El 18 que en té 18, campió de les 64: Gukesh Dommaraju

Què millor que reactivar Salvatblog després de dos anys i mig d’aturada que parlant d’escacs? I és que des d’aquest dijous, 12 de desembre, tenim nou campió del mon d’escacs: Gukesh Dommaraju. És el més jove de la història, amb només 18 anys, esmicolant de llarg el rècord de 22 anys que ostentava des de feia 39 anys Gary Kasparov, seguit de només quatre mesos pel noruec Magnus Carlsen. Gukesh és el segon indi que es proclama campió mundial de les 64 caselles, després de Viswanathan Anand (2007-2013).

Gukesh Dommaraju ha aconseguit la corona mundial després d’un matx molt igualat contra el campió que ha ostentat el títol durant el darrer any, el xinès Ding Liren. S’arribava al matx definitiu amb Liren en molt baixa forma, no només esportiva sinó també mental, i un aspirant en gran progressió i amb l’impuls de la seva insultant joventut. Però el xinès va picar primer, guanyant la primera de les catorze partides, després d’una sèrie de taules, Gukesh va igualar el duel, que va registrar diverses taules fins que l’onzena partida va caure de la banda de l’indi. Però Liren va igualar en la següent partida. La penúltima va acabar amb taules.

S’arribava a la partida definitiva amb un empat a 6,5 i blanques -que sempre és una mínima avantatge- per a Liren, que es va mostrar molt conservador, ja que en el desempat en partides ràpides si el matx acabava 7-7 era favorit. Quan la partida semblava descantar-se cap a l’empat, el campió va cometre un greu error, un moviment que per a molts experts era inconcebible en un jugador d’elit, i que va permetre a Gukesh guanyar la partida i alçar-se amb un títol històric.

Ha estat un matx que l’he seguit dia a dia gràcies als resums del Gran Mestre Pepe Cuenca a través del seu canal de Youtube, que amb un estil molt particular però amb una gran qualitat analítica encara m’ha permès gaudir d’una batalla duríssima. I també entendre moltes jugades que per a un aficionat a aquest joc costa de veure-hi una explicació. I és que aquests grandíssims jugadors entenem els escacs d’una altra manera. Alguna cosa, però, sempre se n’aprèn.

Teatres i teatrets

L’entrevista a l’actor, director i dramaturg Joan Maria Vidal, que podeu llegir a la pàgina 4 d’aquest trentè número del Torredembarra Actualitat, la vam fer a l’escenari del Teatre Auditori del Catllar. Com el mateix Vidal va afirmar, és una petita joia del Baix Gaià. Observant les 270 butaques de la platea i el galliner, que pot completar l’aforament fins a 300 persones, només puc que donar-li la raó. I al mateix temps lamentar que a Torredembarra no tinguem un teatre com la capital del Baix Gaià es mereix i veiem com una població amb una quarta part dels habitants ens passa la mà per la cara.

L’espai que a Torredembarra acull els muntatges teatrals d’un format mitjà és el Casal Municipal, una sala que ha quedat desfasada i amb una acústica que deixa molt a desitjar. Les alternatives són per a obres d’un format més petit. Una és Cal Maiam, un veritable bunyol, fred i impersonal, una remodelació necessària però fallida l’antic teatret de la Caixa Tarragona, on molts ens vam fer grans entre Pastorets, obres de l’escola o la catequesi i els primers mítings polítics. Tenia un caliu que Cal Maiam ha perdut.

I també tenim la Sala del Mar, que ens recorda com els tripijocs polítics van enterrar uns quants milions d’euros en un teatre auditori que mai ha entrat en funcionament i de què es va haver d’adequar a correcuita el hall per no perdre un parell de milions d’euros més de subvenció. Un espai bastant justet i incòmode on amb prou feines caben cent persones.

Tot plegat és el resultat d’una política cultural erràtica, impròpia d’una població amb llarga trajectòria teatral i cultural com Torredembarra. En canvi, al Catllar, l’alcalde, Josep Maria Gavaldà, ho va tenir clar i ja als anys noranta tenien un Centre Cultural que permet una programació estable i que els grups locals estrenin els seus muntatges. El proper, aquest mes de juny, Trampas de zorro, un monòleg escrit i interpretat pel torrenc-altafullenc-catllarenc Joan Maria Vidal. Hi ha 300 butaques per omplir cada un dels dos dies!

Article publicat al número30 del Torredembarra Actualitat

Ja som ‘Ciutat 30’!

Aquestes darreres setmanes han aparegut en diversos punts de Torredembarra senyals de trànsit que limiten la velocitat màxima de circulació a 30 km/h. I és que Torredembarra ja som Ciutat 30! Ja no podem prémer l’accelerador en cap carrer, avinguda o altra via del municipi urbana. L’objectiu d’aquest mesura és doble: aconseguir una ciutat més segura, reduint els accidents de trànsit, i disminuir la contaminació atmosfèrica i acústica.

Quan dic totes les vies són totes. Fins i tot l’antiga N-340 en el tram fins a la rotonda que enllaça amb l’actual carretera o l’antiga T-214, des del Pontet a la rotonda d’accés a l’autopista. Són trams en gran part amb aparença de carretera i circulant-hi comprovareu que ningú respecta el nou límit de velocitat. Ni vosaltres mateixos!

L’Ajuntament ha descartat la implantació de mesures coercitives per fer complir aquesta nova normativa. Hem de valorar aquesta renúncia, perquè un radar allí seria una manera ràpida i segura d’omplir les arques municipals. Ai! Ara m’ha vingut un déjà-vu. Des de la casa gran aposten per la pedagogia. També caldria apostar pel sentit comú i, igual que ja hem vist en altres ciutats properes, fer algunes excepcions. Ho agrairan els conductors i també els seus vehicles.

Publical al número 29 del Torredembarra Actualitat

És la pregunta, estúpid!

Isabel Díaz Ayuso no ha guanyat les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ha arrasat. I aquesta victòria aclaparadora només es pot explicar perquè ha fet una gran campanya electoral i perquè els seus rivals ho han fet molt malament. Quedar-se a només 4 escons de la majoria absoluta i treure més representants a l’Assemblea de Madrid que les tres forces d’esquerra juntes és un triomf sense pal·liatius i que té efectes col·laterals immediats, com l’abandonament de la política del líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, que després de set anys en la política activa ha quedat cremat.

Darrera del fenomen Díaz Ayuso hi ha qui va ser portaveu del Govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, MAR com li diuen els amics. Des que es va convertir en el seu cap de gabinet a inicis de 2020, MAR ha traçat una estratègia per convertir aquesta assessora de comunicació d’Esperanza Aguirre no només en una digne successora de la gran Neocon del Regne sinó en una verdadera alternativa al Govern Sánchez. Temps al temps.

Però perquè Díaz Ayuso ha fregat la majoria absoluta i governarà novament Madrid? Molt fàcil. Per què ha imposat la seva pregunta en aquesta campanya. Us en parlava fa uns anys en aquest mateix blog: per guanyar unes eleccions no s’ha de respondre correctament la pregunta de la campanya sinó que has d’imposar la teva pregunta. I quina ha estat? Voleu seguir vivint en llibertat? Ha estat aquesta, però amb una versió que ha arribat més fàcilment al votant: Voleu seguir fent canyes a l’hora i al lloc que us doni la gana?

I la política sovint és així de fàcil, de simple. Hi ha un context en el que es desenvolupa la campanya, un estat d’ànim general dels votants. I la campanya de Díaz Ayuso s’ha adaptat de forma mil·limètrica al cansament post-pandèmia i ha explotat al màxim el victimisme i la seva figura de gran antagonista de Pedro Sánchez. Com més la ridiculitzaven des de l’esquerra, més creixia el seu suport entre el votant de dreta i entre els que no tenen clar del tot que són de dretes. Vasos comunicants. I el més important: els votants l’han vist com una igual, que pensa  i diu les mateixes bestieses que ells. En canvi, la distància dels madrilenys i madrilenyes amb altres candidats professors universitaris o juristes ha estat quilomètrica.

Mentre les forces d’esquerra intentaven parlar de serveis públics en perill, d’una sanitat i unes residències per a la tercera edat desballestades i una educació cada cop mes privatitzada, Díaz Ayuso filosofava sobre el seu concepte de llibertat, que és viure a Madrid i no trobar-te mai la teva ex-parella. A les persones que mai la votarien els poden semblar afirmacions ridícules, però el que volia MAR era confirmar la OPA hostil a Ciutadans -un partit que ha passat de 25 a 0 escons en un any i està en dissolució- i a la frontera que comparteix amb el PSOE, que ha aconseguit moure-la més cap al centre. La tan esperada mobilització electoral ha acabat afavorint la dreta. Cauen els clixés. Madrid funciona diferent que el conjunt de l’Estat.

Però la campanya de Díaz Ayuso no era tan fàcil com semblava en un inici, perquè no es podia passar de frenada i engolir part de l’electorat de VOX, potser enlluernat pel vot útil. Per continuar manant li calia que la formació ultradretana no baixés del 5% i es perdessin desenes de milers de vots provocant de rebot que les esquerres sumessin majoria. També ha aconseguit aquest objectiu. Fins i tot VOX ha pujat un escó i situarà el PSOE en la dicotomia de votar en contra de la investidura d’Ayuso i convertir en VOX en decisiva o abstenir-se en clau de cordó sanitari. La política certament és diabòlica.

Sobre el PSOE només podem dir que no s’ha presentat a aquestes eleccions. El cervell monclovita Ivan Redondo no ha volgut desgastar-se en una batalla que tenia perduda després del fracàs de l’Operació Illa a Catalunya i la moció amb Ciutadans a Múrcia. Un canvi de candidat només hauria permès maquillar una mica el resultat i convertir VOX en encara més decisiva. Redondo ha preferit presentar l’anticandidat que és Ángel Gabilondo,  que, després de perdre 13 escons, ha acabat sorpassat per la presidenciable de Más Madrid, Mónica García. Potser aquesta és l’única bona notícia de l’esquerra madrilenya: el naixement d’una líder, una mena de nèmesi de Díaz Ayuso. Davant l’elitisme de l’actual presidenta, una metgessa de la sanitat pública que també és percebuda com una igual per una part de l’electorat més esquerrà.

I si Díaz Ayuso no en tenia prou amb el seu triomf electoral incontestable, va rematar una nit electoral històrica amb l’abandonament de la política de Pablo Iglesias, l’ase de tots els cops populars aquesta campanya. El líder d’Unidas Podemos va saber llegir que en les eleccions madrilenyes s’ho jugava el tot pel tot i va deixar la vicepresidència segona per baixar al fang electoral i aconseguir que el seu partit no quedés fora de l’assemblea. Després d’una campanya més aviat erràtica, Iglesias ha assolit aquest objectiu inicial, però Más Madrid l’ha doblat en escons. Una derrota sense pal·liatius, que ha servit el seu cap en safata a la presidenta madrilenya i posa contra les cordes el que els darrers anys hem anomenat “nova política.”

La campanya madrilenya és un compendi del que s’ha de fer i no s’ha de fer en una carrera electoral. Segur que s’estudiarà molt els propers anys a les facultats de polítiques. I ho podríem resumir, recordant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992, amb una frase: “És la pregunta, estúpid.” O potser millor: “Són les canyes, estúpid”. Així és la política post-trumpista.

Illa, Mas i Mayor

Ara que ha arrencat aquesta atípica campanya electoral, el suposat efecte Illa em recorda cada cop més aquell Artur Mas del 2012 amb els braços oberts als cartells electorals, com si estigués a punt d’obrir el Mar Roig. Una primera frase que farà que alguns i algunes us exclameu. M’explico una mica. Mas va avançar les eleccions al Parlament un parell d’anys per aprofitar el lideratge d’aquell incipient Procés i transformar els 62 escons en una majoria absoluta. Però es va quedar amb 50 escons, mentre que l’Esquerra liderada per primer cop per Oriol Junqueras va créixer fins a convertir-se en la segona força a la cambra catalana. El tret li va sortir al líder de CiU per la culata.

La decisió de prémer el botó de l’avançament electoral la va prendre el sanedrí convergent amb enquestes sobre la taula. Però a partir d’aquell moment, hi ha moltes coses que no pots controlar, com unes clavegueres de l’Estat que començaven a fer de les seves o uns rivals polítics que jugaven les seves cartes. Els socialistes també han premut un botó: el del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa, que ha deixat de tenir marxa enrere aquesta setmana, amb la dimissió d’Illa com a ministres de Sanitat i la presa de possessió d’Iceta de la cartera d’Administració Territorial i Funció Pública.

Els PSC i el PSOE confien que, amb el suport del TSJC, el suposat efecte Illa els permeti guanyar les eleccions -com Mas aspirava a la majoria absoluta fa 9 anys- i bastir una aritmètica que els permeti arribar a la presidència de la Generalitat. Però igual que Mas el 2012, hi ha variables que Illa i el seu equip no controlen i la principal és l’evolució de la pandèmia i els seus efectes en el comportament electoral. L’índex d’abstenció és difícil de preveure i encara més quins seran els partits que patiran més l’efecte de la baixa participació més que probable el 14-F.

Les darreres enquestes de 2012 ja detectaven el canvi de tendència respecte les projeccions demoscòpics d’unes setmanes enrere i el retrocés del vot convergent, que finalment es va concretar la nit electoral. Les enquestes cada cop són menys fiables a causa de la volatilitat del vot i l’excessiva “cuina” per afavorir els interessos de qui les ha encarregat o la tendència del mitjà de comunicació. S’han d’agafar en pinces, llegir bé la lletra petita i intentar analitzar-hi tendències. Aquest 2021 Illa és podria convertir en el Mas de 2012, en el protagonista del compte de la lletera electoral. El 14 de febrer ho sabrem. O no.

I un darrer apunt. La candidatura d’Illa també em recorda també la de Mayor Oreja a la lehendekaritza el 2001. Llavors, el PP va mobilitzar tot el seu govern i aparell mediàtic convertint aquella convocatòria electoral en una gran batalla entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol amb el socialista Redondo Terreros fent un seguidisme escandalós del Mayor Oreja. El PSOE encara ha anat més enllà, utilitzant el CIS com un arma més de campanya. L'inusual soondeig "flash" a l'equador de campanya n'és exemple més escadalós.

El que va aconseguir el PP fa vint anys va ser mobilitzar el vot contrari al llavors ministre més en valorat del Govern Aznar i Juan José Ibarretxe va continuar com a lehendakari. Va caldre la il·legalització vuit anys després de la candidatura abertzale per portar el socialista Patxi López a un efímer pas per la lehendekaritza I no vull donar idees-, que tornar a estar en mans del PNB i amb el suport socialista. La política és cíclica i canviant colors i persones molts patrons electorals es repeteixen. Mayor, Mas i Illa: tres casos amb certes similituds en tres dècades diferents.

Cadascú té el seu 2020

El timeline de les meves xarxes socials s’omple aquest darrer dia de l’any de missatges de comiat al 2020 que van des de l’alegria per deixar enrere aquest any fins a l’insult cap a aquestes quatre xifres. El 2020 ha estat un any que no passarà a la història per grans fites i alegria desbordada, però ha estat tan dolent d’una forma generalitzada? M’atreviria a dir que hi ha moltes persones per les quals el 2018 o el 2019 van ser pitjors altres que el 2020 no ha estat un mal any, sinó un bon any. Penso en sectors com la informàtica o el del moble, per exemple. El teletreball i haver de passar més hores a casa els ha suposat un volum de negoci més gran. Aquest any 2020 també ha estat el de la consolidació d’aquest mitjà, el Torredembarra Actualitat, fent-nos més forts després de superar adversitats imprevistes.

Però cal reconèixer que el 2020 passarà a la història com un any dolent, a l’estil del 2008, el 1929, 1918 o el 1333, per posar alguns exemples. Portarà aquest estigma per la doble condició d’una pandèmia sense precedents i una crisi econòmica de dimensions encara desconegudes. Són milions de persones a tot el món que han patit el coronavirus de forma indirecta o indirecta o l’aturada econòmica que ha provocat. Centenars de milers de morts, milions de persones amb seqüeles d’una malaltia encara desconeguda i desenes de milions en situacions econòmiques complicades.

Però hi ha molta gent, que més enllà del confinament, no ha vist afectada massa la seva vida per la Covid-19, ja sigui perquè les “bombes” no han caigut massa a prop o la seva vida laboral no s’ha vist alterada en excés. Només cal veure l’actitud d’algunes persones pel carrer o dins de les seves cases, reunint moltes persones de bombolles -un dels conceptes que hem après aquest any- diferents, mentre la mascareta brillava per la seva absència o enmig dels deliris alcohòlics adoptava el paper voleiant semblant al de les corbates al tram final de les bodes.

I encara us diré una altra cosa: el 2020 encara no ha acabat. El que fem aquest divendres a la nit és només canviar la fulla del calendari. Aquests primers mesos de l’any 2021 no seran gaire diferents als darrers de 2020. Els experts ens avisen d’una tercera onada de la malaltia potencialment molt perillosa, fruit d’haver volgut celebrar les festes nadalenques de forma més coral que els nostres veïns europeus. El 2021, amb una mica de sort, començarà amb l’arribada del bon temps, amb el canvi de l’estació hivernal a la primavera i quan la vacunació massiva comenci a fer el seu efecte.

Potser està soc una mica pessimista, però el 2020 tampoc no ha estat un bon any per a mi. I no he patit el coronavirus ni la meva vida familiar i laboral s’ha vist afectada de forma prou limitada. Però en la meva història particular el 2020 passarà a la història com l’any que es va morir el meu pare. I encara em puc considerar mínimament afortunat per haver-lo pogut acomiadar sense les restriccions tan dures i inhumanes de l’inici de la pandèmia. Unes setmanes després es va morir una tieta-àvia -ara ja només me’n queda una- accentuant aquesta sensació d’un 2020 que s’emporta trossos de la meva vida i em fa sentir una mica més gran.

El que us deia: cadascú té el seu 2020. Bon any 2021, comenci quan comenci!

Article publicat al Torredembarra Actualitat

LLIBRES l ETA i Batista (i també Torredembarra)

En un dinar davant del mar a Torredembarra, del qual tinc un testimoni, el meu amic Antonio Sonsona, Madariaga va afirmar taxativamemt: “Fuimos nosotros.”

El darrer llibre de l’Antoni Batista, ETA i nosaltres, també passa a Torredembarra. En aquesta frase de la pàgina 92, qui va ser fundador d’ETA, Iulen de Madariaga, reconeix en un àpat davant la façana marítima del nostre municipi que va ser l’organització terrorista, sense l’ajuda de la CIA, qui va matar el cap de govern franquista Luis Carrero Blanco. Aquest suport dels serveis d’intel·ligència nord-americans en el magnicidi era una versió que els serveis secrets franquistes havien escampat. De fake news ja n’hi havia quan no existia internet.

El desè llibre sobre ETA de Batista és una delícia per diverses raons. Una primera és que és un repàs molt exhaustiu de la història de l’organització des de la fundació a la seva dissolució —perquè ETA ja està dissolta malgrat que molts s’entestin a dir que continua existint. Els qui ja hem complert més de trenta anys tenim una determinada relació amb ETA i el conflicte basc segons la generació a la qual pertanyem. És el meu cas. Mentre capítols com els primers atemptats o judicis com els de Burgos són imatges de TV o capítols de llibre i la massacre d’Hipercor em trasllada a la infantesa, recordo molt clarament què feia la nit que van assassinar Ernest Lluch. Tots tenim la nostra relació emocional amb ETA.

M’ha interessat molt com Batista, en alguns moments del relat, passa de ser observador a protagonista. O almenys secundari de luxe. Entre els anys 2003 i 2008 va formar part de l’equip de comunicació del govern català i va tenir un paper actiu en les relacions entre ETA i el seu entorn amb l’executiu encapçalat per Maragall i després Montilla. En una primera etapa a l’equip de Josep Bargalló com a conseller primer. Torna a aparèixer Torredembarra. Molt interessant també és la incursió de Batista en el conflicte irlandès i dels aprenentatges que en podem treure per Euskadi. Per La Vanguardia, a finals dels noranta, va seguir el procés de pau de Stormont i el Congrés Extraordinari del Sinn Féin que havia de ratificar l’alto al foc definitiu per l’IRA. Per les pàgines del capítol 17 desfilen Gerry Adams, Martin MacGuiness, Tom Hartley… però també Ian Paysley, John Major i el Príncep Carles.

ETA i nosaltres és també un manual de periodisme, de com fer bon periodisme. És el que Batista denomina la polifonia de veus, documentant-se primer i buscant després el testimoni dels diferents implicats en un conflicte tan complex com el basc. Però també és molt didàctic explicant com accedir a aquestes veus sovint oposades, superant els obstacles, els anticossos que pot generar el periodista. L’exemple més paradigmàtic és Jon Idígoras. Un capítol que arriba a ser entranyable. El llibre de Batista és un manual de com fer bon periodisme  d’investigació, que res té a veure amb el periodisme de filtració, de dossiers, tan estès actualment. ETA i nosaltres hauria de ser obligatori a les facultats de periodisme.

Són 260 pàgines que es fan molt agradables de llegir —i segur que encara més de rellegir— per com les escriu l’autor. Et tracta com a lector intel·ligent, amb aclucades d’ull i fina ironia que abundant en tots els capítols. Us animo a llegir, doncs, no només aquest llibre sinó també els anteriors que l’autor torrenc ha escrit sobre ETA i el conflicte basc. I és que hem d’estar orgullosos que la persona que sap més sobre el conflicte basc —almenys de fora d’Euskadi— i que ha volgut compartir-ho en centenars d’articles i una desena de llibres visqui entre nosaltres.

Article publicat al número 14 del Torredembarra Actualitat

Villaró treu del calaix una gran història: La companyia nòrdica

Aquest és un article que feia setmanes que tenia pendent després d’haver gaudit altre cop amb la lectura d’una novel·la de l’AlbertVillaró, un autor que en els últims anys se m’ha convertit en imprescindible quan publica un nou títol. La companyia nòrdica no és ni la quarta entrega del seu particular oficial de la policia andorrana ni una nova ucronia amb el teló de fons d’un Catalunya independent, sinó una cosa encara millor: transformar aquella història que dormia durant anys al fons d’un calaix en una novel·la. Una història que parteix del dietari d’un jove soldat prussià que li va caure a les mans quan era arxiver municipal a la Seu d’Urgell l'any 1997. Músic i botànic, Ulrich Von Wilamovitz va participar en la Primera Guerra Carlina.

La novel·la està ambientada doncs el 1837, en plena primera Carlinada al Pirineu català, que curiosament és el mateix any que Raül Garrigasait situa la seva torbadora novel·la Els estranys, Premi Òmnium 2018. Però enlloc de la Solsona de Garrigasait, Villaró tria el Pirineu per ambientar la seva novel·la i el converteix en un particular Far West, una terra salvatge i ancestral on pot passar de tot en un temps en què Europa viu una lluita sense quarter entre els que volen deixar enrere l’antic règim i entrar a la modernitat i els qui es resisteixen a fer-ho. La Primera Guerra carlina, sovint oblidada, n’és un exemple paradigmàtic

Per aquest Pirineu atàvic, Villaró hi situa una sèrie de personatges que acaben confluint en la investigació d’uns fets que ara en podríem dir paranormals, carn de Quarto milenio, el programa de Cuatro. El jove soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, que s’uneix a la causa del rei Carles enfront dels cristins, és el fil conductor de la història i, al seu voltant orbiten altres protagonistes del relat, entre els quals destaquen el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat que uneix en la seva persona la fe i el rigor científic, i la Mina, que els fa de guia pels camins i colls de la serralada.

Però per aquest relat hi discorreran també personatges històrics com el capitost carlí Ros d’Eroles o l’escriptora Jan Eyre, que arriba a l’Estat espanyol per fer una crònica periodística d’aquest conflicte bèl·lic que genera curiositat a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb La companyia nòrdica, Villaró aconsegueix crear una atmosfera que la converteix en un dels títols destacats que han aparegut en aquest any tan estrany i complicat com està sent el 2020, una bona elecció per aquest Nadal en què passarem, -o hauríem de passar- menys temps a taula i més llegint.

  

Adeu a un dels últims pagesos de la Torre

En aquest article us podria parlar de la tristor que sents quan es mor el teu pare. O de la solitud profunda que experimentes quan estàs dret en el primer banc de l’església, amb el seu fèretre gairebé a tocar. Però no ho faré. Almenys en aquestes línies que podreu llegir a continuació. Us volia parlar de qui era el meu pare, l’Anton Salvat Coch (1941-2020). La majoria dels qui llegireu aquest article no el vau conèixer, perquè un dels trets de la seva personalitat era la discreció. Fins i tot ho ha estat afrontant la seva mort, sense fer soroll, amb aquella paciència que també tenia, imprescindible per ser un bon pagès. Era un bon pagès, perquè ja ho era el seu pare i també el seu avi. La terra es porta a la sang i es transmet generació a generació.

Però l’Anton també va ser capaç d’afrontar amb valentia la revolució tecnològica que va viure el camp català els anys seixanta. Va aprendre a fer anar el tractor per realitzar les feines que el seu pare havia fet amb la mula. A conduir una furgoneta per anar a vendre a Tarragona, un trajecte que abans feien en carro. Va introduir nous cultius gràcies a la millora de la qualitat de l’aigua i interpretant els canvis en les demandes del mercat. Tot això ho va fer amb el treball en equip amb el seu germà Josep Maria. Es complementaven amb una perfecció que, els estius que vaig ajudar-los a l’hort, només podia fer que admirar. 

Tots dos van ser capaços de tirar endavant l’explotació agrícola familiar en una època molt complicada per a la pagesia, a partir dels anys setanta i vuitanta. Hi va dedicar moltes hores. De sol a sol, literalment. Les vacances no existien. Potser per això el meu pare va comprendre amb naturalitat que la seva seria la darrera generació de la família que es dedicaria a la terra i va acceptar que els seus fills busquessin altres camins laborals a la seva vida. Va treballar la terra fins que la salut li ho va permetre, perquè, si n’hagués disposat, hauria anat al tros fins a l’últim dia, encara que aquest fos petit.

Per ser un bon pagès cal ser bona persona. I mon pare ho era. Que jo ho digui no té gaire valor, però que ho diguin molts dels seus convilatans o col·legues de municipis propers és diferent. Era afable i costava molt que es barallés amb algú. L’austeritat també era un dels trets del seu caràcter. No li calien luxes. En tenia prou amb una feina que l’apassionava i una família que estimava i l’estimava. I si el Barça guanyava, millor.

L’Anton Salvat Coch ha estat un dels darrers pagesos de la Torre, que ara ja es poden comptar amb els dits d’una mà en una societat que s’ha allunyat ràpidament del camp. Ho va escriure a Facebook hores després de la seva mort un jove col·lega seu, el també torrenc Daniel Rovira: La pagesia de la Torre està de dol.

Foto: L’Anton Salvat conduint la carrossa del rei negre en la cavalcada de Reis de 1964. / ARXIU FAMÍLIA SALVAT

Castillo s’ha mogut. Sortirà a la foto de 2023?

En aquells anys de majoria absolutíssima socialista al Congrés espanyol, va fer fortuna aquella frase d'insigne jacobí i número dos del PSOE Alfonso Guerra: “El que mueva no sale en la foto!”. Doncs l’etern outsider del socialisme tarragoní, Carles Castillo s’ha mogut. Ha anunciat en una carta als militants que no formarà part de les llistes al Parlament, on porta dues legislatures ocupant un escó. Ho fa "cansat de donar-se de cara contra una paret." La més més espectacular de les travetes que ha patit de forma sistemàtica va ser en les darreres eleccions catalanes, quan al·legant motius de quota femenina, la vallenca  Rosa Maria Ibarra li va passar per davant en la llista al Parlament. De res li va servir guanyar les primàries a casa dels inventors de les primàries, com ell mateix afirma en la carta que ha escrit.

Castillo ha sabut alimentar en els ja uns quants anys que porta en política institucional aquesta imatge de polític outsider, d’etern enfant terrible -tot i que ja té 45 anys- a l’esquerra del suposat partit d’esquerres, més catalanista que un partit que encara es defineix com a catalanista, un esperit lliure capaç de visitar Oriol Junqueras a la presó. Tot això en un partit tan jeràrquic com el PSC el fa difícilment digerible. Castillo és aquell polític més apreciat per els seus col·legues d’altres partits que per al seu propi. Lloat per periodistes i militants, però poc valorat per l’aparell socialista i els que remouen les cireres a la seu de Ramon y Cajal.

El 2015 ja va deixar l’Ajuntament de Tarragona, on ocupava un escó des de 2003, i va tornar a fer d’advocat, per reaparèixer després com a candidat al Parlament, malgrat no ser el favorit de la direcció socialista tarragonina. Ara, Castillo fa una maniobra semblant, amb l’horitzó de 2023 i la incertesa en la successió del cada cop més devaluat Josep Fèlix Ballesteros. Un nou enroc per preparar l’atac. Li sortirà bé la jugada? Apareixerà enmig de la foto de la candidatura socialista que el 2023 voldrà recuperar el feu perdut en mans del republicà Ricomà? Jo, per si de cas, em compraré una bossa de crispetes.  

La convergència encara és lluny

Assistim amb una certa estupefacció a la fragmentació extrema de l’antic espai convergent. En deu anys hem passat d’una sola coalició, Convergència i Unió, que va quedar a només sis escons de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya a una amalgama de partits i marques electorals que tendeixen a una divisió cap a l’infinit. PDECat, Junts per Catalunya, La Crida, PNC, Convergents, Lliga Democràtica, Lliures Units per Avançar... El Procés independentista ha produït un terratrèmol sense precedents al mapa polític català i a l’espai de la dreta nacionalista, ara majoritàriament independentista, és on el fenomen és més evident.

L’antic espai convergent era el paradigma del partit catch all, que, amb Jordi Pujol al capdavant, podia recollir vots des d’independentistes convençuts als autonomistes més que moderats, des de socialdemòcrates a liberals. Aquesta fórmula era possible en un marc autonòmic, en aquell anomenat oasi català dels vuitanta i fins en entrat el segle XXI i amb una Esquerra Republicana castigada periòdicament per relleus traumàtics i escissions caïnites. Entrant en la tercera dècada del segle XX, trobem una Catalunya amb un independentisme consolidat per sobre del 40% i una Esquerra forta i unida darrera del liderat d’Oriol Junqueras, malgrat estar empresonat.

En canvi, l’espai post-convergent té un líder a l’exili, Carles Puigdemont, i no té un lideratge clar dins del país. A pocs mesos de les eleccions catalanes que tornarà a condicionar el sistema judicial espanyol, no se sap ni la marca o marques amb que acudiran a les urnes i encara menys el seu cap de cartell. Circulen més d’una desena de noms. I en aquest ecosistema remogut, els diferents sectors i personalitats juguen les seves cartes, fundant partits com en el cas de Marta Pascal, marcant terreny com els barons del PDECat o enarborant la figura de Puigdemont l’entorn del president a l’exili i anunciant la creació d’un nou partit.

Estic d’acord amb Toni Aira que caldran algunes convocatòries electorals per definir el futur d’aquest espai i si pot tornar a convergir en una sola coalició o candidatura o està condemnada a una divisió que afavorirà el seu rival a l’electorat independentista, Esquerra Republicana. En aquests moments el gran avantatge post-convergent és que el lideratge de Pere Aragonès de cara als propers comicis catalans no acaba de consolidar-se. Però ERC està unida i, en canvi, l’univers que gravita al voltant del carismàtic Puigdemont està marcat per la divisió. I si una cosa castiga el votant és la divisió.

'Poder contar-ho', el millor Ferran Torrent

El confinament a casa a causa del coronavirus COVID-19 ens ofereix més hores per dedicar a la lectura. En el meu cas he aprofitat per acabar la darrera novel·la de Ferran Torrent, que la tenia encallada des de feia setmanes  causa del ritme frenètic -i il·lògic sovint- de feina que patim en el nostre dia a dia pre-confinament.

M’ho he tornat a passar bé llegint un dels meus autors de referència. El vaig descobrir ja fa 25 anys amb Gràcies per a propina. El llegia els dies que vaig anar a la Universitat Autònoma a formalitzar la matrícula de Periodisme. En aquells anys a la Facultat m’acompanyaven en les anades i vingudes en tren de Torredembarra a Bellaterra llibres de l’autor valencià com Un negre amb un saxo o Cavall i rei.

L’univers de Torrent es va ampliar amb la trilogia Societat limitada, un retrat espectacular d’una societat valenciana durant l’època de l’opulència del boom immobiliari. Després l’he anat seguint llegint, però reconec que els últims anys amb menys entusiasme, però Poder contar-ho m’ha fet retrobar amb aquest univers de lladres i serenos tan particular, amb aquests diàlegs que desprenen una sornegueria que et fa aixecar la vista del llibre i somriure.

Poder contar-ho parteix d’un argument clàssic: l’atracament d’un banc. El situa a la València de 1983, quan els socialistes havien arribar al poder, un moment històric molt particular i fa entrar en acció alguns dels seus personatges clàssics, com el detectiu Toni Butxana el comissari Tordera, i altres que fa menys que han sortit del forn, com la parella simpàtics delinqüents Messié i Llargo. Al voltant d’aquest argument clàssic basteix una novel·la que us entretrindrà, però com diu el tòpic: us farà pensar una mica.

Primeres impressions del Torredembarra Actualitat

Ara que ja fa deu dies que vam presentar el Torredembarra Actualitat em ve de gust de compartir algunes impressions i reflexions al meu blog personal. La primera és la satisfacció per la bona rebuda entre els veïns i veïnes de la Torre i d’altres municipis del Baix Gaià del nou mitjà de comunicació. Ho intuïem en les setmanes prèvies de preparació, però durant aquests darrers dies ho hem comprovat de la boca de molta gent, els comentaris a les xarxes socials i sobretot per la rapidesa que es buidaven els expositors. Torredembarra i la seva àrea d’influència necessitava un mitjà com el Torredembarra Actualitat.

Estem molt agraïts de la gran assistència a l’acte de presentació. Va ser un dia molt maco. Feia goig la sala d’actes de la Biblioteca Mestra Maria Antònia, plena d’amics, coneguts, saludats i no saludats que a partir d’ara segur que ho seran. Tan la conductora de l’acte, la Coia Ballesté, com l’alcalde de Torredembarra, l’Eduard Rovira i l’amic José Antonio Nieves “Jana” i la seva guitarra van estar molt bé en les seves intervencions i ens van ajudar a fer més amè l’acte.

Després de la presentació ha vingut el repartiment de la revista. Han estat 5.000 exemplars  acreditats per OJD, una garantia per als nostres anunciants. La revista s’ha distribuït en diferents expositors i altres punts, una tasca portada a terme pels amics de la Fundació Onada, cosa que ens fa molta il·lusió. Estem estudiant com millorar la distribució i en aquest segon número hi haurà nous punts on trobar el Torredembarra Actualitat.

Hem comprovat també el gran equip que hem creat, amb l’Albert i Jansà i jo mateix al capdavant, però amb la tasca imprescindible d’en Pere Gomés com a director comercial. Heu pogut llegir els articles d’en Josep Sánchez i la Isaura Valle, gaudir de les fotografies del Joan Casas i de la novel·la d’en Jana i riure amb la vinyeta d’en Víctor Centelles. La part audiovisual ha anat a cura de la sempre professional Carol Cubota. L’equip no està tancat i ja us avanço que aquest número dos s’incorpora un nou “fitxatge”. Com també coneixereu nous articulistes, que cobreixen la diversitat torrenca.

No han faltat algunes crítiques, de les quals en prenen nota sempre que siguin constuctives. I també han corregut calúmnies i intoxicacions. Tan execrables com inevitables. Nosaltres les farem callar amb treball i honestedat, perquè la gent del Baix Gaià es mereix  estar ben informada. L’aventura acaba de començar.

Tarragona margina la dreta espanyolista del Congrés (per ara)

Dels resultats de les darreres eleccions espanyoles a la circumscripció de Tarrragona en podem treure diverses conclusions. La que destaca més és que cap de les forces de la dreta espanyolista, conegut ja popularment com Trifachito, no ha estat capaç d’aconseguir cap escó al Congrés per Tarragona. La debacle de Ciutadans, que perdut més de la meitats del vots que va aconseguir l’abril pasat, ha deixat a Sergio del Campo sense l’acta de diputat. Molts d’aquests vots han anat a parar a VOX i el PP, però ni un ni l’altre han entrat en el repartiment dels escons tarragonins.

Una dada que no pot passar per alt és que VOX ha superat en més d’un miler de vots al PP en e conjunt de la circumscripció, però li han faltat més de 5.000 per arrabassar el segon del PSC. I és que l’altra gran novetat en aquests comicis és que el PSC, tot i perdre més de 16.000 vots respecte el 28-A, torna a tenir dos diputats per Tarragona: l’incombustible Joan Ruiz i la regidora reussenca Sandra Guaita.  ERC també manté dos escons i la victòria a les comarques tarragonines, malgrat la pèrdua de més de 14.000 vots. També s’emporta tres dels quatre senadors, mentre el quart és pel PSC.

També mantenen l’escó Junts x Catalunya, que només ha perdut unes desenes de vots, i En Comú en Podem, que ha retrocedit 4.000 sufragis respecte fa uns anys. La CUP debuta en les eleccions espanyoles amb més de 21.000 vots, a menys d’un miler de Ciutadans.

Resumint, Esquerra es consolida com a primera força a Tarragona i el PSC com a segona, mentre que Junts i Comuns resisteixen. Tot i que acabem el 2019 sense cap diputat de dreta espanyolista per Tarragona ens hauríem de mentalitzar perquè ben aviat poguem tenir un diputat de VOX per Tarragona. A Vila-seca han estat segons i a Salou, tercers. El vot ultradretà que havia donat suport fins ara a Ciutadans ha perdut els complexos i vota l’original. Tot gràcies a pactes de govern com l’andalús i el madrileny i als esforços per a normalització de l’ultradreta impulsats pel poder econòmic i mediàtic espanyol. El mateix que ara llençarà Ciutadans a la paperera de la història com si d’un kleenex usat es tractés.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

Els cent dies de Ricomà

Us n’enrecordeu quan els governs tenien cent dies de gràcia? En èpoques que encara no existia Twitter, els grups de l’oposició deixaven fer als executius i alcaldes novells durant aquests primers tres mesos i escaig posteriors a la presa de possessió. Aquesta mena d’acords no escrits han saltat pels aires en aquesta època que vivim de fang i massa brutícia en la política, supurant sobretot a les xarxes socials. El Govern Ricomà ha estat analitzat amb lupa des de gairebé l’endemà de la seva presa de posessió, sobretot per un grup socialista que sembla que no ha superat haver estat dessallotjat després de dotze anys del govern tarragoní, i amb Sandra Ramos com a figura ascendent, repetint cada setmana que Tarragona patirà les set plagues amb Esquerra manant a la plaça de la Font. Ciutadans i PP, castigats pels resultats electorals del maig, també rivalitzen amb el PSC a veure qui acusa més de sectari al batlle republicà. I la pancarta a favor dels presos polítics que encara penja al balcó del consistori quan escric aquest article és un terreny adobat per aquesta guerra de símbols on tothom pot treure’n rèdit. Menys la ciutadania.

El nou executiu local de Tarragona sembla que encara estigui situant-se, obrint calaixos i  descobrint alguns esquelets de l’època socialista. Ha comès algunes relliscades no forçades, com la polèmica de la plaça del cap de Cultura, i s’han hagut d’empassar alguna promesa electoral, com la no a turada del polígon Ten Brinke. La feblesa del bipartit ERC-Comuns és evident, amb la CUP i Junts a cada costat i amb la incompatibilitat manifesta per estar en un mateix govern. Amb l’elaboració dels pressupostos de 2020 arriba l’hora de la veritat i el regidor d’Hisenda, Jordi Fortuny, haurà de fer geometria variable nivell llegenda -que diuen ara els mil·lenials- per no abocar a Ricomà a una qüestió de confiança per tirar endavant els seus primers números. Els segons cent dies de govern Ricomà seran més importants que els cent primers.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Són massa llargues les vacances d’estiu?

“Les vacances d’estiu són massa llargues” era una frase que a finals del mes d’agost i principis de setembre escoltava molt sovint a casa quan era petit. Tres dècades després repetim aquesta mateixa frase quan ens trobem els pares i mares que tenim fills en edat escolar. I és que el període de vacances escolars continua sent el mateix -més de 80 dies seguits- tot i els enormes canvis socials experimentats al nostre país. Per exemple, als anys vuitanta eren una minoria les mares treballadores i ara la minoria són les famílies on només un membre de la parella treballa- i quan això no succeeix, gairebé mai és per voluntat pròpia.- De mitjana, la majoria de parelles sumen 60 dies de vacances en el millor dels casos i... potser és qüestió de coincidir almenys un parell de setmanes, no? 80 dies per una banda... 45 per l’altra. Els números no surten.

Altres països tenen un sistema de vacances escolars més repartides durant l’any i defensen que els resultats acadèmics són millors, enfront una desconnexió (i reconnexió) tan llarga del ritme escolar. Però molts mestres de casa nostra avisen que les instal·lacions escolars no estan preparades per fer classe durant part de l’estiu. L’imparable canvi climàtic que els afectarà les properes dècades amb estius més càlids no farà aque aquests països s’apuntin al nostre model de megavacances escolars. També un canvi de model al nostre país cap a una redistribució de més periodes sense classes durant l’any requeriria la implicació a fons de les empreses i l’administració. Actualment un sol dia de lliure disposició de les escoles provoca autèntics drames logístics en algunes famílies.

Dijous tornarem a la -beneïda per molts- rutina i aquest debat quedarà altre cop aparcat. I l’estiu vinent tornarem a lamentar el llarg periode de vacances dels nostres fills i molts haurem de recórrer als soferts àvies i avis i als casals i campus d’estiu, un gran negoci que sagna les butxaques de molts pares i mares. Cal un debat a fons i ampli sobre la distribució de les vacances escolars. I per això és necessita valentia, una característica que escasseja en la nostra classe política.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

L’excepció independentista

Em sorprèn la gran quantitat de persones que està entre indignada i estranyada de l’exhibició de mal rotllo entre Esquerra Republicana i l’espai postconvergent, que ha arribat al seu punt àlgid aquesta darrera setmana amb el pacte entre JxCAT i el PSC a la Diputació de Barcelona, amb rèpliques com l’acord al Consell Comarcal del Tarragonès.  Però si aquest és l’estat natural de les dues grans famílies de l’independentisme -abans nacionalisme- català! L’excepció que confirma la regla és l’aliança d’aquests darrers anys. Quan han pactat les dues forces polítiques els últims 40 anys? En igualtat de condicions, Jordi Pujol va optar sempre pel PP enlloc d’ERC i els republicans van bastir dos governs tripartits deixant els convergents a l’oposició.

I si poseu la lupa  en els diferents Ajuntaments catalans no abunden els pactes entre republicans i postconvergents. A l’inrevés! Són molts els municipis on els militants de les dues formacions no es poden ni veure. Son l’aigua i l’oli. M’explicava un alt càrrec republicà com de difícil compartir la campanya de Junts pel Sí el 2015 -en la imatge- amb els candidats del PDECat. La negativa reiterada d’ERC a una llista unitària en les darreres convocatòries electorals que han proposat els neoconvergents encara ha refredat més les relacions entre uns i altres.

L’objectiu comú de la independència ha tapat durant alguns anys tota aquesta mar de fons, però en un moment baix del procés com és l’actual, tot aquest bagatge de mala relació secular ha aflorat de la forma més descarnada i els nouvinguts a la política, que no havien conegut res més que la fràgil unitat independentista, ara es mouen entre la desorientació i la indignació. La crisi entre ERC i la postconvergència serà difícil de tancar i la reacció de l’electorat independentista davant d’una nova convocatòria, difícil de preveure. Els partits polítics són eines -molt cares de mantenir per cert- i si aquestes eines deixen de ser útils per una part important de la ciutadania en poden sorgir de noves.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Deixeu que Ricomà sigui Ricomà

Pau Ricomà ja és alcalde de Tarragona. Ha pujat al tren. No hi ha hagut sorpresa i la majoria alternativa sorgida del 26-M ha quallat en un govern ERC-En Comú Podem amb el suport extern -per ara- de Junts per Tarragona i la CUP. Un dels primers missatges de Ricomà ha estat que iniciarà el seu mandat visitant totes les escoles de la ciutat. Un gest molt diferent d’aquell primer de Ballesteros pintant de blanc la zona blava del Camp de Mart. El nou alcalde ha anunciat que serà el ple el que decideixi si es penja el Llaç groc a l’ajuntament. A Barcelona, Ada Colau ja el penjava dilluns. I Ricomà prioritza la constitució dels consells de districte, la plasmació més clara de la participació ciutadans que tant ha defensat en campanya.

Són els primers passos del nou alcalde de Tarragona, que gaudirà –esperem- dels cent dies de gràcia. Però passat Santa Tecla haurà de començar a treballar de valent per aprovar els seus primers pressupostos, amb el repte de trobar el mínim comú denominador entre la CUP i Junts per Tarragona, i desplegar el programa de govern de govern pactat. No serà un mandat fàcil. Ni molt menys. L’oposició serà dura i la relació entre els socis d’investidura, complicada. Dídac Nadal ja ha donat alguna pista. Serà en aquests moments quan descobrirem la capacitat de lideratge de Pau Ricomà. Però no espereu l’estil  Ballesteros i menys, el de Joan Miquel Nadal. Són tres perfils polítics i personals molt diferents. Deixeu que Ricomà sigui Ricomà.

El tren de Pau Ricomà

En la vida -i en la vida política també- hi ha un moment que passa un tren. Hi puges o no hi puges, però difícilment en torna a passar un altre. L’alcaldable d’Esquerra Republicana a Tarragona, Pau Ricomà, es troba en aquest moment. Amb els resultats de les eleccions del 26-M s’ha situat a uns centenars de vots de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i amb els mateixos regidors, set. Ricomà té l’oportunitat de convertir-se en el primer alcalde republicà de Tarragona de l’actual democràcia.  Ho pot aconseguir pel camí més fàcil, que és un pacte amb Ballesteros i repartir-se dos anys l’anys l’alcaldia amb l’actual batlle socialista, que ja ha dit que serà generós -per mantenir-se en el càrrec sigui com sigui-. Ricomà ha descartat, però, aquesta opció, mantenint la coherència amb el que ha dit en campanya. i molts cops això no passa i s’imposa allò de “dónde dije digo...”.

I l’altra camí és el difícil, el d’una complicada quadratura del cercle. Una obra d’enginyeria política: aconseguir els vots a favor de Junts per Tarragona, la CUP i els Comuns al mateix temps. Difícilment podran justificar Dídac Nadal i Laia Estrada haver mantingut Ballesteros en el càrrec. Un altre tema és compartir govern. I els Comuns? Aquests dies estan assimilant l’èxit electoral d’haver obtingut dos regidors, però a mesura que s’acosti el 15 de juny, data en què s’haurà d’escollir el nou alcalde,els Comuns hauran de mullar-se i decidir si aposten per un canvi històric a la ciutat o allargar uns anys més l’etapa Ballesteros. La porta de tren de Ricomà l’obriran (o la tancaran) Carla Aguilar-Cunill i Hernán Pinedo.

Ricomà farà tot el possible perquè aquesta porta s’obri. És l’oportunitat de la seva vida. I no hi té res a perdre, perquè ser alcalde de la seva ciutat és l’única i darrera aspiració de la seva vida política. Però Ballesteros, que té en joc la seva supervivència política, jugarà totes les cartes i trumfos que tingui i, si convé, situarà Tarragona enmig del tauler polític català, on comuns i socialistes tenen altres interessos comuns –i valgui la redundància-. I un altre tauler de joc és la Diputació, on JxCAT i el PSC podrien pactar en detriment dels republicans. I Ballesteros en té prou que una de les tres forces que necessita ERC no voti Ricomà per ser automàticament reelegit com a cap de llista més votat. Tenim davant nostre dues setmanes apassionants, un House of Cards a la tarragonina.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Els perquès del terratrèmol torrenc

Que ha passat aquest 26 de maig a Torredembarra? Per què Esquerra Republicana ha obtingut una inesperada majoria absoluta? Perquè un dels plens més fragmentats del país estarà format només a partir del 15 de juny per quatre grups municipals? Les causes de fenòmens polítics com aquests són diverses. Una primera dada important és la participació en els comicis torrencs, que ha pujat més de 7 punts i ha elevat la barrera del 5%. El cost del primer regidor s’ha situat per damunt dels 340 vots. Això  afavoreix les forces més votades i permet amb poc més d’un 36% dels vots emesos obtenir una majoria absoluta.

Amb una alta participació es creen les condicions perquè obtenir una majoria absoluta sigui més fàcil, però has de sumar molts vots per obtenir-la i Esquerra ho ha aconseguit, després de quatre anys liderant un govern des de l’alcaldia. I completant quatre anys sense cap gran crisi entre socis. Cal tenir en compte que des del segle passat -concretament el convergent Santiago Segalà el 1999- cap alcalde de Torredembarra havia completat un mandat municipal. I Eduard Rovira ho ha aconseguit amb el PSC i Alternativa Baix Gaià com aliats. I la ciutadania ho ha valorat.

Obra de govern aquests quatre anys? Molta de micro i poca de macro. No ha estat un mandat de grans projectes, sinó de redreçar Torredembarra després del sotrac de l’esclat del cas Masagué. I aquí arribem a una de les claus del resultat estratosfèric d’Esquerra. Cinc anys després, el trauma d’aquells dies de vergonya i desconcert ha aflorat i la ciutadania ha buscat l’antítesi d’aquell alcalde que va sortir a totes les portades de diari i noticiaris de ràdio i televisió. La discreció d’Eduard Rovira ha estat posada en valor.

I no podem oblidar un altre ingredient essencial en aquesta a majoria absoluta i és la fortalesa com a marca electoral d’Esquerra Republicana, en ascens a tot el país. En vam tenir la primera mostra en les eleccions generals del 28-A superant la barrera dels 2.000 vots, però en els comicis locals, ERC ha fregat els 2.500 sufragis, més del doble que els 1.100 obtinguts fa quatre anys. Votants que no estan tan implicats en la vida política torrenca i que amb prou feines coneixen el nom de l’alcalde han optat per posar dins l’urna el sobre blanc amb les sigles d’Esquerra.

La majoria absoluta d’Esquerra no ens ha d’impedir analitzar alguns detalls interessants dels resultats de la resta de forces polítiques. El PSC ha guanyat la seva batalla particular amb Ciutadans i l’ha superat en 300 vots i un regidor. Vale Pino ha derrotat Toni Cruz, que ha obtingut un resultat molt discret si tenim en compte les ambicioses expectatives que tenien. L’altra formació que ha assolit representació ha estat Junts per Torredembarra, amb una única acta, la d’Anna Magrinyà. Ha tret gairebé els mateixos vots que fa quatre anys, consolidant-se el sorpasso  d’ERC a CiU.

I on caldrà molta autocrítica és a l’espai de l’esquerra radical i transformadora, que han rebut una bona lliçó de com funciona la Llei d’Hondt. La divisió de candidatures i la incapacitat de teixir coalicions a causa dels personalismes -alguns cops disfressats de desacords programàtics- els ha portat a quedar fora del ple. En el cas de la CUP, per una vintena de vots, però una altra formació com l’Alternativa Baix Gaià, membre del govern municipal i que s’havia mantingut tres mandats amb dos regidors, ha perdut més de dos terços dels seus vots i ha quedat com la força menys votada. En Comú i Podem han anat també per separat i sumats haurien obtingut un regidor. I l’aventura de Guanyem Torredembarra també ha acabat amb un nombre insuficient de vots per ser al ple. El mateix li ha passat, en l’altra banda de l’espectre polític, al PP, que no tindrà representació per primer cop des dels anys 80.

A partir del 15 de juny Torredembarra viurà una situació política inèdita des del període 1987-1991 quan Celestí Salort i el GIT van disposar de majoria absoluta. És una oportunitat i una responsabilitat que Esquerra ha de saber administrar molt bé i que serà molt difícil de mantenir per als republicans en les properes eleccions. I per què no es pot ampliar aquesta majoria absoluta amb un acord amb els seus actuals socis de govern, els socialistes, reforçats també després del 26-M? A Torredembarra li aniria bé un govern fort, de 13 regidors, per afrontar els reptes de futur que té sobre la taula i que s’han convertit en inajornables.