Recordant Nixon

Em va agradar Nixon-Frost, l’obra de teatre que vaig anar a veure al Teatre Metropol fa uns dies. El muntatge era innovador, mantenia el ritme fins el final i Lluís Marco interpretava a la perfecció l’expresident nord-americà, ben acompanyat per un bon elenc d’actors. A més, l’obra m’ha fet reflexionar sobre la figura de qui va ser president dels Estats Units del 1969 al 1974. Ens hem quedat amb el Watergate i, com deia un dels personatges de l’obra teatral, avui en dia tot el que fa olor a corrupció sovint acaba amb gate. Però Nixon és un personatge polièdric que cal revisar més enllà de la seva gran cagada.

Abans d’arribar als quaranta anys Nixon ja era vicepresident dels Estats Units al costat d’Eisenhower i va tenir un paper molt més destacat que altres números dos nord-americans a causa dels problemes de saludt de l’exgeneral. Tot apuntava que el 1960 Nxon es convertiria en el sucessor del vell Ike, però va aparèixer un jove -encara més que ell- i ben plantat candidat demócrata, John F. Kennedy, que el va derrotar per uns milers de vots. Diuen que una barba mal afeitada de Nixon en un dels debats presidencials enfront un bronzejat i un tratge clar del seu rival el van condemnar. Aquest debat ha passat als manuals de comunicació polítics del darrer mig segle en un lloc preeminent. A més, el 1962 Nixon va perdre les eleccions a governador de Califòrnia.

Molts van enterrar-lo. Ja sabeu com pesa la llosa de ser perdedor a l’altra banda de l’Atlàntic, però el 1968 Nixon ho va tornar a intentar i en les primàries republicanes va derrotar Nelson Rockefeller i el futur president Ronald Reagan. En la contesa final va guanyar la presidència contra el demòcratra Humphrey, el substitut de l’assassinat Bobby Kennedy, com si es tanqués la cuadratura del cercle. La presidència de Nixon va arrencar enmig de la bonança econòmica anterior al 1973 i amb grans avanços de distensió la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Vietnam va ser la seva gran creu i les imatges dels bombardejos massius sobre el país asiàtic encara estan en la etina de molts. Finalment va signar la pau, tal com havia promès en la campanya del 1968.

El segon mandat de Nixon va ser un desastre. No n’hi va haver prou amb la dimissió del seu vicepresident, Spiro Agnew, per corrupció. També ell va haver de plegar –convertint-se en l’únic president dels EUA que ho ha fet- marcant a tota una generació. L’obra Nixon-Frost arranca amb la dimissió i acaba amb la confessió pública de culpabilitat en la macro-entrevista del periodista britànic David Frost. Nixon es va retirar definitivament i va morir el 1994 sense haver pogut rehabilitar-se. La mentida enfonsa presidents als Estats Units. Clinton va estar a punt de seguir els passos de Nixon per haver mentit en l’afer de la becària Mònica Levinsky. Se’n va salvar in extremis. En altres països, la mentida sistemàtica no costa res. Suma i segueix. Una mica en podem aprendre de la tan denostada democràcia nord-americana.

Pesca nuclear

L’energia nuclear és d’aquells debats que mai s’afronten de veritat, com altres que té pendents la nostra societat. De tant en tant s’instal·la en les posicions més altes de l’agenda política i és llavors quan tothom hi diu la seva, amb grans dosis de demagògia, ignorància i oportunisme polític. La construcció del magatzem temporal centralitzat (MTC) o cementiri nuclear –són termes sinònims per denominar una nau on s’acumularan els residus generats per totes les centrals atòmiques de l’Estat espanyol- ha provocat un altre rebrot de la polèmica al voltant d’aquest tipus d’energia i s’ha obert la veda del que podríem denominar com a pesca nuclear.

No parlo de silurs mutants circulant pel riu Ebre sinó, per exemple, de dotze ajuntaments d’arreu de la geografia espanyola que han presentat candidatura per albergar aquesta infraestructura, que ve acompanyada per una pluja de milions d’euros gens despreciable davant dels problemes eterns en el finançament local –un altre debat que tampoc mai s’acaba d’afrontar-. Ascó, que ja pateix/gaudeix de dues centrals nuclears també vol el magatzem/cementiri. Dels nou regidors del ple asconenc, set han votat a favor, inclosos dos representants de l’oposició. No hagués estat malament una consulta popular abans del ple, però el nas em diu que el sí s’hagués imposat. L’alternativa a la indústria nuclear en aquest racó de Catalunya no acaba d’arribar i en aquestes situacions el pragmatisme s’imposa a l’ecologia i els dubtes sobre la salut que planteja l’energia atòmica.

La pesca també la practiquen Esquerra i Iniciativa. En aquest cas és la pesca de vots. Els republicans ja han experimentat augments importants en els darrers comicis i esperen ampliar el seu sostre electoral convertint-se en els abanderats antinuclears. Tindran uns competidors destacats en Iniciativa, que veu en l’oposició frontal al cementiri la manera de penetrar en un territori electoralment gairebé verge per a ells. Els dos grans partits, CiU i PSC, es tiraran els plats pel cap també en aquest tema, tot i que els regidors a Ascó d’uns i altres han votat a favor del magatzem nuclear.

Enmig d’aquest panorama de pesca nuclear, ja sigui de milions d’euros o de milers de vots, es difumina el sentiment d’emprenyamenta general que senten molts habitants de les Terres de l’Ebre, que noten que només se’n recorden d’ells quan toca instal·lar una central o un magatzem atòmic o de transvassar aigua del riu que els travessa i és l’ànima d’aquestes terres. Hi ha qui diu que estem al començament d’una nova Batalla de l’Ebre. Fins ara només hem vist gent amb ganes de pescar, ja siguin milions d’euros, milers de vots o alguna estocada a l’adversari polític. Però també s’ha començat a detectar gent molt emprenyada, des de ja fa temps, i és què el magatzem/cementiri és la gota que fa vessar el vas.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Nou gir inesperat en la política torrenca

Ha arribat l’hora de tancar aquest article. Novament, una tasca difícil. I és que sembla que Alfred Hitchcock torna a escriure els guions de la política torrenca. L’any 2009 va acabar amb incògnites polítiques a Torredembarra i ha començat amb encara més dubtes i interrogants, que augmenten dia rera dia. L’alcalde, el convergent Daniel Masagué, ha començat el 2010 expulsant del seu govern la regidora trànsfuga Laura Pradeda. A Masagué no li ha quedava més remei davant del dictamen d’una comissió d’experts. Després del darrer ple i les manifestacions del batlle, semblava però que la fulla de ruta era guanyar temps i endarrerir l’expulsió de Pradeda, però Massagué ha sorprès gairebé tothom amb el cessament fulminant de la regidora, quedant-se en minoria i passant la pilota als grups de l’oposició, que han vist com els desapareixia la principal munició per desgastar-lo.

L’oposició ha reaccionat davant d’aquest nou escenari i els socialistes han arribat fins i tot a demanar, a canvi d’assumir responsabilitats de govern, el retorn de l’alcaldia perduda el 2008 després de la dimissió de Manuel Jiménez i el decisiu vot de Pradeda. El PSC raona aquesta exigència amb esgrimint una suposada “majoria d’esquerres” sortida de les urnes. Curiós és que aquesta majoria no quallés en forma de pacte el 2007 per la negativa de l’Alternativa Baix Gaià. Però encara trobo més curiós reclamar l’alcaldia torrenca quan a sis quilòmetres, a Roda de Barà, el PSC en reté una altra amb una escandalosa minoria –cinc de tretze regidors- i amb una “majoria de dretes” a l’oposició.

Torredembarra torna a viure un mandat amb molts moviments al govern, que van provocar un canvi d’alcalde l’agost de 2008. Setze mesos després, altre cop hi ha més regidors a l’oposició que al govern i la incertesa és màxima. Ningú és capaç de predir el comportament de Laura Pradeda, que acumula dues expulsions del govern. L’exregidors d’Obres i de Gent Gran ha afirmat en un mitjà de comunicació que podria abandonar la seva acta de regidora abans d’acabar el mandat. Aquesta decisió seria-aplaudida per molts com un gest d’higiene democràtica –la mateixa que l’alcalde ha assenyalat com a causa del seu cessament., però al mateix temps podria obrir un escenari nou i incert, digne d’una vuitena temporada de la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca. L’exregidora socialista, al tancament d’aquest arrticle, manté l’escó estic segur que valorarà a fons els pros i contres de la seva marxa del ple i més si, com alguns indiquen, vol continuar en la vida política torrenca el proper mandat des d’una nova llista electoral.

La hipotètica marxa de Pradeda representaria l’entrada d’un cinquè regidor socialis$ta, que sumats als dos edils d’Esquerra i els dos de l’Alternativa Baix Gaià sumen una majoria alternativa al govern actual, format per quatre representants de CiU, dos de l’Agrupació, un del PP i un del GIT. El pacte d’esquerres que no va arribar a bon port l’estiu de 2007 podria tenir una nova oportunitat de produir-se enmig del fred de l’hivern de 2010. Seria possible una moció de censura? Hi ha qui parla d’incompatibilitats de carácter insalvables entre alguns membres dels grups d’esquerra i també és discutible la conveniència des del punt de vista electoral d’un nou canvi de govern. I el més important: Qui seria el nou alcalde o alcaldessa? Aquest és el punt més espinós.

Deixem la política-ficció i tornem a la crua realitat. Hem encetat al 2010 sense pressupost aprovat. Ja és un costum, una discutible tradició, entrar en l’exercici sense els pressupostos aprovats. Aquesta serà la primera prova de foc del govern en minoria. Veurem la capacitat de negociació de Masagué i Ardèvol, però també del PSC, ERC i Alternativa i la responsabilitat política que llueixen. I veurem també si Laura Pradera plega com a regidora i, irònies la de política, pot propiciar un nou cavi en l’alcaldia (o no), convertint-se novament en l’àrbitre de la política torrenca, com si el mateix Aaron Sorkin –pare de El Ala Oeste de la Casa Blanca- escrivís els guions de l’enrevessada vida política torrenca. Malgrat tot, m’estranyaria que Masagué hagués prescindit del suport de Pradeda sense tenir un nou aliat a la butxaca. Sinó, la guerra de desgast pot ser duríssima i el darrer terç de mandat fer-se-li molt llarg a l’alcade convergent i, per extensió, al municipi.

Publicat el númeri de desembre del Diari de la Torre

A favor de les vegueries

Estic a favor que Catalunya s’organitzi territorialment en vegueries. La campanya político-mediàtica contra les vegueries a la qual estem assistint els darrers mesos és el resultat d’un procés mal ubicat en el temps –el cicle d’eleccions està massa proper- i del qual tothom creu que en pol treure profit des del punt de vista local i/o partidista i no nacional. Les vegueries haurien de substituir les diputacions. Sinó se suprimeixen aquestes divisions territorials anacròniques i realitzades des de Madrid no és necessari crear una nova administració. La ciutadania no entendria la instauració de les vegueries sinó s’elimina un altre administració.

Sóc conscient que aconseguir l’eliminació de les diputacions és una tasca difícil perquè les províncies són part de l’organització estatal, però és aquí on els partits polítics i la societat civil catalana han d’actuar amb unitat i sentit de país. Una solució és que Catalunya sigui una província única i que hi hagi una sola Diputació, que coincidiria amb l’àmbit de la Generalitat. Insisteixo que aquesta solució és molt complicada perquè a més de l’oposició frontal des de Madrid hi ha partits polítics catalans als quals no els interessa que desapareguin les diputacions. La Diputació de Barcelona és una administració gegantina i la seva supressió seria traumàtica per certes formacions polítiques i lluitaran perquè continuï existint aquesta màquina burocràtica enorme, que a més és un magnífic contrapès -quan hi ha colors diferents- a la Generalitat.

La principal raó a favor de les vegueries és una millor organització territorial, més propera al territori. Les Terres de l’Ebre no haurien de dependre de Tarragona. Berga i l’Hospitalet de Llobregat són territoris molt diferents per ser administrats des del mateix lloc. Lleida i Sort són realitats diverses. El Penedès té dret a una vegueria pròpia si la majoria de la població ho desitja. Són necessitats que xoquen contra els interessos creats des d’un centralisme madrileny i la feblesa de Catalunya.

Finalment arribem al tema més espinós: la capitalitat de les vegueries. És en aquest punt quan apareix l’atavisme de les rivalitats més profundes, que té l’exemple més paradigmàtic en Tarragona i Reus, però també entre Tortosa i Amposta, la Seu d’Urgell i Puigcerdà o Manresa i Vic. Tan important és la capitalitat? No es poden descentralitzar els diferents serveis de la nova administració d’acord amb a realitat del territori? És aquí on cal superar els localismes estèrils i tenir sentit de país. Però no només això, sinó deixar enrera les capitalitats administratives, pròpies del segle XIX, i buscar l’excel·lència en algun camp o alguns camps, ja sigui la indústria, la cultura, el patrimoni, les noves tecnologies… És aquí on hi ha la veritable capitalitat, que fa avançar un país ben organitzat territorialment i amb una xarxa de ciutats potents.

Publicat al diari digital Tottarragona

Hereuada

Han passat uns quanta dies des de l’anunci de Jordi Hereu de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. La conclusió més clara és que la metxa olímpica no s’ha encès. Ni la ciutat ni el país han recuperat aquell esperit olímpic del 1992, aquella il·lusió col·lectiva que Hereu i les seus assesors volien crear. En canvi, han provocat un dur enfrontament amb l’Aragó, que porta dècades intentant fer realitat el somni olímpic. La comunitat autònoma veïna se sent atacada per una candidatura de darrera hora però més potent. Tampoc sembla que entre els socis del PSC al Govern català desperti moltes simpaties la candidatura. Un conseller republicà, Josep Huguet, la va arribar de qualificar de “fantasmada sense futur”.

Estem davant d’una sortida endavant d’un alcalde en caiguda lliure a les enquestes, que veu com per primer cop en tres dècades Barcelona podria tenir un convergent en l’alcaldia. Una reacció de manual. Els assessors d’Hereu han considerat que calia un punt d’inflexió per afrontar aquest darrer terç de mandat, generant un projecte potent de ciutat i, per extensió de país, amb l’avantatge que la decisió del Comitè Olímpic Internacional sobre la seu no arribarà fins d’aquí uns anys. És a dir, un somni. La percepció de la ciutadania i de la premsa és d’improvització i d’una aposta personal molt forta d’Hereu sense haver calculat totes les conseqüències.

En aquest tipus d’accions hi ha un punt de risc i és que se’t torni en contra. El fiasco del Fòrum de les Cultures, l’inici de la fi l’entecessor d’Hereu en l’alcaldia, Joan Clos, està en la memòria dels barcelonins i barcelonines, i s’uneix a la crisi del model de ciutat dels socialistes que ja fa uns anys que va començar. Amb una escenificació d’aposta personal en la presentació al Museu Olímpic, el plantejament d’aquest “nou horitzó”, com la gran proposta d’Hereu pels comicis del 2011 sembla que ha generat més fredor que passió. Molta feina per endavant tenen els assessors de comunicació de l’alcalde de Barcelona per reconduir la situació i impedir que l’alternància política en l'altra banda de la Plaça Sant Jaume es produeixi, més que res per inèrcia, d’aquí setze mesos.

Cròniques de l'altra banda (LXXI): Un maquis de Bràfim

La meva tasca al Consell Comarcal de l'Alt Camp inclou també el suport a accions comunicatives dels ajuntaments petits i mitjans a través d'un Servei de Premsa Comarcal. Aquesta setmana passada vaig col·laborar en l'organització al Centre Cívic El Centru de Bràfim de la presentació del llibre Tren Correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys. El títol deixa clar la temàtica del llibre, obra de Joan Ventura: es tracta d'una crònica de la darrera incursió l'any 1960 del famós lluitador antifranquista Quico Sabaté a Catalunya, en la qual hi va trobar la mort junt amb els seus companys d'aventura.

Entre aquests companys de viatge hi havia un brafimenc, l'Anton Miracle, i per això aquest llibre es va presentar el dijous 14 de gener en aquesta localitat de l'Alt Camp, en una sala plena de gom a gom i amb la família de Miracle a primera fila. Nascut a Bràfim el 1929, Miracle va marxar de ben jove a Barcelona, on va entrar en contacte amb el món anarcosindicalista, va estar a la presó, es va exiliar i va acabar participant en aquesta darrera incursió de Quico Sabaté. Va ser un acte emotiu però també divulgatiu d'un etapa de la nostra història del nostre país molt desconeguda i envoltada de falsos mites i llegendes urbanes, tal com deixa pal·lès el llibre. La presentació va córrer a càrrec de dos dels màxims especialistes catalans en els maquis i la lluita antifranquista, els professors Josep Sánchez Cervelló i Dolors Marín.

La publicació quest llibre coincideix amb el 50è aniversari d'aquests fets tràgics, tergiversats per la dictadura franquista, i que obres com les d'en Joan Ventura, historiador autodidacta de Palau Solità i Plegamans col·labora a desvel·lar-ne part de la veritat. Un part quedarà amagada per sempre més. Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre, fruit d'un exhaustiu treball de camp i escrit amb austeritat, sense passatges superflus però amb una capacitat adictiva gens menyspreable. Un descobriment i una manera de descobrir aquest anarcosindicalista, que va arribar a ser un heroi per a milers de catalans i un malson per al Règim Franquista, que el va situar com e seu enemic número u.

Llegint-lo, disfrutant de les seves pàgines, he vist una minisèrie de televisió o una pel·lícula. El dels darrers dies de Quico Sabaté és un relat molt cinematogràfc. Té tots els ingredients: emoció, èpica, dramatisme, un protagonista inmens i uns secundaris de luxe, amb els boscos de l'Empordà i el Pla l'Estany com a escenari... Falta que una productora o la nostra televisió pública s'hi fixi. La matèria prima és d'una qualitat excel·lent.

Un bon equip

En aquesta foto hi sortim els jugadors del Club Escacs Torredembarra que el diumenge 10 de gener vam aconseguir el segon lloc de categoria Preferent a la Copa Tarragona, disputada a la Lira Vendrellenca. Hi apareixen en Lluís Loehr, en Xavier Galimany, en Josep Romeu i un servidor. Hi falta en Josep Antoni Nieves, que va jugar les partides del matí. Vam protagonitzar una bona actuació en un torneig de set rondes i amb un ritme de joc de quinze minuts més cinc segons d'increment per jugada per jugador. Recomano als qui consideren els escacs un esport avorrit que vinguin un dia d'espectadors i comprovaran la gran imprecisió d'aquesta afirmació.

En la classificació gneral vam quedar en una meritòria setena posició de 21 equips, però el més important és el segon lloc a Preferent -només superats en el desempat pel potent Reus Deportiu B-, que ens classificava per la fase final de la Copa Catalana que es juga aquest diumenge 17 al Foment Martinenc, a Barcelona. I encara és més important que ens ho vam passar molt bé, desplegant un bon joc i amb un gran esperit d'equip. Felicitats!!!

Capitals

Nova York és la capital dels Estats Units? No, ho és Washington. Sydney o Melbourne són la capital d’Austràlia? No, és Canberra. Río de Janeiro és la capital del Brasil? No, és Brasília. Nova York, Sydney i Río de Janeiro són grans ciutats? Sí, són metròpolis referents en el seu seu país, continent i fins i tot a nivell mundial. I no els cal ser capital de l’estat al qual pertanyen per tenir aquesta projecció. En canvi, a casa nostra creem unes batalles formidables a veure quin municipi és capital de certes demarcacions que encara no està clar ni que acabaran existint.

El cas de Tarragona i Reus és paradigmàtic i hem viscut unes darreres setmanes de l’any 2009 amb una pujada de to com feia temps que no es veia d’una rivalitat que ja fa molt temps que dura i cíclicament es manifesta. És la mare de totes les batalles per la capitalitat. La guspira d’aquesta nova rebrincada de l’eterna guerra de campanars va ser el nom de l’aeroport situat en aquest territori, que des des de la seva fundació s’ha dit Aeroport de Reus. L’escalada verbal ha continuat amb la denominació de la futura vegueria del Camp de Tarragona -fins ara en deiem així de la demarcació futura demarcació- i la seva capital (o capitals). Actes públics, manifestacions, recollida de signatures, articles i més articles als diaris… i restar enlloc de sumar intentant guanyar guerres civils postisses enlloc d’unir esforços i lluitar contra el gran enemic de veritat, que és el centralisme barceloní.

Però per què hi ha aquesta fixació gairebé malaltissa en la capitalitat (o cocapitalitat) administrativa? No és millor la capitalitat de Nova York, Río de Janeiro o Sydney? O d’Amsterdam, Milà oToronto. A mi m’agrada més aquesta capitalitat, producte del treball durant moltes dècades de la societat civil, i/o dels sectors productius, i/o del teixit cultural i/o esportiu amb la col·laboració (en major o menor grau) dels polítics i les administracions. Ens hauríem de fixar en aquests models de ciutat, sobretot Reus, que està dedicant molts esforços en la lluita per la capitalitat i potser s’està distraient en l’impuls del seu model de ciutat i d’una feina feta durant dècades i dècades sense ser capital. I Tarragona, que disposa d’unes potencialitats innegables, està concentrant esforços en la defensa de la capitalitat per la capitalitat quan encara està en projecte i perd força en la seva cursa per altres capitalitats, com la de la Cultura Europea o els Jocs del Mediterrani.

Però sembla que sigui més important retenir una delegació del Govern de la Generalitat (o mitja), la seu del Consell de Vegueria (o mitja) i unes quantes direccions territorials que el treball fet durant molts anys. La capitalitat és una altra cosa. A Nova York, Río de Janeiro o Sydney no els cal tenir el títol de capital per exercir de capital en molts àmbits i no destinen tants esforços a lluites com les que vivim a casa nostra. Prefereixen sumar que restar, concentrar esforços en la col·laboració i no en avivar un enfrontament gairebé tribal. Potser ha arribat de desar les estendards de guerra, deixar de practicar el bonic esport de “marcar paquet”, i declarar una treva i dialogar. Per cert, algú sap que se n’ha fet del Consorci del Camp de Tarragona? Potser en moments com aquests serviria d’alguna cosa.

Article ublicat al diari digital Delcamp.cat

Eleccions al Barça: Rosell ja ha guanyat?

L’any 2010 serà any electoral a Catalunya perquè votarem els nostres representants al Parlament–no el president, suposo que ara ja ho teniu clar- però també viurem uns comicis que captaran l’atenció dels mitjans de comunicació tot i que només aniran a votar unes desenes de milers de persones: les eleccions a la presidència del Barça. Encara no en sabem la data de la seva celebració, però les podem situar entre el març i juny d’aquest any. El gran favorit a succeir Joan Laporta és qui va ser durant els seus primers dos anys de mandat la seva mà dreta però els darrers cinc anys un dels seus grans enemics, Sandro Rosell.

Rosell encara no ha presentat oficilament la seva precandidatura. No li cal. Tothom sap que es presentarà, que ja fa tres anys que està preparat i els seus simpatitzants es compten per milers. Les enquestes el situen com el líder indiscutible en intenció de vot. El seu carisma és indiscutible i els seus assessors de comunicació ho tenen fàcil: “Wait and see”. Ha de parlar el menys possible abans no es sàpiga la data electoral i a partir de llavors buscar una campanya tranquila. Aquesta serà una missió complicada, ja que als seus rivals els interessa que l’ambient es tensioni i fins i tot que la campanya bruta. I el principal objectiu dels atacs serà Rosell, perquè és el rival a batre.

La campanya a la presidència no serà doncs una bassa d’oli. Ni molt menys. S’està demostrant amb les batalles intestines dins la junta directiva actual, d’on n’han sortit dos precandidats –Alfons Godall i Jaume Ferrer- un cop Xavier Sala Martín va assumir que la seva figura generava massa anticossos i haurà de conformar-se amb ser membre d’una candidatura i no cap de cartell. Godall és un home de Laporta i antirosellista, mentre que Ferrer s’ha distanciat gradualment de l’actual màxim mandatari blaugrana i s’apropa discretament a l’exvicepresident esportiu. Aquesta divisió és molt poc recomanable per al laportisme, ja que dividirà el vot. És de manual. Però els personalismes no entenen de racionalitat.

De les cinc precandidatures actuals –a Godall, Ferrer i Rossell hi hem de sumar Jaume Guixà i Agustí Benedito- és més que improbable que totes arribin a bon port (candidatura). Les aliances preelectorals i les retirades seran les grans notícies de les properes setmanes, com ha passat en les darreres convocatòries electorals blaugranes. Encara queden alguns personatges de pes de l’univers blaugrana que han de dir la seva, com Ferran Soriano, i que poden acabar de sumar precandidatures o reforçar-ne altres.

Fins ara Sandro Rosell és el gran triomfador del procés electoral: lidera les enquestes, el debat electoral gira al seu voltant i tot això sense encara no ha formalitzat la seva candidatura. Els set anys de mandat de Laporta han estat convulsos socialment, amb moció de censura inclosa, tot i coincidir amb la millor etapa esportiva del club. Laporta ha vist com l’abandonaven els seus potencials successors i quan ha volgut designar-ne un li ha sortit malament i ha hagut d’optar per un amic seu, però amb un perfil molt pla, com és Godall i no ha pogut impedir que li sorgeixi un dissident de la junta, Jaume Ferrer.

El laportisme –si és que existeix el laportisme- s’ha dividit gradualment durant els últims cinc anys i el gran favorit per a ser el proper president del FC Barcelona és el seu primer delfí i el primer que va marxar, Sandro Rossell. La seva figura, amb l’ajuda de diversos mitjans de comunicació, líders d’opinió i un llibre ha anat creixent a l’oposició i les eleccions li arriben en el moment just i sense desgast, amb l’aureola de la gran esperança per acabar amb els vicis i exabruptes de Laporta. El nivell d’exigència sobre Rosell serà molt alt. Abans, haurà de superar un cursa electoral duríssima i en què es convertirà en l’ase dels cops.

República TV: Catalunya, a l’avantguarda televisiva els anys 30

Hi ha llibres que et descobreixen punts de la història totalment desconeguts, amagats per a la inmensa majoria de les persones. República TV. La Catalunya de la primera televisió m’ha fet endinsar en l'aventura televisiva catalana dels anys 30 –una època que em fascina-, protagonitzada una sèrie de persones que van situar Catalunya a l’avanguarda televisiva mundial. Després dels Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França, venia Catalunya pel que fa a la punta de llança d’aquest nou mitjà de comunicació que durant els anys trenta passava de l'experimentació i el somni a la realitat.

Si no arriba a ser per l’esclat de la Guerra Civil, Catalunya hauria tingut emissions regulars de televisió dues dècades abans de quan finalment van arribar, avançat el franquisme, el 1959. Però hauria estat una televisió catalana i no emissions de la Televisió Espanyola franquista. El somni, bastit al voltant de Ràdio Associació de Catalunya (RAC) havia agafat velocitat de creuer i fins i tot s’havien comprat els terrenys on s'havien de construir els estudis de la televisió catalana republicana. És una història formidable i com he dit abans desconeguda, que me la va començar a fer descobrir l’amic Xavi Folch, quan em va avisar de l'existència d'aquest llibre.: ”Ja te'l deixaré quan el compri”. Però quan el vaig veure no vaig poder evitar l'impuls d’adquirir-lo. La portada ja té un poder d’atracció.

L'autor de República TV, Francesc Canosa, m'ha fet retrobar amb personatges admirats per mi, com Teodor Garriga, Josep Maria Planes o Irene Polo, i aprofundir en aquest panorama comunicatiu català dels anys 30 que bullia, brillava i que el feixisme vencedor de la Guerra Civil va enfonsar en la foscor de l’'exili i el genocidi cultural –sense oblidar l'assassina de Planes a mans anarquistes-. Va ser un salt endavant espectacular en pocs anys i en molts camps que va quedar tallat de cop i el retrocés va ser terrible i complicadíssim de recuperar. He conegut inventors, visionaris, empresaris, polítics, periodistes que van creure en aquest projecte avançat al seu temps.

Però el llibre de Canosa, el darrer que he llegit el 2009, evidencia que, en set dècades, la relació entre Catalunya i Espanya no han millorat. Catalunya s'avança en el sector televisiu a l’Estat Espanyol, que reacciona amb aquella barreja de por i menyspreu cap a les aspiracions i el geni català. Les negociacions per l'Estatut de Núria el 1932 eren tan aspres com les de l’actual, amb un Estat espanyol tancat en banda a les aspiracions d'autogovern de Catalunya i la radiodifusió i la incipient televisió –o radiovisió- eren un punt paradigmàtic. Un llibre per apendre i reflexionar.

A favor de les inocentades

Aquest dilluns va ser el Dia dels Innocents i vam poder detectar algunes notícies falses en certs mitjans de comuncació, tot i que aquest sa costum sembla estar de baixa els darrers anys. Ens cal de tant en tant deixar anar la imaginació i crear notícies fictícies que fan riure a la majoria dels qui la llegeixen o la senten. Una minoria se l'empassa i nota una llufa virtual penjada a l'esquena.

A Delcamp.cat vam poder veure una inocentada molt ben treballada i que va donar molt que parlar, situant Valls com la capital de la futura vegueria del Camp de Tarragona. Més enllà de la broma, era una notícia que feia reflexionar. I si fos realitat? L'enfrontament Tarragona-Reus per la capitalitat del Camp de Tarragona està arribant a uns nivells una mica perillosos. Doncs ni una ni l'altra, el bressol dels castells i dels calçots, capital.

El Diari de Tarragona també es va apuntar a la batalla Tarragona-Reus, però es va centrar en l'aeroport de Reus, canviant-li el nom per Aeroport Rovira i Virgili. Els diaris esportius també van fer de les seves amb, per exemple, una hipotètica candidatura de Josep Lluís Núñez a la presidència del Barça, amb Johan Cruff de segon. Es veia molt el plumero. Em va agradar la conya de l'informatiu del migdia de RAC-1, amb un concert conjunt de Serrat i Llach, en què aquests dos cantautors eternament enfrontats intepretarien per una causa benèfica cançons de l'altre. Us ho imagineu?

Dilluns em tocava programa sobre blogs a Ona la Torre. Vam entrevistar Tomàs Molina i al final també Josep Lluís Núñez i el rei Joan Carles, amb la veu del Gerard Castells. No ho sé si algú s'ho va empassar -almenys la imitació del Molina- però vam riure molt. Recordo que la inocentada més divertida la vam fer conjuntament amb l'Alejandro Fernández fa un parell d'anys amb el meu fitxatge pel PP de Tarragona. Vam riure molt amb els comentaris.

Bon Nadal a tots i totes!!!

M'agradaria desitjar-vos un molt Bon Nadal a tots i totes els que aneu entrant de tant en tant en aquest blog. I ho faig amb la meva figura preferida d'aquestes festes: el tió. Una figura molt catalana i que omple d'ilusions centenars de milers de llars catalanes on hi ha nens i nenes petits (o no tant).

Els qui sou més de Santa Claus, que us porti moltes coses aquest personatge també entranyable tot i que no és tan nostre. Els que tireu més cap als Reis d'Orient, paciència, que encara queden dies perquè arribin. I no oblideu avançar-los una mica cada dia al pessebre. Disfruteu de la família, els amics i amigues i dels regals que us arribin. I intenteu ser una mica més bons no només per Nadal sinó la resta de l'any.

Bon Nadal!!!

Transfuguisme a Torredembarra

Escriure en una publicació mensual és a vegades complicat perquè del dia que et demanen tancar l’article a la seva publicació passen alguns dies. Aquest mes de desembre he escrit un article que quan l’estigueu llegit pot quedar superat pels esdeveniments. O no. A Torredembarra, poble màgic també políticament, tot és possible. Anem al gra: el que el que per a molts i moltes era una evidència ara ho ha confirmat una comissió independent d’experts: l’actual alcalde de Torredembarra, Daniel Masagué, governa gràcies a una regidora trànsfuga, Laura Pradeda. Aquests experts exigeixen en un dictamen emès aquest mes de novembre que Masagué cessi dels seus càrrecs i responsabilitats de govern aquesta regidora i afirmen en cas que no ho faci se’l considerarà trànsfuga a ell.

El govern que va sortir de l’estiu de 2008 ha perdut tota la legitimitat després d’aquest informe independent encarregat per la Comissió de Seguiment del Pacte contra el Transfuguisme i el més greu del cas és que el mateix alcalde corre el risc de ser declarat trànsfuga. Els casos de transfuguisme s’han multiplicat a diferents punts de les geografies catalana i espanyola i Torredembarra, ara sí que oficialment, no n’ha quedat al marge. El sistema polític actual permet aquestes situacions i malgrat el pacte contra el transfuguisme no s’han pogut aturar pactes i mocions de censura amb trànsfugues pel mig que han canviat alcaldes i alcaldesses i han fet caure governs.

Per entendre la situació actual ens hem remuntar a l’inici de l’actual mandat, amb l’entrada al ple de cinc regidors socialistes, la darrera de les quals era el gran fitxatge de Manuel Jiménez per la llista del PSC, Laura Pradeda, que va accedir junt amb els seus companys de candidatura a un govern en minoria, un govern malparit –vull dir que va néixer malament-. Abans d’arribar a l’any de govern, Pradeda era expulsada del govern i s’iniciava una caiguda de fitxes de dòmino que va deixar Jiménez i els edils socialistes sols en l’executiu. El pacte havia nascut malament i va morir encara pitjor. Al cap d’uns mesos, Pradeda retornava a l’executiu torrenc, però aquest cop donant suport al candidat de CiU, Daniel Masagué, i amb responsabilitats de govern encara més grans. El seu vot va ser imprescindible per a l’elecció del nou alcalde.

És veritat que Pradeda va ser expulsada del govern però no hem d’oblidar que si ella disposa d’una acta de regidora és gràcies a haver anat com a número cinc d’una llista tancada i bloquejada del Partit Socialista. En cas que tinguéssim llistes obertes història podria ser diferent, pero no les coses no van així. Pradeda no pot desentendres de les sigles sota les quals va ser escollida i votar a favor d’un candidat a l’alcaldia rival. Tampoc no hi ha massa diferència entre una moció de censura i una votació d’alcalde després de la dimissió de l’antecessor. El resultat és el mateix: un nou alcalde un nou govern. I tot això ho confirma la comissió d’independents.

El panorama polític torrenc continua marcat per una fragmentació que permet a grups polítics amb una mínima representació o fins i tot regidors trànfugues canviar majories de govern. Els grans partits no han estat capaços de deixar enrera personalismes i interessos polítics a curt termini i son aquests regidors de forces minoritàries o que només es representen a ells mateix els que tenen la paella pel mànec.

Ara és a l’alcalde qui li toca moure en aquesta complicada d’escacs i, com deia un regidor de l’oposició, sacrificar alguna peça per reconduir la partida pot ser la seva sortida. Un enroc no sembla recomanable. Queda menys d’un d’any i mig per acabar el mandat i els canvis al govern es faran amb les eleccions al cap. Com ja us he dit abans, aquest article el tanco just a l’inici d’un nou capítol de la sempre imprevisible política torrenca. Haurem d’esperar per veure i comentar el desenllaç d’aquest episodi.

Publicat en el número de desembre de 2009 del Diari de la Torre

13-D: uns grans resultats

Sovint ens afanyem a analitzar els resultats electorals just quan s’ha acabat l’escrutini. Volem ser els primers a dir la nostra i com més fort ho fem ens pensem que més raó tindrem. Les consultes populars sobre la independència de Catalunya van ser paradigmàtiques en aquest aspecte i van ser molts i moltes, d’una i altra banda, els que es van afanyar a qualificar d’històrics els resultats o a menysprear-los sense pietat. Un servidor ha preferit esperar una setmana i fer-ho amb una certa perspectiva, allunyat de l’escalfament del moment.

Hi ha qui durant aquests darrers dies m’ha expressat una certa decepció amb els resultats de les consultes del 13 de desembre, arribant a afirmar que van votar quatre gats i que més val que pleguem. Jo els hi he fet un símil amb Barack Obama. M’explico. Hi ha qui havia dipositat en Obama una tremenda esperança, com si hagués de canviar els Estats Units i, per extensió, el sistema polític mundial com un mitjó. Recordeu aquell esclat sense precedents entre el novembre de 2008 i el gener de 2009? Una gran exageració, fruit sobretot d’un ominós periode de govern Bush. Barack Obama, tot i ser el primer president nord-americà negre i exhibir un carisma innegable, no deixa de ser un candidat demòcrata i, per tant, situat dins el sistema de valors de l’stablishment i que li està costant avançar en les seves reformes perquè els Estats Units són els Estats Units.

A mi Obama no m’ha decepcionat i tampoc ho han fet els resultats de les consultes del 13 de desembre. Aconseguir que més d’un de cada quatre catalans amb dret a vot anés a votar en un referèndum no vinculant, sense gairebé publicitat ni propagada, silenciat per molts mitjans de comunicació, amb la maquinària dels partits al marge i amanit amb un dia fred i plujós ho trobo un èxit. Compareu-ho la participació amb els darrers referèndums “oficials” o amb comicis com els europeus.

Podem estar orgullosos de l’organització exemplar de les votacions i del civisme mostrat pels qui van exercir el seu dret a vot, tot i el punt negre de les baralles caïnites dels dies posteriors. Encara més exitosa és la internacionalització del conflicte Catalunya-Estat Espanyol a través del ressò que s’han fet els mitjans de comunicació de molts països. I sobretot, els resultats de sí a la independència, superiors al 90% a gairebé tots els 160 municipis que van poder votar.

Hi ha qui planteja el procés per la independència de Catalunya com una cursa de cent metres llisos quan realment. S’equivoca. La plena sobirania de Catalunya és una marató i possiblement encara no hem cobert encara masses quilòmetres. Tindrem “pajaras”, ens donaran cops de colze i ens llançaran aigua a la cara, ens amenaçaran amb desqualificar-nos.... Serà molt dur. Hi ha qui em pot titllar d’ingenu, fins i tot de somiatruites, però només cal analitzar l’evolució de l’independentisme els darrers anys. Fa només una dècada era impensable que un grup d’empresaris catalans es declaressin a favor d’un Estat propi i paguessin anuncis als mitjans de comunicació fent una crida a votar a favor de la independència. Era difícilment imaginable una consulta com la que hem viscut aquest desembre i que el sobiranisme estigui present en gairebé tots els partits catalans. Són símptomes que molts s’entesten en ignorar i menysprear. Quan reaccionin potser el procés serà imparable.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

Coneixent amics i amigues d’Ona la Torre

Ona la Torre, que podeu escoltar al 107.0 FM, porta ja més de dos anys i migen marxa . Hi ha una estructura professional, sufragada per les arques municipals, però moltes hores d’emissió les protagonitzen col·laboradors i col·laboradores que no cobrem ni un euro. El sopar que vam celebrar el passat divendres 11 de desembre va ser una mena de regal que ens va oferir l’Ajuntament i la ràdio en reconeixement d’aquesta tasca desinteresada però feta amb passió i ganes de fer-ho bé.

PAquest sopar ens va servir també per conèixer-nos una mica alguns d’aquests personatges que ens agrada fer ràdio per parlar de música, cinema, blogs, de torrencs i torrenques que tenen aluna cosa a dir o històries misterioses. Fins i tot vam fer una improvisada presentació per explicar qui som i que fem cada un d’aquests col·laboradors i col·laboradores. La setmana anterior, un assoleiat dissabte al matí, ens vam fer una foto de tots els que parlem pels micròfons d’Ona la Torre. Aquest tipus de celebracions són les que fan caliu en una emissora de radio

Des del primer dia –en aquella tertúlia un dissabte al matí amb Antoni Vilà, Núria Goméz, Tomàs Carot…- he volgut col·laborar dessinteressadament amb Ona la Torre i ho he fet parlant de blogs i entrevistant desenes de blocaires torrencs i de fora del nostre municipi. A mitjan dels 90 em vaig moure per muntar una emissora de ràdio. Llavors m vais topar contra un mur infranquejable, forjat per la por a una excessiva llibertat d’expressió. Una dècada després ho hem superat i hem anat molt és enllà, amb una emissora que té 8.000 oients registrats, el fruit d’un treball iniciat per Jordi Rom, continuat per l’Albert Bonet i el seu equip i rematat pel Joan Enric Vidal i els qui ara formen la plantilla d’Ona la Torre. Felicitats!!!

Doncs jo estic en contra dels toros

Quan era petit i a les televisions del nostre país només es podien veure dues cadenes sovint programaven corrides de toros. Llavors aquell espectacle ja no m’agrada. No li trobava la gràcia a una història que gairebé sempre acabava igual, amb el toro desagnant-se i morint patèticament enmig d’aquell ambient de puro sucat en el carajillo. M’agradava quan era el toro el que trencava el guió i embestia el torero. Però llavors se li llançàvem inacaben a sobre mitja dotzena més de personatges i també l’acabaven assassinant. Preferia els dibuixos animats. I més endavant els partits de futbol i de bàsquet.

Han passat més de dues dècades i els toros no només em continuen avorrint sinó que m’inquieta com hi ha qui d’aquest enfrontament desigual, d’aquest espectacle gore, en diu art. Afortunadament les lluites de gladiadors o les execucions públiques són història, tot i que van arribar a tenir una popularitat molt alta en temps passats. Tampoc sembla que es mantingui una vella tradició com tirar cabres des de dalt de campanars. La civilització ha avançat, però al món dels toros no ha arribat i les corrides continuen celebrant-se.

El món dels toros mou encara molts diners. Molts més dels que ens pensem. Aquest és un gran escull per la seva prohibició, tal com demanen centenars de milers de catalans i catalanes a través d’una iniciativa legislativa popular. En un mitjà de comunicació tarragoní hem pogut veure el posicionament de polítics i polítiques i els costa moltíssim pronunciar-se en contra d’aquesta tortura d’animals sistematitzada. I el més curiós de la història és que excepte quan toreja José Tomás, les places de toros catalanes estan buides i les graderies només estan ocupades per alguns autòctons i sobretot d’autocars de ‘guiris’ que comproven que aquest país no ha avançat tan com els volen vendre els seus governants i els indígenes practiquen encara ritus ancestrals.

Doncs jo estic en contra dels toros i he signat a favor de la seva prohibició. Crec que en el segle XXI un espectacle com una corrida no hi té lloc. Les lluites de gladiadors també són molt plàstiques, però igual que hauria de passar amb les corrides han passat a la història. Ara estem davant d’una ocasió històrica de fer un pas endavant i Tarragona podria avançar-se a un procés lent però imparable per acabar amb aquesta pràctica i declarar-se ciutat antitaurina. Però sembla que els polítics i polítiques tarragonins no estan massa per aquesta feina. Abans sabrem que en diu el Parlament de Catalunya.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

El futur del periodisme

Fa un parell de setmanes vaig participar en un Cava&Twitts sobre Periodisme 2.0, enmarcat dins les VI Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació, celebrades simultàniament als campus Catalunya i Tortosa de la URV i al City Lab de Cornellà i organitzades per la recent creada associació TicTarragona, una gent molt interessant i de la qual segur que n'aniré parlant més endavant. Tenen ganes de fer moltes coses. En aquest debat moderat per Marc Cortés i en què hi van participar també la Cinta Bellmunt i l'Esther Selma, vam reflexionar sobre els canvis experimentats per la professió periodística amb la irrupció d'internet. I realment ha canviat molt la feina dels periodistes.

Vaig recordar en veu alta com fa deu anys, a tota la redacció del diari El Punt només hi havia dos ordenadors amb accés a internet, que a més anaven amb una lentitut exasperant. Una dècada després és impossible entendre aquesta professió sense internet. Però la xarxa també provoca problemes, com discernir la veraciat de les fonts. La Cinta i l'Esther van explicar com elles treballen amb fonts a través d'internet. També vam fer referència a la por atàvica que certs responsables de mitjans de comunicació o d'administracions públiques expressen davant les noves tecnologies i sobretot les xarxes socials, arribant a "capar" l'accés al Facebook. Increïble però cert, que diu aquell.

El periodisme viu un moment de transició, adaptant-se a un nou ecosistema comunicatiu encara canviant. Els mitjans tradicionals s'estan reposicionant davant de nous fenòmens com el periodisme ciutadà o els blogs i sobretot per la rapidesa que permet internet enfront del paper. Els diaris com avui els entenem no crec que tinguin futur i hauran d'evolucionar potenciant l'anàlisi i la interpretació per davant de la informació. Només així el lector pagarà i no es conformarà amb el que trobi a la xarxa. Estarà aquí el paper del periodista, el de generar un valor afegit posant una mica de llum en l'allau d'informació -i desinformació- que ens arriba.

El màxim comú divisor i la dignitat de veritat

L’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat ‘La dignitat de Catalunya’ ha rebut crítiques ferotges –diria que malaltisses fins i tot- des de la resta de l’Estat Espanyol. Un cop més ha quedat de manifest que el gran problema és que l’Estat Espanyol no vol comprendre Catalunya i menysprea un fet històric, com és que dotze dels principals rotatius catalans es posin d’acord en publicar el mateix editorial en defensa de l’actual Estatut de Catalunya. Un text retallat de forma més que important a les Corts de Madrid -cal recordar-jo- per una comissió comandada per l’incombustible i jacobí socialista Alfonso Guerra.

Però també algunes veus de l’interior de Catalunya han alçat la veu en contra d’aquest text consensuat perquè defensa aquest Estatut passat pel ribot madrileny quan el que a Catalunya el que li cal és fer un salt endavant i aspirar obertament a la independència. Comprenc aquestes queixes perquè jo ja fa temps que tinc clar que necessita Catalunya és separar-se de l’Estat Espanyol i esdevenir un país plenament sobirà. Però també sóc conscient que el que ha buscat aquest editorial conjunt és el màxim comú divisor de la inmensa majoria dels catalans i catalanes davant de la mutilació estatutària que prepara des de fa tres anys un deslegitimat Tribunal Constitucional Espanyol.

Aquest editorial que m’atreveixo a qualficar de tebi ha desfermat unes reaccions gairebé paranoiques a la caverna mediàtica espanyola, mentre que la teòrica Espanya civilitzada calla i no gosa alçar la veu excepte compatíssimes excepcions. Un dels grans mèrits de text conjunt, punt d’encontre d’independentistes, federalistes i catalanistes de diferent grau, ha estat provocar una inundació de bilis a Madrid que reforça una mica la unitat dels catalans i catalanes davant les animalades que ens arriben de Madrid.

El que cal de veritat, però, és la reacció de la classe política catalana, que continua superada per la societat civil i pels mitjans de comunicació. El proper 13 de desembre més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a les urnes per pronunciar-se sobre la independència de Catalunya en més d’un centenar i mig de municipis que han tirat endavant consultes populars. Des de Madrid ens bombardejaran amb constitucionalisme barat i coses pitjors i haurem de resistir i convèncer-nos –els que encara no ho estan o encara dubten- que la dignitat de veritat per a Catalunya és la independència.

Aeroport de Constantí

Ha tornat l'eterna i cíclica batalla de campanars entre Tarragona i Reus. Aquest cop el detonant és el nom de l'Aeroport de Reus. Uns demanen que passi a denominar-se Aeroport de Reus-Tarragona, seguin l’exemple de Madrid-Barajas o Barcelona-El Prat –invertint l'ordre, però- i els altres defensen el manteniment de la denominació actual. Tots els partits polítics i agents socioecoòmics fan pinya al voltant del tarragonisme i el reusisme respectivament, sense excepció, i a veure qui la té més llarga. I vinga a omplir pàgines de diari, igual que fa uns anys passava amb la cocapitalitat de la futura vegueria del Camp de Tarragona o on s’havia d’instal·lar el Corte Inglés, per posar dos exemples.

El qui escriu aquest article va néixer a Tarragona, viu a Torredembarra, ha treballat a Tarragona i Reus i ara desenvolupa la seva vida laboral a Valls. Aquesta setmana vaig participar en una jornada a Vila-seca i potser un dia d'aquests me'n vaig a sopar a Cambrils i després encara passaré a fer una copa a Salou. El qui redacta aquestes línies creu en el Camp de Tarragona, en aquesta àrea metropolitana que ha de ser la segona de Catalunya i ha d’aspirar a ser una referència en l’arc mediterrani. Poca cosa té a fer, però, si les dues principals ciutats es barallen per noms i no fan pinya exigint infraestructures necessàries i defensant projectes comuns.

Per molt que hi dono voltes no trobo una explicació lògica sobre el bunyol que és la ubicació de l’estació de l’AVE de Camp de Tarragona, lluny de les principals poblacions i mal comunicada. Ara es parla de grans projectes, com la estació intermodal, el Tramcamp o l'ampliació de l’aeroport de Reus. No oblidem que aquest aeroport depèn gairebé d’una sola companyia àrea i molt saludable no és aquesta dependència. És allò de repartir els ous en diferents cistells. I enlloc de preocupar-se per aquest fet i com canviar-ho, la prioritat és el nom. Com diu la saviesa popular “el nom no fa la cosa”, però l’exemple més clar de com contradir aquesta dita és universitari. Hi ha la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida però no la Universitat de Tarragona. Existeix la Universitat Rovira i Virgili. Va ser aquesta una gran victòria del campanar reusenc?

Tornem a l'aeroport. Servidor, amant de les terceres vies, té una proposta. I si li diem Aeroport de Constantí? Amb el nou pla director, en pocs anys més de la meitat de les instal·lacions de l’aeroport es trobaran en el terme municipal d’aquesta localitat i seria una bona manera de compensar-li tants anys d’oblit aquest municipi. Constantí és el nom d’un dels grans emperadors romans, amb tradició també a Grècia i arrel del nom d’una de les grans ciutats de la història universal, Constantinoble. Aeroport de Constantí, voleu millor nom? Tranquils, que estic fent broma. O no?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Dignitat, dignitat, dignitat

Seguint l'exemple de l'Octavi Saumell, també penjo l'editorial que avui dijous han publicat 12 diaris catalans. Potser comencem a reaccionar, però hi ha molta feina a fer. En seguirem parlant.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Tarragona vint segles enrera

Després d'na incursió en la novel·la negra nòrdica, he tornat al nostre país, però retrocedint dos mil anys. Després d’empassar-me la saga Millenium i un parell més de novel·les –Ningú no ho ha vist i l’islandesa La dona de verd- m’he endinsat en la Tàrraco romana de la mà de Xulio Ricardo Trigo que fa uns mesos vaig descobrir amb Els secrets de la reina. Cal dir que l’autor gallec instal·lat a Tarragona ha gaudit d’una bona promoció de la seva nova novel·la, El somni de Tàrraco. I en aquests temps que corren la promoció és una pota bàsica per l'èxit d’un llibre.

Sóc un bon aficionat a la novel·la històrica, sobretot les situades a l’Edat Mitjana. En els darrers anys se n’han escrit moltes ambientades en el nostre país, quan érem un estat sobirà i amb un potencial creixent a la Mediterrània. Però si tirem enrera, cap al tombant d’era, ens trobem amb una Tarragona que es converteix en la segona ciutat més important de l’Imperi Romà amb la residència durant dos anys de l’eperador Octavi August. És en aquest moment en què es situa l'obra de Trigo.

He disfrutat força amb El somni de Tàrraco, submergint-me en una trama ben teixida i que la podríem situar tranquil·lament en l’època actual. Trigo ens demostra que tan no ha canviat la humanitat en dos mil anys. Ja hi havia corrupció i problemes d'integració entre diferents pobles que convivien junts. La novel·la ens permet conèixer una mica més una època molt important per a la ciutat de Tarragona, just quan començava a créixer i convertir-se en el que ens ha deixat en forma de restes monumentals. Una lectura recomanable pels que els agrada la novel·la històrica i una manera de conèixer més del nostre passat. I, si ho voleu, de fer tarragonisme, ara que s’ha altre cop s'ha posat tant de moda.

Xulio Ricardo Trigo també disposa d'un blog propi: El violinista celest.

'Les veus del Pamano', un gran minisèrie

Aquesta setmana hem pogut gaudir d'una de les millors minisèries que ha emès Televisió de Catalunya els darrers anys. Després d'una certa decepció fa uns mesos amb Serrallonga, Les veus del Pamano ens ha fet disfrutar, amb unes grans interptacions i un bon producte final. La matèria prima, la novel·la homònima de Jaume Cabré, era de molt bona qualitat però sovint les adaptacions al cinema o a la televisió desgracien un bon llibre. En el cas de Les veus del Pamano no ha passat i la televisió nacional de Catalunya ha estat a l'alçada.

Les veus del Pamano està ambientada els anys 1943 i 1944 en un poble imaginari de l'Alt Pirineu, creant una atmosfera especial que lliga molt bé amb una trama que enganxa fins el final. En aquest país estem molt acostumats a les pel·lícules ambientades en la Guerra Civil des de totes les òptiques imaginables, però la Posguerra ha estat molt oblidada. Les veus del Pamano ens retrata aquesta època durissima pels vençuts que no havien mort ni s'havien exiliat i restaven al país empresonats físicament o psíquicament. Francesc Orella fa un dels millors papers de la seva carrera a la pell de l'alcalde feixista del poble de Torena. I molt feixista.

Montse German també està a un gran nivell com a la terratinent que talla el bacallà a la zona. Roger Coma encana el protagonista, un mestre d'escola que no s'imagina com se li complicarà la vida amb el seu trasllat a aquest poble del Prineu. Les veus del Pamano també aborda la luita dels maquis, condemnats a la derrota però que incordien l'exèrcit i les forces de seguretat franquistes, causant baixes i tocant-los la moral. Els maquis tambe són una de les grans assignatures del nostre país. Esperem ara que la ninisèrie de Televisió de Catalunya es pugui exportar a altres països, com Alemanya, on la novel·la de Jaume Cabré ha tingut tant d'exit. I esperem que la nostra televisió continuï adaptant les grans novel·les catalanes. En queden moltes.

Nova llei electoral?

La catarsi col·lectiva provocada pels casos Millet i Pretòria podria servir d’alguna cosa al nostre país. Després de gairebé tres dècades encallats en la redacció d’una llei electoral catalana pròpia, els partits polítics catalans semblen ara decidits a treballar seriosament per a la seva redacció. Dic sembla perquè no hem passat encara la fase de les bones paraules i les bones intencions. És una tasca complicada perquè els interessos de les grans formacions xoquen frontalment a causa del repartiment desigual dels seus vots pel territori i el desequilibri demogràfic de Catalunya.

He sentit algunes declaracions d’intencions que m’agraden. El sistema alemany sembla que estigui agafant força com a referència i l’elecció d’un diputat per comarca o districte electoral –les comarques més poblades quedarien dividides en més d’un districte que escolliria el seu representant- combinada amb unes llistes tancades per circumscripció com fins ara pot ser un dels punts que generin consens. El sistema actual de llistes tandes i bloquejades provoca que la ciutadania d’una comarca no tingui un diputat de referència i aquesta nova llei electoral catalana podria acabar amb aquesta insuficiencia del sistema. Un altra història és explicar aquest nou sistema als votants.

Vivim en una partitocràcia amb aparells de partits potentíssims i el gran dubte que em sorgeix és si un hipotètic diputat escollit pels votants del Priorat seria capaç de trencar la disciplina de vot del seu partit posant per davant els interessos del seu territori en una votació al Parlament? O aquest diputat respondria a cop de xiulet a les directrius de a direcció nacional. Si és el segon cas, la nova llei electoral només seria un rentat d’imatge sense cap efecte real, però si és el primer cas milloraríem la qualitat del nostre sistema democràtic, apropant la política a la ciutadania amb veritables representants del territori, que negociarien a l’estil nord-americà per defensar els interessos dels seus representats.

Un tema apart i que fins ara no s’ha parlat gaire són les eleccions municipals. L’actual sistema aboca massa ajuntaments a mocions de censura, casos de transfuguisme, pactes inestables i situacions d’ingovernabiltat exagerades. L’exemple de Roda de Barà és paradigmàtica. Han fet una moció de censura, pateixen un cas de transfuguisme, pactes inestables i una ingovernabilitat actual, amanida amb presumptes irregularitats. Llistes obertes o almenys tancades però desbloquejades o elecció a doble volta de l’alcalde podrien ser solucions que cal estudiar sense presses. Però que no passin trenta anys! I les mesures per regenerar el nostre sistema democràtic han d’anar molt més enllà que una nova llei electoral catalana. Si fos així, ens quedaríem a la superfície i el que cal és arribar al fons del sistema.

Publicat a al diari digital Delcamp.cat

Cròniques de l'altra banda (LXX): Una revista per a la comarca

Aquest mes d’octubre el Consell Comarcal de l’Alt Camp ha editat el tercer número de la seva revista, Info Alt Camp. Amb una tirada de 4.000 exemplars de 24 pàgines cada un, arriba als 23 municipis de la comarca intentant informar de les activitats que organitza o hi està implicat el Consell Comarcal. Amb un disseny atractiu, que dóna un pes important de la imatge i dels elements de titulació sense descuidar els continguts, volem que Info Alt Camp sigui una revista agradable de llegir, que informi i acosti el Consell a la ciutadania.

Les revistes d’administracions públiques inunden sovin les bústies nostres i molts espais públics i sovint van directament a la brossa, esdevenint una despesa ben inútil. Info Alt Camp no es troba a les bústies sinó en Ajuntaments, centres cívics, centres de salut, biblioteques… i altres espais que se’ns ha ofert com a punt de distribució. Poc a poc anem ajustant la distribució per optimitzar costos i arribar al màxim nombre de públic possible. També l’enviem en format digital a un nombre important de persones i institucions. Si la voleu rebre ho comuniqueu a comunicacio@altcamp.cat.

Info Alt Camp l’he concebut com un dels eixos principals de la comunicació externa del Consell Comarcal de l’Alt Camp, la manera d’arribar directament a la ciutadania sense intermediaris, però, com apuntava abans, sense fer-nos pesats, és a dir sense que le bústies de la comarca en quedin inundades. Info Alt Camp te la trobes en els espais públics per on hi passa molta gent i pots llegir-la una estona i tornar-la a deixar o pots emportar-te-la cap a casa. Els consells comarcals són de les administracions més desconegudes per la gran part de la ciutadania, però disposa d’un gran nombre de competències delegades per part de la Generalitat, i cal donar a conèixer com aquests ciutadans i ciutadanes poden treure profit d’aquest ens supralocal.

Ja tenim caps de llista pel 2011

Joan Aregio ha confirmat el que tothom s’imaginava, que repetirà com a cap de llista de CiU en les properes eleccions municipals de Tarragona. Fa unes setmanes Iniciativa culminava el procés de primàries i escollia Arga Sentís com a candidata a l’alcadia. Només un cataclisme impediria a Josep Fèlix Ballesteros optar a la reelecció com alcalde de Tarragona i tot apunta també que PP i ERC repetiran també alcaldable en les persones d’Alejandro Fernández i Sergi de los Ríos respectivament.

Els grans partits ja tenen tots cap de cartell per a la propera cita electoral a la capital tarragonina, uns comicis que representaran la superació total del nadalisme i la consolidació d’una fornada de líders polítics que han arribat a grans responsabilitats en les seus partits en el segle XXI. Ballesteros buscarà una majoria absoluta que va fregar el 2007 i que només Nadal va aconseguir el 1991. Els socialistes premeran l’accelerador en aquest darrer tram de mandat intentant “vendre” la seva obra de govern mentre els seus adversaris els acusaran de no haver complert les expectatives. El PSC pot entrar a fons o no en aquesta guerra, però el gran trumfo electoral socialista és Ballesteros.

La gran clau aritmètica d’una hipotètica majoria absoluta socialista és el retorn o no d’Iniciativa al ple municipal després de la debacle dels darrers comicis de la mà d’una gran desconeguda per gran part de la ciutadania, Arga Sentís, que ja ocupar el segon lloc de la candidatura ecosocialista el 2007. Si els ecosocialistes tornen al ple Tarragona ningú dubta que pactaran amb el PSC si junts poden governar. No tenen un pacte alternatiu. Un altre factor important d’aquests comicis seran els resultats d’Esquerra Republicana, que dependran sobretot de l’estat anímic del seu electorat després de les eleccions al Parlament, però sobretot de la percepció del paper exercit durant aquest mandat en el govern bipartit amb el PSC, una aposta arriscada ja que dos regidors republicans enmig de tretze de socialistes corren el perill de quedar assimilats i no ser visibles per a la ciutadania tapats per la majoria aplastant dels seus socis. Aquesta és tasca dels estrategs electorals republicans.

CiU va tardar mesos a superar la desfeta electoral que els va fer caure fins els vuit regidors però gradualment van deixar de llepar-se les ferides i s’han posat les piles. Amb l’horitzó del 2011 i Joan Aregio confirmat com a cap de llista han posat en marxa la maquinària electoral per recuperar l’alcaldia tarragonina i capitalitzar una hipotètica decepció davant les grans esperances de canvi dipositades en Ballesteros. Descartada la majoria absoluta i la suma amb ERC –a Tarragona aquests números no surten mai- el PP sembla l’aliat natural de CiU. Els populars compten amb una base de vot molt fidel a Tarragona que els garanteix els quatre regidors actuals i la possibilitat de recuperar un cinquè.

Si fem anar la calculadora veurem que si CiU recupera el novè regidor, un nou govern conservador és possible. L’alternativa és la sociovergència, que ja va manar a Tarragona del 1995 al 1999, i no és del tot descartable un segon capítol amb papers intercanviats i més depenent de que passi a la Generalitat. I encara resta un pacte que ha sumat ja en altres ajuntaments i fins i tot en alguna comunitat autònoma.

Ens trobem en un compte enrera de divuit mesos cap a unes eleccions municipals més incertes dels que molts volen fer veure. El 2007 només els més optimistes apostaven per l’escombrada de Ballesteros gràcies a l’efecte “Carro guanyador” i ni els més pessimistes pronosticaven els pobres resultats de CiU o la desaparició del ple municipal d’Iniciativa. Els equilibris electorals a l’ajuntament tarragoní són fràgils i els partits hauran de jugar molt bé les seves cartes i no cometre cap error per acomplir els seus objectius. Algunes d’aquestes cartes, la dels seus caps de llista, ja estan sobre la taula.

Publicat al diari digital Tottarragona

El gran fitxatge del Barça

Durant la història del Barça han arribat gran estrelles al primer equip de futbol, pels quals s'han pagat la majoria de cops quantitats de diners astronòmiques, fins i tot xifres récords per l'època. Altres cops han estat grans inversions que no han complert les expectatives. En els darrers anys, però, hem vist com del futbol base blaugrana han sortit grandíssims jugadors amb un cost zero o mínim comparat amb aquests fitxatges que arribaven de grans equips europeus. El darrer producte de la pedrera barcelonista Pedro Rodríguez, primer conegut com a Pedrito, però ara ja és Pedro o Don Pedro.

L'inici de temporada d'aquest extrem canari que ha arribat al primer equip sense fer soroll és espectacular. Enmig d'una davantera plena dels millors jugadors del món s'ha fet un lloc gràcies a les inevitables rotacions d'una plantilla inexplicablement curta i d'una capcitat de gol impressionant. Ho demostra el fet que Pedro ha marcat en les cinc competicions oficials que fins ara ha jugat el Barça. Aquests gols han pesat molt, obrint llaunes d'equips molt conservadors partits espessos com el d'aquest dissabte a Mallorca i donant títols com el de la Supercopa d'Europa contra el Shaktar Donetz, amb un gol quan la pròrroga es precipitava cap a la sempre fatídica tanda de penals.

Pedro és la millor resposta contra les obscenitats comeses pel Real Madrid aquesta temporada en el mercat de fitxatges. Quan han costat Cristiano Ronaldo, Kaká o Benzema? Quan ha costat Pedro? Quin rendiment han donat fins ara aquests jugadors? Pedro és un altre exemple d'una gran política de futbol base blaugrana, que ha tret alguns dels millors jugadors del món de la darrera dècada, com Messi, Xavi, Iniesta o Valdés. Pedro encara no està a aquest nivell però si marca en el Mundial de Clubs aquest mes de desembre passarà a la història mundial del futbol com el primer jugador que marca en totes les competicions oficials en una temporada. Amb 22 anys, Pedro ja és molt gran.

El final del cinema… i del Parc Central

Aquestes darreres setmanes Tarragona ha viscut una mena de 'shock' en haver d’assumir que s’ha quedat sense cap cinema en el seu nucli urbà després del tancament dels cinemes Lauren del Parc Central. Una part important dels aficionats al cinema -aquells que no arriben als vint anys- només han conegut aquestes sis sales inaugurades el 1997, però a mesura que augmenta l’edat també s’incrementen el número de cinemes recordats. Aquest és el meu cas, amb els cinemes Catalunya i Òscars. Abans, encara n’hi havia més. Però ara ja no tenim ni els Lauren i els tarragonins i tarragonines s’han de conformar en agafar el cotxe i anar al polígon Les Gavarres, amb un Multicinemes de 16 sales. O a les Bruixes d’Altafulla, amb sis. Qui ho havia de dir!

L’enfoc dels mitjans de comunicació del tancament dels cinemes del Parc Central ha estat molt localista, però Tarragona és una víctima més d’un problema molt més global. En els darrers anys estan canviant molt ràpidament els hàbits de consum audiovisual, sobretot entre els més joves. Internet i la pirateria estan fent molt mal a les sales de cinema. Baixar-se una pel·lícula de la xarxa és molt barat -econònicament i jurídicament- i anar a una sala de cinema és molt car. Els cinemes no reaccionen i hi ha qui s’atreveix a afirmar que és qüestíó de no massa anys que amb prou feines quedin les sales en versió original, la dels seguidors més fidels. Jo no seria tan pessimista perquè crec que els empresaris cinematogràfics reaccionaran i alguns cinemes d’estrena ens quedaran.

Un altre tema és la crisi que viu el Parc Central i que no només té com a símptoma el tancament dels Cinemes Lauren, sinó la baixada de persiana d’altres negocis i els problemes que estan passant molts d’altres. El Parc Central tenia l’avantatge de poder deixar el vehicle de forma gratuïta i aquest fet provocava certes “perversions” a causa de la poca disponibilitat d’aparcament gratuït a la zona i el preu abusiu del de pagament. Molta gent anava a passar la tarda al centre comercial, però aquesta opció d’oci -discutible per a molts- s’ha encarit considerablement i la possibilitat d’anar a la Rambla Nova i pagar els preus desorbitats dels pàrquings es troba al mateix nivell del Parc Central. Per tant, enlloc de tancar-nos en aquest recinte comercial, anem a ramblejar.

El futur del Parc Central i del cinema depèn de la capacitat de reacció dels seus màxims responsables, que han de saber afrontar els canvis radicals que pateix la nostra societat en el cas dels segons i als canvis estructurals de la ciutat de Tarragona els primers. El consum audivisual seguirà evolucionant i els cinemes hauran d’apostar per solucions imaginatives i innovadores per evitar el tancament gradual de les sales cinematogràfiques, igual que ha passat amb els videoclubs.

Per altra banda, l’arribada del Corte Inglés és ja un compte enrera i el Parc Central pot ser la gran víctima de la implantació d’aquests grans magatzems a la capital tarragonina. Paradoxes de la vida: recordeu el cataclisme que apuntaven molts comerços de la ciutat de Tarragona a mitjan dels noranta amb l’obertura del Parc Central? El comerç minorista tarragoní ha sabut reaccionar i ara es prepara per l’arrencada del Corte Inglés. Un exemple a seguir.

Publicat al diari digital Tarragona21
Foto: Montse Riera

Els suburbis de Pretòria

Des de dimarts passat Catalunya viu en un estat de catarsi general. El cas Millet va ser una mena de pròleg, un aperitiu potent però res a veure amb la complexitat del primer plat, el de l’Operació Pretòria. L’impacte d’agents uniformats entrant a l’ajuntament de Santa Coloma de Gamenet i les imatges de l’acalde d’una de les principals ciutats catalanes i dos exalts càrrecs de Jordi Pujol sent traslladats enmanillats i furgó blindat cap a Madrid han sacsejat la societat. Hem passat de la Catalunya perplexa a la Catalunya indignada i desconfiada de la classe política.

Tinc la sensació que encara no hem arribat al segon plat i que els propers dies aniran sortint més ramificacions de la trama de corrupció política. Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu de Llavaneras, Badalona, Lleida, l’Hospitalet de Llobregat. La taca s’estén. I és millor així. Que surti tota la merda pequè com més podridura suri a la superficie menys en quedarà sota la catifa amb el perill que més endavant en pugui aparèixer sortir més. Extirpem tot el càncer i comencem de nou.

Perquè el més important és sempre el futur. D’aquí un any –si no s’avancen- toquen eleccions al Parlament i en l’horizó tenim el perill d’una abstenció estratosfèrica i la recol·lecta de vots per opcions radicals com Plataforma per Catalunya o de protesta com la CORI d’Ariel Santamaría. És a dir, el càstig al partits tradicionals, esquitxats per la corrupció, per molt que s’hagin afanyat a obrir expedients i expulsar els seus militants i càrrecs electes implicats en la trama, oblidant-se de la pressumpció d’inocència en pro d’una profilaxis que els demanden els seus rivals polítics.

Fèlix Millet, lladre confès, està a casa tan tranquil o potser gaudint d’una mariscada amb els diners del Palau de la Música, però Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i companyia els hem pogut veure enmanillats i recollint les seves pertinences en una bossa de brossa, traslladats a Madrid en un furgó blindat a l’anomalia jurídica que és l’Audiència Nacional i tancats a la madrilenya presó de Soto del Real. Sotmesos, en definitiva, a l’escarni públic per obra i gràcia del sempre mediàtic Baltasar Garzón. Recordem, però, que massa sovint els sumaris del gran jutge estrella finalitzen en sonors fracassos.

El desencant entre la ciutadania és general i calen accions valentes i decidides de la classe política. Que deixin el creuament de declaracions i endeguin una veritable regeneració política. El sistema polític català ha deixat enrera el famós oasi i viu una crisi d’un abast encara difícil de calcular. Però crisi vol dir oportunitats. Oportunitat de regeneració amb un gran acord entre partits. Més transparència, més austeritat, més mesures per evitar la corrupció política i reformes per fer la democràcia més participativa i no la partitocràcia actual, d’afrontar d’una vegada la necessitat de llistes obertes i d’un nou sistema electoral català. Ens calen polítics a l’alçada de la gravetat del moment.

Publicat al diari digital Delcamp.cat