Arrenca la tercera temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dilluns 28 de setembre ha tornat Blogs a Ona la Torrea la ràdio municipal torrenca. Ho ha fet com una secció del magazine Ona a la Tarda. Conservem el dia i l'horari: cada dilluns al voltant de les 17:30 hores. Enlloc de l'Albert Bonet, aquest any és la Sònia Ferrer, presentadora del magazine, la veu que m'acompanya en la presentació de l'espai. Seguirem descobrint nous blogs, analitzant la Torresfera, parlant de xarxes socials com el Facebook i tractant l'actualitat d'internet. La gran novetat és que, a més de poder sentir el programa a través del 107.0 FM també podeu sentir-lo per internet al web d'Ona la Torre. També tenim un grup al Facebook amb més de 350 membres i on anirem penjant novetats i continguts.

En aquest primer espai d'aquesta nova temporada hem anat fins a Tarragona per entrevistar per via telefònica el director de Tarragona 21, un nou diari digital que va aparèixer el juliol passat i confirma el boom d'aquests tipus de mitjans de comunicació. Ha estat una entrevista amena i interessant per inaugurar la nova temporada coneixent detalls d'aquest nou mitjà. No dubteu a contactar amb mi a través del blog o del facebook per tot tipus d'aportacions i suggerències per Blogs a Ona la Torre. Ens anem sentint.

Idea empresarial!

Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet. Emprenedors de Catalunya: és el moment de fundar una empresa que tindria dues línies diferenciades de negoci. La primera seria la redacció d’informes. Està demostrat que hi mani qui mani al Govern de la Generalitat, necesiten informes i més informes, encara que siguin tan obvis com la tendència política dels principals columnistes dels diaris catalans. Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze. Negoci segur si et saps moure adequadament per aquests cercles.

Aquesta empresa ideal tindria una segona línia de negoci: l’espionatge. És un mercat en alça. A Madrid s’investiguen govern i oposició, govern d’una banda amb el de l’altra i m’atreviria que els grups de l’oposició també s’investiguen entre ells. I que dir dels diferents sectors dels partits, enfrontats mortalment! El món del futbol, com hem sabut aquest dia, és un altre filó. Espionatge, contraespionatge, auditories de seguretat –com m’agrada aquest terme-… Tan fácil d’entendre que era l’espionatge durant la Guerra Freda!!! Els bons eren l’Espantaocells i la Senyora King, en James Bond o el Michael Caine i els dolents, els russos o els alemanys de l’Est. Comunistes malavats. Ara tot això és més complicat, però més rendible i, en principi, menys perillós.

És una idea de empresa que m’ha vingut al cap aquests dies analitzant l’actualitat. N’he fet un informe i tot! Aquest projecte es podria complementar amb un restaurant d’aquests que t’atraquen a mà armada de tres maneres: el pà (el demanis o no el demanis te’l porten i et claven un euro o més per una llesqueta); els postres (boles de gelat a tres o quatre euros cada una) i la beguda, cafès i licors. En aquest restaurant es podria practicar l’espionatge o preparar els informes. Tot queda a casa.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

M'agrada Manel

Hi ha grups de música que el primer cop que en sents una canço no t'agrada, tot i que amics i coneguts es desfan amb lloances. La segona vegada no t'acaben de fer el pes. Però a l'escoltar-lo un tercer cop en comença a convèncer. I com més el sents més t'agrada. I si ho combines amb un concert te'n fas gairebé fan. M'ha passat amb Manel. El concert de Santa Tecla em va acabar de convèncer que estem davant d'un dels grans grups del moment, dels que animen el panorama musical català després del boom dels noaranta amb Els Pets, Sopa, Sau i companyia.

Manel és una proposta diferent, amb lletres originals com ho són els Antònia Font, un altre grup de referència. Tenen un so diferent, que destaca. El seu primer disc, amb un títol original que ja et crida l'atenció -Els millors mestres europeus-, és una alenada d'aire fresc en el panorama musical del nostre país. Tenen el llistó molt amunt quan es posin a fer el seu segon treball, però mentrestant disfrutarem amb el primer discs i uns concerts que et deixen molt bon regust de boca. Sinó els heu descobert, aconsello que ho feu. I si ja els teniu controlats, disfruteu.

Cròniques de l'altra banda (LXVII): La nova tele

Aquest dilluns 14 de setembre ha passat a la història com la data de l'inici de les emissions regulars del canal de televisió TAC 12. És a dir, el canal públic de Televisió Digital Terrestre (TDT) de l'espai radioelèctric que formen les comarques del Tarragonès, Alt Camp i Conca de Barberà. Des del Consell Comarcal de l'Alt Camp hem observat amb interès el procés que ha portat a l'arrencada del nou canal, impulsat per set municipis d'aquestes comarques, entre els quals es troba Valls. L'Ajuntament vallenc posa diners en aquest projecte, mentre que els consells no hi hem participat econòmicament. Cal tenir en compte que els ens comarcals disposem d'un pressupost molt ajustat per a les competències que tenim delegades.

Tot i no haver participat directament en la creació del canal TAC-12 aquestes dues darreres setmanes ja hem notat la seva presència en els actes del Consell. Han tractat la verema, amb una visita a les vinyes d'un dels productors de la comarca, i també la xerrada sobre la grip A que dimecres va fer el director dels Serveis Territorials de la Salut de la Generalitat, Joaquim Pellejà, a la sala d'actes de la seu comarcal. Esperem que en les properes setmanes el nou canal segueixi fent un seguiment de les iniciatives del Consell. Que no són poques!

El projecte d'un canal d'un canal públic de TDT a nivell comarcal és molt interessant en aquest món globalitzat però en què la informació local genera cada cop més interès. A la gent li agrada veure a la televisió les festes majors, els castells, l'equip de futbol del barri o les protestes per una onada de robatoris en una urbanització. És un gran repte per a TAC 12 cobrir les expectatives tan dels espectadors com de les institucions que hi han posat (o no) diners en el projecte. Com conec la majoria dels professionals que hi treballen crec que podrem gaudir una televisió local de qualitat. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp sempre ens trobaran disposats a facilitar-los la feina.

Grip esquizofrènica (i rendible)

La gestió de la grip A s’ha mogut des que es va declarar el passat mes d’abril entre la fi del món i l’”aquí no passa res”. Per una banda ens han espantat amb xifres de milers –o fins i tot milions- de possibles morts a causa d’un virus que muta perillosament i imprevisiblement. Però també ens han intentat tranquil·litzar assegurant que la nova malaltia és menys virulenta que la grip comuna. Les autoritats sanitàries compten una a una, de forma gairebé macabra, les víctimes mortals del nou virus, però ens adverteixen que la grip normal causa més morts. Ens inunden amb mesures preventives per no contagiar-nos d’aquesta nova grip però ens informen que podria ser que ja l’haguéssim passat i no haguéssim desenvolupat símptomes.

De tot aquest esquizofrènic procés viscut els darrers mesos hi ha una sèrie d’empreses que n’estan traient un profit econòmic. Les autoritats sanitàries recomanen rentar-nos les mans sovint. S’està gastant més sabó. Diuen que hem d’estar amb les defenses altes contra el virus. Més aliments amb vitamines. Des mascaretes ja no se’n troben. Potser al mercat negre. Aconsellen fer reunions per videoconferències. Les empreses i administracions han de comprar aquests sistemes si no en disposen. Cal desinfectar. Per tant, augmenta el costum de desinfectants. I també de mocadors de paper, d’un sol ús. Queda clar que és un virus poc ecològic.

Però el gran negoci el fan les farmacèutiques, inundant de vacunes i antivirals els governs que han de calmar una població alarmada per les inquietants notícies amb què ens inunden tots els mitjans. Però també ens arriba informacions que assenyalen aquest gran negoci de les farmacèutiques i de personatges com l’exsecretari de Defensa dels Estats Units Donald Rumsfeld o l’exvicepresident d’aquest país, Richard Chenney. Unes teories de la conspiració que troben un terreny adobat. Un servidor ja no sap que pensar després de les grans alarmes al voltant del mal de les vaques boges o la grip aviar, que han acabat en gairebé res quan hi va haver un moment que ens avisaven que causarien milions de morts. Tinc la sensació que un dia ens pot acabar passant com el conte d’en Pere i el Llop i quan vingui una pandèmia perillosa de veritat ningú s’ho creurà.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

Nervis, molts nervis a la sagrada Espanya constitucional

La consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt ha generat un greu estat de nervis a Madrid i en certs sectors de la política catalana. La participació i el resultat aclaparador a favor del sí els ha agafat amb el pas canviat. Aquestes reaccions contràries van des de la desqualificació més burda a una crida a la intervenció de les forces armades davant el “peligro secesionista”, passant per lamentables mentides. Parlen de “bufonada i xarlotada” però obren els diaris amb la consulta no vinculant i omplen minuts de ràdio i de televisió desqualificant els qui defensen el dret a l’autodeterminació. Incoherència. Arguments que cauen per si sols. En definitiva, nervis. I el primer que fa el que està nerviós és negar que està nerviós i ignorar el problema. En són exemples Zapatero, que assegura que no creu que la consulta d’Arenys es contagiï arreu de Catalunya, o el Govern català, que no es pronuncia sobre l’ocorregut diumenge a la localitat maresmenca.

Estan nerviosos perquè molts mitjans de comunicació internacional han descobert el problema nacional català i que els independentistes no són extremistas ni marginals sinó que representen almenys un 40% de la població. I això és molt. El món ha descobert que a l’Estat Espanyol no només hi ha un conficte nacional al País Basc sinó també a Cataunya. La internacionalització del problema català el preocupa molt. Estan nerviosos perquè veuen com la taca d’oli s’estén i més municipis catalans poden organitzar ben aviat consultes sobre l’autodeterminació. Estan nerviosos perquè es troben davant d’un acte democràtic i festiu d’un independentisme creixent mentre que el “no” ha estat representada per la Falange, que de democràtica massa no en té.

Estan nerviosos perquè es pensaven que amb el recent acord de finançament els catalans en tenim prou però el que realment una gran majoria del país esperem de l’Estat espanyol del qual en formem part és molt més que un maltracte constant i incompliments flagrants. I ens queda la imminent sentència de l’Estatut, que penja com una espasa de Damocles i encara pot avivar més el foc independentista quan es faci pública. Estan nerviosos perquè veuen que el poble –no la societat civil sinó el poble- va a un pas o dos més endavant que les formacions polítiques i que l’independentisme creixent és transversal i no patrimoni d’un sol partit com abans. I algunes formacions polítiques estan sabent llegir mínimament la situació la situació. Estan nerviosos perquè s’estan adonant que el sòlid edifici constitucional que pensaven tenir té al·luminosi i esquerdes cada cop més grans.

Cròniques de l'altra banda (LXVI): La vinya, en crisi

Després d'un mes de descans torno a escriure les Cròniques de l'altra banda. Encetaré la tercera temporada parlant de la Verema 2009 i introduiré com a novetat que en cada post només tractaré un tema, intentant entrar-hi més a fons. L'Alt Camp és la comarca que pesa més en la Denominació d'Origen Tarragona i hi conviuen tres DO més: Penedès, Catalnya i Cava. La vinya és, doncs, un sector important a la comarca i des de finals d'agost fins a mitjan octubre es recull el raïm. Són productors professionals però tambñepersones que treballen a un altre sector però mantenen les vinyes familiars destinant-hi temps i diners.

Des del Consell Comarcal aquesta setmana hem presentat la Verema 2009 amb la col·laboració de la DO Tarragona i productors. La qualitat de la collita serà excel·lent gràcies a les condicions metereolòiques però la collita, segons els productors, serà dolenta. La raó: el baix preu que fixen els grans el·laboradors pel raïm. Ja fa anys que els preus estan baixant mentre els costos no paren de pujar. El resultat és que cada cop és menys rendible cultivar raïm i ja es comencen a veure vinyes abandonades i aquesta tendència pot augmentar.

Els viticultors estan no només desanimats sinó emprenyats. Una campanya d'inspeccions molt exhaustiva que està portant a terme el Ministeri de Treball és la raó d'aquesta indignació. Cal perseguir els propietaris de vinyes que es beneficien de treballadors sense contracte, pagant-los-hi una misèria, però les accions del Ministeri van més enllà. Insensibles a la situació del sector i desconeixedors dels mètodes de treball s'han obert expedients perquè consideren que partir d'un nombre d'hectàrees calen treballadors. Com cada any també hi ha una persecució als familiars -joves, avis...- que col·laboren en la recol·lecció del raïm.

Un sector amb greus problemes com el de la viticultura se sent perseguit per una burocràcia totalment desconnectada de la realitat i, en canvi, les administracions espanyola i catalana no acaben d'entrar a fons a soluconar aquests problemes. No és normal que els pagesos i ramaders es manifestin cada dos per tres. I és que quan no és un all és una ceba.

Nou ridícul d'Iniciativa

Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa torna a pixar fora de test. Torna a fer el ridícul. La formació liderada per Joan Saura ha anunciat que durant l'acte oficial de celebració de la Diada Nacional de Catalunya boicotejarà l'actuació de la cantant israeliana Noa. ICV-EUiA torna a exhibir la seva pitjor cara, la de la radicalitat totalment injustificada, instal·lant-se en un maniqueïsme lamentable en el conflicte àrabo-israelià. Per a Iniciativa els israelians són molt dolents i els palestins, bons per naturalesa. Només veuen els bombardejos israelians i tanquen els ulls davant els atemptats -també amb bomba- dels palestins.

Un servidor va anar a veure actuar Noa al Camp de Mart de Tarragona. Era la segona vegada que sentia cantar en directe l'artista israeliana i mig en broma vaig dir a alguns dels meus acompanyants que no m'estranyaria algun acte de boicot pro-palestí. Afortunadament no va passar res i ser un concert esplèndid. Però no anava tan mal encaminat. He anat dues vegades a veure la Noa i gaudeixo molt escoltant-la. I aquest agost vaig disfrutar amb ella i la cantant palestina Mira Awad. Van cantar juntes al Camp de Mart. Noa i Mira han col·laborat en el seu darrer disc, Genes & Jeans, i van actuar juntes també a la darrera edició d'Eurovisió. Per tant, suposo que algun gra de sorra hi posa la Noa en buscar la pau al Pròxim Orient? Ha donat el seu suport als darrers bombardejos sobre Gaza? Intentem posar-nos a la seva pell, en un país que pateix el terrorisme. El nostre també pateix aquest problema des de fa molts anys. Però sembla que hi ha terroristes bons i terroristes dolents.

Però és més fàcil fer el numeret del pin i del boicot o assistint a una manifestació que deriva claramaent cap a l'antisemitisme més troba. És més fàcil instal·lar-se en l'odi anti-israelià i alimentar cert electorat emprenyat amb l'acció de govern ecosocialista. És més fàcil predicar aquest món de bons i dolents tan "happy flower". Amics d'Iniciativa: El món és una mica més complicat!

Arenys de Munt com a punt de partida

La II República Espanyola va arribar després d'unes eleccions locals. El primer referèndum per la independència de Catalunya també arriba impulsat des d'un ajuntament. Concretament, des del d'Arenys de Munt. Reconec que aquest plantejament serà molt discutible per a molts que el llegiu, però què voleu que us digui, aquesta Diada Nacional arriba molt més animada que les darreres, marcades per un desencís preocupant. I si ha de ser l'ajuntament d'un municipi de 8.000 habitants qui encengui la metxa, endavant.

La reacció des del Govern espanyol i ja no diguem des d'altres partits, com el PP o UPyD, està sent patètica, com sempre que se'ls planteja que Catalunya pugui decidir democràticament independitzar-se de l'Estat espanyol. I ja no parlem de formacions antidemocràtiques com Falange, aquells que la Llei de Partits no va amb ells tot i ser antònims de democràcia. Separatisme, secessió, traïció, anticonstitucionalitat, radicalitat, il·legalitat… Tots s'omplen la boca amb termes negatius i enarboren la sagrada Constitució com feien amb la creu Cortés, Pizarro i companyia quan anaven a 'colonitzar' Amèrica.

Per a tots ells, ja siguin socialistes, populars o falangistes, la independència de Catalunya és poc menys que la fi del món. I per això el govern de Zapatero s'ha alineat amb règims de gran pedigrí democràtic, com Rússia o Sèrbia, per no reconèixer la independència de Kosovo. Un ridícul espantós, fruit de la por. Doncs no! El referèndum d'Arenys de Munt és autodeterminació, és dret a decidir, és llibertat… en definitiva, democràcia. La consulta popular d'Arenys és una guspira que pot encendre un procés molt interessant. Són ja diversos els ajuntaments que volen seguir l'exemple del consistori maresmenc i convocar la ciutadania sobre seguir pertanyent a l'Estat espanyol.

I la situació actual encara és més apassionant amb la imminent sentència de Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, que pot acabar de sacsejar la consciència nacional de molts catalans i catalanes. Tot i les traves que posa i posarà l'espantat Govern espanyol i que només sap amagar-se darrera una Constitució que cada cop sembla un codi penal, esperem que el Govern de Catalunya estigui a l'alçada i el referèndum d'Arenys de Munt es porti a terme. I més tenint en compte que un dels partits que forma part de l'executiu català es declara des de fa anys independentista.

Publicat al diari electrònic Tarragona21.cat

Els Pets fan soroll (i una bona dosi de nostàlgia gola avall)

Aquest dissabte Els Pets van tocar a Torredembarra per tercer cop en dinou anys. Va ser dins de la gira Els Pets fan soroll i a la pista d'atletisme de la Unió Deportiva Torredembarra es van congregar uns quants centenars de seguidors -algun miler- de bona part del Camp de Tarragona. I havia molt bon ambient. Va ser un bon concert. Curt, com darrerament ens tenen acostumats els de Constantí, però intens i emotiu. I és que Els Pets són indisociables de l'adolescència i de la joventut de molta part la meva generació i també de les generacions anteriors i posteriors.

Els Pets van incloure en el concert torrenc un bon nombre caçons de la primera època. Alguns eren temes que feia anys que no tocaven i que et transportaven als anys noaranta, els del boom del rock català, amb el trío de Constantí com un dels grans protagonistes. Vespre sempre et remou l’interior i la festivitat de Menja avellanes i Vine a la festa (i valgui la redundancia) són molt encomanadisses. S’ha acabat continua sent, per a mi, la millor cançó composada per Els Pets. Altres temes com El Silenci criminal o Ella m’estima em van fer retrocedir gairebé dues dècades mentre, els més joves del concert feien cara de no saber si aquests eren nous temes dels Pets.

La pista d'atletisme de Torredembarra està a uns pocs metres de la pista de futbito –ara s’hi ha costruït el pavelló cobert- on l'estiu de 1990 van tocar els Pets per primer cop a Torredembarra, en un concert interminable que no vaig acabar ni de veure. Tenia dotze anys. Eren aquells concerts en què volaven preservatius inflats quan Els Pets tocaven Profilàctic, cançó de la qual aquet dissabte no es van enrecordar però que va ser l’himne d’una generació. Els Pets han anat evolucionant i a vegades sembla que siguin un grup molt diferent d’aquell rock agrícola de finals dels vuitanta tan despreciat per molts puristes de la música però que ens han acompanyat durant més de dues dècades a moltes catalanes i catalans I no serà casulaitat que portin gairebé un quart de segle dalt dels escenaris. En definitiva, un concert dels Pets de tant en tant sempre va molt bé.

Agost

S’ha acabat l’agost, el mes que demostra que el nostre país encara està encara força lluny de l’Europa més pròspera. És normal que durant el vuitè mes de l’any el nostre país es paralitzi fins a nivells tan exagerats? Per començar les administracions públiques declaren l’agost com a inhàbil. Qualsevol tràmit, per molt urgent que sigui, pot quedar tranquil·lament penjat fins ben entrat el setembre. Moltes empreses que tenen estreta relació amb la cosa pública es veuen obligades també a tancar fins el setembre i empreses que interactuen amb aquestes empreses els passa el mateix. És un efecte en cadena imparable.

La nostra vida diària també es veu afectada. Els diaris s’aprimen –algun fins i tot es deixa de publicar-se- i la programació de televisió és més lamentable que mai, farcida de reposicions i programes infumables. Fins i tot els festivals d’estiu finalitzen gairebé tots la primera o segona setmana d’agost. I la segona quinzena? I no parlem de les activitats per als infants i joves, que en la seva gran majoria tanquen paradeta l’agost i alguns pares es veuen obligats a agafar vacances per fer-se càrrec dels fills. Tampoc no et pots treure el carnet de conduir tot i que és l’època que els estudiants –l’edat en què la majoria se’l treuen- ho tenen millor per assistir a classe i examinar-se. Les autoescoles, però, tanquen.

El país funciona al ralentí i tothom fa vacances o vegeta en el seu lloc de treball navegant per internet. Excepte una minoria, els qui treballen en els serveis bàsics, que continuen fent funcionar el país, molts multiplicant-se per cobrir els que si fan vacances l’agost. Qui vol marxar de viatge troba els preus elevats perquè tothom coincideix en aquest grapat de setmanes. I hi ha qui només pot marxar en aquesta època de l’any o en els ponts, en què es produeix la mateixa inflació. Els ponts són un altre fenomen a estudiar, però ho deixarem per un altre article.

Durant l’agost, les poblacions de la costa catalana estan saturades i els serveis públics i les infraestructures no donen a l’abast. Les ciutats de l’interior queden despoblades i ofereixen una imatge de gairebé ciutat fantasma. A la resta d’Europa les vacances estan més repartides al llarg de l’any i a l’agost no experimenten aquesta ralentització tan radical. Però l’agost es manté al nostre país com el mes oficial de vacances, i sovint costa molt desmarcar-se d’aquesta institucionalització, tot i que són cada cop més els qui opten per aturar la seva activitat laboral en altres mesos de l’any. Sempre que puguin o els deixin, és clar.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

Lost, una sèrie de culte (amb raó)

M'havien parlat molt de Lost mentre estava veient The West Wing. Amics i coneguts em recomanaven apassionadament aquesta sèrie que té com a protagonistes els supervivents d'un vol transoceànic estavellat en una misteriosa illa perduda enmig del Pacífic, traduïda com a Perdidos, mentre jo disfrutava amb les aventures i desventures del fictici president dels Estats Units Jet Bartlet i el seu equip més proper de col·laboradors. Un cop acabada la setena i darrera temporada de la sèrie situada en aquesta hipotètica Casa Blanca demòcrata en els primers anys del segle XXI m'he submergit en Lost i, la veritat, haig de donar la raó als qui me l'havien aconsellat.

En el que portem d'estiu ja he devorat les dues primeres temporades i ja vaig per la tercera. És una sèrie amb una capacitat adictiva extraordinària. Et pots empassar tres o quatre capítols seguits sense adonar-te. L'arrencaa ja és espectacular, amb l'avió estavellat en una platja paradisiaca i els primers capítols ja situen el llistó molt amun, Combina molt bé l'acció amb el misteri i té uns girs en l'argument brutals. Els personatges estan molt ben definits però al mateix temps contenen clarobscurs que donen lloc a trames molt ben trobades.

Lost està a punt d'afrontar la seva sisena i darrera temporada, en què s'han de resoldre les inquietants intrigues plantejades, que impulsen els seus seguidors i seguidores a plantejar múltiples i descabellades hipòtesis per explicar l'inexplicable. Lost és un fenomen mundial i es pot trobar molt de merxandasing i fins i tot existeix un bar a Barcelona decorat amb motius de la sèrie. Una sèrie de culte (i amb raó).

Dues Torredembarres (II)

En l’article del mes passat parlava d’un moment polític actual marcat per dues Torredembarres, dos blocs polítics molt definits i amb equilibris molt inestables a causa de trànsfugues i canvis d’aliances dels grups minoritaris. Aquest “status quo” actual és fruit d’un llarg procés que arrenca el 1979 amb la recuperació democràtica. Si fem un repàs als trenta anys de la darrera etapa democràtica podem comprovar que el “leitmotiv” de la política torrenca ha estat aquesta divisió per blocs excepte en moments polítics concrets i excepcionals que han escapat dels antagonismes i de la lluita d’egos que massa efectes beneficiosos no han aportat al progrés del nostre municipi.

Retrocedim trenta anys. Les eleccions municipals del 1979 van deixar un guanyador que va ser CIU, amb cinc regidors, seguida de l’Entesa –una colició d’esquerres que incloïa el PSUC, ERC, altres partits, sindicats i associacions de veïns- amb quatre representants. UCD (2), PSC (1) i una candidaura independent (1) –que no tenien res a veure amb el GIT actual- van completar un mapa polític inicial que va donar lloc a un dels típics governs d’unitat d’aquell moment polític excepcional, amb el cap de llista de CiU, Celeste Salort com alcalde. En els següents comicis, el 1983, CiU va rendibilitzar l’alcaldia i va obtenir un regidor més, mentre que la candidatura de le esquerres quedava amb tres representants, els mateixos que PSC. Aliança Popular completava el panorama amb un dos regidor. CiU i l’Unió Progrés Municipal –la nova denominació de la coalició d’esquerres- van pactar i el PSC i AP restaven a l’oposició.

El 1987 es produeix el primer gran trencament, quan Celestí Salort no repeteix com a cap de llista de CiU i lidera la candidatura independent GIT-FIC, que arreplega tot el vot dels partits d’esquerra que inexplicablement no es van presentar. Davant dels vuit regidors independents n’hi ha quatre de CiU i un del PDP. El 1991 queda pal•lès aquesta forta divisió de la política torrenca quan cinc forces polítiques diferents pacten per deixar el GIT, la força més votada amb cinc regidors, fora del govern. Santiago Segalà es converteix en alcalde al capdavant d’una amalgama de forces polítiques que van des del PP a ERC i el PSC amb el denominador comú d’apartar el GIT de l’alcaldia com a comú denominador. És el segon gran moment excepcional de la política torrenca amb un govern d’ampli espectro idelògic.

El 1995 CiU treu un gran rendiment de l’alcaldia ostentada al costat de grups polítics amb només un regidor -i que en alguns casos van acabar trencant amb el partit que representaven- i supera el GIT (sis a quatre regidors) i pacta amb el PP, deixant a l’oposició els socis d’esquerra (ERC i PSC). L’antagonisme Segalà-Salort arriba al seu moment màxim amb forts enfrontaments, però el treball de les forces d’esquerra conjuntament amb moviments veïnals resta protagonisme als independents del GIT.

En les eleccions del 1999 CiU manté per un vot els sis regidors i reedita el pacte amb l’unic representant del PP. El GIT perd força perd dos regidors, quedant equilibrada amb ERC –ara segona força política- i el PSC. El pacte conservadr només dura un any, fins que Santiago Segalà dimiteix i després de sis mesos de negociació es crea un ampli govern format per CiU, ERC i PSC. Ens trobem davant un tercer i darrer moment excepcional de la història política recent de Torredembarra en què es crea un gran govern de deu regidors. Però aquesta etapa dura només un any i mig fins que l’agost de 2002 el PSC abandona i passa a l’oposició.

Les eleccions del 2003 marquen l’inici d’una etapa molt convulsa a l’Ajuntament de Torredembarra, amb una atomització política a causa de l’aparició de dos nous grups independents. En aquest periode de sis anys hi ha hagut tres alcaldes i quatre governs diferents i sempre amb una mínima diferència respecte a l’oposició. Els grups d’esquerra no han pactat mai amb les forces de la dreta i el GIT ha passat a ser l’àrbitre de la situació –des del 2007 amb un únic regidor i compartint aquest rol des del 2008 amb la trànsfuga socialista Laura Pradeda-.

Després de trenta anys hem vist com cada cop els governs s’han convertit en més compactes ideològicament i més minoritaris. Els periodes d’executius amplis i de concentració cada cop han estat més curts i l’últim es va desfer fa set anys. Aquesta situació política provoca que regidors independents o, com hem vist darrerament, clarament trànsfugues, fan caure governs i es crea una sensació d’inestabilitat política amb dos blocs –per una banda CiU, PP i ADT i per l’altra PSC, ERC i Alternativa Baix Gaià- que no pacten entre ells tot i que hi ha hagut força temptatives. És la configuració d’aquest sistema de dues Torredembarres, igual que a finals dels vuitanta amb la gran batalla Salort-Segala, amb forts personalismes i partits dèbils que pateixen escissions i regidors que van per lliure. Aquesta és la cultura política torrenca forjada durant trenta anys de governs democràtics.

Publicat en el número d'agost del Diari de la Torre

TV Mítica (XV): Musculman

"Sóc molt fort i el meu nom és Musculator. Menjo molta carn perquè m'agrada molt"

Aquesta cançoneta la repetíem molt l'estiu del 1991, quan TV3 emetia aquesta sèrie japonesa sobre uns lluitadors que s'enfrontaven en diferents campionats i que es veien involucrats en aventures cada cop més complicades. El protagonista era Musculator, un freacky de grans dimensions, i els seus amics -com el Terriman- enemics. Si de l'estiu de 1990 en recordo molt les aventures de Songoku lluitant contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella -amb les aturades pels flaixos informatius sobre la invasió de Kuwait per part de l'Iraq-, el del 1991 empalmàvem Musculman i Bola de Drac. La televisió de tarda, ja fos després de la platja o la piscina, era sinònim de dibuixos animats japonesos.

Musculman tenia una careta d'entrada molt enganxosa -comproveu-ho- i una barreja d'èpica i comicitat molt ben lligada. No crec que arribés al nivell de Bola de Drac, però ens va fer passar un bon estiu i inici de primer de BUP. Divuit anys després, pel Facebook encara corren grups inspirats en Musculman. És uns de les sèries d'animació mítiques emeses per TV3 i que gairebé dues dècades després, enmig de les vacances estiuenques ve molt de gust recordar per aquesta generació que ja hem arribat o estem arribant a la trentena.

Samuel Eto'o: dos gols, dos 'Champions'

Amb la idealització que caracteritza el pas del temps crec que és d'aquesta manera com hauríem de recordar el pas de Samuel Eto'o pel Barça. En les cinc temporades que va vestir la samarreta blaugrana, el davanter camerunès va guanyar dues Copes d'Europa i va ser capaç de marcar un gol en cada una de les finals, convertint-se en el primer jugador de la història barcelonista a aconseguir-ho. És una simplificació del davanter africà vestit de blaugrana, perquè ha significat molt més. Minuts abans de l'inici del Barça-Manchester City, del Gamper 2009, em ve de gust reflexionar sobre el pas d'Eto'o pel Barça i us convido també a fer-ho.

Samuel Eto'o va ser, és i serà un jugador polèmic, egoïsta com tots els grans golejadors mundials. Però també carismàtic, magnètic per a molts. La seva relació amb amb els companys de vestidor ha estat complicada i tampoc no ha estat molt fluïda la seva connexió amb l'afició, que li ha reconegut la seva qualitat golejadora però li ha trobat a faltar l'aura dels grans mites del barcelonisme. Ha estat protagonista de declaracions incendiàries i en la celebració del Triplet històric del 2009 hem pogut veure gestos que denotaven que la seva etapa al Barça se li acabava.

Eto'o ha marxat en el moment ideal del Barça, després d'una temporada en què ha renascut després d'un estiu en que ja el donaven per mort com actiu blaugrana. Ronaldinho no va aconseguir-ho. Ha donat els seus millors anys al Barça i el club barcelonista li ha permès convertir-se en una estrella mundial. Ha marcat gols, molts gols, tot i que la seva obsessió amb el gol no li ha permès assolir títols inividuals -pitxixi, Bota d'Or-. Però el futbol són títols col·lectius i Eto'o ha estat protagonista d'anys darats pel Barça. El punta africà ha aconseguit també un contracte multimilionari amb l'Inter de Milà, on amb Mourinho a la banqueta, intentarà situar-lo en l'elit europea, on fa dècades que n'està apartat. El trobarem a faltar a Can Barça? Com sempre, si la pilota no entra alguns s'enrecordaran d'Eto'o. Sort Samuel! Excepte quan juguis amb el Barça, és clar.

Descobriment suec

Ningú no ho ha vist és el llibre d'una jove escriptora sueca Mari Jungstend que mig per casualitat em va caure a les mans. L'he llegit amb el regust encara dels dos primers volums de la trilogia Millenium i abans d'afrontar el darrer lliurament d'Stieg Larsson. El llibre de Jungstend m'ha agradat força. L'he trobat una novel·la negra molt cinematogràfica i que crea una atmòsfera molt atraient a l'illa sueca de Gotland, amb uns personatges molt ben definits. Manté un ritme narratiu que t'enganxa fins el final de les 300 pàgines. Us la recomano.

Des de l'any passat hem estat molts els que hem descobert la novel·la policiaca nòrdica que alguns ja han tingut la sort d'assaborir de de fa anys. La trilogia de Larsson ha estat un èxit de vendes i de crítica de forma merescuda. M'hi vaig resistir força, fins i tot arribant a fer-ne una mica de bandera, però he acabat donant la raó als qui m'ho havien recomanat. A partir d'aquí estic estirant la corda i estic descobrint grans autors i bones novel·les. Tinc pendent llegir alguna cosa de Mankell i alguna altra història que ja us aniré explicant. I, és clar, disfrutar de La reina en el palau dels corrents d'aire. Deu n'hi do quin títol però!

Cròniques de l'altra banda (LXV): Vins, caves, castells i Mossos

Valls es va convertir durant dos dies -4 i 5 d'agost- en la capital del camp català amb l'organització de la Firagost 2009, que ha combinat negoci, festa i reivindicació en un moment complicat pels pagesos i pageses, pels ramaderes i ramaderes a casa d'una urbanitis que oblida el sector primari. Des del Consell Comarcal hem col·laborat en la Firagost amb la XII Setmana de Promoció dels Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO. El showroom del dilluns passat, a carrec d'Elisa Ribé, va ser un èxit, amb molta participació d'aficionats del món del vi. Hem començat a pensar ja en quines millores introduïem l'any vinent. Cal un espai més gran, però també introduirem altres novetats. Hem de començar a treballar després de les vacances.

Dimarts, just enmig de la Firagost, vaig tornar pujar al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera, un dels grans descobriments que he fet a l'Alt Camp. Ho vaig fer doncs d'un Patrol dels Mossos d'Esquadra, però no anava enmanillat, sinó acompanyat per la cap del cos policial a l'Alt Camp i la Conca de Barberà, Maria Antònia Bardina, i el cap de seguretat ciutadana a la zona, en Xavier Baeza. A més de Selmella vam visitar el Castell de Saburella (en la imatge), en el terme de Querol, envoltats sempre per una fresqueta revitalitzadora. L'objectiu era que els Mossos coneguessin els castells i els robatoris i expoliacions que pateixen aquests monuments de gran valor patrimonial.

Vins i castells: dos grans potencials per a l'Alt Camp, complements ideals per als calçots i els altres castells. Des del Consell hi estem donant impuls i de cara al nou curs polític n'intentarem donant una mica més, coordinant-nos amb els ajuntaments, entitats i altres administracions. En seguirem parlant, doncs.

TV mítica (XIV): La família Robinson

La família Robinson és una sèrie indisociable dels estius de finals dels anys vuitanta, en aquelles tardes de la segona cadena de TVE plena de continguts infantils. La reemetien any rera any i mentre berenàvem pa amb xocolata, amb el sorollós vetilador posat, gaudíem les aventures d'aquesta família suïssa perduda en una illa del Pacífic sur. Mentre devoro capítols de Perdidos, la sèrie d'aquest estiu per a un servidor, recordo aquesta sèrie japonesa que guarda alguns -només alguns, és clar- punts en contacte amb aquest fenomen de la televisió de principis de segle XXI.

En aquells estius de fa dues dècades en què el DVD no existia i els canals de TV els comptàvem amb els dits d'una mà ens ho passàvem bé amb una sèrie hereva de Heidi. El pare de la família Robinson recordava l'avi de la Heidi amb uns anys menys, amb aquelles veus potent i una bonhomia a vegades pesada. Els seus tres fills eren tot un univers propi. El fill gran, que volia ser pianista i estava bastant frustrat a l'illa. La filla mitjana, la Flor, era la gamberra i mantenia una certa ensió sexual amb un noi negre també perdut a l'illa, que acompanyava un vell capità. Després hi havia el fill petit, que es feia un fart de córre, i la mare, una mica bleda. Cinquanta capítols on passava de tot, amb l'illa deserta -o no tant- de teló de fons.

El sistema polític municipal, en crisi

Una de les reformes polítiques que urgeix més en el nostre país és el sistema que regeix les eleccions municipals. Crec que hauria de ser prioritari dins d'una Llei electoral catalana que ara sembla que se'n vol acelerar l'aprovació. Fa la impressió que aquesta llei només es fixa en les eleccions al Parlament. Fent un repàs només als dos anys i escaig que portem de l’actual mandat veurem moltes situacions d’incongruència greus en política amanida amb dosis de transfuguisme certament preocupants.

Un cas destacat és el de Roda de Barà, on el PSC governa actualment en minoria amb només cinc dels tretze regidors del ple municipal. El mandat va començar amb un govern CiU-PP, però en només tres mesos els populars van canviar de preferències i van pactar amb els socialistes. El PP va tenir un any l’alcaldia i, quan va haver-hi el relleu amb els seus nous socis, el pacte es va trencar. Però els socialistes continuen governant, aferrant-se a l’alcaldia, tot i que l’acció de govern està més que bloquejada per la força que té l’oposició.

De colors polítics no n’entén aquest guirigall polític municipal i Salou ha viscut un dels episodis polítics més kafkians, amb els socialistes aquest cop com a víctímes, junt amb el cap de llista de CiU, que va veure fa uns mesos com una moció de censura impulsada per la direcció convergent nacional l'apartava de l'alcaldia que en poques setmanes havia d'assumir de mans del seu homòleg del PSC. Fer alcalde el cap de FUPS va ser el preu a pagar per Convergència -no Unió, que resta a l’oposició- per aquesta OPA amistosa que té per objectiu absorbir aquest grup independent i presentar-se junts el 2011.

Trànsfugues que han canviat governs n’hem vist a Constantí, Torredembarra o la Pobla de Montornès. I trobarem més exemples. Nouvinguts i veterans de la política, que no els ha calgut liderar cap llista sinó ocupar-ne un lloc sovint discret, de vegades amb el cartell de 'gran fitxatge independent', han estat capaços de fer caure alcaldes i governs. Els partits s'han queixat quan eren les víctimes o han callat i han arribat a justificar l'injustificable quan eren ells qui passaven del govern a l’oposició. Hem viscut plens on es votaven mocions de censura molt tensos i la frustració s'ha imposat entre molts militants i simpatitzants de les formacions apartades del govern. La majoria dels votants s'ho ha mirat amb indiferència, com si acceptessin que aquests dobles salts mortals són els tripijocs inherents de la política.

Cal estudiar a fons el sistema polític que regeix les corporacions municipals per trobar mesures correctores que evitin aquests espectacles força lamentables que només fan que augmentar el descrèdit de la classe política. Ha de ser un debat obert, sense tabús de cap tipus. Llistes tancades desbloquejades o obertes, comicis a doble volta, elecció de l'alcalde i els regidor en paperetes diferents… Aquests canvis constants i bloquejos de l'acció de govern que provoca el sistema actual el que fan és afectar el desenvolupament i el progrés dels municipis que els pateixen.

Publicat a Tarragona 21 el 3 d'agost de 2009

Cròniques de l'altra banda (LXIV): Descobrint l'Esglesia de Sant Joan

La presentació d'un conveni entre el Consell Comarcal de l'Alt Camp i la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls permetrà que aquesta església rebi 18.000 euros en trees anys per a les seves obres de restauració i conservació, que ja fa una dècada que duren. També m'ha permès descobrir la bellesa arquitectònica d'aquesta esglesia, que té un punt en comú amb el Consell, ja que és la que centralitza els serveis de la resta de parròquies de la comarca. Divendres vam anar amb un company del Canal 45 a gravar imatges de l'església i vaig poder conèixer els racons del temple de la mà d'un improvisat guia, alguns amb un encant especial. Una grata sorpresa. Si podeu, visiteu-la.

Estem al mig de l'estiu però en el Consell Comarcal continuem treballant en diversos fronts. Aquesta setmana també hem presentat el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, que s’afegeix als ja existents de qualitat d’ambient laboral al Consell. Ens convertim d'aquesta manera en un dels primers consells comarcals a tenir un document d'aquest tipus.

El Consell Comarcal rep contínues visites de persones i entitats i la majoria de vegades aprofitem per fer-los un recorregut per la sau. Són instal·lacions noves i molt funcionals. És la nostra millor targeta de presentació. Dimecres ens van visitar l'associació Porta Oberta, que aplega persones amb malalties mentals i familiars. Li van fer una entrevista a la presidenta comarcal per a la seva revista, No som diferents, i vam buscar, maneres de col·laborar. Tenen ganes de fer coses i, a més, en un terreny on cal actuar-hi.

També dimecres es va portar a terme el ple comarcal ordinari, amb diversos temes sobe la taula que van arribar preparats per a la seva aprovació després de la tasca de les comissions informatives. Va ser el dia que va presentar la seva renúncia com a conseller Ramon Banach. Era conseller des del 2003 i a finals del mes de juny va assumir l'alcaldia dAiguamúrcia, tasca en la qual es centrarà a partir d'ara i podrà comptar amb totel suport del Departament de Premsa i Comunicació del Consell. A partir de setembre tindrem una cara nova al ple comarcal.