No vaig veure en directe el programa de TV1 Tengo una pregunta para usted en què va aparèixer entre altres polítics, el líder d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira. Però durant la jornada d'aquest dimecres he pogut gaudir d'alguns moments de l'aparició de Carod. M'ha impressionat la pregunta d'un senyor de 70 anys preocupat per on jugaria el Barça si Catalunya fos independent i m'ha fet una sensació semblant al fàstic una dona de Valladolid que gairebé cridava que ella no tenia cap interès en apendre català. Com ens estimen a la Meseta!
Però el moment més genial és quan un dels enquestadors es dirigeix al president republicà dient-li José Luis i ell li replica que és diu Josep-Lluís. Em poso a la seva pell i el comprenc molt bé. Quan era petit i em deien Jorge m'emprenyava. Ara simplement retificaria el meu interlocutor recordant-li que em dic Jordi, un nom amb el qual em sento molt identificat. Segur que els meus pares van estar entre els primers centenars catalans que van poder inscriure'm al registre civil com a Jordi i no Jorge. La dictadura ja havia acabat i la transició caminava dubtosa però caminava. I d'aquest fet me'n sento orgullós.
Però a les Espanyes tenen molta mania a castellanitzar els noms. El periodista José Luis García sempre es dirigia a l'alemany Bernd Schuster com a "Don Bernardo Schuster". Aquest home es diu Bernd i no Bernardo. És alemany! Igual que jo em dic Jordi i no Jorge. Al president dels Estats Units li diuen Jorge Bush? No, oi. Un altre exemple paradigmàtic és el d'aquell esquiador trampós nascut a Alemanya i nacionalitzat espanyol prop de la trentena. Quan encara no s'havia descobert que anava dopat fins a les celles li deien Juanito Müelegg i un cop desqualificat tornava a ser Johann. I trobaríem més exemples.
Carod-Rovira, tot i poder haver quedat una mica antipàtic, va intentar fer pedagogia en un ambient hostil. Cadascú es diu com li han posat els seus pares dir-li d'una altra manera és una manca de rerspecte. Jo prefereixo que el diguin Yordi que Jorge. I de la mateixa manera no catalanitzo els noms dels qui no són catalans. I una darrera pregunta des de la més absoluta ignorància del cas. Com és que el porter camerunès de l'Espanyol tots els mitjans l'anomenen Carlos Khameni? Tinc entès que Camerún és una excolònia francesa. No seria Charles Khameni?
30 comentaris:
Estic d'acord amb tu, Jordi. El que passa és que a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió es fa el mateix que José Maria Garcia. Per què a les retransmisions de bàsquet li diuen Unicaixa a l'Unicaja? per què li diuen el Caixa San Fernando al Caja San Fernando? i per què és Joan Carles Navarro en comptes de Juan Carlos Navarro?
A ver, Jordi o Jorge, viene a ser lo mismo. No entiendo estas ganas que tienen ahora los independentistas de querer quebrantar la unidad nacional a través de los nombres. No tinen suficiente obligando a todo el mundo a que hable catalán? Encima nos dicen cómo tenemos que llamarlos. Qué os habéis creído?
Por suerte ahora vienen las elecciones y vais a saber lo que es bueno. Se os van a pasar las ganas de hablar en catalán.
Mariano Rajoy.
Don Mariano, que sorpresa
Le gustaria que le dijeran Marià? O a su líder espiritual Josep Maria Aznar? Pues a Jordi no le gusta que le digan Jorge
Crec que en Carod va pensar que es posés com es posés, el titllarien de tot i aleshores va decidir ser "ell", dir les coses pel seu nom i no empassar-se la saliva. I trobo que la seva actitud ha resultat positiva des d'aquí, al denunciar la falta de respecte que ens tenen, (que considero és conseqüència de la seva por a perdre la pensió que els hi passem).
Vayan ustedes preguntando, vayan...
Ja sabia jo que més tard o més d'hora acabaries tractant aquest tema al teu blog. Igualment, ja t'he comentat que també l'he tractat al meu i t'he animat a deixar-hi un comentari. Jo sí vaig veure en directe la intervenció d'en Carod i em va semblar genial, perquè, tot i mostrar una actitud una mica arrogant, va deixar allà on es mereixia a tot aquell que anava amb la clara intenció de provocar, com aquesta senyora de Valladolid.
A mi em diuen Antonio i no Antoni, i no tinc de moment cap intenció de 'catalanitzar' el meu nom. Però per la mateixa raó, em sembla una tremenda falta de respecte dir 'Jorge' a algú a qui li diuen Jordi, excepte si es tracta de fer broma (com dirigir-me a l'autor d'aquest blog com "Jorge Salvado" de forma irònica). I he de dir que tenir el nom de pila en castellà (i demanar de forma implícita que ningú em diga Antoni) ai m'ha suposat motiu de discriminació a Catalunya, ni tampoc el fet de tenir el castellà com a llengua materna. I he parlat castellà a Catalunya sempre que he volgut sense cap problema (sobretot, quan no em venia de gust que em preguntaren si era lleidatà o valencià). La convivència, afortunadament, és prou més senzilla i pacífica del que s'empenyen en voler mostrar determinats mitjans de comunicació.
Insistisc en que en Carod em va semblar genial a TVE. A més, va mostrar una bona coherència en els seus plantejaments durant tota la seua intervenció. Jordi, torne a animar-te a veure el que he escrit jo sobre el tema. Salut!
Un aclariment: al meu comentari anterior, quan posa "ai m'ha suposat motiu de discriminació", en realitat vol dir "MAI m'ha suposat motiu de discriminació, que el teclat m'ha jugat una mala passada. Salut!
Yo, estoy de acuerdo con el Jordi Pla, se las pusieros a huevo, para tocar la campana, pero...del dicho al hecho, va un trecho y es una lastima, que solo se dedique a puntualizar su catalanismo en segun que cosas..en la importantes de verdad, se esconde como una rata cuartelera. besitos
No pot ser que cada dos per tres, surti algú d’ERC, que té responsabilitat de govern, i ho vulgui engegar tot a rodar.
Ho he dit i ho repeteixo aquí, que estic a favor del dret a l’autodeterminació, i si vingués el cas, votaria afirmativament. Tinc tant respecte a aquest dret, que em molesta que se l’utilitzi de qualsevol manera. És una ofensa per als que hi estem a favor, però no volem viure en l’anècdota continuada.
No em crec que l’única cosa que interessa a ERC és el dret a l’autodeterminació. Estic convençut que ERC està a favor de la llei de dependència que universalitza l’atenció a les persones dependents, per posar un exemple. Em costa de creure que quan ells varen decidir pactar amb el PSC-PSOE, es pensaven que els seguirien a ulls clucs, a convocar un referèndum per l’autodeterminació. Em consta que hi ha militants socialistes que hi votarien a favor, i també n’hi ha molts que ho farien en contra.
Ens queixem i critiquem l’ambient crispat a Espanya, que provoca el P P,i el PSOE però hi ha molts que no s’adonen que estan fent una cosa semblant (salvant distàncies), a Catalunya.
Això no és bo, i cal que ens n’adonem el més aviat possible. No podem errar en l’estratègia. Si ens posem a tothom en contra, no ho aconseguirem. És ben bé el contrari: hem de procurar que aquelles persones que no ho viuen tant, s’ho facin seu, perquè hi vegin futur.
Si ho radicalitzem, estem perduts, i si a més enganyem a la gent, el mal és molt més profund.
De fet la llei de serveis socials va ser una consecució d'una regidoria d'Esquerra...
La major part dels mitjans de comunicació del nostre país treballen perquè res canviï.
Es el poder de la sociovergència un estímul permanent perquè les aigües estiguin tranquil.
les i l'establitat estigui assegurada. En aquest context, la nosa gran sempre serà Esquerra. Un partit que vol saltar la paret i trencar la baralla del sistema establert. Alguns dels que avui s'anomenen crítics tenen, aquests dies, minuts de glòria als mitjans. Mai com fins ara havien gaudit de tant de predicament. Llegim els crítics. Escoltem els crítics. Veiem els crítics.
Santa paciència¡. No sé si va servir de gaire.
Cada dia és més evident que no hi ha entesa.
No sé que en penseu vosaltres…
Jorge Bush, Guillermo Shakespeare, Jorge Pujol, Amadeo Mozart, Maria de la Paz Janer...
Cadascú té un nom. Josep Maria Aznar, Marià Rajoy, Esperança Aguirre...
Això és si més no, estùpid.
Catalunya s’està convertint en el gran paradís dels productes polítics light.
Per exemple, el postcomunisme light d’ICV es preocupa de salvar ocells i que els cotxes no corrin a les autopistes. L’independentisme light d’ERC fixa com a data de la consulta el 2014, però ningú no se la creu, perquè la prioritat és la poltrona.
El socialisme light de Montilla té com a únic objectiu asfixiar tots els altres copant tot el poder.
. La resposta a aquella ciutadana que l'anomenava Don José Luís en que li deia que si després de 300 anys eren incapaços de dir Josep Lluís ells tenien un problema em va semblar simplement espectacular.
Ahir al matí el primer que em va dir una veïna ,va ser que en Carod havia estat molt bé, input que feia molt de temps no rebia.
Jo crec ,que sa acosta la asamblea.Ummmmmm
Carlos Kameni es diu Carlos Idriss Kameni. Els seus pares li van posar aquest nom.
Yo he vist la intervenció d'en Carod a Youtube i és espectacular. El paio que va dir-li Don José Luís va deixar-lo pels terres i sense arguments, perquè ell mateix es va contradir-se. I lo de CCRT qu deia l'Octavi es impagable... perque Shevchenko és Txevxenko!!!! En fin... nunca llueve a gusto de todos!
no ens poden veure ??? ... colló quanta gent que treballa per l'ONCE a la Meseta !!! ... salut
A TeleMadrid ( "Alto y claro") encara donant voltes i fotent-se d'osties perquè nega que és aragonès i perquè no acepta que li diguin "Jose Luis"...
Hi ha gent que encara no ha surtit de les cavernes.
"Manda guevos..."
Un discurset facilot davant uns tertulians mediocres no avala tota la seva pésima actuació al govern. Només dues paraules:
"Montilla President!"
Jo, la veritat; estic màssa emprenyat per les decisions del Partit aquests anys com per fer-los confiança altra volta.
Esperaré a que es fotin una bona hòstia, perque es canviïn els càrrecs i es renovi l'Executiva, sino, si se'ls torna a votar, a les properes autonòmiques seguiràn espanyolitzant les nostres institucions, com han fet a les últimes eleccions autonòmiques per segona vegada.
Joan Miquel,
Gràcies per aclarir-me un dels dubtes que fa mesos que em volta pel cap. Només un futbolero com tú m'ho podia aclarir Si li van posar Carlos li direm Carlos.
Interessant el post que vas penjar sobre les dues perles búlgares. S'adaptarien al futbol espanyol?
La resta de comentaris són imputs per anar reflexionant sobre un país que no sabem massa cap a on tira.
El Vicepresident de la Generalitat de Catalunya no hauria de tenir una mica més de respecte per la institució a la qual representa?
Jordi,
Pel que diuen per aquí, és probable que un d'ells arribi a Espanya aviat, a 1ª, així que ho podrem comprovar "in situ" pq jo, la veritat, només he vist un partit...
Carod ho va fer francament bé, però és que els "preguntaires" eren tirant cap a fluixets. S'ha de reconéixer que en sap.
La qüestió del Josep-Lluís o del José Luís em va fer una mica de pena i de vergonya aliena. Potser no n'hi havia per tant, perquè els problemes veritables són a un altre lloc. Realment té tanta importància que quan es parla en castellà et castellanitzin el nom ? Pecata minuta, tinc tendència a pensar. Clar que si durant anys s'ha remenat per davant i per darrere que et dius Pérez i no Carod, doncs ... aquí ho tenim.
No obstant, no sé si mai a Espanya han sentit parlar d'una manera tan clara sobre el que pensa una part important de catalans. Només per ha servit i no es poc.
A George Cloney (perdoneu si no ho escric bé) ningú li diu Jorge a España, i ho saben pronunciar a la perfecció.
Al que diu que la Corpo canvia Shevchenko per Txevxenko, dir-li que el seu "escrit" original no es cap dels dos: a Ucraina utilitzen el llenguatge cirilic.
En cirilic seria Шевченко.
Haig de confessar que, emotivament, vaig tenir la mateixa sensació que quan el Barça fa un gol al camp del Madrid.
Ja m'excusareu ...
És un problema endèmic i difícil de resoldre. Mentre hi hagi zones espanyoles on odien els catalans, res canviarà. Per cert, jo ho sé: Ets diu Jordi.
“CRIDA ALS PERIODISTES DEL CAMP DE TARRAGONA
Els últims mesos els periodistes del Camp de Tarragona assistim a una intensa mobilitat laboral. Una part d’aquests moviments responen a noves oportunitats de feina. Benvinguda sigui aquesta renovació laboral i professional, que hauria de permetre, també, un progressiu i sa relleu generacional. Però aquest procés ha coincidit en el temps amb una evident crisi empresarial que posa en perill no tan sols l’estabilitat laboral sinó la qualitat professional dels periodistes de les comarques de Tarragona.
No és acceptable que hi hagi professionals que treballin pràcticament sense horaris ni descans sota l’amenaça de no cobrar ni tan sols els sous endarrerits. Ni que un cop esgotades les forces, els que pleguen d’una empresa no cobrin la liquidació que els correspon, els dies treballats i les vacances pendents.
Aquesta és la conseqüència de pensar que es poden posar en marxa mitjans de comunicació basats exclusivament en la capacitat de sacrifici de periodistes mal pagats, que treballen en condicions professionals inacceptables, o que un diari recuperarà les vendes perdudes, o les compensarà, acomiadant un fotògraf o aprimant la plantilla de redactors.
El mal que els productes periodístics resultants d’aquestes irresponsabilitats suposen per a la societat democràtica és difícil de valorar. Però tant els anunciants com les administracions i també els ciutadans consumidors haurien d’exigir a tothom i a tot arreu el respecte al principi que tot mitjà de comunicació informatiu compleix un paper de servei públic. Com a tal té l’obligació de respectar el codi deontològic i de garantir als seus professionals les condicions de feina necessàries per aplicar-lo.
Els encarregats de difondre aquests principis entre la ciutadania que consumeix informació, els anunciants que la fan viable econòmicament, i les administracions que atorguen subvencions, ajudes i publicitat, som els mateixos professionals: els periodistes. I en aquesta tasca difícilment podem comptar amb els mitjans on treballem. Per això des de la Junta de la demarcació de Tarragona del Col•legi de Periodistes de Catalunya fem una crida a tots els periodistes, col•legiats i no col•legiats, a denunciar aquesta situació a tot arreu on ens sigui possible. En la defensa de la professió ens hi juguem molt més que els nostres llocs de feina.”
Tarragona, 19 d’octubre de 2007
Col•legi de Periodistes de Catalunya.
Demarcació de Tarragona
En el meu nom, No
En referència al comunicat del col•legi de Periodistes, delegació de Tarragona, que he rebut avui, dir-vos en primer lloc que almenys, ho signi algú, sigui el president , el secretari o la junta (les circulars han d'estar sempre signades; premissa important)
En segon lloc que feu tard, molt tard, en aquestes manifestacions, ja que els problemes dels periodistes, que poseu de manifest, són vells, massa vells i que precisament no es corresponen amb les declaracions, que va fer fa poc el president del col•legi al Diari, a qui demano pel seu desinterès i desinformació(que trist per a un periodista) la immediata dimissió.
No tots tenim la "sort" de treballar per a les diferents administracions que ens permeten tenir el cul ben assegut i l’estomac ben ple.
La vostra representativitat és la mateixa que pot tenir un espia sord al davant la CIA. Afineu els sentits i que aquests us porten a entendre els sentiments d'un col•lectiu maltractat i deixar-vos de "Xuminades" (cursets, llibres, borsa de treball, sopars “off de record” petxines i "almejas" i mariconades varies , etc)
Mentrestant, anar-vos-en a fer punyetes.
Ja no es tracta de que aprenguin o no aprenguin català, el fet és que tot ho volen traduir al seu idioma. Això, primer demostra una falta de respecte molt gran, segon un marcat estil imperialista i tercer; una droperia descomunal per a fer cap esforç en aprendre res més en sa punyetera vida. És a dir, que n'aprenguin els altres.
Linkat.
Jo pensó què en Josep Lluís va jugar pensant en el congrés de ERC i va parlar en clau interna. Volia donar idea de Catalanista fins la medula i no li importava quedar tan antipàtic com calgués.
Publica un comentari a l'entrada