dimarts, de novembre 14, 2006

La batalla de Tarragona (I)

Reconec que és un títol una mica pretensiós però estic convençut que descriu a la perfeció el que se'ns acosta als que vivim la política tarragonina de molt a prop. Ens trobem en les acaballes de l'etapa Nadal, més de 17 anys de govern de CiU amb un lideratge fort i inequívoc d'un animal polític com és l'encara alcalde de Tarragona. Passi el que passi després de les eleccions del maig vinent, governi Aregio o governi Ballesteros -els he ordenat alfabeticament- la ciutat afrontarà un nou cicle.

Convergència i Unió destinarà moltes energies al seu gran bastió municipal, la ciutat més gran on governa. L'altra gran objectiu serà la conquesta de Barcelona, però a Tarragona hi téuna aventage respecte la capital catalana: que fa anys que manen. I una gran desaventatge: el candidat és nou. Joan Aregio té fama de bon gestor i d'hàbil negociador, de guanyar molts adeptes a la distància curta, però li manca el "salero" de Nadal, que li permet recaptar molts vots als barris de Ponent, el carisma que dóna ostentar l'alcaldia. La presidència de la Diputació passa molt desapercebuda a les grans ciutats, ja que el pes d'aquest organisme es nota als municipis petits i Aregio haurà de submergir-se a les diferents Tarragones.

El rival d'Aregio serà Josep Fèlix Ballesteros. Ja va ser cap de llista el 2003 i ja des del 1983 fins el 1999 havia estat regidor, sempre però escuder de Recasens i Burgasé. Està en canpanya des de l'endemà de les darreres municipals. S'ha patejat barris, passejat recollint farigola, donat sang, subhastat obres s'art, dormit a casa de ciutadans, però el seu gran examen serà el proper mes de maig. Ballesteros cau simpàtic, escolta i promet que quan el PSC mani moltes coses canviaran però costa encara veure'l com alcalde.

El Partit Popular defensarà el paper de tercera força política i buscarà recuperar el cinquè regidor. Francesc Ricomà encara no ha dit que repetirà com a cap de llista, però la direcció del partit a Catalunya té clar que és la millor opció. Després de les eleccions al Parlament el PP de Tarragona ha volgut marcar el territori amenaçant amb trencar el pacte amb CiU que dura des del 1999 i que els permet "tocar poder" en una de les principals ciutats catalanes. Diuen que se senten humiliats i menyspreats pel seu soci de govern. És una crisi real o és un foc d'encenalls? Crec que el PP necessita mantenir-se el govern i CiU no acabar el mandat amb minoria.

Esquerra i Iniciativa són les altres dues protagonistes de la història -amb permís Ciutadans de Catalunya i alguna altra candidatura independent de darrera hora- i els seus regidors poden ser decisius per la formació del govern. Sergi de los Ríos és molt diferent al seu antecessor, Xavier Almagro, i l'oposició tranquila dels darrers mesos pot donar fruits. El seu sostre electoral encarà està lluny i el tercer i fins i tot el quart regidor no són una utopia. Iniciativa té una papereta més complicada, ja que Dolors Comas, candidata les tres darreres convocatòries electorals, tenia un carisma innegable que Lluís Balart no posseeix. L'impuls dels ecosocialistes a nivell català pot ajudar a mantenir els dos regidors actuals.

divendres, de novembre 10, 2006

Una trilogia imprescindible


Deixarem que els tres integrants del nou govern català s'acabin de posar d'acord en els "serrells" que queden per tancar i que la mala llet -més que comprensible- que hi ha a Convergència i Unió i alguns sectors propers a Esquerra vagi reduint-se. En quinze dies tindrem el Parlament constituït, Montilla investit i el govern constituït. Us recomanaria que aquests dies aprofiteu per llegir o rellegir la trilogia de Ferran Torrent que va començar amb Societat limitada, va continuar amb Espècies protegides i ha acabat fa unes setmanes amb Judici final.

Jo vaig acabar de llegir el darrer llibre de la trilogia no fa mases dies i em va quedar un molt bon regust de boca. Pels que encara veuen en la política grans dosis de noblesa la darrera obra de Torrent és ideal per acabar amb imatges distorsionades o antiquades. L'acord d'Esquerra per reeditar el tripartit amb un polític d'aura clarament espanyolista al capdavant és un joc de nens al costat dels ficticis moviments dels nacionalistes valencians en la política d'aquest país. En aquests llibres no només trobareu política, sinó també una aproximació al món del futbol i a les ambicions misèries humanes, que acaben movent el món. L'escriptor de Sedaví ha evolucionat molt des de No emprenyeu el comissari i cal fer una parada i fonda a Gràcies per la propina, passant abans per les novel·les protagonitzades per Héctor Barrera i Toni Butxana. Aquest darrer torna a fer de detectiu a Judici final.

El darrer llibre que he acabat és un altre, En el nombre del cerdo, de Pablo Tusset. Em va agradar molt la primera novela d'aquest autor, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, que vaig llegir en aquell trascendental agost de 2002 i tenia moltes esperances en aquesta nova obra. L'he trobat original, amb uns girs de la trama molt ben trobats i un final d'aquells que et deixa pensant durant uns minuts i repassant les 400 i escaig pàgines anteriors. El retrat que fa d'un poble aïllat a la muntanya com és el fictici San Juan de Horlá és genial i va aconseguir traslladar-m'hi i viure les aventures del protagonista com a pròpies. Són aquells moments irrepetibles que t'ofereix la lectura i em sap greu que molts s'ho perdin.

dimarts, de novembre 07, 2006

Una nova llei electoral

El que està passant des que diumenge Esquerra Republicana va decidir fer president de la Generalitat el socialista José Montilla tot i tenir onze escons menys que el convergent Artur Mas només confirma que Catalunya necessita una llei electoral pròpia. Aquest era un dels objectius del primer govern tripartit que no es va poder complir, no sé si a causa de l'avançament electoral o per manca de voluntat d'entesa entre els partits polítics catalans. O les dues coses.

En les primeres eleccions al Parlament, el 1980, es va aplicar la mateixa llei que a l'Estat i en les convocatòries següents amb les victòries de Jordi Pujol per majoria absoluta l'encàrrec d'una nova llei electoral pròpia per al nostre país va quedar desada al fons del calaix. Des que el 1999 Maragall va guanyar per vots i no per escons, situació que el 2003 es va repetir, aquest tema ha tornat a primera línia, però es resol.

Quina llei electoral necessita Catalunya? Als socialistes i Iniciativa els aniria bé que l'àrea metropolitana tingués més pes en escons, mentre que a Convergència i a Esquerra els afavoriria més que la resta de territori continuï tenint pes. S'ha de trobar el punt mig. Hi ha desenes de models sobre la taula del Departament de Governació. Un sistema mixte majoritari-propocional seria una bona opció. Un diputat per cada comarca o millor, districtes que tinguessin en compte el pes demogràfic -algunes comarques molt poblades es podrien dividir en més d'un districte electoral- i la resta d'escons es podrien escollir a través d'una llista única de tot el país o per províncies -millor vegueries, si algun dia les veiem-.

El president de la Generalitat l'han d'escollir els parlamentaris o directament els ciutadans? Hem de passar d'un sistema parlamentari a un de presidencial o semi-presidencial? Pot un candidat amb poc més d'una quarta part dels vots emesos convertir-se en president -Mas en té poc més d'un de cada tres vots- o hem de buscar una segona volta on els ciutadans escollissin entre els dos caps de llista més votats? Aquest és un segon aspecte de la nova llei electoral catalana a tenir en compte després de les opinions de molts ciutadans que qüestionen la legitimitat que no legalitat del futur president Montilla.

Hem d'obrir una reflexió. I l'han de fer partits i societat. Jo aniria més enllà i obriria el gran meló. Per què les llistes han de ser tancades i bloquejades? Els aparells dels partits polítics són massa forts, eliminant el debat intern i les veus discordants, i afebleixen la democràcia i la converteixen en una partitocràcia. Ciutadans-Partit de la Ciutadania defensa les llistes obertes i és potser l'únic punt en què coincideixo amb aquests personatges. Crec que les llistes obertes seriaen una manera molt efectiva per lluitar contra l'abstenció creixent. Estan disposats els partits a assumir aquest repte o ja els va bé aquesta participació a les eleccions que cada vegada tendeix més a la baixa?

dilluns, de novembre 06, 2006

El dia després

El dilluns 6 de novembre passarà a la història com un dels més intensos d'aquest país. El dia després del sí d'ERC a la reedició del tripartit ha estat ple de reaccions més que per part dels representants polítics dels ciutadans, el poble -no m'agrada el terme societat civil-. Anant més enllà de les previsibles campanyes contra el Tripartit II engegades per CiU, hi ha un sector molt gran de població que està en estat de xoc després de la decisió d'Esquera de fer president Montilla. Militants i votants d'ERC en els quals pesa més el component nacionalista per sobre del progressista estan maleïnt de forma furibunda la decisíó de l'executiva republicana i a l'entorn convergent l'emprenyamenta és majúscula.

Posem-nos a la pell d'Artur Mas. Ha de ser molt dur haver guanyat per segon cop les eleccions al Parlament i encara de forma més clara que el 2003 i quedar com a cap de l'oposició. Artur Mas continua per ara al capdavant de CiU -hi ha qui recorda que Miterrand es va convertir en president de França al tercer intent- però hi ha alguna alternativa a l'actual líder? Dins de CiU s'ha d'obrir un debat sobre les raons que els han deixat en només 48 escons quan les previsions estaven per sobre dels 55.

Anem ara al nou govern tripartit, que ens volen fer-lo anomenar "d'entesa", perquè la seva formació està evolucionant de forma molt ràpida. Jo encara tenia ahir diumenge alguns dubtes sobre que aquest acord arribés a bon port. Ara no en tinc cap. Està dat i beneït. Esquerra ha fet una aposta estratègica per mantenir CiU a l'oposició per intentar guanyar terreny a la principal força nacionalista catalana amb l'excusa de no posar en perill la cohesió nacional amb "fronts" de cap mena i seguir deplegant polítiques socials. Aquest dilluns hi ha hagut protestes a la seva seu i els mitjans de comunicació van plens de missatges en contra del nou tripartit i en especial de la decisió d'ERC.

José Montilla serà el proper president de la Generalitat. Carisma en té poc. Diuen que el càrrec et dóna un plus de carisma. De Truman ningú en donava un duro (o centau) i va acabar tirant la bomba atòmica. Veurem com es desenvolupa Montilla en la presidència de la Generalitat. Maragall era un "outsider" del PSC, però Montilla controla l'aparell de Nicaragua i tindrà el partit cohesionat al seu darrera, però amb Ciutadans intentant esgarrapar-li més vots amb l'argument que governa amb independentistes que oprimeixen els que parlen en castellà. Iniciativa suma Interior a les seves competències. Tinc ganes de veure Joan Saura fent de Montserrat Tura! Una cosa és ser conseller de Relacions Institucionals i Participació i l'altra manar els Mossos d'Esquadra.

Ens queda saber la composició completa i definitiva del Tripartit II. Sabem el president i que només hi haurà un vicepresident, Carod-Rovira. Saura guanya Interior i també continua Baltasar. Puigcercós assumeix Governació i Bargalló -tot i que hi ha altres alternatives- apunta a Cultura. Carme Porta i Jordi Portabella podrien ser els altres consellers republicans. I els consellers socialistes? Continuaran Castells, Nadal i possiblement Geli. Que en faran de la Tura, que es queda sense Interior? A Justícia? El secretari general de l'UGT, Josep Maria Ávarez sona molt fort per a Indústria. A veure com acaba tot.

Tripartit, segon plat

La veritat és que aquest bloc no serviria massa per seguir la campanya electoral. He penjat un parell d'articles i el darrer datava del 21 d'octubre. Al Més Tarragona he publicat un parell d'articles -els dos primers dilluns de campanya-. Aquesta cursa electoral l'he seguit més a prop que mai des de la meva posició de director d'un diari gratuït que distribueix 15.500 expemplars en una ciutat com Tarragona. Ha estat cansada, al final una mica agobiant pels nervis existents a les diferents formacions, i aquest diumenge he arribat després de tres dies pel Pirineu escoltant aCatalunya Informació la decisió d'Esquerra d'optar pel Tripartit II i refusar l'oferta de pacte de CiU.
No entraré a explicar la meva posició personal com a votant l'1 de novembre. Estic sorprès per la rapidesa com s'han precipitat els esdeveniments -avui a la nit en parlava amb un veterà militant d'ERC de Torredembarra- i coincidíem en què alguns peça no acaba d'encaixar. Les eleccions van ser dimecres passat, no cal arribar a la vigília de la sessió d'investidura sense un acord tancat, però hi ha un terme mig: tota aquesta setmana podia estar dedicada a la negociació a diverses bandes. Tan clar ho tenen Esquerra i el PSC? Iniciativa ho havia deixat molt clar, però ERC havia desenterrat l'equidistància. Per això tanta feina? I els socialistes estan disposats a tornar a tenir "los independestistas de Roviretxe" al Govern català amb tot el que comporta a nivell estatal?
I CiU? Aquest diumenge sembla que estiguin en estat de xoc. Si les negociacions arriben a bon port i els serrells del Tripartit II es tanquen el panorama és decebedor pels convergents. Artur Mas -de que li va servir anar a Madrid a parlar amb Zapatero- dubto que pugui optar per tercer cop a la presidència de la Generalitat i no es pot descartar la retirada de la política activa del guanyador de les dues darreres eleccions al Parlament. Qui serà el successor? Duran? Lluites intestines a la federació? Uffff
Com serà el Tripartit II? Sembla que no hi haurà conselleria primera. Sí dues vicepresidències, una pel Carod i una altra pel Saura. Una macroconselleria pel Puigcercós i Bargalló recol·locat a Cultura i la Simó o alguna altra dirigent republicana també al Govern. També estarà Miralles (EUiA) al nou executiu? Em sembla que estic fent massa política-ficció. Com en tants fitxatges de futbolistes que han acabat en no res per cupla d'uns serrells de la negociació, qui diu que amb el Tripartit II no pugui passar el mateix? Jo encara no donaria Montilla com a proper president de la Generalitat, tot i que té molts números per ser-ho. Però no tots.

Tots són polítics

Torredembarra va viure el 2003 una eclosió de formacions polítiques independents -enteses com a candidatures que no depenen de partits amb representació parlamentària- que es van presentar a les eleccions i van obtenir regidors al plenari. En aquests tres anys i mig hem vist com uns pactaven amb uns, els altres amb els altres i altres amb tots. Són peces que es poden encaixar en llocs diferents. Falta poc més de mig any pels comicis municipals i estem en plena efervescència política per acabar de lligar noves candidatures amb un protagonisme important d'aquests grups.

En tenim una que és l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT), que es va presentar el juliol en olor de multituts, va quedar adormida un parell de mesos llargs i va reaparèixer aquest octubre amb un nou número del seu butlletí. Amb una portada impactant -la reproducció de part del cos humà- continuent venent el missatge de que són "una cosa diferent", la veu dels que fins ara no tenen veu. I una idea que repeteixen molt és que no són polítics. Ho sento, però no hi estic d'acord. Des del primer moment que es postulen per presentar-se a unes eleccions ja són polítics. I ho són per una raó molt simple: fan política. Aquesta paraula s'ha devaluat molt els darrers anys i potser per això volen esquivar el que no és obvi.

A dins de l'ADT veiem un conglomerat de gent diversa, amb membres de candidatures del 2003 de l'Agrupació Democràtica Municipal o de Vilatans Units per Torredembarra i persones que fins ara no s'havien definir políticament. El futur del VUT continua a l'aire. La possibilitat que agafa més cos és el retorn a la casa mare, d'allà on van sortir, i que Octavi Solé ocupi un lloc destacat a la llista de CiU. Les ferides es poden haver tancat. Haurem d'esperar uns mesos. També el futur de Maria Dolors Toda i Joan Carles Crespo està a l'aire. Tots dos van deixar l'ADMC i ara són regidors del grup mixt. Hi ha més d'un que diu que Toda serà la cap de llista de l'ADT. Crec que seria molt negatiu per aquesta formació ja que perdria aquesta aureola de novetat.

L'altre grup independent, el de tota la vida, el GIT, continua amb un hermetisme absolut sobre qui serà el seu cap de llista. Continaurà sent Celestí Salort, que buscaria un récord en la democràcia municipal catalana -32 anys com a regidor-, o cedirà el lloc a Santiago Ardèvol, que el podríem considerar un dels regidors revelació de l'actual mandat. Només ho sap una persona.

Esquerra Republicana ha presentat oficialment el seu cap de llista, Gerard Ciuró, apadrinat pel seu antecessor i exconseller primer. Després del fort debat intern els republicans tanquen files entorn el nou alcaldable, que no és un desconegut per la ciutadania tot i que ha de pujar els índexs de coneixença. Una cosa ha deixat clara l'alcaldable republicà: vol incorporar independents a la seva llista. A ERC li ha anat bé sempre incloure a la candidatura persones que no tenen "carnet" per ampliar el seu sostre electoral. CiU continua promocionant el seu cap de llista, Daniel Massagué, amb el diari 'El Mònic' com a gran plataforma. El veiem a tot arreu. Ara li queden sis mesos per acabar de presentar-se com un candidat que torni CiU al lloc preeminent de la política torrenca que ha ocupat durant molts anys.

La missió és molt complicada, ja que el candidat socialista, Manuel Jiménez, rendibilitzarà -veurem en quin grau- l'alcaldia exercida durant més de dos anys. El 2007 pot marcar el canvi de cicle en la política torrenca. El PP prepara el relleu en el primer lloc de la llista per després dels comicis al Parlament i Lluís Suñé tornarà a liderar el projecte de l'Altenativa Baix Gaià, que aquesta vegada ja no podrà disposar del plus de novetat i una certa aura independent després de consolidar-se com un dels "barons" d'Iniciativa al Camp de Tarragona. Tots aquests de què he parlat en aquest article són polítics, no professionals, però polítics i si algun grup de persones, seguint la tradició torrenca, s'anima a fer una nova candidatura independent també esdevindran polítics.
Publicat al Diari de la Torre en el número d'octubre

dissabte, d’octubre 21, 2006

Reflexions sobre el debat

Fa masses dies que no escric al blog però després del debat dels cinc presidenciables a TV3 que, de forma gairebé heroica, me'l vaig empassar tot ha arribat el moment de fer alguns comentaris. Dos eixos van centrar les estratègies dels candidats: el balanç del govern tripartit i dels anys anteriors d'executiu convergents i les aliances postelectorals. Aigua clara no em vam treure. Enmig es va parlar de propostes socials, una mica d'infraestructures i seguretat i sobretot d'immigració. Fins i tot es va parlar de fer un altre debat monogràfic sobre aquest darrer tema.

Per a mi el vencedor del debat va ser Artur Mas. Era qui tenia més a perdre perquè va primer a les enquestes i els altres presidenciables en algun moment o altre l'atacarien (i el van atacar). Potser, tal com va dir Piqué, en alguns moments va oferir una imatge de supèrbia, d'estar per sobre del bé i el mal perquè "sóc el millor". Mas surt reforçat, no com l'altre aspirant a la presidència de la Generalitat, José Montilla, que gairebé no va entrar en el cos a cos amb el seu gran rival i li va costar entrar en el debat. Va intentar defensar la feina del tripartit i va avisar els pactes secrets CiU-PP . La màxima energia la va gastar criticant la mala gestió de Mas quan era conseller en cap i el va acusar de deixar la Generalitat endeutada fins a les orelles. Montilla ha de millorar sinó li costarà remuntar al candidat dels socialistes.

Més moderat, sobretot en el primer tram del debat, va estar Carod-Rovira que va semblar el més centrat dels presidenciables. El líder d'ERC sempre que va poder va fer una crida a assolir pactes de país i mirar la política amb més de quatre anys vista i va defensa, evidentment, la tasca del tripartit. Josep Piqué va estar més vehement que mai, repartint estopa a tort i a dret. Primer van rebre Saura i Montilla i ja al final Mas va rebre un atac frontal i el va acusar de supèrbia. Amb Carod va trobar les seves afinitats en el camp de l'agilització dels tràmits per crear empreses. Finalment, Saura va erigir-se com el gran defensor del tripartit, més que Montilla i Carod, i va entrar en el cos a cos amb Mas i també Piqué. Era l'únic que no portava corbata i va exercir de líde d'esquerres fins i tot en aquell gairebé tòpic que diu que no s'han de baixar els impostos si ets d'aquesta banda de l'arc parlamentari.
Queda clar que l'escenari polític continua molt obert. Aquest debat no crec que hagi canviat massa les tendències de vot -gairebé no passa mai- però pot haver consolidat algunes posicions. Propostes noves no en vam poder sentir gaires i tampoc no es va aclarir cap a on aniran els pactes postelectorals -tampoc no passa ni ha de passar mai-, però va ser un espectacle televisiu amb alguns moments intensos i gairebé estelars.

dijous, d’octubre 12, 2006

Agressions en campanya

Un acte del PP amb Acebes de gran protagonista ha tornat a acabar amb greus incidents. Ha estat a Martorell i les conseqüències no han tardat a produir-se. És condemnable succeeixin aquest tipus de situacions, amb crits, insults i agressions incloses, però és molta la gent que, amb la boca petita o no tant, afirma que els dirigents populars "s'han buscat" situacions com aquestes. Jo no arribaria dir tant però si que considero que l'actual direcció del PP està creant un caldo de cultiu que genera situacions tan greus com la viscuda dimarts en aquesta població barcelonina.

Mentre el PSC ha expulsat el primer secretari de les Joventuts Socialistes de Martorell per estar implicat en els incidents, el PPC no ha emprès cap acció contra el seu secretari d'organització, Xavier García Albiol. Aquest dirigent se l'ha pogut veure en un video agredint a un dels manifestants. Els mitjans de comunicació suquen pa en una situació com aquesta, jugant a favor d'una banda o una altra. És curiós, però, que l'únic represaliat pels incidents de Martorell sigui un dirigent socialista quan sempre s'assenyala l'independentisme radical català com el gran instigador dels atacs al PP.

La campanya electoral encara no ha començat i la cosa està molt calenta. Estem entrant en una espiral perillosa i alguns, inclòs Pasqual Maragall, ja parlen de feixisme, una paraula que acostuma a sortir de forma sovint una mica gratuïta. Cal una anàlisi més profunda abans de fer aquest tipus d'afirmacions. I una altra reflexió, dirigida als militants i dirigents del PP, víctima aquesta vegada d'un episodi tan condemnable: poden Carod-Rovira o Puigcercós fer un acte polític a Madrid sense posar en perill la seva integritat física? Com diuen els castellans: "En todas partes cuecen habas".

dijous, d’octubre 05, 2006

Les eleccions ja estan aquí

El setembre començava molt mogut a Torredembarra. El carrer Antoni Roig i la plaça de la Font estaven plenes de pancartes amb lemes contra l'Ajuntament i la crispació va arribar a nivells gairebé perillosos. Però unes setmanes després la temperatura està baixant notablement ja que l'equip de govern sembla decidit a reduir considerablement les contribucions especials que hauran de pagar els veïns d'aquesta zona per la remodelació de l'espai. La posició massa tancada d'alguns regidors ha deixat pas a una moderació més adequada a un periode preelectoral com l'actual.

El 10 de setembre Torredembarra va viure una manifestació històrica. Reunir mig miler de persones un diumenge de pont a les set de la tarda no és gens menyspreable. Hi havia representants de tres partits polítics, però també torrenques i torrencs sense una adscripció política definida, moguts per l'esgotament de la paciència en veure l'evolució de Torredembarra els darrers quinze anys. Ja a finals dels 90 el col·lectiu Pedra de Toc havia mobilitzat desenes de persones preocupades pel futur del Roquer i de la Platja del Canyadell. La situació actual és encara molt pitjor. Muntayans II s'ha convertit ja en un símbol contra la voracitat de les immobiliàries i els constructors i la complicitat o el mirar cap a l'atra banda de molts governants.

El setembre també ha estat el mes que hem conegut un altre dels caps de llista per a les eleccions municipals del maig vinent. Esquerra Republicana ha triat Gerard Ciuró com a candidat a l'alcaldia enfront l'alternativa de Josep Maria Cortès, militant que fins ara havia tingut una projecció pública molt mínima però que apostava molt fort per succeir Bargalló com a cap de files republicà. Ciuró, en canvi, porta en la política municipal més de set anys, primer a l'ombra de Josep Bargalló, però ja fa gairebé tres anys que és el portaveu municipal d'ERC i va ser un dels artífexs dela moció de censura que va portar les esquerres al govern torrenc.

És sabut que Esquerra Republicana ha viscut mesos difícils, amb un fort debat intern i un desgast important dels seus regidors, però finalment comença a veure la llum al final del túnel. Tot i això, el seu cap de llista ha tingut més suport de l'assemblea local que el seu homòleg de CiU, Daniel Massagué. En el cas dels socialistes, no caldran votacions per saber el cap de llista, que serà l'actual alcalde, Manuel Jiménez. Ciuró té ara el repte de treure els republicans de l'estancament del 2003, quan va perdre percentatge de vot i va passar de segona a tercera força política. La composició de la resta de primers llocs de la candidatura però sobretot la imatge del número u que arribi a la ciutadania seran les claus. Que el PSC sigui la llista més votada mentre CiU i ERC lluitaran pel segon lloc sembla ara per ara una aposta segura, però fins que no hi hagin totes les cartes sobre la taula sembla prematur fer previsions. Les distàncies són molt curtes.

Coneguts ja els caps de llista de les tres primeres forces polítiques del 2003, ens cal saber ara els alcaldables de la resta de formacions. Maria Dolors Toda està disposada a repetir, però ja no serà amb l'ADMC i hem de veure per on apareix. El PP presentarà un nou candidat i José Oviedo, número dos el 2003, sembla que és qui té més números. El GIT sempre és una capsa de sorpreses però sembla que només hi ha dos noms sobre la taula: Celestí Salort i Santiago Ardevol. L'Alternativa Baix Gaià continuarà confiant en Lluís Suñé i hem de veure quin és el futur del VUT. Intensos rumors apunten a la presentació d'una llista d'extrema-dreta. A Torredembarra tot és possible i en aquests mesos preelectorals segur que vivirem algunes sorpreses.
Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dilluns, d’octubre 02, 2006

Guti, el carisma d'un polític

Em sento cada cop més allunyat dels postulats d'Iniciativa per Catalunya, però la notícia de l'aturada cardiaca i la situació de mort clínica d'Antoni Gutiérrez Díaz, el "Guti" m'ha sabut greu. De petit ja m'agradava força la política -dieu-me raro- i la imatge d'aquest polític amb cara de bona persona i perilla -potser era de les primeres persones que havia vist portar aquest tipus de barba- representa molt bé aquella època, els anys vuitanta. Llavors amb prou feines sabia que era el PSUC i no tenia noticia de les baralles intestines entre eurocomunistes i prorrussos. Però aquest pediatra posat a polític en un moment en què la política volia dir lluitar contra el franquisme era gairebé de la família... televisiva.
Molt n'han d'apendre Saura, Guillot, Herrera i companyia de polítics com el "Guti", que realment es creia un projecte i no com ara, amb una Iniciativa convertida en la "marca blanca" dels socialistes. Poc queda d'aquell PSUC amb 25 escons al Parlament català del 1980. Però com sempre l'esquerra es va dividir i la seva presència a la cambra catalana va passar a ser testimonial. I elecció rera elecció els ara anomenats ecosocialistes han anat perdent moltes alcaldies. Només noticies tristes luctuoses com la d'aquest cap de setmana del "Guti" ens pot fer reflexionar una mica cap a on va l'esquerra hereva del PSUC, aquell partit mític durant la dictadura i la transició i ara hivernat.

dissabte, de setembre 30, 2006

Reflexions abans de la gran batalla

D'aquí just a un mes estarem en la innecessària jornada de reflexió. Potser per això vull escriure algunes reflexions sobre la precampanya electoral en què estem inmersos des que Maragall va anunciar la data de les eleccions anticipades. O abans. Si en la darrera convocatòria els socialistes eren i exercien de favorits ara aquest paper està reservat a CiU. Els convergents estan aplicant una estratègia de manual polític com és el del "carro guanyador". "Nosaltres guanyarem l'1-N, per tant pugeu al vaixell guanyador. Hi esteu a temps", ens diuen amb missatges més o menys explícits, al mateix temps que ens recorden que ells són els nacionalistes de veritat i que els seus governs eren sòlids i no oferien els espectacles del tripartit. Artur Mas és un líder consolidat després del procés estatutari i sempre poden treure a lluit Jordi Pujol. Recordem però que el 2003 els favorits van perdre les eleccions.
Els socialistes són l'altre candidat a ocupar la presidència de la Generalitat, però José Montilla no sembla acaba d'arrencar i poc queda de l'efecte que portava el seu nom, que alguns insistien a detectar fa unes setmanes, just després del seu nomenament. És molt gris aquest home i els cartells electorals transmeten aquesta imatge. Pot ser molt treballador, però els electors encara busquen una certa dosi de carisma, d'oratòria mínimament trempadora en un candidat a un càrrec tan important com la presidència d'un país. A Montilla se'l veu molt postís en els mítings, sobtetot quan alça la veu. Li manca credibilitat. Als socialistes els queda un mes per despertar aquell vot que diuen que no es mobilitza en els comicis autonòmics. Serà Zapatero l'encarregat de fer-ho? Només així poden guanyar les eleccions.
Esquerra Republicana remunta. Això diuen les enquestes. Dels pronòstics pessimistes dels dies posteriors al Referènfum de l'Estatut, que apuntaven a 15 o 16 escons, ERC ha tornat a la ratlla de la vintena. I d'aquí als 23 que tenen ara no els pot costar massa arribar-hi. Els republicans aposten fort amb el duet fantàstic Carod-Puigcercós i la manca d'inversions a Catalunya en els pressupostos generals de l'Estat del 2007 o el "pollastre" de l'aeroport del Prat està projectant cap amunt Esquerra convertint-la en imprescindible en un govern no sòcioconvergent.
El Partit Popular juga, com sempre, en un terreny de joc particular. Josep Piqué és un candidat que aporta un plus a un projecte polític limitat, però amb un vot ocult que no detecten les enquestes que el pot fer superar els 15 escons actuals, tot i els durs atacs que reben de totes bandes. I si acaben sumant amb CiU? I si les previsions de David Madí es fan realitat? Finalment Inciativa per Catalunya continua amb l'aposta anticonvergent -que algun dia es fixin amb Ezquer Batua a Euskadi- i de marca blanca -amb un plus ecologista- del PSC. I els sondejos, a més, els auguren algun escó més. Per tant, Saura i els seus van fent. La batalla electoral entra ara en el seu moment més àlgid i els atacs seran cada cop més radicals. I és que es juguen molt l'1 de Novembre.

dilluns, de setembre 25, 2006

La veritat cou

El darrer anunci de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes, per promocionar el partit internacional Catalunya-Euskadi, ha aixecat una espectacular polèmica, que ha arribat fins a les Espanyes, després de les respectives "pataletes" del PP de Catalunya i els "freakys" de Ciutadans de Catalunya. L'anunci està ben fet i posa el dit a la llaga. Canta les veritats. Un nen amb una samarreta vermella li diu amb cara de pocs amics a l'altre nen que porta la samarreta de la selecció catalana que si no se la treu no pot jugar a futbol. Es treu la samarreta i el cor li batega fort. Una metàfora encertadíssima.
Recordo que a finals de la dècada dels 90 la Plataforma Pro Seleccions Catalanes va recollir més de mig milió de signatures a favor que les seleccions catalanes participesin en competicions oficials internacional. Jo també vaig signar. Va ser a l'Estadi Olímpic Lluís Companys -encara no portava el nom del president assassinat- aquell dia que Catalunya va golejar Nigèria 5-0. Era el 1998. Des de llavors hem vist moltes coses però n'hem aconseguit ben poques. Un cop o dos l'any la selecció catalana de futbol juga un partit de costellada amb seleccions cada vegada més de segona fila. Diversos esports repeteixen aquest trist esquema.
El cas de l'hoquei patins va fer obrir els ulls a molts. Només en esports molt minoritaris com el korfbol o el pitch and putt pot Catalunya competir deslligada d'Espanya. En l'hoquei patins, amb una selecció integrada només per catalans, la selecció espanyola ha de ser l'única de l'Estat, tot i que a la majoria de comunitats autònomes no en tinguin ni idea de que és un stick i en canvi al nostre país hi hagi una gran tradició en aquest esport. Des de Madrid ens han deixat les coses clares des de fa anys, però a Catalunya continua havent massa por i en alguns casos, auto-odi. Veurem si la polèmica al voltant d'aquest anunci fa despertar algunes consciències, adormides, anestesiades des de fa temps.

dimarts, de setembre 19, 2006

Del lerrouxisme al boadellisme

Feia anys que bramaven. Formaven una mena de triumvirat, de triada, que de tant en tant llençaven missatges enverinats i enverinadors contra tot el que tingués una mica de català. Boadella, Espada i De Carreras, assistits per personatges tan nesfastos com el "professor" de periodisme i exactor de pel·lícules pornogràfiques Ivan Tubau. Fa ja uns mesos van decidir muntar un partit polític i fer nolt de soroll amb l'objectiu d'obtenir algun escó al Parlament. Es veu que no per a ells el PSC és massa catalanista. Devien esperar que amb el dessallotjament de CiU del poder Catalunya canviaria d'una forma radical.

Va ser una sorpresa que cap dels tres caps visibles del nou partit no hagin volgut o pogut encapçalar la candidatura. Li ha tocat a Albert Rivera, un jove fins ara desconegut. Aquest cap de setmana ho entès tot. La imatge de Boadella, De Carreras o Espada despullats en un cartell electoral hauria estat poc estètica. En canvi, un jove amb un cos molt més proper al cànon Danone atraurà algun vot més. En la presentació de la candidatura a les eleccions al Parlament aquest dissabte al Palau de la Música es detecten moments força surrealistes, com el discurs de Tubau, dient que "li sua la polla Catalunya", inspirant-se en Rubianes, o l'abscència de Boadella i la lectura de les seves paraules, senpre tenyides d'un ressentiment malaltís, des de l'escenari.

Poden treure agun escó Ciutadans de Catalunya? Doncs crec que sí. Almenys per Barcelona. La combinació d'un discurs que cala en alguns sectors del nostre país i detalls com el cartell del candidat "en pilotes" és un cóctel que hauria de preocupar socialistes i populars -perquè aquesta gent va molt d'esquerres però tenen més molt més comú amb el PP del que ens volen fer creure-, Aquests són els graners del vot boadellista, el nou lerrouxisme que torna un segle després. Perquè per molt que hi hagi un cap de llista, el gurú continua sent el director dels Joglars assistit pels summes sacerdots Espada i De Carreras. A més, la cobertura mediàtica està sent molt gran per un grup extraparlamentari. Tinguem en compte que quan el dia 1 de novembre anen a votar no hi haurà només sis paperetes electorals sinó almenys una quinzena. Alguns mitjans de comunicació haurien de fer una reflexió sobre la notorietat que estan donant a aquest nou partit.

Ciutadans de Catalunya animaran la campanya electoral. D'això no en dubteu. Però el més greu és que hi haurà gent que els votarà. Alguns conscients del que van a fer i altres per portar la contrària o fer la gracieta. Exemples en trobareu alguns en eleccions municipas, com la CORI d'Ariel Santamaria a Reus: un personatge vestit d'Elvis Presley amb un programa electoral tan original com freaky, va quedar a un rapat de vots d'obtenir un regidor. Però en el cas de Ciutadans de Catalunya és molt greu que un partit que es basa en mentides flagrants, com que el castellà està discriminat a Catalunya, pugui tenir representants en una cambra de representació popular com el Parlament.

dissabte, de setembre 16, 2006

"Salvador". Aneu-la a veure

En la cartellera dels cinemes hi ha actualment una majoria aplastant de pel·lícules prescindibles. Hi ha una minoria de pel·lícules interessants, perquè diverteixen i/o fan pensar. També m'atreviria a dir -sense que vulgui semblar pedant- que hi ha pel·lícules imprescindibles i "Salvador" n'és una. La campanya de promoció del film està sent molt forta -hi ha Mediapro i el "Rei Mides" Jaume Roures al darrera- i la la majoria de gent aficionada al cinema n'ha tingut notícia de la seva estrena. Ara cal fer fer el gest d'anar-la a veure. I us animo a fer-ho.

Que hi trobareu en aquestes dues hores i mitja de pel·lícula? Una història que no et deixa indiferent. Els que ploren al cinema vessaran alguna llàgrima. Altres sentireu ràbia davant d'una gran injustícia. Altres coneixereu que era en realitat el franquisme quan quedaven escassament dos anys per la mort del dictador. No és la imatge edulcorada del 600 i les sueques a la Costa Brava que ens volen vendre alguns. A l'Estat espanyol hi havia una dictadura i la pena de mort s'aplicava. És el que li va passar a Salvador Puig Antich, executat al garrot vil el març de 1974.

La pel·lícula està ben feta i no és estrany que l'hagin triat com una de les tres candidates per anar als Òscars representant l'Estat espanyol. Es fan poques pel·lícules amb un tema com el de "Salvador", un executat pel règim franquisme, i retrata una època que molts que veuran el film l'han viscut en primera persona. Però la majoria de catalans d'aquella època no eren lluitadors contra el franquisme. Només una minoria arriscava la seva vida per intentar acabar amb la dictadura. Sinó fos així Franco no hauria mort al llit. Sovint em pregunto que hauria fet jo si enlloc de néixer el 1977 ho hagués fet un quart de segle abans. Hauria fet com Salvador Puig Antich o m'hauria quedat a casa lluny de la política i la lluita armada? Francament, no ho sé. No em veig, però, en la pell de Puig Antich, amb aquesta enteresa que afronta el procés judicial i la seva execució (assassinat).

El que tinc clar és que el franquisme va ser una dictadura i que la democràcia actual va arribar a través d'una transició i no d'una ruptura o una revolució. També m'emprenya que hi hagi un partit polític que és el segon més important del Congrés de diputats, que no condemna el franquisme, un règim criminal autor de crims com l'execució de Puig Antich. Al llarg de la pel·lícula trobarem detalls i personatges que són com pinzellades mestres. El botxí és impressionant. Ell fa la seva feina i vol anar ràpid, però costa molt assassinar Salvador amb un estri tan vil com aquell garrot. Hi ha moments que si no fos pel dramatisme de la situació semblarien humorístics. O el guardià de la presó, que acaba jugant a bàsquet amb el protagonista i cridant "fills de puta" als policies i militars presents en l'assassinat de Puig Antich. No explicaré res més. El final ja se sap només començar la pel·lícula, però l'emoció està garantida. Aneu a veure "Salvador". No us n'arrepentireu.

dilluns, de setembre 11, 2006

Torredembarra diu no a Muntanyans II


Mai no he cregut massa en les manifestacions. Al llarg de la meva vida n'he anat a algunes però amb prou feines ompliria els dits d'una mà. Aquest diumenge vaig assistir a la manifestació contra el pla parcial de Muntanyans II. I no ho vaig fer com a periodista amb voluntat d'informar els lectors del mitjà pel qual treballo sinó com a ciutadà que està en contra de la construcció de 550 habitatges d'alt stànding en una zona que té la missió de connectar una zona humida amb l'interior, que ha estat declarada inundable per la Generalitat i que la voracitat de les empreses constructores volen convertir en ciment l'únic espai encara sense urbanitzar entre la via del tren i la carretera N-340.

Em va sorprendre la gran afluència de gent a la concentració. No direm cap mentida si xifrem en 500 persones els manifestants. Hi eren els que des de fa gairebé dos anys formen la Plataforma Salvems Els Muntayans, representants d'altres entitats ciutadanes i de partits polítics, però també ciutadans que estan emprenyats amb aquest procés d'urbanització salvatge i tenen ganes de fer-ho públic sortint al carrer. L'ambient va ser molt festiu, però també reivindicatiu i de consciència cívica.

El missatge és clar per Ajuntament, Generalitat i Govern Central. El poble de Torredembarra vol que es paralitzi el pla parcial Muntanyas II. Primer els receptors han de voler rebre el missatge -alguns han demostrat un autisme preocupant fins ara- i després cal articular les accions per portar a terme aquesta paralització. L'empresa constructora ho posarà dificilíssim perquè allà hi vol i hi pot fer molts, molts diners, però l'Administració hauria de ser capaç de satisfer la demanda ciutadana. És un camí complicat, però almenys s'ha d'intentar i fins ara hi ha protagonistes d'aquesta història que no han fet ni el gest d'escoltar i s'han enrocat en unes posicions que fan pensar coses molt estranyes a alguns.

Aquest diumenge he tornat a creure que sortint al carrer es pot canviar alguna cosa. La imatge de centenars de persones recorrent el carrer Antoni Roig amb l'esperança de poder aturar la urbanització salvatge del nostre litoral queda ja per a la posteritat. Hem d'esperar ara que alguns governats superin -o vulguin superar- aquest autisme demostrat fins ara i, per una vegada s'apropin a la gent. Portem ja uns quants mesos que l'aire fresc que va representar la moció de censura de l'octubre del 2004 s'està corrompent i s'està convertint en irrespirable. Els que han d'obrir les finestres per tornar a fer respirable l'atmosfera esperem que hagin rebut aquest i altres missatges.

dilluns, de setembre 04, 2006

Medalla d'or i menys caspa

La selecció espanyola ja és campiona del món de bàsquet i el futbol queda gairebé com l'unic gran esport per equips en què el combinat estatal mai ha guanyat el màxim títol planetari. Les seleccions de futbol i bàsquet van començar els campionats del món d'aquest estiu de la mateixa manera: com a favorits a la victòria. La diferència és que sobre el terreny de joc Gasol i companyia van demostrar arguments per aconseguir aquest èxit, mentre que els nois de Luis Aragonés van guanyar els rivals fàcils i quan els va tocar el primer conjunt amb cara i ull, França, a vuitens de final, van caure estrepitosament.
Però encara hi ha una diferència més important i és que la caspa, l'espanyolisme ranci del toro i la bota de vi, ha estat residual en el seguiment de la selecció de bàsquet. El nacionalisme espanyol ha despertat tard, quan ja veien la medalla d'or com a una realitat., i no ha desplegat tota la seva energia. Amb el futbol, la marea rojigualda havia començat setmanes abans que la pilota comencés a rodar a Alemanya. Fins i tot a Gasol li diuen Pau i no Pablo, que ja és molt. Ha estat la victòria de dotze homes i un seleccionador que en saben molt de jugar a bàsquet i no d'uns futbolistes que es creuen herois d'un imperi crepuscular i els manca l'esperit guanyador i els sobra un entorn caspós i ranci que crea una atmosfera irreal. Felicitats als herois del Japó.

dimecres, d’agost 30, 2006

Puntada cap amunt i canvi de cadires

La democràcia és ben curiosa. En teoria els ciutadans votem cada quatre anys per triar els nostres representants, però son els partits polítics -organitzacions molt poc democràtiques- que sovint decideixen quan un alcalde ha de marxar i n'ha d'entrar un altre. A Barcelona sempre ha passat i el 2006 ha tornat a produir-se el mateix procés: sense unes eleccions pel mig veurem com Jordi Hereu es convertiràen el quart alcalde de la democràcia de la capital catalana i Joan Clos passa a ser ministre d'Indústria i Turisme.

Sorpresa és el que en un primer moment hem experimentat la minoria de ciutadans que ens interessa la política, però una vegada reflexiones i analitzes la situació arribes a la conclusió que és una bona maniobra política, maquiavèlica, montillista, però una gran maniobra política. Clos és un polític, gastat, amortitzat després de nou anys amb més ombres que llums com a batlle barceloní i la seva credibilitat davant la ciutadania està molt tocada. Els socialistes, que porten 27 anys governant l'Ajuntament de Barcelona, han vist que perilla aquesta hegemonia.
Queden pocs mesos per les eleccions municipals i la consolidació de Jordi Hereu com a candidat serà una cursa contrarrellotge, tot i que té un trumfo claríssim, com és la mateixa alcaldia durant uns quants mesos. És jove, té el partit tancant files al seu darrera i no té una mala imatge, tot i que el grau de coneixença és molt mínim entre la ciutadania. La seva gran obra política és, fins ara, l'àrea verda, convertir tots els aparcaments en superfície de Barcelona de pagament. Primer va aixecar moltes crítiques, però un any després aquesta tendència ha canviat. La seguretat ciutadana, la seva altra àrea de gestió com a regidor, a Barcelona està ara millor que fa uns anys.
Clos també haurà de lluitar contra la imatge de segon plat. El substitut de Montilla havia de ser en un principi Joan Rangel, home d'absoluta confiança de l'encara ministre d'Indústria, però la crisi de l'aeroport del Prat l'ha cremat. La pregunta que em faig és com s'ho haguessin fet els socialistes per donar una puntada cap amunt a Joan Clos per allunyar-lo de l'alcaldia de Barcelona. Fent-lo ministre de Sanitat amb un relleude ministres és ampli? Massa ministre català a Madrid. O el fan conseller el novembre? Primer el PSC ha d'estar al govern i, a més, quedaria massa poc temps pels comicis locals. Per tant, la jugada de convertir Clos en ministre seria una bona combinació en una partida d'escacs. Ara cal veure les conseqüències d'aquesta jugada, tant a Barcelona com a Madrid per saber si és una jugada mestra. Perquè a Clos li cauran crítiques i atacs ferotges des del primer dia.

dimarts, d’agost 29, 2006

Guerra de desgast massa a prop de les eleccions

Aquest mes d'agost el carrer Antoni Roig presenta un aspecte "diferent", amb pancartes penjades als balcons i cartells enganxats a les parets que demanen a l'Ajuntament que faci marxa enrera en el seu projecte de peatonalització del carrer, tot i que en defensen la reforma. El que molts consideren el carrer principal de Torredembarra fa anys que hauria de ser peatonal. Només la manca d'empenta dels governs anteriors, atemorits per l'oposició d'alguns que es creuen "patricis" torrencs ha fet que hàgim hagut d'esperar al 2006 per veure el primer projecte que ha de servir per dignificar el "Carrer Nou".

Un objectiu compartit per la majoria de la població torrenca s'està portant a terme, però, d'una manera que està aixecant l'oposició no només dels veïns de l'Antoni Roig, sinó també entre molts ciutadans que no hi viuen ni hi tenen negocis però que s'hi senten solidaris. Les contribucions especials que han de pagar molts dels propietaris d'inmobles són un bon maldecap per a una família normal. Al carrer Antoni Roig no hi viuen "pijos" ni "potentats" que no els fa res haver de pagar uns quants milers d'euros, com ha arribat a dir algun regidor. Com advocat del diable se'ls pot dir als veïns que les seves propietats es revaloritzaran amb la petonalització. A les immobiliàries i propietaris acostumats a treure plusvàlues de la compra-venda de propietats potser se'ls obren els ulls de bat a bat, però al jubilat o al treballador que té un pis o un petit negoci en aquest carrer més aviat és un gran maldecap.

L'anàlisi detallat del projecte encara provoca més malestar entre els afectats, quan es veu que es volen posar fanals que costen mig milió de les antigues pessetes, bancs que també valen un dineral o una superpoblació d'arbres en un espai que no es pot dir que sigui una gran avinguda. Els veïns denuncien que el metre quadrat del nou carrer Antoni Roig valdrà més que en qualsevol d'altres municipis que han tirat endavant projectes semblants els darrers temps. Hem hagut d'esperar molt per a a la peatonalització del carrer Antoni Roig, igual que amb el Pavelló Poliesportiu. Oi que no estem aixecant un Pavelló Sant Jordi? Doncs ara no cal justificar el temps perdut amb un projecte espectacular, que, a més han de sufragar en una part molt important els veïns del carrer, quan el disfrutaran tots els torrencs, visitants i turistes.

Hi ha un malestar creixent i les regidories d'Urbanisme i Obres i Serveis són les que reben les crítiques directes. En la votació del projecte, altre cop el vot de l'equip de govern es va fracturar, com ja va passar en la moció de Muntanyans II. L'Alternativa Baix Gaià es va abstenir, mentre la resta de membres del govern van votar a favor. El principal grup de l'oposició, CiU, hi va votar a favor, com també el VUT i PP. Maria Dolors Toda, ara fora de l'ADMC però amb la intenció de tornar a saltar a l'arena electoral la primavera vinent, és qui va capitalitzar l'oposició al projecte davant la manca de reacció des dels altres grups polítics.

El projecte del carrer Antoni Roig no és l'unica de les obres que generen malestar. Les obres de la carretera de la Riera s'estan allargant més del que estava previst i deixen l'Avinguda Catalunya com l'unic accés al municipi des de l'enllaç entre l'autopista i la N-340, amb les cues en algunes hores punta espectaculars que s'hi munten. Una molèstia pels veïns i una mala imatge pels qui arribem al nostre municipi. Caldria més previsió des del govern municipal i programar aquestes obres en mesos de menys afluència de visitants. Són situacions que costen d'entendre al ciutadà normal.

Tornem al carrer Antoni Roig. Aquesta polèmica apareix quan manca menys d'un any per les eleccions. La politització és inevitable i el desgast que pot representar per regidors com Ramon Ripoll i Montserrat Gassull i per extensió als seus grups polítics pot ser molt gran i pot tenir costos electorals. Fer marxa enrera podria ser entesa per alguns com un signe de debilitat; per altres, sensatesa. La prepotència és mala consellera i en aquest afer se'n denuncien dosis excessives. I és potser aquesta circumstància, junt amb la manca de diàleg des del govern municipal, la que encén més els afectats per les contribucions especials. Des de l'equip de govern la posició és ara per ara ferma: el projecte es farà i els veïns pagaran les contribucions especials, que superen el 30% del cost total del projecte. Un problema greu pels actuals governants municipals es podria produir si les obres s'allarguen -cosa que passa molt sovint- i arribem a la campanya electoral amb el carrer Antoni Roig potes enlaire.

El que és una necessitat pel municipi -la peatonalització d'un dels seus carrers més emblemàtics- és pot convertir en objecte d'una agra polèmica de qual alguns en voldran treure rendiments electorals i altres hauran de lluitar perquè no se'ls converteixi en un forat per on s'escapin vots de cara a unes eleccions que estan molt properes. Després d'un estiu calent pot venir una tardor bullent.
Publicat al número d'agost al Diari de la Torre

dilluns, d’agost 21, 2006

Estrepitós ridícul perico

La Supercopa d'Espanya de futbol no només ha demostrat que el Barça és terriblement superior a l'Espanyol sinó que el club blanc-i-blau és capaç de fer el més gran dels ridiculs intentant guanyar una competició esportiva als despatxos amb un raonament que no s'aguanta per enlloc. Una competició que enfronta el campió de lliga i el campió de copa per dirimir quin és el millor -deixo a banda els interessos econòmics d'aquests dos partits- ha de permetre veure sobre el camp les dues millors alineacions dels dos equips. L'Espanyol sembla que això no ho vol i desitjava que dues peces bàsiques del Barça quedessin sense jugar: Xavi i Puyol. Ja ho va avisar abans del partit. El club blaugrana no va fer cas i va parlar sobre el camp: 0-1 al Lluís Companys.
Xavi i Puyol van ser convocats per Luis Aragonés per jugar un partit AMISTÓS contra Islàndia. Tenien molèsties físiques i van tornar cap a casa per descansar dos dies més i poder disputar una competició ORGANITZADA per la Federació Espanyola, la mateixa de la qual depèn la selecció. L'Espanyol es defensa amb un article del reglament de la FIFA i potser continuarà aquesta batalla i d'aquí uns mesos se'ls gira el cervell i la Supercopa és tenyeix d'un blanc-i-blau postís. Estaran contents els seguidors espanyolistes amb un títol guanyat sense marcar ni un gol en 180 minuts i havent-ne rebut quatre?

El director executiu de l'Espanyol, Pedro Tomás, ha estat l'encarregat de donar la cara en aquest afer i ha completat un debut espantós en el càrrec. El Comitè de Competició de la Federació Espanyola ha rebutjat la impugnació però Tomás -quin gran fitxatge!- diu que volen recórrer als màxims òrgans esportius europeus perquè els declarin guanyadors del torneig. La tornada ha acabat amb un global de 4-0 a favor del Barça després del 3-0 al Camp Nou, en un partit de superioritat total blaugrana. L'Espanyol hauria de deixar de fer el ridícul i acceptar que el Barça és un equip molt superior. Els títols es guanyen al camp i no als despatxos.

dissabte, d’agost 12, 2006

L'altra majoria

L'actualitat política decau fins a quotes preocupants el mes d'agost. El vuitè mes del 2006 no està sent una excepció, tot i la inminent contesa electoral. Només la crisi del Prat anima els partits polítics catalans a tirar-se els plats pel cap. Les compareixences i resolucions de la Diputació Permanent de Parlament ha deixar clar que tenim un govern en minoria (PSC i ICV) i que existeixen majories alternatives al tripartit.

CiU i ERC s'han unit per "fotre canya" al govern, amb la inestimable col·laboració del PP, i atacar amb duresa -resolucions incloses- la gestió de la cisi de l'aeroport barceloní. Una altra combinació -CIU, ERC i ICV- ha servit per exigir la gestió integral de l'aeroport per part de la Generalitat. Convergents i republicans sumen 69 escons a l'actual Parlament, suficients per formar govern. Carod i Puigcercós van optar pel pacte tripartit amb PSC i ICV el 2003, una decisió defensable i atacable des de molts punts. Ara sembla que uns i altres s'enviïn tímids missatges de cara a l'endemà de l'1 de novembre. A Unió és on hi ha més reticències al que alguns anomenen "pacte nacional". Duran diu que ERC no sap governar. Pot ser que tingui raó, però als republicansels caldria una segona oportunitat i amb uns socis diferents abans de proferir aquesta afirmació. Ha governat mai CiU la Generalitat en coalició?

Hem de veure el ball d'escons de l'1-N per veure si el pacte CiU-ERC és possible. Dependrà de si hi ha un transvassament de vots d'aquest pol de partits cap a la resta i acumulin menys de 67 diputats. Les enquestes apunten a una pujada de CiU i a un descens d'ERC. Però només són enquestes. Si fóssim a Euskadi, el PNV i EA -els referents salvant les distàncies d'aquestes dues formacions catalanes- podrien comptar amb Ezquer Batua, el que al nostre país és Iniciativa. Però el grup polític liderat per Saura està entestat a ser poca cosa més que un apèndix socialista -una mica més d'esqueres i una mica més ecologistes-. Un pacte a la basca obriria moltes possibiltats a uns i altres, però l'hem de descartar per l'anticonvergència sauriana.

Com no estem en èpoques de majories absolutes i crec que tampoc en moments de grans coalicions -i exceptuant que el PSC i ICV sumin majoria absoluta, que llavors deixarien ERC a l'oposició o un pacte CiU-PP que costaria molt de vendre i podria provocar cataclismes electorals-, podríem estar abocats a un Tripartit II, la nova generació, encapçalada per Montilla i Puigcercós. Diuen que entre aquests dos polítics hi ha una bona química, mentre que entre en "Manelic" i Mas manca força sintonia. Però ja sabem que en política...

dijous, d’agost 03, 2006

De la tempesta social a la tempesta política

La sequera informativa tradicional de l'agost està sent trencada, entre altres impactes informatius, per la crisi de l'aeroport del Prat. Diem-li així. El que es va viure divendres al principal aeroport català va ser una vergonya i una pèrdua d'imatge de Catalunya més que preocupant. La poca capacitat de resposta de l'Administració davant el bloqueig d'una infraestructura bàsica del país és que a molts ciutadans, més enllà dels que han perdut les seves vacances o han vist alterats els seus negocis, els ha emprenyat més.

El problema bàsic és que l'aeroport del Prat continua en mans del Govern espanyol. Amb la reforma de l'Estatut no s'ha pogut incloure el traspàs de la infraestructura a la Generalitat. Després d'aquest trist episodi fins i tot el PSC sembla que també alça la veu demanant el canvi de titularitat. Veurem si d'aquí unes setmanes insisteixen o les paraules se les emporta el vent. Parlant de dirigents socialistes, molt trist el paper del delgat del Govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que ha demostrat una manca d'efectivitat en la resposta a una situació de crisi que deixa tocades les seves aspiracions ministerials.

I Maragall? On era divendres i on és aquesta setmana? El paper del president català també està sent penós. Ha hagut de posar data de caducitat al seu càrrec, però fins el novembre encara és el màxim responsable polític de Catalunya. En situacions com aquesta ha de ser el primer en donar la cara i no delegar als seus consellers. L'opsició hi suca pa en la crisi. Però és que els hi han deixat en safata. CiU, PP i ERC poden treure ara pit. Per al Govern, la culpa és d'Ibèria. La companyia aèrea, molt mal acostumada a privilegis que es van acabant a poc a poc, és la gran responsable del bloqueig del Prat, però l'Administració competent (?) és la que ha de solucionar aquest tipus de situació amb la màxima rapidesa, cosa que divendres no va passar.

El que espero i segur que molts coincidiu amb mi és que mai més es torni a produir una situació com la de divendres i que es produeixi el traspàs de l'aeroport al Govern català. No només és de justícia i lògic sinó que situacions de crisi com la de fa una setmana s'hauria pogut resoldre millor des de Barcelona. Perquè estic convençut que a Barajas el Govern espanyol no hauria deixat que es produís un bloqueig com el del Prat divendres. D'això n'estic seguríssim.

dissabte, de juliol 29, 2006

Un altre grup independent?

Fa uns dies vaig anar a la presentació d'una nova formació política al nostre municipi, l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT). Vaig arribar al Restaurant Clamar, lloc triat per la presentació en societat del nou grup polític, i em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, una xifra que oscil·lava entre 100 i 150 persones. Tampoc no vaig posar-me a comptar els assistents. L'escenari estava bastant ben aconseguit, amb el logotip del nou partit (en parlaré més tard), i els teòrics líders dirigint-se al públic a través de discursos al més pur estil de míting polític.

Primer va parlar el secretari de l'executiva, Anton Álvarez, exmembre de la Joventut Nacionalista de Catalunya, després el president de la formació, Juan Pérez, president de l'Associació de Veïns de Montclarà i després el portaveu, Jordi Solé, expsuquero i el que va demostrar més bones dots d'orador. S'ha de reconèixer que tots tres van estar a un bon nivell, cada un amb un estil diferent, però si Solé va ser qui va tancar l'acte, per alguna cosa ser.

Les tres intervencions van tenir com a mínim comú denominador les dures crítiques contra l'actual govern de Torredembarra, acusant-lo d'oblidar els barris i de no atendre les demandes de la ciutadania. Van posar exemples del mal funcionament de l'administració municipal i de les mancances de moltes zones de Torredembarra. L'estratègia plantejada per l'ADT és: els barris estan oblidats pel consistori actual i els anteriors, ens organitzem per obtenir representació política i fer-nos sentir al plenari.

Aquest plantejament té un punt dèbil: molts veïns ja tenen el partit polític que els representa. El PSC és qui ha treballat millor els barris i lluitarà amb ungles i dents per evitar que l'ADT li esgarrapi una massa de vots vital per ampliar el seu avantatge com a primera força política. La resta de forces a representades al consistori també tenen una presència als barris en forma de vots que no voldran perdre. Tot i això, aquest nou partit pot aconseguir vots si treballa bé la campanya i la precampanya.

Entre el públic al primer acte públic de l'ADT no només hi havia veïns desencantats de barris i urbanitzacions, organitzats al voltant d'aquest grup d'una vintena de persones que formen el nucli dur d'aquesta formació. Hi havia observadors -en principi- d'altres grups polítics, curiosament tots de l'oposició, sobretot del VUT -l'ADT el dóna per mort i augura que no es presentarà a les properes eleccions- i Maria Dolors Toda, fins fa poc regidora de l'Agrupació Democràtica Municipal i ara independent. És aquí on veig un dels problemes (o no) d'aquesta formació: la denominació tan semblant entre el nou grup polític i l'ADMC: Agrupació Democràtica Torrenca i Agrupació Democràtica Municipal. Casualitat o estratègia electoral per atraure els votants d'aquesta formació? Recordem que la candidatura encapçalada per Toda i Crespo va treure més de 500 vots el 2003. Els logotips també semblen clònics. Compareu-los. Són iguals.

Membres de l'equip de govern m'asseguraven que aquesta formació l'impulsa Maria Dolors Toda i ella en serà el cap de llista. Doncs a mi em decepcionaria, però no m'estranyaria. Allà vaig veure gent que em va semblar que anaven de molt bona fe, a crear una cosa nova que a Torredembarra no existeix i no a refundar un moviment que gairebé tothom sap d'on ha sortit i que va demostrar que era més perjudicial que beneficiós per Torredembarra quan els seus representants van tenir tasques de govern.

Estarem atents als moviments d'aquesta nova formació. El temps -aquest jutge suprem que dóna i treu la raó, que deia aquell famós periodista radiofònic- dirà si és tan independent com aparentment pot semblar o es tracta d'un punt de trobada de regidors independents que ja han gastat massa el nom en la seva formació original i els cal sàvia nova. Tan de bo m'equivoqui i entre els primers llocs de la candidatura de l'ADT hi siguin Anton Álvarez, Jordi Solé i Juan Pérez i no noms i cognoms que ja els tenim massa vistos.

Article publicat al número de juliol de 2006 al Diari de la Torre

divendres, de juliol 28, 2006

Laporta: àngel o dimoni

Feia temps que volia escriure sobre el procés que està vivint el Barça a causa d'uns estatuts poc clars i contradictoris. He triat un títol una mica maniqueu, però que resumeix el sentir de molta gent. Joan Laporta porta tres anys com a president del club blaugrana i ha guanyat dues lligues i una copa d'Europa després de construir una de les millors plantilles del continent, capaç de desplegar un futbol maravellós. Però al mateix temps ha deixat entreveure tics autoritaris impropis del que hauria de ser un bon president del Barça.

Laporta ha vist com la Justícia deixava el seu primer mandat en tres anys perquè va prendre possessió vuit dies abans de la frontera del 30 de juny i s'han precipitat unes eleccions inoportunes, més que per a ell per a una oposició que té ben poca imatge. Minguella, Majó i Medida no desperten passions i tampoc estan massa disposats a gastar-se un dineral en uns comicis que ben segur perdran. L'únic que podia plantar batalla, Sandro Rossell, ha anunciat que no baixa a l'arena electoral.

Després d'aquest procés, que serà més ràpid del que podíem pensar en un inici, tindrem un Laporta reforçat. Molts que l'havien criticat, amb la boca petita o de forma més evident, s'han posat al costat del president del Barça, i els antilaportistes s'han reduït a un percentatge que situaríem en el 15% o 20%. Haurem de veure com és el Laporta del seu segon mandat -amb una primera missió que seria millorra els famosos estatuts de l'entitat- i si aquests tics autoritaris se li accentuen o es redueixen. Esperem que l'ara candidat a la presidència del club barceloní estigui reflexionant quins canvis ha de fer en la seva actitut. I més si les seves aspiracions van més enllà d'estar al capdavant de l'entitat blaugrana.

dimarts, de juliol 25, 2006

L'aposta conservadora d'ERC a Tarragona

Aquest cap de setmana hem conegut la llista d'Esquerra Republicana per Tarragona a les eleccions al Parlament de la tardor. A mi m'ha decebut força. Per cinquena vegada consecutiva hi haurà el reusenc Ernest Benach com a cap de llista i es converteix en el número u més veterà de la demarcació i potser també de tot Catalunya. Ha tingut un fort vot de càstig, tan al Baix Camp com al Consell Nacional, però la seva candidatura ha tirat endavant i aspira a tornar a presidir el Parlament. Un objectiu complicat, però. El número dos és un vell conegut, Josep Bargalló. El 2003 va desaparèixer de la candidatura tarragonina, però ara hi torna, després de ser conseller primer i d'obtenir una gran projecció pública. Com a torrenc hauria d'estar content, erò crec que és un fre a la renovació.

Marta Cid, una veterana de la política del sud de Catalunya, baixa del número dos al tres. Exconsellera d'Educació i referent de l'Ebre, es veu depleçada pels altres dos grans pesos pesats. I en el quart lloc hi trobem un dels valors en alça del republicanisme tarragoní, Sergi de los Ríos, però que suarà la cansalada per tornar a ser diputat, escó que ha va aconseguir el 2003. El quart diputat per Tarragona és un objectiu possible -fa tres anys va quedar a centenars de vots- però difícil. També pot confiar en què algun dels seus predecessors a la llista sigui conseller.

ERC ja volgut apostar sobre segur a Tarragona. Gent molt rodada i preparada per a uns -i aquest serà un dels arguments dels republicans durant la campanya-, i massa vistos i desgastats per a altres -ho poden dir els rivals-. La composició de la candidatura també es fruit dels esquilibris interns del partit. No és cap secret que s'ha intentat que Benach o Bargalló anessin a la llista per Barcelona, però aquesta solució no ha tirat endavant. Mantenir el tercer diputat és vital per a Esquerra a Tarragona i aspirar al quart escó ho veig, ara per ara, per les circumstàncies que envolten la contesa electoral, un repte gairebé inassumible. L'aposta conservadora sembla la més adequada, però la renovació, iniciada el 2003, hauria de reemprendres d'aquí quatre anys. No serà per manca de polítics preparats.

dissabte, de juliol 22, 2006

Una visió sobre el nou conflicte al Líban

Recordo quan era petit que els informatius de la incipient televisió autonòmica i la ja veterana emissora estatal parlaven dia sí dia també dels bombardejos i les matances de civils al Líban. Per a mi Beirut era una mena d'infern, el paradigma de la guerra. Tenia un amic que el seu oncle treballava al Líban i per a mi aquest home, que ni coneixia, era una mena de suïcida o de gran heroi. Des de fa una setmana i mitja noto com si hagués retrocedit de cop dues dècades. Israel ha tornat a atacar el Líban i avui els primers batallons del seu exèrcit ocupaven les primeres localitats del país.

Aquesta nova guerra al Pròxim Orient m'agafa molt més gran i m'ha fet pensar molt. Aquest nou conflicte bèl·lic ha produït una reacció general contra Israel i a favor del Líban i dels palestins, excepte comptades excepcions, com Vicenç Villatoro, Pilar Rahola o Joan B. Culla, els sionistes oficials del país. Ja s'han muntat concentracions a favor del poble palesti i libanès i fins i tot hem pogut veure com el president Zapatero ha creat un greu conflicte diplomàtic posant-se clarament de la banda àrab i acceptant lluit un mocador palestí. S'està fent anar amb molta alegria la paraula antisemitisme i alguns s'atreveixen fins i tot a retrocedir als anys 30. Una cosa queda clara: al nostre país el sionisme no ven i anar contra Israel, sí. Estem fregant un cert antisemitisme. I alguns estudis sociològics avisen d'aquestatendència.

Jo porto dies intentant-me allunyar d'aquest maniqueïsme regnant. En aquest conflicte, que és un nou episodi d'un problema estructural al Pròxim Orient que dura des de fa més de mig segle, no hi ha bons ni dolents. Com gairebé sempre. Recordem que la guspira de l'atac israelià al Líban i als territoris ocupats de Palestina és el segrest de soldats hebreus a mans de les milicies àrabs, una pràctica massa estesa els darrers ays en aquesta zona del món i molt condemnable. El Líban és un país amb un govern molt dèbil que poca cosa ha fet contra la guerrilla xiíta Hezbollah, amb bases operatives al sur del país i que amenacen el nord d'Israel.

Israel, sempre sota la protecció o la benedicció dels Estats Units, ha decidit eliminar la infraestructura de Hezbollah però també fer una demostració de força per marcar el territori en una zona on tots els països estarien contentíssims amb la desaparició de l'estat israelià. Síria i Iran són els principals patrocinadors de la guerrilla xiíta. No oblidem que els milicians de Hezbollah estan contraatacant i llençant míssils sobre ciutats del nord d'Israel.

La situació és molt complicada i, com sempre, la diplomàcia internacional actua amb una lentitut elefantina i poc hi podrem confiar. Estem davant d'una guerra, una nova guerra i haurem d'estar atents com evoluciona el conflicte i si queda circumscrit al Líban i el nord d'Israel o s'estén per la regió. Fins que els Estats no s'hi impliquin de debò en la resolució del connflicte continuarem dinat i sopant amb xifres de morts al Líban.

dijous, de juliol 20, 2006

El tràfic d'armes, un negoci pròsper

Ahir vaig anar a veure una pel·lícula d'aquelles que no et descobreix res que no sabia, però et dóna més informació i et fa reflexionar. Es tracta de "El señor de la guerra", protagonitzada per Nicolas Cage i que relata la vida d'un traficant d'armes, un crack en aquest negoci tan rentable. Al final el film, unes lletres sobreimpressionades sobre la pantalla recorden que els Estats Units, Rússia, la Gran Bretanya, França i la Xina són els majors exportadors d'armes del món i al mateix temps són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU. Per tant, dedueixo que amb els conflictes armats que viu actualment el món, inclòs la nova guerra que ha iniciat Israel contra el Líban, aquests països i els traficants com el que encarna Cage estan fent un gran negoci.

En aquesta pel·lícula podem veure com actuen aquests grans traficants. Es van fer d'or amb la desaparició de la Unió Soviètica. La venda dels arsenals d'armes que hi havia a Ucraïns els va reportar grans beneficis. I on van a parar majoritariament aquests arsenals? A l'Àfrica. El continent més pobre del món és el gran importador d'armes a través d'aquests dictadors, líders de guerrilles i personatges totalment impresentables que causen milers de morts cada any. La pel·lícula ho retrata molt bé a través d'un president de govern liberià.

També apareix la guerra del Líban de començaments dels vuitanta, un bon lloc per fer negoci. Dues dècades després estem altre cop igual. Beirut torna a estar sota el foc israelià i els xiites de Hezbolah contraataquen el nord d'Israel amb míssils proporcionats per Iran i Síria, però segur que els fusells d'assalt i granades els proporcionen traficants d'armes que estan fent l'agost.

Vivim en un món en què la manera més fàcil de fer quartos són els negocis il·legals. I el tràfic d'armes reporta uns beneficis molt interessants per als que s'hi dediquen. En tenen prou destiestinant una part dels seus guanys a subornar policies, guardes fronterers, militars i responsables polítics i disposant d'uns quants passaports falsos. El mercat és molt gran i les oportunitats, moltes. Però recordem sempre que més important que el sector privat és el sector públic i els Estats Units, els adàlids de la democràcia, són els principals exportadors d'armes. I la pel·lícula, en el seu final -que no explicaré- ho dibuixa molt bé.

dissabte, de juliol 15, 2006

Illa , illa, illa, Montilla maravilla

Fa pocs minuts que José Montilla ha estat proclamat candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Ja feia dies que tenia coll avall que aquest home, paradigma de la grisor i de l'aparell de partit, seria el successor de Maragall com a cap de cartel socialista. Que diferents que són Montilla i Maragall! És com passar de demanar un bon entrecot al pebre a unes gules. 'Pasquis' és un polític al marge dels partits polítics. Procedent de la burgesia barcelonina, hauria pogut triar Convergència però va fer carrera al PSC. Viu dels rèdits de Barcelona 92 i d'aquesta imatge de savi despistat. El seu pas pel Palau de la Generalitat ha estat trist, marcat per una època de canvis i reajustos que se l'han acabat menjant.
Ara apareix Montilla. Ni Tura, ni Nadal, ni De Madre, ni Castells, ni... Montilla. L'exalcalde de Cornellà, l'expresident de la Diputació de Barcelona, l'encara ministre d'Indústria. En definitiva, l'antiMaragall. Ell l'ha fet caure i ell ocupa el seu lloc. Zaragoza i Iceta plantegen que amb Montilla arribaran on no ho han aconseguit amb Raventós, Obiols, Nadal o Maragall. Amb un català nascut Andalusia despertaran les masses del cinturó roig de Barcelona. Els volien fer anar a votar en dia feiner, però la darrera maragallada ho ha impedit i ho hauran de fer abans o després d'anar al cementiri el dia de Tots Sants.
L'altra teoria diu que Zapatero dóna per perduda la presidència de la Generalitat i l'entrega a Artur Mas a canvi del seu suport a Madrid per poder passar d'Esquerra. I de retruc, Duran i algun polític convergent, ministres. La teoria és bona, però la gran coalició sòciovergent pot ser molt negativa pels interessos de Nicaragua. Em decanto més per un escenari dibuixat per Zaragoza i Iceta amb el PSC guanyant pels pèls a CiU i sumant amb Iniciativa formar govern i deixar fora de joc ERC. Però i si CiU i ERC sumen majoria absoluta? L'expulsió del govern encara cou, els convergents ja han passat prou temps al purgatori de l'oposició i potser cal superar la manca de química Puigcercós-Carod-Mas.
Montilla, se tha girat feina!

dimecres, de juliol 12, 2006

Italia havia de guanyar

El Mundial de Futbol 2006 no serà el millor de la història. D'això no hi ha dubte. Però jo m'ho he passat bé, sobretot a les tandes de penals i amb alguns gols espectaculars com el de Maxi Rodríguez o amb la merescuda derrota d'Espanya en els vuitens de final contra la "veterana França". Sí Poli Rincón, sí. Ha guanyat Itàlia. Des de quarts de final que anava dient que Itàlia guanyaria el Mundial. No perquè ho desitgés, sinó perquè creia que eren els favorits per la solidesa del seu joc i perquè els tocava després de 24 anys sense tastar la mel del triomf.
Els "azurri" no han fet un gran joc, però han estat més generosos que en altres cites mundialistes i han tingut moments èpics com la pròrroga contra Alemanya. A mi em feia més gràcia que guanyessin la Copa del Món seleccions com Holanda o Anglaterra però, com era d'esperar, van caure ben aviat. Brasil va ser una pilota que es va inflar molt i es va desinflar de cop. Argentina va pagar el conservadorisme de Pekerman, materialitzat en l'abscència de Messi contra Alemanya. Si el jove crack hagués jugat potser ara parlaríem d'un campió diferent. També tenia clar, i no sé exactament perquè, que Alemanya no guanyaria el Mundial. A Portugal li mancava un davanter centre i va exhibir masa duresa. Potser molts van confiar en la França de Zidane, que amb un cop de cap a un jugador rival i una vermella directa va posar un final lamentable a la seva carrera. Però els "bleus" no van superar el darrer esglaó.
En aquest Mundial queda confirmat que el futbol continua tenint l'epicentre a Europa i que a vegades -el 2006 no- es desplaça a Amèrica. El futbol africà continua sent la gran promesa que mai acaba de confirmar-se. Només Ghana ha estat capaç d'arribar a vuitens, quedant Àfrica sense representants abans de quarts. Àsia tampoc progressa. El 2002 Corea del Sur va arribar a semifinals, però és que el Mundial l'organitzaven ells. Fins i tot Austràlia va ser capaç d'arribar a vuitens. A quarts hi havia sis europeus i dos sudamericans i a semifinals, els quatre equips eren del vell continent. I Itàlia va tornar a regnar. A veure que passarà el 2010 en un escenari mundialista tan estrany com Sudàfrica.

dilluns, de juliol 10, 2006

La satisfacció d'escriure un llibre

Dijous passat va presentar-se el llibre "Els primers 25 anys del Club Escacs Torredembarra", del qual en sóc un dels autors, junt amb Gabriel Comes. Va ser un dia d'aquells que pots exhibir la satisfacció de la feina ben feta. És un llibre de 100 pàgines, amb força fotos (sense passar-se) que no només repassa la història del club torrenc, sinó que conté una àmplia introducció els escacs a nivell mundial, des dels orígens fins als darrers campions.
Han estat mesos de treball intens, d'investigació, de recopilació, de síntesi per el·laborar un producte digne i que ha satisfet als socis de l'entitat i ha encuriosit a amics, conciutadans i membres de la gran família escaquística. Només val 12 euros i es pot aconseguir contactant amb el club i aviat es veurà a les llibreries del municipi.
La presentació va ser molt didàctica, amb un powerpoint de fotografies i explicacions que van intentar fer un repàs ràpid de la història de l'entitat. I acabo amb una altra experiència molt gratificant que és signar llibres. Em vaig sentir una mica com aquells escriptors que per Sant Jordi no paren de signar les seves obres. Jo només en tenia una, de la qual era coautor, però va ser mitja hora intensa i divertida. Gràcies a tots!

Podeu trobar més informació i fotos a la web www.litegrup.com/escacstorre

dijous, de juny 29, 2006

Tàndem o no tàndem, aquesta és la qüestió

Fa deu dies que vam votar el nou Estatut i ningú se n'enrecorda. Els partits catalans han passat pàgina d'una forma sorprenent si és té en compte que qualificaven el referèndum de moment històric i han poast la maquinària en funcionament per a unes eleccions que es fan cada quatre anys -com a molt-. El PSC ha jubilat Maragall. El projecte polític maragallià de vuit anys s'ha reduït a tres. El potent aparell de Nicaragua ha decidit que l'alcalde olímpic ja està amortitzat i ara toca presentar un candidat radicalment diferent. Passem de la improvisació a la grisor; de l'efectisme maragallià al treball de formigueta montillenc (m'acabo d'inventar una paraula?).
L'aposta socialista és molt forta. Pot sortir bé si Montilla arrossega les masses abstencionistes de l'area metropolitana barcelonina o pot ser un fracàs vertiginós si la Catalunya interior el veu com un extraterrestre. En canvi, CiU es troba en una situació radicalment diferent. Fa cinc anys Artur Mas era un polític emergent que generava molts dubtes. Ara és un líder consolidat i que ha anat guanyant crèdit, fins i tot a l'oposició. La seva número dos serà Núria de Gispert. Té carnet d'Unió Democràtica, però podria estar tranquilament a Convergència. Jo hauria apostat per Espadaler, un polític jove qué ben bé podria ser el successor de Duran Lleida. Dels 46 escons actuals, CiU pot passar a una xifra propera als 56 del 1999 si acaben de jugar bé les cartes i aprofiten els dubtes creats per Esquerra Republicana, partit amb el qual comparteix una frontera política molt àmplia.
Els republicans han decidit fer un salt endavant presentant l'anomenat tàndem integrat per Carod i Puigcercós. Gastar els dos principals cartutxos en una contesa electoral demostra o la importància que se li dóna a aquesta cita o que estan bastant desesperats. Esquerra té un problema endèmic: les divisions internes. Va passar amb Hortalà a finals dels 80, amb Colom a mitjans des 90 i ara hi tornem a ser? A veure si el seny s'imposa a les files republicanes i es fa pinya per evitar una divisió que serà l'avantsala d'un altre descens electoral.
Iniciativa continua amb un lideratge clar de Joan Saura, que vol formar tàndem amb l'exconseller Salvador Milà, una altra víctima de Maragall. El paper d'ICV és trist, com sempre: ser la marca del PSC per arribar a sectors més esquerranosos i ecologistes. Com trobo a faltar una Iniciativa a l'estil d'Ezquer Batua, capaç de centrar cap a l'esquerra el tripartit basc. Finalment el PP tornarà a presentar Josep Piqué. No té temps de res més i veurem si el de Vilanova aguanta la situació ezquizofrènica en què viu des de fa mesos. Serà una campanya molt apassionant pels que ens agrada la política.

dimecres, de juny 28, 2006

Ho reconec, volia que perdessin

He sintonitzat la SER un cop acabat el partit Espanya-França quan la "roja" ja havia estat eliminada. Un dels majors "hoolligans" madridista i espanyolista, Poli Rincón, deia que els que s'alegren del fracàs d'Espanya al Mundial són uns "desgraciats". Doncs sóc un desgraciat. Amb l'eliminació de la selecció espanyola m'he tret un pes de sobre. L'ambient creat per televisions i mitjans de comunicació estatals s'havia fet irrespirable. La naftalina i la caspa es pasejaven per Alemanya i també per moltes ciutats de l'Estat.
He fet esforços inimaginables per intentar sentir alguna mena d'afinitat per la "roja" a treavés de Puyol, Xavi, Iniesta o Cesc. Res de res. Encefalograma plà. He disfrutat com un camell amb els tres gols de França i ara veig el Mundial amb una relaxació evident. M'agradaria que guanyés Argentina o Anglaterra. I per què no Brasil? I la Portugal de Deco? O la França que ens ha alleujat la vida a tots.
S'ha inflat molt la trajectòria d'Espanya. El grup de la primera fase era molt fluix. I, a més, Ucraïna, que ja està a quarts, va tenir un mal dia. S'ha menypreat a França. Que si eren vells, que si Zidane s'arrossega... Doncs la França decadent ha derrotat l'Espanya emergent. I a mi m'ha agradat. La selecció catalana no pot participar en competicions oficials. Espanya no ens deixa. No és normal que persones com jo, independentistes des de fa molt temps, volguem que aquest estat opressor perdi? Els toreros, la bandera espanyola amb l'aguila i les sevillanes em queden molt lluny. Sento més proper el seleccionador francès, Raymond Domenech, fill d'un republicà català exiliat al país veí. I més ara que ha enterrat tot aquest creixement del nacionalisme espanyol més ranci.

divendres, de juny 23, 2006

Companys de partit

Hi ha una frase que ha fet molta fortuna en els ambients polítics i que diu: "Hi ha amics, enemics i companys de partit". Quina gran realitat! Només cal observar una mica la política torrenca. Del passat i també del present. Començant per aquella batalla intestina de mitjan del 1985 entre Celestí Salort i Santiago Segalà dins de CiU, que ha marcat la política torrenca fins a l'actualitat, i acabant amb el maquiavelisme o florentinisme actual que regna en algunes formacions polítiques.
Esquerra Republicana de Torredembarra viu des de fa mesos una gran crisi interna, soterrada durant l'etapa de Josep Bargalló com a portaveu municipal -perquè aquestes crisis no surten de la nit al dia-, però que ha aflorat amb una força inusitada des de fa uns mesos. No és que hi hagi dos sectors sinó una colla de capelletes, algunes unipersonals, que entorpeixen el futur d'una formació que havia experimentat un gran creixement a Torredembarra fins el 2003 i ha il·lusionat a moltes persones i col·lectius del municipi.
Tota aquesta amalgama s'ha reduït a dues possibilitats de cap de llista: Josep Maria Cortés o Gerard Ciuró. L'elecció de la nova executiva ha afavorit el sector més afí a Ciuró, que compta amb més recolzaments per esdevenir cap de llista. Els republicans han de decidir com més aviat millor el candidat i començar a treballar en una candidatura que torni a redreçar la línia descendent iniciada el 2003. Fins ara ha perdut molt temps en estèrils lluites domèstiques. Ara cal que la formació republicana miri enfora i es pugui erigir en el contrapès dels socialistes, grans favorits a la victòria el 2007. Els comicis del 1999, quan van ser la gran sorpresa, són l'exemple a seguir.
CiU també ha viscut una batalla molt intensa que sembla haver deixat uns vencedors clars i, és clar, també derrotats. Un dels vencedors és molt visible, el nou cap de llista, Daniel Massagué, que recentment ha obtingut també el suport d'Unió. Haurem de veure com acaba de quedar la lista convergent per confirmar que la renovació no és només en el número u. Integrar el gran derrotat seria un punt important, però potser les ferides són massa profundes. L'etapa Lecha ja és història i ara haurem de veure si CiU remunta el vol o s'enfonsa com ha passat en poblacions semblants a Torredembarra com Cambrils o Altafulla.
Les darreres setmanes també hem viscut un sonat divorci. El dels dos regidors de l'ADMC, que ara ja no formen part d'aquesta formació i estan al grup mixt. Cadascú per la seva banda. Quin serà el futur polític de cada un. Es retiraran de la política o buscaran incorporar-se a una altra formació o muntar una altra candidatura? En tres anys han fet molt de soroll, sobretot Maria Dolors Toda, i m'estranyaria que se n'anés cap a casa de la mateixa manera que un dia va voler saltar a l'arena política amb tanta energia.
Són tres històries d'aquelles que allunyen molta gent de la política. S'hi barregen egos i odis, interessos personals i jugades d'estratègia política molt sibilina. Altres partits, com el PSC, Alternativa Baix Gaià PP , mantenen una imatge d'unitat, però ben segur que també hi ha alguna batalla. De menys intensitat, però recordem que a la vida hi ha amics, enemics i companys de partit.

dimecres, de juny 21, 2006

La "marea roja" no és la meva

Parlem del Mundial? Doncs parlem del Mundial. Ho estic intentant. Em fixo com a referents Puyol, Xavi, Iniesta, Cesc, Xavi Alonso... però no hi ha manera. Poden més aquestes imatges gairebé esotèriques de gent vestida de torero, amb perruques vermelles, la bandera amb "l'aguilucho", aquells torets articulats... Ho sento però no puc.
Em sento molt més pròxim a l'Argentina de Messi i Saviola o l'Holanda de Van Nistelroy o Van Bommel. O l'Anglaterra de Gerrard i Lampard o el Brasil de Ronaldinho i Kaká. La meva selecció és la catalana. Potser no passaria de la primera fase (o sí), però no la deixen participar en competicions oficials i les "costellades" del Nadal cada dia em fan més gràcia.
No vull que Espanya guanyi el Mundial pels referents que significa. "Contra el Estatut, la selección" diuen alguns. No m'identifico amb tot això. Hi ha qui li costa entendre'm i altres que tenen el mateix punt de vista que jo. Enmig e la "marea roja" no m'hi trobareu.

dimarts, de juny 20, 2006

L'Estatut ja està aprovat. I què?

Alguna cosa haurem de dir de l'aprovació del nou Estatut de Catalunya en un referèndum en què el sí va derrotar amb claredat el no, però laparticipació no va arribar al 50%. La tertúlia de Tarragona Ràdio el matí de dilluns amb Joan Maria Piqué (Diari de Tarragona) i Òscar Messeguer (El Punt) i jo mateix va servir per fixar diverses conclusions. Convergència i Unió sembla el gran vencedor d'aquest referèndum. Ha guanyat l'opció que defensaven i el seu líder, Artur Mas, surt molt reforçat i van llançats cap a les eleccions de la tardor amb moltes garanties de recuperar terreny.
El PSC defensava el sí però no ha aconseguit mobilitzar prou el seu electorat natural, sobretot el de l'àrea metropolitana. Ni portant diverses vegades Zapatero a Catalunya. Iniciativa també està entre els guanyadors, però com bé comentava Piqué (Joan Maria no Josep) el seu líder, Joan Saura, és conseller de Relacions Institucionals i Participació. Molta gent no ha participat. Per tant, Saura no pot fer massa salts d'alegria.
El PP està fent un paper molt trist intentant apropiar-se de l'abstenció. Rajoy, Piqué i companyia defensaven el no durant la campanya i no l'abstenció. Se'ls ha de reconèixer que han sabut convèncer millor el seu electorat que Esquerra. L'electorat republicà, des del meu punt de vista, s'ha repartit en tres grups: els que han fet cas a la direcció del partit i han posat el no a l'urna; els que han optat pel sí i els que es van abstenir perquè no volien votar igual que el PP però tampoc sí.
L'Estatut s'ha aprovat. És ja una realitat. No tenim la sensació de moment històric i més quan ja tothom està amb la mirada posada en els comicis de la tardor. El PSC ha de decidir en pocs dies si opta per Maragall o per Montila com a candidat a la Generalitat. Esquerra té temptacions de revolució. Carod està cremat i comença a agafar cos la possibilitat de presentar Puigcercós com a candidat i no esperar al 2010 pel relleu. La posició d'ERC en aquest referèndum era molt difícil de defensar i potser no cal fer tan de rebombori i concentrar les forces en una contesa electoral molt complicada.
Mas, Saura i Piqué semblen tenir clar el número u de les seves formacions. El PP no té més emei que presentar Piqué, que comença a estar, però, molt desgastat. Veiem que ja només parlem d'eleccions i l'Estatut ha passat a la història. I hi ha molta feina a fer. S'ha de desplegar, començar a treure-li rendiment i rebatre o confirmar els arguments dels diferents partits. Hi haurà molts dies per parlar d'aquestes eleccions.

dimecres, de juny 14, 2006

Un referèndum enverinat

Queden quatre dies per una nova cita amb les urnes. En teoria les catalanes i els catalans hsm de votar a favor o en contra d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya. Ahir me'l vaig intentar llegir i m'avorria profundament. Em va fer una certa gràcia el preàmbul. Semblava una redacció de Batxillerat. L'articulat és espès a matar. Quanta gent deu haver fet l'esforç de llegir-se'l tot? Els que l'han redactat, algú de Madrid i catalans amb moltes ganes, paciència i poca feina.
Qui vagi a votar diumenge ho farà empès pels sentiments i no pel coneixement del text. Per la por, l'odi, la rebel·lia, la insatisfacció, l'admiració... I aquest text no el podrem tocar en 25 anys? Anem molt malament. El sí té guanyada la partida. Per pura lògica. CiU, PSC i ICV -extranya combinació- sumen més d'un 70% de l'electorat i molta gent d'ERC no té clar que ha de fer. Els missatges de la resta de forces polítiques, repetits fins a la sacietat els darrers dies, calen i canvien consciències. El PP, amb la seva campanya demolidora contra l'Estatut, també influirà en molts potencials votants del no. Les escridassades contra els populars són una conseqüència lògica de les bestieses que han arribat a dir els darrers mesos. Al final la gent se n'ha cansat. Tampoc no descarto que la campanya del PSC, fruit de la factoria Iceta-Zaragoza, hi hagi tingut alguna cosa a veure. La principal víctima de tota aquesta història veurem si és el PP, ERC o el no. O tots a la vegada.
La gran incògnita del 18-J és quin serà l'índex de participació. Se superarà el 50%? Es pot aspirar a un 55% o un 60%? Jo crec que sí. Però tampoc no és descartable que la gent, empatxada d'Estatut, es quedi a casa. L'altra interrogant és el percentatge del sí. Partim del 70% i anem amunt o avall. Aquí es medirà l'èxit del bloc del sí i el del no. Si hi ha èxit del vot negatiu sorgirà un problema? De qui és el mèrit, d'ERC o el PP? Conclusió: el referèndum el trobes a faltar quan no el tens i et sobra quan si que pots practicar-lo.

divendres, de juny 09, 2006

El Nàstic: un fenomen esportiu i social

Aquests darrers dies he recordat que a finals de la dècada dels 90, després de jugar les dues lliguetes d'ascens a Segona Divisió A de la mà de Jordi Gonzalvo, el Nàstic anava a la deriva cap a Tercera Divisió amb José Luis Romero a la banqueta. Va venir Pepito Ramos i va mantenir els granes a la Segona B. Set anys després tenim el Nàstic a Primera i convertit en un fenomen de masses que ha trascendit la ciutat i fins i tot el Camp de Tarragona, la seva àrea natural d'influència. Aquesta temporada no he pogut anar cap dia al Nou Estadi per gaudir de partits vibrants que ha jugat el conjunt grana, sobretot a la segona volta. Però, com a director d'aquest mitjà, he viscut en primera persona aquesta explosió grana esportiva i social. Per televisió he pogut veure alguns enfrontaments i en recordo un després del qual em a quedar clar qu el Nàstic podia pujar a Primera Divisió. L'Elx visitava el Nou Estadi i va tenir durant molts minuts contra les cordes els homes de Luis César. Però el gol alacantí no va arribar i el dels tarragonins, sí. 1-1-0 final. Allí vaig veure que al Nàstic l'acompanyava la sort dels campions. Podia aspirar a l'ascens. I s’ha aconseguit. El conjunt tarragoní ha pujat a Primera quan mancaven encara dues jornades pel final. Crec que una de les claus de l'ascens és fixar l'objectiu de la permanència al començament de la temporada quan altres equips escampaven als quatre vents que volien pujar a Primera. La recepta correcta és la del Nàstic. Sense fer soroll i amb treball constant, situar-se a dalt. L'àmbit social del Nàstic és un fenomen digne d'estudiar. Fa uns mesos es publicava un llibre del tarragoní Jordi Salvador sobre el Barça i el seu paper en la societat catalana, un estudi antropològic que partia de la seva tesi doctoral. Animaria a algun professor o estudiant de la URV que analitzi el creixement del sentiment grana a la ciutat, el pas d'uns centenars de seguidors incondicionals fa uns anys als milers actuals, que omplen de gom a gom la plaça de la Font. Tarragona necessitava el Nàstic, un Nàstic guanyador, que li permetrà projectar-se arreu de l'Estat. L’afició ha estat clau en aquest ascens, omplint el Nou Estadi i submergint la ciutat en el color grana amb banderes als balcons. I acabo reconeixent la feina de Josep Maria Andreu, el president de l'ascens. Va passar una època complicada a mitja temporada amb l'afer de la compra de les accions d'EMATSA. Andreu i la seva directiva va seguir treballant, coordinat-se a la perfecció amb José Sicart, un director esportiu al qual molts li veuen moltes ombres, però és evident que un percentatge important de l'ascens li correspon. L'entrenador, Luis César, també ha estat discutit, però el gallec ha respòs treient el màxim rendiment d'una plantilla basada en la columna vertebral que va pujar de Segona B fa dues temporades, potenciada amb jugadors amb projecció -com Rubén Pérez o Manel Ruz- o amb experiència a Primera, com Bolo o Àngel Morales. I que dir de Pinilla, que viu la seva segona joventut al Nàstic i podrà tornar a jugar a la Lliga de les Estrelles. La plantilla s’ha convertit en una colla d’amics que han aconseguit un èxit històric. Gràcies Nàstic per haver fet feliç a tanta gent!

(Publicat a l'especial "Supernàstic de Primera", inclòs al número 560 del diari "Més Tarragona")

dimecres, de juny 07, 2006

Falta un any

Encarem el darrer tram d'aquest convuls mandat i la majoria de partits i personatges polítics torrencs estan començant a prendre posicions de cara a les eleccions del 2007. Convergència i Unió és qui aparentement ho té més avançat. Disposen d'un mitjà de comunicació que s'ha convertit gairebé en un òrgan de partit que està llançant a la ciutadania un nou candidat a alcalde, Daniel Massagué, que fins ara era un gran desconegut per gairebé tothom, excepte els qui el coneixien per la seva activitat empresarial. Massagué s'està trobant amb altres partits polítics i entitats ciutadanes. El candidat que tothom pensava, beneït, a més per la direcció provincial de Convergència, Pere Font, va quedar descavalcat en una assemblea molt ajustada -12 vots a favor i 10 en contra- amb certs punts foscos.
Els qui millor ho tenen són, sens dubte, els socialistes. No els cal promocionar cap candidat desconegut, sinó que en tenen un que podríem dir es promociona sol: és l'actual alcalde. El PSC encara està lluny d'una hipotètica majoria absoluta però està en predisposició d'ocupar l'espai que era de CiU fins el 2003: el centre del mapa polític torrenc. Tot i que tenen algun punt dèbil, Manuel Jiménez i els seus poden obtenir fàcilment 6 o 7 regidors, jugant una mica bé les cartes i aprofitant les debilitats dels adversaris.
Els qui naveguen en un mar convuls des de fa mesos és Esquerra Republicana. Tot semblava indicar que Gerard Ciuró era l'aposta republicana per l'alcaldia de Tarragona, però els problemes interns han demorat excessivament el seu nomenament i ara alguns apunten que ERC podria tornar a jugar la carta Bargalló. Presentar a l'alcaldia un exconseller primer és un luxe que cap més municips es pot permetre, però cal tenir clar que una cosa és política municipal i l'altre política de país. Bargalló va quedar el 2003 molt lluny de les espectatives creades i un fracàs el 2007 seria molt dolent per la seva carrera política, que jo crec que continua estant a Barcelona. Esquerra ha d'apostar fort per Ciuró com a candidat i no buscar aventures estranyes.
Les darreres setmanes hem vist que els dos regidors de l'ADMC han deixat aquesta formació política i han passat al grup mixt. És curiós que dos regidors abandonin una formació independent que només té representació als consistoris de Calafell i Torredembarra per passar-se al grup dels no adscrits. Només se m'ocorre que busquin integrar-se a algun altre partit. Quin? El VUT és el que tindria més números. Entre els dos líders, Maria Dolors Toda i Octavi Solé, hi ha una bona entesa i el VUT sol ho té molt difícil per repetir representació i més si el PSC confirma aquesta pujada de vots que s'espera. Sumar sempre és una garantia davant la Llei d'Hondt.
El GIT podria culminar aquest 2007 un canvi històric si es confirma el relleu de Celestí Salort per Santiago Ardèvol com a cap de llista. Seria el més lògic després de veure com ha anat aquest darrer tram de mandat, amb Ardèvol com a segon tinent d'alcalde i Salort en un discret segon pla. Seria la manera de consolidar aquesta formació i demostrar que hi ha GIT després de Salort. El PP s'ha de plantejar el 2007 com l'assalt al segon regidor. Fa tres anys es va quedar molt a prop, però no el va aconseguir. L'etapa Ana Marín sembla acabar-se i José Oviedo, actual número dos, té molts números per ser el nou alcaldable. Però no n'hi ha prou, els cal una llista sòlida per aspirar a un segon representant.
Finalment l'Alternativa Baix Gaià té el repte de consolidar el regidor i demostrar que el que va passar el 2003 no va ser una casualitat. La pàtina independent ha deixat pas a una clara inclinació cap a Iniciativa per Catalunya, que busca continuar implantant-se al Baix Gaià amb aquesta nova marca. A un any de les eleccions detectem moltes incògnites i ja no queda massa temps per aclarir-les. Tampoc no es descartable l'aparició d'alguna candidatura més. A Torredembarra tenim tendència a crear noves llistes i rumors en corren molts. Recordem que totes les candidatures que s'han presentat des del 1979 fins ara han obtingut representació, però algun dia una excepció confirmarà aquesta regla i una segona excepció acabarà amb ella . No seria estrany, però, que algú tornés a provar l'aventura d'una nova llista.

Article publicat al número de maig de 2006 al Diari de la Torre