El debat nuclear

Particules radioactives que s'escapen d'Ascó I i no en sabem res fins al cap de mig any, un sistema de refrigeració que va fer figa durant mesos i mesos a Vandellòs II, el record funest de Vandellòs I el 1989 i uns residus nuclears que no saben on posar-los. Aquest és el panorama de l'energia atòmica a casa nostra actualment. Qui escriu aquestes línies ha fugit sempre del maniqueïsme de "nuclears no", però cada cop té menys clar allò de "nuclears potser".

Fa quatre o cinc anys vam viure una mena d'eufòria nuclear amb el projecte ITER, que ens el venien com la panacea per produir energia a mig o llarg termini a través de la fusió -ajuntar àtoms- enlloc de la fissió -trencar-los-. L'ITER se'n va anar a França i no a l'Hospitalet de l'Infant i el 22@ de Barcelona es va quedar les escurrialles en forma d'oficines. Des de de llavors l'energia nuclear ha perdut molta de la poca reputació de què disposava.

L'existència de centrals nuclears es basa en uns nivells de seguretat molt grans per contrarrestar els perills potencials devastadors en cas d'accident -recordem Txernòbil-, combinats amb una transparència cristal·lina de les empreses que exploten les plantes i els organismes públics reguladors. Aquestes premises fa uns anys que s'han deixat de complir i el debat nuclear cada cop està virant cap a una llarga moratoria en la construcció de noves plantes. El cost social de potenciar l'energia atòmica és massa car per al govern. Els residus radioactius, però, en algun lloc s'hauran d'emmagatzemar i tot indica que no es podrà construir un magatzem centralitzat i cada central haurà d'encarregar-se dels seus.

Publicat al diari Aquí el 9 d'abril