Quatre anys de blog

Avui es compleixen quatre anys que vaig escriure el meu primer post en aquest blog. Des de llavors he penjat 645 posts de temes molt diferents i he rebut desenes de milers de visites -més de 120.000 els darrers tres anys- i uns quants centenars de comentaris. Salvatblog ha estat un punt de trobada d'amics i amigues, coneguts, saludats, desconeguts i més d'un indesitjable -indeseable, que diria el Núñez de Cackovia-. La xarxa és així. És un anar i venir de persones i personatges, d'intercanvis d'informacions i d'opinions. I de mala llet, però també de tendresa, d'afecte, d'ironia, d'intel·ligència.

Potser en aquests moments no rebo tantes visites com abans. Potser tampoc no penjo tants posts com abans. Pero intento que aquest blog continuï viu, actualitzant-lo amb regularitat, convertint-lo en una petita finestra -la meva- oberta al món. Des que vaig començar a publicar aquest blog han aparegut noves eines a internet. I sobretot les xarxes socials. En algunes hi són. Al Twitter, però sobretot al Facebook. I es poden integrar. Són complementèries.

Els blogs han anat evolucionant. N'han aparegut de nous i n'han anat desapareixent. Són vius i la seva evolució és vertiginosa. M'agrada parlar de blogs. Ho faig a Ona la Torre des de fa gairebé tres anys -ara els dimarts a les 17:30 hores- i he pogut participar en xerrades i taules rodones i reflexionar obre aquest fenomen. Entro en el meu cinquè any com a blocaire amb ganes de seguir oferint-vos noves opinions i noves experiències, obert a debatre i a seguir enriquint-me visitant i rebent visites. Moltes gràcies a tots i totes!

Cròniques de l'altra banda (LXXIII): dos anys al Consell

Fa dos dies recuperava la secció de les Cròniques de l'altra banda després d'un parell de mesos d'abscència i avui torno a oferir-vos un altre capítol. Però la raó s'ho val: avui fa dos anys que vaig passar a l'altra banda. És a dir, es compleixen 24 mesos des que vaig començar a treballar com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Tinc la sensació que no ha passat tant de temps, però repassant la feina feta ds d'aquell 27 de març de 2008, si que me n'adono que ja porto temps en aquesta administració local, anant cada dia a Valls i coneixent una comarca que, com acostumo a dir, guarda petits secrets que és un goig anar descobrint.

En aquesta etapa a l'Alt Camp estic intentant aplicar el que durant la meva vida laboral m'ha donat resultat: treballar amb passió. Per rendir en una feina t'ha d'agradar el que fas i hi ha d'haver un bon ambient de treball. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp existeix aquest bon ambient i les ganes de fer coses. De feina en fa molta un Consell Comarcal i la meva tasca principal ha estat donar-la a conèixer: amb rodes i notes de premsa, el web, la revista, la pantalla informativa, les xarxes socials... En aquest article publicat fa unes setmanes a la revista de l'ACM reflexionava sobre aquest tema. Estic molt satisfet del tracte amb els mitjans de comunicació comarcals i supracomarcals. He intentat sempre respondre amb diligència i efectivitat a les seves demandes.

En aquest breu balanç vull agrair la confiança de Carme Mansilla, presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, que em va proposar aquesta feina. Espero haver complert les espectatives. També m'agradaria agrair a tots/totes els/les companys/es del Consell la seva col·laboració amb el departament de Comunicació i Premsa que em toca dirigir i en especial al gerent, l'Emili Llauradó. Queda encara molta feina i com diria el poeta: Tot està per fer, tot és possible.

He il·lustrat el post amb aquesta foto de la visita amb companys dels mitjans de comunicació a la Cova del Gat de Figuerola del Camp, un d'aquests racons especials de l'Alt Camp

Cròniques de l'altra banda (LXXII): Taula rodona apassionant sobre blogs i periodisme

Feia més de dos mesos que no publicava cap post de les Cròniques de l'altra banda. Ja vaig avisar que espaiaria les seves aparicions. Però ara que només queden dos dies perquè compleixi els dos anys com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp i després de la taula rodona que ahir dimecres vam portar a terme a la sala d'actes del Consell recupero aquesta secció del meu blog. El títol de la taula rodona, Periodisme ciutadà o intrusisme?, era molt provocador i ja va generar unes intervencions inicials molt interessants dels ponents i del moderador.

L'acte va durar gairebé dos hores i mitja i almenys a mi no se'm va fer llarg. I és que vam tractar diversos temes molt candents del periodisme, els blogs, internet i la comunicació en general. La conclusió que et trec de la taula rodona és els blogs no són cap amenaça pel mitjans de comunicació i que són complementaris. Els blogs són noves fonsts dels periodistes, que entre les seves tasques actuals -i cada cop els ocuparà més temps- està rastrejar la xarxa a la recerca de filons de notícies, que els caldrà contrastar per oferir als seus lectors, oients i espectadors una informació contrastada.

De blogs n'hi ha de tota mena. El que esteu llegint no deixa de ser una buidada de pap que de tant en tant vaig fent i no deixa de ser periodisme d'opinió i d'anàlisi, però hi ha altres blogs que informen i de forma contrastada i rigorosa. És el cas d'en Jordi Flores, que va participar a la taula rodona. L'especialització és la clau per fer negoci amb un blog. El 'en d'en Jaume Pros estaria més en la línia del meu, tal com ahir ell mateix va apuntar. Per cert, ja ha penjant un post sobre la taula rodona. Com també l'ha penjat un dels assistents, en Carles Rabadà.

A l'altra banda hi eren el director del Vallenc, Francesc Fàbregas, que va defensar el paper de la premsa local però també el dels blogs. Va criticar durament l'anonimat d'alguns d'aquests espais i dels comentaris. Aquest és un debat molt antic però molt interessant. En Guillem Ramos-Salvat, de Delcamp.cat, va explicar la curta experiència -des del juliol pssat- d'aquest diari digital i la seva relació amb blogs i altres eines de la xarxa. Però el debat va anar més enllà i les conclusions apunten que el sector de la comunicació té actualment greus problemes i els blogs no en tenen la culpa.

I si no pugéssim l'IVA?

Aquest migdia veia al Telenotícies de TV3 una minientrevista a quatre Premis Nobels d'Economia. Tres eren nord-americans i un europeu. Dos eren de tendència liberal i els altres dos socialdemòcrata. Les opinions sobre diversos temes de l'economia mundial eren diferents però hi havia una qüestió en què coincidien: els efectes negatius que produirà en l'economia espanyola de la pujada de l'IVA del 16% al 18%. Voleu dir que tots quatre experts economistes s'equivoquen i que els qui van ben encaminats són Zapatero i Salgado?

La pujada de l'IVA ha superat el tràmit al Congrés, gràcies al suport de nacionalistes bascos i canaris, i ens precipitem cap a una recta final del primer semestre de 2010 d'augment del consum davant la pujada d'aquest impost que afecta tota la ciutadania sense excepció. Després ja veurem que passarà, ja que una contracció del consum pot ser fatal per la malmesa economia espanyola. Un panorama negre.

Zapatero continua decidit a aplicar les més que discutibles receptes econòmiques seves, sense fer cas dels experts que li desaconsellen la seva emblemàtica pujada de l'IVA. Aquesta tossuderia pot portar el president espanyol a un carreró sense sortida. Fins ara Zapatero ha anat deambulant per una complicada línia d'equilibris canviant de socis depenent de la conjuntura i el tema que hi havia sobre la taula, però aquest joc pot arribar a un col·lapse. Enarborar el fanasma del PP i del retorn de la dreta va ser el se gran argument en les eleccions del 2008 però aquest cartuxo ja no li servirà el 2012 i encara menys si hi ha comicis anticipats.

Present i futur dels consells comarcals

La recent aprovació del projecte de llei de les vegueries ha reavivat el debat sobre el futur dels consells comarcals, tot i que l’actual redactat del text no en diu res. Els consells comarcals estan a la picota gairebé des de la seva creació, fa poc més de dues dècades. A alguns opinadors i tertulians els costa ben poc proposar la seva supressió. I més ara, amb la proposta de creació de les vegueries. La majoria d’aquestes opinions s’emeten des de la ignorància de la realitat tan diversa del territori català. I ja se sap que, com diu la saviesa popular, la ignorància és molt atrevida.

Així comença l'article "Present i futur dels consells", que he publicat a la revista de l'Associació Catalana de Municipis (ACM). He volgut fer una reflexió al voltant dels papers dels consells comarcals després de gairebé dos anys encarregant-me de Direcció de Comunicació i Premsa del de l'Alt Camp. En un moment de debat sobre l'organització territorial de Catalunya defenso el paper dels consells comarcals i ho intento fer de forma ben raonada i no deixant-me portar per la passió del dia a dia de treballar en un projecte en el qual hi creus fermament. Aquí us deixo l'enllaç amb l'article.

El millor Torrent

M’ho he passat molt bé llegint la darrer novel·la de Ferran Torrent. És un dels meus autors de referència des que a mitjan anys 90 vaig llegir Gràcies per la propina. Cada novel·la que publica la compro només sentir que ja està a les llibreries i l’assaboreixo, llegint-la sense gaires presses. Perquè una novel·la de l’autor de Sedaví la pots llegir en una tarda. Però no convé. S’ha de paladejar com si es tractés d’un bon vi. Jordi, ets un exagerat? Potser sí, però és que Bulevard dels francesos l’he trobat una novel·la molt completa.

En aquest nou llibre, Torrent ens trasllada a la València del 1962, en una època en què els maquis ja han passat a la història. Quico Sabaté havia estat asassinat dos anys abans, per exemple. És quan les universitats comencen a bullir, amb manifestacions d’estudiants que simpatitzen amb els comunistes –El Partit- i el catalanisme i el valencianisme en el cas de la Universitat de València. Però la trama també ens submergeix en les pràctiques de la temuda Brigada Político-Social, amb la tortura com a principal mètode de treball i, en general, en una època en què l’Estat espanyol era una encara una dictadura gairebé un quart de segle després del final de la Guerra Civil.

En une entrevista a la ràdio, escoltava el mateix Torrent parlant de Bulevard dels francesos com una novel·la amb diferents nivells de lectura. Et pots quedar a la superficie, amb una trama ben aconseguida, com sempre passa amb l’autor valencià. O penetrar més en el text, en la crítica a les ideologies, siguin d’una banda o de l’altra. Ferran Torrent fa un pas més en aquesta novel·la i demostra que ha entrat en una maduresa que ens pot deparar grans alegries als aficionats a la narrativa catalana contemporània.

Agradable i satisfactòria tarda d’escacs

En aquesta foto podeu veure la legió de jugadors del Club Escacs Torredembarra que vam anar dissabte passat a jugar el II Torneig Vendrell Garcia Lorca. Es tractava d’un campionat de partides de deu minuts per jugador, amb un total de vuit rondes. Tres hores intenses d’escacs i una quarentena de jugadors. En Xavi Galimany va fer la millor actuació d’un jugador del CE Torredembarra, acabant tercer amb 6 punts i pujant al podi. En Francesc Blasco va ser sisè amb cinc punts I un servidor va sumar també cinc punts i vaig acabar vuitè. I el més interessant: vaig emportar-me el trofeu de primer classificat del rànquing de 1801 a 1900 punts d’ELO.

Aquesta copa em va fer il·lusió. Feia anys que no en guanyava cap. Hauria d’entrenar més perquè els escacs necessiten dedicació. És un esport molt complex i més actualment amb la irrupció de programes informàtics cada cop més potents. Però costa trobar temps i ganes. Aquest dissabte em van sortir unes bones partides i vaig notar que feia un bon joc. Fins i tot vaig empatar amb el segon classificat i també vaig fer taules en la darrera i decisiva ronda. En total: quatre victòries, dos empats i dues derrotes. I m’ho vais passar molt bé. Però el més important és el bon ambient que hi ha actualment al Club Escacs Torredembarra i la pedrera que està pujant. El futur està assegurat.

L'engany del federalisme

Aquest article ja fa uns mesos que el volia escriure i fins i tot l’havia promès a alguns companys i companyes d’improvisades tertúlies polítiques. I és que no entenc com hi ha polítics catalans que es poden declarar avui en dia com a federalistes. Només hi trobo dues explicacions: o són rucs o ens enganyen (o s’autoenganyen) quan ho afirmen. Per aconseguir un sistema polític federal no n’hi ha prou amb que tu siguis federalista i ho vagis repetint als quatre vents fins a la sacietat. També ho ha de ser amb qui t’has de federar. I ells federalistes són una minoria molt minoritària dins dels dos grans partits espanyols. Ha quedat més que demostrat les darreres tres dècades. Per tant, que els catalans federalistes deixin de fer el passerell. O deixin de fer comèdia.

El federalisme al nostre país és una gran farsa. La realitat és que s’accepta l’estat unitari i unitarista, aquest estat de les autonomies del "café para todos", o aspirem a un estat propi, amb tots els ets i uts. Es diguin independetentistes o sobiranistes. El federalisme en l’actual Estat espanyol és el "quiero y no puedo", el refugi dels covards que els fa por intentar aconseguir un estat propi i/o ja els va bé l’status quo actual, però no ho volen reconèixer.

Els somnis federalistes, l’harmonia ibèrica pot ser un ideal nacional per a molts, però és una utopia absoluta. Zapatero no és federalista. En sis anys ha quedat totalment comprovat. Rajoy encara ho és menys. Per tant, enterrem el federalisme i els que es parapetaven darrera d’aquest escut hauran de decidir entre l’estat centralista que ens proposen PSOE i PP o fer un pas endavant i aspirar a un estat propi com cada cop més catalanes i catalans desitgen. I es poden autodenominar sobiranistes, independentistes o que s’inventin una nova paraula. Però federalistes no, per favor. Ja n’hi ha prou de prendre el pèl a la gent. O de deixar-se prendre el pèl.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

Un divorci traumàtic

Fa un mes, Laura Pradeda va anunciar a bombo i plateret i titulars a la premsa local que renunciaria en breu a la seva acta de regidora i se’n tornaria cap a casa, decepcionada de la política després de la seva segona expulsió del govern. Després del darrer ple, ben entrat el mes de febrer, ha quedat clar que Pradeda continuarà formant part del consistori de Torredembarra i es convertirà en un dels principals flagells de l’alcalde. Ala premsa hem pogut assistir a un espectacle propi de Pimpinela entra Masagué i Pradeda. Una exhibició de desamor, amb retrets i acusacions. I çes qie alguns divorcis són traumàtics.

Ens havien venut que el cessament fulminant de Pradeda havia estat una mesura d’”higiene democràtica”. Aquells primers dies ja es sentia un run-run que avisava que la raó del cop sobre la taula de l’alcalde responia a altres qüestions. Finalment s’ha fet públic que Pradeda i l’alcalde tenien posicions irreconciliables en l’ús del nou fons Zapatero i havien arribat a un atzucac. Un volia una piscina i l’altra, una nova llar de jubilats. Això ens diuen. Ves a saber, però. Sigui el que sigui, l’alcalde en aquests casos té la paella pel mànec i Pradeda va perdre la partida i la seva cadira a l’executiu torrenc. És clar que Masagué també s’ha deixat pel camí la còmoda majoria –o això ens havien venut- de què disposava des de l’agost de 2008.

L’ombra de la moció de censura plana sempre per l’Ajuntament torrenc, tot i que es força improvable. Seria rocambolesc que Pradeda unís esforços amb els seus antics companys socialistes i altres forces d’esquerra per venjar-se de Masagué. Una altra possibilitat és que un dels actuals socis del batlle torrenc canviï les seves preferències. N’hi ha que tenen força tendència a fer-ho. Però la gran pregunta en aquest relat de política-ficció és una: qui seria el nou alcalde o alcaldessa per poc més d’un any que queda fins els propers comicis?

Tornem al món real. Tenim encara els pressupostos del 2010 sense aprovar. El govern, en minoria, ha de buscar suports a l’oposició. Veurem quin o quins d’aquests grups ajuden a Masagué a tirar endavant uns números municipals ben complicats de quadrar. Els socialistes, que es volen erigir en gran altrernativa de govern el 2011 –tot i que encara no tenen cap de cartell definit-, marcaran òbvies distàncies amb el govern, però Esquerra i l’Alternativa Baix Gaià poden convertir-se en la crossa de Masagué. I pel que s’està veient en les darreres setmanes, l’Alternativa pot ser el suport que busca l’alcalde.

Els “marrons” es van acumulant a la taula del govern torrenc. Hem sabut recentment que el pàrquing de Filadors costarà més del previst inicialment en el pressupost que cobria el Plan Zapatero. I aquest sobrecost l’haurà d’assumir l’Ajuntament. No em sorprèn aquest desviament pressupostari, ja que quan es comença a excavar per a construir un pàrquing, els imprevistos i les sorpreses desagradables estan a l’ordre del dia. Jo, almenys, ja hi comptava. Espero que el nostre govern també.

I acabem amb un nou episodi en què l’Ajuntament de Torredembarra haurà d’anar novement als tribunals. El jutjat d'instrucció número 4 del Vendrell investiga el consistori torrenc per un presumpte delicte contra el medi ambient després que un veí del municipi denunciés a la fiscalia l'excés de soroll que provoca el Casal municipal al seu habitatge. El veí en qüestió acusa l'alcalde i les regidores de Medi Ambient i Cultura d'un delicte contra el medi ambient i de prevaricació ambiental, explica que l'activitat del local fins i tot ha provocat problemes de salut a ell i la seva família.

El Casal Municipal fa més de quinze anys que es va inaugurar. Llavors va ser un equipament molt ben benvingut i ha prestat un gran servei al municipi. Però ja fa anys que li cal una posada al dia. Ni l’incendi que va patir fa uns anys es va aprofitar per afrontar una reforma necessària. A més de l’excés de soroll, és força incomprensible que ho hi hagi un sistema de climatització. Però és que fins i tot en els petits detalls, el Casal municipal transmet una certa deixadesa: lavabos atrotinats, contestador automàtic inexistent, falta una repassada de pintura… Són aquells petits detalls que un bon govern ha d’estar atent i els ha de saber combinar amb les grans inversions i els nous equipaments.

Publicat al número de febrer del Diari de la Torre

TV Mítica (XVI): El gran héroe americano

De les sobretaules d'estiu de la meva infantesa recordo amb molt d'afecte El gran héroe americano. Es tracta d'una sèrie nord-americana que la podríem situar, sens dubte, entre els clàssics dels anys 80. Al nostre país va ser emesa els estius del 1984 i 1985 i ens va fer disfrutar amb les aventures d'un heroi una mica patós vestit amb un vestit estrany, interpretat per Willam Katt, i ajudat per un veterà agent el FBI, Robert Culp. El vestit en qüestió, que li conferia certs poders, inclòs el de volar, li havia estat proporcionat pels extraterrestres. També hi havia la noia, interpretada per Connie Sellecka, amb la qual s'acaba casant.

Fa uns mesos vaig veure una part d'un capítol d'aquesta sèrie per TD8 i em va semblar una mica "patillera" però em va traslladar a aquelles tardes dels vuitanta. Aquell capítol el vaig agafar començat. Avui, veient, la careta d'entrada, m'he emocionat. En 25 anys la televisió ha evolucionat molt i l'allau de sèrie que ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic no ens han de fer oblidar aquelles sèries que s'han d'enmarcar en una època concreta i que tan bé ens ho van fer passar. Un d'aquests productes és El gran héroe americano.

Hi ha hagut algun projecte per fer una pel·lícula basada en aquesta sèrie, però finalment no ha arribat a bon port. Ens haurem de conformar, doncs, amb la sèrie. Aprofiteu i recordeu El gran héroe americano. Jo recordaré com algun dia vaig intentar volar com el Ralph. I no ho vaig aconseguir.

Ja torna a ser 23-F

Un exgeneral colpista que cuida flors a Galícia i un extinent coronel, també colpista, que pinta quadres ja retirat a Andalusia. El Defensor del Poble de l'actualitat en un àpat conspiratori contra un govern democràticament ecollit, fa gairebé tres dècades a Lleida. També hi eren al general en qüestió i qui era l'alcalde de de capital lleidatana -càrrec on hi va estar un quart de segle- i el líder dels socialistes catalans del moment. Una llista amb un govern de concentració on hi havien ministres socialistes i comunistes amb un general al capdavant però que al tinent de la Guàrdia Civil no li va fer el pes.

Un rei amb cara d'espantat llegint un missatge tranquilitzador vestit de militar. "Tranquilo Jordi tranquilo", deia aquest monarca a un president autonòmic hores abans. El general colpista, número dos de l'Estat Major, havia estat el seu professor, però "Ni está ni se le espera a la Zarzuela". "Todo el Mundo al Suelo". Tiroteig al sostre del Congrés i un "Elefante Blanco" que no acabava d'arribar. Pel matí "números" de la Guàrdia Civil sortint per la finestra. Després del cop frustrat, aturada en sec del procés autonòmic i "café para todos".

El Cop d'Estat del 23-F el vaig conèixer a través de la Trinca, amb la seva Dança del Sabre, quan els meus pares posaven el cassete al cotxe. Poc a poc vaig anar entenent la lletra, genial com la majoria de cançons del trío de Canet, però el que va passar realment aquell 23 de febrer de 1981 mai m'ha acabat de quedar clar. Ni veient divendres passat una pel·lícula que intentava explicar els fets, amb un cert edulcorament monàrquic i uns militars molt dolents. Doncs aquest dimarts ja en fa 29 anys. I continuo sense tenir-ho clar i per això l'article m'ha quedat així de caòtic.

La radio local, en alça

Aquesta setmana he pogut gaudir d'un dinar amb dos bons amics amb la ràdio local -tots dos s'hi dediquen- com a tema principal de conversa. L'invent de Marconi ha entrat al segle XXI en plena forma. La revolució digital li ha acabat de donar un nou impuls gràcies a la ràdio on-line i a la carta o els podcasts. Enmig de potents emissores generalistes i de ràdio-fòrmula, les emissores locals sobreviuen amb molt bona salut i se'n creen de noves. Si els polítics que manen a l'ajuntament en qüestió es creuen la ràdio local, aquesta tira endavant. Però se l'han de creure. La televsió és més llaminera, però la ràdio és més barata i pròxima.

Al Baix Gaià tenim els exemples de Altafulla Ràdio -nascuda el 2002- i Ona la Torre -que va engegar el 2007-. Les dades oficials els donen 6.000 i 8.000 oients respectivament. Un gran èxit. Situades en zones centrals i molt visibles dels respectius municipis, amb una estructura professional bàsica i una xarxa de col·laboradors i emetent per internet, la ràdio local s'ha consolidat tot i arribar tard a les nostres contrades.

Em sento molt lligat al fenomen radiofòic del Baix Gaià, tot i haver-ne estat un actor secundari. Primer amb UDT Esports, amb l'Albert Jansà, en aquella Altafulla Ràdio situada una torre de guaita al costat de l'Ermita de Sant Antoni. Després les tertúlies els migdies de dijous. L'Albert és ara director de l'emissora. A Ona la Torre vaig participar en la jornada inaugural i des de l'inici he fet un espai parlant de blogs i noves tecnologies. M'agrada fer ràdio i estic satisfet de la salut de ferro dee què disposen ambdues emissores. Per cert, us espero cada dimarts al 107.0 FM a les 17:30 hores.

Foto: L'Albert Jansà amb un altre mite de la ràdio, Llucià Ferrer. L'Albert era l'entrevistat, er l'exitosa radionovel·la que va emetre Altafulla Ràdio, recuperant un dels gèneres clàssics de la ràdio.

Fatiga?

Fa només uns dies semblava descartada la possibilitat d'un avanç electoral i que el proper mes de juny ens toqui anar a votar els nostres representants al Parlament de Catalunya. Però després de la descomposició gradual del govern tripartit, tot i els esforços d'alguns dels seus integrants per esgotar fins el darrer alè de la legislatura, començo a dubtar que el Tripartit 1.2 no acabi abans d'hora. Les declaracions del conseller Ernest Maragall, ratificades aquest diumenge a La Vanguàrdia i secundades per dos consellers més -Antoni Castells i Montserrat Tura- continuen desgastant un govern ja prou desgastat.

Esquerra Republicana va ser el gran punt feble del primer tripartit. Ben aviat vam viure el viatge de Carod a Perpinyà sent president en funcions per entrevistar-se amb ETA i, després d'una colla de "numerets", el no a l'Estatut ve precipitar la seva expulsió del govern i les eleccions anticipades. El segon tripartit ha tingut Iniciativa per Catalunya com a taló d'Aquil·les, amb escàndols al voltant dels Mossos d'Esquadram¡, una gestió pèssima de la sequera i el cas de l'incendi d'Horta de Sant Joan, en el qual encara estem inmersos. Fa unes setmanes Esquerra atacava Iniciativa defensant que no hauria d'estar en el proper govern. Més llenya al foc. Però en aquest darrer tram de legislatura és dins el soci majoritari d'on surten els problemes.

Consellers socialistes de pes posen en dubte el futur de la fòrmula del tripartit. I que volen -com diria el poeta- aquesta gent? Un govern monocolor del PSC sembla ara per ara una utopia, tot i que en les paraules de Maragall se'n desprèn aquest objectiu? Sociovergència? Millorar la seva poició dins de la família socialista? O estem simplement davant d'una revenja d'Ernest Maragall per la desfenestració del seu germà el 2006, del qual Montilla en va ser el gran beneficiat. No oblidem tampoc que Castells i Tura han estat sempre a les travesses com a futurs candidats a la presidència de la Generalitat. Un cóctel complicat.

El que queda més clar és que, per molt que Montilla i alguns dels seus socis s'esforcin a dir el contrar, la legislatura està més que esgotada. Aquesta setmana hem tingut un darrer símptoma amb el fracàs -més que esperable perquè no era el moment- de la negociació per una nova llei electoral catalana. I gairebé simultàniament la crisi esclata en el soci majoritari del tripartit. Se sabia que hi havia una fatiga del tripartit externa i creixent però ara ja és fins i tot interna. Sabeu què? Millor que parlin les urnes. El problema és que la decisíó d'avançar les eleccions està en mans del president de la Generalitat i Montilla farà el que cregui que més li convé. I per això dubto que abans de la tardor ens toqui anar a votar.

Quan Goebbels és del Real Madrid

En els darrers mesos estem assistint a un dels exercicis de propaganda més intensos que hem pogut veure en el món del futbol. Inspirant-se en les teories que va posar en pràctica el ministre de la propaganda nazi, Joseph Goebbels, ja fa més de setanta anys, la majoria de mitjans de comunicació madrilenys s'han proposat que una mentida esdevingui veritat a base de repetir-ho fins a la sacietat: "Que el Barça va líder gràcies a les ajudes arbitrals instigades pel president de la Federació Espanyola de Futbol com a compensació per l'ajuda del president blaugrana perquè continués en el càrrec".

Es tracta d'una gran mentida, una teoria de la conspiració totalment malaltissa -amb profetes com Tomás Roncero, en la imatge- però negada fins i tot pel capità del Real Madrid, Raul, o el president del Sevilla, José Maria del Nido, dos personatges que no destaquen pel seu barcelonisme. L'ofensiva madrilenya i madridista és potentíssima i aquest cap de setmana n'hem vist els efectes: un arbitratge lamentable per part de Texeira Vitienes en el Barça-Getafe. El conjunt blaugrana va acabar amb nou homes mentre un Getafe molt més violent en el joc va acabar amb l'onze intacte.

Els sis títols de l'any 2009 aconseguits pel Barça és un trauma molt difícil d'assumir pel Real Madrid i el seu entorn. I encara els ha de ser més traumàtic que l'equip blaugrana segueixi aixecant copes i un "Realísimo" que ha realitzat una inversió obscena en fitxatges es pugui quedar a zero. La reacció és una ofensiva per terra, mar i aire seguint el manual de propaganda nazi: convertir una falsedat en veritat a base de repetir i repetir. Fins i tot li han trobat un nom: Villarato. És una teoria delirant, però els resultats es hem vist al Camp Nou aquest cap de setmana, amb un arbitratge condicionat però que no ha aconseguit el seu objectiu. La campanya goebbeliana queda en evidència i el Barça surt reforçat. Hem guanyat una batalla, però la guerra serà llarga i dura.

Recordant Nixon

Em va agradar Nixon-Frost, l’obra de teatre que vaig anar a veure al Teatre Metropol fa uns dies. El muntatge era innovador, mantenia el ritme fins el final i Lluís Marco interpretava a la perfecció l’expresident nord-americà, ben acompanyat per un bon elenc d’actors. A més, l’obra m’ha fet reflexionar sobre la figura de qui va ser president dels Estats Units del 1969 al 1974. Ens hem quedat amb el Watergate i, com deia un dels personatges de l’obra teatral, avui en dia tot el que fa olor a corrupció sovint acaba amb gate. Però Nixon és un personatge polièdric que cal revisar més enllà de la seva gran cagada.

Abans d’arribar als quaranta anys Nixon ja era vicepresident dels Estats Units al costat d’Eisenhower i va tenir un paper molt més destacat que altres números dos nord-americans a causa dels problemes de saludt de l’exgeneral. Tot apuntava que el 1960 Nxon es convertiria en el sucessor del vell Ike, però va aparèixer un jove -encara més que ell- i ben plantat candidat demócrata, John F. Kennedy, que el va derrotar per uns milers de vots. Diuen que una barba mal afeitada de Nixon en un dels debats presidencials enfront un bronzejat i un tratge clar del seu rival el van condemnar. Aquest debat ha passat als manuals de comunicació polítics del darrer mig segle en un lloc preeminent. A més, el 1962 Nixon va perdre les eleccions a governador de Califòrnia.

Molts van enterrar-lo. Ja sabeu com pesa la llosa de ser perdedor a l’altra banda de l’Atlàntic, però el 1968 Nixon ho va tornar a intentar i en les primàries republicanes va derrotar Nelson Rockefeller i el futur president Ronald Reagan. En la contesa final va guanyar la presidència contra el demòcratra Humphrey, el substitut de l’assassinat Bobby Kennedy, com si es tanqués la cuadratura del cercle. La presidència de Nixon va arrencar enmig de la bonança econòmica anterior al 1973 i amb grans avanços de distensió la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Vietnam va ser la seva gran creu i les imatges dels bombardejos massius sobre el país asiàtic encara estan en la etina de molts. Finalment va signar la pau, tal com havia promès en la campanya del 1968.

El segon mandat de Nixon va ser un desastre. No n’hi va haver prou amb la dimissió del seu vicepresident, Spiro Agnew, per corrupció. També ell va haver de plegar –convertint-se en l’únic president dels EUA que ho ha fet- marcant a tota una generació. L’obra Nixon-Frost arranca amb la dimissió i acaba amb la confessió pública de culpabilitat en la macro-entrevista del periodista britànic David Frost. Nixon es va retirar definitivament i va morir el 1994 sense haver pogut rehabilitar-se. La mentida enfonsa presidents als Estats Units. Clinton va estar a punt de seguir els passos de Nixon per haver mentit en l’afer de la becària Mònica Levinsky. Se’n va salvar in extremis. En altres països, la mentida sistemàtica no costa res. Suma i segueix. Una mica en podem aprendre de la tan denostada democràcia nord-americana.

Pesca nuclear

L’energia nuclear és d’aquells debats que mai s’afronten de veritat, com altres que té pendents la nostra societat. De tant en tant s’instal·la en les posicions més altes de l’agenda política i és llavors quan tothom hi diu la seva, amb grans dosis de demagògia, ignorància i oportunisme polític. La construcció del magatzem temporal centralitzat (MTC) o cementiri nuclear –són termes sinònims per denominar una nau on s’acumularan els residus generats per totes les centrals atòmiques de l’Estat espanyol- ha provocat un altre rebrot de la polèmica al voltant d’aquest tipus d’energia i s’ha obert la veda del que podríem denominar com a pesca nuclear.

No parlo de silurs mutants circulant pel riu Ebre sinó, per exemple, de dotze ajuntaments d’arreu de la geografia espanyola que han presentat candidatura per albergar aquesta infraestructura, que ve acompanyada per una pluja de milions d’euros gens despreciable davant dels problemes eterns en el finançament local –un altre debat que tampoc mai s’acaba d’afrontar-. Ascó, que ja pateix/gaudeix de dues centrals nuclears també vol el magatzem/cementiri. Dels nou regidors del ple asconenc, set han votat a favor, inclosos dos representants de l’oposició. No hagués estat malament una consulta popular abans del ple, però el nas em diu que el sí s’hagués imposat. L’alternativa a la indústria nuclear en aquest racó de Catalunya no acaba d’arribar i en aquestes situacions el pragmatisme s’imposa a l’ecologia i els dubtes sobre la salut que planteja l’energia atòmica.

La pesca també la practiquen Esquerra i Iniciativa. En aquest cas és la pesca de vots. Els republicans ja han experimentat augments importants en els darrers comicis i esperen ampliar el seu sostre electoral convertint-se en els abanderats antinuclears. Tindran uns competidors destacats en Iniciativa, que veu en l’oposició frontal al cementiri la manera de penetrar en un territori electoralment gairebé verge per a ells. Els dos grans partits, CiU i PSC, es tiraran els plats pel cap també en aquest tema, tot i que els regidors a Ascó d’uns i altres han votat a favor del magatzem nuclear.

Enmig d’aquest panorama de pesca nuclear, ja sigui de milions d’euros o de milers de vots, es difumina el sentiment d’emprenyamenta general que senten molts habitants de les Terres de l’Ebre, que noten que només se’n recorden d’ells quan toca instal·lar una central o un magatzem atòmic o de transvassar aigua del riu que els travessa i és l’ànima d’aquestes terres. Hi ha qui diu que estem al començament d’una nova Batalla de l’Ebre. Fins ara només hem vist gent amb ganes de pescar, ja siguin milions d’euros, milers de vots o alguna estocada a l’adversari polític. Però també s’ha començat a detectar gent molt emprenyada, des de ja fa temps, i és què el magatzem/cementiri és la gota que fa vessar el vas.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Nou gir inesperat en la política torrenca

Ha arribat l’hora de tancar aquest article. Novament, una tasca difícil. I és que sembla que Alfred Hitchcock torna a escriure els guions de la política torrenca. L’any 2009 va acabar amb incògnites polítiques a Torredembarra i ha començat amb encara més dubtes i interrogants, que augmenten dia rera dia. L’alcalde, el convergent Daniel Masagué, ha començat el 2010 expulsant del seu govern la regidora trànsfuga Laura Pradeda. A Masagué no li ha quedava més remei davant del dictamen d’una comissió d’experts. Després del darrer ple i les manifestacions del batlle, semblava però que la fulla de ruta era guanyar temps i endarrerir l’expulsió de Pradeda, però Massagué ha sorprès gairebé tothom amb el cessament fulminant de la regidora, quedant-se en minoria i passant la pilota als grups de l’oposició, que han vist com els desapareixia la principal munició per desgastar-lo.

L’oposició ha reaccionat davant d’aquest nou escenari i els socialistes han arribat fins i tot a demanar, a canvi d’assumir responsabilitats de govern, el retorn de l’alcaldia perduda el 2008 després de la dimissió de Manuel Jiménez i el decisiu vot de Pradeda. El PSC raona aquesta exigència amb esgrimint una suposada “majoria d’esquerres” sortida de les urnes. Curiós és que aquesta majoria no quallés en forma de pacte el 2007 per la negativa de l’Alternativa Baix Gaià. Però encara trobo més curiós reclamar l’alcaldia torrenca quan a sis quilòmetres, a Roda de Barà, el PSC en reté una altra amb una escandalosa minoria –cinc de tretze regidors- i amb una “majoria de dretes” a l’oposició.

Torredembarra torna a viure un mandat amb molts moviments al govern, que van provocar un canvi d’alcalde l’agost de 2008. Setze mesos després, altre cop hi ha més regidors a l’oposició que al govern i la incertesa és màxima. Ningú és capaç de predir el comportament de Laura Pradeda, que acumula dues expulsions del govern. L’exregidors d’Obres i de Gent Gran ha afirmat en un mitjà de comunicació que podria abandonar la seva acta de regidora abans d’acabar el mandat. Aquesta decisió seria-aplaudida per molts com un gest d’higiene democràtica –la mateixa que l’alcalde ha assenyalat com a causa del seu cessament., però al mateix temps podria obrir un escenari nou i incert, digne d’una vuitena temporada de la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca. L’exregidora socialista, al tancament d’aquest arrticle, manté l’escó estic segur que valorarà a fons els pros i contres de la seva marxa del ple i més si, com alguns indiquen, vol continuar en la vida política torrenca el proper mandat des d’una nova llista electoral.

La hipotètica marxa de Pradeda representaria l’entrada d’un cinquè regidor socialis$ta, que sumats als dos edils d’Esquerra i els dos de l’Alternativa Baix Gaià sumen una majoria alternativa al govern actual, format per quatre representants de CiU, dos de l’Agrupació, un del PP i un del GIT. El pacte d’esquerres que no va arribar a bon port l’estiu de 2007 podria tenir una nova oportunitat de produir-se enmig del fred de l’hivern de 2010. Seria possible una moció de censura? Hi ha qui parla d’incompatibilitats de carácter insalvables entre alguns membres dels grups d’esquerra i també és discutible la conveniència des del punt de vista electoral d’un nou canvi de govern. I el més important: Qui seria el nou alcalde o alcaldessa? Aquest és el punt més espinós.

Deixem la política-ficció i tornem a la crua realitat. Hem encetat al 2010 sense pressupost aprovat. Ja és un costum, una discutible tradició, entrar en l’exercici sense els pressupostos aprovats. Aquesta serà la primera prova de foc del govern en minoria. Veurem la capacitat de negociació de Masagué i Ardèvol, però també del PSC, ERC i Alternativa i la responsabilitat política que llueixen. I veurem també si Laura Pradera plega com a regidora i, irònies la de política, pot propiciar un nou cavi en l’alcaldia (o no), convertint-se novament en l’àrbitre de la política torrenca, com si el mateix Aaron Sorkin –pare de El Ala Oeste de la Casa Blanca- escrivís els guions de l’enrevessada vida política torrenca. Malgrat tot, m’estranyaria que Masagué hagués prescindit del suport de Pradeda sense tenir un nou aliat a la butxaca. Sinó, la guerra de desgast pot ser duríssima i el darrer terç de mandat fer-se-li molt llarg a l’alcade convergent i, per extensió, al municipi.

Publicat el númeri de desembre del Diari de la Torre

A favor de les vegueries

Estic a favor que Catalunya s’organitzi territorialment en vegueries. La campanya político-mediàtica contra les vegueries a la qual estem assistint els darrers mesos és el resultat d’un procés mal ubicat en el temps –el cicle d’eleccions està massa proper- i del qual tothom creu que en pol treure profit des del punt de vista local i/o partidista i no nacional. Les vegueries haurien de substituir les diputacions. Sinó se suprimeixen aquestes divisions territorials anacròniques i realitzades des de Madrid no és necessari crear una nova administració. La ciutadania no entendria la instauració de les vegueries sinó s’elimina un altre administració.

Sóc conscient que aconseguir l’eliminació de les diputacions és una tasca difícil perquè les províncies són part de l’organització estatal, però és aquí on els partits polítics i la societat civil catalana han d’actuar amb unitat i sentit de país. Una solució és que Catalunya sigui una província única i que hi hagi una sola Diputació, que coincidiria amb l’àmbit de la Generalitat. Insisteixo que aquesta solució és molt complicada perquè a més de l’oposició frontal des de Madrid hi ha partits polítics catalans als quals no els interessa que desapareguin les diputacions. La Diputació de Barcelona és una administració gegantina i la seva supressió seria traumàtica per certes formacions polítiques i lluitaran perquè continuï existint aquesta màquina burocràtica enorme, que a més és un magnífic contrapès -quan hi ha colors diferents- a la Generalitat.

La principal raó a favor de les vegueries és una millor organització territorial, més propera al territori. Les Terres de l’Ebre no haurien de dependre de Tarragona. Berga i l’Hospitalet de Llobregat són territoris molt diferents per ser administrats des del mateix lloc. Lleida i Sort són realitats diverses. El Penedès té dret a una vegueria pròpia si la majoria de la població ho desitja. Són necessitats que xoquen contra els interessos creats des d’un centralisme madrileny i la feblesa de Catalunya.

Finalment arribem al tema més espinós: la capitalitat de les vegueries. És en aquest punt quan apareix l’atavisme de les rivalitats més profundes, que té l’exemple més paradigmàtic en Tarragona i Reus, però també entre Tortosa i Amposta, la Seu d’Urgell i Puigcerdà o Manresa i Vic. Tan important és la capitalitat? No es poden descentralitzar els diferents serveis de la nova administració d’acord amb a realitat del territori? És aquí on cal superar els localismes estèrils i tenir sentit de país. Però no només això, sinó deixar enrera les capitalitats administratives, pròpies del segle XIX, i buscar l’excel·lència en algun camp o alguns camps, ja sigui la indústria, la cultura, el patrimoni, les noves tecnologies… És aquí on hi ha la veritable capitalitat, que fa avançar un país ben organitzat territorialment i amb una xarxa de ciutats potents.

Publicat al diari digital Tottarragona

Hereuada

Han passat uns quanta dies des de l’anunci de Jordi Hereu de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. La conclusió més clara és que la metxa olímpica no s’ha encès. Ni la ciutat ni el país han recuperat aquell esperit olímpic del 1992, aquella il·lusió col·lectiva que Hereu i les seus assesors volien crear. En canvi, han provocat un dur enfrontament amb l’Aragó, que porta dècades intentant fer realitat el somni olímpic. La comunitat autònoma veïna se sent atacada per una candidatura de darrera hora però més potent. Tampoc sembla que entre els socis del PSC al Govern català desperti moltes simpaties la candidatura. Un conseller republicà, Josep Huguet, la va arribar de qualificar de “fantasmada sense futur”.

Estem davant d’una sortida endavant d’un alcalde en caiguda lliure a les enquestes, que veu com per primer cop en tres dècades Barcelona podria tenir un convergent en l’alcaldia. Una reacció de manual. Els assessors d’Hereu han considerat que calia un punt d’inflexió per afrontar aquest darrer terç de mandat, generant un projecte potent de ciutat i, per extensió de país, amb l’avantatge que la decisió del Comitè Olímpic Internacional sobre la seu no arribarà fins d’aquí uns anys. És a dir, un somni. La percepció de la ciutadania i de la premsa és d’improvització i d’una aposta personal molt forta d’Hereu sense haver calculat totes les conseqüències.

En aquest tipus d’accions hi ha un punt de risc i és que se’t torni en contra. El fiasco del Fòrum de les Cultures, l’inici de la fi l’entecessor d’Hereu en l’alcaldia, Joan Clos, està en la memòria dels barcelonins i barcelonines, i s’uneix a la crisi del model de ciutat dels socialistes que ja fa uns anys que va començar. Amb una escenificació d’aposta personal en la presentació al Museu Olímpic, el plantejament d’aquest “nou horitzó”, com la gran proposta d’Hereu pels comicis del 2011 sembla que ha generat més fredor que passió. Molta feina per endavant tenen els assessors de comunicació de l’alcalde de Barcelona per reconduir la situació i impedir que l’alternància política en l'altra banda de la Plaça Sant Jaume es produeixi, més que res per inèrcia, d’aquí setze mesos.

Cròniques de l'altra banda (LXXI): Un maquis de Bràfim

La meva tasca al Consell Comarcal de l'Alt Camp inclou també el suport a accions comunicatives dels ajuntaments petits i mitjans a través d'un Servei de Premsa Comarcal. Aquesta setmana passada vaig col·laborar en l'organització al Centre Cívic El Centru de Bràfim de la presentació del llibre Tren Correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys. El títol deixa clar la temàtica del llibre, obra de Joan Ventura: es tracta d'una crònica de la darrera incursió l'any 1960 del famós lluitador antifranquista Quico Sabaté a Catalunya, en la qual hi va trobar la mort junt amb els seus companys d'aventura.

Entre aquests companys de viatge hi havia un brafimenc, l'Anton Miracle, i per això aquest llibre es va presentar el dijous 14 de gener en aquesta localitat de l'Alt Camp, en una sala plena de gom a gom i amb la família de Miracle a primera fila. Nascut a Bràfim el 1929, Miracle va marxar de ben jove a Barcelona, on va entrar en contacte amb el món anarcosindicalista, va estar a la presó, es va exiliar i va acabar participant en aquesta darrera incursió de Quico Sabaté. Va ser un acte emotiu però també divulgatiu d'un etapa de la nostra història del nostre país molt desconeguda i envoltada de falsos mites i llegendes urbanes, tal com deixa pal·lès el llibre. La presentació va córrer a càrrec de dos dels màxims especialistes catalans en els maquis i la lluita antifranquista, els professors Josep Sánchez Cervelló i Dolors Marín.

La publicació quest llibre coincideix amb el 50è aniversari d'aquests fets tràgics, tergiversats per la dictadura franquista, i que obres com les d'en Joan Ventura, historiador autodidacta de Palau Solità i Plegamans col·labora a desvel·lar-ne part de la veritat. Un part quedarà amagada per sempre més. Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre, fruit d'un exhaustiu treball de camp i escrit amb austeritat, sense passatges superflus però amb una capacitat adictiva gens menyspreable. Un descobriment i una manera de descobrir aquest anarcosindicalista, que va arribar a ser un heroi per a milers de catalans i un malson per al Règim Franquista, que el va situar com e seu enemic número u.

Llegint-lo, disfrutant de les seves pàgines, he vist una minisèrie de televisió o una pel·lícula. El dels darrers dies de Quico Sabaté és un relat molt cinematogràfc. Té tots els ingredients: emoció, èpica, dramatisme, un protagonista inmens i uns secundaris de luxe, amb els boscos de l'Empordà i el Pla l'Estany com a escenari... Falta que una productora o la nostra televisió pública s'hi fixi. La matèria prima és d'una qualitat excel·lent.

Un bon equip

En aquesta foto hi sortim els jugadors del Club Escacs Torredembarra que el diumenge 10 de gener vam aconseguir el segon lloc de categoria Preferent a la Copa Tarragona, disputada a la Lira Vendrellenca. Hi apareixen en Lluís Loehr, en Xavier Galimany, en Josep Romeu i un servidor. Hi falta en Josep Antoni Nieves, que va jugar les partides del matí. Vam protagonitzar una bona actuació en un torneig de set rondes i amb un ritme de joc de quinze minuts més cinc segons d'increment per jugada per jugador. Recomano als qui consideren els escacs un esport avorrit que vinguin un dia d'espectadors i comprovaran la gran imprecisió d'aquesta afirmació.

En la classificació gneral vam quedar en una meritòria setena posició de 21 equips, però el més important és el segon lloc a Preferent -només superats en el desempat pel potent Reus Deportiu B-, que ens classificava per la fase final de la Copa Catalana que es juga aquest diumenge 17 al Foment Martinenc, a Barcelona. I encara és més important que ens ho vam passar molt bé, desplegant un bon joc i amb un gran esperit d'equip. Felicitats!!!

Capitals

Nova York és la capital dels Estats Units? No, ho és Washington. Sydney o Melbourne són la capital d’Austràlia? No, és Canberra. Río de Janeiro és la capital del Brasil? No, és Brasília. Nova York, Sydney i Río de Janeiro són grans ciutats? Sí, són metròpolis referents en el seu seu país, continent i fins i tot a nivell mundial. I no els cal ser capital de l’estat al qual pertanyen per tenir aquesta projecció. En canvi, a casa nostra creem unes batalles formidables a veure quin municipi és capital de certes demarcacions que encara no està clar ni que acabaran existint.

El cas de Tarragona i Reus és paradigmàtic i hem viscut unes darreres setmanes de l’any 2009 amb una pujada de to com feia temps que no es veia d’una rivalitat que ja fa molt temps que dura i cíclicament es manifesta. És la mare de totes les batalles per la capitalitat. La guspira d’aquesta nova rebrincada de l’eterna guerra de campanars va ser el nom de l’aeroport situat en aquest territori, que des des de la seva fundació s’ha dit Aeroport de Reus. L’escalada verbal ha continuat amb la denominació de la futura vegueria del Camp de Tarragona -fins ara en deiem així de la demarcació futura demarcació- i la seva capital (o capitals). Actes públics, manifestacions, recollida de signatures, articles i més articles als diaris… i restar enlloc de sumar intentant guanyar guerres civils postisses enlloc d’unir esforços i lluitar contra el gran enemic de veritat, que és el centralisme barceloní.

Però per què hi ha aquesta fixació gairebé malaltissa en la capitalitat (o cocapitalitat) administrativa? No és millor la capitalitat de Nova York, Río de Janeiro o Sydney? O d’Amsterdam, Milà oToronto. A mi m’agrada més aquesta capitalitat, producte del treball durant moltes dècades de la societat civil, i/o dels sectors productius, i/o del teixit cultural i/o esportiu amb la col·laboració (en major o menor grau) dels polítics i les administracions. Ens hauríem de fixar en aquests models de ciutat, sobretot Reus, que està dedicant molts esforços en la lluita per la capitalitat i potser s’està distraient en l’impuls del seu model de ciutat i d’una feina feta durant dècades i dècades sense ser capital. I Tarragona, que disposa d’unes potencialitats innegables, està concentrant esforços en la defensa de la capitalitat per la capitalitat quan encara està en projecte i perd força en la seva cursa per altres capitalitats, com la de la Cultura Europea o els Jocs del Mediterrani.

Però sembla que sigui més important retenir una delegació del Govern de la Generalitat (o mitja), la seu del Consell de Vegueria (o mitja) i unes quantes direccions territorials que el treball fet durant molts anys. La capitalitat és una altra cosa. A Nova York, Río de Janeiro o Sydney no els cal tenir el títol de capital per exercir de capital en molts àmbits i no destinen tants esforços a lluites com les que vivim a casa nostra. Prefereixen sumar que restar, concentrar esforços en la col·laboració i no en avivar un enfrontament gairebé tribal. Potser ha arribat de desar les estendards de guerra, deixar de practicar el bonic esport de “marcar paquet”, i declarar una treva i dialogar. Per cert, algú sap que se n’ha fet del Consorci del Camp de Tarragona? Potser en moments com aquests serviria d’alguna cosa.

Article ublicat al diari digital Delcamp.cat

Eleccions al Barça: Rosell ja ha guanyat?

L’any 2010 serà any electoral a Catalunya perquè votarem els nostres representants al Parlament–no el president, suposo que ara ja ho teniu clar- però també viurem uns comicis que captaran l’atenció dels mitjans de comunicació tot i que només aniran a votar unes desenes de milers de persones: les eleccions a la presidència del Barça. Encara no en sabem la data de la seva celebració, però les podem situar entre el març i juny d’aquest any. El gran favorit a succeir Joan Laporta és qui va ser durant els seus primers dos anys de mandat la seva mà dreta però els darrers cinc anys un dels seus grans enemics, Sandro Rosell.

Rosell encara no ha presentat oficilament la seva precandidatura. No li cal. Tothom sap que es presentarà, que ja fa tres anys que està preparat i els seus simpatitzants es compten per milers. Les enquestes el situen com el líder indiscutible en intenció de vot. El seu carisma és indiscutible i els seus assessors de comunicació ho tenen fàcil: “Wait and see”. Ha de parlar el menys possible abans no es sàpiga la data electoral i a partir de llavors buscar una campanya tranquila. Aquesta serà una missió complicada, ja que als seus rivals els interessa que l’ambient es tensioni i fins i tot que la campanya bruta. I el principal objectiu dels atacs serà Rosell, perquè és el rival a batre.

La campanya a la presidència no serà doncs una bassa d’oli. Ni molt menys. S’està demostrant amb les batalles intestines dins la junta directiva actual, d’on n’han sortit dos precandidats –Alfons Godall i Jaume Ferrer- un cop Xavier Sala Martín va assumir que la seva figura generava massa anticossos i haurà de conformar-se amb ser membre d’una candidatura i no cap de cartell. Godall és un home de Laporta i antirosellista, mentre que Ferrer s’ha distanciat gradualment de l’actual màxim mandatari blaugrana i s’apropa discretament a l’exvicepresident esportiu. Aquesta divisió és molt poc recomanable per al laportisme, ja que dividirà el vot. És de manual. Però els personalismes no entenen de racionalitat.

De les cinc precandidatures actuals –a Godall, Ferrer i Rossell hi hem de sumar Jaume Guixà i Agustí Benedito- és més que improbable que totes arribin a bon port (candidatura). Les aliances preelectorals i les retirades seran les grans notícies de les properes setmanes, com ha passat en les darreres convocatòries electorals blaugranes. Encara queden alguns personatges de pes de l’univers blaugrana que han de dir la seva, com Ferran Soriano, i que poden acabar de sumar precandidatures o reforçar-ne altres.

Fins ara Sandro Rosell és el gran triomfador del procés electoral: lidera les enquestes, el debat electoral gira al seu voltant i tot això sense encara no ha formalitzat la seva candidatura. Els set anys de mandat de Laporta han estat convulsos socialment, amb moció de censura inclosa, tot i coincidir amb la millor etapa esportiva del club. Laporta ha vist com l’abandonaven els seus potencials successors i quan ha volgut designar-ne un li ha sortit malament i ha hagut d’optar per un amic seu, però amb un perfil molt pla, com és Godall i no ha pogut impedir que li sorgeixi un dissident de la junta, Jaume Ferrer.

El laportisme –si és que existeix el laportisme- s’ha dividit gradualment durant els últims cinc anys i el gran favorit per a ser el proper president del FC Barcelona és el seu primer delfí i el primer que va marxar, Sandro Rossell. La seva figura, amb l’ajuda de diversos mitjans de comunicació, líders d’opinió i un llibre ha anat creixent a l’oposició i les eleccions li arriben en el moment just i sense desgast, amb l’aureola de la gran esperança per acabar amb els vicis i exabruptes de Laporta. El nivell d’exigència sobre Rosell serà molt alt. Abans, haurà de superar un cursa electoral duríssima i en què es convertirà en l’ase dels cops.

República TV: Catalunya, a l’avantguarda televisiva els anys 30

Hi ha llibres que et descobreixen punts de la història totalment desconeguts, amagats per a la inmensa majoria de les persones. República TV. La Catalunya de la primera televisió m’ha fet endinsar en l'aventura televisiva catalana dels anys 30 –una època que em fascina-, protagonitzada una sèrie de persones que van situar Catalunya a l’avanguarda televisiva mundial. Després dels Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França, venia Catalunya pel que fa a la punta de llança d’aquest nou mitjà de comunicació que durant els anys trenta passava de l'experimentació i el somni a la realitat.

Si no arriba a ser per l’esclat de la Guerra Civil, Catalunya hauria tingut emissions regulars de televisió dues dècades abans de quan finalment van arribar, avançat el franquisme, el 1959. Però hauria estat una televisió catalana i no emissions de la Televisió Espanyola franquista. El somni, bastit al voltant de Ràdio Associació de Catalunya (RAC) havia agafat velocitat de creuer i fins i tot s’havien comprat els terrenys on s'havien de construir els estudis de la televisió catalana republicana. És una història formidable i com he dit abans desconeguda, que me la va començar a fer descobrir l’amic Xavi Folch, quan em va avisar de l'existència d'aquest llibre.: ”Ja te'l deixaré quan el compri”. Però quan el vaig veure no vaig poder evitar l'impuls d’adquirir-lo. La portada ja té un poder d’atracció.

L'autor de República TV, Francesc Canosa, m'ha fet retrobar amb personatges admirats per mi, com Teodor Garriga, Josep Maria Planes o Irene Polo, i aprofundir en aquest panorama comunicatiu català dels anys 30 que bullia, brillava i que el feixisme vencedor de la Guerra Civil va enfonsar en la foscor de l’'exili i el genocidi cultural –sense oblidar l'assassina de Planes a mans anarquistes-. Va ser un salt endavant espectacular en pocs anys i en molts camps que va quedar tallat de cop i el retrocés va ser terrible i complicadíssim de recuperar. He conegut inventors, visionaris, empresaris, polítics, periodistes que van creure en aquest projecte avançat al seu temps.

Però el llibre de Canosa, el darrer que he llegit el 2009, evidencia que, en set dècades, la relació entre Catalunya i Espanya no han millorat. Catalunya s'avança en el sector televisiu a l’Estat Espanyol, que reacciona amb aquella barreja de por i menyspreu cap a les aspiracions i el geni català. Les negociacions per l'Estatut de Núria el 1932 eren tan aspres com les de l’actual, amb un Estat espanyol tancat en banda a les aspiracions d'autogovern de Catalunya i la radiodifusió i la incipient televisió –o radiovisió- eren un punt paradigmàtic. Un llibre per apendre i reflexionar.

A favor de les inocentades

Aquest dilluns va ser el Dia dels Innocents i vam poder detectar algunes notícies falses en certs mitjans de comuncació, tot i que aquest sa costum sembla estar de baixa els darrers anys. Ens cal de tant en tant deixar anar la imaginació i crear notícies fictícies que fan riure a la majoria dels qui la llegeixen o la senten. Una minoria se l'empassa i nota una llufa virtual penjada a l'esquena.

A Delcamp.cat vam poder veure una inocentada molt ben treballada i que va donar molt que parlar, situant Valls com la capital de la futura vegueria del Camp de Tarragona. Més enllà de la broma, era una notícia que feia reflexionar. I si fos realitat? L'enfrontament Tarragona-Reus per la capitalitat del Camp de Tarragona està arribant a uns nivells una mica perillosos. Doncs ni una ni l'altra, el bressol dels castells i dels calçots, capital.

El Diari de Tarragona també es va apuntar a la batalla Tarragona-Reus, però es va centrar en l'aeroport de Reus, canviant-li el nom per Aeroport Rovira i Virgili. Els diaris esportius també van fer de les seves amb, per exemple, una hipotètica candidatura de Josep Lluís Núñez a la presidència del Barça, amb Johan Cruff de segon. Es veia molt el plumero. Em va agradar la conya de l'informatiu del migdia de RAC-1, amb un concert conjunt de Serrat i Llach, en què aquests dos cantautors eternament enfrontats intepretarien per una causa benèfica cançons de l'altre. Us ho imagineu?

Dilluns em tocava programa sobre blogs a Ona la Torre. Vam entrevistar Tomàs Molina i al final també Josep Lluís Núñez i el rei Joan Carles, amb la veu del Gerard Castells. No ho sé si algú s'ho va empassar -almenys la imitació del Molina- però vam riure molt. Recordo que la inocentada més divertida la vam fer conjuntament amb l'Alejandro Fernández fa un parell d'anys amb el meu fitxatge pel PP de Tarragona. Vam riure molt amb els comentaris.

Bon Nadal a tots i totes!!!

M'agradaria desitjar-vos un molt Bon Nadal a tots i totes els que aneu entrant de tant en tant en aquest blog. I ho faig amb la meva figura preferida d'aquestes festes: el tió. Una figura molt catalana i que omple d'ilusions centenars de milers de llars catalanes on hi ha nens i nenes petits (o no tant).

Els qui sou més de Santa Claus, que us porti moltes coses aquest personatge també entranyable tot i que no és tan nostre. Els que tireu més cap als Reis d'Orient, paciència, que encara queden dies perquè arribin. I no oblideu avançar-los una mica cada dia al pessebre. Disfruteu de la família, els amics i amigues i dels regals que us arribin. I intenteu ser una mica més bons no només per Nadal sinó la resta de l'any.

Bon Nadal!!!

Transfuguisme a Torredembarra

Escriure en una publicació mensual és a vegades complicat perquè del dia que et demanen tancar l’article a la seva publicació passen alguns dies. Aquest mes de desembre he escrit un article que quan l’estigueu llegit pot quedar superat pels esdeveniments. O no. A Torredembarra, poble màgic també políticament, tot és possible. Anem al gra: el que el que per a molts i moltes era una evidència ara ho ha confirmat una comissió independent d’experts: l’actual alcalde de Torredembarra, Daniel Masagué, governa gràcies a una regidora trànsfuga, Laura Pradeda. Aquests experts exigeixen en un dictamen emès aquest mes de novembre que Masagué cessi dels seus càrrecs i responsabilitats de govern aquesta regidora i afirmen en cas que no ho faci se’l considerarà trànsfuga a ell.

El govern que va sortir de l’estiu de 2008 ha perdut tota la legitimitat després d’aquest informe independent encarregat per la Comissió de Seguiment del Pacte contra el Transfuguisme i el més greu del cas és que el mateix alcalde corre el risc de ser declarat trànsfuga. Els casos de transfuguisme s’han multiplicat a diferents punts de les geografies catalana i espanyola i Torredembarra, ara sí que oficialment, no n’ha quedat al marge. El sistema polític actual permet aquestes situacions i malgrat el pacte contra el transfuguisme no s’han pogut aturar pactes i mocions de censura amb trànsfugues pel mig que han canviat alcaldes i alcaldesses i han fet caure governs.

Per entendre la situació actual ens hem remuntar a l’inici de l’actual mandat, amb l’entrada al ple de cinc regidors socialistes, la darrera de les quals era el gran fitxatge de Manuel Jiménez per la llista del PSC, Laura Pradeda, que va accedir junt amb els seus companys de candidatura a un govern en minoria, un govern malparit –vull dir que va néixer malament-. Abans d’arribar a l’any de govern, Pradeda era expulsada del govern i s’iniciava una caiguda de fitxes de dòmino que va deixar Jiménez i els edils socialistes sols en l’executiu. El pacte havia nascut malament i va morir encara pitjor. Al cap d’uns mesos, Pradeda retornava a l’executiu torrenc, però aquest cop donant suport al candidat de CiU, Daniel Masagué, i amb responsabilitats de govern encara més grans. El seu vot va ser imprescindible per a l’elecció del nou alcalde.

És veritat que Pradeda va ser expulsada del govern però no hem d’oblidar que si ella disposa d’una acta de regidora és gràcies a haver anat com a número cinc d’una llista tancada i bloquejada del Partit Socialista. En cas que tinguéssim llistes obertes història podria ser diferent, pero no les coses no van així. Pradeda no pot desentendres de les sigles sota les quals va ser escollida i votar a favor d’un candidat a l’alcaldia rival. Tampoc no hi ha massa diferència entre una moció de censura i una votació d’alcalde després de la dimissió de l’antecessor. El resultat és el mateix: un nou alcalde un nou govern. I tot això ho confirma la comissió d’independents.

El panorama polític torrenc continua marcat per una fragmentació que permet a grups polítics amb una mínima representació o fins i tot regidors trànfugues canviar majories de govern. Els grans partits no han estat capaços de deixar enrera personalismes i interessos polítics a curt termini i son aquests regidors de forces minoritàries o que només es representen a ells mateix els que tenen la paella pel mànec.

Ara és a l’alcalde qui li toca moure en aquesta complicada d’escacs i, com deia un regidor de l’oposició, sacrificar alguna peça per reconduir la partida pot ser la seva sortida. Un enroc no sembla recomanable. Queda menys d’un d’any i mig per acabar el mandat i els canvis al govern es faran amb les eleccions al cap. Com ja us he dit abans, aquest article el tanco just a l’inici d’un nou capítol de la sempre imprevisible política torrenca. Haurem d’esperar per veure i comentar el desenllaç d’aquest episodi.

Publicat en el número de desembre de 2009 del Diari de la Torre

13-D: uns grans resultats

Sovint ens afanyem a analitzar els resultats electorals just quan s’ha acabat l’escrutini. Volem ser els primers a dir la nostra i com més fort ho fem ens pensem que més raó tindrem. Les consultes populars sobre la independència de Catalunya van ser paradigmàtiques en aquest aspecte i van ser molts i moltes, d’una i altra banda, els que es van afanyar a qualificar d’històrics els resultats o a menysprear-los sense pietat. Un servidor ha preferit esperar una setmana i fer-ho amb una certa perspectiva, allunyat de l’escalfament del moment.

Hi ha qui durant aquests darrers dies m’ha expressat una certa decepció amb els resultats de les consultes del 13 de desembre, arribant a afirmar que van votar quatre gats i que més val que pleguem. Jo els hi he fet un símil amb Barack Obama. M’explico. Hi ha qui havia dipositat en Obama una tremenda esperança, com si hagués de canviar els Estats Units i, per extensió, el sistema polític mundial com un mitjó. Recordeu aquell esclat sense precedents entre el novembre de 2008 i el gener de 2009? Una gran exageració, fruit sobretot d’un ominós periode de govern Bush. Barack Obama, tot i ser el primer president nord-americà negre i exhibir un carisma innegable, no deixa de ser un candidat demòcrata i, per tant, situat dins el sistema de valors de l’stablishment i que li està costant avançar en les seves reformes perquè els Estats Units són els Estats Units.

A mi Obama no m’ha decepcionat i tampoc ho han fet els resultats de les consultes del 13 de desembre. Aconseguir que més d’un de cada quatre catalans amb dret a vot anés a votar en un referèndum no vinculant, sense gairebé publicitat ni propagada, silenciat per molts mitjans de comunicació, amb la maquinària dels partits al marge i amanit amb un dia fred i plujós ho trobo un èxit. Compareu-ho la participació amb els darrers referèndums “oficials” o amb comicis com els europeus.

Podem estar orgullosos de l’organització exemplar de les votacions i del civisme mostrat pels qui van exercir el seu dret a vot, tot i el punt negre de les baralles caïnites dels dies posteriors. Encara més exitosa és la internacionalització del conflicte Catalunya-Estat Espanyol a través del ressò que s’han fet els mitjans de comunicació de molts països. I sobretot, els resultats de sí a la independència, superiors al 90% a gairebé tots els 160 municipis que van poder votar.

Hi ha qui planteja el procés per la independència de Catalunya com una cursa de cent metres llisos quan realment. S’equivoca. La plena sobirania de Catalunya és una marató i possiblement encara no hem cobert encara masses quilòmetres. Tindrem “pajaras”, ens donaran cops de colze i ens llançaran aigua a la cara, ens amenaçaran amb desqualificar-nos.... Serà molt dur. Hi ha qui em pot titllar d’ingenu, fins i tot de somiatruites, però només cal analitzar l’evolució de l’independentisme els darrers anys. Fa només una dècada era impensable que un grup d’empresaris catalans es declaressin a favor d’un Estat propi i paguessin anuncis als mitjans de comunicació fent una crida a votar a favor de la independència. Era difícilment imaginable una consulta com la que hem viscut aquest desembre i que el sobiranisme estigui present en gairebé tots els partits catalans. Són símptomes que molts s’entesten en ignorar i menysprear. Quan reaccionin potser el procés serà imparable.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

Coneixent amics i amigues d’Ona la Torre

Ona la Torre, que podeu escoltar al 107.0 FM, porta ja més de dos anys i migen marxa . Hi ha una estructura professional, sufragada per les arques municipals, però moltes hores d’emissió les protagonitzen col·laboradors i col·laboradores que no cobrem ni un euro. El sopar que vam celebrar el passat divendres 11 de desembre va ser una mena de regal que ens va oferir l’Ajuntament i la ràdio en reconeixement d’aquesta tasca desinteresada però feta amb passió i ganes de fer-ho bé.

PAquest sopar ens va servir també per conèixer-nos una mica alguns d’aquests personatges que ens agrada fer ràdio per parlar de música, cinema, blogs, de torrencs i torrenques que tenen aluna cosa a dir o històries misterioses. Fins i tot vam fer una improvisada presentació per explicar qui som i que fem cada un d’aquests col·laboradors i col·laboradores. La setmana anterior, un assoleiat dissabte al matí, ens vam fer una foto de tots els que parlem pels micròfons d’Ona la Torre. Aquest tipus de celebracions són les que fan caliu en una emissora de radio

Des del primer dia –en aquella tertúlia un dissabte al matí amb Antoni Vilà, Núria Goméz, Tomàs Carot…- he volgut col·laborar dessinteressadament amb Ona la Torre i ho he fet parlant de blogs i entrevistant desenes de blocaires torrencs i de fora del nostre municipi. A mitjan dels 90 em vaig moure per muntar una emissora de ràdio. Llavors m vais topar contra un mur infranquejable, forjat per la por a una excessiva llibertat d’expressió. Una dècada després ho hem superat i hem anat molt és enllà, amb una emissora que té 8.000 oients registrats, el fruit d’un treball iniciat per Jordi Rom, continuat per l’Albert Bonet i el seu equip i rematat pel Joan Enric Vidal i els qui ara formen la plantilla d’Ona la Torre. Felicitats!!!

Doncs jo estic en contra dels toros

Quan era petit i a les televisions del nostre país només es podien veure dues cadenes sovint programaven corrides de toros. Llavors aquell espectacle ja no m’agrada. No li trobava la gràcia a una història que gairebé sempre acabava igual, amb el toro desagnant-se i morint patèticament enmig d’aquell ambient de puro sucat en el carajillo. M’agradava quan era el toro el que trencava el guió i embestia el torero. Però llavors se li llançàvem inacaben a sobre mitja dotzena més de personatges i també l’acabaven assassinant. Preferia els dibuixos animats. I més endavant els partits de futbol i de bàsquet.

Han passat més de dues dècades i els toros no només em continuen avorrint sinó que m’inquieta com hi ha qui d’aquest enfrontament desigual, d’aquest espectacle gore, en diu art. Afortunadament les lluites de gladiadors o les execucions públiques són història, tot i que van arribar a tenir una popularitat molt alta en temps passats. Tampoc sembla que es mantingui una vella tradició com tirar cabres des de dalt de campanars. La civilització ha avançat, però al món dels toros no ha arribat i les corrides continuen celebrant-se.

El món dels toros mou encara molts diners. Molts més dels que ens pensem. Aquest és un gran escull per la seva prohibició, tal com demanen centenars de milers de catalans i catalanes a través d’una iniciativa legislativa popular. En un mitjà de comunicació tarragoní hem pogut veure el posicionament de polítics i polítiques i els costa moltíssim pronunciar-se en contra d’aquesta tortura d’animals sistematitzada. I el més curiós de la història és que excepte quan toreja José Tomás, les places de toros catalanes estan buides i les graderies només estan ocupades per alguns autòctons i sobretot d’autocars de ‘guiris’ que comproven que aquest país no ha avançat tan com els volen vendre els seus governants i els indígenes practiquen encara ritus ancestrals.

Doncs jo estic en contra dels toros i he signat a favor de la seva prohibició. Crec que en el segle XXI un espectacle com una corrida no hi té lloc. Les lluites de gladiadors també són molt plàstiques, però igual que hauria de passar amb les corrides han passat a la història. Ara estem davant d’una ocasió històrica de fer un pas endavant i Tarragona podria avançar-se a un procés lent però imparable per acabar amb aquesta pràctica i declarar-se ciutat antitaurina. Però sembla que els polítics i polítiques tarragonins no estan massa per aquesta feina. Abans sabrem que en diu el Parlament de Catalunya.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

El futur del periodisme

Fa un parell de setmanes vaig participar en un Cava&Twitts sobre Periodisme 2.0, enmarcat dins les VI Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació, celebrades simultàniament als campus Catalunya i Tortosa de la URV i al City Lab de Cornellà i organitzades per la recent creada associació TicTarragona, una gent molt interessant i de la qual segur que n'aniré parlant més endavant. Tenen ganes de fer moltes coses. En aquest debat moderat per Marc Cortés i en què hi van participar també la Cinta Bellmunt i l'Esther Selma, vam reflexionar sobre els canvis experimentats per la professió periodística amb la irrupció d'internet. I realment ha canviat molt la feina dels periodistes.

Vaig recordar en veu alta com fa deu anys, a tota la redacció del diari El Punt només hi havia dos ordenadors amb accés a internet, que a més anaven amb una lentitut exasperant. Una dècada després és impossible entendre aquesta professió sense internet. Però la xarxa també provoca problemes, com discernir la veraciat de les fonts. La Cinta i l'Esther van explicar com elles treballen amb fonts a través d'internet. També vam fer referència a la por atàvica que certs responsables de mitjans de comunicació o d'administracions públiques expressen davant les noves tecnologies i sobretot les xarxes socials, arribant a "capar" l'accés al Facebook. Increïble però cert, que diu aquell.

El periodisme viu un moment de transició, adaptant-se a un nou ecosistema comunicatiu encara canviant. Els mitjans tradicionals s'estan reposicionant davant de nous fenòmens com el periodisme ciutadà o els blogs i sobretot per la rapidesa que permet internet enfront del paper. Els diaris com avui els entenem no crec que tinguin futur i hauran d'evolucionar potenciant l'anàlisi i la interpretació per davant de la informació. Només així el lector pagarà i no es conformarà amb el que trobi a la xarxa. Estarà aquí el paper del periodista, el de generar un valor afegit posant una mica de llum en l'allau d'informació -i desinformació- que ens arriba.

El màxim comú divisor i la dignitat de veritat

L’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat ‘La dignitat de Catalunya’ ha rebut crítiques ferotges –diria que malaltisses fins i tot- des de la resta de l’Estat Espanyol. Un cop més ha quedat de manifest que el gran problema és que l’Estat Espanyol no vol comprendre Catalunya i menysprea un fet històric, com és que dotze dels principals rotatius catalans es posin d’acord en publicar el mateix editorial en defensa de l’actual Estatut de Catalunya. Un text retallat de forma més que important a les Corts de Madrid -cal recordar-jo- per una comissió comandada per l’incombustible i jacobí socialista Alfonso Guerra.

Però també algunes veus de l’interior de Catalunya han alçat la veu en contra d’aquest text consensuat perquè defensa aquest Estatut passat pel ribot madrileny quan el que a Catalunya el que li cal és fer un salt endavant i aspirar obertament a la independència. Comprenc aquestes queixes perquè jo ja fa temps que tinc clar que necessita Catalunya és separar-se de l’Estat Espanyol i esdevenir un país plenament sobirà. Però també sóc conscient que el que ha buscat aquest editorial conjunt és el màxim comú divisor de la inmensa majoria dels catalans i catalanes davant de la mutilació estatutària que prepara des de fa tres anys un deslegitimat Tribunal Constitucional Espanyol.

Aquest editorial que m’atreveixo a qualficar de tebi ha desfermat unes reaccions gairebé paranoiques a la caverna mediàtica espanyola, mentre que la teòrica Espanya civilitzada calla i no gosa alçar la veu excepte compatíssimes excepcions. Un dels grans mèrits de text conjunt, punt d’encontre d’independentistes, federalistes i catalanistes de diferent grau, ha estat provocar una inundació de bilis a Madrid que reforça una mica la unitat dels catalans i catalanes davant les animalades que ens arriben de Madrid.

El que cal de veritat, però, és la reacció de la classe política catalana, que continua superada per la societat civil i pels mitjans de comunicació. El proper 13 de desembre més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a les urnes per pronunciar-se sobre la independència de Catalunya en més d’un centenar i mig de municipis que han tirat endavant consultes populars. Des de Madrid ens bombardejaran amb constitucionalisme barat i coses pitjors i haurem de resistir i convèncer-nos –els que encara no ho estan o encara dubten- que la dignitat de veritat per a Catalunya és la independència.