Enric Bonan i el virus de la política

L'Enric Bonan fa quaranta anys que viu la política municipal, amb diferents intensitats, des de diferents posicions, però sempre des de l’esquerra, des del debat, des de l'assemblearisme. Nascut el 1956, la seva primera feina va ser als setze anys a les oficines de la Fàbrica Mercadé, un niu de sindicalisme i política en una època en què el franquisme començava a agonitzar. Allí va entrar en contacte amb les Joventuts Comunistes, a través de l'Albert i en Francesc Pujol. Es va anar implicant en les activitats clandestines del braç juvenil del PSUC, que a Torredembarra comptava amb una cèl·lula d'una dotzena llarga de militants, i que va embrió d'una associació molt activa durant aquells anys, el Club de Joves.

El sentir general era que el règim dictatorial s'anava desfent i la sensació en enfrontar-se amb el franquisme no suposava la perillositat d’anys abans. L'Enric recorda, però, que després de la caiguda d'alguns militants a Tarragona, els membres de Torredembarra van fer desaparèixer documentació, bàsicament premsa del PSUC i de les joventuts. Ell, però encara conserva aquests paper perquè un company de feina li va guardar durant un temps a casa seva. Aquesta persona era el meu avi, en Francesc Rovira, molt més veterà però identificat amb el catalanisme progressista i membre de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Col·legues d'oficina, parlaven molt de política, però en Francesc no en sabia res de la militància comunista d'aquell jove.

L'any 1978 va ser un any important per a l’Enric. A més de lliurar-se del servei militar, va participar com a representant tarragoní de les Joventuts del PSUC en l'11è Festival de la Joventut i els Estudiants a l'Havana, que va aplegar un 18.500 persones de 145 països diferents. Dotze dies d'anada i dotze de tornada amb vaixell i deu dies de debat polític intens sota el lema "Per la solidaritat antiimperialista, la pau i l’amistat". Ell, que provenia de l'eurocomunisme, es trobava en un congrés organitzat pels soviètics i amb el socialisme més dogmàtic, inclosos els discursos interminables de Fidel i Raúl Castro.

El protagonista d'aquesta torrencada va estar implicat en tots els moviments polítics d'aquells anys: el Congrés de Cultura Catalana, l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, la Marxa de la Llibertat… L'Enric destaca l'esperit unitari de l'època i considera un greu error el trencament d’aquesta unitat a causa dels interessos i el purisme dels partits. A Torredembarra el PSC va estar a punt de formar part de la candidatura de l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal en les eleccions locals de 1979, però a darrera hora la direcció provincial socialista els va obligar a presentar-se en solitari. Ell va ocupar el quart lloc de la llista de l'Entesa, convençut que ni en el millor dels escenaris obtindria l'acta de regidor. Però, per pocs vots, amb 22 anys es va convertir en el regidor més jove del primer consistori torrenc de la nova etapa democràtica.

Aquell primer mandat democràtic a Torredembarra va ser força tumuluós. Va començar amb un govern d’unitat dels tretze regidors amb Bonan com a responsable de Joventut, Esports i va acabar com a regidor d'Urbanisme i sense dos dels regidors de l'Entesa al govern. Els problemes dins la coalició d'esquerres van venir dels personalismes i no de la ideologia. L'assemblea de la formació es reunia molt sovint amb una gran implicació dels membres de la candidatura, amb el nou pla general d'urbanisme com el gran tema de mandat. Calia refer i sobretot racionalitzar la planificació urbanística feta a cuitacorrents pel darrer ajuntament franquista. El 1983 es va aprovar el nou pla, que va estar vigent durant gairebé dues dècades.

L'Enric admet un gran desgast durant aquells quatre anys, més personal que polític i tenia clar que la seva etapa com a regidor s’havia acabat. Va continuar treballant intensament en la candidatura, que va obtenir tres representants en els comicis de 1983 amb la denominació d’Unió de Progrés Municipal, i va formar govern amb CiU. La profunda crisi del PSUC va fer desaparèixer el partit a Torredembarra i va contribuir que el 1987 la coalició d'esquerres no es presentés a les eleccions municipals i es produís un tall polític que va tardar anys a tancar-se.

El virus de la política, adormit durant deu anys, va tornar a aflorar el 1997 però en una forma molt diferent, el col·lectiu Pedra de Toc, del qual en ell va ser un dels pilars. L’Enric en guarda molt bon record d’aquest grup heterogeni que va revolucionar la política torrenca combinant l'acció directa -mobilitzacions, cartells al carrer…- amb el debat i la reflexió en sopars que aplegaven més de cinquanta persones. I sempre amb una punta d’ironia. El Cap Gros, el Centre d'Atenció Primària, el Castell o la platja del Canyadell van ser els objectius de les campanyes de Pedra de Toc, amb el teló de fons d’una sensació de corró, de males maneres del govern CiU-PP i una certa debilitat de l’oposició. La dimissió de Segalà de l'alcaldia el 2000 i el pacte entre CiU, ERC i PSC un any després van acabar amb la dissolució tranquila de Pedra de Toc.

L'Enric continua en política, participant des de la segona fila, des de l'assemblea de l'Alternativa Baix Gaià, una formació que considera allunyada de les propostes polítiques tradicionals i que recull l'esperit de Pedra de Toc. També ha format part del Consell Municipal de Sostenibilitat des de la fundació fins fa poc, quan va constatar que els objectius marcats per aquest òrgan no es poden aconseguir perquè el govern no hi creu. Quatre dècades després d'haver estat inocul·lat pel virus de la política, l'Enric Bonan Bozo busca propostes que el motivin, sempre des de l'esquerra progressista. La política és una malaltia que no es cura mai i el que canvia és el tractament.

Publicat al número de febrer de 2012 del Diari de la Torre

La distància i la bombolla

"És quan sóc lluny que hi veig clar!" deia el poeta. Bé, el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar, però és perquè quan dorm agafa distància i per això veu les coses sense la distorsió que crea estar enmig del fragor de la batalla, la intensitat del dia a dia de les organitzacions. Si estàs despert i ja fa un temps que has sortit d'aquesta bombolla que és l’'interior d'una organització comences a veure les coses diferents, sense aquest vidre translúcid. S'hauria d’inventar algun sistema per aconseguir aquesta visió desintoxicada sense haver de deixar l'organització en qüestió. O almenys fer cas de les veus de fora de la bombolla. Encara que fos només una mica. Seria un gran avanç.

Quan ets dins de la bombolla pot ser que vegis que el rei porta fins a cinc o sis capes de roba i en realitat va nuet de pèl a pèl. Quan ets a dins pot ser que les fletxes xiulin al teu voltant però no les sents. Com a molt, un lleuger xiuxiueig al qual no li dones la més mínima importància. És quan agafes aquesta distància que cauen les màscares i aquelles petites intuicions que no acabaves de veure clares es converteixen en evidències. I els minúsculs detalls als quals no donaves importància t'acaben obrint les portes de la duresa de la veritat, la magnitud de la tragedia, que potser en el fons ja la sabies, però la bombolla no et deixava pujar-la a la superfície.

La fi dels diaris?

En dies com avui un pot arribar a pensar que d'aquí a uns anys no quedarà cap diari imprès al quiosc. En aquest divendres negre de la premsa catalana i espanyola, que arriba després d'uns darrers mesos demolidors, hem sabut que el diari Público tanca, després de quatre anys i escaig de la seva aparició, i el rotatiu lleidatà La Mañana ha anunciat que entra en concurs de creditors i acomiadarà dotze treballadors més. La plantilla del diari de Ponent arrossega endarreriments en els pagaments de les nòmines de fins a sis mesos des de l'any 2009.

En els darrers mesos hem vist el darrer ERO del Punt Avui, que ha afectat a una cinquantena de persones, el tancament del gratuït ADN, l'anunci de reajustos salarials a El Periódico a canvi de no fer fora treballadors i sonen insistentment tam-tams de guerra sobre nous acomiadaments en altres mitjans escrits. I només estem parlant de premsa escrita, perquè en els mitjans audiovisuals la situació no és millor. Estem vivint l'inci de la fi dels diaris? Fins ara em resistia a pensar-ho, però cada cop tinc més dubtes. La crisi econòmica global s'ajunta amb una crisi profunda del sector i els efectes són difícilment previsibles.

Público necessitava nou milions d'euros per salvar l'edició escrita i no els ha aconseguit. Els diaris, afectats per una crisi profunda del mercat publicitari i un estancament i caiguda de les vendes, estan en mans de les subvencions públiques i dels diners que hi vulguin posar els propietaris i inversors. És el cas del Punt Avui, amb la compra per part de l'empresari gironí Joaquim Vidal. I els diaris comarcals, aquest gran tret distintiu del nostre país? Cada cop ho tenen més compicat i un exemple és la situació de La Mañana, però altres capcaleres històriques passes per moments més que difícils.

Els diaris que sobreviuran seran els que, a més d'evolucionar i oferir cada cop més valor afegit en forma d'opinió, interpretació i anàlisi, sapiguen crear comunitat, amb uns subscriptors que s'identifiquin amb la capçalera d'una forma gairebé hooligan. I amb això tampoc no n'hi haurà prou i els propietaris hauran d'invertir-hi diners i/o aconseguir subvencions públiques, que cada cop van més a la baixa per a la majoria de mitjans. Per tant, els diaris cada cop estaran més ideologitzats i ens acostem a un periodisme més semblant al del segle XIX, com apunten alguns experts. No estem davant la fi dels diaris, però si dels diaris tal com els hem conegut en les darrers dècades.

Amics de les Arts i Mishima: música 2.0

La setmana passada va sortir a la venda el nou treball dels Amics de les Arts i aquest dimarts hem pogut sentir el primer single del nou disc del Mishima, que haurem d'esperar fins a finals de març per disfrutar-lo sencer. Es tracta de dos dels grups de més èxit del moment de la música en català, que ja podem dir sense por d'exagerar que viu una segona etapa d'or després de la viscuda als inicis dels noaranta. Els Amics i Mishima comparteixen també un domini de les noves tecnologies i les xarxes socials, vital fer fer-se un lloc en una indústria musical que viu un moment de canvis encara imprevisibles.

En la Tinet Jornada de l'any passat els Amics de les Arts hi van participar per explicar l'ús que han fet d'internet i de les xarxes socials durant la seva carrera i van afirmar que ho consideren un pilar del seu èxit. Amb Espècies per catalogar han sabut crear aquest efecte in crescendo, donant a conèixer dues cançons abans del treball complet: Monsieur Costeau i Louisiana o els camps de cotó. Ja ho van fer Manel l’any passat amb Aniversari i Boomerang i els va anar molt bé.



Mishima també ens ha ofert un tast del nou disc: L'última resaca. Van dir que penjarien el tema el 21 de febrer i passaven escassos minuts de la mitjanit i ja la vam poder escoltar. Haurem d'esperar fins a finals de març per gaudir de tot el disc d'un dels grans grups catalans del moment. Facebook, Twitter, Youtube són eines bàsiques per a un grup de música a la segona dècada del segle XXI, que s'uneixen al Myspace i a l'itunes. Ara, si pots treure el cap a la ràdio i sobretot a la televisió, encara millor.

I sinó que els ho diguin als Obeses. El osonencs ja han pujat uns quants esglaons després de l'aparició estel·lar a l'APM i aquest cap de setmana els podiem sentir (i veure) a RAC-1, on ja els qualifiquen de grup de moda. En el món de la música tot va molt ràpid i l'acceleració encara augmenta amb la introducció de les xarxes socials, que ofereixen grans oportunitats. Hem vist i veurem casos d'èxit com els de Mishima i els Amics de les Arts.

Homes d’honor: torna en Dani Santana

El periodista i escriptor Xavier Bosch ha publicat Homes d'honor el segon llibre protagonitzat pel periodista Dani Santana i tot indica que la sèrie es pot allargar uns quants lliuraments més. El primer volum, Se sabrà tot, va arribar avalat pel Premi Sant Jordi 2009 i sobretot amb el morbo de la combinació entre el nom de la novel·la i moment professional de l'autor, que havia acabat de deixar la direcció del diari Avui. Aquell primer llibre va ser un èxit de vendes i aquest segon també s'està situant entre els títols en català més venuts.

La proposta que ens fa Bosch en Homes d'honor és una combinació entre la màfia siciliana, l'incendi del Liceu i aquells herois nacionals que acaben sent impostors. El ritme és molt cinematogràfic i mai se sap si en un futur en Dani Santana agafarà la cara d'algun actor català en un futur proper. En aquesta segona novel·la el protagonista ha deixat la direcció del diari fictici Crònica i dirigeix i presenta un informatiu setmanal d'una cadena televisiva privada. El relat manté certs tocs de novel·la negra i continua retratant les sempre complicades relacions entre polítics i periodistes i les misèries d'uns i altres.

Amb Homes d'honor continuen els paral·lelismes amb certes distàncies entre protagonista i autor. Bosch sap que aquesta és la fòrmula d'èxit. Ho va ser amb Se sabrà tot, quan la gent hi buscava les raons de la seva marxa de la direcció de l'Avui. En alguna entrevista per promocionar el llibre Bosch ja ha confessat que el tercer volum de la saga ja està en procés de fabricació. Esperarem doncs quines noves aventures afrontarà en Dani Santana.

I si foradem els Pirineus?

Sempre he pensat que a Europa deuen flipar -em permetreu aquesta expressió- sovint amb l'Estat espanyol. Em poso a la pell d'un francès, un alemany o un finlandès i m'és impossible compendre com a les Espanyes es poden plantejar el Corredor Central enlloc del Corredor del Mediterrani a la proposta per a la Xarxa Transeuropea de Transports. És a dir, foradar els Pirineus amb un túnel de 40 quilòmetres enlloc de passar pel corredor natural, que és la costa mediterrània. I, a més, havent descartat la Comissió Europea l'opció del Corredor Central, decantant-se per l'opció costanera.

Ho poden vestir com vulguin, però que el Govern espanyol, en boca de la seva ministra de Foment, Ana Pastor, contempli el Corredor Central, que les mercaderies hagin de travessar els Prineus amb un túnel gegantí, és voler frenar el desenvolupament de Catalunya. Els fa por. No havíem quedat d'acord que s'havia acabat l'època del despilfarrament? Cal foradar 40 quilòmetres de Pirineus enlloc de passar pel corredor natural?

Qui té feina ara és el PP de Catalunya. Ha de nedar entre dos aigües: els interessos de Catalunya -i també el País Valencià, Múrcia, Illes Balears i Andalusia- i el centralisme del partit, que aposta per la via aragonesa. El que cal ara és unitat entre partits i entitats socoeconòmiques del territori per aconseguir que finalment s'imposi el sentit comú, encara que quan es parla de política és demanar molt em sembla.

Visca el transport públic!

Feia uns quants mesos que no agafava el tren per anar a Barcelona. Encara gelat pel fred siberià que no acaba de marxar i afectat per la son he demanat un bitllet d'anada i tornada de Torredembarra a la capital catalana en el magnífic Regional Express que estava a punt d'arribar. "Dotze euros amb trenta" m'ha dit maquinalment la venedora. "No. A Barcelona", li he repetit. "Sí, a Barcelona", ha insistit professionalment la taquillera. "Han subido mucho los billetes con el cambio de año", he sentit al meu darrera. “Joder”, se m’ha escapat, encara atordit pel cop de pala rebut. He pagat religiosament els 12,30 euros recordant que fa només tres o quatre mesos el mateix trajecte no arribava als 9 euros. Espero que aquest ritme d'augment no es prorrogui masses anys perquè serà més barata una limousina que el ferrocarril.

Sóc de lletres, però sóc capaç de detectar un augment de més d’un 30% en només un any, gràcies a una equiparació amb els rodalies i a la fi de la rebaixa per comprar wl bitllet anada i tornada, que també m'han informat que, a més, només et dóna dret a usar-lo el mateix dia i el següent, enlloc dels quinze dies de fins ara. Ens repeteixen fins a la sacietat que fem servir el transport públic i ens trobem amb aquest augment salvatge de tarifes. I no s'acaba aquí la broma. La puntualitat continua sent la gran absent a la RENFE. Els deu minuts de retard de rigor avui tampoc no han faltat. Sort que per megafonia t'avisen que no creuis les vies, suposo per si davant de tantes facilitats se't creuen els cables. Visca el transport públic del nostre país!!!

Post dedicat als herois que cada dia agafen el tren amb només un bonus de viatges com a única arma de defensa

Llums curtes/llums llargues

Aquesta setmana hem sabut que el comitè d'empresa de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) vol convocar una vaga coincidint amb la celebració del Mobile World Congress, que acollirà la capital catalana del 27 de febrer a l’1 de març. Estem acostumats a què els sindicats, siguin del sector que siguin, triïn per a les seves mobilitzacions les dates i els espais que mes mal puguin fer a la ciutadania per aconseguir el màxim impacte i obtenir el màxim ressò. A més de tocar el que no sona a la ciutadania, que no té cap culpa dels problemes laborals a TMB, els convocants de la vaga no calculen les greus conseqüències a mig i llarg termini de les accions. Porten les llums curtes.

Des que em van fer descobrir els conceptes llums curtes i llums llargues, cada cop tinc més clar que fer servir una o altra actitut a l'hora d’actuar defineix molt bé el tarannà de les persones i més els qui es dediquen a la cosa pública, ja sigui política, acció sindical o direcció d’entitats i associacions. Qui porta les llums curtes és reactiu i qui, en canvi, fa servir les llargues, és proactiu. Amb les curtes, qui dia passa, any empeny; amb les llargues, tot està per fer, tot és possible. En una situació econòmica i social tan complicada com l’actual, el més fàcil és posar les llums curtes i a veure-les venir. Engegar les llargues i mirar el futur cara a cara és una tasca complicada, reservada als millors. Ho podeu aplicar en tots els camps de la vida.

Els convocants de la vaga de TMB porten les llums curtes. Trien les dates que més mal poden fer per donar a conèixer a l'opinió pública les seves reivindicacions, que estic gairebé segur que són molt justes, i fer pressió a la direcció i, de retruc, als governs municipal i català. Però deixar Barcelona sense transport públic els dies de celebració d’una de les fires més importants que acull la ciutat, que ha costat tan d’aconseguir i envejada per moltes altres metròpolis que busquen com aconseguir-la, és simplement llençar pedres contra la mateixa teulada. Si la imatge de la ciutat queda afectada i aquest congrés marxa, es poden perdre molts llocs de treball, que afectaran l’economia i portaran més retallades. Un cercle perillós, tòxic. Demagògia? Jo crec que no. I si posem les llargues?

El PSOE mira cap al nord

Molt se n'ha parlat ja del 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). A mi m'han quedat algunes coses clares que espero que la majoria dels que els interessa un mínim la política també les hagin assumit. A Can PSOE manen i continuen manant els mateixos des de fa gairebé quaranta anys, quan Felipe González i Alfonso Guerra van agafar el comandament del partit en el mitificat congrés de Suresnes el 1974. Felipe i Guerra van ser el qui el 2000 van permetre que el llavors desconegut José Luis Rodríguez Zapatero es fes amb la secretaria general per davant de José Bono, baró del partit president autonòmic manxec. Aquest cap de setmana han tornat a moure fils (telefònics) per enterrar la llarga dècada de zapaterisme donant la secretaria general a Alfredo Pérez Rubalcaba, un verdader supervivent de la política espanyola que culminarà d’aquesta manera un full gens despreciable de serveis al partit.

Carme Chacón era una estranya en aquest cercle del socialisme de sempre. Era la continuació de Zapatero i el zapaterisme 2.0 no convenia. Calia un boig ja conegut, que ja s'ha compromès a no ser el candidat a la Moncloa el 2015 i ho deixa tot obert a l'arribada del nou elefant blanc del socialisme espanyol. De res li ha servit rebutjar els seus orígens catalans a la Chacón. Li han faltat una desena llarga de vots per aribar a la secretaria general. Anava bé, remuntant i arribant al dissabte de la votació com a favorita. El discurs va ser massa emotiu, massa mitiner. Però no crec que decidís l'elecció. En canvi, les trucades dels tótems demanant a alguns militants que votessin Rubalcaba van acabar amb el somni chaconià. Per 22 vots! Va anar molt justa la cosa.

El PSOE mira cap al nord. O potser més aviat busca el seu nord. Rubalcaba és de Cantàbria, tot i que curiosament el 2008 va ser cap de llista per Cadis. Aquelles coses curioses de la política. Noms com el del lehendakari Patxi López o Eduardo Madina guanyen enters pel 2015. Però això sempre amb el permís del sur, d'un Felipe i d'un Guerra que continuen controlant el partit quatre dècades després i són capaços de canviar la història socialista. Guerra sempre hi és, ja sigui per passar el ribot a l'Estatut com per reconduir el partit cap a on ells creuen que és el camí correcte. González continua sent aquell far insustituible del socialisme espanyol.

Un dels misteris que queda després d'aquest congrés és quants militants del PSC no van votar Chacón. Interessava una secretària general del PSOE per als socialistes catalans? El discurs oficial és que sí, però amplis sectors del PSC podien pensar el contrari. I el vot en el congrés era secret. El PSC continua havent de decidir que vol ser quan sigui gran i amb un dels seus membres al capdamunt del PSOE tot hauria estat encara més complicat. I no diu Rubalcaba que coneix i entén tant el PSC?

Com entendre el Barça actual: el llibre d'en Dani Colmena

Costa escriure sobre un llibre que ha escrit un amic. En Dani Colmena el conec des que tots dos cursàvem primer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. També vam coincidir treballant a la secció d'Esports del diari El Punt, a Tarragona. Recordo aquells vespres de fa més de deu anys quan el Reus Deportiu jugava partits de la Divisió d'honor d'hoquei patins i en Dani els anava a cobrir i a mi em tocava, des de la redacció, picar a l’ordinador les cròniques que m'anava dictant. Moments mítics. Per això no vaig dubtar comprar De Cruyff a Guardiola. Les claus d'un canvi triomfant al Barça quan de sobte el vaig veure a la llibreria Abacus. “S'ho tenia ben callat!”, vaig pensar. En Dani és aixì, tot discreció. Almenys ho sembla.

Els darrers anys hem viscut un allau de llibres amb el Barça, Guardiola o algun dels seus jugadors de fons. El cicle triomfant blaugrana fa augmentar les vendes de diaris esportius i també de llibres amb aquesta temàtica. Que aporta aquest nou llibre? Doncs busca i analitza els orígens l'època daurada que està vivint el Barça els darrers anys. Ho fa recordant figures com Rinus Michels o Laureano Ruiz, però s'inicia a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou el 1988. A partir d’allí, fa un recorregut pel darrer quart de segle i anem revivint les pujades i baixades: l’auge i el declivi del Dream Team, la temporada de Robson, la llibreta vangaliana, la descomposició de l’època Gaspart, el renaixement i l’autocomplaença amb Rijkaard i l'explosió futbolística del Pep Team, que ha convertit el Barça en el millor equip de futbol del món i possiblement de la història.

El llibre està molt ben escrit. És un reportatge llarg, minuciós, que recull testimonis tan variats com Tito Vilanova, Charly Rexach, Miquel Àngel Nadal, Georghe Popescu, José Antonio Pizzim Víctor Fernández, Arrigo Sacchi… i una colla més de veus autoritzadíssimes del món futbolístic. El periodista de Televisió de Catalunya Xavier Torres n'ha escrit el pròleg. Aquest llibre també és el debut de Deu i Onze Edicions, un projecte impulsat per en Jordi Planas i en Pep Lloveras, que promet un futur ple de títols interessants. Haurem d'estar atents.

Els meus 200 dies a l’Ajuntament de Reus

Aquest 31 de gener ha estat el meu darrer dia treballant al Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Reus. Des que em van comunicar que prescindien dels meus serveis, aquests dies m'han passat moltes coses pel cap. Emprenyamenta, i decepció són els sentiments que poden caracteritzar millor comm m'he sentit. Vaig arribar a l'Ajuntament de Reus el juliol passat perquè em van venir a buscar. Vam parlar i ens vam entendre. Vaig deixar una feina per incorporar-me a una altra amb el lògic objectiu dels quatre anys de mandat. Però hi he estat una mica més de mig any, concretament 200 dies, comptant el que vam tancar la incorporació i un altre de planificació abans de començar.

Tothom té cent dies. En el meu cas en vaig tenir seixanta-cinc com a cap de comunicació corporativa i amb l'agost -aquest mes que en el nostre estimat país s'atura gairebé tot- pel mig. El setembre em van comunicar que havien decidir incorporar una persona amb més experiència. Dos mesos després de decantar-se per mi entre diverses opcions creien que no era la persona adequada pel càrrec. La sensació va ser que no m'havien ni deixat arrencar la màquina. Però em van oferir quedar per assumir el paper de coordinador amb especial atenció a la web i les xarxes socials. Vaig decidir continuar. Vaig fer un esforç important després d'un cop moral com aquest, adoptant una actitut de colaboració i lleialtat màxima. Tres mesos després em comuniquen que prescindeixen de mi "a causa del reajustament de l'àrea" i que la meva relació amb l'Ajuntament de Reus acabava el 31 de gener.

Costa fer un balanç fred d'aquesta curta, intensa i tormentosa etapa de la vida laboral. Hi ha persones que m'han decepcionat. Però també he conegut bones persones i grans professionals, d'aquelles que és un plaer treballar amb elles. Hi he dedicat moltes hores a l'Ajuntament de Reus. M'hi he implicat molt. No sé treballar d'una altra manera. Fins el darrer dia he estat treballant. Estic satisfet de la feina feta, tot i que tinc la sensació que només havia començat. Hem rentat la cara a la revista municipal, El Mercadal, abaratint-lo i donant-li un nou aire, més dinàmic.

Hem situat l'Ajuntament de Reus en l'era 2.0, amb un Twitter que ja supera els 800 seguidors i una sèrie de pàgines de Facebook que volen acostar l'Ajuntament a la ciutadania, obrir nous canals bidireccionals. Encara queda molt camí a recórrer en aquest àmbit, com el que vam fer al Parc de Nadal, una gran experiència 2.0. He dedicat moltes hores a reorganitzar les webs municipals. He intentat colaborar al màxim amb els mitjans, perquè aquesta ha de ser la feina d'un gabinet de comunicació: mantenir l'equilibri entre emissor i receptor.

Però s'ha acabat. Cal mirar endavant. L'etapa reusenca em deixa un cert dany moral. Amb el temps espero poder positivitzar aquests 200 dies a l'Ala Oest del Mercadal, d'haver treballat en un Ajuntament de grans dimensions com el reusenc i en un moment històric com el del canvi de govern després de 32 anys. Ja fa dies que estic analitzant i traient conclusions. La gent que em coneix ja sap com sóc, com treballo, que sóc capaç de fer i les meves limitacions. Tinc la sensació d'haver estat una peça que l'han mogut d'un lloc a l'altre i al final m’han deixat fora del tauler. He patit un accident, però ja m'he aixecat i estic preparat il·lusionat per a nous reptes.

Lo d'Altafulla

El virus de la inestabilitat política ha recorregut els darrers anys amb molta intensitat tots els grans ajuntaments del Baix Gaià. Les darreres eleccions semblaven haver deixat governs amb menys partits integrants i més sòlids. En el cas d'Altafulla s'havia passat d'executius multipartits que havies consumit tres alcaldes en un mandat a un govern bipartit amb les dues forces triomfadores de les darreres eleccions -Alternativa Altafullenca (AA) i Solidaritat per la Independència (SI)- deixant a l'oposició PP, IDEAL i CiU i sense representació municipal el PSC i la PAU de l'incombustible Fonxo Blanc.

Pocs mesos després dels comicis va plegar el cap de llista de CiU, Joan Albert Spuch, per discrepàncies amb el seu partit a nivell nacional i aquest dissabte, mig any escàs després de la presa de possessió, el nou govern es trenca a causa de dues mocions amb el nexe comú de la simbologia nacional: l'oneig de la bandera espanyola al balcó consistorial i l'adhesió d'Altafulla a l'Associació de municipis per la independència. Alternativa Altafullenca es va abstenir i va deixar sols el seu soci minoritari. Els dos regidors de SI van abandonar l'executiu després de l'incompliment, segons ells, del pacte de govern.L'acord de govern entre AA i SI contemplava que a l'Ajuntament hi onegés la bandera catalana i que el Govern donaria suport a l'autodeterminació.

Coherència i ser conseqüents per uns. Irresponsabilitat i inmaduresa per altres. Però el que queda clar és que en aquests moments a l'oposició altafullenca hi ha gairebé el doble de regidors que al govern. Alternativa Altafullenca també va començar el mandat passat amb l'alcaldia però no li va durar ni un any després de quedar també en minoria. No sóc coneixedor a fons de la política altafullenca però tinc entès que el clima polític entre govern i oposició estaba molt enrarit i l'esclat de l’executiu només pot complicar les coses, perquè per trobar alternatives al fins dissbte al matí govern altafullenc és difícil. O no tant? Veurem com evoluciona la crisi, però sembla que es prepara un altre mandat molt mogut a la vila veïna.

Lluís Olivé: escacs en blanc-i-blau

En Lluís Olivé em va ensenyar a jugar a escacs ja fa uns quants anys. Alguns pensareu que no era massa bon professor veient els resultats obtinguts amb un servidor. No és així. Amb en Lluís han après el joc de les seixanta-quatre caselles desenes de nois i noies de Torredembarra i alguns han destacat força en aquest esport. Un exemple recent és en Xavier Galimany, que aquest mes de desembre ha aconseguit el tercer lloc del Campionat Absolut Individual de Tarragona. Galimany també és deixeble seu.

Parlar d'escacs a Torredembarra és parlar d'en Lluís Olivé Vives. Ell no va néixer a Torredembarra sinó al nucli tarragoní de Ferran el 1932 i va venir a viure al municipi torrenc quan es va casar. Va aprendre a jugar als escacs als dotze anys a l'escola de Ferran, gràcies a un mestre que es deia Anton. Els anys seixanta ja se'l podia veure al Cafè Recreo jugant a escacs amb altres aficionats torrencs. L'any 1981 Olivé va ser un dels artífexs de la fundació del Club Escacs Torredembarra, convertint l'afició pels escacs que bullia des de feia anys a la vila en una entitat contituïda legalment i que va començar a competir de forma oficial contra altres clubs de la demarcació.

Durant els primers disset anys d'existència del Club Escacs Torredembarra, Olivé va exercir de tresorer. Cecili Aliaga, Jaume Fuxet i Joan Vila en va ser els presidents durant aquests anys, però qui realment feia funcionar l'engranatge de l’entitat, portant el dia a dia, era en Lluís. Ell era l’encarregat de les gestions federatives, el contacte amb l'Ajuntament, la publicitat i que quadressin els números a final de temporada. I també és dels del crea bon ambient al club. Sempre té un acudit preparat.

Olivé va ser l'artífex que per Torredembarra passessin els anys vuitanta i noaranta els millors jugadors d’escacs de l’estat. A la plaça de la Vila hem pogut veure jugar partides simultànies amb els socis de l’entitat local i altres aficionats del municipi l'exnen prodigi Arturo Pomar, la vuit vegades campiona estatal femenina Pepita Ferrer, el millor jugador estatal del darrer quart de segle, Miquel Illescas, i altres noms claus dels escacs de la segona meitat del segle XX com Juan Manuel Bellón, Orestes Rodríguez, Jesús de la Villa, Antoni Medina o llavors joves promeses com Alfonso Romero o Lluís Comas.

En Lluís ha aconseguit diversos títols jugant a escacs: dos Campionats Socials de partides lentes el 1991 i 1996 i un Campionat Social de ràpides el 1997. La meitat dels anys noaranta potser va ser la millor època escaquística d'en Lluís Olivé i destaca la seva actuació al Campionat de Catalunya de veterans de 1995, quan va ser el millor classificat de primera categoria i va aconseguir la categoria de preferent.

A en Lluís Olivé el podríem definir com un orfebre dels escacs. No ha tingut mai una gran preparació teòrica però el seu joc és sòlid i va de menys a més. Ha estat sempre un jugador temible en els finals de partides, d'aquells que no se'l pot donar per perdut fins que el desavantatge és molt gran. L'he vist treure taules de posicions que gairebé tothom el donava per perdut o guanyar enfrontaments on tothom apostava per un empat inevitable. Els anys no perdonen i actualment ja no diputa competicions oficials però si que continua jugant. I és que els escacs és un esport que té la característica que es pot practicar bastant més enllà de la jubiliació laboral, fins que el cervell aguanti.

Fins ara hem parlat de la vessant escaquística dels escacs, però aquesta paciència a l'hora de practicar els escacs es demostra també en altres camps. I un és el pessebrisme. Els pressebres d’en Lluís són una explosió de detalls. Els havies d’observar amb deteniment i comentar durant minuts. No hi trobaves només el naixament, l'anunciació o els Reis Mags d'Orient fent camí, sinó també, per exemple, una partida de dòmino o una calçotada on no hi faltava cap detall. Els premis que van guanyar aquests pessebres demostren la qualitat de les composicions, fruit de mesos de preparació.

En Lluís Olivé sempre ha estat del Reial Club Esportiu Espanyol en quant a preferències futbolístiques, i sempre que pot en fa gala. És molt difícil que es perdi un partit de l'equip blanc-i-blau a l'Estadi Cornellà-El Prat. Va ser un dels impulsors de la Penya Espanyolista de Torredembarra i n'és un dels membres actius. És el principal responsable que la penya sigui la primera entitat torrenca a desposar de participacions de la loteria nadalenca. Ja se'n pot comprar a ple estiu i darrerament d'un número ben curiós: el 4380. Us sona? És el codi postal de Torredembarra. Fins ara no ha tocat, però qui sap si en un futur la vila torrenca s'omplirà de milers d’euros de color blanc-i-blau. Aquesta si que seria una bona jugada.

Cinquè lliurament de la sèrie Torrencades, publicat al número de gener de 2012 del Diari de la Torre

Els primers cent dies

Aquest cap de setmana m'he llegit 100 días 1 imagen. Como crear una imagen de gobierno. Escrit per en Pau Canaleta, és un breu manual amb 50 recomanacions pels qui s’enfrontin als primers cent dies de mandat. Tot i que és aplicable a qualsevol tipus de govern, encaixa més amb el d'un ajuntament. Comptant que ha aparegut no fa gaires setmanes, sembla que gairebé només el poden aprofitar de forma inmediata al nostre país Rajoy, Soraya i companyia. Però té una segona utilitat pels responsables dels nous governs municipals, que porten una mica més de mig any en el càrrec. Potser ha arribat l'hora de revisar a fons aquest primer tram de mandat.

Els cent primers dies d'un nou govern s’han convertit en una mena de ritual amb passos costums molt marcats, tan pels seus propis membres, com l'oposició o els mitjans de comunicació. Però fonaments d'aquest periode tan crucial pel futur d'un nou executiu es basteixen abans i a partir del dia 101 també hi ha molta feina a fer. L'obra de Canaleta és un manual interessant per la biblioteca d'un asessor polític, per llegir-lo i consultar-lo de tant en tant, però també és recomanable per alcaldes i regidors, als quals Canaleta s'hi dirigeix directament en alguns passatges del llibre. Personalment és un llibre que m'ha fet reflexionar molt sobre els darrers mesos de la meva vida professional.

Jo confesso que me l'he llegit

Són gairebé 1.000 pàgines, però us he de confessar que no se m'ha fet llarg. És uns novel·la de novel·les, que va endavant i enrera de la convulsa història europea, viatjant per diferents països i oferint-nos diverses trames. Hi ha molt amor i molt de mal i dolor. Això és Jo confesso, la monumental obra de Jaume Cabré, una obra que me la van regalar els amics i que vaig començar a llegir el dia de Nadal. I amb un ritme constant he anat llegint fins que l'he acabat i m'he quedat amb aquella sensació d'haver llegit una de les obres imprescindibles de la literatura catalana, un clàssic prematur.

Llegia fa unes setmanes que el llibre desprèn honor de Nobel. El prestigiós premi literari és una aspiració històrica de la la literatura catalana i m'atreviria a dir que Jaume Cabré ha presentat la candidatura definitiva. Amb el camí obert l'any 2007 amb la Fira del Llibre de Frankfurt i la traducció de la darrera obra de Cabré, Les veus del Pamano, a l'alemany i altres llengües, l'objectiu tan anhelat per la nostra literatura i el nostre país no és una utopia sinó una possibilitat real. Per si de cas, llegiu Jo confesso.

Fraga és Espanya

Era el meu ídol quan o era un nen. Tenia una energia extraordinària en el seu moment. Era una força de la naturalesa, un verdader animal polític.

Així definia l'Alejandro Fernández Manuel Fraga a Anatomia d'una passió, el llibre que vaig escriure sobre el diputat i portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona. La segona i la tercera frase les podria subscriure. La primera, no. Tenia altres referents polítics quan jo era un nen. Fraga no tenia ni facebook ni twitter però les dues principals xarxes socials bullen des que ahir a la nit es va conèixer la seva mort. Se succeeixen els comentaris, majoritariament poc positius quan no totalment negatius, sobre la figura del polític gallec. La premsa escrita ha lloat de forma gairebé unànime però amb diferents graus de fervor la figura de l'exministre franquista, de l'exlíder d'Alianza Popular, de l'expresident de la Xunta de Galicia, de l'exbanyista de Palomares, de l'exambaixador a la Gran Bretanya, del protagonista de la mítica cançó de la Trinca…

Cal reconèixer que el darrer mig segle d'història de l'Estat espanyol no es pot entendre sense Manuel Fraga Iribarne. "La figura de Fraga encarna el que ha estat la transició espanyola: com un ministre d'un règim dictatorial es pot integrar a un règim democràtic sent-ne ponent de la Constitució, liderant la principal força de l'oposició i presidint una comunitat autònoma. Molt normal no és, francament!", escrivia jo mateix de bon matí al Facebook. M'atreveixo a anar més enllà: Fraga és Espanya. Fraga és la Transició. I per això jo vull una Catalunya independent.

Espanya és un lloc on els ministres d'un règim dictatorial són pares de la Constitució democràtica i presideixen governs autonòmics que abans abominaven. No m'agraden els maniqueïsmes. Ja ho sabeu. A la vida no hi ha bons molt bons ni dolents molt dolents. Fraga no és el dimoni ni un sant. És espanyol i per això s'ha pogut moure en la política espanyola durant dècades, hi hagués el regim que hi hagués, tingués la motxilla que tingués ja fossin sentències de mort, banys a Palomares o frases com "La calle es mia" y a "Que precio van los garbanzos". I ha mort al llit, com Franco. Espanya és això. La Transició és això. No és l'actual cap de l'Estat un monarca designat per un dictador?

Urdangarín: penúltima estocada a la monarquia espanyola

La monarquia és una institució anacrònica i només es pot mantenir si cau simpàtica i té un comportament exemplar. Fins ara, la monaquia espanyola s’havia basava en un rei “campetxanu” i que vivia de renda de la seva actuació a la nit del 23-F i una família que no feia gaire soroll i de tant entan distreia al personal amb un casament de conte de fades. Fins i tot algun dels membres de la família reial semblava que treballava, com la Infanta Cristina, a la Caixa; o el seu germà Felip gravant reportatges de fauna espanyola a la televisió estatal.

A la dècada dels 90 eren impensables les parodies i sàtires sobre la família reial que actualment es poden veure a la premsa i la televisió. Recordeu oi el que li va passar en Quim Monzó el 1994 al Persones Humanes? Mitja dècada després les portades del Jueves –tot i el ridícul segrest judicial de fa uns anys- o les imitacions reials d’en Toni Albà a Polònia demostren que el respecte per la institució monàrquica espanyola cotitza a la baixa.

Per tot això el Cas Urdangarín està fent un mal molt profund a la monarquia espanyola, que no només rep atacs des del republicanisme progressista o independentista sinó de l’extrema-dreta, que ja saliveja veient José María Aznar com a president de la III República Espanyola. El cas ha esquitxat el gendre del rei però el dit acusador -sempre pressumte- comença a assenyalar la infanta Cristina, la filla del rei. La darrera esperança de la monarquia espanyola és el futur rei Felip VI –quin mal rotllo que em dóna aquest nom- i la seva dona, Letizia. Si aquesta parella no atura aquesta línia descendent, la corona espanyola no durarà massa perquè perdrà la seva raó de ser i no en tindrà prou amb la feina de les revistes del cor i certs aduladors promonàrquics que pululen pels mitjans de comunicació estatals.

Més Streep que Tatcher

Meryl Streep fa una de les grans interpretacions de la seva vida a La dama de hierro, i és ferma candidata per aconseguir un nou oscar que engradexi una mica més la seva ja pretigiosa carrera. Però la inmensa interpretació de Streep no va impedir que sortís del cinema pensant que aquest biopic sobre qui va ser durant més d'onze anys la primera ministra britànica, Margaret Tatcher, hauria pogut ser molt millor. Els qui ens agrada la política podem disfrutar amb aquest film, però la sensació que s'hauria pogut aprofundir en alguns aspectes de la trajectòria de Tatcher i arrodonir una bona pel·lícula que sembla més encarada als fans de la Streep, que ens commou interpretant a una crepuscular Tatcher, afectada per la demència senil.

Margaret Tatcher és un dels grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX i la política britànica i europea actual no es pot entendre sense el llegat de qui va ser coneguda com la Dama de ferro, nascuda el 1925 i que amb 24 anys ja va aspirar a ocupar un escó a la Cambra dels Comuns. El 1959 va obtenir l'acta de diputada i a principis dels setenta va ser ministra del govern conservador liderat per Edward Heath. La pel·lícula posa molt èmfasi en el fet de que sigui un dona enmig d'un món d'homes, quan Tatcher va ser més que això. El 1975 va aconseguir el lideratge dels tory i quatre anys després es convertia en la primera cap de govern britànica.

La seva obra de govern va ser molt discutida per l'esquerra, que sempre l'ha dibuixat com el fet dels sindicats, i a la pel·lícula queda molt ben reflectit. La Guerra de les Malvines va fer-li augmentar la popularitat fins a quotes molt elevades i va ser reelegida el 1983 i el 1987. Al costat de Ronald Reagan i Bush sr. va liderar la fase final de la Guerra Freda i la caiguda dels règims comunistes. Però s'ho va creure massa i el 1990 una revolta interna va obligar-la a dimitir i deixar pas a l'anticarismàtic John Major, la seva antítesi que va perllongar set anys més l'hegemonia conservadora al 10 de Downing Street.

De la pel·lícula ens hem de quedar amb la inmensa interpretació de Meryl Streep, però també en alguns moments que tenen un gran paral·lelisme amb el moment polític actual, marcat per les retallades, i que es va afrontar amb receptes calcades a les actuals. També podem recordar la Guerra de les Malvines, que aquest any en celebrem els trenta anys d'aquest conflicte que va enfrontar la Gran Bretanya amb Argentina i va acabar amb la victòria britànica. O el terrorisme de l'IRA, ara gairebé oblidat. La pel·lícula fa un salt vertiginós entre el 1982 i el 1990, any de la caiguda de la Tatcher, com si Phillyda Lloyd, directora també de Mamma mia, tingués ganes d'acabar-la. La dama de hierro s'ha d'anar a veure, però sense depositar-hi esperances d'una obra mestra i limitar-se a gaudir de la interpretació de la Streep i recordar un cop més aquells mitificats anys 80 i una figura irrepetible de la política europea del segle XX.

Iowa complica el panorama republicà

Els caucus d'Iowa han donat el tret de sortida a les primàries republicanes o el que és el mateix: l’elecció de qui s'enfrontarà a Barack Obama el proper 6 de novembre. Els qui estem tocats per l'efecte West Wing, la grandissísima sèrie protagonitzada per Martin Sheen, seguim la carrera presidencial americana un interès extranyament explicable. Potser només per l'enyorança d'aquell producte televisiu del genial Aaron Sorkin o també per l'admiració per un sistema polític tan dierent del nostre, on els partits no tenen res a veure amb les estructures ferrees del nostre país i els pot passar el que ara els succeeix al Partit Republicà: no els acaba de convèncer cap candidat i estan orfes d'un líder sòlid.

El resultat de les més de 1.700 asssemblees locals d’aquest petit estat rural de tres milions d'habitants amb una població molt majoritàriament blanca han complicat encara més la batalla al partit de l'elefant com si no estigués prou ennuvolat el panorama. La victòria per només 8 vots del teòric favorit, Mitt Romney, sobre un sorprenent Rick Santorum, afegeix incertesa en les files del Partit Republicà, que veuen possibilitats reals de derrotar els demòcrates però li manca el seu Obama.

Romney ostenta des de fa mesos el títol de favorit però no fa trempar la parroquia republicana, que ha vist com els darrers anys el seu centre de gravetat s'ha escorat cap a la dreta, molt cap a la dreta. De res li ha servit a l'exgovernador de Massachussets renegar de les seves posicions proavortistes i a favor d'una cosa semblant a un sistema públic de salut. L'exsenador Santorum, molt més identificat amb la ideologia imperant al Partit Republicà, ha fet una campanya austera basada en el porta a porta i de moltes trobades -370 ha dit ell- amb simpatitzants republicans, i ha empatat virtualment amb qui ha gastat milions i milions de dòlars en anuncis negatius.

El tercer en discòrdia és el veterà llibertari Ron Paul, un outdsider que ha sorprès a molts, mentre que l'incombustible Newt Gingrich, el líder de la majoria republicana al Congrés en l'època Clinton, no passat del quart lloc però no tira la tovallola i el governador texà Rick Perry està meditant que fa després de ser només cinquè. Qui ha decidit plegar és la mussa del Tea Party, Michelle Bachman, després d'obtenir un trist 5% de vots i dóna suport a Santorum, l'home de moda. Dimarts vinent arriben les primàries de New Hampshire, que poden aclarir una mica més el panorama al Partit Republicà o complicar-lo una més. Encara més. Fins i tot diuen que l'esperança blanca republicana encara no s'ha manifestat. Embolica que fa fort.

L'any de Sopa

Aquest dia de cap d’any ha culminat l'any del retorn de Sopa de Cabra amb l'emissió pel Canal 33 de Camins, un reportatge de Lluís Danés sobre el grup musical gironí que excava en les interioritats dels quatre components històrics que queden vius -Joan Cardona va morir ja fa uns anys-. El treball de Danés ens va permetre conèixer els caràcters tan diferents de Quintana, Thió, Lisicic i Bosch i els difícils equilibris que van portar -o almenys no van poder impedir- a la dissolució del grup l’any 2001 però que han permès la triomfant gira d'aquest any. El documental deixava la porta oberta al retorn de Sopa de Cabra però també advertia de les dificultats.

Aquest ha estat també el meu Any de Sopa de Cabra. Recordo amb emoció el concert del passat 24 de setembre al Tàrraco Arena, sobretot els compassos inicials del Boig de la ciutat, però també la interpretació de les cançons mítiques, banda sonora de la meva vida com El Carrer dels Torrats, Si et quedes amb mi, No tinguis pressa o L'Empordà, entre altres. El concert em va enganxar en un moment personal molt especial, difícil, i va ser com una teràpia excel·lent per girar full d'aquells dies tempestuosos, amb algunes lletres que identificaven molt bé aquella situació. Havien passat deu anys des del comiat dels Sopa de Tarragona al mateix escenari quan encara era plaça de toros. També hi era.

Sopa de Cabra és el gran grup de l'època daurada del rock català. Després del retorn d'aquest any ha quedat clar. Els Pets són l'únic grup del mític concert del Sant Jordi de 1991 que ha aguantat ininterrompudament en actiu, però potser per aquesta raó els falta la mística dels gironins, que encara han augmentat la llegenda amb aquesta gira de concerts del final d'estiu-inicis de tardor de 2011 i l'interrogant de la publicació d'un nou treball amb temes nous. Mentrestant podrem seguir escoltant les seves cançons i El retorn, el darrer recopilatori, acabat de publicar amb el material dels concerts al Sant Jordi.