Cròniques de l'altra banda (LIV): Al voltant d'una taula / El Màgic Andreu, en plena forma

Setmana molt intensa al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Vam começar dilluns amb una jornada de formació per a periodistes que vam organitzar junt amb la Cambra de Comerç i Indústria de Valls. Al volant d'una taula vam parlar i debatre d'infraestructures, indústria, logística i comerç. Una experiència força enriquidora. Dimarts vam desplaçar-nos al Pla de Manlleu, nucli depenent d'Aiguamúrcia i que limita amb el Baix i l'Alt Penedès. Una verdadera subcomarca que engloba també part dels termes municipals de Querol i la Juncosa de Montmell, aquesta darrera població del Baix Penedès.

En un post anterior ja us havia parlat de l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu, que a més de fer un vi excel·lent, el Nou de +500, tenen ganes de potenciar turísticament la zona i des dels Consells de l'Alt Camp i el Baix Penedès hi col·laborarem. Al voltant d'una taula vam començar a cercar idees i projectes. Queda molta feina per fer, però les ganes i el compromís hi són. Us recomano una visita a aquesta racó desconegut de l'Alt Camp i el Baix Penedès. Costa una mica arribar-hi a través de carreteres comarcals, però val la pena pel seu paisatge i els productes que s'hi poden comprar (pa de llenya, embotits, vi...). En seguirem parlant.

Dimecres vam presentar en roda de premsa l'Oficina Comarcal d'Habitatge i la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica. I dijous va arribar el torn de la segona conferència del I Cicle de Xerrades del Consell, amb el Màgic Andreu parlant de Magiateràpia i fent alguns trucs amb el seu estil inconfusible. El Màgic Andreu, descendent de la localitat de Bràfim, a l'Alt Camp, és un d'aquells personatges polifacètics i que formen part de l'imaginari de la meva generació. La sala d'actes del Consell es va omplir i ens ho vam passar molt bé, encara que també ens va commoure la feina de Somriures sense fronteres.

Dos anys del Saló dels Penjats

El 8 de maig de 2007 va aparèixer un nou blog en la incipent tarracosfera. Amb un post que portava per títol ‘Ballesteros cobra més que Aregio’ debutava El Saló dels Penjats i començava una aventura que va durar amb prou feines un any. L’ascens va ser molt ràpid, arribant fàcilment a una mitjana de 400 visites diàries i puntes de 800. Del Saló dels Penjats se’n va parlar molt en els ambients periodístics i polítics tarragonins. Tenia la gràcia de ser un blog anònim i amb autors coneguts al mateix temps, amb un grup d’una trentena de periodistes que signaven (o no signaven, depèn com es miri) cada un dels posts que apareixien.

Ara no descobriré res si us dic que vaig ser un dels membres més actius del Saló dels Penjats. Tampoc inventaré la sopa d’all si us parlo de pressions molt fortes, de nervis, trucades i “tocs d’atenció”. El Saló era un espai de llibertat que va incomodar a molta gent i més en un moment preelectoral com aquell. Els comentaris van ser sempre molt més polèmics que els posts. Es va abocar molta bilis a través dels comentaris i possiblement no vam saber regular aquesta mala llet, que era fòrania al col·lectiu impulsors, sempre molt anàrquic. La moderació dels comentaris va ser un dels grans debats tan dins del col·lectiu d’autors del Saló com des de fora. Recordo una interessantísima jornada al Col·legi de Periodistes, però no vam arribar a unes conclusions clares. No hi hem arribat tampoc ara. És l’etern debat.

La decadència del Saló va ser molt ràpida, amb un descens agut de posts (també de la qualitat, perquè negar-ho), visites i comentaris. Alguns dels autors vam plegar perquè vam passar al sector dels gabinets de comunicació, una norma no escrita que impedia seguir formant del col·lectiu. El Saló dels Penjats va ampliar el seu radi d’acció amb la incorporació de periodistes reusencs, amb l’anomenada Galeria dels Monstrus. Però aquesta “ampliació” no va fer resorgir un blog que es va anar apagant. Si entreu al blog, trobareu aquest darrer post, com si el temps s’hagués aturat.

El Saló va durar un any i quatre dies. Però quins dotze mesos!!! Suposo que com més temps passi més idealitzarem aquella aventura. Pot sorgir un altre Saló dels Penjats? Potser en aquest segon aniversari de la seva aparició és un bon moment. L’herència d’aquest blog ja històric va ser l’aparició de nous blogs i que va fer aficionar a moltes tarragonines i tarragonins a navegar en aquesta tarracosfera que continua evolucionant amb propostes molt interessants. Però jo continuo trobant a faltar el Saló.

Frau electoral a Euskadi (i III)

Aquest dimarts vivim el darrer acte d’un dels fraus a la democràcia més flagrants de la història. Però és que al mateix temps vivim una de les operacions potencialment més contraproduents de la política espanyola de les darreres dècades. Patxi López s’ha recolzat en els vots del PP basc per accedir a la lehendekaritza, però no ha incorporat cosellers populars al seu govern. Un executiu , per cert, que li ha costat Déu i ajut completar-lo, recorrent als famosos independents. López ha enarborat la bandera del diàleg, d’acabar amb ETA i allò que queda tan maco de “ser el president de tots” deixant a l’oposició el partit més votat, el PNV, i provocant una divisió profunda de la societat basca més que mai en dos blocs.

No oblidem però que els resultats electorals que han permès l’ajustada majoria PSE-PP estan adulterats per una Llei de Partits que margina un tant per cent molt important de la població basca. L’elecció de Patxi López està deslegitimada d’arrel. Els socialistes s’han lliurat als braços del PP, del qual depenen ara per mantenir-se en el govern i amb el qual només els uneix l’objectiu de dessallotjar el nacionalisme basc de la lehendekaritza. Potser algún il•lús pot pensar que el PP li ha lliurat un xec en blanc al PSOE, però del que es tracta realment és d’un caramel molt verinós. Tinguem clar que només una tercera part dels parlamentaris bascos -25 de 75- són socialistes i els 13 escons populars són vitals enfront els 35 que sumen els nacionalistas bascos.

Però és que el verí d’aquest pacte pot arribar a Madrid, a la Carrera de San Jerónimo. Zapatero ha fet emprenyar CiU i ERC, amb el BNG ja no hi ha l’objectiu comú de la Xunta i amb el PNV també s’obre un periode d’hostilitat absoluta. El president espanyol cada cop està més aïllat al Congrés i el “talante” potser li va servir en la primera legislatura però en aquest segon “round” tots ja saben de quin peu calça el president espanyol. Zapatero té la sort que el PP és incapaç de tirar endavant una moció de censura i el que ha d’aconseguir és quadrar el joc d’equilibris que fins ara li ha funcionat. Però potser arribarà un moment que quadrar el sudoku en què s’ha convertit la política espanyola no li serà possible.

I, per acabar, el pacte entre el PSOE i el PP a Euskadi enterra totalment aquell eslògan de “Si no vas, ellos vuelven”. Si tan malvat és el PP, com és que els socialistes hi pacten al País Basc? I el PSC també rep. Ara dimonitzaran tan els passats i futurs pactes entre CiU i PP? En dies com avui és quan me’n recordo del gran Ramon Barnils, quan deia que entre els dos grans partits espanyols no hi ha diferències. Almenys en el cas de lluitar contra els que ells anomenen “nacionalismes perifèrics” es posen d’acord ben ràpid.

El 2-6, entre la història i la justícia

El que hem vist aquest dissabte al Santiago Bernabeu ha estat molt gran. Com diu el tòpic que no deixa de ser veritat, fins que no hagin passat uns dies no prendrem consciència de veritat de la dimensió històrica d'aquest partit. Ens hem de remuntar al 0-5 del 1974 -35 anys!!!- per trobar una golejada tan gran dels blaugrana a Chamartín. Hem disfrutat molt aquestes darreres hores, amb celebracions al carrer incloses. No hem celebrat encara el títol de lliga -hem d'esperar que les matemàtiques facin el fet- sinó que hem celebrat que s'ha fet justícia. Una proposta basada en la vulgaritat futbolística i l'èpica de l'anomenat 'Espíritu de Juanito' ha estat derrotada sense miraments per un futbol-total que es recolza en el talent i la humilitat.

La maquinària mediàtica blanca havia creat durant mesos una història fictícia, d'una remuntada èpica, que ha estat desenmascarada en el moment just i de la forma més radical i dolorosa. Es veien a un punt i ara n'estan a set quan només resten dotze punts en joc. Però és que a nivell futbolístic el Real Madrid està a una divisió diferent que el Barça. El que aquest cap de setmana estem celebrant els barcelonistes és que s'ha fet justícia en un món del futbol en què no sempre és així. Recordem que la Holanda dels anys 70, la mítica 'Taronja mecànica' no va guanyar cap títol.

Ena queda encara molt camí per recórrer en aquest mes de maig frenètic. Cal rematar la lliga, superar la muralla defensiva del Chelsea i jugar una final de la Copa del Rei contra un rival que hi posarà el coll. I si triomfem a Stamford Bridge encara ens restarà la final de la Lliga de Campions a Roma. Passi el que passi, siguin un, dos o tres els títols blaugranes, aquesta temporada haurà estat històrica, amb molts partits per recordar gràcies a una aposta sincera d'un tècnic novell per a un futbol d'equip i d'atac. Molts ens hem reconciliat amb el Barça i el futbol gràcies a Pep Guardiola, una gran plantilla i també a en Joan Laporta.

Cròniques de l'altra banda (LIII): El turisme com a prioritat

El turisme ha estat la temàtica de la roda de premsa d'aquest dimecres a Consell Comarcal de l'Alt Camp. Vam fer la compareixença a l'acabada de decorar oficina del Servei Comarcal de Turisme, que per cert ha quedat molt bé amb una colla d'imatges de la comarca. Vam parlar de la primera edició del Curs d'informadors de l'Alt Camp i de la VI Jornada de Turisme Rural. De la primera activitat n'han de sortir els encarregats fer visites guiades i explicar els monuments -per exemple el Castell de Saburella, en la imatge- i espais destacats de la comarca i la segona ha de servir perquè els empresaris i treballadors dels allotjaments rurals de la comarca siguin els primers informadors dels visitants que arriben a l'Alt Camp.

Tenim potencialitats turístiques molt importants a la comarca. Ja us ho he dit altres cops. Potser l'Alt Camp queda eclipsat per pols amb tanta atracció com la Tàrraco Romana o PortAventura però s'han de saber vendre els atractius: la Calçotada, els cellers modernistes, els castells de la Marca Hispànica, les Muntanyes de Prades, el senderisme, les vinyes, l'escalada... Hi ha de tot. Potser ara ens falta vendre-ho una mica millor.

El vi és un dels grans atractius de la comarca i l'enoturisme ha de ser un dels eixos per atraure turistes. Dimecres hi havia Consell d'alcaldes a Nulles i abans d'abordar els diferents punts de l'ordre del dia vam poder fer una visita guiada pel magnífic celler modernista dissenyat per Cèsar Martinell i provar tres vins el·laborats per la Vinícola de Nulles. Jo continuo quedant-me amb el blanc, però el rosat i el negre també són interessants. Ja teniu una raó per visitar la comarca.

Els pressupostos i el pàrquing

Escric aquestes línies sobrepassat l’equador del mes d’abril i l’Ajuntament de Torredembarra encara no ha aprovat els pressupostos per aquest any 2009. Hi ha algunes poblacions –poques- del país que estan en la mateixa situació però es tracta de localitats on, per exemple, hi ha governs en minoria. Aquest no és el cas de Torredembarra on hi ha més regidors a la banda del govern que a l’oposició. Ens han dit per activa i per passiva que està sent molt complicat el·laborar els pressupostos municipals a causa de la situació econòmica actual. És veritat que l’Ajuntament torrenc havia viscut uns anys de bonança econòmica gràcies als ingressos procedents d’una etapa de construcció massiva i el refredament del darrer any del sector ha fet reduir dràsticament els ingressos municipals. Toca cordar-se el cinturó i el·laborar uns pressupostos restrictius.

El govern torrenc actual està format per cinc forces polítiques diferents i potser en aquesta circumstància podem trobar la raó d’aquest endarreriment cada cop més injustificable. Cada regidoria aspira a tenir el millor pressupost possible a costa d’una o unes altres i les friccions hi són en un equip de govern amb uns equilibris complicats. Quan aparegui aquest article suposo que els pressupostos s’hauran aprovat.

El Pàrquing de Filadors és un dels grans temes de debat municipal del moment. El govern Masagué ha optat per aquesta obra pública per aprofitar l’anomenat Ajut Zapatero però són moltes les veus, tant des de l’oposició política com entre la ciutadania, que consideren que s’hauria d’haver triat un altre tipus de projecte. M’incloc en aquest grup. Crec que hi ha moltes altres actuacions més prioritàries que un pàrquing subterrani, que, a més, genera molts dubtes.

Primer cal complir els ajustats terminis marcats pel Govern espanyol perquè sinó es pot perdre la subvenció. L’experiència demostra que un pàrquing saps quan el comences però no quan l’acabes i d’exemples en trobem diversos ben a prop nostre. Les presses mai són una bona consellera i tenim l’exemple de la peatonalització del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font. Es va voler córrer perquè les eleccions estaven allí mateix i el bunyol va ser de campionat. Amb el Pavelló Poliesportiu va passar tres quarts del mateix.

Però un cop triada l’obra, cosa que li toca al govern, comencen a sorgir problemes. Els tècnics municipals de la taula de comntractació apostaven per un projecte i els representants polítics per un altre. La raó és que el projecte guanyador donarà feina a més habitants de Torredembarra que l’altra, en concret llegeixo que 40 enfront de 8. A priori pot semblar una bona decisió, però recordem que aquesta feina només durarà nou mesos i després què? No seria més interessant invertir en formació perquè aturats del sector de la construcció s’adaptin a altres sectors productius? Algú creu que la construcció arribarà d’aquí a uns anys al nivell d’aquests darrers anys? Aquest però, no és un problema de Torredembarra sinó general del país.

Potser sóc una mica escèptic i em podeu qualificar d’insensible amb les quaranta famílies dels qui treballaran en la construcció del pàrquing però a mi m’agrada mirar més a llarg termini i no posar pedaços, que és el que acaba sent el Pla Zapatero: pa per avui i qui sap si gana per demà si la recuperació de la crisi és més llarga del que els més optimistes auguren.

Publicat en el número d'abril del Diari de la Torre

Descoordinació?

El dia de Sant Jordi vam decidir dinar i passejar per la Rambla Nova per gaudir d’aquesta festivitat tan emblemàtica. Vaig arribar al migdia i vaig intentar la proesa d’aparcar el cotxe gratuïtament, una tasca cada cop més utòpica. La meva sorpresa va ser que als pocs carrers relativament propers a la Rambla Nova estava prohibit estacionar-hi vehicles per uns suposats treballs de neteja. Vaig decidir no temptar la sort -o la grua-, tot i que hi havia conductors que ho feien, i deixar el cotxe en un pàrquing, conscient que quan em toqués pagar experimentaria aquella sensació “’atracament a mà armada” cada cop més familiar, preferible però a la petita (o no tant) crisi econòmica en què et submergeix una actuació de la grua municipal contra el teu cotxe.

Vaig enrecordar-me dels familiars dels responsables d’aquesta decisió de fer coincidir la Diada de Sant Jordi amb la Diada de la Neteja de carrers. Sant Jordi és un dels dies de l’any que la ciutat de Tarragona rep més visitants, la majoria dels quals venen en vehicle privat, i se suprimeixen desenes de les poques places d’aparcament gratuïtes que hi ha a la ciutat! Aquests treballs de neteja no es podien fer el 22 o 24 d’abril, per exemple? Quina ment preclara de la Casa Gran de la plaça de la Font se havia ocorregut maltractar d’aquesta manera els qui volien disfrutar del Sant Jordi?

Potser no hi ha descoordinació sinó que es tractava de reinvertir l’estalvi del 10% en la compra de llibres en els aparcaments subterranis de Tarragona. Ho podrien haver explicat abans. Per cert, si busquen algú que vulgui cantar “a capella” la cançó promocional dels Jocs del Mediterrani que m’ho diguin perquè en podria ser capaç. Mentre dinàvem en la terrassa d’un dels restaurants del tam final de la Rambla Nova, una pantalla que promocionava la candidatura tarragonina –la qual té tot el meu suport- repetia fins a la sacietat la cançó. Són detalls que enfosqueixen un dels millors Sant Jordi que he viscut a Tarragona.

Publicat al Tottarragona el 26 d'abril de 2009

Cròniques de l’altra banda (LII): Quan comunicar és molt fácil

L’havia vist diversos cops per televisió cuinant les seves receptes i l’havia escoltada en entrevistes a la ràdio. Però aquest dimecres passat va ser el primer dia que la vaig veure en directe. I em va impressionar per la seva gran capacitat de comunicació. Reconec que no sóc massa aficionat a la cuina i no passo de plats bàsics per afrontar el dia a dia sense floritures, però la presentació del llibre “Els millors plats de l’Àvia Remei. Trucs i recomanacions”, publicat per Cossetània, a l’Hotel Class Valls, em va deixar enganxat a la cadira escoltant la intervenció d’aquesta dona que transmetia una gran vitalitat pels anys que deu tenir.

Us recomano, si en teniu l’ocasió, escoltar en directe la Remei Ribas. És una delicia escoltar les seves recomanacions i sobretot les seves anècdotes, explicades amb una naturalitat absoluta. En cal tant aquesta naturalitat i claredat a l’hora d’explicar les coses, sobretot per part dels portaveus d’institucions o d’empreses. Les capacitats comunicatives de l’Àvia Remei són innates. No ha rebut cap seminari ni ha participat en cap jornada sobre comunicació. Altres han assistit a una colla d’aquests cursos i la millora és difícilment perceptible.

Canviant de tema, aquesta setmana hem presentat les Colònies d’Estiu 2009, en què hi podran participar 45 nens i nenes de l’Alt Camp, i hem donat a conèixer dades sobre turisme a la comarca aquesta Setmana Santa. Tot i el mal temps i la crisi econòmica, a la comarca hem aguantat el tipus, tot i que sap greu aquest descens lleuger però imparable de visitants del Monestir de Santes Creus, un espai que s’ha de conèixer pel seu simbolisme però també per la màgia que transmeten els seus murs. Aneu-hi i gaudiu de l’audiovisual i les visites guiades. I recordeu que podeu completar la visita a Poblet i Vallbona de les Monges. Conegueu la Ruta del Cister, que tan lluny no ho teniu.

Epíleg: Sant Jordi ha de continuar sent un dia laboral

Us imagineu que avui, 23 d’abril de 2009, hagués estat un dia festiu? Doncs que la Rambla Nova de Tarragona, les Rambles de Barcelona o la plaça del Pati de Valls haurien estat mig buides. Amb el bon temps que ha fet i amb quatre dies de Pont per en davant, haurien estat moltes les persones que haguessin marxat de mini-vacances qui sap on. I és que en aquest país som així, ja sigui l’1 de Maig, l’11 de setembre, Tots Sants o el Pont de la Inmaculada Purísima Constitució. La gràcia de la Festa de Sant Jordi és que és un dia teòricament laboral però que ben segur és dels menys productius de l’any, excepte pels floristes i els llibreters. Els catalans i catalanes tenen ganes de disfrutar del dia del seu patró al carrer envoltats de llibres i roses.

Quan aquests darrers mesos milers d’amics del Facebook em demanaven que m’unís a la causa que Sant Jordi esdevingui un dia festiu, ho rebutjava. L’11 de setembre és la nostra Festa Nacional, la de la reivindicació de país, de nació, el dia que recordem que fins el 1714 vam per un país indepedent i només per les forces de les armes ens van poder sotmetre després d’una heroica resistència. És aquell dia que des del Govern i el Parlament s’organitzen actes solemnes, de declaracions sovint grandiloqüents. Sant Jordi és una altra història. És una explosió ciudadana de joia –m’ha quedat una mica queco-, amb els carrers plens de gent comprant llibres –sí, una part important és l’únic dia que ho fan- i roses.

Aquest Sant Jordi 2009 ha estat dels millors dels darrers anys, amb una climatologia molt bona, potser una mica massa de calor. He passejat per Valls, Tarragona, Torredembarra… M’han regalat llibres, roses i altres presents que m’han fet feliç. A nivell personal estic molt content de les desenes de persones que m’han felicitat. El primer Sant Jordi amb Facebook ha estat brutal. Un allau de missatges També els SMS i el correu electrònic m’han donat més d’una alegria. I, en persona, que sempre és més bonic. I si no us n’heu enrecordat no passa res.

Com em deia un amic en un missatge: “Ha de ser maco pensar que en el teu dia tothom s'ho passa pipa”. M’agrada dir-me Jordi..

Moltes gràcies a tots!!!

De la moció de Salou

Salou està visquent amb molta intensitat la primera moció de censura de la seva història. La maniobra política és realment “kafkiana” si tenim en compte que quan faltaven dos mesos perquè el seu cap de llista es convertís en alcalde de Salou, la direcció nacional de Convergència impulsa una moció de censura per fer fora l’alcalde del PSC i situar en l’alcaldia el candidat d’un altre partit, el FUPS. I a més ho fa acompanyat de FUPS i el PP però sense comentar-ho ni a Unió ni amb el comitè local de Convergència.

Mire’m-ho, però, des d’un altra angle. El que fa amb Convergència aquesta moció és una OPA amistosa a la FUPS per presentar-se conjuntament el 2011 i reforçar la seva posició a la capital de la Costa Daurada. El peatge és renunciar durant aquests dos anys a l’alcaldia i cedir-la a la llista més votada. Es tracta però, d’una moció cuinada des de les direccions nacional i tarragonina sense comptar amb el comitè local convergent. Els dirigents de CDC han de tenir en compte que en política, sobretot la municipal, dos i dos rarament fan quatre.

També hem vist l’alta crispació que ha creat aquesta moció de censura, amb manifestació multitudinària inclosa. Dins de Convergència i Unió també ha causat una tempesta important. El cap de llista de CiU, Salvador Pellicé, no donarà suport a la moció i quedarà a l’oposició, igual que la regidora d’Unió. Només el segon de la llista nacionalista, Marc Montagut, considerat per molts com un traïdor, estarà en el nou govern. Hem vist anònims i pancartes molt dures. Les ferides són molt profundes i costaran moltíssim de cicatritzar.

Una moció de censura sempre és necessària i legitima pel que la presenta i antidemocràtica i il•legítima pel que la pateix. Els partits polítics reaccionen d’una i altra manera depenent del bàndol en què es troba. Qui és el trànsfuga a Salou? Pellicé que no obeeix a la direcció nacional del partit pel qual es va presentar com a cap de llista o Marc Montagut que signa una moció en contra de l’opinió del comitè local del seu partit? Com he dit abans, dependrà del bàndol en què es trobi qui opini sobre el tema.

“Per fer una bona truita s’han de trencar primer els ous”, em comentava un dirigent de Convergència en referència a la moció saluenca. Té raó. Però li vaig respondre que han de saber comunicar molt bé una maniobra política com aquesta. Costarà molt de lligar aquesta truita i no en sabrem el resultat fins el 2011. Llavors seran les urnes qui dictaran sentència a través de la majoria silenciosa que no va ni a manifestacions ni s’apunta a cap grup al facebook.

Publicat al diari Tottarragona el 19 d'abril de 2009

Un nou llibre de Jordi de Manuel

Vaig descobrir Jordi de Manuel l'estiu de 2006 amb l'Olor de la pluja i en el meu blog ja us n'he parlat un parell de cops, el segon amb la publicació d'El raptor de gnoms. Aquest 2009 De Manuel ha publicat Mans lliures, una barreja de novel·la policiaca i thriller polític. El protagonisme el comparteixen el carismàtic i entranyable inspector Marc Sergiot -que apareix també en les dues novel·les anteriors- i un candidat a la presidència de la Generalitat que és assassinat durant la campanya electoral. Aquest candidat, Roger Mesalles, té moltes possibilitats de guanyar els comicis i un dels punts del seu programa és un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. I el pelen.

Un bon argument que se situa l'any 2014, aquesta data cada cop més mítica i que pot produir una gran decepció el 2015 si els qui defensen que Catalunya a de fer un gran salt cap a la sobirania plena coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, que va representar la desaparició de les seves institucions polítiques, no estan a l'alçada. Però tornem a la nova novel·la de Jordi de Manuel, biòleg, professor i escriptor i a qui considero un dels meus grans descobriments literaris del panorama català dels darrers anys. Mans lliures us divertirà i us farà pensar una mica, que ja convé. No l'anuncien dia si dia no a la televisió i la ràdio però el nou llibre de Jordi de Manuel (en la imatge) és una bona tria per aquest Sant Jordi.

Cròniques de l'altra banda (LI): A les fosques

Dimecres va ser un dia molt estrany al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Els amics d'Endesa (FECSA no existeix) van tallar la llum durant cinc hores a la zona on s'ubica el Consell i van avisar tothom menys nosaltres. A les vuit i cinc minuts van deixar-nos a les fosques i la previsió era que la llum tornés a les dotze. Quatre hores en què ben poca cosa vam poder fer. I és que depenem tant de l'electricitat. Fins moments com aquells no en prens consciència de veritat. Els pocs espais amb llum natural del Consell van concentrar tota mena d'activitats i és que no era qüestió de quedar-nos amb els braços plegats.

A les deu teníem previstes tres rodes de premsa i les vam realitzar a la sala d'actes. Amples ho estàvem. Vam presentar els dos premis que organitza el Consell Comarcal dins de la Nit de Premis de Valls -VII Premi a la Millor Idea Jove i XI Premi a la Normalització Lingüística en l'ambit socioeconòmic- i també el projecte que aspira a rebre una subvenció del 'Plan Avanza' del Ministeri d'Indústria. El projecte, presentat conjuntament amb l'Ajuntament de Valls, té com a objectiu el desenvolupament i implantació d’una solució tecnològica per a l’automatització de la gestió administrativa del conjunt d’ajuntaments de la comarca de l’Alt Camp i el Consell Comarcal de l’Alt Camp. I el presentàvem en aquelles condicions de restricció energètica total. Ironies de la vida.

A la una i escaig -mitja hora després del previst- va tornar la llum. Qui mana realment al nostre país? La Generalitat, el Govern espanyol, la Caixa...? Doncs diria més aviat que Endesa. L'elèctrica està controlada des de fa poc per la seva homòloga italiana Enel, que és pública. Per tant, ens mana Berlusconi. Que Déu ens agafi confessats!!!

Guardans: partitocràcia i incongruències

Ignasi Guardans s'ha convertit en un dels grans protagonistes del moment de la política catalana. En els sistemes polític català i espanyol no estem massa acostumats a "fitxatges" com el de Guardans com a director general de cinematografia del Govern espanyo. L'esport nacional és posar etiquetes polítiques a periodistes, empresaris i tot tipus de personatges més o menys públics. I no parlo només de l'Estat espanyol o Catalunya sinó també a nivell del Camp de Tarragona o en un àmbit encara més local. D'aquesta manera es constreixen una mena de compartiments estancs que ens produeixen petits curtcircuits quan s'obren escletxes en aquests espais tan definits. Imagineu-vos quan hi ha carnets de partit pel mig! Doncs que les Joventuts de Convergència demanen que s'expulsi a Guardans!

Als Estats Units és normal que republicans reconeguts treballin en administracions demòcrates i a l'inrevés. En canvi, al nostre país la partitocràcia absoluta impera i el carnet obre moltes portes, però només d'una banda. I sinó tens carnet te'l posen. Guardans és l'excepció? Més aviat tinc la sensació que estem davant d'una rabieta de qui volia tornar a ser cap de llista a les eleccions europees i li van prendre el caramel. I si m'equivoco i simplement Guardans es busca la vida ja que li queden poques setmanes per quedar-se sense la feina d'eurodiputat? Fins i tot ho diu el seu partit. Però jo em pregunto si no podia trobar un càrrec millor en una multinacional cobrant força més diners que com a director general de Cinematografia? I que en sap en Guardans de cinema?

El que és força incongruent és que un membre de la direcció d'un partit que defensa la desaparició del Ministeri de Cultura s'incorpori com a alt càrrec a aquest ministeri i més quan CiU no dóna suport parlamentari a Zapatero sinó més aviat el vol arraconar intentant que tinguem un finançament decent. I encara és més curiós és que el PSOE "fitxi" el representant de l'ala més dretana de Convergència Democràtica. Es veu que González-Sinde -la ministra que creu que el català està marginat a Catalunya- i Guardans són amics. Només cal llegir el blog de l'encara eurodiputat. Deu ser allò de les amistats perilloses i dels estranys companys de viatge que genera la política.

Sàtira política a la vena

Un dels moments més interessants quan llegeixo la premsa cada matí és la columna Passa-ho! de la pàgina dos de l'Avui que escriu l'Iu Forn. Hi ha més d'un dia a la setmana que aconsegueix unir l'humor i la clarividència en poques línies i dóna unes quantes clatellades als protagonistes de la política catalana, que de tant en tant van molt bé. Reconec que també té algun dia fluix però se li perdona per aquests moments magistrals que ens ofereix. Per això quan vaig assabentar-me que l'Iu Forn havia escrit una novel·la vaig córrer a comprar-la i l'he llegit bastant ràpid. No m'ha decebut.

El candidat és una brutal sàtira política amb altíssimes dosis de sarcasme i ironia, que a més d'un els poden semblar tòxiques però a mi em semblen fins i tot higièniques. Llegint les aventures i desventures del dcandidat protagonista i el seu escuder -el seu cap de premsa- i combinant-ho amb la meva experiència personal arribo a la conclusió que la novel·la d'Iu Forn pot no ser tan novel·la i acostar-se més a un assaig -potser caricaturitzat- del cantó més fosc de la política actual, tan professionalitzada com mediatitzada. I amb protagonistes diametralmet dels animals polítics que van protagonitzar la Transició.

Recomano la lectura d'El candidat. Riureu molt i disfrutareu encara més amb l'estil inconfusible d'Iu Forn. Deixeu una estona per a la reflexió després d'alguns dels capítols mentre contempleu els ninots del Toni Batllori. També és inevitable buscar para·lelismes amb la realitat política del nostre país. És un exercici interessant i ben segur que arribareu a conclusions diferents. Llegiu El Candidat sinó ho heu fet i ja em direu que us ha semblat.

Remodelació més que decebedora

La remodelació que ha fet Rodríguez Zapatero (suposo que ha estat ell) del govern espanyol passarà a la història de les remodelacions de govern no pel resultat que en surt -més aviat decebedor- sinó pel procés, que s'inclourà als manuals de com no remodelar governs. Aquí teniu alguns apunts sobre aquest nou executiu Zapatero.

Filtració: la ciutadania vam saber que Zapatero remodelaria el govern just després d'una foto històrica del cap de govern espanyol amb el president dels Estats Units, Barack Obama. Una foto llargament demanada, com el nen que vol un escalèstric per Reis i es fa pesat, molt pesat. I al final, li compren l'escalèstric. La foto històrica internacional queda eclipsada per la crisi de govern domèstica, filtrada diuen que de foc amic (o no tan amic).

Incertesa: des que es va saber que es remodelaria el govern fins que s'han sabut els canvis exactes ha passat més d'un dia. Hores i hores d'especulacions, de nervis, declaracions...

Remodelació a dos temps: els canvis filtrats i els no filtrats. Hi ha una sensació d'improvisació gens recomanable. Salgado, Chaves i Blanco eren ministres cantants des de dilluns al matí i Gabilondo, Trinidad Jiménez (en la foto) i González Sinde, les sorpreses que ens ha preparat (o improvisat?) ZP.

Paritat, sempre paritat: una altra sensació que ens deixa la remodelació. La quota i el pas endavant històric de Zapatero. Ara tocava la primera ministra d'Economia de la història. I aquí la teniu: Elena Salgado. Ara ens resta una ministra de l'Interior. Tremola Rubalcaba!!!

Partit, partit i partit: Entren al govern Chaves (president del PSOE) i Pepiño Blanco (vicesecretari general), pesos pesats socalistes. No era el moment de tècnics ben preparats? Doncs no, és l'hora que el PSOE s'enroqui. "La crisi la resoldrem nosaltres!"

Reestructuracions de ministeris: competències que ballen d'una banda a una altra amb poc temps de diferència. Rectificar és de savis però els experiments, amb gasosa. I enlloc de dos vicepresidents ara en tenim tres.

El llop que vigila les ovelles: el president andalús dels darrers 19 anys ara el tenim coordinant la cooperació territorial entre autonomies. Ara que Chaves ha solucionat el famós deute històric amb Andalusia serà l'encarregat de mantenir a ratlla Catalunya, amb la qual l'Estat espanyol hi té un deute tan econòmic com moral però sense ganes de pagar-lo. Veurem com acaba la història interminable del finançament.

Però alguna cosa bona té aquesta remodelació i és que ens traiem de sobre una de les ministras més nefastes de la història de la democràcia, Magdalena Álvarez. Nefasta pels catalans, cosa que vol dir formidable en altres latituts penínsulars. Però no cantem victòria. Igual d'aquí un temps la tenim tocant-nos el que no sona des de la presidència de la Junta d'Andalusia.

Notes al peu

Divendres vaig assistir als Cinemes Casablanca de Barcelona a l'estrena de Notes al peu, una pel·lícula dirigida per la tarragonina Anna M. Bofarull i que té com a productor executiu en Heiko Kraft, dos bons amics. Fa una especial il·lusió a assistir a actes d'aquest tipus i al mateix temps també et genera una certa estranyesa que el film s'estreni a la capital catalana i a Girona i no a Tarragona, una ciutat que hi surt molt a la pe·lícula i on va néixer la directora. Em comentaven en Heiko i l'Anna que havien trobat una certa fredor quan havien contactat amb l'Ajuntament i la Diputació tarragonines i que encara estan pendents de parlar-hi. Fins i tot en els mitjans de comunicació tarragonins. Deu ser allò de que 'ningú es profeta a la seva terra'. Aquí podeu veure una entrevista amb l'Anna Bofarull.

Notes al peu és una pel·lícula que tracta sobre la memòria històrica, amb el fil conductor de la recerca dels camps de concentració de Franco i els treballs forçats per part dels presoners republicans i antifeixistes. El treball parteix del 60è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de Matthausen per part dels aliats i podem veure testimonis de supervivents catalans. En el documental hi trobem més testimonis de presoners en camps de concentració de Franco i també viatgem a l'actualitat, a manifestacions feixistes i antifeixistes. Del film en parla aquest article del Diari de Girona.

Recordo quan en Heiko em va trucar si des de Més TV -jo estava llavors al Més Tarragona- els podíem fer una acreditació per anar a gravar al Valle de los Caídos la commemoració del 20 de Novembre. I els hi vam fer. Era el 2005. Tres anys i mig després hem pogut veure el resultat: un documental que porta una visió sobre la Guerra Civil no des dels grans personatges sinó de les persones que van combatre "des de baix" i van patir la volència i la presó. Em va fer molta il·lusió veure el meu nom i també els de lÒscar Ramírez i l'Òliver Márquez als títols de crèdit. Gràcies i felicitats Anna i Heiko!

Cròniques de l'altra banda (L): Magda Oranich omple el Consell

La Magda Oranich és d'aquells personatges mediàtics i que omplen quan fan una xerrada. La sala d'actes del Consell de l'Alt Camp no va ser una excepció dijous en la primera conferència del cicle 'Les xerrades del Consell' tot i el mal temps que convidava a quedar-se tranquil·lament a casa. I l'Oranich va complir les espectatives amb una conferència en què va tractar molts aspectes (noves estructures familiars, herències, avortament, drets de les dones, fills...) i va servir per obrir un interessant torn de preguntes que va haver d'acabar-se quan estava en un moment àlgid. Però és que la Magda havia de tornar a Barcelona. Abans vam poder fer una improvisada sessió de fotos de la qual també en vaig ser "víctima".

Al matí havíem anat a 'Servicio Mascota', el centre d'acollida d'animals de Vilallonga del Camp -tocant al terme municipal d'Alcover i envoltat d'avellaners- on van a parar des del gener els gossos abandonats a l'Alt Camp. Vam quedar sorpresos de les bones condicions en què estan els animals, en gàbies espaioses, nets, tranquils -gairebé no bordaven-. El parell de visites a gosseres que havia fet fins ara -reconec que no sóc molt amic d'aquests animals- eren sinònims de brutícia, pudor i soroll. Amb Domingo López, que dirigix 'Servicio Mascota', les coses van diferents. López té projectes i aquest centre ben segur que creixerà.

La setmana ha estat intensa. Una visita per la pàgina web www.altcamp.cat us ho demostrarà. Dimarts al matí vam estar amb la president a Alcover en una triple visita. Vam quedar encisats per la Casa Museu de la Mel i vam conèixer d'aprop l'el·laboració de la cervesa rosita i el petit imperi al voltant dels productes ecològics que ha Paño Fruits, que exporta a Japó, Gran Bretanya i Japó. Aquestes són visites que es agrada molt fer perquè coneixes els emprenedors del territori, les seves il·lusions, els seus problemes i projectes i se cerquen maneres de col·laborar. Qui hi surt guanyant sempre és la comarca.

Unes eleccions municipals diferents?

Llegeixo aquests dies que els diferents partits polítics estan debatent canviar la llei electoral en els comicis municipals. L’objectiu sembla ser el reforçament de la figura de l'alcalde. No està massa clar quins seran els canvis que s’acabaran introduint i si acabaran sent una realitat. Es parla d’elecció directa de l’alcalde, comicis amb doble volta… però no acaba d’haver res concret. Per ara no he sentit termes que crec que s'haurien de contemplar com les llistes tancades i bloquejades o les cohabitacions. Imagineu-vos en aquest darrer cas d’un alcalde d’un color polític i una majoria de govern del color contrari.

Abans de tot hem d’analitzar la situació actual, amb regidors trànsfugues i mocions de censura a l'ordre del dia. Els plens municipals són petits parlaments en què es conformen majories de govern, on el partidisme brilla tant com el personalismes. Torredembarra és un exemple paradigmàtic d’aquesta tendència. Els alcaldes, però, tenen ja molt de poder amb l'ordenament jurídic actual. I tampoc no hem d’oblidar aquesta discutible moda dels relleus en l’alcaldia a mig mandat.

El tamany dels municipis també és un factor a tenir molt en compte a l'hora de reformar l'actual llei electoral. I és que té ben poc a veure una gran ciutat com Barcelona o l'Hospitalet de Llobregat amb poble petit com la Nou de Gaià o Renau o una ciutat mitjana com Valls o Tortosa. En el primer cas a majoria de ciutadans voten unes sigles o un candidat que potser mai han vist, però en els altres dos casos a l'alcalde o el cap de l’oposició els pots aturar pel carrer i xerrar una estona amb ell i en una localitat com la Nou de Gaià pots fer un porta a porta que arribi a tots els domicilis.

Elecció directa de l'alcalde? Amb una papereta separada dels regidors? A doble volta entre les dues llistes més votades? I si l’alcalde és d'un color diferent a la de la majoria dels regidors? Es produirà un bloqueig en l'acció de govern? S'haurien de delimitar molt les competències doncs? Estaríem parlant de cohabitacions com a França quan el president de la República i el primer ministre són d’un partit diferent?

La gran pedra de toc són les llistes obertes o almenys tancades i no bloquejades. En els municipis mitjans i petits es podrien produir veritable daltabaixos. Us imagineu el tercer de la llista obtenint molts més vots que el número ú? Els partits s'ho pensarien molt més a l’hora de confeccionar les llistes i es buscarien candidats menys de partit i més implicats en el municipi. Algun interventor o apoderat de les darreres eleccions municipals de Torredembarra recordarà paperetes amb un dels noms tatxat o esborrat. Però una cosa són els electors i una altra són els interessos dels partits.

El transfuguisme és l'altre gran problema a tractar, es canviï o no la llei electoral de les eleccions municipals. Al Baix Gaià la llista de trànsfugues és escandalosa i alguns han permès canviar majories de govern i, per tant, alcaldes. I gairebé tots els partits han estat a una banda i a l’altra. Un altre punt a tractar són les llistes independents, que en teoria són la màxima expressió de la democràcia, quan qualsevol grup de ciutadans poden fer política. Però ens trobem amb candidatures que obeeixen a obscurs interessos o a personalismes gens saludables per al bé de la ciutadania. Com veieu, hi ha molta feina sobre la taula.

Publicat al 'Diari de la Torre' en el número de març de 2009

I ja han passat tres anys!!!

Fa exactament tres anys engegava aquest blog. La tarracosfera llavors gairebé no existia. Almenys no hi havia consciència. La torresfera, encara menys. I la catosfera feia les primeres passes. Tres anys després hi ha qui parla de decadència dels blocs. Baixen les visites i els comentaris, desapareixen blogs, altres s'actualitzen més aviat poc... Jo crec que estem davant una selecció natural, una mena de darwinisme cibernètic. Començar un bloc és molt fàcil. N'hi ha prou amb deu minuts. El que costa és mantenir-lo, actualitzar-lo regularment. Crec que no han passat mai quatre dies sense que hagi actualitzat el meu. És pràcticament l'únic objectiu que m'he marcat com a blocaire.

He penjat 526 posts durant aquests tres anys. Són uns quants! Les temàtiques han estat molt variades, amb un pes important de la política, molt present en la blogosfera. Però també he parlat de comunicació, d'esports, de vivències personals, de llibres, d'escacs, de cinema... Estic molt content de les moltes visites que he rebut -més de 103.000 en els darrers dos anys- i dels comentaris que m'heu deixat. N'hi ha hagut molts d'impresentables i m'atreviria a dir que procedents de ments malaltes. Però els blocs també serveixen de teràpia psicològica. La majoria han estat comentaris positius, buscant el debat, la complicitat, el copet a l'espalla que sempre s'agraeix...

Continuaré escrivint aquest blog. No ho sé fins quan, però crec que és un mitjà de comunicació molt interessant, am una bidireccionalitat fabulosa. Us espero a salvatblog quan us vingui de gust.

'Crònica de la independència'

Aquest cap de setmana he acabat un llibre que havia començat fa un parell de setmanes i que el trobo molt recomanable als qui pensem que algun dia Catalunya pot arribar a ser un país independent. Molts em direu que això és una utopia i que Catalunya mai deixarà de formar part de la indisoluble España. No us negaré que hi ha dies que donaria tota la raó als qui afirmen que el nostre país no té cap ni una de possibilitat d’alliberar-se de la presa de pèl que representa formar part de l’Estat espanyol, que es comporta amb nosaltres com 'el perro del hortelano que ni come ni deja comer'.

Però hi ha algun dia que em sento optimista i que penso que la nostra classe política reaccionarà i veurà que quan des de Madrid diuen que plou és que se’ns pixen a sobre. Una guspira pot encendre el polvorí. I si és el saqueig del text de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional? O l’insult escandalós del finançament? En el llibre Crònica de la independència, Patrícia Gabancho ens ofereix una mena d’univers paral·lel en què Catalunya obté la independència el 2010 quan als polítics catalans se’ls inflen del tot els pebrots –i perdoneu l’expressió- i proclamen la independència. L’any 2037 un científic català que viu al Canadà rep l’encàrrec de fer un treball sobre el procés de la independència i aquest és el fil conductor del relat.

He disfrutat molt amb el llibre de la Gabancho, amb hipotètiques entrevistes a consellers de la Generalitat independent i articles també simulats d'articulistes –Jordi Barbeta, Quim Monzó o Joan Barril, entre altres- que escriuen en diferents moments del procés cap la independència. També podem llegir editorials i columnes de diaris de Madrid. És una de les parts més realistes del relat. Però recordeu Crònica de la independència no és més que un exercici de política-ficció. Brillant, però política ficció. En l’obra hi trobareu detalls que fan pensar. Potser no estem davant d’una utopia sinó d’un objectiu molt difícil però no impossible. I és que una realitat és que a Catalunya hi ha cada cop hi ha més independentistes. I més que n’hi haurà.

Cròniques de l'altra banda (XLIX): Un any a l'Alt Camp

El 27 de març de 2008 va ser la primera jornada com a cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp. D'aquell debut ja fa un any. El balanç que faig d'aquest primer any a "l'altra banda" és molt positiu. He disfrutat de molta llibertat a l'hora d'engegar un servei de Premsa i Comunicació en una administració que és la germana peita de l'estructura política del nostre país. El meu gran objectiu ha estat donar visibilitat a la feina que fa el Consell Comarcal, que és molta més de la que m'imaginava quan Carme Mansilla em va proposar incorporar-me al seu equip. La clau és tenir ganes de fer coses.

En un any m'he convertit en un defensor radical dels Consells Comarcals per la tasca que fan en els municipis mitjans i petits. Des de Barcelona o Tarragona es veuen les coses molt diferents que des de Valls o trepitjant el territori. He recorregut un territori que amaga racons tan encantadors com inesperats. M'encanta trepitjar territori. Tinc records molt macos de Selmella, el Pla de Manlleu o Mont-ral per posar alguns exemples. He conegut i valorat la tasca dels alcaldes que compaginen la seva feina amb la cosa pública. El Consell de l'Alt Camp fa una gran feina gràcies a un equip de tècnics joves i molt preparat i efectiu. Ho vam demostrar, per exemple, dimarts en una trobada (en la imatge) amb els sidicats per analitzar la crisi actual i mesures per combatre-la. A la sessió de treball hi eren els màxims responsables provincials d'UGT i CCOO.

Vaig començar a treballar al Consell Comarcal a la seu del Passeig de l'Estació, un espai que s'havia quedat petit des de molt abans que hi arribés. Des de finals de gener estem a la seu del carrer de Mossèn Martí, amb gairebé mil metres quadrats i una gran operativitat i funcionalitat. La inauguració, fa just tres setmanes, va ser una jornada històrica i molt emocionant. Projectes en marxa n'hi ha molts. Aquesta setmana hem presentat la campanya 'Passa't a la Bossa nova' per lluitar contra l'ús excessiu de les bosses de plàstic. Repartirem fins a 6.000 bosses reciclades, a més de bosses compostables pel comerç i embolcalls pels entrepans dels escolars.

Com us he dit abans, hi ha molta feina per fer. Si entreu a la nostra web ho veureu. Volem obrir-nos encara més a la ciutadania, col·laborant estretament amb les entitats i associacions que vulguin fer coses, conscients però que la situació econòmica ens limita els recursos econòmics disponibles. Ens cal, doncs, imaginació i optimitzar al màxim del que disposem. Personalment vull seguir treballant en comunicar la feina que fa el Consell Comarcal de l'Alt Camp i aprendre encara més. Perquè en aquests dotze mesos he après molt de les persones amb les quals he col·laborat. I aprendre coses noves gairebé cada dia és un plus que cal valorar. Moltes gràcies!

Dues recomanacions pels qui us agrada la comunicació política

Darrerament s'estan publicant llibres molt interessants pels qui ens dediquem a la comunicació política i tenim ganes de seguir aprenent i posar-nos al dia. Des d'aquest blog m’agradaria recomanar-vos dos títols ben diferents però que estan molt d'actualitat. El primer és Yes you can, de Jordi Segarra i Àlex Terés, dos catalans que van treballar en la campanya de Barack Obama a la presidència dels Estats Units. És un llibre curtet, que no arriba a les 150 pàgines, però que conté moltes idees per a candidats a tot tipus d’eleccions i caps i de campanya, tot i que l’enfoc és molt per a les eleccions nord-americanes, tan diferents de les catalanes o espanyoles. És sintètic, estructurat, amb exemples Tal com diuen els seus autors, Yes you can, és altament recomanable per qui es vulgui presentar a un càrrec polític però també a la presidència d’un club esportiu.

L’altra recomanació és un llibre una mica més llarg però que no sobrepassa les 200 pàgines. Si l’anterior és un manual per a organitzar una campanya electoral del segle XXI, Els spin doctors, del periodista Toni Aira, ens parla de la rebotiga de la política, del qui intenten marcar l’agenda política, els que estan molt a prop dels líders polítics i els influencien amb els seus consells. Els spin doctors son els guionistes de la política actual i la portada del llibre és mol eloqüent. El capítol més apassionant és el que retrata diferents spin doctors, els qui han estat darrera de líders mundials com Bill Clinton, Barack Obama o Tony Blair. Però també de casa nostra, com Mas, Montilla, Aznar o Felipe González. Personatges amb punts en comú però amb evolucions molt diferents.

De la lectura d’aquests dos llibres em queda més clar el pes de la televisió en la política actual. O surts a la TV o ho tens molt complicat. Les noves tecnologies van guanyant terreny i actualment un candidat o candidata ha d’estar a internet i l’us de les xarxes socials és cada cop més destacat. I sinó que li preguntin a Obama amb el facebook. Us imagineu com serà una campanya electoral d'aquí deu o vint anys? Recordeu, però, d’estudiar l’ecosistema comunicatiu del vostre àmbit d’actuació, perquè cada ciutat, cada comarca, cada regió és diferent i el pes de diaris, setmanaris o ràdios -i també el cafè del poble- encara és molt important.

Kosovo: del ridícul a una nova ensopegada diplomàtica

L'Estat espanyol va fer un ridícul espantós quan fa un any no va reconèixer la independència de Kosovo mentre tots els paísos de l'Europa democràtica si que ho fein. El govern espanyol s'alineava amb paísos “tan” democràtics com Rússia o fiables com Sèrbia i, a més, situava al mateix nivell de Kosovo els casos de Catalunya o Euskadi, amb un tant per cent de població cada cop més important que aspira a la independència perquè no es troba comòde dins un país cada cop més centralista i centralitzador.

Aquest cap de setmana hem conegut la notícia que les tropes espanyoles es retiren de Kosovo posant en perill les teòriques grans relacions entre Obama i Zapatero. Hem pogut veure un alt càrrec de la diplomàcia espanyola corrent cap a Washington a rebaixar l’emprenyamenta nord-americana just després que la ministra Chacón aparegués vestida de camuflatge menjant ranxo amb les tropes espanyoles després d'anunciar als soldats que marxaven del país balcànic. “Potser Bush tenia raó amb aquest Zapatero”, ha degut pensar més d'un demòcrata de la Casa Blanca. Qui sap si el mateix Obama. I es veu que Moratinos ja havia avisat que la retirada de Kosovo no sentaria massa bé als Estats Units i els seus aliats. Els problemes domèstics del govern espanyol contaminen la seva diplomàcia. Un despropòsit total.

Zapatero i Chacón han tirat pel dret. Un gest unilateral innecessari i que fa baixar un graó més la imatge internacional espanyola i que demostra el nerviosisme que els crea al govern espanyol l'aparició d'un nou país a Europa per la via democràtica mentre des de Madrid maltracten de forma indecent Catalunya i arriben al poder a Euskadi amb maniobres ben dubtoses. "No hi hem de fer res en un país que no reconeixem", diu la ministra Chacón. Que no el reconeixeu no vol dir que no existeixi i més tenint en compte el pes de l'Estat espanyol en el panorama internacional. Una mica d'humilitat i de sentit d'estat a vegades va bé.

Cròniques de l'altra banda (XLVIII): De camins i castells

Una setmaneta carregada d'històries vàries, tant a Valls com a Montblanc i Tarragona. Començavem dilluns a la capital de la Conca de Barberà, en la magnífica sala de plens del Palau Alenyà, en la presentació del Camí de Sant Jaume en el seu pas per la Ruta del Cister. Es tracta d'una iniciativa interessant de la Generalitat per potenciar una mica més el turisme a l'Alt Camp i a altres punts del país, però fins el 2010 no serà massa operativa. També a Montblanc es va presentar dimecres la Trekorientació 2009, que també és víctima de la crisi i passa de les tres proves de l'any passat a només una, a Poblet. El 2010 es farà a Santes Creus. Segur, però, que serà un exit, sobretot per la dedicació que hi posa l'empresa organitzadora, Drac Actiu. Si teniu ganes de córrer o caminar, apunteu-vos a l'agenda el diumenge 19 d'abril.

Continuem fent feina a favor de la Igualtat, amb una xerrada dirigida a les empreses. La vam fer dimecres i tot i que no va venir massa gent es va obrir un debat interessant. Dimarts es va inaugurar l'Espai Jove de Figuerola i també hem fet difusió de la VII Cursa i Caminada Bràfim-l'Ermita del Loreto i de la III Jornada Mediambiental de Montferri. Des del Departament de Premsa i Comunicació del Consell de l'Alt Camp donem suport a la difusió de les activitats i iniciatives dels municipis de la comarca.

Djous vam anar al Caixafòrum de Tarragona en la presentació del programa 'Fem un castell?', en el qual hi ha col·laborat de forma important el Consell Comarcal de l'Alt Camp. Va venir molta gent, sobretot de les colles castelleres tarragonines, que van bastir tres pilars a la Rambla Nova. 'Fem un castell' ofereix una guia i un material didàctic formidables per donar a conèixer aquesta tradició tan arrelada a diferents punts del Camp de Tarragona i la resta de Catalunya. Feia goig veure tants nens construint castells -fins i tot vaig veure un inèdit 3 de 10 net- i familiaritzant-se amb el vocabulari casteller. Ara hem de buscar data per a la presentació de 'Fem un Castell?' a Valls.

Frau electoral a Euskadi (II)

Tot sembla indicar que el socialista Patxi López serà el nou lehendakari. Ara hem d’esperar una mica de comedieta entre socialistes i populars, però està dat i beneït que el PNV, tot i ser la força més votada, passarà a l’oposició. És legítim que en un sistema parlamentari partits que no han estat els més votats arribin a un acord i formin una majoria de govern. Ha passat a Catalunya, Galícia i desenes d’ajuntaments els darrers anys. Trobo més discutible un govern monocolor amb representants d’un partit que no arriba ni al terç dels escons del Parlament. És el cas d’Euskadi.

Aquesta circumstància demostra l’anormalitat de la política basca. Seria natural que si el PP dóna suport al PSOE també tingués consellers a l’executiu de López. Quan et presentes a unes eleccions ho fas per governar i quan pots fer-ho no és massa lògic que hi renunciïs. Però sembla que els populars en tenen prou amb enviar Ibarretxe a l’oposició i controlar el govern basc des de fora. Entre el PSOE i el PP hi poden haver diferències en el tema social i des d’aquest punt de vista seria complicat pactar un programa de govern conjunt. Però hi ha un denominador comú bàsic, primigeni, atàvic: el nacionalisme espanyol que salva tots els obstacles.

Ens trobem davant d’un pacte que té com a gran objectiu dessallotjar un partit del govern. La il·legalització de les candidatures de l’esquerra abertzale va ser el primer pas, la manera de canviar el terreny de joc. Ara tenim com a segon acte, l’acord PSOE-PP a Euskadi. Però hi ha quatre anys per endavant. I no oblidem que els socialistes perden un altre aliat a Madrid, el PNV, mentre que el PP també està a l’oposició a les Corts espanyoles. O potser ve una època de grans pactes d’estat per arraconar encara més els nacionalismes, segons ells perifèrics, i Eskadi n’és la primera estació? I seguiran el finançament, la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, una nova llei electoral… Estarem distrets.

Publicat a Tot Tarragona el 17 de març de 2009

El nuclear: un debat incòmode (I)

El delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté, ha obert la caixa dels trons quan a admès la possibilitat que Catalunya -i, per tant, una possibilitat són les comarques tarragonines- s'hagi de fer càrrec dels residus generats per les seves centrals nuclears. Les crítiques -incloses peticions de dimissió- li han caigut per totes bandes. El debat sobre l'energia nuclear és un debat terriblement incòmode i costa moltíssim anar més enllà del 'Nuclears, no gràcies', un plantejament sovint primari que serveix per no anar al fons de la qüestió.

L'energia nuclear és una realitat i també ho són els residus que genera i que seran actius durant centenars d'anys. En algun lloc s'han d'enmagatzemar. Els de Vandellòs I, central que cessar la seva activitat el 1989, estan a França però a partir del proper any 2010 o tornen cap aquí o costarà una fortuna cada dia que estiguin en terres franceses. Les altres tres centrals catalanes i la mitja dotzena més que hi ha actives a la resta de l'Estat continuen produint electricitat i, per tant generant residus. I a la majoria encara els queden uns quants anys de vida útil.

La idea que tenia el Govern era que tots aquests residus nuclears d'alta intensitat anessin a parar a un magatzem centralitzat. Però fins encara no s'ha trobat el municipi que rebrà una gran injecció de diners a canvi de quedar-se "la merda de tots". Des de la industria nuclear s'afirma que d'aquí a unes dècades aquests residus poden transformar-se en energia perquè la ciència avançarà i els antinuclears avisen de la perillositat i la hipoteca que representen aquests residus. Després dels incidents patits per les plantes atòmiques catalanes els darrers anys i la nefasta gestió informativa per part dels seus propietaris fan un flac favor a l'energia nuclear com una energia de futur, tot i que no hem d'oblidar que alguns països -alguns de l'anomenat Primer món- s'estan plantejant construir o ja estan construit noves centrals nuclears.

Al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre molts municipis s'han posicionat en contra d'aquest magatzem (o cementiri nuclear, depenent de qui en parla) i ara surt el delegat defensant la possibilitat de la instal·lació del magatzem nuclear a Catalunya. Per fer una bona truita s'han de trencar els ous i això és el que ha fet Sabaté. El debat sobre l'energia nuclear s'ha d'afrontar amb serenitat, la mateixa que caldria quan es tracta la instal·lació d'un parc eòlic o horts solars. I és que el debat de veritat és el de l'energia. Any rera any consumim més electricitat i no volem ni centrals tèrmiques, ni de cicle combinat ni nuclears. Però també ens queixem de la instal·lació de plaques solars i molins de vent. Confíem que un dia d'aquests ens arribarà com caiguda del cel una nova font d'energia abundant, neta i que no faci malbé el paisatge. Potser que ens ho fem mirar!

Cròniques de l'altra banda (XLVII): Arriba Info Alt Camp TV

La inauguració de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp, amb un gran èxit de públic i d'organització, ens ha deixat molt bon regust de boca, una mena de ressaca de satisfacció molt agradable. Però no és qüestió d'adormir-se perquè hi ha molts projectes en marxa i aquesta setmana n'hem presentat un que ens fa molta il·lusió i hi tenim molta confiança: Info Alt Camp TV. No és que hàgim engegat un canal de televisió comarcal sinó que hem posat en marxa un sistema d'informació a la ciutadania a través de pantalles de TV.

Info Alt Camp TV comença amb dues pantalles -una a la recepció de la seu comarcal i una altra al Centre Metereològic de l'Alt Camp- però confíem que en els propers mesos se'n puguin instal·lar en alguns ajuntaments i altres punts de la comarca. En aquestes pantalles s'hi poden veure les previsions metereològiques de diferents municipis de l'Alt Camp, una agenda amb diferents actes del Consell i Ajuntaments de la comarca i imatges de les webcams del Pic de Miramar, el Centre Metereològic i Rodonyà. A més, té altres possibilitats que poc a poc anirem implementant. El gran artífex d'aquesta iniciativa és en Joan Boronat, director del Centre Metereològic de l'Alt Camp.

Aquesta setmana ha estat també d'actes del Dia Mundial de la Dona Treballadora. A la sala d'actes del Consell va fer una xerrada la nostra agent d'Igualtat, la Mar González. Una xerrada molt interessant i que fa reflexionar. També es pot visitar ja l'exposició Dones. Pintura i escultura del segle XX, la primera que acull la nova seu comarcal.

Però també es produeixen fets paranormals a la comarca de l'Alt Camp. Parlo de la tertúlia de Ràdio Valls, emesa dissabte passat i que he pogut sentir per internet. Van parlar de la inauguració del Consell, amb una rajada espectacular, amb algunes animalades gegantines, que només denotaven no sé si ressentiment, frustració, necessitat de tractament psicològic per part d'alguns -no tots- els participants de la tertúlia. Els convido un dia a venir al Consell i els explicarem el que fem des d'aquesta administració, que és força feina. O encara més fàcil, que llegeixin la revista Info Alt Camp. Perquè ja sabeu aquella dita: "La ignorància és molt atrevida".

Cinc anys del Més Tarragona: llums i ombres

Aquest matí quan he agafat el Més Tarragona com cada dia i he vist que celebrava els cinc anys de la seva aparició m'han vingut sentiments molt diferents. He recordat aquell primer número del qual en vaig ser protagonista com a redactor. Era el 12 de març de 2004, l'endemà d'un atemptat brutal a Madrid, amb gairebé dos centenars de morts, i la vigília d'unes eleccions espanyoles incertes, molt incertes. El dia anterior havia estat intens i la satisfacció de fer història en la comunicació de Tarragona era molt gratificant. Després va venir el número dos, el tres, el quatre... Van ser dies de molt esforç, de dedicar-hi moltes hores, però també quantitats industrials d'il·lusió.

Al Més Tarragona vaig créixer com a periodista i com a persona. Vaig apendre -de segons qui és clar-, vam disfrutar, vam patir, ens vam emprenyar, vam rebre felicitacions i broques. I vaig fer bons amics. En vaig arribar a ser director del setembre de 2005 fins el juny de 2007, però també vaig patir la incertesa dels poblemes de cobrament de les nòmines. I les pressions polítiques sobre un mitjà de comunicació cada cop més influent. Algun dia ja us explicaré més detalls.

Està molt bé celebrar els 5 anys d'un projecte comunicatiu com el Més Tarragona però crec que és més que discutible que es pengin tantes medalles els qui van arribar amb "la moto engegada" i no se'n recordin dels qui vam posar en marxa el diari. Els qui vam engegar el Més Tarragona ara estem inmersos en altres aventures laborals i el més greu és que a alguns encara ens deuen diners. Que no ens expliquin històries de canvis d'accionariat i altres falòrnies. Vam treballar per un mitjà que és diu Més Tarragona que avui celebra els 5 anys amb una edició especial i molta pompa -no tant com amb el número 1000-, però continuen devent diners a diversos treballadors i treballadores. Menys cinisme i més dignitat.

Una felicitació ben afectuosa als amics i amigues que continuen en el barco del Més Tarragona. Vosaltres si que us o mereixeu!

Solbes, el caducat

Un dels grans misteris de la política espanyola és com Pedro Solbes pot mantenir-se encara com a ministre d'Economia del Govern espanyol. La imatge és d'un personatge que està de tornada de tot -comentaris com que té enveja del dimissionari Bermejo n'és l'exemple més clar-, desmotivat, fatxenda, reactiu, cansat, frívol... Un perfil totalment contrari al recomanat en una situació econòmica tan històricament complicada com l'actual i una negociació tan difícil com la del nou finançament autonòmic. Qui caldria al capdavant d'un ministeri tan important com Economia és un polític o un tècnic amb empenta, actiu, receptiu, amb grans dosis d'humilitat, bàsicament un perfil contrari a Solbes. Jo no sé qui pot ser. Li toca a Zapatero triar-lo, però estic segur que n'hi ha a puntades en l'òrbita socialista.

Portem un any de la segona legislatura de Zapatero com a president espanyol i té una colla de ministres amortitzats, caducats m'atreviria a dir jo. N'hi que venen del primer mandat, com el mateix Solbes o Magdalena Álvarez, una de les pitjors ministras de la història de la democràcia i la seva continuïtat és un insult a Catalunya. Però és que aquesta gangrena ministerial afecta a acabats d'arribar com Miguel Sebastián (Indústria) o Corbacho (Treball), incapaços de fer reaccionar el país contra la crisi. L'equip econòmic de Zapatero ha demostrat una ineficàcia exasperant. La remodelació ministerial deu ser qüestió de dies. Veurem quin joc de mans ens prepara ZP.

Dones

Sortint de treballar fa uns dies em vaig topar amb una dona que portava tot el cos tapat excepte els ulls. Va ser una d'aquelles imatges impactants, que et fa pensar. Com pot ser que una dona no pugui mostrar més que els ulls si surt de casa? Tradició cultural o religiosa? Barbàrie li dic jo. Avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora casos com el d'aquesta dona (o noia perquè em va ser impossible deduir-ne l'edat) ens demostra que hi ha molta feina a fer perquè les dones obtinguin una igualtat total amb els dones. El marit, pare o germà d'aquesta noia que només podia mostrar els seus ulls pel carrer ben segur que anava amb la cara descoberta.

Una celebració com la d'avui ens ha de fer reflexionar. Cada any ens arriben dades que demostren que les dones cobren de mitjana menys que els homes per fer la mateixa feina. A mi em costa entendre com pot passar això. Però passa. Les dones ho tenen més difícil per promocionar-se en el món laboral pel fet de ser mares. I la nostra generació -la que ens movem al voltant dels 30 anys- ho estem patint, amb un endarreriment de l'edat de tenir fills. L'administració i les empreses no fan prou per conciliar la vida laboral i familiar i tots coneixem conductes d'empresaris totalment reprovables de discriminació per sexe.

I en un dia com avui hem de centrar l'atenció en una de les grans xacres de la nostra societat: la violència de gènere. També em costa molt d'entendre com hi poden haver tants milers d'agressions a dones i com desenes d'aquestes acaben amb la mort de les agredides. Els patrons masclistes continuen molt estesos a la nostra societat i, segons ens avisen alguns estudis, entre les capes més joves. Hi ha molta feina a fer. Molta. Potser no n'hi ha prou amb un sol Dia Mundial de la Dona Treballadora.

Personalment aquest any he viscut més que mai aquesta celebració, col·laborant amb la Federació De Dones de l'Alt Camp en l'organització dimecres passat de la commemoració del Dia Mundial de la Dona Treballadora. A partir d'aquesta setmana es podrà visitar a l'espai d'exposicions del Consell de l'Alt Camp una exposició sobre pintura i escultura del segle XX feta per dones i assistir a xerrades relacionades amb les dones. I afegiré que en la meva trajectòria professional he coincidit amb moltes dones i algunes han estat superiores meves. L'experiència ha estat molt positiva i m'atreviria a dir que m'hi entenc igual o millor que amb altres homes.

Cròniques de l'altra banda (XLVI): Gran inauguració

Hi ha dies que et sents satisfet pels resultats d'una tasca fruit de setmanes de preparació. Sovint el resultat són una o dues hores en què has d'acabar de vigilar que tot acabi de sortir bé. Avui és d'aquells dies que tornes a casa amb un somriure, amb un estat de satisfacció per les paraules i els copets a l'espatlla -que de tant en tant van bé- rebuts. Us parlo de la inauguració de la nova seu el Consell Comarcal de l'Alt Camp. Ja fa setmanes que treballem en aquest nou edifici molt nés operatiu i funcional però aquest divendres l'hem inaugurat oficialment, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Ens hem sentit molt acompanyats en aquest acte que ha començat a dos quarts d'una del migdia. El conseller ha arribat molt puntual i mentre acudien a la cita els altres càrrecs polítics també omplien el carrer Mossèn Martí ciutadans i ciutadanes de Valls i altres municipis de la comarca. S'ha descobert la placa commemorativa, les colles Vella i Joves de Valls han construït dos magnífics pilars, tothom ha pogut visitar les depenències del Consell, hem atès els mitjans de comunicació, ens hem emocionat amb la veu de la soprano Esther Martínez i amb els parlaments dels polítics, sobretot el de la presidenta comarcal. Carme Mansilla ha defensat la implantació de les vegueries, però també els consells comarcals tal com els entenem ara. També ha tingut paraules pel treball incansable dels alcaldes i dels empleats del Consell.

Després ha vingut l'aperitiu, moment ideal per xerrar amb moltes persones i intercanviar opinions i idees. I recuperar forces, és clar. Hem aprofitat la gran afluència a l'acte per repartir la nova revista del Consell Comarcal, Info Alt Camp, que vam presentar dimecres i la setmana que ve acabarem de distribuir per tots els municipis de la comarca. Després de la inauguració, un dels moments més intensos en els onze mesos que porto al Consell, s'obren nous reptes i objectius que us aniré desgranant en aquest espai cada setmana.

Hem queden moltes coses al tinter aquest cap de setmana però no em vull allargar més. Us animo, però, a entrar a www.altcamp.cat.

Frau electoral a Euskadi

Intenteu allunyar-vos per un moment del bombardeig mediàtic que estem patint des del diumenge a la nit i respongueu a aquesta pregunta: qui ha guanyat les eleccions a Eukadi? El PNV. Ha estat el partit amb més vots; amb més escons en solitari que el 2005, quan anava coaligat amb Eusko Alkartasuna i sis parlamentaris d’avantatge sobre el segon . Però ens repeteixen i repeteixen que el vencedor ha estat el Partit Socialista d’Euskadi amb Patxi López al capdavant, que no té ni un terç dels escons del Palament basc. Fins i tot el PP, que ha perdut dos escons treu pit perquè els seus parlamentaris sums al PSE i l’UPD (la formació liderada per Rosa Díez) suma majoria absoluta.

Però aquí ve la gran trampa, un frau sense precedents a la democràcia espanyola. Qualsevol observador internacional es posaria les mans al cap en veure més de 100.000 vots nuls, que es tradueixen en set hipotètics escons. En unes majories tan ajustades, aquests parlamentaris són decisius. Per què no hi són? Per una Llei de Partits aprovada per les dues formacions que es barallen acarnissadament a Madrid però no dubten a aliar-se i canviar les regles de joc per apartar del poder el nacionalisme, segons ells, dolent. També haurien de reflexionar PNV i EA sobre la no reedició d’una coalició electoral que el 2001 i el 2005 havia funcionat.

Condemno sense cap mena de reserva la violencia etarra, però condemno de la mateixa manera haver deixat sense representació política desenes de milers de ciutadans bascos, que han optat, en la seva majoria, pel vot nul com a protesta, amb l’efecte pervers d’un canvi radical dels equilibris electorals. Perquè ningú s’enganyi: el vot nacionalista basc continua sent majoritari sobre l’espanyolista. Si Patxi López acaba sent lehendakari, per a mi, ho aconseguirà de forma il•legítima. Estem davant d’un frau electoral sense pal·liatius. La política espanyola és així.

Publica al diari TotTarragona el 3 de març de 2009

El PSOE s’estavella a Galícia i el PNV guanya a Euskadi

El Partit Popular tornarà governar a Galícia després d’obtenir 39 escons, la majoria absoluta, en les eleccions d’aquest diumenge. Només han estat quatre anys de govern bipartit entre els socialistes gallecs i els nacionalistes del BNG. El bipartit no ha convençut i els populars tornaran a governar Galícia en el postfraguisme. El PP agafa aire mentre Zapatero rep una de les clatellades més importants des que és president del govern. No hi ha més a dir.

Zapatero i el PSOE miren cap a Euskadi on sumant els escons del PSE, el PP i UPD (la formació de Rosa Díez) poden convertir el socialista Paxi López en lehendakari. Ens estan bombardejant mediàticament -i el que queda- amb què López és el guanyador de les eleccions i que s’obre la porta al canvi amb un govern constitucionalista o del bloc espanyolista, depèn com es miri. Però no oblidem que el vencedor clar i inapel·lable de les eleccions basques ha estat el PNB i el seu cap de llista, Ibarretxe, que li ha tret sis escons d’avantatge als socialistes.

Només la no reedició de la coalició amb Eusko Alkartasuna -que ha patit una gran desfeta- i la no participació de l’esquerra abertzale -el que molts considerem una adulteració de les eleccions- en els comicis deixen el PNV amb un perill evident de perdre la lehendakaritza. Aralar, formació clarament independentista, ha pujat d’un a quatre escons, però Ibarretxe no en té prou per aconseguir els 38 escons. Li en manca un. Només un.

Haurem d’estar atents a com van les negociacions a Euskadi. Pactaran socialistes i populars en aquesta comunitat mentre es tiren els plats pel cap a la resta de l’Estat? Recorreran també a la UPD de Rosa Díez, donant-li un protagonisme no merescut? Sacrificarà el PNV Ibarretxe per mantenir-se en el poder amb un pacte a l’alemanya amb el PSE? Complicada la papereta que té Patxi López i també Zapatero, que ja va fer de les seves a Navarra fa un any i mig. No oblidem que el PNV té un paper important a Madrid. Interessant panorama.

L'Aquí, un comiat que em dol (II)

Aquests darrers dies molts i moltes hem viscut amb una certa commoció la desaparició del diari Aquí. Ja en vag parlar fa tres dies en aquest post, però les reaccions que hem pogut veure en forma de posts en diferents blogs m'animen a seguir comentant aquesta trista notícia. En parla l'Òscar Ramírez amb l'entrada L'Aquí ens diu adéu, incloent una interessant carta oberta al director, en Lluís González.

També en David Fernández tracta la notícia a Adéu als amics del diari Aquí, relacionant-ho amb la desaparició d'Espais 7 i la redacció reusenca del diari El Punt. "També caldria analitzar la pèrdua dels mitjans gràfics a Reus, la qual malauradament ja fa temps que ha deixat de ser una ciutat capdavantera en aquest sentit", ens diu en David. O també trobem un post al Blog del Catarrà.

Reus Digital també ha parlat de la desaparició del diari gratuït amb una notícia, que també hem vist a FM Tarragona o a Comunicació 21. També és interessant llegir els comentaris publicats a blogs i webs, que demostren la bona acceptació i crítiques positives que genera l'Aquí.

També al Facebook hi ha hagut moviment, amb un grup titulat Amb l'Aquí, el nostre gratuït, on el diumenge al matí ja hi havia 175 membres i 16 missatges. L'editorial de l'Aquí de la darrera edició també el podeu llegir en aquest grup i no té pèrdua. Envia uns quants missatges a navegants molt interessants. Esperem que els rebin qui els toca fer-ho. Avui em tocaria escriure l'article de la contra dels dilluns però l'Aquí no surt demà. Em sento estrany i trist.