Parlamentarisme presidencialista

L’actual legislatura està finiquitada i tots els partits estan en precampanya des de fa setmanes i setmanes, però qui ha de convocar eleccions i aclarir-nos quin dia haurem d’anar a votar és el president de la Generalitat de Catalunya. I no ho acaba de fer. La sensació que té una majoria dels catalans i catalanes és que estem davant d’un president que vol allargar el màxim possible el seu mandat, fins a una agonia insostenible. I ho fa aprofitant una escletxa d’un sistema polític teòricament parlamentari que permet que el candidat més votat sigui el cap de l’oposició –totalment legítim-, però que al mateix temps confereix un poder gairebé diví al president a l’hora de marcar quan s’acaba o no una legislatura.

Alguns direu que només ens queixem amb José Montilla d’aquesta circumstància, però cal recordar que quan Pasqual Maragall ens va fer anar a votar el 2003 el dia de Tots Sants i Jordi Pujol va convocar els comicis del 1999 des del cim de l’Aneto ja hi van haver queixes. Però ja sabem com de complicat és canviar el sistema electoral català i ara només faltaria posar-nos a modificar aquest "detallet".

La legislatura està acabada, agonitza, però qui li ha de donar el cop de gràcia no ho fa. Manté una mena de suspens que l’únic que transmet és desesperació per postergar la cita electoral el màxim possible en el temps esperant que la crisi econòmica remeteixi i que els rivals es puguin desgastar. El cop de gràcia a la legislatura hi ha molts números que sigui el compte enrere de la seva presidència.

Aquest poder és excessiu pel cap de llista d’una formació que no disposa ni d’un terç dels escons del Parlament de Catalunya però que pot fer servir la data de la convocatòria electoral amb interessos netament electoralistes i no de país. L’epíleg del tripartit, fórmula política donada per morta per dos dels seus protagonistes des de ja fa mesos, serà agònic i ens farà viure una campanya electoral llarga, massa llarga. Només demanaria que quan comenci la nova legislatura el primer que s’abordi, després de com afrontar la greu crisi econòmica, sigui la nova llei electoral catalana i que es faci amb verdadera voluntat de consens.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Després del Bisbal

David Bisbal va actuar a Torredembarra el passat 14 d’agost. Va venir molta gent i el nom del nostre municipi ha sortit en algunes pàgines de diari i ha acaparat alguns minuts de televisió. I? El macroconcert de l’artista andalús poca cosa ha deixat a Torredembarra més enllà d’una factura de 30.000 euros i el record a uns quants milers de persones que l’estiu de 2010 van venir a un concert del David Bisbal a Torredembarra, com hauria pogut ser Salou, Calafell o Cambrils. Si a mi m’agradés aquest cantant preferiria haver anat a un altra localitat propera, pagant igualment l’entrada però sabent que no li ha costat ni un duro a les arques municipals on pago els meus impostos.

Ha deixat beneficis al municipi aquest concert d’elevada factura en un moment que més valdria estalviar o invertir millor els diners públics? Ben pocs. El públic que va a veure David Bisbal no es caracteriza per un alt poder adquisitiu i els establiments de restauració del nostre municipi poc van notar la presència d’alguns milers d’espectadors que venien sopats de casa o amb l’entrepà sota el braç. A més, el concert va generar anticossos i vam poder veure una festa alternativa a l’actuació del triunfito la nit del dissabte 14 d’agost. El que aquest concert ens hauria de servir és per a reflexionar sobre el model de ciutat que tenim i el que volem. Un primer detall: on es va allotjar David Bisbal quan va venir a cantar a Torredembarra? Doncs al municipi del costat! I és que a Torredembarra no tenim una mínima infraestrutura hotelera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

L’equip de govern del nostre ajuntament ha volgut donar un cop d’efecte l’any preelectoral amb un concert de primer nivell, tan de projecció internacional de l’artista com de cost de l’actuació. Ha estat un bolet enmig d’un panorama encara força trist, amb una regidoria de Cultura que li costa apostar per esdeveniments que tinguin continuïtat. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manca de planificació és la suspensió del Festival de curtmetratges REC d’Estiu fa uns quants ants. Era una proposta original i atrevida, que tenia èxit i atreia un públic heterogeni, d’edat diversa. I no crec que li sortís massa car a l’Ajuntament. Amb uns quants diners més i una mica de valentia i imaginació –i sobretot continuïtat- s’hauria pogut convertir en un referent en l’estiu de la Costa Daurada. Però de cop i volta va desaparèixer del panorama amb poques explicacions als qui hi acostumàvem a anar i res més se n’ha sabut.

A Torredembarra s’inicien certamens, cicles i projectes amb moltes ganes i acaben sent Guadianes que apareixen i desapareixen, com el Cartell de Premis de Torredembarra, o directament s’eliminen perquè al regidor de torn no li fa gràcia o es diu que no hi ha diners. Ara tenim unes quantes iniciatives relativament recents, com la Batalla de Torredembarra, el Mercat del Mar, el Cicle de Concerts de la Roca Foradada. Tindran continuïtat? Espero que sí, però em costaria jugar-m’hi un pèsol.

Torredembarra ha viscut una dècada molt tumutuosa políticament i ho estem pagant car. Hem perdut esglaons davant d’altres muncipis del nostre estil i costarà molt recuperar-los. Cal un full de ruta clar i el primer que cal és disposar d’infraestructures. No pot ser que tinguem a mig acabar el Teatre-auditori i la sala polivalent –l’antic Teatret de la Caixa Tarragona- i ens gastem una eurada en un macroconcert que no entra ni en el programa de Festa Major. L’administració pública ha se garantir espais adequats per a la cultura i després impulsar iniciatives culturals, però sobretotot donant suport i protagonisme a la societat civil, sense el dirigisme i l’amiguisme en què sovint cauen els governants. I els nostres governats encara haurien de fugir més de l’efectisme de bolets que són molt cars i deixen uns rèdits més que discutibles.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Un primer i un segon llibre

Les vacances d'estiu són un bon moment per llegir. Són aquells dies ideals per accelerar la lectura de llibres que el dia a dia de la feina no et deixa avançar tan com t'agradaria. Aquest primer tram de vacances he disfrutat molt amb la lectura de dues novel·les que tenen en comú que són obres d'escriptors amb una trajectòria curta en la narrativa però que apunten a un gran futur. El somni de Farringdon Road és la primera novel·la d'Antoni Vives, un polític barceloní, regidor de CiU al consistori de la capital catalana, que fins ara havia cultivat l'assaig i que s'ha llençat a la ficció per la porta gran. Ho ha fet amb una història ambientada en la Guerra Civil que desmunta certes idealitzacions tronades del conflicte i aporta reflexions molt edificants d'aquell moment histori excepcional. La trama argumental està molt ben teixida i la història d'amor és d'aquelles de tota la vida, de les que colpeixen.

Colpeix també la segona novel·la de l'Anselm Aguadé, que amb l'Antoni Vives comparteix el fet de ser també regidor, però en aquest cas en l'Ajuntament de Vilabella (Alt Camp) i per Esquerra Republicana. Ens va sorpendre fa un parell d'anys amb Rabassa Morta i ara canvia les vinyes del segle XIX per l'època de la immigració andalusa a Catalunya, amb una història molt més intimista, Soledat,amb un to biogràfic molt especial. I és que una mare és una mare. Una canvi de registre agradabilissim per un autor a tenir en compte. Recordo aquell professor de FP que em donava classes d'informatica quan jo feia setè i vuitè d'EGB i ara disfruto llegint les seves novel·les. És una sensació estranya i gratificant.

Terror a les primàries

No som un país de primàries. No entren en la nostra cultura política, basada en una sòlida partitocràcia i l'aparellisme més rígid. I encara més després del fiasco que va tenir el PSOE a finals dels noaranta amb l'enfrontament Almunia-Borrell per la nominació a la presidècia del Govern espanyol. El que hem viscut les darreres setmanes en la candidatura socialista a la presidència de la Comunitat de Madrid és l'exemple més clar de la manca de democràcia en els partits espanyols i catalans i una estructura piramidal que fa més vàlida que mai aquella frase d'Alfonso Guerra de "El que se mueva no sale en la foto".

El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, ha reflotat un partit enfonsat després de moltes desfetes electorals consecutives i ha situat la seva formació amb possibilitats de guanyar els comicis autonòmics de 2011. Gómez, que va ser un dels acaldes més votats de l'Estat espanyol, va fer pública la seva intenció de ser cap de llista, amb el suport de l'executiva madrilenya, però Zapatero tenia una altra candidata, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. El president espanyol i màxim dirigent del PSOE ha fet tot el possible perquè Gómez renunciés i deixés el camí lliure a Jiménez.

Però Gómez no s'ha doblegat i ha mantingut la seva candidaura. Unes eleccions primàries decidiran el candidat socialista a Comunitat de Madrid. Sembla un drama per a la direcció del PSOE que els militants i militantas socialistes puguin triar el seu candidat/a enlloc que sigui la direcció qui amb el dit dicti sentència. Aquesta és la democràcia interna dels partits i un exemple claríssim que si Barack Obama fos espanyol o català seria un gran advocat o hauria d'haver enfocat molt diferent la seva carrera política.

Internet: quotidianitat i evolució

Les darreres setmanes heu notat que ha baixat força el ritme de publicació en el blog. S'han ajuntat diverses circumstàncies, com l'excés de feina, no poder tenir accés a internet des de casa durant força dies i una certa manca de motivació. En aquests moments ja estic de vacances i a més torno a disposar de la xarxa a la llar. Quan no pots accedir a internet amb normalitat te n'adonés de com de quotidiana s'a tornat la xarxa per una part creixent de la societat i en la qual m'hi incloc. Cosultar el correu electrònic, mirar el facebook, llegir diaris digitals o consultar blogs amics s'han convertit en activitats tan quotidianes com dutxatr-se o rentar-se les dents.

Des que el 1995 va entrar internet a la meva vida consultant la nota de tall de la carrera de Periodisme al moment actual, passant per la primera tarifa plana a internet el 2002, la meva relació amb la xarxa ha anat evolucionant. La creació de Salvatblog el març de 2006 va ser un salt important i l'entrada al món del Facebook la primavera de 2008 un altre punt d'inflexió. Poder consultar els correus electrònics de la feina amb un telefon mòvil des de (gairebé) qualsevol lloc, també ha estat un altre pas importantíssim. Internet anirà evolucionant i ens oferirà eines actualment inimaginables. Espero que Salvatblog, amb algun rentat de cara que altre, continuï amb vosaltres.

S’ha acabat el mandat?

Deia un president la Generalitat que en política es pot fer de tot menys el ridícul. En la política torrenca hem vist de tot la darrera dècada, però l’actual mandat està superant totes les espectatives -negatives, és clar- i la sensació que els nostres polítics estan fent el ridícul es cada cop més estesa, sobretot fora del nostre municipi, on els que segueixen la política esperen ja el pròxim “número” del ple torrenc, tot i que el llistó del ple extraordinari del passat 14 de juliol està molt amunt. Però per als nostres Sergeis Bubka de la política res és impossible.

És més que discutible des de molts punts de vista, però es pot convocar un ple extraordinari per aprovar a mitjan mes de juliol els pressupostos municipals del 2010. També es pot convocar aquest ple aprofitant que una regidoira de l’oposició està de vacances i no pot assistir. Èticament ja seria més discutible i més tenint en compte que el govern està en minoria i aquesta abscència esdevé decisiva per tirar endavant els comptes municipals.

Però el més al•lucinant ve quan s’ha de votar l’urgència del ple i cal una majoria absoluta de la qual el govern, amb només vuit vots de disset, teòricament no disposa. Una novena mà s’alça i permet aprovar l’urgència del ple. Concretament era la del regidor de l’Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, que minuts abans havia anunciat que s’abstindria en aquesta votació. Ràpidament avisa de l’error però l’alcalde fa valer allò de “Santa Rita Rita Rita…” i no accepta la repetició de la votació. Protestes de l’oposició, laments, greus acusacions contra l’alcalde… però els pressupostos tiren endavant. Tot molt estrany, fregant la irrealitat i un terreny adobat per les teories de la conspiració. Per cert, cada cop més esteses.

El panorama després de la batalla pressupostaria és que poca cosa podrà fer fins el final de mandat aquest governb. Deu mesos que tot indica que seran perduts per Torredembarra i que justifiquen un canvi en la llei electoral que permetés avançar les eleccions locals en situacions com les que actument viu el nostre ajuntament.
Les ferides entre govern i oposició són més profundes i vives que mai. El govern està en minoria i li costarà moltíssim trobar aliats després d’aquesta manera tan “sui generis” d’aprovar els pressupostos. L’oposició ja fa mesos que ha descartat una moció de censura que tindria ben poca lògica a tants pocs mesos de les eleccions i fins i tot es podria convertir en contraproduent per als ses interessos.

Tot sembla assenyalar que aquests han estat els darrers pressupostos del mandat i que durant el 2011 es prorrogaran els actuals. Per cert, força discutibles fins i tot pels menys iniciats en gestó pública. La forma amb què s’han aprovat ha desviat l’atenció del fons d’aquests pressupostos que, per exemple, fixen en més d’un 10% l’augment de la partida de personal –no havíem quedat que estàvem en una època d’austeritat en què calia apretar-se el cinturó?- o una previsió d’ingrés per l’impost de construcció de 600.000 euros quan en el primer mig any només se n’han recaptat 60.000. O la contractació d’un crèdit de quatre milions d’euros que s’acumula al deute actual i hipotecarà els futurs governs. Vivim un final de mandat trist. O potser ja s’ha acabat i estem en una agònica pròrroga en què cap dels equips volen marcar gols, reforcen les posicions defensives i esperen que la tanda de penals dicti sentència.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

TV Mítica (XIX): El capità Harlock

Dels inicis de TV3 una de les sèries que recordo amb més "carinyo" és El capità Harlock. Aquesta sèrie de dibuixos animats japonesa es va emetre a la televisió catalana a finals de la dècada dels vuitanta als vespres i va ser seguida per molts infants i joves de l'època. L'estètica de la sèrie era la clàsica del manga japonès amb una atmosfera especial que va captar l'interès de molts seguidors i que ens va deixar un molt bon record que persisteix gairebé un quart de segle després.

El capità Harlock, un pirata del segle XXX, viatjava per l'univers amb la seva nau Arcàdia acompanyat d'una tripulació fidel que es rebelava contra l'apatia regnant en la humanitat. Les dolentes eren les amazones, unes estraterrestres que tenen com a objectiu envair la Terra. L'argument està servit i durant una quarantena de capítols es desenvolupen les aventures de Harlock i els seus lluitant contra les amazones per salar el nostre planeta enmig d'una atmosfera futurista i sovint onírica.

L'hora dels valents

En la política dels darrers anys, sobretot en la catalana, estem massa acostumats a veure polítics i polítiques que es mouen en la cotilla de l'electoralisme, efectuant porucs moviments tàctics amarats d’un curterminisme exasperant. El que vam viure dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona pot trencar aquests tristos esquemes. Va ser una manifestació que va començar com una protesta contra la salvatge mutul·lació estatutària efectuada per un més que deslegitimat i al mateix temps provocador Tribunal Constitucional i que va evolucionar cap a un crit majoritari a favor de la independència de Catalunya. Però al mateix temps surava en l'ambient una protesta implícita i explícita –en forma de pancartes- contra la classe política catalana.

La manifestació del 10 de juliol ha estat històrica per molt que una minoria de partits polítics catalans i la majoria de la classe política espanyola s'esforci a negar la realitat. L'independentisme ha sortit definitivament de l’armari que havia començat a obrir amb les consultes populars dels darrers mesos i ha demostrat que té una base social que pot ser determinant en les properes eleccions al Parlament. Els independentistes estan repartits en diversos partits parlamentaris i extraparlamentaris i fins i tot en trobarem que no van a votar, però tenen aquest punt de trobada que és el convenciment de la necessitat d'un estat propi per a Catalunya.

El problema que poden tenir els partits polítics catalans i els seus líders en aquest nou escenari és aquest excessiu tacticisme i la manca d’una estratègia a mig i llarg termini. Ens podem trobar en uns dies empantanats en negociacions per declaracions d'unitat, picabaralles per un adjectiu i una coma o per voler sortir a la foto al costat d’un o altre. En aquest escenari decepcionant per la majoria d’assistents a la manifestació –físicament i en esperit- és on certs líders amb grans dosis de populisme, però al mateix temps de valentia, poden trobar el terreny adobat per aconseguir protagonisme i escons.

Els partits tradicionals hauran de reaccionar i els seus líders hauran de demostrar que són vàlids per actuar en un ecosistema polític català que ha tingut un punt d’inflexió en data de 10 de juliol de 2010. Si no poden cobrar protagonisme noves formacions i noves figures emergents. Calen lideratges forts en aquesta nova fase de la història del nostre país, que ha vist com l’encaix en un Estat espanyol que ha enterrat el federalisme i aposta per l’unitarisme és impossible. Tots els somnis són ara possibles i més amb la miopia aguda que s’ha instal·lat a la Meseta, però calen líders preparats per grans reptes, que no els faci por apostar fort. En definitiva, citar-se cara a cara amb la història. És l'hora dels valents!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Gregarisme més que espanyolisme

Un ritual in crescendo es repeteix cada dia que juga la selecció espanyola de futbol un partit del Mundial. Bars i cases particulars omplint-se d'aficionats a La Roja que celebren els gols amb una passió desfermada i una part d'aquests surten a celebrar les victòries amb crits, cops de clàxon i petards. Els qui no sentim la selecció espanyola com a pròpia i fins i tot desitgem que guanyin els seus adversaris ens pot preocupar aquesta explosió d'espanyolisme, que ja vam viure durant l'Eurocopa del 2008, i més en un moment tan transcendent per la nostra nació com el que estem vivint.

Doncs no ens hauria de preocupar tant. La passió per la selecció estatal de futbol no és símptoma d'un sentiment creixent d'espanyolisme a Catalunya. Evidentment que hi ha una minoria dels seguidors deLa Roja que es senten molt espanyols i amb el futbol aprofiten per treure pit identitari, però la inmensa majoria es mou per un sentiment gregari. És exactament que el que ha passat amb el Barça aquesta darrers dos anys o amb el Real Madrid quan guanyava Lligues de campions. O el que succeeix amb la febre sobtada per la Fòrmula 1 d'uns anys ençà o per l'NBA des que Gasol ha fet les Amèriques.

L'ésser humà necessita sentir que forma part d'un grup i gaudir de la seva protecció. Però és que encara hi ha una cosa molt més important: a la gent li agrada guanyar i xulejar d'aqueses victòries. I amb la seleccó espanyola ho pot fer. I oblidar-se de la crisi per uns dies o setmanes. I costa aguantar aquesta onada i mantenir segons quines posicions. I més amb la feina impracable que estan fent la inmensa majoria dels mitjans de comunicació. Jo ho tinc clar. Diumenge vull que Holanda guanyi perquè és una selecció que cau bé i crec que el futbol li deu un títol mundial després de les derrotes a les finals del 74 i el 78 i grans generacions de futbolistes els vuitanta i els noaranta que a mi em van fer disfrutar: Van Basten, Gullit, Rijkaard, Bergkamp...

Però també em vull estalviar una nova exhibició d'espanyolisme. Encara que sigui majoritariament impostat. I també perquè la selecció espanyola actual és el Barça, per jugadors i per sistema, amb alguns retocs a la porteria i en certes posicions. És el gran engany del futbol de seleccions, que no és futbol sinó nacionalisme. Recordeu que ha passat amb les desfetes de França i Itàlia? Crisis a nivell estatal. Doncs ara sembla que la presidència espanyola de l'Unió Europea l'ha de salvar un títol fubolístic mundial. Com està el país!!!

Els meus mundials: Estats Units 1994

Estats Units 94 va ser un dels mundials de futbol que vaig viure més intensament però cal reconèixer que poc futbol es va veure i una demostra clarament la final: 0-0 i guanya Brasil a Itàlia a la tanda de penals. La calor, uns estadis fantàstics i els horaris de tarda, vespre i matinada van marcat un mundial viscut a casa i sobretot a bars, a La Charca i al de l'amic Joaquim, fent tertúlia futolística amb els amics.

En la primera fase, la darrera amb 24 equips, ja es van veure alguns exemples de racaneria futbolística. El grup E va ser l'exemple més paradigmàtic. Era i va ser el grup de la mort, amb quatre equips que van acabar empatats a quatre punts. Itàlia va passar segona de grup, per darrera de Mèxic. Hi van haver grans decepcions, com la Colòmbia d'Higuita i Valderrama, o Camerún, que el 1990 havia sorprès arribant a quarts de final. Però aquest cop van caure a les primeres de canvi. Argentina si que va passar, com a tercera de grup i quedant-se pel camí Maradona, pillat en un control antidopatge.

Però en aquesta primera fase hi van haver grans sensacions, com Nigèria o la Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov, que van compartir grup. Els búlgars van acabar segons -derrotant Argentina-, van eliminar Mèxic a vuitens Alemanya -quasi res- a quarts. Es van estvellar a semis contra Itàlia, que "a lo tonto a lo tonto" va arribar a la final. Stoitxkov va compartir el pitxitxi amb el rus Oleg Salenko. La diferència és que Salenko va jugar tres partits i Bulgària, set, inclòs un partit pel tercer i quart lloc on el gran objectiu era que el davanter del Barça marqués un gol. I no hi va haver manera. Suècia va guanyar 4-0 i va finalitzar tercera, de la mà de Brolin, Dahlin i Larsson. De Bulgària ens va quedar aquella imatge dels juugadors al voltant de la piscina amb cubates i cigarrets a les mans i envoltats de dones. Eren les seves? No tinc dades, però els va anar bé.

Tornem a terreny futbolístic. Espanya, integrada per una majoria de jugadors del Barça i liderats per l'atlético Caminero, va tornar a fer gran la llegenda negra dels quarts de final. En la primera fase van debutar empatatant amb Corea del Sur i van seguir sumant un altre punt amb Alemània. La victòria contra la sorprenent Bolívia d'Azkargorta els va classifcar per vuitens, on van derrotar la Suïssa de Chapuisat i Sutter. A quarts de final, amb mitja selecció espanyola decorada amb perilles, Itàlia els va eliminar a la pròrroga i ens va quedar una altra imatge, la de Luis Enrique amb amb el nas trencat i sangrant com un toro de lídia per un brutar cop de colze de Mauro Tassotti.

La final va ser un espectacle bastant lamentable. Itàlia havia arribar a empentes i rodolons al partit decisiu, al pur estil azzurro, liderats per Roberto Baggio. Brasil gaudia d'una de les millors generacions de la història, amb Bebeto, Branco, Mauro Silva, Zinho, Dunga... i l'inoblidable Romario. La tanda de penals va decidir el quart títol mundial de Brasil. La darrera imatge del mundial va ser Roberto Baggio enviant el darrer llançament de penal als núvols.

Primers apunts sobre l’escapçada estatutària

Més d’un dia després que es donés a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya continuo intentant rebre com més imputs millor –de l’interior del pais i des de fora- per poder avaluar la situació i intuir cap a on poden evolucionar els esdeveniments. Fins ara tot el que ha passat ha estat molt previsible. Les forces catalanes han reaccionat seguint el manual i des de Madrid els posicionaments també han estat altament previsibles. El que m’ha sorprès una mica és la celeritat a convocar una manifestació unitària, que serà el 10 de juliol. Perà amb les manifestacions sempre he estat molt escèptic i l’exemple més clar és la del ‘Dret a decidir’ fa dos anys i mig.

El que està clar són els fets: un tribunal deslegitimat i desacreditat ha retallat un Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Els dos partits majoritaris espanyols han donat com a bona la sentència –amb altes dosis de partidisme- i ara ens toca als catalans i catalanes moure peça. Amb aquesta sentència s’ha trencat el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya i ens hem de replantejar el futur del nostre país perquè a l’Estat espanyol no hi cabem. Davant el fracàs de l’encaix autonòmic el nou horitzó ha de ser la creació d’un estat propi. Ens cal, però, valentia i, sobretot lideratge. El que està clar és que aquesta sentència ha generat unas quants milers d’independentistes més.

Els meus Mundials: Itàlia 90

Itàlia 90 va ser d'aquells mundials que vaig viure amb molta intensitat. El vaig preparar amb el meu ordinador Spectrum 128k i el joc oficial del campionat, enlloc de l'àlbum de cromos del 86. Recordo unes tandes de penals molt emocionants i les moltes vegades que es penjava el joc. Entranyable. La jornada inagural me la vaig empassar sencera des del sofà de as. El Camerún de Roger Milla es va carregar la vigent campiona, Argentina, i Romania, liderada per Gica Hagi 'El Maradona dels Càrpats', va sorpendre la Unió Soviètica subcampiona d'Europa. Un magnífic inici per a un mundial força intermitent futbolísticament.

Va ser una primera volta amb algunes sorpresetes més i alguna decepció, com l'Holanda de Van Basten, Gullit i Rijkaard, brillant guanyadora de l'Eurocopa 1988 i que va acabar tercera de grup estavellant-se contra l'Alemanya Federal a vuitens. Argentina va passar plorant, tercera de grup, però va passar. Espanya va finalitzar líder de grup, després d'un empat sense gols inicial contra Uruguai i victòries contra Corea del Sur i Bèlgica. Però a Itàlia, el combinat de Luis Suárez no va arribar ni als temuts quarts, ja que la Iugoslàvia liderada Stojkovic els va eliminar (2-1).

La ranquejant argentina es va plantar a la final eliminant Brasil -vuitens-, Iugoslàvia -quarts- i Itàlia -semis-. Casi res! Un partit bastant mític va ser el que a quarts va enfrontar Anglaterra i Camerún. La selecció africana estava sorprenent en aquell mundial i semblava anunciar una revolució futbolística al continent negre que dues dècades després ha quedat en no res. Anglaterra va poder eliminar els "lleons indomables" a la pròrroga i planta-se a semis.

La final no la vaig veure perquè estava de colònies, però massa no em vaig perdre massa cosa. Un únic gol de Brehme i de penal va donar la copa del món a Alemanya Federal i la venjança respecte quatre anys abans. Era la coronació d'una generació butal: Völler, Littsbarsky, Ilgner, Berthold, Kohler, Matthaus, Augenthaler, Klinsmann... Itàlia, l'organitzadora, es va haver de conformar amb el quart lloc i el pitxitxi d'Schillaci, seguit del txec Skuhravy.

Pot ser administració pública sinònim d’eficiència?

La vaga que va viure el sector públic fa un parell de setmanes a causa de la reducció de salaris per part del govern espanyol hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre l’administració al nostre país i la necessitat de canvis profunds en el seu funcionament. La paraula funcionari continua tenint moltes connotacions negatives. És una barreja d’experiències negatives, tòpics i una certa enveja. Tenir feina assegurada per a tota la vida és actualment un privilegi a què molts i moltes aspiren. Només cal veure l’assistència massiva a les proves per a places en les diferents administracions.

L’administració ofereix des de sempre una seguretat laboral que pot semblar a priori antitètica a la motivació i el rendiment en el lloc de treball. Perdre aquest lloc de treball és gairebé impossible ja se sigui funcionari o personal laboral fix. No hem d’oblidar, però, que en el sector públic hi ha uns alts percentatges d’eventualitat i de sous que mileuristes o fins i tot per sota.

L’administració local ha vist com en les darreres dues dècades les seves plantilles augmentaven de forma exponencial en poblacions com Torredembarra. La raó ha estat el creixement de la població, però no és cap secret que molts ajuntaments s’han convertit en agències de col•locació per a les pràctiques més descarades del clientalisme i de generació de vot captiu. El solapament de funcions, duplicitat de càrrecs i altres situacions que es repeteixen massa sovint s’haurien d’eliminar.

Un dels grans problemes que la darrera dècada ha tingut Torredembarra, que no ha estat una excepció en aquest procés, han estat els canvis continus d’alcaldes i equips de govern, amb les conseqüents reestructuracions de l’organització de l’Ajuntament. Aquesta manca d’estabilitat ha estat negativa perquè no s’han consolidat uns equips de treball i unes sinèrgies que només s’aconsegueixen amb una necessària continuïtat.

Hi ha un relat àmpliament estès que diu que a l’Ajuntament de Torredembarra certs treballadors manen molt i fins i tot arriben a fer la vida impossible als regidors. Alguns d’aquests regidors m’ho han admès en privat. És com si a Torredembarra es reproduïssin aquells patrons que veiem en la fabulosa sèrie de la BBC Sí, ministre, on els funcionaris veuen passar els polítics i intenten portar-los per on ells volen i posar-los-ho tot mena de traves.

Aquesta estabilitat política que portaria a una estabilitat organitzativa és ara per ara una utopia al nostre Ajuntament. Aquest darrer tram de mandat està sent molt llarg, amb els diferents partits atrinxerats en les seves posicions de govern i oposició, excepte algun que es mou en la terra de ningú. L’Ajuntament de Torredembarra hauria de fer, com la resta d’administracions públiques del nostre país, una aposta decidida per l’eficiència, enterrant vicis i conductes adquirides des de fa anys. I això no té res a veure amb el partit o partits polítics que manin al consistori. Per què l’administració pública no es pot regir amb els mateixos criteris que una empresa? No és l’Ajuntament l’empresa més gran del nostre municipi?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Els meus Mundials: Mèxic 86

Els mundials de futbol marquen els que més o menys som aficionats a aquest esport amb aquesta cadència quadrienna. Ho fan amb partits, jugadors, gols, imatges, jugades polèmiques… El primer mundial que recordo és Mèxic 86. El que es va celebrar a l’Estat espanyol el 1982 em va agafar molt petit, tot i que tinc records del Naranjito, Zruspa i companyia. De Mèxic 86 ja en vaig fer la col·lecció de cromos, amb una portada on hi apareixia la mascota, el Pique (sense accent), força friqui per cert. El podeu veure en la imatge que il·lustra el post.

Recordo el partit inaugural, veient-lo a casa els avis amb tota la familia (masculina). En aqust primer enfrontament mundialista sempre juga l’equip campió de l’edició anterior, en aquest cas Italia. EWl rival era Bulgària. Stoitxkov encara tenia vint anys, no havia explotat a l'Sredets de Sòfia i no hi era. Els azzurro van decepcionar i només van empatar a un. El gol búlgar el va fer el després espanyolista Sirakov. D’aquell primera fase també tinc molt marcada la derrota d’Espanya contra Brasil, amb un gol totalment legal anul·lat a Michel. En canvi si que va marcar Sócrates, un dels mites del 80. Un jugador tarragoní, concretament de Vila-rodona, Ramon Maria Calderé, va marcar en aquesta primera fase i per partida doble, contra Argèlia.

La selecció entrenada per l’incombustible Miguel Muñoz va passar segona de grup i va topar-se a vuitens amb la Dinamarca liderada per un jove Michael Laudrup, que ja despuntava. El 6-1 a la primera fase dels danesos contra Uruguay i tots els partits guanyats espantaven. Però aquella era la nit del ‘Buitre’, que es va inflar de marcar gols i la Fúria (llavors no era encara La Roja) va guanyar per 5-1 ies va dsisparar l'eufòria A quarts la història va ser diferent i amb Bélgica, els Diables vermells, van empatar a zero i els de Miguel Muñoz es van quedar fora de les semis. També a quarts es va produir la famosa ‘Mano de Dios’ de Maradona i aquell gol "fantasbulos0", com diria el Lara del Força Barça. Aquell era el Mundial de l'astre argentí, el del Barrilete cósmico.

De le semis recordo el partit de la França de Platini, Luis Fernández, Tigana i altres mites d’una gran generació estavellant-se contra el mur alemany, després d’eliminar Italia i Brasil a vuitens i quarts. Argentina va eliminar la sorprenent Bèlgica. La final l’havia de guanyar l’Argentina de Maradona i així va ser. Per 3-2, un resultat de final de mundial. El màxim golejador de la cita mexicana, amb 6 gols, va ser l'anglès Gary Lineker, que aquell mateix estiu fitxava pel Barça.

Apunts sobre el triomf de Rosell

L'aclaparadora victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del Barça em va sorprendre en el primer moment: quan va sortir a la llum l'enquesta de TV3. Però a mesura que passaven les hores i reflexionava sobre els resultats dels comicis, acompanyat de tertulians televisius i radiofònics, comprenia que després del que hem vist els darrers mesos el triomf rotund de Rosell era una evidència difícilment refutable i un exemple a seguir per altres candidats a presidir entitats i també pels polítics del nostre país.

Sandro Rosell portava cinc anys treballant per ser president del Barça. M'atreviria dir que alguns més, ja que la vicepresidència amb Laporta era un pas més cap a la presidència blaugrana. Rosell ha sabut durant aquests darrers cinc anys mantenir-se en un primer pla, gràcies al suport de diferents mitjans de comunicació, la publicació d'un llibre i un carisma molt ben treballat. El president electe del Barça ha evitat el cos a cos amb els altres candidats, mantenint-se en un pedestal envoltat per la resta de candidats. Els atacs dirigits per la resta d'aspirants i l'encara president Laporta no han fet res més que reforçar-lo.

Que malament que ha gestionat la seva successió Joan Laporta! Va tardar a ungir el seu delfí definitiu, marejant la perdiu -i els socis- amb altres noms. Laporta va triar la seva antítesi, Jaume Ferrer, que transmet bonhomia i no la mala llet del seu mentor. Un perfil baix amb una herència enverinada. Ferrer ha estat el gran derrotat, perquè partia amb una base deficient, mancat de carisma, i una campanya encara més fluixa, amb lemes infantiloides com a allò del 'Bon Jan', l'han acabat d'enfonsar.

Marc Ingla també va arribar tard, com un segon plat després que Ferran Soriano hagués de renunciar a ser el número ú per les reticències d'Spanair. Ell mateix ho ha reconegut. A més, ha combinat una imatge de "bon noi molt preparat" amb uns atacs molt durs contra Rosell que l'han deixat en tercer lloc, fins i tot darrera d'Agustí Benedito, que va arrribar al tall de les signatures com el quart home però ha acabat com el segon. A Benedito se li ha fet curta la campanya, però n'ha sortit com el gran vencedor, amb permís de Rosell, és clar. La mà de Xavier Roig s'ha notat en aquest outsider que ha sortit reforçat del procés, qui sap si com alternativa el 2016.

A qui li toca dirigir el FC Barcelona a partir d'ara és Sandro Rosell, que ja ha passat a la història com el president més votat. Rosell ha obtingut la confiança de gairebé dos de cada tres socis que va anar a votar aquest diumenge. En la seva base electoral hi ha rosellistes, laportistes i nuñistes i tenen un punt de trobada que és Pep Guardiola. L'entrenador del primer equip blaugrana és qui ara per ara qui desperta unanimitat entre els socis seguidors culés, com es va veure quan el de Santpedor va anar a votar. Els èxits dels darrers anys tenen la seva cara. I si el volgués ser president ho seria. La qüestió és si ell algun dia ho voldrà ser. Ara és el torn de Rosell.

Perquè no fet vaga (però si que m'he mobilitzat)

Avui no he fet vaga. Ha estat una decisió meditada, reflexionada i acabada de consolidar amb la resta de companys i companyes del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Considero que la vaga d'aquest 8 de juny entrava en el pack de mesures de Zapatero per reduir el dèficit públic. Era una vaga assumida pel govern espanyol. Un peatge per tirar endavant el seu pla. Ho sento, però crec que valgués la pena perdre el sou d'un dia, tal com estan les coses.

Però no fer vaga no vol dir no fer sentir la nostra ve contra unes mesures injustes d'un govern que té una trajectòria calamitosa des de fa mesos. Una vintena de treballadors si treballadores del Consell Comarcal ens hem vestit de negre i hem sortit al carrer aprofitant la mitja hora que tenim per esmorzar i hem celebrat el Nadal amb la resta de ciutadania de Valls. Ho hem fet perquè la paga extra de Nadal ens pot quedar reduïda fins un 46%, a més de la reducció d'un 5% de mitjana en la nòmina mensual. Hem repartit informació sobre aquestes afectacions dels nostres salaris. Hem buscat l'impacte, la novetat, moure consciències. No es tracta d'això?

Una sensació que em queda després d'aquesta jornada és la confusió. Confusió amb les xifres de seguiment de la vaga, que van de l'11% que manté el govern al 75% dels sindicats. La història de sempre, que més que fer riure ja fa pena. Confusió la que té la majoria de ciutadania amb els treballadors públics. Hi ha funcionaris, però la majoria no ho són. Feina per tota la vida? Gran part som eventuals o interins. Bons sous? Hi ha molts treballadors públics mil·leuristes (o menys). I cal tenir en compte que els qui tenen plaça fixa han hagut de passar un procés selectiu, sovint molt dur. Hi ha a qui li interessa enfrontar treballadors públics amb els de les empreses privades. I ho estan aconseguint. Potser que reflexionem una mica.

Fracàs d'Interior al camp tarragoní

Els mitjans de comunicació en van plens de les patrulles que han hagut d'organitzar els pagesos de diversos municipis del Camp de Tarragona per intentar evitar dels robatoris sistemàtics de què són víctimes. Molts i moltes se n'assabentaran per primer cop d'aquest greu problema amb el ressò dels mèdia però els qui estem més a prop dels problemes del camp català sabem que aquest és una xacra que ja fa anys que s'arrossega i que s'ha intensificat els darrers mesos amb una sensació d'impunitat total i una ineficàcia i desinterès tan exagerats com lamentables per part de les autoritats del nostre país.

La conselleria d'Interior ben poca cosa ha fet per intentar solucionar aquesta situació. La seva insensibilitat és de jutjat de guàrdia i els pagesos, castigats des de fa temps per una crisi endèmica de pre baixos i costos cada cop més elevats, no poden aguantar que, a més, els robin material agrícola -sobretot de reg- i els causin greus perudicis econòmics. L'altra gran problema és que tot aquest material robat no té gaires problemes per trobar mercats clandestins -o no tan clandestins- on ser venut, tal com denuncien repetidament els pagesos.

La situació, per la passivitat de la magnífica conselleria d'Interior amb la col·laboració d'aquesta Justícia lenta i plena d'escletxes que aprofiten els malfactors per sortir la majoria dels cops idemnes, s'ha convertit en explosiva. Veurem que passa quan una de les patrulles es trobi enmig de la nit un dels lladres. Per la meva part, tot el suport als pagesos. L'estat de dret, amb els seus mitjans, ha d'impedir que es lesionin els drets i les propietats dels qui es mouen en la legalitat enfront dels qui se la salten. Quan això no passa, és legítim que els qui pateixen aquesta injusta situació supleixin el paper d'aquest estat de dret dimitit de les seves funcions.

ZP: amortitzat

Fa poc més de sis anys que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del Govern espanyol i cada vegada són menys els que quan acabem de passar l’equador (teòric) de la seva segona legislatura en el càrrec neguin que ens trobem davant d’un polític amortitzat i que el PSOE faria bé en buscar un nou líder si en les properes eleccions vol tenir alguna possibilitat d’impedir que el PP torni al poder. La decadència de Zapatero s’ha accelerat des de la seva reelecció. I és que el lleonès és un president ideal quan les coses van bé però ha demostrat ser calamitós quan la conjuntura política es torça.

Zapatero va amagar la crisi durant la campanya electoral del 2008. Va negar una evidència en un acte greu d’irresponsabilitat política però molt rendible electoralment. La seva gran proposta electoral, els famosos 400 euros anuals, van ser un gran engany i una elevada i innecessària càrrega per a les arques públiques. La crisi econòmica va ser admesa poc després dels comicis. La reacció va arribar tard i va consistir en estimular el consum -ajudes per comprar cotxes- i fomentar l’obra publica injectant diners als ajuntaments. Pel camí va caure el ministre d’Economia, Pedro Solbes i el nombre aturats es va enfilar a xifres més que preocupants.

Fa unes setmanes s’ha confirmat que les receptes econòmiques del govern espanyol no han servit absolutament de res i ara cal una terapia de xoc, inclosa la reducció dels salaris públics i pensions. Zapatero és un president desbordat, que només ha reaccionat esperonat -o obligat- per Obama i Merkel i el fantasma grec i només s’ha salvat de les eleccions anticipades per un sol vot. Li continua funcionant la geometría variable in extremis i treu matrícula d’honor en funambulisme polític, però del "talante" ja no en queda res. El ZP seductor dels seus primers anys a la Moncloa s’ha convertit en gairebé una ombra, un generador industrial de desconfiança

El PSOE hauria de plantejar-se –si no ho ha fet ja- el relleu de Zapatero. Com ja han dit algunes veus força autoritzades, una possibilitat gens descabellada davant la situació actual seria un canvi de president i evitar una convocatòria d’eleccions anticipades gens recomanables. Es tracta d’una maniobra que no entra en les coordenades habituals de la cultura política del nostre país on els partits es regeixen per lideratges gairebé messiànics i amb allò de "el que se mueva no sale en la foto". Però la situació que vivim actualment requereix mesures dràstiques… i no només pels treballadors públics i els pensionistes.

CiU ha demostrat que està per la feina i possiblement alguna altra formació donaria suport a la investidura d’un nou president i la formació d’un govern amb menys polítics i més tècnics que sàpiguen com treure l’Estat espanyols del fang actual. Una altra opció és deixar que la situació degeneri més i que Zapatero segueixi en aquesta decadència fins que les eleccions anticipades caiguin pel seu propi pes.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

L'any que ens queda

Ens resta una mica menys d’un any fins a les properes eleccions municipals i la sensació és que aquest mandat ja està a la pròrroga i poca cosa podrà donar de més. Si el sistema polític ho permetés el més sensat seria convocar eleccions anticipades a l’Ajuntament torrenc. Però els mandats municipals, peti qui et, duren quatre anys i, si convé, s’hi posa una gestora. El símptoma més clar que ens trobem ja en el temps afegit és que estem acabant el mes de maig i encara no s’ha aprovat el pressupost de l’any 2010. La complicada situació de les arques municipals torrenques i la encara més complicada aritmètica del ple són les causes d’aquesta pròrroga pressupostària.

Els partits i els polítics torrencs ja treballen amb la cita electoral al cap i molt positiu per als interessos municipals no és. En el passat mandat ja vam viure els inconvenients de les presses pera acabar projectes abans de temps: pavelló poliesportiu municipal, obres al carrer Antoni Roig i la plaça de la Font… Quatre anys després aquesta plaça emblemàtica torna a estar en obres. La Biblioteca es va inaugurar al començament d’aquest mandat i és un equipament modèlic… però poc rendible electoralment.

Certs polítics comenecen a prendre posicions de cara als comicis. No és estrany que algun dels actuals regidors amb aspiracions acabi d’engegar un bloc. I és que la xarxa té cada cop un pes més important en les campanyes electorals. Els comicis a la presidència del Barça, amb set candidats en competició, en són un exemple clar. Al nostre municipi, alguns dels regidors intenten treure profit de les eines que ofereix internet.

Aquest mes de maig ha deixat algunes notícies importants de cara al futur del nostre municipi. Hem sabut que el 2012 es començarà a construir una comissaria dels Mossos d’Esquadra, un equipament necessari per contribuir a la reducció de la inseguretat creixent del nostre municipi. I també té un efecte de capitalitat. Hi ha realitats –o això sembla- i també aspiracions i una és la candidatura de Torredembarra a la Llei de Barris, impulsada per la Generalitat. L’Ajuntament vol revitalitzar el nucli antic amb una injecció de tres milions i la recuperació de l'antic escorxador com a gran eix vertebrador de la zona, amb la seva conversió en un centre per a les entitats del municipi. A aquesta actuació, s'hi afegirien millores dels serveis i del paviment, a més de programes socials. Un projecte interessant però que necessita imposar-se a altres que han presentat altres municipis catalans. Esperem doncs que es fci una bona feina per convèncer la Generalitat.

Tot i aquestes projectes de futur, la sensació en aquesta primavera de 2010 és de certa paràlisi. El pàrquing de Filadors continua sense data d’inaguració, les obres del teatre-auditori ja fa mesos que estan aturades, la sala polivalent situada a l’antic teatre de Caixa Tarragona també segueix en obres, no acaba d’estar clar la ubicació del Centre d’Alta Resolució (CAR) o hostil lleuger… L’any que ens espera serà complicat. Els partits i els polítics cals voldran arribar en la millor posició a la graella electoral i aquestes apiracions sovint topen amb les necessitats del municipi al que teòricament serveixen.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

El gran fracàs d'Hereu (tot i que encara n'ha tret profit)

Sopant amb bons amics, va sortir aquest dissabte la consulta de la Diagonal de Barcelona. Que n'opines Jordi? I me'n vaig adonar que no n'havia parlat al blog tot i que és un tema que m'ha intereressat com a fenomen i per les seves conseqüències. El fracàs de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha estat molt sonat. I ho ha estat per diverses causes. Com vaig dir quan ahir m'ho van preguntar, en països anglosaxons Hereu ja faria dies que hauria dimitit i se n'hauria anat cap a casa. Però la nostra cultura política és molt diferent i, fins i tot, l'alcalde de Barcelona n'ha tret profit d'un fracàs personal seu. Formidable!

Les arques municipals barcelonines s'han gastat tres milions d'euros en una consulta que només ha aconseguit un 12% de participació, tot i que es podia votar presencialment i per internet i la campanya propagandística ha estat per terra, mar i aire durant moltes setmanes. L'opció que ha guanyat fregant el 80% ha estat la terceram la que no defensava l'ajuntament -gairebé silenciant-la- i és que la Diagonal no sigui ni una rambla ni un boulevard. Tot això és un fracàs impressionant per Hereu, però és que a més hi hem de sumar múltiples problemes informàics i irregularitats. L'alcalde va afirmar que havia votat quan no ho havia fet. El cap de l'oposició municipal ho va intentar fer set cops i no ho va aconseguir. Desenes de ciutadans van denunciar problemes en la seva votació.

Tot en conjunt és més que lamentable, però Hereu continua al capdavant del consistori barceloní i, a més, s'ha carregat el seu primer tinent d'alcalde, Carles Martí, amb qui el 2006 es disputava la successió de Joan Clos i continuava com a gran alternativa d'un alcalde cada cop més devaluat i poc creïble. Amb el cessament de Martí i la coordinadora tècnica de la consulta, Hereu i el seu govern dóna per tancat aquest trist episodi, un capítol més en aquesta imaparable decadència del govern socialista que fa tres dècades que regeix l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha qui diu que Hereu està fent bo Joan Clos. I això si que té mèrit!