Els cent dies de Ricomà

Us n’enrecordeu quan els governs tenien cent dies de gràcia? En èpoques que encara no existia Twitter, els grups de l’oposició deixaven fer als executius i alcaldes novells durant aquests primers tres mesos i escaig posteriors a la presa de possessió. Aquesta mena d’acords no escrits han saltat pels aires en aquesta època que vivim de fang i massa brutícia en la política, supurant sobretot a les xarxes socials. El Govern Ricomà ha estat analitzat amb lupa des de gairebé l’endemà de la seva presa de posessió, sobretot per un grup socialista que sembla que no ha superat haver estat dessallotjat després de dotze anys del govern tarragoní, i amb Sandra Ramos com a figura ascendent, repetint cada setmana que Tarragona patirà les set plagues amb Esquerra manant a la plaça de la Font. Ciutadans i PP, castigats pels resultats electorals del maig, també rivalitzen amb el PSC a veure qui acusa més de sectari al batlle republicà. I la pancarta a favor dels presos polítics que encara penja al balcó del consistori quan escric aquest article és un terreny adobat per aquesta guerra de símbols on tothom pot treure’n rèdit. Menys la ciutadania.

El nou executiu local de Tarragona sembla que encara estigui situant-se, obrint calaixos i  descobrint alguns esquelets de l’època socialista. Ha comès algunes relliscades no forçades, com la polèmica de la plaça del cap de Cultura, i s’han hagut d’empassar alguna promesa electoral, com la no a turada del polígon Ten Brinke. La feblesa del bipartit ERC-Comuns és evident, amb la CUP i Junts a cada costat i amb la incompatibilitat manifesta per estar en un mateix govern. Amb l’elaboració dels pressupostos de 2020 arriba l’hora de la veritat i el regidor d’Hisenda, Jordi Fortuny, haurà de fer geometria variable nivell llegenda -que diuen ara els mil·lenials- per no abocar a Ricomà a una qüestió de confiança per tirar endavant els seus primers números. Els segons cent dies de govern Ricomà seran més importants que els cent primers.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Són massa llargues les vacances d’estiu?

“Les vacances d’estiu són massa llargues” era una frase que a finals del mes d’agost i principis de setembre escoltava molt sovint a casa quan era petit. Tres dècades després repetim aquesta mateixa frase quan ens trobem els pares i mares que tenim fills en edat escolar. I és que el període de vacances escolars continua sent el mateix -més de 80 dies seguits- tot i els enormes canvis socials experimentats al nostre país. Per exemple, als anys vuitanta eren una minoria les mares treballadores i ara la minoria són les famílies on només un membre de la parella treballa- i quan això no succeeix, gairebé mai és per voluntat pròpia.- De mitjana, la majoria de parelles sumen 60 dies de vacances en el millor dels casos i... potser és qüestió de coincidir almenys un parell de setmanes, no? 80 dies per una banda... 45 per l’altra. Els números no surten.

Altres països tenen un sistema de vacances escolars més repartides durant l’any i defensen que els resultats acadèmics són millors, enfront una desconnexió (i reconnexió) tan llarga del ritme escolar. Però molts mestres de casa nostra avisen que les instal·lacions escolars no estan preparades per fer classe durant part de l’estiu. L’imparable canvi climàtic que els afectarà les properes dècades amb estius més càlids no farà aque aquests països s’apuntin al nostre model de megavacances escolars. També un canvi de model al nostre país cap a una redistribució de més periodes sense classes durant l’any requeriria la implicació a fons de les empreses i l’administració. Actualment un sol dia de lliure disposició de les escoles provoca autèntics drames logístics en algunes famílies.

Dijous tornarem a la -beneïda per molts- rutina i aquest debat quedarà altre cop aparcat. I l’estiu vinent tornarem a lamentar el llarg periode de vacances dels nostres fills i molts haurem de recórrer als soferts àvies i avis i als casals i campus d’estiu, un gran negoci que sagna les butxaques de molts pares i mares. Cal un debat a fons i ampli sobre la distribució de les vacances escolars. I per això és necessita valentia, una característica que escasseja en la nostra classe política.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

L’excepció independentista

Em sorprèn la gran quantitat de persones que està entre indignada i estranyada de l’exhibició de mal rotllo entre Esquerra Republicana i l’espai postconvergent, que ha arribat al seu punt àlgid aquesta darrera setmana amb el pacte entre JxCAT i el PSC a la Diputació de Barcelona, amb rèpliques com l’acord al Consell Comarcal del Tarragonès.  Però si aquest és l’estat natural de les dues grans famílies de l’independentisme -abans nacionalisme- català! L’excepció que confirma la regla és l’aliança d’aquests darrers anys. Quan han pactat les dues forces polítiques els últims 40 anys? En igualtat de condicions, Jordi Pujol va optar sempre pel PP enlloc d’ERC i els republicans van bastir dos governs tripartits deixant els convergents a l’oposició.

I si poseu la lupa  en els diferents Ajuntaments catalans no abunden els pactes entre republicans i postconvergents. A l’inrevés! Són molts els municipis on els militants de les dues formacions no es poden ni veure. Son l’aigua i l’oli. M’explicava un alt càrrec republicà com de difícil compartir la campanya de Junts pel Sí el 2015 -en la imatge- amb els candidats del PDECat. La negativa reiterada d’ERC a una llista unitària en les darreres convocatòries electorals que han proposat els neoconvergents encara ha refredat més les relacions entre uns i altres.

L’objectiu comú de la independència ha tapat durant alguns anys tota aquesta mar de fons, però en un moment baix del procés com és l’actual, tot aquest bagatge de mala relació secular ha aflorat de la forma més descarnada i els nouvinguts a la política, que no havien conegut res més que la fràgil unitat independentista, ara es mouen entre la desorientació i la indignació. La crisi entre ERC i la postconvergència serà difícil de tancar i la reacció de l’electorat independentista davant d’una nova convocatòria, difícil de preveure. Els partits polítics són eines -molt cares de mantenir per cert- i si aquestes eines deixen de ser útils per una part important de la ciutadania en poden sorgir de noves.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Deixeu que Ricomà sigui Ricomà

Pau Ricomà ja és alcalde de Tarragona. Ha pujat al tren. No hi ha hagut sorpresa i la majoria alternativa sorgida del 26-M ha quallat en un govern ERC-En Comú Podem amb el suport extern -per ara- de Junts per Tarragona i la CUP. Un dels primers missatges de Ricomà ha estat que iniciarà el seu mandat visitant totes les escoles de la ciutat. Un gest molt diferent d’aquell primer de Ballesteros pintant de blanc la zona blava del Camp de Mart. El nou alcalde ha anunciat que serà el ple el que decideixi si es penja el Llaç groc a l’ajuntament. A Barcelona, Ada Colau ja el penjava dilluns. I Ricomà prioritza la constitució dels consells de districte, la plasmació més clara de la participació ciutadans que tant ha defensat en campanya.

Són els primers passos del nou alcalde de Tarragona, que gaudirà –esperem- dels cent dies de gràcia. Però passat Santa Tecla haurà de començar a treballar de valent per aprovar els seus primers pressupostos, amb el repte de trobar el mínim comú denominador entre la CUP i Junts per Tarragona, i desplegar el programa de govern de govern pactat. No serà un mandat fàcil. Ni molt menys. L’oposició serà dura i la relació entre els socis d’investidura, complicada. Dídac Nadal ja ha donat alguna pista. Serà en aquests moments quan descobrirem la capacitat de lideratge de Pau Ricomà. Però no espereu l’estil  Ballesteros i menys, el de Joan Miquel Nadal. Són tres perfils polítics i personals molt diferents. Deixeu que Ricomà sigui Ricomà.

El tren de Pau Ricomà

En la vida -i en la vida política també- hi ha un moment que passa un tren. Hi puges o no hi puges, però difícilment en torna a passar un altre. L’alcaldable d’Esquerra Republicana a Tarragona, Pau Ricomà, es troba en aquest moment. Amb els resultats de les eleccions del 26-M s’ha situat a uns centenars de vots de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i amb els mateixos regidors, set. Ricomà té l’oportunitat de convertir-se en el primer alcalde republicà de Tarragona de l’actual democràcia.  Ho pot aconseguir pel camí més fàcil, que és un pacte amb Ballesteros i repartir-se dos anys l’anys l’alcaldia amb l’actual batlle socialista, que ja ha dit que serà generós -per mantenir-se en el càrrec sigui com sigui-. Ricomà ha descartat, però, aquesta opció, mantenint la coherència amb el que ha dit en campanya. i molts cops això no passa i s’imposa allò de “dónde dije digo...”.

I l’altra camí és el difícil, el d’una complicada quadratura del cercle. Una obra d’enginyeria política: aconseguir els vots a favor de Junts per Tarragona, la CUP i els Comuns al mateix temps. Difícilment podran justificar Dídac Nadal i Laia Estrada haver mantingut Ballesteros en el càrrec. Un altre tema és compartir govern. I els Comuns? Aquests dies estan assimilant l’èxit electoral d’haver obtingut dos regidors, però a mesura que s’acosti el 15 de juny, data en què s’haurà d’escollir el nou alcalde,els Comuns hauran de mullar-se i decidir si aposten per un canvi històric a la ciutat o allargar uns anys més l’etapa Ballesteros. La porta de tren de Ricomà l’obriran (o la tancaran) Carla Aguilar-Cunill i Hernán Pinedo.

Ricomà farà tot el possible perquè aquesta porta s’obri. És l’oportunitat de la seva vida. I no hi té res a perdre, perquè ser alcalde de la seva ciutat és l’única i darrera aspiració de la seva vida política. Però Ballesteros, que té en joc la seva supervivència política, jugarà totes les cartes i trumfos que tingui i, si convé, situarà Tarragona enmig del tauler polític català, on comuns i socialistes tenen altres interessos comuns –i valgui la redundància-. I un altre tauler de joc és la Diputació, on JxCAT i el PSC podrien pactar en detriment dels republicans. I Ballesteros en té prou que una de les tres forces que necessita ERC no voti Ricomà per ser automàticament reelegit com a cap de llista més votat. Tenim davant nostre dues setmanes apassionants, un House of Cards a la tarragonina.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Els perquès del terratrèmol torrenc

Que ha passat aquest 26 de maig a Torredembarra? Per què Esquerra Republicana ha obtingut una inesperada majoria absoluta? Perquè un dels plens més fragmentats del país estarà format només a partir del 15 de juny per quatre grups municipals? Les causes de fenòmens polítics com aquests són diverses. Una primera dada important és la participació en els comicis torrencs, que ha pujat més de 7 punts i ha elevat la barrera del 5%. El cost del primer regidor s’ha situat per damunt dels 340 vots. Això  afavoreix les forces més votades i permet amb poc més d’un 36% dels vots emesos obtenir una majoria absoluta.

Amb una alta participació es creen les condicions perquè obtenir una majoria absoluta sigui més fàcil, però has de sumar molts vots per obtenir-la i Esquerra ho ha aconseguit, després de quatre anys liderant un govern des de l’alcaldia. I completant quatre anys sense cap gran crisi entre socis. Cal tenir en compte que des del segle passat -concretament el convergent Santiago Segalà el 1999- cap alcalde de Torredembarra havia completat un mandat municipal. I Eduard Rovira ho ha aconseguit amb el PSC i Alternativa Baix Gaià com aliats. I la ciutadania ho ha valorat.

Obra de govern aquests quatre anys? Molta de micro i poca de macro. No ha estat un mandat de grans projectes, sinó de redreçar Torredembarra després del sotrac de l’esclat del cas Masagué. I aquí arribem a una de les claus del resultat estratosfèric d’Esquerra. Cinc anys després, el trauma d’aquells dies de vergonya i desconcert ha aflorat i la ciutadania ha buscat l’antítesi d’aquell alcalde que va sortir a totes les portades de diari i noticiaris de ràdio i televisió. La discreció d’Eduard Rovira ha estat posada en valor.

I no podem oblidar un altre ingredient essencial en aquesta a majoria absoluta i és la fortalesa com a marca electoral d’Esquerra Republicana, en ascens a tot el país. En vam tenir la primera mostra en les eleccions generals del 28-A superant la barrera dels 2.000 vots, però en els comicis locals, ERC ha fregat els 2.500 sufragis, més del doble que els 1.100 obtinguts fa quatre anys. Votants que no estan tan implicats en la vida política torrenca i que amb prou feines coneixen el nom de l’alcalde han optat per posar dins l’urna el sobre blanc amb les sigles d’Esquerra.

La majoria absoluta d’Esquerra no ens ha d’impedir analitzar alguns detalls interessants dels resultats de la resta de forces polítiques. El PSC ha guanyat la seva batalla particular amb Ciutadans i l’ha superat en 300 vots i un regidor. Vale Pino ha derrotat Toni Cruz, que ha obtingut un resultat molt discret si tenim en compte les ambicioses expectatives que tenien. L’altra formació que ha assolit representació ha estat Junts per Torredembarra, amb una única acta, la d’Anna Magrinyà. Ha tret gairebé els mateixos vots que fa quatre anys, consolidant-se el sorpasso  d’ERC a CiU.

I on caldrà molta autocrítica és a l’espai de l’esquerra radical i transformadora, que han rebut una bona lliçó de com funciona la Llei d’Hondt. La divisió de candidatures i la incapacitat de teixir coalicions a causa dels personalismes -alguns cops disfressats de desacords programàtics- els ha portat a quedar fora del ple. En el cas de la CUP, per una vintena de vots, però una altra formació com l’Alternativa Baix Gaià, membre del govern municipal i que s’havia mantingut tres mandats amb dos regidors, ha perdut més de dos terços dels seus vots i ha quedat com la força menys votada. En Comú i Podem han anat també per separat i sumats haurien obtingut un regidor. I l’aventura de Guanyem Torredembarra també ha acabat amb un nombre insuficient de vots per ser al ple. El mateix li ha passat, en l’altra banda de l’espectre polític, al PP, que no tindrà representació per primer cop des dels anys 80.

A partir del 15 de juny Torredembarra viurà una situació política inèdita des del període 1987-1991 quan Celestí Salort i el GIT van disposar de majoria absoluta. És una oportunitat i una responsabilitat que Esquerra ha de saber administrar molt bé i que serà molt difícil de mantenir per als republicans en les properes eleccions. I per què no es pot ampliar aquesta majoria absoluta amb un acord amb els seus actuals socis de govern, els socialistes, reforçats també després del 26-M? A Torredembarra li aniria bé un govern fort, de 13 regidors, per afrontar els reptes de futur que té sobre la taula i que s’han convertit en inajornables.

Esquerra i el PP fan història a Tarragona

Els resultats electorals de les eleccions espanyoles celebrades diumenge tenen moltes lectures i una és en clau tarragonina. La nostra circumscripció reparteix sis escons i han tornat a quedar molt repartits. Però no tant com fa tres anys. Esquerra Republicana ha obtingut dos escons -Jordi Salvador i Norma Pujol- i ha guanyat les eleccions al Congrés espanyol per primer cop des de la Segona República, imposant-se en la gran majoria de municipis. Aquesta victòria històrica republicana esmicola aquell mantra tan repetit darrerament de Tabàrnia i és que les forces independentistes han obtingut la meitat dels escons en joc a la circumscripció tarragonina.

El sondejos han tornat a fallar i els socialistes només han aconseguit un escó, per a l’incombustible Joan Ruiz. Tot i guanyar a Tarragona ciutat i altres de les grans ciutats, no n’han tingut prou per aturar l’onada de vot republicà. Tres forces més han aconseguit un representant per Tarragona, separades només per centenars de vots. Ciutadans ha quedat tercer, millorant lleugerament el resultat de fa tres anys, i ha superat per poc a JuntsxCatalunya, que ha tornat a deixar enrere les enquestes negatives i només ha baixat unes dècimes respecte CDC en la darrera convocatòria. En Comú Podem s’ha quedat amb el darrer escó tarragoní, amb un cert regust amarg, ja que de primera força el 2016 han caigut a la cinquena. Ismael Cortés estarà al Congrés, però els ecosocialistes perden gairebé deu punts respecte fa només tres anys.

El PP ha fracassat rotundament -aquí les enquestes l’han encertat- i Jordi Roca queda fora del Congrés, on només hi haurà una representant per Catalunya -que no és catalana-, Cayetana Álvarez de Toledo. Paradoxalment Roca haurà de lluitar ara per ser regidor al Catllar, on en serà cap de llista el proper 26-M, una població on per cert els populars han tret 23 vots menys que VOX. Aquesta situació es repeteix en altres poblacions de la circumscripció tarragonina, on el PP només ha superat l’ultradeta per un miler de vots.

Sense gairebé temps per analitzar  a fons els resultats, ara toca afrontar unes noves eleccions,les municipals, que es convertiran en una mena  de segona volta en què aquests partits poden aprofitar l’onada del 28-A per reforçar el seu poder local o almenys evitar  perdre representació, aquest cop en els ajuntaments tarragonins. En quatre setmanes ho sabrem tot plegat.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Menys llistes i molta incertesa a Torredembarra

La graella final de les properes eleccions municipals de Torredembarra ja està definida. Seran finalment onze candidatures les que aspiraran a seral ple municipal, dues menys que fa quatre anys, quan van ser tretze, vuit les quals van obtenir representació. Serà inevitable que algunes d’aquestes llistes quedin fora del ple i poden haver-hi canvis substancials en la distribució de regidors, que podria afectar o reequilibrar la majoria de govern actual, formada per Esquerra Republicana, Partit Socialista i Alternativa Baix Gaià.

Les dues forces polítiques que van ser les més votades fa quatre anys -Esquerra Republicana i Ciutadans- es disputen la victòria que el sistema electoral premia garantint l’alcaldia si no s’aconsegueix sumar un pacte de nou regidors com a mínim. Esquerra, liderada per tercer cop per l’actual alcalde, Eduard Rovira, repeteix els cinc primers llocs de la llista. La continuïtat és absoluta. Els republicans compten amb quatre representants al ple i aspiren a sumar un cinquè. Un sisè regidor seria un gran èxit: des que hi ha disset cadires al ple, només CiU ho va aconseguir el 2011.

Ciutadans, el grup més nombrós de l’oposició, que també repeteix Toni Cruz com a cap de llista i, amb Javier Ramírez com a escuder, té tres regidors i es presenta com la gran alternativa als republicans. La formació taronja va ser la més votada en les darreres eleccions al Parlament, però en uns comicis municipals -i més a Torredembarra- no és aconsellable fer comparatives molt exactes.  I és que el Partit Socialista és el tercer en discòrdia, amb un liderat molt reforçat del fins ara número dos, Vale Pino, que pot mossegar amb força l’electorat taronja i superar els tres regidors que tenen des de 2011.

JuntsxCatalunya repeteix candidata a l’alcaldia: Anna Magrinyà. La resta de la llista està molt renovada respecte la darrera de CiU a Torredembarra, que el Cas Masagué i l’escissió d’Avui Democràcia la va deixar amb només dos regidors. Recuperar el tradicional votant convergent és el repte pe recuperar terreny. Un repte complicat. També té dos regidors l’Alternativa Baix Gaià, que canvia per primer cop de cap de llista des de la seva creació. Lluís Suñé deixa pas a Clara Solivellas, actual edil d’urbanisme. L’embús de candidatures en l’espectre més esquerrà de l’electorat i l’adéu del  líder històric amenaça deixar l’Alternativa amb només un regidor.

La CUP és el gran competidor per al vot de l’esquerra independentista. Van negociar una candidatura conjunta amb l’Alternativa per segon cop i les converses van tornar a descarrilar. Toni Sacristan repeteix com a candidat amb l’objectiu de mantenir-se al ple fins d’aquí dos anys, quan el rellevaria un altre membre de la candidatura. També el PP vol seguir al plenari malgrat la línia descendent a nivell de Catalunya i per aconseguir-ho confien altre cop en Núria Gomez, alleujada després que VOX no es presenti a Torredembarra, una candidatura que havia d’estar liderada pel número sis popular fa quatre anys, Jordi Fernández. Finalment, l’incombustible Rosa Maria Guasch, la més veterana del ple municipal, vol seguir com a regidora al capdavant de la formació independent Avui Democràcia.

Les novetats electorals venen per la banda de l’esquerra. La més destacada és el retorn a la política d’un ex-alcalde, Enric Grangel, que el 2011 va ser el cap de llista del PSC i ara lidera una coalició entre Moviment d’Esquerres (MES) i  Som Alternativa, d’Albano Dante Fachín, amb el nom de Guanyem Torredembarra. Grangel va intentar obtenir un lloc a la llista d’ERC -el soci habitual de MES- i no ho va aconseguir. Torredembarra en Comú  aspira a entrar al plenari amb Carles Fuxet com cap de llista, però la manca d’entesa amb Podem, que es presenta en solitari a Torredembarra, amb Luis Fernando Turrens al capdavant, li resta moltes opcions de poder entrar el ple.

Aquesta és la graella de sortida de les eleccions municipals de Torredembarra. Tot apunta a que es mantingui la fragmentació actual del ple i calgui un govern almenys de tres socis, però la divisió extrema a l’esquerra de l’espectre ideològic i la concentració de vot útil en formacions com Esquerra, Ciutadans o el PSC podria reduir les llistes representades al ple. El que està clar és que hi haurà menys renovació que fa quatre anys, ja la continuïtat és la nota denominant en la majoria de formacions. Després de la trencadissa de 2015, els qui han estat al govern i oposició aquesta darrers quatre anys afronten una revàlida.

Foto: tarragonadigital.com

Ballesteros 1.9

Fa uns dies vam conèixer la candidatura amb què Josep Fèlix Ballesteros aspira a revalidar per tercer cop l’alcaldia de Tarragona. Poques sorpreses ens ha deparat l’alcalde socialista, que manté el mateix patró de les darreres convocatòries a l’hora d’elaborar les seves llistes electorals. La candidatura Ballesteros 1.9 fa una combinació de continuïtat i fitxatges per afrontar el desgast d’un darrer mandat marcat pel fracàs dels Jocs del Mediterrani, l’ombra judicial d’Inipro i un pacte controvertit amb el PP.

Parlem primer de cares noves. Ballesteros recorre per segon cop a un fitxatge “esportiu”. El 2011 va ser l’atleta Natalia Rodríguez -que va durar ben poc, per cert- i ara ens trobem amb la referència basquetbolística de la ciutat, Berni Álvarez, en el número cinc. L’altra incorporació independent prové del moviment veïnal, Cristina Berrio, vuitena, a la recerca de retenir el vot als barris de Ponent, el tradicional feu -cada cop menys- socialista. Un dels fitxatges de fa quatre anys Francesc Roca, setè, es consolida a la llista.

Un cas curiós és el número dos. Des de 2007 fins ara, la persona que ha ocupat aquest lloc, només ha durat quatre anys al ple. Lola Herrera, Paco Zapater, Elvira Ferrando... i ara, Sandra Ramos, militant socialista enlloc del tradicional perfil independent . Del pinyol primigeni de Ballesteros d’abans d’arribar a l’alcaldia només repeteixen el seu amic i escuder Pau Pérez, que puja al tercer lloc,  i la portaveu del govern, Begoña Floria, quarta. En els primers llocs de la candidatura trobem Ana Santos, que fan menys que va fer el salt a la política institucional.

Cauen de la llista el delfí Javier Villamayor, que paga el fracàs -no reconegut per Ballesteros- dels Jocs Mediterranis, la hiperactiva Elvira Ferrando, el responsable d’Urbanisme, Josep Maria Milà i Ivana Martínez, que ja havia anunciat fa setmanes la seva retirada. Però el millor fitxatge de Ballesteros no surt a la llista aprovada divendres- És Pedro Sánchez i un hipotètic bon resultat el 28 d’abril, que pot donar impuls a una candidatura socialista tarragonina a la baixa, com ho demostra que, des que la candidatura Ballesteros 0.7 va fregar la majoria absoluta, perd regidors en cada contesa electoral.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

28 dies

28 dies. Aquesta és la distància temporal entre les eleccions espanyoles del 28 d’abril i les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha acabat escollint el darrer cap de setmana d’abril gairebé per eliminació, fruit d’un càlcul demoscòpic, el fracàs “provocat” de les converses amb ERC i PDECat i avançar-se al desgast a què el sotmetria el tripartit de dreta si endarrerís els comicis a la tardor. En aquestes línies em volia centrar en els efectes que poden tenir la proximitat de les eleccions generals en les municipals.

Mai havia passat que entre aquests dos tipus de comicis hi hagués només 28 dies de separació i és una evidència que no es poden deslligar uns dels altres. Cada municipi té unes dinàmiques concretes i no és el mateix un alcalde que es presenta a la reelecció que un candidat que aspira per primer cop a l’alcaldia. Ni una ciutat de més de 100.000 habitants que un municipi amb uns pocs milers. O uns centenars. Però hi ha partits i espais polítics que poden patir molt en la majoria d’Ajuntaments si els resultats el 28-A no els són positius. O directament catastròfics. El PP pot quedar fora de molts plens municipals si Casado punxa, que voldrà dir que Ciutadans i VOX han tret un bon resultat. Un mal resultat de JuntsxCAT pot deixar en molt mala situació els candidats municipals neoconvergents i les perspectives electoral de Podemos i les seves confluències, guanyadors a la circumscripció de Tarragona en les dues darreres convocatòries a les Corts espanyoles, tampoc no són massa optimistes, sumits en lluites intestines.

Qui té més a guanyar? Doncs Ciutadans, VOX i Esquerra Republicana. Forces clarament a l’alça i que seran percebuts pel votant com a carro guanyador i un vot útil. Els socialistes són una incògnita. Poden aprofitar l’efecte d’una triomf ampli de Pedro Sánchez o experimentar una perillosa desmobilització si la victòria és pírrica i insuficient per formar govern. El 28-A serà la verdadera enquesta del 26-M. No caldrà cuina i, com totes les enquestes, influirà en un nombre important de votants. Un maldecap més pels caps de campanya d’eleccions municipals.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

El conflicte català irromp en la ficció política nord-americana

En el capítol 9 de la cinquena temporada de la sèrie nord-americana Madam Secretary ha aparegut el conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol. Madam Secretary és una sèrie actualment en antena -es pot veure per Movistar Fusion- i tracta sobre el dia a dia del Departament d’Estat -el ministeri d’Exteriors- del Govern dels Estats Units a partir de l’arribada al càrrec de secretària d’estat d’Elisabeth McCord -intepretada per Tea Leoni-, una ex-agent de la CIA, que havia estat a les ordres del president dels Estats Units quan era el director de l’agència espionatge. La sèrie es desenvolupa al voltant de l’equip i la família de MacCord amb trames que s’alimenten de conflictes internacionals reals o creats pels guionistes. Podríem dir que Madam Secretary és una sèrie enllaça amb l’esperit de The West Wing, amb grans dosis d’idealisme, però amb republicans de protagonistes, molt allunyada de la foscor i la corrupció de House of Cards o Scandal.

En el capítol en qüestió, la trama aborda la negociació d’una hipotètica entrada de Sèrbia i Kosovo a l’OTAN, un treball d’orfebreria diplomàtica liderada per Elisabeth McCord i els seus col·laboradors, que es veu amenaçada per l’oposició frontal de l’Estat espanyol a causa del conflicte amb Catalunya. És antològica la “bronca” de la secretària d’Estat a la número dos del ministeri espanyols d’Afers Estrangers, quan li retreu el bloqueig a l’entrada de Kosovo tot i el difícil acord aconseguit entre els dos països, que van patir una sagnant guerra el 1999. Realitat i ficció molt ben lligades. No seguirem per no fer un spoiler del capítol.

És simptomàtic que una de les principals sèries de ficció política dels Estats Units inclogui en les seves trames el conflicte que vivim entre Catalunya i l’Estat espanyol. Sembla que els esforços d’internacionalització del “cas català” obtenen alguns fruits. En aquest capítol, l’Estat espanyol no queda massa ben parat, guanyant-se un bon “clatellot” de la màxima responsable de la diplomàcia nord-americana.

Fa poques setmanes vam viure un conflicte entre l’Estat Espanyol i el Comitè Olímpic Espanyol al voltant del reconeixement dels esportistes kosovars. Finalment l’Estat espanyol va haver de baixar el cap i reconèixer aquest petit estat balcànic, que es va independitzar unilateralment de Sèrbia. Un altre ridícul internacional de l’Estat espanyol, però aquest ben real. 

I una recomanació: si us va agradar The West Wing, seguiu Madam Secretary. No arriba al nivell de la genial creació d’Aaron Sorkin, però la sèrie de la factoria Barbara Hall manté un alt nivell i té moments molt interessants. No és casualitat que hagi arribat ja al capítol 100. En aquesta ciquena temporada hem pogut veure un “cameo” conjunt de tres exsecretaris d’Estat: Madeleine Albright, Colin Powell i Hillary Clinton.  Poca broma.

No diràs el nom dels autònoms en va

Aquestes darreres setmanes, a partir de l’acord entre el PSOE i Podemos en els pressupostos de l’Estat de 2019, tots els partits estan parlant molt dels treballadors autònoms i les millores (o empitjorament) de les seves condicions. Uns diuen que els autònoms pagaran menys impostos per exercir la seva activitat i els altres, que hauran de pagar més. La nebulosa habitual, que fa ans que dura i només s’aclareix quan l’autònom comprova el que ha de pagar cada mes per la seva condició. I aquesta quantitat sempre puja. També quan l’economia no va bé i entre el paquet de mesures del govern de torn hi ha la pujada als autònoms. Ho va fer el PP el 2012, quan va augmentar del 15% al 21% l’IRPF de les factures i només ho va baixar uns mesos abans de les eleccions. Lagarto, lagarto!

De mesures a favor dels autònoms n’he vist ben poques des de fa sis anys que en sóc i només han anat encaminades als que comencen la seva activitat, la majoria dels quals, segons indiquen els estudis, deixen la seva activitat al cap de poc temps. Pels que portem anys i fins i tot dècades com a autònoms, i que en som la gran part dels inscrits a aquest règim, cap millora real en el dia a dia. A l’inrevés. I sempre queda pendent abordar la xacra que són els falsos autònoms. En podem parlar un altre dia.

I ara, quan sents cants de sirena des del Govern Sánchez, la malfiança és absoluta i ja ens veiem amb la quota augmentada el 2019. El 2020 qui sap que passarà i més amb la crisi -o alentiment econòmic que prefereixen dir alguns- que sembla que s’acosta inexorablement. Per tant, deixeu d’omplir-vos la boca uns i altres amb els autònoms, mireu a Europa quin és el tracte fiscal que donen i, com deia aquell que ara és senador, fets no paraules. I això és fa amb un gran pacte d’estat i no la baralla política contínua amb els autònoms com a munició. Per cert, quants polítics que exerceixen altes responsabilitats han estat autònoms en algun moment de la seva vida laboral?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

L’hora d’Alejandro Fernández

Fa deu anys, un jove Alejandro Fernández va sortir en les travesses per convertir-se el secretari general -numero dos- del Partit Popular de Catalunya en aquell tumultuós congres per escollir el successor de Daniel Sirera “el breu” al capdavant del partit. Al conclave van entrar Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera com a candidats i, després de la intervenció de la direcció estatal, van acabar sortint Alícia Sánchez-Camacho com a presidenta i Jordi Cornet com a secretari general. Els congressos del PP català són imprevisibles.

Deu anys després, el PPC prepara un altre congrés per escollir un nou líder. I aquest dilluns, tres dies després de la renúncia de Xavier Garcia Albiol, Fernández ha anunciat que optarà a la presidència. Feia mesos que preparava aquest pas endavant. Almenys des de la desfeta popular de les darreres eleccions al Parlament, que gairebé va deixar sense escó el polític tarragoní. Només el vot exterior el va salvar.

Aquest congrés sembla que té el guió escrit i Fernández no tindrà rival. Almenys d’entitat. No és el moment de batalles intestines. El seu suport inequívoc  i matiner a Pablo Casado durant la batalla per la successió de Rajoy va ser molt calculat. Ha jugat també al seu favor que en els darrers anys el polític tarragoní, un cop amortitzada la seva etapa en la política municipal, s’hagi convertit en un dels millors oradors del Parlament i un dels principals fustigadors de l’independentisme gràcies al seu verb esmolat. Això sí, alguns cops fregant l’histrionisme.

Però la feina li vindrà quan arribi a la presidència d’un partit que travessa el seu pitjor moment, amb una competència ferotge de Ciutadans i ara també VOX.  Fernández és un professional de la política i, amb 42 anys, acumula una experiència més que notable. El repte és majúscul però potser el projecte que afirma tenir és l’única esperança per treure el partit d’un paper marginal els darrers anys a la política catalana. Fernández juga fort, perquè Barcelona no és el seu sostre final. Ho és Madrid, però no com un diputat més de la bancada popular. Aquesta és una etapa superada.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Com està la graella per les eleccions municipals a Torredembarra?

Aquest cap de setmana m’he trobat per Torredembarra en Jaume Renyer. Durant la conversa, m’ha preguntat si continuava fent el blog. Li he reconegut que el tenia una mica abandonat. Unes hores després he comprovat la magnitud de la tragèdia: gairebé quatre mesos de silenci. L’amic Renyer, en canvi, actualitza el seu blog gairebé cada dia. Un exemple de constància que mereix tota la meva admiració. Doncs intentem arreglar-ho i comencem aquest darrer trimestre de l’any amb un clàssic: com es presenten les eleccions municipals a Torredembarra.

A menys de vuit mesos dels comicis, la fragmentació és espectacular. Es mantenen totes les candidatures que el 2015 van aconseguir representació al ple municipal -vuit- i apunten noves llistes que poden dispersar encara més el vot i convertir en una mica més difícil de governar el consistori torrenc. Ens podem apropar a les tretze llistes de les darreres eleccions.

Esquerra Republicana defensarà l’alcaldia obtinguda per primer cop durant l’actual etapa democràtica amb una llista bàsicament continuista. S’apunta com a màxim una novetat en els primer llocs. El penúltim alcalde que ha tingut la vila, Enric Grangel, al capdavant de l’escissió socialista Moviment d’Esquerres (MES) ha intentat confluir en una llista conjunta amb ERC, però els republicans s’hi ha oposat  i Grangel ha anunciat que MES es presentarà en solitari. Enlloc de bastir una candidatura més forta i plural, ERC confia únicament en el partit i l’efecte alcaldia.

Si que estan intentant construir una llista conjunta l’Alternativa Baix Gaià i la CUP. Mentre l’ABG ja ha escollit els dos primers de la seva candidatura,  Toni Sacristan no està confirmat com a número u dels cupaires. Fa quatre anys ja vab intentar una candidatura conjunta i no es va aconseguir. Veurem si aquest nou intent arriba a bon port. Sembla que no tardarem gaire a esbrinar-ho. Tampoc hi ha res clar encara a l’espai dels Comuns. El 2015 Iniciativa es va presentar per primer cop en solitari a Torredembarra i també ho va fer una escissió de Podem. Ni uns ni altres van obtenir cap regidor. És una incògnita encara que passarà en aquesta part de l’espectre ideològic i si hi haurà una unitat gairebé obligada per poder situar algun regidor al ple.

El PSC torna a canviar de cap de llista per tercer cop consecutiu. El número dos es torna a convertir-se en alcaldable. Vale Pino relleva Jordi Solé, que en els darrers mesos s’ha allunyat de l’equidistància marcada per l’aparell socialista, i tindrà un repte important: aturar la sagnia se vots socialista de les darreres  convocatòries i almenys mantenir els tres regidors que tenen actualment. Pino ha bastit una bona imatge en els quatre anys de regidor amb responsabilitats de govern. En tindrà prou?

El PDECat es presentarà amb una nova marca electoral , JuntsxTorredembarra, repetint Anna Magrinyà com a cap de llista, però sembla que sense Joel Navas, la quota de l’extinta Unió. Després de pagar el mal fet per Masagué al centredreta nacionalista torrenc cal veure si ha arribat l’hora de la remuntada i sumar edils als dos actuals. Atents a algun fitxatge independent que ens té acostumats aquesta formació.

A l’altra banda de l’espectre polític torrenc, Ciutadans vol convertir-se en la força més votada en unes eleccions municipals a Torredembarra, després d’aconseguir-ho en els comicis al Parlament. Toni Cruz repeteix com a cap de cartell després de quatre anys com a cap del principal partit de l’oposició apuntant-se a la generació de conflicte que impulsen els seus caps a Madrid i Barcelona. Però en els darrers mesos els ha sortit competència. Una altra formació d’extrema-dreta, VOX, vol presentar-se a les eleccions locals torrenques, amb Jordi Fernández, número del PP el 2015. Ho tenen molt complicat per entrar al ple, però poden obtenir uns vots que pot deixar la formació taronja en segon lloc i sense algun regidor més al qual aspiren. El PP suarà per mantenir l’únic regidor actual i s’encomanarà a una cara ja coneguda com Núria Gómez per aconseguir-ho. Tot i que encara no està confirmat oficialment, Gómez és l’única possibilitat per evitar que el PP acabi fora del ple torrenc.

Avui Democràcia també repeteix número u. La incombustible Rosa Maria Guasch –amb la retirada de Lluís Suñé com a cap de cartell d’ABG serà la regidora més veterana- vol mantenir el regidor obtingut el 2015. Un repte important i que dependrà de la participació als comicis, un fet que encariria el primer regidor. L’altra formació independent, el GIT, sembla que no es presentarà, després de quedar fora del ple fa tres anys i la retirada del seu cap de llista, Ignasi Duran. Hi ha més de 200 vots a repartir.

Queden més de set mesos per l’inici de la campanya electoral a Torredembarra i aquesta és la situació actual de la graella. Molts canvis no hi hauran, però algun si que se’n pot produir i pot tenir efectes en una carrera que promet ser molt intensa. Estarem atents doncs!

Quan la política centrifuga

Les dues darreres setmanes hem viscut una acceleració política vertiginosa a l’Estat espanyol, que portat a un inesperat canvi en l’inquilí de la Moncloa. La primera sentència relacionada amb la trama Gurtel -en vindran moltes més els propers anys- ha estat gestionada de forma lamentable per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez ha aprofitat l’oportunitat per aconseguir el que fa uns mesos semblava més que impossible: convertir-se en president del govern espanyol.

El PP ha comès errors estratègics i tàctics molt importants davant aquesta moció que Sánchez va presentar obligat pel guió post-gurtelià  i gairebé sense cap esperança que pogués prosperar. Rajoy ha volgut seguir aplicant la seva recepta de deixar passar el temps i que els afers es podreixin amb la sentència del Cas Gurtel i des del Congrés s’ha volgut portar la moció de Sánchez a una votació ràpida. En què quedem? Alentir o accelerar? Al PSOE només li calia convèncer al PNV després del sí de Podemos i del sí implícit dels partits independentistes catalans que no podien fer res més amb l’executor del 155, encara que això signifiqués donar suport a un dels seus còmplices. I el PNV si que en sap d’estratègia i tàctica política. Més per vells que per diables.

I es va entrar en una centrifugació política que ha portat a un líder socialista que fa poc més d’un any va ser defenestrat pels seus propis companys de direcció a assolir la presidència del govern, complir diferidament amb aquella promesa del “no es no”a Rajoy i deixar descol·locat i rabiós un Albert Rivera boig per anar a eleccions i que ara haurà de compartir bancada de l’oposició amb el PP. Però aquesta centrifugació de la política no s’atura. Amb un govern socialista dèbil i una oposició que no li perdonarà ni una -sobretot algun pas mínimament agosarat en el problema polític amb Catalunya- i l’horitzó electoral municipal i autonòmic a un any vista, estem condemnats a què la política messetària segueixi rodant de forma endimoniada i esquitxant guspires a la catalana. Mantingueu els cinturons ben cordats!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Posem-hi coneixement

Des de l’any 2007 que sentim parlar de la Regió del Coneixement Catalunya Sud. A la majoria dels mortals ens semblava alguna cosa una mica difusa, un “invent” de la Diputació de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, que recorda iniciatives semblants que ho han tingut massa bona fi en un passat recent, com el Consorci del Camp de Tarragona o la Mesa Socioeconòmica del Camp de Tarragona.  Fins ara s’ha fet una treball molt cap endins, tot i que hi ha programes al voltat del projecte dels quals ja se n’estan beneficiant universitaris i empreses.  Ara la Regió del Coneixement Catalunya Sud entra en una nova fase amb un final de primavera farcit de trobades amb actors socials i acadèmics del territori per sumar visions amb l’objectiu de definir millor el projecte. I a principis de l’any vinent tindrem els resultats de tot aquest treball i tenir clar el futur, cap a on anem.

La teoria de la Regió del Coneixement Catalunya Sud és bona: acostar la presa de decisions estratègiques al territori, seguint les directrius de la Unió Europea, que aposta per regions més petites. Catalunya és massa gran. El grup impulsor del projecte ha visitat dues regions que els han servit d’inspiració: Tampere (Finlàdia) i el Trentino (Itàlia). Però ara cal la pràctica. I és aquí on en aquest racó de món sempre ens acabem perdent. Un traspàs de competències de la Generalitat  cap a la Catalunya Sud ho haurà de decidir el Parlament de Catalunya i un pas imprescindible és el consens de la Regió.

Vinga, siguem optimistes!  Potser ja n’hem après i ens arriba el moment de canviar la història d’aquestes comarques. A més del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre podríem fer pujar el Penedès i tot al carro. Els impulsors de la Regió del Coneixement tenen bones sensacions en aquest sentit. Venen doncs mesos de molta feina perquè la Catalunya Sud se situï en les millors condicions per fer-se un món que els experts avisen que serà terriblement competitiu. Cal atraure i retenir talent, implicar tot el teixit productiu per generar valor.  Cal sumar i aprendre dels errors del passat. En resum: posar-hi Coneixement (en majúscules).  

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Un gran premi per un petit programa

Que un programa petit d’una ràdio petita, com és el Tastetsd’història d’Ona la Torre, sigui reconegut amb una Menció de qualitat pels premis radiofònics de referència de Catalunya, els Premis Ràdio Associació, és un motiu per estar molt contents i satisfets. I per això el proper 3 de maig anirem amb molta il·lusió a recollir el guardó a Barcelona, envoltats de veritables mites de la ràdio catalana com la Mònica Terribas o el Toni Clapés i altres companys del món de la ràdio local.

Hi ha un cert punt d’ironia en aquest premi a nivell personal. En les dues darreres dècades m’he guanyat la vida en la premsa escrita, la digital, la comunicació corporativa i l’assessoria de comunicació. La ràdio, en canvi, ha estat una mena de divertimento, ja fos participant en tertúlies o seccions en programes o dirigint i conduint programes com el Tastetsd’història o el Gerros Xinesos. He intentat aportar, però, el màxim de professionalitat en les meves intervencions a Ona la Torre i per això estic molt content amb aquest premi.

Quan el Quim Nolla em va proposar la idea del Tastets d’història ja fa més de dos anys, no vaig dubtar de tirar-m’hi de cap. Vam polir el projecte i vam arrencar l’abril de 2016. Hem fet dues temporades i estem a punt de començar una tercera, amb els mateixos objectius que el primer dia: apropar el coneixement de la historia (en general i fets en particular) del passat de la vila a la ciutadania, revaloritzar els elements patrimonials més rellevants del municipi i parlar dels treballs publicats a Torredembarra. Tenim la sort de tenir moltes publicacions amb molts bons treballs que parlen de la nostra vila.

Només em queda compartir aquest èxit amb el Quim Nolla, el Jordi Pellicer i la resta de gent d’Ona la Torre. I sobretot als oients, molt fidels i entusiastes. Sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.

Aquella flaire preelectoral

Fa uns dies es va fer oficial que Anna Magrinyà serà la cap de llista del PDECat a Torredembarra. És una notícia poc sorprenent que Magrinyà repeteixi com a candidata de la formació neoconvergent. És un premi  de la travessa del desert a l’oposició durant aquests tres anys després del solar en què Daniel Masagué va deixar convertit el partit. El dubte és si Magrinyà serà l’alcaldable perquè el PDECat podria cedir el lloc en favor d’una marca més inclusiva a l’estil de Junts per Catalunya i obrir-se a independents.

Ningú dubta que Eduard Rovira serà el cap de llista d’Esquerra Republicana. El primer alcalde republicà torrenc des de la II República és un capital a priori que no es pot desaprofitar, tot i que està a veure el valor d’aquest capital en forma de més regidors d’ERC. Rovira ha anunciat que concorrerà a unes primàries que tot i indica que comptarà amb ell com a únic candidat. Només una decisió judicial -recordem que Rovira està imputat pel referèndum de l’1 d’octubre- el pot apartar de la nominació i crear un greu maldecap als republicans, que haurien de buscar un nou cap de cartell.

L’altra  formació independentista del ple torrenc, la CUP, si que presentarà un nou alcaldable, obligada pels seus estatuts. Però el nom que substitueixi Toni Sacristan no afectarà massa les aspiracions cupaires de repetir regidor perquè els noms pesen molt poc en l’electorat cupaire. Si que pot ser més determinant el que succeeixi els propers mesos en la política nacional per determinar si la CUP continua al ple torrenc.

Entre els partits unionistes tenim de tot. Seria una sorpresa que Toni Cruz no repetís com a candidat de Ciutadans després de ser la segona força més votada en les darreres eleccions municipals i aconseguir superar Esquerra en els últims comicis al Parlament de Catalunya. Creuen que poden guanyar el 2019, però han de recordar que unes municipals són molt diferents, i més a Torredembarra, amb la irrupció de les llistes independents. Seria una sorpresa menor que Núria Gómez no repetís com a cap de llista del PP, un partit cada cop més eclipsat per Ciutadans, però l’hermetisme sobre la seva continuïtat anima algunes especulacions. No tardarem gaire a aclarir-ho.

Qui no repetirà cap de cartell serà el PSC, que no acaba de trobar continuïtat després de la marxa de Manuel Jiménez ja fa deu anys. Jordi Solé tenia des de finals de 2016 pocs números per tornar a ser l’alcaldable socialista i fa unes setmanes va anunciar que definitivament no optaria a les primàries. El camí per al seu número dos i actual primer tinent d’alcalde, Valeriano Pino, a la nominació socialista sembla que fa baixada.

Una altra formació que canviarà el cap de llista serà l’Alternativa Baix Gaià. Ho farà per primer cop a la història després que Lluís Suñé ho hagi estat quatre cops. El repte de repetir dos regidors serà majúscul pel successor d’un desgastat Suñé a causa de la seva llarga trajectòria i l'ombra del cas del suposat i poc aclarit cas del fluïd elèctric. I més en un espai en contacte amb la CUP i els Comuns. Els segons es podrien presentar amb una candidatura que vagi més enllà de la Iniciativa que va liderar Albert Bonet el 2015.

Ens queden les formacions independents. Avui Democràcia -l’escissió convergent- tornarà a presentar-se amb l’objectiu de mantenir el regidor en mans de la incombustible Rosa Maria Guasch, mentre que no hi ha encara notícies de si el Grup d’Independents, que fa tres anys que va quedar fora del ple per un grapat de vots, estarà entre les paperetes del juny de 2019. Ignasi Duran no repetirà com a cap de llista i cal veure si entre unes files molt debilitades trobaran un cap de cartell amb garanties. I no es pot descartar cap altra candidatura independent o algun altre partit a nivell nacional, com Moviment d’Esquerres, que compta entre els seus militants un exalcalde i podria presentar-se coaligada amb Esquerra. I no descartem alguna altra coalició fruit del moment excepcional que vivim al nostre país. Aquests catorze mesos que resten fins els comicis municipals seran molt intensos i albergar algun gir de guió inesperat.

Alguns apunts sobre els Salvat durant el segle XIX

Cocó és una de les pel·lícules d’animació més interessants que s’han fet darrerament. És original, és entretinguda i amb una vessant filosòfica. Ens parla de la mort i del record a través de les tradicions mexicanes al voltant del Dia dels Morts, que aquí celebrem com la Castanyada i Tots Sants d’una manera molt diderent. I hi ha una reflexió molt profunda: els morts no moren del tot mentre algú els recorda. Una frase que et fa pensar.

En alguns moments de la meva vida he buscat i he escrit sobre els meus avantpassats, mirant de reconstruir el meu arbre genealògic i conèixer més sobre aquests familiars llunyans, situant-los en la seva època. Gràcies a Facebook, una cosina llunyana meva, l’Antònia Claver Salvat, es va posar en contacte amb mi i vam intercanviar informació sobre avantpassats comuns altafullencs.

Vaig descobrir el nom complet del pare del meu rebesavi. Fins llavors només sabia que es deia Salvat de cognom -evidentment- i que havia estat casada amb la Francesca Torrell , nascuda el 1800 i morta el 1896, i havien tingut un fill, Joan Salvat Torrell, mort el 1895 als 64 anys. Doncs ara ja sé que el pare del meu rebesavi es deia Joan Salvat Elias i tenia un germà, nascut el 1817 a Altafulla. Dos germans que es portaven bastants. Potser eren fills de diferents mares. També vaig poder saber que Joan Salvat Torrell es va casar amb Magdalena Ramon Plana el  27 de gener de 1855. 

Altres coses que ja sabia abans era que d’aquest matrimoni van néixer un fill i una filla. L’Anton Salvat Ramon (1867-1950), que podeu veure en la fotografia de 1932 a la finca La Xacona, va heretar les terres del pare i les va comprar a Joaquim Casas Carbó el 1929. Va tenir cinc filles i un únic fill, el petit, l’Anton Salvat Fortuny (1909-2003), el meu avi, que ja vaig conèixer, igual que les germanes petites: Francisca i Rosalia.

Tornem a la Francesca Torrell, un personatge que sempre m’ha impressionat pels pocs apunts biogràfics que m’han arribat a través de la memòria de la família. Nascuda el 1800 -data rodona-, va vure la Guerra del Francès, explicant als seus descendents algunes coses que havien patit amb les tropes napoleòniques, com que els van portar fins a Bonastre a un grup d’altafullencs, però no els van acabar fent res i els van deixar allí. Hi deu haver uns  deu quilòmetres de distància entre aquestes dues poblacions.

La Francesca Torrell regentava una taverna a Altafulla. Dedueixo que devia quedar-se viuda aviat perquè a casa mai han parlat del seu marit. Aquesta taverna tenia una reixa i li deien la Taverna de la Reixeta (Ratxeta) i ella era la Ratxeta, el seu fill el Ratxet i el renom arriba als nostres dies. Nosaltres encara som de Cal Ratxet. La Francesca Torrell va venir cap a Torredembarra quan el seu fill va començar a portar en arrendament unes terres propietat de la Família Casas-del pintor Ramon Casas-, entre les quals l’Hort de Pinyol, l’actual Hort de Ratxet, situat just davant de l’entrada al nucli de Torredembarra per l’Avinguda Catalunya.

La Francesca va anar a viure a l’Hort de Pinyol amb el seu fill, però continuava molt arrelada a Altafulla. Ho demostra que cada diumenge, fins que va ser molt gran, anava a missa a Altafulla. M’imagino una dona amb vuitanta anys complerts anant per camins cap a l’església de la vila veïns. La Francesca va morir amb 96 anys, un any després que el seu fill. El seu fill petit Pere va  emigrar a Barcelona, on trobem, doncs, una altra branca dels Salvat, que van sortir d’Altafullai que arriba fins avui amb l’Antònia Claver Salvat i la seva família. En un terreny que ara és bosc pujant cap a l’ermita de Sant Antoni d’Altafulla, encara hi ha una pedra on hi trobareu la inscripció FT, les inicials de Francesca Torrell. La Francesca Torrell, d’alguna manera, encara està viva.  

Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.

Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...