Derrota sense pal·liatius de Zapatero

Fa unes setmanes escrivia aquest post en què assenyalava que el nostre no és un país de primàries internes en els partits, sinó que els aparells són els que escullen els candidats i com deia Alfonso Guerra: "El que se mueva no sale en la foto". Hi ha execepcions. El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, s'ha mogut i ha sortit a la foto com a guanyador de les primàries de la candidatira socialista a la presidència de la Comunidad de Madrid. Gómez s'ha enfrontat a la candidata ungida per Zapatero, Trinidad Jiménez, i ha guanyat.

Només els faltava això a Zapatero, Blanco i companyia: una derrota interna. ZP va prendre partit per la ministra de Sanitat i va intentar forçar a Tomás Goméz a retirar-se, sense aconseguir-ho. I s'ha fotut una nata de dimensions espectaculars. No cola que ara ho vulguin maquillar dient que són un partit amb una gran democàcia interna, blablabla... El que havia de fer Zapatero era callar i deixar que els militants votessin amb tranquilitat. Però va prendre partit i ha perdut. L'aparell no és infalible. Un altre tema és si Tomás Goméz està més capacitat o no que Trinidad Jiménez per derrotar la candidata popular, Esperanza Aguirre.

Hi ha qui parla ja de postzapaterisme i surten noms com Javier Solana o Alfredo Pérez Rubalcaba com a aspirants socialistes a la Moncloa davant una hipotètica caiguda de l'actual inquilí de la presidència del Govern. La derrota és dura, sense pal·liatius, però d'aquí a jubilar Zapatero hi ha un abisme. La victòria de Tomás Goméz el deixa tocat, però no enfonsat. Controla el partit i només una rebel·lió interna pot destronar-lo i és discutible que els grans barons socialistes estiguin per aquesta història en aquestes alçades de la pel·lícula. Però tot pot canviar. Els resultats de les eleccions catalanes i les municipals i autonòmiques del maig poden canviar la sitació i dictar sentència sobre el futur polític de Zapatero.

Píndoles electorals (IV): Les enquestes, la vaga i la Tura

La setmana va començar amb enquestes sobre la taula, a càrrec de El País i RAC-1. Els sondejos situen CiU amb el doble d’escons que el PSC, però lluny de la majoria absoluta. Esquerra s’enfonsa, el PP guanya algun diputat mentre Iniciativa en perd, Ciutadans pot arribar als quatre el Laporta i Carretero es poden colar al Parlament. Com diu el tòpic, l’enquesta que val és la del 28 de novembre però està clar que aquests sondejos assenyalen tendències molt marcades i molt hauran de canviar les coses perquè CiU no guanyi les eleccions –i pugui governar- i el tripartit quedi molt lluny de la majoria absoluta.

Ha estat la setmana de la vaga, que al final massa general no ha estat i ha acabat amb una nova batalla campal al centre de Barcelona, capital mundial dels antisistemes, paradís de la impunitat. El número dos d’Interior, Joan Boada, ha tornat a fer de les seves i dimecres a la tarda, enlloc d’estar al peu del canó, a Barcelona, se’n va anar a la manifestació de Girona. Una més d’un membre ecosocialista del govern, que li costa entendre allò que diu que no es pot estar “a missa i repicant”. Aquesta és l'oferta d'Iniciativa per Catalunya: estar i no estar.

I acabem la setmana amb l’anunci del número dos del PSC. Fumata blanca! Finalment serà la consellera de Justicia, Montserrat Tura, el membre del govern català més ben valorat. I amb diferència! Montilla escull a cop d’enquesta? O és un copet a l’espatlla del famós sector catalanista del PSC? O és les dues coses a l’hora? Després del fitxatge del “capità” Corbacho calia un contrapès al capdavant de la candidatura socialista. I Tura és la peça ideal. El mateix dia de l'anunci ja va marcar distàncies amb la línia majoritària del PSC i va reivindicar aquest sector catalanista que cada cop sembla tenir menys pes a Nicaragua. Montilla continua fent equilibris: mobilitzar el vot espanyolista i evitar que es desmobilitzi el catalanista. La resposta: en vuit setmanes.

Butanito no deixa 'títere con cabeza'

Avui m'ho he passat molt bé escoltant en José María García a El Món, a RAC-1. El Butanito farà durant aquesta temporada una col·laboració mensual a Can Basté i, si són com la primera, ens ho passarem bé. A punt de fer 66 anys, aqust home ja està de tornada de tot i ha repartit estopa a tort i a dret. Han rebut Zapatero, Aznar, Florentino Pérez, Mourinho, Cruyff... I ha lloat Pep Guardiola i la seva forma de treballar. García ha donat la seva particular visió de la realitat amb el seu inconfusible estil, amb un Jordi Basté que en alguns moments se'l veia que no arribava. Potser perquè estava davant d'un mite dels seus inicis professionals.

El Butanito és un element destacadíssim de l'imaginari popular de la nostra i de diverses generacions anteriors i posteriors. Qui no l'ha intentat imitar? Jo fins i tot m'havia atrevit amb el seu company inseparable: Domingo (Domènech) Balmaña i el seu "Totalmente de acuerdo José María". Quina gran imitació a Força Barça! En aquella època el Butanito era el dolent i José Ramon de la Morena i companyia, els bons. Doncs igual estàvem equivocats. Ara ja fa més d'una dècada que no escolto El Larguero i intentaré no perdrem la píndola mensual del García. He detectat molta humanitat en el Butanito. I també molta mala llet.

Un regalet:

Píndoles electorals (III): Cara a cara, cinquanta anys després

Em toca tornar a parlat de “políticota” com deia la meva àvia, la Iaia Peia. Així havíem quedat: aquí doncs teniu la dosi setmanal. La immigració no ha acabat d'entrar en campanya, tot i els esforços del Partit Popular. Però encara hi ha temps. El PP està jugant aquesta carta perquè veu una manera de teixir un discurs propi que trenqui la bipolarització Mas-Montilla i d’obtenir, al mateix temps, vots en un terreny actualment abonat perquè aconsegueixi una bona collita el populisme de Plataforma per Catalunya. Hi ha un problema real amb la immigració en barris de diverses ciutats catalanes i els estrategs populars han detectat un bon graner de vots, però els moviments han de ser molt calculats. Veurem quin és el proper.

Un altre tema que torna a treure el cap és la data del Barça-Madrid. El president del club blaugrana, Sandro Rossell, li va comentar a Jósé Montilla que Pep Guardiola prefereix jugar diumenge. Comprensible. Vol que els seus jugadors descansin un dia més. Quina culpa en té el de Santpedor que davant de múltiples opcions que tenia el president de la Generalitat hagi triat el 28-N? Em continuo qüestionant quina influència tindria la coincidencia el mateix dia del clàssic i les eleccions més enllà dels problemes de seguretat i de logística. No serà pitjor un Barça-Madrid la jornada de reflexió amb tots els efectes que pot tenir segons quin resultat en el vot? Com acabaran decindint les televisions, ja en parlarem quan hi hagi fumata blanca catòdica.

El debat cara a cara entre Montilla i Mas torna a planar en les eleccions catalanes. I ara sembla que va de debò. Els dos el volen, cosa que fins ara mai havia passat entre els caps de llista dels principals partits catalans. Qui en pot treure més profit del cara a cara? La teoria diu que qui va per darrera en les enquestes, que en aquest cas és l’actual president. Però tampoc no és cap secret que les capacitats oratòries de l’aspirant són superiors a la de l’actual inquilí de la presidència de la Generalitat i en el cos a cos el líder nacionalista pot acabar d’enfonsar el socialista en la intenció de vot. Una dura i interessant batalla que ben segur ja té els equips de campanya treballant a tot drap.

La resta de partits critiquen el cara a cara. Tenen raó? Sí i no. El nostre no és un sistema ni presdencialista ni bipartidista, però a algú li cap al cap que algú a part de Montilla i Mas pugui ser el proper president de la Generalitat? No hem de veure dels dos qui té un millor projecte per Catalunya? Però tampoc cap dels dos sembla que pugui governar amb majoria absoluta. O sí? Personalment no veig malament un cara a cara a les eleccions catalanes mig segle després del mític debat entre Richard Nixon i John F. Kennedy, que va inaugurar aquest gènere electoral, que va arribar a l'Estat espanyol el 1993 amb el doble enfrontament González-Aznar. I el 2010 sembla que arribarà a Catalunya. Crec, però, que encara que hi hagi el cara a cara no hem de renunciar els debats en què totes les forces polítiques que estan al Parlament de Catalunya hi puguin dir la seva.

Adéu Iaia Peia!

Sabia que se n’aniria més aviat del que em pensava i volia. Però tan de sobte! Sense poder acomiadar-te! Ella era qui durant una colla d’anys em donava pà amb xocolata quan tornava de cole. M’ho menjava mentre mirava Barrio Sésamo o els dibuixos animats que començaven a fer a TV3. Havia passat moltes hores a casa seva bastint estranyes construccions amb fustes de colors o amb una mena de Tente que no era un Tente. Era millor! Algunes nits també m’hi havia quedat a dormir i encara sento les campanes de l’esglesia com si estessin al costat quan em costava dormir. Recordo també la nit de dissabte de Pasqua que va haver d’anar a correcuita a dormir la Núria i jo en aquella habitació on de petites ho feien la meva mare i la meva germana. I és que la Marta, la seva tercera néta, havia decidit néixer abans d’hora.

Quina feinada que li donàvem quan arribava Carnaval! Vinga a fer-nos disfresses. De Dartacan, de barrufet, de follet, de pirata… I quantes vores de pantalons m’ha degut escurçar? Vint? Trenta? Les últimes no fa gaire. Era una gran modista. Era discreta, però quan convenia treia el geni. També era la millor cuinera que he conegut. Fins i tot les amanides o la verdura tenien un gust especial. Diferent. Si parlem de plats més elaborats, el resultat ja era sublim. Encara durant la darrera Quaresma vam poder gaudir del menjar blanc cada un dels divendres. I de la crema catalana que per Sant Josep mai faltava. Només per Sant Josep. Així encara la disfrutaves més.

Es deia Pompeia, un nom singular, que la feia única. Però per nosaltres era la Iaia Peia. Se n’ha anat amb 83 anys, però ha estat molt poc temps vella. Només uns mesos. Diuen que escriure és una bona teràpia en moments complicats i tristos com els que estic vivint les darrers hores. Mentre prems les tecles et van venint records i et cauen les llàgrimes. Ja no la veuré més però encara em queda aquesta planta que fa només unes setmanes ens va regalar i el que sempre romandran seran els records, el gust del pà amb xocolata o del rostit de Nadal. O les fotografies disfressats. O el seu comentari sobre el Barça. Perquè també en sabia una mica de futbol. Els seus crits quan tocaves el que no havies de tocar, la seva rialla. I era la seguidora número u dels meus escrits al Diari de la Torre, encara que parlés de "polticota", que deia ella. Avui la seva germana petita, la tieta Trini, m'explicava que fa un parell de setmanes encara li va fer llegir el meu darrer escrit sobre el concert del David Bisbal a Torredembarra. Adéu Iaia Peia!

Ganes de ràdio

Aquest dimarts 21 de setembre, a les 17:30 hores, tinc previst tornar-me a sentar darrera el micro d'Ona la Torre per iniciar la quarta temporada de Blocs a Ona la Torre. Després de gairebé tres mesos de descans, en tinc ganes. La ràdio és un mitjà de comunicació molt especial, que enganxa. I em fa una mica de teràpia per desconnectar durant mitja hora de a meva actual vida laboral, centrada en la comunicació política, en notes de premsa, planificació de campanya, identitat corporativa... La ràdio és una mena d'amant amb qui em trobo una vegada a la setmana i disfruto de la mitja hora justa que tenim.

En aquesta nova temporada parlarem de blocs, tot i que cada cop semblen haver entrat més en decadència a causa de les xarxes socials. Per això també tractarem el Facebook, el Twitter, els mitjans digitals i altres històries que se'ns ocurreixin Portarem convidats de Torredembarra, del Baix Gaià, del Camp de Tarragona, de l'Ebre i de tot el Principat. I amb la Sònia Ferrer, sempre somrient a l'altra banda de la peixera, intentarem passar-nos-ho bé i que els oients també disfruteu una mica. Tinc ganes de ràdio.

Píndoles electorals (II): Una altra maragallada i la carta independentista

Aquesta segona setmana de precampanya oficial ha tingut, sens dubte, un protagonista principal: Pasqual Maragall. El president de la Generalitat entre els anys 2003 i 2006 ha estat entrevistat per la revista de Convergència i ha apostat per Artur Mas com a proper inquilí de la presidència catalana. Mentre els convergents han tret pit els socialistes han carregat contra aquesta hàbil maniobra dels nacionalistes recordant, fins i tot, la malaltia que pateix Maragall. A mi no m’estranyen tant les delaracions de Maragall. Va ser maltractat pel PSC jubilant-lo abans d’hora i rellevant-lo per José Montilla després de portar per primer cop els socialistes al govern de la Generalitat i deixar-se la pell en un procés estatutari duríssim. Recordem que ja no té ni carnet socialista.

“La decadència és la independència”, ha dit Montilla aquesta setmana en una entrevista. Està clar que els socialistes estan jugant l’única carta que tenen a la mà per canviar la tendència a un esfondrament electoral històric a causa de la fuga de vots en la frontera amb CiU i que és mobilitzar l’electorat del cinturó roig, aquell que les eleccions al Parlament li sonen a marcià. Atien la por a la independència i recuperen un dels grans capitans, Celestino Corbacho, després de la seva estada a Madrid, per anar ben amunt en la llista de Montilla. Obvien que gairebé tothom associa Corbacho a xifres dramàtiques de l’atur i poca gent recorda que va ser gairebé una dècades i mitja alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat catalana, amb una còmoda majoria absoluta.

Als independentistes convençuts com un servidor ens agrada molt que la independència sigui un dels grans eixos de campanya, però reconec que és un sentiment fàcilment instrumentalitzable. Esquerra Republicana es torna a autoproclamar el gran partit independentista, però CiU no hi renuncia, amb Felip Puig com a gran referent sobiranista en aquest difícil equilibri nacional que els porta a defensar que en aquests quatre propers anys no toca cap referèndum sobre la independència–cal seguir rascant vots en electorats poc sobiranistes-. Però és que l’oferta independentista és més variada, amb Laporta, Carretero i tota mena d’altres grups i grupúscols. Ja poden donar gràcia ERC i CiU al cainisme de l’independentisme extraparlamentari, perquè sinó fos així i anessin tots junts, Puigcercós i Mas podrien patir una mica bastant més.

I acabem la setmana amb la immigració treient el cap en la precampanya. Me n’alegro! És un debat inajornable. I difícil. És una tasca complicada trobar l’equilibri entre el discurs bonista i políticament correcte i el populisme xenòfob o directament racista. Un repte pels nostres polítics. Però d’això ja en parlarem la setmana vinent.

'El Mètode Guardiola': el retorn dels valors

Aquest cap de setmana l'he dedicat -entre altres coses plaents- a llegir El mètode Guardiola, un llibre acabat de sortir del forn escrit per Miquel Àngel Violan i que va ser presentat a Barcelona dijous passat. L'autor el conec de fa sis anys, quan va ser professor del seminari Com convertir-se en cap de premsa, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i al qual hi vaig assistir. Quatre anys després em vaig convertir en cap de premsa. Des de llavors he anat assistint a diversos seminaris més relacionats amb diversos vessants de la comunicació, que m'han ajudat en el meu creixement formatiu en aquest apassionant món. En el darrer seminari que vaig anar, ja fa uns quants mesos, en Miquel Àngel ja ens va anunciar que estava treballant en aquest projecte. I l'estava esperant amb ganes.

Per això divendres vaig anar a comprar El mètode Guardiola i durant tres dies l'he devorat. És un llibre de 200 pàgines, molt estructurat, dividit amb capítols molt curts. L'autor retrata a Josep Guardiola com un líder que ha basat el seu èxit amb uns valors sòlids que en els darrers anys havien quedat en desús, desats al fons de l'armari per la majoria de la gent, però que són els de tota la vida: l'esforç, el treball, la humilitat, la feina ben feta... el sentit comú! Així ho diu el subtítol que podeu llegir a la portada: Per què els líders amb sentit comú obtenen resultats descomunals.

En el llibre hi trobareu també vivències de l'autor relacionades amb el circ en què actualment s'ha convertit el món del futbol, l'antítesi de l'ideari Guardiola. Algunes d'aquestes anecdotes i històries no us deixaran indiferents. El llibre sap analitzar des d'un punt de vista més organitzatiu i managerial l'històric Barça de les set copes en dos anys i sobretot el seu artífex, Pep Guardiola, que ha marcat tota una generació i ha tornat a marcar els qui vam ser batejats futbolísticament amb Cruyff a la banqueta blaugrana. Per què no podem aplicar el Mètode Guardiola a les nostres empreses, les nostres administracions, a la nostra vida en general? Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre.

Curiosament, la lectura d'aquest llibre ha coincidit amb la desfeta del Barça al Camp Nou contra l'Hèrcules (0-2), un equip acabat de pujar de Segona Divisió. Ja m'imagino en Pep Guardiola i els seus ajudants analitzant el partit del primer al darrer minut intentant diagnosticar les claus de la derrota. El mètode també ha de funcionar quan tot no ve de cara.

Píndoles electorals (I): La data i la desbarrada

Finalment José Montilla ha desvelat quin dia seran les eleccions al Parlament de Catalunya. El president, un home que quan va a veure un partit de futbol no pot o no sap dissimular el profund avorriment que li provoca aquest espectacle, ha escollit el 28 de novembre, el mateix cap de setmana del Barça-Madrid, per cridar els catalans i les catalanes a les urnes. Al PSC hi ha futboleros que han degut ser consultats a l’hora d’avaluar la infuència que pot tenir ‘el clàssic’ del futbol espanyol en unes eleccions. Queda molt maco afirmar rotundament que els electors són molt responsables i madurs i que el resultat del partit –en cas de jugar-se abans- no influïrà en el vot (o abstenció). A mi em costa calcular l’impacte que podria tenir en certs comportaments electorals un atracament a mà armada al Camp Nou a l’estil de l’arbitratge de Brito Arceo fa una vintena d’anys.

La qüestió és que portem tres dies donant voltes i voltes a la data electoral, inamovible ja, perquè la decisió del president és inapel•lable. Montilla ja triat i s’ha decantat pel mateix cap de setmana d’un Barça-Madrid. Doncs ens hi hem de posar fulles, inclosos els Mossos d’Esquadra, que han de vetllar per la seguretat dels dos esdeveniments, i hem de veure si les totpoderoses empreses televisives accepten que el partit es jugui dissabte per evitar un diumenge caòtic. Només faltava l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa desmelenant-se i donant carnassa a la fiera socialista titllant de franquisme sociològic l’actitut de Montilla. Tan calladet que havia estat fins ara!

Tots els partits coincidien a demanar una campanya neta. Però encara que algú s’esgargamelli a fer-nos-ho creure, la precampanya no s’ha embrutat. Ha estat un comentari desafortunat al d’un eurodiputat que no té ni carnet de CiU al Facebook, amb l’efecte multiplicador que té aquesta xarxa social. El que passa és que la pre campanya té fins ara un baix nivell preocupant. O espabilen els partits i sobretot els seus líders o l’abstenció marcarà un record històric, un panorama ideal perquè certes candidatures amb un nivell de populisme més que destacable pesquin algun diputat.

TV Mítica (XX): Plats bruts

L’arribada de la TDT ha provocat la multiplicació de canals als nostres receptors de televisió. Aquest augment de l’oferta no ha causat una millora dels continguts, però ens permet a través de reposicions diverses tornar a veure sèries que ja fa anys que es van estrenar i que no perden actualitat. Una d’aquestes sèries és Plats bruts. Aquesta producció de Televisió de Catalunya que es estrenar el 1999 i va estar en antena fins el 2002 va aconseguir uns registres d’audiència estratosfèrics en una setantena de capítols repartits en sis temporades. I vuit anys després de l’últim capítol és totalment comprensible que ‘La nostra’ toqués el cel de les audiències televisives amb aquesta sic€tom.

La clan d’aquest èxit de Plats bruts és un bon planter d’actors –Joel Joan, Jordi Sánchez, Monica Glaenzel, Anna Maria Barbany…-, uns guions frescos i enginyosos, artistes convidats i rieres dels tòpics catalans i d’aquell moment històric. Hi ha capítols i momets antològics que han passat a la història. Fa uns dies em divertia com un enano –que diuen a la llengua de Cervantes- amb un episodi en què Catalunya vivia una mena de Guerra dels móns d’Orson Welles però amb una exploció nuclear a la Centra d’Ascó com a fil conductor. Brutal”

Actualment, una dècada després, pots veure la Plats bruts i riure encara més amb les estripades situacions perquè passen els protagonistes al pis que compartien en David i en Lopes, al bar de sota o a Ràdio Bofarull. Ho podeu veure al Canal 300 a les nits.

Parlamentarisme presidencialista

L’actual legislatura està finiquitada i tots els partits estan en precampanya des de fa setmanes i setmanes, però qui ha de convocar eleccions i aclarir-nos quin dia haurem d’anar a votar és el president de la Generalitat de Catalunya. I no ho acaba de fer. La sensació que té una majoria dels catalans i catalanes és que estem davant d’un president que vol allargar el màxim possible el seu mandat, fins a una agonia insostenible. I ho fa aprofitant una escletxa d’un sistema polític teòricament parlamentari que permet que el candidat més votat sigui el cap de l’oposició –totalment legítim-, però que al mateix temps confereix un poder gairebé diví al president a l’hora de marcar quan s’acaba o no una legislatura.

Alguns direu que només ens queixem amb José Montilla d’aquesta circumstància, però cal recordar que quan Pasqual Maragall ens va fer anar a votar el 2003 el dia de Tots Sants i Jordi Pujol va convocar els comicis del 1999 des del cim de l’Aneto ja hi van haver queixes. Però ja sabem com de complicat és canviar el sistema electoral català i ara només faltaria posar-nos a modificar aquest "detallet".

La legislatura està acabada, agonitza, però qui li ha de donar el cop de gràcia no ho fa. Manté una mena de suspens que l’únic que transmet és desesperació per postergar la cita electoral el màxim possible en el temps esperant que la crisi econòmica remeteixi i que els rivals es puguin desgastar. El cop de gràcia a la legislatura hi ha molts números que sigui el compte enrere de la seva presidència.

Aquest poder és excessiu pel cap de llista d’una formació que no disposa ni d’un terç dels escons del Parlament de Catalunya però que pot fer servir la data de la convocatòria electoral amb interessos netament electoralistes i no de país. L’epíleg del tripartit, fórmula política donada per morta per dos dels seus protagonistes des de ja fa mesos, serà agònic i ens farà viure una campanya electoral llarga, massa llarga. Només demanaria que quan comenci la nova legislatura el primer que s’abordi, després de com afrontar la greu crisi econòmica, sigui la nova llei electoral catalana i que es faci amb verdadera voluntat de consens.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Després del Bisbal

David Bisbal va actuar a Torredembarra el passat 14 d’agost. Va venir molta gent i el nom del nostre municipi ha sortit en algunes pàgines de diari i ha acaparat alguns minuts de televisió. I? El macroconcert de l’artista andalús poca cosa ha deixat a Torredembarra més enllà d’una factura de 30.000 euros i el record a uns quants milers de persones que l’estiu de 2010 van venir a un concert del David Bisbal a Torredembarra, com hauria pogut ser Salou, Calafell o Cambrils. Si a mi m’agradés aquest cantant preferiria haver anat a un altra localitat propera, pagant igualment l’entrada però sabent que no li ha costat ni un duro a les arques municipals on pago els meus impostos.

Ha deixat beneficis al municipi aquest concert d’elevada factura en un moment que més valdria estalviar o invertir millor els diners públics? Ben pocs. El públic que va a veure David Bisbal no es caracteriza per un alt poder adquisitiu i els establiments de restauració del nostre municipi poc van notar la presència d’alguns milers d’espectadors que venien sopats de casa o amb l’entrepà sota el braç. A més, el concert va generar anticossos i vam poder veure una festa alternativa a l’actuació del triunfito la nit del dissabte 14 d’agost. El que aquest concert ens hauria de servir és per a reflexionar sobre el model de ciutat que tenim i el que volem. Un primer detall: on es va allotjar David Bisbal quan va venir a cantar a Torredembarra? Doncs al municipi del costat! I és que a Torredembarra no tenim una mínima infraestrutura hotelera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

L’equip de govern del nostre ajuntament ha volgut donar un cop d’efecte l’any preelectoral amb un concert de primer nivell, tan de projecció internacional de l’artista com de cost de l’actuació. Ha estat un bolet enmig d’un panorama encara força trist, amb una regidoria de Cultura que li costa apostar per esdeveniments que tinguin continuïtat. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manca de planificació és la suspensió del Festival de curtmetratges REC d’Estiu fa uns quants ants. Era una proposta original i atrevida, que tenia èxit i atreia un públic heterogeni, d’edat diversa. I no crec que li sortís massa car a l’Ajuntament. Amb uns quants diners més i una mica de valentia i imaginació –i sobretot continuïtat- s’hauria pogut convertir en un referent en l’estiu de la Costa Daurada. Però de cop i volta va desaparèixer del panorama amb poques explicacions als qui hi acostumàvem a anar i res més se n’ha sabut.

A Torredembarra s’inicien certamens, cicles i projectes amb moltes ganes i acaben sent Guadianes que apareixen i desapareixen, com el Cartell de Premis de Torredembarra, o directament s’eliminen perquè al regidor de torn no li fa gràcia o es diu que no hi ha diners. Ara tenim unes quantes iniciatives relativament recents, com la Batalla de Torredembarra, el Mercat del Mar, el Cicle de Concerts de la Roca Foradada. Tindran continuïtat? Espero que sí, però em costaria jugar-m’hi un pèsol.

Torredembarra ha viscut una dècada molt tumutuosa políticament i ho estem pagant car. Hem perdut esglaons davant d’altres muncipis del nostre estil i costarà molt recuperar-los. Cal un full de ruta clar i el primer que cal és disposar d’infraestructures. No pot ser que tinguem a mig acabar el Teatre-auditori i la sala polivalent –l’antic Teatret de la Caixa Tarragona- i ens gastem una eurada en un macroconcert que no entra ni en el programa de Festa Major. L’administració pública ha se garantir espais adequats per a la cultura i després impulsar iniciatives culturals, però sobretotot donant suport i protagonisme a la societat civil, sense el dirigisme i l’amiguisme en què sovint cauen els governants. I els nostres governats encara haurien de fugir més de l’efectisme de bolets que són molt cars i deixen uns rèdits més que discutibles.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Un primer i un segon llibre

Les vacances d'estiu són un bon moment per llegir. Són aquells dies ideals per accelerar la lectura de llibres que el dia a dia de la feina no et deixa avançar tan com t'agradaria. Aquest primer tram de vacances he disfrutat molt amb la lectura de dues novel·les que tenen en comú que són obres d'escriptors amb una trajectòria curta en la narrativa però que apunten a un gran futur. El somni de Farringdon Road és la primera novel·la d'Antoni Vives, un polític barceloní, regidor de CiU al consistori de la capital catalana, que fins ara havia cultivat l'assaig i que s'ha llençat a la ficció per la porta gran. Ho ha fet amb una història ambientada en la Guerra Civil que desmunta certes idealitzacions tronades del conflicte i aporta reflexions molt edificants d'aquell moment histori excepcional. La trama argumental està molt ben teixida i la història d'amor és d'aquelles de tota la vida, de les que colpeixen.

Colpeix també la segona novel·la de l'Anselm Aguadé, que amb l'Antoni Vives comparteix el fet de ser també regidor, però en aquest cas en l'Ajuntament de Vilabella (Alt Camp) i per Esquerra Republicana. Ens va sorpendre fa un parell d'anys amb Rabassa Morta i ara canvia les vinyes del segle XIX per l'època de la immigració andalusa a Catalunya, amb una història molt més intimista, Soledat,amb un to biogràfic molt especial. I és que una mare és una mare. Una canvi de registre agradabilissim per un autor a tenir en compte. Recordo aquell professor de FP que em donava classes d'informatica quan jo feia setè i vuitè d'EGB i ara disfruto llegint les seves novel·les. És una sensació estranya i gratificant.

Terror a les primàries

No som un país de primàries. No entren en la nostra cultura política, basada en una sòlida partitocràcia i l'aparellisme més rígid. I encara més després del fiasco que va tenir el PSOE a finals dels noaranta amb l'enfrontament Almunia-Borrell per la nominació a la presidècia del Govern espanyol. El que hem viscut les darreres setmanes en la candidatura socialista a la presidència de la Comunitat de Madrid és l'exemple més clar de la manca de democràcia en els partits espanyols i catalans i una estructura piramidal que fa més vàlida que mai aquella frase d'Alfonso Guerra de "El que se mueva no sale en la foto".

El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, ha reflotat un partit enfonsat després de moltes desfetes electorals consecutives i ha situat la seva formació amb possibilitats de guanyar els comicis autonòmics de 2011. Gómez, que va ser un dels acaldes més votats de l'Estat espanyol, va fer pública la seva intenció de ser cap de llista, amb el suport de l'executiva madrilenya, però Zapatero tenia una altra candidata, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. El president espanyol i màxim dirigent del PSOE ha fet tot el possible perquè Gómez renunciés i deixés el camí lliure a Jiménez.

Però Gómez no s'ha doblegat i ha mantingut la seva candidaura. Unes eleccions primàries decidiran el candidat socialista a Comunitat de Madrid. Sembla un drama per a la direcció del PSOE que els militants i militantas socialistes puguin triar el seu candidat/a enlloc que sigui la direcció qui amb el dit dicti sentència. Aquesta és la democràcia interna dels partits i un exemple claríssim que si Barack Obama fos espanyol o català seria un gran advocat o hauria d'haver enfocat molt diferent la seva carrera política.

Internet: quotidianitat i evolució

Les darreres setmanes heu notat que ha baixat força el ritme de publicació en el blog. S'han ajuntat diverses circumstàncies, com l'excés de feina, no poder tenir accés a internet des de casa durant força dies i una certa manca de motivació. En aquests moments ja estic de vacances i a més torno a disposar de la xarxa a la llar. Quan no pots accedir a internet amb normalitat te n'adonés de com de quotidiana s'a tornat la xarxa per una part creixent de la societat i en la qual m'hi incloc. Cosultar el correu electrònic, mirar el facebook, llegir diaris digitals o consultar blogs amics s'han convertit en activitats tan quotidianes com dutxatr-se o rentar-se les dents.

Des que el 1995 va entrar internet a la meva vida consultant la nota de tall de la carrera de Periodisme al moment actual, passant per la primera tarifa plana a internet el 2002, la meva relació amb la xarxa ha anat evolucionant. La creació de Salvatblog el març de 2006 va ser un salt important i l'entrada al món del Facebook la primavera de 2008 un altre punt d'inflexió. Poder consultar els correus electrònics de la feina amb un telefon mòvil des de (gairebé) qualsevol lloc, també ha estat un altre pas importantíssim. Internet anirà evolucionant i ens oferirà eines actualment inimaginables. Espero que Salvatblog, amb algun rentat de cara que altre, continuï amb vosaltres.

S’ha acabat el mandat?

Deia un president la Generalitat que en política es pot fer de tot menys el ridícul. En la política torrenca hem vist de tot la darrera dècada, però l’actual mandat està superant totes les espectatives -negatives, és clar- i la sensació que els nostres polítics estan fent el ridícul es cada cop més estesa, sobretot fora del nostre municipi, on els que segueixen la política esperen ja el pròxim “número” del ple torrenc, tot i que el llistó del ple extraordinari del passat 14 de juliol està molt amunt. Però per als nostres Sergeis Bubka de la política res és impossible.

És més que discutible des de molts punts de vista, però es pot convocar un ple extraordinari per aprovar a mitjan mes de juliol els pressupostos municipals del 2010. També es pot convocar aquest ple aprofitant que una regidoira de l’oposició està de vacances i no pot assistir. Èticament ja seria més discutible i més tenint en compte que el govern està en minoria i aquesta abscència esdevé decisiva per tirar endavant els comptes municipals.

Però el més al•lucinant ve quan s’ha de votar l’urgència del ple i cal una majoria absoluta de la qual el govern, amb només vuit vots de disset, teòricament no disposa. Una novena mà s’alça i permet aprovar l’urgència del ple. Concretament era la del regidor de l’Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, que minuts abans havia anunciat que s’abstindria en aquesta votació. Ràpidament avisa de l’error però l’alcalde fa valer allò de “Santa Rita Rita Rita…” i no accepta la repetició de la votació. Protestes de l’oposició, laments, greus acusacions contra l’alcalde… però els pressupostos tiren endavant. Tot molt estrany, fregant la irrealitat i un terreny adobat per les teories de la conspiració. Per cert, cada cop més esteses.

El panorama després de la batalla pressupostaria és que poca cosa podrà fer fins el final de mandat aquest governb. Deu mesos que tot indica que seran perduts per Torredembarra i que justifiquen un canvi en la llei electoral que permetés avançar les eleccions locals en situacions com les que actument viu el nostre ajuntament.
Les ferides entre govern i oposició són més profundes i vives que mai. El govern està en minoria i li costarà moltíssim trobar aliats després d’aquesta manera tan “sui generis” d’aprovar els pressupostos. L’oposició ja fa mesos que ha descartat una moció de censura que tindria ben poca lògica a tants pocs mesos de les eleccions i fins i tot es podria convertir en contraproduent per als ses interessos.

Tot sembla assenyalar que aquests han estat els darrers pressupostos del mandat i que durant el 2011 es prorrogaran els actuals. Per cert, força discutibles fins i tot pels menys iniciats en gestó pública. La forma amb què s’han aprovat ha desviat l’atenció del fons d’aquests pressupostos que, per exemple, fixen en més d’un 10% l’augment de la partida de personal –no havíem quedat que estàvem en una època d’austeritat en què calia apretar-se el cinturó?- o una previsió d’ingrés per l’impost de construcció de 600.000 euros quan en el primer mig any només se n’han recaptat 60.000. O la contractació d’un crèdit de quatre milions d’euros que s’acumula al deute actual i hipotecarà els futurs governs. Vivim un final de mandat trist. O potser ja s’ha acabat i estem en una agònica pròrroga en què cap dels equips volen marcar gols, reforcen les posicions defensives i esperen que la tanda de penals dicti sentència.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

TV Mítica (XIX): El capità Harlock

Dels inicis de TV3 una de les sèries que recordo amb més "carinyo" és El capità Harlock. Aquesta sèrie de dibuixos animats japonesa es va emetre a la televisió catalana a finals de la dècada dels vuitanta als vespres i va ser seguida per molts infants i joves de l'època. L'estètica de la sèrie era la clàsica del manga japonès amb una atmosfera especial que va captar l'interès de molts seguidors i que ens va deixar un molt bon record que persisteix gairebé un quart de segle després.

El capità Harlock, un pirata del segle XXX, viatjava per l'univers amb la seva nau Arcàdia acompanyat d'una tripulació fidel que es rebelava contra l'apatia regnant en la humanitat. Les dolentes eren les amazones, unes estraterrestres que tenen com a objectiu envair la Terra. L'argument està servit i durant una quarantena de capítols es desenvolupen les aventures de Harlock i els seus lluitant contra les amazones per salar el nostre planeta enmig d'una atmosfera futurista i sovint onírica.

L'hora dels valents

En la política dels darrers anys, sobretot en la catalana, estem massa acostumats a veure polítics i polítiques que es mouen en la cotilla de l'electoralisme, efectuant porucs moviments tàctics amarats d’un curterminisme exasperant. El que vam viure dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona pot trencar aquests tristos esquemes. Va ser una manifestació que va començar com una protesta contra la salvatge mutul·lació estatutària efectuada per un més que deslegitimat i al mateix temps provocador Tribunal Constitucional i que va evolucionar cap a un crit majoritari a favor de la independència de Catalunya. Però al mateix temps surava en l'ambient una protesta implícita i explícita –en forma de pancartes- contra la classe política catalana.

La manifestació del 10 de juliol ha estat històrica per molt que una minoria de partits polítics catalans i la majoria de la classe política espanyola s'esforci a negar la realitat. L'independentisme ha sortit definitivament de l’armari que havia començat a obrir amb les consultes populars dels darrers mesos i ha demostrat que té una base social que pot ser determinant en les properes eleccions al Parlament. Els independentistes estan repartits en diversos partits parlamentaris i extraparlamentaris i fins i tot en trobarem que no van a votar, però tenen aquest punt de trobada que és el convenciment de la necessitat d'un estat propi per a Catalunya.

El problema que poden tenir els partits polítics catalans i els seus líders en aquest nou escenari és aquest excessiu tacticisme i la manca d’una estratègia a mig i llarg termini. Ens podem trobar en uns dies empantanats en negociacions per declaracions d'unitat, picabaralles per un adjectiu i una coma o per voler sortir a la foto al costat d’un o altre. En aquest escenari decepcionant per la majoria d’assistents a la manifestació –físicament i en esperit- és on certs líders amb grans dosis de populisme, però al mateix temps de valentia, poden trobar el terreny adobat per aconseguir protagonisme i escons.

Els partits tradicionals hauran de reaccionar i els seus líders hauran de demostrar que són vàlids per actuar en un ecosistema polític català que ha tingut un punt d’inflexió en data de 10 de juliol de 2010. Si no poden cobrar protagonisme noves formacions i noves figures emergents. Calen lideratges forts en aquesta nova fase de la història del nostre país, que ha vist com l’encaix en un Estat espanyol que ha enterrat el federalisme i aposta per l’unitarisme és impossible. Tots els somnis són ara possibles i més amb la miopia aguda que s’ha instal·lat a la Meseta, però calen líders preparats per grans reptes, que no els faci por apostar fort. En definitiva, citar-se cara a cara amb la història. És l'hora dels valents!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Gregarisme més que espanyolisme

Un ritual in crescendo es repeteix cada dia que juga la selecció espanyola de futbol un partit del Mundial. Bars i cases particulars omplint-se d'aficionats a La Roja que celebren els gols amb una passió desfermada i una part d'aquests surten a celebrar les victòries amb crits, cops de clàxon i petards. Els qui no sentim la selecció espanyola com a pròpia i fins i tot desitgem que guanyin els seus adversaris ens pot preocupar aquesta explosió d'espanyolisme, que ja vam viure durant l'Eurocopa del 2008, i més en un moment tan transcendent per la nostra nació com el que estem vivint.

Doncs no ens hauria de preocupar tant. La passió per la selecció estatal de futbol no és símptoma d'un sentiment creixent d'espanyolisme a Catalunya. Evidentment que hi ha una minoria dels seguidors deLa Roja que es senten molt espanyols i amb el futbol aprofiten per treure pit identitari, però la inmensa majoria es mou per un sentiment gregari. És exactament que el que ha passat amb el Barça aquesta darrers dos anys o amb el Real Madrid quan guanyava Lligues de campions. O el que succeeix amb la febre sobtada per la Fòrmula 1 d'uns anys ençà o per l'NBA des que Gasol ha fet les Amèriques.

L'ésser humà necessita sentir que forma part d'un grup i gaudir de la seva protecció. Però és que encara hi ha una cosa molt més important: a la gent li agrada guanyar i xulejar d'aqueses victòries. I amb la seleccó espanyola ho pot fer. I oblidar-se de la crisi per uns dies o setmanes. I costa aguantar aquesta onada i mantenir segons quines posicions. I més amb la feina impracable que estan fent la inmensa majoria dels mitjans de comunicació. Jo ho tinc clar. Diumenge vull que Holanda guanyi perquè és una selecció que cau bé i crec que el futbol li deu un títol mundial després de les derrotes a les finals del 74 i el 78 i grans generacions de futbolistes els vuitanta i els noaranta que a mi em van fer disfrutar: Van Basten, Gullit, Rijkaard, Bergkamp...

Però també em vull estalviar una nova exhibició d'espanyolisme. Encara que sigui majoritariament impostat. I també perquè la selecció espanyola actual és el Barça, per jugadors i per sistema, amb alguns retocs a la porteria i en certes posicions. És el gran engany del futbol de seleccions, que no és futbol sinó nacionalisme. Recordeu que ha passat amb les desfetes de França i Itàlia? Crisis a nivell estatal. Doncs ara sembla que la presidència espanyola de l'Unió Europea l'ha de salvar un títol fubolístic mundial. Com està el país!!!

Els meus mundials: Estats Units 1994

Estats Units 94 va ser un dels mundials de futbol que vaig viure més intensament però cal reconèixer que poc futbol es va veure i una demostra clarament la final: 0-0 i guanya Brasil a Itàlia a la tanda de penals. La calor, uns estadis fantàstics i els horaris de tarda, vespre i matinada van marcat un mundial viscut a casa i sobretot a bars, a La Charca i al de l'amic Joaquim, fent tertúlia futolística amb els amics.

En la primera fase, la darrera amb 24 equips, ja es van veure alguns exemples de racaneria futbolística. El grup E va ser l'exemple més paradigmàtic. Era i va ser el grup de la mort, amb quatre equips que van acabar empatats a quatre punts. Itàlia va passar segona de grup, per darrera de Mèxic. Hi van haver grans decepcions, com la Colòmbia d'Higuita i Valderrama, o Camerún, que el 1990 havia sorprès arribant a quarts de final. Però aquest cop van caure a les primeres de canvi. Argentina si que va passar, com a tercera de grup i quedant-se pel camí Maradona, pillat en un control antidopatge.

Però en aquesta primera fase hi van haver grans sensacions, com Nigèria o la Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov, que van compartir grup. Els búlgars van acabar segons -derrotant Argentina-, van eliminar Mèxic a vuitens Alemanya -quasi res- a quarts. Es van estvellar a semis contra Itàlia, que "a lo tonto a lo tonto" va arribar a la final. Stoitxkov va compartir el pitxitxi amb el rus Oleg Salenko. La diferència és que Salenko va jugar tres partits i Bulgària, set, inclòs un partit pel tercer i quart lloc on el gran objectiu era que el davanter del Barça marqués un gol. I no hi va haver manera. Suècia va guanyar 4-0 i va finalitzar tercera, de la mà de Brolin, Dahlin i Larsson. De Bulgària ens va quedar aquella imatge dels juugadors al voltant de la piscina amb cubates i cigarrets a les mans i envoltats de dones. Eren les seves? No tinc dades, però els va anar bé.

Tornem a terreny futbolístic. Espanya, integrada per una majoria de jugadors del Barça i liderats per l'atlético Caminero, va tornar a fer gran la llegenda negra dels quarts de final. En la primera fase van debutar empatatant amb Corea del Sur i van seguir sumant un altre punt amb Alemània. La victòria contra la sorprenent Bolívia d'Azkargorta els va classifcar per vuitens, on van derrotar la Suïssa de Chapuisat i Sutter. A quarts de final, amb mitja selecció espanyola decorada amb perilles, Itàlia els va eliminar a la pròrroga i ens va quedar una altra imatge, la de Luis Enrique amb amb el nas trencat i sangrant com un toro de lídia per un brutar cop de colze de Mauro Tassotti.

La final va ser un espectacle bastant lamentable. Itàlia havia arribar a empentes i rodolons al partit decisiu, al pur estil azzurro, liderats per Roberto Baggio. Brasil gaudia d'una de les millors generacions de la història, amb Bebeto, Branco, Mauro Silva, Zinho, Dunga... i l'inoblidable Romario. La tanda de penals va decidir el quart títol mundial de Brasil. La darrera imatge del mundial va ser Roberto Baggio enviant el darrer llançament de penal als núvols.