.jpg)
La carrera professional, sobretot en el periodisme, està formada per etapes, i en els últims anys n'estic travessant una en la qual reconec que surto poc al carrer i passo la gran majoria d'hores davant de l'ordinador. I quan deixo la redacció és sovint per anar a fer un cafè o un dinar amb cert polític o cap de premsa, participar en una tertúlia o fer alguna entrevista. Té la seva part positiva però també la negativa. En la dècada i escaig que porto treballant en aquesta professió he hagut de xafar molt de carrer i "xupar-me" moltes rodes de premsa. Ara es veu que toca fer-ho menys.
Però aquest dijous una sèrie de casualitats han fet que em trobés enmig d'un tema d'aquells que feia temps que no tractava: un incendi. Només han cremat 14 hectàrees, però han estat al costat del polígon petroquímic i enmig del novembre, dos circumstàncies que el fan més noticiós. He deixat el cotxe aparcat a Camp Clar, he creuat la carretera i m'he apropat on hi eren els bombers. Allà he pogut fer unes fotos prou interessants abans no s'amagués el sol. Passejant-me enmig dels bombers i gairebé tocant el foc (no eren els incendis de Califòrnia o Grècia, que quedi clar!) vaig buscar la millor imatge. I demano perdó per un cert intrussisme professional perquè jo no sóc fotògraf, tot i haver publicat ja unes desenes de fotos en premsa.
Els periodistes som uns personatges força especials (i ho dic amb tota la humilitat). Treballem més hores que la mitjana dels treballadors i en horaris sovint incòmodes per conciliar amb una vida familiar o simplemment per gaudir dels amics i d'una mínima vida social. I els sous són baixíssims. Recordem que la gran majoria som llicenciats i hem hagut de passar quatre o cinc anys a la Universitat, amb algun màster i tot, invertint temps i diners. Però ens agrada molt la feina que fem. Almenys en el meu cas.
Un periodista ha de ser curiós: buscar les claus de la notícia o la millor imatge per il·lustrar-la. Tot això és fa molt difícil amb la majoria de les empreses de comunicació actuals, que volen molta producció (quantitat per davant de la qualitat) amb els mínims costos. I les facultats de Periodisme vinga a produir llicenciats. Hem de pagar un peatge en forma de salaris baixos i un horari laboral sovint interminable per treballar en el que ens agrada? Com deia aquell: Reflexionem-hi.
4 comentaris:
Querido Jordi, hay muchas profesiones jodidas y cada uno de nosotros, pensamos que la nuestra es la peor. Desde los quince años, la fotografia, el vidio y la infografia ha sido mi pasion. Son muchas veces las que he pensado, coger la maquina y un buen objetivo y largarme donde estan los famosos y obtener esa foto que te pagan bien.. pero nunca lo he hecho; De todas formas siempre puedes obtar a la profesion de politico, tienes preparacion, solo te hace falta que le pongas un poco de geta y a vivir que son cuatro dias..No te desanimes, que algun dia, tendras tu recompensa. besitos
Tens tota la raó. El que passa és que moltes vegades som els propis periodistes els qui ens perjudiquem. A qui no li han dit mai la mítica frase "ja te'n vas?" si algun dia plegues abans de les nou de la nit? Mentre hi hagi segons quines persones (no és el teu cas) coordinant, no solucionarem el problema. Actualment, només intenten putejar a tothom per igual i no intentar que tots visquem una mica millor.
un bon reporter ha de sortir a buscar la noticia i aixó és l'ànima de tot bon periodiste, quedar-se devant de l'ordinador a buscar al google ja ho faig un servidor i milions de persones
salutacions
Tinc una estranya malaltia. Patisc des de fa ja uns quants anys la situació d'uns sous baixos, uns contractes que no cobreixen totes les hores que faig, ingratituds diverses, menyspreu per part de la classe política, mala reputació social, pressió per traure contínuament bons temes... I a pesar de tot això m'agrada el que faig. M'encanta trepitjar el carrer, des de la rutinària roda de premsa a la particularitat del tema que és només teu, i, sobretot, m'agrada tractar amb la gent. Amb gent interessant, òbviament.
Coincidisc amb l'Octavi en això que diu que de vegades hi ha persones que no tenen molt assumit el significat del terme "coordinació", i que més bé estarien agranant els carrers o netejant banys. A banda dels comportaments despòtics del "Ja te'n vas?" que cita. Però fa encara més mal la putada que ve del propi company 'trepa' que només sap que fer la vida impossible a qui pensa que li podrà fer ombra (o que, sense proposar-s'ho, el deixarà en evidència com a mediocre).
Quan algú esdevé rata de despatx, corre perill de perdre contacte amb la realitat. El mateix que passa amb tota aquesta gent que només acabar els estudis es tanca en les facultats i que després es dedica a dir com s'han de fer les coses sense tindre'n ni idea.
Salut! I que visca la professió!
Publica un comentari a l'entrada