Els indians que no van tenir sort

Torredembarra ha celebrat aquest cap de setmana la setena edició de la Fira d'Indians, un esdeveniment que poc a poc es va consolidant. Aquest any ha tingut un pes molt gran la figura de Ramon Casas, genial pintor català fill i nét d'indians. També ha destacat l'exposició sobre un altre indià torrenc, Francesc Gatell Soler. Però no tots els torrencs que van creuar l'Atlàntic per anar a fer les Amèriques van tornar rics. Altres van tornar igual o més pobres de quan hi van anar. És el cas de Francesc Borrut i Virgili, conegut també com a Panxo.

Torredembarra no és Dinamarca

Si la regidora torrenca Clara Solivellas fos danesa, l’endemà de donar positiu en un control d’alcoholèmia hauria presentat la seva dimissió irrevocable a l’alcalde de Torredembarra. I s’hauria convertit en el segon regidor que plega per motius relacionats amb el codi de circulació, ja que el seu company de govern, el socialista Jordi Solé, va ser multat fa uns mesos per la Policia Local del seu municipi per no tenir l’ITV passada ni assegurança en vigor, a més d’estacionar en un lloc on no estava permès. I si fos danès, Solé també hauria marxat cap a casa.

Però ni Solivellas ni Solé són danesos, suecs o britànics. Ni tampoc ho és Jorge Fernández Díaz, un ministre d’Interior enxampat conspirant contra rivals polítics seus amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Ni els polítics de diversos partits que inflen els seus currículums amb dades falses. En aquest país ens costa molt conjugar el verb dimitir. El llistó està molt amunt. L’has de fer molt grossa o estar sotmès a una pressió mediàtica molt potent per prendre la decisió de plegar d’un càrrec públic o que el teu partit o cap de govern t’hi obligui.

Les reaccions després de fer-se públic el cas Solivellas han estat molt previsibles (i discutibles). El seu grup polític, Alternativa Baix Gaià, ha tancat files al voltant d’ella, i ha reaccionat igual que Fernández Díaz -els extrems sovint es toquen- disparant contra el missatger: la culpa és de la filtració que ha permès saber el cas. La responsabilitat no és de qui amb un mètode que pot ser discutible posa al descobert el “pollastre” sinó de qui decideix agafar el cotxe amb algunes copes de més o reunir-se amb un altre càrrec públic per a conspirar contra els seus adversaris en nom de la sagrada unidad de España.

L’alcalde de Torredembarra, Eduard Rovira, diu que l’error de la seva regidora és part de la seva vida privada. Igual que en el cas Solé. Almenys és coherent. Dos casos, igual reacció. Però no té en compte que un càrrec públic és càrrec públic les 24 hores del dia. A veure si farem com l’expresident del Barça Joan Gaspart, que quan li convenia deia que era president i  quan no que només era soci. Sempre ets regidor o sempre ets president del Barça. I, per l’altra banda, part de l’oposició -Ciutadans i PP- ha tornat a sentir olor de sang fresca i s’ha llençat a la jugular de la regidora i de l’alcalde. A veure qui dóna més!  El PP fins i tot ha demanat la dimissió dels dos regidors de l’ABG: una per conduir beguda i l’altre per qüestionar la policia per la filtració (el mateix que feia el ministre Fernández Díaz). Coherència low cost.

Un altre sainet torrenc. Si Jordi Solé no va plegar i només va ser rellevat com a portaveu del grup municipal del PSC -és a dir res-, el cas Solivellas quedarà en el que decideixi ella i la seva formació. Estem parlant de política i el seu vot és vital per a l’equilibri del govern de Torredembarra. Aquest cap de setmana hem vist un cas semblant, però amb algunes diferències. La vicepresidenta del Govern autonòmic de Castella-Lleó, Rosa Valdeón, ha dimitit del seu càrrec  després de provocar un accident i donar positiu en un control d’alcoholèmia. Tinguem en compte, però, que Valdeón no va dimitir en la roda de premsa posterior als fets, sinó unes hores més tard, després de “parlar” amb el seu president, que la va nomenar i és del seu partit, el PP. De casos com el de Solivellas i Valdeón n’hem viscut diversos els darrers anys i amb desenllaços diferents. Sovint als seus protagonistes els ha costat dimitir. O no ho han fet.

Tenim una cultura política molt consolidada que fuig massa sovint de l’exemplaritat absoluta que els polítics han de demostrar en altres països. Quina exemplaritat han d’exhibir uns regidors d’un municipi de 15.000 habitants quan els màxims dirigents dels partits estatals s’enroquen en les seves posicions i són incapaços de desencallar un atzucac polític que dura gairebé nou mesos? O l’exemplaritat d’un expresident del govern espanyol animant a tothom a veure el vi que a un li doni la gana? O l’exemplaritat d’un ministre de l’Interior convertit en el protagonista d’un Watergate d’opereta que continua en el seu càrrec? Ni l’Estat Espanyol és Dinamarca, ni Torredembarra Copenhagen.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Les aventures d’en Tallaferro: recordant en Víctor Mora

La setmana passada va morir Víctor Mora, un d’aquells escriptors polifacètics i compromès políticament que de tant en tant dóna el nostre país. La majoria dels mortals el coneixen i el recorden per ser el creador del mític Capitán Trueno, heroi de còmic de diverses generacions enmig de la foscor del Franquisme. Però el qui escriu és d’una altra generació nascuda en la Transició, i per a mi Víctor Mora és el creador d'un altre heeroi de còmic, en Tallaferro,l’Almogàver, que em trasllada a la meva infantesa, quan en el dominical de l’Avui es publicaven les aventures d’aquest cavaller que lluitava contra turcs, pirates i qualsevol malvat que se li posés per davant. Estaven ambientats en els inicis del segle XIV, quan la Corona Catalano-aragonesa era una potència mediterrània i els almogàvers feien de les seves a l’Àsia Menor.

Les aventures d’en Tallaferro es van començar a publicar el 1989, dues pàgines cada diumenge que esperava amb avidesa. El guió era d’en Víctor Mora i els dibuixos dels germans Jesús i Adrià Blasco. Durant uns quants anys es van anar publicant de forma discontinua, fins que els dibuixants van morir, la segona meitat dels noranta. Després, entre els anys 1996 i 2001 La Busca Còmics va publicar quatre àlbums amb totes les aventures d’en Tallaferro, acompanyat del seu fidel escuder Galdric i l’alquimista Pyrelius, a les ordres de Roger de Flor.

Dels quatre àlbums en tinc tres, que de tant en tant encara rellegeixo. Només em falta el segon, El tresor de Barcelona, que fa uns quants anys vaig intentar aconseguir i estar descatalogat. Si algú que llegeixi aquest post sap com aconseguir-lo m’agradaria molt que m’ho comentés i poder completar la col·lecció d’un heroi de còmic de casa nostra d’un gran potencial que va tenir una trajectòria molt curta. I per què no podríem tenir noves aventures d’en Tallaferro de la mà de successors de Víctor Mora i els germans Blasco igual que està passant des de fa uns anys amb Astèrix i Obèlix? Aquí ho deixo.

El tercer de Nesbø... i els que vindran

M’agrada la novel·la negra. La combino amb altres gèneres, però cada any en cauen algunes. Assassinats, investigacions, personatges torturats, gent de molt mala vida, trames d’aquelles que t’atrapen de forma gairebé malaltissa... i l’estiu és una època ideal per submergir-te en una bona novel·la negra. Ho recomano.

Aquests primers dies d’agost he acabat de llegir el tercer llibre del noruec Jo Nesbø, per alguns el millor autor d’aquest gènere del moment. No m’atreviria a ser tan contundent, però les tres novel·les seves que m’he llegit d’ell m’han fet gaudir molt. Són històries potents i complexes, protagonitzades per Harry Hole, un inspector gens ortodox. La darrera lectura, que també coincideix amb la darrera obra que ha publicat, Policia, l’he trobat una novel·la molt rodona, una verdadera exhibició literària.

Vaig descobrir Nesbø amb Escarabats, un dels primers títols que va publicar. Ambientada al sud-est asiàtic, em va sorprendre l’atmosfera que creava. Després vaig llegir Espectre, la seva penúltima novel·la. Molt ben travada. I ara, Policia. La bona notícia és que encara em queden una colla de títols de l’autor noruec per seguir navegant en la part més fosca dels països nòrdics, sense renunciar, és clar, al meu admirat Indridason. 

Deu claus del 26-J

     

1.Els assessors de Mariano Rajoy l’han encertat en l’estratègia: buscar unes segones eleccions. El PP ha guanyat 14 escons. Ni els més optimistes esperaven els 137 diputats obtinguts.

2. La por al canvi ha acabat sent l’únic missatge del PP en el darrer tram de campanya i ha acabat sent decisiu. “Som els moderats”, repetia Rajoy. Molt vot prestat a Ciutadans ha tornat a les files populars i la corrupció no ha passat factura als populars. El Brexit ha acabat d’apuntalar el resultat, que no oblidem, però, està encara  a 39 escons de la majoria absoluta.

3.PSOE i Ciutadans han fallat en la tàctica: el 20-D sumaven 130 escons i superaven els 123 del PP; després de les eleccions del 26-J només n’acumulen 117, vint menys que els populars. La maniobra de l’acord de govern Sánchez-Rivera la mini-legislatura passada va ser un error.

4.Pedro Sánchez ha perdut 5 escons, però té la clau del futur govern, per activa o per passiva. Salva el cap, però a llarg termini la seva situació i la del seu partit no és còmoda. Cap solució és bona.

5.El líder socialista pot estar content per dues coses: ha esquivat el sorpasso de Podemos i ha vist com el PSOE de Susana Díaz ha perdut enfront del PP a Andalusia. Sobreviu.

6.Podemos s’ha encallat electoralment. Les enquestes han tornat a fallar la previsió de vot de la formació de Pablo Iglesias. És la gran víctima de la baixada de la participació.  Es torna a demostrar que en política sumar dos partits a vegades representa obtenir menys vots. Ara tocar picar pedra a l’oposició i replantejat moltes coses.

7.Ciutadans ha estat el gran derrotat d’aquestes eleccions. Ha perdut 8 escons. Destaca el mal perdre d’Albert Rivera, culpant la Llei d’Hondt  -les regles del joc- de la desfeta. La campanya se li ha tornat a fer llarga i se li ha sumat l’error del pacte amb el PSOE. El votant més conservador ha apostat sobre segur: el PP.

8.El resultat a Catalunya és gairebé idèntic al del 20-D. Fins i tot en això ens diferencien de l’Estat espanyol.  En Comú Podem guanya, però no amplia l’avantatge en escons i Esquerra consolida el “sorpasso” a Convergència, però tampoc creix. Els convergents perden vots respecte Democràcia i Llibertat però mantenen els escons. Coses de la Llei d’Hondt.

9.El PSC perd un escó més i ja només li queden set. El PP recupera el diputat per Lleida, deixa el darrer lloc a Ciutadans i evidencia que el cas Fernández Díaz no ha tingut efecte en el seu resultat a Catalunya.

10.A la circumscripció de Tarragona tot queda igual: un escó per cada formació. En Comú Podem no ha guanyat el segon escó i el que ha perillat més no ha estat ni PP ni CDC, sinó el de Ciutadans. Però al final els taronges l’han aguantat.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Tastets de mar de l’Ignasi Revés

Aquest dissabte 25 de juny vaig tenir el plaer de presentar el darrer llibre de l’Ignasi Revés, Històries de mar de la Costa Daurada i elDelta de l'Ebre. Va ser en el marc de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, davant de la Biblioplatja i amb el mar de fons, amb un públic que escoltava molt atent i amb la participació, a més de l’autor, d'en Sisco Bairaguet, un dels testimonis del llibre i memòria viva de la pesca a barri marítim deTorredembarra.

Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre són 181 pàgines estructurades en una vintena de capítols que cada un se situa en una de les poblacions amb passat i/o present pescador de les costes tarragonines ebrenques, de Calafell a les cases d’Alcanar. L’Ignasi Revés és com en QuimMasferrer en el programa El Foraster, de TV3, però sense càmeres. Extreu històries, algunes simpàtiques, altres dramàtiques i ens descobreix personatges dignes de ser protagonistes d’un llibre sencer. En l’obra de Revés en trobeu un tast de molts.

A Baix a mar, estira del fil d’en Gabriel Comes, el gran investigador i conservador de la memòria oral de Baix a Mar, i els germans Sisco i Victòria Bairaguet. Recorden el Baix a Mar dels anys 40, 50, 60, quan al barri hi vivien 500 persones. El Port de Torredembarra ja estava plantejat en aquella època, davant mateix de Baix a mar, però va tardar molt a arribar i es va construir al Roquer. Baix a mar seria molt diferent amb un port.

Es parla del Bloc, on ara hi veiem l’Alfa Omega de Bartolozzi i la inseparable estelada, però en el llibre s’explica per a què servia, hi havia la Màquina que permetia a les barques sortir a la mar des de la platja. On ara hi ha la Biblioplatja, hi havia l’edifici conegut com el Pes, on es feia la subhasta del Peix. En Sisco recorda com anaven a buscar joncs als Muntanyans per construir les nanses que servien per pescar. Tot això ho podreu conèixer si llegiu el llibre de l’Ignasi Revés, però també podreu ampliar el focus a tota la costa tarragonina i ebrenca de la mà d’un autor de la Terra Ferma que ha descobert tot un món arran de mar.

26-J: El PP s’ha sortit amb la seva

Fa moltes setmanes que el Partit Popular esperava una nova convocatòria electoral com si d’un lent compte enrere es tractés. L’aritmètica parlamentària que des del 2011 els va permetre aplicar de la forma més salvatge possible la majoria absoluta els ha obligat ara a estar com a observadors del funambulisme pactista de Pedro Sánchez. La no suma amb Ciutadans i l’oposició de l’actual líder socialista a la gran coalició ha condemnat Rajoy a encomanar-se a un nou pas per les urnes. I el panorama que se li obre a partir d’ara no li és gens desfavorable. En priori, és clar.

Un primer factor a tenir en compte és l’abstenció, un fenomen que afecta massa sovint a l’esquerra i gairebé mai a la dreta. I unes eleccions sis mesos després de les anteriors i situades enmig del Pont de Sant Joan poden registrar un absentisme històric a les urnes. Els efectes de la corrupció sobre el PP podrien estan descomptats el 20-D i el degoteig imparable causar pocs danys el 26-J. Plou sobre mullat. Mariano Rajoy té tots els números per tornar a guanyar els eleccions i obligar al PSOE a bastir una gran coalició a l’estil alemany per “salvar Espanya del perill secessionista i el bolivarisme .” Una cosa és el que digui Pedro Sánchez i el seu entorn i una altra els barons territorials amb Susana Díaz al capdavant.

Un altre factor a tenir en compte és el sorpasso. Igual que Anguita a mitjan dels noranta, però aquest cop amb l’aritmètica a favor, Pablo Iglesias aspira a avançar electoralment el PSOE amb l’aliança amb Izquierda Unida. Més d’un milió de vots més a l’espai morat sumat al desgast socialista i la Llei d’Hondt farà la seva. L’estratègia és a llarg termini: llençar el PSOE als braços del PP i la gran coalició i esdevenir una alternativa real de govern en les següents eleccions des d’una oposició dura i impracable.

I Ciutadans? La jugada del pacte amb el PSOE els pot passar factura. L’electorat que volia l’acord  amb el PP pot passar a votar directament Rajoy i poden neutralitzar l’entrada de nous votants. L’ofensiva de part de la caverna mediàtica sobre Ciutadans ja es fa notar. La campanya electoral se’ls pot tornar a fer massa llarga a Rivera i els seus, deixant a la llum les grans contradiccions de la proposta taronja. La seva quarantena d’escons poden tornar a ser irrellevants en una nova fase de negociació, com ho han estat els de les formacions independentistes per voluntat dels barons del PSOE. Altres com els diputats del PNV o els canaris poden ser claus si l’aritmètica es posa juganera.

L’estratègia d’aigües mortes de Rajoy torna a donar fruits. La inacció que li ha permès gestionar els grans problemes de la legislatura, com la crisi econòmica i l’independentisme, sembla que torna a ser una fórmula encertada. Pilota endavant. Només li ha calgut esperar el fracàs d’un voluntariós i potser utòpic Pedro Sánchez, que volia posar en un mateix vaixell Podemos i Ciutadans. Afortunadament seran al final els electors els qui decidiran els números exactes del proper congrés de diputats i les sumes i restes que, ara sí, obligaran a formar un govern o un altre.  No és el mateix un PP amb 115 escons que amb 130. I la ciutadania s’escapa a vegades de les previsions demoscòpiques. El partit encara s’ha de jugar.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

‘Joc de Trons’ a Altafulla

Altafulla ha viscut unes setmanes molt intenses políticament. L’expulsió dels tres regidors de l’EINA del govern municipal perpart de l’alcalde va obrir una crisi, que ha deixat algunes víctimes pel camí després de molts moviments. Maniobres que poc han d’envejar del que veiem a la premiada sèrie de l’HBO Joc de Trons. Potser és la proximitat al Castell de Tamarit, un dels espais que els localitzadors de la sèrie van estudiar per gravar-hi part de la sisena temporada. Finalment van descartar l’emplaçament de la costa del Baix Gaià i es van decidir per Girona, que, per cert, també va viure el seu joc de trons particular a l’Ajuntament.

Però tornem a Altafulla. Amb un alcalde, l’ecosocialista Fèlix Alonso, en minoria, el portaveu de Convergència i Unió, Pere Gomés, es va situar en el centre del tauler, i, com ja va avançar el mateix dia de l’expulsió dels republicans, no descartava cap possibilitat per sortir d’aquella situació. La moció de censura contra Alonso va ser una seriosa sortida a la crisi que es va estudiar, tot i que un pacte entre republicans, convergents i Ciutadans hauria estat força difícil d’entendre per a molts i ben segur que portada a tota la premsa nacional i estatal. La reunió per a negociar l’hipotètic acord a tres bandes es va fer sense cap mena de discreció. La reunió era el missatge.

El repartiment d’anys de l’alcaldia no quadrava. Els números tampoc sortien. Una de les regidores de l’EINA, Eva Martínez, no estava per la feina, com hem pogut comprovar en el seu comunicat de renúncia a l’acta de regidora. Martínez ha plegat després de gairebé una dècada com a regidora, la majoria d’aquest temps amb responsabilitats de govern. Ha estat per discrepàncies amb la línia política de la candidatura de la qual en formava part. Un gest que seria normal en un sistema polític de llistes tancades i bloquejades, però que ens resulta estrany. Quan algú aconsegueix una acta de regidor dins d’una determinada llista electoral i, al cap d’un temps no hi acaba de combregar, massa sovint deixa de banda la moral i l’ètica i s’empara en una discutible legalitat per aferrar-se al “cadirot”. Exemples en tenim molts i ben a prop. L’Eva no ho ha fet i això l’honora.

Altafulla ha entrat en una nova temporada del seu particular “Joc de Trons”. Recordem que en el mandat 2007-2011 fins a tres persones van desfilar per l’alcaldia. Després de la tempesta, Fèlix Alonso continua ocupant el tro de la plaça del Pou amb el convergent Pere Gomés com aliat imprescindible. El cap de files republicà Jordi Molinera, apartat ara de la primera tinença d’alcaldia, inicia una nova etapa com a cap de l’oposició amb ganes de donar molta guerra al seu antic soci durant gairebé un lustre. I l’únic regidor de Ciutadans esdevé un secundari de luxe, més conscient ara que el seu vot podria ser molt important si es produeix algun gir inesperat de guió en aquests tres anys llargs que resten de mandat.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

La segona novel·la d’Enric Grangel

El qui va ser setè alcalde de Torredembarra des de la recuperació de la democràcia, Enric Grangel, va publicar la primavera de 2014 la seva primera novel·la, El mapa de Calípolis. En una entrevista que vaig fer-li llavors, Grangel ja em va avançar que tenia fora avançat el seu segon llibre, ambientat a cavall de Catalunya i Itàlia en el pas de l’Edat Mitjana a l’Edat Medieval, en l’època del rei Ferran II, el Catòlic. Aquesta nova obra ha tardat més del previst a publicar-se perquè l’Enric ha estat protagonista d’una verdadera novel·la política, el seu pas per l’alcaldia de Torredembarra, nou mesos molt intensos que van acabar el mes de juny passat.

A inicis d’aquest any ha aparegut Caballero de espuela dorada, amb el noble vilafranquí Pere Recasens com a protagonista i amb secundaris de luxe com els banquers romans Chigi o el mateix Niccolo Maquiavelo, l’autor de El príncep, una manual polític que passats cinc segles continua sent una referència necessària de rellegir de tant en tant. I és que Recasens forma part del l’exèrcit hispànic que lluita a la península italiana contra els francesos i que acaba recuperant el Regne de Nàpols. El pas del protagonista per Itàlia protagonitza gran part de la novel·la.

El segon de llibre de Grangel posa el focus en l’intent d’una sèrie de nobles catalans per intentar avortar la unificació de Castella amb la Corona d’Aragó. No farem cap spoiler. Del casament de Ferran II -vidu de la reina Isabel de Castella- amb Germana de Foix en va néixer un fill, Joan, que si no hagués mort poques hores després de néixer hauria estat rei de la corona aragonesa. La possibilitat que el nét de Ferran que portava el seu nom, germà del futur emperador Carles I, heretés el la Corona Aragonesa també plana al llarg del llibre.

Uns episodis molt interessants de la història de Catalunya i l’Estat espanyol que desmunten totalment els arguments aquells que diuen que Espanya existeix des dels Reis Catòlics. En el llibre queden pal·lesos els interessos divergets entre els dos regnes units dinàsticament. Durant dos segles més, Catalunya mantindrà unes institucions pròpies malgrat compartir amb altres territoris peninsulars, europeus i d’altres continents un mateix rei. Diverses són les raons per llegir el segon llibre de l’Enric Grangel, que ha convertit una de les seves passions, la història, en unes novel·les, que malgrat les lògiques limitacions, són una lectura ben recomanable.

I ja van 10 anys de Salvatblog

Salvatblog compleix deu anys. Va néixer una nit de finals de març de 2006 i hi he anat publicat posts durant una dècada. Exactament aquest llegiu és el 1.003.  Ho he fet amb més i menys intensitat. Reconec que darrerament menys que més, però he mantingut una certa regularitat. Almenys un al mes. De la febre dels blogs de la segona dècada dels 2000 poc en queda. En continuen existint, però la gran majoria -alguns de gran qualitat- han caigut pel camí. Molta de la gent que va crear un blog en aquella època ja fa anys que es conforma amb un perfil a Facebook o Twitter. En el meu cas, crec que el blog i les xarxes socials es complementen i retroalimenten a la perfecció

Un repàs a aquests deu anys de Salvatblog és un recorregut per una dècada plena de canvis i els laborals són els que més es reflecteixen en el blog. El pas del periodisme diari a la comunicació corporativa es poden repassar les més de setanta Cròniques de l’altra banda, començant per la primera. L’espai recull també reflexions al voltant de canvis de feina, que no sempre van ser positius, com aquest post. En alguns moments Salvatblog és una mena de dietari obert. Per tant, una certa autocensura hi ha, però, rellegint algun post, menys de la que em pensava.

El meu blog també ha servit per allotjar-hi col·laboracions en diferents mitjans, com és el cas des del 2011 de les Torrencades, 51 retrats de personatges del meu poble, Torredembarra. La comunicació hi té un pes important a Salvatblog, tot i que des de fa un parell d’anys, aquesta temàtica l’abordo més a Salvatcomunicacio.com. I és que ja fa gairebé quatre anys que em dedico professionalment a la consultoria de comunicació i vaig crear aquesta petita web corporativa.

Salvatblog continuarà. No sé amb quina intensitat, però si que em comprometo a una certa regularitat, com h fet fins ara. Us convido també a passar-vos de tant en tant pel blog de Salvat Comunicació.

Generació Cruyff

Els meus primers records del Barça són potser de Maradona -em ve a la ment aquella imatge de l’astre argentí amb el peu embenat després de l’entrada del destraler Goikoetxea- i amb Venables vaig experimentar que és guanyar una lliga i vaig patir la primera gran decepció a la final de Sevilla. En alguna banda encara conservo un full de l’Hotel Hesperia signada per aquella generació de jugadors. Carrasco, Víctor, Schuster, Gerardo... Me la va portar el meu tiet que hi treballava, algun any abans del motí. Però quan realment em vaig aficionar al futbol va ser a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Barça el 1988 i sobretot amb la primera lliga guanyada la temporada 1990-91 per Koeman, Laudrup, Stoixkov, Bakero i companyia.

A la meva generació, Wembley ens va agafar en aquell moment d’explosió d’hormones que el futbol ens ajudava a canalitzar. Aquella nit del 20 de maig de 1992 vam tocar el cel amb la primera Copa d’Europa i vam enterrar el fantasma de Sevilla de sis anys abans i el que els pares arrossegaven de Berna el 1961. La imatge icònica és la de Cruyff saltant a la gespa entrabancant-se amb les tanques publicitàries després que Koeman esmicolés amb un dels seus míssils el gafe en la màxima competició europea. Ell va ser el braç executor del gir blaugrana introduït per Cruyff. Després va venir Tenerife, Tenerife II i el penal de Djukic. Ho vam viure amb molta passió i amb la tele gratis. Tres lligues guanyades a l’última jornada, amb el transistor a l’orella. I un 5-0 gloriós contra el Real Madrid, amb Romario deixant sentat Alkorta. El Dream Team.

Després va venir la decadència a partir de la desfeta 4-0 a Atenes contra el Milan en una nova final de la Copa d’Europa. Van arribar Prosinecki, Escaich, Korneiev, José Mari... el 5-0 al Bernabeu. Cruyff s’equivocava. I l’enfrontament amb el president Núñez que va acabar amb el comiat a manca de dues jornades, per la porta de darrera. Vam conèixer la pitjor cara del geni. Semblava que volia desfer tot el que ell havia creat. O no? Aquella última temporada l’holandès va demanar a Núñez que li portés un jove migcampista del Girondins, un tal Zinedine Zidane. Però el màxim mandatari blaugrana el va trobar massa car. La història del Barça podria haver tornar a canviar.

Amb el seu discurs i les seves intervencions, Cruyff va generar un univers al seu voltant. El entorno, las vaques sagradas, el rondo, utomaticamente, gallina de piel, este es uno, en un momento dado... i una sèrie de frases mítiques, com la que se li atribueix abans de la final de Wembley dirigint-se als seus jugadors: “Salid y disfrutad”. Val la pena repassar les seves frases, uns aforismes que resumeixen la seva manera de pensar: valenta, trencadora, diferent.

Després del Barça, no l’hem vist tornar a entrenar. Només els partits de costellada de la selecció catalana que ell va dirigir un parell d’anys. L’hem escoltat opinar molts cops sobre el club blaugrana, el futbol i la vida. Ho hem fet sempre amb atenció. Cruyff ha estat un dels estendards de l’eterna lluita entre els dos ismes del Barça. Laporta el va tornar a pujar als altars del club i Rosell i Bartomeu el van voler amagar desposseint-lo del títol de president d’honor.  Ell tampoc no hi va posar massa de la seva part. Era un home de caràcter. Molt caràcter. Però una figura com Cruyff és impossible d’amagar. La seva dimensió és mundial. Va ser el primer a guanyar tres Pilotes d’Or i el seu Ajax va manar a Europa a inicis de la dècada dels setanta. Amb la seva selecció va ser subcampió del món i va revolucionar el futbol a Holanda i al món.  

Cruyff va girar com un mitjó la mentalitat d’un club tan complex com el Barça i el seu llegat és immens: Rijkaard, Guardiola, Luis Enrique... El seu estil perviu i els títols van caient gairebé temporada rere temporada. La seva mort el converteix en mite, en llegenda blaugrana, a l’alçada de Gamper, Samitier, Kubala... Per a molts, un esglaó més amunt. DEP

Altafulla, un pacte condemnat

Enmig de la Setmana Santa, l’oasi (aparent) altafullenc ha saltat pels aires. L’alcalde ecosocialista Fèlix Alonso ha fet fora del govern els tres regidors de l’EINA (la marca electoral d’Esquerra Republicana) i Alternativa Altafulla s’ha quedat en minoria. Per què s’ha trencat un govern que feia gairebé cinc anys que semblava que rutllava? Doncs perquè el resultatdel maig passat i l’estratègia a mig i llarg termini havia condemnat un pacte signat el maig passat per inèrcia a passar tard o aviat a la història. I al final ha estat aviat.

Recordeu com va esclatar la Primera Guerra Mundial? Tots els països europeus sabien que el conflicte armat era inevitable i l’atemptat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo va precipitar els esdeveniments. Doncs les obres de la Via Augusta han estat el Sarajevo altafullenc, la guspira que ha permès a l’alcalde declarar la guerra als seus socis i expulsar-los del govern. I Alonso ho ha pogut fer perquè s’ho pot permetre, cosa que no passava el mandat anterior. Les matemàtiques sempre manen als salons de plens. Ara està a només un regidor de la majoria absoluta i l’entesa entre els tres grups de l’oposició (tres republicans, dos convergents i un de Ciutadans) seria sinó antinatural, pintoresca. Ep! En política local tot és possible.

Alonso pot optar per governar amb minoria i encomanar-se a la geometria variable o buscar un nou soci que li doni tranquil·litat, ara que ha de compaginar l’alcaldia amb l’escó al Congrés de diputats. En les seves primeres declaracions el batlle ha deixat ben clar que ja ha triat parella de ball: Convergència. Recordem que en els darrers dos anys del passat mandat l’únic el regidor convergent Pere Gomés va formar part del govern al costat d’Alternativa Altafulla i Solidaritat per la Independència -que comptava amb dos dels regidors actuals de l’EINA-. Els convergents compten ara amb dos regidors que, si volen, poden ser el nou soci d’Alternativa.

A l’EINA li interessava el trencament. Potser no tan aviat, perquè encara queden més de tres quartes parts de mandat. I des del govern es poden fer més coses que des de l’oposició. Els republicans han tensat molt la corda -per uns era debat intern al govern i per altres, deslleialtat- i aquesta s’ha trencat. Seria el 2016, 2017 o 2018, però el trencament estava escrit. Si el líder republicà, Jordi Molinera, vol aspirar seriosament a l’alcaldia no podia fer-ho com a primer tinent d’alcalde del seu rival. Des de la posició de cap de l’oposició, Molinera es pot visualitzar millor com alternativa a un Alonso que aspira a una majoria absoluta el proper mandat amb el plus de ser diputat al Congrés, però que pot pagar el desgast de ser massa temps a Madrid i la manca ara de peces claus en el seu primer govern com van ser Francesc Farré i Guillermo Alonso. Però Molinera, per la seva banda, pot pagar la precipitació i la ingratitud d’uns quants anys a l’oposició. La cursa cap al 2019 acaba de començar a Altafulla. 

La bíblia andorrana: una nova dosi de novel·la policíaca del país dels Pirineus

Ja fa setmanes que vaig llegir la tercera entrega de les aventures (i desventures) de l’inspector de policia andorrà l’Andreu Boix. Després de la suggerent ucronia Els ambaixadors, merescudament premiada amb el 46è Premi Josep Pla, Albert Villaró ens torna a situar a una Andorra més convulsa que mai, contaminada per les desavinences entre els veïns del sud. A La bíblia andorrana, el principat pirinenc es converteix en un tauler de joc semblant al de molts països “neutrals” durant la Guerra Freda, com si d’alguna cantonada de l’Avinguda Meritxell ens hagués d’aparèixer en Michael Caine.

La tercera novel·la protagonitzada per l’Andreu Boix és una nova lliçó sobre l'anatomia de la societat andorrana, una immersió en aquest país que té un lloc preferent en l’imaginari popular de molts catalans. Més enllà de la Casa dels Formatges, Caldea i les pistes d’esquí, hi ha una Andorra diferent, que ens passar desapercebuda en les nostres estades. Hi trobem un país petit, però amb centenars d’anys d’història, i que té un paper un la geopolítica d’aquest racó de món. Després de Blau de Prússia i L’escala del dolor, La bíblia andorrana és un nou retaule sobre el passat, present i futur andorrà.

Villaró ens trasllada a una realitat paral·lela que ben bé podria ser realitat a seques. I fins i tot sobra el condicional. L’assassinat d’un banquer és el punt de partida de la novel·la que porta el protagonista a un accidentat viatge a Madrid per desactivar una bomba de rellotgeria que posa en perill la mateixa supervivència del país dels Pirineus. Els problemes personals i els dubtes existencials d’en Boix també tenen el seu espai en La bíblia andorrana. Sinó no seria en Boix. Un còctel, que amanit amb aquesta ironia finíssima que destil·la l’escriptura de Villaró, es converteix en una lectura més que recomanable. 

Toros, castells i Fernando Alonso

Em costa molt entendre la gent que li agraden i defensen els toros. Personalment els trobo una mostra de barbàrie en ple segle XXI. Diuen que és cultura, que les corrides ens ofereixen imatges  que són art i emocionen els qui les viuen a plaça. M’imagino que els espectacles de gladiadors durant l’imperi romà devien deparar imatges que inspirarien els millors pintors i cineastes i feien vibrar les masses, però a cap país civilitzat se li passaria pel cas tornar a organitzar espectacles reals amb combats mortals entre lluitadors i feres sobre l’arena. Amb les magnífiques recreacions de Tàrraco Viva en tenim prou.

Però hi ha un argument que es repeteix i repeteix entre molts defensors de la tauromàquia, que és la comparació entre els toros i els castells. I més després de les massives crítiques a la imatge que hem vist fauns dies de Francisco Rivera torejant una vaquilla amb la seva filla als braços. Si critiques les corrides, et treuen els nens pujant castells, on, per cert, els darrers anys hem assistit a una millora de les condicions de seguretat dels nens i nenes que fan d’enxaneta, acotxador i dosos. I si repassem les estadístiques, comprovarem com en la darrera dècada estan baixant gradualment els castells que fan llenya.

En canvi, si fem una ullada els números del món dels toros, ens adonarem de com està baixant sensiblement l’afició a les corrides, tot i que és un negoci que continua movent molts milions d’euros. L’espectacle, en canvi, no ha evolucionat, i el toro continua morint a plaça enmig d’una orgia de sang. Em pregunto encara si cal prohibir els toros o deixar que desapareixin de forma natural, davant l’afició gairebé nul·la de les noves generacions a la tauromàquia. A la ciutat de Tarragona ha passat, després d’uns darrers anys de decadència en què el públic principal eren uns pocs autobusos carregats de turistes.

Però tornant a aquesta curiosa connexió entre els toros i els castells dels pro-taurins, que posen el crit al cel perquè els nens estan en perill pujant a aquestes construccions, i ja que els agrada tant barrejar... barregem: no és igual o més perillós deixar que  nens de sis o set anys corrin a gran velocitat amb karts o motos? Són aquests pares igual de temeraris que els progenitors d’enxanetes i acotxadors? Amb aquesta mentalitat ni podríem carregar pilars de vuit o tres de deu ni hi hauria campions mundials com Fernando Alonso, Jorge Lorenzo o Marc Márquez.  Però, això sí, els toros continuarien morint torturats a plaça i, a vegades, fins i tot retransmesos per la cadena pública estatal en horari infantil.

Escacs i procés (2): la jugada de Mas

En un article que vaig publicar en aquest mitjà acomençaments de novembre comparava el procés independentista de Catalunya amb una partida d’escacs. Aquest darrer cap de setmana hem  acabat una nova fase de la partida, que en alguns moments ha semblat més una timba de pòquer dins del bàndol independentista, amb els jugadors apurant fins el final, amb apostes, farols i algun as sota la màniga. La partida continua i ara entra en una nova fase que serà encara més  dura. Abans, però, s’haurà d’aclarir el panorama a les files unionistes. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP deixa un altre gran beneficiat, que és Mariano Rajoy. El líder del PP ho té tot de cara per bastir un gran pacte d’estat amb el PSOE -i potser també amb Ciutadans- amb l’”objectiu” de salvar la sagrada unitat d’Espanya. El pacte “a la portuguesa” liderat pel PSOE s’esvaeix, si és que en algun moment havia pogut ser realitat.

Tornant a Catalunya i seguint amb el símil escaquístic, em referia fa dos mesos d’Artur Mas com la dama de la partida-procés. La peça més important, per la seva habilitat política i projecció internacional. Però també apuntava la possibilitat del sacrifici d’aquesta peça en algun moment d’aquesta partida llarga i complicada. I en cas de fer-ho,era vital  escollir el moment just, davant el perill de perdre la partida si l’elecció era errònia. Mas ha estat sacrificat per a salvar el procés? Més aviat s’ha retirat als quarters d’hivern, a una segona línia, amb l’objectiu personal de tornar d’aquí un any i mig en una nova fase de la partida sense el desgast d’uns mesos que seran duríssims.

El fins fa pocs dies alcalde de Girona, Carles Puigdemont, és el nou president de la Generalitat i li tocarà liderar, a partir d’ara, el procés. En el discurs d’investidura, Puigdemont ja ha donat senyals d’estar a l’alçada del moment, però el repte que té davant seu és majúscul.  Si ho fa bé, ens podem trobar amb un peó coronat, convertit en la nova dama del procés. La jugada a llarg termini per part de Convergència Democràtica és magistral. Mentre que la CUP queda visiblement tocada, pagant un alt preu pel cap de Mas, i Esquerra Republicana i Catalunya si que es pot,  descol·locats -amb la diferència que uns estan al govern i els altres no-, quan ja pensaven en competir per la victòria en una nova convocatòria electoral el març, se situa davant del procés un convergent de pedra picada, independentista de tota la vida i com una peça clau en el futur del seu partit. Això sí, sota l’ombra allargada d’Artur Mas, que ha deixat clar que no es retira de la política i ara es podrà dedicar a refundar un partit que travessa el pitjor moment de la seva història. Un joc de trons que ben segur ens oferirà nous capítols apassionants.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Neix l'ARA Camp deTarragona

Aquest dimecres 9 de desembre  s'ha publicat el primer número de la l'ARA Camp de Tarragona, un suplement que almenys un cop al més trobareu a les pàgines centrals d'aquest diari que va néixer ja fa més de cinc anys. Durant setmanes hem estat treballant perquè aquest nou producte informatiu veiés la llum i, un cop ha arribat als quioscs i als ordinadors, tauletes i smartphones, he experimentat una satisfacció sincera i coneguda. Ara toca preparar el segon número per a consolidar un projecte que tot just ha començat a donar les primeres passes.

Comparteixo l'article que hi he publicat per presentar l'ARA Camp de Tarragona als lectors i lectores.

Josep Rovira, l’altre olímpic torrenc

L’atletisme torrenc ha tingut ja dos representants en els Jocs Olímpics del segle XXI: Yousef El-Nasri a Sydney 2000 i Berta Castells a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. Però una anys abans, a Barcelona 1992, Torredembarra també va estar present a les pistes de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. En Josep Rovira va ser un del centenar de jutges d’atletisme catalans que van prendre part en aquella cita històrica del nostre país.

En Josep Rovira Cabré, conegut com Pepito pels seus amics, va néixer a Coma-ruga el 1943 i als setze anys va venir a viure a Torredembarra, a Babilònia, en una època on encara no havia engegat el boom de la construcció i en aquesta zona de la Torre tot eren sínies. Allí mateix va treballar-hi durant molts anys, a la fàbrica de la Pirelli. Ha estat, però, al món de l’atletisme al qual hi ha dedicat moltes, moltíssimes hores. Va ser al futbol, l’única secció que tenia a començaments dels setanta la Unió Deportiva Torredembarra (UDT) , la seva primera presa de contacte amb l’esport torrenc, com a delegat de l’equip juvenil.

A l’atletisme hi va arribar uns anys més tard de la mà del seu fill, l’Àngel, que va començar a competir en la incipient secció d’atletisme de la UDT. En Josep s’hi va començar a implicar, portant el seu fill i altres joves atletes a competir i també entrant a la junta directiva. Al cap d’un temps li va sorgir l’oportunitat de fer un curs de jutge a Barcelona i es va treure la llicència. Era l’any 1982. Va començar a fer de jutge en tota mena de competicions, fins que deu anys després, es va convertir en un dels deu tarragonins que va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Olímpics de Barcelona.

En la cita olímpica barcelonina, en Josep va fer de jutge en la competició de salts de llargada i la marxa atlètica. Recorda una ciutat abocada amb els Jocs. L’acreditació que portava penjada del coll li permetia pujar als transports públics de forma gratuïta, però també incitava a l’hospitalitat del barcelonins i barcelonines. No era estrany que el convidessin a pujar al cotxe i portar-lo on calgués. El va impressionar molt el desplegament impressionant de seguretat, que ell compara, entre rialles, amb la sèrie televisiva Los hombres de Harrelson. Els controls eren molt exhaustius i els policies estaven a tot arreu, fins i tot camuflats com a jutges. No era per menys. Recorda el cas d’una atleta marroquina que patia amenaces d’integristes islàmiques per córrer amb pantalons curts.

Els jutges estaven allotjats en un edifici a la Vila Olímpica i en Josep confirma que en els mòduls dels atletes hi va haver de tot menys un “excés de concentració” de cara a les competicions. Els jutges es “portaven” millor. La seva experiència olímpica no va acabar amb aquella cerimònia de clausura amb Los Manolos i Peret, sinó que el setembre va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Paralímpics. Allí va conèixer un esperit de superació enorme i una gran competitivitat entre els atletes paralímpics. En total, va passar gairebé un mes a la capital catalana vivint uns dies que recorda com un regal i una experiència irrepetible.

Després de Barcelona 1992, va seguir fent de jutge i va adquirir responsabilitats a nivell territorial i en la Direcció General d’Esports de la Generalitat. Va ser president durant quatre anys de la Federació de Jutges Àrbitres de Tarragona.  També va ocupar el càrrec de secretari tècnic de la secció d’atletisme de la UDT i durant més d’una dècada en va ser el delegat. El 2012, després de complir els 70 anys va passar a tenir el títol de jutge honorífic, que comporta no pagar la quota anual i poder arbitrar només proves escolars.

En Josep destaca la gran quantitat d’atletes internacionals que han sortit de la Unió Deportiva Torredembarra, un camí que va obrir la Maite Montaña i que ha continuat amb olímpics com Yousef El-Nasri i Berta Castells, arribant fins a l’actualitat amb joves amb una altíssima projecció, com és el cas de l’Aaron Sola. Un cop despunten, els esportistes torrencs passen a l’Agrupació Atlètica Catalunya, club amb el qual l’UDT hi té un acord. Per a en Josep, més conegut com a Papi en la secció, la clau principal d’aquests resultats són els entrenadors i en destaca especialment els germans José Luis i Jesús Velasco.

Els joves atletes torrencs segueixen normalment una trajectòria semblant. Coneixen l’atletisme a través de la promoció a les escoles i els Jocs Escolars amb nou o deu anys. Fins al voltant dels catorze anys no s’encaminen cap a una disciplina concreta i dos o tres anys després és quan decideixen si el món de l’atletisme els agrada de veritat i estan disposat als sacrificis que comporta o deixen la competició. En el primer cas, arriba el moment de fer el salt a un club més gran i, si la progressió continua, arriben títols i rècords més importants i potser la possibilitat d’anar a uns Jocs Olímpics.

Actualment en Josep Rovira ja ha passat a un segon pla en l’atletisme torrenc, després de més de tres dècades molt intenses de treball i molta responsabilitat. Ara segueix l’activitat dels atletes de la nostra vila per internet i continua vibrant amb els resultats que aconsegueixen campionat rere campionat. 

Escacs i procés

Ha esdevingut un recurs molt fàcil entre analistes i tertulians que corren per diferents mitjans de comunicació comparar el procés sobiranista de Catalunya amb una partida d’escacs. Els qui fan aquest símil en saben sovint ben poc d’aquest joc-ciència. Fins i tot pot ser que no sàpiguen com es mouen les peces. Però queda bé establir aquest tipus de comparacions i no només en la política catalana, sinó també en l’espanyola o en alguns episodis de la geopolítica mundial. Personalment, des dels meus limitats coneixements del joc de les 64 caselles, crec que el que estem vivint a Catalunya els darrers anys té bastants paral·lelismes amb una partida d’escacs.

Primer de tot, podem identificar dos bàndols clarament diferenciats, situats a cada banda del tauler. Estem davant d’una partida molt llarga, que recorda aquells mítics enfrontaments entre Karpov i Kasparov a mitjans dels anys vuitanta, i, per molt que alguns dels integrants dels dos bàndols facin esforços per accelerar la partida, la batalla va per llarg, cap a una guerra des desgast. Veiem també típiques jugades dels escacs. Hi ha qui s’enroca. Hi ha qui intenta fer combinacions de peces que acaben sortint bé o malament. Hi han amenaces, descobertes, peons que avancen, peces que desapareixen del tauler, altres que guanyen més pes en el tauler... Molta estratègia i també moviments tàctics que sorprenen a l’adversari.

I també errors. I un dels errors que es poden detectar és a l’hora d’identificar les diferents peces de cada color. Des del bàndol unionista, la gran majoria estan convençuts que el rei en l’exèrcit rival és Artur Mas. Si fan escac mat a Mas, guanyaran la partida. Aquesta és l’estratègia i tots els moviments tàctics van cap allí. I s’equivoquen. Mas és la dama! És la peça més valuosa, amb molta capacitat de lideratge, habilitat política i projecció internacional. Però algunes vegades, per a guanyar, s’ha de sacrificar la dama i imposar-se en la partida amb les torres, els alfils i qui sap si coronant un peó. Una de les grans incògnites d’aquesta partida, que ja té com a tauler tot l’Estat espanyol i aviat podria ampliar-se a Europa, és si caldrà sacrificar la dama del bàndol independentista i sobretot, si s’escau, quin ha de ser el moment just. Una mala jugada podria ser fatal i posar en escac el veritable rei, que és la majoria sobiranista actual en la societat catalana. Cal planificar molt bé els propers moviments i calcular la reacció de l’adversari. En dependrà el resultat final de la partida.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Oriol Pijoan, el jardiner que fa cervesa

L’Oriol Pijuan va començar a fer cervesa amb un kit per a produir 25 litres que va comprar per internet i menys d’una dècada després produeix milers d’ampolles a l’any i està al capdavant d’una de les fires de cervesa artesana de referència a nivell de Catalunya. Però l’Oriol és guanya les garrofes fent jardiner. La producció de cervesa no li genera gairebé beneficis. El que guanya ho reinverteix. Però viu amb passió l’elaboració i la promoció de l’Estraperlo, una cervesa molt lligada a Torredembarra.

Després de fer primer de BUP al recent estrenat IES Torredembarra, l’Oriol Pijuan Santacana va continuar els seus estudis a Camp Joliu. Aquest centre educatiu situat a l’Arboç estrenava a començament dels noranta un nou sistema docent que combinava quinze dies intern i quinze dies treballant en una empresa. L’escola buscava potenciar la formació en unes comarques penedesenques abocades a la viticultura i l’enologia, però també atreia alumnes d’altres zones. La primera empresa on va fer pràctiques l’Oriol va ser a Cal Ratxet, dedicada al cultiu d’horta i planter a Torredembarra des de fa unes quantes generacions. Al tercer curs, va escollir tirar cap a la branca de la jardineria.

I ja fa gairebé dues dècades que fa de jardiner, dissenyant espais i parcs. L’Oriol va començar a treballar en un viver dedicat a la planta ornamental a Bellvei, però ben aviat va començar a treballar pel seu compte. I va seguir formant-se, en administració  financera i màrqueting. També ha cursat un postgrau sobre espais verds. Mai ha deixat de formar-se. Parlar amb ell de jardineria et permet aprendre molt. Gaudeix explicant que s’ha de tenir en compte, per exemple, a l’hora de crear un parc urbà. No és el mateix que estigui situat en un barri ple de parelles joves amb nens que en un amb molta població jubilada. O el valor afegit que dóna tenir-hi arbres amb molta fulla, que retenen la pols i, per tant, la contaminació.

Al món de la cervesa hi va arribar jugant. Amb en Roger Núñez van adquirir per internet un kit de 25 litres per produir aquesta beguda. Van començar a fer proves, es van engrescar i va néixer l’Estraperlo, un nom que evoca el passat contrabandista de Torredembarra, amb una etiqueta molt torrenca, amb el Roquer com a  gran protagonista. Les primeres produccions les van fer a una planta de cervesa artesana a l’Hospitalet de Llobregat, fins que l’octubre de 2010 van invertir en maquinària pròpia i van instal·lar un centre propi de producció en uns baixos al carrer Baix de Sant Pere. Curiosament, en el primer pis de la finca, uns anys abans assajaven els Ni folla, un grup de música del qual l’Oriol en formava part, “fent veure que tocava el saxo”, com recorda ell rient.

La presentació en societat de l’Estraperlo va ser el juliol de 2008 en ple casc antic de la Torre, entre Cal Serafí i l’Església de Sant Pere Apòstol. Ho van fer acompanyats d’una big band i enmig de la Festa Major del Quadre. En aquella època, a Catalunya només existien una quinzena de productors de cervesa artesana. Actualment en trobem deu vegades més i el fenomen s’ha escampat per la Península Ibèrica i han sorgit cerveses artesanes a Euskadi, Madrid o Sevilla.

Un any després van néixer la Fira de la Cervesa Artesana de Torredembarra, que l’Oriol i el Roger van voler fer a l’octubre per intentar oferir una activitat que pogués atreure gent a Torredembarra fora d’una temporada turística cada cop més curta. El risc hi era, però la fira va atraure gairebé 200 persones i, any rere any s’ha anat consolidant, com un esdeveniment on la gastronomia, amb la col·laboració dels establiments del cas antic torrenc, hi té un pes cada cop més important, complementant les conferències i la música en directe. Ja se n’han celebrat sis edicions -el 2013 no es va realitzar- i s’ha hagut de limitar a quinze els expositors, tot i la gran demanda, perquè l’espai de la plaça del Castell és el que és. El públic que assisteix a la Fira de la Cervesa Artesana és molt heterogeni, amb parelles joves amb nens, grups d’amics o gent de més edat. A l’Oriol el sorprèn el nivell d’expertesa de cada cop més assistents, capaços de diferenciar, per exemple, els tipus de llúpol de cada cervesa que tasten. Fa pocs anys, això era impensable.

La producció de la Cervesa Estraperlo continua sent limitada, amb coccions periòdiques d’uns 180-200 litres. On es pot trobar l’Estraperlo? Evidentment en diversos establiments de Torredembarra, però també en altres locals de poblacions entre Vilafranca i Cambrils. L’Oriol assenyala que aquesta era l’àrea per on es movien els torrencs a començaments del segle passat. També se’n pot tastar a Barcelona. L’Estraperlo ha rebut diversos reconeixements en els seus set anys d’existència, com el primer premi en la darrera Fira de la Cervesa Artesanal Catalana a l'Arboç, després d’aconseguir el segon lloc un any abans. En aquest certamen, que ja és un clàssic del calendari de fires cerveseres, són els mateixos visitants els que escullen la cervesa preferida. Està clar que l’Estraperlo agrada.

Des de fa un parell anys vola sol en aquesta aventura, després de la sortida del Roger de l’empresa. L’Oriol es planteja nous projectes per a l’Estraperlo, que ben aviat anirà desvelant i que reforçaran Torredembarra com un dels punts importants en el mapa de la cervesa artesana catalana. El que va començar com un joc ara és una marca reconeguda, amb un prestigi creixent dins del sector. 

Júlia Ramon, profeta al Baix i l’Alt Gaià

La Júlia Ramon Puig és la darrera de les filles adoptives de Torredembarra. Fa més de quaranta anys que hi viu, però continua mantenint llaços molt estrets amb la població que la va veure néixer el 1948, Santa Coloma de Queralt. No és cap casualitat que l’any 2014 pronunciés el Pregó de la Festa Major d’aquest municipi de la Baixa Segarra i que, quan l’any anterior va rebre el títol de filla adoptiva de Torredembarra, l’acompanyessin en l’acte de reconeixement molts veïns de la vila de la Conca de Barberà, inclòs el seu alcalde.

És la petita de tres germans, filla d’una infermera i podòloga, aficionada al teatre, i un torner que feia cadires, tocat pel catalanisme i les lletres. Per la casa dels Ramon havien passat molts prohoms catalanistes, intel·lectuals il·lustres, entre els quals el filòleg i gran ordenador de la llengua catalana, Joan Corominas. Els Ramon tenien botiga, on hi venien cadires, estris de fusta i més endavant armaris de cuina prefabricats que s’escampaven amb èxit per l’Espanya del Desarrollismo. La Júlia va estudiar a les Monges, a les Escoles Nacionals i també Batxillerat. No el va acabar, perquè volia guanyar diners com les seves amigues i als 16 anys va entrar a treballar a una empresa dedicada a la incubació d’ous. Uns anys després va anar a treballar a una fàbrica de gèneres de punt.

Com va anar a parar de Santa Coloma a la Torre? Doncs acompanyat una amiga que hi festejava i, al cap d’uns mesos, ella va acabar fent el mateix amb l’Antoni Fusté. El 1972 es va casar i va venir a viure a Torredembarra, on va començar a treballar al Torrepiel, una botiga que havia acabat d’obrir al cor del carrer Antoni Roig, Un any després naixia l’Abel i, com ella mateixa afirma, la vida se li va complicar. Va començar una processó de metge en metge, sense obtenir un diagnòstic clar sobre que tenia el seu filll. Després va néixer l’Anna, que era sorda. L’Abel i l’Anna han anat en diversos centres especialitzats i també ella ha hagut de destinar -hi moltes hores en el seu aprenentatge. Les dificultats són molt grans i ha hagut d’anar desenvolupant diferents estratègies. Aprenent dia a dia.

La Júlia va començar a treballar en una perruqueria, però ho va deixar per dedicar-se més als seus fills, combinant-ho amb una feina en què podia organitzar millor el treball, des de casa. Fa 26 anys que es dedica a vendre joies. I no ho fa tan malament, ja que és de les primeres del rànquing, cosa que li ha servit per gaudir de premis de l’empresa, inclòs un viatge a Nova York. Actualment continua treballant en aquesta empresa, tot i que des de l’inici de la crisi les vendes han baixat sensiblement.

Tenir un fill amb discapacitat era molt més complicat fa unes dècades, quan els seus eren petits. Hi havia molts pocs recursos públics. Tot plegat va portar a la creació de l’Associació Matinada l’any 1992, amb el suport de l’Ajuntament que llavors presidia Santiago Segalà. Els fundadors van ser vint-i-dos famílies amb fills discapacitats, més alguns socis protectors. D’aquesta manera, els fills van poder anar al Vendrell, a un centre especialitzat, amb el transport gratuït gràcies al Consell Comarcal i l’Ajuntament. Des de llavors la Júlia és presidenta de l’associació Matinada. Explica que en les assembles generals ja intenta que algú la succeeixi, però no vol entrar ningú. I aprofita a fer una crida al voluntariat, perquè sempre falten mans per a les diferents activitats de l’associació. Un gran pas endavant va ser a mitjan dels noranta, quan es va crear el centre ocupacional i el taller al Polígon Roques Planes amb una cessió de terrenys municipals a la Fundació Tallers de Catalunya.  Uns anys després, l’Onada es va fer càrrec de la gestió dels centres de treball i ocupacional.

Tornem a l’Abel. És un noi especial. En tots els sentits. Té un do pel dibuix. El seu sentit de la perspectiva i la seva memòria són prodigiosos. I ja ha fet diverses exposicions. També ha il·lustrat un llibre, Raïm raïm raïm, una història d’un nen autista. A través del dibuix l’Abel es comunica. També ha practicat esport i ha participat als Special Olympics, aconseguint unes quantes medalles. Són molts moments difícils però també moltes satisfaccions els que li ha donat l’Abel a la seva mare.

La història i la arqueologia són les aficions de la Júlia. Li ve de família. Concretament del pare, Roman Ramon, un gran aficionat a la història local i que va rebre el títol d’Arxivador perpetu de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt. La mare era actriu de teatre aficionat. El catalanisme també l’havia respirat a casa des de ben petita, amb reunions en plena època franquista, amb personatges com Frederic Marés,  Serra Ràfols o el mateix Joan Corominas, a través de l’associació arqueològica.

La Júlia, com hem dit, és filla adoptiva de Torredembarra i ella ho considera un reconeixement al món del discapacitat. El dia del seu nomenament va ser una jornada molt especial, amb una sala de plens amb gent dreta i lla presència de molts amics i familiars. I és que més enllà de La Matinada, la Júlia també s’ha implicat en altres entitats torrenques, com el Consell de Sostenibilitat, és voluntària de la Fundació Vicenç Ferrer i de la Lliga contra el Càncer. És molt coneguda a la seva vila d’adopció. Potser per això ha rebut ofertes per entrar en política municipal, però sempre les ha rebutjat i mai ha manifestat els seus colors polítics. Ella vol seguir sent la Júlia, de la Matinada, la mare de l’Abel, la muller de l’Antoni.

Publicat al setmanari Diari de la Torre