L'11 de setembre de 2003 va ser la darrera Diada Nacional amb Jordi Pujol de president de la Generalitat. L'11 de setembre de 2004 va ser la primera del tripartit, amb els canvis que va impulsar Maragall. L'11 de setembre de 2005 els partits catalans estaven acabant de negociar el nou Estatut i el de l'any passat estava mot contaminat per l'ambient preelectoral. Com és l'11 de setembre de 2007? Doncs crec que recull un cert pessimisme per la trajectòria política catalana dels darrers anys, culminada amb un nou Estatut clarament insuficient i amenaçat pel Tribunal Constitucional i el caos de les infraestructures d'aquest estiu. En alguns sectors de la societat catalana aquest pessimisme s'està transformant en un augment del sentiment independentista.
Sembla que alguna cosa es mou en la societat civil. El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha presentat aquest dilluns, vigília de la Diada Nacional, el manifest per la independència, fet públic pel grup que encapçalen el vocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena i l'escriptor i jurista Hèctor López Bofill. Entre els membres de la plataforma hi ha Carme Laura Gil, Jaume Renyer, Pilar Dellunde, Roger Buch, Fèlix Martí, Albert Batalla, Miquel de Palol, Xavier Solano i Albert Royo.
L'acte del Cercle d'Estudis Sobiranistes ha comptat amb el suport explícit de l'Scottish Nacional Party d'Alex Salmond, a través del diputat Kenneth Gibson. La connexió entre Catalunya i Escòcia, dues nacions que aspiren a quotes de sobirania més grans que les actuals cada cop és més forta. Escòcia ens ha agafat avantatge, però el que estem veient les últimes setmanes, amb cada vegada més persones que estan sortint de l'armari autonomista, fa difícil preveure com evolucionarà l'independentisme català.
El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha fixat el 2014 com data perquè Catalunya afronti un referèndum per l'autodeterminació. El líder de CiU, Artur Mas, feia una crida fa uns dies a refundar el catalanisme. A mi em fa la impressió que la societat civil i els ciutadans en general van més ràpid que els polítics, massa enfeinats amb les batalles dialèctiques del dia a dia, i que el que cal refundar és l'independentisme. ERC va ser des del 1989 el gran canalitzador del sentiment independentista, però la seva entrada del govern català el 2003 i els pactes amb el PSOE a Madrid l'han desplaçat d'aquest espai, on alguns sectors de Convergència Democràtica i altres formacions com la CUP hi estan entrant a competir. El que cal ara no és competir sinó unir esforços per un objectiu comú.
Aquest 11 de setembre de 2007, mentre veiem els imprescindibles però avorrits actes institucionals, podem reflexionar cap a on ha d'anar el nostre país. Tenim molts elements per analitzar. L'independentisme -ara està més de moda dir-li sobiranisme però el mateix- està més d'actualitat que mai tot i que alguns vulguin negar-ho i promoguin l'autonomisme del cafè per a tots o un federalisme en què una de les dues parts no hi creu gens. Aquest 11 de setembre pot ser l'inici d'un procés que superi la via autonòmica, totalment esgotada. Dependrà tan de la classe política com la societat civil.
5 comentaris:
Doncs, sincerament, no sé veure a què ve tant d'optimisme. Més aviat la situació pel catalanisme a nivell de carrer - de comentari a la feina, a la botiga, a la família, entre els coneguts- és pitjor que mai.
De moment hi ha indiferència que fa de mur de contenció al cabreig que molts porten de tants anys de fum. Em sembla detectar precisament que un discurs moderat, assenyat i raonable que reivindiqui l'espanyolitat pot tenir molts adeptes d'ara endavant. Vaja que molta gent, més de la que ens pensem, creu que la manca d'inversió, la desconfiança, la falta de lideratge actuals són fruit del catalanisme, una ideologia incapaç de fer autocrítica i que solament li queda el recurs de fuguir endavant.
Querido Jordi, para mi esta diada ha sido muy triste y como muy bien dice este primer anonimo, yo no lanzaria las campanas al vuelo; El discurso de ese presidente(que no es el mio), esta en contra de la independencia y por lo tanto,No acepto que ocupe ese lugar.
Tampoco no puedo entender al Sr. Carod, el doble juego que hace, es el colmo de la hipocresia.
Me considero un nacionalista de buchaca y no me gusta el doble juego que hacen.
Tampoco entiendo al Sr. Pujol..yo nunca aceptaria una medalla, de ese muemo con cara de carton, son medallas para tapar la boca. besitos
Doncs, vista la baixada de manifestants a la convocatòria d'ERC i la renovada (de fet sempre ha estat així) divisió dels independentistes, la perspectiva no és per llençar coets.
Doncs jo crec que independetistes n'hi ha més cada dia (gràcies al Fede, al Mariano, al ZP...), però els que estan ficats d'una manera o altra en política estan més dividits que mai, i els que no els interessa la política, no sabem com canalitzar aquest sentiment i no es fan massa visibles. M'agradaria veure la situació, ara mateix utòpica, que existís un únic partit que es presenti a les eleccions catalanes amb l'únic objectiu de l'independència, i que no hi hagués fisures ni grinyolessin quan toquen la cuixa del poder. Si això passa alguna dia, crec que aquest dia guanyarem. Però com ja he dit, ara mateix això és somiartruites...
Albert Solé
Albert,
Totalmet d'acord. Caldria una segona Solidaritat Catalana, però ho veig tan lluny. Deixar enrera el partidisme i les quotes de poder és tan complicat.
A Sabadell i Rubí com està el tema?
Publica un comentari a l'entrada