Reagrupats i reagrupament

Aquest article hauria d'haver aparegut al número d'octubre del Diari de la Torre. Per causes que encara no he pogut aclarir no ha aparegut. Van tancar l'edició abans i no em van avisar, tot i col·laborar amb ells des de fa gairebé 14 anys. Cal dir que la direccio de la publicació no n'havia vist el contingut. Aquí el teniu doncs.

El divendres 9 d’octubre es va presentar a Torredembrra l’associació política Reagrupament. La sala petita del Casal Municipal -en la imatge- es va quedar petita davant les desenes d’assistents a l’acte. Encara descomptant certs auditors de seguretat distribuïts entre el públic i els inevitables curiosos, l’acte va superar les expectatives dels organitzadors i va demostrar que el moviment liderat per Joan Carretero engega amb força a Torredembarra i també al Baix Gaià. Entre el públic hi havia persones dels municipis veïns, evidenciant la capitalitat torrenca de la subcomarca del Baix Gaià.

És una mica aviat per valorar com pot afectar l’aparició de Reagrupament en el mapa polític torrenc, però queda clar que Esquerra Republicana pot notar la irrupció dels “reagrupats”. La tendència dels republicans en les darreres eleccions municipals va ser clarament al descens i l’estada a l’oposició, sumada en una indefinició de la proposta de cara als propers comicis, desperta molts dubtes. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i els seus voltants encara cueja, amb noves obres. A Esquerra li ha mancat capacitat d’autocrítica i la proposta d’una consulta popular sobre el tema em sorprèn després de la manca de participació ciudadana quan van gestionar el tema.

Però el mapa polític torrenc pot experimentar més canvis. Fa temps que es rumoreja que un exalcalde que va sortir de la política per la porta falsa està intentant muntar una nova llista independent. Aquesta història ja em sona. S’havia apuntat fa uns anys que un altre exalcalde que també havia deixat a contracor l’alcaldia també havia intentat muntar una candidatura independent que no vam veure per enlloc. Davant la tradició de llistes independents del nostre municipi res no es pot descartar.

Aquesta contínua atomització de la política torrenca pot tenir, però, contrapès. El Grup d’Independents ha passat dels vuit regidors del 1987 a només un representant dues dècades després i com més creix Torredembara menys pes té aquesta formació política que el 2007 no va ser capaç de col·locar el seu líder, Celestí Salort -que ocupava el segon lloc de la candidatura-, al ple. No és aventurat pensar que l’actual regidor del GIT, el titular d’Hisenda, Santiago Ardèvol, pugui trobar un lloc en una altra llista, que vulgui aprofitar la seva experiència –és l’unic regidor que ha estat en els darrers quatre governs municipals- i projecció pública.

El gran somni d’alguns convergents és recuperar la gran CiU, aquella formació que els anys noaranta fregava la majoria absoluta, però que amjb l’arribada del nou mil·leni va atomitzar-se. Els cal recuperar base electoral escampada en altres formacions, una missió complicada tot i que amb l’absorció del VUT el 2007 va complir la primera etapa. Des de l’alcaldia i amb la debilitat demostrada per les forces de l’oposició que li disputen espai electoral, és el millor moment per aconseguir-ho. Atomització i reagrupament, un equilibri complicat en la política torrenca.

Puyol i Tamudo

Continuo sense entendre el “cas Tamudo”. El divorci entre el jugador més carismàtic de l’Espanyol de la darrera dècada i la directiva del clu blanc-i-blau no m’acaba de quadrar. Em manquen elements. Raúl Tamudo té un carácter molt fort, exagerat però real en la seva paròdia de Cracovia, i que ben segur li ha portat problemes al vestidor, però ell ha respòs amb gols i un lideratge indiscutible. És una pena que aquest mes de desembre hagi de sortir per la porta del darrera. Insisteixo que continuo pensant que en el “cas Tamudo” hi ha punts foscos que encara no coneixem.

Estàvem acostumats què el Barça no sabés acomiadar com cal les seves grans estrelles. Ronaldinho, Eto'o, Rivaldo, Ronaldo, Romario, Maradona, Schuster… i podríem continuar gairebé fins a l’infinit. Però aquesta setmana hem conegut la renovació de Carles Puyol fins el juny de 2013, quan el gran capità del Barça tindrà 35 anys. Estic satisfet amb el fet que el de la Pobla de Segur continuï a les files blaugranes fins el final de la seva carrera. Potser Puyol ja comença a notar el pas del temps i no és el mateix de fa uns anys, però continua aportant molt a l’equip de Guardiola.

En les plantilles dels clubs de futbol hi ha jugadors de tot tipus i hi calen jugadors com Puyol i Tamudo, que han mamat Barça i Espanyol des de ben joves. Són referents per els futbolistes més joves i tenen un pes molt important al vestidor. Han protagonitzat èpoques de les brillantsde la història dels seus respectius clubs. Puyol i Tamudo tenen paral·lelismes molt importants en la seva carrera futbolística tot i diferències importants, però en les darreres setmanes el seus destins s'han bifurcat de forma radical. Una verdadera llàstima.

Cròniques de l'altra banda (LXIX): Descoberta a Vilabella

Ja us vaig dir que aquesta secció del blog canviaria i no seria fixa. Avui torna per explicar-vos una d'aquelles sorpreses que et depara la comarca de l'Alt Camp. Ja m'ha passat diverses vegades i fa un parell de setmanes, el consell d'alcaldes celebrat a Vilabella em va permetre conèixer de primera mà la Pinacoteca Mossèn Romà Comamala, ubicada al bell mig d'aquest municipi de l'Alt Camp, tocant ja al Tarragonès i que no arriba al miler d'habitants. Això sí, abunden els qui es diuen Salvat de cognom. Però no hi tinc família. En resum, una nova agradable sorpresa que m'agradaria compartir amb vosaltres.

Realitzar un consell d'alcaldes envoltat de quadres és un luxe. Abans, però, el director del Museu de Valls, Jordi París, ens va fer una completa visita guiada a alcaldes i tècnics del Consell a la Pinacoteca, uns fons de gairebé dos centenars de pintures, escultures i tot tipus d'art religiós, de les quals n'hi ha exposades un centenar llarg. Romà Comamala va estar molts anys de rector a Vilabella va aplegar aquestes obres fins poc abans de la seva mort l'any 2000. Comamala venia d'una família burgesa barcelonina i va usar la seva herència en la confecció d'aquesta col·lecció gairebé única a Catalunya. També era escriptor.

A Vilabella ja hi he estat diversos cops en la meva etapa al Consell Comarcal de l'Alt Camp, però encara no hava pogut visitar amb tranquil·litat la Pinacoteca. Aquell dia ho vaig podr fer. Us recomano la visita. La estada a Vilabella em va servir per saber que la segona novel·la d'Anselm Aguadé ja acabada i preparada per entrar a impremta. M'ho va explicar ell mateix, que es regidor a l'ajuntament vilabellenc. Després de les bones sensacions de Rabassa Morta, un drama ambientat en el Penedès de finals del segle XIX, espero impacientment la segona obra de qui em m'ensenyava informàtica a finals dels vuitanta, l'època del Logo, Wordperfect i Framework. Ara gaudeixo de la seva narrativa.

Laporta, l'incòmode

A Joan Laporta li estan caient clatellades de totes bandes. I les que li cauran! De Laporta se’n poden criticar moltes coses, com un caràcter complicat que ha provocat situacions molt lamentables i vergonya aliena a molts, però no el seu independentisme i les seves manifestacions polítiques. És un discurs fàcil i simplista el que es va repetint i repetint i que diu que Laporta aprofita la presidència del Barça com una plataforma política. I no aprofita Florentino Pérez la llotja del Bernabéu pels seus negocis? Però Florentino és Florentino, és clar.

Un altre argument repetit fins a la sacietat és que el president del Barça no s’ha de manifestar políticament perquè els barcelonistes tenen tot tipus d’ideologies i ha de mantenir una mena de cel·libat polític. Laporta va prometre l’any 2003 un Barça catalanista i ho ha complert. Jo em sento més còmode amb ell que amb Gaspart o Núñez de president i llueixo amb més orgull el meu barcelonisme. I no oblidem que és l’actual president del Barça qui ha tret del Camp Nou els símbols feixistes.

Però el gran problema de Laporta és que és un paio incòmode. Ho és per l’espanyolisme regnant en l’esport espanyol, un pensament únic que el president del Barça trenca pel mig. Els preocupa que una figura tan destacada com el màxim mandatari blaugrana defensi la independència de Catalunya, un objectiu que cada cop més catalans i catalanes comparteixen. Però Laporta també genera incomoditat a casa nostra, en aquest oasi català que està a punt de patir canvis molt poc recomanables pels que fins ara l’han controlat i que ell en pot ser un dels protagonistes. El president blaugrana parlar clar en català en un país massa acostumat al políticament correcte.

Laporta vol fer carrera política, d’això cada cop en tinc tenim menys dubtes, i també que no vol ser un actor secundari, sinó protagonista. En Jan és una peça incòmode en el tauler de la política catalana i les òsties li continuaran caient, però és un valor polític en alça, amb un gran ganxo mediàtic. Però també tinc els meus dubtes que un personatge com ell es pugui sentir còmode en un partit polític. El seu caràcter el pot acabar enfonsant. O no? Perquè episodis com els dels calçotets a l’aeroport o l’espionatge a Can Barça provoquen tanta vergonya aliena com el de la corona d’espines de Carod i Maragall o els informes inútils encarregats pel govern català. I el tripartt continua governant.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

No és país per a primàries

Recentment hem sabut que Arga Sentís serà la cap de llista d’Iniciativa a les eleccions municipals de Tarragona de 2011. Ha estat després, segons ens expliquen, d’un procés de primàries entre la militància tarragonina de la formació, tot i que no hem conegut cap dels noms dels seus adversaris en la nominació. Si n’hi ha hagut. La formació ecosocialista engega ara un altre procés de primàries per escollir el candidat a la presidència de la Generalitat. Retirat Joan Saura, espreveu que l’elecció serà un camí de roses per l’altre Joan, l’Herrera, que ja s’ha postul·lat. I és que les primàries d’Iniciativa només en tenen de primàries el nom. L’aparell –nacional o territorial- imposa el seu candidat encara que sigui implícitament. Qui s’renfrontarà al favorit?

Ni el partit més assembleari, Esquerra Republicana, aposta perquè siguin els militants i no la direcció qui truiï els seus candidats. I sinó repasseu les hemeroteques, quan Jaume Renyer va voler ser cap de llista per Tarragona al congrés espanyol. Renyer va superar ala fase del Tarragonès la favorita de la direcció però es va estavellar a la fase final i l’escollit des de Barcelona via Consell Nacional va ser Lluís Aragonès. I posats a fer memoria, recordeu l’experiment socialista amb les primàries a finals dels noaranta? Josep Borrell va superar l’oficialista Almunia però va acabar per retirar-se en un episodi més que grotesc d’amics poc recmanables del de la Pobla de Segur que encara s’arrossega ara als jutjats. Mai més sen’ha parlat de primàries al PSOE.

Els sistemes polític espanyol i català són una partitocràcia, on els aparells dels partits dominen sense cap contrapès la confecció d’unes llistes tancades i bloquejades. Tot militant que vulgui fer carrera a les institucions ha de fer primer carrera al partit. Les primàries no existeixen encara que alguns partits ens vulguin fer creure que sí. Al nostre país Barack Obama ho hauria tingut molt complicat. Als Estats Units hi ha una tradició de més d’un segle de primàries i els partits són plataformes per a candidats que poden arribar a ser veritables outsiders com per exemple John Mc Cain, el darrer candidat republicà a la Casablanca. Els Estats Units és on un senador gairebé desconegut venç la candidata de l’stablishment demòcrata, Hillary Clinton.

Al nostre país, en canvi hem deixat que la democràcia s’hagi convertit en aquesta partitocràcia que es blinda a ella mateixa. Com permetran els aparells dels partits canviar l’status quo actual que tan bé els va? A Catalunya estem encallats des de dues legislatures amb la redacció d’una llei electoral pròpia, asignatura pendent des de fa tres dècades. El sistema electoral municipal fa aigües amb un reguitzell de mocions de censura injustificables i demana reformes urgents. Llistes obertes? Circumscripcions electorals més petites en què la ciutadania tinguin contacte directe amb els seus diputats? Cal millorar el sistema polític actual, però a qui li interessa?

Publicat al diari digital Tottarragona

Obama, Nobel de la Pau?

Aquesta setmana hem conegut que Barack Obama ha guanyat el Premi Nobel de la Pau. "Hem flipat en colors", parlant en un llenguatge poc acadèmic. Però és que els amics de l'Acadèmia sueca "s'han tirat una mica de la moto". Obama fa just nou mesos i mig que va prendre possessió com a president dels Estats Units i ben poca cosa ha pogut fer excepte començar a complir algunes promeses electorals com el tancament de la Presó de Guantánamo. Però és que estem tan acostumats a què els polítics incompleixin les seves promeses...

A Obama li queda molta feina per fer i li sera complicat tirar-ho endavant. En política interior se li està encallant la reforma sanitària, que vol aconseguir que tots els ciutadans tinguin l'atenció sanitària gratuïta en un país en què milions i milions d'americans ho veuen molt "socialista". I socialista és un terme que posa els pèls de punta a la gran majoria del país. Però anem a la política exterior, la que de veritat pesa a l'hora d'aconseguir el Nòbel. El conflicte a l'Iraq no millora i a l'Afgnistan caldrá enviar-hi més marines perquè els talibans se'ls estan pujant a les barbes de l'Oncle Sam. La desnuclearització és encara una declaració d'intencions i amb l'Iran no s'avança. Israel continua sent un conflicte lluny de resoldres.

Que ha fet Obama? Vendre il·lusió, generar unes grans espectatives no només al seu país sinó que a tot el món. Li donen el Nòbel per aquesta raó. Discutible. Tan discutible com el Nòbel de la Pau que es va emportar el llavors secretari d'Estat nord-americà, Henry Kissinger, que havia signat la pau amb el Vietnam del Nord però tenia un currículum més que discutible. Però Kissinger almenys havia fet alguna cosa, mentre que Obama... quin currículum pot presentar? Ja hem vist que Obama no ho pot tot. Va fracassar estrepitosament defensant la candidatura olímpica de Chicago 2016. Amb Obama ens esperen moltes decepcions i segur que alguns d'èxits. Llavors seria el moment de debatre si es mereix el Nòbel o no, però sembla que la paciència no és una qualitat de l'Acadèmia sueca.

Breus reflexions olímpiques

Madrid no organitzarà els Jocs Olímpics de l'any 2016. Han estat molts els esforços de la capital espanyola i també del govern estatal per aconseguir aquest objectiu, però el Comitè Internacional Olímpic (CIO) s'ha decantat per Río de Janeiro. La decisió, la trobo lògica i justa i només els qui estaven terriblement il·lusionats i/o fanatitzats amb la candidatura madrilenya i havien oblidat el realisme pensaven que Madrid podia ser seu olímpica quatre anys després de ser-ho Londres. Que ni recordaven la regla no escrita de la rotació de continents? Sudamèrica mai no havia organitzat uns jocs i Brasil és un país en clar ascens econòmic.

El Comitè Internacional Olímpic és una cosa ben estranya, antítesi de la democràcia, reducte de l’aristocràcia, amb sospites permaments (i algunes confirmades) de corrupció… i dirigit durant 21 anys per un jerarca franquista. Però és aquest òrgan tan especial el qui tria la seu olímpica, una ciutat que té l’oportunitat de fer un salt qualitatiu espectacular, com ho va fer Barcelona el 1992. Els Jocs Olímpics són també per a molts estats una gran oportunitat -junt amb els campionasts mundials i europeus dels esports més populars- de lluir el nacionalisme més imperialista. Les medalles són batalles guanyades i si ho fas a casa teva ja és l’èxtasi.

L’Estat espanyol és especialista en lluir aquest nacionalisme que no deixa lloc a cap matís. No comprenen ni volen comprendre com molts que tenim el carnet d’identitat espanyol preferíem que els Jocs no es fessin a Madrid i la nominació de Río ha estat fins i tot un motiu de celebració. Hi ha centenars de milers de catalans que han signat perquè les seleccions catalanes puguin participar en competicions oficials i no conformar-se amb costellades nadalenques i l’oficialitat en esports minoritaris. Des de Madrid torpedeixen un i altre cop aquest reconeixement internacional de Catalunya, cosa que, per exemple, no fa el Regne Unit. Des d’un punt de vista més pragmàtic, amb la designació brasilera ens estalviem anys i anys d’inversió pública a la capital de l’Estat que ens tocaria pagar a nosaltres.

Però el segon fracàs olímpic de Madrid en quatre anys té una altra lectura més política i és el descens de la cotització política de l’alcalde madrileny, Alberto Ruiz-Gallardón. Poc estimat per molts sectors del Partit Popular, convertir Madrid en ciutat olímpica li hagués donat un gran impuls cap al liderat del partit conservador. Només cal recordar el cas de Pasqual Maragall. Respiren tranquils Rajoy i Zapatero, encara que dissimulin.

Publicat al diari eletrònic Tarragona21

Cròniques de l'altra banda (LXVIII): L'Alt Camp, el primer

Aquest dimecres hi va haver ple ordinari al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Com cada dos mesos. Els dos darrers punts de l'ordre del dia eren dues mocions de suport a les consultes populars d'independència. Una la va presentar es grup polític de CiU i l'altre el d'ERC. Hi havia certs matisos però el fons era el mateix. Els dos grups van votar a favor de les dues mocions i el PSC es va abstenir. Un desenllaç més que previsible.

L'Alt Camp es convertia d'aquesta manera en el primer dels 41 consells comarcals catalans que votava -i ho feia a favor- d'una iniciativa d'aquest tipus. La notícia va tenir ressò a nivell informatiu i una colla de mitjans de comunicació van tractar la notícia. És un granet més de sorra en un procés que estem vivint des de fa unes setmanes i que no sabem com pot acabar. El que molts tenim clar és que la independència no és proclama als ajuntaments ni als consells comarcals sinó al Parlament de Catalunya.

El ple de dimecres també va ser el de la presa de posessió com a nou conseller comarcal de Josep Maria Abellà. Regidor del Pont d'Armentera, ara a l'oposició, ocupa el lloc del dimitit Ramon Banach -que ha renunciat a l'acta per centrar-se en la recent assumida alcaldia d'Aiguamúrcia- en el grup comarcal socialista. Abellà té 65 anys, està jubilat, però se li notava una gran il·lusió a l'hora d'assumir el càrrec. Experiència i il·lusió, dos ingredients que cobinats poden donar molt bon resultat.

El nou curs polític arrenca calent

Torredembarra ha iniciat un nou curs polític i ho ha fet amb un ple municipal intens i diversos fronts oberts que auguren una tardor escalfada. Aquest és el segon curs amb Daniel Masagué com alcalde i el darrer sense convocatòries electorals pel mig. Però l’horitzó dels comicis municipals del maig de 2011 està ja en la ment de la majoria –sinó tots- de membres del ple torrenc i moltes maniobres que veurem a partir d’ara s’han d’interpretar en aquesta clau preelectoral.

La blogosfera torrenca és sempre un bon termòmetre de la política real. Si fem una volta pels blogs de regidors i militants polítics torrencs observarem una tensió notable. Un dels darrers articles del portaveu d’Esquerra Republicana, Gerard Ciuró, amb el títol tan suggerent de “La dreta torrenca”, és un exemple paradigmàtic del que ens espera. Ciuró carrega durament contra l’actual govern torrenc i les respostes que rep també són dures. Esquerra és un partit que actualment genera molts dubtes, començant per qui serà el cap de llista en les properes eleccions. La inèrcia republicana és descendent, després de la pèrdua de vots i regidors del 2007, el pas a l’oposició i els problemes interns. Canviar aquesta tendència és complicada. El proper 9 d’octubre es presenta Reagrupament a Torredembarra. A les files del moviment liderat per Carretero hi ha exmilitants republicans i caldrà veure la seva capacitat de convocatòria i si presentarà llista en les properes eleccions municipals. La tardor serà calenta a l’espai polític republicà a causa dels nervis davant la implantació de la formació de l’exconseller de Governació al municipi.

Una de les altres formacions a l’oposició, el Partit dels Socialistes de Catalunya, també ha de definir qui serà el cap de llista en els propers comicis després de la dimissió l’estiu passat de Manuel Jiménez, que els va portar per primer cop a l’alcaldia de Torredembarra. Des de l’oposició costa més consolidar un candidat i cal que s’espabilin a deixar clar qui serà el seu proper cap de cartell. De candidats, n’hi ha més d’un i aquest fet sempre crea problemes que poden derivar en conflictes gens recomanables. L’altra formació de l’oposició, Alternativa Baix Gaià, arriba amb un lideratge molt marcat en la persona de Lluís Suñé, amb Iris Gual com a número dos també molt consolidada i una línia de treball molt ferma després d’estar la majoria de la seva vida política a l’oposició. El resultat és una massa de votants molt consolidada i fàcilment ampliable.

Els partits que fa un any i escaig van passar a l’oposició no han superat quedar fora del govern a causa del vot decisiu d’una regidora que va anar a la llista del PSC i va acabar donant suport a un alcalde convergent. Ho trobo lògic i comprensible. El darrer ple va ser l’exemple padigmàtic d’aquesta situació, i una simple comissió per a l'agermanament amb Villars va provocar una plantada en bloc de l’oposició. La raó: la inclusió de Laura Pradeda en aquesta comissió. I la mateixa Pradeda va marxar de la sala de plens curiosament quan arribava el torn de precs i preguntes. Tot indica que els propers plens mantindran (o augmentaran) aquest nivell d’enfrontament.

Les formacions del govern ho tenen més fàcil a l’hora de projectar els seus candidats, començant per l’alcalde, Daniel Masagué. La gran aposta de Masagué és el pàrquing de Filadors, impulsat amb es diners del Pla Zapatero i haurem d’esperar uns mesos per veure si la història acaba bé. Pàrquing i terminis són sovint termes antagònics. Però el verdader gran repte de Masagué es mantenir l’estabilitat d’ un govern format per cinc colors diferents. Els seus socis intentaran “marcat paquet” i qualsevol detall pot provocar friccions. Per exemple, en temes com la consulta sobre la independència de Catalunya, que ja s’està impulsant a Torredembarra seguint l’exemple d’Arenys de Munt. Dins del govern torrenc conviuen independentistes confessos i espanyolistes declarats amb diverses gradacions pel mig. Les majories són ajustades i els jocs d’equilibris, dignes de la pista del ‘Circ du Soleil’ El que us he dit, una tardor calenta.


Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

Arrenca la tercera temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dilluns 28 de setembre ha tornat Blogs a Ona la Torrea la ràdio municipal torrenca. Ho ha fet com una secció del magazine Ona a la Tarda. Conservem el dia i l'horari: cada dilluns al voltant de les 17:30 hores. Enlloc de l'Albert Bonet, aquest any és la Sònia Ferrer, presentadora del magazine, la veu que m'acompanya en la presentació de l'espai. Seguirem descobrint nous blogs, analitzant la Torresfera, parlant de xarxes socials com el Facebook i tractant l'actualitat d'internet. La gran novetat és que, a més de poder sentir el programa a través del 107.0 FM també podeu sentir-lo per internet al web d'Ona la Torre. També tenim un grup al Facebook amb més de 350 membres i on anirem penjant novetats i continguts.

En aquest primer espai d'aquesta nova temporada hem anat fins a Tarragona per entrevistar per via telefònica el director de Tarragona 21, un nou diari digital que va aparèixer el juliol passat i confirma el boom d'aquests tipus de mitjans de comunicació. Ha estat una entrevista amena i interessant per inaugurar la nova temporada coneixent detalls d'aquest nou mitjà. No dubteu a contactar amb mi a través del blog o del facebook per tot tipus d'aportacions i suggerències per Blogs a Ona la Torre. Ens anem sentint.

Idea empresarial!

Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet. Emprenedors de Catalunya: és el moment de fundar una empresa que tindria dues línies diferenciades de negoci. La primera seria la redacció d’informes. Està demostrat que hi mani qui mani al Govern de la Generalitat, necesiten informes i més informes, encara que siguin tan obvis com la tendència política dels principals columnistes dels diaris catalans. Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze. Negoci segur si et saps moure adequadament per aquests cercles.

Aquesta empresa ideal tindria una segona línia de negoci: l’espionatge. És un mercat en alça. A Madrid s’investiguen govern i oposició, govern d’una banda amb el de l’altra i m’atreviria que els grups de l’oposició també s’investiguen entre ells. I que dir dels diferents sectors dels partits, enfrontats mortalment! El món del futbol, com hem sabut aquest dia, és un altre filó. Espionatge, contraespionatge, auditories de seguretat –com m’agrada aquest terme-… Tan fácil d’entendre que era l’espionatge durant la Guerra Freda!!! Els bons eren l’Espantaocells i la Senyora King, en James Bond o el Michael Caine i els dolents, els russos o els alemanys de l’Est. Comunistes malavats. Ara tot això és més complicat, però més rendible i, en principi, menys perillós.

És una idea de empresa que m’ha vingut al cap aquests dies analitzant l’actualitat. N’he fet un informe i tot! Aquest projecte es podria complementar amb un restaurant d’aquests que t’atraquen a mà armada de tres maneres: el pà (el demanis o no el demanis te’l porten i et claven un euro o més per una llesqueta); els postres (boles de gelat a tres o quatre euros cada una) i la beguda, cafès i licors. En aquest restaurant es podria practicar l’espionatge o preparar els informes. Tot queda a casa.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

M'agrada Manel

Hi ha grups de música que el primer cop que en sents una canço no t'agrada, tot i que amics i coneguts es desfan amb lloances. La segona vegada no t'acaben de fer el pes. Però a l'escoltar-lo un tercer cop en comença a convèncer. I com més el sents més t'agrada. I si ho combines amb un concert te'n fas gairebé fan. M'ha passat amb Manel. El concert de Santa Tecla em va acabar de convèncer que estem davant d'un dels grans grups del moment, dels que animen el panorama musical català després del boom dels noaranta amb Els Pets, Sopa, Sau i companyia.

Manel és una proposta diferent, amb lletres originals com ho són els Antònia Font, un altre grup de referència. Tenen un so diferent, que destaca. El seu primer disc, amb un títol original que ja et crida l'atenció -Els millors mestres europeus-, és una alenada d'aire fresc en el panorama musical del nostre país. Tenen el llistó molt amunt quan es posin a fer el seu segon treball, però mentrestant disfrutarem amb el primer discs i uns concerts que et deixen molt bon regust de boca. Sinó els heu descobert, aconsello que ho feu. I si ja els teniu controlats, disfruteu.

Cròniques de l'altra banda (LXVII): La nova tele

Aquest dilluns 14 de setembre ha passat a la història com la data de l'inici de les emissions regulars del canal de televisió TAC 12. És a dir, el canal públic de Televisió Digital Terrestre (TDT) de l'espai radioelèctric que formen les comarques del Tarragonès, Alt Camp i Conca de Barberà. Des del Consell Comarcal de l'Alt Camp hem observat amb interès el procés que ha portat a l'arrencada del nou canal, impulsat per set municipis d'aquestes comarques, entre els quals es troba Valls. L'Ajuntament vallenc posa diners en aquest projecte, mentre que els consells no hi hem participat econòmicament. Cal tenir en compte que els ens comarcals disposem d'un pressupost molt ajustat per a les competències que tenim delegades.

Tot i no haver participat directament en la creació del canal TAC-12 aquestes dues darreres setmanes ja hem notat la seva presència en els actes del Consell. Han tractat la verema, amb una visita a les vinyes d'un dels productors de la comarca, i també la xerrada sobre la grip A que dimecres va fer el director dels Serveis Territorials de la Salut de la Generalitat, Joaquim Pellejà, a la sala d'actes de la seu comarcal. Esperem que en les properes setmanes el nou canal segueixi fent un seguiment de les iniciatives del Consell. Que no són poques!

El projecte d'un canal d'un canal públic de TDT a nivell comarcal és molt interessant en aquest món globalitzat però en què la informació local genera cada cop més interès. A la gent li agrada veure a la televisió les festes majors, els castells, l'equip de futbol del barri o les protestes per una onada de robatoris en una urbanització. És un gran repte per a TAC 12 cobrir les expectatives tan dels espectadors com de les institucions que hi han posat (o no) diners en el projecte. Com conec la majoria dels professionals que hi treballen crec que podrem gaudir una televisió local de qualitat. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp sempre ens trobaran disposats a facilitar-los la feina.

Grip esquizofrènica (i rendible)

La gestió de la grip A s’ha mogut des que es va declarar el passat mes d’abril entre la fi del món i l’”aquí no passa res”. Per una banda ens han espantat amb xifres de milers –o fins i tot milions- de possibles morts a causa d’un virus que muta perillosament i imprevisiblement. Però també ens han intentat tranquil·litzar assegurant que la nova malaltia és menys virulenta que la grip comuna. Les autoritats sanitàries compten una a una, de forma gairebé macabra, les víctimes mortals del nou virus, però ens adverteixen que la grip normal causa més morts. Ens inunden amb mesures preventives per no contagiar-nos d’aquesta nova grip però ens informen que podria ser que ja l’haguéssim passat i no haguéssim desenvolupat símptomes.

De tot aquest esquizofrènic procés viscut els darrers mesos hi ha una sèrie d’empreses que n’estan traient un profit econòmic. Les autoritats sanitàries recomanen rentar-nos les mans sovint. S’està gastant més sabó. Diuen que hem d’estar amb les defenses altes contra el virus. Més aliments amb vitamines. Des mascaretes ja no se’n troben. Potser al mercat negre. Aconsellen fer reunions per videoconferències. Les empreses i administracions han de comprar aquests sistemes si no en disposen. Cal desinfectar. Per tant, augmenta el costum de desinfectants. I també de mocadors de paper, d’un sol ús. Queda clar que és un virus poc ecològic.

Però el gran negoci el fan les farmacèutiques, inundant de vacunes i antivirals els governs que han de calmar una població alarmada per les inquietants notícies amb què ens inunden tots els mitjans. Però també ens arriba informacions que assenyalen aquest gran negoci de les farmacèutiques i de personatges com l’exsecretari de Defensa dels Estats Units Donald Rumsfeld o l’exvicepresident d’aquest país, Richard Chenney. Unes teories de la conspiració que troben un terreny adobat. Un servidor ja no sap que pensar després de les grans alarmes al voltant del mal de les vaques boges o la grip aviar, que han acabat en gairebé res quan hi va haver un moment que ens avisaven que causarien milions de morts. Tinc la sensació que un dia ens pot acabar passant com el conte d’en Pere i el Llop i quan vingui una pandèmia perillosa de veritat ningú s’ho creurà.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

Nervis, molts nervis a la sagrada Espanya constitucional

La consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt ha generat un greu estat de nervis a Madrid i en certs sectors de la política catalana. La participació i el resultat aclaparador a favor del sí els ha agafat amb el pas canviat. Aquestes reaccions contràries van des de la desqualificació més burda a una crida a la intervenció de les forces armades davant el “peligro secesionista”, passant per lamentables mentides. Parlen de “bufonada i xarlotada” però obren els diaris amb la consulta no vinculant i omplen minuts de ràdio i de televisió desqualificant els qui defensen el dret a l’autodeterminació. Incoherència. Arguments que cauen per si sols. En definitiva, nervis. I el primer que fa el que està nerviós és negar que està nerviós i ignorar el problema. En són exemples Zapatero, que assegura que no creu que la consulta d’Arenys es contagiï arreu de Catalunya, o el Govern català, que no es pronuncia sobre l’ocorregut diumenge a la localitat maresmenca.

Estan nerviosos perquè molts mitjans de comunicació internacional han descobert el problema nacional català i que els independentistes no són extremistas ni marginals sinó que representen almenys un 40% de la població. I això és molt. El món ha descobert que a l’Estat Espanyol no només hi ha un conficte nacional al País Basc sinó també a Cataunya. La internacionalització del problema català el preocupa molt. Estan nerviosos perquè veuen com la taca d’oli s’estén i més municipis catalans poden organitzar ben aviat consultes sobre l’autodeterminació. Estan nerviosos perquè es troben davant d’un acte democràtic i festiu d’un independentisme creixent mentre que el “no” ha estat representada per la Falange, que de democràtica massa no en té.

Estan nerviosos perquè es pensaven que amb el recent acord de finançament els catalans en tenim prou però el que realment una gran majoria del país esperem de l’Estat espanyol del qual en formem part és molt més que un maltracte constant i incompliments flagrants. I ens queda la imminent sentència de l’Estatut, que penja com una espasa de Damocles i encara pot avivar més el foc independentista quan es faci pública. Estan nerviosos perquè veuen que el poble –no la societat civil sinó el poble- va a un pas o dos més endavant que les formacions polítiques i que l’independentisme creixent és transversal i no patrimoni d’un sol partit com abans. I algunes formacions polítiques estan sabent llegir mínimament la situació la situació. Estan nerviosos perquè s’estan adonant que el sòlid edifici constitucional que pensaven tenir té al·luminosi i esquerdes cada cop més grans.

Cròniques de l'altra banda (LXVI): La vinya, en crisi

Després d'un mes de descans torno a escriure les Cròniques de l'altra banda. Encetaré la tercera temporada parlant de la Verema 2009 i introduiré com a novetat que en cada post només tractaré un tema, intentant entrar-hi més a fons. L'Alt Camp és la comarca que pesa més en la Denominació d'Origen Tarragona i hi conviuen tres DO més: Penedès, Catalnya i Cava. La vinya és, doncs, un sector important a la comarca i des de finals d'agost fins a mitjan octubre es recull el raïm. Són productors professionals però tambñepersones que treballen a un altre sector però mantenen les vinyes familiars destinant-hi temps i diners.

Des del Consell Comarcal aquesta setmana hem presentat la Verema 2009 amb la col·laboració de la DO Tarragona i productors. La qualitat de la collita serà excel·lent gràcies a les condicions metereolòiques però la collita, segons els productors, serà dolenta. La raó: el baix preu que fixen els grans el·laboradors pel raïm. Ja fa anys que els preus estan baixant mentre els costos no paren de pujar. El resultat és que cada cop és menys rendible cultivar raïm i ja es comencen a veure vinyes abandonades i aquesta tendència pot augmentar.

Els viticultors estan no només desanimats sinó emprenyats. Una campanya d'inspeccions molt exhaustiva que està portant a terme el Ministeri de Treball és la raó d'aquesta indignació. Cal perseguir els propietaris de vinyes que es beneficien de treballadors sense contracte, pagant-los-hi una misèria, però les accions del Ministeri van més enllà. Insensibles a la situació del sector i desconeixedors dels mètodes de treball s'han obert expedients perquè consideren que partir d'un nombre d'hectàrees calen treballadors. Com cada any també hi ha una persecució als familiars -joves, avis...- que col·laboren en la recol·lecció del raïm.

Un sector amb greus problemes com el de la viticultura se sent perseguit per una burocràcia totalment desconnectada de la realitat i, en canvi, les administracions espanyola i catalana no acaben d'entrar a fons a soluconar aquests problemes. No és normal que els pagesos i ramaders es manifestin cada dos per tres. I és que quan no és un all és una ceba.

Nou ridícul d'Iniciativa

Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa torna a pixar fora de test. Torna a fer el ridícul. La formació liderada per Joan Saura ha anunciat que durant l'acte oficial de celebració de la Diada Nacional de Catalunya boicotejarà l'actuació de la cantant israeliana Noa. ICV-EUiA torna a exhibir la seva pitjor cara, la de la radicalitat totalment injustificada, instal·lant-se en un maniqueïsme lamentable en el conflicte àrabo-israelià. Per a Iniciativa els israelians són molt dolents i els palestins, bons per naturalesa. Només veuen els bombardejos israelians i tanquen els ulls davant els atemptats -també amb bomba- dels palestins.

Un servidor va anar a veure actuar Noa al Camp de Mart de Tarragona. Era la segona vegada que sentia cantar en directe l'artista israeliana i mig en broma vaig dir a alguns dels meus acompanyants que no m'estranyaria algun acte de boicot pro-palestí. Afortunadament no va passar res i ser un concert esplèndid. Però no anava tan mal encaminat. He anat dues vegades a veure la Noa i gaudeixo molt escoltant-la. I aquest agost vaig disfrutar amb ella i la cantant palestina Mira Awad. Van cantar juntes al Camp de Mart. Noa i Mira han col·laborat en el seu darrer disc, Genes & Jeans, i van actuar juntes també a la darrera edició d'Eurovisió. Per tant, suposo que algun gra de sorra hi posa la Noa en buscar la pau al Pròxim Orient? Ha donat el seu suport als darrers bombardejos sobre Gaza? Intentem posar-nos a la seva pell, en un país que pateix el terrorisme. El nostre també pateix aquest problema des de fa molts anys. Però sembla que hi ha terroristes bons i terroristes dolents.

Però és més fàcil fer el numeret del pin i del boicot o assistint a una manifestació que deriva claramaent cap a l'antisemitisme més troba. És més fàcil instal·lar-se en l'odi anti-israelià i alimentar cert electorat emprenyat amb l'acció de govern ecosocialista. És més fàcil predicar aquest món de bons i dolents tan "happy flower". Amics d'Iniciativa: El món és una mica més complicat!

Arenys de Munt com a punt de partida

La II República Espanyola va arribar després d'unes eleccions locals. El primer referèndum per la independència de Catalunya també arriba impulsat des d'un ajuntament. Concretament, des del d'Arenys de Munt. Reconec que aquest plantejament serà molt discutible per a molts que el llegiu, però què voleu que us digui, aquesta Diada Nacional arriba molt més animada que les darreres, marcades per un desencís preocupant. I si ha de ser l'ajuntament d'un municipi de 8.000 habitants qui encengui la metxa, endavant.

La reacció des del Govern espanyol i ja no diguem des d'altres partits, com el PP o UPyD, està sent patètica, com sempre que se'ls planteja que Catalunya pugui decidir democràticament independitzar-se de l'Estat espanyol. I ja no parlem de formacions antidemocràtiques com Falange, aquells que la Llei de Partits no va amb ells tot i ser antònims de democràcia. Separatisme, secessió, traïció, anticonstitucionalitat, radicalitat, il·legalitat… Tots s'omplen la boca amb termes negatius i enarboren la sagrada Constitució com feien amb la creu Cortés, Pizarro i companyia quan anaven a 'colonitzar' Amèrica.

Per a tots ells, ja siguin socialistes, populars o falangistes, la independència de Catalunya és poc menys que la fi del món. I per això el govern de Zapatero s'ha alineat amb règims de gran pedigrí democràtic, com Rússia o Sèrbia, per no reconèixer la independència de Kosovo. Un ridícul espantós, fruit de la por. Doncs no! El referèndum d'Arenys de Munt és autodeterminació, és dret a decidir, és llibertat… en definitiva, democràcia. La consulta popular d'Arenys és una guspira que pot encendre un procés molt interessant. Són ja diversos els ajuntaments que volen seguir l'exemple del consistori maresmenc i convocar la ciutadania sobre seguir pertanyent a l'Estat espanyol.

I la situació actual encara és més apassionant amb la imminent sentència de Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, que pot acabar de sacsejar la consciència nacional de molts catalans i catalanes. Tot i les traves que posa i posarà l'espantat Govern espanyol i que només sap amagar-se darrera una Constitució que cada cop sembla un codi penal, esperem que el Govern de Catalunya estigui a l'alçada i el referèndum d'Arenys de Munt es porti a terme. I més tenint en compte que un dels partits que forma part de l'executiu català es declara des de fa anys independentista.

Publicat al diari electrònic Tarragona21.cat

Els Pets fan soroll (i una bona dosi de nostàlgia gola avall)

Aquest dissabte Els Pets van tocar a Torredembarra per tercer cop en dinou anys. Va ser dins de la gira Els Pets fan soroll i a la pista d'atletisme de la Unió Deportiva Torredembarra es van congregar uns quants centenars de seguidors -algun miler- de bona part del Camp de Tarragona. I havia molt bon ambient. Va ser un bon concert. Curt, com darrerament ens tenen acostumats els de Constantí, però intens i emotiu. I és que Els Pets són indisociables de l'adolescència i de la joventut de molta part la meva generació i també de les generacions anteriors i posteriors.

Els Pets van incloure en el concert torrenc un bon nombre caçons de la primera època. Alguns eren temes que feia anys que no tocaven i que et transportaven als anys noaranta, els del boom del rock català, amb el trío de Constantí com un dels grans protagonistes. Vespre sempre et remou l’interior i la festivitat de Menja avellanes i Vine a la festa (i valgui la redundancia) són molt encomanadisses. S’ha acabat continua sent, per a mi, la millor cançó composada per Els Pets. Altres temes com El Silenci criminal o Ella m’estima em van fer retrocedir gairebé dues dècades mentre, els més joves del concert feien cara de no saber si aquests eren nous temes dels Pets.

La pista d'atletisme de Torredembarra està a uns pocs metres de la pista de futbito –ara s’hi ha costruït el pavelló cobert- on l'estiu de 1990 van tocar els Pets per primer cop a Torredembarra, en un concert interminable que no vaig acabar ni de veure. Tenia dotze anys. Eren aquells concerts en què volaven preservatius inflats quan Els Pets tocaven Profilàctic, cançó de la qual aquet dissabte no es van enrecordar però que va ser l’himne d’una generació. Els Pets han anat evolucionant i a vegades sembla que siguin un grup molt diferent d’aquell rock agrícola de finals dels vuitanta tan despreciat per molts puristes de la música però que ens han acompanyat durant més de dues dècades a moltes catalanes i catalans I no serà casulaitat que portin gairebé un quart de segle dalt dels escenaris. En definitiva, un concert dels Pets de tant en tant sempre va molt bé.

Agost

S’ha acabat l’agost, el mes que demostra que el nostre país encara està encara força lluny de l’Europa més pròspera. És normal que durant el vuitè mes de l’any el nostre país es paralitzi fins a nivells tan exagerats? Per començar les administracions públiques declaren l’agost com a inhàbil. Qualsevol tràmit, per molt urgent que sigui, pot quedar tranquil·lament penjat fins ben entrat el setembre. Moltes empreses que tenen estreta relació amb la cosa pública es veuen obligades també a tancar fins el setembre i empreses que interactuen amb aquestes empreses els passa el mateix. És un efecte en cadena imparable.

La nostra vida diària també es veu afectada. Els diaris s’aprimen –algun fins i tot es deixa de publicar-se- i la programació de televisió és més lamentable que mai, farcida de reposicions i programes infumables. Fins i tot els festivals d’estiu finalitzen gairebé tots la primera o segona setmana d’agost. I la segona quinzena? I no parlem de les activitats per als infants i joves, que en la seva gran majoria tanquen paradeta l’agost i alguns pares es veuen obligats a agafar vacances per fer-se càrrec dels fills. Tampoc no et pots treure el carnet de conduir tot i que és l’època que els estudiants –l’edat en què la majoria se’l treuen- ho tenen millor per assistir a classe i examinar-se. Les autoescoles, però, tanquen.

El país funciona al ralentí i tothom fa vacances o vegeta en el seu lloc de treball navegant per internet. Excepte una minoria, els qui treballen en els serveis bàsics, que continuen fent funcionar el país, molts multiplicant-se per cobrir els que si fan vacances l’agost. Qui vol marxar de viatge troba els preus elevats perquè tothom coincideix en aquest grapat de setmanes. I hi ha qui només pot marxar en aquesta època de l’any o en els ponts, en què es produeix la mateixa inflació. Els ponts són un altre fenomen a estudiar, però ho deixarem per un altre article.

Durant l’agost, les poblacions de la costa catalana estan saturades i els serveis públics i les infraestructures no donen a l’abast. Les ciutats de l’interior queden despoblades i ofereixen una imatge de gairebé ciutat fantasma. A la resta d’Europa les vacances estan més repartides al llarg de l’any i a l’agost no experimenten aquesta ralentització tan radical. Però l’agost es manté al nostre país com el mes oficial de vacances, i sovint costa molt desmarcar-se d’aquesta institucionalització, tot i que són cada cop més els qui opten per aturar la seva activitat laboral en altres mesos de l’any. Sempre que puguin o els deixin, és clar.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat