Píndoles electorals (VI): Campanya 'freacky'

He tardat uns dies a escriure un nou lliurament de les Píndoles electorals. Podria ser perquè estic atordit per algunes estampes que he vist els darrers dies en la precampanya electoral. Se m'estan barrejant les imatges de certes conselleres socialistes ballant d’una forma si més no original –discutible per a molts- al voltant del president Montilla amb l’anunci de la número dos de l’Ariel Santamaría a candidatura per Barcelona de la CORI, que és la "polifacètica" Carmen de Mairena. Un impacte! Reagrupament ens ofereix un curiós medicament, la carreterina, les vitamines del doctor Carretero, i Ciutadans torna a fer un anunci electoral amb gent despullada, però aquest cop amb el candidat, l’Albert Rivera, vestit.

He vist també un cartell ben estrant de SuperMontilla, l’increïble home normal, i uns cartells de la factoria Collboni amb un lema que sembla sortit d’un brainstorming per sortir del pas: “Artur Mas de lo mismo”. El cap de llista de Plataforma per Catalunya li pregunten sobre els personatges que cita en un llibre escrit per ell mateix i no en té ni idea. I a Laporta que li fa la campanya Rossell i les seves accions judicials. Els guionistes del programa de TV3 Polònia estan desbordats perquè són incapaços de superar una realitat desbordada.

En la voràgine de la campanya, costa als partits agafar perspectiva i analitzar les seves accions de comunicació electoral. Alguns partits amb representació parlamentària estan exhibint un freackisme que els situa gairebé al mateix nivell que altres candidatures que ara no tenen representació a la cambra catalana i volen obtenir notorietat al preu que sigui i sense por al ridícul o altres que basen directament la seva acció en la parodia de la política. Queda encara molta campanya i esperem que aquest freackisme general doni pas a les propostes per sortir de la situació de crisi actual. Per què, francament, com a ciutadà, veient segons quin material electoral sento que em prenen per tonto.

Per a què serveix Facebook?

Aquesta és una de les grans preguntes de la humanitat l'any 2010. Quina utilitat té Facebook? En un dia com avui arribes a la conclusió que per una de les grans utilitats que té aquesta xarxa social és felicitar l'aniversari. Ha estat una bogeria de missatges de felicitació. Alguns força originals, altres de persones que fa molt temps que no veig, alguns emotius, altres austers, alguns divertits, altres institucionals, algun nostàlgic... De tot! I els he intentat respondre un a un, com ja vaig fer l'any passat. Una tasca complicada però agraïda.

Facebook s'ha convertit en una part més de la nostra vida. Les companyies de teefonia mòbil ho han degut notar. Els SMS de felicitació s'han reduït dràsticament i els missatges de facebook els que augmenten exponencialment. I sempre està bé que se'n recordin de tú en un dia especial. I més si et toca treballar tot el dia, lluny de casa... Estic cansat i toca anar a dormir. Amics i amigues, m'heu fet molt feliç avui. Una abraçada a tots i totes.

Bateig treker

Aquest matí he participat a la Trekorientació a la Ruta del Cister 2010. Ha estat la meva primera treko i també la dels altres membres de l'equip, en Jordi Flores i en Xavi Galimany. El resultat ha estat estat molt positiu i hem recorregut els més de 12 quilòmetres de traçat en 2:26:32 i excepte algun canvi a les classificacions finals hem quedat en 24 posició de més de 80 equips de la nostra categoria, la blava -la del mig-. No està malament en el nostre bateig treker.

A més, ens ho hem passat molt bé disfrutant de la natura, les cabanes de pedra seca, els camin de l'Alt Camp, algunes esprintades, buscant desesperadament alguna balissa massa amagada -la gran majoria les hem trobat força ràpid- i de l'ambientàs que hem trobat a l'arribada. L'organització ha estat impecable, regulant el pas per les carreteres i amb uns avituallaments que et tornaven a la vida. Hem rigut amb algun equip que ens volia enredar i un cop ho han aconseguit. La murrieria també té lloc a la Trekorientació. I també la companyonia d'altres participants. En resum, segur que repetirem.

Sobre Companys

Aquest divendres 15 d'octubre ha fet setanta anys que van assassinar el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. A la tarda he penjat aquest comentari al Facebook: "No sóc fan de Lluís Companys però avui és necessari un record per l'únic president europeu escollit democràticament i assassinat en exercici del seu càrrec". Hi ha hagut alguns comentaris i un cert debat entre un detractor i un defensor, que m'han portat a reflexionar una mica sobre la figura de Companys.

Recordo que el meu avi, que el va veure "en acció", deia que era un cridaner. Curiós adjectiu. Suposo que devia ser pel contrast amb el seu antecessor, Francesc Macià. Realment la trajectòria de Companys és irregular com a màxim dirigent de la Generalitat republicana. Només ser escollit la "lia" força amb la Llei de contractes de conreus i encara en munta una de més grossa l'octubre del 34 i acaba a la presó. En surt el febrer del 1936 i menys de mig any després esclata la Guerra Civil. El seu paper durant l'inici del conflicte és discutible? Segur que sí, però devia ser molt complicat ser president de la Generalitat en la Catalunya revolucionària. Per postres, el 1937 se li instal·la el govern espanyol a Barcelona, amb un personatge com Negrín al capdavant. Bona relació no en van tenir.

La resta de la història és ben coneguda. S'exilia a França i és capturat pels alemanys i lliurat a les autoritats franquistes, que després de torturar-lo, amb una pantomina de judici el condemenen a mort i és afusellat el 15 d'octubre de 1940 a Montjuïc. El règim franquista, és a dir el govern espanyol, assassina un president escollit democràticament. Un cas lamentable que no ha tornat a passar més a Europa. Però ens va tocar als catalans i encara no han anul·lat ni el consell de guerra que el va condemnar. Ens pot agradar a no la trajectòria política de Companys, però la seva figura l'hem de reivindicar i el seu assassinat ha de ser recordat com un dels fets més ominosos de la recent història europea.

Píndoles electorals (V): El Guadiana, els bons i la reducció de l’administració

El president de la Generalitat i candidat del PSC a la reelecció, José Montilla, ha assistit aquest dimarts a la celebració del Dia de la Hispanitat a Madrid i se l’ha pogut veure com un president més de comunitat autònoma veient com desfilaven tropes espanyoles. És una aclucada d’ull més de Montilla als sectors més espanyolistes del nostre país i que no tenen el costum d’anar a votar a les eleccions al Parlament. L’única possibilitat d’evitar una desfeta històrica és mobilitzar aquest vot refractari tradicionalment a aquest tipus de comicis.

Montilla ha estat absent però a dues celebracions de la Hispanitat (2008 i 2009) i en canvi si que hi va ser a la del seu debut com a president català, el 2007. Curiosa aquesta actitud de Montilla ja que en aquest tipus de llocs o s’hi va sempre o no s’hi va mai i jugar al “Guadiana’ és no tenir-ho clar o busca tacticismes polítics valent-se d’un càrrec institucional. Més llenya al foc.

Els darrers dies un altre tema ha acaparat molt atenció de mitjans i tertulians: la imminent emissió per part de la Generalitat de bons per finançar el deute galopant de les finances públiques catalanes. Aquest és el gran resultat del “magnífic” nou sistema de finançament: demanar diners a la soferta ciutadania perquè amb els impostor que ens queden després de passar per Madrid no n’hi ha prou. Cal recórrer a pràctiques dels anys vuitanta, quan la Generalitat començava a caminar. CiU ha carregat durament contra la mesura i és que vol deixar en evidència la mala gestió del tripartit.

I és que un dels grans eixos de la precampanya és la reducció de l’actual administració autonòmica catalana. El govern tripartit ha representat acontentar les aspiracions de tres socis –o més, si tenim en compte el ball de sigles d’alguns dels seus membres- i ha augmentat la presència d’alts càrrecs, amb sous elevats i amb tasques sovint poc clares. Un hipotètic govern de CiU ho té fácil: reduir conselleries i eliminar alts càrrecs. És el seu gran estendard i l’estan fent onejar foro. El contraatac des de l’esquerra, de manual: “El que volen aquesta és reduir les ajudes socials”. En les properes setmanes, uns i altres s’hauran d’explicar una mica més.

L’univers convergent es contrau

El científic britànic Stephen Hawking manté que l’univers es va originar amb un gran big bang, una explosió a partir de les lleis de la física que explica la creació de tot el que coneixem actualment. Hawking també defensa que ara l’univers el que fa és contraures. La política torrenca de les darreres dues dècades també s’explica a través d’un big bang i és el que va patir Convergència i Unió en dues fases (1987 i 2003). I també hi ha alguns indicis que apunten que podríem haver entrat en una fase de contracció convergent.

Convergència i Unió va patir una explosió sideral el 1987 quan es va voler canviar el cap de llista, Celestí Salort, que havia estat alcalde els vuit anys anteriors. La formació nacionalista, amb sis regidors de tretze posibles, tenia moltes oportunitats d’obtenir la majoria absoluta, però l’intent de relleu va frustrar-ho. Salort no va acceptar la retirada i va muntar la seva pròpia llista independent. Mentre CiU va passar de sis a quatre regidors, Salort, al capdavant del Grup d’Independents per Torredembarra (GIT), va guanyar les eleccions amb vuit regidors, una clara majoria absoluta. Després de governar quatre anys, el GIT va tornar a vèncer, però aquest cop sense majoria absoluta i un pacte de la resta de forces polítiques el va deixar a l’oposició durant dotze anys.

El 2003 es va produir un segon big bang convergent amb l’aparició de dues candidatures que van fragmentar el vot d’aquesta formació, que havia tornat a recuperar terrey electoral. Vilatans Units per Torredembarra (VUT) era una escissió típica, liderada per Octavi Solé, regidor de CiU del 1995 i 1999 i relegat a una testimonial novena posició en els comicis anteriors. El 2003 va encapçalar la llista del VUT i Solé va obtenir l’acta de regidor. L’Agrupació Democràtica Municipal de Torredembarra (ADMC), més heterogènia, recollia un vot majoritariament convergent, tot i que també bebia d’altres fonts electorals. El resultat, dos regidors. L’efecte d’aquesta explosió va ser la reducció de sis a tres dels representants de CiU al ple torrenc, tot i l’augment de 13 a 17 dels membres de la corporació. Curiosament, tot aquest escampall de candidatures sorgides de CiU, inclòs el Grup d’Independents liderat per Salort, van pactar per allunyar les esquerres del govern i fer alcalde el convergent Miquel Àngel Lecha, un acord que va durar poc més d’un any.

En les eleccions de 2007 ja hi va haver una primera contracció en l’univers convergent. El líder del VUT, Octavi Solé, va tornar a Convergència i va ocupar el setè lloc de la candidatura nacionalista i la llista independent es va disoldre. El regidor i número dos d’ADMC, Joan Carles Crespo, va anar de número cinc en la llista encapçalada per Daniel Masagué. CiU va poder recuperar un regidor i augmentar fins a quatre. La cap de llista d’ADMC, Dolors Toda va liderar una altra llista independent amb unes sigles diferents, ADT, i va tornar a sumar dos representants al ple.

En els comicis de la primavera vinent es podrien produir nous retorns i fitxatges convergents. El Grup d’Independents porta una trajectòria de sagnia de vots imparable des del 1991 i ja és la força torrenca amb menys vots. L’únic regidor que té actualment, Santiago Ardèvol, i que des del 2003 ha estat ininterrompudament en el govern torrenc --excepte unes setmanes l’estiu de 2008- podria anar a parar a CiU. També es rumorejava fa quatre anys el seu fitxatge pel PSC. I al final va liderar la llista independent. Sempre és difícil preveure els moviments del GIT i encara més de Celestí Salort, però aquesta hipòtesi guanya enters com més s’apropa la cita electoral.

Un altre membre del govern també està a l’agenda de fitxatges convergent. Es tracta de Juan Pérez, regidor de Serveis i número dos de l’Agrupació Democràtica Municipal, una formació que no està clar si es tornarà a presentar amb la mateixa cap de llista i on hi ha discrepàncies internes sobre la continuïtat a l’actual govern i la composició de la propera candidatura. Convergència i Unió està jugant les seves cartes, intentant recuperar aquell terreny electoral que els va situar a tocar de la majoria absoluta en diverses ocasions. Ho vol aconseguir amb la incorporació de regidors que ja tenen una projecció pública i poden aportar nous vots. Els propers mesos seran decisius per determinar el grau de contracció de l’univers convergent. Ja sap que les negociacions de fitxatges són dures i complicades i que a vegades algun serrell mal resolt pot acabar amb una operació fracassada.

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre

Visca la llibertat d’expressió!

Fa un any, el 5 d’octubre de 2009, em vaig sentar al banc dels acusats en un judici. De què se m’acusava? Doncs que el diari del qual jo era director, Més Tarragona, va publicar els anys 2006 i 2007 dues cartes, de dos autores diferents, bastant crítiques amb l’actuació d’un metge de l’Hospital de Santa Tecla. A aquest senyor no li van agradar i va acudir als tribunals per demanar 50.000 euros a un servidor i l’empresa editora perquè considerava que les missives “eren clarament atemptatòries contra el seu dret a l’honor”. Les dos autores estaven ben identificades i fins i tot van acudir al judici com a testimonis. Escrivien unes cartes dures -l’experiència personal que les impulsava a fer-ho, ho era- però sense arribar a la desqualificació i encara menys a la calúmnia. La demanda era un atac amb tota regla a la llibertat d’expressió. Vaig haver d’afrontar doncs un procés que no desitjo a níngú (bé, potser a algú, sí)..

Per a mi, tot havia començat l’estiu de 2008, tot i que el procés ja feia uns quants mesos que durava, però curiosament no n’havia tingut notícia ni n’havia estat notificatn tot i estar-hi encausat. Ja se sap que la justicia es lenta. Molt lenta. Fins llavors no m’havia pogut ni defensar. Em vaig haver d’espabilar, buscar advocat i afrontar un procés que va acabar amb un judici. El març passat la jutgessa va dictar una sentència que m’exculpava a mi i a l’editora del diari de qualsevol responsabilitat. La part demandant va anunciar que apel•laria la sentència però finalment no ho ha fet i la sentència és ferma. Final de trajecte. Un final feliç.

A mi m’agrada positivitzar-ho tot, fins i tot en situacions tan incòmodes com aquesta. I aprendre. Treure’n una lliçó. He descobert un gran advocat -quina defensa que va fer del cas, impecable- i un gran amic, el Pepo. I he redescobert una gran excompanya de feina i amiga, la Carme, que va acudir de testimoni. També he notat el suport de la família, d’altres amics i amigues i companys de professió, com el president del Col•legi de Periodistes de Tarragona, l’Ignasi Soler. I també he acabat de confirmar la poca qualitat humana de certes persones, que no són capaces d’estar a l’alçada en moments com aquests. Cap sorpresa. D’on no n’hi ha no en raja.

Però sobretot em sento vencedor, digne i orgullós d’haver permès la publicació d’unes cartes de dues persones que no coneixia, que havien tingut un problema i el volien explicar. Vaig notar el seu agraïment el dia del judici. Els mitjans de comunicació privats també han de ser, a vegades, un servei públic, un altaveu de la ciutadania que vol denunciar problemes i queixes. D’això també se’n diu llibertat d’expressió. I no fa gaires anys no n’hi havia en aquest país.

Derrota sense pal·liatius de Zapatero

Fa unes setmanes escrivia aquest post en què assenyalava que el nostre no és un país de primàries internes en els partits, sinó que els aparells són els que escullen els candidats i com deia Alfonso Guerra: "El que se mueva no sale en la foto". Hi ha execepcions. El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, s'ha mogut i ha sortit a la foto com a guanyador de les primàries de la candidatira socialista a la presidència de la Comunidad de Madrid. Gómez s'ha enfrontat a la candidata ungida per Zapatero, Trinidad Jiménez, i ha guanyat.

Només els faltava això a Zapatero, Blanco i companyia: una derrota interna. ZP va prendre partit per la ministra de Sanitat i va intentar forçar a Tomás Goméz a retirar-se, sense aconseguir-ho. I s'ha fotut una nata de dimensions espectaculars. No cola que ara ho vulguin maquillar dient que són un partit amb una gran democàcia interna, blablabla... El que havia de fer Zapatero era callar i deixar que els militants votessin amb tranquilitat. Però va prendre partit i ha perdut. L'aparell no és infalible. Un altre tema és si Tomás Goméz està més capacitat o no que Trinidad Jiménez per derrotar la candidata popular, Esperanza Aguirre.

Hi ha qui parla ja de postzapaterisme i surten noms com Javier Solana o Alfredo Pérez Rubalcaba com a aspirants socialistes a la Moncloa davant una hipotètica caiguda de l'actual inquilí de la presidència del Govern. La derrota és dura, sense pal·liatius, però d'aquí a jubilar Zapatero hi ha un abisme. La victòria de Tomás Goméz el deixa tocat, però no enfonsat. Controla el partit i només una rebel·lió interna pot destronar-lo i és discutible que els grans barons socialistes estiguin per aquesta història en aquestes alçades de la pel·lícula. Però tot pot canviar. Els resultats de les eleccions catalanes i les municipals i autonòmiques del maig poden canviar la sitació i dictar sentència sobre el futur polític de Zapatero.

Píndoles electorals (IV): Les enquestes, la vaga i la Tura

La setmana va començar amb enquestes sobre la taula, a càrrec de El País i RAC-1. Els sondejos situen CiU amb el doble d’escons que el PSC, però lluny de la majoria absoluta. Esquerra s’enfonsa, el PP guanya algun diputat mentre Iniciativa en perd, Ciutadans pot arribar als quatre el Laporta i Carretero es poden colar al Parlament. Com diu el tòpic, l’enquesta que val és la del 28 de novembre però està clar que aquests sondejos assenyalen tendències molt marcades i molt hauran de canviar les coses perquè CiU no guanyi les eleccions –i pugui governar- i el tripartit quedi molt lluny de la majoria absoluta.

Ha estat la setmana de la vaga, que al final massa general no ha estat i ha acabat amb una nova batalla campal al centre de Barcelona, capital mundial dels antisistemes, paradís de la impunitat. El número dos d’Interior, Joan Boada, ha tornat a fer de les seves i dimecres a la tarda, enlloc d’estar al peu del canó, a Barcelona, se’n va anar a la manifestació de Girona. Una més d’un membre ecosocialista del govern, que li costa entendre allò que diu que no es pot estar “a missa i repicant”. Aquesta és l'oferta d'Iniciativa per Catalunya: estar i no estar.

I acabem la setmana amb l’anunci del número dos del PSC. Fumata blanca! Finalment serà la consellera de Justicia, Montserrat Tura, el membre del govern català més ben valorat. I amb diferència! Montilla escull a cop d’enquesta? O és un copet a l’espatlla del famós sector catalanista del PSC? O és les dues coses a l’hora? Després del fitxatge del “capità” Corbacho calia un contrapès al capdavant de la candidatura socialista. I Tura és la peça ideal. El mateix dia de l'anunci ja va marcar distàncies amb la línia majoritària del PSC i va reivindicar aquest sector catalanista que cada cop sembla tenir menys pes a Nicaragua. Montilla continua fent equilibris: mobilitzar el vot espanyolista i evitar que es desmobilitzi el catalanista. La resposta: en vuit setmanes.

Butanito no deixa 'títere con cabeza'

Avui m'ho he passat molt bé escoltant en José María García a El Món, a RAC-1. El Butanito farà durant aquesta temporada una col·laboració mensual a Can Basté i, si són com la primera, ens ho passarem bé. A punt de fer 66 anys, aqust home ja està de tornada de tot i ha repartit estopa a tort i a dret. Han rebut Zapatero, Aznar, Florentino Pérez, Mourinho, Cruyff... I ha lloat Pep Guardiola i la seva forma de treballar. García ha donat la seva particular visió de la realitat amb el seu inconfusible estil, amb un Jordi Basté que en alguns moments se'l veia que no arribava. Potser perquè estava davant d'un mite dels seus inicis professionals.

El Butanito és un element destacadíssim de l'imaginari popular de la nostra i de diverses generacions anteriors i posteriors. Qui no l'ha intentat imitar? Jo fins i tot m'havia atrevit amb el seu company inseparable: Domingo (Domènech) Balmaña i el seu "Totalmente de acuerdo José María". Quina gran imitació a Força Barça! En aquella època el Butanito era el dolent i José Ramon de la Morena i companyia, els bons. Doncs igual estàvem equivocats. Ara ja fa més d'una dècada que no escolto El Larguero i intentaré no perdrem la píndola mensual del García. He detectat molta humanitat en el Butanito. I també molta mala llet.

Un regalet:

Píndoles electorals (III): Cara a cara, cinquanta anys després

Em toca tornar a parlat de “políticota” com deia la meva àvia, la Iaia Peia. Així havíem quedat: aquí doncs teniu la dosi setmanal. La immigració no ha acabat d'entrar en campanya, tot i els esforços del Partit Popular. Però encara hi ha temps. El PP està jugant aquesta carta perquè veu una manera de teixir un discurs propi que trenqui la bipolarització Mas-Montilla i d’obtenir, al mateix temps, vots en un terreny actualment abonat perquè aconsegueixi una bona collita el populisme de Plataforma per Catalunya. Hi ha un problema real amb la immigració en barris de diverses ciutats catalanes i els estrategs populars han detectat un bon graner de vots, però els moviments han de ser molt calculats. Veurem quin és el proper.

Un altre tema que torna a treure el cap és la data del Barça-Madrid. El president del club blaugrana, Sandro Rossell, li va comentar a Jósé Montilla que Pep Guardiola prefereix jugar diumenge. Comprensible. Vol que els seus jugadors descansin un dia més. Quina culpa en té el de Santpedor que davant de múltiples opcions que tenia el president de la Generalitat hagi triat el 28-N? Em continuo qüestionant quina influència tindria la coincidencia el mateix dia del clàssic i les eleccions més enllà dels problemes de seguretat i de logística. No serà pitjor un Barça-Madrid la jornada de reflexió amb tots els efectes que pot tenir segons quin resultat en el vot? Com acabaran decindint les televisions, ja en parlarem quan hi hagi fumata blanca catòdica.

El debat cara a cara entre Montilla i Mas torna a planar en les eleccions catalanes. I ara sembla que va de debò. Els dos el volen, cosa que fins ara mai havia passat entre els caps de llista dels principals partits catalans. Qui en pot treure més profit del cara a cara? La teoria diu que qui va per darrera en les enquestes, que en aquest cas és l’actual president. Però tampoc no és cap secret que les capacitats oratòries de l’aspirant són superiors a la de l’actual inquilí de la presidència de la Generalitat i en el cos a cos el líder nacionalista pot acabar d’enfonsar el socialista en la intenció de vot. Una dura i interessant batalla que ben segur ja té els equips de campanya treballant a tot drap.

La resta de partits critiquen el cara a cara. Tenen raó? Sí i no. El nostre no és un sistema ni presdencialista ni bipartidista, però a algú li cap al cap que algú a part de Montilla i Mas pugui ser el proper president de la Generalitat? No hem de veure dels dos qui té un millor projecte per Catalunya? Però tampoc cap dels dos sembla que pugui governar amb majoria absoluta. O sí? Personalment no veig malament un cara a cara a les eleccions catalanes mig segle després del mític debat entre Richard Nixon i John F. Kennedy, que va inaugurar aquest gènere electoral, que va arribar a l'Estat espanyol el 1993 amb el doble enfrontament González-Aznar. I el 2010 sembla que arribarà a Catalunya. Crec, però, que encara que hi hagi el cara a cara no hem de renunciar els debats en què totes les forces polítiques que estan al Parlament de Catalunya hi puguin dir la seva.

Adéu Iaia Peia!

Sabia que se n’aniria més aviat del que em pensava i volia. Però tan de sobte! Sense poder acomiadar-te! Ella era qui durant una colla d’anys em donava pà amb xocolata quan tornava de cole. M’ho menjava mentre mirava Barrio Sésamo o els dibuixos animats que començaven a fer a TV3. Havia passat moltes hores a casa seva bastint estranyes construccions amb fustes de colors o amb una mena de Tente que no era un Tente. Era millor! Algunes nits també m’hi havia quedat a dormir i encara sento les campanes de l’esglesia com si estessin al costat quan em costava dormir. Recordo també la nit de dissabte de Pasqua que va haver d’anar a correcuita a dormir la Núria i jo en aquella habitació on de petites ho feien la meva mare i la meva germana. I és que la Marta, la seva tercera néta, havia decidit néixer abans d’hora.

Quina feinada que li donàvem quan arribava Carnaval! Vinga a fer-nos disfresses. De Dartacan, de barrufet, de follet, de pirata… I quantes vores de pantalons m’ha degut escurçar? Vint? Trenta? Les últimes no fa gaire. Era una gran modista. Era discreta, però quan convenia treia el geni. També era la millor cuinera que he conegut. Fins i tot les amanides o la verdura tenien un gust especial. Diferent. Si parlem de plats més elaborats, el resultat ja era sublim. Encara durant la darrera Quaresma vam poder gaudir del menjar blanc cada un dels divendres. I de la crema catalana que per Sant Josep mai faltava. Només per Sant Josep. Així encara la disfrutaves més.

Es deia Pompeia, un nom singular, que la feia única. Però per nosaltres era la Iaia Peia. Se n’ha anat amb 83 anys, però ha estat molt poc temps vella. Només uns mesos. Diuen que escriure és una bona teràpia en moments complicats i tristos com els que estic vivint les darrers hores. Mentre prems les tecles et van venint records i et cauen les llàgrimes. Ja no la veuré més però encara em queda aquesta planta que fa només unes setmanes ens va regalar i el que sempre romandran seran els records, el gust del pà amb xocolata o del rostit de Nadal. O les fotografies disfressats. O el seu comentari sobre el Barça. Perquè també en sabia una mica de futbol. Els seus crits quan tocaves el que no havies de tocar, la seva rialla. I era la seguidora número u dels meus escrits al Diari de la Torre, encara que parlés de "polticota", que deia ella. Avui la seva germana petita, la tieta Trini, m'explicava que fa un parell de setmanes encara li va fer llegir el meu darrer escrit sobre el concert del David Bisbal a Torredembarra. Adéu Iaia Peia!

Ganes de ràdio

Aquest dimarts 21 de setembre, a les 17:30 hores, tinc previst tornar-me a sentar darrera el micro d'Ona la Torre per iniciar la quarta temporada de Blocs a Ona la Torre. Després de gairebé tres mesos de descans, en tinc ganes. La ràdio és un mitjà de comunicació molt especial, que enganxa. I em fa una mica de teràpia per desconnectar durant mitja hora de a meva actual vida laboral, centrada en la comunicació política, en notes de premsa, planificació de campanya, identitat corporativa... La ràdio és una mena d'amant amb qui em trobo una vegada a la setmana i disfruto de la mitja hora justa que tenim.

En aquesta nova temporada parlarem de blocs, tot i que cada cop semblen haver entrat més en decadència a causa de les xarxes socials. Per això també tractarem el Facebook, el Twitter, els mitjans digitals i altres històries que se'ns ocurreixin Portarem convidats de Torredembarra, del Baix Gaià, del Camp de Tarragona, de l'Ebre i de tot el Principat. I amb la Sònia Ferrer, sempre somrient a l'altra banda de la peixera, intentarem passar-nos-ho bé i que els oients també disfruteu una mica. Tinc ganes de ràdio.

Píndoles electorals (II): Una altra maragallada i la carta independentista

Aquesta segona setmana de precampanya oficial ha tingut, sens dubte, un protagonista principal: Pasqual Maragall. El president de la Generalitat entre els anys 2003 i 2006 ha estat entrevistat per la revista de Convergència i ha apostat per Artur Mas com a proper inquilí de la presidència catalana. Mentre els convergents han tret pit els socialistes han carregat contra aquesta hàbil maniobra dels nacionalistes recordant, fins i tot, la malaltia que pateix Maragall. A mi no m’estranyen tant les delaracions de Maragall. Va ser maltractat pel PSC jubilant-lo abans d’hora i rellevant-lo per José Montilla després de portar per primer cop els socialistes al govern de la Generalitat i deixar-se la pell en un procés estatutari duríssim. Recordem que ja no té ni carnet socialista.

“La decadència és la independència”, ha dit Montilla aquesta setmana en una entrevista. Està clar que els socialistes estan jugant l’única carta que tenen a la mà per canviar la tendència a un esfondrament electoral històric a causa de la fuga de vots en la frontera amb CiU i que és mobilitzar l’electorat del cinturó roig, aquell que les eleccions al Parlament li sonen a marcià. Atien la por a la independència i recuperen un dels grans capitans, Celestino Corbacho, després de la seva estada a Madrid, per anar ben amunt en la llista de Montilla. Obvien que gairebé tothom associa Corbacho a xifres dramàtiques de l’atur i poca gent recorda que va ser gairebé una dècades i mitja alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat catalana, amb una còmoda majoria absoluta.

Als independentistes convençuts com un servidor ens agrada molt que la independència sigui un dels grans eixos de campanya, però reconec que és un sentiment fàcilment instrumentalitzable. Esquerra Republicana es torna a autoproclamar el gran partit independentista, però CiU no hi renuncia, amb Felip Puig com a gran referent sobiranista en aquest difícil equilibri nacional que els porta a defensar que en aquests quatre propers anys no toca cap referèndum sobre la independència–cal seguir rascant vots en electorats poc sobiranistes-. Però és que l’oferta independentista és més variada, amb Laporta, Carretero i tota mena d’altres grups i grupúscols. Ja poden donar gràcia ERC i CiU al cainisme de l’independentisme extraparlamentari, perquè sinó fos així i anessin tots junts, Puigcercós i Mas podrien patir una mica bastant més.

I acabem la setmana amb la immigració treient el cap en la precampanya. Me n’alegro! És un debat inajornable. I difícil. És una tasca complicada trobar l’equilibri entre el discurs bonista i políticament correcte i el populisme xenòfob o directament racista. Un repte pels nostres polítics. Però d’això ja en parlarem la setmana vinent.

'El Mètode Guardiola': el retorn dels valors

Aquest cap de setmana l'he dedicat -entre altres coses plaents- a llegir El mètode Guardiola, un llibre acabat de sortir del forn escrit per Miquel Àngel Violan i que va ser presentat a Barcelona dijous passat. L'autor el conec de fa sis anys, quan va ser professor del seminari Com convertir-se en cap de premsa, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i al qual hi vaig assistir. Quatre anys després em vaig convertir en cap de premsa. Des de llavors he anat assistint a diversos seminaris més relacionats amb diversos vessants de la comunicació, que m'han ajudat en el meu creixement formatiu en aquest apassionant món. En el darrer seminari que vaig anar, ja fa uns quants mesos, en Miquel Àngel ja ens va anunciar que estava treballant en aquest projecte. I l'estava esperant amb ganes.

Per això divendres vaig anar a comprar El mètode Guardiola i durant tres dies l'he devorat. És un llibre de 200 pàgines, molt estructurat, dividit amb capítols molt curts. L'autor retrata a Josep Guardiola com un líder que ha basat el seu èxit amb uns valors sòlids que en els darrers anys havien quedat en desús, desats al fons de l'armari per la majoria de la gent, però que són els de tota la vida: l'esforç, el treball, la humilitat, la feina ben feta... el sentit comú! Així ho diu el subtítol que podeu llegir a la portada: Per què els líders amb sentit comú obtenen resultats descomunals.

En el llibre hi trobareu també vivències de l'autor relacionades amb el circ en què actualment s'ha convertit el món del futbol, l'antítesi de l'ideari Guardiola. Algunes d'aquestes anecdotes i històries no us deixaran indiferents. El llibre sap analitzar des d'un punt de vista més organitzatiu i managerial l'històric Barça de les set copes en dos anys i sobretot el seu artífex, Pep Guardiola, que ha marcat tota una generació i ha tornat a marcar els qui vam ser batejats futbolísticament amb Cruyff a la banqueta blaugrana. Per què no podem aplicar el Mètode Guardiola a les nostres empreses, les nostres administracions, a la nostra vida en general? Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre.

Curiosament, la lectura d'aquest llibre ha coincidit amb la desfeta del Barça al Camp Nou contra l'Hèrcules (0-2), un equip acabat de pujar de Segona Divisió. Ja m'imagino en Pep Guardiola i els seus ajudants analitzant el partit del primer al darrer minut intentant diagnosticar les claus de la derrota. El mètode també ha de funcionar quan tot no ve de cara.

Píndoles electorals (I): La data i la desbarrada

Finalment José Montilla ha desvelat quin dia seran les eleccions al Parlament de Catalunya. El president, un home que quan va a veure un partit de futbol no pot o no sap dissimular el profund avorriment que li provoca aquest espectacle, ha escollit el 28 de novembre, el mateix cap de setmana del Barça-Madrid, per cridar els catalans i les catalanes a les urnes. Al PSC hi ha futboleros que han degut ser consultats a l’hora d’avaluar la infuència que pot tenir ‘el clàssic’ del futbol espanyol en unes eleccions. Queda molt maco afirmar rotundament que els electors són molt responsables i madurs i que el resultat del partit –en cas de jugar-se abans- no influïrà en el vot (o abstenció). A mi em costa calcular l’impacte que podria tenir en certs comportaments electorals un atracament a mà armada al Camp Nou a l’estil de l’arbitratge de Brito Arceo fa una vintena d’anys.

La qüestió és que portem tres dies donant voltes i voltes a la data electoral, inamovible ja, perquè la decisió del president és inapel•lable. Montilla ja triat i s’ha decantat pel mateix cap de setmana d’un Barça-Madrid. Doncs ens hi hem de posar fulles, inclosos els Mossos d’Esquadra, que han de vetllar per la seguretat dels dos esdeveniments, i hem de veure si les totpoderoses empreses televisives accepten que el partit es jugui dissabte per evitar un diumenge caòtic. Només faltava l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa desmelenant-se i donant carnassa a la fiera socialista titllant de franquisme sociològic l’actitut de Montilla. Tan calladet que havia estat fins ara!

Tots els partits coincidien a demanar una campanya neta. Però encara que algú s’esgargamelli a fer-nos-ho creure, la precampanya no s’ha embrutat. Ha estat un comentari desafortunat al d’un eurodiputat que no té ni carnet de CiU al Facebook, amb l’efecte multiplicador que té aquesta xarxa social. El que passa és que la pre campanya té fins ara un baix nivell preocupant. O espabilen els partits i sobretot els seus líders o l’abstenció marcarà un record històric, un panorama ideal perquè certes candidatures amb un nivell de populisme més que destacable pesquin algun diputat.

TV Mítica (XX): Plats bruts

L’arribada de la TDT ha provocat la multiplicació de canals als nostres receptors de televisió. Aquest augment de l’oferta no ha causat una millora dels continguts, però ens permet a través de reposicions diverses tornar a veure sèries que ja fa anys que es van estrenar i que no perden actualitat. Una d’aquestes sèries és Plats bruts. Aquesta producció de Televisió de Catalunya que es estrenar el 1999 i va estar en antena fins el 2002 va aconseguir uns registres d’audiència estratosfèrics en una setantena de capítols repartits en sis temporades. I vuit anys després de l’últim capítol és totalment comprensible que ‘La nostra’ toqués el cel de les audiències televisives amb aquesta sic€tom.

La clan d’aquest èxit de Plats bruts és un bon planter d’actors –Joel Joan, Jordi Sánchez, Monica Glaenzel, Anna Maria Barbany…-, uns guions frescos i enginyosos, artistes convidats i rieres dels tòpics catalans i d’aquell moment històric. Hi ha capítols i momets antològics que han passat a la història. Fa uns dies em divertia com un enano –que diuen a la llengua de Cervantes- amb un episodi en què Catalunya vivia una mena de Guerra dels móns d’Orson Welles però amb una exploció nuclear a la Centra d’Ascó com a fil conductor. Brutal”

Actualment, una dècada després, pots veure la Plats bruts i riure encara més amb les estripades situacions perquè passen els protagonistes al pis que compartien en David i en Lopes, al bar de sota o a Ràdio Bofarull. Ho podeu veure al Canal 300 a les nits.

Parlamentarisme presidencialista

L’actual legislatura està finiquitada i tots els partits estan en precampanya des de fa setmanes i setmanes, però qui ha de convocar eleccions i aclarir-nos quin dia haurem d’anar a votar és el president de la Generalitat de Catalunya. I no ho acaba de fer. La sensació que té una majoria dels catalans i catalanes és que estem davant d’un president que vol allargar el màxim possible el seu mandat, fins a una agonia insostenible. I ho fa aprofitant una escletxa d’un sistema polític teòricament parlamentari que permet que el candidat més votat sigui el cap de l’oposició –totalment legítim-, però que al mateix temps confereix un poder gairebé diví al president a l’hora de marcar quan s’acaba o no una legislatura.

Alguns direu que només ens queixem amb José Montilla d’aquesta circumstància, però cal recordar que quan Pasqual Maragall ens va fer anar a votar el 2003 el dia de Tots Sants i Jordi Pujol va convocar els comicis del 1999 des del cim de l’Aneto ja hi van haver queixes. Però ja sabem com de complicat és canviar el sistema electoral català i ara només faltaria posar-nos a modificar aquest "detallet".

La legislatura està acabada, agonitza, però qui li ha de donar el cop de gràcia no ho fa. Manté una mena de suspens que l’únic que transmet és desesperació per postergar la cita electoral el màxim possible en el temps esperant que la crisi econòmica remeteixi i que els rivals es puguin desgastar. El cop de gràcia a la legislatura hi ha molts números que sigui el compte enrere de la seva presidència.

Aquest poder és excessiu pel cap de llista d’una formació que no disposa ni d’un terç dels escons del Parlament de Catalunya però que pot fer servir la data de la convocatòria electoral amb interessos netament electoralistes i no de país. L’epíleg del tripartit, fórmula política donada per morta per dos dels seus protagonistes des de ja fa mesos, serà agònic i ens farà viure una campanya electoral llarga, massa llarga. Només demanaria que quan comenci la nova legislatura el primer que s’abordi, després de com afrontar la greu crisi econòmica, sigui la nova llei electoral catalana i que es faci amb verdadera voluntat de consens.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Després del Bisbal

David Bisbal va actuar a Torredembarra el passat 14 d’agost. Va venir molta gent i el nom del nostre municipi ha sortit en algunes pàgines de diari i ha acaparat alguns minuts de televisió. I? El macroconcert de l’artista andalús poca cosa ha deixat a Torredembarra més enllà d’una factura de 30.000 euros i el record a uns quants milers de persones que l’estiu de 2010 van venir a un concert del David Bisbal a Torredembarra, com hauria pogut ser Salou, Calafell o Cambrils. Si a mi m’agradés aquest cantant preferiria haver anat a un altra localitat propera, pagant igualment l’entrada però sabent que no li ha costat ni un duro a les arques municipals on pago els meus impostos.

Ha deixat beneficis al municipi aquest concert d’elevada factura en un moment que més valdria estalviar o invertir millor els diners públics? Ben pocs. El públic que va a veure David Bisbal no es caracteriza per un alt poder adquisitiu i els establiments de restauració del nostre municipi poc van notar la presència d’alguns milers d’espectadors que venien sopats de casa o amb l’entrepà sota el braç. A més, el concert va generar anticossos i vam poder veure una festa alternativa a l’actuació del triunfito la nit del dissabte 14 d’agost. El que aquest concert ens hauria de servir és per a reflexionar sobre el model de ciutat que tenim i el que volem. Un primer detall: on es va allotjar David Bisbal quan va venir a cantar a Torredembarra? Doncs al municipi del costat! I és que a Torredembarra no tenim una mínima infraestrutura hotelera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

L’equip de govern del nostre ajuntament ha volgut donar un cop d’efecte l’any preelectoral amb un concert de primer nivell, tan de projecció internacional de l’artista com de cost de l’actuació. Ha estat un bolet enmig d’un panorama encara força trist, amb una regidoria de Cultura que li costa apostar per esdeveniments que tinguin continuïtat. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manca de planificació és la suspensió del Festival de curtmetratges REC d’Estiu fa uns quants ants. Era una proposta original i atrevida, que tenia èxit i atreia un públic heterogeni, d’edat diversa. I no crec que li sortís massa car a l’Ajuntament. Amb uns quants diners més i una mica de valentia i imaginació –i sobretot continuïtat- s’hauria pogut convertir en un referent en l’estiu de la Costa Daurada. Però de cop i volta va desaparèixer del panorama amb poques explicacions als qui hi acostumàvem a anar i res més se n’ha sabut.

A Torredembarra s’inicien certamens, cicles i projectes amb moltes ganes i acaben sent Guadianes que apareixen i desapareixen, com el Cartell de Premis de Torredembarra, o directament s’eliminen perquè al regidor de torn no li fa gràcia o es diu que no hi ha diners. Ara tenim unes quantes iniciatives relativament recents, com la Batalla de Torredembarra, el Mercat del Mar, el Cicle de Concerts de la Roca Foradada. Tindran continuïtat? Espero que sí, però em costaria jugar-m’hi un pèsol.

Torredembarra ha viscut una dècada molt tumutuosa políticament i ho estem pagant car. Hem perdut esglaons davant d’altres muncipis del nostre estil i costarà molt recuperar-los. Cal un full de ruta clar i el primer que cal és disposar d’infraestructures. No pot ser que tinguem a mig acabar el Teatre-auditori i la sala polivalent –l’antic Teatret de la Caixa Tarragona- i ens gastem una eurada en un macroconcert que no entra ni en el programa de Festa Major. L’administració pública ha se garantir espais adequats per a la cultura i després impulsar iniciatives culturals, però sobretotot donant suport i protagonisme a la societat civil, sense el dirigisme i l’amiguisme en què sovint cauen els governants. I els nostres governats encara haurien de fugir més de l’efectisme de bolets que són molt cars i deixen uns rèdits més que discutibles.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Un primer i un segon llibre

Les vacances d'estiu són un bon moment per llegir. Són aquells dies ideals per accelerar la lectura de llibres que el dia a dia de la feina no et deixa avançar tan com t'agradaria. Aquest primer tram de vacances he disfrutat molt amb la lectura de dues novel·les que tenen en comú que són obres d'escriptors amb una trajectòria curta en la narrativa però que apunten a un gran futur. El somni de Farringdon Road és la primera novel·la d'Antoni Vives, un polític barceloní, regidor de CiU al consistori de la capital catalana, que fins ara havia cultivat l'assaig i que s'ha llençat a la ficció per la porta gran. Ho ha fet amb una història ambientada en la Guerra Civil que desmunta certes idealitzacions tronades del conflicte i aporta reflexions molt edificants d'aquell moment histori excepcional. La trama argumental està molt ben teixida i la història d'amor és d'aquelles de tota la vida, de les que colpeixen.

Colpeix també la segona novel·la de l'Anselm Aguadé, que amb l'Antoni Vives comparteix el fet de ser també regidor, però en aquest cas en l'Ajuntament de Vilabella (Alt Camp) i per Esquerra Republicana. Ens va sorpendre fa un parell d'anys amb Rabassa Morta i ara canvia les vinyes del segle XIX per l'època de la immigració andalusa a Catalunya, amb una història molt més intimista, Soledat,amb un to biogràfic molt especial. I és que una mare és una mare. Una canvi de registre agradabilissim per un autor a tenir en compte. Recordo aquell professor de FP que em donava classes d'informatica quan jo feia setè i vuitè d'EGB i ara disfruto llegint les seves novel·les. És una sensació estranya i gratificant.

Terror a les primàries

No som un país de primàries. No entren en la nostra cultura política, basada en una sòlida partitocràcia i l'aparellisme més rígid. I encara més després del fiasco que va tenir el PSOE a finals dels noaranta amb l'enfrontament Almunia-Borrell per la nominació a la presidècia del Govern espanyol. El que hem viscut les darreres setmanes en la candidatura socialista a la presidència de la Comunitat de Madrid és l'exemple més clar de la manca de democràcia en els partits espanyols i catalans i una estructura piramidal que fa més vàlida que mai aquella frase d'Alfonso Guerra de "El que se mueva no sale en la foto".

El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, ha reflotat un partit enfonsat després de moltes desfetes electorals consecutives i ha situat la seva formació amb possibilitats de guanyar els comicis autonòmics de 2011. Gómez, que va ser un dels acaldes més votats de l'Estat espanyol, va fer pública la seva intenció de ser cap de llista, amb el suport de l'executiva madrilenya, però Zapatero tenia una altra candidata, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. El president espanyol i màxim dirigent del PSOE ha fet tot el possible perquè Gómez renunciés i deixés el camí lliure a Jiménez.

Però Gómez no s'ha doblegat i ha mantingut la seva candidaura. Unes eleccions primàries decidiran el candidat socialista a Comunitat de Madrid. Sembla un drama per a la direcció del PSOE que els militants i militantas socialistes puguin triar el seu candidat/a enlloc que sigui la direcció qui amb el dit dicti sentència. Aquesta és la democràcia interna dels partits i un exemple claríssim que si Barack Obama fos espanyol o català seria un gran advocat o hauria d'haver enfocat molt diferent la seva carrera política.

Internet: quotidianitat i evolució

Les darreres setmanes heu notat que ha baixat força el ritme de publicació en el blog. S'han ajuntat diverses circumstàncies, com l'excés de feina, no poder tenir accés a internet des de casa durant força dies i una certa manca de motivació. En aquests moments ja estic de vacances i a més torno a disposar de la xarxa a la llar. Quan no pots accedir a internet amb normalitat te n'adonés de com de quotidiana s'a tornat la xarxa per una part creixent de la societat i en la qual m'hi incloc. Cosultar el correu electrònic, mirar el facebook, llegir diaris digitals o consultar blogs amics s'han convertit en activitats tan quotidianes com dutxatr-se o rentar-se les dents.

Des que el 1995 va entrar internet a la meva vida consultant la nota de tall de la carrera de Periodisme al moment actual, passant per la primera tarifa plana a internet el 2002, la meva relació amb la xarxa ha anat evolucionant. La creació de Salvatblog el març de 2006 va ser un salt important i l'entrada al món del Facebook la primavera de 2008 un altre punt d'inflexió. Poder consultar els correus electrònics de la feina amb un telefon mòvil des de (gairebé) qualsevol lloc, també ha estat un altre pas importantíssim. Internet anirà evolucionant i ens oferirà eines actualment inimaginables. Espero que Salvatblog, amb algun rentat de cara que altre, continuï amb vosaltres.

S’ha acabat el mandat?

Deia un president la Generalitat que en política es pot fer de tot menys el ridícul. En la política torrenca hem vist de tot la darrera dècada, però l’actual mandat està superant totes les espectatives -negatives, és clar- i la sensació que els nostres polítics estan fent el ridícul es cada cop més estesa, sobretot fora del nostre municipi, on els que segueixen la política esperen ja el pròxim “número” del ple torrenc, tot i que el llistó del ple extraordinari del passat 14 de juliol està molt amunt. Però per als nostres Sergeis Bubka de la política res és impossible.

És més que discutible des de molts punts de vista, però es pot convocar un ple extraordinari per aprovar a mitjan mes de juliol els pressupostos municipals del 2010. També es pot convocar aquest ple aprofitant que una regidoira de l’oposició està de vacances i no pot assistir. Èticament ja seria més discutible i més tenint en compte que el govern està en minoria i aquesta abscència esdevé decisiva per tirar endavant els comptes municipals.

Però el més al•lucinant ve quan s’ha de votar l’urgència del ple i cal una majoria absoluta de la qual el govern, amb només vuit vots de disset, teòricament no disposa. Una novena mà s’alça i permet aprovar l’urgència del ple. Concretament era la del regidor de l’Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, que minuts abans havia anunciat que s’abstindria en aquesta votació. Ràpidament avisa de l’error però l’alcalde fa valer allò de “Santa Rita Rita Rita…” i no accepta la repetició de la votació. Protestes de l’oposició, laments, greus acusacions contra l’alcalde… però els pressupostos tiren endavant. Tot molt estrany, fregant la irrealitat i un terreny adobat per les teories de la conspiració. Per cert, cada cop més esteses.

El panorama després de la batalla pressupostaria és que poca cosa podrà fer fins el final de mandat aquest governb. Deu mesos que tot indica que seran perduts per Torredembarra i que justifiquen un canvi en la llei electoral que permetés avançar les eleccions locals en situacions com les que actument viu el nostre ajuntament.
Les ferides entre govern i oposició són més profundes i vives que mai. El govern està en minoria i li costarà moltíssim trobar aliats després d’aquesta manera tan “sui generis” d’aprovar els pressupostos. L’oposició ja fa mesos que ha descartat una moció de censura que tindria ben poca lògica a tants pocs mesos de les eleccions i fins i tot es podria convertir en contraproduent per als ses interessos.

Tot sembla assenyalar que aquests han estat els darrers pressupostos del mandat i que durant el 2011 es prorrogaran els actuals. Per cert, força discutibles fins i tot pels menys iniciats en gestó pública. La forma amb què s’han aprovat ha desviat l’atenció del fons d’aquests pressupostos que, per exemple, fixen en més d’un 10% l’augment de la partida de personal –no havíem quedat que estàvem en una època d’austeritat en què calia apretar-se el cinturó?- o una previsió d’ingrés per l’impost de construcció de 600.000 euros quan en el primer mig any només se n’han recaptat 60.000. O la contractació d’un crèdit de quatre milions d’euros que s’acumula al deute actual i hipotecarà els futurs governs. Vivim un final de mandat trist. O potser ja s’ha acabat i estem en una agònica pròrroga en què cap dels equips volen marcar gols, reforcen les posicions defensives i esperen que la tanda de penals dicti sentència.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

TV Mítica (XIX): El capità Harlock

Dels inicis de TV3 una de les sèries que recordo amb més "carinyo" és El capità Harlock. Aquesta sèrie de dibuixos animats japonesa es va emetre a la televisió catalana a finals de la dècada dels vuitanta als vespres i va ser seguida per molts infants i joves de l'època. L'estètica de la sèrie era la clàsica del manga japonès amb una atmosfera especial que va captar l'interès de molts seguidors i que ens va deixar un molt bon record que persisteix gairebé un quart de segle després.

El capità Harlock, un pirata del segle XXX, viatjava per l'univers amb la seva nau Arcàdia acompanyat d'una tripulació fidel que es rebelava contra l'apatia regnant en la humanitat. Les dolentes eren les amazones, unes estraterrestres que tenen com a objectiu envair la Terra. L'argument està servit i durant una quarantena de capítols es desenvolupen les aventures de Harlock i els seus lluitant contra les amazones per salar el nostre planeta enmig d'una atmosfera futurista i sovint onírica.

L'hora dels valents

En la política dels darrers anys, sobretot en la catalana, estem massa acostumats a veure polítics i polítiques que es mouen en la cotilla de l'electoralisme, efectuant porucs moviments tàctics amarats d’un curterminisme exasperant. El que vam viure dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona pot trencar aquests tristos esquemes. Va ser una manifestació que va començar com una protesta contra la salvatge mutul·lació estatutària efectuada per un més que deslegitimat i al mateix temps provocador Tribunal Constitucional i que va evolucionar cap a un crit majoritari a favor de la independència de Catalunya. Però al mateix temps surava en l'ambient una protesta implícita i explícita –en forma de pancartes- contra la classe política catalana.

La manifestació del 10 de juliol ha estat històrica per molt que una minoria de partits polítics catalans i la majoria de la classe política espanyola s'esforci a negar la realitat. L'independentisme ha sortit definitivament de l’armari que havia començat a obrir amb les consultes populars dels darrers mesos i ha demostrat que té una base social que pot ser determinant en les properes eleccions al Parlament. Els independentistes estan repartits en diversos partits parlamentaris i extraparlamentaris i fins i tot en trobarem que no van a votar, però tenen aquest punt de trobada que és el convenciment de la necessitat d'un estat propi per a Catalunya.

El problema que poden tenir els partits polítics catalans i els seus líders en aquest nou escenari és aquest excessiu tacticisme i la manca d’una estratègia a mig i llarg termini. Ens podem trobar en uns dies empantanats en negociacions per declaracions d'unitat, picabaralles per un adjectiu i una coma o per voler sortir a la foto al costat d’un o altre. En aquest escenari decepcionant per la majoria d’assistents a la manifestació –físicament i en esperit- és on certs líders amb grans dosis de populisme, però al mateix temps de valentia, poden trobar el terreny adobat per aconseguir protagonisme i escons.

Els partits tradicionals hauran de reaccionar i els seus líders hauran de demostrar que són vàlids per actuar en un ecosistema polític català que ha tingut un punt d’inflexió en data de 10 de juliol de 2010. Si no poden cobrar protagonisme noves formacions i noves figures emergents. Calen lideratges forts en aquesta nova fase de la història del nostre país, que ha vist com l’encaix en un Estat espanyol que ha enterrat el federalisme i aposta per l’unitarisme és impossible. Tots els somnis són ara possibles i més amb la miopia aguda que s’ha instal·lat a la Meseta, però calen líders preparats per grans reptes, que no els faci por apostar fort. En definitiva, citar-se cara a cara amb la història. És l'hora dels valents!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Gregarisme més que espanyolisme

Un ritual in crescendo es repeteix cada dia que juga la selecció espanyola de futbol un partit del Mundial. Bars i cases particulars omplint-se d'aficionats a La Roja que celebren els gols amb una passió desfermada i una part d'aquests surten a celebrar les victòries amb crits, cops de clàxon i petards. Els qui no sentim la selecció espanyola com a pròpia i fins i tot desitgem que guanyin els seus adversaris ens pot preocupar aquesta explosió d'espanyolisme, que ja vam viure durant l'Eurocopa del 2008, i més en un moment tan transcendent per la nostra nació com el que estem vivint.

Doncs no ens hauria de preocupar tant. La passió per la selecció estatal de futbol no és símptoma d'un sentiment creixent d'espanyolisme a Catalunya. Evidentment que hi ha una minoria dels seguidors deLa Roja que es senten molt espanyols i amb el futbol aprofiten per treure pit identitari, però la inmensa majoria es mou per un sentiment gregari. És exactament que el que ha passat amb el Barça aquesta darrers dos anys o amb el Real Madrid quan guanyava Lligues de campions. O el que succeeix amb la febre sobtada per la Fòrmula 1 d'uns anys ençà o per l'NBA des que Gasol ha fet les Amèriques.

L'ésser humà necessita sentir que forma part d'un grup i gaudir de la seva protecció. Però és que encara hi ha una cosa molt més important: a la gent li agrada guanyar i xulejar d'aqueses victòries. I amb la seleccó espanyola ho pot fer. I oblidar-se de la crisi per uns dies o setmanes. I costa aguantar aquesta onada i mantenir segons quines posicions. I més amb la feina impracable que estan fent la inmensa majoria dels mitjans de comunicació. Jo ho tinc clar. Diumenge vull que Holanda guanyi perquè és una selecció que cau bé i crec que el futbol li deu un títol mundial després de les derrotes a les finals del 74 i el 78 i grans generacions de futbolistes els vuitanta i els noaranta que a mi em van fer disfrutar: Van Basten, Gullit, Rijkaard, Bergkamp...

Però també em vull estalviar una nova exhibició d'espanyolisme. Encara que sigui majoritariament impostat. I també perquè la selecció espanyola actual és el Barça, per jugadors i per sistema, amb alguns retocs a la porteria i en certes posicions. És el gran engany del futbol de seleccions, que no és futbol sinó nacionalisme. Recordeu que ha passat amb les desfetes de França i Itàlia? Crisis a nivell estatal. Doncs ara sembla que la presidència espanyola de l'Unió Europea l'ha de salvar un títol fubolístic mundial. Com està el país!!!

Els meus mundials: Estats Units 1994

Estats Units 94 va ser un dels mundials de futbol que vaig viure més intensament però cal reconèixer que poc futbol es va veure i una demostra clarament la final: 0-0 i guanya Brasil a Itàlia a la tanda de penals. La calor, uns estadis fantàstics i els horaris de tarda, vespre i matinada van marcat un mundial viscut a casa i sobretot a bars, a La Charca i al de l'amic Joaquim, fent tertúlia futolística amb els amics.

En la primera fase, la darrera amb 24 equips, ja es van veure alguns exemples de racaneria futbolística. El grup E va ser l'exemple més paradigmàtic. Era i va ser el grup de la mort, amb quatre equips que van acabar empatats a quatre punts. Itàlia va passar segona de grup, per darrera de Mèxic. Hi van haver grans decepcions, com la Colòmbia d'Higuita i Valderrama, o Camerún, que el 1990 havia sorprès arribant a quarts de final. Però aquest cop van caure a les primeres de canvi. Argentina si que va passar, com a tercera de grup i quedant-se pel camí Maradona, pillat en un control antidopatge.

Però en aquesta primera fase hi van haver grans sensacions, com Nigèria o la Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov, que van compartir grup. Els búlgars van acabar segons -derrotant Argentina-, van eliminar Mèxic a vuitens Alemanya -quasi res- a quarts. Es van estvellar a semis contra Itàlia, que "a lo tonto a lo tonto" va arribar a la final. Stoitxkov va compartir el pitxitxi amb el rus Oleg Salenko. La diferència és que Salenko va jugar tres partits i Bulgària, set, inclòs un partit pel tercer i quart lloc on el gran objectiu era que el davanter del Barça marqués un gol. I no hi va haver manera. Suècia va guanyar 4-0 i va finalitzar tercera, de la mà de Brolin, Dahlin i Larsson. De Bulgària ens va quedar aquella imatge dels juugadors al voltant de la piscina amb cubates i cigarrets a les mans i envoltats de dones. Eren les seves? No tinc dades, però els va anar bé.

Tornem a terreny futbolístic. Espanya, integrada per una majoria de jugadors del Barça i liderats per l'atlético Caminero, va tornar a fer gran la llegenda negra dels quarts de final. En la primera fase van debutar empatatant amb Corea del Sur i van seguir sumant un altre punt amb Alemània. La victòria contra la sorprenent Bolívia d'Azkargorta els va classifcar per vuitens, on van derrotar la Suïssa de Chapuisat i Sutter. A quarts de final, amb mitja selecció espanyola decorada amb perilles, Itàlia els va eliminar a la pròrroga i ens va quedar una altra imatge, la de Luis Enrique amb amb el nas trencat i sangrant com un toro de lídia per un brutar cop de colze de Mauro Tassotti.

La final va ser un espectacle bastant lamentable. Itàlia havia arribar a empentes i rodolons al partit decisiu, al pur estil azzurro, liderats per Roberto Baggio. Brasil gaudia d'una de les millors generacions de la història, amb Bebeto, Branco, Mauro Silva, Zinho, Dunga... i l'inoblidable Romario. La tanda de penals va decidir el quart títol mundial de Brasil. La darrera imatge del mundial va ser Roberto Baggio enviant el darrer llançament de penal als núvols.

Primers apunts sobre l’escapçada estatutària

Més d’un dia després que es donés a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya continuo intentant rebre com més imputs millor –de l’interior del pais i des de fora- per poder avaluar la situació i intuir cap a on poden evolucionar els esdeveniments. Fins ara tot el que ha passat ha estat molt previsible. Les forces catalanes han reaccionat seguint el manual i des de Madrid els posicionaments també han estat altament previsibles. El que m’ha sorprès una mica és la celeritat a convocar una manifestació unitària, que serà el 10 de juliol. Perà amb les manifestacions sempre he estat molt escèptic i l’exemple més clar és la del ‘Dret a decidir’ fa dos anys i mig.

El que està clar són els fets: un tribunal deslegitimat i desacreditat ha retallat un Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Els dos partits majoritaris espanyols han donat com a bona la sentència –amb altes dosis de partidisme- i ara ens toca als catalans i catalanes moure peça. Amb aquesta sentència s’ha trencat el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya i ens hem de replantejar el futur del nostre país perquè a l’Estat espanyol no hi cabem. Davant el fracàs de l’encaix autonòmic el nou horitzó ha de ser la creació d’un estat propi. Ens cal, però, valentia i, sobretot lideratge. El que està clar és que aquesta sentència ha generat unas quants milers d’independentistes més.

Els meus Mundials: Itàlia 90

Itàlia 90 va ser d'aquells mundials que vaig viure amb molta intensitat. El vaig preparar amb el meu ordinador Spectrum 128k i el joc oficial del campionat, enlloc de l'àlbum de cromos del 86. Recordo unes tandes de penals molt emocionants i les moltes vegades que es penjava el joc. Entranyable. La jornada inagural me la vaig empassar sencera des del sofà de as. El Camerún de Roger Milla es va carregar la vigent campiona, Argentina, i Romania, liderada per Gica Hagi 'El Maradona dels Càrpats', va sorpendre la Unió Soviètica subcampiona d'Europa. Un magnífic inici per a un mundial força intermitent futbolísticament.

Va ser una primera volta amb algunes sorpresetes més i alguna decepció, com l'Holanda de Van Basten, Gullit i Rijkaard, brillant guanyadora de l'Eurocopa 1988 i que va acabar tercera de grup estavellant-se contra l'Alemanya Federal a vuitens. Argentina va passar plorant, tercera de grup, però va passar. Espanya va finalitzar líder de grup, després d'un empat sense gols inicial contra Uruguai i victòries contra Corea del Sur i Bèlgica. Però a Itàlia, el combinat de Luis Suárez no va arribar ni als temuts quarts, ja que la Iugoslàvia liderada Stojkovic els va eliminar (2-1).

La ranquejant argentina es va plantar a la final eliminant Brasil -vuitens-, Iugoslàvia -quarts- i Itàlia -semis-. Casi res! Un partit bastant mític va ser el que a quarts va enfrontar Anglaterra i Camerún. La selecció africana estava sorprenent en aquell mundial i semblava anunciar una revolució futbolística al continent negre que dues dècades després ha quedat en no res. Anglaterra va poder eliminar els "lleons indomables" a la pròrroga i planta-se a semis.

La final no la vaig veure perquè estava de colònies, però massa no em vaig perdre massa cosa. Un únic gol de Brehme i de penal va donar la copa del món a Alemanya Federal i la venjança respecte quatre anys abans. Era la coronació d'una generació butal: Völler, Littsbarsky, Ilgner, Berthold, Kohler, Matthaus, Augenthaler, Klinsmann... Itàlia, l'organitzadora, es va haver de conformar amb el quart lloc i el pitxitxi d'Schillaci, seguit del txec Skuhravy.

Pot ser administració pública sinònim d’eficiència?

La vaga que va viure el sector públic fa un parell de setmanes a causa de la reducció de salaris per part del govern espanyol hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre l’administració al nostre país i la necessitat de canvis profunds en el seu funcionament. La paraula funcionari continua tenint moltes connotacions negatives. És una barreja d’experiències negatives, tòpics i una certa enveja. Tenir feina assegurada per a tota la vida és actualment un privilegi a què molts i moltes aspiren. Només cal veure l’assistència massiva a les proves per a places en les diferents administracions.

L’administració ofereix des de sempre una seguretat laboral que pot semblar a priori antitètica a la motivació i el rendiment en el lloc de treball. Perdre aquest lloc de treball és gairebé impossible ja se sigui funcionari o personal laboral fix. No hem d’oblidar, però, que en el sector públic hi ha uns alts percentatges d’eventualitat i de sous que mileuristes o fins i tot per sota.

L’administració local ha vist com en les darreres dues dècades les seves plantilles augmentaven de forma exponencial en poblacions com Torredembarra. La raó ha estat el creixement de la població, però no és cap secret que molts ajuntaments s’han convertit en agències de col•locació per a les pràctiques més descarades del clientalisme i de generació de vot captiu. El solapament de funcions, duplicitat de càrrecs i altres situacions que es repeteixen massa sovint s’haurien d’eliminar.

Un dels grans problemes que la darrera dècada ha tingut Torredembarra, que no ha estat una excepció en aquest procés, han estat els canvis continus d’alcaldes i equips de govern, amb les conseqüents reestructuracions de l’organització de l’Ajuntament. Aquesta manca d’estabilitat ha estat negativa perquè no s’han consolidat uns equips de treball i unes sinèrgies que només s’aconsegueixen amb una necessària continuïtat.

Hi ha un relat àmpliament estès que diu que a l’Ajuntament de Torredembarra certs treballadors manen molt i fins i tot arriben a fer la vida impossible als regidors. Alguns d’aquests regidors m’ho han admès en privat. És com si a Torredembarra es reproduïssin aquells patrons que veiem en la fabulosa sèrie de la BBC Sí, ministre, on els funcionaris veuen passar els polítics i intenten portar-los per on ells volen i posar-los-ho tot mena de traves.

Aquesta estabilitat política que portaria a una estabilitat organitzativa és ara per ara una utopia al nostre Ajuntament. Aquest darrer tram de mandat està sent molt llarg, amb els diferents partits atrinxerats en les seves posicions de govern i oposició, excepte algun que es mou en la terra de ningú. L’Ajuntament de Torredembarra hauria de fer, com la resta d’administracions públiques del nostre país, una aposta decidida per l’eficiència, enterrant vicis i conductes adquirides des de fa anys. I això no té res a veure amb el partit o partits polítics que manin al consistori. Per què l’administració pública no es pot regir amb els mateixos criteris que una empresa? No és l’Ajuntament l’empresa més gran del nostre municipi?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Els meus Mundials: Mèxic 86

Els mundials de futbol marquen els que més o menys som aficionats a aquest esport amb aquesta cadència quadrienna. Ho fan amb partits, jugadors, gols, imatges, jugades polèmiques… El primer mundial que recordo és Mèxic 86. El que es va celebrar a l’Estat espanyol el 1982 em va agafar molt petit, tot i que tinc records del Naranjito, Zruspa i companyia. De Mèxic 86 ja en vaig fer la col·lecció de cromos, amb una portada on hi apareixia la mascota, el Pique (sense accent), força friqui per cert. El podeu veure en la imatge que il·lustra el post.

Recordo el partit inaugural, veient-lo a casa els avis amb tota la familia (masculina). En aqust primer enfrontament mundialista sempre juga l’equip campió de l’edició anterior, en aquest cas Italia. EWl rival era Bulgària. Stoitxkov encara tenia vint anys, no havia explotat a l'Sredets de Sòfia i no hi era. Els azzurro van decepcionar i només van empatar a un. El gol búlgar el va fer el després espanyolista Sirakov. D’aquell primera fase també tinc molt marcada la derrota d’Espanya contra Brasil, amb un gol totalment legal anul·lat a Michel. En canvi si que va marcar Sócrates, un dels mites del 80. Un jugador tarragoní, concretament de Vila-rodona, Ramon Maria Calderé, va marcar en aquesta primera fase i per partida doble, contra Argèlia.

La selecció entrenada per l’incombustible Miguel Muñoz va passar segona de grup i va topar-se a vuitens amb la Dinamarca liderada per un jove Michael Laudrup, que ja despuntava. El 6-1 a la primera fase dels danesos contra Uruguay i tots els partits guanyats espantaven. Però aquella era la nit del ‘Buitre’, que es va inflar de marcar gols i la Fúria (llavors no era encara La Roja) va guanyar per 5-1 ies va dsisparar l'eufòria A quarts la història va ser diferent i amb Bélgica, els Diables vermells, van empatar a zero i els de Miguel Muñoz es van quedar fora de les semis. També a quarts es va produir la famosa ‘Mano de Dios’ de Maradona i aquell gol "fantasbulos0", com diria el Lara del Força Barça. Aquell era el Mundial de l'astre argentí, el del Barrilete cósmico.

De le semis recordo el partit de la França de Platini, Luis Fernández, Tigana i altres mites d’una gran generació estavellant-se contra el mur alemany, després d’eliminar Italia i Brasil a vuitens i quarts. Argentina va eliminar la sorprenent Bèlgica. La final l’havia de guanyar l’Argentina de Maradona i així va ser. Per 3-2, un resultat de final de mundial. El màxim golejador de la cita mexicana, amb 6 gols, va ser l'anglès Gary Lineker, que aquell mateix estiu fitxava pel Barça.

Apunts sobre el triomf de Rosell

L'aclaparadora victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del Barça em va sorprendre en el primer moment: quan va sortir a la llum l'enquesta de TV3. Però a mesura que passaven les hores i reflexionava sobre els resultats dels comicis, acompanyat de tertulians televisius i radiofònics, comprenia que després del que hem vist els darrers mesos el triomf rotund de Rosell era una evidència difícilment refutable i un exemple a seguir per altres candidats a presidir entitats i també pels polítics del nostre país.

Sandro Rosell portava cinc anys treballant per ser president del Barça. M'atreviria dir que alguns més, ja que la vicepresidència amb Laporta era un pas més cap a la presidència blaugrana. Rosell ha sabut durant aquests darrers cinc anys mantenir-se en un primer pla, gràcies al suport de diferents mitjans de comunicació, la publicació d'un llibre i un carisma molt ben treballat. El president electe del Barça ha evitat el cos a cos amb els altres candidats, mantenint-se en un pedestal envoltat per la resta de candidats. Els atacs dirigits per la resta d'aspirants i l'encara president Laporta no han fet res més que reforçar-lo.

Que malament que ha gestionat la seva successió Joan Laporta! Va tardar a ungir el seu delfí definitiu, marejant la perdiu -i els socis- amb altres noms. Laporta va triar la seva antítesi, Jaume Ferrer, que transmet bonhomia i no la mala llet del seu mentor. Un perfil baix amb una herència enverinada. Ferrer ha estat el gran derrotat, perquè partia amb una base deficient, mancat de carisma, i una campanya encara més fluixa, amb lemes infantiloides com a allò del 'Bon Jan', l'han acabat d'enfonsar.

Marc Ingla també va arribar tard, com un segon plat després que Ferran Soriano hagués de renunciar a ser el número ú per les reticències d'Spanair. Ell mateix ho ha reconegut. A més, ha combinat una imatge de "bon noi molt preparat" amb uns atacs molt durs contra Rosell que l'han deixat en tercer lloc, fins i tot darrera d'Agustí Benedito, que va arrribar al tall de les signatures com el quart home però ha acabat com el segon. A Benedito se li ha fet curta la campanya, però n'ha sortit com el gran vencedor, amb permís de Rosell, és clar. La mà de Xavier Roig s'ha notat en aquest outsider que ha sortit reforçat del procés, qui sap si com alternativa el 2016.

A qui li toca dirigir el FC Barcelona a partir d'ara és Sandro Rosell, que ja ha passat a la història com el president més votat. Rosell ha obtingut la confiança de gairebé dos de cada tres socis que va anar a votar aquest diumenge. En la seva base electoral hi ha rosellistes, laportistes i nuñistes i tenen un punt de trobada que és Pep Guardiola. L'entrenador del primer equip blaugrana és qui ara per ara qui desperta unanimitat entre els socis seguidors culés, com es va veure quan el de Santpedor va anar a votar. Els èxits dels darrers anys tenen la seva cara. I si el volgués ser president ho seria. La qüestió és si ell algun dia ho voldrà ser. Ara és el torn de Rosell.

Perquè no fet vaga (però si que m'he mobilitzat)

Avui no he fet vaga. Ha estat una decisió meditada, reflexionada i acabada de consolidar amb la resta de companys i companyes del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Considero que la vaga d'aquest 8 de juny entrava en el pack de mesures de Zapatero per reduir el dèficit públic. Era una vaga assumida pel govern espanyol. Un peatge per tirar endavant el seu pla. Ho sento, però crec que valgués la pena perdre el sou d'un dia, tal com estan les coses.

Però no fer vaga no vol dir no fer sentir la nostra ve contra unes mesures injustes d'un govern que té una trajectòria calamitosa des de fa mesos. Una vintena de treballadors si treballadores del Consell Comarcal ens hem vestit de negre i hem sortit al carrer aprofitant la mitja hora que tenim per esmorzar i hem celebrat el Nadal amb la resta de ciutadania de Valls. Ho hem fet perquè la paga extra de Nadal ens pot quedar reduïda fins un 46%, a més de la reducció d'un 5% de mitjana en la nòmina mensual. Hem repartit informació sobre aquestes afectacions dels nostres salaris. Hem buscat l'impacte, la novetat, moure consciències. No es tracta d'això?

Una sensació que em queda després d'aquesta jornada és la confusió. Confusió amb les xifres de seguiment de la vaga, que van de l'11% que manté el govern al 75% dels sindicats. La història de sempre, que més que fer riure ja fa pena. Confusió la que té la majoria de ciutadania amb els treballadors públics. Hi ha funcionaris, però la majoria no ho són. Feina per tota la vida? Gran part som eventuals o interins. Bons sous? Hi ha molts treballadors públics mil·leuristes (o menys). I cal tenir en compte que els qui tenen plaça fixa han hagut de passar un procés selectiu, sovint molt dur. Hi ha a qui li interessa enfrontar treballadors públics amb els de les empreses privades. I ho estan aconseguint. Potser que reflexionem una mica.

Fracàs d'Interior al camp tarragoní

Els mitjans de comunicació en van plens de les patrulles que han hagut d'organitzar els pagesos de diversos municipis del Camp de Tarragona per intentar evitar dels robatoris sistemàtics de què són víctimes. Molts i moltes se n'assabentaran per primer cop d'aquest greu problema amb el ressò dels mèdia però els qui estem més a prop dels problemes del camp català sabem que aquest és una xacra que ja fa anys que s'arrossega i que s'ha intensificat els darrers mesos amb una sensació d'impunitat total i una ineficàcia i desinterès tan exagerats com lamentables per part de les autoritats del nostre país.

La conselleria d'Interior ben poca cosa ha fet per intentar solucionar aquesta situació. La seva insensibilitat és de jutjat de guàrdia i els pagesos, castigats des de fa temps per una crisi endèmica de pre baixos i costos cada cop més elevats, no poden aguantar que, a més, els robin material agrícola -sobretot de reg- i els causin greus perudicis econòmics. L'altra gran problema és que tot aquest material robat no té gaires problemes per trobar mercats clandestins -o no tan clandestins- on ser venut, tal com denuncien repetidament els pagesos.

La situació, per la passivitat de la magnífica conselleria d'Interior amb la col·laboració d'aquesta Justícia lenta i plena d'escletxes que aprofiten els malfactors per sortir la majoria dels cops idemnes, s'ha convertit en explosiva. Veurem que passa quan una de les patrulles es trobi enmig de la nit un dels lladres. Per la meva part, tot el suport als pagesos. L'estat de dret, amb els seus mitjans, ha d'impedir que es lesionin els drets i les propietats dels qui es mouen en la legalitat enfront dels qui se la salten. Quan això no passa, és legítim que els qui pateixen aquesta injusta situació supleixin el paper d'aquest estat de dret dimitit de les seves funcions.