Una bona estona a La Capona

Divendres el Saló dels Penjats vam presentar el llibre Nació.cat, del Saül Gordillo, a la Llibreria La Capona. Em va tocar fer de portaveu del Saló (com podeu comprovar a la fotografia) i compartir taula amb l'autor, en Manel Sanromà i el Pitu de La Capona. Em vaig sentir petit. No perquè fos el més jove dels quatre sinó perquè en saben molt. Cadascú del seu àmbit. El Pitu és un excel·lent mestre de cerimònies. He coincidit amb ell en alguna tertúlia a Tarragona Ràdio on està a un gran nivell i no tardareu gaire a llegir articles seus a l'Aquí. Un gran fitxatge.

El Saül va poder explicar el procés del llibre i les conclusions a què ha pogut arribar d'aquesta gran història -hi ha un guió cinematogràfic- del domini .cat. Després ens el vam emportar a sopar uns quants Penjats i vam passar-nos-ho molt bé. El Manel Sanromà no el coneixia personalment i em va causar una grata sorpresa. Va complementar a la perfecció el Saül i va fer gaudir els assistents amb un seguit d'anèctodes tan interessants com divertides. L'epíleg final va servir per aprofundir més el món d'internet i el funcionament de la cúpula que fa funcionar la xarxa.



Ens vam sentir molt ben acompanyats per un públic que va respondre omplint les cadires que hi havia enmig dels llibres i llibres dels prestatges de La Capona. Les hores abans de la presentació tenia un cert neguit per si al final no venia ningú. Però tot i ser divendres a dos quarts de nou del vespre vam omplir. Gràcies.

No us perdeu el post que ens ha dedicat en Saül Gordillo al seu bloc.

Ibarretxe fa un pas endavant

El lehendakari, Juan José Ibarretxe, ha posat aquest divendres data al referèndum sobre el futur d'Euskadi: 25 d'octubre de 2008. A Madrid ja han posat el crit al cel i a Catalunya hi ha hagut força tebior. Respecte i molta prudència entre la classe política catalana. La vicepresidenta De la Vega, igual que Pich i Pon, ha respòs amb tres paraules. Mentre l'autor de les famoses picaponades deia "Ministració, ministració, ministració", la número dos de Zapatero es refugiava en "Constitución, Constitución, Constitución". Des del PP el discurs és de debacle política. I la culpa, de Zapatero.

A mi em sembla bé que Ibarretxe hagi fet un pas endavant i hagi posat data a la consulta popular de la qual parla des des de fa uns quants anys. Queda més d'un any i passaran moltes coses. Per exemple unes eleccions generals el març en què el PSOE haurà de competir en espanyolisme al PP. No li quedarà més remei si vol guanyar les eleccions. I ja va demostrar amb la cessió del govern navarrès als conservadors que el més important pels socialistes és mantenir-se a la Moncloa. Però el PP apretarà molt i buscarà fer aflorar els sentiments més atàvics dels espanyols.

Sóc dels que creu que els pobles tenen dret a l'autodeterminació per sobre dels marcs legals que no donen resposta a les aspiracions nacionals. La Constitució ha d'estar al servei dels ciutadans i no a l'inrevés. Les paraules de De la Vega no em seveixen. Tanta por fa que els bascos diguin si volen continuar o no formant part de l'Estat espanyol? Igual que el Quebec ha decidit continuar dins el Canadà potserhi hauria una majoria a Euskadi que prefereix quedar-se dins d'Espanya. O no? Les urnes no han de fer por.

S'ha engegat un procés i veurem a partir d'ara qui està a l'alçada i qui no. Ibarretxe, amb aquest gest, ha reforçat la seva posició. Zapatero i Rajoy, PSOE i PP, han de fixar les seves posicions i llegir la situació actual. L'Europa del 1987 és molt diferent de la del 2007. Potser l'Estat ESpanyol del 2027 haurà canviat la seva forma. I els catalans? ERC fixa el 2014 com a data pel referèndum de l'autodeterminació. Veient la velocitat de creuer que agafen Escòcia i Euskadi potser caldria que ens plantegessim algunes coses. Els darrers mesos estem veient una societat civil que es mou però els polítics continuen molt estàtics. Potser haurien de prendre exemple d'Ibarretxe, partint de la premisa que Euskadi i Catalunya parteixen de realitats diferents.

Cita a la Capona aquest divendres

La Llibreria La Capona acull aquest divendres 28 de setembre a les 20:30 hores la presentació del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, un acte organitzat pel Saló dels penjats. Com a membre d'aquest col·lectiu em fa molta il·lusió aquest acte i espero que els blocaires tarragonins, que cada dia som més acudeixen a la llibreria tarragonina. Hi seran l'autor de l'obra, el Saül Gordillo (en la imatge), i Manel Sanromà, protagonista del llibre, a més de tarragoní.

El llibre d'en Saül Gordillo el vaig llegir el juliol i em va agradar. Té 132 pàgines i és molt digerible. A mi em va servir per conèixer la gestació del domini Nació.cat, el primer domini d'intenet que representa una comunitat lingüística, i els seus protagonistes. Com a catalans ens hem de sentir orgullosos d'aquesta fita. En aquest llibre, Gordillo també analitza la catosfera i el que ell anomena "l'explosió dels blocs". Crec que aquest últim capítol donaria per més, potser fins i tot per un altre llibre. Ja ho veurem.

Recordeu: No us perdeu la presentació de Nació.cat; Divendres 28 de setembre a les 20:30 hores a la Llibreria La Capona. Us hi esperem!

La importància dels símbols

Un país que ha de regular a través de la seva constitució la protecció dels seus símbols té un problema. Als Estats Units es pot cremar la bandera de les barres i les estrelles sense que el pes de la justícia et caigui al damunt amb tota la seva contundència, com passa en altres temes. A l'Estat espanyol la crema de la rojigualda o d’un retrat del rei o la seva família està castigat amb penes fins i tot de presó. A l'Audiència Nacional se li està acumulant la feina.

Fa un parell de setmanes van ser dos els joves identificats com a responsables de calcinar una fotografia del monarca espanyol i aquest dissabte eren una cinquantena aquesta nova classe de piròmans que feien feina a Girona i Molins de Rei. El Departament d'Interior de la Generalitat ja ha iniciat la identificació d’aquests «subjectes tan perillosos». Què se’n sap, per cert, dels individus que el mes de juny van cremar senyeres a la plaça Prim de Reus? També els va darrere l’Audiència Nacional? O la senyera és un símbol de segona divisió?

Un altre símbol que torna a estar de moda és el CAT de les matrícules. Un policia municipal de Barcelona va posar fa uns dies una multa al secretari general de vicepresidència, Rafel Niubó, per portar una enganxina del CAT a la matrícula del cotxe oficial. Accions com aquesta o com les anteriors no fan res més que alimentar els grups situats als extrems ideològics i impulsen el creixement del sentiment independentista entre els catalans i catalanes. Ells sabran el que fan!

Article publicat al diari Aquí el 26 de setembre

Adéu Josep Lluís

Aquest dilluns ha estat un dia estrany. Al migdia he rebut una trucada d'una companya de feina que ha acabat d'enrarir el dia. M'avisava que el "Navarro" s'havia mort. "De què? Mo estava malalt", li deia. "Un atac de cor", em responia. És d'aquelles notícies que et costa fer-te a la idea però que l'has d'assumir per explicar-la a la gent. El primer que em venia al cap és la feinada que estava fent el Josep Lluís Navarro amb el Pla General d'Urbanisme, rebent gent, fent d'home bo del govern. Era el tercer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Tarragona, l'encarregat de coordinar l'àrea d'Urbanisme.

"Quants anys tenia?", pensava. Al voltant dels seixanta. Com si en tingués trenta. Ni ell ni ningú podia pensar que li havia arribat l'hora just cent dies després d'haver iniciat una nova etapa a la seva vida: la de regidor. I havia agafat el toro per les banyes. Urbanisme! Quin marrón! I continuava treballant al Port de Tarragona, com a cap de Projecció Exterior. I seguia sent un nastiquero impenitent. I anant amb bicicleta, cosa que no sabia i me n'assabentava quan ha havia mort. La tarracosfera començava a bullir i la classe política i la ciutadania en general expressaven una commoció sincera. Les imatges de la capella ardent, amb centenars de persones a la plaça de la Font, ho deixaven clar.

Quan algú mor l'omplim de tòpics. Ho haig de fer jo? Amb el Navarro -així li deiem els del meu gremi- hi havia parlat una colla de vegades, sobretot per la seva tasca al Port. Sempre m'havia agafat el telefon i ajudat en el que li demanava. Fa uns mesos em va explicar el projecte per ampliar el Museu del Port amb un espai dedicat a la Química i un altre al Ferrocarril. M'ho detallava amb il·lusió. Més recentment havíem parlat d'al·legacions al POUM. Doncs sí, era afable, una persona molt correcta, un bon fitxatge per la classe política local. Ara ja no podrem tornar a parlar. Ens ha quedat un cafè pendent.

Aprofito per expressar el meu profund condol al familiars i amics del Josep Lluís. Descansi en pau.

Una enquesta molt especial

Fa uns dies em van trucar per fer-me una enquesta telefònica. Mai me n'havien fet cap i em va fer una certa gràcia, fregant la il·lusió. "Existeixen!", vaig pensar. L'enquestadora em va sotmetre a un llarg qüestionari que anava des dels temes que més em preocupen, valorar partits i polítics, el meu nivell d'ingressos o les meves creences religioses. Era com una mena de confessionari al qual em vaig sotmetre'm empès per una barreja de deure ciutadà i de curiositat periodística.

Alguns moments dels deu o quinze minuts que vaig estar enganxat a l'auricular del telefon els vaig trobar memorable. Aquí va un. L'enquestadora em volia fer valorar CS, que va definir com a Ciutadans pel Canvi. "N'estàs segura? No serà Ciutadans", li vaig dir reconec que una mica repel·lent. Però jo tenia raó. Ella em va contraatacar més endavant retreient-me que havia puntuat massa baix el líder del partit que havia reconegut que vaig votar en les eleccions al Parlament. El que els experts en sondejos qualificarien d'"animalada" o de "manca total de professionalitat" de l'enquestadora ho vaig trobar molt divertit. La noia tenia iniciativa.

I encara em va fer una demostració més contundent d'aquesta manera especial de fer la seva feina quan ell em va preveure que l'arribada de l'euro farà desaparèixer la classe social a la qual jo em vaig atrevir a dir que pertanyia. Marisa (m'he inventat aquest nom per evitar-li qualsevol problema), m'ho vas fer passar molt bé, tot i que esperava que a més de les gràcies em fessiu arribar algun regalet per contribuir a les prospeccions sociològiques del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, que tots paguem!

Nota: la noia de la fotografia podria ser la meva enquestadora, però el més segur és que no ho sigui. O sí?

Un nou repte professional

Els qui vau veure la pàgina 2 de l'Aquí de divendres vau saber que des d'aquest dia he assumit el càrrec de cap d'edició d'aquest diari després de la marxa d'en Joan Carrión al Diari de Tarragona com a delegat de Reus. Altres ja ho sabieu des de feia uns dies i és que en la nostra professió les notícies corren moltíssim. Ens agrada fer safareig. Aquests darrers mesos i sobretot el setembre estan sent molt prolífics pel que fa a canvis de feina, reestructuracions i moviments empresarials en el sector de la comunicació tarragonina. El juliol deixava el Més Tarragona després de més de tres anys i m'incorporava a l'Aquí com a coordinador i dos mesos després he rebut una nova mostra de confiança amb aquest nomenament. Estic agraït i motivat amb aquest nou repte.

En aquests dos mesos i escaig que porto a l'Aquí he pogut comprovar que hi ha un gran equip. No ho dic de forma gratuïta sinó convençut. Periodistes, maquetadors, comercials, becaris, fotògrafa, tots estem fent bé la nostra feina i amb un any ens hem fet un forat en el món comunicatiu del Camp de Tarragona a través d'un producte molt ben acabat, ideal per a fer una ullada ràpida (o més reposada) a l'actualitat, sobretot local, combinant la informació, l'anàlisi i l'opinió. En aquest primer any hi ha hagut una mobilitat laboral molt gran però hi ha hagut uns pilars que han aguantat el projecte i uns recanvis que han entrat perfectament en la dinàmica. A partir d'ara cal mantenir aquest ritme i sempre que poguem accelerar-lo per donar un millor producte a les lectores i lectors.

Alguns cops he sentit i fins i tot llegit que els diaris gratuïts formem part d'una mena de Segona Divisió de la premsa escrita i que només els rotatius de pagament poden estar a la Divisió d'Honor. Jo treballo des de fa tres anys i mig en aquest tipus de premsa i no tinc la sensació d'ocupar un segon esglaó. És veritat que tenim menys pàgines i que les redaccions són més petites, però la qualitat és la mateixa que els diaris que fan rascar la butxaca als lectors. Gratuït vol dir que no li costa ni un cèntim d'euro al lector, però no és sinònim de poca qualitat. Res més lluny de la realitat. Es tracta d'aprofitar al màxim els recursos de què es disposa per confeccionar un producte atractiu i molt proper al ciutadà.

Aquesta fotografia ens la vam fer per celebrar el primer aniversari de l'Aquí. I molta sort Joan en la teva nova aventura professional!

Un cap de lista de Torredembarra

Dimarts vaig llegir al bloc Torredembarra Confidencial un post que situava Lluís Suñé com a cap de llista per Tarragona d'Iniciativa a les eleccions generals properes. Un rumor? Doncs, no. Dimarts mateix m'ho va confirmar el president d'ICV al Camp de Tarragona, Lluís Balart, i el mateix interessat. Suñé ha recollit un centenar d'avals i serà l'unic candidat a la nominació. Per tant, el dissabte 29 de setembre serà nomenat oficialment cap de llista dels ecosocialistes.

Lluís Suñé es convertirà en el tercer polític torrenc que fa carrera més enllà de la política municipal, entenent el Consell Comarcal del Tarragonès com un ens amb un pes molt relatiu -hi ha hagut força regidors de Torredembarra que han ocupat un escó del ple comarcal. Primer va ser el convergent Santiago Segalà, vicepresident de la Diputació de Tarragona del 1995 al 2003, i després el republicà Josep Bargalló, diputat al Parlament del 1992 al 2003 i després conseller d'Educació i conseller primer, per acabar de president de l'Institut Ramon Llull, on està actualment. Ara li toca a Lluís Suñé.

Hem de reconèixer que la missió d'aconseguir un escó a Madrid, tot i que menys que el 2004, és molt difícil. A la circumscripció de Tarragona només es reparteixen sis escons al Congrés. El 2004 van quedar així: PSC 3 i CiU, PP i ERC, 1 cada un. El vot útil d'ICV cap al PSC produeix efectes dramàtics en els resultats dels ecosocialistes. Però il·lusió no l'in falta al Lluís. Dimarts parlava amb ell i transmetia optimisme. I és que es troba davant d'un repte molt important en la seva carrera política.

Suñé ha tingut una curiosa carrera política. Prové dels moviments veïnals i socials a favor de la gratuïtat de l'AP-7 i contra el Tren d'Alta Velocitat de la segona meitat dels 90. Esquerra Republicana el va "fitxar" com a número 3 de la seva candidatura a Torredembarra el 1999 i un sol vot el va separar de ser regidor. Com haurien canviat les coses si CiU no hagués remogut cel i terra per aquell regidor! Però Suñé es va anar allunyant d'ERC i apropant a Iniciativa, que a través de l'Alternativa Baix Gaià va presentar-se a les eleccions municipals de Torredembarra de 2003 amb ell de cap de llista i va esdevenir profeta de l'assemblerisme.

Va obtenir gairebé 400 vots i l'escó a l'Ajuntament de Torredembarra. Amb la moció de censura de l'octubre de 2004 Suñé entra el govern i se manté fins el final del mandat. A més, exerceix de vicepresident del Consell Comarcal del Tarragonès, començant a guanyar pes més enllà del municipi. La seva progressió continua amb un lloc d'assessor en el segon govern tripartit de la Generalitat. En els comicis locals de 2007 torna a ser cap de llista i l'Alternativa obté dos regidors, però es manté a l'oposició. Davant seu té ara el repte de ser cap de llista en unes eleccions espanyoles. Suñé genera moltes simpaties i també grans antipaties. El que ningú pot negar és que està teixint una carrera política ascendent que encara no ha trobat el seu límit.

'Déjà vu’ o ara sí que ve la trencadissa?

Des que tinc ús de raó política he vist baralles cícliques mes o menys fortes entre Unió i Convergència. Aquest matrimoni que dura des de fa gairebé trenta anys torna a patir una crisi. Tinc sensació de déjà vu. Altre cop sembla, però, que estem davant de la mare de totes les crisis i alguns analistes fins i tot s’atreveixen a preveure un divorci més o menys llunyà. Interessa als dos partits partir peres i anar per separat? La baralla dialèctica està pujant de to i el líder d’Unió ha clavat un cop de puny sobre la taula i ha deixat en suspens que encapçali la llista al Congrés. Mas intenta treure ferro i torna a proposar la fusió, una operació que Unió i Duran mai han volgut.

Força militants convergents aposten clarament per la separació i et diuen en privat que d’aquesta manera es demostraria empíricament el pes real del seu soci, una formació que té des de fa temps el cartell de partit de quadres. I és que hi ha ferides molt profundes dins de CiU. Una és el bloqueig dels democratacristians al relleu en l’alcaldia de Tarragona mig mandat, que hauria permès a Joan Aregio consolidar-se com a alcaldable de la federació el 27-M. No farem política-ficció però les coses podrien haver anat per uns altres camins.

Què passarà amb CiU? Els convé continuar amb aquest matrimoni de conveniència. Almenys a Convergència. Si Unió opta pel divorci estic segur que es tornarà a casar. Caldrà veure si els propers dies s’imposa el seny o la rauxa.

Article publicat al diari Aquí el 19 de setembre de 2007

Es cobra massa a la Diputació?

Fa uns dies es van conèixer els sous (indemnitzacions deien en la nota de premsa) dels càrrecs electes de la Diputació de Tarragona. Els titulars que hem pogut llegir als mitjans han destacat la rebaixa d'aquestes retribucions respecte la legislatura passada, superant el 12%, i que són més baixes que a les altres corporacions provincials catalanes. El president, Josep Poblet, cobrarà 86.000 euros l'any (l'anterior en cobrava gairebé 97.000), els vicepresidents 80.000 i 72.000 i així anar baixant. Continuen sent molts diners i el periodista d'El Punt Jordi Prades ho descrivia deforma brillant en un petit article d'opinió.

Vaig assistir a finals de juliol a la presa de possessió de la nova Diputació Provincial sortida de les darreres eleccions municipals. Anteriorment havia estat present en alguns d'aquells plens-llampec que duren com a molt cinc minuts. Com a molt! Aquell va ser llarg, farragós, farcit de discursos que buscaven trascendència. El protocol d'aquesta institució és decimonònic, amb uns rituals antiquats, al contrari que les retribucions dels diputats, molt actualitzades. Hi ha molt de públic -familiars, amics, companys de partit- i és que és una fita important per polítics que no aspiren a anar més enllà de la "província" i potser un primer pas pels que tenen uns horitzons més alts.

Hi ha cops de colze dins dels partits per ser diputat provincial. La relació ingressos-feina és molt més bona que en la política municipal, autonòmica o estatal. No cal passar per les urnes ni per la llarga campanya electoral. Només està ben situat i ben connectat dins els aparells dels partits. És veritat que els Ajuntaments petits treuen molt de profit de les diputacions però a la ciutadania els queden lluny i quan veuen aquests sous tan esplèndids s'emprenyen perquè a ells els costa molt arribar a final de mes. Demagògia? Com sempre: depèn des del cristall des d'on es miri. Però el cristall majoritari és el dels que mai seran diputats provicials.

El gràfic l'he extret de l'edició digital d'El Punt

Per què cremen les banderes?

En un dels darrers posts parlava d'una Diada Nacional diferent a la dels darrers anys i a mesura que van passant els dies queda més clar que alguna cosa és mou en la societat catalana (partint que la majoria dels ciutadans van passar l'11 de setembre a la platja, la segona residència o a la muntanya). Dijous a Girona vam veure un nou capítol d'aquesta espiral, d'un cert nou despertar nacional. I no ho dic només per la crema de retrats dels reis, que ho podríem equiparar a l'incendi de banderes espanyoles que tantes vegades hem vist, sinó pel que està venint després.

El rei va anar a Girona i el que no podia esperar és que tothom el rebria amb els braços oberts. Els empresaris i els càrrecs polítics potser sí, però els independentistes no poden veure amb masses bons ulls la presència del descendent de Felip V, que va sotmetre Catalunya a una repressió molt forta a partir de la derrota del 1714, dos dies després de la Diada Nacional que commemora aquest fet. Juan Carlos I és aquell monarca que, tot i ser "campetxano", afirma sense posar-se vermell que el castellà mai ha estat llengua d'imposició i és el fil conductor del règim franquista.

Mentre la Generalitat, amb l'ecosocialista Joan Saura al capdavant, mostra la submissió més total a l'Audiència Nacional (farà el mateix quan el Tribunal Constitucional trinxi l'Estatut), algunes veus denuncien que sigui un delicte (et poden caure fins a dos anys de presó) cremar una bandera espanyola o un retrat del rei. Jo estic amb Alfons López Tena, que tot i haver tardar a sortir de l'armari autonomista, almenys públicament, està dient les coses pel seu nom. Cada cop sóc més lopeztenista. Com trinen a Madrid, amb la Brunete Mediàtica al capdavant, amb un vocal del Consell General del Poder Judicial que defensa que Catalunya tingui un estat propi! López Tena ens recorda que als Estats Units no passa res si cremes la bandera de les barres i les estrelles. Per què aquí sí?

Aquesta setmana també hem vist un linxament de l'actor Joel Joan per compartir enemics amb Xirinacs. La Brunete Mediàtica no li va costar gaire malinterpretar les paraules de Joan i deixar anar que l'actor català també es declara amic d'ETA. Com a periodista sento vergonya de personatges com aquests, que balcanitzen l'opinió pública. Jo també comparteixo enemics amb el Xirinacs i el Joel Joan : aquells que s'emparen amb la Constitució per defensar que actuï l'exèrcit si democràticament les catalanes i els catalans decidim ser independents i abandonar l'Estat espanyol. I és clar que no sóc amic d'ETA, perquè les idees s'han de defensar sense recorrer a la violència.

El que han de fer a Madrid no és perseguir judicialment els nanos que van cremar el retrat del rei o Joel Joan per les seves manifestacions malinterpretades. S'han de preguntar perquè passen aquestes coses. Per què la bandera espanyola genera aquest rebuig? Per què la monarquia crea cada cop més anticossos a Catalunya? Però a la capital continuen amb el seu autisme espanyolista, inmersos en aquesta batalla a veure qui la té més grossa (l'espanyolitat).

Mocions de censura matineres

Aquests darrers dies hem sabut que el PP i el PSC presentaran una moció de censura contra l’alcalde convergent de Roda de Barà, Pere Compte, i compartiran l’alcaldia el que queda de mandat. Quan hi ha una moció de censura la política mostra el seu cantó més agre i emergeixen els retrets, les acusacions i sovint els insults. A Roda ja està passant i passarà. CiU ha disposat els darrers anys d’una còmoda majoria absoluta que en les eleccions del maig passat va perdre per un grapat de vots. El PP va decidir pactar llavors amb els nacionalistes, però han passat amb prou feines tres mesos i han entonat la cançó de «no ens estimen», «no saben treballar en equip» i han mirat cap al PSC per articular un nou govern.

Els que teniu memòria recordareu que Creixell a cavall del 2003 i el 2004 va viure també una moció de censura de PP i independents contra CiU i PSC quan feia mig any que havia començat el mandat, amb una trànsfuga pel mig. Almenys a la localitat veïna de Roda de Barà no hi ha trànsfugues. Però aquestes maniobres no diuen res de bo de la política municipal, atrapada entre els interessos de partit i els personalismes, que només provoquen un preocupant augment de l’abstenció. Es parla molt d’impulsar modificacions en el sistema electoral dels comicis municipals però els partits i els polítics no mouen ni un dit. Deu ser que ja els van bé aquests desgavells.

Publicat al diari Aquí el 12 de setembre de 2007

Una Diada que mira més endavant

L'11 de setembre de 2003 va ser la darrera Diada Nacional amb Jordi Pujol de president de la Generalitat. L'11 de setembre de 2004 va ser la primera del tripartit, amb els canvis que va impulsar Maragall. L'11 de setembre de 2005 els partits catalans estaven acabant de negociar el nou Estatut i el de l'any passat estava mot contaminat per l'ambient preelectoral. Com és l'11 de setembre de 2007? Doncs crec que recull un cert pessimisme per la trajectòria política catalana dels darrers anys, culminada amb un nou Estatut clarament insuficient i amenaçat pel Tribunal Constitucional i el caos de les infraestructures d'aquest estiu. En alguns sectors de la societat catalana aquest pessimisme s'està transformant en un augment del sentiment independentista.

Sembla que alguna cosa es mou en la societat civil. El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha presentat aquest dilluns, vigília de la Diada Nacional, el manifest per la independència, fet públic pel grup que encapçalen el vocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena i l'escriptor i jurista Hèctor López Bofill. Entre els membres de la plataforma hi ha Carme Laura Gil, Jaume Renyer, Pilar Dellunde, Roger Buch, Fèlix Martí, Albert Batalla, Miquel de Palol, Xavier Solano i Albert Royo.

L'acte del Cercle d'Estudis Sobiranistes ha comptat amb el suport explícit de l'Scottish Nacional Party d'Alex Salmond, a través del diputat Kenneth Gibson. La connexió entre Catalunya i Escòcia, dues nacions que aspiren a quotes de sobirania més grans que les actuals cada cop és més forta. Escòcia ens ha agafat avantatge, però el que estem veient les últimes setmanes, amb cada vegada més persones que estan sortint de l'armari autonomista, fa difícil preveure com evolucionarà l'independentisme català.

El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha fixat el 2014 com data perquè Catalunya afronti un referèndum per l'autodeterminació. El líder de CiU, Artur Mas, feia una crida fa uns dies a refundar el catalanisme. A mi em fa la impressió que la societat civil i els ciutadans en general van més ràpid que els polítics, massa enfeinats amb les batalles dialèctiques del dia a dia, i que el que cal refundar és l'independentisme. ERC va ser des del 1989 el gran canalitzador del sentiment independentista, però la seva entrada del govern català el 2003 i els pactes amb el PSOE a Madrid l'han desplaçat d'aquest espai, on alguns sectors de Convergència Democràtica i altres formacions com la CUP hi estan entrant a competir. El que cal ara no és competir sinó unir esforços per un objectiu comú.

Aquest 11 de setembre de 2007, mentre veiem els imprescindibles però avorrits actes institucionals, podem reflexionar cap a on ha d'anar el nostre país. Tenim molts elements per analitzar. L'independentisme -ara està més de moda dir-li sobiranisme però el mateix- està més d'actualitat que mai tot i que alguns vulguin negar-ho i promoguin l'autonomisme del cafè per a tots o un federalisme en què una de les dues parts no hi creu gens. Aquest 11 de setembre pot ser l'inici d'un procés que superi la via autonòmica, totalment esgotada. Dependrà tan de la classe política com la societat civil.

En aquest bloc intento parlar una mica de tot. Tendeixo a tractar temes relacionats amb la política o la comunicació, però m'agrada de tant en tant fer incursions a altres àmbits. En aquest post us vull parlar de música, d'un grup que comença i es diu Euforia. Són de Barcelona i Sabadell i afirmen que les seves influències són "Paramore, Michelle Branch, Red Hot Chilli Peppers, The Police, Rolling Stones, The Who, U2, Santana, Fito & Fitipaldis, Bloc Party...". Euforia està format per Laura Ayala (veu), Adrià Puigdomènech (guitarra), Pau Pavón (bateria), Robert Pérez (baix) i Joan Ballús (keyboards).

I que fa el Jordi parlant d'un grup de música de Barcelona que gairebé ni Déu coneix. Doncs resulta que la veu del grup es diu Laura Ayala Salvat, té 21 anys, viu a Barcelona, corre sang catalana i colombiana a les seves venes i és la meva cosina. L'única cosina (no tinc en compte cosines segones que es dediquen a la política, je je) que tinc. La família és la família i a vegades toca escombrar una mica cap a casa. Escolteu el parell de cançons que estan a la pàgina web i jutgeu vosaltres mateixos. A mi m'agrada força, però la meva opinió no es pot tenir en compte pel lligam familiar i perquè de música molt no n'entenc.

Ja se sap com n'és de complicat obrir-se camí en el món de la música en una època marcada per "triunfitos" i managers i discogràfiques que no més van a per la pela. La Laura i la resta dels quatre integrants d'Euforia comencen ara i esta realitzant les seves primeres actuacions. El 29 de setembre estaran a Mataró i el 6 d'octubre a la Sala Seattle de Sabadell. Si algú s'anima a anar-hi ja m'explicareu. Pe ara, podeu sentir Euforia per internet.

Deures pendents (I): blocs que fan pensar

"Una de les ànimes de 'El Saló dels Penjats'. El seu bloc va ser un dels que ja llegia abans de crear aquest", això diu el Capità Tarragona en el seu bloc per otorgar-me un Trniking Blogger Awards 2007, dedicat als blocs que fan pensar. Moltes gràcies Albert Puñet. Un dels objectius els blocs, a més de desfogar-se un mica exterioritzant pensaments i fantasmes interns, és fer reflexionar. Ara em toca a mi recomanar cinc blocs.

1. Joan Miquel Carrillo: la penúltima incorporació a la Tarracosfera. Enginyer de Ports i Camins, s'ho ha agafat amb ganes i estar creant debats molt interessants.

2. Jordi Pla: des de "Personal i intransferible" analitza l'actualitat mundial, espanyola, catalana i de Torredembarra, el meu municipi. De tant en tant, és recomanable visitar-lo. Fa pensar.

3. Xavi Cacho: ja fa uns mesos que aquest tarragoní (que imita a la perfeció l'exjugador del Reial Madrid Roberto Carlos, entre altres personatges) parla de bàsquet en "El Rincón del jugón". Aquests dies té problemes tècnics però fins ara ha fet molta feina. Recomanat pels malalts del bàsquet.

4. El fantasma del Castillo: des del seu bloc "Torredembarra, un poble màgic?" analitza l'actualitat torrenca des d'un punt de vista molt irònic i provocador. Escriu d'una manera molt particular i ens està oferint unes curioses caricatures. Per cert, ha "amenaçat" amb dibuixar-me.

5. El Saló dels Penjats: no em canso de recomanar aquest bloc que hem engegat una vintena de periodistes tarragonins i que ha captat molts visitants fidels, tot i una certa endogàmia. Quina és la ra
ó del seu èxit?

Que us toca fer als cinc guardonats?

-Escriu un post amb els 5 blogs que et fan pensar.
-Enllaça el post que te l'ha concedit per a que la gent pugui trobar l'origen del premi.

Em queda pendent nominar blocs activistes. Ho tinc pendent Josep Maria.

L'Aquí arriba al primer any

Un any per a una publicació diària és sempre una fita important i un bon moment per fer balanç. El diari Aquí ha arribat aquest 3 de setembre a aquest primer aniversari després d'un mes d'agost en què aprofitant que una gran majoria de persones i empreses feien vacances ha fet un descans i no ha sortit. Aquest dilluns ha tornat amb forces renovades i amb ganes de consolidar-se, sinó ho està ja, com el diari gratuït de referència del Camp de Tarragona. L'equip humà que cada dia fa el diari -ens podeu veure a dalt- uneix experiència i joventut, però sobretot té il·lusió.

Jo fa poc més d'un mes i mig que em vaig embarcar en aquesta nova nau informativa deixant enrera més de tres anys i mig en el projecte del Més Tarragona. D'aquesta llarga etapa al degà dels gratuïts tarragonins en faig un balanç molt positiu tot i uns darrers mesos convulsos a causa de raons extrainformatives que van ser força decisives per afrontar un canvi de feina. Al Més havia viscut tres aniversaris i aquest és el primer a l'Aquí. Hem realitzat un especial de 40 pàgines repassant els principals impactes informatius d'aquest any.

Ara toca començar a teixir el segon any de l'Aquí, superant el que s'ha aconseguit en aquests primers dotze mesos. Recordo quan va aparèixer la nova publicació i la veia com a competència, mirant-la amb un cert recel, i ara en formo part. El mercat laboral és així. Els periodistes som professionals i un dia estem aquí i un dia estem allí. Aquest discurs nou us sona dels futbolistes? Molts periodistes, com és el meu cas, ens impliquem molt en la nostra feina. Massa. Almenys jo no sé fer-ho de altra manera.

Fa tres anys i mig que treballo en la premsa gratuïta i m'he tornat un gran defensor d'aquest tipus de mitjans de comunicació sempre que tinguin un mínim de qualitat periodística. Que al lector li costi de franc no vol dir que tot hagi de ser publicitat i els continguts periodístics siguin fluixos. Al Camp de Tarragona s'ha aconseguit tenir uns diaris gratuïts de qualitat i crec que ens n'hem de felicitar. La premsa escrita viu un moment de camvi, amb la irrupció no només dels gratuïts sinó dels mitjans electrònics. Els diaris de pagament estan obligats a reaccionar. Crec, però, que tothom aconseguirà definir el seu espai.

Rosa Díez com a símptoma

Rosa Díez s'ha donat de baixa del PSOE i ha renunciat al seu escó d'eurodiputada. Hem de reconèixer la coherència d'aquesta acció però se li pot criticar que el seu gest arriba tard. Díez fa molt temps que discrepava ampliament de les posicions del PSOE i el PSE en la política terrorista i en la comprensió dels nacionalismes perifèrics i ho feia públic a través dels mitjans de comunicació. La carrera política d'aquesta dona està plena de fracassos: va perdre les primàries a candidata socialista a lehendakari i també va enfrontar-se a Zapatero i Bono per la secretaria general del PSOE, amb un altre sonada derrota.

Des de feia uns anys Díez tenia un escó al cementiri d'elefants -per cert, molt ben pagat- que és l'Eurocambra després de ser cap de llista del PSOE a les eleccions europees. Portava anys flirtejant amb la Plataforma Basta Ya!, unes persones que es volen situar entre el PSOE i el PP i atacar de forma furibunda els nacionalismes basc i català. Són cosins germans de Ciutadans i en les properes generals, tot i algun desencontres, podrien confluir en una llista electoral.

Té espai electoral una canddatura encapçalada per Rosa Díez amb un ideari progresista-espanyolista? El PP representa ara més que mai el nacionalisme espanyol més atàvic i el PSOE ha de fer equilibris per no pedre de molt la batalla espanyolista. Les tesis federalistes que Maragall volia integrar al PSOE el 2004 han passat a millor vida i Zapatero ha deixat molt clar amb el cop de timó de Navarra, permetent un govern d'UPN, que no posarà en risc la Moncloa i que "els dolents" són Nafarro Bai, els nacionalistes. Vade retro!

Savater, Díez i companyia ho tenen molt complicat per passar de plataforma a partit polític amb escons al Congrés. Ciutadans ho va aconseguir al Parlament de Catalunya en un moment molt concret i a causa d'una altíssima abstenció. Als comicis generals es registren els nivells més alts de participació. Rosa Díez sembla una política ja amortitzada. El seu darrer acte és molt propi d'un personatge amb un ego molt alt, que es creu per damunt dels partits.

Díez ha deixat clar que la lluita contra els nacionaismes "dolents" està per damunt del seu progressisme. El seu model d'estat és centralista, sense lloc per als qui aspiren a un estat més plural i enemic dels qui legítimament aspiren al sobiranisme. I de Rosas Díez al PSOE n'hi ha molts, però per ara continuen quadrats dins el partit. I aquest és el gran drama de les catalanes i els catalans. Però a Catalunya també es mou alguna cosa i l'independentisme ha tornat a la primera pàgina de l'agenda política. Actes com els de Rosa Díez ajuden a aclarir el panorama.