TV Mítica (XV): Musculman

"Sóc molt fort i el meu nom és Musculator. Menjo molta carn perquè m'agrada molt"

Aquesta cançoneta la repetíem molt l'estiu del 1991, quan TV3 emetia aquesta sèrie japonesa sobre uns lluitadors que s'enfrontaven en diferents campionats i que es veien involucrats en aventures cada cop més complicades. El protagonista era Musculator, un freacky de grans dimensions, i els seus amics -com el Terriman- enemics. Si de l'estiu de 1990 en recordo molt les aventures de Songoku lluitant contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella -amb les aturades pels flaixos informatius sobre la invasió de Kuwait per part de l'Iraq-, el del 1991 empalmàvem Musculman i Bola de Drac. La televisió de tarda, ja fos després de la platja o la piscina, era sinònim de dibuixos animats japonesos.

Musculman tenia una careta d'entrada molt enganxosa -comproveu-ho- i una barreja d'èpica i comicitat molt ben lligada. No crec que arribés al nivell de Bola de Drac, però ens va fer passar un bon estiu i inici de primer de BUP. Divuit anys després, pel Facebook encara corren grups inspirats en Musculman. És uns de les sèries d'animació mítiques emeses per TV3 i que gairebé dues dècades després, enmig de les vacances estiuenques ve molt de gust recordar per aquesta generació que ja hem arribat o estem arribant a la trentena.

Samuel Eto'o: dos gols, dos 'Champions'

Amb la idealització que caracteritza el pas del temps crec que és d'aquesta manera com hauríem de recordar el pas de Samuel Eto'o pel Barça. En les cinc temporades que va vestir la samarreta blaugrana, el davanter camerunès va guanyar dues Copes d'Europa i va ser capaç de marcar un gol en cada una de les finals, convertint-se en el primer jugador de la història barcelonista a aconseguir-ho. És una simplificació del davanter africà vestit de blaugrana, perquè ha significat molt més. Minuts abans de l'inici del Barça-Manchester City, del Gamper 2009, em ve de gust reflexionar sobre el pas d'Eto'o pel Barça i us convido també a fer-ho.

Samuel Eto'o va ser, és i serà un jugador polèmic, egoïsta com tots els grans golejadors mundials. Però també carismàtic, magnètic per a molts. La seva relació amb amb els companys de vestidor ha estat complicada i tampoc no ha estat molt fluïda la seva connexió amb l'afició, que li ha reconegut la seva qualitat golejadora però li ha trobat a faltar l'aura dels grans mites del barcelonisme. Ha estat protagonista de declaracions incendiàries i en la celebració del Triplet històric del 2009 hem pogut veure gestos que denotaven que la seva etapa al Barça se li acabava.

Eto'o ha marxat en el moment ideal del Barça, després d'una temporada en què ha renascut després d'un estiu en que ja el donaven per mort com actiu blaugrana. Ronaldinho no va aconseguir-ho. Ha donat els seus millors anys al Barça i el club barcelonista li ha permès convertir-se en una estrella mundial. Ha marcat gols, molts gols, tot i que la seva obsessió amb el gol no li ha permès assolir títols inividuals -pitxixi, Bota d'Or-. Però el futbol són títols col·lectius i Eto'o ha estat protagonista d'anys darats pel Barça. El punta africà ha aconseguit també un contracte multimilionari amb l'Inter de Milà, on amb Mourinho a la banqueta, intentarà situar-lo en l'elit europea, on fa dècades que n'està apartat. El trobarem a faltar a Can Barça? Com sempre, si la pilota no entra alguns s'enrecordaran d'Eto'o. Sort Samuel! Excepte quan juguis amb el Barça, és clar.

Descobriment suec

Ningú no ho ha vist és el llibre d'una jove escriptora sueca Mari Jungstend que mig per casualitat em va caure a les mans. L'he llegit amb el regust encara dels dos primers volums de la trilogia Millenium i abans d'afrontar el darrer lliurament d'Stieg Larsson. El llibre de Jungstend m'ha agradat força. L'he trobat una novel·la negra molt cinematogràfica i que crea una atmòsfera molt atraient a l'illa sueca de Gotland, amb uns personatges molt ben definits. Manté un ritme narratiu que t'enganxa fins el final de les 300 pàgines. Us la recomano.

Des de l'any passat hem estat molts els que hem descobert la novel·la policiaca nòrdica que alguns ja han tingut la sort d'assaborir de de fa anys. La trilogia de Larsson ha estat un èxit de vendes i de crítica de forma merescuda. M'hi vaig resistir força, fins i tot arribant a fer-ne una mica de bandera, però he acabat donant la raó als qui m'ho havien recomanat. A partir d'aquí estic estirant la corda i estic descobrint grans autors i bones novel·les. Tinc pendent llegir alguna cosa de Mankell i alguna altra història que ja us aniré explicant. I, és clar, disfrutar de La reina en el palau dels corrents d'aire. Deu n'hi do quin títol però!

Cròniques de l'altra banda (LXV): Vins, caves, castells i Mossos

Valls es va convertir durant dos dies -4 i 5 d'agost- en la capital del camp català amb l'organització de la Firagost 2009, que ha combinat negoci, festa i reivindicació en un moment complicat pels pagesos i pageses, pels ramaderes i ramaderes a casa d'una urbanitis que oblida el sector primari. Des del Consell Comarcal hem col·laborat en la Firagost amb la XII Setmana de Promoció dels Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO. El showroom del dilluns passat, a carrec d'Elisa Ribé, va ser un èxit, amb molta participació d'aficionats del món del vi. Hem començat a pensar ja en quines millores introduïem l'any vinent. Cal un espai més gran, però també introduirem altres novetats. Hem de començar a treballar després de les vacances.

Dimarts, just enmig de la Firagost, vaig tornar pujar al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera, un dels grans descobriments que he fet a l'Alt Camp. Ho vaig fer doncs d'un Patrol dels Mossos d'Esquadra, però no anava enmanillat, sinó acompanyat per la cap del cos policial a l'Alt Camp i la Conca de Barberà, Maria Antònia Bardina, i el cap de seguretat ciutadana a la zona, en Xavier Baeza. A més de Selmella vam visitar el Castell de Saburella (en la imatge), en el terme de Querol, envoltats sempre per una fresqueta revitalitzadora. L'objectiu era que els Mossos coneguessin els castells i els robatoris i expoliacions que pateixen aquests monuments de gran valor patrimonial.

Vins i castells: dos grans potencials per a l'Alt Camp, complements ideals per als calçots i els altres castells. Des del Consell hi estem donant impuls i de cara al nou curs polític n'intentarem donant una mica més, coordinant-nos amb els ajuntaments, entitats i altres administracions. En seguirem parlant, doncs.

TV mítica (XIV): La família Robinson

La família Robinson és una sèrie indisociable dels estius de finals dels anys vuitanta, en aquelles tardes de la segona cadena de TVE plena de continguts infantils. La reemetien any rera any i mentre berenàvem pa amb xocolata, amb el sorollós vetilador posat, gaudíem les aventures d'aquesta família suïssa perduda en una illa del Pacífic sur. Mentre devoro capítols de Perdidos, la sèrie d'aquest estiu per a un servidor, recordo aquesta sèrie japonesa que guarda alguns -només alguns, és clar- punts en contacte amb aquest fenomen de la televisió de principis de segle XXI.

En aquells estius de fa dues dècades en què el DVD no existia i els canals de TV els comptàvem amb els dits d'una mà ens ho passàvem bé amb una sèrie hereva de Heidi. El pare de la família Robinson recordava l'avi de la Heidi amb uns anys menys, amb aquelles veus potent i una bonhomia a vegades pesada. Els seus tres fills eren tot un univers propi. El fill gran, que volia ser pianista i estava bastant frustrat a l'illa. La filla mitjana, la Flor, era la gamberra i mantenia una certa ensió sexual amb un noi negre també perdut a l'illa, que acompanyava un vell capità. Després hi havia el fill petit, que es feia un fart de córre, i la mare, una mica bleda. Cinquanta capítols on passava de tot, amb l'illa deserta -o no tant- de teló de fons.

El sistema polític municipal, en crisi

Una de les reformes polítiques que urgeix més en el nostre país és el sistema que regeix les eleccions municipals. Crec que hauria de ser prioritari dins d'una Llei electoral catalana que ara sembla que se'n vol acelerar l'aprovació. Fa la impressió que aquesta llei només es fixa en les eleccions al Parlament. Fent un repàs només als dos anys i escaig que portem de l’actual mandat veurem moltes situacions d’incongruència greus en política amanida amb dosis de transfuguisme certament preocupants.

Un cas destacat és el de Roda de Barà, on el PSC governa actualment en minoria amb només cinc dels tretze regidors del ple municipal. El mandat va començar amb un govern CiU-PP, però en només tres mesos els populars van canviar de preferències i van pactar amb els socialistes. El PP va tenir un any l’alcaldia i, quan va haver-hi el relleu amb els seus nous socis, el pacte es va trencar. Però els socialistes continuen governant, aferrant-se a l’alcaldia, tot i que l’acció de govern està més que bloquejada per la força que té l’oposició.

De colors polítics no n’entén aquest guirigall polític municipal i Salou ha viscut un dels episodis polítics més kafkians, amb els socialistes aquest cop com a víctímes, junt amb el cap de llista de CiU, que va veure fa uns mesos com una moció de censura impulsada per la direcció convergent nacional l'apartava de l'alcaldia que en poques setmanes havia d'assumir de mans del seu homòleg del PSC. Fer alcalde el cap de FUPS va ser el preu a pagar per Convergència -no Unió, que resta a l’oposició- per aquesta OPA amistosa que té per objectiu absorbir aquest grup independent i presentar-se junts el 2011.

Trànsfugues que han canviat governs n’hem vist a Constantí, Torredembarra o la Pobla de Montornès. I trobarem més exemples. Nouvinguts i veterans de la política, que no els ha calgut liderar cap llista sinó ocupar-ne un lloc sovint discret, de vegades amb el cartell de 'gran fitxatge independent', han estat capaços de fer caure alcaldes i governs. Els partits s'han queixat quan eren les víctimes o han callat i han arribat a justificar l'injustificable quan eren ells qui passaven del govern a l’oposició. Hem viscut plens on es votaven mocions de censura molt tensos i la frustració s'ha imposat entre molts militants i simpatitzants de les formacions apartades del govern. La majoria dels votants s'ho ha mirat amb indiferència, com si acceptessin que aquests dobles salts mortals són els tripijocs inherents de la política.

Cal estudiar a fons el sistema polític que regeix les corporacions municipals per trobar mesures correctores que evitin aquests espectacles força lamentables que només fan que augmentar el descrèdit de la classe política. Ha de ser un debat obert, sense tabús de cap tipus. Llistes tancades desbloquejades o obertes, comicis a doble volta, elecció de l'alcalde i els regidor en paperetes diferents… Aquests canvis constants i bloquejos de l'acció de govern que provoca el sistema actual el que fan és afectar el desenvolupament i el progrés dels municipis que els pateixen.

Publicat a Tarragona 21 el 3 d'agost de 2009

Cròniques de l'altra banda (LXIV): Descobrint l'Esglesia de Sant Joan

La presentació d'un conveni entre el Consell Comarcal de l'Alt Camp i la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls permetrà que aquesta església rebi 18.000 euros en trees anys per a les seves obres de restauració i conservació, que ja fa una dècada que duren. També m'ha permès descobrir la bellesa arquitectònica d'aquesta esglesia, que té un punt en comú amb el Consell, ja que és la que centralitza els serveis de la resta de parròquies de la comarca. Divendres vam anar amb un company del Canal 45 a gravar imatges de l'església i vaig poder conèixer els racons del temple de la mà d'un improvisat guia, alguns amb un encant especial. Una grata sorpresa. Si podeu, visiteu-la.

Estem al mig de l'estiu però en el Consell Comarcal continuem treballant en diversos fronts. Aquesta setmana també hem presentat el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, que s’afegeix als ja existents de qualitat d’ambient laboral al Consell. Ens convertim d'aquesta manera en un dels primers consells comarcals a tenir un document d'aquest tipus.

El Consell Comarcal rep contínues visites de persones i entitats i la majoria de vegades aprofitem per fer-los un recorregut per la sau. Són instal·lacions noves i molt funcionals. És la nostra millor targeta de presentació. Dimecres ens van visitar l'associació Porta Oberta, que aplega persones amb malalties mentals i familiars. Li van fer una entrevista a la presidenta comarcal per a la seva revista, No som diferents, i vam buscar, maneres de col·laborar. Tenen ganes de fer coses i, a més, en un terreny on cal actuar-hi.

També dimecres es va portar a terme el ple comarcal ordinari, amb diversos temes sobe la taula que van arribar preparats per a la seva aprovació després de la tasca de les comissions informatives. Va ser el dia que va presentar la seva renúncia com a conseller Ramon Banach. Era conseller des del 2003 i a finals del mes de juny va assumir l'alcaldia dAiguamúrcia, tasca en la qual es centrarà a partir d'ara i podrà comptar amb totel suport del Departament de Premsa i Comunicació del Consell. A partir de setembre tindrem una cara nova al ple comarcal.

Adéu Bobby!

Avui ha mort el tècnic anglès Bobby Robson. Tot i ser una mort esperada, t'impacta igual quan llegeixes la notícia. Estem davant d'un dels grans gentlemans del futbol mundial, tan trufat de personatges que destaquen per les seves males maneres o el seu caràcter egoïsta o maldestre. Bobby Robson era d'aquells personatges que transmet elegància a través d'un carisma tranquil. Però també era un murri capaç de sorprendre una despreninguda a Carmen Sevilla fent-li un petó als morros. Però a aquell somriure seductor i "pillo" al mateix temps se li perdonava.

Bobby Robson, amb Jose Mourinho de segon, va entrenar el Barça una sola temporada, com un parèntesi entre dos tècnics holandesos que destacaven per tenir caràcters molt difícils, Cruyf i Van Gaal. Arribava del Porto, però tenia un llarg curriculum que incloïa vuit anys com a seleccionador anglès. Robson va guanyar tres títols amb els blaugranes-Recopa, Copa del Rei i Supercopa-, un triplet de baixa intensitat però que va anar guanyant valor any rera any. Va ser la temporada de Ronaldo, del Pizzi "macanudo", de l'explosió de la "Quinta del Mini" i recordo molt aquella campanya perquè quan el Barça xutava un córner podies confiar que podia ser gol, cosa que des de llavors no ha tornat a passar. Tot i l'allau de gols d'quella temporada, certs puristes culés criticaven el joc de l'anglès. Jo en tincun bon record d'aquella temporada 1996-97.

Però Robson, la solució d'urgència quan Núñez i Cruyff van partir peres amb els "sandwichs" més famosos del futbol mundial pel mig, va estar només una temporada a Can Barça, ja que havia d'arribar el gran Van Gaal, que enlloc del príncep va acabar sent una granota malcarada. El gentlemen anglès va quedar-se de de director de fitxatges, fins que va tornar a les banquetes, al PSV holandès i finalment al Newcastle, fin sel 2004. Els darrers anys ha lluitat amb valentia contra el càncer, fins que ha hagut de claudicar a la tanda de penals. Un exemple dins i fora dels terrents de joc. Adéu Bobby!!!

Dues Torredembarres

Es compleix un any del darrer canvi de govern a Torredembarra i la principal sensació que em queda és la profunda divisió que pateix el municipi des del punt de vista polític després d’aquests dotze mesos. L’arribada de Daniel Masagué a l’alcaldia va ser un procés llarg i traumàtic i ha deixat ferides profundes. Masagué governa gràcies a una tràsfuga socialista i un regidor independent que formava part del govern anterior i això pesa molt en els partits que estan a l’oposició, creant-los-hi una sensació d’haver perdut el poder il·legítimament.

Durant la Festa del Quadre hem pogut veure la major demostració d’aquesta divisió profunda que viu Torredembarra amb l’organització d’actes de festa major alternatius, sorgits de la comunitat virtual que és internet i liderats per alguns regidors de l’oposició. Aquests regidors critiquen les traves a la participació en la comissió de la Festa Major que imposa la regidora de Cultura. Rosa Maria Guasch, que ja porta un pesat equipatge fruit de gairebé dues dècades d’activitat política primera línia, ha estat objecte de fortes crítiques els darrers mesos i la polèmica sobre la no celebració dels concerts a la plaça del Castell ja fa anys que s’arrossega. D’aquí menys d’un mes viurem la Festa Major de Santa Rosalia i veurem si es manté aquest enfrontament.

Aquest mes de juliol hem viscut també un canvi important en el panorama comunicatiu torrenc, amb la municipalització d’Ona la Torre. En aquest canvi hi estic d’acord en el fons però no en la forma. Sempre he defensat que si l’Ajuntament creava una ràdio havia de ser totalment municipal i no licitar la programació i que una empresa privada se’n faci càrrec. El canvi de titularitat ha estat precipitat i amb unes formes una mica kafkianes. Aquí també hem d’esperar i valorar si el canvi és per a millor o pitjor.

Les obres del pàrquing de Filadors continuen en aquesta cursa a contrarrellotge perquè sinó no es podrà cobrar la subvenció promesa per Zapatero. Les presses no són mai sinònimes de feina ben feta. A Torredembarra tenim exemples recents molt clars i parlant de pàrquings tenim un exemple demolidor a la ciutat veïna. Un exemple de presses és la peatonalització del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, que finalment ha quedat en una peatonalització a mitges i rajoles que s’aixequen. A més, d’aquí a poc hauran de tornar a aixecar el carrer. El Pavelló Poliesportiu Sant Jordi és un segon exemple evident de voler inaugurar abans del que toca. Després d’un episodi d’inundacions demencial, encara es nota ara aquesta precipitació i és que durant més d’ una setmana, gràcies a l’XI Open Internacional d’Escacs de Torredembarra, he pogut notar l’olor de claveguera que se sent en alguns punts del recinte, a més d’un mal estat de manteniment preocupant per una obra que porta en servei només dos anys i mig.

Un altre capítol és el concurs de la gestió de l’aigua? El jutge ha donat -per ara- la raó al govern anterior i aquests han exigit a CiU que demani perdó, però Masagué ja ha dit que el jutge no dóna la raó a l’actual oposició -llavors govern i amb el suport en aquest tema de grups actualment en el govern-. Que ha passat exactament amb el concurs de l’aigua? Per la majoria de torrenques i torrencs és com el finançament: una nebulosa on cada bàndol porta l’aigua al seu molí emparant-se en els matisos. Es tracta d’un cas que també ha estat marcat per la precipitació i una polització impròpia d’un servei públic d’aquesta transcendència per a un municipi. Però a Torredembarra estem acostumats a judicialitzar la vida política. O a polititzar la via judicial?

Publicat en el número de juliol del Diari de la Torre

Cròniques de l'altra banda (LXIII): Una oportunitat per descobrir els vins de l'Alt Camp

Potser alguns dels que llegiu aquest post heu sentit ja l'anunci a RAC-1 o RAC 105 sobre la XII Setmana dels Vins i els Caves de l'Alt Camp. I és que queda menys d'una setmana (valgui la redundància) per aquesta iniciativa dedicada a la promoció d'aquests productes. Podeu participar en un showroom a l'Hotel Class Valls dilluns vinent, tastar els vins i caves a l'estand del Consell al Firagist o maridar-los anant a menjar a alguns vintena de restaurants de la comarca adherits a la iniciativa. Dimecres passat vam presentar aquesta activitat en roda de premsa i aquest dimecres mateix podeu veure un programa especial a les 22 hores a Canal Català Tarragona (o repetit l'endemà dijous a les 13 i les 16 hores) sobre l'activitat. Us animeu?

Dimecres passat mateix vam presentar la nova campanya d'excavacions arqueològiques al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera. Van venir els dos coodirectors dels treballs, en Ramon Serra i la Mònica López, que van explicar que aquest any volen rematar la feina feta des del 2003 amb una planimetria completa del recinte i un article en una revista especialitzada. Del 3 al 23 d'agost una dotzena d'arqueòlegs estaran treballant en aquest espai tan desconegut com sorprenent. Una bona ocasió per pujar a aquest castell roquer, situat a més de 800 metres d'alçada i un exemple ideal dels castells de la Marca Hispànica.

I el tercer tema del que us volia parlar és de la reunió del Consell, alcaldes de la comarca i Fecsa-Endesa de dijous passat. Gairebé tres hores de reunió en què la Generalitat -que també va ser-hi- i Fecsa van explicar la situació i les actuacions a la comarca, mentre els batlles van presentar nombroses queixes que demostren les mancances del servei d'aquesta empresa. Els seus representants van prendre nota d'aquestes demandes i queixes. Ara, a esperar millores. Suposo.

Reagrupament i el seu espai

El mapa polític català sembla que pugui entrar en un procés d’atomització i que el proper Parlament de Catalunya tingui algun grup més que la mitja dotzena actual. És comprensible que dins les formacions actualment representades a la cambra catalana hi hagi cert nerviosisme perquè fins que les urnes no dictin sentència tots els escenaris són possibles. Qui apostava el 2006 que Ciutadans obtindria algun diputat al Parlament? Gairebé ningú. Doncs uns participació baixa va portar Rivera, Robles i Domingo a la cambra catalana.

Està clar que Ciutadans, en una crisi profunda des de fa mesos, desapareixerà del Parlament en poc més d’un any i els seus escons se’ls pot emportar Unión Progreso y Democracia (UPyD), la formació liderada per Rosa Díez, que ocupa l’espai ideològic de l’anticatalanisme radical amb la fictícia discriminació de la llengua castellana com a gairebé únic argument. El PP, el PSC i ICV-EUiA s’han de preocupar per a la queixalada electoral d’UPyD. La ultradretana Plataforma per Catalunya vol fer el salt a la Ciudadella després de consolidar-se en diversos ajuntaments catalans gràcies a un discurs basat en la xenofòbia i el racisme, terreny adobat per la manca de valentia de la resta de fomacions catalanes a l’hora d’afontar el debat sobre la immigració. Una altra cosa és si ho aconseguirà.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha descartat presentar-se a les legislatives catalanes i vol seguir creixent municipalment. Una campanya a unes eleccions al Parlament és cara i un mal resultat pot afectar aquesta línia ascendent als Ajuntaments. Un respir per a Esquerra i Iniciativa fins la primavera del 2011 quan augmentaran les candidatures de la CUP a Ajuntaments, inclosos els de Tarragona i Reus. Qui si que sembla estar preparat per liderar una candidatura al Parlament és l’exconseller republicà de Governació Joan Carretero, al capdavant de Reagrupament.cat. L’última escissió d’ERC, el Partit per la Independència (PI) va fracassar rotudament als comicis al Parlament del 1999. Esgarraparà Rcat espai i escons a ERC?

Hem de partir de la premisa que en deu anys han canviat molt les coses i Esquerra porta sis anys governant al costat dels socialistes i el missatge independentista s’ha modul·lat. Reagrupament està molt més organitzada des de les bases que el PI de Colom i Rahola, dos líders mediàtics però sense gairebé suport en la militància. Les noves tecnologies també juguen un paper cada cop més important i l’equip de Carretero està apostant fort per la xarxa. Veurem doncs si Carretero –que ha vist com se li ha reobert un procés judicial de la seva època com alcalde de Puigcerdà- i Reagrupament poden entrar al Parlament amb aquest missatge netament independentista, quan CiU és més sobiranista que mai i ERC aposta per la centralitat i deixa el discurs independentista en un segon pla. Uns comicis apassionants –fins i tot hi acudirà Ariel Santamaría al capdavant de la CORI- i un Parlament de Catalunya que pot canviar molt en un any.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Explosió digital a Tarrragona

Aquest dijous he assistit a la Casa Canals la presentació de Tarragona21, un nou mitjà digital de la capital tarragonina, just 17 dies després de la posada en marxa d'un altre diari electrònic, aquest a nivell del Camp de Tarragona, Delcamp.cat. I aquest naixment ja esta envoltat de polítics, periodistes i societat civil tarragonina. Ha estat un juliol fructífer pel que fa al periodisme tarragoní, sobretot pels mitjans digitals. Durant l'any 2008 van neixer Reus Digital i Tot Tarragona i ara es sumen aquests dos nous mitjans.

Està clar que vivim una nova època comunicativament parlant. Aquesta explosió digital coincideix amb una crisi del paper. El febrer va deaparèixer un diari gratuït, l'Aquí, mentre que els altres tres gratuïts del Camp de Tarragona s'han fusionat en un de sol, el Més Tarragona-Reus-Costa Daurada. Dilluns el Diari de Tarragona es quedava sense director després de la fulminant destitució de Jordi Jaria i el mes de juny veiem desaparèixer l'edició impresa de la històrica capçalera -26 anys- El Pati. I no oblidem la desaparició també durant el darrer any dels setmanaris Espais 7 i Claxon.

Vivim un moment de crisi en el sector de la comunicació. Crisi també vol dir oportunitats i hi ha qui les està aprofitant, com en Jaume Garcia, en Piu Tarrassa, en Guillem Ramos-Salvat o en Sergi Zorrilla. Els desitjo molta sort en aquesa aventura i que d'aquí dos o tres anys poguem afirmar que ja estan consolidats en el panorama comunicatiu tarragoní. Jo col·laboraré amb el meu gra de sorra en forma d'articles d'opinió. Moltes gràcies per l'oportunitat que em doneu de col·laborar en aquest moment històric.

Gibraltar no és España

L’espanyolisme més ranci -el perejillero- ha tornat a treure el cap amb força després de la visita aquesta semana del ministre espanyol d’Afers Estrangers, Miguel Ángel Moratinos, a Gibraltar. I és que per a ells, Gibraltar es España. Aquesta és una d’aquelles històries que mai he pogut entendre. Des del 1713 Gibraltar està sota sobirania britànica i els gibraltarenys el que menys volen esdevenir és espanyols. La majoria volen ser independents o, com a mal menor, formar part del Regne Unit. Però el dret a decidir és un concepte basic en democràcia que la inmensa majoria dels espanyols ni entén ni vol entendre.

Igual que Gibraltar hauria de ser espanyol també Perpinyà hauria de tornar a formar part de Catalunya, com passava abans del Tractat dels Pirineus, signat menys de mig segle abans el Tractat d’Utretcht. I Ceuta i Melilla? Marroc les reclama des de fa anys igual que l’Estat Espanyol fa amb Gibraltar. Que fan dues ciutats espanyoles enmig de l’Àfrica en ple segle XXI? També han de canviar de sobirania?

Gibraltar és britànic i Ceuta i Melilla espanyoles. Aquest és el resultat de segles d’història i voler canviar-ho és obrir una caixa de Pandora que no interessa ni als defensors d’aquest espanyolisme ranci, que va aplaudir la invasió d’un illot ple de cabres anomenat Perejil l’any 2002. Quina gran operació militar!. A aquests personatges els interessa de tant en tant enarborar la bandera de la Gran España –amb Gibraltar inclòs- igual que als marroquins els va bé reclamar Ceuta i Melilla de tant en tant. És el que hi ha amics. Però això no és nacionalisme espanyol, no. Deu ser allò del constitucionalisme.

Publicat al diari digital TotTarragona

He acabat la setena temporada de 'The West Wing'

O el que és el mateix: he vist la sèrie sencera. I tinc un cert buit existencial dins meu en pensar que ja no viure noves aventures del president Bartlet i el seu equip. Com a molt, les podré reviure. Crec que The West Wing és la primera sèrie de la meva vida que l'he vist sencera. Possiblement perquè l'he vist amb DVD després de passar-me inadvertida quan la van fer en horaris intempestius a la televisió pública. Han estat molts mesos -algun any- disfrutant amb les trames al voltant del president de Estats Units i el seu equip més pròxim de col·laboradors, que treballa a l'ala oest de la Casa Blanca. Us recomano fermament que us enganxeu a aquesta sèrie que ha guanyat merescudament una pila de premis.

Als que ens agrada la comunicació política i ens hi dediquem és una sèrie més que recomanable, que ens fa passar-ho bé i reflexionar. Serveix per agafar idees fins i tot. Però també és una sèrie pels qui la política la veuen només des de la barrera o fins i tot pels qui la política no els fa ni fu ni fa. Els guions són molt sòlids i els diàlegs, genials. Podeu trobar el pack de les set temporades a un preu més que raonable.

Ho he passat molt bé durant aquests més de 150 capítols, amb un fictici president demòcrata amb el Nòbel d'Economia al capdavant, que agafa coses de Clinton però també d'altres presidents. Amb el seu cap de gabinet, que és també el seu gran amic, Leo McGarry, i l'ajudant del cap de gabinet, l'addicte a la feina Josh Limman; el cap de comunicacions i el seu ajudant, el sorrut Toby Siegler i Sam Seaborn, interptetat per Rob Love; la cap de Premsa, C.J. Creck; la primera dama, el cap de l'Estat Major, diferents vicepresidents... i molts personatges que desfilen per aquestes set temporades, que acaben amb una doble batalla elctoral èpica, primer per la nominació demòcrata i després per la presidència.

He difrutat molt i també he après molt del sistema polític nord-americà i del qual m'hem d'aprendre tant. I és que ens porten 200 anys d'avantatge. Un servidor se centrarà ara en Perdidos una altra sèrie que molts i moltes m'heu recomanat. I tanta gent realment no aneu equivocats. He vist alguns capítols i Lost té un,a capacitat de sorpresa i d'adicció elevadíssima. Resumint dos grans sèries.

Cròniques de l'altra banda (LXII):consumir i/o invertir

Enmig de l'estiu és una bona època per anar fent feina més a llarg termini perquè normalment baixa molt la intensitat de les tasques més inmediates, però, tot i que estem ja a l'equador del juliol, encara generem força informació des del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Estem preparant el darrer gran esdeveniment del curs polític, abans que Valls i la comarca se submergeixi en un mes de letàrgia vacacional gairebé total de l'agost: La XII Setmana del Vi i el Cava amb DO, del 3 al 9 d'agost, inclosa dins el Firagost. Us en parlaré la setmana que ve.

En aquest post us volia parlar de consum, de les dades que vam donar a conèixer en roda de premsa dimecres i que evidencia la gran tasca que fa la Lurdes Quintero des de l'Oficina Comarcal d'Informació al Consumidor (OCIC), un dels departaments que genera més informació, sobretot des de l'ampliació de competències a partir del febrer amb noves delegacions des de l'Agència Catalana de Consum. La ciutadania cada cop s'adreça més a l'OCIC. És una bona notícia, perquè vol dir que la gent cada cop és més conscient que poden defensar-se dels abusos d'empreses i comerços, però també és negativa perquè està clar que cada cop hi ha més problemes a l'hora de consumir.

El mateix dimecres es va fer el relleu en la presidència en del Consorci de Desenvolupament de l’Alt Camp, Conca de Barberà i Anoia en un acte en la sempre solemne i impressionant sala de plens del Consell de la Conca. A partir d'ara la presidenta és Carme Mansilla, presidenta del Consell de l'Alt Camp, mentre que la gerència recau en el tècnic de la Conca Jordi París. El Consorci, que gestiona l’Eix 4 Leader per a municipis de quatre comarques diferents, gestionarà uns 9 milions d’euros per impulsar diferents projectes en aquest territori. Aquestes subvencions donen continuïtat als programes Leader que s’havien gestionat des de l’Alt Camp i des de la Conca de Barberà i que tants equipaments públics i privats ha deixat. Una bona oportunitat pels emprenedors.

Finançament: massa previsibilitat i massa inconcreció

Ja tenim nou sistema de finançament per a Catalunya i les conseqüents reaccions de partits polítics, societat civil, experts... i la sensació que tinc és que s'està complint el guió que ens corria pel cap a molts des de fa setmanes. L'esprint final ha arribat enmig de l'estiu i en cap de setmana. Esperable, però també superable amb la sentència del Tribunal Constitucional l'Estatut. Retard de gairebé un any, passant olímpicament de l'Estatut -una llei orgànica- i desenllaç quan molta gent està de vacances. Lleig!

Les posicions dels partits polítics són més que previsibles. El PSC s'erigeix com l'eix d'aquest nou acord i el conseller Castells com el gran heroi. Inicativa ha dit un sí rapidíssim pensant ja en el Tripartit 3, l'única manera de mantenir-se en el govern. Esquerra ha buscat marcar paquet i presentar-se com un duríssim negociador, el darrer escull de Zapatero per acontentar les seves bases més rebotades amb la conjuntura política actual. CiU s'oposa amb una gran radicalitat qualificant el nou finançament d'il·legal i el PP català fa seguidisme del PP espanyol.

I a les Espanyes? Doncs comença una nova onada de catalanofòbia amb els arguments de sempre: els catalans es queden amb tot, Zapatero és presoner d'Esquerra, boicot als productes catalans... Ja cansa una mica la història i més quan són mentides flagrants. Diverses comunitats autònomes viuen d'un titànic esforç fiscal català, que suporta la política de subvenció, el funcionariat sobredimensionat i les grans infraestructures d'altres mentre aquí patim col·lapses, peatges i altres desastres. Venen mesos durs per a Catalunya. La 'Brunete mediàtica' ens bombardejarà per terra, mar i aire. Aquí si que he de fer pinya estiguem d'acord o no amb l'acord de finançament.

Per la meva banda, continuo sense entendre del tot l'acord de finançament. Intento fugir de les declaracions i contradeclaracions de polítics i polítiques, bàsicament perquè es moeuen per interessos polítics. Gran descobriment! Escolto amb atenció els economistes però tots diuen coses diferents i ni la xifra de 3.800 milions d'euros, repetida fins a la sacietat, és clara. La suma dels diners que esperen totes les comunitats autònomes de l'acord tampoc quadra. És que no acabo de tenir clar si tenim poca informació o en disposem de massa. Com deia aquell, faré allò de "wait and see".

Cròniques de l'altra banda (LXI): Armand Beneyto, tot un personatge

Un dels participants del programa de TV3 Casal Rock, Armand Beneyto, va ser el gran protagonista de la constitució de l'assemblea general del Consell Consultiu Comarcal de la Gent Gran de l’Alt Camp. Beneyto va fer una conferència altament interessant sobre com afrontar (i no afrontar) la tercera edat, que va tancar aquesta jornada de constitució d'aquest òrgan consultiu. Una quarentena de persones hi van assistir.

Igual que la TV engreixa també dóna una imatge radicalment de moltes persones i un personatge que a la petita pantalla et sembla agradable, simpàtic i graciós, en el cara a cara és un imbècil i un maleducat. L'Armand Beneyto no és d'aquests. Vaig tenir la sort de parlar amb ell i destil·lava simpatia, correcció, entusiasme, carisma... i bon rotllo. Un crack que va posar-se a tothom a la butxaca i que ajudarà a dinamitzar el Consell Consultiu de la Gent Gran igual que ha fet amb Casal de la Gent Gran de Vilafranca. La imatge que em vaig fer dilluns rera dilluns de l'Armand veient Casal Rock s'adequava a la realitat.

El Consell Comarcal de l'Alt Camp continua demostrant un gran dinamisme organitzant activitats de tot tipus per a la ciutadania. Dilluns passat, una jornada sobre cooperativisme i fins a final de juliol es desenvolupen els tallers del programa 'Eines per la crisi' on s'ensenyen tècniques per trobar feina. El Consell s'omple també de gent que solicita beques escolars i és que la situació econòmica és complicada. I això ja no és tan maco però des d'aquesta administració supralocal s'inenten mitigar els efectes de la crisi.

Ens creiem la vegueria?

Ha nascut un nou mitjà de comunicació al Camp de Tarragona, Delcamp.cat, i crec que la gran novetat que aporta aquest producte és precisament que defineix com el seu marc de referència el Camp de Tarragona. Són molts els polítics i altres personatges de la vida pública de les nostres comarques que s’han omplert i s’omplen la boca parlant de “Camp de Tarragona”, però realment es creuen la vegueria com un àmbit geogràfic i social més enllà de baralles sobre la capitalitat o la incapacitat per organitzar-se i defensar a Barcelona i Madrid els interessos d’aquest territori? Recordeu el Consorci del Camp de Tarragona?

La “província’ continua pesant molt i altres creuen que el Camp de Tarragona és poc més que el triangle Tarragona-Reus-Cambrils. El Baix Penedès està d’esquena a Tarragona i mira descaradament cap a Barcelona, passant per una vegueria pròpia del Penedès. Costarà molt reedreçar aquesta tendència iniciada fa unes dècades i accelerada els darrers anys amb la immigració interior arribada de l’àrea metropolitana de Barcelona. Molt em temo que ja és tard. Les comarques i ciutats de l’interior també compten. Potser no té el pes demogràfic i econòmic de la façana costanera, però són imprescindibles en aquest territori. No es pot repetir l’esquema centralista barceloní Barcelona que tan critiquem des del sud i sovint reproduïm mimèticament a l’hora de planificar noves infraestructures.

Delcamp.cat es creu la vegueria i s’avança als esdeveniments que ens diuen que vindran, tot i que no acaben d’arrencar. Aquest nou mitjà electrònic ens vol servir cada dia informació d’aquestes sis comarques, amb una xarxa de corresponsals pel territori que volen arribar on els altres mitjans no ho fan. Existeixen ja altres diaris electrònics al Camp de Tarragona però tenen com a marc de referència ciutats, com Tarragona i Reus. Ara tenim un nou mitjà que vol mirar més enllà i convertir-se en un eix vertebrador de l’emergent vegueria del Camp de Tarragona.

Un altre fet que destaca és la gairebé insultant joventut dels promotors de Delcamp.cat, acabats de sortir de la universitat, i que es llencen en una aventura tan apassionant com incerta. Han estat molts mesos treballant en el projecte, posant molts esforços en la seva presentació pel territori i l’inclusió de les darreres novetats tecnològiques i finalment, enmig de l’estiu veu la llum. Només em resta desitjar-los sort i agrair l’oportunitat de poder posar el meu gra de sorra en aquesta nou projecte.

Felicitats i endavant!

Publicat a Delcamp.cat el 10 de juliol de 2009

Delcamp.cat: un nou mitjà de comunicació

Fa ja tres o quatre mesos ens van venir a veure al Consell Comarcal de l'Alt Camp dos nois que ens van presentar un projecte comunicatiu molt interessant i apassionant. Els vaig felicitar tant per la idea com de la valentia de tirar-la endavant en un moment econòmic tan complicat i més pel sector de la comunicació. Eren en Guillem Ramos-Salvat i Sergi Zorrilla, que codirigien l'embrió d'un diari electrònic amb l'àmbit d'influència de les sis comarques del Camp de Tarragona. L'embrió ha anat creixent i aquest dilluns 6 de juliol ha nascut Delcamp.cat, amb una presentació a l'Hotel Imperal Tàrraco de Tarragona.

L'acte ha reunit unes 150 persones, representants del món polític, econòmic i social del Camp de Tarragona. En Guillem i en Sergi han demostrat una gran capacitat de convocatòria, fruit d'un treball de formigueta d'anar presentant el projecte. Ara resta que tinguin el suport institucional i publicitari que tenen altres mitjans, inclosos els electrònics que des de fa mesos -i algun any- funcionen, però que tenen com a marc de referència ciutats i no la vegueria del Camp de Tarragona, la gran bandera de Delcamp.cat. Una divisió administrativa embrionària i que encara no és una realitat però és una declaració d'intencions important.

A l'acte de presentació hi he anat com a representant del Consell Comarcal de l'Alt Camp, d'on en sóc cap de Premsa i Comunicació. Allí he coincidit amb el conseller comarcal de la Dona de l'Alt Camp, Josep Maria Coll -que també és regidor de Rodonyà i cordinador d'Unió de Pagesos al Camp de Tarragon-. Però també hi he anat com a articulista, ja que els seus impulsors m'han convidat a colaborar-hi. I els ho agraeixo perquè tinc la sensació que estem fent història. Per cert, en la secció d'Economia del recent nascut diari electrònic ja hi ha notícies de l'Alt Camp.

Endavant Delcamp.cat!

Cròniques de l'altra banda (LX): Entrant en un juliol intens

Hem deixat enrera la setmana de Sant Joan i a Valls s'ha tornat a la feina amb Firagost a l'horitzó. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp hi ha força feina a fer aquest mes de juliol. Des de l'Oficina Comarcal d'Informació al Consumidor (OCIC) estem intentant informar de la liberalització del mercat elèctric i cobrint les llacunes d'una campanya informativa per part del Govern espanyol. En la imatge un servidor i la tècnica de l'OCIC, Lurdes Quintero, presentant en roda de premsa les accions informatives al voltant de la liberalització elèctrica.

Dimarts començaven les colònies d'estiu i gairebé una quarantena de nens i nenes de l'Alt Camp marxaven en direcció al Bages a passar una setmana "molt diferent" a les seves vides. Em vaig acostar a l'estació d'autobusos a fer unes fotos. Hi havia una alegria continguda d'expectació i algun pare i mare una mica preocupat per "perdre de vista" uns dies el seu fill o filla. Mirant aquells joves m'agafaven ganes de penjar-me la motxilla i la cantimplora al coll i... en marxa.

Aquesta setmana també ha estat la del relleu en l'alcaldia d'Aiguamúrcia. No ha estat afortunadament per una moció de censura sinó fruit d'un pacte de mandat entre CiU i PSC. Dimarts Josep Jesús Escoda (CiU) posava fi a 14 anys consecutius en l'alcaldia de la localitat i cedia el càrrec a Ramon Banach (PSC). Tots dos són consellers comarcals i el primer va ser president de l'ens supralocal del 1999 al 2007. És l'únic relleu a mig mandat previst a l'Alt Camp, tot i que el setembre passat Albert Ballet vasubstituir Dolors Batalla en l'alcaldia de Valls.

I acabo aquestes pinzellades setmanals amb l'inici d'un taller per cuidadors a Rodonyà sobre tècniques per afrontar alteracions conductuals. Es tracta de donar formació a aquests cuidadors no professionals que cuiden persones amb alzheimer i altres malalties molt dures tan pel qui la pateix com els qui estan al seu voltant. El taller es fa al Centre Municipal de Serveis Socials de Rodonyà, un equipament molt important per al municpi, que li permet realitzar activitats d'aquest tipus. Aquest ha estat un dels grans avanços dels petits municipis els darrers anys, equipaments impensables quan va arribar la democràcia.

XI Open Internacional de Torredembarra: escacs de nivell a la Costa Daurada

Aquest dissabte a la tarda al Pavelló Municipal Sant Jordi comença l'onzena edició de l'Open Internacional d'Escacs de Torredembarra, que s'allargarà durant nou dies, fins el diumenge 12 de juliol. Es tracta de l'unic torneig de ritme normal que es disputa a la demarcació de Tarragona i està inclòs dins el VI Circuit Català d'Oberts Internacionals. Nascut a finals dels noaranta, el torneig s'ha anat consolidant i té uns participants molt fidels, a més de jugadors que participen més ocasionalment. Aquest any hi participen 95 jugadors de nou nacionalitats diferents, la segona millor participació de la història del torneig, els 96 del 2006. Hi ha jugadors professionals i altres que ho fan per afició. Podeu trobar més informació al web del Club Escacs Torredembarra.

L'organització d'aquest torneig és feina de mesos i compta amb unna inversió important, amb col·laboradors privats i també públics, sobretot l'Ajuntament de Torredembarra, que tot i els canvis continus de govern ha donat suport a un esdeveniment esportiu que projecta internacionalment el seu nom. Des del Club Escacs Torredembarra s'agraeix recolzament i es convida a tots els aficionals del municipi d'aquest esport a participar-hi, ja sigui jugant o veient les partides. Des de l'any passat hi ha una pantalla on es projecten les partides dels primers taulers, que també es poden seguir des de casa a través del web del club.

Durant nou dies el Pavelló Municipal de Torredembarra veurà partides de molt de nivell i molts jugadors i jugadores disfrutaran d'aquest esport tan apassionant com ple de tòpics. Hores i hores d'exprèmer les neurones, de buscar el millor moviment i intentar endevinar el pla del contrari, de victòries, taules i derrotes... Aquests dies teniu l'oportunitat de conèixer de més a prop els escacs i trencar aquests tòpics i imatges distorsionades d'un esport que molts qualifiquen de ciència i fins i tot d'art. Acosteu-vos al Pavelló Municipal Sant Jordi de Torredembarra.

En la imatge, un moment de l'edició del torneig de l'any passat.

Ona la Torre: final d'etapa

Dilluns vaig tenir una sensació especial en el darrer programa de la temporada de 'Blogs a Ona la Torre'. Va ser el darrer amb l'Albert Bonet i jo mateix fent de copresentadors d'un espai pel qual han passat moltes blocaires i molts blocaires. El darrer, un dels polítics tarragonins que més fa servir les noves tecnologies, el delegat del Govern al i primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté. Va ser una conversa molt interessant per un dia molespecial. Per cert, el convidat, el vaig triar jo, com les desenes d'entrevistats anteriors.

Era un dia especial perquè era el penúltim dia amb l'Albert i el seu equip -el Xavi, l'Eloi, en Jordi, la Maria, la Raquel...- encarregant-se de la programació d'Ona la Torre. El el Govern de Torredembarra ha decidit que a partir d'aquest dimecres 1 de juliol sigui una altra equip qui dirigeixi Ona la Torre. És una decisió legal i fins i tot lògica, però també precipitada i que ha fallat en les formes. Crec que alguna cosa ha patinat. I força. Algunes opinions a la xarxa, com la d'en Gerard Ciuró o l'Alternativa Baix Gaià. Des de l'Ajuntament, la mitjanit del 30 de juny només sabem això.

Ja fa unes setmanes una campanya de descrèdit cap a l'equip que fins ara ha dirigit Ona la Torre, a base de rumors i també des de l'anonimat cibernètic, una exhibició sempre de la covardia més profunda. Com diu l'amic Ferran Monegal: "Han col·locat la tifa i han fet anat el ventilador a tot drap." Qüestió d'estil. Però les xifres són contundents. En dos anys Ona la Torre ha arribat als 3.000 oients i ho diu un recent estudi d'audiències que situa Tarragona Ràdio en 5.000 oients i Ràdio El Vendrell en 2.000. I ha penetrat amb molta força en el teixit associatiu torrenc. El llistó està molt amunt. Felicitats Albert i companyia!

Una altra qüestió és si treure a concurs la programació de l'emissora fa dos anys, quan aquesta es va crear, va ser una bona decisió. Jo ja li vaig dir al regidor de Comunicació del moment, Gerard Ciuró, que creia que s'equivocava. Creia i crec que s'havia de crear una ràdio totalment municipal, amb una estructura sòlida. S'hauria evitat aquesta provisionalitat amb una aposta sòlida, sense mitges tintes. Que passarà d'aquí dos anys si torna a canviar el govern? Un altre canvi de rumb? Ha canviat el director de Tarragona Ràdio amb el canvi de govern a l'Ajuntament tarragoní? No. Chapeau! Però a Torredembarra, ja se sap, les coses les fem diferents.

Acobladors d’informació

El Col·legi de Periodistes acaba de presentar l’estudi El sistema mediàtic de la demarcació de Tarragona el 2008: una radiografia, un document interessant per fer-nos una idea de quin és l’ecosistema comunicatiu del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Tarragona té 200 mitjans censats que generen 30,5 milions d'euros i donen feina a 656 professionals. Aquestes podrien ser tres xifres que resumeixen aquest sistema comunicatiu, com una mena de titular. La xifra de negocis és molt baixa. No serviria ni per pagar una tercera part del fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid.

Hi ha dades interessants com que el 60% d’aquests 200 mitjans són premsa escrita i el pes de les webs és encara baixa, d’un 8%. El 44% d’aquests mitjans són municipals i un 88,5% son en català, tot i que el mitjà líder està escrit en castellà. Destaca la poca concentració empresarial de mitjans i l’audiència d’aquests mitjans locals és 8 o 9 punts més baixa que a les demarcacions de Lleida i Girona, dos fets que ben segur tenen relació. Tampoc els mitjans amb seu a la demarcació tarragonina fan el salt nacional i només un 3% si que té com a marc de referencia l’estat espanyol. Curiós oi?

Dissabte es va presentar l’estudi al Col•legi de Periodistes i després es va crear un interessant debat entre els assistents. Un punt que em va interessar molt va ser l’intercanvi d’opinions sobre la crisi del sector de la comunicació a Tarragona, que en la meva intervenció –coincidint amb altres assistents- vaig qualificar d’evolució o transformació. Em va agradar molt el terme usat per part de l’autor de l’estudi, el professor Bernat López, de periodistes acobladors (ensambladores en castellà) de continguts.

Els mitjans de comunicació s’alimenten cada cop més any dels continguts suministrats des dels gabinets de comunicació de les administracions i les empreses, amb un allau de rodes i notes de premsa o per productores i altres empreses o professionals externs. Els empresaris de la comunicació van a reduir costos a base de reduir plantilles –més val tenir un autònom que un periodista en plantilla- i disminuir la qualitat de la informació. Cada cop més periodistes passen a potenciar els gabinets de comunicació, on troben millors sous i millors horaris i als mitjans hi resten els llicenciats acabats de sortir de la facultat i els més veterans en càrrecs directius. Aquest procés de reforçament dels gabinets els converteix en grans generadors de continguts pels mitjans, que acaben sent acobladors d’aquesta informació, donant-los-hi forma, matisos, creant titulars…

El periodisme d’investigació és actualment una utopia excepte en alguns mitjans molt concrets. No hi ha temps ni ganes. La majoria de diaris, ràdios i televisions, sobretot les locals, van a cop de xiulet de les rodes de premsa i l’agenda informativa marcada pels gabinets de comunicació -les migrades redaccions no donen per a mes- i són les “històries humanes” (o animals) les que fan de contrapès. Recordeu el tauró que va aparèixer a les platges tarraginines fa un parell d’estius i va omplir pàgines de diaris i minuts de ràdio i TV a nivell local i també estatal?

Aquest és el sistema mediatic tarragoní actual, no gaire diferent del de la resta de Catalunya i l’Estat. Seria interessant complementar el magnífic estudi sobre el sistema mediàtic de la demarcació amb un altre estudi sobre els gabinets de comunicació i les productores, on cada cop hi ha més periodistes treballant-hi. Llavors tindríem una radiografia més exacta i completa de l’ecosistema comunicactiu tarragoní. I també caldria repetir aquest estudi en un parell d’anys per evaluar l’impacte de la crisi econòmica, que està fent estralls en el sector de la comunicació tarragoní, amb reduccions de plantilla, periodistes a l’atur i desaparició de mitjans, com el diari Aquí o una de més recent, la del setmanari vallenc El Pati aquest divendres passat.

Publicat a Tottarragona el 29 de juny de 2008

Rendit a Stieg Larsson

Fa una setmana escrivia al Facebook que el món es divideix entre els qui han llegit Stieg Larsson i els que no. Era una petit divertimento que feia el mateix dia que havia començat a llegir Els homes que no estimaven les dones. Mai m’han atret els best-sellers –afirmació una mica tòpica però real- però ha estat tantes les persones que m’han recomanat de forma entusiasta la lectura de la trilogia de l’escriptor suec que el mateix dia que apareixia la tercera part de ‘Millenium’ em llençava a llegir les més de 600 pàgines del primer volum.

En només una setmana me l’he acabat. Dono la raó als qui m’han recomanat Larsson: m’ho he passat molt bé. Ja sé que hi ha gent que se l’ha cruspit en dos o tres dies i algun personatge que amb una jornada intensiva n’ha tigut prou per enllestir-lo. Jo m’ho he pres a un ritme que crec força elevat –una mitjana de 80 o 90 pàgines al dia amb puntes de 150- però he experimentat la capacitat d’adicció de l’obra de Larsson. He disfrutat molt amb una novel·la negra molt ben el·laborada però amb alguns matisos que es poden interpretar-se de forma diferent depenent del lector.

A mi m’ha interessat el personatge protagonista, un periodista dels que ara en queden molt pocs, alter ego de l’autor, Stieg Larsson. En Jordi Martí Font el definia com a periodista de combat en un post recent. Pels qui ens dediquem a la comunicació tenim un bon terreny de reflexió amb les novel·les de Larsson. Millenium també ens serveix per desmitificar Suècia, el paradís de la socialdemocràcia i fer un reconegut sempre interessant per les clavegueres del poder o la enúncia dels maltractaments a les dones. El personatge de la Salander és també apassionant. Una novel·la molt completa. L’autor, Stieg Larsson, ja és en sí una mena de personatge més d’aquest món que és Millenium, amb la seva mort dies després de lliurar a l’editorial els tres volums de la trilogia.

La primera novel·la de Larsson, salvant les extremes distàncies, m’ha recordat una mica alguns llibres de Ferran Torrent. Per tant, us recomano llegir o reelegir algunes novel·les de l’escriptor valencià, tant de la primera època –amb el periodista Héctor Barrera o el detectiu Toni Butxana com a protagonistes- com la trilogía iniciada amb Societat Limitada, demolidora amb la classe política i empresarial del País Valencià. Jo, per ara, tinc feina amb la segona i tercera part de la triologia. A disfrutar, doncs!

Les eleccions europees com a termòmetre?

A l’equador de l’actual mandat municipal ens arriben els resultats de les eleccions europees, des de sempre els comicis més descafeïnats i que aquest cop han arribat a nivells d’abstenció molt elevats. Gairebé de dos de cada tres votants van quedar-se a casa. Torredembarra no ha estat una excepció i la participació ha quedat en el 34,96% enfront del 39,43% de les europees el 2004. Un servidor va anar a votar quan passaven pocs minuts de les sis de la tarda i l’ambient al col•legi electoral de l’Antoni Roig era desangelat, gairebé desèrtic.

El PSC ha tornat a guanyar unes eleccions a Torredembarra i ja n’encadena diverses victòries consecutives. Però els socialistes han perdut és de cinc punts i mig respecte als comicis europeus del 2004. Encara han quedat més lluny el 45% de vots obtinguts en les eleccions generals de fa un any. Però el 37,35% del 7-J se situa molt per sobre del 26,1% de vots de les municipals del 2007. Aquí trobem una de les grans característiques de l’electorat de Torredembarra: els mals resultats del PSC en les eleccions municipals, tot i haver guanyat les dues darreres convocatòries locals.

S’ha de responsabilitzar d’aquest descens de vots les formacions independents que només concorren a les municipals? Crec que no. Els socialistes torrencs tenen un problema a l’hora de mobilitzar el seu electorat, el que confia massivament en Zapatero i Montilla però no en els candidats locals. El PSC presentarà un candidat diferent a les properes eleccions municipals després de quatre comicis amb Manuel Jiménez com a cap de cartell. Serà un risc i una oportunitat al mateix temps.

Convergència i Unió ha recuperat el segon lloc després de caure fins el quart lloc en les europees del 2004. La formació nacionalista recupera una part d’electorat que hava perdut des de la retirada de Segalà i Pujol i ha tornat a superar el 20%. L’objectiu de tornar a guanyar les eleccions municipals sumant regidors que li permetin governar amb més comoditat no és una utopia després de la mínima recuperació de les darreres locals i els bons resultats de les generals i europees últimes.

El Partit Popular ha caigut del segon al tercer lloc en les eleccions europees però ha pujat gairebé un punt percentual (fins el 18,52%) a Torredembarra. És un percentatge unes dècimes superiors a les darreres generals però deu punts més que en les municipals de fa dos anys. Amb el PP passa un fenomen semblant al PSC a Torrembarra, amb una baixada espectacular en les eleccions locals a causa de la desmobilització del seu electorat i el segon regidor dels conservadors queda sempre en un somni inabastable.

Esquerra Republicana continua en una dinàmica negativa a Torredembarra, amb una pèrdua imparable de vots. En aquestes eleccions europees els números són concloents: més de 200 vots menys i sis punts menys, caient a la quarta posició. ERC semblava que podia superar el 20% en les municipals de 1999 i 2003 i en les properes el llindar del 10% pot estar en perill. En les generals del 2004 els republicans van rebassar el 20% i ara amb prou feines es va superar el 10%. ERC viu un moment complicat a Torredembarra després d’anys al govern que no han servit per pujar sinó per perdre massa electoral guanyada a l’oposció i en les convocatòries a nivell nacional i estatal també s’ha vist un descens. Les municipals del 2011 seran molt complicades pels republicans sobretot sinó comencen a treballar ben aviat en definir la seva proposta electoral.

Iniciativa per Catalunya experimenta un fenomen invers al PSC i el PP, amb un estacament en el 5% de vots en generals i europees i un augment fins gairebe el 9% en els comicis locals, amb la marca d’Alternativa Baix Gaià. Potser PSC i PP han de prendre apunts de la manera de treballar dels ecosocialistes torrencs en les eleccions municipals. En l’anàlisi dels darrers comicis europeus a Torredembarra destaca el sisè lloc d’Iniciativa Internacionalista (II), amb 59 vots i un 1,68%, tot i que les candidatures abertzales han obtingut tradicionalment bons resultats al nostre municipi. Per davant d’II estan però els vots en blanc, que han arribat al 2,30%, passant d’11 a 81 sufragis, una dada, junt amb l’abstenció, que hauria de fer reflexionar als partits i dirigents polítics.

Publicat en el número de juny del Diari de la Torre

Les incògnites de la TDT

Vivim uns dies d’eufòria institucional al voltant de la Televisió Digital Terrestre (TDT) amb la presentació el passat dijous del canal públic que cobrirà l’espai radioelèctric format pel Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà. En coneixem ja el nom, TAC12, i les aportacions dels set ajuntaments que formen el consorci per a la gestió d’aquesta televisió pública. També en sabem ja la data d’inici de les emissions regulars, el sempre emblemàtic 11 de setembre, i fins i tot el seu cap de continguts i l’empresa que s’encarregarà de la programació -amb una petita polèmica inclosa-.

El camí de l’arribada de la TDT està sent llarg però sembla que ja ens trobem en les fases finals, amb l’arrencada dels canals locals públics i amb la famosa apagada digital en un horitzó gens llunyà. Però a mi encara em resten moltes incògnites. Una és si hi haurà prou pastís publicitari per a tants nous canals. Recordem que al Camp de Tarragona tindrem dotze canals locals diferents –la majoria privats- a través de tres espais radioelèctrics diferents, que han de competir amb premsa escrita, ràdios, altres televisions, els mitjans electrònics... Els canals públics tenen un coixí darrera però els privats no disposen d’aquest recolzament i dependran només de la publicitat. I l’audiència, que finalment és qui acaba dictant sentència.

Per això, una segona pregunta és si la creació de nous llocs de treball ajudarà a apaivagar la precarietat creixent del món de la comunicació. De les facultats de Periodisme –inclosa la nostra URV- no paren de sortir nous llicenciats i no oblidem una colla de professionals que la crisi econòmica ha deixat a l’atur. O aquesta precarietat continuarà a causa d’unes empreses que buscaran el rendiment econòmic i els costos baixos per sobre de la qualitat?

Des que va iniciar-se el procés d’atorgament de llicències dels canals locals de la TDT sempre m’ha perseguit una pregunta: està ben enfocada la TDT al Camp de Tarragona. Per què s’ha dividit aquest territori, la futura vegueria, en tres espais radioelèctrics diferents? No seria més recomanable un únic espai que ocupés tot el Camp de Tarragona, tal com fa uns mesos recomanava el Col•legi de Periodistes? Un tarragoní, un vallenc i un montblanquí estan representants per un mateix canal de TDT públic, però per un de diferent d’un reusenc, un cambrilenc, un de Falset o un vendrellenc.

Ara ja ho tenim estructurat d’aquesta manera i és molt difícil un gir cap a una certa racionalitat, ara que ens costa tan poc omplir-nos la boca amb el Camp de Tarragona. Aquest procés de constitució del canal públic de TDT del Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà s’ha creat a partir dels grans municipis, que són els que hi ha posat diners. I la resta de localitats, una seixantena, la gran majoria petites? Apareixeran prou en aquest canal públic tot i no haver passat per caixa? Els darrers anys s’han creat costums i rutines al voltant del sistema “per treure el cap” als canals locals que seran difícils de canviar. Són dubtes que s’aniran resolent (o complicant) a mesura que els canals locals de TDT es vagin posant en marxa.

Publicat al Tottarragona el 21 de juny de 2009

Cròniques de l'altra banda (LIX): Adéu a El Pati i benvinguda a la comissaria dels Mossos

Després d'una setmana de vacances he tornat a la càrrega per encarar la part final del curs polític, que acabarà amb el Firagost, la primera setmana d'agost -amb el parètesi de Sant Joan, és clar, en forma d'aqüeducte-. Una notícia que m'ha sorprès, tot i que hi havia un rum-rum des de feia mesos és la desaparició de El Pati com a setmanari imprès. Divendres vinent s'editarà el darrer número d'aquesta capçalera històrica i passarà a ser un diari electrònic. Hermes Comunicacions -l'editora del diari El Punt- posa punt i final d'aquesta manera a 26 anys de publicació ininterrompuda del setmanari.

S'ha creat un cert moviment ciutadà per mantenir la capçalera, però els sentiments i les decisions empresarials no lliguen mai massa. Personalment trobaré a faltar llegir El Pati cada divendres marcant les notícies que feien referència al Consell Comarcal. Un setmanari de qualitat que no pot suportar la crisi econòmica, igual que va passar amb el diari Aquí el passat mes de febrer. Una mala època per la comunicació i sobretot pels periodistes. Me n'alegro però que l'empresa hagi decidir recol·locar els treballadors i treballadores i no deixar-los a l'atur.

Divendres, a més de veure sortir la penúltima edició de El Pati també va ser el dia de la inauguració de la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Valls. Problemes amb l'empresa constructora endarrerit vuit mesos la seva posada en marxa i des del novembre el cos policial ha hagut de cobrir l'Alt Camp des de la comissaria de Montblanc. Va ser un acte força multitudinari i una oportunitat de veure una comissaria per dins -més val fer-ho acompanyat que tot sol-, inclosos les sales d'interrogtoris i els calabossos. Veure el conseller Saura i altres polítics dins d'un calabós és un petit divertimento...

Retrocedim ara al dijous, quan vam presentar les millores realitzades al camí rural entre el Pla de Santa Maria i Aiguamúrcia amb un recorregut per aquest camí. Després d'invertir-hi més de 115.000 euros amb el màxim respecte pel medi ambient, ara hi poden passar vehicles de tota mena. Entre aquestes poblacions hi ha per carretera 13 quilòmetres i, en canvi, passant pel camí, només se'n recorren 7. Una bona alternativa. A més, el paisatge és molt agradable, mostra inequívoca de l'Alt Camp, i es pot observar els canvis no gens subtils entre aquests dis municipis. Els principals usuaris del camí són però els pagesos amb els seus tractors i altres vehicles i els bombers. En la foto, apareixo acompanyat dels qui vam realitzar la visita.

Que re... ens passa en aquest país!!!

Aquest país en que vivim cada cop l'entenc menys. Va passar quan va venir Rajoy. Va tornar a passar amb la visita del ministre Blanco i aquest dimarts altra cop he tingut la sensació del 'Bienvenido Mister Marshall' amb la inauguració de la T-1 de l'aeroport del Prat per part de Zapatero. Aquesta imatge de provincianisme, de colonialisme... de l'amo que visita el poblat on els ha construït una cabana nova molt gran. Però l'amo ho fa fet amb els diners dels indígenes i la cabana no és tan gran. L'aeroport de Barcelona continua sent de Tercera Divisió pel que fa al número de vols i també perquè no arriba ni el metro ni el tren a la flamant T-1.

En menys d'un mes ens poden haver entaforat dos supositoris de tamany extra-gran amb vaselina de mala qualitat: finançament i retallada de l'Estatut. Mentrestant, enlloc de marcar territori davant d'una ofensiva per convertir Catalunya en una simple autonomia, ens dediquem a riure les gràcies de Zapatero, un president "amic" que ens ha enredat diversos cops. Els partits catalans fan la guerra pel seu compte amb objectius merament partidistes i de curt termini quan cal una acció coordinada de tots els partits enfront de l'agressió exterior. Trobo a faltar polítics de talla, estadistes que mirin la política a llarg termini i no amb el resultadisme de l'equip petit.

Guardo al fons del cor una mica d'esperança que aquesta situació de vedells que van a l'escorxador pugui revertir-se i reaccionem fent-nos valer com a país. Per què al final vindrà el nou Mesies espanyol, Florentino Pérez, i li posarem una catifa vermella. O blanca fins i tot.

Florentino o l'obscenitat futbolística

Florentino Pérez torna a ser president del Reial Madrid i en pocs dies ja s'ha notat el seu estil "particular" en el futbol europeu. S'ha gastat més de 150 milions (25.000 de les antigues pessetes) per fitxar dos grans jugadors -Cristiano Ronaldo i Kaká- i encara li queda gairebé la mateixa quantitat de diners per seguir incorporant jugadors al seu projecte. Els milions que ha injectat del Reial Madrid a Manchester United i Milan provocaran un efecte dominó amb nous fitxatges per part d'aquests clubs i una inflació galopant en el futbol europeu.

Davant d'una situació actual de crisi econòmica costa entendre com es gasten aquests xifres obscenes en el món del futbol. Sentia fa uns dies a un tertulià que afirmava que volia saber quines entitats financeres, que han negat petits crèdits a autònoms i emprenedors als qui els han demanat fins i tot el certificat de penals, ara deixen desenes de milions deuros al Reial Madrid, que ja té un deute força destacat. Aquest és nivell moral de personatges com Florentino Pérez i el sistema financer del nostre país.

Si passem al nivell futbolístic trobem que Florentino Pérez II part és una evolució de la primera, aquella que va ser d'un fitxatge espectacular anual -Zidane, Ronaldo, Beckham- i l'estocada al Barça amb la incorporació de Figo. Aquesta gran despesa tampoc no li va donar excessius títols -una 'Champions' i dues lligues- enfront de les dues 'Champions' i les tres Lligues del Barça de Laporta, un projecte molt més barat. El segon projecte de Florentino és una despesa inicial exagerada -d'on surten els diners?, insisteixo- a base d'enganxar cromos en un àlbum. L'incògnita és si l'entrenador, Manuel Pellegrini -escollit després dels 'no' d'Ancellotti i Mourinho- és capaç de lligar-ho i transformar-ho en títols.

Davant d'aquesta despesa i dels noms que formen part de la plantilla blanca tot el que aquesta temporada no sigui el triplet -Champions, Lliga i Copa- és un rotund fracàs. Vendre milers de samarretes no és una excusa. La prepotència és el gran signe d'identitat de Florentino -el vull, el compro- però també la covardia, la que el va portar a marxar del Reial Madrid per la porta de darrera el 2006 després de tres anys sense guayar un títol amb una platilla caríssima. Veurem com serà aquest segon mandat de l'empresari madrileny. Hem vist projectes de grandesa com el de Chelsea que no han pogut aixecar la Lliga de Campions. En el futbol, els milions fan molt, però no ho fan tot. Quan li ha costat al Barça Messi, Xavi o Iniesta? Ni un euro. Em quedo amb l'estil contingut del Barça enfront l'exageració blanca.

Cròniques de l'altra banda (LVIII)

Arribo una mica més tard però no falto a la cita setmanal per explicar-vos algunes de les coses que es couen pel Consell Comarcal de l'Alt Camp. Aquesta setmana disfruto de vacances i arriben després d'una setmana anterior molt intensa. Serà perquè s'acosta l'estiu i a tots ens entren les presses? Dilluns vaig fer una altra visita al Pla de Manlleu per treballar junt amb l'Agrpació d'Agricultors i els ajuntaments de la Juncosa del Montmell, Aiguamúrcia i Querol en la potenciació de la zona. Avancem i no tardarem a treuren fruits. Llàstima que el forn estava tancat. Fan un pà boníssim.

Dimarts es va presentar a la sala d'actes del Consell l'associacíó de familiars i malalts mentals 'Porta Oberta'. Són gent amb molta empenta que volen trencar un dels tabús que encara té la nostra societat: la gent amb transtorns mentals severs. 'Porta oberta' es va crear el 2005 a Valls però ara volen créixer per tot l'Alt Camp i la Conca de Barbèrà. Dimecres ens va visitar la consellera d'Acció Social i Ciutadania. Carme Capdevila, la segona consellera de la Generalitat que visita la nova seu comarcal, va inaugurar el Servei d'Atenció i Informació a les Dones (SIAD), un terreny amb molta feina a fer. Fa anys que està aflorant la violència psíquica i física exercida sobre les dones i cal reaccionar adequadament des de les administracions.

Dijous va tocar el torn al projecte didàctic Fem un Castell, un material amb el que van disfrutar els nens i nenes del CEIP Eugeni d'Ors. La Colla Joves de Valls va fer un pilar de cinc per culminar la presentació. I divendres vam acabar aquesta atapeïda setmana amb la VI Jornada de Reflexió Ambiental, amb un títol una mica llarg però molt interessant i que va generar molt interès i debat: ‘La influència en el medi i en el paisatge de la producció i consum de productes locals, ecològics i lliures de transgènic'. Em va tocar moderar la taula rodona -en la imatge- que va posar punt i final a la jornada que va servir per commenmorar el Dia Mundial del Medi Ambient.

Aquesta setmana hem editat el segon número de la revista Info Alt Camp, un vehicle informatiu en el qual hi tenim molta confiança per explicar la feina que fem des del Consell Comarcal de l'Alt Camp.

Nit tòpica: tothom guanya

Les nits electorals tenen uns rituals cada cop més institucionalitzats i uns tòpics que es repeteixen convocatòria rera convocatòria encara que siguin difícilment justificables per molts equilibris que es facin. El gran tòpic és que en una nit electoral tothom guanya, excepte comptadíssimes ocasions: Llamazares, Almunia... Aquesta nit de les Europees 2009 no ha estat una excepció i tothom, absolutament tothom ha guanyat, si sentim el candidats i líders que han intervingut. És admirable la cintura dels "pensadors" dels partits a l'hora de trobar arguments en la nit electoral.

Està claríssim que el PP ha guanyat les eleccions. Ha guanyat percentatge de vots i ha estat la força més votada, superant el seu gran rival, el PSOE. Rajoy surt reforçat -la successió quea avortada- i la pressió sobre el dèbil executiu Zapatero augmentarà. Els socialistes s'han 'fotut' una gran castanya. Han perdut quatre escons i s'han quedat a gairebé 600.000 vots del PP. Però els líders del PSOE treuen pit responsabilitzant la crisi econòmica de la baixada i erigint-se com a líders del socialisme europeu -imagineu-vos els resultats dels seus col·legues-. A nivell català, el PSC ha estat la força més votada però ha perdut set punts, més de 200.000 vots. El missatge electoral 'Que ve el papus' queda en entredit.

CiU ha recuperat terreny, gairebé cinc punts percentuals i arrabassant el segon lloc al PP a Catalunya. La coalició de la qual en forma part manté dos escons, com a tercera força estatal. Significativa la victòria convergent a les demarcacions de Lleida i Girona. ERC i ICV-EUIA han mantingut escons però han perdut vots. Aquest estancament es transforma en satisfacció en els discursos dels seus líders. Els que si poden estar molt satisfets són UPyD, ja que el partit de Rosa Díez entra també al Parlament Europeu amb un escó. Que s'ho facin mirar PSOE i PP! A Catalunya, UPyD no ha passat d'un discret vuitè lloc, per darrer d'Els Verds i dels abertzales d'Iniciativa Internacionalista. Ciutadans ja és poc més que una anècdota, amb 6.000 vots i per darrer del Partit Contra el Maltractament Animal (PACMA).

Però a ningú se li escapa que la baixa participació és la gran notícia d'aquestes eleccions europees, sobretot a Catalunya, on ha caigut del 40,25% del 2004 al 37,54% del 2009. Aquesta dada queda molt lluny del 46% del total de l'Estat espanyol. Està clar que les forces polítiques catalanes han de reflexionar més enllà del lament superficial i de bons propòsits que acaben en no res. Queda un any i mig per a les eleccions al Parlament i molta feina per fer. També guanyarà tothom llavors?

Cal anar a votar

És veritat que són unes eleccions descafeïnades i amb sacarina; que la campanya elctoral ha estat d'un baix nivell que espanta; que Europa la veiem molt lluny; tampoc no sabem per a què serveix exactament el Parlament Europeu; que molts candidats se'n van cap a una jubilació daurada a Estrasburg; que la distància entre la classe política i la ciutadana s'eixampla any rera any... però aquest diumenge cal anar a votar. Encara que sigui en blanc.

La meva generació hem viscut sempre en democràcia. Vaig votar per primer cop el 1995 i des de llavors no he faltat mai a les urnes. Crec que és un deure moral cap a tots els qui van lluitar durant anys i anys perquè el nostre país tornés a viure en democràcia. Molts hi van deixar la vida. Només per això cal fer l'esforç d'anar a votar en qualsevol de les eleccions que se'ns plantegen. Torno a repetir-ho: encara que sigui en blanc. "Si no votes no et queixis". Aquesta frase crec que és molt vàlida.

L'abstenció serà alta o molt alta en aquestes eleccions europees. M'agradaria que aquest fet fes reflexionar els diferents partits polítics sobre la democràcia (o partitocràcia) actual. Calen reformes en el sistema democràtic actual, que ha creat una classe política cada cop més allunyada de la ciutadania i que en té prou amb passar comptes a les eleccions amb unes campanyes electorals cada cop més buides de contingut, amb missatges simplistes i que apunten a l'estómac del votant i no al cervell.

Són reflexions del Dia de reflexió, aquest invent cada cop més anacrònic. Cal un dia per reflexionar sobre el vot? Hi ha algú avui que no sàpiga que votar. Potser sí. I perquè la campanya -que comença l'endemà de les eleccions- no dura fins demà mateix, com passa als Estats Units?

És l’europea una campanya per a idiotes?

Diversos opinadors i tertulians han qualificat la campanya a les eleccions europees en què ens trobem inmersos com una campanya per a “idiotes” amb missatges simples i poc argumentats, demanant un vot en clau contrària a l’adversari. L’exemple més clar és el PSC, que ha tornat a invocar el vot de la por al PP. I que voleu que facin si tan bé els va anar en les darreres eleccions espanyoles? Vint-i-cinc diputats! Doncs a posar el Vidal-Quadras d’esquena i les cares de Berlusconi, Bush, Aznar i companyia als cartells. Sarkozy també és de dretes, però és amic de Zapatero i per això no hi surt.

Els espots televisius d’Iniciativa per Catalunya no són gaire diferents als dels socialistes però en els de la coalició ecosocialista si que hi apareix el president francès. No els ha cedit cap seient al G-20. Per a totes dues formacions la culpa de l’actual crisi mundial és de la dreta. Però a l’Estat espanyol no hi mana la dreta sinó l’esquerra i el PP apreta per aquesta banda, dibuixant un panorama apocalíptic que només el poden reconduir els conservadors. Les eleccions europees són un primer pas per al retorn popular a la Moncloa i del nostre país a la bonança econòmica.

Un cas a part són CiU i ERC, que lideren coalicions amb altres formacions nacionalistes de l’Estat i encapçalades per candidats nous i teòricament independents: un econonomista i un historiador. Volen centrar el debat de la campanya en clau catalana atacant el bipartidisme que provoquen PSOE i PP. La missió és difícil i més cada un per la seva banda. Tots els partits coincideixen en una cosa: a atacar-se els uns als altres com a fomentadors i/o responasables de l’abstenció.

És una campanya per a idiotes com diuen des dels altars de les tertúlies i l’anàlisi política? Europa fa anys que no ven i la classe política cada cop està més desacreditada. El resultat d’aquesta combinació pot ser una abstenció històrica aquest diumenge vinent. I que passarà? Grans paraules, autocrítica els primers dies però res més. En països amb més trajectòria democràtica que nosaltres la participació no arriba al 50% i no passa res. Van més avançats que nosaltres.

Les campanyes negatives ja fa temps que les van inventar i en van treure molta rendibilitat: Reagan el 1980 i 1984 i Bush pare el 1988. Es gastaven milions de dòlars explicant els suposats desastres dels seus adversaris per davant de les seves propostes. El 1992 ja no li va sortir tan bé a Bush sr. contra Clinton. Tampoc als republicans els ha colat pintar Obama com un comunista perillós en la darrera carrera presidencial. I és que l’electorat n’acaba aprenent. Però li cal temps. I a vegades, molt de temps.