Fa dies que m’he acabat el darrer llibre de l’
Albert Villaró i tenia pendent penjar-ne un petit post perquè m’ho he tornat a passar bé llegint una
nova obra de l’escriptor de la Seu d’Urgell. Després de
La primera pràctica, Villaró ha recuperat el policia andorrà Andreu Boix, un antiheroi que vam descobrir amb
Blau de Prusia. Boix, vidu i amb una existència força atormentada, desperta tendresa entre els lectors i lectores per les seves desventures, que continuen en el segon lliurament:
L’escala del dolor. El títol no promet massa alegries oi?
Pels que sentim una certa fascinació pel petit país dels Pirineus, llegir les novel·les protagonitzades per en Boix és un plaer. Descobrir com s’organitza una visita del president francès,
Nicolas Sarkozy, que ostenta el títol de
copríncep d’Andorra és molt interessant i instructiva. Aquest és el teló de fons de la novel·la, que ens permet endinsar-nos tradicions andorrades ancestrals com la
Setmana de l’Isard i altres costums dels seus habitants, que ja ens introduïa a
Blau de Prússia.
I un últim descobriment que he fet a
L’escala del dolor i que trenca un dels meus mites d’infantesa, quan anava amb els meus pares a
Andorra a comprar formatge, sucre, aspirines franceses i CD a
Tonet de la Música. Hi pujavem de bon matí i dinàvem ja de tornada, en un acollidor restaurant prop de la Seu,
Cal Maties. Doncs ja fa uns anys que
Cal Maties va tancar. Però ha tornat a obrir, tot i que ara el local es dedica a un altre sector: el dels clubs nocturns. Els mites cauen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada