Els Pets fan soroll (i una bona dosi de nostàlgia gola avall)

Aquest dissabte Els Pets van tocar a Torredembarra per tercer cop en dinou anys. Va ser dins de la gira Els Pets fan soroll i a la pista d'atletisme de la Unió Deportiva Torredembarra es van congregar uns quants centenars de seguidors -algun miler- de bona part del Camp de Tarragona. I havia molt bon ambient. Va ser un bon concert. Curt, com darrerament ens tenen acostumats els de Constantí, però intens i emotiu. I és que Els Pets són indisociables de l'adolescència i de la joventut de molta part la meva generació i també de les generacions anteriors i posteriors.

Els Pets van incloure en el concert torrenc un bon nombre caçons de la primera època. Alguns eren temes que feia anys que no tocaven i que et transportaven als anys noaranta, els del boom del rock català, amb el trío de Constantí com un dels grans protagonistes. Vespre sempre et remou l’interior i la festivitat de Menja avellanes i Vine a la festa (i valgui la redundancia) són molt encomanadisses. S’ha acabat continua sent, per a mi, la millor cançó composada per Els Pets. Altres temes com El Silenci criminal o Ella m’estima em van fer retrocedir gairebé dues dècades mentre, els més joves del concert feien cara de no saber si aquests eren nous temes dels Pets.

La pista d'atletisme de Torredembarra està a uns pocs metres de la pista de futbito –ara s’hi ha costruït el pavelló cobert- on l'estiu de 1990 van tocar els Pets per primer cop a Torredembarra, en un concert interminable que no vaig acabar ni de veure. Tenia dotze anys. Eren aquells concerts en què volaven preservatius inflats quan Els Pets tocaven Profilàctic, cançó de la qual aquet dissabte no es van enrecordar però que va ser l’himne d’una generació. Els Pets han anat evolucionant i a vegades sembla que siguin un grup molt diferent d’aquell rock agrícola de finals dels vuitanta tan despreciat per molts puristes de la música però que ens han acompanyat durant més de dues dècades a moltes catalanes i catalans I no serà casulaitat que portin gairebé un quart de segle dalt dels escenaris. En definitiva, un concert dels Pets de tant en tant sempre va molt bé.

Agost

S’ha acabat l’agost, el mes que demostra que el nostre país encara està encara força lluny de l’Europa més pròspera. És normal que durant el vuitè mes de l’any el nostre país es paralitzi fins a nivells tan exagerats? Per començar les administracions públiques declaren l’agost com a inhàbil. Qualsevol tràmit, per molt urgent que sigui, pot quedar tranquil·lament penjat fins ben entrat el setembre. Moltes empreses que tenen estreta relació amb la cosa pública es veuen obligades també a tancar fins el setembre i empreses que interactuen amb aquestes empreses els passa el mateix. És un efecte en cadena imparable.

La nostra vida diària també es veu afectada. Els diaris s’aprimen –algun fins i tot es deixa de publicar-se- i la programació de televisió és més lamentable que mai, farcida de reposicions i programes infumables. Fins i tot els festivals d’estiu finalitzen gairebé tots la primera o segona setmana d’agost. I la segona quinzena? I no parlem de les activitats per als infants i joves, que en la seva gran majoria tanquen paradeta l’agost i alguns pares es veuen obligats a agafar vacances per fer-se càrrec dels fills. Tampoc no et pots treure el carnet de conduir tot i que és l’època que els estudiants –l’edat en què la majoria se’l treuen- ho tenen millor per assistir a classe i examinar-se. Les autoescoles, però, tanquen.

El país funciona al ralentí i tothom fa vacances o vegeta en el seu lloc de treball navegant per internet. Excepte una minoria, els qui treballen en els serveis bàsics, que continuen fent funcionar el país, molts multiplicant-se per cobrir els que si fan vacances l’agost. Qui vol marxar de viatge troba els preus elevats perquè tothom coincideix en aquest grapat de setmanes. I hi ha qui només pot marxar en aquesta època de l’any o en els ponts, en què es produeix la mateixa inflació. Els ponts són un altre fenomen a estudiar, però ho deixarem per un altre article.

Durant l’agost, les poblacions de la costa catalana estan saturades i els serveis públics i les infraestructures no donen a l’abast. Les ciutats de l’interior queden despoblades i ofereixen una imatge de gairebé ciutat fantasma. A la resta d’Europa les vacances estan més repartides al llarg de l’any i a l’agost no experimenten aquesta ralentització tan radical. Però l’agost es manté al nostre país com el mes oficial de vacances, i sovint costa molt desmarcar-se d’aquesta institucionalització, tot i que són cada cop més els qui opten per aturar la seva activitat laboral en altres mesos de l’any. Sempre que puguin o els deixin, és clar.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

Lost, una sèrie de culte (amb raó)

M'havien parlat molt de Lost mentre estava veient The West Wing. Amics i coneguts em recomanaven apassionadament aquesta sèrie que té com a protagonistes els supervivents d'un vol transoceànic estavellat en una misteriosa illa perduda enmig del Pacífic, traduïda com a Perdidos, mentre jo disfrutava amb les aventures i desventures del fictici president dels Estats Units Jet Bartlet i el seu equip més proper de col·laboradors. Un cop acabada la setena i darrera temporada de la sèrie situada en aquesta hipotètica Casa Blanca demòcrata en els primers anys del segle XXI m'he submergit en Lost i, la veritat, haig de donar la raó als qui me l'havien aconsellat.

En el que portem d'estiu ja he devorat les dues primeres temporades i ja vaig per la tercera. És una sèrie amb una capacitat adictiva extraordinària. Et pots empassar tres o quatre capítols seguits sense adonar-te. L'arrencaa ja és espectacular, amb l'avió estavellat en una platja paradisiaca i els primers capítols ja situen el llistó molt amun, Combina molt bé l'acció amb el misteri i té uns girs en l'argument brutals. Els personatges estan molt ben definits però al mateix temps contenen clarobscurs que donen lloc a trames molt ben trobades.

Lost està a punt d'afrontar la seva sisena i darrera temporada, en què s'han de resoldre les inquietants intrigues plantejades, que impulsen els seus seguidors i seguidores a plantejar múltiples i descabellades hipòtesis per explicar l'inexplicable. Lost és un fenomen mundial i es pot trobar molt de merxandasing i fins i tot existeix un bar a Barcelona decorat amb motius de la sèrie. Una sèrie de culte (i amb raó).

Dues Torredembarres (II)

En l’article del mes passat parlava d’un moment polític actual marcat per dues Torredembarres, dos blocs polítics molt definits i amb equilibris molt inestables a causa de trànsfugues i canvis d’aliances dels grups minoritaris. Aquest “status quo” actual és fruit d’un llarg procés que arrenca el 1979 amb la recuperació democràtica. Si fem un repàs als trenta anys de la darrera etapa democràtica podem comprovar que el “leitmotiv” de la política torrenca ha estat aquesta divisió per blocs excepte en moments polítics concrets i excepcionals que han escapat dels antagonismes i de la lluita d’egos que massa efectes beneficiosos no han aportat al progrés del nostre municipi.

Retrocedim trenta anys. Les eleccions municipals del 1979 van deixar un guanyador que va ser CIU, amb cinc regidors, seguida de l’Entesa –una colició d’esquerres que incloïa el PSUC, ERC, altres partits, sindicats i associacions de veïns- amb quatre representants. UCD (2), PSC (1) i una candidaura independent (1) –que no tenien res a veure amb el GIT actual- van completar un mapa polític inicial que va donar lloc a un dels típics governs d’unitat d’aquell moment polític excepcional, amb el cap de llista de CiU, Celeste Salort com alcalde. En els següents comicis, el 1983, CiU va rendibilitzar l’alcaldia i va obtenir un regidor més, mentre que la candidatura de le esquerres quedava amb tres representants, els mateixos que PSC. Aliança Popular completava el panorama amb un dos regidor. CiU i l’Unió Progrés Municipal –la nova denominació de la coalició d’esquerres- van pactar i el PSC i AP restaven a l’oposició.

El 1987 es produeix el primer gran trencament, quan Celestí Salort no repeteix com a cap de llista de CiU i lidera la candidatura independent GIT-FIC, que arreplega tot el vot dels partits d’esquerra que inexplicablement no es van presentar. Davant dels vuit regidors independents n’hi ha quatre de CiU i un del PDP. El 1991 queda pal•lès aquesta forta divisió de la política torrenca quan cinc forces polítiques diferents pacten per deixar el GIT, la força més votada amb cinc regidors, fora del govern. Santiago Segalà es converteix en alcalde al capdavant d’una amalgama de forces polítiques que van des del PP a ERC i el PSC amb el denominador comú d’apartar el GIT de l’alcaldia com a comú denominador. És el segon gran moment excepcional de la política torrenca amb un govern d’ampli espectro idelògic.

El 1995 CiU treu un gran rendiment de l’alcaldia ostentada al costat de grups polítics amb només un regidor -i que en alguns casos van acabar trencant amb el partit que representaven- i supera el GIT (sis a quatre regidors) i pacta amb el PP, deixant a l’oposició els socis d’esquerra (ERC i PSC). L’antagonisme Segalà-Salort arriba al seu moment màxim amb forts enfrontaments, però el treball de les forces d’esquerra conjuntament amb moviments veïnals resta protagonisme als independents del GIT.

En les eleccions del 1999 CiU manté per un vot els sis regidors i reedita el pacte amb l’unic representant del PP. El GIT perd força perd dos regidors, quedant equilibrada amb ERC –ara segona força política- i el PSC. El pacte conservadr només dura un any, fins que Santiago Segalà dimiteix i després de sis mesos de negociació es crea un ampli govern format per CiU, ERC i PSC. Ens trobem davant un tercer i darrer moment excepcional de la història política recent de Torredembarra en què es crea un gran govern de deu regidors. Però aquesta etapa dura només un any i mig fins que l’agost de 2002 el PSC abandona i passa a l’oposició.

Les eleccions del 2003 marquen l’inici d’una etapa molt convulsa a l’Ajuntament de Torredembarra, amb una atomització política a causa de l’aparició de dos nous grups independents. En aquest periode de sis anys hi ha hagut tres alcaldes i quatre governs diferents i sempre amb una mínima diferència respecte a l’oposició. Els grups d’esquerra no han pactat mai amb les forces de la dreta i el GIT ha passat a ser l’àrbitre de la situació –des del 2007 amb un únic regidor i compartint aquest rol des del 2008 amb la trànsfuga socialista Laura Pradeda-.

Després de trenta anys hem vist com cada cop els governs s’han convertit en més compactes ideològicament i més minoritaris. Els periodes d’executius amplis i de concentració cada cop han estat més curts i l’últim es va desfer fa set anys. Aquesta situació política provoca que regidors independents o, com hem vist darrerament, clarament trànsfugues, fan caure governs i es crea una sensació d’inestabilitat política amb dos blocs –per una banda CiU, PP i ADT i per l’altra PSC, ERC i Alternativa Baix Gaià- que no pacten entre ells tot i que hi ha hagut força temptatives. És la configuració d’aquest sistema de dues Torredembarres, igual que a finals dels vuitanta amb la gran batalla Salort-Segala, amb forts personalismes i partits dèbils que pateixen escissions i regidors que van per lliure. Aquesta és la cultura política torrenca forjada durant trenta anys de governs democràtics.

Publicat en el número d'agost del Diari de la Torre

TV Mítica (XV): Musculman

"Sóc molt fort i el meu nom és Musculator. Menjo molta carn perquè m'agrada molt"

Aquesta cançoneta la repetíem molt l'estiu del 1991, quan TV3 emetia aquesta sèrie japonesa sobre uns lluitadors que s'enfrontaven en diferents campionats i que es veien involucrats en aventures cada cop més complicades. El protagonista era Musculator, un freacky de grans dimensions, i els seus amics -com el Terriman- enemics. Si de l'estiu de 1990 en recordo molt les aventures de Songoku lluitant contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella -amb les aturades pels flaixos informatius sobre la invasió de Kuwait per part de l'Iraq-, el del 1991 empalmàvem Musculman i Bola de Drac. La televisió de tarda, ja fos després de la platja o la piscina, era sinònim de dibuixos animats japonesos.

Musculman tenia una careta d'entrada molt enganxosa -comproveu-ho- i una barreja d'èpica i comicitat molt ben lligada. No crec que arribés al nivell de Bola de Drac, però ens va fer passar un bon estiu i inici de primer de BUP. Divuit anys després, pel Facebook encara corren grups inspirats en Musculman. És uns de les sèries d'animació mítiques emeses per TV3 i que gairebé dues dècades després, enmig de les vacances estiuenques ve molt de gust recordar per aquesta generació que ja hem arribat o estem arribant a la trentena.

Samuel Eto'o: dos gols, dos 'Champions'

Amb la idealització que caracteritza el pas del temps crec que és d'aquesta manera com hauríem de recordar el pas de Samuel Eto'o pel Barça. En les cinc temporades que va vestir la samarreta blaugrana, el davanter camerunès va guanyar dues Copes d'Europa i va ser capaç de marcar un gol en cada una de les finals, convertint-se en el primer jugador de la història barcelonista a aconseguir-ho. És una simplificació del davanter africà vestit de blaugrana, perquè ha significat molt més. Minuts abans de l'inici del Barça-Manchester City, del Gamper 2009, em ve de gust reflexionar sobre el pas d'Eto'o pel Barça i us convido també a fer-ho.

Samuel Eto'o va ser, és i serà un jugador polèmic, egoïsta com tots els grans golejadors mundials. Però també carismàtic, magnètic per a molts. La seva relació amb amb els companys de vestidor ha estat complicada i tampoc no ha estat molt fluïda la seva connexió amb l'afició, que li ha reconegut la seva qualitat golejadora però li ha trobat a faltar l'aura dels grans mites del barcelonisme. Ha estat protagonista de declaracions incendiàries i en la celebració del Triplet històric del 2009 hem pogut veure gestos que denotaven que la seva etapa al Barça se li acabava.

Eto'o ha marxat en el moment ideal del Barça, després d'una temporada en què ha renascut després d'un estiu en que ja el donaven per mort com actiu blaugrana. Ronaldinho no va aconseguir-ho. Ha donat els seus millors anys al Barça i el club barcelonista li ha permès convertir-se en una estrella mundial. Ha marcat gols, molts gols, tot i que la seva obsessió amb el gol no li ha permès assolir títols inividuals -pitxixi, Bota d'Or-. Però el futbol són títols col·lectius i Eto'o ha estat protagonista d'anys darats pel Barça. El punta africà ha aconseguit també un contracte multimilionari amb l'Inter de Milà, on amb Mourinho a la banqueta, intentarà situar-lo en l'elit europea, on fa dècades que n'està apartat. El trobarem a faltar a Can Barça? Com sempre, si la pilota no entra alguns s'enrecordaran d'Eto'o. Sort Samuel! Excepte quan juguis amb el Barça, és clar.

Descobriment suec

Ningú no ho ha vist és el llibre d'una jove escriptora sueca Mari Jungstend que mig per casualitat em va caure a les mans. L'he llegit amb el regust encara dels dos primers volums de la trilogia Millenium i abans d'afrontar el darrer lliurament d'Stieg Larsson. El llibre de Jungstend m'ha agradat força. L'he trobat una novel·la negra molt cinematogràfica i que crea una atmòsfera molt atraient a l'illa sueca de Gotland, amb uns personatges molt ben definits. Manté un ritme narratiu que t'enganxa fins el final de les 300 pàgines. Us la recomano.

Des de l'any passat hem estat molts els que hem descobert la novel·la policiaca nòrdica que alguns ja han tingut la sort d'assaborir de de fa anys. La trilogia de Larsson ha estat un èxit de vendes i de crítica de forma merescuda. M'hi vaig resistir força, fins i tot arribant a fer-ne una mica de bandera, però he acabat donant la raó als qui m'ho havien recomanat. A partir d'aquí estic estirant la corda i estic descobrint grans autors i bones novel·les. Tinc pendent llegir alguna cosa de Mankell i alguna altra història que ja us aniré explicant. I, és clar, disfrutar de La reina en el palau dels corrents d'aire. Deu n'hi do quin títol però!

Cròniques de l'altra banda (LXV): Vins, caves, castells i Mossos

Valls es va convertir durant dos dies -4 i 5 d'agost- en la capital del camp català amb l'organització de la Firagost 2009, que ha combinat negoci, festa i reivindicació en un moment complicat pels pagesos i pageses, pels ramaderes i ramaderes a casa d'una urbanitis que oblida el sector primari. Des del Consell Comarcal hem col·laborat en la Firagost amb la XII Setmana de Promoció dels Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO. El showroom del dilluns passat, a carrec d'Elisa Ribé, va ser un èxit, amb molta participació d'aficionats del món del vi. Hem començat a pensar ja en quines millores introduïem l'any vinent. Cal un espai més gran, però també introduirem altres novetats. Hem de començar a treballar després de les vacances.

Dimarts, just enmig de la Firagost, vaig tornar pujar al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera, un dels grans descobriments que he fet a l'Alt Camp. Ho vaig fer doncs d'un Patrol dels Mossos d'Esquadra, però no anava enmanillat, sinó acompanyat per la cap del cos policial a l'Alt Camp i la Conca de Barberà, Maria Antònia Bardina, i el cap de seguretat ciutadana a la zona, en Xavier Baeza. A més de Selmella vam visitar el Castell de Saburella (en la imatge), en el terme de Querol, envoltats sempre per una fresqueta revitalitzadora. L'objectiu era que els Mossos coneguessin els castells i els robatoris i expoliacions que pateixen aquests monuments de gran valor patrimonial.

Vins i castells: dos grans potencials per a l'Alt Camp, complements ideals per als calçots i els altres castells. Des del Consell hi estem donant impuls i de cara al nou curs polític n'intentarem donant una mica més, coordinant-nos amb els ajuntaments, entitats i altres administracions. En seguirem parlant, doncs.

TV mítica (XIV): La família Robinson

La família Robinson és una sèrie indisociable dels estius de finals dels anys vuitanta, en aquelles tardes de la segona cadena de TVE plena de continguts infantils. La reemetien any rera any i mentre berenàvem pa amb xocolata, amb el sorollós vetilador posat, gaudíem les aventures d'aquesta família suïssa perduda en una illa del Pacífic sur. Mentre devoro capítols de Perdidos, la sèrie d'aquest estiu per a un servidor, recordo aquesta sèrie japonesa que guarda alguns -només alguns, és clar- punts en contacte amb aquest fenomen de la televisió de principis de segle XXI.

En aquells estius de fa dues dècades en què el DVD no existia i els canals de TV els comptàvem amb els dits d'una mà ens ho passàvem bé amb una sèrie hereva de Heidi. El pare de la família Robinson recordava l'avi de la Heidi amb uns anys menys, amb aquelles veus potent i una bonhomia a vegades pesada. Els seus tres fills eren tot un univers propi. El fill gran, que volia ser pianista i estava bastant frustrat a l'illa. La filla mitjana, la Flor, era la gamberra i mantenia una certa ensió sexual amb un noi negre també perdut a l'illa, que acompanyava un vell capità. Després hi havia el fill petit, que es feia un fart de córre, i la mare, una mica bleda. Cinquanta capítols on passava de tot, amb l'illa deserta -o no tant- de teló de fons.

El sistema polític municipal, en crisi

Una de les reformes polítiques que urgeix més en el nostre país és el sistema que regeix les eleccions municipals. Crec que hauria de ser prioritari dins d'una Llei electoral catalana que ara sembla que se'n vol acelerar l'aprovació. Fa la impressió que aquesta llei només es fixa en les eleccions al Parlament. Fent un repàs només als dos anys i escaig que portem de l’actual mandat veurem moltes situacions d’incongruència greus en política amanida amb dosis de transfuguisme certament preocupants.

Un cas destacat és el de Roda de Barà, on el PSC governa actualment en minoria amb només cinc dels tretze regidors del ple municipal. El mandat va començar amb un govern CiU-PP, però en només tres mesos els populars van canviar de preferències i van pactar amb els socialistes. El PP va tenir un any l’alcaldia i, quan va haver-hi el relleu amb els seus nous socis, el pacte es va trencar. Però els socialistes continuen governant, aferrant-se a l’alcaldia, tot i que l’acció de govern està més que bloquejada per la força que té l’oposició.

De colors polítics no n’entén aquest guirigall polític municipal i Salou ha viscut un dels episodis polítics més kafkians, amb els socialistes aquest cop com a víctímes, junt amb el cap de llista de CiU, que va veure fa uns mesos com una moció de censura impulsada per la direcció convergent nacional l'apartava de l'alcaldia que en poques setmanes havia d'assumir de mans del seu homòleg del PSC. Fer alcalde el cap de FUPS va ser el preu a pagar per Convergència -no Unió, que resta a l’oposició- per aquesta OPA amistosa que té per objectiu absorbir aquest grup independent i presentar-se junts el 2011.

Trànsfugues que han canviat governs n’hem vist a Constantí, Torredembarra o la Pobla de Montornès. I trobarem més exemples. Nouvinguts i veterans de la política, que no els ha calgut liderar cap llista sinó ocupar-ne un lloc sovint discret, de vegades amb el cartell de 'gran fitxatge independent', han estat capaços de fer caure alcaldes i governs. Els partits s'han queixat quan eren les víctimes o han callat i han arribat a justificar l'injustificable quan eren ells qui passaven del govern a l’oposició. Hem viscut plens on es votaven mocions de censura molt tensos i la frustració s'ha imposat entre molts militants i simpatitzants de les formacions apartades del govern. La majoria dels votants s'ho ha mirat amb indiferència, com si acceptessin que aquests dobles salts mortals són els tripijocs inherents de la política.

Cal estudiar a fons el sistema polític que regeix les corporacions municipals per trobar mesures correctores que evitin aquests espectacles força lamentables que només fan que augmentar el descrèdit de la classe política. Ha de ser un debat obert, sense tabús de cap tipus. Llistes tancades desbloquejades o obertes, comicis a doble volta, elecció de l'alcalde i els regidor en paperetes diferents… Aquests canvis constants i bloquejos de l'acció de govern que provoca el sistema actual el que fan és afectar el desenvolupament i el progrés dels municipis que els pateixen.

Publicat a Tarragona 21 el 3 d'agost de 2009

Cròniques de l'altra banda (LXIV): Descobrint l'Esglesia de Sant Joan

La presentació d'un conveni entre el Consell Comarcal de l'Alt Camp i la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls permetrà que aquesta església rebi 18.000 euros en trees anys per a les seves obres de restauració i conservació, que ja fa una dècada que duren. També m'ha permès descobrir la bellesa arquitectònica d'aquesta esglesia, que té un punt en comú amb el Consell, ja que és la que centralitza els serveis de la resta de parròquies de la comarca. Divendres vam anar amb un company del Canal 45 a gravar imatges de l'església i vaig poder conèixer els racons del temple de la mà d'un improvisat guia, alguns amb un encant especial. Una grata sorpresa. Si podeu, visiteu-la.

Estem al mig de l'estiu però en el Consell Comarcal continuem treballant en diversos fronts. Aquesta setmana també hem presentat el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, que s’afegeix als ja existents de qualitat d’ambient laboral al Consell. Ens convertim d'aquesta manera en un dels primers consells comarcals a tenir un document d'aquest tipus.

El Consell Comarcal rep contínues visites de persones i entitats i la majoria de vegades aprofitem per fer-los un recorregut per la sau. Són instal·lacions noves i molt funcionals. És la nostra millor targeta de presentació. Dimecres ens van visitar l'associació Porta Oberta, que aplega persones amb malalties mentals i familiars. Li van fer una entrevista a la presidenta comarcal per a la seva revista, No som diferents, i vam buscar, maneres de col·laborar. Tenen ganes de fer coses i, a més, en un terreny on cal actuar-hi.

També dimecres es va portar a terme el ple comarcal ordinari, amb diversos temes sobe la taula que van arribar preparats per a la seva aprovació després de la tasca de les comissions informatives. Va ser el dia que va presentar la seva renúncia com a conseller Ramon Banach. Era conseller des del 2003 i a finals del mes de juny va assumir l'alcaldia dAiguamúrcia, tasca en la qual es centrarà a partir d'ara i podrà comptar amb totel suport del Departament de Premsa i Comunicació del Consell. A partir de setembre tindrem una cara nova al ple comarcal.

Adéu Bobby!

Avui ha mort el tècnic anglès Bobby Robson. Tot i ser una mort esperada, t'impacta igual quan llegeixes la notícia. Estem davant d'un dels grans gentlemans del futbol mundial, tan trufat de personatges que destaquen per les seves males maneres o el seu caràcter egoïsta o maldestre. Bobby Robson era d'aquells personatges que transmet elegància a través d'un carisma tranquil. Però també era un murri capaç de sorprendre una despreninguda a Carmen Sevilla fent-li un petó als morros. Però a aquell somriure seductor i "pillo" al mateix temps se li perdonava.

Bobby Robson, amb Jose Mourinho de segon, va entrenar el Barça una sola temporada, com un parèntesi entre dos tècnics holandesos que destacaven per tenir caràcters molt difícils, Cruyf i Van Gaal. Arribava del Porto, però tenia un llarg curriculum que incloïa vuit anys com a seleccionador anglès. Robson va guanyar tres títols amb els blaugranes-Recopa, Copa del Rei i Supercopa-, un triplet de baixa intensitat però que va anar guanyant valor any rera any. Va ser la temporada de Ronaldo, del Pizzi "macanudo", de l'explosió de la "Quinta del Mini" i recordo molt aquella campanya perquè quan el Barça xutava un córner podies confiar que podia ser gol, cosa que des de llavors no ha tornat a passar. Tot i l'allau de gols d'quella temporada, certs puristes culés criticaven el joc de l'anglès. Jo en tincun bon record d'aquella temporada 1996-97.

Però Robson, la solució d'urgència quan Núñez i Cruyff van partir peres amb els "sandwichs" més famosos del futbol mundial pel mig, va estar només una temporada a Can Barça, ja que havia d'arribar el gran Van Gaal, que enlloc del príncep va acabar sent una granota malcarada. El gentlemen anglès va quedar-se de de director de fitxatges, fins que va tornar a les banquetes, al PSV holandès i finalment al Newcastle, fin sel 2004. Els darrers anys ha lluitat amb valentia contra el càncer, fins que ha hagut de claudicar a la tanda de penals. Un exemple dins i fora dels terrents de joc. Adéu Bobby!!!

Dues Torredembarres

Es compleix un any del darrer canvi de govern a Torredembarra i la principal sensació que em queda és la profunda divisió que pateix el municipi des del punt de vista polític després d’aquests dotze mesos. L’arribada de Daniel Masagué a l’alcaldia va ser un procés llarg i traumàtic i ha deixat ferides profundes. Masagué governa gràcies a una tràsfuga socialista i un regidor independent que formava part del govern anterior i això pesa molt en els partits que estan a l’oposició, creant-los-hi una sensació d’haver perdut el poder il·legítimament.

Durant la Festa del Quadre hem pogut veure la major demostració d’aquesta divisió profunda que viu Torredembarra amb l’organització d’actes de festa major alternatius, sorgits de la comunitat virtual que és internet i liderats per alguns regidors de l’oposició. Aquests regidors critiquen les traves a la participació en la comissió de la Festa Major que imposa la regidora de Cultura. Rosa Maria Guasch, que ja porta un pesat equipatge fruit de gairebé dues dècades d’activitat política primera línia, ha estat objecte de fortes crítiques els darrers mesos i la polèmica sobre la no celebració dels concerts a la plaça del Castell ja fa anys que s’arrossega. D’aquí menys d’un mes viurem la Festa Major de Santa Rosalia i veurem si es manté aquest enfrontament.

Aquest mes de juliol hem viscut també un canvi important en el panorama comunicatiu torrenc, amb la municipalització d’Ona la Torre. En aquest canvi hi estic d’acord en el fons però no en la forma. Sempre he defensat que si l’Ajuntament creava una ràdio havia de ser totalment municipal i no licitar la programació i que una empresa privada se’n faci càrrec. El canvi de titularitat ha estat precipitat i amb unes formes una mica kafkianes. Aquí també hem d’esperar i valorar si el canvi és per a millor o pitjor.

Les obres del pàrquing de Filadors continuen en aquesta cursa a contrarrellotge perquè sinó no es podrà cobrar la subvenció promesa per Zapatero. Les presses no són mai sinònimes de feina ben feta. A Torredembarra tenim exemples recents molt clars i parlant de pàrquings tenim un exemple demolidor a la ciutat veïna. Un exemple de presses és la peatonalització del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, que finalment ha quedat en una peatonalització a mitges i rajoles que s’aixequen. A més, d’aquí a poc hauran de tornar a aixecar el carrer. El Pavelló Poliesportiu Sant Jordi és un segon exemple evident de voler inaugurar abans del que toca. Després d’un episodi d’inundacions demencial, encara es nota ara aquesta precipitació i és que durant més d’ una setmana, gràcies a l’XI Open Internacional d’Escacs de Torredembarra, he pogut notar l’olor de claveguera que se sent en alguns punts del recinte, a més d’un mal estat de manteniment preocupant per una obra que porta en servei només dos anys i mig.

Un altre capítol és el concurs de la gestió de l’aigua? El jutge ha donat -per ara- la raó al govern anterior i aquests han exigit a CiU que demani perdó, però Masagué ja ha dit que el jutge no dóna la raó a l’actual oposició -llavors govern i amb el suport en aquest tema de grups actualment en el govern-. Que ha passat exactament amb el concurs de l’aigua? Per la majoria de torrenques i torrencs és com el finançament: una nebulosa on cada bàndol porta l’aigua al seu molí emparant-se en els matisos. Es tracta d’un cas que també ha estat marcat per la precipitació i una polització impròpia d’un servei públic d’aquesta transcendència per a un municipi. Però a Torredembarra estem acostumats a judicialitzar la vida política. O a polititzar la via judicial?

Publicat en el número de juliol del Diari de la Torre

Cròniques de l'altra banda (LXIII): Una oportunitat per descobrir els vins de l'Alt Camp

Potser alguns dels que llegiu aquest post heu sentit ja l'anunci a RAC-1 o RAC 105 sobre la XII Setmana dels Vins i els Caves de l'Alt Camp. I és que queda menys d'una setmana (valgui la redundància) per aquesta iniciativa dedicada a la promoció d'aquests productes. Podeu participar en un showroom a l'Hotel Class Valls dilluns vinent, tastar els vins i caves a l'estand del Consell al Firagist o maridar-los anant a menjar a alguns vintena de restaurants de la comarca adherits a la iniciativa. Dimecres passat vam presentar aquesta activitat en roda de premsa i aquest dimecres mateix podeu veure un programa especial a les 22 hores a Canal Català Tarragona (o repetit l'endemà dijous a les 13 i les 16 hores) sobre l'activitat. Us animeu?

Dimecres passat mateix vam presentar la nova campanya d'excavacions arqueològiques al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera. Van venir els dos coodirectors dels treballs, en Ramon Serra i la Mònica López, que van explicar que aquest any volen rematar la feina feta des del 2003 amb una planimetria completa del recinte i un article en una revista especialitzada. Del 3 al 23 d'agost una dotzena d'arqueòlegs estaran treballant en aquest espai tan desconegut com sorprenent. Una bona ocasió per pujar a aquest castell roquer, situat a més de 800 metres d'alçada i un exemple ideal dels castells de la Marca Hispànica.

I el tercer tema del que us volia parlar és de la reunió del Consell, alcaldes de la comarca i Fecsa-Endesa de dijous passat. Gairebé tres hores de reunió en què la Generalitat -que també va ser-hi- i Fecsa van explicar la situació i les actuacions a la comarca, mentre els batlles van presentar nombroses queixes que demostren les mancances del servei d'aquesta empresa. Els seus representants van prendre nota d'aquestes demandes i queixes. Ara, a esperar millores. Suposo.

Reagrupament i el seu espai

El mapa polític català sembla que pugui entrar en un procés d’atomització i que el proper Parlament de Catalunya tingui algun grup més que la mitja dotzena actual. És comprensible que dins les formacions actualment representades a la cambra catalana hi hagi cert nerviosisme perquè fins que les urnes no dictin sentència tots els escenaris són possibles. Qui apostava el 2006 que Ciutadans obtindria algun diputat al Parlament? Gairebé ningú. Doncs uns participació baixa va portar Rivera, Robles i Domingo a la cambra catalana.

Està clar que Ciutadans, en una crisi profunda des de fa mesos, desapareixerà del Parlament en poc més d’un any i els seus escons se’ls pot emportar Unión Progreso y Democracia (UPyD), la formació liderada per Rosa Díez, que ocupa l’espai ideològic de l’anticatalanisme radical amb la fictícia discriminació de la llengua castellana com a gairebé únic argument. El PP, el PSC i ICV-EUiA s’han de preocupar per a la queixalada electoral d’UPyD. La ultradretana Plataforma per Catalunya vol fer el salt a la Ciudadella després de consolidar-se en diversos ajuntaments catalans gràcies a un discurs basat en la xenofòbia i el racisme, terreny adobat per la manca de valentia de la resta de fomacions catalanes a l’hora d’afontar el debat sobre la immigració. Una altra cosa és si ho aconseguirà.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha descartat presentar-se a les legislatives catalanes i vol seguir creixent municipalment. Una campanya a unes eleccions al Parlament és cara i un mal resultat pot afectar aquesta línia ascendent als Ajuntaments. Un respir per a Esquerra i Iniciativa fins la primavera del 2011 quan augmentaran les candidatures de la CUP a Ajuntaments, inclosos els de Tarragona i Reus. Qui si que sembla estar preparat per liderar una candidatura al Parlament és l’exconseller republicà de Governació Joan Carretero, al capdavant de Reagrupament.cat. L’última escissió d’ERC, el Partit per la Independència (PI) va fracassar rotudament als comicis al Parlament del 1999. Esgarraparà Rcat espai i escons a ERC?

Hem de partir de la premisa que en deu anys han canviat molt les coses i Esquerra porta sis anys governant al costat dels socialistes i el missatge independentista s’ha modul·lat. Reagrupament està molt més organitzada des de les bases que el PI de Colom i Rahola, dos líders mediàtics però sense gairebé suport en la militància. Les noves tecnologies també juguen un paper cada cop més important i l’equip de Carretero està apostant fort per la xarxa. Veurem doncs si Carretero –que ha vist com se li ha reobert un procés judicial de la seva època com alcalde de Puigcerdà- i Reagrupament poden entrar al Parlament amb aquest missatge netament independentista, quan CiU és més sobiranista que mai i ERC aposta per la centralitat i deixa el discurs independentista en un segon pla. Uns comicis apassionants –fins i tot hi acudirà Ariel Santamaría al capdavant de la CORI- i un Parlament de Catalunya que pot canviar molt en un any.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Explosió digital a Tarrragona

Aquest dijous he assistit a la Casa Canals la presentació de Tarragona21, un nou mitjà digital de la capital tarragonina, just 17 dies després de la posada en marxa d'un altre diari electrònic, aquest a nivell del Camp de Tarragona, Delcamp.cat. I aquest naixment ja esta envoltat de polítics, periodistes i societat civil tarragonina. Ha estat un juliol fructífer pel que fa al periodisme tarragoní, sobretot pels mitjans digitals. Durant l'any 2008 van neixer Reus Digital i Tot Tarragona i ara es sumen aquests dos nous mitjans.

Està clar que vivim una nova època comunicativament parlant. Aquesta explosió digital coincideix amb una crisi del paper. El febrer va deaparèixer un diari gratuït, l'Aquí, mentre que els altres tres gratuïts del Camp de Tarragona s'han fusionat en un de sol, el Més Tarragona-Reus-Costa Daurada. Dilluns el Diari de Tarragona es quedava sense director després de la fulminant destitució de Jordi Jaria i el mes de juny veiem desaparèixer l'edició impresa de la històrica capçalera -26 anys- El Pati. I no oblidem la desaparició també durant el darrer any dels setmanaris Espais 7 i Claxon.

Vivim un moment de crisi en el sector de la comunicació. Crisi també vol dir oportunitats i hi ha qui les està aprofitant, com en Jaume Garcia, en Piu Tarrassa, en Guillem Ramos-Salvat o en Sergi Zorrilla. Els desitjo molta sort en aquesa aventura i que d'aquí dos o tres anys poguem afirmar que ja estan consolidats en el panorama comunicatiu tarragoní. Jo col·laboraré amb el meu gra de sorra en forma d'articles d'opinió. Moltes gràcies per l'oportunitat que em doneu de col·laborar en aquest moment històric.

Gibraltar no és España

L’espanyolisme més ranci -el perejillero- ha tornat a treure el cap amb força després de la visita aquesta semana del ministre espanyol d’Afers Estrangers, Miguel Ángel Moratinos, a Gibraltar. I és que per a ells, Gibraltar es España. Aquesta és una d’aquelles històries que mai he pogut entendre. Des del 1713 Gibraltar està sota sobirania britànica i els gibraltarenys el que menys volen esdevenir és espanyols. La majoria volen ser independents o, com a mal menor, formar part del Regne Unit. Però el dret a decidir és un concepte basic en democràcia que la inmensa majoria dels espanyols ni entén ni vol entendre.

Igual que Gibraltar hauria de ser espanyol també Perpinyà hauria de tornar a formar part de Catalunya, com passava abans del Tractat dels Pirineus, signat menys de mig segle abans el Tractat d’Utretcht. I Ceuta i Melilla? Marroc les reclama des de fa anys igual que l’Estat Espanyol fa amb Gibraltar. Que fan dues ciutats espanyoles enmig de l’Àfrica en ple segle XXI? També han de canviar de sobirania?

Gibraltar és britànic i Ceuta i Melilla espanyoles. Aquest és el resultat de segles d’història i voler canviar-ho és obrir una caixa de Pandora que no interessa ni als defensors d’aquest espanyolisme ranci, que va aplaudir la invasió d’un illot ple de cabres anomenat Perejil l’any 2002. Quina gran operació militar!. A aquests personatges els interessa de tant en tant enarborar la bandera de la Gran España –amb Gibraltar inclòs- igual que als marroquins els va bé reclamar Ceuta i Melilla de tant en tant. És el que hi ha amics. Però això no és nacionalisme espanyol, no. Deu ser allò del constitucionalisme.

Publicat al diari digital TotTarragona

He acabat la setena temporada de 'The West Wing'

O el que és el mateix: he vist la sèrie sencera. I tinc un cert buit existencial dins meu en pensar que ja no viure noves aventures del president Bartlet i el seu equip. Com a molt, les podré reviure. Crec que The West Wing és la primera sèrie de la meva vida que l'he vist sencera. Possiblement perquè l'he vist amb DVD després de passar-me inadvertida quan la van fer en horaris intempestius a la televisió pública. Han estat molts mesos -algun any- disfrutant amb les trames al voltant del president de Estats Units i el seu equip més pròxim de col·laboradors, que treballa a l'ala oest de la Casa Blanca. Us recomano fermament que us enganxeu a aquesta sèrie que ha guanyat merescudament una pila de premis.

Als que ens agrada la comunicació política i ens hi dediquem és una sèrie més que recomanable, que ens fa passar-ho bé i reflexionar. Serveix per agafar idees fins i tot. Però també és una sèrie pels qui la política la veuen només des de la barrera o fins i tot pels qui la política no els fa ni fu ni fa. Els guions són molt sòlids i els diàlegs, genials. Podeu trobar el pack de les set temporades a un preu més que raonable.

Ho he passat molt bé durant aquests més de 150 capítols, amb un fictici president demòcrata amb el Nòbel d'Economia al capdavant, que agafa coses de Clinton però també d'altres presidents. Amb el seu cap de gabinet, que és també el seu gran amic, Leo McGarry, i l'ajudant del cap de gabinet, l'addicte a la feina Josh Limman; el cap de comunicacions i el seu ajudant, el sorrut Toby Siegler i Sam Seaborn, interptetat per Rob Love; la cap de Premsa, C.J. Creck; la primera dama, el cap de l'Estat Major, diferents vicepresidents... i molts personatges que desfilen per aquestes set temporades, que acaben amb una doble batalla elctoral èpica, primer per la nominació demòcrata i després per la presidència.

He difrutat molt i també he après molt del sistema polític nord-americà i del qual m'hem d'aprendre tant. I és que ens porten 200 anys d'avantatge. Un servidor se centrarà ara en Perdidos una altra sèrie que molts i moltes m'heu recomanat. I tanta gent realment no aneu equivocats. He vist alguns capítols i Lost té un,a capacitat de sorpresa i d'adicció elevadíssima. Resumint dos grans sèries.

Cròniques de l'altra banda (LXII):consumir i/o invertir

Enmig de l'estiu és una bona època per anar fent feina més a llarg termini perquè normalment baixa molt la intensitat de les tasques més inmediates, però, tot i que estem ja a l'equador del juliol, encara generem força informació des del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Estem preparant el darrer gran esdeveniment del curs polític, abans que Valls i la comarca se submergeixi en un mes de letàrgia vacacional gairebé total de l'agost: La XII Setmana del Vi i el Cava amb DO, del 3 al 9 d'agost, inclosa dins el Firagost. Us en parlaré la setmana que ve.

En aquest post us volia parlar de consum, de les dades que vam donar a conèixer en roda de premsa dimecres i que evidencia la gran tasca que fa la Lurdes Quintero des de l'Oficina Comarcal d'Informació al Consumidor (OCIC), un dels departaments que genera més informació, sobretot des de l'ampliació de competències a partir del febrer amb noves delegacions des de l'Agència Catalana de Consum. La ciutadania cada cop s'adreça més a l'OCIC. És una bona notícia, perquè vol dir que la gent cada cop és més conscient que poden defensar-se dels abusos d'empreses i comerços, però també és negativa perquè està clar que cada cop hi ha més problemes a l'hora de consumir.

El mateix dimecres es va fer el relleu en la presidència en del Consorci de Desenvolupament de l’Alt Camp, Conca de Barberà i Anoia en un acte en la sempre solemne i impressionant sala de plens del Consell de la Conca. A partir d'ara la presidenta és Carme Mansilla, presidenta del Consell de l'Alt Camp, mentre que la gerència recau en el tècnic de la Conca Jordi París. El Consorci, que gestiona l’Eix 4 Leader per a municipis de quatre comarques diferents, gestionarà uns 9 milions d’euros per impulsar diferents projectes en aquest territori. Aquestes subvencions donen continuïtat als programes Leader que s’havien gestionat des de l’Alt Camp i des de la Conca de Barberà i que tants equipaments públics i privats ha deixat. Una bona oportunitat pels emprenedors.

Finançament: massa previsibilitat i massa inconcreció

Ja tenim nou sistema de finançament per a Catalunya i les conseqüents reaccions de partits polítics, societat civil, experts... i la sensació que tinc és que s'està complint el guió que ens corria pel cap a molts des de fa setmanes. L'esprint final ha arribat enmig de l'estiu i en cap de setmana. Esperable, però també superable amb la sentència del Tribunal Constitucional l'Estatut. Retard de gairebé un any, passant olímpicament de l'Estatut -una llei orgànica- i desenllaç quan molta gent està de vacances. Lleig!

Les posicions dels partits polítics són més que previsibles. El PSC s'erigeix com l'eix d'aquest nou acord i el conseller Castells com el gran heroi. Inicativa ha dit un sí rapidíssim pensant ja en el Tripartit 3, l'única manera de mantenir-se en el govern. Esquerra ha buscat marcar paquet i presentar-se com un duríssim negociador, el darrer escull de Zapatero per acontentar les seves bases més rebotades amb la conjuntura política actual. CiU s'oposa amb una gran radicalitat qualificant el nou finançament d'il·legal i el PP català fa seguidisme del PP espanyol.

I a les Espanyes? Doncs comença una nova onada de catalanofòbia amb els arguments de sempre: els catalans es queden amb tot, Zapatero és presoner d'Esquerra, boicot als productes catalans... Ja cansa una mica la història i més quan són mentides flagrants. Diverses comunitats autònomes viuen d'un titànic esforç fiscal català, que suporta la política de subvenció, el funcionariat sobredimensionat i les grans infraestructures d'altres mentre aquí patim col·lapses, peatges i altres desastres. Venen mesos durs per a Catalunya. La 'Brunete mediàtica' ens bombardejarà per terra, mar i aire. Aquí si que he de fer pinya estiguem d'acord o no amb l'acord de finançament.

Per la meva banda, continuo sense entendre del tot l'acord de finançament. Intento fugir de les declaracions i contradeclaracions de polítics i polítiques, bàsicament perquè es moeuen per interessos polítics. Gran descobriment! Escolto amb atenció els economistes però tots diuen coses diferents i ni la xifra de 3.800 milions d'euros, repetida fins a la sacietat, és clara. La suma dels diners que esperen totes les comunitats autònomes de l'acord tampoc quadra. És que no acabo de tenir clar si tenim poca informació o en disposem de massa. Com deia aquell, faré allò de "wait and see".