Des que tinc ús de raó política he vist baralles cícliques mes o menys fortes entre Unió i Convergència. Aquest matrimoni que dura des de fa gairebé trenta anys torna a patir una crisi. Tinc sensació de déjà vu. Altre cop sembla, però, que estem davant de la mare de totes les crisis i alguns analistes fins i tot s’atreveixen a preveure un divorci més o menys llunyà. Interessa als dos partits partir peres i anar per separat? La baralla dialèctica està pujant de to i el líder d’Unió ha clavat un cop de puny sobre la taula i ha deixat en suspens que encapçali la llista al Congrés. Mas intenta treure ferro i torna a proposar la fusió, una operació que Unió i Duran mai han volgut.
Força militants convergents aposten clarament per la separació i et diuen en privat que d’aquesta manera es demostraria empíricament el pes real del seu soci, una formació que té des de fa temps el cartell de partit de quadres. I és que hi ha ferides molt profundes dins de CiU. Una és el bloqueig dels democratacristians al relleu en l’alcaldia de Tarragona mig mandat, que hauria permès a Joan Aregio consolidar-se com a alcaldable de la federació el 27-M. No farem política-ficció però les coses podrien haver anat per uns altres camins.
Què passarà amb CiU? Els convé continuar amb aquest matrimoni de conveniència. Almenys a Convergència. Si Unió opta pel divorci estic segur que es tornarà a casar. Caldrà veure si els propers dies s’imposa el seny o la rauxa.
Article publicat al diari Aquí el 19 de setembre de 2007
14 comentaris:
CiU és una marca acreditada a la societat catalana i al món polític català i espanyol. Fins fa uns pocs anys la figura de Jordi Pujol ha assumit i sumat les dues formacions polítiques, CiU era "Convergència" i les adhesions eren "convergents" sense dilucidar si CiU era CDC més UDC o simplement era CDC.
Ara Mas és el cap visible, el President, de CDC i, com a tal, és comboiat per la lleialtat sòlida dels votants simpatitzants o adherits al partit, raó que explica, en gran part, que a les dues últimes conteses electorals nacionals CiU hagi estat la formació que obtingué més escons l'any 2003 i més vots i més escons l'any 2006. Potser Duran, a partir del 2000, covà la idea legítima i versemblant que ell seria elegit successor de Pujol, cregué haver fet i tenir mèrits suficients per a ser-ho, però no en tenia prou als ulls de CDC.
Som a l'any 2007. Els colors del temps són diferents, la societat catalana és una societat del segle XXI i l'exercici de la política no es pot regir per les normes i rutines de fa 30 anys. Les ideologies del segle XX necessiten renovar-se, re-crear-se. Mas planteja a CDC i a la societat catalana reformular el "catalanisme", refundar-lo i amb ell refundar, si cal, el partit nacionalista.
Duran rebutja el canvi que no li ha estat consultat, l'adequació, el naixement de quelcom nou fonamentat en allò que l'abans ens llegà de perdurable. Ho ha dit clarament, amb posat seriós, emprenyat, a tort i a dret : no defensarà un bloc nacionalista a les Corts espanyoles ni l'acceptarà al Parlament català, no treballarà per la independència nacional, se li'n fot la sobirania de Catalunya. No vol treballar o habitar un espai polític en què es trobessin liberals, sociodemòcrates o marxistes al servei de Catalunya (amb qui, doncs, voldria treballar pel país?). No acceptarà la proposta d'en Mas.
I fa una doble amenaça : no ser el candidat de CiU a les properes eleccions espanyoles i seguir mantenint l'existència de CiU. Un oxímoron polític, un doble salt mortal amb red per a esmorteir la caiguda, una manera personalista d'entendre la política.
La partida de pòquer ha començat, ha despertat l'interès del carrer i dels partits polítics : Duran i Mas hi aposten fort, les cartes són les de la baralla - no n'hi ha d'altres. Si les apostes són fules, ambdós protagonistes perdran una bona part de la seva credibilitat davant de la societat catalana. Si Duran manté l'aposta, cal que Mas contesti l'envit i que guanyi la jugada i la partida.
Val la pena analitzar una mica què està passant al principal grup de l'oposició, a Catalunya (més atent als seus problemes que en els del país... esperem que no ens hi arrosseguin), , segurament, necessitaríem un espai i temps que ara no tinc. Resumeixo el que jo penso. Opino que hi ha factors molt diversos, relacions personals massa gastades incloses, que per mi conflueixen en la crisi del model pujolista i la seva incapacitat per ser superat per un nou paradigma. La crisi, que pren els primers símptomes a les eleccions autonòmiques de 1995, quan CiU perd la majoria i l'oposició d'aleshores s'uneix per fer Reventós President del Parlament, escenificant la diversitat del país i un cert cansament de la fórmula fins aleshores imbatible (caldria analitzar a banda sobre les causes d'aquest cansament). La seva necessitat de política d'aliances, amb l'acord del Majestic l'any següent repetit el 2000 amb un Aznar sense necessitat de pactes, fan la resta.
La irrupció de Maragall (és a dir, un PSC fort i a per totes), la substitució de Pujol per Artur Mas a la direcció de CiU, la pèrdua del Govern de la Generalitat (i la seva posició d'interlocutor privilegiat del Govern de l'Estat), els fets de Montilla i un mapa polític català més complex, deixen la coalició amb tres punts crítics:
el lideratge: malgrat el que diguin, ara veiem clarament que és un punt crític
el projecte: exactament quina ideologia té CiU?
i l'estratègia: sense aliats, sense full de ruta, basat excessivament en el tacticisme
D'aquí vénen els diversos fronts oberts d'avui, oberts i ben oberts als ulls de tothom:
el qüestionament de Mas que hi ha darrere els moviments de Duran (o viceversa)
la dificultat d'oferir un perfil ideològic clar en algun dels segments polítics de Catalunya: entre el sobiranisme d'uns pocs (això sí, amb molts manifestos) o el catalanisme de la majoria, entre el centre-dreta de Duran i el poti-poti dels altres...
i, finalment, el fracàs d'entrada de la proposta de la casa comuna, a la que no s'apunta ni el soci.
Que consti que no ho dic per criticar el principal adversari parlamentari del PSC, crec que és bo per al país que els partits mantinguin perfil, lideratge i estratègia: ajuda els ciutadans a situar-se i, de fet, a establir conjuntament mecanismes bé de desencontre o bé d'encontre, de causa comuna més que de casa, que deia Obiols.
La desorientació i el malestar de la militància de CDC és arreu.
A l´ Torre que vam viure una mini-crisi entre els dos socis abans de les Municipals que també contenia alguna part important d'aquest debat, potser un pèl massa silenciada (tacticisme: són conegudes les simpaties progresistes-soberanista del candidat Masa...
En fin es millor callar i esperar.
El Sr. Duran Lleida demostra que el matrimoni amb CDC ja no rutlla. Els membres de la parella del binomi ja no gaudeixen convivint junts en la llar política i s’estan plantejant seriosament fer repartiment de béns o millor dit de vots i cadascú viure pel seu compte.
Què en pensen de tot això els seus fills o millor dit les joventuts nacionalistes dels dos partits? quina pensió o quin llegat els donaran?.
De fet, quan les coses es tornen insuportables en la convivència sempre és millor la separació que arribar a la violència dialèctica, que últimament es pot veure a CiU en forma de retrets constants i mutus.
Penso que el Sr. Duran no tolera ser vianda de segon plat i molt menys no poder ser algun dia ministre del govern espanyol, somni que no pensa deixar de complir, peti qui peti, i mani qui mani, ja sigui el PP o el PSOE.
Doncs ja no hi ha res més a dir Sr. Duran ha estat un plaer treballar plegats durant tants anys i ara bon vent i barca nova, que segur que pretendents en el partit popular no n’hi faltaran.
D'un i do la "parrafada" anònim (els tres, ja que dedueixo que son el mateix), sembla que estàs posat en el tema, vas bastant sobrat, potser i formes part i ho vius des de dins?
"Si Unió opta pel divorci estic segur que es tornarà a casar."
Què vols dir?
Els de CDC,estan convençuts de que la situació política de l'estat els afavoreix, està clar el desgast de Rodríguez Zapatero i també que el PP no sortirà tant beneficiat com per tenir una majoria absoluta.
El més probable de les properes eleccions espanyoles (s'avancin o no a la tardor) serà una situació de empat tècnic entre el PSOE i el PP, i la maquinaria de CDC treballa en aquest sentit, saben que tant uns com els altres els vindran a buscar i els esperen amb gust i ganes.
Si el PSOE els vol, hauran de parlar de Catalunya i del incompliment de l'acord de la Moncloa entre Mas i ZP, que garantia a CiU governar la Generalitat.
Si pel contrari, els vol el PP, li recordaren el memorial de greuges que els populars els hi han fet, i per tant els populars s'empassaran tot el que han dit i més.
L'única preocupació de les ments pensant de CDC, són els seus companys d'UDC, la deriva personal de Duran i els seus "boys" els trenca l'estratègia, les ànsies de poder i de Ministeri de Duran i Lleida els hi comporta debilitat en l'estratègia treballada per la seva factoria .
La possibilitat de trencar la coalició torna estar a sobre la taula de CDC, en aquests moments el cost seria ínfim, els estudis electorals que tenen a sobre la taula situen la possible pèrdua de vots en una xifra irrisòria, i pel contrari seria una jugada de fermesa que sens dubte els hi obriria la porta a altres enteses a Catalunya.
Querido Jordi, no llegara la sangre al rio, los matrimonios por intereses, son los que mas duran.
muchos besitos
coi ... que feien puenting ??? ... salut
Jo crec que tot depèn del PP. De si guanya, de si perd i , sobretot, del to que vulgui donar a la campanya. Vaja, que si Rato i Gallardon tenen camp per córrer, se'ls dóna joc i poden arribar a influir de veritat en la direcció del PP veurem maniobres descarades d'apropament de Duran Lleida. I ves que Piqué no faci de mestre de cerimònies. No és descartable, aleshores, que el flirteig entre CDC i ERC es faci molt més evident.
Les opcions a Catalunya es reduirien a quatre: Un partit, PP +UDC+alguns de C's i alguns de CDC (Joan M. Nadal per exemple) , és a dir conservadors, liberals, democrata-cristians, tots autonomistes de pro. Un partit nacionalista clarament sobiranista (CDC + ERC + alguns maragallistes com Xavier Rupert de Ventós) amb liberals i socialdemòcrates. I la resta, un PSC escongit, socialdemòcrata clàssic, temptat pel populisme i una ICV a remolc, com sempre.
Naturalment no hi ha temps, però la meva bola de cristall em diu que en el proper cicle electoral ...
Jordi Roca,
Hi ha un comentari posterior que ja parla d'aquestes hipotètiques segones núpcies d'Unió. En podríem dir la via alemanya o la navarresa.
Aquesta setmana toca mirar-se el melic. Sorpresa i estupefacció en el si de CDC per la situació inverosímil i feixuga a la qual ens ha endut Duran. Les seves declaracions ens han portat a punt d’inflexió en la trajectòria vital de la Federació. Sobren motius per generar un debat que plantegi el futur de CiU o el futur de Duran, però malauradament les discrepàncies han sorgit en un moment on s’albirava un futur esperançador. Ara mateix el germà petit ha desafiat el germà gran en un intent egocèntric, i aquesta pugna de tensions fratricida apunta cap a un final tràgic. Mas exigeix que sigui Duran el que rebel·li el seu futur com a candidat a les estatals, i aquest exigeix que primer CDC exposi el seu projecte de futur amb un accent catalanista més marcat. Sent realistes cada dia que passa és més complex trobar una conciliació en aquest estira i arronsa. Les enquestes auguren que Duran com a candidat podria obtenir un màxim d’11 diputats un més que actualment que en el cas que ZP repetís resultat (això sembla); sumaria 176 diputats: una majoria suficient per formar govern més l’input que suposaria per el nostre país, Catalunya, ser determinantíssims al govern d’Espanya. Tot i així està estudiat que algun altre candidat podria obtenir millors resultats que Duran, un símbol al meu entendre d’una vella guàrdia que obstaculitza la renovació verídica i eficaç que ja fe temps que encapçalat CDC per la seva part. Convergència sempre s’ha caracteritzat per ser un partit que fa les coses ben fetes, amb constància, rigor i serietat. Un partit que no ven cortines de fum per ocultar una acció governativa nefasta com la del Tripartit, que no es sent identificat amb la política de pedaços de Montilla. Per tant jo estic segur que el desenllaç d’aquesta història que estem vivint no serà un espectacle de circ com ho va ser el govern de Maragall. Malauradament, molt em temo que Montilla & Company SA ja s’estan fregant les mans perquè estic segur que van respirar alleujats quan van escoltar les declaracions de Duran; de totes maneres la incompetència governativa no és pot ocultar darrera un argument tan pueril. Si ens hem d’amputar un peu per renéixer com l’au Fènix; i si això és el millor per Catalunya, no tinguin dubte, lectors que no ens tremolarà el pols. A diferència d’altres, nosaltres sí que sabem que estimem, som conscients de per què hem de lluitar i a més estem preparats per fer-ho.
El que passarà no ho sé perquè es un tema que s’haurà de parlar en el si de la federació, però si que es palpa dintre les bases de CDC, un malestar important, i es reclama que es realitzi d’una vegada per totes la fusió o la separació, (això no es podrà aguantar per molt de temps més). Sembla la crònica d’una mort anunciada, i esperem que sigui el menys traumàtica possible, i que amb la refundació de CDC tothom es trobi a gust.
Tinc molta confiança en la casa gran del nacionalisme, de la quan potser Duran no se sumarà, o si......, però en tot cas molta gent d’unió es podrà sumar sens dubtes.
La cosa continuarà com fins ara. L'enèsim aplaçament d'un trencament anunciat.
Cíclicament la mateixa cançó: molt soroll per a res.
Publica un comentari a l'entrada