va començar a competir de forma oficial contra altres clubs de la demarcació.

Durant els primers disset anys d'existència del Club Escacs Torredembarra, Olivé va exercir de tresorer. Cecili Aliaga, Jaume Fuxet i Joan Vila en va ser els presidents durant aquests anys, però qui realment feia funcionar l'engranatge de l’entitat, portant el dia a dia, era en Lluís. Ell era l’encarregat de les gestions federatives, el contacte amb l'Ajuntament, la publicitat i que quadressin els números a final de temporada. I també és dels del crea bon ambient al club. Sempre té un acudit preparat.

Olivé va ser l'artífex que per Torredembarra passessin els anys vuitanta i noaranta els millors jugadors d’escacs de l’estat. A la plaça de la Vila hem pogut veure jugar partides simultànies amb els socis de l’entitat local i altres aficionats del municipi l'exnen prodigi Arturo Pomar, la vuit vegades campiona estatal femenina Pepita Ferrer, el millor jugador estatal del darrer quart de segle, Miquel Illescas, i altres noms claus dels escacs de la segona meitat del segle XX com Juan Manuel Bellón, Orestes Rodríguez, Jesús de la Villa, Antoni Medina o llavors joves promeses com Alfonso Romero o Lluís Comas.

En Lluís ha aconseguit diversos títols jugant a escacs: dos Campionats Socials de partides lentes el 1991 i 1996 i un Campionat Social de ràpides el 1997. La meitat dels anys noaranta potser va ser la millor època escaquística d'en Lluís Olivé i destaca la seva actuació al Campionat de Catalunya de veterans de 1995, quan va ser el millor classificat de primera categoria i va aconseguir la categoria de preferent.

A en Lluís Olivé el podríem definir com un orfebre dels escacs. No ha tingut mai una gran preparació teòrica però el seu joc és sòlid i va de menys a més. Ha estat sempre un jugador temible en els finals de partides, d'aquells que no se'l pot donar per perdut fins que el desavantatge és molt gran. L'he vist treure taules de posicions que gairebé tothom el donava per perdut o guanyar enfrontaments on tothom apostava per un empat inevitable. Els anys no perdonen i actualment ja no diputa competicions oficials però si que continua jugant. I és que els escacs és un esport que té la característica que es pot practicar bastant més enllà de la jubiliació laboral, fins que el cervell aguanti.

Fins ara hem parlat de la vessant escaquística dels escacs, però aquesta paciència a l'hora de practicar els escacs es demostra també en altres camps. I un és el pessebrisme. Els pressebres d’en Lluís són una explosió de detalls. Els havies d’observar amb deteniment i comentar durant minuts. No hi trobaves només el naixament, l'anunciació o els Reis Mags d'Orient fent camí, sinó també, per exemple, una partida de dòmino o una calçotada on no hi faltava cap detall. Els premis que van guanyar aquests pessebres demostren la qualitat de les composicions, fruit de mesos de preparació.

En Lluís Olivé sempre ha estat del Reial Club Esportiu Espanyol en quant a preferències futbolístiques, i sempre que pot en fa gala. És molt difícil que es perdi un partit de l'equip blanc-i-blau a l'Estadi Cornellà-El Prat. Va ser un dels impulsors de la Penya Espanyolista de Torredembarra i n'és un dels membres actius. És el principal responsable que la penya sigui la primera entitat torrenca a desposar de participacions de la loteria nadalenca. Ja se'n pot comprar a ple estiu i darrerament d'un número ben curiós: el 4380. Us sona? És el codi postal de Torredembarra. Fins ara no ha tocat, però qui sap si en un futur la vila torrenca s'omplirà de milers d’euros de color blanc-i-blau. Aquesta si que seria una bona jugada.

Cinquè lliurament de la sèrie Torrencades, publicat al número de gener de 2012 del Diari de la Torre

Els primers cent dies

Aquest cap de setmana m'he llegit 100 días 1 imagen. Como crear una imagen de gobierno. Escrit per en Pau Canaleta, és un breu manual amb 50 recomanacions pels qui s’enfrontin als primers cent dies de mandat. Tot i que és aplicable a qualsevol tipus de govern, encaixa més amb el d'un ajuntament. Comptant que ha aparegut no fa gaires setmanes, sembla que gairebé només el poden aprofitar de forma inmediata al nostre país Rajoy, Soraya i companyia. Però té una segona utilitat pels responsables dels nous governs municipals, que porten una mica més de mig any en el càrrec. Potser ha arribat l'hora de revisar a fons aquest primer tram de mandat.

Els cent primers dies d'un nou govern s’han convertit en una mena de ritual amb passos costums molt marcats, tan pels seus propis membres, com l'oposició o els mitjans de comunicació. Però fonaments d'aquest periode tan crucial pel futur d'un nou executiu es basteixen abans i a partir del dia 101 també hi ha molta feina a fer. L'obra de Canaleta és un manual interessant per la biblioteca d'un asessor polític, per llegir-lo i consultar-lo de tant en tant, però també és recomanable per alcaldes i regidors, als quals Canaleta s'hi dirigeix directament en alguns passatges del llibre. Personalment és un llibre que m'ha fet reflexionar molt sobre els darrers mesos de la meva vida professional.

Jo confesso que me l'he llegit

Són gairebé 1.000 pàgines, però us he de confessar que no se m'ha fet llarg. És uns novel·la de novel·les, que va endavant i enrera de la convulsa història europea, viatjant per diferents països i oferint-nos diverses trames. Hi ha molt amor i molt de mal i dolor. Això és Jo confesso, la monumental obra de Jaume Cabré, una obra que me la van regalar els amics i que vaig començar a llegir el dia de Nadal. I amb un ritme constant he anat llegint fins que l'he acabat i m'he quedat amb aquella sensació d'haver llegit una de les obres imprescindibles de la literatura catalana, un clàssic prematur.

Llegia fa unes setmanes que el llibre desprèn honor de Nobel. El prestigiós premi literari és una aspiració històrica de la la literatura catalana i m'atreviria a dir que Jaume Cabré ha presentat la candidatura definitiva. Amb el camí obert l'any 2007 amb la Fira del Llibre de Frankfurt i la traducció de la darrera obra de Cabré, Les veus del Pamano, a l'alemany i altres llengües, l'objectiu tan anhelat per la nostra literatura i el nostre país no és una utopia sinó una possibilitat real. Per si de cas, llegiu Jo confesso.

Fraga és Espanya

Era el meu ídol quan o era un nen. Tenia una energia extraordinària en el seu moment. Era una força de la naturalesa, un verdader animal polític.

Així definia l'Alejandro Fernández Manuel Fraga a Anatomia d'una passió, el llibre que vaig escriure sobre el diputat i portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona. La segona i la tercera frase les podria subscriure. La primera, no. Tenia altres referents polítics quan jo era un nen. Fraga no tenia ni facebook ni twitter però les dues principals xarxes socials bullen des que ahir a la nit es va conèixer la seva mort. Se succeeixen els comentaris, majoritariament poc positius quan no totalment negatius, sobre la figura del polític gallec. La premsa escrita ha lloat de forma gairebé unànime però amb diferents graus de fervor la figura de l'exministre franquista, de l'exlíder d'Alianza Popular, de l'expresident de la Xunta de Galicia, de l'exbanyista de Palomares, de l'exambaixador a la Gran Bretanya, del protagonista de la mítica cançó de la Trinca…

Cal reconèixer que el darrer mig segle d'història de l'Estat espanyol no es pot entendre sense Manuel Fraga Iribarne. "La figura de Fraga encarna el que ha estat la transició espanyola: com un ministre d'un règim dictatorial es pot integrar a un règim democràtic sent-ne ponent de la Constitució, liderant la principal força de l'oposició i presidint una comunitat autònoma. Molt normal no és, francament!", escrivia jo mateix de bon matí al Facebook. M'atreveixo a anar més enllà: Fraga és Espanya. Fraga és la Transició. I per això jo vull una Catalunya independent.

Espanya és un lloc on els ministres d'un règim dictatorial són pares de la Constitució democràtica i presideixen governs autonòmics que abans abominaven. No m'agraden els maniqueïsmes. Ja ho sabeu. A la vida no hi ha bons molt bons ni dolents molt dolents. Fraga no és el dimoni ni un sant. És espanyol i per això s'ha pogut moure en la política espanyola durant dècades, hi hagués el regim que hi hagués, tingués la motxilla que tingués ja fossin sentències de mort, banys a Palomares o frases com "La calle es mia" y a "Que precio van los garbanzos". I ha mort al llit, com Franco. Espanya és això. La Transició és això. No és l'actual cap de l'Estat un monarca designat per un dictador?

Urdangarín: penúltima estocada a la monarquia espanyola

La monarquia és una institució anacrònica i només es pot mantenir si cau simpàtica i té un comportament exemplar. Fins ara, la monaquia espanyola s’havia basava en un rei “campetxanu” i que vivia de renda de la seva actuació a la nit del 23-F i una família que no feia gaire soroll i de tant entan distreia al personal amb un casament de conte de fades. Fins i tot algun dels membres de la família reial semblava que treballava, com la Infanta Cristina, a la Caixa; o el seu germà Felip gravant reportatges de fauna espanyola a la televisió estatal.

A la dècada dels 90 eren impensables les parodies i sàtires sobre la família reial que actualment es poden veure a la premsa i la televisió. Recordeu oi el que li va passar en Quim Monzó el 1994 al Persones Humanes? Mitja dècada després les portades del Jueves –tot i el ridícul segrest judicial de fa uns anys- o les imitacions reials d’en Toni Albà a Polònia demostren que el respecte per la institució monàrquica espanyola cotitza a la baixa.

Per tot això el Cas Urdangarín està fent un mal molt profund a la monarquia espanyola, que no només rep atacs des del republicanisme progressista o independentista sinó de l’extrema-dreta, que ja saliveja veient José María Aznar com a president de la III República Espanyola. El cas ha esquitxat el gendre del rei però el dit acusador -sempre pressumte- comença a assenyalar la infanta Cristina, la filla del rei. La darrera esperança de la monarquia espanyola és el futur rei Felip VI –quin mal rotllo que em dóna aquest nom- i la seva dona, Letizia. Si aquesta parella no atura aquesta línia descendent, la corona espanyola no durarà massa perquè perdrà la seva raó de ser i no en tindrà prou amb la feina de les revistes del cor i certs aduladors promonàrquics que pululen pels mitjans de comunicació estatals.

Més Streep que Tatcher

Meryl Streep fa una de les grans interpretacions de la seva vida a La dama de hierro, i és ferma candidata per aconseguir un nou oscar que engradexi una mica més la seva ja pretigiosa carrera. Però la inmensa interpretació de Streep no va impedir que sortís del cinema pensant que aquest biopic sobre qui va ser durant més d'onze anys la primera ministra britànica, Margaret Tatcher, hauria pogut ser molt millor. Els qui ens agrada la política podem disfrutar amb aquest film, però la sensació que s'hauria pogut aprofundir en alguns aspectes de la trajectòria de Tatcher i arrodonir una bona pel·lícula que sembla més encarada als fans de la Streep, que ens commou interpretant a una crepuscular Tatcher, afectada per la demència senil.

Margaret Tatcher és un dels grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX i la política britànica i europea actual no es pot entendre sense el llegat de qui va ser coneguda com la Dama de ferro, nascuda el 1925 i que amb 24 anys ja va aspirar a ocupar un escó a la Cambra dels Comuns. El 1959 va obtenir l'acta de diputada i a principis dels setenta va ser ministra del govern conservador liderat per Edward Heath. La pel·lícula posa molt èmfasi en el fet de que sigui un dona enmig d'un món d'homes, quan Tatcher va ser més que això. El 1975 va aconseguir el lideratge dels tory i quatre anys després es convertia en la primera cap de govern britànica.

La seva obra de govern va ser molt discutida per l'esquerra, que sempre l'ha dibuixat com el fet dels sindicats, i a la pel·lícula queda molt ben reflectit. La Guerra de les Malvines va fer-li augmentar la popularitat fins a quotes molt elevades i va ser reelegida el 1983 i el 1987. Al costat de Ronald Reagan i Bush sr. va liderar la fase final de la Guerra Freda i la caiguda dels règims comunistes. Però s'ho va creure massa i el 1990 una revolta interna va obligar-la a dimitir i deixar pas a l'anticarismàtic John Major, la seva antítesi que va perllongar set anys més l'hegemonia conservadora al 10 de Downing Street.

De la pel·lícula ens hem de quedar amb la inmensa interpretació de Meryl Streep, però també en alguns moments que tenen un gran paral·lelisme amb el moment polític actual, marcat per les retallades, i que es va afrontar amb receptes calcades a les actuals. També podem recordar la Guerra de les Malvines, que aquest any en celebrem els trenta anys d'aquest conflicte que va enfrontar la Gran Bretanya amb Argentina i va acabar amb la victòria britànica. O el terrorisme de l'IRA, ara gairebé oblidat. La pel·lícula fa un salt vertiginós entre el 1982 i el 1990, any de la caiguda de la Tatcher, com si Phillyda Lloyd, directora també de Mamma mia, tingués ganes d'acabar-la. La dama de hierro s'ha d'anar a veure, però sense depositar-hi esperances d'una obra mestra i limitar-se a gaudir de la interpretació de la Streep i recordar un cop més aquells mitificats anys 80 i una figura irrepetible de la política europea del segle XX.

Iowa complica el panorama republicà

Els caucus d'Iowa han donat el tret de sortida a les primàries republicanes o el que és el mateix: l’elecció de qui s'enfrontarà a Barack Obama el proper 6 de novembre. Els qui estem tocats per l'efecte West Wing, la grandissísima sèrie protagonitzada per Martin Sheen, seguim la carrera presidencial americana un interès extranyament explicable. Potser només per l'enyorança d'aquell producte televisiu del genial Aaron Sorkin o també per l'admiració per un sistema polític tan dierent del nostre, on els partits no tenen res a veure amb les estructures ferrees del nostre país i els pot passar el que ara els succeeix al Partit Republicà: no els acaba de convèncer cap candidat i estan orfes d'un líder sòlid.

El resultat de les més de 1.700 asssemblees locals d’aquest petit estat rural de tres milions d'habitants amb una població molt majoritàriament blanca han complicat encara més la batalla al partit de l'elefant com si no estigués prou ennuvolat el panorama. La victòria per només 8 vots del teòric favorit, Mitt Romney, sobre un sorprenent Rick Santorum, afegeix incertesa en les files del Partit Republicà, que veuen possibilitats reals de derrotar els demòcrates però li manca el seu Obama.

Romney ostenta des de fa mesos el títol de favorit però no fa trempar la parroquia republicana, que ha vist com els darrers anys el seu centre de gravetat s'ha escorat cap a la dreta, molt cap a la dreta. De res li ha servit a l'exgovernador de Massachussets renegar de les seves posicions proavortistes i a favor d'una cosa semblant a un sistema públic de salut. L'exsenador Santorum, molt més identificat amb la ideologia imperant al Partit Republicà, ha fet una campanya austera basada en el porta a porta i de moltes trobades -370 ha dit ell- amb simpatitzants republicans, i ha empatat virtualment amb qui ha gastat milions i milions de dòlars en anuncis negatius.

El tercer en discòrdia és el veterà llibertari Ron Paul, un outdsider que ha sorprès a molts, mentre que l'incombustible Newt Gingrich, el líder de la majoria republicana al Congrés en l'època Clinton, no passat del quart lloc però no tira la tovallola i el governador texà Rick Perry està meditant que fa després de ser només cinquè. Qui ha decidit plegar és la mussa del Tea Party, Michelle Bachman, després d'obtenir un trist 5% de vots i dóna suport a Santorum, l'home de moda. Dimarts vinent arriben les primàries de New Hampshire, que poden aclarir una mica més el panorama al Partit Republicà o complicar-lo una més. Encara més. Fins i tot diuen que l'esperança blanca republicana encara no s'ha manifestat. Embolica que fa fort.

L'any de Sopa

Aquest dia de cap d’any ha culminat l'any del retorn de Sopa de Cabra amb l'emissió pel Canal 33 de Camins, un reportatge de Lluís Danés sobre el grup musical gironí que excava en les interioritats dels quatre components històrics que queden vius -Joan Cardona va morir ja fa uns anys-. El treball de Danés ens va permetre conèixer els caràcters tan diferents de Quintana, Thió, Lisicic i Bosch i els difícils equilibris que van portar -o almenys no van poder impedir- a la dissolució del grup l’any 2001 però que han permès la triomfant gira d'aquest any. El documental deixava la porta oberta al retorn de Sopa de Cabra però també advertia de les dificultats.

Aquest ha estat també el meu Any de Sopa de Cabra. Recordo amb emoció el concert del passat 24 de setembre al Tàrraco Arena, sobretot els compassos inicials del Boig de la ciutat, però també la interpretació de les cançons mítiques, banda sonora de la meva vida com El Carrer dels Torrats, Si et quedes amb mi, No tinguis pressa o L'Empordà, entre altres. El concert em va enganxar en un moment personal molt especial, difícil, i va ser com una teràpia excel·lent per girar full d'aquells dies tempestuosos, amb algunes lletres que identificaven molt bé aquella situació. Havien passat deu anys des del comiat dels Sopa de Tarragona al mateix escenari quan encara era plaça de toros. També hi era.

Sopa de Cabra és el gran grup de l'època daurada del rock català. Després del retorn d'aquest any ha quedat clar. Els Pets són l'únic grup del mític concert del Sant Jordi de 1991 que ha aguantat ininterrompudament en actiu, però potser per aquesta raó els falta la mística dels gironins, que encara han augmentat la llegenda amb aquesta gira de concerts del final d'estiu-inicis de tardor de 2011 i l'interrogant de la publicació d'un nou treball amb temes nous. Mentrestant podrem seguir escoltant les seves cançons i El retorn, el darrer recopilatori, acabat de publicar amb el material dels concerts al Sant Jordi.

Internet no pot ser sinònim de fragilitat i indefensió

El diari digital Reus Digital va patir el dilluns 26 de desembre un atac informàtic que li ha causat greus problemes i encara aquest dissabte no podia publicar els comentaris dels lectors a les notícies. El dia de Sant Esteve, que no va ser triat a l’atzar sinó de forma planificada, va aparèixer una notícia falsa anunciant el tancament del diari digital i durant tres dies no va poder actualitzar els cotinguts. Es tracta d'un fet sense precedents, clarament delictiu i que ja ha provocat reaccions de suport entre el col·lectiu periodístic, com el comunicat del Col·legi de Periodistes o aquest article d'en Tomàs Carot.

Aquest trist episodi viscut pel degà els mitjans digitals reusencs m’ha fet reviure un episodi que la Direcció de Comunicació Corporativa de l'Ajuntament de Reus vam patir fa uns setmanes, quan vam crear el twitter oficial de l'Ajuntament. Unes hores després del primer tweet, un twitter “pirata” va començar a piular exactament el mateix que l'oficial. Ens vam posar en contacte amb Twitter, però no només va tardar molt a fer-nos cas sinó que va suspendre el nostre twitter, segons ens van dir després perquè ens van confondre amb spam. Finalment el nostre twitter va tornar a estar a actiu i es va suspendre “l’usurpador”. Va ser un naixement twittaire una mica traumàtic, però actualment el twitter oficial de l’Ajuntament de Reus ja supera els 600 seguidors.

Dos casos diferents però amb un punt de contacte que és la fragilitat i la indefensió davant de certes conductes delictives que ens trobem a internet i a les xarxes socials. Està clar que cal una regulació més important de les xarxes social i d’internet en general. Els comentaris en segons quins webs i blogs continuen sent insultants i calumniadors. No aporten res positiu i si de negatiu. Ja ho vam patir amb el bloc col·lectiu el Saló dels Penjats els anys 2007 i 2008. Continuem gual. Un pas més ja és l’usurpació de personalitat i els atacs com el patit per Reus Digital. Sóc un gran defensor del 2.0. Hi disfruto des del punt de vista personal i hi treballo des del professional. És el moment que tots ens posem una mica les piles perquè internet deixi de ser un territori sense llei, però tampoc no ens passem de frenada. És qüestió de trobar l'equilibri. Serà millor per a tots.

Un nou fruit d'en Canosa

Després de República TV, l’Imperialisme dolç és el segon llibre que llegeixo d’en Francesc Canosa. I en cauran més. Segur. L’imperialisme dolç el vam presentar #lacanallesca el passat 2 de desembre a la Llibreria de la Rambla. Per ser més exactes va ser en Toni Aira qui va presentar el darrer libre de Canosa i Canosa va fer el mateix amb la darrera criatura literària d'en Aira. Una presentació creauada que va ser una delícia pels qui vam estar-hi presents. Dos amics que es van deixar anar parlant l’un de l’altre van apuntar cap a nous projectes interessants.

Minuts després el vaig comprar i he aprofitat les estones que m’ha deixat lliure aquest intens mes de desembre per llegir l'Imperialisme dolç, un llibre que no arriba a les 200 pàgines i que també es pot consumir d'una tirada perquè és de lectura agraïda. O fer-ho durar més, com és el meu cas. En Canosa té un estil molt personal, i que en aquest llibre s’accentua encara més. I és que està parlant de la seva terra, el que ell anomena el Far West de Catalunya i se li nota l'orgull pel #Lleidapower.

L'imperialisme dolç, amb un subtítol tan suggerent com Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz us permetrà endinsar-vos els orígens de la indústria de la fruita dolça a Lleida durant l'època de la Mancomunitat i els pioners somiaven en convertir les comarques lledatanes en la Califòrnia catalana, però també els plans que tenia Franco per treure Extremadura del subdesenvolupament. El 1945 és l'any 0 del somni redemptor franquista. Veureu que el cafè para todos no és un invent de la Transició i descobrireu moviments tan esperpèntics com el leridanismo. Podreu transitar per les aventures empresarials que van permetre la consolidació d'aquest imperialisme dolç per tot l'Estat espanyol, però sobretot submergir-vos i conèixer la sempre desconeguda rerabotiga de Catalunya.

La dona i el mar: Iris Gual

Fa vint-i-cinc anys que treballa al mateix lloc i s'hi vol jubilar. I això que reconeix obertament que no era la seva vocació. Ho era i ho és la biologia. L'Iris Gual Figuerola hauria preferit treballar en un laboratori i, quan estudiava, pensava que mai es dedicaria a l'ensenyament. Però la vida et porta sovint per itineraris poc planificats, inesperats. Va començar fent una substitució com a professora de secundària i l’any 1986 va entrar a treballar com a mestra al Col·legi Sagrat Cor, a Tarragona. I fins ara. Quan es va incorporar a l'emblemàtica escola tarragonina algunes docents eren monges. Ara ja no n’hi ha. Llavors els nois i les noies estaven segregats i ara assistexen junts a classe. Un quart de segle és molt de temps.

A l'Iris li agrada estudiar. Disfruta fent-ho. Per això està convençuda que un dia o altre publicarà la seva tesi doctoral que diferents circumstàncies de la vida han anat ajornant. Llicenciada en Biología, té publicada una tesina sobre la consanguinitat a les nostres comarques. També ha fet els cusos de doctorat de Ciències del Mar. I és que la mar és la seva gran passió. I la que banya Torredembarra la coneix amb profunditat. Possiblement és la persona que més la coneix. Fa submarinisme i observa el fons marí. Amb la posidònia, planta aquàtica típica de la Mediterrània, hi manté una relació gairebé íntima des de fa vuit anys. No és casualitat que escollís ‘Posidònia i altres herbes’ com a títol del seu bloc.

El mar està present en tots els llibres que ha escrit, com una guia per classificar petxines i un llibre submergible. Aquest mes de desembre es presentava la seva darrera obra, escrita a quatre mans amb en Gabriel Comes, La mar dels pescadors de Baix a Mar, editat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas, entitat de la qual ella en va ser presidenta. En Gabriel Comes s'ha encarregat de la part històrica i social i l'Iris Gual de la part científica i d’ecologia marina. Un treball en equip que deixa un document imprescindible per a les generacions futures que vulguin conèixer com Torredembarra es relacionava amb la mar durant la segona meitat del segle XX.

Una relació més curta i segur que menys satisfactòria ha estat la de l'Iris amb la política. Confessa que ella era de les que afirmava que la política no serveix per a res i que dedicar-s’hi era perdre el temps. La seva màxima relació amb l'Ajuntament la política havia estat formant part, des de la seva fundació, del Consell Municipal de Sostenibilitat, integrada en les comissions de Medi Litoral i la de Residus, Aigua i Energia. Mai s’havia imaginat que seria regidora a l’ajuntament del seu municipi, però els amics i amigues la van animar l’any 2007 acceptar l’oferta d'ocupar el segon lloc de la llista de l’Alternativa Baix Gaià. I va obtenir l’acta de regidora.

No se'n penedeix del seu pas per la casa gran, on diu que va apendre molt, però a trompades. Va estar els quatre anys a l’oposició i li queda el cuquet d’haver “manat”, però admet haver-se sentit escoltada pels companys de formació i també de l’equip de govern. Durant el seu segon any de regidora ja va veure que la política no era el seu lloc i per això mai es va plantejar demanar una excedència de la seva feina. Coneix casos d’amics i amigues seus que s’havien dedicat a la política i després d’alguns anys allunyats de les aules, el retorn al contacte amb els adolescents havia estat molt complicat. Ella està satisfeta de la relació que manté amb els alumnes i de no haver fet un parèntesi de conseqüències imprevisibles a causa de la política.

Més enllà de la docència, la investigació i la política, trobem una Iris implicada en el teixit associatiu torrenc. És membre del grup teatral ‘Nus escènic’ i col·labora en les Jornades del Bull, el plat més típic de Baix a Mar. Del Centre d’Estudis Sinibald de Mas en va ser primer secretària amb Gabriel Comes a la presidència i després el va rellevar com a màxima responsable de l’entitat durant el periode 2000-2004. Ha continuat després a la junta com a vocal de ciències. Sembla més còmoda en aquest segon rol que no en posicions de més responsabilitat on, segons ella, se li menja el temps la paperassa. A ella li agrada la investigació i no destinar hores i hores a tasques administratives.

Per la seva feina, els seus estudis, la seva tasca política i en entitats, l’Iris s'ha hagut de moure entre papers, ja siguin apunts, exàmens, informes o balanços comptables. Però on millor es troba és a la natura, caminant per la muntanya, passejant vora el mar, descarregant adrenalina llançant-se en parapent o en vies ferrates. Actualment es troba en una època de descompressió després del seu pas per la política local, acabant de presentar un llibre, observant la posidònia i l’erosió de la platja de Torredembarra i fent classes. I ben segur que amb la tesi al cap.

Publicat al número de desembre de Diari de la Torre

Les tres P’s que li falten Ona la Torre

Fa uns dies vam conèixer les magnífiques dades d'audiència d’Ona la Torre. La darrera onada de l'EGM ha portat l'emissora torrenca als 12.000 oients -4.000 més que en el darrer estudi- i ja només té davant un gegant radiofònic com Tarragona Ràdio. En quatre anys i mig d'existència, els resultats obtinguts per Ona la Torre són espectaculars i cal felicitar a tots els integrants de l'equip professional i també l'estol de col·laboradors altruistes, del qual en tinc l’orgull de formar-ne part.

Però Ona la Torre té marge de millora i m’atreveixo a afirmar que, sobretot, li falten 3 P’s i una quarta que sempre recorda el seu acual director, en Joan Enric Vidal, que és la potència, amb una antena que doni més abast a l’emissora. Diuen que estpa en procés. Una de les P que li falta a Ona la Torre és publicitat. És inconcebible que l'emissora no tingui espais publicitats pagats. Bàsicament per dues raons: hi ha empreses i establiments disposats a fer-ho i seria una gran ajuda en un moment econòmicament complicat com l'actual. M'arriba una raó que si fos veritat a més d'un els hauria de caure la cara de vergonya.

Una segona P són els podcasts. Es troba a faltar a la pàgina web poder baixar-nos els diferents programes per poder-los sentir íntegrament o en fragments en qualsevol moment del dia. Complementaria perfectament l'emissió per internet, disponible des de fa temps. I la tercera P és el públic. Hi ha programes que no entenc com no tenen públic a l'estudi. S'han de buscar maneres per atreure oients que vulguin viure la ràdio en directe i més amb les magnífiques instal·lacions d'Ona la Torre. Ara que ens apropem al cinquè aniversari podríem pensar en aquestes tres P's.

El ple de Reus, per internet

El ple municipal de Reus d’aquest divendres es va poder seguir en directe per internet via streamming. Durant les gairebé quatre hores de sessió més de 120 persones es van connectar en diversos moments a la retransmissió i el twitter va estar força animat amb el hashtag #plereus. Els dies anteriors, en la preparació, i durant l'emissió del ple vaig estar-hi molt a sobre i quan veus que les coses han sortit és inevitable sentir-te satisfet de la feina feta i, al mateix temps, conscient que hi ha molt marge de millora.

Les administracions públiques tenen una gran oprtunitat amb les noves tecnologies per apropar-se a la ciutadania i més en l'àmbit local. Són canals directes per oferir informació i per poder rebre queixes i suggmeriments. La interactivitat és la base de les xarxes socials i el ciutadà o la ciutadana que l'usa per contactar amb l'administració ha de trobar una resposta com més ràpida millor. No hi ha res pitjor, més contraproduent, que sentir-se ignorat.

A l'Ajuntament de Reus ja hem obert el twitter i el facebook i no només amb l'objectiu de ser-hi perquè s'hi ha de ser sinó amb uns objectius definits. L'emissió dels plens municipals en directe és un nou pas i un exercici de transparència molt important que, a més, obre grans possibilitats que seguirem explorant.

Aquelarre a piulades

He de reconèixer que em costaria molt mirar el programa de TV3 El convidat sense tenir al telefon mòbil a la mà amb el twitter en marxa. I alguns de vosaltres segur que també us passa. Sinó no s'entén el tràfic espectacular que registra aquesta xarxa social durant l'emissió d'aquest programa d'entrevistes. Aquest dilluns, amb la visita de l'Albert Om a ca la Rahola es va arribar al punt culminant d’aquest idili entre El convidat i Twitter. Diumenge ja hi havia gent que escalfava motors. N’hi ha que s'ho feien a sobre.

El bombardeig durant el programa va ser terrible i la resaca postmatx, llarga. Uns quants hashtags relacionats amb el contingut del programa van ser trending topic: #rahola, #robertoelfacha, #tresllits… Una mena d'aquelarre twitaire. Per cada comentari favorable, unes quantes desenes de crítics, una gran part destroyers totals. Una exhibició d'ingeni, això si. Havíem viscut moments intensos a la xarxa social amb altres convidats, com Gerard Quintana, Xavier Sardà o Miquel Calçada, però els nivells amb la Pilar Rahola van ser més escandalosos. Jo mateix vaig seguir el programa amb un ull al twitter: piulant, llegint i sobretot rient molt.

Dies com ahir ens ajuden a calibrar els nivells a què ha arribat aquesta xarxa social i com ens ha canviat la forma de relacionar-nos no només entre nosaltres sinó amb altres mitjans de comunicació. Però no oblidem que els twittaires som encara una minoria i que el fragor de la batalla piuladora no ens faci perde de vista el món real. La conversa fent el cafè o a la feina no es pot peedre.

Llegint el darrer Eco

L'última novel·la d'Umberto Eco ha estat la primer llibre que llegeixo de l'escriptor i semiòleg Italia. Després d'enfrontar-me a les més de 550 pàgines d'aquesta obra, us haig de dir que la recomano als qui no els espanti una lectura que en certs moments pot ser densa. Ens trobem davant d'un llibre de diferents nivells de lectura i som els lectors els qui hem de trobar el nivell de profunditat que volem aconseguir. El nom de la rosa , pel·lícula basada en el llibre del mateix nom escrit per Umberto Eco, és una pel·lícula que he vist un parell o tres de vegades i no m'importaria torna a visionar un dia d'aquests i el llibre me l'han recomanat diversos cops. Potser algun dia el llegiré o potser prefereixo una altra de les obre d'Eco entremig dels dos títols.

El cementiri de Praga tracta de la vida d'un personatge bastant repelent -que provoca repulsió- com és el Capità Simonini, un gran impostor, que ens permet fer un viatge per la història europea de la segona meitat del segle XIX. I sobretot conèixer una mica més l'antisemitisme creixent que va patir Europa en aquella època i que va acabar desembocant en el genocidi hitlerià. El llibre està ple de detalls sobre temes ben variats, que va des de la gastronomia al satanisme, passant per la maçoneria. Una proposta interessant si no us fan por els llbre gruixuts i amb una espessor considerable. Jo us la recomano.

El Congrés del PSC: una partida d'escacs

S'acosta el congrés del PSC. Una setmana escassa per al que molts apunten que serà la refundació del socialisme català, que el 20 de novembre van tancar cicle electoral demolidor. Uns resultats nefastos que els ha deixat amb la quota de poder més baixa des de les eleccions municipals de 1979. Tres teòrics candidats aspiren a la primera secretaria. L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, hi arriba com a gran favorit, per davant del batlle de Lleida, Àngel Ros, i l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Em comentava l'altre dia una militant de base que no està tan clar que Navarro surti del cap de setmana congressual com a màxim dirigent del PSC. Apostava per Miquel Iceta. És veritat que el moviment d'un dels nicaragüencs més l·lustres presentant-se com a home de consens no haurà estat un brindis al sol. Ni molt menys! Compta amb massa experiència Iceta per haver fet un pas en fals. Qui també ha fet una passa endavant ha estat l’'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, un dels principals càrrecs institucionals del PSC, apostant per Pere Navarro. En el tauler d'escacs del socialisme català hi ha moviments continus i altres que preparen la seva jugada.

Àngel Ros, que té pesos pesants com Marina Geli fent-li la campanya, ha volgut avançar-se a una previsible derrota en la lluita per la secretaria general presentant la seva candidatura a les primàries com a presidenciable a la Generalitat. Podem veure un PSC bicèfal, sense que el màxim dirigent orgànic sigui al mateix temps el cap de cartell a les eleccions catalanes? En estructures tan piramidals com els partits polítics catalans i espanyols costa veure aquest tipus de plantejaments i que no acabin malament. L’excepció és el Partit Naconalista Basc. Si la bicefalia convenç als quadres i militants socialistes és on Iceta hi pot dir la seva. A veure si a can PSC passarà com als cònclaves papals, on qui entra papa surt cardenal.

Entrem a la rebotiga de l’Antònio Sonsona

Des de l'any 2008, quan passo pel carrer Antoni Roig, trobo a faltar un establiment. Des de fa més de tres anys ja no sento aquell "Hola Jordi" ni puc contemplar l'estesa de capçaleres de diaris de procedències molt diferents. Tampoc puc improvisar una tertúlia de butxaca, ja sigui a peu de carrer o buscant un llibre enmig d’atapeïdes prestatgeries. Com la majoria de vosaltres ja deveu saber, estic parlant de la Llibreria Sonsona, un negoci que els germans Antònio i Maria Teresa han mantingut obert durant 37 anys a la principal artèria comercial de Torredembarra.

L'Antònio Sonsona Vidal, nascut el 1940 a Torredembarra, respira paper imprès des de ben petit. El seu pare tenia una petit taller d’impremta i allí hi va començar a treballar, però ben aviat va veure que això de posar una lletra al costat d’una altra no encaixava amb el seu caràcter. Durant uns anys va lligar la seva vida laboral a la fàbrica de cintes de l'Hermen Cortasa, fins que va sentir veus que en Cecili Aliaga es traspassava l’històrica llibreria del carrer Antoni Roig. Va contactar-hi i ben aviat es van posar d’acord. L’any 1971 l’Antònio i la seva germana Maria Teresa iniciaven una aventura que es va allargar gairebé quatre dècades.

La joventut significa impuls, ganes de fer coses noves, i la Llibreria Sonsona va esdevenir ben aviat un referent en la distribució de premsa a la demarcació de Tarragona. A l’establiment del carrer Antoni Roig s’hi podien trobar les vint-i-cinc principals capçaleres d'Europa, incloses les edicions continentals dels grans diaris nord-americans com el US Today, el Wall Street Journal o l'International Herald Tribune. També s’hi podia comprar tota la premsa nacional i bona part de l’estatal, sobretot les del nord de la península.

L'Antònio coneixia molt bé quin era el seu mercat i també quines eren les rutines necessàries per esdevenir el referent en la distribució de premsa de la seva zona. Abans que en Pep Guardiola ens animés a aixecar-nos ben aviat, el protagonista d'aquesta torrencada es despertava abans que els carrers estiguessin posats, conscient que l'estadística diu que el 75% dels diaris es venen abans de les onze del matí i que no se li podien enganxar els llençols si volia teixir una xarxa d’abastiment de rotatius a càmpings i supermercats de la contornada. Els anys vuitanta i noaranta van ser d’activitat frenètica en aquest establiment del carrer Antoni Roig.

Si baixaves les escales situades a l'esquerra del mostrador, a Can Sonsona també hi trobaves llibres. Allí vaig acabar la col·lecció d’àlbums d’en Tintín i vaig comprar còmics d’Astèrix, Massagran i Eric Castel, llibres de Tria la teva aventura i, més endavant, altres títols més gruixuts. Els tres pilars de la venda de llibres eren Sant Jordi, Nadal i els llibres de butxaca per a l'estiu. La Llibreria Sonsona sortia al carrer per Sant Jordi, una tradició heretada de l’època de la imprenta de son pare.

Un tercer estadi de Can Sonsona era la rebotiga, escenari de tertúlies més o menys improvisades. Ens en parlava el periodista Joan Anton Rosell fa uns mesos en aquesta mateixa publicació. I és que per aquella llibreria hi passaven directors de diari, consellers de la Generalitat, cuiners i metges de prestigi, alts càrrecs d’Hisenda i capitans generals. L'Antònio diu que coneix molta gent i és veritat. En el darrer número del Diari de la Torre, el Tres estrelles Michelin Juan Mari Arzak comentava que des que es van conèixer en un sopar fins al tancament del negoci, l’Antònio li enviava tots els retalls de premsa que parlaven d’ell i del seu restaurant. L'Antònio és un observador i amb murrieria m’explicava que un exalcalde de Torredembarra tenia el constum d’anar a comprar el diari cada diumenge i "curiosament" un estol de ciutadans rondaven a aquella hora per Can Sonsona. Quan aquest batlle va tornar a ser només regidor, aquests personatges, "inexplicablement", van canviar de costum dominical.

El març de 2008 l'Antònio i la Maria Teresa van decidir tancar la paradeta. Els tocava per edat i també perquè el negoci ja no rutllava com abans. L'avanç tecnològic era imparable. De premsa se'n venia menys i també havia baixat sensiblement el material d’oficina i escolar. Els arxivadors i els clips cedien terreny davant dels ordinadors i els llapis de memòria, un sector on la Llibreria Sonsona no hi havia entrat. Dins de la nova generació no havien trobat relleu i aquell estiu va ser el primer en 37 anys que al carrer Antoni Roig no hi havia aquell babel de capçaleres. Però a generacions de torrencs i torrenques ens quedarà sempre a la memòria la Llibreria Sonsona, amb l’Antònio i la Maria Teresa formant un gran equip que va situar aquest establiment com una referència del sector a nivell tarragoní.

L'última de Ferran Torrent: una d'espies... i més

Hi ha autors amb qui estableixes una relació especial. A mi em passa amb Ferran Torrent. La primera novel·la seva que vaig llegir fou Gràcies per la propina , pocs dies abans d'iniciar la universitat. Un moment de frontera a la meva vida. Aquell primer any a l’Autònoma vaig llegir els seus llibres anteriors, magnífiques novel·les policiaques com Un negre amb un saxo o Cavall i rei. Després he anat llegint les obres que ha anat publicant amb una regularitat admirable i he pogut advertir una evolució literària tan evident com interessant. Semblava que havia tocat el cim amb la trilogía iniciada per Societat limitada, però les seves darreres creacions són dues peces imprescindibles.

En el Boulevard dels francesos, publicada l’any passat, Torrent ens va traslladar a la València dels anys seixanta i amb Ombres en la nit encara ens porta més enrera, a l’any 1947 i ens situa a Viena i a la capital del País Valencià. La trama torna a estar molt ben aconseguida, gererant una atmosfera de novel·la d’espies, però també ens fa pensar amb els problemes existencials dels protagonistes. Si voleu saber-ne més compreu la nova novel·la de Ferran Torrent. Si heu disfrutat amb les darreres, aquesta no us decebrà.

Breus apunts sobre el 20-N

Les eleccions generals d'aquest 20-N han estat analitzades i reanalitzades durant les darreres hores i potser pot costar trobar-hi nous matisos als números i els percentatges. Però tinc ganes de dir-hi la meva i ho faré amb dotze punts sobre el que considero més interessant sobre els resultats dels comicis.

1. M'ha sorprès més la castanya electoral del PSOE que la majoria absoluta del PP.

2. La majoria absoluta de Rajoy ha estat més folgada que la d'Aznar l'any 2000: 186 enfront 183. No només això: Rajoy ha deixat el PSOE amb 110 diputats i Aznar, amb 125.

3. CiU ha guanyat per primer cop les eleccions generals a Catalunya. Només l'enquesta del CEO ho havia detectat i molts tertulians se’n van enfotre. Però amb 16 escons obtinguts amb Duran i Lleida com a candidat, encara li falten dos per arribar al récord amb Miquel Roca de cap de llista.

4. El PP ha demostrat que té un sostre inflanquejable a Catalunya sinó canvia el seu discurs i són els 12 escons de Piqué. En aquests comicis s'ha quedat amb 11.

5. La coalició abertzale Amaiur ha estat la revelació d'aquestes eleccions amb 7 diputats i demostra que l'Estat espanyol havia silenciat electoralment desenes de milers de votants. Se li sumem els 5 representants obtinguts pel PNV, la majoria nacionalista a Euskadi és aplastant.

6. El PP ha aconseguit la majoria absoluta per la decable socialista, que ha perdut més de 4 milions de vots, i no pels 500.000 que han guanyat els conservadors.

7. La Izquierda Unida de Cayo Lara recupera terreny amb 11 escons però esta lluny dels 21 d'Anguita el 1996. Iniciativa puja de dos a tres diputats i iguala el seu millor registre.

8. UPyD obté cinc diputats enfront de la solitut de Rosa Díez el 2008 i un d’aquests és l’actor Toni Cantó, la nota exòtica de la jornada, tot i que els amics valencians no sé que opinaran d’això. Diez treu foc pels queixals amb la llei electoral. Ja ho sabia abans de presentar-se.

9. ERC ha demostrat que més val fer el congrés abans que després d'unes eleccions. Està pendent de consolidar el tercer escó i igualar els resultats de 2008, però després de les desfetes a les autonòmiques i les locals, es pot dir que han salvat els mobles. Ara li queden dos anys i mig per rearmar-se.

10. El 2008 els partits minoritaris van perdre pes i tres anys i mig després no només han recuperat terreny sinó que l’han millorat. Han passat de 26 a 54 escons. Han doblet resultats.

11. Catalunya i Euskadi s'erigeixen com dues illes enmig de la marea blava. Més al sud tenim Sevilla on el PSOE ha guanyat amb Alfonso Guerra com a cap de llista. Una dada: aquest home porta 34 anys com a diputat.

12. Em quedo amb la portada d'avui de El Punt: “Catalonia is not Spain”. Catalunya vota diferent (i Euskadi també). Ho tindrà en compte Rajoy o passarà el corró de la majoria absoluta?

Disfrutant altre cop amb Tintin

El pas de còmic a pel·lícula és molt perillós. L'estrena de Les aventures de Tintin. El secret de l'unicorn s’havia anunciat amb bombo i plateret i la parella Spielberg-Jackson semblaven aportar una solvència al projecte. A més m’havien arribat bones crítiques. Però unes certes prevencions tens. Doncs vaig disfrutar molt la pel·lícula. Molt. Aquesta barreja d’àlbums –El cranc de les pinces d'or i El Secret de l'Unicorn- amb algun personatge d’altres volums, com la sempre entranyable Bianca Castafiore, els ha sortit bé a Jackson i Spielberg i han creat una 24a aventura de Tintín que és altament recomanable anar-la a veure.

Em considero molt tintinòfil. Em meu primer àlbum recordo que va ser L'Estel misteriós, el nove àlbum de la sèrie. Me’l va regalar l’Albert, que per mi era com un avi, i primer només em mirava les darreres pàgines quan els bolets creixien i petaven, però tota la història és molt ben aconseguida. També em va deixar Tintin al Tibet, que el tenia ell per casa. La col·lecció la vaig acabar amb dotze anys i des de llavors em vaig reelegir els còmics molts cops. Aquelles 62 pàgines sempre m'aconseguien abduir gairebé des del començament fins al final.

Ara feia anys que no em tornava a submergir en l'univers Tintin i aquest film m'ha fet reviscolar la meva tintiofilia. Espero no caure en els cants de sirena del merxadatge que està envaint-nos. Ja tinc mono de la propera aventura del la factoria Spielberg-Jackson, tot i que un alt per cent altíssim de l'èxit de la pel·lícula el té el genial Hergé. A veure quin cóctel ens preparen aquest parell de cracks.

20-N: equador entre debats, vídeos i twitter-entrevista

Hem esgotat dues terceres parts de la campanya electoral del 20-N i que voleu que us digui. Fluixota! Dilluns em vaig empassar tot el debat Rajoy-Rubalcaba i va ser força decebedor. Sort que el twitter es desenvolupava un debat paral·lel que vaig aprofitar força. Continuo pensant que el debat el va guanyar Rubacalcaba. Va estar millor que Rajoy. Però les expectatives de golejada i un líder popular que va aguantar molt més del previst van convertir la pírrica victòria de Rubalcaba en el seu adéu a qualsevol possibilitat de revertir la tendència i el camí de Rajoy a la presidència fa una baixada vertiginosa.

Un vídeo ha tornat a protagonitzar una campanya a Catalunya. Aquest cop, de la factoria nicaragüenca de Zaragoza. Les crítiques han caigut a tort i a dret des de tots costats i l'han retirat. O això diuen! Per que l'any 2011 no pots retirar un vídeo, perquè continua circulant facis el que facis. És un insult a la intel·ligència dir-ho. El director de la campanya del PSC s'ha sortit amb la seva i mentre es parlava de les retallades en sanitat de CiU -encarnades al vídeo per un maniquí que veia impasible com moria un pacient- no s'ha parlat d'altres coses.

A Tarragona hem tingut l'episodi protagonitzat pel president Pujol i el cap de llista socialista, Francesc Vallès. El primer titllava d'incult al segon i el convidava a estudiar més després que treiés pit amb la feina del PSC amb el corredor del meditrerrani. El segon li enviava el seu currículum i la seva tesi electoral. Ha estat el més animat fins ara a nivell de territori, on el triple empat entre el PSC-CiU i PSC que indiquen la majoria d'enquestes està en perill, sobretot per un suposat vot ocult socialista i l'empenta popular a les grans ciutats. CiU pot pagar la bipolarització amb l'esfumament l'anhelat segon diputat. Aquest diumenge ha exhibit múscul a Reus i li queden uns quan dies per treballar fort.

A Ferraz continuen inventant per reduir la golejada. L'últim invent, la twitter-entrevista del canallesc Antoni Gutiérrez Rubí al candidat Rubalcaba, que havia de respondre un allau de preguntes en nou segons de màxim per cada una. L'entrevistador ens va explicar les interioritats de la twitter-entrevista a la 8a #canallesca, a més d'altres històries que en aquest post podeu consultar. Tornant a la campanya, ens resta menys d'una setmana per a la seva finalització i crec que podem esperar alguna traca final de Rubalcaba. De Rajoy n'esperem el guió actual -"jo sóc la solució"- i un quants banys de masses més com el d'aquest diumenge a València.

20-N: Punt de partida

Aquestes eleccions espanyoles que ja han entrat en la recta final, és a dir la campanya electoral, em produeixen sensacions contradictòries des del punt de vista de la comunicació política. Aparentment sembla que tot el peix ja estigui venut. I menjat i digerit per alguns. L'enquesta del CIS que es va fer pública el primer dia de campanya, ahir divendres, és demolidora: el Partit Popular obtindria una majoria absoluta récord i el PSOE, una desfeta bíblica. És aquest l'escenari del 21 de novembre o els sondejos deixen de detectar alguna variable important? Pot fer alguna cosa Rubalcaba per evitar passar a la història com el pitjor presidenciable socialista?

He sentit a més d'un que avisa d'un cert vot ocult socialista. S'han canviat les tornes? El tradicional vot ocult ha passat del PP al PSOE? La marca socialista està pel terra. Només cal mirar el tamany del logotip als cartells electorals. Zapatero ha fet molt mal al partit amb seu a Ferraz i és un llast pesadíssim per un Rubalcaba que fins fa quatre mesos formava part del seu executiu. L'exministre atia el fantasma de la dreta i busca el cos a cos amb Rajoy, però el cap de llista conservador té traçat un camí en què no hi té lloc l'enfrontament directe amb el seu rival més enllà de l'unic debat electoral, el 7-N, moderat per l’incombustible Manuel Campo Vidal.

Escoltava l’altre dia un tertulià, entès en comunicació, que comparava la campanya de Mariano Rajoy amb la de l’actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell. Ja poden cridar i provocar-lo els seus rivals, que ell no baixarà a l’arena dialèctica. Els manuals més bàsics de política ho desaconsellen i els directors de la campanya popular en fan cas sense posar-hi cap pero. El presidenciable conservador parlarà el menys possible fins el final de la campanya i s’envoltarà el màxim que pugui de masses enfervorides, buscant l’efecte del carro guanyador.

L'equip de Rubalcaba deu haver repassat les grans remuntades de la història, com la de Truman contra Dewey en les presidencials nord-americanes de 1948 o la d’Schroeder contra Stoiber el 2002 en la carrera per la cancillería alemanya el 2002. La remuntada socialista és una missió més que difícil i impedir una majoria absoluta popular, encara que fos només per un escó, ja li mereixeria a Rubalcaba passar als altars de la política i la comunicació política. És aquest el meu maxim interès per aquesta campanya.

El gran error del Nàstic

El Nàstic no l'he cobert mai de forma contínua durant la meva carrera periodística però si que l'he seguit de forma puntual i/o indirecta des de la secció d’Esports de El Punt, al Més Tarragona i com a interessat per l'esport local en general. I algunes conclusions n'he pogut treure. Les xifres que diumenge comentaven a RAC-1 en Xavi Puig i en Jaume Aparicio eren concloents: uns desena d'entrenadors en la darrera dècada. A entrenador per temporada. Un club amb aquesta inestabilitat a la banqueta no pot anar bé. Ni els tècnics dels ascensos van durar gaire en la temporada següent. Un, Jordi Vinyals, ni la va començar. I la segona època de Luis César ha estat desastrosa i ha matat el mite grana de la darrera dècada.

La inestabilitat també s’ha instal·lat a la directiva i més des que un Consell d'Administració en dirigeix els destins. Josep Maria Andreu, Raül Font, Xavier Salvadó, José Maria Fernández... La crisi actual s’emporta per endavant entrenador, director esportiu i president. Oportunitat almenys per fer foc nou. En els darrers anys el club grana s'està malacostumant a lluitar per evitar el descens a Segona B i aquest cop és el "més difícil encara". Quatre punts dels primers 33 possibles és una llosa molt pesada. Ara han confiat en un tècnic amb dilatada experiència per solventar tan difícil papereta. Veurem si Jorge d'Alessandro se’n surt.

Un dels handicaps que ha tingut el Nàstic els darrers anys és, segons el meu punt de vista, la poca consolidació de la plantilla. Cada inici de temporada ha representat la renovació de la meitat o més de l'equip. I el que sempre he trobat més a faltar: el Nàstic hauria de tenir quatre o cinc jugadors com a mínim del primer equip forjats a la pedrera grana. Potser aquí està el gran error de fons del Nàstic: un futbol base que no genera producte pel primer equip. Dieu-me noms de la darrera dècada de jugadors fets a la pedrera que s’hagin consolidat al primer equip. Silenci.

Amb mitja dotzena de jugadors "tarragonins" el conjunt grana tindria una plantilla més barata i l'afició trobaria més referents. Quan les coses van bé, no importa que tot l’equip estigui comprat a cop de talonari, però quan van mal dades la imatge és d’uns mercenaris que no fan bé la seva feina. Per anar bé, i amb una visió de futur, hi hauria d’haver una base de la casa i fitxar a fora el que pugui millorar el que surt de la pedrera. Però això ja no passava ni a Segona B. Aquesta és una feina a llarg termini i no el curterminisme que ha mogut el club grana els darrers anys. Cal inversió econòmica, però, abans de tot, cal creure en aquest model. L’altre model és l’actual, que ha portat el Nàstic a una crisi gairebé total.

Josep Font o quan per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra

Hi havia una època en què les càmeres digitals no existien i fotoshop era una paraula de significat desconegut. Compràvem carrets de dotze, vint-i-quatre o trenta-sis fotos i havíem d’enquadrar, enfocar bé i no posar els dits enmig de l'objectiu perquè no hi havia segona oportunitat. Quan s’acabava el carret tocava anar-lo a revelar i esperar ansiosament els dos o tres dies preceptius per veure els resultats dels nostres experiments fotogràfics durant el darrer viatge, aniversari o casament. En aquella època hi havia a Torredembarra dos fotògrafs: en Joan Rius i en Josep Font. A ells dos –i els seus col·laboradors- se’ls podia veure en tots els saraus, amb la càmera, capturant imatges que serien revelades, exposades i potser comprades. No havien arribat les grans cadenes i encara menys la fotografia digital. Eren altres temps.

En Josep Font Gumfaus, nascut a Sant Pere de Torelló l'any 1941 però que des del Dia dels Innocents del 1967 viu a Torredembara, tenia llavors i té encara el seu establiment al carrer de la Sort. La seva professió és la de fotògraf però la seva implicació en el seu municipi d’adopció ha estat molt més profunda. Josep Font és l'exemple més paradigmàtic que per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra. Fins i tot n'hauria pogut ser alcalde. Però aquest “detall” deixem-lo per més endavant.

Més enllà de fotògraf, Font és un artista, un artesà de la fusta, també pintor. El Tio mòbil, el més gran de Catalunya, ha estat la seva darrera creació. L’hem pogut veure els darrers Nadals, des del seu naixement l’any 2008, fent les delícies dels més petits de Torredembarra llençant caramels a tort i dret. Font i el seu Tio mòbil han colaborat a donar a conèixer el nostre municipi apareixent a La Marató de TV3 2009 i al programa de la televisió autonòmica Divendres, que va visitar-nos la tardor passada. Fa unes setmanes va tornar a sortir a l’espai de sobretaula de TV3, que va passar per la localitat veïna d’Altafulla. Ens va mostrar com constrir baldufes.

A en Josep l'hem pogut veure també ballar sardanes. Des dels nou anys que balla la que diuen que és la dansa més bella de totes es danses que es fan i es desfan. I des de fa molts anys ensenya a ballar a les noves generacions. Aquesta és una de les seves grans passions i si les sardanes tenen el protagonisme que tenen al nostre municipi és en gran part gràcies a ell. L'Agrupació Sardanista l'Antina gaudeix d'una salut de ferro després que ell assumís el càrrec de president quan el secretari de l’entitat ja portava els papers de la dissolució a l'Ajuntament.

El trajecte laboral del protagonista d'aquesta torrencada ha estat circular. Als onze anys va deixar l’escola i va començar a fer boixets al torn del seu pare, a terres osonenques. Tot i la seva habilitat construint boixets, va escollir la professió de fotògraf, que va apendre durant el servei militar. Va traslladar-se a Martorell amb la seva dona, però allí no es guanyava la vida i un viatjant li va recomanar que anés a Torredembarra, un poble de 3.000 habitants que fins llavors no coneixia ni la seva existència. A la Torre de finals dels seixanta, on tot just el turisme començava a oferir oportunitats, no hi havia cap fotògraf professional i va provar-hi sort. Els inicis van ser complicats però va tirar endavant a base d’enginy i reconeix haver-se guanyat bé la vida. Això sí, treballant molt. Molt.

Fa una vintena d’anys, la proliferació arreu de Catalunya de les trobades de puntaires van tornar a obrir un mercat pels boixets. Animat per la seva dona, en Josep va tornar a posar-se a fer boixets en un taller que va muntar a la seva parcel·la de Vespella de Gaià i que va arribar a créixer fins arribar als onze treballadors. Ha venut a tot Catalunya, l’Estat espanyol i ha obert mercat a Alemanya, França i Anglaterra.

En Josep Font també he passat pel món de la política. Podríem dir que va estar en el lloc i en el moment menys adequats. L’any 1987 va encapçalar la llista de Convergència i Unió, però enfront seu es va trobar el Grup d’Independents per Torredembarra, el GIT, liderat per l’alcalde, Celestí Salort, i la majoria absolutíssima que va aconseguir. Curiosament l’any 1979, Font havia estat peça clau en la triomfant campanya de Salort com cap de llista convergent. Vuit anys després s’hi va enfrontar, va perdre i va tastar l'amargor dels bancs de l'oposició. En va quedar tan fart que gairebé no vol sentir parlar de política, ni a la ràdio. Font és l'únic dels cinc caps de llista convergents que ha tingut Torredembarra que no ha estat alcalde i el seu resultat electoral no va ser molt diferent a altres alcaldables convergents. Segalà va ser alcalde el 1991 amb un grapat de vots més. Potser el destí l’ha compensat poguent veure el seu fill gran, en Pere, com a regidor i membre del govern municipal. I ara, candidat al Senat.

La política és un capítol tancat per en Josep, tot i que la seva dona i el seu fill continuen molt implicats en aquest món del quan ell no en guarda un bon record. Recorda quan li van dir que a la política cal anar-hi amb mala llet. I en Josep no en gasta massa. Ara és feliç envoltat de la seva dona, els seus sis fills i una colla de néts i nétes, cultivant la seva vena més artesana, amb la barretina i les espardenyes. Continua molt actiu en diversos fronts, potser més que mai. Sempre ens quedarà el dubte de com seria Torredembarra si Josep Font n’hagués estat alcalde.

Endintsant-se en el 'Món de Reus' de la mà d'en Josep Baiges

Ja m'he acabat les 400 pàgines de Els 100 dies que van canviar el Món de Reus, que tal com assenyala el subtítol de la portada és una 'Crònica electoral del #Reus22m'. Josep Baiges ens transporta a través de desenes de posts del seu blog El Món de Reus a la precampanya, campanya i postcampanya electoral de les eleccions municipals de Reus 2011, que van causar un canvi històric en el govern de la capital del Baix Camp després de 32 anys de governs socialistes.

Tenim davant nostre una crònica d'uns comicis històrics que, tal com m'apuntava l'altre dia l'Isaac Albesa, serà imprescindible pels qui en el futur vulguin estudiar aquesta epoca. L’Isaac és l’ideòleg del pas del blog al llibre, a través d’Edicions Salòria, una nova editorial de la Seu d’Urgell que amb l'obra de Baiges inicia la col·lecció La Piulada. Curiosa connexió rusenca-urgellenca que ha permès que durant una setmana Els 100 dies que van canviar el Món de Reus ocupés el quart lloc dels llibres de no ficció més venuts a Catalunya. Quasi res!

La presentació del llibre, el 22 de setembre a la sala d'actes del Centre de Lectura va ser un acte massiu, amb desenes d’assistents drets i amb Baiges acompanyat de l'actual alcalde de Reus, Carles Pellicer, i el seu antecessor, Lluís Miquel Pérez. El blog va ser un verdader fenomen durant les eleccions municipals reusenques perquè va cobrir un buit evident: una publicació feta a Reus que informi i analitzi l’actualitat que genera la ciutat. La resposta de la societat civil reusenca va ser destacadíssima aquell vespre de dijous.

Llegit el llibre -m'ho he pres sense pressa- he de reconèixer que més enllà d'una crònica exhaustiva d'un procés electoral únic i irrepetible per les circumstàncies històriques que el van envoltar és un manual per endinsar-se en el Món de Reus. Té moments punyents, que trenquen amb aquesta imatge ensucrada que molts tenen de l’autor i a la qual ell mateix es refereix en algun moment. També mossega i no només fa massatges, com diria un popular crític televisiu. L’obra de Baiges és, en definitiva, un mapa de la societat política i civil reusenca, amb els seus personatges, les seves realacions, els escenaris, els moments, ideal per als qui acabin d’arribar a la capital del Baix Camp i vulguin aprofundir en aquest món tan especial com apassionant.

Tarragona 2017: una oportunitat, una il·lusió

Tarragona ha estat designada aquest dissabte 16 d'octubre per acollir els Jocs del Mediterrani 2017 en la reunió del Comitè Olímpic a Mersin (Turquia). He viscut l’esdeveniment enganxat la ràdio: escoltant-la (la SER i Tarragona Ràdio) i fent-ne (Ona la Torre). I també al Twitter, amb el hastag #tgn2017. Ha estat un matí de dissabte especial, ple de sensacions i que també dóna lloc a reflexions. He detectat molta euforia, una alegria col·lectiva i també aquest sentiment tan del país de l’autoodi, l'enveja, dels agoreros que avisen del desastre d'uns jocs de tercera fila que ningú els vol.

I és clar que no estem davant d’uns Jocs Olímpics ni un Mundial de Futbol, però Tarragona i el Camp de Tarragona han aconseguit convertir-se durant quinze dies de l'estiu de 2017 en la capital esportiva de la Mediterrània, del Mare Nostrum, organitzant un certamen ideal per a ciutats mitjanes com la capital tarragonina. La feina de la candidatura és ara posar les bases perquè tot surti bé i convertir aquests jocs i les seves limitacions en una oportunitat per situar Tarragona al mapa i que quedi un pòsit d’infraestructures i de projecció després del 2017.

Al Camp de Tarragona li calia un èxit com aquest i un objectiu com el que és ara que aquests siguin els millors Jocs del Mediterrani de la història. El camí cap a la designació ha estat complicat, amb tocs d’èpica i no del tot perfecte. Si hi ha punts foscos s’han d’acabar d’aclarir, però el que cal ara és unitat per posar-se a fer feina i fer-la bé. La inversió econòmica és important -130 milions d euros- i pot semblar desaconsellable en temps de crisi, però la construcció de noves infraestructures i l'organització crearà llocs de treball. I potser el més important: pot generar una il·lusió col·lectiva, que en moments difícils com l’actual, és el que cal.

En la memòria tenim els Jocs Olímpics de Barcelona 92, que curiosament van ser designats 25 anys menys un dia abans que ha estat escollida Tarragona 2017. Capricis del destí. Barcelona va saber aprofitar aquells jocs. Esperem que Tarragona i el Camp de Tarragona també ho sàpiguen fer. Finalment, també com a torrenc també m'alegro de la designació tarragonina perquè Torredembarra també serem subseu el 2017, concretament de badminton i voleibol.

Els diaris en paper s’estan morint?

Dimecres vam celebrar la 7a Canallesca, una trobada periòdica que fem periodistes del Camp de Tarragona amb un convidat del panorama comunicatiu del nostre país. Aquest cop el protagonista va ser en Vicent Partal. En la conferència prèvia al Col·legi de Periodistes l'inici de Partal va ser demolidor: “Els diaris en paper i la telvisió tal com la coneixem avui en dia han mort.” Frases semblants sentia fa quinze anys quan començava la carrera de Periodisme a l'Autònoma. Una dècada i mitja després els diaris continuen existint i fins i tot n'han aparegut de nous.

És una evidència que els grans diaris i també els locals no travessen el seu millor moment. Les vendes cauen i la contractació publicitària s'ha enfonsat. La caiguda d'ingressos ha provocat l’aprimament de les plantilles i la conseqüent pèrdua de qualitat dels productes. Sembla que el full de ruta de Vicent Partal s’està complint. Ho reforça el fet que les noves generacions no compren diaris. Em sento representant de la darrera generació de consumidor de diaris en paper. Sóc dels que disfruto passant les pàgines amb els dits fent un cafè. Però compro pocs diaris i entro molt als digitals.

Als nous mitjans digitals els està costant captar publicitat i sobreviuen gràcies a les subvencions i anuncis procedents de les administracions públiques. Cap a on anem doncs? Partal defensa que els nous mitjans digitals els han de fer viables els seu lector i Vilaweb ja ho està fent i ha captat més d’un miler de “col·laboradors”, que paguen un mínim de 60 euros a un màxim indeterminat, mitjançant diverses categories. El periodista valencià no creu en el pagament per accedir a webs o els continguts Premium. Creus en el mitjà, doncs paga. Estem davant d’un canvi de paradigma?

"No estem en una transició sinó en una revolució. Res serà com ara d’aquí a uns anys", deia dimecres Partal. "Pensa que els diaris en paper sempre els maten abans d’hora el qui viuen del digital. Els diaris tal com els coneixem potser s'acabaran, però no per ser substituïts per informació gratuïta a granel", em comentava pel twitter un excompany de facultat que ara treballa de maquetador en un diari barceloní. Quan va aparèxer la televisió, molts es van aventurar a enterrar la ràdio i ben entrat el segle XXI està més viva que mai. El panorama de la premsa del paper durant els propers anys està molt enfosquit i els diris s'han de reiventar. Avui el diari Ara il·lutrava totes les seves pàgines amb quadre de Joan Miró. És aquest el camí? Ho seguirem atents.

Pep Rovira: sota els pals, sota la banqueta

En aquest darrer número del Diari de la Torre , que ja està al carrer, hi he començat una nova secció. Feia uns mesos que meditava un canvi i m'he inventat 'Torrencades'. Cada mes intentaré aconstar-me a través d'un article a algun personatge de Torredembarra, de diferents àmbits, amb qui més o menys hi hagi tingut relació en algun moment de la meva vida. A través d'ell intentarem conèixer una feina, un lloc, un ambient, uns valors, coses que potser poca gent sap... Una nova aventura que em fa il·lusió i espero que us agradi.


Abans d’en Pep vaig conèixer la Mariona, la seva dona. M’ensenyava a nedar aquelles tardes d’estiu de finals dels vuitanta. Vinga a fer piscines, amb el suro i sense. Brassa, crawl, papallona o esquena. Vam ser molts els torrencs i torrenques que vam aprendre a nedar amb la Mariona a la piscina municipal de Torredembarra. En Pep, el seu marit, no el vaig conèixer personalment fins l’any 1997, tot i que abans n’havia sentit molt parlar d’ell, com l’entrenador d’aquell Roda de Barà dels anys vuitanta i principis dels noaranta, amb el radiofonista Luis del Olmo a la presidència, que va ascendir de la regional profunda fins a la Tercera Divisió, a tocar de la Segona B. Van quedar segons a la lligueta d’ascens. Tretze temporades ha estat en Pep Rovira al club rodenc. És el club de la seva vida. O potser no?

Josep Maria Rovira Torres, nascut el Dia dels Inocents de 1943 a Baix a Mar, el vaig tractar molt aquella temporada de 1997-1998, quan el Roda de Barà havia baixat a Primera Catalana i ell va acceptar el repte de tornar a entrenar un equip que ja no comptava amb el pressupost, ni de bon tros, de la primera etapa a l’entitat. Luis del Olmo feia unes quantes temporades que havia deixat la presidència. El president era llavors Lluís Marco, oncle de l’actor del mateix nom. El recordo aquelles fredes tardes d’hivern amb l’inseparable puro i la seva característica veu rogallosa. Deu venir de família. A la banqueta estava en Pep Rovira, afrontant una segona etapa al capdavant del Roda. Hi arribava després de pujar el seu estimat Europa a la Segona Divisió B i viure tres temporades difícils del club gracienc, les de l’exili als camps del Martinenc i l’Horta, mentre s’estava construint el un estadi, el Nou Sardenya. I és que l’Europa, fundat l’any 1907 i un dels clubs amb més història i mística de la capital del país, és l’altre equip de la vida d’en Pep: hi ha jugat i hi ha entrenat.

Diu la dita popular que segones parts mai van ser bones. Quanta raó! Aquella temporada va ser molt dura pel Roda de Barà i també per en Pep Rovira amb un pressupost gens esplèndid comparats amb altres de la Primera Catalana. Recordo molta lluita, bon joc i resultats menys positius, fitxatges en el mercat d’hivern, i l’amarg sabor del descens a Regional Preferent, a última hora. Però en Pep va aguantar tota la temporada, fins el darrer partit. No el van destituir. Hauria estat una gran injusticia. Recordo molts finals de partit, col·locant-li la gravadora a peu de camp i lamentant aquella punta de mala sort que havia fet escapar algun punt que al final es va notar en excés.

Amb en Pep Rovira vaig mantenir-hi el contacte i és que és d’aquelles persones que ve de gust saludar pel carrer. Ell va afrontar nous reptes professionals, en equips com el Vilanova o el Salou i també el Torredembarra, que després d’unes quantes temporades a Regional Preferent havia baixat a Primera Regional. Tampoc no era una època de vaques grasses al club torrenc, però en Pep va mantenir la categoria durant el parell de campanyes que hi va ser. Recordo que va usar alguns mètodes llavors força comentats, com portar tots els jugadors al cinema a veure una pel•lícula. I funcionava. Després de l’aventura torrenca va anar al Catllar, pujant-lo a Preferent i quedant a un gol de l’acens a Primera Catalana. Vuit temporades, entre entrenador i secretari tècnic, va estar el de Baix a Mar al Catllar, on va decidir posar punt i final a la seva carrera com a tècnic.

Fins ara he parlat només d’una de les facetes futbolístiques d’en Pep Rovira, la d’entrenador. Però abans de les banquetes, en Pep va tenir una llarga carrera com a porter de diferents equips. Els seus inicis van ser al juvenil del Nàstic de Tarragona, on hi va arribar amb 14 anys, i al cap d’uns mesos l’Espanyol ja es va fixar en ell i el va incorporar al seu equip juvenil. En aquells anys va jugar amb la selecció catalana juvenil. Després va passar a l’equip amater de l’Espanyol, que el va cedir al Vic, de Tercera Divisió. Va tornar, fruit d’una nova cessió, al Nàstic i amb el conjunt grana va quedar a un sol gol de l’ascens a Segona Divisió, perdent contra l’Hospitalet en el partit decisiu. La temporada següent va ser cedit precisament a aquest equip barceloní, on va jugar a Segona Divisió.

Com tots els joves de l'època a en Pep li va tocar fer la mili, a les Illes Balears. I va fitxar pel Mallorca. Era la temporada 1965-1966. A l’equip illenc va debutar a Primera Divisió, a més de participar en diversos partits amistosos, inclosa una gira per Nigèria. Sabadell, Llevant i Badalona també van comptar amb els seus serveis, fins que la temporada 1970-1971 es va incorporar a l’Europa i va quedar-se al club del barri de Gràcia fins la campanya 1979-1980. Un total de 10 temporades i 319 partits oficials de lliga. En Pep Rovira és el tercer jugador amb més partits jugats amb l’Europa al campionat de lliga. Es va retirar el juny del 1980. Les xifres del porter torrenc en el club europeïsta són de vertígen.

L'empremta d'en Pep Rovira al club gracienc encara perdura ara en forma de penya, concretament el Grup Europeïsta Pep Rovira, fundada el 1980 i que actualment, amb una cinquantena de membres, encara es reuneix per debatre sobre el club i organitza desplaçaments de l'Europa fora de casa. Si un dia aneu al Nou Sardenya, l’estadi de l'Europa, sempre podreu dir que sou del mateix poble que un dels mites de la seva història centenària.

I el Codi Penal?

Estem inmersos en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20 de novembre. Estem sentint les primeres propostes concretes dels partits que concorren als comicis. Tinc l’orella en atenta a veure si finalment sento alguns dels candidats proposa una reforma a fons del Codi Penal. Actualment Catalunya i l'Estat espanyol estan a les guies tant de les grans xarxes de criminals internacionals com dels personatges que volen fer de la delinqüència el seu modus vivendi i hi deu posar: “Veniu a l’Estat espanyol que podeu delinquir, entrareu per una porta de la comissaria i en sortireu per una altra”.

Aquesta setmana hem conegut nouacasos d’ocupacions il·legals d’habitatges, tant de propietaris privats com de les administracions públiques i en què els ocupes s’hi queden perquè els empara l’edicifi legislatiu actual. Un altre tema per pensar-hi. Però en quin país vivim? Els cossos policials expressen la seva impotència davant d'aquestes situacions i els propietaris clamen contra aquesta impunitat. Mentre, aquests ocupes organitzats coneixen aquesta situació legal vergonyosa i se n¡aprofiten rient-se a la cara dels propietaris i dels representants de l’Estat. La justicia és lenta, lentíssima. Mentrestant, aquests personatges van fent i les victimes corren el risc de passar a ser culpables.

Com diu aquella vella frase, aquest país és un “cachondeo”. I no sento que els qui es presentin a les eleccions tinguin massa intenció de solucionar-ho. Hem vist governar dretes i esquerres els darrers anys i tot continua igual. Cal un enduriment de les lleis per protegir els qui volem fer les coses bé i perquè pintes, delinqüents i criminals sapiguen que qui la fa la paga. I sinó hi ha prou presons se’n fan més. Seran diners ben invertits. Mentre aquesta situació no canviï, el nostre país continuarà sent un focus d’atracció de le crem de le crem de la delinqüència europea i un terreny adobat per personatges que saben que es poden saltar les normes més elementals de la convivència i no els passarà res.