El que queda del mandat

Un bon amic es peguntava fa uns dies que en recordarà la gent d’aquest mandat 2007-2011 a Torredembarra. Quina infraestructura, quina inversió, quina obra, quin succés… Porto uns quants dies reflexionant i no acabo de trobar la resposta. Si fem una mirada enrera ens trobem que serà el tercer mandat consecutiu que l’alcalde elegit després de les eleccions no acaba el quatre anys pels quals va ser escollir i que governen executius en minoria durant alguns periodes importants de temps. La traducció és clara: inestabilitat i manca de continuïtat a l’hora de governar.

Seguim mirant enrera. Què va ser el més destacat del mandat 2003-2007? L’obra emblemàtica hauria de ser la nova biblioteca pública inaugurada dos mesos abans de les eleccions amb tota la fastuositat i que significava posar punt i final a anys i anys de provisionalitat i de manca d’una infraestructura a l’alçada d’un municipi com Torredembarra. Uns mesos abans, amb la construcció del Pavelló Municipal Sant Jordi , també es va aprovar una assignatura suspesa –amb un molt deficient- durant anys i anys. S’acabava amb dues dècades d’endarreriment en matèria esportiva, però l’obra va mostrar deficiències greus al cap d’uns mesos quan es va inundar i va generar un sobrecost important. I aquest és el regust que va quedar llavors.

Però siguem realistes. Van ser les obres de peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants l’actuació que realment va marcar el final de mandat, que és el que la ciutadania recorda. El govern no va saber canalizar la participació dels veïns i veïnes en l’execució d’una actuació tan important i els balcons es van omplir de pancartes en contra de les obres. Però, és que, a més, les obres van ser un bunyol considerable que encara arrosseguem actualment. Els efectes van ser visibles en els resultats electorals de maig de 2007. Esquerra Republicana va patir el càstig dels veïns i veïnes i va enterrar un dels seus tres regidors en aquelles obres. Els republicans gestionaven la cartera d’Obres i Serveis i la sagnia de vots a causa d’unes obres mal portades i mal executades es van plasmar en una sensibilíssima reculada electoral.

Tornem al 2010. Quina és doncs l’obra emblemàtica d’aquest mandat? Hauria d’haver estat el Teatre-auditori, una altra necessitat bàsica per a un municipi com Torredembarra, aquest cop en l’àmbit cultural, però les obres ja fa mesos que han quedat aturades. El germà petit de teatre, la sala polivalent situada a l’antic Teatret de la Caixa Tarragona també acumula mesos de retard. Ens hem de quedar amb el Pàrquing de Filadors, pagat amb els diners del Pla Zapatero i que actualment genera pèrdues perquè el fan servir pocs conductors. Un panorama una mica dessolador, fruit de la conjunció d’un canvi de govern a mig mandat i la crisi econòmica que castiga encara amb més força un municipi que ha posat tots els ous en dos cistells: la construcció i el turisme. La construcció ha frenat en sec i ha deixat les arques municipals escurades i el turisme, basat en la segona residència, no pot suplir de cap manera la crisi del totxo.

En aquest mig any que resta de mandat el govern intentarà treure pit amb les seves actuacions i si alguna cosa no s’ha pogut fer serà culpa dels que hi havia abans. I des de l’oposició s’acusarà el govern de no haver fet res i el que han fet, d’haver-ho fet malament. Però tots aquests raonaments fallen en la premisa inicial i és que del 2003 fins aquí hi ha hagut una alternància accelerada en el govern i més o menys tots els regidors han pogut “toca cuixa” i les medalles i també les culpes han d’anar molt repartides. I a un servidor, el que li queda d’aquest mandat és la impossibilitat de les forces polítiques representades al ple municipal d’aparcar els interessos polítics i els egos personals i treballar per tirar Torredembarra endavant en un moment difícil com el que hem viscut els darrers anys. El resultat és aquesta sensació de paràlisi gairebé absoluta que vivim.

Publicat en el número de novembre de 2010 del Diari de la Torre

28-N: Terratrèmol al mapa polític català

El titular d’aquestes eleccions del 28-N és fácil: Covergència i Unió ha guanyat per golejada i governarà els propers quatre anys en solitari. Mas es convertirà en el nou president de Catalunya després de guanyar les seves terceres eleccions al Parlament. Un èxit personal i de la federació més que destacable. Aquests comicis tenen una dimensió històrica. CiU s’ha situat a nivells de representació al Parlament de la primera meitat dels anys noaranta, però el PSC ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, per darrera dels 33 escons de la llista liderada per Joan Raventós el 1980. El tripartit ha estat un parèntesi de set anys en l’hegemonia convergent a la Generalitat i que ha deixat les forces integrants d’aquest govern molt pitjor que abans de signar l’acord.

La desfeta socialista ha estat majúscula i el seu líder, José Montilla ja ha anunciat que en el proper congrés plega. El resultat del Partit Popular és el millor de la seva trajectòria a les eleccions catalanes, fins i tot millor que Vidal-Quadras el 1995, però serà estèril pel que fa a la seva influència en la política catalana. La debacle d’Esquerra Republicana ha estat de dimensions gegantines, retrocedint a resultats dels anys vuitanta i obrint una crisi de desenllaç imprevisible tenint en compte el caïnisme genètic d’aquesta formació. Els republicans han emptatat a deu escons amb Iniciativa, que és el partit del tripartit que menys baixa. Ciutadans manté els tres escons que tenia, un resultat més agre que dolç ja que cau de sisena a setena força per la irrupció de Solidaritat per la Independència, que entra a la cambra catalana amb quatre escons i és un altre dels vencedors del 28-N.

A la circumscripció de Tarragona també hi ha hagut un terratrèmol electoral, amb CiU pujant dos escons i assolint la meitat de la representació que hi havia en joc a la cambra catalana. La llista liderada per Josep Poblet ha tornat CiU a l’època de Jordi Pujol. L’altre vencedor dels comicis a Tarragona ha estat el Partit Popular, que ha fet història assolint el tercer diputat. Diputada, concretament la reusenca Alícia Alegret. El PSC retrocedeix un diputat i Esquerra Republica perd dos dels tres que tenia, una desfeta també històrica, ja que des del 1992 els mantenia. Iniciativa manté l’escó.

S’obre doncs una nova etapa a la política catalana: el post-tripartit. Convergència i Unió acumula la il·lusió pel canvi, un capital que haurà de saber administrar. Les forces del tripartit hauran de llepar-se les ferides a l’oposició i el PP interpretar bé un resultat molt positiu però eixorc pel que fa a la influència en la política catalana. Solidaritat Catalana entra al Parlament amb força superant Ciutadans, que tot i això consolida la seva presència en el panorama polític català. Aquest és el panorama després del terratrèmol del 28-N.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Píndoles electorals (XI): Darrera reflexió

Ai la jornada de reflexió! Un gran anacronisme en ple segle XXI, però una gran oportunitat perquè els candidats es recuperin almenys una mica després de l'esprint frenètic dels darrers quinze dies. Demà els espera un altre dia mooolt llarg. Qui reflexiona? Poca gent. La inmensa majoria de catalans i catalanes que estan disposats demà a acudir als col·legis electorals té el vot decidit i hi ha una minoria que dubta entre dues o com a màxim tres opcions diferents. La darrera setmana de campanya ha estat marcada pel cara a cara frustrat i els missatges desesperats dels candidats. Uns demanen als seus fidels que no es confiïn, altres fan un darrer esforç per despertar els desencantats i altres (o els mateixos) intenten reviure els vells fantasmes.

CiU ha tingut de buscar aquests darrers dues de campanya el difícil equilibri entre ser el carro guanyador per una banda, i el triomfalisme i l'eufòria entre les seves bases per l'altra. Els socialistes ha tornat als vells rituals de campanya: omplir el Sant Jordi i portar Felipe González. També hi era Zapatero, que possiblement resta més que suma. Esquerra s'ha tornat monotemàtica amb el missatge "el PP només el podem frenar nosaltres" i el PP li ha passat em mateix amb el seu missatge "som l'unica garantia per frenar la deriva independentista". Són els dos grans vasos comnicants de la política catalana. El tercer lloc, sempre tan simbòlic, està en joc.

Iniciativa ha continuat basant la campanya amb tres termes -ecologia, sostenibilitat, contra els poderosos- per consolidar el seu espai. Ciutadans segueixen força crescuts i barallant-se per l'espai fronteres amb socialistes i populars. Laporta ha marcat distàncies de la seva musa Maria Lapiedra però manté grans possibilitats d'entrar al Parlament i pot ser la gran sensació del 28-N. O una gran decepció. Tot es desvelarà en poques hores. I tot no haurà fet més que començar.

Disfrutant amb Harry Potter

Enmig de tanta campanya electoral i prèvia interminable del Barça-Madrid és interessant i recomanable veure que hi ha vida més enllà i fugir de l’empatx. Per exemple, anant al cinema. Fa uns dies vaig anar a veure la darrera pel•lícula de saga de Harry Potter. Disfruto amb les aventures del jove mag i els seus amics en un univers que em retorna a la infantesa. No hi podia faltar. El fenomen Potter em va agafar grandet i no he llegit cap dels llibres que han devorat altres generacions, però si que he vist la mitja dotzena de pel•lícules que s’han fet. N’hi ha de millors i de pitjors, però són molt recomanables.

L’autora dels llibres, J.K. Rowling, crea un univers que beu de moltes bandes, però amb detalls molt originals i que ha captivat a milions de lectors. Les pel•lícules han acabat d’arrodonir un fenomen que arribarà al seu final el juliol vinent amb la segona part de Harry Potter i les reliquies de a mort. En aquest últim lliurament, els protagonistes ja estan molt crescuts i les trames es tornen més adultes. Els espectadors de les primeres pel•lícules també han crescut i es senten més a gust amb la foscor que embolcalla aquest penúltim film de la saga i uns paisatges magnífics. Té moments bons, com la burocràcia extrema al Ministeri de la Màgia. Jo vaig disfrutar i no m’estranya l’èxit absolut de taquilla que ha tingut. Aneu-la a veure.

Píndoles electorals (X): Candidat amb data de caducitat

Tenim sobre la taula les darreres enquestes sobre les eleccions al Parlament de Catalunya –almenys publicades en territori català- i no fan res més que consolidar el que ja avançaven els sondejos fa setmanes: CiU frega la majoria absoluta, el PSC baixa, ERC pateix una debacle, el PP i Ciutadans mantenen o fins i tot poden pujar algun escó, Iniciativa en pot perdre algun i Solidaritat té possibilitats d’entrar al Parlament. Queda, com diu el tòpic, l’enquesta definitiva, la de diumenge vinent, però només un cataclisme podria provocar un bolc electoral com el del 2004. Recordem, però, que llavors, alguns sondejos ja indicaven un empat tècnic PP-PSOE i no una diferència de trenta escons o més entre la primera i la segona força.

Hem viscut una setmana marcada per la frivolització –o erotització- de la campanya. No només Carmen de Mairena ha ensenyat els pits en un míting a la Universitat Pompeu Fabra -més que previsible- , sinó que hem vist un vídeo molt pujat de to amb final destrempador de Montserrat Nebrera o un altre que comparava votar el PSC amb tenir un orgasme femení –curiós si més no-. I com no, la pornostar Maria Lapiedra demanant el vot per Laporta. Els estrategs de CiU es mostren preocupats amb el to que estava agafant la campanya, ja que a ells els convé tranquilitat per acabar de rematar el triomf que apunten les enquestes.

Curiosa la reacció del Partit Socialista en aquest equador de la campanya davant l’adversitat dels sondejos. Montilla s’ha posat data de caducitat si guanya les eleccions: 2014. Si és novament president plegarà en acabar la legislatura. Permeteu-me la maldat: sembla que ens hagi dit que si és president novament només l’haurem d’aguantar quatre anys més. I d’aquesta manera s’ha obert el meló successori, amb Montserrat Tura com a principal favorita. També ha estat la setmana de la febre per conèixer el patrimoni dels candidats, inciada per ecosocialista Joan Herrera. Hem vist que cap dels caps de llista catalans és tan “pobre” com l’actual vicepresident tercer de govern espanyol i expresident de la Junta d’Andalusia, que també va fer públic el seu patrimoni fa uns mesos. Esperem que els diners del seu ministeri els administri millor. O és que no surt tot?

Píndoles electorals (IX): La batalla pel tercer lloc i el jovent fent de les seves

En aquestes eleccions el primer i el segon lloc ja fa dies que estan adjudicats. Les enquestes indiquen que la diferència entre CiU i PSC és abismal i que la tendència és a mantenir-se. El que sabrem el dia 28 de novembre serà la concreció d’aquest avenc electoral. La gran batalla en aquest moment és pel tercer lloc, entre Esquerra Republicana i el Partit Popular: una posició més simbòlica que efectiva perquè des de la tercera, la quarta i fins i tot la cinquena posició es pot ser decisiu a l’hora de conformar majories. Els sondejos oscilen molt i alguns fan caure els republicans fins el cinquè lloc, fins i tot per sota d’Iniciativa.

Els caps pensants Esquerra Republicana, pressionada des de les seves poroses fronteres electorals per CiU, Solidaritat i Reagrupament, són conscients que aquesta debacle no és ciència-ficció sinó un escenari factible el 29-N i la formació indepedentista va començar la setmana amb Joan Puigcercós transformat en Manelic –deixant enrera la imatge dócil i dolça de l’espot electoral- i acusant els andalusos de no pagar impostos. Al cap de llista republicà li han caigut pals per tot arreu, però s’ha situat en el centre del debat electoral afirmant el que centenars de milers de catalans i catalanes pensen.

Per altra banda, els cadells populars s’han encarregat de tornar a colocar en l’ull de l’huracà la candidatura liderada per Alicia Sánchez Camacho, transformant-la en un videojoc en Alicia Croft que tira bombes a immigrants i independentistes mentre cavalca en la gavina Pepe. Als populars també els han fotut per totes les bandes mentre s’esforcen a treure ferro a l’assumpte avisant de certs desajustos en el disseny del joc. Alguns dels seus rivals ja parlen de querelles i tribunals. Esperem ara quina en preparen els amics i amigues d’Iniciativa, que deuen ser els pròxims. Les joventuts socialistes s’han avançat i han comparat votar Montilla amb un orgasme en un… curiós vídeo.

I això és la campanya electoral quan ens acostem a l’equador.

Per què volia que guanyés Vettel?

Tenim campió de Fòrmula 1 2010, aquest esport que per uns és el súmmum de l’avorriment i per altres, adrenalina en estat pur. Permeteu-me que em situa al mig, tirant una mica cap al segon grup. Alemnys avui. Als qui ens agrada l’estratègia a l’esport i a la vida, la carrera d’avui a Abu Dabi és molt interessant. Estem davant d’una estratègia de carrera equivocada de Ferrari que ha donat el títol a un pilot rival. I jo estic content. Fernando Alonso mai m’ha caigut bé. Me n’alegro quan perd. Ho reconec. Em passa també amb el Real Madrid. Per què porta la bandera espanyola al cas? Potser una mica sí, però també hi ha altres raons.

Alonso és un gran pilot de F-1, però és un paio antipàtic i que mai assumeix les culpes dels seus fracassos i derrotes. Les causes quan les coses li van malament sempre són externes, segons ell. A mi Alonso no em transmet res. Com si em transmetien Nigel Mansell i Michael Schumacher i em transmeten Jorge Lorenzo o Valentino Rossi. Me n’alegro de la victòria de Vettel perquè és un jove de 23 anys que ha sabut progressar en un món i un esport molt dur i ha aconseguit el premi. Ha fet una gran temporada, amb deu poles, més que ningú, i cinc victòries en Grans Premis. Me n’alegro perquè el gran Schumacher ja té succesor. Tenim nou kaiser.

I me n’alegro perquè ha guanyat el joc net. Red Bull -en una estratègia certament una mica suïcida- no ha donat ordres d’equip en aquest tram final de temporada i el ha sortit bé. Mark Webber, que anava líder fa pocs grans premis, s’ha hagut de conformar amb el tercer lloc final al Mundial en la darrera oportunitat posiblement de la seva carrera per guanyar el títol de Fòrmula 1. El guanyador ha estat l’altre dels pilots de Red Bull, el més jove, el que té més futur: Sebastian Vettel.

Estat d'excepció democràtica

Aquesta mitjanit de dijous a divendres engega la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya. Vivim el ritual de l'enganxada dels cartells electorals dels diferents partits. Que no són els primers, perquè ja fa dies que els nostres carrers i carreteres estan plens de cartells, banderoles, tanques i altres artilugis. L'única diferència és que en aquests cartells no et demanen explícitament el vot. Ho fan implícitament o rajant directament del contrari, enarborant el vot de la por sense demanar el vot. Enginyeria electoral.

Em ple segle XXI continuem regits per uns rituals i unes regles electorals desfassades i fins i tot antiemocràtiques. En aquest segon paquet estan els blocs electorals als informatius dels mitjans públics. Primer de tot se silencien els partits que no tenen representació parlamentària i després s'ordenen i es cronometren les notícies sobre les diferents candidatures, passant-se per on l'esquena perd el nom els criteris de noticiabilitat. I el més greu del cas és que ara es vol estendre aqueta pràctica tan "democràtica" als mitjans privats. Una democràcia elitista?

Preparem-nos per la bogeria d'aquest darrer esprint de campanys, amb els partits i els candidats traient el fetge per la boca, dopant-se per no perdre la veu o superar qualsevol tipus de malaltia. Han de ser superhomes i superdones que fan desenes de voltes al nostre país. El mítings multitudinaris continuen de moda en ple segle XXI, compartint espai amb les xarxes socials, que guanyen pes però no tant. Els experts parlen de la campanya permanent, que comença la nit electoral i acaba el dia de les eleccions, però els rituals i reglamentacions obsoletes continuen vigents i amb una perspectiva de llarga vida.

Píndoles electorals (VIII): Tots contra CiU

Resten pocs dies per l’inici de la campanya electoral –la oficial- i el plantejament d’aquest esprint final està ja més que clar: tots contra CiU. Les diferents enquestes electorals que han vist la llum les darreres setmanes denoten que no hi ha un canvi de tendència i que no es detecta la remuntada socialista mentre la candidatura encapçalada per Artur Mas referma el seu avantatge. Els sondejos situen al PP i ERC en un frec a frec pel tercer lloc gràcies al manteniment dels conservadors i el descens dels republicans. Iniciativa i Ciutadans es mantenen i Solidaritat apunta a obtenir representació.

Davant d’aquest panorama, CiU serà l’objectiu dels atacs de la resta de candidatures amb l’objectiu d’erosionar la seva còmoda avantatge. Ja ho està sent i més en aquesta darrera setmana en què la Fiscalia ha posat els nacionalistes en el punt de mira. Aquests atacs per terra, mar i aire a Convergència i Unió poden produir un efecte d’enrocament de l’univers convergent que consolidi l’avantatge de Mas i fins i tot pot atraure electors que es decantaven per altres opcions. Les víctimes sempre causen atracció. Hi ha qui dia que la campanya se li estava fent llarga però aquests atacs donen impuls als convergents per a un esforç final.

Veiem altres batalles secundàries, com l’etern duel ERC-PP, que tants rèdits electorals els dóna a les dues opcions plantejant-se com els antídots un de l’altre. El fantasma independentista sempre ven. Els populars parlen ara del perill d’un altre tripartit (CiU-ERC-Solidaritat) i Esquerra espanta amb un PP àrbitre de la política catalana. Solidaritat, la candidatura liderada per Joan Laporta, cada cop preocupa més, ja que tot apunta que poden entrar al Parlament. Solidaritat ha agafat una gran embranzida abans que divendres, quan amb el gran frau democràtic que són els blocs electorals, quedin esborrats dels mitjans públics.

Una mica més vallenc

Fa més de dos anys i mig que treballo a Valls. Des de llavors he anat coneixent la ciutat i també la comarca. Com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp és gairebé una obligació. Però també ha estat un plaer i una manera d'enriquir-me personlment. En aquests més de trenta mesos he recorregut gairebé tots els racons de la comarca. L'Alt Camp és terra de constrastos -matisos que diu a Marina- i poc tenen a veure les planes plantades de vinya amb la mitja muntanya de Mont-ral o Querol, les cabanes de pedra seca del Pla amb el monestir de Santes Creus o la ruralitat de la Masó amb la capitalitat de Valls. Però hi ha un sentiment de pertinença a una comarca.

Valls és la capital d'aquesta comarca i des de fa setmanes està vivint un compte enrera molt especial cap a les Festes Decennals de la Candela 2011. Se'n prepara una de grossa, com cada deu anys. Pels que no som de Valls ens costa comprendre el significat d'aquestes festes però poc a poc estic copsant que són molt especials. I ha estat per a mi un honor canviar aquest dimarts el marcador de les Festes de la Candela, instal·lat a la Font de la Manxa. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. M'heu fet sentir un vallenc més, tot i que ni hi he nascut, ni hi visc només fa dos anys i mig que hi treballo. Estic molt agraït i vull sentir i compendre aquest esperit de les Decennals de la Candela. Almenys ho intentaré.

P.D. L'únic record de les Decennals de la Candela que tinc en primera persona és el 1991, quan amb uns amics vam pujar a un mític concert al Joana Ballart amb Els Pets, Sopa de Cabra i Bars, que van obrir el concert. El cantant d'aquest darrer grup encara era un paio i cantava la mítica cançó Ramon, ets un mamón. Ahir ho recordava amb una amiga que casualment també ho era.

Píndoles electorals (VII): L'enterrament del tripartit i el descentrament del PP

Aquesta setmana ha estat la de l'enterrament definitiu del tripartit. O això sembla. El Partit Socialista, en paraules del seu candidat, José Montilla, i altres dirigents ha renegat definitivament de la coalició que els ha permès i encara els permet governar Catalunya des de l'any 2003. Esquerra Republicana ja fa setmanes que es distancia dels socialistes enarborant la bandera de la independència. Iniciativa continua sent el gran defensor del tripartit i és que aquesta fòrmula és l'única que tenen per mantenir-se en el govern.

Però han estat molts els qui davant d'aquestes manifestacions han mirat quatre anys enrera i han vist que el posicionament dels partits que integren el tripartit era gairebé el mateix que ara. Van sumar i van pactar novament. I més ràpid que el 2003. La diferència és que les tres formacions del tripartit en prou feines passen els 55 escons -la majoria absoluta són 68- en l'enquesta més favorable. La gran pregunta és, en cas d'un bolc electoral en aquestes quatre setmans que falten pel 28-N i les matemàtiques tornessin a afavorir el tripartit, si es tornaria a signar el pacte per tercer cop.

Els tres membres del tripartit estan assegurant electorats i, en el cas del PSC, intentant mobilitzar els votants més espanyolistes -'No som independentistes', diu l'últim cartell de la factoria Collboni- que només s'activen davant els comicis generals. També el PP està apretant molt per mantenir el seu electorat tradicional amb un discurs cada cop més extrem en la llengua i la immigració. L'objectiu és aturar la fuga de vots cap a Ciutadans i Plataforma per Catalunya. La lluita pel centre, on s'ha instal·lat còmodament CiU, és una missió molt complicada i l'objectiu dels conservadors és consolidar l'espai actual tapant les vies d'aigua als extrems amb un discurs cada cop més radical. Veurem si no es passen de frenada.

L’oposició és l’oposició

Llegia fa unes setmanes en un diari d’abast comarcal aquest titular: “L’oposició té el poder a Torredembarra”. Aquesta frase partia de la premisa que actualment hi ha més regidors al bàndol de l’oposició –nou- que al govern –vuit- i que a l’alcalde de Torredembarra li toca negociar per tirar endavant les seves propostes. És veritat que estem vivint uns darrers plens en què l’alcalde ha de fer concessions perquè es puguin tirar endavant les iniciatives del seu govern, i fins i tot s’han aprovat mocions en contra de l’opinió del govern. Però no ens engayem: l’actual sistema polític dóna uns poders molt amplis a l’alcalde. I faltant poc més de mig any de les eleccions pot seguir governant, trampejant els entrebancs que li posi l’oposició, i esperar que el maig vinent les urnes li atorguin algun regidor més i pugui tornar a bastir un executiu en minoria.

A l’oposició li va bé escenificar que té la paella pel mànec i en algunes ocasions pot fer passar per l’adreçador el batlle. És el que va passar en el darrer ple ordinari, en què l’oposició va aprovar aturar el sistema actual d'atorgament de plusos de disponibilitat i pactar uns criteris nous per al seu repartiment entre els treballadors municipals. I també va tirar endavant, amb el vot en contra del govern minoritari, establir que la potestat d'aprovar els sobrecostos en l'execució d'inversions passi a ser responsabilitat del ple i no de la junta de govern local.

És una situació semblant a la de la primavera de l’any 2000, quan Santiago Segalà va perdre el suport del Partit Popular i va quedar en minoria. Llavors també l’oposició va forçar el pas de competències de la junta de govern cap al ple i va escenificar la solitut del’alcalde convergent i els seus regidors. Recordem que, a principis de juliol de 2000, Segalà va haver de dimitir i mig any després se signava el pacte tripartit entre CiU, ERC i PSC. Una dècada després, la situació és totalment diferent, bàsicament perquè estem a mig any escàs de les eleccions municipals i no hi ha possibilitats d’una moció de censura.

Personalment trobo ben trist que ens hàgim passat gairebé mig mandat amb un govern en minoria. Aquest fet demostra una baixa capacitat d’entesa entre uns regidors que han estat votats perquè augmentin el benestar de la ciutadania. Però les diferències personals i el tacticisme polític provoquen que, enlloc d’arromengar-se i anar a una en un moment complicat com l’actual, es perdin en batalles contínues i la majoria de vegades estèrils i fins i tot contraproduents. Ja no serveix l’excusa que són persones que porten massa temps en política i que hi ha moltes històries del passat. Fent un repàs al ple torrenc, només trobem dos regidors que portin més de vuit anys en el càrrec.

Tots han tastat govern i oposició, excepte alguna comptada excepció. Tots tenen, doncs, experiència de govern. I tots tenen també en la memòria el seu pas per l’oposició. I saben que ben poca cosa es pot fer des des fora el govern. Perquè la inmensa majoria de governs no tenen en compte l’oposició i l’oposició no pot governar. Pot formular propostes alternatives que cauran en el pou sense fons de la indiferència i, en el millor dels casos, com és l’actual, pot posar pals a les rodes a l’acció de l’executiu quan aquest està en minoria, com està passant ara. Ens resten, doncs, sis mesos i escaig que seran una batalla contínua govern-oposició, amb un tacticisme curterminista davant l’horitzó electoral que inexorablement es va acostant.

L’alcade ja anunciat que farà tot el possible perquè els treballadors en qüestió cobrin els plusos de productivitat. I argúcies legals sempre se’n troben en una administració com la que tenim, tot i que sigui per damunt de la voluntat majoritària del poble. Per acabar, si com diu Lluís Suñé –i me l’haig de creure-, hi ha funcionaris que cobren 7.000 euros al mes amb aquests plusos, estem davant d’una obscenitat, tenint en compte la conjuntura econòmica actual, tant la de l’Ajuntament com la de gran part de les famílies torrenques. Hem d’aplaudir, doncs, la moció aprovada pel ple torrenc, sobretot si finalment té l’efecte desitjat.

Publicat al número d'octubre del Diari de la Torre

Zapatero crema

Em quedava pendent parlar al bloc de la darrera remodelació del Govern Zapatero. El president espanyol s’ha tornat a superar. Quan gairebé tothom esperava només un nom, el del substitut de Celestino Corbacho a la cartera de Treball, ens trobem una reestructuració a fons de l’executiu socialista, que comença amb el relleu de la seva número dos i acaba amb el nomenamnt d’un ministra procedent d’Izquierda Unida, Rosa Aguilar. passant per la supressió de dos ministeris, cosa que tothom li demanava però Zapatero havia respòs per activa i per passiva que no faria.

Hi ha una dada que destaca per sobre de totes un cop analitzat el nou govern ZP i és que només una ministra aguanta des del 2004 en el gabinet i, a més, en una cartera diferent: Elena Salgado, que va començar a Sanitat i ha acabat a Economia. La resta de ministres els ha cremat, els ha amortitzat a tots. En aquesta darrera remodelació s’ha carregat a Espinosa, De la Vega i Moratinos –penúltims supervinents-. Per cert, l’extitular d’Esteriors se’n va assabentar al Congrés. Ni li havia dit! Aquest fet diu molt del president espanyol.

Al nou consell de ministres entren personatges com Leire Pajín –carrera meteòrica i declaracions sovint extraterrestres- o un veterà com Ramon Jáuregui. Guanyen pes Trinidad Jiménez, que amb l’estela de perdedora dirigirà la diplomàcia espanyola, o l’etern incombustible Rubalcaba, nou número dos de Zapatero i l’home encarregat de comunicar els missatges que han de remuntar la debacle socialista. Al nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, no el coneix gairebé ningú però tothom sap que fa menys d’un mes va anar a la vaga contra el govern. Zapatero aposta fort per remuntar la seva caiguda lliure. La cosa, amics, promet.

Píndoles electorals (VI): Campanya 'freacky'

He tardat uns dies a escriure un nou lliurament de les Píndoles electorals. Podria ser perquè estic atordit per algunes estampes que he vist els darrers dies en la precampanya electoral. Se m'estan barrejant les imatges de certes conselleres socialistes ballant d’una forma si més no original –discutible per a molts- al voltant del president Montilla amb l’anunci de la número dos de l’Ariel Santamaría a candidatura per Barcelona de la CORI, que és la "polifacètica" Carmen de Mairena. Un impacte! Reagrupament ens ofereix un curiós medicament, la carreterina, les vitamines del doctor Carretero, i Ciutadans torna a fer un anunci electoral amb gent despullada, però aquest cop amb el candidat, l’Albert Rivera, vestit.

He vist també un cartell ben estrant de SuperMontilla, l’increïble home normal, i uns cartells de la factoria Collboni amb un lema que sembla sortit d’un brainstorming per sortir del pas: “Artur Mas de lo mismo”. El cap de llista de Plataforma per Catalunya li pregunten sobre els personatges que cita en un llibre escrit per ell mateix i no en té ni idea. I a Laporta que li fa la campanya Rossell i les seves accions judicials. Els guionistes del programa de TV3 Polònia estan desbordats perquè són incapaços de superar una realitat desbordada.

En la voràgine de la campanya, costa als partits agafar perspectiva i analitzar les seves accions de comunicació electoral. Alguns partits amb representació parlamentària estan exhibint un freackisme que els situa gairebé al mateix nivell que altres candidatures que ara no tenen representació a la cambra catalana i volen obtenir notorietat al preu que sigui i sense por al ridícul o altres que basen directament la seva acció en la parodia de la política. Queda encara molta campanya i esperem que aquest freackisme general doni pas a les propostes per sortir de la situació de crisi actual. Per què, francament, com a ciutadà, veient segons quin material electoral sento que em prenen per tonto.

Per a què serveix Facebook?

Aquesta és una de les grans preguntes de la humanitat l'any 2010. Quina utilitat té Facebook? En un dia com avui arribes a la conclusió que per una de les grans utilitats que té aquesta xarxa social és felicitar l'aniversari. Ha estat una bogeria de missatges de felicitació. Alguns força originals, altres de persones que fa molt temps que no veig, alguns emotius, altres austers, alguns divertits, altres institucionals, algun nostàlgic... De tot! I els he intentat respondre un a un, com ja vaig fer l'any passat. Una tasca complicada però agraïda.

Facebook s'ha convertit en una part més de la nostra vida. Les companyies de teefonia mòbil ho han degut notar. Els SMS de felicitació s'han reduït dràsticament i els missatges de facebook els que augmenten exponencialment. I sempre està bé que se'n recordin de tú en un dia especial. I més si et toca treballar tot el dia, lluny de casa... Estic cansat i toca anar a dormir. Amics i amigues, m'heu fet molt feliç avui. Una abraçada a tots i totes.

Bateig treker

Aquest matí he participat a la Trekorientació a la Ruta del Cister 2010. Ha estat la meva primera treko i també la dels altres membres de l'equip, en Jordi Flores i en Xavi Galimany. El resultat ha estat estat molt positiu i hem recorregut els més de 12 quilòmetres de traçat en 2:26:32 i excepte algun canvi a les classificacions finals hem quedat en 24 posició de més de 80 equips de la nostra categoria, la blava -la del mig-. No està malament en el nostre bateig treker.

A més, ens ho hem passat molt bé disfrutant de la natura, les cabanes de pedra seca, els camin de l'Alt Camp, algunes esprintades, buscant desesperadament alguna balissa massa amagada -la gran majoria les hem trobat força ràpid- i de l'ambientàs que hem trobat a l'arribada. L'organització ha estat impecable, regulant el pas per les carreteres i amb uns avituallaments que et tornaven a la vida. Hem rigut amb algun equip que ens volia enredar i un cop ho han aconseguit. La murrieria també té lloc a la Trekorientació. I també la companyonia d'altres participants. En resum, segur que repetirem.

Sobre Companys

Aquest divendres 15 d'octubre ha fet setanta anys que van assassinar el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. A la tarda he penjat aquest comentari al Facebook: "No sóc fan de Lluís Companys però avui és necessari un record per l'únic president europeu escollit democràticament i assassinat en exercici del seu càrrec". Hi ha hagut alguns comentaris i un cert debat entre un detractor i un defensor, que m'han portat a reflexionar una mica sobre la figura de Companys.

Recordo que el meu avi, que el va veure "en acció", deia que era un cridaner. Curiós adjectiu. Suposo que devia ser pel contrast amb el seu antecessor, Francesc Macià. Realment la trajectòria de Companys és irregular com a màxim dirigent de la Generalitat republicana. Només ser escollit la "lia" força amb la Llei de contractes de conreus i encara en munta una de més grossa l'octubre del 34 i acaba a la presó. En surt el febrer del 1936 i menys de mig any després esclata la Guerra Civil. El seu paper durant l'inici del conflicte és discutible? Segur que sí, però devia ser molt complicat ser president de la Generalitat en la Catalunya revolucionària. Per postres, el 1937 se li instal·la el govern espanyol a Barcelona, amb un personatge com Negrín al capdavant. Bona relació no en van tenir.

La resta de la història és ben coneguda. S'exilia a França i és capturat pels alemanys i lliurat a les autoritats franquistes, que després de torturar-lo, amb una pantomina de judici el condemenen a mort i és afusellat el 15 d'octubre de 1940 a Montjuïc. El règim franquista, és a dir el govern espanyol, assassina un president escollit democràticament. Un cas lamentable que no ha tornat a passar més a Europa. Però ens va tocar als catalans i encara no han anul·lat ni el consell de guerra que el va condemnar. Ens pot agradar a no la trajectòria política de Companys, però la seva figura l'hem de reivindicar i el seu assassinat ha de ser recordat com un dels fets més ominosos de la recent història europea.

Píndoles electorals (V): El Guadiana, els bons i la reducció de l’administració

El president de la Generalitat i candidat del PSC a la reelecció, José Montilla, ha assistit aquest dimarts a la celebració del Dia de la Hispanitat a Madrid i se l’ha pogut veure com un president més de comunitat autònoma veient com desfilaven tropes espanyoles. És una aclucada d’ull més de Montilla als sectors més espanyolistes del nostre país i que no tenen el costum d’anar a votar a les eleccions al Parlament. L’única possibilitat d’evitar una desfeta històrica és mobilitzar aquest vot refractari tradicionalment a aquest tipus de comicis.

Montilla ha estat absent però a dues celebracions de la Hispanitat (2008 i 2009) i en canvi si que hi va ser a la del seu debut com a president català, el 2007. Curiosa aquesta actitud de Montilla ja que en aquest tipus de llocs o s’hi va sempre o no s’hi va mai i jugar al “Guadiana’ és no tenir-ho clar o busca tacticismes polítics valent-se d’un càrrec institucional. Més llenya al foc.

Els darrers dies un altre tema ha acaparat molt atenció de mitjans i tertulians: la imminent emissió per part de la Generalitat de bons per finançar el deute galopant de les finances públiques catalanes. Aquest és el gran resultat del “magnífic” nou sistema de finançament: demanar diners a la soferta ciutadania perquè amb els impostor que ens queden després de passar per Madrid no n’hi ha prou. Cal recórrer a pràctiques dels anys vuitanta, quan la Generalitat començava a caminar. CiU ha carregat durament contra la mesura i és que vol deixar en evidència la mala gestió del tripartit.

I és que un dels grans eixos de la precampanya és la reducció de l’actual administració autonòmica catalana. El govern tripartit ha representat acontentar les aspiracions de tres socis –o més, si tenim en compte el ball de sigles d’alguns dels seus membres- i ha augmentat la presència d’alts càrrecs, amb sous elevats i amb tasques sovint poc clares. Un hipotètic govern de CiU ho té fácil: reduir conselleries i eliminar alts càrrecs. És el seu gran estendard i l’estan fent onejar foro. El contraatac des de l’esquerra, de manual: “El que volen aquesta és reduir les ajudes socials”. En les properes setmanes, uns i altres s’hauran d’explicar una mica més.

L’univers convergent es contrau

El científic britànic Stephen Hawking manté que l’univers es va originar amb un gran big bang, una explosió a partir de les lleis de la física que explica la creació de tot el que coneixem actualment. Hawking també defensa que ara l’univers el que fa és contraures. La política torrenca de les darreres dues dècades també s’explica a través d’un big bang i és el que va patir Convergència i Unió en dues fases (1987 i 2003). I també hi ha alguns indicis que apunten que podríem haver entrat en una fase de contracció convergent.

Convergència i Unió va patir una explosió sideral el 1987 quan es va voler canviar el cap de llista, Celestí Salort, que havia estat alcalde els vuit anys anteriors. La formació nacionalista, amb sis regidors de tretze posibles, tenia moltes oportunitats d’obtenir la majoria absoluta, però l’intent de relleu va frustrar-ho. Salort no va acceptar la retirada i va muntar la seva pròpia llista independent. Mentre CiU va passar de sis a quatre regidors, Salort, al capdavant del Grup d’Independents per Torredembarra (GIT), va guanyar les eleccions amb vuit regidors, una clara majoria absoluta. Després de governar quatre anys, el GIT va tornar a vèncer, però aquest cop sense majoria absoluta i un pacte de la resta de forces polítiques el va deixar a l’oposició durant dotze anys.

El 2003 es va produir un segon big bang convergent amb l’aparició de dues candidatures que van fragmentar el vot d’aquesta formació, que havia tornat a recuperar terrey electoral. Vilatans Units per Torredembarra (VUT) era una escissió típica, liderada per Octavi Solé, regidor de CiU del 1995 i 1999 i relegat a una testimonial novena posició en els comicis anteriors. El 2003 va encapçalar la llista del VUT i Solé va obtenir l’acta de regidor. L’Agrupació Democràtica Municipal de Torredembarra (ADMC), més heterogènia, recollia un vot majoritariament convergent, tot i que també bebia d’altres fonts electorals. El resultat, dos regidors. L’efecte d’aquesta explosió va ser la reducció de sis a tres dels representants de CiU al ple torrenc, tot i l’augment de 13 a 17 dels membres de la corporació. Curiosament, tot aquest escampall de candidatures sorgides de CiU, inclòs el Grup d’Independents liderat per Salort, van pactar per allunyar les esquerres del govern i fer alcalde el convergent Miquel Àngel Lecha, un acord que va durar poc més d’un any.

En les eleccions de 2007 ja hi va haver una primera contracció en l’univers convergent. El líder del VUT, Octavi Solé, va tornar a Convergència i va ocupar el setè lloc de la candidatura nacionalista i la llista independent es va disoldre. El regidor i número dos d’ADMC, Joan Carles Crespo, va anar de número cinc en la llista encapçalada per Daniel Masagué. CiU va poder recuperar un regidor i augmentar fins a quatre. La cap de llista d’ADMC, Dolors Toda va liderar una altra llista independent amb unes sigles diferents, ADT, i va tornar a sumar dos representants al ple.

En els comicis de la primavera vinent es podrien produir nous retorns i fitxatges convergents. El Grup d’Independents porta una trajectòria de sagnia de vots imparable des del 1991 i ja és la força torrenca amb menys vots. L’únic regidor que té actualment, Santiago Ardèvol, i que des del 2003 ha estat ininterrompudament en el govern torrenc --excepte unes setmanes l’estiu de 2008- podria anar a parar a CiU. També es rumorejava fa quatre anys el seu fitxatge pel PSC. I al final va liderar la llista independent. Sempre és difícil preveure els moviments del GIT i encara més de Celestí Salort, però aquesta hipòtesi guanya enters com més s’apropa la cita electoral.

Un altre membre del govern també està a l’agenda de fitxatges convergent. Es tracta de Juan Pérez, regidor de Serveis i número dos de l’Agrupació Democràtica Municipal, una formació que no està clar si es tornarà a presentar amb la mateixa cap de llista i on hi ha discrepàncies internes sobre la continuïtat a l’actual govern i la composició de la propera candidatura. Convergència i Unió està jugant les seves cartes, intentant recuperar aquell terreny electoral que els va situar a tocar de la majoria absoluta en diverses ocasions. Ho vol aconseguir amb la incorporació de regidors que ja tenen una projecció pública i poden aportar nous vots. Els propers mesos seran decisius per determinar el grau de contracció de l’univers convergent. Ja sap que les negociacions de fitxatges són dures i complicades i que a vegades algun serrell mal resolt pot acabar amb una operació fracassada.

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre

Visca la llibertat d’expressió!

Fa un any, el 5 d’octubre de 2009, em vaig sentar al banc dels acusats en un judici. De què se m’acusava? Doncs que el diari del qual jo era director, Més Tarragona, va publicar els anys 2006 i 2007 dues cartes, de dos autores diferents, bastant crítiques amb l’actuació d’un metge de l’Hospital de Santa Tecla. A aquest senyor no li van agradar i va acudir als tribunals per demanar 50.000 euros a un servidor i l’empresa editora perquè considerava que les missives “eren clarament atemptatòries contra el seu dret a l’honor”. Les dos autores estaven ben identificades i fins i tot van acudir al judici com a testimonis. Escrivien unes cartes dures -l’experiència personal que les impulsava a fer-ho, ho era- però sense arribar a la desqualificació i encara menys a la calúmnia. La demanda era un atac amb tota regla a la llibertat d’expressió. Vaig haver d’afrontar doncs un procés que no desitjo a níngú (bé, potser a algú, sí)..

Per a mi, tot havia començat l’estiu de 2008, tot i que el procés ja feia uns quants mesos que durava, però curiosament no n’havia tingut notícia ni n’havia estat notificatn tot i estar-hi encausat. Ja se sap que la justicia es lenta. Molt lenta. Fins llavors no m’havia pogut ni defensar. Em vaig haver d’espabilar, buscar advocat i afrontar un procés que va acabar amb un judici. El març passat la jutgessa va dictar una sentència que m’exculpava a mi i a l’editora del diari de qualsevol responsabilitat. La part demandant va anunciar que apel•laria la sentència però finalment no ho ha fet i la sentència és ferma. Final de trajecte. Un final feliç.

A mi m’agrada positivitzar-ho tot, fins i tot en situacions tan incòmodes com aquesta. I aprendre. Treure’n una lliçó. He descobert un gran advocat -quina defensa que va fer del cas, impecable- i un gran amic, el Pepo. I he redescobert una gran excompanya de feina i amiga, la Carme, que va acudir de testimoni. També he notat el suport de la família, d’altres amics i amigues i companys de professió, com el president del Col•legi de Periodistes de Tarragona, l’Ignasi Soler. I també he acabat de confirmar la poca qualitat humana de certes persones, que no són capaces d’estar a l’alçada en moments com aquests. Cap sorpresa. D’on no n’hi ha no en raja.

Però sobretot em sento vencedor, digne i orgullós d’haver permès la publicació d’unes cartes de dues persones que no coneixia, que havien tingut un problema i el volien explicar. Vaig notar el seu agraïment el dia del judici. Els mitjans de comunicació privats també han de ser, a vegades, un servei públic, un altaveu de la ciutadania que vol denunciar problemes i queixes. D’això també se’n diu llibertat d’expressió. I no fa gaires anys no n’hi havia en aquest país.

Derrota sense pal·liatius de Zapatero

Fa unes setmanes escrivia aquest post en què assenyalava que el nostre no és un país de primàries internes en els partits, sinó que els aparells són els que escullen els candidats i com deia Alfonso Guerra: "El que se mueva no sale en la foto". Hi ha execepcions. El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, s'ha mogut i ha sortit a la foto com a guanyador de les primàries de la candidatira socialista a la presidència de la Comunidad de Madrid. Gómez s'ha enfrontat a la candidata ungida per Zapatero, Trinidad Jiménez, i ha guanyat.

Només els faltava això a Zapatero, Blanco i companyia: una derrota interna. ZP va prendre partit per la ministra de Sanitat i va intentar forçar a Tomás Goméz a retirar-se, sense aconseguir-ho. I s'ha fotut una nata de dimensions espectaculars. No cola que ara ho vulguin maquillar dient que són un partit amb una gran democàcia interna, blablabla... El que havia de fer Zapatero era callar i deixar que els militants votessin amb tranquilitat. Però va prendre partit i ha perdut. L'aparell no és infalible. Un altre tema és si Tomás Goméz està més capacitat o no que Trinidad Jiménez per derrotar la candidata popular, Esperanza Aguirre.

Hi ha qui parla ja de postzapaterisme i surten noms com Javier Solana o Alfredo Pérez Rubalcaba com a aspirants socialistes a la Moncloa davant una hipotètica caiguda de l'actual inquilí de la presidència del Govern. La derrota és dura, sense pal·liatius, però d'aquí a jubilar Zapatero hi ha un abisme. La victòria de Tomás Goméz el deixa tocat, però no enfonsat. Controla el partit i només una rebel·lió interna pot destronar-lo i és discutible que els grans barons socialistes estiguin per aquesta història en aquestes alçades de la pel·lícula. Però tot pot canviar. Els resultats de les eleccions catalanes i les municipals i autonòmiques del maig poden canviar la sitació i dictar sentència sobre el futur polític de Zapatero.

Píndoles electorals (IV): Les enquestes, la vaga i la Tura

La setmana va començar amb enquestes sobre la taula, a càrrec de El País i RAC-1. Els sondejos situen CiU amb el doble d’escons que el PSC, però lluny de la majoria absoluta. Esquerra s’enfonsa, el PP guanya algun diputat mentre Iniciativa en perd, Ciutadans pot arribar als quatre el Laporta i Carretero es poden colar al Parlament. Com diu el tòpic, l’enquesta que val és la del 28 de novembre però està clar que aquests sondejos assenyalen tendències molt marcades i molt hauran de canviar les coses perquè CiU no guanyi les eleccions –i pugui governar- i el tripartit quedi molt lluny de la majoria absoluta.

Ha estat la setmana de la vaga, que al final massa general no ha estat i ha acabat amb una nova batalla campal al centre de Barcelona, capital mundial dels antisistemes, paradís de la impunitat. El número dos d’Interior, Joan Boada, ha tornat a fer de les seves i dimecres a la tarda, enlloc d’estar al peu del canó, a Barcelona, se’n va anar a la manifestació de Girona. Una més d’un membre ecosocialista del govern, que li costa entendre allò que diu que no es pot estar “a missa i repicant”. Aquesta és l'oferta d'Iniciativa per Catalunya: estar i no estar.

I acabem la setmana amb l’anunci del número dos del PSC. Fumata blanca! Finalment serà la consellera de Justicia, Montserrat Tura, el membre del govern català més ben valorat. I amb diferència! Montilla escull a cop d’enquesta? O és un copet a l’espatlla del famós sector catalanista del PSC? O és les dues coses a l’hora? Després del fitxatge del “capità” Corbacho calia un contrapès al capdavant de la candidatura socialista. I Tura és la peça ideal. El mateix dia de l'anunci ja va marcar distàncies amb la línia majoritària del PSC i va reivindicar aquest sector catalanista que cada cop sembla tenir menys pes a Nicaragua. Montilla continua fent equilibris: mobilitzar el vot espanyolista i evitar que es desmobilitzi el catalanista. La resposta: en vuit setmanes.

Butanito no deixa 'títere con cabeza'

Avui m'ho he passat molt bé escoltant en José María García a El Món, a RAC-1. El Butanito farà durant aquesta temporada una col·laboració mensual a Can Basté i, si són com la primera, ens ho passarem bé. A punt de fer 66 anys, aqust home ja està de tornada de tot i ha repartit estopa a tort i a dret. Han rebut Zapatero, Aznar, Florentino Pérez, Mourinho, Cruyff... I ha lloat Pep Guardiola i la seva forma de treballar. García ha donat la seva particular visió de la realitat amb el seu inconfusible estil, amb un Jordi Basté que en alguns moments se'l veia que no arribava. Potser perquè estava davant d'un mite dels seus inicis professionals.

El Butanito és un element destacadíssim de l'imaginari popular de la nostra i de diverses generacions anteriors i posteriors. Qui no l'ha intentat imitar? Jo fins i tot m'havia atrevit amb el seu company inseparable: Domingo (Domènech) Balmaña i el seu "Totalmente de acuerdo José María". Quina gran imitació a Força Barça! En aquella època el Butanito era el dolent i José Ramon de la Morena i companyia, els bons. Doncs igual estàvem equivocats. Ara ja fa més d'una dècada que no escolto El Larguero i intentaré no perdrem la píndola mensual del García. He detectat molta humanitat en el Butanito. I també molta mala llet.

Un regalet:

Píndoles electorals (III): Cara a cara, cinquanta anys després

Em toca tornar a parlat de “políticota” com deia la meva àvia, la Iaia Peia. Així havíem quedat: aquí doncs teniu la dosi setmanal. La immigració no ha acabat d'entrar en campanya, tot i els esforços del Partit Popular. Però encara hi ha temps. El PP està jugant aquesta carta perquè veu una manera de teixir un discurs propi que trenqui la bipolarització Mas-Montilla i d’obtenir, al mateix temps, vots en un terreny actualment abonat perquè aconsegueixi una bona collita el populisme de Plataforma per Catalunya. Hi ha un problema real amb la immigració en barris de diverses ciutats catalanes i els estrategs populars han detectat un bon graner de vots, però els moviments han de ser molt calculats. Veurem quin és el proper.

Un altre tema que torna a treure el cap és la data del Barça-Madrid. El president del club blaugrana, Sandro Rossell, li va comentar a Jósé Montilla que Pep Guardiola prefereix jugar diumenge. Comprensible. Vol que els seus jugadors descansin un dia més. Quina culpa en té el de Santpedor que davant de múltiples opcions que tenia el president de la Generalitat hagi triat el 28-N? Em continuo qüestionant quina influència tindria la coincidencia el mateix dia del clàssic i les eleccions més enllà dels problemes de seguretat i de logística. No serà pitjor un Barça-Madrid la jornada de reflexió amb tots els efectes que pot tenir segons quin resultat en el vot? Com acabaran decindint les televisions, ja en parlarem quan hi hagi fumata blanca catòdica.

El debat cara a cara entre Montilla i Mas torna a planar en les eleccions catalanes. I ara sembla que va de debò. Els dos el volen, cosa que fins ara mai havia passat entre els caps de llista dels principals partits catalans. Qui en pot treure més profit del cara a cara? La teoria diu que qui va per darrera en les enquestes, que en aquest cas és l’actual president. Però tampoc no és cap secret que les capacitats oratòries de l’aspirant són superiors a la de l’actual inquilí de la presidència de la Generalitat i en el cos a cos el líder nacionalista pot acabar d’enfonsar el socialista en la intenció de vot. Una dura i interessant batalla que ben segur ja té els equips de campanya treballant a tot drap.

La resta de partits critiquen el cara a cara. Tenen raó? Sí i no. El nostre no és un sistema ni presdencialista ni bipartidista, però a algú li cap al cap que algú a part de Montilla i Mas pugui ser el proper president de la Generalitat? No hem de veure dels dos qui té un millor projecte per Catalunya? Però tampoc cap dels dos sembla que pugui governar amb majoria absoluta. O sí? Personalment no veig malament un cara a cara a les eleccions catalanes mig segle després del mític debat entre Richard Nixon i John F. Kennedy, que va inaugurar aquest gènere electoral, que va arribar a l'Estat espanyol el 1993 amb el doble enfrontament González-Aznar. I el 2010 sembla que arribarà a Catalunya. Crec, però, que encara que hi hagi el cara a cara no hem de renunciar els debats en què totes les forces polítiques que estan al Parlament de Catalunya hi puguin dir la seva.

Adéu Iaia Peia!

Sabia que se n’aniria més aviat del que em pensava i volia. Però tan de sobte! Sense poder acomiadar-te! Ella era qui durant una colla d’anys em donava pà amb xocolata quan tornava de cole. M’ho menjava mentre mirava Barrio Sésamo o els dibuixos animats que començaven a fer a TV3. Havia passat moltes hores a casa seva bastint estranyes construccions amb fustes de colors o amb una mena de Tente que no era un Tente. Era millor! Algunes nits també m’hi havia quedat a dormir i encara sento les campanes de l’esglesia com si estessin al costat quan em costava dormir. Recordo també la nit de dissabte de Pasqua que va haver d’anar a correcuita a dormir la Núria i jo en aquella habitació on de petites ho feien la meva mare i la meva germana. I és que la Marta, la seva tercera néta, havia decidit néixer abans d’hora.

Quina feinada que li donàvem quan arribava Carnaval! Vinga a fer-nos disfresses. De Dartacan, de barrufet, de follet, de pirata… I quantes vores de pantalons m’ha degut escurçar? Vint? Trenta? Les últimes no fa gaire. Era una gran modista. Era discreta, però quan convenia treia el geni. També era la millor cuinera que he conegut. Fins i tot les amanides o la verdura tenien un gust especial. Diferent. Si parlem de plats més elaborats, el resultat ja era sublim. Encara durant la darrera Quaresma vam poder gaudir del menjar blanc cada un dels divendres. I de la crema catalana que per Sant Josep mai faltava. Només per Sant Josep. Així encara la disfrutaves més.

Es deia Pompeia, un nom singular, que la feia única. Però per nosaltres era la Iaia Peia. Se n’ha anat amb 83 anys, però ha estat molt poc temps vella. Només uns mesos. Diuen que escriure és una bona teràpia en moments complicats i tristos com els que estic vivint les darrers hores. Mentre prems les tecles et van venint records i et cauen les llàgrimes. Ja no la veuré més però encara em queda aquesta planta que fa només unes setmanes ens va regalar i el que sempre romandran seran els records, el gust del pà amb xocolata o del rostit de Nadal. O les fotografies disfressats. O el seu comentari sobre el Barça. Perquè també en sabia una mica de futbol. Els seus crits quan tocaves el que no havies de tocar, la seva rialla. I era la seguidora número u dels meus escrits al Diari de la Torre, encara que parlés de "polticota", que deia ella. Avui la seva germana petita, la tieta Trini, m'explicava que fa un parell de setmanes encara li va fer llegir el meu darrer escrit sobre el concert del David Bisbal a Torredembarra. Adéu Iaia Peia!

Ganes de ràdio

Aquest dimarts 21 de setembre, a les 17:30 hores, tinc previst tornar-me a sentar darrera el micro d'Ona la Torre per iniciar la quarta temporada de Blocs a Ona la Torre. Després de gairebé tres mesos de descans, en tinc ganes. La ràdio és un mitjà de comunicació molt especial, que enganxa. I em fa una mica de teràpia per desconnectar durant mitja hora de a meva actual vida laboral, centrada en la comunicació política, en notes de premsa, planificació de campanya, identitat corporativa... La ràdio és una mena d'amant amb qui em trobo una vegada a la setmana i disfruto de la mitja hora justa que tenim.

En aquesta nova temporada parlarem de blocs, tot i que cada cop semblen haver entrat més en decadència a causa de les xarxes socials. Per això també tractarem el Facebook, el Twitter, els mitjans digitals i altres històries que se'ns ocurreixin Portarem convidats de Torredembarra, del Baix Gaià, del Camp de Tarragona, de l'Ebre i de tot el Principat. I amb la Sònia Ferrer, sempre somrient a l'altra banda de la peixera, intentarem passar-nos-ho bé i que els oients també disfruteu una mica. Tinc ganes de ràdio.

Píndoles electorals (II): Una altra maragallada i la carta independentista

Aquesta segona setmana de precampanya oficial ha tingut, sens dubte, un protagonista principal: Pasqual Maragall. El president de la Generalitat entre els anys 2003 i 2006 ha estat entrevistat per la revista de Convergència i ha apostat per Artur Mas com a proper inquilí de la presidència catalana. Mentre els convergents han tret pit els socialistes han carregat contra aquesta hàbil maniobra dels nacionalistes recordant, fins i tot, la malaltia que pateix Maragall. A mi no m’estranyen tant les delaracions de Maragall. Va ser maltractat pel PSC jubilant-lo abans d’hora i rellevant-lo per José Montilla després de portar per primer cop els socialistes al govern de la Generalitat i deixar-se la pell en un procés estatutari duríssim. Recordem que ja no té ni carnet socialista.

“La decadència és la independència”, ha dit Montilla aquesta setmana en una entrevista. Està clar que els socialistes estan jugant l’única carta que tenen a la mà per canviar la tendència a un esfondrament electoral històric a causa de la fuga de vots en la frontera amb CiU i que és mobilitzar l’electorat del cinturó roig, aquell que les eleccions al Parlament li sonen a marcià. Atien la por a la independència i recuperen un dels grans capitans, Celestino Corbacho, després de la seva estada a Madrid, per anar ben amunt en la llista de Montilla. Obvien que gairebé tothom associa Corbacho a xifres dramàtiques de l’atur i poca gent recorda que va ser gairebé una dècades i mitja alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat catalana, amb una còmoda majoria absoluta.

Als independentistes convençuts com un servidor ens agrada molt que la independència sigui un dels grans eixos de campanya, però reconec que és un sentiment fàcilment instrumentalitzable. Esquerra Republicana es torna a autoproclamar el gran partit independentista, però CiU no hi renuncia, amb Felip Puig com a gran referent sobiranista en aquest difícil equilibri nacional que els porta a defensar que en aquests quatre propers anys no toca cap referèndum sobre la independència–cal seguir rascant vots en electorats poc sobiranistes-. Però és que l’oferta independentista és més variada, amb Laporta, Carretero i tota mena d’altres grups i grupúscols. Ja poden donar gràcia ERC i CiU al cainisme de l’independentisme extraparlamentari, perquè sinó fos així i anessin tots junts, Puigcercós i Mas podrien patir una mica bastant més.

I acabem la setmana amb la immigració treient el cap en la precampanya. Me n’alegro! És un debat inajornable. I difícil. És una tasca complicada trobar l’equilibri entre el discurs bonista i políticament correcte i el populisme xenòfob o directament racista. Un repte pels nostres polítics. Però d’això ja en parlarem la setmana vinent.

'El Mètode Guardiola': el retorn dels valors

Aquest cap de setmana l'he dedicat -entre altres coses plaents- a llegir El mètode Guardiola, un llibre acabat de sortir del forn escrit per Miquel Àngel Violan i que va ser presentat a Barcelona dijous passat. L'autor el conec de fa sis anys, quan va ser professor del seminari Com convertir-se en cap de premsa, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i al qual hi vaig assistir. Quatre anys després em vaig convertir en cap de premsa. Des de llavors he anat assistint a diversos seminaris més relacionats amb diversos vessants de la comunicació, que m'han ajudat en el meu creixement formatiu en aquest apassionant món. En el darrer seminari que vaig anar, ja fa uns quants mesos, en Miquel Àngel ja ens va anunciar que estava treballant en aquest projecte. I l'estava esperant amb ganes.

Per això divendres vaig anar a comprar El mètode Guardiola i durant tres dies l'he devorat. És un llibre de 200 pàgines, molt estructurat, dividit amb capítols molt curts. L'autor retrata a Josep Guardiola com un líder que ha basat el seu èxit amb uns valors sòlids que en els darrers anys havien quedat en desús, desats al fons de l'armari per la majoria de la gent, però que són els de tota la vida: l'esforç, el treball, la humilitat, la feina ben feta... el sentit comú! Així ho diu el subtítol que podeu llegir a la portada: Per què els líders amb sentit comú obtenen resultats descomunals.

En el llibre hi trobareu també vivències de l'autor relacionades amb el circ en què actualment s'ha convertit el món del futbol, l'antítesi de l'ideari Guardiola. Algunes d'aquestes anecdotes i històries no us deixaran indiferents. El llibre sap analitzar des d'un punt de vista més organitzatiu i managerial l'històric Barça de les set copes en dos anys i sobretot el seu artífex, Pep Guardiola, que ha marcat tota una generació i ha tornat a marcar els qui vam ser batejats futbolísticament amb Cruyff a la banqueta blaugrana. Per què no podem aplicar el Mètode Guardiola a les nostres empreses, les nostres administracions, a la nostra vida en general? Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre.

Curiosament, la lectura d'aquest llibre ha coincidit amb la desfeta del Barça al Camp Nou contra l'Hèrcules (0-2), un equip acabat de pujar de Segona Divisió. Ja m'imagino en Pep Guardiola i els seus ajudants analitzant el partit del primer al darrer minut intentant diagnosticar les claus de la derrota. El mètode també ha de funcionar quan tot no ve de cara.

Píndoles electorals (I): La data i la desbarrada

Finalment José Montilla ha desvelat quin dia seran les eleccions al Parlament de Catalunya. El president, un home que quan va a veure un partit de futbol no pot o no sap dissimular el profund avorriment que li provoca aquest espectacle, ha escollit el 28 de novembre, el mateix cap de setmana del Barça-Madrid, per cridar els catalans i les catalanes a les urnes. Al PSC hi ha futboleros que han degut ser consultats a l’hora d’avaluar la infuència que pot tenir ‘el clàssic’ del futbol espanyol en unes eleccions. Queda molt maco afirmar rotundament que els electors són molt responsables i madurs i que el resultat del partit –en cas de jugar-se abans- no influïrà en el vot (o abstenció). A mi em costa calcular l’impacte que podria tenir en certs comportaments electorals un atracament a mà armada al Camp Nou a l’estil de l’arbitratge de Brito Arceo fa una vintena d’anys.

La qüestió és que portem tres dies donant voltes i voltes a la data electoral, inamovible ja, perquè la decisió del president és inapel•lable. Montilla ja triat i s’ha decantat pel mateix cap de setmana d’un Barça-Madrid. Doncs ens hi hem de posar fulles, inclosos els Mossos d’Esquadra, que han de vetllar per la seguretat dels dos esdeveniments, i hem de veure si les totpoderoses empreses televisives accepten que el partit es jugui dissabte per evitar un diumenge caòtic. Només faltava l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa desmelenant-se i donant carnassa a la fiera socialista titllant de franquisme sociològic l’actitut de Montilla. Tan calladet que havia estat fins ara!

Tots els partits coincidien a demanar una campanya neta. Però encara que algú s’esgargamelli a fer-nos-ho creure, la precampanya no s’ha embrutat. Ha estat un comentari desafortunat al d’un eurodiputat que no té ni carnet de CiU al Facebook, amb l’efecte multiplicador que té aquesta xarxa social. El que passa és que la pre campanya té fins ara un baix nivell preocupant. O espabilen els partits i sobretot els seus líders o l’abstenció marcarà un record històric, un panorama ideal perquè certes candidatures amb un nivell de populisme més que destacable pesquin algun diputat.

TV Mítica (XX): Plats bruts

L’arribada de la TDT ha provocat la multiplicació de canals als nostres receptors de televisió. Aquest augment de l’oferta no ha causat una millora dels continguts, però ens permet a través de reposicions diverses tornar a veure sèries que ja fa anys que es van estrenar i que no perden actualitat. Una d’aquestes sèries és Plats bruts. Aquesta producció de Televisió de Catalunya que es estrenar el 1999 i va estar en antena fins el 2002 va aconseguir uns registres d’audiència estratosfèrics en una setantena de capítols repartits en sis temporades. I vuit anys després de l’últim capítol és totalment comprensible que ‘La nostra’ toqués el cel de les audiències televisives amb aquesta sic€tom.

La clan d’aquest èxit de Plats bruts és un bon planter d’actors –Joel Joan, Jordi Sánchez, Monica Glaenzel, Anna Maria Barbany…-, uns guions frescos i enginyosos, artistes convidats i rieres dels tòpics catalans i d’aquell moment històric. Hi ha capítols i momets antològics que han passat a la història. Fa uns dies em divertia com un enano –que diuen a la llengua de Cervantes- amb un episodi en què Catalunya vivia una mena de Guerra dels móns d’Orson Welles però amb una exploció nuclear a la Centra d’Ascó com a fil conductor. Brutal”

Actualment, una dècada després, pots veure la Plats bruts i riure encara més amb les estripades situacions perquè passen els protagonistes al pis que compartien en David i en Lopes, al bar de sota o a Ràdio Bofarull. Ho podeu veure al Canal 300 a les nits.

Parlamentarisme presidencialista

L’actual legislatura està finiquitada i tots els partits estan en precampanya des de fa setmanes i setmanes, però qui ha de convocar eleccions i aclarir-nos quin dia haurem d’anar a votar és el president de la Generalitat de Catalunya. I no ho acaba de fer. La sensació que té una majoria dels catalans i catalanes és que estem davant d’un president que vol allargar el màxim possible el seu mandat, fins a una agonia insostenible. I ho fa aprofitant una escletxa d’un sistema polític teòricament parlamentari que permet que el candidat més votat sigui el cap de l’oposició –totalment legítim-, però que al mateix temps confereix un poder gairebé diví al president a l’hora de marcar quan s’acaba o no una legislatura.

Alguns direu que només ens queixem amb José Montilla d’aquesta circumstància, però cal recordar que quan Pasqual Maragall ens va fer anar a votar el 2003 el dia de Tots Sants i Jordi Pujol va convocar els comicis del 1999 des del cim de l’Aneto ja hi van haver queixes. Però ja sabem com de complicat és canviar el sistema electoral català i ara només faltaria posar-nos a modificar aquest "detallet".

La legislatura està acabada, agonitza, però qui li ha de donar el cop de gràcia no ho fa. Manté una mena de suspens que l’únic que transmet és desesperació per postergar la cita electoral el màxim possible en el temps esperant que la crisi econòmica remeteixi i que els rivals es puguin desgastar. El cop de gràcia a la legislatura hi ha molts números que sigui el compte enrere de la seva presidència.

Aquest poder és excessiu pel cap de llista d’una formació que no disposa ni d’un terç dels escons del Parlament de Catalunya però que pot fer servir la data de la convocatòria electoral amb interessos netament electoralistes i no de país. L’epíleg del tripartit, fórmula política donada per morta per dos dels seus protagonistes des de ja fa mesos, serà agònic i ens farà viure una campanya electoral llarga, massa llarga. Només demanaria que quan comenci la nova legislatura el primer que s’abordi, després de com afrontar la greu crisi econòmica, sigui la nova llei electoral catalana i que es faci amb verdadera voluntat de consens.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Després del Bisbal

David Bisbal va actuar a Torredembarra el passat 14 d’agost. Va venir molta gent i el nom del nostre municipi ha sortit en algunes pàgines de diari i ha acaparat alguns minuts de televisió. I? El macroconcert de l’artista andalús poca cosa ha deixat a Torredembarra més enllà d’una factura de 30.000 euros i el record a uns quants milers de persones que l’estiu de 2010 van venir a un concert del David Bisbal a Torredembarra, com hauria pogut ser Salou, Calafell o Cambrils. Si a mi m’agradés aquest cantant preferiria haver anat a un altra localitat propera, pagant igualment l’entrada però sabent que no li ha costat ni un duro a les arques municipals on pago els meus impostos.

Ha deixat beneficis al municipi aquest concert d’elevada factura en un moment que més valdria estalviar o invertir millor els diners públics? Ben pocs. El públic que va a veure David Bisbal no es caracteriza per un alt poder adquisitiu i els establiments de restauració del nostre municipi poc van notar la presència d’alguns milers d’espectadors que venien sopats de casa o amb l’entrepà sota el braç. A més, el concert va generar anticossos i vam poder veure una festa alternativa a l’actuació del triunfito la nit del dissabte 14 d’agost. El que aquest concert ens hauria de servir és per a reflexionar sobre el model de ciutat que tenim i el que volem. Un primer detall: on es va allotjar David Bisbal quan va venir a cantar a Torredembarra? Doncs al municipi del costat! I és que a Torredembarra no tenim una mínima infraestrutura hotelera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

L’equip de govern del nostre ajuntament ha volgut donar un cop d’efecte l’any preelectoral amb un concert de primer nivell, tan de projecció internacional de l’artista com de cost de l’actuació. Ha estat un bolet enmig d’un panorama encara força trist, amb una regidoria de Cultura que li costa apostar per esdeveniments que tinguin continuïtat. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manca de planificació és la suspensió del Festival de curtmetratges REC d’Estiu fa uns quants ants. Era una proposta original i atrevida, que tenia èxit i atreia un públic heterogeni, d’edat diversa. I no crec que li sortís massa car a l’Ajuntament. Amb uns quants diners més i una mica de valentia i imaginació –i sobretot continuïtat- s’hauria pogut convertir en un referent en l’estiu de la Costa Daurada. Però de cop i volta va desaparèixer del panorama amb poques explicacions als qui hi acostumàvem a anar i res més se n’ha sabut.

A Torredembarra s’inicien certamens, cicles i projectes amb moltes ganes i acaben sent Guadianes que apareixen i desapareixen, com el Cartell de Premis de Torredembarra, o directament s’eliminen perquè al regidor de torn no li fa gràcia o es diu que no hi ha diners. Ara tenim unes quantes iniciatives relativament recents, com la Batalla de Torredembarra, el Mercat del Mar, el Cicle de Concerts de la Roca Foradada. Tindran continuïtat? Espero que sí, però em costaria jugar-m’hi un pèsol.

Torredembarra ha viscut una dècada molt tumutuosa políticament i ho estem pagant car. Hem perdut esglaons davant d’altres muncipis del nostre estil i costarà molt recuperar-los. Cal un full de ruta clar i el primer que cal és disposar d’infraestructures. No pot ser que tinguem a mig acabar el Teatre-auditori i la sala polivalent –l’antic Teatret de la Caixa Tarragona- i ens gastem una eurada en un macroconcert que no entra ni en el programa de Festa Major. L’administració pública ha se garantir espais adequats per a la cultura i després impulsar iniciatives culturals, però sobretotot donant suport i protagonisme a la societat civil, sense el dirigisme i l’amiguisme en què sovint cauen els governants. I els nostres governats encara haurien de fugir més de l’efectisme de bolets que són molt cars i deixen uns rèdits més que discutibles.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Un primer i un segon llibre

Les vacances d'estiu són un bon moment per llegir. Són aquells dies ideals per accelerar la lectura de llibres que el dia a dia de la feina no et deixa avançar tan com t'agradaria. Aquest primer tram de vacances he disfrutat molt amb la lectura de dues novel·les que tenen en comú que són obres d'escriptors amb una trajectòria curta en la narrativa però que apunten a un gran futur. El somni de Farringdon Road és la primera novel·la d'Antoni Vives, un polític barceloní, regidor de CiU al consistori de la capital catalana, que fins ara havia cultivat l'assaig i que s'ha llençat a la ficció per la porta gran. Ho ha fet amb una història ambientada en la Guerra Civil que desmunta certes idealitzacions tronades del conflicte i aporta reflexions molt edificants d'aquell moment histori excepcional. La trama argumental està molt ben teixida i la història d'amor és d'aquelles de tota la vida, de les que colpeixen.

Colpeix també la segona novel·la de l'Anselm Aguadé, que amb l'Antoni Vives comparteix el fet de ser també regidor, però en aquest cas en l'Ajuntament de Vilabella (Alt Camp) i per Esquerra Republicana. Ens va sorpendre fa un parell d'anys amb Rabassa Morta i ara canvia les vinyes del segle XIX per l'època de la immigració andalusa a Catalunya, amb una història molt més intimista, Soledat,amb un to biogràfic molt especial. I és que una mare és una mare. Una canvi de registre agradabilissim per un autor a tenir en compte. Recordo aquell professor de FP que em donava classes d'informatica quan jo feia setè i vuitè d'EGB i ara disfruto llegint les seves novel·les. És una sensació estranya i gratificant.

Terror a les primàries

No som un país de primàries. No entren en la nostra cultura política, basada en una sòlida partitocràcia i l'aparellisme més rígid. I encara més després del fiasco que va tenir el PSOE a finals dels noaranta amb l'enfrontament Almunia-Borrell per la nominació a la presidècia del Govern espanyol. El que hem viscut les darreres setmanes en la candidatura socialista a la presidència de la Comunitat de Madrid és l'exemple més clar de la manca de democràcia en els partits espanyols i catalans i una estructura piramidal que fa més vàlida que mai aquella frase d'Alfonso Guerra de "El que se mueva no sale en la foto".

El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, ha reflotat un partit enfonsat després de moltes desfetes electorals consecutives i ha situat la seva formació amb possibilitats de guanyar els comicis autonòmics de 2011. Gómez, que va ser un dels acaldes més votats de l'Estat espanyol, va fer pública la seva intenció de ser cap de llista, amb el suport de l'executiva madrilenya, però Zapatero tenia una altra candidata, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. El president espanyol i màxim dirigent del PSOE ha fet tot el possible perquè Gómez renunciés i deixés el camí lliure a Jiménez.

Però Gómez no s'ha doblegat i ha mantingut la seva candidaura. Unes eleccions primàries decidiran el candidat socialista a Comunitat de Madrid. Sembla un drama per a la direcció del PSOE que els militants i militantas socialistes puguin triar el seu candidat/a enlloc que sigui la direcció qui amb el dit dicti sentència. Aquesta és la democràcia interna dels partits i un exemple claríssim que si Barack Obama fos espanyol o català seria un gran advocat o hauria d'haver enfocat molt diferent la seva carrera política.

Internet: quotidianitat i evolució

Les darreres setmanes heu notat que ha baixat força el ritme de publicació en el blog. S'han ajuntat diverses circumstàncies, com l'excés de feina, no poder tenir accés a internet des de casa durant força dies i una certa manca de motivació. En aquests moments ja estic de vacances i a més torno a disposar de la xarxa a la llar. Quan no pots accedir a internet amb normalitat te n'adonés de com de quotidiana s'a tornat la xarxa per una part creixent de la societat i en la qual m'hi incloc. Cosultar el correu electrònic, mirar el facebook, llegir diaris digitals o consultar blogs amics s'han convertit en activitats tan quotidianes com dutxatr-se o rentar-se les dents.

Des que el 1995 va entrar internet a la meva vida consultant la nota de tall de la carrera de Periodisme al moment actual, passant per la primera tarifa plana a internet el 2002, la meva relació amb la xarxa ha anat evolucionant. La creació de Salvatblog el març de 2006 va ser un salt important i l'entrada al món del Facebook la primavera de 2008 un altre punt d'inflexió. Poder consultar els correus electrònics de la feina amb un telefon mòvil des de (gairebé) qualsevol lloc, també ha estat un altre pas importantíssim. Internet anirà evolucionant i ens oferirà eines actualment inimaginables. Espero que Salvatblog, amb algun rentat de cara que altre, continuï amb vosaltres.