Primers apunts sobre l’escapçada estatutària

Més d’un dia després que es donés a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya continuo intentant rebre com més imputs millor –de l’interior del pais i des de fora- per poder avaluar la situació i intuir cap a on poden evolucionar els esdeveniments. Fins ara tot el que ha passat ha estat molt previsible. Les forces catalanes han reaccionat seguint el manual i des de Madrid els posicionaments també han estat altament previsibles. El que m’ha sorprès una mica és la celeritat a convocar una manifestació unitària, que serà el 10 de juliol. Perà amb les manifestacions sempre he estat molt escèptic i l’exemple més clar és la del ‘Dret a decidir’ fa dos anys i mig.

El que està clar són els fets: un tribunal deslegitimat i desacreditat ha retallat un Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Els dos partits majoritaris espanyols han donat com a bona la sentència –amb altes dosis de partidisme- i ara ens toca als catalans i catalanes moure peça. Amb aquesta sentència s’ha trencat el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya i ens hem de replantejar el futur del nostre país perquè a l’Estat espanyol no hi cabem. Davant el fracàs de l’encaix autonòmic el nou horitzó ha de ser la creació d’un estat propi. Ens cal, però, valentia i, sobretot lideratge. El que està clar és que aquesta sentència ha generat unas quants milers d’independentistes més.

Els meus Mundials: Itàlia 90

Itàlia 90 va ser d'aquells mundials que vaig viure amb molta intensitat. El vaig preparar amb el meu ordinador Spectrum 128k i el joc oficial del campionat, enlloc de l'àlbum de cromos del 86. Recordo unes tandes de penals molt emocionants i les moltes vegades que es penjava el joc. Entranyable. La jornada inagural me la vaig empassar sencera des del sofà de as. El Camerún de Roger Milla es va carregar la vigent campiona, Argentina, i Romania, liderada per Gica Hagi 'El Maradona dels Càrpats', va sorpendre la Unió Soviètica subcampiona d'Europa. Un magnífic inici per a un mundial força intermitent futbolísticament.

Va ser una primera volta amb algunes sorpresetes més i alguna decepció, com l'Holanda de Van Basten, Gullit i Rijkaard, brillant guanyadora de l'Eurocopa 1988 i que va acabar tercera de grup estavellant-se contra l'Alemanya Federal a vuitens. Argentina va passar plorant, tercera de grup, però va passar. Espanya va finalitzar líder de grup, després d'un empat sense gols inicial contra Uruguai i victòries contra Corea del Sur i Bèlgica. Però a Itàlia, el combinat de Luis Suárez no va arribar ni als temuts quarts, ja que la Iugoslàvia liderada Stojkovic els va eliminar (2-1).

La ranquejant argentina es va plantar a la final eliminant Brasil -vuitens-, Iugoslàvia -quarts- i Itàlia -semis-. Casi res! Un partit bastant mític va ser el que a quarts va enfrontar Anglaterra i Camerún. La selecció africana estava sorprenent en aquell mundial i semblava anunciar una revolució futbolística al continent negre que dues dècades després ha quedat en no res. Anglaterra va poder eliminar els "lleons indomables" a la pròrroga i planta-se a semis.

La final no la vaig veure perquè estava de colònies, però massa no em vaig perdre massa cosa. Un únic gol de Brehme i de penal va donar la copa del món a Alemanya Federal i la venjança respecte quatre anys abans. Era la coronació d'una generació butal: Völler, Littsbarsky, Ilgner, Berthold, Kohler, Matthaus, Augenthaler, Klinsmann... Itàlia, l'organitzadora, es va haver de conformar amb el quart lloc i el pitxitxi d'Schillaci, seguit del txec Skuhravy.

Pot ser administració pública sinònim d’eficiència?

La vaga que va viure el sector públic fa un parell de setmanes a causa de la reducció de salaris per part del govern espanyol hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre l’administració al nostre país i la necessitat de canvis profunds en el seu funcionament. La paraula funcionari continua tenint moltes connotacions negatives. És una barreja d’experiències negatives, tòpics i una certa enveja. Tenir feina assegurada per a tota la vida és actualment un privilegi a què molts i moltes aspiren. Només cal veure l’assistència massiva a les proves per a places en les diferents administracions.

L’administració ofereix des de sempre una seguretat laboral que pot semblar a priori antitètica a la motivació i el rendiment en el lloc de treball. Perdre aquest lloc de treball és gairebé impossible ja se sigui funcionari o personal laboral fix. No hem d’oblidar, però, que en el sector públic hi ha uns alts percentatges d’eventualitat i de sous que mileuristes o fins i tot per sota.

L’administració local ha vist com en les darreres dues dècades les seves plantilles augmentaven de forma exponencial en poblacions com Torredembarra. La raó ha estat el creixement de la població, però no és cap secret que molts ajuntaments s’han convertit en agències de col•locació per a les pràctiques més descarades del clientalisme i de generació de vot captiu. El solapament de funcions, duplicitat de càrrecs i altres situacions que es repeteixen massa sovint s’haurien d’eliminar.

Un dels grans problemes que la darrera dècada ha tingut Torredembarra, que no ha estat una excepció en aquest procés, han estat els canvis continus d’alcaldes i equips de govern, amb les conseqüents reestructuracions de l’organització de l’Ajuntament. Aquesta manca d’estabilitat ha estat negativa perquè no s’han consolidat uns equips de treball i unes sinèrgies que només s’aconsegueixen amb una necessària continuïtat.

Hi ha un relat àmpliament estès que diu que a l’Ajuntament de Torredembarra certs treballadors manen molt i fins i tot arriben a fer la vida impossible als regidors. Alguns d’aquests regidors m’ho han admès en privat. És com si a Torredembarra es reproduïssin aquells patrons que veiem en la fabulosa sèrie de la BBC Sí, ministre, on els funcionaris veuen passar els polítics i intenten portar-los per on ells volen i posar-los-ho tot mena de traves.

Aquesta estabilitat política que portaria a una estabilitat organitzativa és ara per ara una utopia al nostre Ajuntament. Aquest darrer tram de mandat està sent molt llarg, amb els diferents partits atrinxerats en les seves posicions de govern i oposició, excepte algun que es mou en la terra de ningú. L’Ajuntament de Torredembarra hauria de fer, com la resta d’administracions públiques del nostre país, una aposta decidida per l’eficiència, enterrant vicis i conductes adquirides des de fa anys. I això no té res a veure amb el partit o partits polítics que manin al consistori. Per què l’administració pública no es pot regir amb els mateixos criteris que una empresa? No és l’Ajuntament l’empresa més gran del nostre municipi?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Els meus Mundials: Mèxic 86

Els mundials de futbol marquen els que més o menys som aficionats a aquest esport amb aquesta cadència quadrienna. Ho fan amb partits, jugadors, gols, imatges, jugades polèmiques… El primer mundial que recordo és Mèxic 86. El que es va celebrar a l’Estat espanyol el 1982 em va agafar molt petit, tot i que tinc records del Naranjito, Zruspa i companyia. De Mèxic 86 ja en vaig fer la col·lecció de cromos, amb una portada on hi apareixia la mascota, el Pique (sense accent), força friqui per cert. El podeu veure en la imatge que il·lustra el post.

Recordo el partit inaugural, veient-lo a casa els avis amb tota la familia (masculina). En aqust primer enfrontament mundialista sempre juga l’equip campió de l’edició anterior, en aquest cas Italia. EWl rival era Bulgària. Stoitxkov encara tenia vint anys, no havia explotat a l'Sredets de Sòfia i no hi era. Els azzurro van decepcionar i només van empatar a un. El gol búlgar el va fer el després espanyolista Sirakov. D’aquell primera fase també tinc molt marcada la derrota d’Espanya contra Brasil, amb un gol totalment legal anul·lat a Michel. En canvi si que va marcar Sócrates, un dels mites del 80. Un jugador tarragoní, concretament de Vila-rodona, Ramon Maria Calderé, va marcar en aquesta primera fase i per partida doble, contra Argèlia.

La selecció entrenada per l’incombustible Miguel Muñoz va passar segona de grup i va topar-se a vuitens amb la Dinamarca liderada per un jove Michael Laudrup, que ja despuntava. El 6-1 a la primera fase dels danesos contra Uruguay i tots els partits guanyats espantaven. Però aquella era la nit del ‘Buitre’, que es va inflar de marcar gols i la Fúria (llavors no era encara La Roja) va guanyar per 5-1 ies va dsisparar l'eufòria A quarts la història va ser diferent i amb Bélgica, els Diables vermells, van empatar a zero i els de Miguel Muñoz es van quedar fora de les semis. També a quarts es va produir la famosa ‘Mano de Dios’ de Maradona i aquell gol "fantasbulos0", com diria el Lara del Força Barça. Aquell era el Mundial de l'astre argentí, el del Barrilete cósmico.

De le semis recordo el partit de la França de Platini, Luis Fernández, Tigana i altres mites d’una gran generació estavellant-se contra el mur alemany, després d’eliminar Italia i Brasil a vuitens i quarts. Argentina va eliminar la sorprenent Bèlgica. La final l’havia de guanyar l’Argentina de Maradona i així va ser. Per 3-2, un resultat de final de mundial. El màxim golejador de la cita mexicana, amb 6 gols, va ser l'anglès Gary Lineker, que aquell mateix estiu fitxava pel Barça.

Apunts sobre el triomf de Rosell

L'aclaparadora victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del Barça em va sorprendre en el primer moment: quan va sortir a la llum l'enquesta de TV3. Però a mesura que passaven les hores i reflexionava sobre els resultats dels comicis, acompanyat de tertulians televisius i radiofònics, comprenia que després del que hem vist els darrers mesos el triomf rotund de Rosell era una evidència difícilment refutable i un exemple a seguir per altres candidats a presidir entitats i també pels polítics del nostre país.

Sandro Rosell portava cinc anys treballant per ser president del Barça. M'atreviria dir que alguns més, ja que la vicepresidència amb Laporta era un pas més cap a la presidència blaugrana. Rosell ha sabut durant aquests darrers cinc anys mantenir-se en un primer pla, gràcies al suport de diferents mitjans de comunicació, la publicació d'un llibre i un carisma molt ben treballat. El president electe del Barça ha evitat el cos a cos amb els altres candidats, mantenint-se en un pedestal envoltat per la resta de candidats. Els atacs dirigits per la resta d'aspirants i l'encara president Laporta no han fet res més que reforçar-lo.

Que malament que ha gestionat la seva successió Joan Laporta! Va tardar a ungir el seu delfí definitiu, marejant la perdiu -i els socis- amb altres noms. Laporta va triar la seva antítesi, Jaume Ferrer, que transmet bonhomia i no la mala llet del seu mentor. Un perfil baix amb una herència enverinada. Ferrer ha estat el gran derrotat, perquè partia amb una base deficient, mancat de carisma, i una campanya encara més fluixa, amb lemes infantiloides com a allò del 'Bon Jan', l'han acabat d'enfonsar.

Marc Ingla també va arribar tard, com un segon plat després que Ferran Soriano hagués de renunciar a ser el número ú per les reticències d'Spanair. Ell mateix ho ha reconegut. A més, ha combinat una imatge de "bon noi molt preparat" amb uns atacs molt durs contra Rosell que l'han deixat en tercer lloc, fins i tot darrera d'Agustí Benedito, que va arrribar al tall de les signatures com el quart home però ha acabat com el segon. A Benedito se li ha fet curta la campanya, però n'ha sortit com el gran vencedor, amb permís de Rosell, és clar. La mà de Xavier Roig s'ha notat en aquest outsider que ha sortit reforçat del procés, qui sap si com alternativa el 2016.

A qui li toca dirigir el FC Barcelona a partir d'ara és Sandro Rosell, que ja ha passat a la història com el president més votat. Rosell ha obtingut la confiança de gairebé dos de cada tres socis que va anar a votar aquest diumenge. En la seva base electoral hi ha rosellistes, laportistes i nuñistes i tenen un punt de trobada que és Pep Guardiola. L'entrenador del primer equip blaugrana és qui ara per ara qui desperta unanimitat entre els socis seguidors culés, com es va veure quan el de Santpedor va anar a votar. Els èxits dels darrers anys tenen la seva cara. I si el volgués ser president ho seria. La qüestió és si ell algun dia ho voldrà ser. Ara és el torn de Rosell.

Perquè no fet vaga (però si que m'he mobilitzat)

Avui no he fet vaga. Ha estat una decisió meditada, reflexionada i acabada de consolidar amb la resta de companys i companyes del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Considero que la vaga d'aquest 8 de juny entrava en el pack de mesures de Zapatero per reduir el dèficit públic. Era una vaga assumida pel govern espanyol. Un peatge per tirar endavant el seu pla. Ho sento, però crec que valgués la pena perdre el sou d'un dia, tal com estan les coses.

Però no fer vaga no vol dir no fer sentir la nostra ve contra unes mesures injustes d'un govern que té una trajectòria calamitosa des de fa mesos. Una vintena de treballadors si treballadores del Consell Comarcal ens hem vestit de negre i hem sortit al carrer aprofitant la mitja hora que tenim per esmorzar i hem celebrat el Nadal amb la resta de ciutadania de Valls. Ho hem fet perquè la paga extra de Nadal ens pot quedar reduïda fins un 46%, a més de la reducció d'un 5% de mitjana en la nòmina mensual. Hem repartit informació sobre aquestes afectacions dels nostres salaris. Hem buscat l'impacte, la novetat, moure consciències. No es tracta d'això?

Una sensació que em queda després d'aquesta jornada és la confusió. Confusió amb les xifres de seguiment de la vaga, que van de l'11% que manté el govern al 75% dels sindicats. La història de sempre, que més que fer riure ja fa pena. Confusió la que té la majoria de ciutadania amb els treballadors públics. Hi ha funcionaris, però la majoria no ho són. Feina per tota la vida? Gran part som eventuals o interins. Bons sous? Hi ha molts treballadors públics mil·leuristes (o menys). I cal tenir en compte que els qui tenen plaça fixa han hagut de passar un procés selectiu, sovint molt dur. Hi ha a qui li interessa enfrontar treballadors públics amb els de les empreses privades. I ho estan aconseguint. Potser que reflexionem una mica.

Fracàs d'Interior al camp tarragoní

Els mitjans de comunicació en van plens de les patrulles que han hagut d'organitzar els pagesos de diversos municipis del Camp de Tarragona per intentar evitar dels robatoris sistemàtics de què són víctimes. Molts i moltes se n'assabentaran per primer cop d'aquest greu problema amb el ressò dels mèdia però els qui estem més a prop dels problemes del camp català sabem que aquest és una xacra que ja fa anys que s'arrossega i que s'ha intensificat els darrers mesos amb una sensació d'impunitat total i una ineficàcia i desinterès tan exagerats com lamentables per part de les autoritats del nostre país.

La conselleria d'Interior ben poca cosa ha fet per intentar solucionar aquesta situació. La seva insensibilitat és de jutjat de guàrdia i els pagesos, castigats des de fa temps per una crisi endèmica de pre baixos i costos cada cop més elevats, no poden aguantar que, a més, els robin material agrícola -sobretot de reg- i els causin greus perudicis econòmics. L'altra gran problema és que tot aquest material robat no té gaires problemes per trobar mercats clandestins -o no tan clandestins- on ser venut, tal com denuncien repetidament els pagesos.

La situació, per la passivitat de la magnífica conselleria d'Interior amb la col·laboració d'aquesta Justícia lenta i plena d'escletxes que aprofiten els malfactors per sortir la majoria dels cops idemnes, s'ha convertit en explosiva. Veurem que passa quan una de les patrulles es trobi enmig de la nit un dels lladres. Per la meva part, tot el suport als pagesos. L'estat de dret, amb els seus mitjans, ha d'impedir que es lesionin els drets i les propietats dels qui es mouen en la legalitat enfront dels qui se la salten. Quan això no passa, és legítim que els qui pateixen aquesta injusta situació supleixin el paper d'aquest estat de dret dimitit de les seves funcions.

ZP: amortitzat

Fa poc més de sis anys que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del Govern espanyol i cada vegada són menys els que quan acabem de passar l’equador (teòric) de la seva segona legislatura en el càrrec neguin que ens trobem davant d’un polític amortitzat i que el PSOE faria bé en buscar un nou líder si en les properes eleccions vol tenir alguna possibilitat d’impedir que el PP torni al poder. La decadència de Zapatero s’ha accelerat des de la seva reelecció. I és que el lleonès és un president ideal quan les coses van bé però ha demostrat ser calamitós quan la conjuntura política es torça.

Zapatero va amagar la crisi durant la campanya electoral del 2008. Va negar una evidència en un acte greu d’irresponsabilitat política però molt rendible electoralment. La seva gran proposta electoral, els famosos 400 euros anuals, van ser un gran engany i una elevada i innecessària càrrega per a les arques públiques. La crisi econòmica va ser admesa poc després dels comicis. La reacció va arribar tard i va consistir en estimular el consum -ajudes per comprar cotxes- i fomentar l’obra publica injectant diners als ajuntaments. Pel camí va caure el ministre d’Economia, Pedro Solbes i el nombre aturats es va enfilar a xifres més que preocupants.

Fa unes setmanes s’ha confirmat que les receptes econòmiques del govern espanyol no han servit absolutament de res i ara cal una terapia de xoc, inclosa la reducció dels salaris públics i pensions. Zapatero és un president desbordat, que només ha reaccionat esperonat -o obligat- per Obama i Merkel i el fantasma grec i només s’ha salvat de les eleccions anticipades per un sol vot. Li continua funcionant la geometría variable in extremis i treu matrícula d’honor en funambulisme polític, però del "talante" ja no en queda res. El ZP seductor dels seus primers anys a la Moncloa s’ha convertit en gairebé una ombra, un generador industrial de desconfiança

El PSOE hauria de plantejar-se –si no ho ha fet ja- el relleu de Zapatero. Com ja han dit algunes veus força autoritzades, una possibilitat gens descabellada davant la situació actual seria un canvi de president i evitar una convocatòria d’eleccions anticipades gens recomanables. Es tracta d’una maniobra que no entra en les coordenades habituals de la cultura política del nostre país on els partits es regeixen per lideratges gairebé messiànics i amb allò de "el que se mueva no sale en la foto". Però la situació que vivim actualment requereix mesures dràstiques… i no només pels treballadors públics i els pensionistes.

CiU ha demostrat que està per la feina i possiblement alguna altra formació donaria suport a la investidura d’un nou president i la formació d’un govern amb menys polítics i més tècnics que sàpiguen com treure l’Estat espanyols del fang actual. Una altra opció és deixar que la situació degeneri més i que Zapatero segueixi en aquesta decadència fins que les eleccions anticipades caiguin pel seu propi pes.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

L'any que ens queda

Ens resta una mica menys d’un any fins a les properes eleccions municipals i la sensació és que aquest mandat ja està a la pròrroga i poca cosa podrà donar de més. Si el sistema polític ho permetés el més sensat seria convocar eleccions anticipades a l’Ajuntament torrenc. Però els mandats municipals, peti qui et, duren quatre anys i, si convé, s’hi posa una gestora. El símptoma més clar que ens trobem ja en el temps afegit és que estem acabant el mes de maig i encara no s’ha aprovat el pressupost de l’any 2010. La complicada situació de les arques municipals torrenques i la encara més complicada aritmètica del ple són les causes d’aquesta pròrroga pressupostària.

Els partits i els polítics torrencs ja treballen amb la cita electoral al cap i molt positiu per als interessos municipals no és. En el passat mandat ja vam viure els inconvenients de les presses pera acabar projectes abans de temps: pavelló poliesportiu municipal, obres al carrer Antoni Roig i la plaça de la Font… Quatre anys després aquesta plaça emblemàtica torna a estar en obres. La Biblioteca es va inaugurar al començament d’aquest mandat i és un equipament modèlic… però poc rendible electoralment.

Certs polítics comenecen a prendre posicions de cara als comicis. No és estrany que algun dels actuals regidors amb aspiracions acabi d’engegar un bloc. I és que la xarxa té cada cop un pes més important en les campanyes electorals. Els comicis a la presidència del Barça, amb set candidats en competició, en són un exemple clar. Al nostre municipi, alguns dels regidors intenten treure profit de les eines que ofereix internet.

Aquest mes de maig ha deixat algunes notícies importants de cara al futur del nostre municipi. Hem sabut que el 2012 es començarà a construir una comissaria dels Mossos d’Esquadra, un equipament necessari per contribuir a la reducció de la inseguretat creixent del nostre municipi. I també té un efecte de capitalitat. Hi ha realitats –o això sembla- i també aspiracions i una és la candidatura de Torredembarra a la Llei de Barris, impulsada per la Generalitat. L’Ajuntament vol revitalitzar el nucli antic amb una injecció de tres milions i la recuperació de l'antic escorxador com a gran eix vertebrador de la zona, amb la seva conversió en un centre per a les entitats del municipi. A aquesta actuació, s'hi afegirien millores dels serveis i del paviment, a més de programes socials. Un projecte interessant però que necessita imposar-se a altres que han presentat altres municipis catalans. Esperem doncs que es fci una bona feina per convèncer la Generalitat.

Tot i aquestes projectes de futur, la sensació en aquesta primavera de 2010 és de certa paràlisi. El pàrquing de Filadors continua sense data d’inaguració, les obres del teatre-auditori ja fa mesos que estan aturades, la sala polivalent situada a l’antic teatre de Caixa Tarragona també segueix en obres, no acaba d’estar clar la ubicació del Centre d’Alta Resolució (CAR) o hostil lleuger… L’any que ens espera serà complicat. Els partits i els polítics cals voldran arribar en la millor posició a la graella electoral i aquestes apiracions sovint topen amb les necessitats del municipi al que teòricament serveixen.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

El gran fracàs d'Hereu (tot i que encara n'ha tret profit)

Sopant amb bons amics, va sortir aquest dissabte la consulta de la Diagonal de Barcelona. Que n'opines Jordi? I me'n vaig adonar que no n'havia parlat al blog tot i que és un tema que m'ha intereressat com a fenomen i per les seves conseqüències. El fracàs de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha estat molt sonat. I ho ha estat per diverses causes. Com vaig dir quan ahir m'ho van preguntar, en països anglosaxons Hereu ja faria dies que hauria dimitit i se n'hauria anat cap a casa. Però la nostra cultura política és molt diferent i, fins i tot, l'alcalde de Barcelona n'ha tret profit d'un fracàs personal seu. Formidable!

Les arques municipals barcelonines s'han gastat tres milions d'euros en una consulta que només ha aconseguit un 12% de participació, tot i que es podia votar presencialment i per internet i la campanya propagandística ha estat per terra, mar i aire durant moltes setmanes. L'opció que ha guanyat fregant el 80% ha estat la terceram la que no defensava l'ajuntament -gairebé silenciant-la- i és que la Diagonal no sigui ni una rambla ni un boulevard. Tot això és un fracàs impressionant per Hereu, però és que a més hi hem de sumar múltiples problemes informàics i irregularitats. L'alcalde va afirmar que havia votat quan no ho havia fet. El cap de l'oposició municipal ho va intentar fer set cops i no ho va aconseguir. Desenes de ciutadans van denunciar problemes en la seva votació.

Tot en conjunt és més que lamentable, però Hereu continua al capdavant del consistori barceloní i, a més, s'ha carregat el seu primer tinent d'alcalde, Carles Martí, amb qui el 2006 es disputava la successió de Joan Clos i continuava com a gran alternativa d'un alcalde cada cop més devaluat i poc creïble. Amb el cessament de Martí i la coordinadora tècnica de la consulta, Hereu i el seu govern dóna per tancat aquest trist episodi, un capítol més en aquesta imaparable decadència del govern socialista que fa tres dècades que regeix l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha qui diu que Hereu està fent bo Joan Clos. I això si que té mèrit!

Memòria selectiva

El jutge Baltasar Garzón ha estat finalment suspès i continua el seu camí inexorable fins a convertir-se en una de les grans icones del progressisme més tronat de l’Estat espanyol. Potser podria arribar a superar el Che Guevara i tot. El dia que se li va comunicar la decisió del Tribunal Suprem vam poder veure una manifestació bastant kitch de suport al magistrat. Baltasar Garzón és una d’aquelles històries que demostren que a l’Estat espanyol i també a Catalunya la gent –i sobretot els que manen i la famosa societat civil- tenen una memoria molt selectiva.

El gran moment de Garzón va ser quan va aconseguir retenir a la Gran Bretanya l’exdictador xilè Augusto Pinochet. Ningú o gairebé ningú sembla recordar que l’any 1992 el llavors jove jutge Garzón va practicar desenes de detencions d’independentistes catalans quan s’acostaven els Jocs Olímpics de Barcelona. El jutge andalús es va inventar les detencions preventives molt abans de la denostada guerra preventiva de l’Irak i aquests independentistes catalans van ser torturats pels cossos de seguretat de l’Estat, com ha acabat reconeixent el Tribunal d’Estrasburg. I alguns el proposen com a Premi Nobel de la Pau!

Només un any després Garzón va voler entrar en política, com a número tres del PSOE per Madrid. Però no el van fer ministre i al cap de pocs mesos va deixar l’escó i se’n va tornar a l’Audència Nacional, on va començar una implacable instrucció del cas GAL que va matxacar els socialistes que no l’havien volgut de ministre. Curiós no? Des de llavors Garzón va convertir-se en el pardigma del jutge estrella, amb una hiperactivitat gairebé sobrenatural però una efectivitat més que dubtosa. Tanta hiperactivitat l’ha portat a voler investigar els crims del franquisme, cosa que hauria de ser nomal en un país democràtic com el nostre. Però es veu que no ho és. I li pot costar la seva carrera judicial junt amb altres “badades” com unes conferències pagades pel Banco Santander o unes escoltes telefòniques del cas Gürtel. I és que tanta hiperactivitat li ha generat tants enemics com admiradors.

Un altre exemple d’aquesta memoria selectiva l’hem advertit de forma exagerada amb la figura de José Antonio Samaranch. La seva recent mort a estat una exhibició d’amnèsia col•lectiva. Gairebé ningú ha recordat el seu passat franquista ni les greus sospites de corrupció del Comitè Olímpic Internacional. S’han quedat amb les seves dues dècades al capdant del COI i la designació de Barcelona com a seu olímpica i les lloances a la seva figura han estat de campioant. Exemples en trobaríem més i en el futur ben segur assistirem a més panegírics desmemoriats. Ens costa enfrontar-nos amb el passat de certes icones d’una societat sovint bastida sobre ídols de fang però recoberts d’una pàtina lluent que… ja ens va bé! No?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

La Lliga del 99

Estic molt content amb el Campionat de Lliga guanyat aquest diumenge pel Barça. Aquest títol té un valor que ara ens costa de calibrar però que amb els anys quedarà fixat molt amunt. Hem sumat 99 punts: un récord absolut. Però és que el segon classificat, el Real Madrid, n'ha obtingut 96. L'equip madridista s'havia reforçat amb una inversió estratosfèrica i obscena de 300 milions d'euros que no s'ha traduït en cap títol i ni sumant una xifra de puts récords a la Lliga ha aconseguit coronar-se campió. El Barça ho ha impedit.

La filosofia de l'equip blaugrana ha estat la contrària al Real Madrid i ho demostra que un dels grans protagonistes de la temporada, l'únic jugador de la historia que ha marcat en totes les competicions que ha jugat (sis), Pedro Rodríguez, va costar uns pocs milers d'euros mentre que Cristiano Ronaldo, la gran estrella blanca, en va valer més de 90 milions. Leo Messi allarga el seu regnat com a millor jugador del món amb unes xifres golejadores marejants que li valen el pitxitxi i la Bota d'Or. I és un mitjapunta! Víctor Valdés torna a ser el porter menys golejat i guanya el Zamora.

Però és que en aquest darrer tram de mandat ha tornat a brillar un altre gran producte de la Masia, Bojan. Xavi segueix sent el mariscal del mig del camp, Piqué és més Piquenbauer que mai, Puyol sempre hi és, Alves segueix recorrent la banda de forma incansable, Touré i Keita treballen al mig del camp de forma fosca però decisiva... Podríem continuar però prefereixo que ho feu vosaltres.

El Barça ha aguantat una campanya mediàtica escandalosa des del mitjans de comunicació madrilenys denunciant una conspiració per afavorir el conjunt blaugrana amb els arbitratges, el famós Villarato. Dissenyada per veritable aprenents de Goebbels, no ha aconseguit el seu objectiu i cada cop més aficionats al futbol veuen que es tracta d'una gran calúmnia i que el Barça guanya perquè té uns jugadors molts bons. I molt ben preparats mentalment, perquè l'eliminació a semifinals de la Lliga de Campions contra l'Inter va ser un cop duríssim. Però és que allí hi ha un gran entrenador com és Pep Guardiola. I és que aquest és el Pep Team.

Indigència intel·lectual

Aquest vídeo és un dels minuts més lamentables que ha viscut la televisió de l'Estat espanyol del segle que ja fa una dècada que ha començat. L'amic Manolo Lama ens té acostumats des de fa anys a aquest periodisme esportiu carajillero tenyit d'un fastigós madridisme malaltís. Aqest periodisme tavernari (i cavernari) té el seu públic i en les televisions privades el que compten són els quartos. Però el que hem vist que fa amb un pobre indigent alemany acompanyat d'una colla de "garrulos" matalassers hauria de representar el seu acomiadament automàtic.

El més al·lucinant és que no es tracta d'un moment d'exitació en el fragor d'un esdeveniment esportiu sinó d'una connexió en un noticiari. Hi ha una premeditació, una preparació que l'únic que demostra és una indigència intel·lectual i una qualitat humana sota uns mínims inacceptables en un país democràtic. Manolo Lama busca la rialla fàcil a través de la humiliació d'un pobre indigent, de la desgràcia humana. El periodita de Cuatro ja ha demanat disculpes. N'hi ha prou? En el mitjà televisiu s'estan superant uns límits que ens aboquen a un panorama molt perillós i potser ha arribat moment de dir prou.

Apunts britànics

He de confessar que no he seguit massa profundament la campanya electoral anglesa, tot i que m'acostumen a atraure força els processos electorals d'altres països. En canvi, el resultats dels comicis de dijous i les seves conseqüències m'estan atraient molt més i l'estic seguint amb molt interès. La situació és maquiavèlica. Els tories, amb David Cameron al capdavant, han guanyat, però no han obtingut majoria absoluta en un país que el sistema electoral l'assegura pràcticament sempre. Els laboristes han perdut però Gordon Brown continua instal·lat al 10 de Downing Street i apura les seves possibilitats de mantenir-s'hi com a inquilí amb una oferta de pacte molt sucós per al tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg.

Clegg va ser la gran revelació de la campanya electoral britànica i alguns el van arribar a comparar amb Obama, però el líder libdem ha acabat amb uns resultats molt més discrets. El sistema majoritari britànic ha matxacat el 22% de vots de Clegg i l'ha deixat amb 57 escons, encara cinc menys que el 2005, tot i treure només un 7% de vots que el Labour -que ha obtingut gairebé cinc cops més de representació-. Aquesta és la realitat del sistema majoritari i per això Brown ha tempat Clegg amb un pacte de govern que inclou la reforma del sistema electoral per convertir-lo en més proporcional.

Però el pacte més possible és el de conservadors i liberals. Costa molt d'entendre en la mentalitat britànica deixar la força més votada a l'oposició. Qüestió de cultures polítiques. Molta distància separa els programes electorals de les dues formacions i tots els escenaris són possibles. Fins i tot el govern en minoria dels conservadors. El precedent del 1974 no és gaire optimista per a Cameron, ja que llavors la situació va acabar amb eleccions anticipades després de set mesos d'executiu tory en minoria. Però el pacte Brown-Clegg no és descartable i seria la manera del liberal-demòcrata per trencar motllos i assegurar-se una major representació política.

El sistema electoral britànic conté imperfeccions -com tots- i ha provocat aquesta complicada situació, però també té aspectes molt positius dels quals n'hem d'aprendre, en un país que volem reformar el nostre. Els 650 districtes uninominals en què es divideix la Gran Bretanya a l'hoira d'escollir els seus representants a la Cambra dels Comuns obliga als diputats a treballar-se la seva elecció i reelecció trepitjant el terreny i amb una proximitat a l'elector que a Catalunya, amb les llistes provincials, no tenim. Prenguem apunts doncs de l'altra banda del Canal de la Mànega.

Videoclip imprescindible

De Balaguer ens arriba aquest videoclip de la cançó Ves què hi farem! de Santapau & Mahoni, que s'autodenomina com l'himne extraoficial per a la defensa de la llibertat dels pobles oprimits. La lletra la trobo genial. Diuen les veritats del que pateix Catalunya formant part de l'Estat espanyol i ho fan sens eembuts. No m'allargaré més. Us recomano que l'escolteu, disfruteu de la lletra i la música i també que reflexioneu una mica. Encara que sigui mig minut.

Gràcies Xavi per enviar-me'l!

Sóc de RAC-1

Durant molts anys qui comprava el diari ho feia no només per mantenir-se informat cada dia sinó també com un signe d'identitat, gairebé una declaració pública de la seva tendència política. Podem definir-ho com una compra militant. La venda de diaris està baixant any rera any i les noves generacions prefereixen gastar-se l'euro i escaig que costa un diari en una altra cosa i llegir les notícies per internet. Un panorama complicat el que els espera a les grans capçaleres del nostre país.

O potser no? Quan va aparèixer la televisió, eren molts els qui enterraven la ràdio i, entrats al segle XXI, és un mitjà de comunicació que té una salut de ferro gràcies a la seva capacitat d'adaptació i l'aprofitament de les noves tecnologies -ràdio per inernet, podcasts, xarxes socials...- i els oients s'identifiquen amn l'emissora que escolten. Dissabte vaig anar a la celebració dels deu anys de RAC-1 al Teatre Fortuny i vaig viure una gran jornada amb diversos dels protagonistes de la meva ràdio de capçalera. Vam riure molt.

Encaixo totalment en el target de l'oient de RAC-1. Practicament en tot el dia no canvio el dial i em desperto amb el Basté, ric amb La Competència la Segona Hora, m'entretinc amb el Clapés, m'informo amb els seus informatius o escolto el Barça amb el Pou i companyia. M'identifico amb la frescor d'aquesta emissora que m'ha acompanyat els darrers deu anys, quan la vaig descobrir gairebé al començament de les seves emissions. No és cap declaració política com abans passava amb els diaris sinó una forma d'entendre l'entreteniment i la informació. "Sóc de RAC-1".

TV mítica (XVIII): No te rías que es peor i l'Estadella

Avui ens hem assabentat de la mort d'en Jordi Estadella i personalment és d'aquelles notícies que et toquen part sensible perquè la seva figura inconfusible, la seva barba, una veu molt característica, el seu humor, formen part del meu imaginari. Estadella em recorda els inicis de TV3 -presentant Filiprim o Piano Bar- , alguns personatges que doblava com l'Inspector Gadget o fent de mestre de cerimònies de Un, dos, tres i sobretot No te rías que es peor, aquell consurs de TVE que ens acompanyava al migdia, just abans de marxar cap a col·legi.

Recordo com feiem al ronso quan els pares ens deien que ja era l'hora de marxar cap l'escola. Volíem veure el Perdo Reyes, el Marianico el Corto, el Señor Barragán i companyia intentant fer riure els concursants amb els seus acudits. I presentant el programa la seva primera temporada, en Jordi Estadella. No te rías que es peor va acabar el 1995, ja sense l'Estadella, que va continuar la seva carrera televisiva i sobretot radiofònica. I en el doblatge. Els últims anys hem pogut sentir la seva veu doblant Lord John Marbury, l'ambaixador de la Gran Bretanya als Estats Units d'una de les meves sèries de referència, The West Wing.

I acabo recordant el lligam de Jordi Estadella amb Torredembarra. Se'l podia veure sovint passant les vacances o alguns caps de setmana. Encara recordo quan em va fotre bronca perquè amb la meva Derbi Variant ocupava part de la calçada mentre estava parat. Algun amic exagerava l'incident dient que va estar a punt d'atropellar-me amb el seu cotxe. Segur que no va ser així. Ens agrada exagerar. És una petita anècdota que guardo d'aquest mite radiofònic.

Política “made in” Torredembarra

Un amic em comentava que té la impressió que la política torrenca fa setmanes que està molt tranquila. Adormida, em va arribar a dir. Ell és de fora de Torredembarra i sovint comentem els episodis tan moguts que viu la política del nostre municipi. I és que la imatge que donem és aquesta: alcaldes que pleguen o els fan plegar, regidors i regidores que no respecten les sigles sota les que han obtingut l’acta, governs que cauen, socis que canvien de preferències, baralles i retrets… Aquesta és la marca identificativa de la política de Torredembarra practicament des de la recuperació de la democràcia, amb comptats i curts oasis.

No crec que ara ens trobem en cap oasi polític. La darrera tempesta la vam viure el gener amb l’expulsió del govern de la regidora no adscrita –trànsfuga per altres- Laura Pradeda i des de llavors un govern en minoria regeix els destins de Torredembarra i la mar de fons és important a causa de les properes eleccions municipals, només a un any vista. El govern en minoria encapçalat per Daniel Massagué arriba a finals del quart mes de l’any sense haver aprovat el pressupost d’aquest 2010, un signe inequívoc dels problemes existents quadrar els números.

Torredembarra és el paradigma de la població de la costa tarragonina. Ha experimentat un creixement exponencial de població les darreres dues dècades i ha hagut de fer l’esforç d’augmentar els serveis. Al mateix temps ha engreixat molt la plantilla municipal i ha basat el seu finançament en el boom de la construcció. Quan el totxo ha posat el fre de mà, la població segueix augmentant i la demanda de serveis també. El nostre municipi arrossega un dèficit històric de manca d’equipaments. Mentre localitats molt més petites disposen desde fa temps d’un pavelló poliesportiu, Torredembarra va haver d’esperar fins el 2007, amb una obra a cuitacorrents que va quedar inundada als pocs mesos de la seva inauguració. Ara tenim les obres del teatre-auditori paralitzades, un altre equipament necessari des de fa anys.

Almenys, aquest mes de març s’ha inaugurat finalment el Tanatori de Torredembarra. Recordo fa gairebé una dècada, quan un regidor m’afirmava en una entrevista que la seva construcció era inminent. A Torredembarra tot ens costa molt. Això sí, som molt efectistes. Aquest estiu acollirem un concert de David Bisbal. Accepto certs arguments a favor de l’actuació del triunfito –no em vull erigir en l’antiBisbal de Torredembarra perquè al nostre municipi hi té molts seguidors i els respecto-, però hem de ser conscients que aquest concert costa una quantitat de diners important i no deixarà massa rèdits al muncipi. Els qui vinguin al concert vindran a Torredembarra com anirien a Cambrils o Calafell si allà actués el cantant andalús. I la inmensa majoria, amb l’entrepà sota el braç sinó venen ja sopats de casa. Mentrestant el teatre-auditori, sense data de finalització d’obres. On s’allotjarà Bisbal em preguntava un altre amic? A Torredembarra? No. No tenim hotels. Un altre dels grans drames de Torredembarra.

Llegia fa uns dies que a partir d’ara no es podran instal·lar prostíbuls al centre del municipi i ho hauran de fer al polígon Roques Planes. Va ser notícia de portada al principal diari de la demarcació. El més curiós és que cap empresari ha demanat ubicar un local d’aquest tipus al nostre municipi. Però, per si de cas, ja sabem on el posarem. La bena, abans que la ferida. Política “made in” Torredembarra.

Publicat al número d'abril al Diari de la Torre

Sant Jordi barceloní

Feia una dècada que no vivia un Sant Jordi a Barcelona i aquest any he tornat a experimentar un dia tan especial a la capital de Catalunya. Es tracta d'una festa de masses. Pel matí encara pots passejar per les Rambles i guaitar els llibres. Per la tarda ja és una missió complicada i incòmoda. És el Dia dels Enamorats -i no tradicions impostades l'invent de Sant Valentí- i el Dia del Llibre, sobretot pels qui normalment no llegeixen. És una explosió literario-romàntica enmig de la primavera.

No sóc dels que fa cua perquè li signin llibres. Tinc exemplars signats a casa, però són de fa molt temps o d'alguna entrevista de feina o d'algun escriptor amb el qual he pogut compartir més que un minut d'aquesta mena de factoria de signatura en sèrie que són les paradetes de Sant Jordi. Però no negaré que fa gràcia topar-te amb molts escriptors i escriptores que estan signant, atenen mitjans de comunicació o van d'una banda a l'altra en la marató que per a ells i elles és el dia de Sant Jordi. És una sensació curiosa: tu els coneixes, els has llegit, però ells no saben qui ets tú.

Una altra característica de Sant Jordi és que les televisions i ràdios emeten alguns programes des del carrer. Aquest dievendres vam poder assistir en directe a La competència, de RAC-1, prop del Palau Robert, i va ser un bon regal de Sant Jordi. Vaig riure molt, fins que les llàgrimes em queien per les galtes. Públic sentat i públic dret, gent que hi passava tot el matí o altres, com nosaltres, que hi vam estar una horeta, però molta empatia i molta rialla. Molta complicitat.

Una anècdota curiosa és que vaig tornar a casa amb dos exemplars d'un mateix llibre que vaig obtenir de forma gratuïta. Un, directament de la mà d'una noia que els repartia i l'altra, del maleter d'un cotxe, després d'endevinar que un home que passejava pel voltant del concessionari era Miguel de Cervantes. Era el llibre del guanyador del Premi Volkswagen, que estava allí signant llibres com un possés. Altres escriptors de més renom es morien de fàstic en algunes paradetes, sense lectors que els demanessin una signatura.

Sant Jordi és una festa de la qual n'hem d'estar orgullosos perquè és una demostració a tot el món del que és el nostre país. Però sobretot, que a ningú se li ocurreixi convertir Sant Jordi en dia festiu, tal com demanen certs partits polítics o grups del Facebook. Seria el seu certificat de defunció. Ja sabem l'afició que tenim en aquest país d'aprofitar festes i ponts per fotre el camp a la platja, a la muntanya o a l'altre punta del món.

Eagle, un manga presidencial

Fa més d'un any us parlava en un post d'un manga japonès sobre un hipotètic candidat asiatico-amèrica que aspira a guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. Es titulava Eagle, la forja de un presidente i constava de cinc volums que van anar sortint gradualment. M'ho he pres amb tranquil·litat però finalment he acabat les aventures de Keneth Yamaoka, la seva família i el seu equip de campanya.

Eagle ha calmat la síndrome d'abstinència que em va deixar l'acabament de The west wing, tot i que ni pel format ni pel guió arribava al nivell sublim de la sèrie d'Aaron Sorkin, tot i uns certs paral·lelismes entre totes dues ficcions i... també la realitat. És com una estranya de la quadratura del cercle de candidats demòcrates representants de minories. Us recomano, ara que ve Sant Jordi, submergir-vos en aquest manga del japonès Kaiji Kawaguchi, per tornar a viure una trepidant carrera presidencial a la Casa Blanca. Una proposta diferent però apassionant.