Cròniques de l'altra banda (XXXIV)

Aquesta setmana s'ha celebrat el ple ordinari del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Els plens ordinaris es fan cada dos mesos el darrer dimecres de mes. El fet que hi hagi un govern consens fa que siguin molt àgils i ràpids. La feina es fa a les diferents comissions informatives, juntes de portaveus i comissions de govern i els plens esdevenen l'escenari on ratificar aquests acords. El del darrer dimecres va ser una mica més llarg perquè el portaveu socialista, Joan Canela, va oficialitzar que renunciava a la seva acta per centrar-se en la seva tasca a l'Ajuntament de Valls. Ja feia unes setmanes que se sabia la renúncia i que el seu lloc l'ocuparà un altre regidor vallenc, Josep Ramon Moreno.

El que si va ser una novetat és el nom de qui substituirà Canela com a portaveu del grup municipal socialista, la Sílvia Rubió, que és regidora de Vila-rodona -en la imatge els podeu veure a tots dos-. Me n'alegro que una jove política tingui a partir d'ara més responsabilitats. La proporció de dones al plenari comarcal és exageradament baixa -dos de dinou- però una és la presidenta i l'altra, la portaveu socialista. A l'Ajuntament de Valls, tot i que des del setembre ja no hi ha alcaldessa, si que l'alcalde està flanquejat per dues tinents d'alcalde. Crec que és important que hi hagi més dones dirigint administracions públiques perquè igual que són el 50% de la societat han de tendir a aquest percentatge al capdavant d'Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Governs... Això sí, sense quotes ni paritats artificials.

La setmana ha estat força intensa informativament parlant. Hem donat a conèixer els ajuts escolars. Més de 200.000 euros per ajudar a les famílies més desafavorides de la comarca a pagar els llibres de text, menjador i transport escolar. També s'han aprovat subvencions per Ajuntaments que volen millorar els seus camins municipals, vitals perquè els pagesos puguin accedir millor a les seves terres. S'ha inaugurat la nova oficina comarcal de Medi Ambient, la base operativa dels agents rurals. I més històries que podeu consultar a www.altcamp.cat

Instal·lats en l’esquizofrènia

Fa uns dies parlava amb un amic periodista que les darreres setmanes li va tocar cobrir ocasionalment la informació política de Torredembarra i qualificava la situació que viu el nostre Ajuntament d’”esquizofrènica”. La visió d’un professional de la comunicació poc contaminat pel dia a dia polític torrenc crec que és una font fiable per a demostrar que el nostre municipi segueix instal·lat en una permanent esquizofrènia que s’accentua a mesura que van caient i formant-se governs i potser serveix per a omplir titulars i pàgines als diaris però no per a millorar els equipaments i el benestar dels ciutadans.

Un jutge ha sentenciat que l’Ajuntament de Torredembarra ha d’indemnitzar amb més de 387.000 euros una empresa vinculada a la regidora d’Urbanisme del municipi per les pèrdues ocasionades per l'aturada provisional de les obres d'un edifici que feia. Els fets es remunten al 2005 quan aquesta regidora, Maria Dolors Toda, estava a l’oposició. És a dir, que els Serveis Jurídics del consistori estan preparant una apel•lació en contra de la primera tinent d’alcalde per evitar haver de pagar aquests diners o almenys reduir-ne la quantitat. En una època de greu crisi econòmica com l’actual, amb el descens en picat dels ingressos procedents de la construcció, només li falta al nostre Ajunament haver de fer front a aquesta no gens despreciable fixa. La regidora, per la seva banda, diu que preguntin a l’alcalde, com si això no anés amb ella.

Però hi ha un segon capítol. Uns dies després ens trobem un edicte al Butlletí Oficial de la Provincia en què l’alcalde notifica a la seva primera tinent d’alcalde de problemes relacionats amb una llicència demanada per una empresa seva. Potser sóc una mica simple però si jo fos el senyor Masagué hagués cridat al meu despatx la meva sòcia de govern –amb la qual es pressuposa una certa confiança- i li hagués comentat el problema en qüestió. No crec que calgui publicar-ho en un butlletí oficial. Com deia aquell “la ropa sucia se lava en casa”.

Però és que igual sóc jo el rocambolesc. Per això avisava el mes d’agost que era un greu error situar Toda al capdavant de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament, perquè té molts interessos urbanístics i immobiliaris. I de ben petit m’han ensenyat que no s’ha de ser jutge i part. Sinó acabem fent com l’expresident del Barça, Joan Gaspart, que uns dies era el màxim dirigent blaugrana i un altre dia soci. “Ara són Gaspart president. Ara són Gaspart soci”, ens deia l’amic Joan. Crec que això no és seriós.

Queda molt de mandat per endavant i situacions d’aquest tipus es poden tornar a repetir. L’actual govern està format per només nou membres mentre que vuit resten a l’oposició. Els equilibris són complicats i episodis com els dos que han passat les darreres setmanes no són gens recomanables per a l’estabilitat de l’executiu pentapartit de Masagué. Seria recomanable fer alguns reajustaments l’equip de govern però, com ja he dit abans, les peces en l’executiu torrenc encaixen amb calçador i moure-les és molt complicat. Molt.

Publicat en el número de gener del Diari de la Torre

Por a l'Índia

Avui, quan he posat la ràdio només aixecar-me, ja he vist que alguna cosa anava malament. Concretament a l'Índia. Entrevistaven l'eurodiputat de CiU Ignasi Guardans, de viatge oficial a Bombai. Parlava d'explosions, hostatges, assalts, terroristes... Ja hi tornem a ser! Des de fa ja uns anys, coincidint amb el canvi de mil·leni, cíclicament patim els sotracs del terrorisme multinacional. Ja sigui a Nova York, Madrid, Londres, el Marroc o Indonèsia. Avui li ha tocat a l'Índia. La multinacional del terrorisme -no sé si Al-Qaeda o alguna altra cosa que no ens acaben d'explicar- reparteix les seves macabres aparicions per tot el món.

El que ha passat avui a l'Índia ha estat un nou salt qualitatiu en el terrorisme internacional. Han exhibit una operativitat militar a l'hora d'executar les seves accions: una cadena d'atemptats i d'atacs contra hotels de luxe plens d'occidentals. Quan escric aquestes línies la policia índia encara està alliberant hostatges i ja hi ha un centenar de morts. Experimento sensacions semblants a l'11 de setembre de 2001, l'11 de març de 2004 o el juliol de 2005. És cíclic.

La lluita contra el terrorisme internacional sembla no avançar. A l'inrevés: s'està enquistant. De res serveixen mesures com els controls draconians als aeroports o les accions dels serveis d'espionatge occidentals. Els terroristes troben la manera de fer-se notar i estendre la por, que és el seu objectiu. S'alimenten de la pobresa, del no futur en molts països que genera un rebuig contra l'opulent món occidental. És un terreny adobat pels fanatismes religiosos i la situació continuarà igual si no hi ha un canvi real de rumb de nosaltres, l'autoanomenat món occidental, els països democràtics... El que cal és saber cap a on hem de fer aquest cop de timó, sense renunciar a la llibertat que tants segles ens ha costat aconseguir.

Que vénen els russos!

Com diria aquell, aquesta setmana s'ha posat el semen i d’aquí uns mesos volen que neixi una nova criatura: una Repsol-YPF que parlarà rus. Lukoil, una empresa russa teòricament privada, s’ha ofert generosament a comprar un paquet de gairebé el 30% de les accions dela petroliera presidida per Antoni Brufau, ara en mans de la Caixa i Sacyr. Amb aquesta operació la constructora, amb un deute de 18.000 milions d'euros, ingressaria uns diners vitals per la seva supervivència i la Caixa –que aquesta setmana també ha posat a la venda PortAventura- obtindria líquid per a finançar noves operacions.

No sóc economista però m’agrada seguir l'actualitat econòmica i en els darrers anys estic al·lucinant bastant. Encara recordo el culebrot protagonitzat per Gas Natural, Endesa i EON. L'epíleg va ser que Manuel Pizarro, el president d’Endesa que s’oposava histèricament a l’OPA de Gas Natural però acceptava gustosament l’OPA teutona, va acabar de número dos del PP per Madrid a les darreres eleccions generals. Mentre el PP defensava llavors la germanització de la principal elèctrica espanyola ara abominen d'una Repsol-YPF russòfila. Coincideixo força amb ells en aquesta segona posició. Rússia ha entrat amb molta força al segle XXI i el control dels mercats energètics és la seva estratègia per tornar a ser una superpotència. Per això els interessa controlar la principal petroliera d’un país que no importa el seu gas natural. Una “putinada” amb totes les de la llei.

Però potser pesa més salvar una constructora que ha estirat més el braç que la màniga amb el beneplàcit governamental que evitar un avanç de peó rus en el tauler de la geopolítica. Deu ser això el que Zapatero va anar a explicar a Washington el cap de setmana passat.

Publicat al diari Aquí el 24 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXIII)

Diumenge passat vaig estar a Vilabella en la presentació de la novel·la 'Rabassa morta', l'opera prima de l'Anselm Aguadé, que a més de regidor al consistori vilabellenc és professor d'Educació Secundària de Torredembarra. A l'Anselm el vaig conèixer fa ja gairebé dues dècades, quan jo estudiava setè d'EGB i l'Anselm ens donava classes extraescolars d'Informàtica. Apreníem meravelles de la programació i el processament de textos com el Logo, el Framework o el Wordperfect. Descobríem els PC, nosaltres que érem usuaris del mític Spectrum 128k. Era l'època dels 286 i els 386. Internet? CD? Llapis de memòria? Llavors eren ciència-ficció.

Però tornem al segle XXI. La Pinacoteca de Vilabella -un altre de les sorpreses que ens depara l'Alt Camp- es va quedar petita en la presentació del llibre de l'Anselm. No és un tòpic. La sala gran estava plena, amb gent dreta i els que no es cabien es repartien per la sala del costat i on podien. Hi havia professors de l'IES Torredembarra, com el Queralt l'Altemir -Ai aquell Segon de BUP!-, familiars, amics, gent de Vilabella, de l'Alt Camp... L'acte va ser emotiu i l'Anselm es va fer un fart de signar llibres. Jo ja he començat a llegit 'Rabassa morta'. Ja us explicaré que m'hsemblat quan l'hagi acabat.

D'aquesta setmana també us vola parlar de la Jornada de treball i participació del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Camp. L'acte va servir per estrenar el Centre Municipal de Serveis Socials de Rodonyà. Van venir membres del mateix ens de la comarca de la Segarra i ens van explicar la seva experiència. Ens porten força avantatge i la jornada va servir perquè els responsables polítics i tècnics de la nostra comarca prenguessin apunts. El col·lectiu de la gent gran és cada cop més nombrós i en comarques rurals com la Segarra o semirurals com l'Alt Camp, hi ha problemes als quals se'ls ha de donar solució.

Un dinar a Rodonyà mateix va tancar la jornada. Envoltat d'alcaldes de la comarca durant un parell llarg d'hores vaig poder conèixer els problemes que tenen en el dia a dia, que són molt diferents que els dels municipis més grans. Amb ells havia parlat per separat, però veure'ls intercanviar opinions sense la rigidesa dels Consells d'alcaldes et serveix per fer-te una idea del paper d'aquests batlles. L'alcalde és en aquests municipis el pol d'atracció de totes les queixes i problemes. Són batlles que compaginen la seva responsabilitat política amb la seva vida laboral. No són professionals de la política. Són el penúltim esglaó de la classe política: molta feina i poca retribució econòmica.

Ja fa 33 anys

Avui em fa una mica de mandra escriure però tinc ganes de buidar una mica el pap, pel boc gros. No espereu massa lluïment estilístic. Som 20 de novembre de 2008 i, per tant, fa 33 anys que va morir Francisco Franco. Expirava al llit un dictador sanguinari i aquesta mort donava l'estocada final a un règim antidemocràtic agonitzant. Després va venir l'"exemplar" transició, la "magnífica" transició, la "sagrada" Constitució... i des de fa uns anys els intents de recuperar la memòria històrica.

Potser perquè 33 no és un número massa rodó aquest any no hem tingut massa reportatges sobre la vida i la mort del dictador. O potser pel ridícul espantós del jutge-vedet Baltasar Garzón, que semblava que deixava de mirar cap a les dictadures argentina i xilena i se centrava en l'Estat espanyol però finalment s'ha declarat incompetent (je je je) després de comprovar que Franco està mort i envia el "marrón" als tribunals territorials.

Però aprofitem una mica l'efemèride. Tinc la sensació que les generacions que han vingut després de mi amb prou feines es poden fer la idea de qui va ser Franco: un assassí que va allargar la Guerra Civil per a practicar un brutal genocidi al bàndol republicà; un dictador que es va perpetuar en el poder gràcies a un contect internacional favorable. El seu anticomunisme va trobar aliats tan potents com els Estats Units. I va estar gairebé quatre dècades manant. Ah... i no oblidem que el seu successor com a cap d'Estat és qui ell va designar: el rei Juan Carlos. Però tenim el país que tenim.

Ben ensenyats?

Aquesta setmana passada hem viscut una nova vaga a l’Ensenyament públic català. Els mestres es manifestaven contra la nova llei d’Educació que ha començat a tramitar el Parlament de Catalunya. Les xifres de seguiment de l’aturada ballen com sempre, però les més optimistes -les dels convocants- no passen del 50%. Potser serà perquè la llei tan dolenta no és. M’he interessant una mica per les propostes que surten en aquest projecte i n’hi ha que les trobo força encertades. M’agradaria que els professors siguin avaluats. Perquè arriben a haver mestres dolents! I altres d’excel·lents! No ho sé si és la preparació o la manca de vocació, dels qui busquen una feina fixa i una bona nòmina a final de més i no els importa gaire amb quina professió l’aconsegueixen. S’ha de recuperar la cultura de l’esforç a les dues bandes de les aules. Si volem un ensenyament públic de qualitat també trobo bé que el director d’una escola tingui més poder executiu. L’assemblearisme és molt maco vist des de fora però inoperant molts cops. Em sembla malament, però, que les competències en Educació passin als Ajuntaments. Mal finançants com estan només els faltaria més feina.

L’arrel del problema de l’Educació és el gran error de fer una nova Lleis d’Educació cada cop que canvia el govern. I no sempre per millorar-la. També hem de reflexionar sobre el paper dels pares en l’educació dels seus fills i aquesta delegació als mestres de certes funcions que abans feien els progenitors. A l’escola s’hi ha d’anar sobretot a adquirir coneixements i l’educació correspon a la parcel·la dels pares. Amb el ritme de vida actual aquest equilibri és força complicat i caldria un debat molt més ampli sobre l’educació, però també sobre els horaris laborals del nostre país. I en aquest punt sempre acabem encallats. Ens en sortirem algun cop?

Publicat al diari Aquí el 17 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXII)

Dilluns vaig tornar a Alcover, el segon municipi de l'Alt Camp en nombre d'habitants. Anteriorment ja us he parlat d'aquesta vila i de com de ben organitzats que tenen els diferents equipaments i infraestructures. Ara en disposen d'un nou equipament, les noves dependències de Serveis Socials, que des de dimecres presten servei a Alcover i els municipis del voltant. Dilluns vam fer-hi una visita amb diferents càrrecs instucionals (en la imatge, un moment de la visita). També vam anar al Centre Obert, que està en funcionament des de fa gairebé dues dècades i dóna servei a una sèrie d'infants i joves de 10 a 16 anys.

L'Àrea de Benestar Social és un dels pilars del Consell Comarcal de l'Alt Camp i aquest darrer tram de 2008 està més activa que mai. Dimecres vam presentar la Jornada de treball i participació del Consell Consultiu de la Gent que es farà aquest proper dijous a Rodonyà. Des de la Segarra ens explicaran l'experiència del Consell Consultiu d'aquesta comarca lleidatada. I estrenarem el Centre Municipal de Serveis Socials de Rodonyà. També crec que és important fer aquest tipus de jornades en municipis de l'Alt Camp, impulsant la descentralització. Un altre exemple és la II Trobada de grups, associacions i joves de l'Alt Camp, que es fa dissabte que ve al Milà, un dels pobles més petits de la comarca.

I acabo parlant altre cop del tornado que va patir la comarca de l'Alt Canmp, perquè ja està confirmat que va ser un tornado. I de grau 2. Almenys ho diu el Servei Metereològic de Catalunya. Els afectats cobraran pels desperfectes causats pel fenomen metereològic, però només si tenen assegurança. Veurem com es recuperen Cabra del Camp, el Pla de Santa Maria i Sarral dels efectes del tornado. Recordo un dels veïns de Miralcamp que lamentava que ara que s'acabaven les obres d'urbanització en aquest nucli de Cabra tinguin aquest greu contratemps. I com sempre, acabem en el de sempre: els quartos.

Quatre llibres

Un dels blocaires més carismàtics de la Torresfera, en Jordi Pla, va ser el convidat dilluns a l'espai de blogs que realitzo a Ona la Torre. Va ser una de les entrevistes més interessants i entranyables de la trentena llarga d'espais que hem fet sobre blogs. El Jordi em va "retreure" que darrerament no publico massa posts sobre llibres i pel·lícules al meu bloc i que ho troba a faltar. M'ho vaig apuntar i avui repassaré quatre llibres que he llegit darrerament. I recordeu que una mica d'eclecticisme no va malamament.

Tretze tristos tràngols , d'Albert Sánchez Piñol. És un dels millors llibres de contes que llegit mai. Hi he disfrutat més que amb Quim Monzó o Sergi Pàmies. La pell freda em va sorprendre i "Pandra al Congo" el vaig trobar encara més genial. Els tretze relats curts d'aquest darrer llibre són precisos, rodons, irònics... Per assaborir-los sense presses.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Una novel·la en majúscules d'un monstre de la literatura catalana del segle XX. Va excel·lir amb les seves obres de teatre, però Segarra també ens va deixar aquesta novel·la que retrata magistralment la decadència econòmica i sobretot moral de la burgesia catalana. Vaig disfrutar molt amb aquesta novel·la de "les d'abans".

Nada, de Carmen Laforet. Em va caure a les mans mig per casualitat aquest estiu. És una novel·la cabdal de la literatura espanyola del segle XX. És curta però intensa i et transporta a una època molt trista: la posguerra espanyola. Em va deixar una sensacó estranya potser per la radicalitat de la majoria els seus personatges.

Hoy caviar, mañana sardinas, de Carmen Posadas y Gervasio Posadas. Em va permetre conèixer el món del protocol, de la diplomàcia i els ambaixadors, on no hi ha tant glamour com sembla quan veiem la Preysler i els Ferrero Rocher. L'Espanya dels seixanta, l'URSS dels setanta, la Gran Bretanya dels vuitanta a través de la vida de la família d'un ambaixador uruguaià.

On aparquem ara?

La direcció del Centre Comercial Parc Central de Tarragona ha anunciat que a partir del proper mes gener el seu pàrquing serà de pagament. Si us he de ser sincer, crec que han tardat força a prendre aquesta decisió. Des de la seva obertura, el Parc Central s’havia convertit en un aparcament gratuït per els que es mouen per aquesta zona de la ciutat. I no penso que la direcció del centre tingui ànima d’ONG -que es podria dir “Aparcament sense fronteres”- sinó que el que vol és que qui deixi el seu vehicle en el seu parquing gasti diners en el complex comercial. Reconec que he aparcat desenes de vegades en aquest pàrquing sense gastar ni un duro (ara euros) en cap de les botigues del Parc Central. En una època va ser el meu aparcament diari gratuït. I com jo, moltes persones que treballen prop d'allí. Tot això s’ha acabat.

En moments de crisi com l’actual sorgeix un altre problema per alguns centenars de treballadors d’aquella zona. Fer voltes buscant escadusseres places d’aparcament buides, familiaritzar-se amb els tiquets de les zones blaves, emprenyamentes amb les multes o rascar-se la butxaca en una plaça en un garatge privat. Tarragona té un problema greu d’aparcament: poc de barat i molt de car. Cada cop queden menys places en superficie mentre els famosos aparcaments dissuasoris-gratuïts però lluny del centre- no arriben.

Sempre ens queda l’alternativa dels aparcaments subterranis. Això si, quan toca l’hora de pagar tens la sensació de patir un atracament a mà armada i sorgeix aquella eterna pregunta: per què són tan obscenament cars els aparcaments de Tarragona? Si comparem Tarragona amb Reus, aparcar a la capital del Baix Camp sembla gairebé una ganga. Algú em dirà ara que cal que fem servir el transport públic, però això ja és una altra història. Ho deixem per un altre dia.

Publicat al diari Aquí el 10 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXI)

Quina foto més estranya que il·lustra aquest post podrieu pensa? Darth Wader llegint un diari? És una petita broma. I és que aquesta setmana hem sabut que dos periodistes que estan treballant en dos mitjans de premsa escrita passaran ben aviat a l'altra banda, la comunicació política, el que amb una mica d'humor alguns en díem el 'Costat fosc'. Continua el degoteig de periodistes que passen d'informar a gestionar la comunicació d'administracions públiques, partits polítics i empreses. Millor sou, millor horari... Ja fa temps que alguna cosa falla en el periodisme i casos com els d'aquesta setmana s'aniran produint cíclicament. És inevtable.

Ja fa mesos que jo vaig fer aquest salt. Després de més d'una dècada col·laborant i treballant en mitjans de comunicació, sobretot escrits, vaig acceptar l'oferta per engegar un departament de Premsa i Comunicació al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Des de llavors estic descobrint un món molt interessant i aprenent en nous camps de la comunicació que cada cop tenen més importància. També us haig de confessar que algun dia trobo a faltar anar a cobrir una roda premsa, fer alguna entrevista o el·laborar a base de trucades i trucades una informació que potser cap més mitjà treurà. Però són etapes laborals que has de saber llegir. Molta sort als que ara feu el mateix pas que jo vaig fer ja fa és de mig any!

Aquesta setmana he fet vacances i no us comentaré massa coses. Si que us explicaré que diumenge passat, un diumenge plujós i mandrós es va convertir en un dia intens i interessant (i de feina). Es va produir un tornado a Cabra del Camp, com ja explicava en un post anterior, i vaig haver d'anar cap aquesta localitat de l'Alt Camp. Els mitjans de comunicació van rebre informació i imatges sobre aquest estrany fenomen metereològic i fins i tot el Telenotícies Nit de TV3 de diumenge va emetre una notícia amb declaracions d'un dels afectats i l'alcalde de Cabra, Andreu Ferré. Salou i Reus -també afectats per tornados i esclafits- pesen molt però Cabra -amb poc més de mil habitants- es va situar a la seva alçada i milers de catalans i catalanes van poder veure els estralls patits en aquest municipi.

Obama: ara ve el més interessant

Barack Obama ha obtingut una victòria inapel·lable sobre John McCain i serà el proper president dels Estats Units. En el meu darrer post sobre els comicis nord-americans em preguntava sobre si el candidat demòcrata podia perdre. Estava clar que no. L'anomenat vot ocult racista s'ha demostrat que tenia un pes molt menor dels que molts auguraven mentre que Obama ha estat capaç de mobilitzar capes de a població que fins ara veien les eleccions presidencials com alienes. La participació ha estat històrica i hem de remuntar-nos al 1908 -més d'un segle enrera- per trobar una abstenció tan baixa. Recordem que la baixa participació era un dels punts més criticats del sistema polític nord-americà. Cau un nou argument del maniqueisme anti-americà.

Obama ha generat una il·lusió en una població nord-americana que ha viscut vuit anys ominosos, marcats per l'11-S, les guerres a l'Irak i l'Afganistan i la greu crisi econòmica i tot amanit amb un president més que mediocre. S'ha tornat a demostrar que quan l'economia interior va malament, l'electorat castiga el partit que està en el govern. De res li ha servit a John McCain erigir-se com un republicà "diferent". Els electors no s'han empassat aquesta imatge de "nedar a contracorrent" que ha volgut projectar McCain. Es presentava pel mateix partit que Bush. Això ha estat el que han valorat molts nord-americans. Ho ha acabat de rematar Sarah Palin, una candidata a vicepresidenta amb molts punts febles, que a mesura que ha avançat la campanya han quedat en evidència, mentre que el seu homòleg demòcrata, Joe Biden, ha estat discret o incisiu quan ha convingut.

Els republicans queden en una situació històricament complicada. Sense líder, en minoria al Senat i la Cambra de Representants i sense un rumb ideològic clar. L'escorament a la dreta dels darrers anys els ha passat factura. De les victòries pírriques de Bush el 2000 i el 2004 han passat a la debacle del 2008. En canvi, els demòcrates viuen un moment d'eufòria. Ells si tenen líder. Barack Obama ha guanyat les eleccions i està legitimat per intentar treure els Estats Units d'una situació doblement complicada. Perquè no hem d'oblidar que Obama té davant seu reptes molt importants. Primer, treure el seu país d'una gravíssima crisi econòmica. I també, primer afrontar una complicada situació internacional, amb fronts oberts a l'Irak, Afganistan, Pakistan, Iran, Rússia...

Però Obama té un segon gran repte i és administrar l'enorme il·lusió que ha generat. L'Octavi Saumell feia un interessant paral·lelisme en el seu darrer post entre Obama i l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que fa un any i mig va guanyar les eleccions municipals de forma àmplia, generant grans dosis d'il·lusió després d'una llarga agonia del govern convergent. Tantes coses no han canviat a la capital tarragonina i potser hi ha votants del PSC decebuts. Però és que ni Obama ni Ballesteros havien plantejat fer una revolució, tot i que alguns votants potser s'ho havien pensat. No vull posar aigua al vi, però Obama no és més que el nou president dels Estats Units i no un mesies. Ara li toca passar de les paraules als fets. Us sona?

El clima ens avisa

Tenim un país que no sap ploure. Aquest fet el tenim comprovat des de fa molts anys. Podem estar mesos sense veure una gota d’aigua i en menys d’una hora quedar submergits per una tromba 50 litres per metre quadrat. És una característica del clima mediterrani que tenim (o patim). Des dels anys vuitanta ha augmentat les pedregades i calamarsades que cauen arreu de Catalunya però amb l’arribada des noaranta hem assistit a l’aparció de nous fenòmens metereològics que fins llavors només veiem a les pel•lícules. El 1994 vam quedar gairebé impressionats per les imatges d’un tornado que es va passejar per l’Espluga de Francolí. Uns quants anys més tard inquietants cucurulls cada cop són menys escadussers. Aquest diumenge hem vist com a Salou volava la coberta sencera d’un pavelló poliesportiu i esclataven vidres de finestres o a Reus centenars d’arbres eren arrencats pel vent.

També Cabra del Camp, a la comarca de l’Alt Camp, han patit aquesta matinada la visita d’un fenomen metereològic que arrencat almenys un centenar d’arbres, uns quants fanals i ha fet volar teulades. A la muntanya que envolta l’urbanització Miralcamp es podien observar torres tres o quatre d’alta tensió doblegades. He pogut comprovar personalment els efectes del fenomen i el panorama era dantesc. La sensació que tenia és que pot passar a qualsevol lloc i pot fer encara més mal.

El nostre planeta està experimentant un canvi climàtic i negar-ho és d’indocumentats o d’interessants. Els fenòmens metereològics extrems, ja siguin interminables sequeres o bíbliques trombes d’aigua, cada cop són més normals al nostre país. Els qui poden s’haurien d’esforçar una mica més a posar remei a aquest canvi del nostre clima que ja veurem com acabarà. Encara hi som a temps. O no?

Publicat al diari Aquí el 3 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXX)

Als que hem crescut en una població costanera la neu exerceix una mena d'encisament quan cau per aquí aprop. És el que va succeir aquest dimecres amb una inusual nevada a finals d'octubre. La capital del Camp de Tarragona quan hi ha una nevada és Prades i les mitjans de comunicació s'afanyen a recollir imatges de la font d'aquest emblemàtic municipi del Baix Camp coberta de neu o nens i nenes construint ninots de neu a a plaç de Prades. A l'Alt Camp també va nevar aquesta setmana, sobretot a Querol, i la precaució va obligar a tornar els alumnes de secundària del municipi a casa abans d'hora.

Al migdia vaig agafar el cotxe, vaig enfilar la carretera que va des de les Pobles al Pla de Manlleu -dos nuclis d'Aiguamúrcia- i poc a poc vaig veure com el paisatge s'anava emblanquinant fins arribar a una imatge -la de dalt- més pròpia del Port de la Bonaigua que d'una carretera de l'Alt Camp. Queia aiguaneu i feia un fred de nassos però vaig disfrutar de l'embruix de la neu caient on gairebé mai cau i d'una gèlida soledat només trecada per algun cotxe escadusser que passava molt de tant en tant. A la carretera de Montagut no em vaig trobar ni un vehicle. Diversos mitjans han tret aquestes imatges que vam servir des del Consell Comarcal.

I és que un servei de premsa com el que engegat durant aquest darrer mig any ha de ser el més ràpid possible a l'hora de servir informació -la suspensió de la ruta de transport escolar número 19- i imatges -la neu enfarinant l'Alt Camp-. També hem de col·laborar amb agents socials i ecomòmics de la comarca, com la Denominació d'Origen Tarragona. Aquest mateix dimecres vam fer una roda de premsa per fer balanç de la Verema 2008 a l'Alt Camp. Van venir la tècnica de la DO Tarragona, l'Elisa Ribé, i el productor i membre de la junta directiva de la Cooperativa de Nulles Francesc Boronat per tractar aquest tema i vam aprofitar per parlar de més activitats conjuntes que ens poden afavorir a les dues entitats.

I és que costa molt que els restaurants de la comarca incloguin a les seves cartes els vins el·laborats a l'Alt Camp, cada cop de més qualitat. Hi ha molta "riojitis" i "prioratitis" però un Ipsis, un Adernats o un Mas Vicenç -com el negre del 2006 que vam beure amb uns amics dissabte passat- no tenen res a envejar a aquestes DO que compten amb més prestigi. Però com passa en tants aspectes de la vida, busquem fora i no sabem apreciar el que tenim a casa. Tenim molta feina a fer per promocionar els vins de l'Alt Camp i el Consell Comarcal allà hi serà, col·laborant colze a colze amb els elaboradors i els cellers.

Pot Obama no ser president?

Manca menys d’una setmana pel primer dimarts després del primer dilluns de novembre o el que és el mateix, el dia de les eleccions a la presidència dels Estats Units. Totes les enquestes indiquen què el candidat demócrata, Barack Obama, superarà amb comoditat el seu contrincant, el republicà John McCain. Els sondejos apunten a un mínim de cinc punts i un màxim de més de deu a favor d’Obama. La sensació és que McCain s’està enfonsant amb la seva vicepresident, Sarah Palin, lligada al peu com una bola de ferro.

El veterà candidat conservador sembla encara creure en què pot guanyar contra tots els pronòstics, i està jugant fort la carta de la por. McCain avisa que Obama és un “socialista perillós”. Socialista és al nostre país i a gairebé tot Europa una paraula normalitzada per anys de govern de partits polítis que afirmen tenir aquesta ideologia. Als Estats Units socialista és un adjectiu amb una connotació més que negativa, que recorda els règims de partit únic i en què l’economia és planificada totalment per l’Estat. Recorda la Guerra Freda, els règims comunistas. Dir comunista a agú és marcar-lo i enarborar el vot de la por.

Pot Obama perdre les eleccions? Es parla des de fa unes setmanes d’un vot ocult amb un component racista molt gran que les enquestes no poden detectar. Aquesta sembla la darrera carta de McCain per vèncer per la mínima en alguns estats on les forces entre demòcrates i republicans estan molt igualades. El mapa electoral dels Estats Units és molt clar. Les costes estan tenyides del blau demócrata i el centre de vermell republicà. Si el blau s’estén pel centre Obama arrassarà i obtindrà una victòria històrica, però si el vermell aguanta en els seus feus habituals i reté estats com Florida pot saltar la sorpresa i es pot repetir el que va passar el 1948.

Fa seixanta anys tots els sondejos donaven com a vencedor el candidat republicà, el governador de Nova York, Thomas Dewey, enfront el demòcrata Harry Truman, que havia rellevat el desaparegut Roosvelt tres anys abans. Fins i tot algun prestigiós diari -com en la imatge el Chicago Daily Tribune sostingut per Truman- donava com a guanyador Dewey i en la segona edició s’ho van haver d’empassar. Han passat molts anys però les enquestes continuen protagonitzant episodis “estranys”.

Només aquest vot ocult racista –que no en sabem el pes perquè és precisament ocult- pot provocar un miracle, que és que McCain sigui el proper president dels Estats Units. Això sí, Obama no es confia i aquesta darrera setmana de campanya s’ha gastat uns quants milions de dòlars -uns de les majors ofensives mediàtiques de la seva carrera a la Casa Blanca- en mitja hora de televisió per acabar de captar més indecisos. És indicatiu d’aquest avantatge d’Obama que tingui gairebé el doble de recursos econòmics que Mc Cain? O és un símptoma més del vot ocult de McCain, que no es manifestarà fins el 4 de novembre? Per saber-ho haurem d’esperar a dimarts vinent.

Hi ha de ser?

Aquesta setmana hem pogut assistir a un curiós espectacle. El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, s’ha dedicat a anar amunt i avall i usar més del normal el telefon amb l’ojectiu que el convidin a la gran cimera que ha de tractar la crisi econòmica i financera mundial a Washington el 15 de novembre. En aquesta gran trobada hi participaran vint països, l’anomenat G-20, i l’Estat Espanyol no forma part d’aquest selecte club. La llista inclou les grans potències mundials però també altres països com Argentina, Aràbia Saudita, Indonèsia o Corea del Sur. Són aquests països més importants que l’Estat Espanyol? Com diu el tòpic, tot és relatiu. El sistema geopolític mundial actual es va fomar a partir del 1945 i tot i que ha anat evolucionant -el G-20 és del 1999- es manté l’estructura bàsica de fa més de 60 anys. És normal que els membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU siguin els Estats Units, Rússina, Xina, la Gran Bretanya i França? I un gegant demogràfic i potència emergent com l’Índia com és que no hi és i en canvi en forma part França? Per què té el botó nuclear? També el té l’Índia. I el Pakistan també té uns quants caps atòmics. Però és que el Pakistan tampoc no està al G-20. Igual que l’Estat Espanyol.

Hem de reconèixer que a escala mundial en les darrers anys l’Estat espanyol ha pujat posicions econòmicament parlant però políticament continua tenint un paper secundari. Aznar va intentar posar-hi remei amb la foto de les Azores amb Bush i Blair –estratègia més que discutible-, però Zapatero va dinamitar-ho amb la retirada de l’Irak i ara està pagant el peatge d’aquesta decisió. Bush, amfitrió de la cimera, l’està ignorant. Veurem si a base de trucar portes i més portes Zapatero se’n surt, el G-20 es converteix en G-21 i pot explicar-hi les seves receptes contra la crisi.

Publicat al diari Aquí el 27 d'octubre de 2008

TV Mítica (XII): Oliana Molls

Parlar d'Oliana Molls és fer-ho de la prehistòria de TV3. Va ser una de les primeres (o primera) sèries de producció pròpia dirigides al públic infantil i juvenil. He recooregut a la Wikipèdia per refrescar la memòria i adonar-me que una mica gran ja m'he fet. I és que el primer capítol d'Oliana Molls es va emetre el 7 de novembre de 1985. Fa gairebé 23 anys. Aquesta mena d'Indiana Jones català -feia només un any que s'havia estrenat als cinemes la segona aventura de l'heroi encarnat per Harrison Ford- estava interpretat pel polifacètic Pep Parès, conegut després per una altra aparició televisiva mítica, "El capità enciam", i com a director de "Pirena", la cursa de trineus amb gossos.

L'Oliana Molls estava acompanyat -com no- per una noia, la Betty, en la recerca de l'Astàleg bronze una mena d'estatueta humana. La paraula astàleg no le sentit mai més a la meva vida i per a mi està lligada indefectiblement a aquest heroi nostrat. L'Oliana i la Betty eren perseguits per dos dolents bastant maldestres, "Les mans blanques", amb el seu inconfusible català accent anglès. La primera temporada va comptar amb 34 episodis que es desenvolupaven arreu de Catalunya. En recordo un que acabava amb el dit de l'estatàtua de Colom de Barcelona amputat o un altre per sota les fonts de Montjuïc. Veient ara la careta d'entrada ens semblarà una sèrie "patillera" per hem de tenir en compte que han passat més de dues dècades. A mi em sembla més aviat entranyable.

Entre el 1986 i el 1987 es va emetre la segona temporada (aquí en teniu la careta d'entrada), sota el títol de Els casos insòlits d'Oliana Molls, en què l'argument ja no era la recerca de l'estatueta sinó una estrafalària màquina que permetia fer barrabassades vàries com viatjar pel temps o canviar el clima. L'Oliana i la Betty repetien i s'incorporaven uns nous dolents, els SA, una mena d'executius malvats. Destacava la presència entre el repartiment de la torrenca Elisa Crehuet en el paper d'una veïna una mica sonada que es deia Hortènsia. Si us sentiu nostàlgics voleu seguir recordant aquesta mítica sèrie podeu trobar material al google.

Cròniques de l'altra banda (XXIX)

Esteu la Facebook? El Consell Comarcal de l'Alt Camp si que hi és des de fa uns dies. Hem decidit crear un grup en aquesta xarxa social, amb el nom d'"Amics de l'Alt Camp". Ara ha hi ha 55 persones inscrites que reben informació sobre els principals actes que es fan a la comarca i poden debatre o preguntar sobre temes que els interessin del l'Alt Camp, com per exemple el "Bus-Nit", un servei de transport nocturn per a joves, que per cert farà dues noves proves pilot aquest mes de novembre. Precisament l'Àrea de Joventut del Consell ha creat també un perfil al Facebook. Les noves tecnologies ofereixen nous canals de contacte entre les administracions i els ciutadans que no es poden desaprofitar. Esteu convidats a entrar al grup "Amics de l'Alt Camp".

Una de les activitats de la comarca a la qual hem convidat els inscrits al grup "Amics de l'Alt Camp" és la II Trobada de grups de recreació medieval de Santes Creus, que es fa aquest dissabte i diumenge. Ambient medieval al voltant del monestir cistercenc? Fa bona pinta. Hi haurà justes, acrobàcies, maxa de torxes, tendes medievals instal·lades... més de 270 persones articipants de grups d'arreu de l'Estat. La tardor és rica en activitats a l'Alt Camp.

Aquest divendres s'ha acabat el termini per a presentar al·legacions al Pla Parcial Territorial del Camp de Tarragona. El Consell de l'Alt Camp n'ha presentat sis i ha donat suport a unes quantes desenes d'al·legacions dels municipis. Altres municipis, comarques i entitats també han enviat centenars d'al·legacions. Són moltes! Alguna cosa s'ha fet malament? Ara el que cal és que des de la Generalitat s'escolti el territori.

Aquestes són algunes de les històries d'aquesta setmana a l'Alt Camp.

Ricard Maxenchs, discreció i carisma

No el coneixia personalment però la notícia de la seva mort m'ha impactat. I no no només perquè encara era jove, 54 anys. Ricard Maxenchs formava part de l'imaginari col·lectiu dels aficionats al futbol que ens vam fer grans amb el nuñisme i el cruyffisme i era (o havia de ser) un referent pels periodistes que ara estem en la trentena o la quarentena. La primera sensació que et donava Maxenchs quan el veies a les rodes de premsa o pels passadissos de Can Barça al darrera de Josep Lluís Núñez o algun dels seus directius era de discreció i d'estar sempre on calia. Ahir vaig poder sentir alguns professionals de la comunicació que elogiaven Maxenchs. Tot i que quan algú mor tothom en parla bé, amb les paraules sobre l'exdirector de comunicacio del Barça notaves sinceritat.

Ja us he dit que mai vaig el vaig conèixer personal però recordo haver-lo vist fa tres o quatre anys a l'aeroport de Barajas al costat del president d'Abertis i exresponsable del bàsquet blaugrana, Salvador Alemany. Ells i nosaltres sopaven els entrepans infectes dels aeroports. "Mira, el Maxenchs", vam dir. I és que Maxenchs conjuminava discreció i carisma. La frase amb què tancava les rodes de premsa (Alguna pregunta més? Demà entrenament a dos quarts de deu del matí) era mítica i s'ha convertit en el títol d'un programa de TV (abans un espai de ràdio) que encara s'emet (l'edició d'ahir li van dedicar a ell).

Maxenchs és un model pels que ens dediquem als que formem part d'un gabinet de comunicació. Ell va ser pioner el 1981 com a primer cap de premsa d'un club esportiu estatal, normalitzant les tenses relacions entre el club blaugrana i els periodistes. Fins el 2003 va estar al FC Barcelona en diversos càrrecs, fins arribar a director general adjunt. Amb Laporta ja no tenia lloc al club i a Caixa ha aprofitat el se talent fins que la malaltia que patia el va obligar a retirar-se fa un mes. Per a mi el cap de prema i/o comunucació ha de ser aquell que els periodistes no el notin quan no el necessiten però estigui a la seva total disposició quan en requereixen el seus serveis, al mateix temps de servir amb eficàcia total l'organització pública o empresarial a la qual pertany. Em sembla que amb Maxenchs coincidíem força. Fins a sempre, Ricard.

Aniversari 'facebookero'

Fa ja un parell o tres de mesos que vaig donar-me d'alta al Facebook. Des de de llavors he anat fent amics i amigues i ja en tinc més de mig miler. Des de fa unes setmanes comença a ser més estrany que amistats i coneguts no tinguin facebook que si que hi siguin en aquesta xarxa social. Una pregunta que sorgeix sovint al voltant d'aquest invent és: per a què serveix el facebook? Fins avui o havia aconseguit articular cap resposta massa convincent. Des d'avui us puc dir que serveix per fer una mica més feliç el dia del meu aniversari.

Avui he fet 31 anys. Des que treballo de dilluns a divendres la 'Síndrome dels dilluns' es fa notar i avui era dilluns. Però a través del facebook anava veient com de bon matí m'anaven arribant missatges de felicitació fins arribar a unes quantes desenes al final del dia. M'han fet molta il·lusió, de debò. També he rigut molt amb alguns. No us he respost personalment a tots però si que he anat penjant missatges d'agraïment i ara us dedico a aquest post, als que m'heu felicitat telemàticament, telefònicament i en persona. I als que no us n'heu enrecordat també, que a tots ens passa.

Moltes gràcies a tots! Petons i abraçades!

P.D. I estic convençut que el Facebook serveix per a altres coses. Ja jo anirem descobrint.