divendres, de juny 27, 2008

Josep Maria Planes, un paio molt gran

A alguns us ha sorprès el meu penúltim post. La vehemència amb què el vaig escriure em va sortir de dins, com quan Labordeta va cridar "A la mierda" al Congrés o Jordi Pujol va etzibar allò de "Són una colla de ximples". La veritat és que podria subscriure aquestes expressions per referir-mes als amics del manifest però potser teniu raó alguns dels que heu fet comentaris. El que es mereixen és que no els fem ni el mínim cas. O el que hem de fer es denunciar-ho i desmuntar les seves estratègies geoebbelianes? És el que feia Josep Maria Planes amb els pistolers de la FAI els anys 30.

Fa uns dies us explicava que estava assaborint un llibre d'en Jordi Finestres, Josep M. Planes. Set trets al periodisme a la Rabassada. Aquesta biografia em va submergir en una època apassionant pel periodisme com es el final de la Dictadura de Primo de Rivera, II República i inici de la Guerra Civil. Planes, nascut a Manresa el 1907, va marcar una època en el periodisme català tot i la seva joventut. Amb vint-i-pocs anys dirigia revistes que miraven a l'Europa més moderna com Imatges, el mític setmanari satíric El Bé negre o escrivia articles a publicacions del prestigi de La Rambla, La Publicitat i La Rambla. També va destacar com a periodista esportiu, ja fos futbol, boxa o ciclisme.

Planes va morir l'agost de 1936 assassinat per militants de la FAI. El seu pecat va ser denunciar les relacions entre la Federación Anarquista Ibérica y el pistolerisme que fuetejava la Barcelona dels anys 30. Aquestes denúncies van pujar de to la primavera de 1936 amb l'assassinat dels germans Badia. Planes i també Tísner no es va espantar tot i les amenaces ímplicites de mort a Solidaridad Obrera, el diari faiero. Quan va esclatar la Guerra Civil Planes es va amagar però el van assassinar a sang freda. Tísner va tenir més sort i no fa gaires anys que va morir.

L'anarquisme durant la Guerra Civil ens el pinten molt bonic i utòpic, amb pel·lícules com Terra i Llibertat o Libertarias i amb discurs impulsat des d'una esquerra més bonista. No amics! Entre els anarquistes hi havia molts assassins que van embogir amb una orgia de sang en què van deixar-h la pell empresaris, capellans, gent que no els queia bé i un periodista genial i valent com Josep Maria Planes, exponent d'un periodisme molt diferent a l'actual i compromès amb el catalanisme a través d'Acció Catalana. Però als de la FAI tan els feia que odiés tan els feixistes com ells. Havia destapat les obscures veritats que els anarquistes volien amagar.
La nostra i la seva són èpoques que no tenen res a veure però recomano als periodistes que llegiu aquest llibre editat per Pòrtic. Si voleu fer un tast, entre a aquesta web. És significatiu que un periodista que va morir fa més de 70 anys tingui un espai tan complet a internet.

2 comentaris:

Núria ha dit...

Ei, Jordi! Jo també vaig llegir fa poc el llibre i és interessantíssim! Em va fer descobrir d'una manera molt més directa el periodisme d'aquests anys, la situació política i social i l'altra cara faiera & cia.

Una lliçó d'integritat i qualitat periodístiques.

Ara, el que he trobat és una gran manca d'informació. A banda de la web que indiques, poca cosa més, eh. És més, tot i haver fet la carrera, no tenia ni idea d'aquest periodista. El vaig descobrir en una ponència que va presentar un noi manresà (no en recordo el nom) al Congrés sobre Cultura catalana i internet celebrat a Londres el juliol de l'any passat.

Penso que ens cal més formació en la nostra història periodística.

Llegint-ho m'ha fet venir ganes de posar-me més al dia en aquest tema.

Realment, el recomano moltíssim!!!

Anònim ha dit...

I l'Eugeni Xammar i el Gaziel, i el mateix Pla, i altres ... el periodisme català d'abans i de durant la guerra va tenir un nivell altíssim, però aquí durant anys hem fet com si no ho sabéssim.