El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada ens assabentàvem que TDCamp i Ràdio Cambrils tanquen aquest mes de gener. El pitjor d’aquesta notícia és que nou periodistes es queden sense feina i passen a engreixar la llista de professionals de la comunicació que s’han quedat a l’atur els darrers anys i contribueixen a assolir la xifra de sis milions d’aturats a tot l’Estat espanyols, que malauradament està al caure. Però el tancament de la televisió cambrilenca també demostra el desastre en què està convertint-se la Televisió Digital Terrestre (TDT) local. Al Camp de Tarragona, el panorama és desencoratjador.

El mapa radioelèctric de les comarques tarragonines, un dels darrers regals del govern Aznar, és un gran despropòsit. A quina ment brillant se li va ocórrer que en aquest territori de cinc comarques -el Baix Penedès està amb l’Alt Penedès i el Garraf- hi podien coexistir i ser rendibles cinc canals privats i tres de públics? En aquests moments, després del tancament de TDCamp, de públic, només un està en funcionament -TAC-12- i amb retallades els darrers mesos. TDCamp ha durat sis anys i enlloc d’una televisió comarcal, com estava projectada inicialment, ha acabat sent només d’un municipi -Cambrils-, insostenible un cop acabada l’època de vaques grasses. La televisió pública de Reus no va arribar a néixer. Afortunadament! Però a quin visionari se li podia ocórrer que al Baix Camp hi podien haver dos canals públics? Ni borratxo de bombolla immobiliària!

En el sector privat la situació és igual de dramàtica. A l’espai radiolèctric Tarragonès-Alt Camp-Conca de Barberà cap dels tres canals emet actualment continguts locals. L’únic que ho feia, Canal Català, va tancar fa mig any i tot i que va tornar a revifar durant un mes amb un únic programa, des des de finals de l’any passat torna a emetre només continguts en cadena. Ni TeleTaxi TV ni CAT 4TV han emès mai programes locals. Al Baix Camp-Priorat, Canal Reus ha reduït plantilla i la programació pròpia, però continua en funcionament. L’altra freqüència ja fa alguns anys que no funciona i té el dubtós honor de ser dels primers canals que va ser sancionat pel CAC per emetre continguts pornogràfics.

Ja fa molts anys que cal un replantejament radical de la televisió local. Més enllà d’una televisió local pública i una altra de privada al Camp de Tarragona no hi ha més pastís publicitari ni subvencions per aguantar més canals de TDT. La convergència tecnològica, les xarxes socials i la integració de mitjans acabaran demostrant que la televisió tal com l’hem conegut està sentenciada i s’obren noves possibilitats, com la televisió per Internet, molt més barata. El gran problema és que la publicitat encara no acaba d’apostar per aquests nous formats. I tampoc els empresaris, més preocupats pel diner fàcil que la qualitat. Com un que va aterrar a Tarragona perquè va veure que amb els ingressos publicitaris procedents de les empreses químiques i el Port tenia cobert gran part del pressupost del canal. Amb mentalitats com aquesta no és estrany que ens trobem amb aquest panorama actual tan trist, en què qui acaba pagant els plats trencats és qui menys culpa en té.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

A Torredembarra encara prendrem mal

Torredembarra ha viscut una setmana políticament molt intensa. Dos plens municipals en un sol dia han fet pujar la temperatura política a nivells cada cop més perillosos. La relació entre govern i oposició travessa un dels pitjors moments dels darrers anys i la ciutadania també va fer sentir el descontentament a la sala de plens a causa del conflicte del radar, que malgrat les promeses de l’alcalde no acaba de solucionar-se.

En els darrers anys, a Torredembarra ens hem acostumat a la improvisació, a viure amb pressupostos prorrogats i aprovar-los quan queden pocs mesos per acabar l’exercici. Passava amb governs en minoria i també succeeix amb executius municipals que disposen de majoria. Aquest any 2012, Torredembarra no ha tingut pressupost. Es va aprovar al setembre, però a final d’any ha quedat suspès perquè una immobiliària que ha de ser indemnitzada amb més d’un milió d’euros per l’Ajuntament els ha recorregut. L’empresa, relacionada amb una regidora, vol cobrar aquests diners amb un pagament i el consistori ho vol fer en tres.

I és que a la Torre se sent parlar molt de jutjats darrerament. La Fiscalia està investigant dos lloguers que paga el consistor des de fa un any i mig per dos locals que no es fan servir i que van centrar el darrer ple extraordinari. Són lloguers molt elevats en un moment que costa quadrar els pressupostos municipals. L’alcalde diu que són lloguers amb opció a compra i que aviat es rebaixaran. L’oposició parla de taxacions per sobre del preu de mercat i de desbaratament de recursos. Per què fins ara s’han pagat quantitats tan elevades? Esperem, doncs, que la Fiscalia hi digui la seva.

Torredembarra és notícia des de fa més d’un any per un radar que ha posat milers de multes per superar uns límits de velocitat que ja no són vigents. Els que no les van pagar veuen com els arxiven les sancions i als que sí que han pagat, ni els han tornat els diners ni, en molts casos, els punts del carnet. En el darrer ple ordinari, els afectats van fer sentir fort la seva veu i és que en moments com els actuals els temes que toquen la butxaca són especialment sensibles. El Teatre-auditori continua inacabat i degradant-se. En el cas que algun dia s’acabi, algú s’ha preguntat amb quins recursos es podrà mantenir i oferir una programació regular? El Pàrquing Filadors, la principal inversió dels darrers anys, pagada amb el Plan Zapatero, està buit, infrautilitzat, però cada mes té un cost de manteniment. Si tot això no fos prou, el conflicte entre govern i secretari municipal està portant al pagament de milers d’euros en informes externs per tirar endavant els plans de l’executiu.

En aquest moment Torredembarra és un municipi amb una política pantanosa, amb un ambient irrespirable entre govern i oposició, amb problemes que no s’acaben de resoldre i amb una judicialització gens recomanable de la vida política. Dins del govern hi ha complicats jocs d’equilibris com ho demostren els canvis de carteres de fa uns mesos i a l’oposició també hi ha alguns conflictes interns, com ho demostra el pas al grup de no adscrits i amb marxa enrere al cap d’uns dies protagonitzat per la republicana Montserrat Gasull. S’estan travessant unes línies vermelles que aconsellarien que govern i oposició fessin una reflexió profunda, intentant sortir de la caverna en què s’està convertint l’Ajuntament, perquè, com em deia un bon amic l’altre dia, a Torredembarra, si seguim pel camí actual, encara prendrem mal.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Universitat de Tarragona o quan el relat xoca amb la realitat

El portaveu del Partit Popular de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, té des de fa uns anys un relat molt definit: ell és el campió del tarragonisme i principal denunciador del centralisme barceloní. Fernández ja va detectar l’any 2007, quan es va presentar per primer cop a l’alcaldia de la ciutat, que la retirada de l’alcalde Joan Miquel Nadal deixava un buit en el tarragonisme més radical que ni els seus successors al capdavant de CiU ni tampoc cap líder d’una altra força política serien capaços d’ocupar. El jove líder popular va decidir que volia ser el successor de Nadal i recollir un vot que es podia identificar tant amb CiU com amb PSC o PP i que esdevenia imprescindible per poder accedir algun cop a la cadira que havia ocupat el mateix Nadal.

Els extraordinaris resultats de les eleccions de 2011 li van demostrar que anava pel camí correcte i des d’aleshores ha seguit teixint relat, radicalitzant encara més el seu “tarragonisme”, creant la denominació de “Barcelunya” per identificar l’enemic extern que una estratègia com la seva necessita: el centralisme barceloní malvat i voraç que margina Tarragona, la capital del sud de Catalunya. Amb “idees” procedents de Barcelunya com denominar Barcelona World el futur parc temàtic situat entre Salou i Vila-seca encara donen més munició al relat de Fernández.

Aquesta setmana passada hem viscut un pas més en l’estratègia d’Alejandro Fernández: portar al ple de l’Ajuntament de Tarragona en forma de moció la proposta de canviar el nom de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona. Desenterra així un dels grans fantasmes del tarragonisme, una ferida mal tancada: com pot ser que les capitals provincials Girona i Lleida tinguin la universitat amb el seu nom i Tarragona, no? I Fernández es torna a col·locar en el centre del debat polític tarragoní. S’han vist ja adhesions a la proposta, més enllà de l’univers popular, i també oposicions radicals, com la de la mateixa Universitat.

Precisament la resposta de la Universitat ha estat clara: “l’únic debat que convé a la societat és la defensa de la qualitat”. I és aquí on es desmunta la proposta de Fernández. En un moment de retallades dramàtiques a la universitat pública per part del Partit Popular, el seu màxim responsable a la província de Tarragona i diputat a Madrid explicita que la seva màxima preocupació n’és la denominació. El relat del jove polític tarragoní xoca de ple amb la realitat. Ha fet algun càlcul el líder del PP tarragoní de quant costaria canviar tota la imatge corporativa de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona? Mentrestant, el personal del centre veu congelats els seus sous i els estudiants es desesperen davant l’enfilada tan exagerada com imparable de matrícules i taxes.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Una humil recomanació cinèfila: ‘El bosc’

Estic molt content que la pel·lícula El bosc hagi aconseguit onze nominacions als Premis Gaudí de Cinema. Vaig tenir l'honor de participar en la presentació del film als cinemes JCA de Valls, al costat de dos dels protagonistes, l’Àlex Brendemühl i Maria Molins i el productor, Ramon Vidal, de Fausto Produccions. La pel·lícula està rodada en la seva major part en una masia del Pla de Manlleu, al municipi d’Aiguamúrcia, una zona de l’Alt Camp amb què m'uneix una relació ben especial.

El bosc compta amb un punt de partida molt important i és que està basada en un relat homònim de vuit pàgines de l’Albert Sánchez Piñol, un dels millors escriptors catalans del moment. D’aquest text, el director Óscar Aibar en va treure un guió que manté l’esperit sanchezpiñolià, que es nota en molts moments, sobretot en el final, però que va més enllà. Està ambientada en un petit poble del Matarranya durant la Guerra Civil espanyola. Una altra pel·lícula de la Guerra Civil? Quina mandra! No pas! La història es desenvolupa durant aquest conflicte tan tractat pel cinema català i espanyol, però podria passar durant una guerra carlina.

És una pel·lícula sense el tractament bons i dolents que ens han acostumat els films de la Guerra Civil. Explota molt les febleses i fortaleses humanes i hi trobem frases d'aquelles que et fan pensar en les paradoxes d’aquell conflicte. Les interpretacions de Brendemühl, Molins i Ponce són molt reeixides. El bosc és una pel·lícula de les més interessants dels cinema català darrerament i, si podeu, us recomano que l'aneu a veure. Personalment m’agradaria que pogués guanyar alguns premis als Gaudí i aconseguir un impuls, tal com em comentava el productor, en Ramon Vidal, de Fausto Produccions. I és que amb la invasió de cintes de Hollywood costa molt fer-se un lloc en els cinemes del nostre país.

La casta

L’any 2013 ha començat amb altes dosis de mala llet per part de moltes persones que han llegit que Rodrigo Rato ja torna a tenir feina després d’acabar d’enfonsar Bankia i estar imputat per falsedat documental, apropiació indeguda, maquinació per alterar el preu de les coses, entre altres causes. Rato serà conseller assessor de Telefónica. Cobrarà al voltant de 100.000 euros l’any i no tindrà dedicació exclusiva. Per tant, podrà acabar de complementar aquest sou amb una altra feina si no arriba a final de mes. En aquest inici d’any també ens hem assabentat que Rato ha estat considerat per la revista Bloomberg Businees Week com un dels cinc pitjors directius del món. Per tant, podríem arribar a aquesta conclusió: el president de Telefónica, el senyor César Alierta, és un incompetent a l’hora de triar els seus assessors.

En alguns moments he pensat que aquesta conclusió podria ser certa, però em decanto per una altra que em fa emprenyar més. On són actualment Felipe González, José Maria Aznar, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes, Elena Salgado…? Doncs ocupant posicions molt semblants a les de Rato, en consells d’administració o assessors de grans empreses o multinacionals. No importen els mèrits. Haver estat president de govern, ministre d’Economia que negava la crisi o que la va pilotar amb una inoperància manifesta, o demostrar seriosos problemes de raciocini davant d’uns atemptats amb proves més que concloents… tot acaba el mateix lloc: recol·locació daurada al sector privat.

Un cop accedeixes a la casta política, després de fer mèrits en el partit a base d’un equilibri entre servilisme i cops de colze i formant part del govern de torn, tens gairebé assegurat un lloc de feina en alguna multinacional amb sis xifres de sou a final d’any. La immensa majoria de la població resta en una casta inferior i, en una època com l’actual, pateix les retallades del sector públic i l’encariment de la vida mentre el seu nivell d’indignació augmenta progressivament observant aquests moviments de peces tan èticament dubtosos. I aquesta indignació està arribant a unes quotes que fan bastant imprevisible el resultat final.

El 15-M no ha servit a la classe -o casta- política per a reaccionar i regenerar-se. Després de més d’any i mig, es continuen observant els mateixos vicis i costums. El cas Rato és de jutjat de guàrdia -mai més ben dit- i demostra que la classe política i l’oligarquia econòmica són vasos comunicants: Manuel Pizarro va fer el viatge invers, Luis de Guindos ha entrat, sortit i tornat a entrar i tots els noms anteriors i desenes més. Uns i altres formen una casta superior, al capdamunt d’una piràmide que cada cop té uns fonaments més dèbils i inestables i el perill d’enfonsament cada cop són més reals.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.

L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.

El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.

També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

La guspira de la plaça Mercadal

L’altre dia em comentava un company periodista que un dia li passarà una desgràcia a un polític. L’atonyinaran o alguna cosa pitjor. Afirmació tremendista? Doncs crec que no. L’ampolla de la paciència ciutadana està plena a vessar i qualsevol dia començarà a regalimar. Potser ja ho ha començat a fer. Almenys ho sembla després del que va passar a la plaça Mercadal de Reus aquest dissabte al migdia. Un enfrontament entre diversos policies locals i mossos d’Esquadra i un centenar de persones. Hi va acabar intervenint l’alcalde, que sortia del ple municipal que havia aprovat els pressupostos. Força restrictius per cert.

La raó de l’incident és força rocambolesca. Un individu, assentat en un dels bancs del Mercadal, construïa avions del paper i els intentava vendre als transeünts, segons alguns testimonis. Possiblement l’home tenia pocs recursos més per aconseguir diners. O potser no els venia i era un pederasta que volia captar l’atenció dels nens i nenes segons la teoria de la conspiració (que a vegades és la bona). La qüestió és que un policia local va decidir que es tractava d’una conducta inapropiada i fins i tot perillosa. I possiblement la seva actuació respon a algun punt d’alguna ordenança municipal. El va acabar reduint amb una certa violència, segons testimonis presencials. Aquesta actitud va trobar resposta en els qui passejaven per la plaça, que van acudir a defensar el suposat venedor d’avions. I la cosa va acabar amb enfrontaments (en forma d’insults i empentes) entre forces de l’ordre i ciutadania.

La guspira que deia el meu amic. Mentre en altres punts de la ciutat es ven droga impunement al carrer i s’incompleixen mil i una ordenances municipals, la Guàrdia Urbana es dedica a reduir suposats venedors d’avions de paper. Curioses prioritats que encenen els ànims de la ciutadania, cada cop més distanciada d’una classe política que és la que acaba donant aquestes estranyes instruccions a les forces de l’ordre. Veurem com evoluciona aquest tema. Seria interessant que el cas no quedés en un calaix i sabéssim els protocols que porten a aquestes situacions tan kafkianes. Aquest dissabte hem tingut un ensurt. Un altre dia, potser serà més gros.

El Jordi del Carros i la memòria d’en Joanet

Un carro de la brossa i un altre de portadores, una carreta del Far West, un trineu finlandès de fa dos segles, un coupe francès de luxe i dos carros de bous de Zamora. Aquestes són les adquisicions que durant el 2012 ha fet en Jordi Rovira per a la seva col•lecció de carruatges, que ja supera la vuitantena d’exemplars. Aquest any també ha viatjat als Estats Units i ha visitat el museu més important de carros d’aquell país. Entre diligències i carretes que havien viscut la Febre de l’Or, ben segur que en Jordi prenia apunts mentals per al seu gran somni: un museu de carruatges ben a prop de casa.

No serà a Torredembarra, municipi on hi viu des de nen, on hi instal•larà aquest museu. Se sent molt decebut del tracte rebut pels diferents governs locals. En canvi, a Tarragona, ciutat que el va veure néixer fa 65 anys, concretament al carrer Prat de la Riba, en Jordi Rovira Fortuny, hi ha trobat suport a l’Ajuntament, espais on guardar els seus carros i perspectives de museïtzar la seva col•lecció. Transformar el seu hobby, la seva passió, en una cosa tangible i perdurable, més enllà de les exposicions periòdiques que ha anat fent els darrers anys. Vol deixar un museu sobre l’evolució dels mitjans de transport en memòria d’en Joanet.

El primer carro que va restaurar va ser precisament el d’en Joanet Sereno. El seu avi. No compartien llaços sanguinis però si una mateixa manera de veure la vida, uns valors, com són el respecte, l’amor, el sacrifici i sobretot l’amor a la terra. Són valors que en Jordi considera que s’han perdut i que han deixat pas a l’egoïsme, l’individualisme i “la pela”. Quan era infant, en Jordi Rovira va quedar captivat per aquella imatge d’aquell pagès de Torredembarra trepitjant raïm i la personalitat d’aquell home maltractat per la vida va anar calant en la seva personalitat com una gota malaia. En Joanet havia perdut la dona i la filla en un bombardeig de la Guerra Civil i posteriorment els seus altres dos fills per les conseqüències del conflicte bèl•lic. En el petit Jordi hi va trobar un nét, amb qui va conviure durant anys i li va ensenyar tot el que sabia sobre la vida a pagès.

El carro d’en Joanet el té a l’entrada de la casa que en Jordi ha museïtzat al carrer de la Muralla de Torredembarra. És un veritable museu etnogràfic que ens endinsa en com era la vida de pagès a començaments del segle passat i que ja han vist moltes persones. Però no és un espai públic. En Jordi considera que els qui han manat i manen a Torredembarra no han estat sensibles amb la memòria d’en Joanet, que combinava la pagesia amb la feina de sereno, una persona castigada després de la Guerra Civil, a qui se li va fer el pacte de la gana i que no ha estat encara restituïda. Creu que el fet de no lligar-se a cap partit també a ell li ha passat factura en un poble com Torredembarra.

En Jordi Rovira va començar a treballar de mecànic als catorze anys i ho compaginava amb les feines de pagès a la sínia d’en Joanet. Abans, als onze ja havia combinat els estudis fent d’ajudant d’un baster. Després, va fer durant deu anys d’agent de vendes de la marca Gispert, dedicada a les màquines registradores i facturadores d’hotel, i aquesta feina li va permetre voltar món i, com ell mateix reconeix, va ser la seva universitat. Va fer cursos de màrqueting i recorda que va arribar a ser número u en vendes de l’empresa a nivell de l’Estat. Actualment troba a faltar bons venedors. Als 23 anys es va casar i va tenir tres fills A finals dels setanta va obrir el Pub Jordi’s, que es va transformar després en discoteca, un local mític per a diverses generacions de joves torrencs. Va estar al capdavant d’aquest negoci durant dues dècades. Des que vam canviar de segle, es dedica al manteniment dels apartaments que lloga, a seguir treballant a la Sínia d’en Joanet i, sobretot, a la seva gran passió: els carros.

El 1990 va exposar per primer cop la seva col•lecció al Tinglado del Moll de Costa de Tarragona. Des de llavors els seus carruatges s’han pogut veure a diversos llocs, com la Rambla Nova i la Plaça de Toros de Tarragona, el Casal Municipal de Torredembarra i a la mateixa finca “Can Joanet”, per on hi ha passat centenars d’alumnes d’escoles i instituts. En Jordi també ha organitzat events com els Tres Tombs diversos anys i el I Concurs d’Enganxada de Carruatges Ciutat de Tarragona el 1994. Ha participat en l’Home dels Nassos de Tarragona i en l’Enterrament de la Sardina de Torredembarra. També ha fet incursions al cinema, en les pel•lícules Terra de Canons i La Febre d’Or.

La col•lecció de carruatges no ha parat de créixer, tot i que en els darrers anys cada cop troba més problemes a l’hora de restaurar els exemplars que compra arreu del món. Ja no queden basters i altres tipus d’artesans relacionats amb el món del cavall i dels carruatges. Però en Jordi seguirà tirant d’enginy i de la seves capacitats i contactes per a seguir engreixant la seva col•lecció que algun dia es convertirà en un museu que farà perdurar la memòria del seu avi, en Joanet Sereno.

Publicat en el número de desembre del Diari de la Torre

La política municipal no només és gestió, és ideologia

Molts es pensaven que el pacte entre CiU i PP a Reus tenia les hores comptades. Doncs l’alcalde reusenc, Carles Pellicer, va deixar clar divendres passat que, si és per ell i la seva principal sòcia, Alícia Alegret, l’acord de govern té llarga vida. La raó que ha donat Pellicer és que l’acord amb el PP es tracta només d’un pacte de gestió i no ideològic. L’alcalde de Reus planta cara d’aquesta manera al número dos del seu partit, Oriol Pujol, que va advertir fa uns dies que calia replantejar-se els acords amb els populars a diversos ajuntaments catalans després de l’ofensiva contra el català a l’escola perpetrada pel ministre Wert.

M’ha sorprès molt la raó que ha donat Pellicer per justificar la continuïtat del pacte entre convergents i populars: es tracta d’un pacte de gestió. Un pacte entre dos partits polítics és sempre un pacte polític i, per tant, ideològic. Les formacions es presenten a unes eleccions municipals amb un programa electoral i, si no treuen majoria absoluta, han de buscar acords amb altres forces i pactar un programa polític, cedint en alguns dels seus punts programàtics amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti governar junts. Aquesta és la teoria i això és la democràcia.

Un Ajuntament és gestió, però també és ideologia. El redimensionament d’Innova no és una decisió ideològica? Privatitzar empreses municipals no és ideologia? Intentar vendre Fira de Reus no és una decisió ideològica? Canviar el zonificació escolar o fusionar centres educatius no és ideologia? Si els governs municipals fossin només gestió n’hi hauria prou amb un equip de tècnics qualificats que gestionés amb eficàcia els pressupostos municipals. El nou gerent d’Innova, de qui aviat se’n coneixerà el nom, podria ser el màxim responsable del govern de Reus. Però això tindria ben poc a veure amb la democràcia.

El pacte de CiU amb el PP a Reus és ideològic. És fruit de l’aritmètica electoral, però també de la sintonia ideològica entre els màxims responsables dels dos partits a la ciutat. I la gestió és el dia a dia conseqüència dels acords polítics posats per escrit en el document de govern signat a l’inici del mandat. O almenys hauria de ser així. I en un moment com l’actual, en què els dos partits estan tan allunyats ideològicament i a nivell nacional l’enfrontament és directe en un tema tan estructural al país com la llengua catalana, és complicat per a molts comprendre que a Reus i altres ciutats catalanes puguin manar junts CiU i PP. La formació nacionalista ho podria notar molt en les eleccions municipals de 2015 i els ha costat 32 anys aconseguir l’alcaldia de Reus. I això al carrer Còrsega deu preocupar bastant.

Article ublicat al setmanari NotíciesTGN

És l’imperi, estúpids*!

El Partit Popular ja ens ha presentat la seva Llei de l’Educació. José Ignacio Wert compleix la trista i lamentable tradició que cada nou ministre del ram elabora una nova llei d’educació per desorientar una mica més ensenyants i ensenyats. Però aquest cop Wert ha pujat un esglaó i amb el text que està preparant vol eliminar la immersió lingüística, un model d’èxit que fa més de trenta anys que funciona a Catalunya i que ha permès el català, una llengua minoritària i minoritzada, sobreviure en un món que cada any veu desaparèixer llengües.

L’Estat espanyol afronta ara ja la Segona Transició de què parlava als anys noranta José Maria Aznar. S’ha acabat el cafè per a tots, ara toca la recentralització més descarnada, i un dels punts bàsics és posar fi a allò que ells creuen que és una disbauxa en el món de l’educació i convertir les “lenguas vernáculas” en simples assignatures optatives. El castellà ha de ser la llengua troncal, després vindran les estrangeres i, finalment, si queda temps, els alumnes aprendran el català, l’euskera i el gallec.

Hi ha gent que encara se sorprèn d’aquesta ofensiva per terra, mar i aire contra la llengua catalana i la cultura catalana. Jo, no. És l’Imperi, estúpids! Des de fa més de mig mil·leni, Castella, nació en la qual es basa l’Estat espanyol, ha intentat eliminar qualsevol fet diferencial dels territoris perifèrics. El conde-duque de Olivares, Felip V, Franco, Aznar, Wert… Tot és el mateix. És la concepció imperial d’Espanya, o no hi cap Catalunya. El català hauria de ser vist com una riquesa, però ho consideren una nosa. L’han volgut eliminar en diversos moments de la història i ara tornen a la càrrega a cop de Constitució. Poseu-vos-ho al cap, amics: o posem la directa cap a la independència -que no oblidem que aritmèticament suma al Parlament sortit del 25-N- o Catalunya va cap a la desaparició com a nació esclafada per l’imperialisme castellà.

Som molt diferents. Castella és un poble de conqueridors que va sotmetre tot un continent americà a sang i foc, i el 1714 va fer el mateix amb el nostre país. Castella enyora aquell imperi on no es ponia mai el sol i que es va anar desfent com un terròs de sucre. En canvi, Catalunya va tenir les primeres Corts d’Europa a l’Edat Mitjana i ha basat sempre el seu creixement en la indústria i el comerç. Malgrat aquests veïns tan poc desitjables, Catalunya ha sobreviscut i ha mantingut la llengua catalana, tan antiga com la castellana, com a signe d’identitat. Ara Castella torna a atacar a cop de Constitució contra el seu gran tresor, la llengua catalana, i Catalunya torna a demostrar una gran capacitat de reacció. Però no n’hi ha prou amb manifestacions i manifestos. Possiblement ha arribat el moment de la desobediència civil. És una qüestió de supervivència. L’imperi sempre voldrà sotmetre les colònies. L’única possibilitat per garantir el nostre futur com a nació i també de la nostra llengua és marxar de l’Imperi.

*El títol d’aquesta columna s’inspira en la frase que Clinton va etzibar a Bush pare en la campanya electoral del 1992: “The economy, stupid”.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

CiU i Esquerra: aquells cosins

La relació entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió sempre ha estat complicada. A mi em recorden aquells cosins que no acaben de congeniar i prefereixen per als seus jocs els amics i amigues que han fet a l’escola. Tot potser comença amb un trauma inicial de fa més de tres dècades, quan el 1980 les dues forces van jugar juntes i van pactar per convertir el republicà Heribert Barrera en el primer president del Parlament restaurat i Jordi Pujol en president de la Generalitat. Un dels dos cosins hi va sortir perdent amb un enfonsament electoral que el va deixar a punt de la desaparició. I l’altra va disposar durant tres dècades d’una còmoda majoria absoluta que li va permetre jugar sol.

Quan el 1995 CiU va perdre la majoria absoluta, va preferir pels seus jocs de geometria variable el Partit Popular, que llavors manava a Madrid, enlloc d’Esquerra Republicana, que amb el lideratge d’Àngel Colom va renéixer i va situar la independència com a eix del programa electoral. El 2003 Esquerra, amb Carod-Rovira a la secretaria general, va signar el pacte tripartit amb PSC i ICV que va enviar els convergents als bancs de l’oposició. Estem davant d’una història de desamor que ha creat moltes malfiances tant entre dirigents com entre les militàncies.

Ara és CiU qui festeja Esquerra després de la patacada electoral del 25-N, tot i que un dels germans de la federació, Unió, ja comença a pensar amb altres companys de joc. Els republicans no acaben de voler jugar a fons amb els convergents, descarten entrar en un govern de coalició i Junqueras, nou líder d’ERC, vol convertir-se en cap de l’oposició i pactar des de fora de l’executiu. Després de setmanes de política en majúscules, sembla que tornem als tacticismes polítics que poden acabar en vols gallinacis que només generin frustració en la majoria sobiranista que les darreres eleccions han consolidat.

CiU i ERC comparteixen una frontera electoral tan àmplia com permeable. Són vasos comunicants que contenen una setantena d’escons que van oscil·lant d’una formació a l’altra depenent de les circumstàncies polítiques. Aquest cop torna a pujar Esquerra i CiU recula. Una part de l’electorat que comparteixen s’ha decidit pel cosí que fa més de dues dècades que defensa inequívocament la independència enfront de dos cosins que s’han apuntat a l’estat propi malgrat els recels del germà petit, a qui mai li ha agradat jugar amb Esquerra i prefereix altres companys de joc. Ara el més important és la família i tots els cosins ho han de tenir clar. No és hora de barallar-se sinó de posar-se d’acord en el joc, definir les regles, arribar a la casella final i guanyar.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

El lideratge haurà de ser compartit

Ens havien venut que Artur Mas era capaç d’obrir les aigües del Mar Roig i portar Catalunya cap a la independència. Almenys ho semblava veient el cartell electoral de CiU. Després dels resultats de les eleccions del 25-N queda clar que Mas no és aquest líder capaç d’arrossegar darrere d’ell una majoria absoluta i ha perdut dotze escons. Aquests diputats han anat cap a Esquerra Republicana, que torna a nivells electorals de 2006 i és el segon partit de la cambra catalana. Amb Oriol Junqueras al capdavant, els republicans semblen haver purgat les culpes dels dos tripartits i han aplegat un vot que no confia que Mas sol pugui portar Catalunya a l’estat propi, persones que han apostat pels que fa gairebé un quart de segle que porten la independència com a eix principal del seu programa.

Pere Navarro i el Partit Socialista ens vénen la dolça derrota. Han perdut més d’un terç dels escons i ara són tercera força al Parlament, però es consolen amb la castanya electoral de Mas i amb una futura remuntada. Seria bo que a Nicaragua recordessin que després de les dolces derrotes vénen debacles, com la d’Almunia el 2000 al capdavant del PSOE. Navarro ha confirmat que la seva capacitat de lideratge és molt limitada. Tura hauria parat millor el cop. Els vots que han marxat cap a Esquerra, Iniciativa i Ciutadans costaran molt de fer tornar. Com comentava fa uns dies un assessor en comunicació: els fills dels votants del PSC ja no voten PSC.

El PP queda gairebé igual que el 2010. Tot i pujar unes desenes de milers de vots, només han progressat un escó. I tot això amb la campanya mediàtica brutal al seu favor des de Madrid. També celebren amb eufòria la baixada d’escons de CiU. Iniciativa, a costa del PSC, aconsegueix el seu millor resultat de la història sense la marca PSUC, una situació que passa quan els socialistes estan en hores baixes. Però tampoc és espectacular. Tenen un sostre. Ciutadans triplica els resultats de 2010 i el seu líder està més crescut que mai: vol presentar una moció de censura a Mas abans que l’investeixin president. Vol erigir-se com a cap de l’oposició unionista. Va molt embalat. Les CUP irrompen al Parlament amb el seu discurs tan radical com innovador amb tres escons i SI ha mort per inanició, en quedar-se sense espai electoral.

Quan tot es refredi una mica, es podrà veure que la majoria sobiranista continua sent una realitat, tot i la mobilització excepcional dels graners de vot unionista. El guió, però, ha variat. Artur Mas ha guanyat i haurà de portar Catalunya a la consulta sobre la seva independència, però amb Oriol Junqueras com a mariscal de camp i amb un resultat incert. Mentrestant s’haurà de formar govern i és aquí on es poden trobar grans complicacions. ERC voldrà defugir de l’abraçada de l’ós -un pacte de govern- i a Mas i CiU els manquen 18 escons per la majoria absoluta. Amb el PP els ponts estan trencats i la sociovergència tampoc sembla molt recomanable per a un PSC molt debilitat. La situació és complicada, però que ningú oblidi que les forces que defensen el dret a decidir al Parlament representen gairebé dos terços del Parlament, tot i la participació més gran en uns comicis catalans. El lideratge cap a la llibertat de Catalunya haurà ser, però, compartit.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Els indecisos

Podria ser el títol d'una novel·la inacabada de l'Emili Teixidor, però els indecisos són la gran esperança de la majoria de partits per aconseguir un bon resultat o, en alguns casos, un resultat digne en les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge. Les enquestes publicades aquest darrer cap de setmana indiquen tendències, però cada una està cuinada d'una manera tan diferent i dóna projeccions d'escons sensiblement dispars. No queda clar ni quina serà la segona força a la propera cambra catalana. Això vol dir que hi ha encara un marge important per aconseguir quadrar uns grans resultats. O per patir un revés històric. I els indecisos en seran la clau.

Qui són els indecisos? Ens equivocarem si pensem que són persones que no tenen ni idea de què votar el proper 25-N, sinó que es tracta de votants que dubten entre dues candidatures o, com a molt, tres. Són individus que es plantegen si mantenir o canviar el vot de les darreres eleccions, en alguns casos un vot molt fidel, davant l’excepcionalitat dels comicis d’aquest diumenge vinent. O fins i tot dubten si anar a votar per primer cop en uns comicis autonòmics i en qui dipositar la seva confiança. Fenòmens com el del vot prestat o el vot protesta que algunes forces polítiques s'esforcen a recollir poden provocar moviments importants i fins i tot terratrèmols en el mapa polític català.

Hem vist com els darrers dies s'ha embrutat molt la campanya electoral, amb anuncis de presumptes comptes bancaris a Suïssa d'Artur Mas, Jordi Pujol i altres líders convergents. Diaris madrilenys que ja havien entrat en campanya encara s'han implicat més a fons. La sagrada unitat d'Espanya està en joc i ells juguen a ser l'avançada de l'exèrcit imperial. En aquests casos, la justícia va lenta, molt lenta, i rotatius com El Mundo juguen amb els tempos de la campanya electoral, infinitament més accelerats. Aquella dita de "tira merda que alguna cosa queda" és més vàlida que mai. Què hi diran els indecisos en aquest cas? Doncs podria generar l’efecte contrari al desitjat pels instigadors i provocar una reacció d'adhesió a la víctima dels atacs, una mobilització que jugaria a favor d'una hipotètica majora absoluta de CiU, que fins ara no detecten les enquestes. O potser desmobilitza possible vot convergent.

Els indecisos decidiran el seu vot pels detalls, pels gestos, fins i tot per una anèctoda… En definitiva, pels sentiments. Qui es llegeix els programes? I és que aquesta és una convocatòria marcada pels sentiments davant del futur de Catalunya. Aquest és el terreny de joc marcat des de fa setmanes, tot i que alguns partits s'esforcen a canviar, introduint l'agenda social, recordant les retallades per uns i els ajustos pels altres, que certes formacions acaben relacionant amb la dependència de l'Estat Espanyol. La majoria dels cartells i lemes electorals fan referència a l'encaix de Catalunya i l'Estat espanyol i aquest serà el factor determinant, el que acabarà decantant uns escons cap a una o una altra banda, bastint majories, fent caminar el país cap a una cruïlla històrica.

Publicat al setmanari Notícies TGN

Deu anys d’Altafulla Ràdio: de la torre de l’Ermita a uns estudis de referència

Quan fa deu anys em vaig assabentar de la creació d’Altafulla Ràdio vaig sentir una certa vergonya com a torrenc. Com podia ser que Altafulla tingués una emissora municipal abans que la Torre? Però coneixent els personatges que havien regit i regien els destins polítics dels dos municipis es podia comprendre millor aquesta “anomalia”. Altafulla Radio es va obrir amb molta precarietat, amb uns estudis improvisats a la Torre de l’Emita de Sant Antoni. Però es va obrir!

Era l’etapa que l’Agustí Gutiérrez estava al capdavant d’Altafulla Ràdio i que amb la seva perseverància i moltes hores va tirar endavant aquell projecte incipient. I també va ser l’època que l’Albert Jansà i jo mateix vam conduir durant un parell de temporades “UDT Esports”. Era una mena de contradicció: la principal entitat esportiva torrenca, la Unió Deportiva Torredembarra, fent un programa sobre la seva actualitat des de l’Altafulla. En guardo molts bons records d’aquells vespres de dilluns entrevistant els protagonistes del sempre actiu esport torrenc, informant dels èxits dels seus esportistes i organitzant concursos i altres promocions. Com tot, es va acabar.

Amb la sobtada i sentida desaparició de l’Agustí, l’Albert Jansà va agafar les regnes d’Altafulla Ràdio. I es van estrenar els estudis de l’Avinguda Marquès de Tamarit. Una petita joia per una emissora d’un municipi que no arriba als 5.000 habitants. Des de llavors hi he anat passant molt sovint per aquest estudi. Sobretot en tertúlies polítiques (com la de la imatge), però també per parlar de llibres que he escrit, de les activitats del Club Escacs Torredembarra o per analitzar els resultats dels eleccions municipals de 2011.

Per això sento com una mica propis aquests deu anys d’Altafulla Ràdio, tot i que n’he estat un personatge molt secundari. I més en un moment tan complicat per la comunicació local. L’emissora altafullenca hi arriba amb una salut de ferro gràcies al gran equip que formen l’Albert, la Carla i l’Eduard, que ofereixen una programació de qualitat, i també per l’estol de col·laboradors. Però sobretot per l’aposta que des de l’Ajuntament d'Altafulla es fa pel que és un mitjà de comunicació i també un servei públic quan altres consistoris estan retallant o tancant les seves emissores municipals.

Rituals electorals

Internet i les xarxes socials han irromput des de fa uns quants anys en les campanyes electorals. En aquests comicis al Parlament ens estan bombardejant a tuits, cosint a imatges a Facebook i “deleitant-nos” amb vídeos a Youtube molt “creatius”. Però per molt de 2.0 que hi posem, una campanya electoral té uns rituals 1.0 assentats des de fa dècades i algun des de fa més d’un segle i que es mantenen gairebé invariables en la seva essència, en la seva seqüència ritual.

Hi reflexionava dissabte en un acte electoral a Torredembarra. Ara en diuen actes electorals, però són mítings. A la Torre sempre es fan al mateix lloc, a la Caixeta, ara Cal Maiam. Les butaques vermelles han deixat pas a una blancor més asèptica, però els líders polítics hi segueixen desfilant. El cap de llista de Tarragona, algun sancristo gros vingut de Barcelona i el polític local que fa de presentador. Cal omplir el recinte i els dies anteriors es pengen cartells, es fan trucades i ara també s’aprofiten les xarxes socials i el seu poder de convocatòria. I quan s’aconsegueix omplir és l’hora de treure pit i generar eufòria entre la militància. I mantenir la mobilització fins el Dia D.

L’enganxada dels primers cartells electorals també és un ritual, que sovint comença amb un àpat de germanor. L’olor de la cola genera un ambient de germanor entre tots els militants i simpatitzants que passegen pel municipi brotxa en ma, omplint les cartelleres de cares i eslògans que acabarem avorrint durant quinze dies. La jornada electoral (i el dia de reflexió) és el súmmum de la ritualització: la constitució de les meses i algun pany de col·legi electoral amb silicona, el vot dels candidats, interventors i apoderats, enquestes israelites, el recompte, les compareixences de vencedors i vençuts –d’aquests n’hi ha pocs-, la sortida al balcó… Tot això ho tuitejarem convenientment i penjarem fotos al facebook, però el ritual està marcat des de fa molts anys. I, com, tot ritual, el seguirem.

Els candidats de la demarcació de Tarragona en el 2.0

Els caps de llista de la circumscripció de Tarragona a les eleccions del 25-N també utilitzen les xarxes socials per fer campanya i intentar fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Uns més que altres. El candidat de CiU, Albert Batet, és qui ha fet una aposta més important pel 2.0, amb presència a un gran nombre de xarxes socials i amb un veritable pla de social media, articulat al voltant de la pàgina web www.albertbatet.cat.

Batet el trobem a Twitter, Facebook, Flickr, Youtube i, fins i tot, a Instagram. A Twitter promou l’etiqueta (hashtag) #fempinya, amb clares reminiscències vallenques, i a Facebook ha migrat cap a una pàgina de fans deixant enrere el perfil personal amb l’objectiu de poder tenir més de 5.000 seguidors. A www.albertbatet.cat trobem totes les novetats del candidat convergent a les xarxes socials i el dia a dia de la campanya.

El número u socialista, Xavier Sabaté, va ser, a finals dels noranta, el segon diputat al Congrés espanyol a disposar de pàgina web i també va ser un dels primers polítics tarragonins a entrar a les xarxes socials. Potser per això Sabaté supera amb més de 600 seguidors Batet a Twitter. Manté un perfil personal a Facebook amb més de 4.500 seguidors, a poca distància del seu homòleg convergent. Hi podem veure imatges de candidat en campanya combinades amb altres de personals. L’adreça del bloc que trobem a Twitter encara enllaça amb el bloc antic de Sabaté i has de clicar a l’enllaç per anar al nou, que l’actualitza setmanalment.

El cap de llista del Partit Popular, Rafael Luna, disposa de perfil a Facebook i Twitter, però amb uns números molt per darrere dels de Batet i Sabaté. Semblants els té la candidata d’ICV-EUiA, Hortènsia Grau, però, tot i que és molt activa a Twitter –815 piulades de Grau per 213 de Luna-–, la cap de llista ecosocialista només disposa d’unes desenes més de seguidors que el popular (657 per 629). Josep Andreu (ERC) encara té uns números més baixos, tot i una pujada destacada d’activitat 2.0 aquest darrer cap de setmana passat –ja té 300 seguidors a Twitter– i se li nota poca afició a les xarxes socials. A través dels seu comentaris i posts, molt impersonals però, van fent un seguiment de la campanya.

Entre les forces extraparlamentàries a Tarragona destaca el cap de llista de la CUP, Jordi Martí. Disposa des de ja fa anys d’un bloc, Prendre la paraula, i actualment el té molt actiu, amb més d’un post diari i on sovint penja vídeos. A Facebook, Martí acumula més de 2.700 amics, i a Twitter va entrar després de ser nomenat candidat –només ha piulat una trentena de vegades– i frega els 400 seguidors. El candidat de Solidaritat, Albert Pereira disposa de la meitat d’amics a Facebook –gairebé 1.400– i poc més de 200 seguidors a Twitter.

Albert Batet és qui cuida més la marca personal amb una fotografia unificada a totes les xarxes. Sabaté i Martí tenen la mateixa imatge a l’avatar de Facebook i de Twitter, però en els blocs varien la foto. Trobem altres candidats que el tenen diferent a cada xarxa social, com Rafael Luna, Hortènsia Grau, Josep Andreu i Albert Pereira, sovint amb imatges de mig cos o cos gairebé sencer, o sense somriure, poc recomanades pels experts en social media. En les imatges de la cronologia de Facebook trobem candidats corporatius com Batet, Luna i Pereira o d’altres que opten per fotografies de paisatges com Sabaté i Grau, una vinyeta de còmic –Martí– o per deixar-la en blanc –Andreu–. Podem concloure, doncs, que en aquests moments un hipotètic podi 2.0 dels candidats del 25-N a la demarcació el formen Albert Batet (CiU), Xavier Sabaté (PSC) i Jordi Martí (CUP).

Publicat al setmanari Notícies TGN

L’Huracà Sandy: la tormenta perfecta d’Obama

Encara no havia escrit res en el meu bloc de les eleccions americanes i això que sempre les segueixo amb interès, des que el 1996 vaig fer un treball de la carrera del desigual duel Clinton-Dole. Ens trobem a pocs dies d’una nova votació per la reelecció d’un president demòcrata i tot i que el resultat no està tan cantat com la derrota del vell senador republicà davant del carisma indiscutible de Bill Clinton, Barack Obama sembla haver agafat un avantatge definitiu davant de Mitt Romney gràcies a un fenòmen metereològic tan inesperat com devastador pel país i per les aspiracions republicanes de tornar a la Casa Blanca: l’Huracà Sandy.

No és el primer cop que passa. Fa deu anys Alemanya va patir unes dramàtiques inundacions i un canceller socialdemòcrata en caiguda lliure, Gerhard Schroeder, es va calçar les katiuskes i va trepitjar les zones inundades. Va acostar-se als ciutadans afectats i les enquestes van capgirar-se. La imatge del canceller amb les botes d'aigua va ser el cop de gràcia al demòcratacristià Stoiber. Una victòria mínima pel candidat socialdemòcrata, que va aguantar quatre anys més fins a l’arribada de Merkel. Obama sembla haver-se inspirat en Schroeder i ha aprofitat l’Huracà Sandy per noquejar Mitt Romney.

El candidat republicà s’havia cregut que podia guanyar Obama després de la victòria en el primer debat, però els altres dos s’han decantat pel bàndol demòcrata i ara només faltava un huracà que ha provocat la desaparició mediàtica de Romney i la multiplicació de les aparicions d’Obama, exercint de president. El president i candidat a la reeleccio ha après la lliçó de Bush i l'Huracà Katrina i qui sap si amb els seus spins doctors ha recordat la imatge d’Schroeder amb les katiuskes i el seu triomf del 2002. L’Huracà Sandy ha estat la tormenta perfecta d’Obama i possiblement enterrarà les esperances ja a la baixa de Romney. La resposta definitiva, com sempre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre.

I ara es presenta la CUP!

En la meva darrera columna en aquest periòdic analitzava el fracàs de la cimera per aconseguir una candidatura independentista unitària a les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Els personalismes van fer naufragar la hipotètica coalició i es va generar una decepció important en aquest espai ideològic. Un dels possibles integrants d’aquesta coalició, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que fins ara només ha concorregut als comicis locals, ha decidit fer un pas endavant i presentar-se per primer cop a les eleccions al Parlament.

Diverses veus han criticat aquesta decisió al·legant que la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres encara divideix més el vot independentista. La millor decisió en el pitjor moment? La CUP porta fent una feina molt intensa des de fa anys i els ha donat uns resultats gens menyspreables a nivell local. Des de l’any passat tenen un regidor a Reus i m’atreveixo a dir que el 2015 en David Vidal ja no estarà sol al ple de la capital del Baix Camp. A Valls han passat d’un a tres regidors, els mateixos que el PSC. Són dos exemples que el treball assembleari es pot traduir en bons resultats electorals. Però hem de tenir en compte altres poblacions on han quedat lluny d’obtenir representació, com és el cas de la ciutat de Tarragona.

Unes eleccions nacionals són diferents i molts dubtes planen sobre les possibilitats que la CUP estigui el proper 25-N al Parlament de Catalunya. La recollida d’avals ha estat un cop de puny sobre la taula. Han superat amb escreix el nombre necessari de signatures per presentar-se als comicis. A la demarcació de Tarragona han triplicat el mínim exigit. La candidatura liderada per Jordi Martí ha ofert una magnífica carta de presentació. Però el camí encara és llarg i costerut.

Pot tenir la CUP un diputat per Tarragona? Tot indica que és molt difícil, però no impossible. Necessiten encara uns quants milers de vots més enllà del que van aconseguir en les darreres eleccions municipals. Cal tenir en compte que en molts municipis la CUP no es va presentar el 2011 i arreplegaran nous vots. La mobilització de sectors de població que fins ara no trobaven la seva opció en les eleccions al Parlament és un altre punt a favor. Però sobretot juga al seu favor aquesta il·lusió que han generat, amb una militància molt activa i una estratègia molt intensa en les xarxes socials, conscients de quin és el seu electorat i les dificultats de poder treure el cap en els mitjans de comunicació tradicionals. Sinó hi arriben, tota aquesta feina podria afavorir opcions polítiques que estan a les antípodes de l’esquerra independentista. I és que la Llei d’Hondt és diabòlicament capriciosa.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN 

Ana Marín: la primera regidora torrenca

Torredembarra va haver d’esperar fins l’any 1999 per veure una regidora asseguda al ple municipal. Dues dècades de democràcia amb una política local protagonitzada només per homes. Ana Marín, cap de llista del Partit Popular, en va ser la primera regidora. Va viure vuit anys molt intensos en el Dragon Khan de la política torrenca, passant per govern i oposició, veient caure dos alcaldes i alternant-ho tot amb la seva feina, la de comercial del Diari de la Torre, el degà de la premsa local del municipi.


Ana Marín Ceballos va néixer a Tarragona, on ara està el Corte Inglés. Llavors hi havien les Cases dels Mestres. El seu pare ho era, de mestre. L’Ana ha treballat sempre, des de ben jove, com a comercial, en diferents sectors, i ho ha combinat amb la vida familiar. Només va deixar de treballar quan els fills eren molt petits. Després hi va tornar, fins fa un any i escaig, quan es va jubilar.

Marín va conèixer Torredembarra recorrent els seus carrers i els seus comerços com a comercial del setmanari Claxon. Hi va haver un moment que es van adonar que passava més hores al municipi torrenc que a Tarragona, on hi vivia. Anava a la perruqueria a Torredembarra. Comprava al mercat a Torredembarra. Passejava per Torredembarra. I ella i el seu marit van decidir buscar un pis a la localitat. Quan el van trobar, al Passeig de la Sort, van venir-hi a viure. Van arribar a la nova llar el 1991, just la nit que s’acabava de signar el pacte pentapartit que desplaçava Celestí Salort de l’alcaldia de Torredembarra, tot i ser el candidat més votat en aquelles històriques eleccions. Ella, militant del PP de Tarragona, ja estava informada d’aquest canvi polític tan trascendental pel municipi.

L’Ana i el seu marit, l’Antoni Vilà, van engegar llavors el Torredembarra al Moment, una publicació mensual impulsada pel Grup Claxon i dedicada íntegrament a un poble que anava esdevenint ciutat. La primera pedra i la inauguració del port, el récord Guiness de la senyera o la contrucció de la depuradora municipal són algunes de les grans notícies d’aquella època. Després d’unes mesos a la cadena de publicacions Arreu, l’estiu de 1997 naixia el Diari de la Torre, una publicació impulsada pel tàndem Vila-Marín, aquest cop sense cap gran grup de comunicació darrera. D’històries i anècdotes en poden explicar moltes, incloent intents de segrest de la publicació des de l’alcaldia. O també aturar unes hores la impressió per incloure una esquela gratuïta d’un familiar d’un bon amic. Dues cares de la mateixa moneda. L’Ana enumera tres claus perquè una publicació gratuïta local tingui èxit: que es reparteixi bé, ser al carrer el dia que el lector l’espera i la veracitat de les notícies. Apuntat queda.

El 1999 és un any de canvi en la vida de l’Ana Marín. Vinculada des de feia molts anys al PP, de l’època de Manuel Fraga liderant Alianza Popular, quan va arribar a Torredembarra va començar a militar a l’agrupació torrenca i en les eleccions del 1995 ja va ocupar el tercer lloc de la llista popular. Quatre anys després va ser escollida candidata a l’alcaldia i es va convertir en la primera regidora de la història de Torredembarra i membre del govern al costat dels sis regidors de CiU. Va assumir la regidoria de Sanitat i assenyala que va ser una experiència dura en un govern on estava molt sola. El pacte va durar menys d’un any i poc després que Marín abandonés el govern, Santiago Segalà va presentar la dimissió com alcalde i el número dos convergent, Miquel Àngel Lecha, va ser escollit nou alcalde. Aquells van ser dies molt intensos, de fortes pressions i va decidir marxar uns dies al seu refugi pirinenc per allunyar-se de la voràgine política torrenca. Amb Lecha de batlle, ella va restar a l’oposició i van ser ERC i PSC els nous socis convergents.

Tres anys després va tornar a ser cap de llista popular i després d’unes intenses negociacions es va incorporar al govern en un pentapartit (CiU, PP, GIT, ADMC i VUT) que tampoc no va durar. Marín explica que l’ambient en aquell executiu es va tornar irrespirable per l’enfrontament de dos dels seus membres i va acabar explotant. Ella va tornar a l’oposició, fins que el 2007 va deixar la política activa tot i continuar com a militant de base. Continua creient en el PP i està convençuda que ens traurà de la greu crisi econòmica actual. D’aquell segon pas del govern en guarda bon record de quan va estar al capdavant del Patronat Municipal de Turisme i del bon equip que va formar amb els tècnics de l’àrea, impulsant activitats com la Diada del Bull.

Com es compagina la política i una feina com la de comercial d’un periòdic local? La recepta d’Ana Marín era repartir la jornada. Pel matí es dedicava a l’Ajuntament i a la tarda, al diari, excepte quan tenia un ple. Parlant amb l’Ana, queda clar que enyora més trepitjar el carrer i anar pels comerços de Torredembarra buscant i renovant la publicitat del Diari de la Torre que els plens municipals i la vida política. Afirma que pesen més els bons records que els dolents i que ha fet molts més amics que enemics. La cirereta del pastís ha estat aconseguir la continuïtat del Diari de la Torre després de la seva jubilació i la del seu marit. Reconeix que ara l’espera més que abans cada número de la publicació de la premsa local torrenca. I disfruta de la merescuda jubilació entre Torredembarra i el Pirineu, sense les obligacions del Diari de la Torre i la política local.

Publicat al número d'octubre del Diari de la Torre

Posant Altafulla en el mapa 2.0

El dijous 18 d’octubre l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla va acollir la I Jornada de Comunicació Local 2.0, organitzada per l'Ajuntament d'Altafulla i Altafulla Ràdio. Vaig estar molt implicat en l’organització, amb un treball de diversos mesos amb molta intensitat les darreres setmanes i en acabar la jornada no pots evitar una sensació de satisfacció i orgull per l’èxit aconseguit, compartit amb diverses persones que ja fa uns mesos van creure en un esdeveniment d’aquest tipus. No va ser un acte de masses, però si un petit fòrum de debat i ampliació de coneixements molt interessant per on hi van passar una cinquantena de persones, amb un gran impacte en les xarxes socials, com ho demostra que va ser Trending Topic a Twitter amb l'etiqueta #comlocAltafulla a la demarcació de Tarragona. Aquest post al bloc de Gecofor ens ofereix dades.

Les xarxes socials han entrat a la nostra vida sense que gairebé ho notéssim. Facebook, Twitter, Youtube, Instagram… ofereixen moltes oportunitats també a les administracions locals, però també perills, com va quedar molt reflectit en algunes intervencions. Les ponències d’en Saül Gordillo i en Pau Canaleta van dibuixar la situació actual i van oferir solucions als gestors de xarxes socials d’administracions i entitats. Tècnics municipals i polítics van parlar en primera persona de les seves experiències. Vam acabar a les sis de la tarda després de vuit hores molt intenses, inclòs un dinar de treball que va servir per fer networking.

Sembla que la jornada tindrà continuïtat. Altafulla és un municipi que ha apostat amb força per les xarxes socials, més que localitats properes més grans. Ha patit també aquests perills que poden provocar les xarxes i que fan qüestionar els límits de la llibertat d’expressió. Queda molt a debatre. El que està clar és que la I Jornada de Comunicació Local 2.0 ha posat Altafulla en el mapa de les xarxes socials.