La decepció ZP

Recordo quan Ramon Barnils, un dels millors periodistes que ha tingut aquest país en les darreres dècades, afirmava que no hi havia cap diferència entre el PSOE i el PP en referència a Catalunya. Ho deia en les tertúlies de "Postres de Músic", programa dirigit per Josep Maria Solé i Sabaté a Catalunya Ràdio, que escoltava a finals dels 90. Cada vegada estic més d'acord amb en Barnils. Aquesta segona etapa de goveren socialista a l'Estat Espanyol així ens ho demostra.

Aquesta setmana el PSOE ha arribat a final de trajecte. La legislatura s'ha acabat. Va començar de forma inesperada, quan gairebé tothom pensava que Rajoy succeïria Aznar, i la il·lusió i les esperances es van desfermar. La majoria absoluta aznariana havia estat tan terrible per al nostre país que Zapatero i el socialisme renascut de les cendres del GAL, la corrupció i el desgast d'estar al govern, semblava gairebé una mena de nirvana. Catalunya aspirava a un Estatut que ens situés molt més enllà d'una simple autonomia, Euskadi entrava en un procés que havia de desembocar en la treva definitiva, s'avançava amb passes gegantines en polítiques socials, com la possibilitat dels homosexuals de casar-se... I tot havia començat amb la retirada de les tropes espanyoles a l'Iraq. Un polític que complia les promeses!!!

Tot era molt bonic, però tres anys després la decepció, almenys per a mi, és absoluta. Tenim un Estatut retallat i que tal com va dir Maragall no calia tanta "moguda" pel que hem aconseguit. Des de Madrid han jubilat el president Maragall i han promocionat Montilla, un polític que encara genera molts dubtes. Des de l'administració socialista han fet tot el possible per impedir que les seleccions catalanes puguin competir amb normalitat.

Si girem la vista cap a Euskadi, la decepció continua. És veritat que ETA cada cop té més d'organització mafiosa que de moviment d'alliberament del País Basc, que són imprevisibles perquè no es guien pel marc democràtic sinó per la força de les armes, però aquests dies tinc una sensació de "deja vu". Hem tornat al 1999. Jo també creia que ara anàvem cap a un verdader procés de pau i ens trobem amb què els escoltes tornen a tenir feina i a molts els cal tornar a mirar sota el cotxe abans d'engegar-lo. Però ha estat valent Zapatero en aquest procés? S'han fet verdaders gestos per avançar? S'han apropat presos a Euskadi? S'ha muntat una taula de negociació? Ha pogut l'esquerra abertzale presentar-se a les eleccions?

Ha pesat més la por a una desfeta electoral, la pressió exercida per un PP cavernari. A Zapatero li ha mancat talla d'estadista, de veure més enllà dels quatre anys. Ara no pot avançar les eleccions perquè seria gairebé el seu suicidi polític, però gairebé ningú discuteix que la legislatura està acabada. També li ha faltat valor per afrontar la reforma de la Constitució i donar un sentit al Senat, que tots paguem i serveix de ben poc. Un panorama decepcionant.