Pinilla

A l’actual Consell d’Administració del Nàstic li podríem discutir moltes coses, però no negarem que han sabut donar a Antoni Pinilla el tracte que és mereix un ídol com ell. Pinilla ha marcat una època, la segona millor de la història grana, en set temporades que ha vestit la samarreta del club tarragoní. El de Badalona es mereix ser director general del Nàstic i el club grana necessita un director general com ell.

Pinilla va arribar al Nàstic l’estiu de 2001 procedent del Salamanca amb 30 anys complerts. Havia passat molt temps –una dècada- d’aquella final de la Recopa quan vestit amb la samarreta blaugrana va estar a punt de marcar un gol que hauria canviat el signe de la final contra el Manchester United. Llavors era ‘el rocker’ amb aquell tupé inconfusible i el títol olímpic de Barcelona 92 penjat del coll. Com tants, no va trobar lloc al primer equip del Barça i va haver de buscar-se la vida al Tenerife.

Al Nàstic que s’ha mogut entre la Segona B i Primera i que ha revolucionat la ciutat de Tarragona Pinilla n’ha estat, sens dubte, el jugador més emblemàtic, amb un pes determinant al vestidor. Ha estat un ‘crack’ al terreny de joc però també fora. El badaloní ha combinat grans actuacions amb la samarreta grana amb les classes a la universitat. A la URV ha estudiat Econòmiques. I també –cosa raríssima en els futbolistes- ha participat en actes polítics. Pinilla és un futbolista diferent, que fuig dels tòpics.

Pinilla inicia a partir d’ara una nova etapa, canviant la samarreta per l’americana, el terreny de joc pels despatxos. Ocuparà un càrrec que fins ara no existia però que és molt recomanable per un club que vol ser més gran del que és ara. Té l’autoritat entre els jugadors, els directius i l’afició per desenvolupar amb solvència la seva nova tasca. La decisió del consell grana de confiar en Pinilla transmet noves vibracions del que ha de ser un nou cicle per al Nàstic, un equip que no hauria de patir per mantenir-se com ha passat aquesta temporada. Pinilla segur que seguirà contribuint ara amb un nou paper a fer més gran el Nàstic.

Publicat a TotTarragona el 19 de juny de 2008

Que passarà a Torredembarra?

Moltes persones em pregunten que passarà a l'Ajuntament de Torredembarra, actualment format per un equip de govern format per quatre regidors i una oposició amb tretze regidors. La resposta és fàcil: no ho sé. És molt difícil predir el desenllaç d'una mena de partida d'escacs, poker, enredos i disset a traïció. Crec que encara viurem alguns dies de reunions a moltes bandes i amb protagonistes diferents. A CiU encara no li surten els números de la moció de censura i Jiménez ho vol aprofitar per no llençar la tovallola.

Les combinacions per un nou govern són múltiples. Hi ha dos eixos diferents per bastir una nova majoria: quatre regidors del PSC i quatre de CiU. Per tant, calen tres forces més si descartem una entesa entre tots dos. Mai se sap, tot i que és improvable. Hi ha qui diu que CiU, PP, GIT i Pradeda formen un `pack' però els manca un soci. L'Alternativa no veu gens clar pactar amb el PP i sembla que el 'bon rotllo' amb CiU de mesos enrera s'ha refredat. ERC tampoc mira amb bons ulls aquest hipotètic pacte. No oblidem que hi hauria una "trànsfuga". I l'Agrupació? Sembla que no vol entrar en una moció de censura, però que farà Toda si la situació s'enquista i li ofereixen... l'alcaldia?

Pot Jiménez tornar a formar un govern? El seu gran argument és que Massagué no l'acaba de muntar. PSC+ERC+ABG i... en falta un. I si torna Pradeda? O torna el GIT? I l'Agrupació? Ja us deia que hi ha múltiples possibilitats. El PSC ha jugat fins ara molt malament les cartes. Apostar per un govern en minoria amb tres partits diferents ha estat un error garrafal per les múltiples interferències que s'han creat. O va voler tot, igual que el Barça l'estiu del 2007. L'alcaldia els quatre anys, Urbanisme, no pactar amb el PP i tampoc amb la Toda. Per fer una truita s'han de trencar els ous.

Sabeu que us dic? Faré allò de "wait and see".

Torredembarra: queden cinc negrets (perdó, quatre)

Em costa prendre seriosament la política torrenca. Per això il·lustro d’aquesta manera el post i també us aviso que el proper article que publicaré al Diari de la Torre pot quedar més desfassat que els Sirex al Sònar. L’actual govern de Torredembarra és com aquella novel·la “Els deu negrets”. N’hi havia deu fa poc més d’un any i ara només n’hi ha quatre. Les darreres baixes han estat els republicans Montse Gassull (dilluns) i Gerard Ciuró (dimarts).

Tinc el comunicat que ha enviat Gassull als mitjans de comunicació i discrepo en algunes coses –no les comentaré però ja sabeu per on vaig, percentatges de vot i històries d’aquest tipus-. El pacte del juny-juliol passat està trencat, esmicolat, desacreditat, superat… i crec que el seu company de grup, en Gerard Ciuró, hauria de fer el mateix i abandonar el govern. Potser ja l’ha abandonat. Tot va tan ràpid. Sí, aquest dimarts al matí ja ha plegat.

El cap de files de CiU, Daniel Massagué, ha mogut fitxa i ha anunciat una moció de censura si Manuel Jiménez no dimiteix com alcalde. Massagué té raó. Si Jiménez no es capaç de recomposar el govern –i no en dos mesos, en menys, perquè Torredembarra no es pot permetre esperar tan temps- hauria de plegar i anar cap a casa. Segalà ho va fer el 2000 i Lecha va ser incapaç de fer-ho el 2004 i va esperar que el fessin fora amb una moció de censura. Veurem si Jiménez s’assembl més a Lecha o Segalà o opta per una tercera via. Imaginació al poder!

El que encara no tinc clar és si a Massagué li surten els números de la moció. Si li sortissin potser ja l’hauria presentat, però ell demana que Jiménez plegui. Però si Jiménez marxa potser deixa un sucesor que pot plantar cara a Massagué. Qui? Veurem les properes hores com evoluciona el convuls univers polític torrenc. Em preguntava un periodista local dilluns com acabaria aquesta història. Li he estat franc. No ho sé. No tinc cap bola de vidre ni poders telequinèsics per entrar en la ment dels nostres estimats polítics locals. Per tant, esperaré.

Després de l'aturada

Dimecres a la tarda, tot i quedar-me encara mig dipòsit ple, vaig voler anar a posar benzina i les dues benzineres de Torredembarra estaven sense una gota de carburant. Crec que aquesta situació demostra que alguna cosa va malament. Respecto que els transportistes aturin la seva activitat per reclamar mesures davant l'augment del preu del gasoil que els complica molt la seva activitat professional, però és inaceptable que aquesta aturada compliqui la vida diària de la resta de ciutadans fins a límits exagerats com patir per quedar-te sense benzina o no trobar verdures fresques o peix. Dilluns va començar l'aturada dels transportistes i fins dimecres va semblar que els governs espanyol i català havien agafat vacances. El piquets -em nego a adjectivar-los informatius- imposaven la seva llei a les carreteres i van usar la violència més d'una vegada. És normal en una democràcia que una minoria imposi per la força els seus interessos a una majoria? No. Després vam començar a veure mossos d'esquadra i altres cossos policials escortant camions que volien treballar. Es van cremar camions, fins i tot amb un xòfer a dins. Tot molt lamentable.

La situació sembla que ha tornat a la normalitat amb alguns efectes col·laterals com reduccions temporals de plantilla en algunes indústries i pèrdues milionàries en diversos sectors. Calia? Els experts ens deixen clar que el petroli continuarà pujant de preu i els carburants també. Necessitem solucions estructurals i no conjunturals i obrir un debat molt ampli i sense tabús sobre la dependència actual de l'or negre -cada cop més car i més escàs-. El sector del transport no queda al marge d'aquest debat i potser hem/han d'assumir que hi ha massa camions a la carretera. És la llei de l'oferta i la demanda combinada amb el preu del petroli a l'alça.

Publicat al diari Aquí el 16 de juy de 2008

Cròniques a l'altra banda (XII)

La vaga de transportistes ha acaparat l'atenció informativa de la setmana d'una forma gairebé tan salvatge com les accions dels camioners. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp la vida continua i s'ha signat un pacte de consens entre CiU, PSC i ERC pel qual els 19 consellers que formen part del plenari comarcal tindran competències de govern. CiU té 10 consellers, suficients per governar amb majoria absoluta, però la bona entensa amb la fins dijous oposició ha propiciat un acord de mandat (no legislatura, que al Consell no fem lleis).

Aquest pacte, estrany en un Ajuntament, en una administració que dóna servei a Ajuntaments i ciutadans i no hi ha massa lloc per a la confrontació política és gairebé lògic. Ja feia mesos que es negociava i finalment s'ha formalitza. Ara hi ha molta feina a fer, sobretot quan en pocs mesos s'aprovi el Pla d'Acció Comarcal. Hi ha altres grans projectes en maxa que en uns quants mesos seran una realitat, com la nova seu del Consell i l'Alberg de Santes Creus. Però la feina més important és el dia a dia, donant suport als Ajuntaments i els ciutadans.

El pacte comarcal ha tingut menys impacte mediàtic que les accions per lluitar contra la superoblació de conills, que ja fa quatre anys que afecta l'Alt Camp i altres comarques veïnes i els darrers mesos la situació és molt complicada. Equips de TVE i TV3 han vingut aquesta setmana a gravar imatges dels treballs d'una excavadora que es dedica a eliminar caus de conills combinada amb els caçadors que disparen contra els conills que surten del cau. Les càmeres també han gravat els efectes dels animals sobre els ceps, centenars dels quals no produïran ni un gra de raïm aquest any. Seguirem parlant del tema.

Reflexionant sobre la vaga

Aquests dies estic fent-me moltes preguntes davant la vaga (caos) portada a terme (provocat) pels transportistes. S'han de permetre aquest tipus de vagues salvatges? Té dret una minoria a "putejar" una majoria? On era el govern els primers dies de l'aturada? Per què aquesta manca de precisió? Cremar camions és terrorisme? Perquè els mitjans de comunicació parlen de piquets informatius? Informar informaven poc. Aquest adjectiu no sobra? És normal que els mossos hagin d'acompanyar camions per les carreteres?

Em venen preguntes més profundes. Hem de viure situacions com aquestes per comprendre la fragilitat de la nostra societat? Per què som tan gregaris en aquesta societat buidant els prestatges dels supermercats com si vingués una guerra? Potser no tothom que ho vulgui es pot dedicar a fer de transportista? Si el petroli continua pujant de preu potser ens haurem de plantejar moltes coses?

Porto dies escoltant experts i no tan experts, ordenant pensaments... Alguna cosa sortirà.

Un mitjà necessari

Quan em vaig assabentar que s’estava preparant l’aparició d’aquest mitjà electrònic tarragoní vaig pensar: Ja era hora! Però també vaig pensar: A veure que tal serà! Si llegiu aquest article és que ‘Tot Tarragona’ ja es pot visitar. El director d’aquest nou mitjà, en Pitu Tarrassa, em va trucar per demanar-me que hi col·laborés en la secció d’opinió i no li he pogut dir que no. Aquest primer article és per a felicitar-lo a ell i la resta d’impulsors del projecte i per desitjar-los una llarga vida. Però també aprofitaré per fer alguna reflexió.

El panorama comunicatiu local ha canviat molt els darrers anys bàsicament per dues raons: l’aparició dels diaris gratuïts i la irrupció de blocs, ja siguin personals o col·lectius. ‘El Saló dels Penjats’ va ser un bloc que va tenir una posició central en aquest panorama comunicatiu durant un període curt però intens. ‘Tot Tarragona’ és i ha de ser una cosa molt diferent del Saló dels Penjats però té punts de contacte i pot agafar-ne el relleu com a punt de trobada de les tarragonines i tarragonins que volen estar informats i tenir arguments d’anàlisi que ni troben en els mitjans tarragonins. Això sí, amb la informació i l’opinió ben diferenciades, una bona costum que alguns mitjans han perdut els darrers anys.

Proximitat, independència, opinió i professionalitat són valors que aquest nou mitjà considera els pilars del projecte. M’hi sento molt identificat. La proximitat és un valor en alça en un món globalitzat -curiós, però és així-; la independència és difícil, però important; l’opinió és necessària per donar arguments als lectors perquè reflexionin; i la professionalitat és bàsica perquè les coses surtin bé. Tot això ha d’estar ben lligat amb la immediatesa i la interactivitat, característiques inel·ludibles per estar a la xarxa. Esperem que es compleixin les expectatives. Endavant Tot Tarragona”.

Publicat a TotTarragona l'11 de juny de 2008

Petit homenatge a Teodor Garriga

Quan avui m'he assabentat que havia mort Teodor Garriga he sentit una certa tristesa. Vaig descobrir-lo llegint ja fa una colla d'anys La meva vida i Radio Associació de Catalunya, una autobiografia que em va agradar molt. Nascut el mateix any que un dels meus avis, el 1909, ha mort a l'edat de 99 anys. Són molts anys! I fa uns dies encara apareixia amb el cap ben clar a la docusèrie de TV3 Els diaris de Pascal.

Garriga va tenir un paper cabdal a Ràdio Associació de Catalunya -la principal emissora catalana de l'època- els anys 30, quan encara no havia arribat a la trentena. Llegiu el llibre i reviureu la II República i la Guerra Civil de la mà d'un actor de primera línia com a radiofonista de referència en una època en què la política i la comunicació es barrejaven. Ell era portaveu del Govern de la Generalitat, que per les ones intentava tranquilitzar la població que patia els bombardejos franquistes. Després va viure la duresa del camp de concentració d'Argelers, la persecució dels nazis i l'exili, fins el 1963.

Personatges com Teodor Garriga o el ninotaire Joaquim Muntanyola -una mica més jovenet que l'exradiofonista- però que fa uns dies encara el sentia a Catalunya Ràdio amb una claredat d'idees admirable per un nonagenari. Són testimonis vius -Garriga des d'avui només ens queda el seu testimoni gravat- d'una època -la II República i la Guerra Civil- que a mi em sedueix. En tants pocs anys (1931-1939) van passar tantes coses! I es va retrocedir tant amb el franquisme!

Ara estic llegint -assaborint- la biografia que ha fet Jordi Finestres sobre el periodista manresà Josep Maria Planes, pioner del periodisme d'investigació. Planes va morir però l'agost del 1936 assassinat a sang freda pels assassins -redundància expressa- de la FAI. Només tenia 28 anys però la seva precocitat el situa com un dels referents del periodisme català dels anys 30. Però no ens desvíem, avui és un dia per recordar Teodor Garriga, un personatge emblemàtic de la ràdio del nostre país. Adéu a un dels grans.

Esquerra, una exhibició de democràcia

Aquest cap de setmana hem viscut unes eleccions ben excepcionals al nostre país: un partit polític ha triat els seus dos màxims dirigents per sufragi directe de la militància. No hi ha hagut ni compromisaris, ni delegats ni consellers ni cap altre tipus d'intermediaris pel mig. Una persona, un vot: l'essència de la democràcia. Esquerra Republicana s'ha guanyat la fama de partit assembleari, de tenir una militància imprevisible i, en definitiva, de ser una olla de grills. Al final, amb una alta participació, ha guanyat la candidatura més oficialista, tot i que els corrents crítics han obtingut molt suport. Serà president d'ERC l'home que controla el partit des de fa més d'una dècada i en serà el secretari general el seu cap de files al Congrés de diputats. ERC ha fet una exhibició de democràcia interna però al final tot ha sortit com volia l'aparell.

Els partits polítics són els principals actors de la democràcia però internament funcionen d'una manera ben poc democràtica amb un aparell que intenta controlar fins l'última agrupació o secció local i la dissidència, la porta molt malament la direcció. 'Una persona, un vot' no funciona en els partits polítics, escenaris de lluites florentines plenes d'aprenents de Maquiavel. Recordeu com van acabar les primàries del PSOE a la presidència del govern el 1998? Va acabar presentant-se a les eleccions el candidat perdedor. I quantes suposades eleccions primàries acaben amb un sol candidat o un segon candidat de palla? Ens diran des dels partits que la militància pot ser molt manipulable per sectors crítics que no convenen. Però no és també la ciutadania que decideix el seu vot per sentiments atàvics i no amb una reflexió profunda i l'anàlisi de programes? És la democràcia, és la partitocràcia.

Publicat al diari Aquí el 9 de juny de 2008

Cròniques de l'altra banda (XI)

Una foto interessant si us agraden les cireres! Amb un cistell com aquest ens va rebre l'alcade de Bràfim, Juanjo Raventós, a cada un dels participants al Consell d'alcaldes que es va celebrar en aquest municipi. A més dels alcaldes també hi érem el gerent, l'Emili; l'Íngrid, de Secretaria; i la Maria. I em vaig emportar aquest cistell de delicioses cireres i una ampolla de vi. Al consell va venir el Joan Boada, secretari general d'Interior, a explicar el desplegament dels Mossos, i també es va tractar la banda ampla i els drets de l'SGAE -els alcaldes tenen la sensació que els prenen el pèl-. La trobada la vam fer al Centre Cultural de Bràfim, estrenat fa un any i que ha recuperat el Centre Republicà Federal clausurat el 1939. Fins ara, a Bràfim només hi havia estat per la Festa Major, una de les més emblemàtiques de la zona.

La crisi generada per la Gala de Premis Ciutat de Valls continua inflant-se. He arribat a la conclusió que hi ha un caldo de cultiu que ve de fa mesos i la polèmica creada al voltant del Premi Idea Jove ha estat l'excusa per encendre la metxa. Des del Consell hem optat per no remoure més el tema i treballar en nous projectes, com un que permetrà arranjar els camins rurals amb el màxim respecte al medi ambient combinat amb la funcionalitat dels pagesos que volen accedir a les seves finques.

Divendres em va tocar excursió. Amb l'alcalde d'Aiguamúrcia, Josep Jesús Escoda, vam visitar els diferents nuclis de població que té el municipi. Fins a set. Vam partir de Santes Creus i vam passar per Aiguamúrcia, Masbarrat, les Destres, l'Albà, fins arribar al Pla de Manlleu, a uns vint quilòmetres del monestir cistercenc i que tot i serr administrativament Alt Camp, orogràficament ja és Penedès. Vam dinar a Can Mata, un restaurant del Pla de Manlleu, un àpat senzill però molt bo i amanit amb un bon servei. El 'tour' em va servir per comprovar que Aiguamúrcia és molt més que Santes Creus, amb un terme municipal gairebé tan gran com Querol, més de 73 quilòmetres quadrats, que ràpid està dit. Hi viuen més de 800 habitants.

A la tornada vaig pasasar per Vilabella per visitar i fer fotos de les obres s'un pont sobre la via. Tant l'Escoda, com l'alcade de Vilabella, Jesús Aubia, són polítics amb els quals t'hi trobes bé xerrant i que són exemples de batlles que viuen el seu municipi i el coneixen a fons. Els alcaldes de poble són aquells que els truquen o els van a buscar quan hi ha qualsevol tipus de problema. No hi ha intermediaris. Els costa fer vacances ja que quan marxen uns dies -hi tenen dret, és calr- tenen molts números perquè succeeixi alguna cosa i els trobin a faltar.

Cap a on va el periodisme? (Recollint el guant de l'Isaac)

L'Isaac ha iniciat seu bloc un interessant debat sobre el moment actual del periodisme i que han d'oferir els mitjans de comunicació a la gent. L'Octavi s'ha unit a aquest debat i també m'agradaria afegir el meu gra de sorra. Els darrers anys és veritat que hi ha una obsessió de la majoria de mitjans pels temes de "proximitat" i "ciutadans". Cada cop veiem més cares de ciutadans als diaris i a les televisions que opinen o es queixen per un tema. Proximitat o mercantilisme? "Compren el diari perquè hi surt el fill o l'amic".

L'aparició d'internet i les versions electròniques dels mitjans tradicionals o nous mitjans de comunicació combinat amb els diaris gratuïts ha obligat a la premsa de pagament a moure fitxa. N'hi ha que ofereixen més opinió i anàlisi, però altres més cares, més "periodisme de proximitat" (o suplements i promocions cada cop més rares). Recordo una portada del Diari de Tarragona de fa uns mesos amb una foto gran a la portada d'una dona abraçada a un arbre perquè no volia que l'arrenquessin. Interessa més això que les declaracions del cap de l'oposició? Doncs segons a qui si i segons a qui no.

Interessa el "pollastre" que s'ha muntat a Valls amb la Gala de Premis, primer amb la polèmica al voltant del Premi Idea Jove i després amb les tensions entre l'Ajutament i l'Institut d'Estudis Vallencs? S'han omplert ja moltes pàgines i més que s'ompliran. Interessa aquest afer a l'obrer de la construció que viu al barri del Vilar? Potser l'interessa més un breuet minúscul sobre nous serveis de la Llei de la Dependència perquè el seu pare té alzheimer.

Crec que la ciutadania passa bastant del periodisme de declaracions i contradeclaracions dels polítics excepte algunes polèmiques puntuals molt exagerades. Una altra història són les rutines dels mitjans de comunicació, cada cop amb plantilles més curtes i amb menys experiència, mentre que els gabinets de comunicació cada vegada són més i més potents. El director ha d'enviar el redactor a la roda de premsa del polític de torn? La sensació d'una mena d'elit formada per polítics, periodistes i agents sòcioeconòmics que ens retroalimentem la tinc des de fa temps i que la gran majoria li preocupa el futbol, la programació televisiva i la seva butxaca. És un debat molt llarg. Aquí he deixat anar reflexions pel broc gros.

Torredembarra: això ja no s'aguanta per enlloc

L'equip de govern de Torredembarra cada cop s'assembla més al conte "Els deu negrets". Fa un any eren deu els membres de l'executiu de Manuel Jiménez (4 regidors del PSC, 3 d'ERC, 2 del GIT i un d'ABG). Després de la marxa aquest dimarts del regidor del GIT Santiago Ardèvol, el govern torrenc només està integrat per sis membres (4 del PSC i 2 d'ERC) en un plenari de 17 regidors. Recordem que la regidora del PSC Laura Pradeda va perdre les seves competències fa dues setmanes.

Torredembarra és en aquest moment un mar de rumors. Cadascú diu la seva i altres callen, mentre la ciutadania cada cop està més distanciada de la política municipal. I amb raó!!! El desmembrament del govern Jiménez és un procés que sembla irreversible. No hi ha manera que cap altre dels grups de l'oposició pugi al carro governamental. Torno a apel·lar a la generositat política i hi afegeixo la intel·ligència política per articular un govern fort. La política municipal no és una foguera de les vanitats. El plenari no és un miniparlament. Però n'hi ha que no ho tenen clar i posen per davant els interessos personals i partidistes per davant dels de la ciutadania.

Jo no sé quina és la solució. Estem davant d'un trencaclosques: un govern en minoria i una posició majoritària; set grups polítics diferents; una regidora socialista sense carteres i un regidor independent que en quatre anys ha abandonat dos governs; un alcalde que cada cop acumula més competències i perd regidors; grups municipals amb els seus membres que gairebé no es parlen... Jo no sé si cal una moció de censura o no. El que està clar és que falten tres anys per les properes eleccions municipals i vivim una situació dramàtica, un atzucac, una exhibició del que no ha de ser la política municipal.

La política municipal segons 'Ventdelplà'

'Ventdelplà', una de les sèries emblemàtiques de TV3, ens ha ofert les darreres setmanes un curiós procés electoral que ha dibuixat una imatge molt distorsionada de la política municipal. I no ho sé si ha estat de forma intencionada o per ignorància dels guionistes. Comencem: les dues principals candidatures que es presentaven a Ventdelplà eren independents i no de cap dels partits politics tradicionals. Ho podem perdonar perquè 'La Nostra' ha de mantenir una certa prudència. Un altre moment estelar va ser quan un dels candidats porta a la incombustible Regina Dos Santos al seu principal acte electoral.

Situem-nos a la nit electoral. Un dels candidats guanya per majoria simple i tothom -resta de candidatures incloses- el consideren el nou alcalde. Quantes llistes més votades s'han trobat amb acords entre les altres forces que els han deixat a l'oposició! Els exemples no ens els acabaríem mai. Però un dels moments més delirants és quan l'alcalde 'in pectore' li ofereix un pacte estable a la segona de llista de la segona força més votada -el número u ha plegat en no poder ser alcalde-. La noia ho rebutja amb indignació al·legant que si pacten les dues grans forces els petits quedaran marginats. Ella diu que vol estudiar les propostes i que vol quedar-se a l'oposició.

Reconec que tractar un procés electoral en una sèrie de ficció d'una televisió pública és complicat , però que no presentin aquesta política municipal ' happy flowers ' que res té a veure amb la realitat. El que sí surt molt ben reflectit són els problemes que ocasiona als municipis petits la llei de la paritat: un dels candidats es gasta mig pressupost en cafès amb l'objectiu de convèncer dones per anar a la seva llista.

Publicat al diari Aquí el dilluns 2 de juny

Cròniques de l'altra banda (X)

Ja en portem deu! Em quedem pocs pobles de l'Alt Camp per visitar però aquesta setmana he anat a dos. Dilluns vaig estar a Rodonyà, municipi tocant ja al Baix Penedès. No arriba als 500 habitants però parlant amb l'alcalde, Josep Maria Saumell, vaig poder comprovar que és un poble força dinàmic i que ara volen engegar un nou projecte per guanyar potencial turístic: la restauració del Castell. També hi ha certa inquietut pel projecte d'instal·lar un abocador de runes al municipi veí del Montmell que podria contaminar el magnífic aqüifer que hi ha sota Rodonyà i pobles veïns.

L'altre poble que vaig visitar va ser dijous els Garidells, un dels més petits de la comarca -al voltant dels 200 habitants- i situat al límit amb el Tarragonès. L'alcalde, l'Amadeu Duch, em va explicar alguns projectes que han d'acabar de quallar i interessants per al municipi.

Dimecres va ser un dia distret. Més de 350 dones van desembarcar a l'Alt Camp procedents de a comarca veïna del Baix Camp. Era la XV Trobada de Dones del Baix Camp, que van visitar diferents punts de la comarca i van acabar la jornada amb un dinar a la Sala Kursaal (encara no he esbrinat perquè és diu així) en què també hi vaig ser. S'ho van passar molt bé i vaig poder comprovar el carisma de la Núria Feliu, que no va parar de signar un llibre que ha fet de poemes i va fer vibrar la sala recitant versos.

El mateix dimecres vam presentar la participació dels cellers de l'Alt Camp en la Fira DO Tarragona que s'està fent aquest cap de setmana a la Rambla Nova de Tarragona. Sis dels tretze cellers que estan a la Rambla són de l'Alt Camp i és que en aquesta comarca es fa molt vi i cada vegada de més qualitat, però costa que els restauradors i els consumidors valorin el que està més a prop de casa i miren molt lluny. L'altre dia vaig provar l'Adernats, un vi de la Cooperativa de Nulles. De vi no n'entenc encara massa -no farem cap impostura- però era un vi blanc fresc i afruitat que entrava molt bé. Entreu al bloc del Jordi Castells que en sap més de vins.

És l’hora de la generositat política

El govern tripartit en minoria de Torredembarra va camí de complir un any i cada cop es veu més clar que aquesta situació ha d’acabar com més aviat millor pel bé del municipi. Costa escriure de política torrenca perquè els esdeveniments cada cop es precipiten més ràpidament, Fins ara cada partit ha jugat les seves cartes en pro del partidisme més partidista però cada vegada són més els ciutadans –restant una quantitat cada cop més alta els que ja han renunciat a entendre que passa al plenari torrenc- que diuen que ja n’hi ha prou d’aquest color i l’equip de govern ha de comptar amb almenys un soci més per ser fort i que perdre votacions no es converteixi en la normalitat.

Els darrers episodis de la política torrenca demostren que és cada cop més urgent que els nostres polítics demostrin que estan on estan per servir el poble i no per saciar la seva vanitat personal o afavorir les formacions que representen. Hi ha més de 140.000 euros de factures pendents a proveidors de l’Ajuntament que no es paguen perquè el ple municipal no ho autoritza –per dues vegades-. No és només que l’oposició bloqueja la situació sinó que el regidor d’Hisenda també vota en contra del pagament d’aquestes factures amb el risc que s’acabi als tribunals, una situació que en la política torrenca hi estem tristament acostumats. I tot això s’ho podrien haver estalviat amb un decret d’alcaldia.

L’última història ha estat la retirada de les competències a la regidora del PSC Laura Pradeda per part de l’alcalde, el també socialista Manuel Jiménez, que l’acusa d’absentisme laboral. Tot i aquesta decisió tan radical Pradeda no té previst –almenys això ha dit- deixar de donar suport al govern, del qual en forma part però sense gestionar Sanitat, Benestar Social i Polítiques d’Igualtat com ha fet durant poc menys d’un any. Pradeda, que culpa el cap de files republicà Gerard Ciuró de la seva situació i reivindica que és la regidora més preparada del govern, va ser el gran fitxatge de Jiménez en una llista socialista inamobible en els seus primers llocs. Però sembla que la gran incorporació socialista no ha sortit massa bé.

El grup majoritari de l’oposició, Convergència i Unió, és qui més hi pot tenir a dir en aquesta situació cada cop més incerta. Els seus quatre regidors serien un bàlsam pel govern torrenc però el cap de llista nacionalista, Daniel Massagué, posa l’alcaldia compartida com a primera condició ineludible per pujar al carro governamental. L’alcalde ha deixat clar per activa i per passiva que l’alcaldia és seva, el seu tresor instransferible. Però Massagué també hauria de fixar-se en altres municipis com el de Valls, on el PSC ha signat un pacte de govern amb CiU conformant-se amb la primera tinença d’alcadia i deixant-li l’alcaldia els quatre anys a Convergencia. No es podrien canviar els papers a Torredembarra?

Però CiU no és l’única solució perquè el govern de Torredembarra abandoni una gens recomanable debilitat. Hi ha la possibilitat, per exemple, de pactar amb l’Agrupació. La formació liderada per Maria Dolors Toda sempre ha despertat alèrgies greus entre alguns membres del govern i la cap de llista de l’ADT també li ha agafat el gust a pactar els punts de l’ordre del dia dels plens a darrera hora. És la manera de negociar tenint totes les de guanyar. I l’Alternativa Baix Gaià? L’exsoci dels actuals membres de l’executiu torrenc continuen anant per lliure i tendint més a l’abstenció que el vot en contra. Les ferides creades l’estiu passat i aprofundides durant l’hivern amb Muntanyans II i el pas de la Marítima semblen més ofertes que mai i molt han de canviar les coses perquè Lluís Suñé, acompanyat d’Iris Gual, torni al govern. Ens queda el PP, amb el seu únic regidor, José Oviedo. La seva entrada al govern és complicada per ell mateix i també de formacions com ERC.

També han de reflexionar les forces de l’actual govern en minoria. Aquesta situació no pot durar tres anys més i cal fer alguns sacrificis. És l’hora de la generositat. D’uns i altres. Ha arribat el moment d’obrir aquests enrocaments estèrils i cedir perquè per davant dels interessos polítics hi ha el progrés del municipi.

Publicat al Diari de la Torre el número de maig de 2008

Aquí sabem planificar?

Portem uns quants dies que plou i alguns ja volen oblidar la canonada que havia de portar aigua de l'Ebre a l'àrea metropolitana de Barcelona. S'ha creat un rebombori de mil dimonis, amb manifestacions incloses, i tot i que els embassaments no estan ni de bon tros com ara fa un any volen fer passar a la història aquesta infraestructura que es pretenia tirar endavant per la via d'urgència. Durant la lluna de mel entre PSOE i CiU, abans de la investidura de Zapatero, el transvasament d'aigua del riu francès Roine va ser una possibilitat de futur més que real. Ara només se'n recorda CiU. Els partits de l'arc polític català es deixen portar pel curt termini, com els clubs de futbol que prenen decisions basant-se en el resultat de cada cap de setmana.

Però la gestió de l'aigua no és una excepció sinó un exemple més. Energia? Cada vegada consumim més electricitat, però no volem més centrals nuclears ni tèrmiques, i cada vegada que s'han de construir aerogeneradors hi ha una mobilització ciutadana. Sanitat? No s'ha sabut dimensionar les plantilles els hospitals tot i sabent que la població augmentava a causa de la immigració. La construcció? No es podia preveure la desacceleració actual ja que el ritme dels darrers anys no era sostenible? Presons? Els centres penitenciaris estan saturats amb cel·les amb lliteres on hi dormen quatre interns. Quan les noves presons estiguin construïdes en faltaran més.

Podria seguir posant exemples de manca de planificació, però la columna s'acaba. De res serveix tenir administracions potentíssimes, que encarreguen centenars d'informes l'any. Els nostres governants prenen les decisions amb una dosi massa alta d'improvisació, preocupats pel curt termini i sense mirar l'horitzó, les generacions futures. I així ens va!

Publicat al diari Aquí el 28 de maig de 2008

Tornen els blocs a Ona la Torre i debuto al Facebook

Aquest dilluns he iniciat la segona temporada parlant de blocs a Ona la Torre (107.0 FM). Hem hagut de canviar l'hora d'emissió pel meu recent (o ja no tant) canvi de feina i ens podreu escoltar cada dilluns més o menys a les 17:30 hores en el magazine de tarda presentat per l'Albert Bonet. En aquest primer dia del retorn de la secció hem parlat de l'impacte a la Torresfera de la retirada de competències per part de l'alcalde a la regidora socialista Laura Pradeda. També hem explicat l'aparició de gaiablocs.com, una eina que tardava a arribar. Es tracta d'un agregador que ens permet conèixer còmodament les darreres actualitzacions de la blogosfera torrenca.

L'altre tema que hem tractat és l'anunci de vacances -no sap quan duraran- del Fantasma del Castillo i el seu bloc Un poble màgic??? És una pena que un dels referents de la Torresfera decideixi agafar-se un descans. Esperem que sigui un periode curt i ben aviat poguem tornar a disfrutar de la seva particular visió de Torredembarra i la vida en general. Des d'aquí faig una crida als blocaires torrencs que vuguin ser entrevistats a Ona la Torre en la secció de blocs que us podeu posar en contacte amb mi. Potser sóc jo qui us busco. Ja veurem.

Una altra novetat que us volia comentar és que m'he donat d'alta a Facebook, una eina d'internet curiosa i útil. M'ha servit per contactar amb excompanys de Facultat o de professió que fa temps que no hi parlava o no en tenia notícia. Es tracta d'una manera de fer xarxes d'amics o de persones que tenen algun punt en comú. Acabo d'entrar-hi i encara en sóc un "novato". Poc a poc anirem aprofundint-hi.

Crisi al PP: una llarga partida d'escacs

Estic seguint amb molt interès la crisi que viu el Partit Popular. És una llarga partida d'escacs, amb moviments tàctics d'uns i altres abans de l'escac, que pot portar o no a l'escac mat. És una crisi amb dos teòrics bàndols -els durs i els moderats- però aquesta llarga sèrie de jugades pot portar a canvis de trinxera. El rei d'uns dels grups és l'actual president del PP i candidat sense èxit a la Moncloa les dues darreres connvocatòries electorals, Mariano Rajoy. A l'altre grup hi ha Esperanza Aguirre com a reina però sense haver fet el pas definitiu per lluitar pel lideratge dels conservadors en el congrés de juny.

L'ofensiva dels que volen veure Mariano Rajoy lluny de la presidència del PP és una ofensiva planificada -o això sembla- amb torpedes a la seva línia de flotació repartits en el temps. Ara plega Zaplana, ara Acebes diu que no continua, després Maria Sangil també marxa criticant durament Rajoy, més tard és Ortega Lara qui estripa el carnet del PP... i aquesta setmana veure que toca. Paral·lelament hi fa un foc continu des de la COPE, El Mundo i companyia -franctiradors experimentats- contra Rajoy.

L'ofensiva contra Rajoy ha arribat al carrer. Divendres, centenars de militants i simpatitzants del PP es manifestaven davant de la seu del carrer Génova proferint crits contra Rajoy. És l'infanteria lleugera que també ha entrat en combat. Aguns grans generals s'ho miren encara des de la distància, amb el llargavistes i el plànol el camp de batalla, amb el canó al costat, però. El gran mariscal dels exèrcits conservadors -el del bigoti, el professor universitari de Georgetown- comença a moures, acompanyat de la seva dona, regidora a Madrid, que ja ha començat a dir la seva.

Rajoy ho té molt complicat, però no està sentenciat. El desgast que està sofrint les darreres setmanes és molt dur. Manté suports importants dins del partit, sobretot entre els barons regionals i una part de l'aparell. Fins i tot ha incorporat Gallardón al seu projecte de futur, tot i que l'alcalde de Madrid i representant de l'ala més moderada del partit és una arma de doble fil ja que genera molt rebuig entre la militància popular. Rajoy té l'avantatge que Esperanza Aguirre s'està desgastant també força i pot quedar com la dolenta de la pel·lícula. Haurem de veure si hi ha un "tapat" que podria manifestar-se properament i disputar-li la presidència popular. O potser els anti-Rajoy no presenten candidat alternatiu i continuen desgastant el president popular fins a assecar-lo i obligar-lo a dimitir. Veurem quin és el proper moviment.

Cròniques de l'altra banda (IX)

La setmana ha estat moguda. I no ho dic perquè Canal Reus hagi anat a gravar un reportatge pel programa 10 Comarques al jardí experimental d'Alió que el Taller d'Ocupació de l'Alt Camp està tirant endavant amb una tècnica de la qual ja us he parlat anteriorment, la xerojardineria, que consumeix una quarta part d'aigua que un jardí normal. Una circumstància que en època que travessem, -tot i que els embassaments poc a poc es van omplint- no va gens malament. TV3 ja va passar per Alió fa setmanes. Pel juny podrem veure l'Ariadna, l'Oriol i els seus alumnes treballant al xerojardí.

Ha estat moguda pel X Premi de Normalització Lingüística en l'àmbit socioecomòmic de l'Alt Camp que ha guanyat la Cooperativa de Bràfim? No, però va de premis, concretament del VI Premi a la millor idea jove. Dels fets tan criticats per alguns, que fins i tot demanen responsabilitats polítiques i volen anar als jutjats, en voldria parlar una mica. Es pot admetre que des del Consell de l'Alt Camp s'ha fallat en la forma però no en el fons. S'ha pecat de massa transparència, fent públic el veredicte del jurat abans que la presidència del Consell resolgués el Premi. I és que és així. El jurat decideix, però el Consell, que és qui convoca el Premi, resol.

Imagineu-vos que un jurat d'un premi literari decideix premiar una obra. El veredicte arriba a l'editor i aquest veu que l'obra no és inèdita i està publicada, mentre que les bases del premi deixen clar que la guanyadora ha de ser una obra inèdita. L'editor fa tornar a reunir el jurat i els avisa d'aquesta irregularitat. És el que ha passat amb el projecte de l'Assemblea de Joves de Valls, que pot ser molt interessant i lloable, però fa referència a la defensa del territori i el medi ambient i no als àmbits que en les bases deixen clar que han de fer referència els projectes. La presidència va avisat d'això i va fer tornar a reunir el jurat. A partir d'aquí es poden fer les interpretacions que es vulguin.

Amb el tractament dels mitjans no en puc ser radicalment crític. No sóc un Darth Wader que ha oblidat la seva època de Jedi (periodista en un mitjà de comunicació). I és que aquest afer era un terreny adobat per titulars polèmics i punyents: "Retirada de premi en quatre hores", "Denúncies de censura", "Decisions polítiques", "Accions judicials". I algunes mentides que he pogut llegir en alguns comentaris a la xarxa. Crec que aquest afer li ha anat bé a l'Assemblea de Joves de Valls: han obtingut una quota d'aparició als mitjans molt important. I amb el tractament dels mitjans el Consell i la seva presidenta han quedat com els dolents de la pel·lícula. Però com diu aquell, el temps posarà tothom al seu lloc.

Per cert, felicitats a l'Associació Cultural El Micanyo, que ha guanyat el VI Premi a la Millor Idea Jove, i aquest èxit pot haver quedat enfosquit per aquesta polèmica.

La tercera cambra i la Santa Constitució

Aquesta setmana ens ha quedat clar que el sistema polític espanyol és ben curiós. Tenim dues cambres legislatives 'oficials', una de les quals serveix per a ben poca cosa. El Senat és una mena de cementiri d'elefants enlloc de ser una veritable cambra de representació de les autonomies. La seva reforma no interessa als grans partits i està permanentment ajornada. Al Congrés de Diputats és on realment es fa feina. I tenim una mena de tercera cambra formada per només una dotzena de persones, escollides pels partits polítics i no el poble amb el seu vot, però que té un poder inmens. L'exemple més paradigmàtic és l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El Parlament català aprova l'Estatut, el Congrés li passa el ribot, els ciutadans catalans el voten en referèndum i llavors arriba l'hora de més ribot per part del Tribunal Constitucional, una institució que depèn d'uns equilibris polítics mil·limetrats que la mort d'un dels seus membres -ja arriba a ser trist- canvia radicalment.

Des d'aquesta humil columna dono el condol a la familia del magistrat García-Calvo i demano una reflexió sobre el Tribunal Constitucional, una dotzena de persones polititzades fins a la medul·la que tenen més poder que tot el poble català. I seguim parlant de la Constitució perquè ahir el president Zapatero ens tornava a deixar clar després d'una nova trobada amb el lehendakari Ibarretxe que la Carta Magna es tracta d'un text sagrat, fora del qual tot és caos i destrucció. Ibarretxe té dret a consultar el poble basc perquè n'és el seu president i perquè és més important el dret a l'autodeterminació dels pobles i les nacions, reconegut per les Nacions Unides, que un conjunt de lleis el·laborades quan el franquisme era recent i la pressió de l'exèrcit i els poders fàctics era asfixiant. Però el sistema polític espanyol és tan curiós…

Publicat al diari Aquí el 21 de maig de 2008

El cas Pradeda o un nou torpede a la línia de flotació del govern de Torredembarra

Torredembarra torna a viure una nova crisi política si descartem -és clar- que la crisi és permanent des de fa mesos. L'alcalde, el socialista Manuel Jiménez, ha retirat les competències delegades -Sanitat, Benestar Social i Polítiques d'Igualtat- a la seva companya de govern i de grup municipal Laura Pradeda. La decisió és, a primera vista, molt radical. Un cas com aquest no passa massa en política municipal i encara menys quan el govern del qual Pradeda (encara?) en forma part ja estava en minoria.

Laura Pradeda, número 5 de la lista socialista en les eleccions de fa un any, va ser el gran fitxatge de Jiménez. Era l'única cara nova dels cinc primers llocs de la candidatura socialista i el cap de files socalista la presentava com un fitxatge de luxe. Doncs li ha sortit ben malament a l'amic Jiménez. Només li ha durat un any. L'alcalde diu que Pradeda no està complint i l'acusa d'absentisme als òrgans de govern. És un cop dur.

Pradeda ja ha deixat clar que no deixarà la seva acta de regidora i diu que d'absentisme, res. Al contrari, ella volia més feina i no li donaven. Reivindica que és la membre del govern que té un currículum més brillant (també és la darrera en arribar). Denuncia molts problemes interns dins del govern torrenc. I fins i tot afirma que Esquerra té massa competències dins del govern.

Haurem d'estar atents a com evoluciona aquesta crisi. Hi ha molta rumorologia i molts moviments polítics. Costa destriar el gra de la palla. Ens movem entre que una nova formació s'incorpori al debilitat govern, que l'executiu perdi encara més efectius o què es presenti una moció de censura. Cal una anàlisi més aprofundit però aquests tres paràgrafs són uns primers apunts per a la reflexió.

Ona la Torre fa un any (i una entrevista a Punt 6 Ràdio)

Aquest dilluns he participat en una tertúlia-commemoració del primer any de vida d'Ona la Torre. Hi participava en qualitat de representant del Club Escacs Torredembarra, al costat d'altres membres d'associacions: Pere Font (Armats), Gerard Torres (Balls Populars), Jordi Cañellas (Nois de la Torre), Esteve Morros (Sinibald de Mas) i l'escriptora i periodista Núria Gómez. La idea era debatre la relació entre la ràdio municipal i les entitats torrenques, però hem acabat parlant de tot una mica.

He recordat com de complicat ha estat que Torredembarra tingui una ràdio municipal. He rememorat a mitjans dels 90, quan començava la carrera de Periodisme,
i em vaig moure per engegar una ràdio municipal i em vaig trobar amb un mur infranquejable: la manca total de voluntat política fruit de la por a un nou mitjà de comunicació. Les generacions anteriors a la meva els havia passat el mateix. Afortunadament, Lecha, Ciuró o Jiménez si que han cregut en una ràdio local i ara és una realitat. Jo hi he contribuït amb una secció de blocs.

Té encara molt camí a recórrer, però en un any ha fet molta feina. Li cal augmentar l'índex de coneixença entre la ciudadania (només es cura amb el temps) i fer el salt a internet. Les ràdios dels 80 i els 90 ho van tenir més fàcil que ara, amb les emissores generalistes tan consolidades. Ona La Torre (107.0 FM) té molt camí a recórrer. Felicitats Albert Bonet, Xavier Zaragoza, Eloi, Maria i companyia!

Dilluns que ve iniciaré la segona temporada parlant de blocs a Ona La Torre. Serà cada dilluns a les 17 hores. Tinc ganes de tornar-hi i és que la ràdio ha estat sempre per a mi una amant que sempre torna. La penúltima trobada va ser el 30 d'abril a Punt 6 Ràdio. L'emissora de la capital del Baix Camp, a la qual hi vaig tornar deu anys després i hi vaig trobar l'encant de les emissores que surten endavant amb pocs recursos, fa una secció en el magazine de tarda en què entrevisten blocaires i aquell dia em va tocar a mi. Si em voleu sentir podeu entrar al bloc del David Fernández i anar al pocdcast de la dreta. També hi trobareu la resta d'entrevistes a blocaires tan insignes com l'Octavi o la Maria Rosa Martí.

Recordant el primer tripartit

He acabat de llegir-me el llibre Mil dies amb PM, de Jordi Mercader, que va formar part de l'equip de comunicació de Pasqual Maragall quan aquest va ser president de la Generalitat. El llibre m'ha servit per reviure aquell primer tripartit que ara sembla molt lluny i conèixer detalls sobre un procés que va portar al PSC a amortitzar de forma molt ràpida un líder carismàtic com Pasqual Maragall.

Mercader ens dibuixa un PSC on Maragall és un element estrany que els permet, però, arribar al govern de Catalunya després de sis fracassos consecutius. La política entén poc de sentiments com l'agraïment i Maragall és sacrificat després del traumàtic procés estatutari que coincideix amb el fracàs dels projectes federalistes del net del poeta. El progressiu allunyament entre Zapatero i Maragall també es fa evident. Del llibre em queda el paper en la història de Miquel Iceta, veritable canalitzador dels processos i que es mou com peix a l'aigua en aigües turbulentes.

Continuo defensant una tesi que aquest llibre crec que reforça. Va ser un error engegar un procés estatutari en paral·lel a un canvi de govern a la Generalitat després de 23 anys. Els partits es van auto-obligar durant la campanya electoral a redactar un nou Estatut i les circumstàncies posteriors no previstes per molts -la victòria de Zapatero- van complicar la situació i van crear un gran desencís en part de la ciutadana. La resta passava olímpicament, com es va demostrar en el referèndum. La legislatura actual era la ideal per portar a terme la reforma estatutària.

La figura de Maragall ha guanyat molt després de la seva retirada. Alcalde olímpic i president de l'Estatut, la reforma del qual li va costar el càrrec. També els amics del Polònia han col·laborat decisivament en popularitzar Maragall. La imatge que ens queda d'ell és la del polític que va liderar l'alternància política a Catalunya i va estar molt poc temps com a president de la Generalitat perquè ni al PSOE ni al PSC els era còmode i se'l van carregar. Com més temps passi més bon record ens quedarà de Maragall. És un procés típic en la política, en el futbol i en altres àmbits de la vida.

TV Mítica (IX): Castell de Cartes

Fa uns mesos l'Òscar Ramírez escrivia un comentari a un post sobre L'Escurçó Negre: "Per cert, fa uns anys TV3 va emetre una serie que eren sis capítols. Els tres primers es deien "jugada de rei" i la segona entrega "castell de cartes" i anava sobre un polític anglès que el cap del grup de l'oposició i acaba de primer ministre. Sabeu de quina serie us parlo? Sabeu on la puc aconseguir?". Jo també la recordava vagament com una serie molt bona , que em va fer disfrutar molt i també hi vaig dir la meva. Allí va quedar.

Aquesta setmana un tal Waldrod em va deixar un comentari en què ens oferia l'oportunitat de saber més coses sobre aquesta sèrie a través de dos enllaços: Hola, Sobre la sèrie "Castell de Cartes" trobareu més informació a:
http://en.wikipedia.org/wiki/House_of_Cards
http://www.bbc.co.uk/bbcfour/cinema/features/house_of_cards.shtml . M'he passejat per aquests enllaços i he recordat una gran sèrie.

Als que us agrada El ala oeste de la Casa Blanca segur que disfrutarieu amb aquesta sèrie de la BBC. Són productes diferents però tenen en comú el rerefons de la política-ficció. Castell de Cartes i la seva seqüela Jugada de rei els protagonitza un polític cínic, àcid, verinós, un Maquiavel a la màxima potència. És l'altra cara de la moneda del càndid James Hacker dee Sí, ministre. Estaria molt bé que el Canal 33 tornés a emetre aquesta sèrie dels noaranta que alguns recordem com gairebé una obra mestra.

Cròniques de l'altra banda (VIII)

Setmana plujosa -ja era hora!- però l'aigua no ha impedit que continuï el meu "tour" per l'Alt Camp. Dimecres a la tarda vaig fer una exhaustiva visita a Alcover. Gràcies al Sergi Franch, director de la ràdio municipal, responsable de comunicació de l'Ajuntament i un excel·lent cicerone, vaig poder conèixer diferents espais del segon municipi de l'Alt Camp i vaig arribar a la conclusió que es tracta d'una localitat amb molts atractius i molt ben estructurats. És certament agradable passejar pel centre històric, amb aquell ambient de poble que em fascina. Fins i tot plovent, com ens va passar.

Havia estat a Alcover més d'un cop, però mai havia fet una "inmersió" tan profunda. Primer vam anar a l'Església Nova, que ha acabat la primera fase de les obres de reconstucció. Encara li queden, però, 8 o 9 anys. La Casa de Cultura, a l'edifici de Cal Cosme, és molt funcional, i el Museu Municipal, que ens permet endinsar-nos en les Muntanyes de Prades de fa 240 milions d'anys, una petita joia. El que més em va sorprendre va ser Cal Batistó, una casa que es conserva tal com era en el tombant de segle XIX al XX, un viatge en el temps que ens permet adonar-nos com vivien els "ricatxos" de l'època. Un poble estructurat? Tenen concentrat en una zona del municipi l'escola, l'institut de secundària, el poliesportiu, el CAP, el Centre Dia, l'Escola de Música i la Ràdio. Deu n'hi do! Això és planificació i el demés són tonteries. L'emissora municipal, amb 5 anys d'història, té unes molt bones instal·lacions.


Vaig marxar d'Alcover plovent en direcció cap a Montferri, als límits amb el Tarragonès i l'Alt Camp. És un poble petit, vigilat des d'un turó pel Santuari de Montserrat construït per Jujol, detestat per alguns -li diuen mona se Pasqua i coses pitjors- i admirat per altres. Jo ja el coneixia i no es pot negar que té "personalitat". Al poble mai m'hi havia endinsat. Vaig aparcar prop de l'esglesia i em va envair una sensació especial, amb el Santuari al turó, una església força senzila i un arc que vaig traspassar per anar a l'Ajuntament a parlar amb l'acalde, en Xavier Esplugas, i el president de la Penya Barcelonista Montserrat, Lluís Bagó. Tan l'un com l'altre van coincidir en què és l'entitat que li dóna més vida a aquest poble de poc més de 300 habitants, la capital culé de l'Alt Camp.


Dijous vaig acabar la jornada laboral a la Riba. Hi havia estat dacampada el 1997. Com passa el temps! Però a la zona de l'Ajuntament no hi havia estat. La pluja continuava perseguint-me i li donava una aureola especial a aquest poble, porta de les Muntanyes de Prades i conegut per la gran quantitat d'escales té i la industria paperera. L'alcalde, l'Albert Besora, em va explicar l'esforç que estan fent per coordinar les activitats que les entitats del municipi fan els caps de setmana i no es solapin. N'hi ha diverses, pero vam coincidir que La Riba Down Town té un gran potencial i a l'octubre, en la seva tercera edició, li donarem molta difusió. I és que ciclistes baixant pels carrers i escales del poble és espectacular i molt televisiu.

Seixanta anys d'Israel: fugim del maniqueisme

He vist que el Jaume Renyer ha acabat escrivint finalment el seu post d'aquest dimecres sobre els 60 anys de la creació de l'Estat d'Israel. Doncs jo també en parlaré, conscient que nado força a contracorrent, ja que al nostre país molts mitjans de comunicació i opinadors habituals han treballat molt els darrers anys per plantejar-nos el conflicte arabo-israelià com una història de bons i dolents, en què els palestins són molt bons (Hamàs també?) i els israelians molt dolents i porten cua i banyes.

Sempre he fugit d'aquest maniqueisme infantil. La situació del 1948, quan es va crear l'Estat d'Israel, era molt complicada i cap solució era bona. Els colons jueus havien comprat legalment terres a Palestina i van voler crear un Estat propi després de l'Holocaust patit durant la II Guerra Mundial. Els jueus van jugar les seves cartes i els palestins, que igual que els primers van tenir els seus aliats, les seves. No oblidem que Israel és una democràcia envoltada de règims dictatorials que només el volen fer desaparèixer com a estat i als quals s'ha hagut d'enfrotar diversos cops. Els radicals tenen massa influència en una i altra banda i si els moderats no guanyen pes la resolució del conflicte serà molt complicat. Reconec que Israel porta a terme pràctiques condemnables contra els palestins.

Fa uns anys vaig entrevistar una activista israeliana a favor de la pau i m'explicava que l'exèrcit té un gran prestigi al seu país i el pacifisme -que ella defensava- era molt minoritari. També per aquella època -2003 o 2004- vaig entrevistar un empresari palestí afincat a Tarragona i em va relatar el seu drama personal i el del seu poble a causa del naixament de l'Estat israelià, confinat en camps de refugiats després de fugir de les seves cases. Però també em poso a la pell del poble israelià que corre el risc cada dia que els llencin un míssil des del Líban o els territoris ocupats. Ni sóc sionista ni pro-palesti. Tampoc m'agrada que em facin triar entre blanc i negre quan hi ha una extensa gama de grisos.

Metamorfosi Montilla?

Quan Eduardo Zaplana va ser nomenat ministre de Treball l’any 2002 va manifestar més d’un cop que per a ell era una mena d’ascens a la feina. Zaplana deixava enrera la presidència de la Generalitat Valenciana, per a ell una simple comunitat autònoma, i aconseguia una cartera ministerial i el dret a seure als escons blaus del Congrés de Diputats, la possibilitat de fer carrera a Madrid. És una manera de veure la política.

José Montilla ha fet el procés invers. Primer va ser Ministre d’Indústria i després ha arribat a la presidencia de la Generalitat. Alguns van caricaturitzar Montilla com un encarregat, amb mono blau inclòs, del PSOE per a controlar Catalunya. Però a mesura que avança el seu primer mandat a la plaça de Sant Jaume Montilla està experimentat un procés de canvi –potser aviat podrem parlar de metamorfosi- i es va allunyant més i més de la seu del PSOE de Ferraz. Fa uns dies fins i tot ha anunciat que renuncia al seu seient a l’executiva federal del PSOE.

Hi ha qui parla d’una escenificació de Montilla i el PSOE, igual que les picabaralles cícliques d’Unió i Convergència. Però jo trobo normal que Montilla actuï de forma tan diferent a fa un parell o tres d’anys. Abans que dirigent del PSOE i del PSC Montilla és ara president de la Generalitat, una institució centenària i, davant d’una injusticia clamorosa com la que pateix Catalunya amb el seu finançament, l’única reacció possible del seu president és plantar cara als barons del PSOE. Veurem quins són els nou passos d’aquesta transformació de Montilla. Potser hi ha marxa enrera i Montilla se sotmet a Ferraz. Però si el procés segueix endavant Montilla corre el risc de seguir els passos del seu antecessor, Pasqual Maragall, que va acabar amortitzat en tres anys. Suportaria el PSC una altra amortització tan curta?

Publicat al diari Aquí el 14 de maig de 2008

Terribas i Guardiola: us haureu de posar les piles

Dos noms han marcat la setmana al nostre país. La setmana començava amb l'oficialització que Pep Guardiola serà el successor de Frank Rijkaard a la banqueta del primer equip del Barça. És una aposta arriscada. Pot sortir bé (fins i tot molt bé)o malament (molt malament). Després de dues temporades de decepció i fracàs -fins i tot vergonya-, Laporta es posa en mans d'un dels emblemes del Dream Team i, com ens recordava l'Octavi Saumell, el director esportiu del projecte de Bassat.

És una aposta arriscada perquè Guardiola no té gairebé experiència com a entrenador -només ha dirigit el Barça B a Tercera Divisió- pèrò crec que li hem de donar una oportunitat. Haurà de reestructurar una plantilla que ha naufragat el darrer any i mig i tornar no només la il·lusíó a l'afició sinó la credibilitat del primer equip blaugrana. Guardiola és de la casa, català, té caràcter i en sap de futbol. Aquests són els seus grans arguments. Ara caldrà que la pilota entri. I un reconeixement per Rijkaard, que tot i que aquests dos darrers anys ho han fet molt malament, ha guanyat una Copa d'Europa -un record inesborrable- i dues lligues. I ha estat tot un senyor, l'elegància, l'humilitat i l'educació personificada. Li ha faltat mala llet, que de tant en tant va bé.


Més avançada la setmana coneixíem que Mònica Terribas serà la nova directora de TV en substitució de Francesc Escribano. He llegit moltes opinions en contra d'aquest nomenament, fins i tot teories força rocambolesques com que la petició de cessament de Terribas que va fer el diputat socialista Manel era una maniobra de distracció o que el que fan amb la ja expresentadora de la Nit al dia ha estat una patada cap amunt a l'estil Clos. A mi la Terribas m'agrada com a periodista. Ha demostrat la seva vàlua a les mitjanits de TV3 amb un programa informatiu que ha estat una referència. Coincideixo força amb Guillem Bargalló i m'agrada aquest comentari anònim que denomi Mònica Terribas com deesa de l'erotisme informacional.

Ara comença una nova etapa com a gestora. És molt diferent fer entrevistes amb un segell propi que dirigir TV3. Té molta feina a fer ja que en els darrers mesos l'audiència està caient en picat. Però crec que Mònica Terribas pot remuntar aquesta situació. A Catalunya Ràdio continua Oleguer Sarsanedas com a director. Fins ara ho està fent prou bé, arreglant el caos que havia creat Montserrat Minobis, la seva antecessora que tan mal va fer a la ràdio pública catalana. Els nomenaments de Terrias, Sarsanedas i Rosa Cullell -la directora de la 'Corpo'- ha estat un serial lamentable però finalment hem sabut el desenllaç.

Un darrer apunt. Molt bona la tria del successor de Mònica Terribas. Es tracta d'Albert Closas, que fins ara dirigia el programa d'economia Valor afegit. N'era seguidor intermitent i feia una gran feina convertint l'aridesa de l'economia en molt digerible. Està clar que no es podia buscar una Mònica Terribas II per a La Nit al dia i calia un prsentador totalment diferent. L'han encertat.

Cròniques de l'altra banda (VII)

Aquesta sermana arribo una mica més tard, però és que estic inmmers en el 7è Congrés de la Premsa Comarcal i Local de Catalunya, que s'estè celebrant ahir i avui a Valls. És una trobada que la trobo molt interessant per la meva tasca actual i també perquè durant la majoria de la meva carrera professional m'he dedicat a aquest tipus de publicacions. Però parlaré d'aquest congrés en una altre post ja que té prou entitat i en surten reflexions interessants.

Ha estat una setmana intensa. He visitat el municipi de Cabra del Camp on em vaig entrevistar amb la regidora de Joventut, Festes, Ensenyament i Cultura, Laia Robert, que forma part d'un equip de govern molt jove liderat per l'alcalde, l'Andreu Ferré. Cabra és un municipi pel qual hi havia passat moltes vegades camí d'Andorra (Pla de Manta Maria, Cabra, Belltall, Tàrrega... i cap al país dels Pirineus) però mai hi havia parat. Vaig menjar un entrepà de pernil al bar que hi ha al carrer (carretera) principal -era hora d'esmorzar- repassant 'El Vallenc' i captant aquell ambient de "poble" i després de l'entrevista vaig fer una volta pels carrers de Cabra, on hi ha alguns racons amb un cert encant, com el que surt en la imatge, la Font de Sant Galderic.

Destacaria tres temes més de la setmana -a més del Congrés-. Un és el balanç davant dels mitjans que vam fer dimecres del Consorci per al Desenvolupament de l'Alt Camp (CODAC) que ha generat una inversió de 15 milions a la comarca -gairebé quatre de públics, la meitat de fomns europeus-. S'ha fet de tot. Des de cases i hotels rurals, a agrobotigues, passant per centres cívics o millores urbanes. També vam pesentar la Treckorientació de Santes Creus, una cusa que aquest diumenge -ai la pluja!- aplegarà 550 persones.

I acabo parlant-vos de seguretat i de la visita de diferents alcaldes i consellers comarcals a la Sudelegació del Govern dijous. L'Alt Camp pateix darrerament masses robatoris a habitatges i establiments comercials. Hi ha una sensació d'inseguretat i d'impunitat. L'època ede transició actual entre Guàrdia Civil i Mossos és molt temptadora pels lladres. Sembla que no hi harà més reforços però si actuacions puntuals per combatre aquestes accions. Si que es va arribar a la conclusió que les darreres setmanes hi ha hagut una millora. Per cert, Cabra del Camp és un dels municipis més castigats per aquestes accions i l'alcalde, Andreu Ferré, va fer de portaveu davant dels mitjans. I ho va fer molt bé. Era la setmana de Cabra.

Ariel Santamaria com a símptoma

Fa uns dies va passar una cosa molt estranya i al mateix temps lamentable abans del ple de l'Ajuntament de Reus. Van aparèixer fotografies d'un dels regidors, despullat. No era ni l'alcalde ensenyant el cul, ni la cap de files republicana lluint pitrera ni el portaveu de CiU mostrant les vergonyes. Era Ariel Santamaria fent un 'streptease' en un concert seu. El regidor de la CORI ja ha demanat una investigació sobre el fet. El problema que té l'Ariel és que en els més de deu mesos de mandat que portem les propostes "juantxis" han predominat sobre les actuacions polítiques que podríem qualificar de "normals". Santamaria ha aprofundit en el personatge histriònic que el va propulsar cap al plenari i no ha buscat reorientar la seva figura practicant una oposició diferent de la de CiU o el PP. Crec que està desaprofitant l'oportunitat de passar de l'anècdota permament a una certa "normalitat". Si les fotografies haguessin estat de Pérez, Pont o Pellicer se n'hauria muntat una de molt grossa. Amb el regidor vestit d'Elvis, no. És un capítol més de l'opereta.

L'alcade de Reus no ha superat encara que dins el seu oasi hi hagi entrat Ariel Santamaria. Mai l'ha tractat com el representant de més de 1.800 vots de reusenques i reusencs. Li va barrar el pas al hòlding municipal Innova i s'han canviat el desenvolupament dels plens per treure-li protagonisme. Santamaria és el símptoma que a la política municipal alguna cosa va malament. L'Ariel ja fa dies que va dient que el seu proper objectiu és el Parlament de Catalunya. Alguns mitjans de comunicació catalans li estan "donant canxa". Veurem com acabarà la història. Potser Lluís Miquel Pérez se'l podrà treure de sobre via el Parc de la Ciutadella.

Publicat el diari Aquí el 7 de maig de 2008

La política, una inversió de futur

La política serveix per fer-se ric? És una pregunta enverinada però que molts ciutadans no dubtaran a respondre que “sí”. No hi ha dubte que hi ha persones que entren en política i arriben a cobrar un nòmina a final de mes molt més elevada de la que cobrarien amb la seva feina habitual. Per aquest tipus de persones els ha de ser molt complicat deixar la política. Els fa autèntica mandra tornar a la “vida civil”. Però també hi ha un altra tipus de polític que és el que cobra menys dedicant-se a la cosa pública del que percebria si estigués a l’empresa privada. Són vocacionals o supleixen aquest diferencial econòmic amb l’anomenada eròtica del poder?

En els darrers anys hem pogut veure un altra tipologia: el qui deixa la política i obté després una feina molt ben pagada. Seria el cas del portaveu del PP al Congrés, Eduardo Zaplana, que passarà a cobrar un milió d’euros a l’any. Ni al Congrés, ni com a ministre ni com a president e la Generalitat Valenciana haurà cobrat ni una sisena part del que ingressarà a partir d’ara a final de mes com a alt càrrec de Telefònica. També Josep Piqué percep com a president de Vueling una nòmina unes quantes vegades més suculenta que com a diputat al Parlament o ministre.

A altres que deixen la política en tenen prou amb fer conferències milionàries a un preu obscè per minut. És el cas de Bill Clinton o Tony Blair. Altres acaben sent professors d’universitats privades molt ben pagats, com José Maria Aznar, o dirigeixen un bufet d’advocats de prestigi, com Miquel Roca. Passar per la politica pot ser una bona inversió de futur i no cal sucumbir als maletins plens de bitllets com a Marbella o altres punts de la geografia de la pell de brau. Ja ho deia aquell: “Yo me me metío en política pa forrar-me”. N’hi ha prou amb tenir una mica de paciència.

Per cert, a veure que li tocarà a Ángel Acebes, que aquest dilluns ha anunciat que no aspirarà a continuar com a número dos del PP.

Gordon Brown, Calvo-Sotelo i reflexions sobre el carisma

En aquest llarg cap de setmana hem vist com el laborisme britànic i el seu líder, Gordon Brown, patien als comicis municipals una debacle electoral en què hem de buscar precedents d'aquesta magnitut fa quaranta anys, i com ha mort un dels presidents de govern de la darrera etapa democràtica espanyola, Leopoldo Calvo-Sotelo. El meu condol per familiars amics de l'expresident espanyol. Si hem de trobar un comú denominador entre Brown i Calvo-Sotelo és que són dos polítics que han arribat a la màxima representació política del seu estat tot i tenir poc carisma.

S'han fet moltes teories al voltant del carisma dels polítics. Ho podríem simplificar en dues teories: els que diuen que els carisma és una característica innata i els que es decanten perquè el carisma s'adquireix amb l'exercici del poder. Jo crec que la realitat és un híbrid de les dues teories i ho demostraré amb exemples. Que ès, però, el carisma? He recorregut a la tercera definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis catalans i que diu: "Capacitat moral de certes persones per guiar i inspirar els altres sense cap tipus de coacció". Descartem, doncs, dictadors.

L'actual primer ministre britànic, Gordon Brown, va arribar al càrrec el juny passat amb l'aureola de polític amb poc carisma. El seu antecessor, Tony Blair, en canvi, era molt carismàtic. El llistó estava molt amunt. En deu mesos d'exercici del poder Brown ha demostrat poca capacitat de lideratge, que unit al bagatge que li ha deixat Blair -la Guerra de l'Irak- i la mala situació econòmica, el deixen en una situació complicada i si no protagonitza una remuntada espectacular, els 'tories' tornaran al número 10 de Downing Street l'any que ve.


Calvo-Sotelo, que igual que Brown va arribar a ser cap de govern sense passar per les urnes, també és víctima d'un antecessor, Adolfo Suárez, molt carismàtic, i ell es va limitar a complir entre e febrer de 1981 i l'octubre de 1982. La seva investidura va estar marcada per un intent de cop d'estat -quasi res- i en les eleccions següents els socialistes van arrassar mentre el seu partit, l'UCD, s'enfonsava. Durant el seu mandat, va tenir temps de fer ingressar l'Estat Espanyol a l'OTAN i d'harmonitzar el procés autonòmic amb la LOAPA.


Dels presidents espanyols des de la restauració democràtica, està clar que el més carismàtic ha estat Felipe González. Ja ho era a l'oposició i en els seus més de 13 ants al capdavant del govern va augmentar-lo fins a quotes altíssimes. Suárez, Aznar i Zapatero van adquirir carisma a partir de l'exercici del poder. Jordi Pujol seria un cas molt semblant al de González, mentre que Maragall seria un cas a mig camí, ja que té un carisma innat molt reforçat amb l'alcaldia olímpica de Barcelona. Montilla seria un cas clar de polític molt poc carismàtic. Veurem si l'exercici de la presidència de la Generalitat pot donar-li, però per ara no l'està aptrofitant massa.

Però no cal exercir el poder per obtenir carisma. Exemples en trobaríem uns quants. Un seria el cas de Miquel Roca, que ha passat a la història com un dels grans polítics catalans del darrer quart de segle sense tenir mai un càrrec executiu. I que me'n dieu del Guti i la seva perilla, exdirigent del PSUC desaparegut no fa massa? Governar no sempre dóna aquest carisma que es pot aconsegur des dels escons de l'oposició. El president nord-americà Harry S. Truman (1945-1952) va obtenir uns índexs de popularitat molt baixos. És clar que el seu antecessor havia estat Roosvelt. El premier britanic John Major (1990-1997) tampoc destacava pel seu carisma tot i exercir el poder set anys. Tornem a veure un antecessora de carisma brutal, Margaret Tatcher.


Podríem seguir analitzant polítics carismàtics i no carismàtics. Analitzeu els alcaldes dels vostres municipis o altres líders polítics estatals o nacionals. És un exercici interessant. Jo em quedo amb aquesta conclusió: hi ha polítics carismàtics perquè la naturalesa els ha proporcionat d'aquest do; altres l'adquireixen a base d'exercir el poder i un darrer grup, tot i arribar als càrrecs polítics més elevats no aconsegueixen transmetre aquest guiatge de què parla el diccionari de l'IEC i hi té molta influència l'ombra de l'antecessor i on deixa el llistó.

TV Mítica (VII): La dona biònica

L'altre dia vaig llegir que han fet un remake de la serie nord-americana La dona biònica i m'han vingut molts pensaments a la memòria i ho he trobat un bon tema per un nou capítol de TV Mítica, una seccíó del meu bloc que la tenia una mica abandonada. La dona biònica em recorda aquelles tardes de dissabte de pa amb xocolata mirant TV3, una cadena que feia pocs anys que funcionava, i en la qual Buck Rogers i La dona biònica ens introduïa a la ciència-ficció i en català.

Linsday Wagner interpretava Jaime Sommers, una tennista que patia un greu accident saltant amb paracaigudes i en l'operació i l'hi implantaven una sèrie de peces biòniques que li permetien sentir a quilòmetres de distància o saltar alçades impressionants -recordeu aquell soroll de molla tan patillero-. D'aquesta manera podia lluitar contra el mal i convertir-se en una de les primeres heroïnes televisives de la meva vida. En una o dues generacions anteriors a la meva fins i tot va tenir el paper de mite eròtic. Jo era molt petit. Podem veure la careta d'entrada en versió sud-americana i més coses. Disfruteu.



He investigat una mica sobre la sèrie, emesa per TV3 el 1985, i es tracta d'un spi-off de The six million dollar man, protagonitzada per Lee Majors. També en podeu veure la careta d'entrada. La dona biònica es va emetre als Estats Units entre els anys 1976 i 1978. És una serie molt setantera que ara la trobaríem molt rudimentària però té l'encant d'aquella època en què es van fer sèries mítiques de TV que els anys vuitanta al nostre país passaven molt bé. Veure el remake que tal ha quedat.

Cròniques de l'altra banda (VI)

Aquesta ha estat una setmana més curta (sí, he fet pont) però ha estat molt intensa. Hem vist com la localitat d'Aiguamúrcia i, en concret, l'aparcament del Monestir de Santes Creus era protagonista d'una notícia molt negativa i acaparava pàgines de diaris minuts de ràdio i TV: un escolar de Santa Coloma de Gramenet era atropellat mortalment per l'autocar que els havia portat d'excursió a aquest monument cistercenc. Ja sabeu però que les males notícies atrauen molt més l'atenció que les bones notícies. Crec que vam fer una bona gestió davant d'aquest succés fatídic en què l'Alt Camp en va ser l'escenari però els proagonistes eren d'una altra comarca. Des d'aquí el condol als pares, familiars i amics d'aquest nen de 13 anys mort dimarts.

En el meu "tour" per la comarca dimecres vag visitar Alió (en la imatge la plaça de l'Esglesia). Em va rebre el seu alcalde, Francesc Jofré, en un Ajuntament que destacava pels seus colors vius i amplitut en les instal·lacions en un municipi força petit i creuat per la C-51, carretera que uneix Valls amb el Vendrell. Després de la trobada amb l'alcalde, que destacava per la seva afabilitat, vaig una volta pel poble, intentant deixar emportar-me pels carrers, les cases, els portals, el verd al fons dels camps sembrats, les cares dels vilatans...

I és que jo hi tinc arrels a Alió, concretament un rebesavi, Baldomero Montserrat Roig, que va néixer el 1867 en aquesta localitat de l'Alt Camp i va morir el 1936 i era més conegut com el Mero Moreno i més tard com el Jaio Moreno. A la dècada dels 80 del segle XIX va marxar cap a la Riera de Gaià i va anar a parar a Torredembarra, on es va casar i va fer de boter. Un gran boter. Un dia ja us explicaré més coses d'aquest personatge. Perquè va ser un personatge.

Durant aquesta setmana hem sentat les bases de la web del Consell Esportiu de l'Alt Camp, peça bàsica en la seva reactivació i hem presentat la Marató de donació de Sang que es farà a Valls dimecres vinent a Casa Caritat de deu del matí a deu del vespre. I també hem donat dades sobre les primeres ajudes a la dependència gestionades pel Consell Comarcal i que es pagaran aquest mes de maig. O l'estudi sobre el cultiu del calçot que està fent l'IRTA. Entre a la web del Consell Comarcal de l'Alt Camp i podreu saber més d'aquests temes i d'altres.