Aquest dimarts s’ha celebrat el trentè aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya i hem tornat a reviure el famós "Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí" i aquella jornada històrica del 23 d’octubre de 1977. I és que va ser un fet històric que el president de la Generalitat a l’exili pogués tornar al nostre país com a president de la Generalitat convertint la dictadura franquista en un parèntesi. Tarradellas va ser una personalitat política molt important en la Catalunya Republicana, tot i la seva joventut. Exiliat, va assumir la presidència de la Generalitat el 1954 després de la dimissió de Josep Irla i, un cop dissolt el consell executiu i el Parlament, va quedar esperant-se a Saint-Martin-le-Beau mirant de reüll els moviments de resistència a l’interior del país.
Tarradellas va jugar molt bé les seves cartes a partir del juny de 1977, quan es van celebrar les eleccions legislatives espanyoles. Recordem que primer va passar per Madrid dos cops i va negociar amb el president del Govern, Adolfo Suárez, i es va entrevistar amb el rei. Tarradellas va ajudar a consolidar la monarquia i l’ordre polític quan la transició no feia ni dos anys que havia començat. Tarradellas va estar tres anys al capdavant d’un consell executiu provisional i va exercir de president. Tenia una personalitat forta i, en un moment de la vida que el que toca és retirar-se, ell va disposar d’una segona oportunitat per exercir el poder i la va aprofitar. Ningú li pot negar la seva talla d’estadista, però també unes grans dosis d’egocentrisme que van provocar que xoqués amb altres personalitats polítiques del moment, igual que el 1932 li va passar amb Macià. De Tarradellas, més que amb la persona em quedo amb el símbol, el de la legitimitat republicana que és reconeguda de facto per l’Estat espanyol hereu del franquisme.
Publicat al diari Aquí el dimecres 24 d'octubre
3 comentaris:
La seva era una sabiduria tan simple i sòlida que no m’és difícil resumir-la. Recolzava, em sembla, en quatre principis. El primer principi era una “certa idea de Catalunya”, una concepció no essencialista ni identitarista de la nació.
Com digué Joan Reventós, “la seva visió de Catalunya era la del conjunt de ciutadans i ciutadanes que vivien al país, per sobre d’ideologies, idioma o cultura d’orígen”.
El “Ciutadans de Catalunya, ja sóc ací!” pronunciat des del balcó de la Generalitat, la tarda del seu retorn, condensava a l’extrem aquesta concepció democràtica, en un missatge que fóu captat immediatament pel gruix de l’opinió pública. El segon principi és el de la necessària unitat: Catalunya és un país prou gran perquè hi capiguem tots, i prou petit perquè tots ens necessitem els uns als altres.
És un país que no es pot pagar el luxe de les confrontacions i divisions interiors.
Tarradellas repetia així, incansablement, una idea òbvia i difícil de practicar: la unitat ens fa forts i la divisió ens porta a la desfeta.
El tercer principi de Tarradellas és la necessitat d’una gestió no partidista de les institucions nacionals d’autogovern, recolzada en la serietat personal, l’excel·lència professional, el rigor administratiu i institucional i un màxim respecte pel qe anomenava la “litúrgia del poder”.
La Generalitat era Estat, no podia ser el patrimoni de cap partit, havia de ser de tots, de la mateixa manera que Catalunya era també de tots els seus ciutadans i ciutadanes.
Què vols que et digui de Mr.Tarradellas? La legitimat del govern republicà 40 després d'una dictadura? El dictador no el varem elegir, però Tarradellas tampoc. Fins a les eleccions del '79 no es pot dir que tingués legitimitat.
Després la va perdre tota: no tenia patrimoni i li varem haver de regalar una casa perquè la deixés en herència!!
Expliqueu això, que la gent ho sàpigua.
Més que amb ciutadans de catalunya, ja sóc aquí!, jo em quedo amb el nom de l'avió que el va portar al Prat: CALA GALDANA a Menorca. És un lloc idíl·lic per viure-hi.
Per cert, a la comunitat autònoma de les Illes Balears, que només pel fet de parlar català no és ni mai ha estat part del que vosaltres anomeneu països catalans.
blasco2@gmail.com
crec que malgrat tot la situació ja era prou complicada i que com a símbo,ja va fer prou bona feina.
Publica un comentari a l'entrada