No us preocupeu. No escriure cap article sobre literatura sinó que parlaré de política. Ha estat una setmana intensa pels socialistes, que han donat a conèixer un eslògan ben curiós de cara a la precampanya electoral, "Con zeta de Zapatero", s'han carregat al seu líder al País Valencià i s'ha sabut que l'expresident Maragall pateix la malaltia d'Alzheimer. Al mateix temps el caos de la Renfe a Catalunya continua agreujant-se i estem a punt de passar del caos a l'hecatombe.
Divendres ens assabentàvem que Maragall ja no milita el PSC perquè no en paga les quotes, però dissabte la política catalana passava del sotrac al terratrèmol amb l'anunci aquest dissabte de Maragall que fa uns mesos que li han diagnosticat Alzheimer. Jo mai m'he considerat massa admirador de Maragall però aquesta notícia m'ha impactat força. La decadència d'una persona és un procés molt entristidor i quan la malaltia avanci serà molt dur per la seva família i els seus amics, però també pot ajudar a què d'aquí a alguns anys hi hagi remei per aqust mal tan espantós. El resò mediàtic de Maragall és molt alt i farà d'amplificador de la malaltia i de pol d'atracció de recursos econòmics per a la investigació de l'enfermetat. Ànim president!
Tornant al terreny estríctament polític, Maragall, però, ha deixat alguns missatges prou interessants com el suport de Montilla a Bono en el congrés del PSOE del 2000. L'expresident ens ha explicat que van ser ell i Guerra que van portar Zapatero cap a la secretaria general, però Maragall també ha expressat la seva decepció amb el comportament de Zapatero. No oblidem que van ser Zapatero i Montilla els que van signar l'amortzació de Maragall com a president de la Generalitat l'any passat. Aquesta setmana també hem vist com el líder dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla, havia de plegar després d'una operació político-mediàtica orquestrada des de dins del seu propi partit. És la cara més fosca de la política, tot i que ningú negarà que la imatge de perdedor de Pla no era bona ni pel PSPV ni pel PSOE.
Estem inmersos en la precampanya electoral. L'actitut del PSOE a Navarra, regalant la presidència foral a la marca regional del PP, va ser una maniobra totalment preelectoral i ara també ho és la desfenetració de Pla a València, el retorn de Joan Lerma -aquest sembla que no està amortitzat encara- i la proclamació de la vicepresidenta De la Vega com a número 1 a València. Quina gran valenciana! I, per postres, ja tenim un eslògan socialista. Molt personalista. L'estratègia del PSOE és vendre el seu líder enfront d'un oponent, Mariano Rajoy, que té moltes febleses, una de les quals és una manca de lideratge clar dins del seu partit.
Però no oblidem que Zapatero també té punts dèbils i sobretot a Catalunya. Recordem que va prometre que no tocaria no una coma del text de l'Estatut que sortís del Parlament i la retallada va ser despiadada (i encara queda el Tribunal Constitucional). Del Zapatero federalista ja no en queda res un cop va sentenciar Maragall i va apostar per Montilla. Tampoc ha estat capaç de resoldre el conflicte d'Euskadi ni impulsar la reforma de la Constitució. I només ens faltava el caos als ferrocarrils catalans (mereix un post a banda). El millor argument de Zapatero és l'alternativa que hi ha a ell i el PSOE: Rajoy i el PP. I la política per eliminació és tan trista!
5 comentaris:
Maragall va ser un dels líder del FOC (Front Obrer de Catalunya), un partit antifranquista minoritari però un magnífic planter de polítics bàsicament a l'òrbita del PSC, però també un il.lustre personatge com Miquel Roca i Junyent.
Quan semblava que esdevindria un tecnòcrata socialista, Narcís Serra li va obrir la porta a l'ajuntament de Barcelona, des d'on farai contrapès, més o menys encertat, a Jordi Pujol des de l'altra banda de la plaça Sant Jaume.
Va ser alcalde olímpic i alcalde díscol, per no estar d'acord amb el PSC va deixar l'alcaldia i va començar un exili acadèmic a Roma. El partit no va tardar anar a buscar el fill pròdig per plantar batalla a les últimes eleccions de Jordi Pujol. Maragall va treure més vots però menys diputats i Pujol va poder governar recolzant-se amb el PP de la majoria absoluta d'Aznar.
En el segon intent Maragall es va imposar per vots a l'hereu Artur Mas, i va tenir prou suport parlamentari per fer el primer govern d'esquerres des de la Generalitat Republicana. Va ser l'anomenat Tripartit, govern espectacular, per la feina i per l'espectacle. Va remoure fonaments de l'oasi català i ho va pagar car, el tripartit i Maragall.
El president de l'Estatut del 30-S, al final ho del pactat per Mas i ZP a canvi del seu cap presidencial.
El nét del poeta Joan Maragall, ha estat l'alcalde olímpic i el president del nou estatut, ha estat el líder del verdader PSC que l'ha abandonat dues vegades. L'home que es va voltar d'uns ciutadans que volien el canvi (i que ara ja no el volen). El líder de les ziga-zagues institucionals.
El polític més federalista de l'Espanya que el seu avi li va dir adéu. Potser l'únic federalista d'Espanya... i potser ara ni això, perquè ja no mira Madrid sinó Brusel.les.
Maragall vol treballar pel mediterrani, per l'Euroregió (Països Catalans a l'estil barroc-europeïsta de Maragall), per un nou partit de centre-esquerra europeu (el Partit Demòcrata) i, a la força, haurà de lluitar contra un dels enemics pitjors que es pot trobar un, l'Alzheimer, el major destructor de l'ànima humana.
Maragall: olímpic, heterodox, federalista (espanyol) i nacional (català), alcalde i president, estimat i odiat.
Socialdemòcrata i burgès. Valent, agosarat, i impacient (per això no ha acabat gaires coses de les moltes que ha començat).
Geni i figura.
Pasqual Maragall és un d'aquests personatges que, independentment de militàncies i ideologies, cau molt bé. L'ex-president igual que el seu predecessor Jordi Pujol, tenen aquest carisma amb la que un identifica a qualsevol familiar proper, a un tiet o al seu avi.
Els càrrecs que ha exercit i la seva influència en el dia a dia de cadascun de nosaltres ajudats per la seva estel·lar aparició en el Polònia de TV3 de la mà del Queco, faciliten aquesta familiaritat sobrevinguda, que tampoc s'explicaria unicament si darrere, en el fons no tinguessin aquest possit de les excel·lents persones, de la gent amb la suficient sensibilitat i humanitat per a ser percebuda.
La declaració d'aquest cap de setmana de Maragall, el converteixen encara si cap en més pròxim, almenys per a mí i sabent patir aquesta malaltia terrible que és el Alzheimer expressar aquest desig a contribuir en la lluita en la qual estem implicats molts de nosaltres i mostrar aquesta fermesa davant aquest el seu nou objectiu, un exemple per a tothom.
Maragall focalitzarà ara el projecte més important de la seva vida i aconseguirà que en aquesta lluita ens impliquem tots, perquè si alguna cosa té el President és aquest perfil de líder que arrossega, implica i engresca en la causa que ell vulgui.
Personalment considero que el PSC-PSOE ha tingut un tracte massa injust amb l’ex-President, una persona al servei de la causa durant més de 50 anys, en definitiva, tota una vida dedicada al país, i al partit.
Tinc la sensació que la marxa d’en Pasqual del partit, va més enllà dels aspectes personals i de tracte que ha tingut amb la cúpula del PSOE, i que en el fons, en Maragall vol mostrar públicament amb aquest acte, que la seva visió de país resulta incompatible amb la concepció de la direcció actual del partit.
Amb la marxa d’en Pasqual, el socialisme català pot quedar orfe davant d’un PSC que ha arrelat massa fort en el si d’un partit d’àmbit espanyol, centralista i centralitzat com el PSOE. La flama del socialisme català va apagant-se poc a poc, per l’assimilació a la que han estat objecte per part de la maquinària destructiva provenint de Ferraz. ...Ai si no s’hagués comès un error tant històric com el de la federació entre els socialistes catalans i els espanyols! Què hauria passat si Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya d’en Pallach hagués continuat el camí en solitari?
Ara Maragall se n’ha anat una mica més lluny que Pujol, que encara continua al peu del canó com aquells amos de fàbrica que deixaven el fill al capdavant del negoci però s’hi ficaven pel mig dia dí i dia també... Maragall, d’una manera molt catalana, se n’ha anat donant un cop de porta sonat: només l’ha amortiguat el segon cop d’efecte, gens casual, el de l’anunci de l’alzheimer.
Afortunadament no he vist mai com l'alzheimer deteriorava a cap ésser estimat. Però, malauradament sí he estat testimoni de com aquesta malaltia apagava a les persones que hi convivien amb ella.
M'entristeix. Sobretot perquè l'únic que et RECORDA, amb paciència i insistència, aquesta enfermetat és que la memòria és una cosa tan etèrea... i que penja d'un fil tan prim, que al trencar-se pot fer que tots s'esborri en un moment. Fins al punt et fa perdre la identitat. I amb aquesta la teva essència i capacitat de lluita. L'únic que em consola és pensar que en Maragall potser en una de les seves maragallades aconseguirà el que ningú encara ha fet, avenços en aquest camp. Ens agradi o no, ens va donar un Estatut, ara ens pot donar molt més: tota una lliçó de vida i superació personal.
Publica un comentari a l'entrada