Un municipi convuls: baralles internes, dimissions i trànsfugues

Des de l’any 1999, un alcalde de Torredembarra no acaba un mandat municipal. Una moció de censura, dimissions, canvis continus de govern, trànsfugues i baralles internes als partits han protagonitzat la política torrenca de la darrera dècada i mitja i han convertit el municipi costaner en un dels més inestables políticament de la demarcació tarragonina. Les anades i vingudes als jutjats d’alcaldes i regidors també han sovintejat: el cas Muntanyans II o altres conflictes urbanístics com Cal Noi o l’Avinguda President Companys en són alguns exemples. Però aquest 26 de juny de 2014 la judicialització de la política torrenca ha pujat uns quants esglaons de cop. La imatge dels agents de la Guàrdia Civil entrant al consistori torrenc, custodiant-lo durant hores i sortint amb alguns regidors i l’alcalde detinguts estarà per sempre en l’imaginari dels seus veïns i veïnes. La justícia és molt lenta però quan gairebé ningú confiava que les denúncies a Fiscalia del PSC i ERC i del secretari municipal a l’Oficina Antifrau donessin fruits, tot s’ha precipitat de cop.

El que fins fa uns dies era un espectacle mediàtic de ciutats llunyanes o no tan llunyanes com Marbella i Santa Coloma de Gramenet ahir es va poder veure en directe a Torredembarra. Entre les desenes de veïns i veïnes d’aquest municipi de 15.000 habitants que van acudir a la plaça del Castell de Torredembarra s’hi podien veure algunes cares d’indissimulable satisfacció, del “jo ja ho deia”, “això feia temps que feia pudor”, “es veia venir”. La  manera molt “personal” de governar Masagué ha deixat moltes ferides obertes. No només en els grups de l’oposició sinó dins del seu propi partit. El comitè local de CiU ha fet un comunicat on defensa la presumpció d’innocència de l’alcalde i els altres regidors detinguts, però els sectors crítics ja esmolaven les eines de bon matí. La venjança és un plat que es menja fred. El PP es va afanyar a anunciar que suspendrà de militància al regidor si l’acaben imputant. Futur incert el que s’obre en la sempre convulsa política torrenca. El que està clar és que res no tornarà a ser igual i l’escletxa entre la ciutadania i seus els polítics s’amplia fins a límits exagerats. Les urnes tornaran a parlar el maig vinent i el que va passar ahir podria pesar bastant per definir el nou mapa polític torrenc.

Aquest article va sortir publicat al Diari Ara el divendres 27 de juny / Foto: Guillem Bargalló

Daniel Masagué, un hàbil jugador en el tauler de la política que ha acabat en escac i mat

Quan l’any 2006 Daniel Masagué es va convertir en el candidat de CiU a l’alcaldia de Torredembarra, gairebé tothom es va sorprendre de la seva nominació. Després de la convulsa època amb Miquel Àngel Lecha com a alcalde, que havia acabat amb una curiosament poc traumàtica moció de censura, tot indicava que Pere Font seria el cap de llista convergent. L’aparell del partit l’havia preparat per a aquest càrrec, però quan la militància torrenca va haver de votar el cap de llista, Font va perdre per la mínima contra el «desconegut» Masagué, un conegut empresari local amb una cadena de fleques i pastisseries.

La nominació de Masagué només es pot entendre per l’alineament a favor seu de la família Guasch, amb molta influència en l’agrupació local convergent i que va apostar per l’empresari, que uns mesos abans havia perdut les eleccions a la presidència de la Unió de Comerciants de Torredembarra (UCEPT). Font va acceptar anar de número dos de la candidatura i una desconeguda Francisca Felguera es convertia en la candidata d’Unió i tercera de la llista. El quart lloc era per a Rosa Maria Guasch. Els favors en política es paguen.

Masagué va recuperar terreny perdut per CiU l’any 2003 en les eleccions municipals de 2007, però va perdre. El PSC va treure un regidor més (cinc contra quatre) i va tornar a governar, amb ERC i el GIT com a socis. Però en aquest pacte hi havia una baula dèbil, el flamant fitxatge de Manuel Jiménez, Laura Pradeda, que va abandonar l’executiu al cap de pocs mesos i va acabar provocant la dimissió de l’alcalde socialista, esgotat i abandonat pel seu propi partit després d’uns mesos de govern en minoria. Masagué va aprofitar-ho per convertir-se en alcalde al capdavant d’una sopa de lletres de sigles, amb el PP, l’Agrupació, el GIT i la trànsfuga Pradeda.

Després de tres anys de govern complicats pels difícils equilibris en un pacte tan divers, i gran part d’aquest període fent-ho en minoria després de l’expulsió de la complicada regidora no adscrita Laura Pradeda, va guanyar les eleccions de 2011 amb sis regidors per només tres del PSC, la segona força. L’aliança amb la família Guasch ja feia temps que havia acabat, però Masagué no havia aconseguit apartar Rosa Maria dels llocs capdavanters de la llista i com a sisena va continuar com a regidora en un pacte de CiU amb PP i GIT, molt més còmode i operatiu. Masagué, a més, va ser premiat pel seu partit amb una vicepresidència a la Diputació. S’havia convertit en un dels barons territorials de la formació nacionalista. Havia jugat bé les seves peces en els diferents moments de la partida i havia obtingut els seus objectius.

Però Masagué no controlava el partit a Torredembarra. En les eleccions al comitè local no es va veure en forces de plantejar batalla contra Jordi Guasch, i el fill de la regidora va ser elegit president del partit com a únic candidat. Començava una guerra freda que va durar mesos, fins que l’obertura d’un expedient per part de la direcció del partit va provocar-ne el cessament i la substitució en el càrrec per Gerard Montserrat, un home pròxim a l’alcalde. Havia guanyat la batalla interna.

L’altra batalla la mantenia amb l’oposició, sobretot el PSC i ERC, i l’agror i una tensió creixent es va instal·lar en els plens, que a més van passar a fer-se cada dos mesos enlloc d’un, com sempre s’havien fet a la Torre. El 2012 socialistes i republicans van acudir a la Fiscalia, on van presentar diverses denúncies per prevaricació per lloguers municipals desorbitats, factures molt altes de consultoria externa i altres presumptes irregularitats. Encenien una metxa que més d’un any després acabaria petant molt fort.

I quan semblava que el final del que seria el seu primer mandat complet com a alcalde ja feia baixada, que la tensió amb l’oposició havia baixat sensiblement, que tenia el partit controlat i el favor de la direcció provincial del partit per repetir com a alcaldable, tot el castell de cartes ha caigut i en menys de 48 hores Masagué ha passat del despatx d’Alcaldia a una cel·la de la presó de Tarragona, passant per la inevitable «pena de telediari» d’aquests tipus d’operacions policials, compartida amb els seus companys de junta de govern. Escac i mat.

Dels seus gairebé sis anys com a alcalde de Torredembarra en quedarà una manera de governar molt personal i personalista, possiblement per deformació professional de qui és un empresari que ha entrat en política en una edat madura. La seva principal obra de govern són possiblement les obres que han rentat la cara a Baix a Mar i als Munts, llargament reivindicades, però també acumula fiascos com el pàrquing subterrani de Filadors, infrautilitzat i que costa milers d’euros cada any al contribuent. Tampoc no ha estat capaç de desencallar el Teatre Auditori. Sí que ha deixat una nova comissaria de Policia Municipal, inaugurada curiosament pocs dies abans de l’operació policial que va acabar amb la intervenció de l’Ajuntament.

I també deixa molts dubtes en la seva successió al capdavant del partit a Torredembarra, que es podrien aclarir els propers dies. Al voltant seu ha teixit un nucli dur de fidels, però també uns sectors crítics que ara sortiran de l’aparent letargia i voldran jugar el seu paper en aquest nou escenari de la política torrenca, el que queda després d’un terratrèmol tan brutal com el que ha viscut els darrers dies.

Article publicat al Baix Gaià Diari

El Catllar i Salou

Divendres passat vaig assistir al relleu en l’alcaldia del Catllar. Va ser un acte que va combinar a la perfecció dosis de moment històric, de sentiment i de lleialtat política. La sala de plens es va quedar petita per albergar els més de cent veïns i veïnes del municipi i també diferents representants polítics que volien donar suport als seus correligionaris d’aquest municipi del Baix Gaià. Uns en l’adéu a un batlle històric i els altres traient pit el dia que sumavenn una nova alcaldia per a les seves sigles. El convergent Josep Maria Gavaldà deixava de ser alcalde després de 31 anys en el càrrec i el substituïa el cap de llista socialista, Antonio López. Aquest canvi estava pactat des de feia tres anys, després que CiU i PSC arribessin a un acord de govern en què un dels punts era el repartiment de l’alcaldia, una fórmula molt estesa en executius locals formats per diferents partits. Han passat tres anys i el relleu s’ha efectuat sense cap problema.

Aquesta mateixa setmana hem vist un cas diametralment diferent a Salou. També a principi de mandat, CiU i el PP van arribar a un pacte de govern que reservava el darrer any d’alcaldia per al cap de llista popular, Maria García. Des de fa uns mesos es veia venir que aquest relleu no es produiria. Les desavinences entre els dos socis de govern van derivar en un clima de guerra freda, d’acusacions mútues i de rumors de moció de censura contra l’alcalde Pere Granados, que va esclatar aquest dimecres passat amb l’abandonament del PP del govern municipal enmig de retrets d’una part i de l’altra. Tot indica que Granados esgotarà el mandat i García ho veurà des de les files de l’oposició.

Salou ja va viure un darrer mandat molt convuls, amb un altre relleu d’alcaldia frustrat, aquest cop per una moció de censura sorpresa que formava part d’una operació política de més envergadura, que era la fusió entre FUPS i CiU i que l’any 2009 va convertir Pere Granados, llavors de FUPS, en alcalde, enlloc de Salvador Pellicé, independent de CiU, que havia d’ostentar aquest càrrec a partir de mig mandat segons el pacte amb PSC i RDS. Però el guió va canviar en l’equador d’aquell mandat provocant greus ferides no només entre els diferents partits sinó també en el si de la federació de CiU.

La política municipal ens té acostumats a casaments i divorcis polítics estranys i inesperats, que sovint esdevenen sainets molt difícils de digerir per la ciutadania, com es el cas de Salou, que en algun moment ha semblat una cançó de Pimpinela. Quan veiem relleus en l’alcaldia tan modèlics com el Catllar, en què dues forces arriben a un acord a principi de mandat i quan arriba el moment de complir aquests pactes es compleixen sense cap problema, una certa reconciliació amb la política deu experimentar molta gent. Gavaldà ha comprès que s’ha acabat una etapa per al Catllar, deixant una hisenda sanejada que no li ha impedit transformar un municipi molt complex per la grandària del seu terme i l’alt nombre d’urbanitzacions, i que ara és una altra persona i un altre partit a qui els toca ostentar l’alcaldia perquè s’hi va comprometre fa tres anys. I serà la ciutadania qui el maig vinent tornarà a dir la seva a les urnes. Al Catllar i a Salou. 

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Jordi Rovira, un pagès jove a la Torre

A la Torre encara queden pagesos? Uns quants. I n’hi ha algun de menys de quaranta anys? Sí. És en Jordi Rovira, que ja fa un quinze anys que es dedica a l’agricultura com a única activitat per a guanyar-se la vida i tirar endavant la seva família. Un rara avis en un municipi costaner abocat al turisme com és Torredembarra. Els seus pares no es dedicaven a la pagesia, però si l’avi matern, a qui sovint acompanyava de petit a la sínia. Bastonets baixant per l’aigua del rec o el verdet de la bassa són records d’aquells anys d’infància jugant al tros.

En acabar l’EGB, en Jordi Rovira Fortuny va començar a estudiar la branca d’elèctrics de Formació Professional a l’Institut Torredembarra. Si volia seguir estudiant al seu poble havia de triar entre BUP i FP (elèctrics i administratius). Després de cinc anys, va obtenir el títol amb bones notes i es va matricular a un grau formatiu d’electricitat a l’Institut Martí Franquès de Tarragona. No va acabar el primer trimestre. S’ofegava. Necessitava una altra cosa. Va decidir un canvi de vida radical: canviar el tornavís per l’aixada. Va  arrendar terres i treballar-les.

De secà va començar a cultivar garrofes, olives i vinya. Fins fa set anys encara trepitjaven raïm a la Torre a casa seva, però després ho van portar a Salomó. Cada cop s’ha centrat, però, més en el regadiu. Primer arrendant diverses finques a Altafulla i Ferran, però en els últims anys ho ha anat concentrant a Torredembarra, a la zona de la Rasa. Ara disposa d’unes set o vuit hectàrees d’horta i secà. De vinya ja no en té. Ha arrencat tots els ceps, sobretot pels problemes que li creava la plaga de tudons. Cultiva carxofes, tomàquets, mongetes, pebrots, albergínies, melons... Els productes els venen a casa seva, al carrer Alt de Sant Pere, un parell de cops a la setmana a Baix a Mar i també porten gènere al Mercat del Camp, a Reus.

Ha estat en els calçots on ha trobat el seu producte estrella. En va començar a cultivar fa quatre anys i va fer-ho dins el paraigües de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Calçot de Valls per diferenciar-se d’altra tipus d’oferta, amb uns calçots de mides regulars i amb unes qualitats organolèptiques concretes. També va decidir participar al Concurs de Cultivadors de Calçots, que es fa dins el programa de la Gran Festa de la Calçotada de Valls el darrer diumenge de gener. El primer any va quedar fora dels premis, però el segon any va aconseguir la segona posició. En les dues darreres edicions ha estat el guanyador del concurs, superant el dominador dels quatre anys anteriors, Jaume Solé, de Calçot del Montmell. Podríem dir que a la Torre es cultiven els millors calçots del món. Però en Jordi és realista. El verdader premi és que els darrers anys quan acaba la temporada ja no li queden calçots per vendre. S’acaben tots.

Quin és el secret dels Calçots de Ca l’Aurèlia? Doncs hi té molt a veure un cavall. I és que en Jordi Rovira ha reintroduït l’animal a l’hora de treballar aquest producte i podem veure com es calcen els calçots amb el cavall. També té una somera. La passió pels animals no acaba aquí i en un cobert a la seva finca ja acumula una desena de carros, que quan té temps restaura. No és l’únic Jordi Rovira Fortuny de Torredembarra que ho fa, però l’altre li porta molt avantatge. Amb els carruatges va a diferents festes dels Tres Tombs o participa en alguns activitats populars a la Torre o a Baix a mar.

Es ven fruita i verdura avui en dia? Les noves generacions en consumeixen menys que les anteriors, tot i el creixement del nombre de persones que fan dieta o intenten “cuidar-se”. En Jordi explica que la gent compra menys i que sovint costa que valorin el producte de proximitat i de qualitat, com el que ell ofereix. Però reconeix que l’etiqueta de “Ca l’Aurèlia” cada cop és més valorada i els clients ho relacionen amb qualitat.

L’agricultura és una feina que requereix molt de temps i, si a això li suma que ja té dos fills, a en Jordi li queda molt poc temps per l’afició, la música, que l’ha acompanyat des que l’Anton Sagal li va ensenyar a tocar el timbal als vuit anys. Ha tocat aquest instrument amb els Grallers de la Torre, el Ball de Diables i amb la Mulassa, element del seguici torrenc del qual ell en va ser fundador. Però ara només toca amb la Fanfara de Torredembarra per la Festa Major. És molt difícil compaginar la seva feina al camp, que comença ben d’hora ben d’hora, quan es fa de dia, amb els bolos i els assajos nocturns.  També ha estat cantaire a la Coral Santa Rosalia i porta més de dues dècades com a armat de Torredembarra. La coral l’ha deixat però continua com a vestint l’uniforme romà. Diu que el mes d’assajos i les sortides a Tarragona i a Torredembarra durant la Setmana Santa són “sagrades”.

Poc temps li queda per mirar la televisió, però hi ha un programa que no se’l perd cap dia: la previsió meteorològica. I és que el pagès es passa el dia mirant el cel. La feina al camp l’apassiona i hi ha pocs dies que no vagi al tros. Encara que sigui per revisar que tot estigui al seu lloc. I és que un dels altres grans de la pagesia actualment són els robatoris, tan de productes com material agrícola, que s’han agreujat amb la crisi. Però ell tira endavant i més ara, que el seu germà gran, en Dani, ha deixat la feina que tenia i s’ha unit a l’empresa familiar. Ara, ja són dos pagesos joves a la Torre.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Jo votaré Gus!

M’han nominat al Premi Petxina Tancada de la Delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes, que “guardona” a qui ha posat més pals a les rodes als professionals de la comunicació. Que faig? M’emprenyo com una mona com alguns dels predecessors en tal honor? Rajo a tort i a dret, dia i nit, dels periodistes tarragonins? Començo a fer plans alternatius pel 13 de juny, el dia que es lliuren els premis?

Doncs no! Inicio una campanya electoral per guanyar el premi. Això és el que està fent el Director de Comunicació de l’Ajuntament de Tarragona, Gustavo Cuadrado. Està inundant el Facebook amb crides al vot a través d’originals cartells que recorden el màrqueting electoral nord-americà,  fotografies donant la mà a col·legiats que diuen que el votaran… Fins i tot ja té cançó i vídeo de campanya. A mi ja m’ha arribat la seva petició de vot pel whatsapp i s ningú més me’l demana ja pot comptar que el meu sufragi anirà per a ell.

En Gustavo Cuadrado en sap molt de comunicació política. Set anys a la sala de màquines de Ballesteros i de l’alcaldia de Tarragona li ha servit per a molt. N'hauria d'aprendre més d'un de com s'afronta una situació com la Petxina Tancada. En la 2a Jornada de Comunicació Local 2.0 a Altafulla ens va fer una demostració de l’ús de les xarxes socials que ha de fer una ciutat com la capital tarragonina. Però ara és ell el candidat. Ja no està a l’ombra. Doncs que coi, ens llencem a totes! I ens demostra que també sap usar les xarxes. Potser és que té el cuquet de deixar de ser spin doctor per uns dies i convertir-se en el candidat? Ens ho passarem bé. Servidor s’està divertint. Jo votaré Gus!

Us recomano fer una visita al seu blog El mito de la caverna 

El mapa polític continua tremolant

Una data hem vist en molts titulars i comentaris que parlaven sobre les eleccions europees: 1936. I estava relacionada amb una formació política, Esquerra Republicana, que no guanyava unes eleccions a Catalunya des d’aquella data. Han passat 78 anys i el partit fundat per Macià ha tornat a quedar primer en uns comicis. La transcendència històrica d’aquest fet encara costa d’assumir, tot i que les enquestes ja feia mesos que les enquestes anunciaven que podia passar.

Ens trobem enmig d’un terratrèmol polític de grans dimensions al nostre país. Les plaques tectòniques ja fa unes quantes eleccions que s’estan movent a causa de la falla oberta pel procés sobiranista, que encara s’agreuja amb les conseqüències de la crisi econòmica. Arreu de l’Estat la crisi econòmica també ha provocat fenòmens com l’enfonsament dels dos grans partits i la irrupció de Podemos, un partit acabat de crear i que ha obtingut cinc eurodiputats. Tornem a Catalunya, on aquests comicis europeus han consolidat un bipartidisme més propi d’un futur estat català independent que d’una comunitat autònoma amb ganes de separar-se d’Espanya. ERC i CiU sumen la segona convocatòria electoral com a forces més votades, però aquest cop la formació liderada per Oriol Junqueras consuma el sorpasso.

Aquest avançament electoral no és per l’enfonsament de CiU, que repeteix si a o no fa els resultats de fa cinc anys, sinó per l’espectacular ascens republicà. I és que Esquerra continua recollint la imparable fuga de vots dels sectors més catalanistes del PSC. La presència de Pasqual Maragall a la seu republicana durant la nit electoral és una imatge molt simbòlica. Els números són freds i l’enfonsament dels socialistes és ja històric i la formació va camí de convertir-se en una força marginal en gran part del territori català i molt concentrada en feus metropolitans. Les municipals del 2015 poden visualitzar encara més aquest nou paper del PSC en la política catalana.

Però aquestes eleccions també tenen una clau tarragonina i és que els resultats trenquen estrepitosament el relat del líder del Partit Popular, Alejandro Fernández, el que explicava que hi ha una illa espanyolista anomenada Tarragona enmig de la marea sobiranista catalana. Esquerra Republicana ha guanyat les eleccions a la demarcació i a la capital i el PP ha quedat relegat a la quarta posició. Tarragona segueix el mateix patró electoral que Catalunya, amb només algunes singularitats. Els populars comencen a notar el desgast de governar a l’Estat i en les municipals de l’any vinent podrien afectar seriosament les aspiracions de Fernández de guanyar l’alcaldia tarragonina.

El que queda clar després d’aquestes eleccions és que el procés sobiranista continua endavant, impulsat per la ciutadania, que ha donat confiança als seus màxims valedors. CiU i Artur Mas segueixen notant el desgast de governar i el discurs sovint discordant dels líders dels dos partits que integren la federació, mentre Esquerra segueix creixent fora del govern i amb un Oriol Junqueras cada cop més consolidat. Catalunya ha donat també un missatge d’europeisme amb l’alta participació en els comicis i generant una clara contradicció en els qui defensen que un futur estat català independent hauria de quedar fora de la Unió Europea.

Les plaques tectòniques del mapa polític català es continuen movent i, en menys d’un any, tindrem dues noves oportunitats per avaluar l’abast dels canvis: la consulta del 9 de novembre i les eleccions municipals del maig vinent. La participació pujarà i haurem de veure el comportament dels qui aquest 25-M han decidit no anar a votar. Uns i altres impulsaran les plaques tectòniques cap a una o altra banda, però les tendències estan marcades i una majoria cada cop més qualificada vol decidir el futur de Catalunya a les urnes i poca por li fan els discursos apocalíptics dels partits unionistes.

Article publicat al Notícies TGN  

Mitja vida darrera de l’Orgue de Torredembarra i tota dedicada a la música

Molta gent identifica la Montserrat Miracle amb l’Orgue Barroc de Torredembarra perquè ja porta tres dècades i mitja tocant aquest singular instrument, però la seva trajectòria en el món musical és més àmplia i ha tocat moltes tecles des que als quatre anys el seu pare va ensenyar-li a tocar el piano. Reconeix que ella va tardar a ser conscient de la sort que va tenir que el seu pare, en Joan Miracle, fos pianista. Aquesta circumstància li va permetre aprendre aquest instrument de ben joveneta, cosa impensable durant els anys cinquanta per a una nena d’una família no acomodada econòmicament, que no es podia permetre comprar un piano per satisfer l’afició de la filla. Llavors ella ho veia com una cosa natural, gens extraordinària.

Al dotze anys, la Montserrat Miracle Arahuete va iniciar els estudis al Conservatori de Tarragona. Hi anava a les tardes, amb el “cotxe dels estudiants”, que feia el trajecte entre la Torre i la capital tarragonina i on hi quedaven places lliures. Amb setze anys ja tenia acabada la carrera de piano. Gràcies als coneixements que havia adquirit a casa, es podia examinar oficialment d’un curs el juny i un altre per lliure el setembre. Després, amb la pianista Carme Fleixas, va seguir treballant repertori i autors. També es va treure el curs de capacitació per ensenyar música a Primària a l’Escola de Pedagogia musical.

Als setze anys va començar a ensenyar solfeig i piano a casa seva. La Montserrat ha estat sempre partidària del Mètode Ireneu Segarra, que va començar a fer-se popular els anys seixanta i es basa en aprendre la música d’una forma més sensorial. L’ensenyament musical el va compaginar durant dues temporades amb l’Orquestra Savoy. La formació necessitava algun integrant que disposés del carnet professional de músic i ella el tenia. El seu pare, que estava a la Savoy des de feia molts anys, va passar a tocar la bateria i la Montserrat s’encarregava de l’acordió i el piano. Però el món de les festes majors, dels balls i del Xiringuito no li acabava de fer el pes i es va centrar en la docència musical, en les classes que feia a casa seva i, més tard, també en la cura dels fills.

L’ay 1978 es va fundar la Coral Santa Rosalia i en va formar part l’equip de direcció des dels seus inicis. Durant un temps en va dirigir la coral infantil. A inicis dels anys vuitanta va impartir classes de música al Col·legi Antoni Roig, finançades per l’Associació de Mares i Pares, fins que ja van començar van entrar a les escoles mestres amb títol d’especialistes en música i ella va tornar a donar a les classes particulars, combinant-ho amb la feina a l’espardenyeria, el negoci familiar. El 1990 un grup d’aficionats al teatre va recuperar les representacions dels Pastorets després de 21 anys i la Montserrat es va encarregar del muntatge de la part musical. L’octubre de 1993 es va crear l’Escola Municipal de Música de Torredembarra i la Montserrat s’hi va incorporar des de la fundació com a professora de llenguatge musical. Admet que ensenyar piano ho havia avorrit per una mala experiència amb uns alumnes.

Parlar de la Montserrat Miracle és indestriable de l’Orgue Barroc de l’Església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Tot va començar amb quinze anys, quan l’organista d’aquella època, l’Albert Morros, que estudiava a l’Escola del Treball, no podia tocar l’harmònium per acompanyar el cor parroquial durant el Mes de Maria. I li va proposar a la Montserrat que el substituís. En aquella època l’Orgue Barroc encara no havia estat reconstruït després que en saquegessin els tubs per fer material bèl·lic durant la Guerra Civil. Un harmònium el substituïa. És un instrument semblant al piano, amb la diferència que calia manxar amb el peu. Hi va estar fins el 1968, quan ho va deixar.

L’any 1979 es va reconstruir l’Orgue Barroc i els van proposar a la Montserrat i a en Jaume Riambau que es convertissin en els organistes. Ara, de veritat. Va acceptar-ho amb la condició que només tocaria a la missa d’onze, la que tenia costum des de sempre d’assistir-hi. Finalment es va trobar com a única organista. I ha acumulat 35 anys tocant aquest instrument amb més de 300 anys d’història, datat de l’any 1705. Admet que ella no és organista sinó pianista i que només toca l’orgue de Torredembarra. Per això té una gran admiració pels organistes capaços de tocar diferents instruments. Ella només ho ha fet amb el del seu poble, que la va reconèixer fent-la pregonera l’any 2001 de la Festa Major de Santa Rosalia. En el pregó va parlar del protagonisme de la música i de les seves diferents expressions en la Festa Major.

L’any 2010 la Montserrat es va jubilar com a professora de l’Escola Municipal de Música. També va tancar l’espardenyeria. Des de llavors no s’ha avorrit. Ha entrat en el món de la informàtica, exerceix més d’àvia que amb els primers néts, continua cantant a la Coral Santa Rosalia i participant en el Grup Canticontes que una gran tasca a la Residència Pere Badia entretenint els ancians del centre amb contes i música. També la podem trobar un cop a la setmana tocant a quatre mans amb la seva filla. La música ha estat un element natural a casa seva des de sempre. El seu marit, en Lluís, és músic, els seus fills també i els néts també ja n’aprenen. La música continua formant part de la seva vida. I cada diumenge, a missa d’onze, podeu escoltar la Montserrat tocant l’orgue a l’església.

Publicat en el número de maig del Diari de la Torre

Muntanyans II o l’espasa de Dàmocles

El pressupost de l’Ajuntament de Torredembarra per a l’any 2014 és de 22 milions d’euros. La indemnització a la constructora Vegas de Guadaira per no poder edificar als terrenys de Muntanyans II després de la sentència del Tribunal Suprem podria ser de 109 milions d’euros, segons els càlculs de la Generalitat el 2011. Si tenim en compte que pagar una indemnització a una altra constructora de poc més d’un milió d’euros ha significat un salvatge augment de l’IBI de 4,9% aquest any 2014, al meu cervell li costa imaginar el futur negre que li espera a Torredembarra durant generacions si els pitjors pronòstics es confirmen i són que s’hagi de fer front a aquesta indemnització i la Generalitat no li toca o no vol col·laborar-hi, cosa que encara no està definida.

Com a consol ens quedarà que Torredembarra entrarà al Llibre Guiness dels Récords com el poble més endeutat de Catalunya, l’Estat espanyol i qui sap si del món sencer. Però hi ha uns culpables oi d’aquesta situació? Un servidor i la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes torrencs poc tenim a veure que l’Ajuntament de Torredembarra volgués que s’urbanitzés uns terrenys inundables i d’alt valor ecològic, a tocar de l’Espai Natural dels Muntanyans, del qual tan ens n’enorgullim des del Miniterrani.

Alguna cosa no funciona en el nostre sistema polític i jurídic quan els responsables polítics i tècnics d’animalades urbanístiques com Muntanyans II no hagin de respondre personalment quan arriben sentències judicials que poden hipotecar un municipi durant dècades i ens toqui repartir-ho entre la soferta ciutadania. Unes persones concretes van aprovar el pla general d’urbanisme que permetia urbanitzar en aquells terrenys inundables i per on hi passa un corredor biològic. Unes persones concretes no van fer cas dels avisos reiterats de la Plataforma Salvem els Muntanyans? Però era l’època de la disbauxa immobiliària i Torredembarra no podia quedar-se enrere. I si calia construir 550 habitatges al costat d’un dels espais naturals més importants de la costa catalana, doncs calia fer el sacrifici. Tot pel totxo! Però després de la borratxera ve la ressaca. I deu n’hi do quina ressaca més llarga i penosa que ens espera.

Un dia vaig fer una volta pels terrenys de Muntanyans II, una mena d’espai fantasma, amb els carrers construïts i senyalitzats, però sense cap edificació, en un evident estat de degradació. El mal ja està fet. Potser podríem fer servir aquest espai de plató per a pel·lícules apocalíptiques o ubicar-hi el Museu de la Bombolla Immobiliària. Serien dues modestes maneres per anar fent bossa per a quan toqui pagar la multimilionària  indemnització. Esperem que a la plaça del Castell i al Departament de Política Territorial estiguin treballant a consciència per trobar l’argúcia legal que impedeixi haver de pagar a la immobiliària Vegas de Guadaira una xifra més pròpia d’un crack futbolístic de primer nivell que una indemnització per una urbanització que podria haver acabat com tantes a la geografia catalana i espanyola després de l’esclat de la bombolla immobiliària, amb habitatges a mig construir i la resta mig buits. Mentrestant, l’espasa de Dàmocles continua damunt dels caps de les torrenques i els torrencs.

Josep Lleixà, una nova vida a la Torre entre la poesia i l’activisme polític

En Josep Lleixà és d’aquelles persones actives a nivell associatiu a Torredembarra. El podem escoltar a la ràdio, trobar-lo impulsant les accions de l’Assemblea Nacional Catalana, tocant la guitarra o recitant poesia, inclosos els poemes que ell mateix escriu. Malgrat això, en Josep, Fifo pels amics, amb prou feines fa deu anys que viu a la Torre. Ell és nascut l’any 1941 en el si d’una família pagesa a Mas de Barberans, petit poble del Montsià on bufa fort el vent. Als tretze anys va marxar cap a Barcelona a buscar-se la vida, davant les poques possibilitats que li oferia el seu poble en aquells foscos anys de l’autarquia franquista.

A la capital catalana combinava els estudis de comptabilitat i comerç en una acadèmia a la carretera de Sants amb la seva primera feina, repartint garrafes de quatre i vuit litres de vi amb un carro i un cavall per Barcelona. Després va entrar a treballar en un bar, fins que una mena de “caçatalents” del sector de l’hosteleria el va fitxar per una cadena que tenia tres bars al metro. Amb 17 anys va esdevenir encarregat d’un dels locals. Recorda aquella època com apassionant, quan aquests bars sota terra eren un lloc per on passava molta gent, una mena d’àgora on coincidien persones molt diferents. Amb 20 anys es va convertir en el que ara en diem un emprenedor quan, amb un amic, van muntar un bar propi a l’Estació de Navas de Tolosa. Al cap d’un temps es van traslladar a un altre bar de Milà i Fontanals que van reconvertir en un restaurant.

Com qualsevol jove de l’època, no va poder esquivar el servei militar, que va fer durant un any i mig al Sahara Occidental. En guarda un bon record a partir de la seva filosofia  de buscar el vessant positiu a les coses. D’aquella època en conserva un dels seus millors amics, un company de milícies basc. Durant aquell temps el seu pare i el seu soci van mantenir el negoci obert, fins que va llicenciar-se i es va poder reincorporar a la vida civil

En Josep mai va deixar d’estudiar, compaginant els llibres i els exàmens amb la feina. I va acabar la carrera de Graduat social. Va començar una tesina sobre el socialisme utòpic, que li va permetre conèixer a fons diferents pensadors, però finalment va acabar fent-la dels coneixements informàtics aplicats a la sociologia, creant un programa de càlcul de les prestacions de la Seguretat Social. A la segona meitat dels seixanta, a Barcelona hi començava a arribar la informàtica i a ell, una persona inquieta que no es veia treballant sempre en l’hosteleria, li va interessar molt aquest món i va començar a aprendre el llenguatge COBOL. L’any 1968 va entrar a treballar al departament d’informàtica de la companyia d’assegurances Cahispa fins que onze anys més tard es va incorporar com analista informàtic a la Caixa Terrassa, on va estar fins que es va jubilar l’any 2003.

Com va arribar en Josep a Torredembarra? En els primers anys a Caixa Terrassa, amb la seva família, havien comprat una segona residència a Viladecavalls, però el municipi vallesà va convertir-se en una ciutat dormitori i van decidir buscar un apartament a la costa per als caps de setmana i les vacances. Donant veus entre els seus companys de feina li va arribar la possibilitat d’un pis a la Torre, que van acabar comprant. Però a Torredembarra no va venir a viure-hi fins fa gairebé una dècada, després de jubilar-se, separar-se i superar una greu malaltia. Va fer la maleta i va venir cap al que fins llavors era el seu pis de cap de setmana i vacances amb l’objectiu de trencar amb tot i començar una nova vida.

I va arribar-hi amb ganes d’integrar-se en la vida associativa i política del municipi. Ell havia estat psuquero des de l’època de Vázquez Montalbán i Comín, però amb els anys s’ha tornat un independentista convençut. Per això va entrar a militar en la secció local d’Esquerra Republicana, assumint ben aviat tasques a l’executiva no només torrenca sinó comarcal. Va ser una època convulsa en la formació liderada per Carod-Rovira i Puigcercós. Va passar per Reagrupament, on afirma que Carretero els va aixecar la camisa, i després cap a Solidaritat per la Independència, un partit que ara considera que s’ha quedat sense espai polític després del viratge d’ERC amb Oriol Junqueras al capdavant. En Josep el podem veure ara com un dels membres més actius de l’Assemblea Nacional Catalana a Torredembarra, impulsant el Correllengua, organitzant actes i recollides de signatures, omplint autobusos per manifestacions. El que calgui.

Una altra part important del seu temps la dedica a la creació literària. Des de ben jove havia estat un bon lector, però mancat de bagatge cultural i menys en català, on tenia un vocabulari escàs, víctima de la seva educació en plena època franquista. Va començar a escriure quan va arribar a la Torre. Escrivint poesia, cercant sinònims per quadrar els versos ha enriquit aquest vocabulari en català. Forma part del grup Rates de Biblioteca i participa activament en les diverses activitats que organitzen. Darrerament ha anat més enllà i ha publicat dos llibres: Haikus, tankas i colors i A la tardor poemes. Aquest mes de maig presentarà el seu darrer llibre en el Festival Internacional de Poesia de l’Havana. A l’illa caribenya hi té lligams importants. L’ha visitat diversos cops i manté estrets contactes amb el Casal Català de l’Havana.

Superada la barrera dels setanta anys, en Josep està molt il·lusionat amb la creació literària i també amb la creació d’un nou estat per a Catalunya. I, com no, fent d’avi. Darrera seu queden diverses vides, la d’un jove de poble obrint-se camí en la Barcelona franquista, la de jove empresari de la restauració, la d’informàtic... ara toquen nous reptes en la seva nova vida a Torredembarra.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre
Fotografia: Eva-Maria Sans Blas

'Els ambaixadors': l’univers alternatiu d’Albert Villaró

Sempre m’ha agradat la història-ficció. Gaudia molt amb aquell programa de ràdio que presentaven l’Enric Calpena i l’Oriol Junqueras que amb el títol de El nas deCleopatra proposaven com hauria pogut anar la història si un fet en concret hagués anat d’una manera diferent de com realment va anar. Són el que s'anomenen ucronies. Per exemple si Aníbal s’hagués sortit amb la seva i hagués derrotat Roma, si no s'haguessin llençat les bombes atòmiques a la Segona Guerra Mundial o si el dictador Francisco Franco hagués mort en un accident de caça els anys seixanta. Un amic meu historiador em diria que la història és la història i exercicis com aquests no s’han de fer.

Així doncs AlbertVillaró no hauria d’haver escrit Els ambaixadors? Ens hauríem perdut una novel·la molt completa, que va més enllà de la història-ficció, quan el General Domènec Batet, enlloc, de reprimir la proclamació de la República Catalana l'octubre de 1934 es posa al servei de la Generalitat i enlloc del president Companys i els seus consellers tancants a la presó neix un nou estat a Europa, una Catalunya que pateix l’ocupació nazi i una Espanya manada pel general Sanjurjo que no acaba de renunciar a la pèrdua de “las cuatro provincias del nordoeste”.

Llegint “Els ambaixadors” he recordat la inquietant novel·la de Philip K. Dick El hombre en elcastillo, amb uns Estats Units ocupats pel Japó i Alemanya després de perdre la II Guerra Mundial. Són novel·les que et situen en universos paral·lels i que te’ls fan semblar tan reals com el que vivim. En el cas de l’escriptor de la Seu d’Urgell, ens planteja un escenari que molts signaríem ara: una Catalunya independent des de fa vuitanta anys.

Villaró no desaprofita les més de 600 pàgines de la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2014 per deixar-nos dosis d’humor i mala llet i les dues coses barrejades que encara ens fan gaudir més de la seva lectura. Al llarg de capítols curts i contundents van desfilant tota mena de personatges, com Josep Pla, Tísner, Carrasco i Formiguera, Justo Bueno, Creix...  I no segueixo escrivint que encara faré un spoiler. Us toca llegir-la a vosaltres.

Ramon Ferré i l’ecologisme intel·ligent

Si en Ramon Ferré va començar la carrera de Biologia l’any 1984 va ser per culpa d’en Félix Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que van marcar diverses generacions del nostre país. Nascut a Móra d’Ebre, va marxar a estudiar a Barcelona i es feia un fart d’anar amunt i avall amb el tren i passar per davant de Torredembarra. Per la finestra del vagó observava uns aiguamolls que hi havien al costat de la via del ferrocarril. Un dia en Ramon es va fixar en un flamenc i es va encaparrar a fer-li una foto sortint el sol, en la bellesa de la imatge. I així ho va fer.

Als Muntanyans de Torredembarra hi va descobrir molt més que un flamenc i es va enamorar d’aquest espai. Tant, que al cap d’uns anys va deixar la feina al Parc de Collserola i va venir a viure a la Torre, a Ca Pastoret, on el va acollir l’Anna Arall. Durant vuit anys havia viscut a Barcelona, combinant la carrera de Biologia -que no va acabar- amb multitud de feines i les xerrades informatives sobre els Muntanyans en associacions de veïns, al Centre d’Estudis Sinibald de Mas i a l’institut de secundària del municipi torrenc, classe per classe.

En Ramon també va parlar-ne amb els polítics locals. Per fer-los entendre que aquells aiguamolls que a l’estiu s’assecaven i on s’hi poden trobar matalassos, pneumàtics i neveres abandonades, tenien una gran potencialitat com a espai natural, va portar un professor de prestigi de la Universitat de Barcelona, el doctor Alonso de Medina, que va els parlar de conceptes com turisme sostenible, la contenció de la urbanització o la diversificació de l’economia. Però l’alcalde Salort i els seus regidors només preguntaven qui els pagava a en Ramon i al doctor. No s’entenien. Parlaven en una longitud d’ona diferent. En Ramon explica que el govern Salort tenia un projecte per urbanitzar els Muntanyans, amb un gran vial, aparcaments i  un passeig. Si hagués tirat endavant, Torredembarra hauria estat una cosa diferent.

El 1991 Torredembarra va viure un canvi polític amb l’entrada al govern del pentapartit liderat per Santiago Segalà, que tenia una regidoria de Medi Ambient, de la qual se’n va fer càrrec Josep Boronat. Fins llavors no havia existit aquesta cartera a l’executiu local. Ferré i Boronat es van entendre molt millor. La recuperació dels Muntanyans va començar de la mateixa manera que als Aiguamolls de l’Empordà: amb el tractament dels mosquits. Calia protegir la principal espècie de la zona: el turista. Després ja vindria la resta. Aquests temuts insectes es van combatre amb un producte molt eficient i ecològic: una bactèria inventada a França. I ho van fer amb una partida de diners mínima.

La recuperació dels Muntanyans va ser però un procés lent. Primer es va haver de fer pressió a la Generalitat per incloure els Muntanyans dins la xarxa d’espais d’interès natural. I es va aconseguir gràcies a l’aposta ferma de l’Ajuntament de Torredembarra. Creixell i Roda de Berà, en canvi, en van quedar fora. Després va venir la prohibició de l’entrada de gossos a l’espai. L’arribada de diners d’Europa va permetre fer molta feina. Amb els camps de treball internacionals i els voluntaris locals s’han pogut netejar les burilles de cigarretes, muntar passarel·les, penjar cartells informatius o mesurar la distància de la sorra a l’aigua. Els Muntanyans han canviat molt en dues dècades, però tot no ha estat positiu. La població d’una espècie emblemàtica com és el corriol camanegra ha baixat, cada cop hi ha més espècies invasores i hi entren més gats, que són un perill per algunes espècies perquè les cacen.

Si fa vint-i-cinc anys en Ferré i el Grup d'estudi i protecció dels ecosistemes catalans (GEPEC) parlaven del turisme sostenible i els polítics no els feien cas, ara els passa el mateix amb l’autosuficiència local, perquè els municipis siguin energèticament independents i s’abasteixin de productes agroalimentaris produïts al seu terme o en els municipis veïns, amb un sistema de cercles concèntrics. Ferré posa un exemple pràctic i realitzable: amb un canal d’un metre i mig d’ample al llarg del Passeig Marítim amb aigua de mar i un sistema de dessalament es podria abastir d’aigua de boca tota la població de Torredembarra. Tenir la feina al mateix municipi també millora la qualitat de vida. I tot això també ho aplicaria a una hipotètica Catalunya independent, a més gran escala.

En Ramon treballa ja fa uns quants anys com a coordinador al grup ecologista GEPEC, buscant i gestionant projectes. Es defineix com una persona molt creativa i això l’ha fet rebutjar feines fixes que li ha ofert més d’un regidor. No ha volgut renunciar a aquesta llibertat. I possiblement a un cert desordre que el porta a impulsar i gestionar paral·lelament el programa de protecció dels ratpenats, acords amb propietaris agrícoles per la custòdia del territori, el projecte Arbres de paper, potenciar l’accessibilitat a les persones amb problemes de mobilitat a la natura o col·laborar amb l’Escola de pastors de Catalunya.

La seva feina actual la defineix com la recerca de filons d’ocupació en temes de medi ambient i exercir com una mena de “coach light”. És el que li agrada. Ha creat per exemple el grup de Facebook “Treball per a torrenques i torrencs”. A Itàlia va ampliar la seva formació amb l’aprenentatge de com superar barreres mentals. En Ramon no ha volgut mai crear una empresa perquè vol seguir decidint en quins projectes treballa. N’ha d’estar plenament convençut des del punt de vista moral. I al GEPEC, una ONG, és el lloc ideal per desenvolupar aquesta filosofia seva. No van a fer diners sinó que, si hi ha guanys, es reverteixen en l’entitat i els seus projectes.

La nineta dels seus ulls és ara l’Escola de Naturalistes, que neix de la necessitat d’una activitat extraescolar per a nens i nenes aficionats a la natura, igual que poden fer música o un esport. A Cambrils han fet el salt en esdevenir activitat extraescolar i ara s’està implantant a Roquetes, Reus i també a Torredembarra. És el que en Ramon hauria volgut quan era petit i veia en Félix Rodríguez de la Fuente per la televisió, però aquesta oferta no existia i es va haver d’esperar fins a començar la carrera de Biologia.

Article publicat a la secció Torrencades del Diari de la Torre

Suárez, el centre i Tarragona

Cada cop que mor un dels personatges que van protagonitzar la Transició espanyola ho aprofiten els defensors d’aquell procés per cantar-ne les virtuts i la seva exemplaritat a partir de la figura que desapareix. Si calen aquests exercicis periòdics potser no n’estan convençuts que tot es va fer tan bé i cal animar-se uns als altres amb aquesta particular modalitat de copets a l’esquena. Els últims anys s’ha fet amb Fraga, Carrillo i ara toca amb Adolfo Suárez, amb una lleugera variació i és que s’ha aprofitat una agonia de 48 hores per allargar-ho més en el temps.

Potser és perquè és tracta del qui va ostentar el màxim poder a l’Estat espanyol durant gairebé cinc anys, que va ser designat president de govern d’un estat dictatorial i en va sortir quan ja era un estat formalment democràtic, tot i que la Constitució s’havia redactat amb un exèrcit franquista amenaçant la tendre democràcia, cosa que va confirmar el cop d’estat del 23-F. O potser ha estat la seva família, que amb l’anunci d’una fi segura però amb uns dues de marge volia donar una darrera oportunitat a tots aquells que el van atacar sense pietat en la seva darrera època a la Moncloa i el van acabar fent plegar. Els seus i els adversaris. Un nou exercici d’hipocresia política en forma de panegírics, molts sincers, però alguns d’una impostura fastigosa, i una apropiació obscena de la seva figura per part dels qui el van repudiar fa tres dècades i actuen de forma diametralment diferent a com ho feia Suárez.

Per motius biològics, el Suárez que jo recordo és el del CDS, que durant la dècada dels vuitanta va voler lluitar sense massa èxit contra allò del “segones parts mai van ser bones”. El Suárez president del govern l’he conegut llegint i escoltant testimonis. Del maldestre polític que va afirmar que el català no servia per ensenyar física nuclear i que va legalitzat el Partit Comunista però no Esquerra Republicana el 1977 va evolucionar cap a un líder capaç d’aglutinar una majoria que li va permetre guanyar dos eleccions i hàbil en restaurar la Generalitat en la figura de Tarradellas i neutralitzar una majoria d’esquerres a Catalunya. Tot això ho va fer amb un partit de dretes que tenia el centre al seu nom i on hi cabia de tot. Però aquest artefacte polític va acabar girant-li l’esquena i va implosionar just abans de l’escombrada socialista dels 202 escons.

He aprofitat aquestes dies per repassar la seva biografia, especialment la seva trajectòria del Centro Democrático y Social, quan ja havia dimitit com a president del govern, i recordar el pes que va tenir la formació en aquella Espanya bipartita del PSOE y AP, fregant els dos milions de vots en algunes convocatòries electorals -les locals i les europees del 1987-. Però també reflexionar sobre el centre, una espai polític al qual gairebé tots els partits hi volen tendir, però on no hi ha gairebé res i només el carisma d’un expresident de govern que també va ser ministre franquista pot arribar a transformar-lo en una vintena de diputats, set eurodiputats i uns milers de regidors. Suárez va fer el primer viatge al centre, que més tard altres han volgut emular.

Aquests regidors del CDS van poden conformar majories de govern. Amb l’esquerra o la dreta? I aquí ve el gran problema, el que crea lluites intestines que acaben fent volar pels aires un partit com el CDS, que abans, però va aconseguir l’alcaldia de Madrid en la figura de Rodríguez Sahagún fent fora els socialistes. I també a Tarragona els dos regidors del CDS van tenir un paper transcendental en la història recent de la ciutat, pactant amb CiU i PP per desallotjar el PSC de Josep Maria Recasens del poder en la històrica moció de censura de la qual aquest any se’n compleix un quart de segle, provocant divuit anys d’alcaldia convergent. És el Suárez crepuscular i la seva herència en la política tarragonina.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

L’estiu de l’amor: humor i aclucades d’ull d’en Toni Orensanz

Després de la recerca històrica amb l’Òmnibus de la mort, el recull de relats El falsari i diverses obres teatrals ens arriba el debut novel·lístic del perodista, guionista i escriptor Toni Orensanz amb l’Estiu de l’amor. I ho fa amb molta força. S’atreveix a novel·lar la segona estada del pintor Pablo Picasso a Horta de Sant Joan l’estiu de l’any 1909. Tot un repte que compleix amb solvència en les dues-centes i escaig pàgines del llibre.

Com devia ser l’estada a Horta de Sant Joan de Sant Joan d’un jove Pablo Picasso l’any 1909 acompanyat d’una francesa de bandera com era la Fernande Olivier? Un xoc cultural de dimensions bíbliques. La modernitat de París topant amb a tradició d’una Terra Alta que encara no havia entrat en el segle XX. Orensanz relata aquest encaix impossible amb altes dosis d’humor i ironia i amb unes aclucades d’ull contínues que ens provoquen un somriure de complicitat.

Però l’escriptor prioratenc no aconsegueix només fer riure i somriure al lector sinó submergir-lo de ple en l’atmosfera de l’Horta de Sant Joan de fa un segle, amb l’alcalde i cacic, el mossèn, el metge, el tonto del poble, el farmacèutic, el mestre, l’inevitable sergent de la Guàrdia Civil, el revolucionari… En resum, tots els elements per un bon sainet que arrenca l’arribada de la parella Picasso-Fernande -sobretot pel seu element femení- i es desforma una tempesta amorosa de dimensions estratosfèriques, que deixarà molts danys col·laterals al cor de la Terra Alta i un bon record al lector.

Per què va punxar la manifestació?

La manifestació convocada per l’Ajuntament de Torredembarra per reclamar una nova estació almunicipi aquest dissabte va aplegar unes 300 persones. Els mateixos convocants reconeixien que era una participació baixa i que no cobria les expectatives creades. S’havia fet molta difusió de la convocatòria de la manifestació, tan als mitjans de comunicació, a les xarxes socials o amb uns fullets molt ben editats repartits en mà als vianants pels carrers del municipi durant els dies previs. Tot i aquest esforç, no es va aconseguir una sortida massiva al carrer per una causa justa i necessària. El clam que volia l’alcalde Masagué no ho ha estat.

Des del govern torrenc s’havia teixit un relat aparentment molt ben planificat, seqüenciat en el temps, gairebé de manual. L’alcalde quedava com l’heroi, cercant l’objecte del desig que és una estació nova, amb ajudants que eren els altres alcaldes del Baix Gaià, el president del Consell Comarcal, el diputat al Congrés Pere Macias i qualsevol ciutadà que volgués participar a la manifestació. I uns dolents que eren ADIF i el Ministeri de Foment, que tenien abandonada l’estació de Torredembarra. Amb la potència dels mitjans de comunicació i el poder de convocatòria dels partits polítics convocants o que secundaven la protesta s’esperava aconseguir una manifestació històrica.

El clima no pot ser l’excusa de la baixa participació. El del 8 de març va ser un matí primaveral. Quina va ser la raó perquè centenars de ciutadans afectats per una estació tercermundista o simplement amb orgull de pertinença a un municipi no acudissin a la cita? L’escletxa cada cop més gran entre la classe política i la ciutadania arriba també al nivell local. La convocatòria “des de dalt” possiblement va crear uns certs anticossos i va restar participació i una part de la ciutadania va detectar possiblement un cert electoralisme. Els partits també van punxar a l’hora de mobilitzar els seus militants, simpatitzants i votants i va acabar sent una manifestació molt institucional, amb molts càrrecs polítics darrera les pancartes.

I ara què? Doncs és l’hora de la política. Cal multiplicar la pressió a Madrid, tal com va anunciar el diputat Pere Macias en la seva visita a Torredembarra el dijous passat. Cal fer pedagogia i moure’s entre passadissos. I no oblidem que el Partit Popular forma part del govern de Torredembarra. Alguna cosa hi podrà fer no? Esperem que la recollida de signatures anunciada dissabte vagi bé. Qualsevol torrenc o habitant d’un municipi del Baix Gaià no es pot negar a què Torredembarra deixi de tenir una estació encallada als inicis del segle passat quan està entre les 25 estacions de tot l’Estat amb més viatgers i compto amb una infraestructura a aquest nivell. El que no es podrà exhibir a Madrid és una manifestació històrica de la ciutadania de Torredembarra, perquè no ho va ser.

La Traviesa, la illa hippy d’en Jota a Torredembarra

Hi ha locals amb una mística especial, amb una llarga trajectòria i moltes històries darrera, amb un relat potent, com en diríem amb el llenguatge actual. És el cas de La Traviesa, més que un bar, més que una sala de concerts, el projecte i el reflex de la passió per la música i la filosofia de vida del seu creador i propietari, el Jota. Molta gent coneix Torredembarra perquè ha estat a La Travi, que porta més de 35 anys oberta al carrer Girona tot i mil i uns problemes i una certa incomprensió per les autoritats municipals i alguns veïns, però amb el suport d’una clientela fidel.

En Joan Lluís Pardo Gella, en Jota, va ser dels primers estiuejants de Torredembarra, dels que van començar a venir els anys cinquanta. Hi va establir lligams molt forts, fins a casar-se amb una torrenca. Fill del periodista Carlos Pardo, el Jota també va treballar de ben jove en el sector de la premsa, com a compaginador en una època que els ordinadors no existien a les redaccions i tot es feia a mà, amb una plantilla, de forma gairebé artesanal. Va estar en diversos diaris del grup de Salvador Auger, com l’esportiu 424, el Catalunya Express o el Mundo Diario.

La passió d’en Jota era i és la música. De petit ja escoltava jazz i cançó francesa, que li agradava al seu pare. L’any 1964 va descobrir els Beattles amb el seu primer single i a partir de llavors va començar a col·leccionar vinils. Es gastava la setmanada de 200 pessetes que li donava el seu pare en discs. Molts els demanava per correu als Estats Units i a la Gran Bretanya. Calcula que ara té uns 3.000 discs, comprats alguns en viatges a Andorra o per Europa.

La seva professió estava mal pagada o almenys això consideraven els compaginadors del grup, que van anar a demanar un augment de sou al propietari. Els va dir que no i van plegar. Era l’any 1976 i en Jota no sabia massa que fer, fins que se li  va ocórrer muntar un bar, on la gent pogués escoltar la música que a ell li agradava. El terreny era de la família de la seva dona i la fusta amb què van construir-lo material de reciclatge de la Renfe. El fuster havia treballat construint els allotjaments pels esquiadors de l’Olimpiada d’Hivern de Grenoble, tot i que primer havia començat l’obra un apoderat de toros que havia construït una cosa que s’assemblava més a un tablao flamenc que a un bar com el que volia el Jota. I ho van haver de refer gairebé tot.

El Bluegrass Bar La Traviesa, un joc de paraules amb l’origen del material amb què estava construït el local, es va inaugurar el 8 de desembre de 1978 en una zona de Torredembarra on llavors només hi havia l’Hotel Líder, la Discoteca Jordi’s, el Bar As de Oros i els primers edificis de pisos. El carrer no estava ni asfaltat. El local va començar a agafar ràpid anomenada i venia gent fins i tot de Barcelona. Entre la clientela també hi havia músics. Un grup que es deia Aribau va proposar al Jota fer una actuació en directe a La Traviesa i d’aquesta manera van començar els concerts. Era l’any 1983. Primer un o dos al mes, fins arribar a un per setmana. Durant aqests anys hi han passat per La Travi centenars de grups, amb noms com John Principato, McClan, Sidonie, Color Humano, Chris Wilson, Carrots, Pau Riba o Obeses, per dir-ne només alguns. En Jota valora que la majoria es troben molt còmodes tocant al seu local i els concerts duren molt més que a altres llocs.

El jardí de La Traviesa també va acollir diverses edicions del Magic Festival, dedicat a la música i les arts picodèliques. Va néixer el 1998 amb un format molt reduït i va anar creixent i agafant anomenada fins el punt que el festival sortia en les revistes que Iberia reparteix en els seus vols. Però la manca de suport de l’Ajuntament pel que fa a subvencions i problemes amb els permisos va provocar que el Magic Festival fes la darrera edició l’any 2005. Aquesta vessant organitzativa en Jota l’ha heredat del seu pare, que va portar a Catalunya els Harlem Globe Troters o l’espectacle Holliday on ice.

A La Traviesa no hi ha televisió i, per tant, no s’hi pot veure futbol, que ara s’emet tots els dies. És una qüestió de militància. Les cadires són les mateixes que quan obrir, fetes a Tabernes de Valldigna i el jardí és un dels seus grans atractius. S’hi pot escoltar rock, sobretot el de la west-coast, però també blues, country, bluegrass, garatge, sixties, soul, funky... En Jota considera que la clientela està contenta amb aquesta oferta i que La Traviesa és una marca molt important per Torredembarra, tot i que poc apreciada per les autoritats. Afirma que algun alcalde l’ha volgut tancar i que l’especulació immobiliària també s’ha fixat en el terreny que ocupa.

Personalment es considera un “bitxo raro” i es reivindica com a hippy i hereu de tot el moviment de ciutats lliures de Califòrnia dels anys 60 i 70. Afirma que el moviment hippy no interessa als que manen i per això l’intenten desprestigiar. També l’atreu el món del budisme, el zen, l’ecologisme i causes contra la injustícia.  També té aficions com l’esquí, que li ve de molt petit, quan amb el seu pare pujaven a La Molina. El seu germà va formar part de l’equip olímpic espanyol de Jocs d’Hivern. També de jovenet havia jugat a tennis, al Club Tennis la Salut, on va coincidir Manolo Orantes.

Tornem al present. El Jota es vol retirar i deixar pas a la seva filla, però les despeses i els impostos no paren de pujar i la crisi fa que els clients gastin menys. El local s’ofereix ara per acollir bodes, aniversaris o altres celebracions. A més, ha hagut de fer també reformes per adaptar el local a les noves legislacions. Una combinació que complica la supervivència del local. La pressió de les administracions també es fa notar, amb visites contínues dels mossos. Explica que ha demanat a l’Ajuntament fer el canvi de llicència a bar musical però no li concedeixen. Té una multa de més de mil euros de Jocs i Espectacles i la té recorreguda. Núvols negres es passegen pel futur de La Traviesa, aquesta illa enmig de Torredembarra on sembla que el temps s’hagi aturat a la dècada dels setanta.

Publicat al número de març del Diari de la Torre

Sabem comptar?

Ens hem acostumat a què ens prenguin per imbècils. M’explicaré. Parlo concretament de com es comptabilitza la participació a les manifestacions des de ja fa uns quants anys i que hem acceptat tots plegats, excepte alguns “raros” com els del col·lectiu Contrastant. Hem acceptat com habituals balls de xifres exagerats, depenent de la font que informi, sobre quantes persones han assistit a una manifestació. Dos exemples: a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 els organitzadors van situar en 1.500.000 la participació, mentre que Delegació del Govern (espanyol) ho va deixar en 600.000. Una diferència de nou camps del Barça. O la manifestació del 12 d’octubre d’aquell mateix any. Delegació del Govern parlava de 65.000 assistents i la Guàrdia Urbana, de 6.000, una onzena part. És una tasca difícil comptar amb precisió aquestes allaus humanes, però caldria arribar a un consens i deixar enrere la tendenciositat d’organitzadors i contraorganitzadors, que atempta directament contra la intel·ligència de la ciutadania.

Quan aquestes malaltisses costums s’instal·len en manifestacions molt més petites llavors ja freguem el ridícul. És el cas de la concentració convocada fa dos diumenges per la plataforma Ara no toca contra la pujada d’impostos i la política econòmica del govern de Torredembarra. Es queixava el portaveu de la plataforma organitzadora que un mitjà havia publicat que la policia local havia xifrat en 60 persones els participants, mentre ells deien que havien estat 300.

Una mica de sentit comú cavallers! Servidor va anar a la manifestació i es va avançar a la comitiva en tres ocasions, i, amb un esforç d’imparcialitat, es va dedicar a comptar els participants. No un a un, però si amb una aproximació força fidedigna. La manifestació va començar amb cent i escaig persones i en el tram final estava al voltant de les 200. Tan fàcil com això. No calia ni rebaixar la xifra ni inflar-la. Simplement dir la veritat, que no era una allau humana!

Una altra qüestió és si es considera que aquesta xifra de 200 participants ha de satisfer als organitzadors i/o amoïnar al govern. Personalment, crec que la manifestació va punxar. Davant la magnitud de la pujada de la pressió fiscal i la situació social del municipi -hi ha 1.600 aturats i més gent amb una situació econòmica precària- esperava més gent un diumenge al migdia amb un temps radiant. Aquesta baixa assistència no significa que la pujada d’impostos que patim a Torredembarra sigui justa i compti amb una bona acceptació entre la ciutadania. Més aviat al contrari!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Joan Figuerola i el somni escocès

És el protagonista més jove d’una Torrencada fins ara, però en Joan Figuerola ha viscut tan intensament els darrers cinc anys i li han passat tantes coses que sembla que tingui més dels 23 anys que acredita el seu DNI. Ha viscut en cinc ciutats i set pisos diferents, ha vist reconegut amb premis el seu esforç i actualment treballa en una start-up en el món de les noves tecnologies, però guarda en un calaix la seva idea de negoci per recuperar-la quan pugui i tirar-la endavant.

Amb 18 anys, en Joan Figuerola Hurtado, va començar a estudiar Informàtica a la Universitat Rovira i Virgili. Als dos anys estava desmotivat per l’excés de teoria que hi havia a les classes i va decidir fer un parèntesi i buscar una feina. Va agafar una habitació a Barcelona i va començar a treballar l’empresa de consultoria informàtica Indra, al departament d’atenció al client. Va crear una maqueta de disseny de correus electrònics i va acabar com a desenvolupador web a Danone, un dels principals clients d’Indra i, al mateix temps, va descobrir que la seva gran passió era aquesta: el desenvolupament web.

A Indra va estar deu mesos, fins que va decidir acabar la carrera d’informatica. Només li quedava un any. Va veure que hi havia una convocatòria d’Erasmus per anar a la University West of Scotland, a Paisley, prop de Glasgow. No tenia ni idea d’anglès, només el nivell bàsic de l’escola i de navegar per internet, però no va haver de fer cap prova d’dioma. Era la seva primera experiència fora de l’Estat. I reconeix que li va canviar la vida. Durant els primers dos mesos ho va passar malament i és que l’accent escocès és molt tancat. A Escòcia va estar-hi cinc mesos, fins el juny de 2012, quan va tornar cap a Tarragona i va presentar el projecte final de carrera. Va obtenir una matrícula d’honor, la primera de la carrera. En Joan no estava massa acostumat a treure tan bones notes.

Va decidir seguir estudiant, per aprofundir en el que li agradava i va començar un màster d’Enginyeria del Software a la Edinburgh Napier University. Va acabar amb una qualificació de notable. Llavors va veure que s’organitzava el concurs per a emprenedors Young Innovators Challenge i va decidir presentar-hi el seu projecte final de carrera, que era una idea de negoci que es basava en aconseguir que els blogs augmentessin tràfic, cosa que sovint costa bastant. I proposava fer-ho posicionant aquests blogs en les webs que més els convenen a través d’algoritmes. Adlegant.com –així es denomina el projecte- era una de les 150 idees que es  van presentar al Young Innovators Challenge i va ser seleccionada entre les 18 finalistes i va acabar en un més que meritori segon lloc. Només el primer s’emportava un premi en metàl·lic, 50.000 lliures, i el segon s’havia de conformar una estada de quatre dies a la localitat escocesa de Dundee, on s’hi feia un curs d’emprenedors. Ho va voler aprofitar al màxim però.

L’objectiu era llavors poder estalviar diners per desenvolupar la seva idea de negoci i va decidir buscar feina. Va trobar un emprenedor de Newcastle que desenvolupava un projecte que li va agradar: Specifiedby.com. Es tractava d’una eina on-line per ajudar als arquitectes a trobar els productes que necessitaven per als seus treballs. Specifiedby.com es van presentar a un programa d’acceleració d’empreses. No era una competició, sinó un procés d’ensenyament en què hi participaven deu start-ups. Van estar a les seus de Twitter i Foursquare i al Centre d’emprenedors de Nova York, ciutat on es desenvolupava el programa, que acabava amb la presentació del projecte a inversors. I Specifiedby.com en va convèncer un i d’aquesta manera van aconseguir 100.000 lliures per invertir a l’empresa canvi de l’entrada del soci inversor a la companyia amb un 8 per cent de l’accionariat.

En Joan està ara centrat al desenvolupament d’Specifiedby.com i ha aparcat Adlegant.com, tot i que no descarta en un futur recuperar el que va ser el seu projecte de final de carrera. La seva vida la té ara al Regne Unit. Allà és on ha traçat el seu currículum i ha fet la seva xarxa de contactes i fins i tot hi té la nòvia des de fa un any, una anglesa de Newcastle que estudia Turisme Internacional a Oxford Brooks. Ara estan buscant pis per viure junts. A Torredembarra hi ve a passar les vacances amb la família.

Què no li agrada a aquest jove informàtic torrenc d’Escòcia i Anglaterra? Doncs la manca de sol i el menjar. El clima té difícil solució, però quan ve a Torredembarra carrega fuets i pernils cap a terres britàniques. Explica que a Escòcia tothom coneix el procés independentista de Catalunya i tothom ha estat a Barcelona. També viu de molt a prop el procés independentista escocès, on hi veu menys conflicte que en el cas català, tot i haver dos bàndols. Creu, però, que s’imposarà el no per motius econòmics i Escòcia continuarà formant part del Regne Unit.

En Joan es defineix a ell mateix com una persona curiosa, que es considera molt afortunat perquè ha trobat el que vol fer a la vida: una feina que és el seu hobby. I que ara que és jove  no té cap hipoteca té ganes de veure món. He venut el cotxe que tenia i es desplaça en bicicleta i amb l’ordinador portàtil a sobre. L’empresa ara està treballant al Regne Unit, però podrien expandir-se ben aviat pels Estats Units, Alemanya i fins i tot l’Estat Espanyol. Qui sap on està el seu futur laboral, però ell vol seguir gaudint de la seva feina, la seva passió.

Article ublicat al número de gener del Diari de la Torre

PSC i partitocràcia

Tres diputats del PSC han votat diferent dels seus companys de grup al Parlament de Catalunya. El que en altres països seria un fet ben normal en el nostre és poc més que un sacrilegi, gairebé un atemptat a la democràcia. Se’ls ha demanat que tornin l’acta de diputat i davant la seva negativa han estat degradats dins del grup parlamentari i marginats. Poden ser expulsats del partit, però això provocaria que el PSC passés de tercera a quarta força parlamentària catalana. I en política la simbologia pesa molt. Tot això ha passat perquè aquests tres diputats han votat a favor d’una proposta que encaixa perfectament en el programa socialista de les darreres eleccions, però que la direcció el partit amb l’objectiu de no incomodar el PSOE ha oblidat. El PSC continua la carrera cap a esdevenir una força política marginal en el mapa polític català amb una purga voluntària o involuntària dels sectors més catalanistes, abandonant la transversalitat que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència i li ha permès ostentar quotes de poder altíssimes fa molts pocs anys.

El sistema polític català i espanyol es basa en una partitocràcia extrema que allunya la ciutadania dels seus representants i reforça les cúpules dels partits i les converteix en màquines implacables contra qualsevol dissidència, com en el cas que hem viscut aquesta setmana al PSC. “El que se mueva no sale en la foto”, deia Alfonso Guerra fa anys. Una frase més vigent que mai. És simptomàtic com el líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet pinya amb la direcció socialista i carrega contra els diputats dissidents en una de les seves cartes setmanals a la militància.

La Constitució espanyola de l’any 1978 va crear un sistema polític que es vertebrava al voltant dels partits. Els grans líders de la transició van anar deixant pas a uns aparells de partit amb perfils molt més baixos però que controlaven totalment la militància. Una persona que vulgui fer carrera política ha de fer mèrits davant la direcció del partit i no davant de la ciutadania. Les llistes són tancades i bloquejades i les circumscripcions electorals molt grans. Un cop un candidat obté l’acta de regidor se n’oblida dels electors fins al cap de quatre anys i comença a moure’s pels passadissos del seu partit per aconseguir pujar a la llista o almenys mantenir-s’hi. L’obediència a l’aparell és total.

Al mateix temps, els partits es converteixen en una repartidora de càrrecs, una mena de menjadora que queda molt lluny de la ciutadania -i que el PSC ha vist com quedava molt tocada en quedar fora del govern d’institucions tan importants com la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona-. Fins i tot quan arriben les eleccions els partits que ja tenen representació se n’encarreguen amb les normatives que ells mateixos aproven que els que no en tenen ho tinguin molt complicat per accedir als mitjans de comunicació i a fonts de finançament. És una mena de club on és molt difícil entrar-hi.

En un moment com l’actual, amb una democràcia teòricament consolidada, seria molt saludable democràticament reformar el sistema electoral i acostar els diputats a la ciutadania. Però als partits no els interessa. Volen seguir mantenint aquest control ferri sobre el sistema i evitar que els diputats es deguin a la seva circumscripció, als seus electors, com passa al Regne Unit, o als Estats Units. Hem creat uns partits molt forts, però també escleròtics, que els costa reaccionar a uns canvis en la societat topen amb aquesta casta política creada. El procés sobiranista català està posant a prova el PSC, que sembla desbordat davant un repte històric com l’actual i ha entrat en una espiral de la qual en costa predir les conseqüències finals.

Publicat al setmanari Notícies TGN. El titular correcte és el que apareix en aquest blog

El quart d’Indridason

Hivern àrtic ha estat el quart llibre que he llegit de l’escriptor islandès Arnaldur Indridason. Premiat recentment al nostre país, Indridason segueix retratant-nos una societat islandesa molt allunyada de la combinació d’aire bucòlic i justícia social que ens acostumen a oferir els mitjans de comunicació. L’inici de la novel·la ja és prou impactant: un nen de mare tailandesa apareix mort en un carrer de Reikiavic per una ganivetada a l’estómac.

A partir d’aquí Indridason va teixint un relat que ens submergeix en una societat molt avançada, però on el racisme també hi ha penetrat a causa de l’arribada cada cop més important d’estrangers. És una dissecció lenta però molt il·lustrativa de diferents maneres d’afrontar la multiculturalitat en aquest petit país tan proper a l’Àrtic. Al mateix temps, continuem entrant en el complicat món interior de l’inspector Erlendur Sveinsson, traumatitzat per la mort del seu germà quan era un nen, però també amb la sempre tensa relació amb els seus fills. La mort de qui va ser la seva mentora quan va iniciar la seva carrera policial encara li provoca més dubtes existencials.

Em continuen atrapant molt els llibres d’Arnaldur Indridason, una variant que em segueix interessant molt de la novel·la negra nòrdica. L’onada d’aquell boom d’autors que ens van arribar del nord ha passat i ens ha quedat un pòsit diferent a cada lector. Vaig gaudir molt amb Millenium, però de Stieg Larsson no en podrem llegir malauradament res més Em quedo doncs amb Indridason. Encara tinc pendent de llegir Les marismes. Tinc deures i tard o aviat segur que els faré. I espero que es tradueixin més títols.