M'inquieta que algun dia em pugui convertir en un personatge com els que ara critico o fins i tot detesto. Però és que aquest procés l'he vist ja masses vegades. L'últim aquest diumenge: l'actual president del Barça, Joan Laporta, denunciant visiblement alterat durant la Trobada Mundial de Penyes, una mena de conspiració orquestrada des dels mitjans de comunicació per, segons ell, "embaucar" els socis blaugranes. El Laporta d'aquest cap de setmana -que s'ha guanyat la seva primera mocadorada al Camp Nou perquè al Palau Blaugrana ja fa dies que no l'estimen massa- m'ha recordat tant el Josep Lluís Núñez de finals dels 90! I tanta gent ha vist aquest paral·lelisme!
Retrocedeixo uns deu anys a una aula de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Autòmoma, quan vaig assistir a una xerrada que van fer -si mal no recordo- Laporta, Perrín i Pep Munné -l'actor- promocionant l'Elefant Blau, la plataforma d'oposició a Núñez, que a mi ja m'havia esgotat la paciència tot i que Van Gaal encara guanyava títols. Cinc anys després Laporta va guanyar les eleccions a la presidència del Barça i va recuperar un club que Gaspart gairebé havia aconseguit en un solar.
I cinc anys més tard s'ho ha carregat gairebé tot i va camí de deixar una herència patètica al seu delfí (Feraran Soriano?) i la presidència en safata al seu ex-amic i gran esperança blanca -que malament sona això- del barcelonisme, Sandro Rossell, la presidència del Barça el 2010. Però perquè Laporta s'ha convertit en aquest dirigent terriblement prepotent -ja ho era una mica, sí-, incapaç de saber reaccionar? La imatge que tenim ara de Laporta és la del que es baixa els pantalons a l'aeroport, el que acomiada fora de sí el seu xòfer enmig de Barcelona o el que denuncia conspiracions inexistents.
Fa gairebé dos anys vaig escriure aquest post, que ara rellegeixo i el trobo profètic, modèstia a part. En canviaria, però, el titular: Laporta, d'àngel a dimoni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada