Ja està confirmat que Zapatero i Rajoy s'enfrontaran en dos debats els dilluns de campanya electoral. Serà el que s'anomena cara a cara, amb només dos dels candidats a la presidència del govern. Alguns dirigents polítics com Gaspar Llamazares, líder d'Izquierda Unida i candidat a la presidència del Govern espanyol, han posat el crit al cel. Jo sóc favorable a aquests dos debats a dos. És evident que només hi ha dues persones que tenen possibilitats -excepte algun tsunami polític- de ser el president espanyol la propera legislatura i és lògic i just que puguin confrontar els seus programes, idees i projectes a la televisió amb només un moderador pel mig.
L'actual sistema tendeix a una bipolarització només alterada pels partits nacionalistes no espanyols. El "sorpasso" que intentava Julio Anguita i Izquierda Unida els anys noaranta ja és història i la formació ecosocialista té una posició molt minoritzada al Congrés a causa del sistema polític espanyol. Ens trobem amb la paradoxa que les formacions nacionalistes i IU poden ser decisives a l'hora de la formació d'un nou govern. Però no poden aspirar tenir el seu cap de llista a la Moncloa. Estem davant d'unes eleccions a dos nivells, bipolaritzades però amb un factor de correcció important.
Les eleccions generals espanyoles no tenen un cara a cara presidencial des del 1993, quan Felipe González i José María Aznar es van enfrontar en un doble debat a Antena 3 i Telecinco. Mentre un Aznar més reparat va imposar-se en el primer cara a cara a un Felipe una mica sobrat, en el segon el candidat socialista es va preparar a fons i va derrotar el líder popular. Finalment Felipe González va guanyar les eleccions i va formar govern amb el suport de CiU i PNB i descartant Izquierda Unida.
El 1996 no es va repetir l'enfrontament González-Aznar i és que el líder popular tenia un avantatge clar que no podia posar en joc en un debat contra el carismatic candidat socialista. El mateix li va passar el 2000 contra Almunia i el 2004 a Rajoy enfront Zapatero. Aquest 2008 tenim un empat tècnic amb un petit avantatge socialista i un bon paper en el debat pot reforçar o canviar tendències. I acabo recordant que del cara a cara més famós de la història ja en fa 48 anys i va enfrontar John Kennedy i Richard Nixon el 1960. Una barba mal afeitada del candidat republicà -això almenys semblava- i la telegènia del demòcrata van decantar els comicis cap a Kennendy. Podeu veure un reportatge al bloc de Carles Blanco.
2 comentaris:
definitiu tenim només dos partits com a USA, com que cap dels dos tindrà majoria, els altres que els hi girin l'esquena a l'hora de pactar, però ja se sap con tal de manar vendrien a la seva mare
salut
En lo bàsic per garantir la unitat d'Espanya, la sacrosanta unitat, vaja el PPSOE hi combrega, no?
Publica un comentari a l'entrada