Sóc de RAC-1

Durant molts anys qui comprava el diari ho feia no només per mantenir-se informat cada dia sinó també com un signe d'identitat, gairebé una declaració pública de la seva tendència política. Podem definir-ho com una compra militant. La venda de diaris està baixant any rera any i les noves generacions prefereixen gastar-se l'euro i escaig que costa un diari en una altra cosa i llegir les notícies per internet. Un panorama complicat el que els espera a les grans capçaleres del nostre país.

O potser no? Quan va aparèixer la televisió, eren molts els qui enterraven la ràdio i, entrats al segle XXI, és un mitjà de comunicació que té una salut de ferro gràcies a la seva capacitat d'adaptació i l'aprofitament de les noves tecnologies -ràdio per inernet, podcasts, xarxes socials...- i els oients s'identifiquen amn l'emissora que escolten. Dissabte vaig anar a la celebració dels deu anys de RAC-1 al Teatre Fortuny i vaig viure una gran jornada amb diversos dels protagonistes de la meva ràdio de capçalera. Vam riure molt.

Encaixo totalment en el target de l'oient de RAC-1. Practicament en tot el dia no canvio el dial i em desperto amb el Basté, ric amb La Competència la Segona Hora, m'entretinc amb el Clapés, m'informo amb els seus informatius o escolto el Barça amb el Pou i companyia. M'identifico amb la frescor d'aquesta emissora que m'ha acompanyat els darrers deu anys, quan la vaig descobrir gairebé al començament de les seves emissions. No és cap declaració política com abans passava amb els diaris sinó una forma d'entendre l'entreteniment i la informació. "Sóc de RAC-1".