El mandat no ha començat bé

Escric aquestes ratlles quan fa molt poc que Esquerra Republicana ha oficialitzat l'entrada al govern municipal de Torredembarra amb un comunicat als mitjans de comunicació i una fotografia de familia dels "negociadors". Els republicans han tardat més d'un mes i mig a decidir-se a formar part de l'executiu local i els seus dos edils no permeten encara assolir una majoria absoluta. Falta una peça. L'endemà de les eleccions semblava que aquesta peça tenia forma d'Alternativa Baix Gaià

Que ha passat amb els ecosocialistes? Ningú pot dubtar que l'Alternativa va ser un dels grans triomfadors de la nit electoral amb el pas d'un a dos regidors. Han sabut administrar la victòria? Legítimament han plantejat unes condicions que els socialistes no han pogut o volgut satisfer. La més concreta ha estat la persona que havia d'ocupar la regidoria d'Urbanisme. Bé, exactament la que no havia d'ocupar aquest càrrec. Els ecosocialistes no volien Ramon Ripoll, que va ser-ho el mandat passat, i el PSC no ha volgut cedir. S'ha parlat també de filosofia de funcionament d'aquesta àrea, de Muntanyans II i el famós contracte de l'aigua. Les negociacions van acabar fatal.

Esquerra havia defensat en un primer moment que entraven junt amb l'Alternativa al govern o es quedaven a l'oposició. Ho havien calculat malament perquè aquesta formació va decidir continuar fora del govern. En canvi, els republicans s'han decantat finalment per entrar a l'executiu local després d'un fort debat intern. Esquerra té un pes menys important dins el govern que en el mandat passat. S'ha quedat sense Cultura i Obres, però ha guanyat Educació. Manté Comunicació, Patrimoni, Serveis i Turisme. La pèrdua d'un regidor ha estat un important avís. Ho han entès els dos regidors republicans? Ho comprovarem a partir d'ara. L'autisme els podria portar a una catàstrofe electoral el 2011 i tenir cintura a una recuperació difícil però possible.

Però al govern torrenc encara li manca una peça. Amb un regidor n'hi ha prou. Analitzem les quatre opcions. El PP i el PSC han tendit ponts d'entesa força interessants aquestes darreres setmanes però seria estrany veure populars i republicans en un mateix govern. Jo, però, no ho descartaria. L'Agrupació sembla totalment fora de joc perquè PSC i ERC han afirmat explícitament que no volen pactar-hi. Els quatre regidors de CiU serien garantia d'estabilitat, però Massagué sembla haver assumit el seu paper de cap de l'oposició i continua mancant molta química entre certs sectors convergents i socialistes. La quarta opció és tornar a negociar amb l'Alternativa.

Un panorama força complicat. El resultat de les darreres eleccions ha acabat sent molt enganyós. Menys forces representades al plenari, més regidors per les candidatures més votades, consolidació de les formacions del darrer govern… i s'escull l'alcalde de la llista més votada perquè no té majoria absoluta, negociacions eternes i a mig juliol encara hi ha un executiu en minoria. Terreny adobat per a la inestabilitat política i a les mocions de censura. Algú s'ha parat a pensar que està en joc el progrés d'un municipi per sobre dels interessos purament partidistes i els egos i rivalitats personals?

NOTA: Aquest article està escrit ja fa uns deu dies i surt publicat al número 117 el Diari de la Torre

Reflexions a les fosques

Avui fa una setmana de l'apagada històrica de Barcelona, que va deixar més de 300.000 barcelonins a les fosques almenys una mit -altres fins a tres- i a partir d'avui ja es poden començar a cobrar les indemnitzacions pels danys soferts. Com acostumen a ser aquest tipus de reparacions seran insuficients. I només parlo des del punt de vista crematístic perquè el dany moral causat a tot el país -i m'hi incloc a mi- ha estat molt gran. També s'ha ofert una imatge força tercermundista als turistes i la comunitat en general.

En molts llocs deuen dir: però si són els mateixos que fa un any van organitzar un caos demencial al seu principal aeroport. I aquests catalans també pateixen problemes cada dos per tres a la seva xarxa de ferrocarril. I són els mateixos que sofreixen cues quilometriques a les seves autopistes, teòriques vies ràpides. I a sobre paguen peatge! I és que estem vivint una mena d'annus horribilis pel que fa a les infraestructures.

Alguns ja fa temps que sabem i avisem que la manca d'inversió de l'Estat a nostre país havia de provocar situacions com aquestes. Altres -afortunadament cada cop més- se n'han adonat els darreres mesos. Tenim un Estatut recentment aprovat que teòicament ha de solucionar aquests dèficits. Serà la prova de foc per als nostres polítics i els de Madrid.

Hi ha qui es queixa que a Catalunya hi ha massa debat identitari i ens fixem massa en banderes, himnes i si som una nació. Sóc dels que crec que tot va lligat i que aquesta manca d'inversió de l'Estat és una gran operació dissenyada des de fa temps. Tenim una autonomia fiscal molt més baixa que Euskadi i Navarra i, a més, l'Estat inverteix molt menys que en altres comunitats. Serveis com els aeroports i la xarxa de rodalies de ferrocarril s'han de gestionar des del territori i la Generalitat hauria de tenir més força per pressionar empreses privades com Endesa i Red Eléctrica.

Solucionar els problemes actuals serà complicat ja que abans del traspàs d'aeroports i rodalies caldria una gran inversió estatal. No s'hi val passar un mort. I canviar la mentalitat de grans empreses dirigides per exministres i personatges impresentables com Pizarro també serà una tasca difícil. Però cal agafar el toro per les banyes i que els polítics catalans es deixin de partidismes esterils i actuïn en clau de país. Hi ha moments com l'actual que s'ha de mirar més enllà dels cicles electorals.

Novetats blocaires

Darrerament han anat sortint alguns blocs -o almenys els he descobert- bastant interessants. Un és el de l'Òscar Ramírez, amb el qual vaig coincidir al Grup 100% Comunicació quan ell era cap de programes de Canal català. Ara s'autodenomina periodista jubilat. Aquest bloc, amb el nom "Tot és possible", demostra que no ho està de jubilat. L'actualitza molt sovint -més d'un cop al dia a vegades- i tracta temes molt variats, des de la Màfia a Joan Miquel Nadal.

La blocosfera torrenca va creixent. Dos regidors de colors polítics en diferents s'han llençat a l'aventura blocaire. Un és el regidor del PP, José Oviedo, que alguns ja assenyalen com una de les revelacions de l'actual plenari de Torredembarra. Dimarts el vaig veure en acció i va demostrar coherència un estil diem-ne "especial". L'Iris Gual, regidora de l'Alternativa Baix Gaià, també ha engegat un bloc amb un títol curiós. També és recomanable el bloc del Carles Rico, un reusenc que viu a Torredembarra des de fa dos anys i és membre del Gepec i de la Plataforma Salvem els Muntanyans. Hi trobareu molt informació sobre aquesta darrera història.

I a Tarragona també van sorgin webs. Dels últims a unir-se a la tarracosfera és el president comarcal d'Esquerra Republicana del Tarragonès, el Salvador Guinart, el 'Salvi'. Pels qui ni el coneixeu, s'autodefineix "rojillo, republicà, Nastiquero, de la Jove, Armat, del Drac de Sant Roc, i una mica esbojarrat". El primer tinent d'alcalde de Tarragona, el socialista Pau Pérez, també té un bloc des de fa mesos. És una mica discontinu, però el manté actiu.

I una darrera recomanació més heterodoxa: el confessionari mental del Mossèn. No és ni molt menys un bloc religiós. Amb el lema "Penso, recordo i oblido" trobareu posts molt curst que juguen amb les tipologies de lletra i les imatges.

El meu segon meme

He rebut un meme procedent de la Bego -ja estava avisat- i, com tots els memes, s'ha de respondre i enganxar a més blocaires. Es tracta d'una sèrie de recomanacions. A veure:

Recomana’m un bloc en català: Tarragona 2016.
És una referència al Camp de Tarragona i està travessant fronteres. És enginyós, divertit, fa pensar... i demostra que hi ha moltes coses a millorar a Tarragona.

Recomana’m un bloc en un altre idioma: Deformación profesional
L'escriu un excompany de pis. Les seves reflexions, que arriben des de localitat alicantina d'Ibi, són variades i molt interessants. A més, sap escriure. Li caldria una mica més de regularitat.

Recomana’m un post d’especial interès: ¿Que tienen en común...
Es tracta d'un post del portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández. Ja fa gairebé un mes que el va penjar i el vaig trobar molt original. I també em va sorprendre que certs personatges nord-americans siguin republicans. És el que té el bipartidisme.

Recomana’m un web: Club Escacs Torredembarra
Escombrem cap a casa. És un humil web d'aquesta entitat esportiva torrenca de la qual en formo part. Intenta informar sobre les activitats del club, sobretot de l'Open Internacional, que aquest juliol ha arribat a la novena edició.

Recomana’m una eina d’Internet: internostrum
És una web en què es pot traduir gratuïtament un text del castellà al català o a la inversa. A mi m'ha fet un gran servei els darrers anys. Però repasseu els articles perquè les traduccions automàtiques són una mica traidores.

Recomana’m un vídeo: aquest any m'he perdut gairebé tots els capítols del Polònia a causa dels meus horaris laborals. Sort de les repeticions i del www.youtube.com. Aquest gag d'Acebes-Bruce Lee els ha costat molt de superar. Rieu una estona. "Be àcid bòric, my friend".

Recomana’m un àudio: un els programes radiofònics que més m'han interessant aquest any ha esta El nas de Cleòpatra, a Catalunya Ràdio, dirigit per Enric Calpena i amb Oriol Junqueras com a col·laborador. La història-ficció la critiquen molts historiadors. A mi, em fascina.

Em toca reptar cinc blocaires a continuar aquest meme: Jordi Pla, Alejandro Fernández, Antonio Teruel, Capità Tarragona i Jordi Molinera. I si algú altre s'anima, endavant.

Nou capítol de Muntanyans II i la difícil posició d'ERC

Aquest dimarts he assistit al ple municipal de Torredembarra en què es votava una moció de l'Alternativa Baix Gaià que demanava paralitzar fins l'octubre les obres de Muntanyans II. El resultat de les votacions després de la negativa de l'Alternativa a eliminar dos dels quatre punts de la moció que l'haurien rebaixat al mateix nivell que les dues aprovades fins ara: 6 vots a favor (CiU i ABG), 3 abstencions (ADT i PP) i 7 vots en contra (PSC i ERC). El regidor del GIT estava fora del país. Ara podria fer unes grans reflexions, però ja n'he fet bastantes i altres segur que en volen fer més. Ho faré de forma telegràfica:

PSC: respecte a la legalitat i favor que no s'edifiqui a Muntanyans II si ho compra una altra administració. El problema és que fins ara no s'han mogut gaire per aconseguir aquesta compra.

CiU: posen per davant de la legalitat la conservació de l'espai i el risc d'inundabilitat. S'alineen amb l'ABG en les posicions més radicals del plenari. Al Parlament també s'estan movent per la preservació de l'espai.

ERC: respecte a la legalitat. Van demanar l'informe al secretari que desaconsella paralitzar les obres. Vot en contra de la moció i alineament total amb el PSC.

ADT: el respecte a la legalitat i l'estar a favor de la filosofia de la moció els impulsa a abstenir-se. Obren una mena de tercera via.

ABG: presenten la moció i la defensen fins el final sense esmenes. "Si convé anem al talego", Suñé dixit.

PP: abstenció per respecte a la legalitat i la propietat privada però favor de l'esperit de la moció. En la tercera via, amb l'ADT.

GIT: absents al ple. Es podia preveure un alineament amb el PSC.

El plenari ha deixat obertes algunes possibilitats per aturar el projecte, ja que a l'empresa li manca l'estudi d'impacte mediambiental. ABG i CiU prometen seguir lluitant durament i l'ADT també jugarà les seves cartes. Tampoc no hem d'oblidar la investigació que porta a terme la Fiscalia i el procés judicial obert.

La posició d'Esquerra Republicana és molt complicada a causa del seguidisme que fan del PSC i els dubtes al voltant del paper de Josep Bargalló quan era tinent d'alcalde d'Urbanisme i Medi Ambient davant del projecte realitzat pel Ministeri de Medi Ambient del PP el 2001 i que recomanava expropiar els terrents de Muntanyans II.

Els resultats de la darrera enquesta d'aquest bloc donen una majoria clara que preferia que els republicans es quedessin a l'oposició (65%) per només un 27% a favor de l'entrada al pacte amb PSC i GIT. Un 8% aposta per la presència d'ERC en un govern diferent.

La nova enquesta tracta de Muntanyans II i del paper dels partits polítics torrencs. Ara és l'hora que hi digueu la vostra.

Saül Gordillo parla del Saló dels Penjats: un bon moment per fer balanç

La blocosfera et dóna de tant en tant agradables sorpreses. Aquest diumenge he vist com Saül Gordillo, un dels grans referents de la catosfera i autor del llibre Nacio.cat, parlava del Saló dels Penjats. Gordillo recordava en el post un mail que va rebre ja fa temps i que em situava com l'alma mater del Saló. Reconec que sóc un dels grans "culpables" d'aquesta iniciativa però igualment reivindico la filosofia col·lectiva de l'aventura i hi ha persones que han fet tant o més que jo per a la consolidació d'aquest bloc. Aquells ja mítics dinars al Doria han estat molt productius. I ens ho passem molt bé.

Repassava dates i me n'he adonat que ha fa gairebé dos mesos i mig que existeix el Saló dels Penjats. Hem pulicat ja desenes de posts i alguns han generat molts comentaris i fins i tot alguna agra polèmica. Alguns dels penjats ens hem sentit pressionats -tal com ja vam denunciar- i també hem hagut de moderar els comentaris perquè hi ha uns límits a la llibertat d'expressió, molt més enllà, és clar, de la portada del Jueves que ha provocat el seu segrest judicial. Però l'insult per l'insult no creiem que sigui aceptable.

Durant aquests dos mesos i mig hem intentat informar i entretenir, però també fer reflexionar i crear debat. Esperem haver-ho aconseguit encara que sigui una mica. Hem fidelitzat molts visitants i alguns noms són ja comentaristes habituals. Hem vist també aparèixer nous blocs que han fet créixer molt la tarracosfera. I el 25 d'agost al Tòful hi ha previst un sopar de blocaires tarragonins. Esperem que vinguin també l'Alejandro Fernández i la Begoña Floría, embrancats des de divendres en una polèmica per la restricció de l'entrada a certs blocs -un dels quals el Saló dels Penjats- des dels ordinadors de l'Ajuntament. Un debat interessant on molts internautes hi estan dient la seva.

De la llibertat d'expressió, el cas Bargalló i la Sirereta del pastís

"El jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ha ordenat, a petició de la fiscalia, que la policia retiri tots els exemplars de la revista El Jueves dels quioscos i punts de venta a causa d'una caricatura a la portada en què surten el príncep Felip de Borbó i la seva dona Letizia Ortiz en una postura sexualment explícita. N'ha prohibit la difusió i, a més, el jutge també ha ordenat que la policia confisqui el motlle del dibuix."

Això deia aquest divendres Vilaweb sobre un dels actes contra la llibertat d'expressió més greu que recordo els darrers anys. No sé si és la monarquia o els jutges als qui els alta humor (o van mal f...) però no som els ciutadans els que ho hem de pagar. Però recordem el que li va passar al Mikimoto ja fa més d'una decada quan va "tocar" la primogènita del monarca espanyol. Més de deu anys després estem igual. Per si de cas: "Visca la República". Però el que aconsegueix aquest gran jutge és l'efecte contrari i els Jueves s'han esgotat. La gent els comprava aquesta tarda compulsivament de dos en dos.

Però aquest divendres, un altre cop un dia ric en informacions comentables, hem viscut un altre episodi que demostra no massa llibertat per part de l'Ajuntament de Tarragona. Llegiu al Saló dels Penjats la denúncia del portaveu del PP, Alejandro Fernández, sobre els problemes dels funcionaris municipals per accedir a certs espais de la blocosfera torrenca, com el Sindicat ASEMIT (molt recomanable), el Saló dels Penjats i la web d'El Mundo. I el meu bloc, que l'han censurat? No anem bé.

Si aneu a Torredembarra Confidencial podreu llegir la notícia apareguda a El Punt, firmada per Azahara Palomares, sobre el que jo ja anomenaria "cas Bargalló", cosa que no vol dir que l'actual president de l'Insitut Ramon Llull sigui culpable de res sinó que hi ha un procés judicial obert. El tema és que la fiscalia veu indicis de delicte en l'aprovació de Muntanyans II a Torredembarra i torna a sortir el ja famós informe del Ministeri de Medi Ambient del PP que el 2001 recomanava que l'Estat comprés els te rrenys d'aquest polígon urbanístic i que curiosament va desparèixer. I Bargalló era tinent d'alcalde d'Urbanisme i Medi Ambient. Esperem que ben aviat s'aclareixi aquest afer perquè és molt lleig. No creieu?

I acabem abordant el futur del PP de Catalunya. Després de la dimissió de Josep Piqué i la seva mà dreta Francesc Vendrell, el nou president serà el portaveu adjunt al Parlament, Daniel Sirera, que amb només 39 anys ja fa molt temps que es mou per la política catalana. Serà aire fresc davant l'altra opció, el ja bastant amortitzat Alberto Fernández Díaz o només una titella en mans de la direcció de Madrid? Haurem d'estar atents, però jo al Piqué el trobaré a faltar.

La parafernàlia de la Diputació, la dimissió de Piqué i l'amenaça terrorista

Aquesta setmana és per a mi molt especial. Estic començant en una nova feina i a més de treballar molt m'ho estic passant bé. L'actualitat està molt moguda tot i que ja estem força avançats en el mes de juliol, una època en què tot es comença a paralitzar. Aquest dijous he anat al ple de constitució del ple de la Diputació de Tarragona. És una institució amb un protocol poc adaptat als nous temps, amb uns uixers vestits com a l'Edat Mitjana o unes medalles per a cada diputat, però que ben segur satisfan les febleses humanes dels membres d'aquesta corporació. I si això li sumes la teatralitat de l'Albert Vallvé, president de la mesa d'edat, tens un còctel que crea una atmòsfera si més no curiosa.

Estic content que el convergent Josep Poblet sigui el nou president, tot i que crec que els quatre anys de Joan Aregio han estat interessants. Poblet és d'aquells polítics que no et pot caure malament. Transmet. Arriba a la ciutadania i ho demostren les majories absolutes que va treient cada quatre anys. Cada vegada que vaig a Vila-seca sento sana enveja. Li podem perdonar l'equivocació amb l'ordre dels torns de paraula. L'humanitza. Després dels pactes entre el PSC i ERC a Lleida i Girona trobo una certa lògica en el pacte CiU-PP a Tarragona. Trobo curiós, almenys estèticament, que l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, continuï com a diputat a l'oposició.

Però ha estat un dia molt ric informativament. La dimissió irrevocable de Josep Piqué com a president del PP de Catalunya ha estat una sorpresa... relativa. Fa uns mesos ja va estar a punt de plegar però Rajoy el va convèncer. Ara li volien imposar una direcció del partit paral·lela a Catalunya. I ha dit prou. Com diu el meu pare que diu no se qui: "Un bon polític en un partit equivocat". La seva mà dreta, Francesc Vendrell, també plega i Rafa Luna està a punt. És el sector més moderat del PP. Que ens espera ara? Més caverna i més radicalitat dretana i espanyolista. No anem bé.

I per postres, un pressumpte etarra abandona un taxi a la localitat castellonenca de Torreblanca, s'hi deixa material per fer explosius i resulta que anava al nucli antic de Tarragona. Ja és trist que tornem a patir l'amenaça terrorista però que estigui Catalunya altra cop en el punt de mira i més concretament Tarragona. Penso en els regidors del PSC i PP, amb els quals molts hi parlo sovint i fins i tot hem compartit algun cafè o fins i tot un dinar. És indecent que aquestes alçades encara hagin de patir quan engeguen el cotxe o hagin d'anar acompanyats d'escoltes. En aquest país alguna cosa o masses fallen.

Valoració negativa de la remodelació del carrer Antoni Roig

Fa uns deu dies vaig penjar una enquesta al meu bloc preguntant "Que n'opines de la remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font?" Els resultats són els següents: la opció mes triada, amb un 34%, ha estat "és un desastre total"; seguida de "és una obra mal acabada" amb un 28% i "ha faltat diàleg amb els veïns", amb un 22%. Només un 16% opina que "hi estic totalment d'acord".

Potser que la gran majoria dels blocaires i internautes no veuen bé com s'ha portat a terme aquesta obra. O realment aquesta és la tendència de tota la població. Reflexioneu vosaltres mateixos.

La nova enquesta és sobre l'entrada d'Esquerra Republicana al costat del PSC i el GIT.

Parlem clar de Muntanyans II

Muntanyans II és un exemple més que en el nostre municipi acostumem a despertar-nos tard i malament en temes relacionats amb la conservació del nostre entorn paisatgístic i el medi ambient. Hi ha exemples anteriors com la caiguda del Cap Gros (1997) o l'urbanització de la platja del Canyadell (2000). El 2005 peta el cas de Muntanyans II a causa d'una decisió d'Urbanisme a Tarragona -a la llarga un coitus interruptus després de l'entrada en escena del conseller Nadal- i una mobilització popular que torna a arribar tard. El pla parcial ja està aprovat i l'empresa constructora ho té tot a favor.

Però un sector de la societat torrenca desperta i comença a muntar actes públics i contactar amb els polítics locals i també catalans i espanyols. Siguem realistes i reconeixem que la gran majoria de torrenques i torrencs passen de Muntanyans II, tot i que la Plataforma Salvem els Muntanyans genera moltes simpaties i recull un número molt important de signatures contra la urbanització de la zona. Des del primer moment ja es va veure que hi havia partits polítics municipals que semblaven tenir pressa per urbanitzar aquell espai; altres s'hi oposaven frontalment -a mi em quedava el dubte si per convicció o per voler treure rèdits polítics- i altres que no ho acabaven de tenir clar i jugaven a la puta i a la ramoneta (o almenys semblava).

Una cosa està clara: l'Ajuntament no pot aturar l'urbanització de Muntanyans II perquè no té capacitat econòmica suficient. Recordem que l'empresa constructora té uns drets adquirits i si se'ls hi prenen se l'ha de compensar. El que pot fer l'Ajuntament és pressionar instàncies superiors, cosa que no està fent. Recordem la connexió entre el partit majoritari del govern (PSC), el partit que dirigeix el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (PSC), el govern que mana a la Junta d'Andalusia (PSOE) i que Caja Granada (màxima accionista de l'empresa constructora de Muntanyans II) depèn de la Junta d'Andalusia. Hi té alguna cosa a veure? És la quadratura del cercle? Si que ho fan alguns partits polítics de forma més o menys coordinada. Però no se n'acaben de sortir. Ni la conselleria de Medi Ambient ni el Ministeri del mateix ram han fet fins ara cap moviment clar per aturar la urbanització de Muntanyans II.

Aquest dilluns hi ha una altra manifestació. La del 10 de setembre passat va ser multitudinària, amb mig miler de persones recorrent el carrer Antoni Roig, i no ha servit de massa. Hi ha partits que en les darreres eleccions van treure rèdits molt importants amb el seu posicionament amb aquest afer, tot i no haver aconseguit solucionar massa cosa. Aquesta mobilització hauria estat millor fer-la en cap de setmana tant per aconseguir més participació com per tenir un ressòmediàtic més important, ara que no hi ha Lliga de Futbol.

Ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula de veritat. Els partits polítics han de dir clarament, sense ambigüitats, que volen fer amb Muntanyans II. Shan de moure. O no. Han d'anar a Barcelona, Madrid i si convé a Brusel·les. I si ni la Generalitat ni l'Estat -tot i que el 2001 el Ministeri de Medi Ambient, dirigit llavors pel PP, va el·laborar un estudi que proposava comprar Muntanyans II que no va sortir a la llum pública fins el 2005- no volen comprar els terrenys, doncs que s'urbanitzi, igual que el Canyadell i com va caure el Cap Gros. Només ens quedarà el consol que un dia la natura hi digui la seva i demostri que aquells terrenys eren realment inundables.

Lectures d'estiu: Capote i P.K. Dick

Aquests dies he disposat d'unes curtes però sempre necessàries vacances. I he aprofitat per llegir. He acabat un llibre de relats de Truman Capote, un autor sempre molt recomanable, Un arbol de noche, la seva segona obra literària. D'aquest genial escriptor nord-americà, nascut el 1924 i desaparegut el 1984, vaig llegint poc a poc la seva obra a través dels llibres de butxaca d'Anagrama. Si us voleu introduir en aquest autor, de referència en la literatura del segle XX, comenceu per A sang freda, una creació literària a cavall de la novel·la i el reportatge periodístic de qual se n'ha fet recentment una pel·lícula. Però la novel·la és millor, tor i que va bé complementar-la amb el film per entendre el context.

Però també he tingut temnps de descobrir un llibre i un autor altament recomanables els que us agrada la ciència ficció: El hombre en el castillo, de Phillip K. Dick. El plantejament el vaig trobar molt original: els alemanys i els japonesos han guanyat la Segona Guerra Mundial i els Estats Units han quedat dividits en àrees d'influència dels potències vencedores i una part central que fa de frontissa. A partir d'aquí, aquest autor que va escriure la novel·la en que està basada la pel·lícula Blade Runner i és referència en aquest gènere, teixeix un novel·la que a mi em va enganxar. La podeu trobar a l'editorial Minotauro.

Sempre m'ha agradat fer l'exercici mental -odiat per molts historiadors- de que hauria passat si... una guerra l'hagués guanyat un país i no un altres, un rei o un polític hagués mort 30 o 40 anys després del que ho va fer o que tal acord polític no s'hagués produït. Els diumenges de 13 a 14 hores Enric Calpena i Oriol Junqueras fan un programa d'aquest tipus a Catalunya Ràdio, El nas de Cleopatra. N'he sentit alguns com Franco morint en un accident de caça a principis dels seixanta, Pere el Gran sobrevivint a la Batalla de Muret o una Tercera Guerra Mundial el 1956 a causa de la no inenció de la bomba atòmica el 1945. De tant en tant va bé fer anar la imaginació.

Sra. Gassull: No ha entès res

Aquesta és la carta apareguda en el número 100 del quinzenal El Mònic en resposta a la regidora Montse Gassull, publicada en el número 99 del gratuït en qüestió.

Després de llegir la seva resposta al darrer número de El Mònic arribo a la conclusió que vostè no ha llegit el meu últim article al Diari de la Torre o no l'ha entès. O no l'ha volgut entendre. És vostè qui parla de prevaricació, corrupció o malversació. Són paraules molt gruixudes que a mi mai se m'hauria ocorregut escriure perquè no tinc proves de res. Ni les he buscat. Del que parlava jo és del descens electoral d'ERC en aquestes eleccions, uns 200 vots traduïts en un regidor menys. Li demanava que fes un examen de consciència perquè els números no menteixen i indiquen una baixada electoral republicana a la zona del carrer Antoni Roig. És un fet empíric.

També és una evidència que el carrer Antoni Roig ha generat un fort debat polític i ciutadà aquest darrer tram de mandat. No és cap obsessió malaltissa meva sinó una realitat palpable. Negar-ho és miopia política. Repassi hemeroteques, parli amb la gent i ja ho veurà. Continuo defensant aquest obra com a necessària i positiva i elogio la valentia del govern que la va impulsar i de vostè com a regidora d'Obres i Serveis. La felicito. Però continuo mantenint que el plantejament de les obres de cara als veïns i el seu desenvolupament, amb presses per la proximitat de la cita electoral, ha estat força deficient i s'ha traduït en aquest descens electoral d'Esquerra.

Aquesta és la meva opinió, però també la de molts altres torrenques i torrencs. El carrer Antoni Roig continua sent un eix vertebrador de Torredembarra, que ha crescut molt els últims anys però segueix tenint una estructura que situa aquest carrer com a emblemàtic. Potser d'aquí vint o trents anys no serà així, però ara sí. I ara, el 2007, unes obres que li han canviat la fesomia, han tingut un impacte electoral en una certa part del municipi. L'autocrítica no és dolenta per la salut. És fins i tot molt positiva en situacions com les que viu Esquerra Republicana de Torredembarra en aquest moment. Un consell: practiqui l'autocrítica. Jo ho faig sovint i em va bé.

En alguns moments del seu escrit veig que perd els papers. Com pot insinuar que jo em dedico a passejar amb cotxe en una zona en obres on està clarament senyalitzat que no s'hi pot passar? Qui em coneix sap que seria incapaç de fer-ho. Per civisme i per altres raons, com no fer malbé el cotxe. Sentit comú, vaja. També m'agradaria que especifiqués aquestes aspiracions personals meves de què parla. Pensa que volia ser director de la ràdio municipal i ara em passo els dies estirant-me els cabells?

Les institucions i els partits -amb les quotes els militants no n'hi ha prou- els paguem entre tots. Per tant, com a ciutadà, tinc dret a opinar, analitzar i dir la meva sobre les seves actuacions. Crec que li va amb el sou. I li recordo que en el meu article només li demano que faci examen de consciència i només "si convé" assumeixi responsabilitats. Ha de pensar que vostè es deu a un partit, a una candidatura, a uns votants, a una ciutadania. Són els que li han donat l'oportunitat de servir al poble després poder-se presentar a una llista i ser escollida regidora. És vostè qui ha de valorar i prendre una decisió. Com segur que voldrà continuar -ho deixa clar en la seva resposta- només desitjar-li molta sort i que no cometi els mateixos errors que en els seus primers quatre anys de regidora. Aprofiti aquesta segona oportunitat.

Dies d'escacs a Torredembarra

Torredembarra viu aquests dies la novena edició de l'Open Internacional d'Escacs que porta el seu nom. La sala gran del Casal Municipal acull des de dissabte cada tarda, a partir de dos quarts de cinc, una quarantena de partides en què hi participen des de jugadors locals, a escaquistes tarragonins i de la resta de Catalunya i l'Estat a grans mestres internacionals. Són nou rondes -la darrera diumenge 15 el matí- d'un torneig que any rera any es va cosolidant en el panorama català amb el treball de membres del Club Escacs Torredembarra i el suport d'institucions -sobretot l'Ajuntament- i empreses.

Com molts ja sabeu jugo a escacs -almenys de tant en tant perpetro partides i fins i tot en guanyo- i la consolidació d'aquest torneig m'omple de satisfacció. Entre els anys 2000 i 2006 vaig ser president del Club Escacs Torredembarra i vaig viure el periode de creixement del campionat. Aquest any no el puc disputar i quan he anat a treure el cap pel Casal per mirar les partides i sobretot saludar els molts amics i coneguts que tinc en la família escaquística, he notat el "mono" de voler jugar. Segueixo, però, col·laborant amb el manteniment de la web i fins a l'inici del torneig el control de les inscripcions.

La gran novetat d'aquesta novena edició de l'Open Internacional d'Escacs de Torredembarra és la retransmissió de partides a través d'internet i es poden seguir, gràcies al treball del Josep Ramon Martínez Marcos, a través de la web del club i de la Federació Catalana. En el torneig hi participen jugadors peruans, colombians, txecs, ucraïnians i catalans de nivell de joc molt diferent amb el principal objectiu de disfrutar de bones partides i si cau algun premi, millor. I una cosa molt important: el torneig també ajuda a situar Torredembarra al mapa.

ZP prepara la recta final

Aquest divendres hem vist com Rodríguez Zapatero ha efectuat una sèrie de canvis al seu govern per afrontar els darrers vuit mesos de legislatura. Es confirma que ZP esgotarà el mandat i no convocarà eleccions anticipades, tot i que aquesta legislatura està tècnicament acabada després del fracàs del procés de pau del País Basc i la impossibilitat de reformar la Constitució. Els canvis ministerials demostren que el president espanyol té cintura i després de guanyar el debat de l'estat de la nació es veu amb forces de reestructurar l'executiu.

La incorporació d'un científic de prestigi com Bernat Sòria al ministeri de Sanitat i del director de l'Institut Cervantes, César Antonio Molina, a Cultura, donen un aire més "zapateril" a l'executiu central. A Carmen Calvo la trobarem a faltar. L'actual titular de Sanitat, Elena Salgado, és ascendida al Ministeri d'Administracions Públiques. Salgado tindrà molta feina en la negociació de l'Estatut de Catalalunya. Al seu titular fins ara, Jordi Sevilla, se li encarregarà reedreçar el socialisme valencià. I el darrer canvi és a Habitatge. Marxa una de les ministres més criticades, Maria Antonia Trujillo, i entra Carme Chacón, que es converteix en la segona ministra catalana i tindrà la projecció pública necessària per encapçalar la llista del PSC a Barcelona a les generals. Chacón ja havia sonat com a ministra d'Educació el 2004, però finalment va anar de vicepresidenta del Congrés.

Zapatero ha desaprofitat l'ocasió de rellevar ministres molt desgastats com Magdalena Álvarez (Foment) i Miguel Ángel Moratinos (Afers Exteriors). No era qüestió de canviar tot l'executiu, però, ha degut pensar. En aquests darrers vuit mesos de govern Zapatero ha anunciat que vol completar el seu programa de govern. Tot indica que el govern posarà el seu accent més social per intentar mitigar -el PP ho intentarà impedir amb totes les forces- el fracàs a Euskadi i el desencís pel procés estatutari català.

827 històries

Aquest dijous ha estat el meu darrer dia al diari Més Tarragona. Va ser un dia de comiats, de sensacions estranyes, de final d'etapa. Suposo que no me n'adonaré del canvi laboral fins d'aquí a uns dies, bàsicament perquè ara disposo d'uns quants dies de vacances abans d'iniciar el meu nou repte laboral. Deixo enrera gairebé cinc anys al Grup 100% de Comunicació i més de tres al Més Tarragona, 827 números -alguns menys si restem els periodes de vacances-, els gairebé dos darrers anys com a director. Una experiència molt enriquidora.

Ara em venen molts records i moltes persones al cap, perquè al Més Tarragona hi ha hagut molta mobilitat laboral, amb tot el que això comporta. Fins i tot algunes d'aquestes persones gairebé no tenen cara, ja que han estat a l'altra banda del fil telefònic, a la central de Sant Just Desvern, on es tanquen les diferents eleccions dels Més. Recordo el dia que Carles Magrané, l'actual director editorial dels Més, ens va anunciar a l'Albert París i a mi la creació de la capçalera Més Tarragona. Era el desembre de 2003. El diari naixia el 12 de març de 2004, l'endemà dels espantosos atemptats de Madrid.

Per a mi era una aventura apassionant i passava de l'escepticisme que alguns exhibien. Confiava en el projecte que engegèvem el Carles Magrané, l'Albert París, l'Octavi Saumell, la Maria Massot, l'Anna Llauradó i jo. El temps em va donar la raó. La cosa va funcionar ràpid, igual que la gent nova que va arribar. Magrané va haver d'assumir noves responsabilitats i va arribar l'Eva Rolduà per dirigir el projecte i la Salut Muñoz de cap de redacció. L'Eva ha estat sempre una bona companya i d'ella n'he après el pragmatisme. La Salut és una periodista de raça, d'aquelles d'abans i potser per això la seva etapa al Més Tarragona va acabar com va acabar. Al Carles Magrané, per a mi un verdader referent, li haig d'agrair la confiança que sempre ha tingut amb mi, apostant el novembre de 2004 -un moment difícil- perquè jo fos el cap de redacció. Espero haver complert les espectatives.

Per aquest diari han passat grans professionals i grans persones. No és un tòpic, és la pura realitat. L'Octavi Saumell ha estat sempre més que un company de feina: un amic a qui he vist créixer personalment i professionalment. Va ser la meva mà dreta durant un any -un magnífic cap de redacció, la polivalència personificada- i ens vam entendre a la perfecció, sent el paradigma de la complemenarietat. El novembre passat va volar cap al Diari de Tarragona, on fa una gran feina i segueix progressant. La Mariona també va ser una gran companya i recordo aquella dedicatòria que em va fer quan va marxar. La Mireia era discreta i va estar poc temps per demostarr prou. La Joana s'implicava molt en la feina. Massa i tot. La Carme i el Salva han viscut amb mi els moments més complicats. Ara es queden allí i seran peces bàsiques del diaroi, com ho han estat fins ara.

La Sílvia serà una bona directora. Aquesta setmana hem fet una mena de traspàs de poders i m'ho ha demostrat. L'Antonio Ramos també ha estat un dels darrers grans fitxatges. I la Ivet Batet, que hauria pogut per una gran directora del Més Reus, però va estar tan poc temps. I l'Aina, la meva darrera cap de redacció, tambe de trajectòria breu i amb la qual vaig entendre'm molt bé. Tampoc no puc oblidar-me de la gent de Barcelona, sobretot del Ricard -Bona noch!- i de la Marta, que també va estar molt temps a Tarragona. Hem compartit tancaments i confidències en la foscor de la nit, sempre amb el telefon pel mig. Abelló és un cognom indisociable el meu pas pel carrer López Peláez número 9.

El Xavier Abelló era el director del Més Tarragona setmanari i el seu cosí Carles el director de continguts del grup a Tarragona els darrers dos anys. He après coses i he tingut topades amb tots dos. Inevitable. Al Carles li haig d'agrair que confiés en mi per dirigir el Més Tarragona després de la marxa de l'Eva al Més Costa Daurada. La Carme López també és un pilar de l'empresa i la recordo treballant fins al límit embarassada de vuit mesos de la Judit. La Sara, el Raül, la Conchi, l'Alba, el Rafa, el Braña, la Ivet Boltà, l'Adriana, l'Antoni, la Laia, el Romà, el Torrente, el Nacho, els de la tele, els becaris... Em deixo gent, però aquest post no pot durar eternament. Gràcies i sort a tots.

La fotografia (té més de dos anys, com passa el temps): Marta Aragó, Mariona Llort, Octavi Saumell, Carme López -drets-; Eva Rolduà, Rafa González i Jordi Salvat -sentats-.

Quin altre pacte?

Un dels divertimentos d'aquest bloc és una enquesta que penjo de tant en tant perquè els internautes voteu i opineu. La darrera ha estat sobre el pacte que ha de governar Torredembarra. Mentre l'acord actual entre el PSC i GIT és lògicament el que obté menys suport (12%), la reedició del govern del final del darrer mandat (PSC, ERC, GIT i ABG) queda en tercer lloc amb un 21%. La sociovergència es situa en un 24% i finalment un 43% es decanta per un altre pacte. La pregunta que em faig és quin és aquest acord que desitja la majoria?

Amb set forces representades al plenari municipal les combinacions són bastantes. L'únic regidor popular pot ser una peça molt important en la governabilitat davant la posició d'una Alternativa molt "envalentonada" després d'obtenir el segon regidor. Esquerra continua davant d'un gran debat intern després dels mals resultats però sembla que finalment farà el cop de cap i entrarà al govern -ja veurem les conseqüències-.

CiU segueix sent una opció sòlida per l'estabilitat amb els seus quatre regidors, tot i que la seva pretensió de tenir l'alcaldia un temps frena l'acord amb els socialistes, que la volen els quatre anys. L'ADT continua tenint molt poques opcions d'estar al govern a causa del rebuig que desperta en les forces d'esquerra que han explicitat la decisió de no pactar-hi. El debat continua a la xarxa i veiem comunicats, documents i grans disquisicions filosòfiques. Però Torredembarra continua sent ingovernable. Serà veritat que cada poble té els governants que es mereix?

Ciutadans, un partit com tots

Aquests dies estic al·lucinant molt amb tot el que està envoltant les reaccions posteriors al primer congrés de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que ja va ser prou kafkià. El congrés va suspendre els informes de gestió i econòmic del president de la formació, Albert Rivera, però en canvi va escombrar en l'elecció de la nova executiva, col·locant els candidats del seu sector. El sector crític ha denunciat irregularitats en el recompte de vots en l'elecció dels nous dirigents i alguns fins i tot es volen donar o ja s'han donat de baixa. De pas, es complica l'expansió de Ciutadans arreu de l'Estat a través de la plataforma Basta ya.

Tampoc no ho veuen massa clar els intel·lectuals impulsors del partit. Aquells que quan va arribar l'hora de trencar els ous i fer la truita van decidir quedar-se a l'ombra i no entrar en la direcció. Arcadi Espada remuga amb la reeelecció de Rivera i Ivan Tubau, aquell personatge totalment menyspreable, que va ser suspès com a professor de la UAB er faltar greument al respecte a una alumna, crida que "Ciutadans ha muerto!". A Boadella ni se'l sent. Deu estar creant sentat a la tassa del water. Un veritable guirigall. Ciutadans està a l'alçada d'ERC o CiU pel que fa als merders interns. I això que no són nacionalistes (catalans).

Ciutadans va viure el seu moment àlgid en unes eleccions al Parlament amb una participació històricament baixa que els va permetre treure tres diputats. En menys de mig any han aconseguit aquests diputats barallar-se entre ells i en la segona cita electoral que abordaven, els comicis locals, han fracassat estrepitosament. Han tret alguns regidors, però no estan en cap Ajuntament capital de demarcació o gran ciutat. El missatge barreja d'anticatalanisme i renovadors d'una política podrida no funciona en el món local. Les mentides flagrants, com que el català està marginat a Catalunya, tenen uns límits.

Veurem quin és el futur de Ciutadans. Al Parlament ben poca cosa estan fent. Després de l'anècdota inicial no se'ls ha vist massa. Albert Rivera és un líder controvertit. Va amagar el seu passat a las Noves Generacions del PP i ara vira cap a la socialdemocràcia. Alguns només recorden el seu cosa, gràcies al cartell electoral en què apareixia despullat, enlloc del seu discurs polític. I tot això abans d'arribar als 30 anys. Té futur aquest jove polític? Té futur el projecte polític de Ciutadans?

Crisi en el catalanisme (I)

El catalanisme polític viu una època de debat, replantejaments, en definitiva, de crisi. Coincideixen en el temps la creació d'un corrent crític intern dins d'ERC amb una de les clàssiques crisis a què ens tenen acostumats cíclicament Unió i Convèrgencia. Les dues principals formacions catalanistes amb representació parlamentària –no oblidem la CUP- viuen moments complicats perquè hi ha sectors que volen tirar per una banda i altres cap a l'altra. Les estructures dels partits i federacions i les personalitats dels protagonistes encara compliquen més aquests processos.

Convergència i Unió ja fa unes setmanes que es tornen a tirar els trastos pel cap. Passades les eleccions municipals han posat la mirada en les properes eleccions generals i en què han de fer després. No sabem qui guanyarà –PSOE o PP– i a CiU ja es plantegen si han d'entrar al govern espanyol o no. Duran Lleida ha fet un pas endavant i ha deixat clar que vol ser ministre, un desig reflectit des de fa mesos (o anys?) de forma magistral per la sàtira política. Sectors de CDC han volgut frenar l’aposta del cap de files de CiU a Madrid i han recordat les "jugades" dels socialistes a la Generalitat, impedint-los ostentar la presidencia tot i ser la força amb més parlamentaris. El pacte amb els populars també comporta grans riscos i hi ha sectors de CDC que avisen d'aquests perills. Una batalla forta que no pot tardar massa a resoldres.

Esquerra Republicana viu també moments de debat intern molt fort. Els resultats de les municipals no han estat bons i han reflectit una clara línia d'estancament o fins i tot retrocés que es podria confirmar en les eleccions generals amb la pèrdua d'una bona part dels vuit diputats actuals. Aquest cap de setmana s’ha presentat Reagrupament.cat, corrent crític intern liderat per l’exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà, Joan Carretero, que ja fa mesos que ha anat treient el cap i guanyant suports. Uriel Bertran, un dels joves republicans amb més projecció lidera Esquerra Independentista per la seva banda. Carretero i Bertran tenen l'objectiu de canviar el rumb d'una Esquerra, segons diuen allunyada de l’independentisme i diluïda en un govern Montilla amb molt accent social però poc de catalanista.

Una parlen de ministres catalanistes en el govern espanyols i els atres d’accentuar el perfil independentista. Tant el 2003 com el 2006, CiU i ERC sumaven majoria absoluta al Parlament, però els republicans han apostat per un govern prioritzant l'eix esquerra-dreta per damunt del nacionalisme-espanyolisme. L'aposta és complicada i haurem de veure com el seu electoral la valora. El primer examen –les municipals- l'ha suspès. Ara ve la segona convocatoria: les generals. I per la definitiva -tot i que ja debaten qui serà el candidat a la presidència de la Generalitat- encara queda molt. El panorama a CiU també és complicat. Apartada de gairebé tots els centres de poder, ara debaten sobre l'entrada o no en un govern espanyol, amb el condicionant de no liderar la Generalitat i les tensions conseqüents entre els dos socis de federació. Que li passa al catalanisme?