La refundació del Nàstic

Les crisis signifiquen oportunitats. És una frase que hem sentit molt darrerament però que no deixa de ser veritat en moltes ocasions. La temporada que ha fet el Nàstic i que afortunadament està a punt de finalitzar ha estat horrible. El començament va ser molt dolent i el relleu a la banqueta de Joan Carles Oliva per Jorge D'Alessandro no va tenir cap efecte positiu i ha quedat en evidència l'error de l'aposta el veterà tècnic argentí. Relleu a la direcció tècnica, crisi a la directiva… En resum, una campanya per oblidar.

I la temporada vinent, el desert de la Segona Divisió B. Toca tornar a aquells camps plens de ciment, amb ingressos televisius mínims i escassa atenció dels mitjans de comunicació d'àmbit nacional. El conegut com a pou de la Segona B. Ningú dubta que el conjunt grana ha fet molts mèrits per merèixer aquest descens a l'infern. Arriba l'hora de purgar les culpes per temptar la sort i passejar-se les últimes temporades per la línia tan fina que separa el descens de la permanència.

Com deia en l'inici d'aquest article, la directiva i la massa social del Nàstic ha de veure aquest descens com una oportunitat, un punt d'inflexió en la història del club després de les pàgines d'or vivides els darrers anys. I si mirem cap a la base? El Nàstic porta moltes temporades fitxant a cop de talonari. Arriben jugadors de tots els punts de l'Estat espanyol i de l'estranger. Futbolistes la majoria d'ells que estan a Tarragona de pas, aspirant a fites més ambicioses. Cada estiu es produeix un ball de comiats i incorporacions.

Dieu-me noms de jugadors fets a la pedrera grana que hagin format part del primer equip amb asiduïtat els darrers anys. Costa oi? Doncs crec que aquest és el camí: apostar pels de casa i pulir una plantilla competitiva amb peces forànies imprescindibles. S'ha acabat l’època de les vaques grasses i les injeccions milionàries de l'Ajuntament. A més, amb una plantilla més tarragonna l'afició s'identificarà més amb l'equip. És una aposta valenta i més complicada que treure el talonari -cada cop amb menys fulls- i anar a fixar per tota la geografia espanyola. És una aposta a mig i llarg termini, amb visió de futur.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Un mitjà de referència per el Baix Gaià

Un nou mitjà de comunicació està naixent: Baix Gaià Diari. Des de fa uns dies ja el podeu seguir a twitter al @BaixGaiaDiari, més recentment al Facebook i ben aviat el podreu anar tastant en altres xarxes socials, fins a la posada en marxa del web a principis d'aquest proper mes de juny. Baix Gaià Diari vol ser el mitjà de referència d'aquest territori, que té una població que supera la de divuit de les comarques catalanes. Des de la dècada dels noranta, les diverses poblacions que conformen aquest espai han anat agafant consciència col·lectiva i també entre els ajuntaments, que han impulsat sinèrgies de col·laboració.

Ens trobem, doncs, davant d'una àrea que pot esdevenir un sistema comunicatiu. En la segona meitat dels anys noaranta es va editar la publicació periòdica en paper Castell de Nou i darrerament s'han impulsat diferents col·laboracions entre les ràdios municipals (Ona la Torre, Altafulla Ràdio i Roda de Barà Ràdio). Fins avui, encara no existia un producte informatiu comú, que tracti les temàtiques d'interès, les notícies públiques i d'associacions i entitats. I aquest territori se'l mereix.

En aquest sentit neix Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), amb la intenció d'esdevenir la referència comunicativa i de qualitat a la xarxa i que complementi la tasca que ja fan les diverses ràdios locals d’Altafulla, Torredembarra i Roda de Barà.Un projecte de comunicació fet per comunicadors, sense cap grup empresarial o polític darrere. A Baix Gaià Diari hi ha haurà informació única i exclusiva d’aquests municipis i dels seus conciutadans. Informació que anirà més enllà de les notes de premsa, que entrevistarà, que comptarà amb opinadors de tot el Baix Gaià.

Serà un projecte adaptat als nous temps: un diari digital amb presència en les diferents xarxes socials (Facebook, Twitter, Youtube…). El portal també es vol convertir en referent turístic i vol introduir un espai dedicat a l'agenda i un altre a la gastronomia del Baix Gaià. Altres espais d’interès per al lector seran la previsió metereològica, un canal propi de Youtube amb entrevistes i declaracions, un espai per a les enquestes, les sortides…. Un mitjà que es podrà consultar des de l'ordinador, el mòvil o la tableta i que evolucionarà com evolucionen les tecnologies, però amb l'excel·lència sempre com a valor fonamental.

Guillermo Ramos: de Ciudad Rodrigo a la Torre

Només a Torrredembarra més de 500 alumnes han passat per les seves classes en 27 anys com a mestre, entre els quals, el qui escriu aquest article. El recordo explicant amb apassionament la Celestina, Garcilaso de la Vega o el teatre neoclàssic. Se li acosta la jubilació, però encara la veu lluny. En Guillermo Ramos Nieto continua exercint de professor al Col·legi Antoni Roig i mirant el futur de l'ensenyament amb optimisme, conscient, però, que el sector es troba en un moment baix de la corba que, segons ell, sempre acaba pujant. El que més li omple és quan al cap dels anys troba un exalumne que s'ha obert camí a la vida tot i no haver estat un bon estudiant.

Nascut a Ciudad Rodrigo (Salamanca), l'any 1972 va arribar a Tarragona per estudiar Magisteri. El seu pare, que era carter, tenia clar que el seu fill havia de tenir estudis superiors i aprofitant una germana vivia a la capital tarragonina des dels anys 40, el seu fill va venir a Catalunya per convertir-se en un dels primers alumnes que van estudiar la Diplomatura de Magisteri. El contrast entre el món rural de Ciudad Rodrigo amb una Tarragona amb l'efervescència cultural i política del tardofranquisme i el paper de l’esglesia en aquests moviments va sorpendre el jove Guillermo, que també es va trobar amb una llengua nova, el català, que parlaven les primeres amistats que va fer. En uns mesos comprenia sense problema el català i ben aviat es va llençar a parlar-lo.

Va acabar la carrera en tres anys i li tocava anar al servei militar. Va tenir la pensada d'endarrerir mig any la seva incorporació a files i es va estalviar el conflicte del Sahara de 1975. La mili la va fer l'any següent a Madrid i ja va començar a exercir de mestre a la tarda, en les campanyes d'alfabetització de l'exèrcit. Fent encara la mili va aprovar les oposicions de mestre, triant Tarragona com a destí, i quan va tornar a la vida civil va incorporar-se al col·legi del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona. Explica que allí li van marxar totes les manies. La seva destinació definitiva va ser a les Roquetes, un barri de treballadors molt proper a Vilanova i la Geltrú però pertanyent a Sant Pere de Ribes. Era una escola acabada de crear, on encara hi faltaven els mobles, però hi havia una gran solidaritat en l’associació de pares d’alumnes. En Guillermo en va ser el primer director. La majoria de professors eren de fora de Catalunya i ell era el de més a prop. Allí va conèixer una autogestió impensable avui en dia i de la qual en guarda molt bon record.

A la localitat del Garraf només va estar-hi un any. Va decidir casar-se amb la seva nòvia, la Dolors, que també era mestra, a l'Arboç. Però un nomenament irregular de professors que va provocar un llarg conflicte la va deixar a ella amb un plaça de substituta a Torredembarra. Ell va decidir demanar el trasllat i va acabar a l'escola de Roda de Barà i vivint a Bonastre, en un pis dels pares de la Dolors. Allí van néixer les seves filles, les bessones Alba i Marina, i quan tenien edat d'assistir al parvulari, va demanar el trasllat a la Torre. El curs 1984-1985 va ser el primer que en Guillermo va fer de professor al Col·legi Antoni Roig, a l'edifici on ara hi ha el Molí de Vent.

El curs 1987-1988 es va produir la divisió del Col·legi Antoni Roig, que s’havia convertit en massa gran i ingovernable, i en Guillermo va decidir incorporar-se al centre que es traslladava a l’edifici històric, al carrer Alt de Sant Pere, i que conservava el nom del fundador. A més, es va convertir en el primer director del nou col·legi. Hi va estar set anys. Va plegar perquè aquest càrrec li impedia dedicar-se com volia a la docènca, que era el que li agradava.

El 1997 l'Antoni Roig va traslladar-se a l'edifici on fins llavors hi havia hagut l’institut de secundària Torredembarra. A en Guillermo li va doldre moltíssim el canvi i es mostra crític amb aquesta decisió. Creu que s’hauria hagut de mantenir el col·legi on hi era des de feia un segle. L'equip directiu va aribar a presentar un projecte per restaurar l’edifici antic per col·locar-hi els serveis centrals i construir un nou aulari de dos pisos on hi havia barracons, a l'antic camp de futbol. Però l’aposta de l’Ajuntament era una altra i es va desestimar. Segons ell, es va perdre una oportunitat de conservar un col·legi centenari on, a més, s’hi treballava molt bé.

Reconeix que el nivell dels alumnes ha baixat amb les successives reformes educatives i que el grau de compromís de la societat amb l'ensenyament també, amb pares i males estressats i angoixats que demanen a l'escola funcions que no són les seves. Viu la irrupció d'internet a les aules com una revolució i una oportunitat. La pantalla digital li permet ara projectar imatges quan parla dels poemes d’Alberti dedicats al mar o de la serralada pirinenca. Es mostra optimista amb el futur de l'ensenyament a mig i llarg termini malgrat el difícil moment actual. I pensa en la jubilació, que encara no sap quan arribarà, com una oportunitat per continuar en la docència o en tasques socials des d'alguna ONG . Mentre aquest dia no arriba diu que té corda per estona. Trenta-cinc anys ensenyant no són res.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada vam saber que Canal Català Tarragona tanca. Una nova mala notícia pel periodisme de casa nostra, que se suma al degoteig imparable i cruel d'anuncis d'acomiadaments i tancament de mitjans que s'està produint des de fa mesos. Tot el meu suport als companys que es queden sense feina i tristor per la desaparició d'una emissora històrica de les nostres comarques i en la qual hi havia treballat quan es denominava Més TV. Però mirem una mica més enllà. La baixada de persiana de Canal Català Tarragona és un símptoma més del nyap que ha estat la planificació del desplegament de la TDT al nostre territori.

Cinc comarques, vuit canals. Tres públics i cinc privats. Aquesta era la previsió inicial. Recordem que el Baix Penedès comparteix demarcació radioelèctrica amb l'Alt Penedès i el Garraf. Mitja dècada després, el panorama és desolador: dos canals privats tancats; un de públic que no emet; un altre de públic dirigit des d'un altre; i dos privats que no difonen cap mena de contigut del territori. En resum, només funcionen TAC12, Canal Reus TV i TDCamp, tot i que de la direcció se n'encarrega des de fa uns mesos TAC12. Una decisió que, per cert, cada cop veig més encertada.

El model de la TDT es va planificar la primera dècada del segle, en l'època de la bombolla immobiliària i l’emborratxament econòmic. Gairebé una dècada després aquesta planificació s'ha demostrat com a insostenible. No només al Camp de Tarragona, sinó també arreu de Catalunya, on el panorama és semblant o pitjor. El pastís publicitari és el que hi ha, amb un descens més que sensible els darrers anys, i la situació econòmica dels ajuntaments tampoc no és per fer volar coloms. Tenen altres prioritats que dedicar-se a fer televisió. I els mitjans privats no poden dependre de les subvencions públiques com en depenen ara.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) hauria de començar a actuar per solucionar l'encotillament legal que provoca aquesta situació que només pot desembocar en nous acomiadaments i tancaments d'emissores. Ningú dubta ja que el Camp de Tarragona només pot sostenir un parell de canals de televisió local, tres a molt estirar i que el mapa actual és una bestiesa. Fer televisió és molt car i en un moment econòmic com l'actual esdevé insostenible i més quan depenen tant dels pressupostos públics. Ha arribat l'hora doncs d'arreglar el bunyol de la TDT.

Article publicat a Delcamp.cat

En Puyal, el nou Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari

A en Joaquim Maria Puyal li díem mestre. Ho és per tot el que ens ha ensenyat sobre la comunicació i la llengua catalana. És doctor en lingüística. Però també és un referent en l'univers simbòlic del nostre país. Aquest divendres Puyal va estar a Torredembarra i va tornar a fer una demostració de les seves habilitats estratosfèriques de comunicació. Va apadrinar la presentació de la nova etapa del Diari de la Torre i el naixement del Baix Gaià Diari, dos projectes en els quals hi estic implicat.

"La comunicació és fer atractives coses interessants per fer-les arribar a la gent". Oi què és fàcil aquesta definició que va fer en Puyal? Va ser el punt de partida de la seva intervenció. Va enviar missatges a tothom. També va dir que "quan els periodistes ens apropem massa al poder ens allunyem de la gent". Hem de fer menys cas de l’allau de notes de premsa institucionals i trepitjar més el carrer. Però si als mitjans cada cop hi ha menys gents com ho hem de fer? Tan complicat com necessari. També ens va avisar de la colonització que ens ve de fora, i que s'agreujarà sinó mantenim un sistema de comuniació potent a Catalunya. Al País Valencià ja no poden veure TV3 no aquí Canal 9 i tots formem part dels territoris de llengua catalana. Un contrasentit.

En Puyal va fer una defensa aferrissada de la comunicació de proximitat i va recordar que si no existeixen mitjans locals i no expliquen la quotidianitat, els grans mitjans no ho faran i només vindran quan hi hagi grans notícies, sovint males notícies. Va assenyalar que s'ha de trobar el punt d'equilibri entre els interessos de l'empresari de la comunicació i l’interès col·lectiu.

Ddt, l'evolució del Diari de la Torre quinze anys des de la seva creació, encaixa en aquest panorama que dibuixa el mestre i el Baix Gaià Diari que està naixent i que el mes de juny veurà la llum també vol contribuir a explicar la realitat del Bax Gaià des d'aquí, amb una feina diària, no només quan passen "coses grans". No vull acabar aquest post sense fer un reconeixement de la tasca de la familia Vilà-Marin en els catorze anys que ha estat al capdavant de Diari de la Torre i desitjar molta sort als nous capitans el vaixell, amb l'Antoni Batista i en Guillem Bargalló com a cara més visibles.

La carretera de la vergonya

A Catalunya i encara a més al Camp de Tarragona vivim un dèficit escandalós pel que fa a infraestructures viàries si ens comparem a altres parts de l'Estat Espanyol, al qual malauradament encara pertanyem. Ens els darrers anys hem millorat una mica en aquest aspecte, amb la construcció de variants o actuacions en carreteres que feia una pila d'anys que eren necssàries en un territori, el Camp de Tarragona, que en les dues darreres dècades ha vist com la seva població augmentava de forma espectacular.

La variant de la N-340 entre Tarragona i la Móra ha estat un descans pels milers de conductors que cada dia havien de fer uns cues vergonyoses per anar a teballar o portar els seus fills a escola. Ja poden anar per autovia sense pagar els peatges de l’autopista fins passat l'Hospitalet de l'Infant ni tampoc cal entrar a Reus per anar a Falset o Montblanc i anar per la C-14 entre la capital del Baix Camp és una delicia des que van convertir-la en autovia. També han millorat de forma considerable alguns trams de poblacions d'interior.

Però hi ha assignatures pendents, suspeses des de fa decades. L'autovia que havia d'unir Tarragona amb Valls i Montbanc, l'A-27, va quedar aturada el 2010 quan ja s'havia malmès el paisatge per a contruir el túnel de Lilla i semblava que tirava endavant. Un altre desastre que ens deixa el govern Zapatero i que l'actual inquilí de la Moncloa no dóna signes de tenir massa interès a solucionar. Es veu que hi ha altres prioritats, com portar l'AVE a tots els racons haguts i per haver de la geografia espanyola. No tenen en compte l'impacte econòmic de l'A-27, que connectaria el Port de Tarragona amb el nord de la Península d'una forma eficient, digna del segle XXI. O potser no interessa? Al final ja no saps que pensar.

Per al qui escriu hi ha una altra vergonya pel que fa a la planificació de carreteres al Camp de Tarragona: l'N-340 cap al nord. Les processons interminables entre Creixell, Roda de Barà i el Vendrell que protagonitzen molts dies els butlletins del trànsit. Masses! El nord del Tarragonès i el Baix Penedès són la zona de Catalunya que en els darrers vint anys ha experimentat un augment més important de població. Aquella carretera és la mateixa. Bé, amb una proliferació de rotondes que no solucionen res. Una via amb un sol carril per sentit ha d'absorbir trànsit de tota mena i les retencions cues són el seu estat habitual. És la carretera de l'oblit, de la vergonya.

Segona Treko, al Bosc de Poblet

Aquest diumenge 13 de maig vaig completar la meva segona Trekorientació, al Bosc de Poblet. L'equip encapçalat per en Gonzalo Gil va tornar a demostrar les seves capacitats organitzatives en una prova que va aplegar fins a 473 participants. La logística és molt important en una activitat d'aquest tipus i els avituallaments van tornar a ser fabulosos, sobretot la que et trobaves a la meitat del recorregut. El pilot de raids Isidre Esteve va ser el padrí de la prova i abans de començar et donava les darreres indicacions.

En aquesta edició vam formar equip amb en Jordi Flores, com en la primera treko, la de Santes Creus ja més d'un any i mig. Vam escollir el recorregut groc -el segon de quatre nivells- amb gairebé disset quilòmetres, amb una alta exigència, sobretot la pujada a l'Ermita de Sant Joan (a la foto m'hi podeu veure), arribant fins a més de 900 metres i que va ser tram duríssim. Els paratges per on vam passat van ser fabulosos, amb uns boscos que sovint no deixaven veure el sol. Afortunadament! Perquè en els trams a camp obert el sol apretava molt.

Vam acabar el recorregut per sota de les quatre hores, després de trobar 28 fites en arbres, casetes, rierols i altres espais. Algunes més difícils que altres, amb aquella sensació especial de quan encaixes el xip i sona pip de confirmació. Concretament van ser tres hores i 53 minuts, en la 18a posició de 47 en el nostre grup. Un bon resultat. La sensació de repte aconseguit en creuar l'arribada és una sensació molt maca. I més amb l'entrepà de llangonissa que ens esperava. Espero doncs que no sigui la darrera trekorientació, una manera ideal d'unir l'esport i la natura.

De Tàrraco a Barcelona, del segle I al XV

Fa uns dies em vaig acabar de llegir El port del nou món, el darrer llibre de l'escriptor gallec afincat a Tarragona Xulio Ricardo Trigo. Recordo quan en Xulio va publicar El somni de Tàrraco i el vaig entrevistar a Blogs a Ona la Torre ja em va avançar que estava treballant en una nova nove·la històrica ambientada en una època diferent, més recent que el primer segle després de Crist.

El port del nou món se situa en la segona meitat del segle XV i cambia la Tàrraco Imperial de El somni de Tàrraco per escenaris situats a Barcelona, Montblanc, Siurana i Empúries. Els protagonistes tornen a ser personatges complexos, amb arestes esmolades que et creen sensacions contradictòries. Són el reflex d'una època de transició, entre una Edat Mitjana que s'acaba i una Edat Moderna que va treient el cap.

L'època de la història catalana en què està ambientada la novel·la és força desconeguda entre la majoria de població, just després de la cruenta guerra civil que va afeblir Catalunya i quan encara no s'havia produït la unió dinàstica amb Castella. Barcelona busca tenir un port, obrir-se al mar i topa amb moltes dificultats. El llibre de Trigo ens permet conèixer una mica més la història catalana amenitzat amb unes trames i uns personatges ben aconseguits.

'Subidón' pepero

Els congresos dels partits els podem classificar en dues categories principals, tenint en compte diferents graus en cada una: refundació i mirar-nos el melic. Els darrers cònclaves del PSOE, el PSC i Esquerra els situaríem en la primera categoria, tot i que al final també acaben mirant-se el melic i dient: Oh, que bons que som! La segona categoria es diferenciaria de la primera en què des del primer segon del congrés, els que intervenen van repetint insistentment allò de: Oh, que bons que som! El darrer congrés de Convergència i el del Partit Popular de Catalunya d'aquest cap de setmana serien exemples del segon tipus.

Doncs sí, el XIII Congrés del PP de Catalunya ha estat marcat per un triomfalisme desmesurat. Fa un any i mig van aconseguir el millor resultat en unes eleccions al Parlment de Catalunya i es van situar com a tercera força a la cambra catalana i des de fa mig any governen l'Estat Espanyol. Entre un Partit Socialista que encara està llepant-se les ferides de tres desfetes electorals consecutives i una Convergència i Unió que es debat entre el sobiranisme i el pragmatisme, el Partit Popular de Catalunya confia en seguir pescant vots en aquest mar de la política catalana tan inestable.

Ha estat un congrés molt femení, amb Alicia Sánchez Camacho entronitzada definitivament en el lideratge dels conservadors catalans després d'una elecció fa tres anys tan complicada. Les artistes invitades arribades de Madrid han estat Ana Mato i Soraya Sánchez de Santamaría, que han enarborat les crítiques contra el sobiranisme de CiU i la crida a seguir el camí autonomista i de col·laboració amb aquesta Espanya –elles no ho diuen- recentralitzadora.

L'eufòria a Can PP la trobo més que comprensible. I és el paper que han de representar: el del partit sòlid i en alça, centrat i centralista, que castiga Convergència i Unió sense miraments, tot i pactar-hi més que sovint a la Ciutadella i a diversos municipis de la geografia catalana. Però el PP no hauria d'oblidar la patacada soferta només fa unes setmanes a Andalusia i que la seva fortalesa actual es basa en les debilitats dels adversaris: una CiU que fa equilibris entre la dura realitat de governar un país i els anhels sobiranistes de les seves bases; i un PSC que encara està buscant el rumb i un lideratge sòlid. I això no durarà sempre.

L’alcalde de poble

En un moment en què la política està tan desprestigiada, tan desacreditada, m'agradaria reivindicar una figura política: l'alcalde i l'alcaldessa de poble, els batlles de municipis que tenen uns centenars d'habitants o que superen de no gaire el miler, d'aquells on "tothom es coneix". Tenen la seva feina, la seva empresa, el seu ofici i ho compaginen amb la gestió municipal, amb unes retribucions mínimes o inexistents per una dedicació de moltes hores. I molts maldecaps.

L'index de coneixement, que tan preocupa als alcaldes de ciutats, en els pobles arriba al 99 per cent o fins i tot al 100 per cent. Per això, l'alcalde de poble és aquell que quan balla una rajola en una vorera o hi ha un problema a l'escola o al consultori mèdic municipals, un veí o una veïna el truca o el va a buscar a casa o a la feina perquè solucioni el problema. L'alcalde de poble es fa un fart de trucar a portes: la del consell comarcal, la de la diputació, la de departaments de la Generalitat i ministeris de l’Estat i, si convé, arriba a Europa. I ho fa per arrencar una subvenció d'allí i una altra de més enllà i tirar endavant projectes pel benestar dels seus conciutadans i conciutadanes. Els ingressos municipals són molt mínims i les despeses molt elevades. I en els darrers anys les coses s'han complicat encara més.

Alguns s'estan molts anys en el càrrec. Masses. Molts cops perquè ningú més del poble ho vol ser. Senyal que ho fa bé o que ningú vol maldecaps. Tot no són flors i violes. Alguns alcaldes de poble a vegades pensen que el muncipi s’ha convertit en el seu "cortijo". Reminiscències del cacquisme. Les majories absolutes o absolutíssimes són el pa de cada dia en aquests municipis. A vegades són difícils de digerir per l'oposició però també pels mateixos batlles. El bon alcalde de poble és el que sap gestionar totes aquestes circumstàncies, toca de peus a terra i fa avançar el seu municipi.

La temptació de la professionalització o almenys una semiprofessionalització sempre plana sobre els alcaldes i alcaldesses de poble. Un seient als consells comarcals, a les diputacions, a les direccions territorials... És una possibilitat i que alguns aprofiten. Però els alcaldes contiuen tenint el seu poble com a prioritat. Han rebut els vots dels seus coinciutadans i aquesta és una responsabilitat enorme, que passa per davant del dit del dirigent territorial de torn del partit que l’ha escollit per alguna altra tasca política. El poble és el poble. I l’alcade de poble és l’alcalde de poble.

Maite Montaña: l'atleta de la Torre

Torredembarra ha tingut dos atletes que han participat en uns Jocs Olímpics: Yousef El Nasri (Sydney 2000) i Berta Castells (Atenes 2004 i Beijing 2008). Uns anys abans, una altra atleta torrenca va aconseguir els requisits per participar a Barcelona 1992, però una d'aquelles decisions tan arbitràries com incomprensibles la va deixar fora de l'olimpiada que es disputava a casa nostra. És Maite Montaña, migfondista torrenca que va estar quinze anys a l'èlit de l'atletisme espanyol i té un palmarès més que destacat.

María Teresa Montaña Fernández va néixer l'any 1967 a Barcelona en una família procedent de la Rioja i fins els deu anys va exercir de "pixapina", com ella mateix es defineix, passant els caps de setmana i els estius a Torredembarra. La seva família es va establir definitivament a la vila torrenca quan ella cursava sisè d'EGB i va ser llavors quan va descobrir l’atletisme, de la mà del voluntarisme d'en Josep Maria Bernad i els germans Carme i Josep Maria Cañellas. La Maite va començar a practicar aquest esport com activitat extraescolar al Col·legi Antoni Roig i es va iniciar en les curses populars. Als 12 anys, a Baix a Mar, va guanyar la primera cursa.

La progressió de la Maite Montaña va ser molt ràpida i va anar acumulant campionats de Catalunya i podis als campionats catalans i estatals de les diferents categories. El Nàstic, el club de referència de la zona, la va fitxar quan ella cursava primer de BUP i Joan Rius es va convertir en el seu entrenador. Montaña va esdevenir fixe en la selecció espanyola, des de juvenil, als 14 anys, fins a l'absoluta, coincidint amb noms com Maite Zúñiga, Abel Anton o Fermín Cacho. L’atleta torrenca va saber gestionar molt bé aquesta vertiginosa progressió, combinant la pràctica de l’esport amb l'estudi.

Una de les decisions importants de la seva carrera la va prendre quan li van oferir una beca per anar a la Residència Blume de Barcelona i va decidir rebutjar-la. No volia estar lluny de la família. Reconeix que potser va ser una mica covarda però afirma que no se n'arrepenteix d'aquella decisió. La Maite assenyala que la seva doble condició de catalana i tarragonina no la va afavorir en la seva carrera. Per una banda, el centralisme barceloní es feia notar i, per l'altra, companys i companyes seus de selecció els costava molt entendre la seva doble condició de catalana i espanyola.

De les desenes de victòries i podis de la seva carrera, Montaña es queda amb el Campionat Absolut de Catalunya 1991. Havia promès al seu germà, que havia patit un greu accident i estava a l'UVI, que guanyaria la cursa. I ho va fer. A més va conèixer qui seria el seu marit, en Josep Coch, exnedador i llavors periodista de la SER, que li va fer una entrevista aquell dia. I un últim "detall" d'aquell jornada tan especial: quinze minuts després de guanyar els 1.500 metres va córrer els 3.000 i va quedar tercera. També aquell any va canviar de club, fitxant pel Barça, que va pagar pel seu traspàs i va obrir la porta a nous fitxatges d’atletes per l’entitat blaugrana. Gregorio Rojo era el seu nou entrenador.

Aquell any també va començar a entrenar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat amb l'horitzó dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Maite Montaña era una rara avis i combinava l'entrenament i les competicions amb la feina al Centre d’Educació SOLC, on havia entrat a treballar el 1989, just després d'acabar la diplomatura d’Educació Especial. Més de vint anys després continua treballant-hi. Dedicar-se professionalment a l’atletisme volia dir deixar la seva feina i gairebé no veure la seva família. I aquest salt no el va fer. Tot i això, havia fet els deures per estar a Barcelona 92: havia guanyat el Campionat d’Espanya de 1.500 metres llisos i havia aconseguit la marca mínima. Però la Federació la va descartar en una extranya decisió. Reconeix que aquest fet la va marcar psicològicament, però mirant enrera no s'arrepenteix de res del que va fer.

Fins el 1997 va continuar entrenant tres dies al CAR de Sant Cugat, competint amb els colors del Barça i seguint acumulant victòries i podis. Va provar de fer el salt als 5.000 metres però no ho va acabar de veure clar. Amb trenta anys va decidir que havia arribat l'hora de tenir un fill i va néixer en Nil. Li van proposar tornar a competir, cosa que agraeix molt, però ella ja tenia el cap en la seva familia i la seva feina. Havia dedicat una dècada i mitja a l'atletisme d'èlit i aquest era un capítol acabat. Li queda l’espineta de no haver participat en cap olimpiada ni mundial, però un àlbum farcit de retalls de diari, fotos, dotzenes de trofeus, roba esportiva ben variada testimonien una trajectòria brillant, reconeguda amb premis.

El 1984 ja va ser la millor esportista de la província de Tarragona i l'any 2000 va ser reconeguda com la segona millor esportista tarragonina del segle XX, només superada per Teresa Fusté. Considera que la clau dels seus èxits ha estat el sacrifici, que també ha aplicat en els estudis. I també cuidar-se molt, ja fos amb remeis casolans o amb les mans dels massatgistes, sense fer excesos i corrent molt tècnicament, primant la qualitat per sobre de la quantitat.

Des de la seva retirada ha volgut desintoxicar-se d'aquella etapa tan intensa i la seva relació amb l’atletisme ja estat més aviat col·lateral, col·laborant amb l'UDT i sempre des d'una vessant més enfocada a l'educació especial, la seva professió. Porta vivint setze anys a Roda de Barà, amb el seu marit i els seus dos fills, però la Maite Montaña sempre serà l'atleta de Torredembarra. Ho deia quan començava a competir i ho continua dient ara. I és que va ser al camp de futbol de la zona esportiva torrenca on va començar a entrenar i els carrers de la vila van veure les seves primeres victòries.

Publicat al número d'abril del Diari de la Torre

Un circ i bons vins: dos nous blocs amics

Dos bons amics i companys d'aventures periodístiques han obert blocs. En Sergi Casado ja fa setmanes que m'havia dit que volia entrar a l'arena blocaire i ara ja es pot dir que és oficial. El Circ de Tarragona ens permet conèixer la visió sobre l'actualitat política, social, cultural i esportiva de l’actualitat de la ciutat d'aquest periodista de Móra d'Ebre que viu a la capital tarragonina des de fa dotze anys. La seva trajectòria de més d'una dècada al diari El Punt, a la secció d'Esports i posteriorment a política municipal, el converteixen una veu molt autoritzada. Un bloc molt recomanable perquè l'afegiu a les postres llistes de favorits.

La Ruth Troyano ja fa anys que té un bloc però aquesta setmana n'acaba de crear un al voltant d’una de les seves passions, l'enologia. Vi·moments·persones, un maridatge a tres bandes és un interessant projecte que ens aproparà a personatges del món del vi de les nostres comarques. En coneixerem la trajectòria, però també les seves recomanacions. I el primer protagonista és un bon amic, en Vicenç Ferré, de Mas Vicenç, un jove però ja experimentat enòleg de Cabra del Camp.

Adéu a Ona Valls

Aquest Sant Jordi 2012 ha estat una gran diada. Els carrers i places del nostre país es van omplir de llibres i roses i els catalans i catalanes vam tornar a fer una demostració que som una nació molt gran. Però al vespre vam tenir una mala notícia per el món de la comunicació de les comarques tarragonines. I plou sobre mullat. Bé, més aviat sobre un terra inundat de pessimisme. Ona Valls (107.6 FM) deixava ahir d'emetre després que l'Ajuntament ho comuniqués als dos treballadors de l'emissora municipal de la capital de l'Alt Camp. Les mostres de sorpresa i rebuig a les xarxes socials han anat in crescendo fins a una protesta aquest dimarts davant de l'emissora.

Precisament quest dimarts hem conegut les raons del govern vallenc per posar punt i final a 14 anys d'existència d'Ona Valls: l'elevat cost de 100.000 euros anuals i l'aposta per les tecnologies 2.0 i la televisió digital. Un comentari molt repetit amb companys de professió és que els governs de la capital de l'Alt Camp mai han cregut en la ràdio municipal. El tancament no és un rampell, sinó el trist final d'un llarg procés,aprofitant la difícil conjuntura econòmica. Només que l'emissora pengés des de l'inici de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica (IMPE) i no directament d’alcaldia o d’una regidoria de comunicació és una evidència d'aquesta manca d'aposta pel mitjà des del consistori.

Els darrers anys han estat molt complicats, marcats per problemes tècnics i la manca de suport institucional i també per la professionalitat d'en Lluís, en Ramon i la Montse i el treball dessinteressat d'una trentena de col·laboradors, la clau en aquest tipus d'emissores. Precisament la ràdio ha trobat en internet un aliat que la complementa de forma formidable a través de l'emissió per la xarxa, el podcast i les xarxes socials però cal destinar-hi un mínim de recursos i a Valls no ha estat el cas.

La ràdio municipal viu un moment d'alts i baixos al nostre país. Algunes viuen reduccions radicals de plantilla i altres tanquen, com Ona Valls i alguna de propera també està a punt de baixar la persiana. En canvi, altres com Altafulla Ràdio o Ona la Torre viuen un gran moment. Les dades d'audiència acompanyen i els governs aposten fort per aquest mitjà de comunicació. Precisament Ona la Torre celebra ben aviat els cinc anys d'existència i una taula rodona reflexionarà l'11 de maig sobre la ràdio local i la situació actual. Ben segur que el tancament d'Ona Valls planarà sobre aquesta jornada.

La monarquia va de baixa

Coincidirem tots que la monarquia espanyola passa per una situació complicada. M'atreviria a afirmar que estem en el pitjor moment del regnat de Joan Carles I. L'escandalós cas d'Iñaki Urdangarín va centrar l'atenció en la monarquia enmig d’una situació de crisi econòmica que afecta la major part de la població espanyola. El cas de l'accident del nét gran del rei fa un parell de setmanes ha accentuat la sensació que la família reial es creu per sobre del bé i del mal, saltant-se la llei que prohibeix als menors de 14 anys utilitzar armes de foc. Però l'escapada del monarca a un safari a Botswana per caçar elefants ha estat la gota que ha fet vessar el got i la taca s'escampa, sense saber fins on arribarà.

La monarquia és una institució totalment anacrònica que només pot mantenir-se en democràcia si manté uns nivells d’exemplaritat i discreció molt elevats. L'exemple més clar són les monarquies del nord d’Europa. El Regne Unit és una altra història. Porten segles ininterromputs de monarquia i les diferències amb l'espanyola són molt importants. Allí es coneix fins el que gasta la reina Isabel II en paper higiènic. Aquí ens amaguen que el rei Joan Carles se'n va a caçar elefants, qui l'acompanya i quan ens ha costat el hobby reial.

Si jo fos monàrquic estaria preocupat. A la dècada dels noaranta el que està passant actualment era impensable. Recorden que li va passar a en Miquel Calçada Mikimoto quan va fer una petita sàtira de la monarquia? Li van acabar tancant la paradeta del Persones Humanes. Els casaments de les infantes i el conte de fades que van vendre de l'enllaç entre Felip i Letizia va provocar un "subidón" monàrquic. Però ens uns mesos la institució reial està perdent popularitat a passes paquidèrmiques. Cada cop més gent ha perdut el respecte al monarca i la seva família i en les xarxes socials hi trobem els exemples més clars. I això passa en el pitjor moment, quan s’acosta inexorablement l'hora del relleu en el tron. El futur rei Felip VI té un paper ben complicat.

Diuen alguns entesos en la matèria que els ciutadans i ciutadanes espanyols no són monàrquics sinó juancarlistes. El problema és que els juancarlistes cada cop són menys i més en una època en què enlloc de la fastuositat dels casaments de prínceps i princeses ens trobem amb gendres reials anant a declarar al jutjat i el monarca caçant elefants a Botswana quan els seus súbdits pateixen la pitjor crisi del seu regnat. El crèdit del 23-F s’ha acabat. Insert coin! Però les monedes ja no són pessetes i, a més, hi surt la cara d’un caçador d'elefants.

Lo curiós cas de Rasquera

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rasquera. Més que en les últimes dècades. Potser aquest era l'objectiu que buscava l'alcalde, Bernat Pellissa, quan ja fa un parell de mesos va anunciar que el seu govern habia elaborat un pla anticrisis basat en la plantació de marihuana al municipi, tot i els dubtes legals, i que la seva aprovació la posaria a votació popular. Fins no fa gaire alguns mitjans de comunicació situaven Rasquera al Baix Ebre o la Terra Alta i no a la Ribera d'Ebre, on realment està. Ara, fins i tot a les Espanyes, saben on és aquesta població de menys de mil habitants.

El sí ha guanyat el referèndum sobre el pla anticrisis celebrat l'endemà del Dilluns de Pasqua amb un 56% dels vots, però molt lluny del 75% que demanava l'alcalde per no dimitir. Un llistó molt i alt i poc realista per un batlle que volgués continuar en el càrrec. En les darreres eleccions municipals, Pellissa va aconseguir al capdavant d'ERC un 50% dels vots emesos, mentre que l'oposició, CiU, es va quedar amb un 35% i Progrés Municipal -la marca blanca del PSC-, un 10%. Amb una participació en el referèndum una mica més alta, arribant al 68%, el sí, defensat per l'alcalde ha guanyat sis punts, però l'oposició ha abanderat el no i ha superat el 40%.

L'alcalde encara no ha dimitit i, a més, ha adoptat una posició victimista parlant d’una certa venjança per la seva oposició al magatzem nuclear d'Ascó quan era president del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre. Ja abans havia denunciat pressions polítiques i policials per evitar la plantació de marihuana al poble i que la detenció de la responsable de l'Associació Cannàbica no va ser casual. També es va donar de baixa d'ERC per, segons ell, despolititzar el tema. Va voler centrar tota la pressió mediàtica sobre ell i convertir el referèndum en una mena de plebiscit.

Pellissa s'ha posat ell mateix en un cul de sac i ara es veu obligat a dimitir per aquesta alta expectativa de vot que s'havia autoimposat, tot i que no ho farà inmediatament i tampoc l'acompanyarà la resta del govern, tal com semblava que preveia en un principi. L'oposició, a més del rebuig frontal al projete cannàbic, ha denunciat la mala gestió municipal dels darrers anys i recorda l'alt endeutament del petit municipi. El que ningú li podrà retreure a l'encara alcalde de Rasquera és que no s’ha esforçat i fins i tot sacrificat per posar Rasquera al mapa.

Servi de Semma: una novel·la tarragonina de Setmana Santa

Un llibre m'ha acompanyat aquesta Setmana Santa i he de reconèixer que ha estat la lectura ideal: una novel·la de romans i amb passatges bíblics, Servi de Semma. Són gairebé 500 pàgines però me les vaig agafar amb carinyo. El llibre l'ha escrit en Xavier Maymó, un altafullenc-barceloní-andorrà amb qui he compartit algunes nits de cap d'any. Ignorava totalment aquesta feceta de novel·lista d'en Xavier -ja n'ha escrit tres- quan em va arribar un mail de l'Ivan, de 9mk i es va oferir a enviar-me un dels 800 exemplars que han editat de Servi de Semma. Em vaig comprometre a escriure una entrada al blog quan l'acabés i aquí la teniu.

M’agrada la novel·la històrica i encara més si hi ha romans pel mig. Fa una dècada i mitja vaig disfrutar molt llegint Jo, Claudi i Claudi el Déu, de Robert Graves. Dues novel·les imprescindibles i que es desenvolupen en gran part en la mateixa època que Servi de Semma. La Plata de Britània, Memòries d'Adrià, L'última legió i El somni de Tàrraco són altres títols que he llegit que estan ambientats en difents èpoques de l'antiga Roma. El llibre de Maymó és tan recomanable com totes aquestes, però té un plus especial que és que passa a casa nostra, entre Altafulla i Tàrraco, amb episodis a Roma i Judea.

Servi de Semma és una novel·la monumental, amb històries d’herois, antiherois i personalitats complexes que et mantenen enganxat a les seves pàgines, però també ens descriu com era la vida a les ciutats romanes, els costums dels patricis i els plebeus o el dia a dia a les legions que batallaven contra els bàrbars. I una darrera raó de perquè aquest llibre és un regal interessant per aquest Sant Jordi: la novel·la recorda amb molta versemblança una llegenda de les nostres terres que manté que a Jesucrist el van crucificar soldats procecents de Tàrraco. L'editorial andorrana ha distribuït exemplars per les llibreries tarragonines. No teniu excusa!

Poli dolenta, poli tonta

Fins ara havíem tingut algunes pistes sobre quin seria el tarannà de la nova delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna. Però en una entrevista a la COPE aquest divendres, De Luna es va desmelenar i va erigir-se com la nova virreina de Catalunya, la vigilant de les essències pàtries espanyoles més ràncies, i una digne sucessora de Julia García-Valdescasas, que va ocupar el mateix càrrec durant gran part del Govern Aznar.

Sembla que el PP català ha reservat a De Luna el paper del poli dolent, mentre que Alicia Sánchez Camacho intentarà ser la poli bona, amb accions com la que ha anunciat de negociar directament amb el govern espanyol el nou pacte fiscal. Per contra, la delegada del Govern serà l'encarregada d'anar fent pam-pam als culets dels qui tinguin pensaments independendentistes i amenaçar amb un cop de bastó més fort als qui passin a l'acció -penjar estelades als balcons d’Ajuntaments i oblidar-se de l'espanyola-.

El problema és que sentint les bajanades que va ser capaç de dir aquesta dona en uns pocs minuts d'entrevista potser ens trobarem amb una poli tonta que ens oferirà "grans tardes de glòria" els propers anys. No oblidem però que aquest personatge és la màxima respresentant del govern espanyol a la colònia catalana i qui mana les forces de l'ordre. Ara està parlant però potser aviat passarà a l'acció.

Generació Bòsnia

Aquests dies fa vint anys que va començar la Guerra de Bòsnia. Va ser un conflicte bèl·lic que va marcar la meva generació, la que vam ser els que vam entrar a l'adolescència amb l'esfondrament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est i vam veure com els Estats Units s'erigien en el gendarme mundial. L'exemple més clar d'aquest nou ordre mundial va ser la Primera Guerra del Golf(1990-1991): Irak va traspasar la línia roja amb la invasió de Kuwait i va encaixar un severíssim correctiu. El d'inicis dels noaranta era un món unipolar, amb un URSS desmembrant-se i una Xina que encara estava una mica verda.

La Guerra de Bòsnia ens va descol·locar. Un conflicte bèl·lic al cor d'Europa! El cruent setge de Sarajevo omplia gairebé diariament els noticiaris de 1992 en endavant i les imatges dels camps de concentració serbis ens van impactar. Era una guerra a tres bandes, amb serbis, musulmans i croats enfrontats en diversos fronts, amb canvis d'aliances i jocs d'equilibris complicats d'entendre per nosaltres. Els serbis els dolents i els musulmans, els bons. I els croats? Ho volíem simplificar però el que passava als Balcans era molt complicat, amb molts grisos.

La massacre d'Srebrenica, un genocidi que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans l'any 1995 va ser el punt més àlgid de tres anys de conflicte i de neteja ètnica. Vam poder veure també la inoperància de la Unió Europea i van haver de ser els Estats Units qui van treure les castanyes del foc amb els acords de Dayton de novembre de 1995. La Guerra de Bòsnia es va tancar en fals i el 1999 altre cop es van repetir les imatges de morts, violacions, desplaçats i neteja ètnica a la Guerra de Kosovo. El mosaic d'estats en què s'ha convertit el que fins el 1991 era Yugoslavia segueixen sent unes brases que encara fumegen.

Fins fa pocs anys no han pogut ser portats davant la justícia els principals cabdills serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. El president serbi, Slobodan Milosevic va morir en estranyes circumstàncies a la presó. Les seqüeles d'aquells anys de conflicte continuen pesant molt a Bòsnia-Herzegovina ja sigui en la memòria de la ciutadania o en les mines antipersones que encara hi ha escampades pel seu territori. En la nostra consciència queda fins a on poden arribar els fanatismes, ja siguin religiosos o nacionalistes radicals: dues guerres molt cruentes, centenars de milers de desplaçats, violacions en massa i més de 100.000 morts.

Tracem la línia

La vaga general del 29 de març de 2012 ens ha deixat a la retina imatges de multitudinàries manifestacions pacífiques per les principals ciutats catalanes, però també contenidors cremant, llançament d'objectes a les forces de l'ordre i agressions tan inexplicables com brutals, com la patida per un treballador de l’Estació de Sants. Tot se'ns barreja en aquesta societat en què vivim, cada cop més complexa. Però hem de ser capaços de destriar el malestar davant d'un sistema cada cop més injust del vandalisme més salvatge, de les conductes criminals, de la violència per la violència.

És aquesta violència que es manifesta en qualsevol concentració important de persones al centre de Barcelona i que es comença a estendre per la resta del territori català. Ja poden ser manifestacions pels drets laborals, contra el canvi climàtic o de celebració d'un títol del Barça. La història sempre és la mateixa i va in crescendo. Aparadors trencats, mobiliari urbà destrossat, contenidors en flames… La preparació i l'organització d’aquests grups arriben a un nivell molt elevat. Cremar desenes de contenidors no es fa amb mistos i encenedors i desbordar les forces de l’ordre tampoc és tasca fácil.

A Tarragona també vam viure dijous passat una manifestació històrica, però també vam experimentar trencaments de vidres de seus de partits i crema de contenidors. Pel matí a Reus ja hi van haver destrosses. La factura d'aquests desperfectes, d'unes quantes desenes de milers d'euros, l'acabem pagant tots i totes, en un moment que les arques públiques no travessen, ni de bon tros, un bon moment. En resum, és llençar-se pedres contra la pròpia teulada, com ho és també l'actual sistema judicial, que fins ara s’ha mostrat totalment ineficaç davant d'aquests individus, que els surten molt barats els actes criminals que perpetren.

El que s'ha de fer és aprofitar al màxim els mitjans tecnològics per identificar aquests individus i que rebin el càstig corresponent. I possiblement també seran necessaris canvis legals, però tampoc no cal passar-se de frenada. S'ha d'evitar però que paguin justos per pecadors i que no hi hagi ombre de dubte que els detinguts i encara més els qui entrin a presó són culpables, perquè llavors es pot entrar en uns situació de desprestigi de les forces de seguretat i el sistema judicial, de la qual només en treuran benefici els verdaders organitzadors dels greus desordres com els de dijous.

La violència urbana genera una certa fascinació en certs grups de gent. Succeïa amb la kale borroca fa uns anys i sembla que torna a passar ara. La lluita pels drets socials i nacionals sempre és legítima, però quan es travessen certs límits s'entra en un espiral de conseqüències imprevisibles. Ens trobem en un moment que hem de traçar una línia clara entre els qui donen suport a deliqüents com els que van veure actuar dijous a les principals ciutats catalanes i els qui els rebutgem frontalment. No valen mitges tintes. Sinó, la reivindicació dels drets socials i nacionals s'acabarà barrejant amb la violència i el vandalisme. I això ho hem d'evitar perquè sinó sortiran guanyant els que ho volen posar tot al mateix sac.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Sobre portaveus i polítics

En el TN Vespre de TV3 d'aquest dilluns 2 d’abril he vist una intervenció que m'ha sorprès. En una notícia que tractava el SalouFest (busqueu al voltant del minut 28 del vídeo), hi havia dos inserts: unes era d'una veïna salouenca i el segon es presentava com el del portaveu de l’Ajuntament de Salou, Ramon Tibau. M'ha cridat l'atenció perquè Tibau no és regidor sinó el cap de gabinet de l'alcaldia de Salou, i que durant anys havia desenvolupat tasques de premsa en aquest consistori.

No estem acostumats que els tècnics municipals apareguin fent declaracions als mitjans de comunicació i menys erigir-se en portaveus municipals, encara que siguin responsables de comunicació. Aquesta cultura política del nostre país es contraposa amb la d'Estats Units. Allà el secretari de premsa de la Casa Blanca compareix davant dels periodistes exercint de portaveu del govern nord-americà. Recordeu C.J. Creck, la secretària de premsa de l’Administració Bartlet a la mítica sèrie The West Wing. O els caps de campanya dels candidats atenent i fent declaracions als mitjans, com podíem veure a la pel·lícula Los idus de marzo.

En el món empresarial estem més acostumats a portaveus procedents de l'àrea de comunicació, com és el casa, per exemple, de les químiques del polígons tarragonins. O fa uns dies vam poder escoltar en directe el director de comunicació de Gas Natural, Jordi Garcia Tabernero, intervenint al magazine matinal de RAC-1 per oferir 9.500 euros a uns joves que no tenien diners per acudir a un campionat de robòtica als Estats Units. El cas de Tibau a Salou és un gairebé cas aïllat, junt amb el d'Aurora Massip, que va exercir de portaveu del govern català del 2007 a 2010. Potser en trobarem algun més. Són excepcions en el nostre país, on els caps de comunicació sovint s'estan mossegant les ungles mentre els polítics intervenen fent de portaveus dels governs en situacions difícils.

Sis anys de Salvatblog

El 31 de març de 2006 neixia Salvatblog. Les xarxes socials no existien per al gran públic. Els blogs vivien una època d'expansió i eren el punt de trobada dels que ja estàvem una mica malalts d'explicar les nostres històries vàries a internet. Els comentaris als blogs rajaven a dojo, amb debats constructius i també comentaris que anaven més enllà de la mala educació i fregaven la calúmnia. Aquests personatges, sempre amagats darrera l'anonimat, continuen circulant per la xarxa però ara troben altres hàbitats, com el twitter, per exemple.

Salvatblog ha anat evolucionant i actualment intento aprofitar les sinèrgies amb les xarxes socials. A principi d'any vaig canviar el disseny i he fet una profunda revisió dels enllaços amb altres blogs o webs, molts dels quals han quedat penjats o desactualitzats, que malauradament són basants. Obrir un blog sempre ha estat molt fàcil i molts s'hi han llençat, sovint amb una hiperactivitat inicial, però és al cap d'uns mesos quan la regularitat i la perseverància s'erigeixen com els grans valors dels bloggers. I aquí és on molts d'aquests blogs cauen com a mosques.

En el meu cas he tingut èpoques de més activitat i de menys, però mai he abandonat la publicació de posts d'una manea més o menys regular. Ja sabeu que aquest és blog miscel·lànic on hi trobareu tota mena de temàtiques. Els experts aconsellen decantar-se pels blogs temàtics, però a mi m'agrada que Salvatblog tingui aquest punt de calaix de sastre. Com sempre, hi sereu tots i totes benvinguts i benvingudes.

Joan Ciuró Gatell: pintant des de la llibertat

El protagonista d'una de les primeres Torrencades, l'Antònio Sonsona, em va suggerir fer-ne una altra del seu company de quinta, en Joan Ciuró Gatell. Conec molt més el fill d'en Joan, en Gerard, però amb el seu pare hi havia parlat algun cop. Mai de pintura. Amb cinquanta-set anys de carrera, Ciuró Gatell -d'aquesta manera signa les seves creacions des de fa anys- ha pintat més 3.000 quadres i acumula una seixantena d’exposicions. La primera va ser l'any 1970 a la Caixa de Pensions de Torredembarra, conjuntament amb un altre pintor torrenc, el seu amic Nicolau Amate.

Amb en Joan Ciuró vam quedar una tarda de dilluns al seu estudi del carrer Ample. La porta estava oberta i se sentia un piano. Vaig travessar l'estudi, farcit de quadres de diferents tamanys i tècniques, i en la saleta del costat vaig trobar en Joan tocant el piano. Em va explicar que ell anava per músic però que als quinze anys va decidir-se per la seva altra passió, la pintura, i se'n va anar a estudiar a l'Escola d’Art de Tarragona. Em confessa que potser es va equivocar: "Tocant només quatre notes pots tocar la fibra. Davant d'una tela en blanc pots tardar hores, dies per poder emocionar algú i si ho aconsegueixes". El seu darrer contacte “seriós” amb la música va ser durant el servei militar, a la Banda d'Infanteria de Marina, tot i que, com vaig poder comprovar, continua tocant amb molta solvència el piano.

Música i pintura van molt lligats en el procés creatiu de Ciuró Gatell. M'explica que pinta sempre amb música de fons, ja sigui clàssica o moderna com Lluís Llach o Serrat. Ara que està jubilat acostuma a fer-ho pel matí durant tres o quatre hores, a l'estudi de casa seva, a Babilònia. Al carrer Ample és on rep les visites, com ho són els possibles compradors. Fa deu anys que ha sortit del circuit de les galeries i afirma que se sent molt més lliure artísticament a l'hora de pintar, fent el que sent, sense estar condicionat.

També ha aconseguit llibertat durant la seva carrera gràcies a combinar sempre la pintura amb una feina que li permetia disposar d'un sou fixe cada mes. Tres fills eren una responsabilitat important i, segons Ciuró, si no estàs a la primera línia te la jugues i t'ho pots veure molt magre. Ha vist pintors que van voler viure només dels seus quadres i van acabar força malament. El moment actual és complicat per la pintura. La crisi arriba a tot arreu i més en un país com el nostre o la sensibilitat per l'art és menor que en altres països. L’any passat Ciuró va exposar a Villars, a França, i va vendre una trentena d’'obres. El 2011 ha estat una excepció en uns darrers anys força dolents.

En la pintura hi ha molt de màrqueting i molt de venedor de fum, segons l'artista torrenc. Em recomana que si vull comprar una obra d'art fugi dels qui et parlen de bones inversions i em fixi només en dues coses: si m'agrada i si el seu cost sadapta a la meva butxaca. Ciuró ha guanyat diversos premis, tant al nostre país com a França, i també n'ha estat jurat en altres. Reconeix que és una satisfacció guanyar un premi però els treu importància, els relativitza, perquè, segons ell, sempre estan condicionats a la composició del jurat.

Els referents d'en Joan Ciuró són diversos. L'entusiasma l’època dels impressionistes, però combina la predilecció per Renoir, Cézanne i companyia amb pintors catalans com Rusiñol, Casas o Nonell. M'explica que el Baix Gaià també va ser escenari de les atzagaiades d’aquests bohemis catalans que bebien absenta i volien vendre duros a quatre pessetes, però sabien pintar molt bé. Joaquim Mir o Miquel Barceló també estan entre els seus autors predilectes. Reconeix que hi ha tipus de pintura que no acaba d'entendre però que respecta i diu, enmig d'una rialla murri, que potser no és prou intel·ligent per comprendre-la.

A l'estudi del carrer Ample hom es pot fer una idea de la trajectòria de Ciuró Gatell, que té com a fil conductor el colorisme. S'hi poden trobar paisatges de vinya o marins però també nus femenins o retrats de la primera època, quan estudiava a l'Escola d’Art. La figuració es mescla amb l'abstracció. Em sorprenen uns quadres molt foscos, inquietants, de quan tenia 25 anys. M'explica que la pintura reflecteix els sentiments de l’autor durant una època concreta. Oli, pastel, aquarel·la, carbó, tinta xinesa, pinzell, foc, espàtula, gruixos… fustes velles aprofitades per pintar-hi a sobre. Li agrada molt la terra i sovint surt a pintar a l’aire lliure, en plena natura. Per a ell, l’estudi més gran del món. Allí desconnecta. També li agrada Baix a Mar.

En Joan Ciuró, que a la dècada dels setanta va canviar la signatura dels seus quadres per Ciuró Gatell per influència de l'aragonès Grau Santos, segueix pintant, des de la llibertat. Confessa que no se sent profeta a la seva terra però que percep l’escalf i l'apreci de molts dels seus conciutadans. I em sembla que amb això en té prou. Amb això i seguir pintant el que sent, sense condicionants.

Publicat al número de març de Diari de la Torre

Querol, Montagut, Pinyana…

Iniciatives com la Caminada Popular del Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, que es va portar a terme aquest dissabte 24 de març, són molt lloables des del punt de vista organitzatiu però també perquè ens permeten descobrir indrets i paisatges que tenim ben aprop, d'una bellesa indiscutible i que ens són desconeguts. Som-hi! Unes 130 persones vam sortir quan passaven deu muniuts de les nous des del nucli de Querol, direcció Esblada, ensenyorint-nos de la C-37 sota el lideratge de la gent del grup excursionusta Kampi qui pugui. Al cap d'uns pocs centenars de metres vam abandonar la carretera i vam enfilar un sender cap a la dreta, travessant un bosc frondós i amb rampes de pendent pronunciada que van allargar el grup.

Una hora i mitja després de la sortida les primeres unitats arribaven a l'altiplà on està situada l'esglesia de Sant Jaume de Montagut, imponent i inesperada pels que no la coneixen. L’organització es va lluir respartint taronges, plàtans, aigua i vi blanc i negre -naturalment el de +500, de l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu-, que després de l'esforç de més de 300 metres de desnivell s'agraeix. Després de la foto de família, el grup es va dividir en dos: els que tornaven a Querol pel camí més ràpid i els que ho feiem fent més volta, passant pel castell de Pinyana.

Els sembrats i la vinya protagonitzaven aquest tram de camí, que després es va tornar a internar en la frondositat del bosc mediterrani, amb mostres evidents de les pluges de mitja setmana. Enmig del recorregut, de forma gairebé inesperada, apareixia el Castell de Pinyana, edifici en runes envaït per la vegetació, però que encara conserva una certa majestuositat. Fent baixada vam tornar a trepitjar la C-37 tocava recórrer més de dos quilometres d'asfalt poc agraït. La recompensa era un bon aperitiu ofert per l’Ajutament de Querol i l'anunci oficiós que la tercera edició de la caminada tindrà sortida i arribada en el terme municipal d'Aiguamúrcia. Més de setze de quilòmetres en elímit de l'Alt Camp amb l'Alt Penedès i l'Anoia quedaven enrera en aquell dissabte assoleiat de març.

La crisi anímica

Vivim el cinquè any de la crisi econòmica més profunda del sistema capitalista des de l'any 1929. Sí, cinc anys, encara que alguns van tardar uns quants mesos a admetre-la en un els actes d'irresponsabilitat política més greus dels darrers temps. Però es veu que els interessos electorals eren més importants que reaccionar ràpid davant de la crisi. Precisament, posteriorment la reacció davant de la crisi va ser erràtica i ineficient en una legislatura negra de la democràcia espanyola. El resultat és que ens trobem entre els països europeus que més els està costant sortir d’aquesta situació.

Les crisis econòmiques a l'Estat espanyol es caracteritzen sempre per un ascens tan espectacular com dramàtic de l’atur. És el trist fet diferencial hispànic. I també català. I en aquesta s'estan arribant a xifres rècord. Ens diuen que encara no hem tocat sostre. La sensació és que si no fos per l’economia submergida, tan arrelada com poc combatuda, la situació al carrer seria insostenible. Les famílies, veritable espina dorsal de la societat, també aguanten casos cada cop més complicats. Però, paral·lelament a aquesta crisi real i tangible en les xifres macroeconòmiques i microeconòmiques se n'ha generat una altra de psicològica, encara més profunda. I cada cop tinc menys clar quina és pitjor.

Aixecar-se al matí i posar la ràdio és una manera d'agafar una depressió de cavall exprès. Si tens sort de tenir feina, les converses amb els companys i companyes estan marcades pel pessimisme. Sous que es retallen, rumors d'eliminació de llocs de treball, drets laborals adquirits en anys que es van perdent… Tornes a casa i cada cop més gent té familiars en situació d'atur o quedes amb algun amic que té una empresa i està a punt de tancar perquè li deuen diners –sovint alguna administració– i el banc no li dóna més crèdit. Tot es retroalimenta i la bola va creixent.

Per sortir d'aquesta crisi caldran mesures econòmiques, que tocaran el moll de l'òs del sistema. Segur! Però també fan falta actuacions per lluitar contra la crisi anímica que viu el nostre país, instal·lat en el pessimisme, atacat pel virus de la tristesa i la desesperança. Generació perduda, fills que viuran pitjor que els pares, res tornarà a ser igual... El bombardeig amb missatges pessimistes embolcallats de realisme només enfonsen encara més l'ànim de la ciutadania. El que segur que no hem de fer és el que vaig veure en una administració pública fa uns dies. Per estalviar uns centenars d’euros han reduït a la meitat els llums encesos. Penombra per afrontar els ajustos econòmics i el pessimisme segueix creixent.

Si no deixem enrere aquesta crisi anímica contagiada des de dalt i escampada entre la ciutadania, el túnel cada cop serà més negre i costarà més veure'n la sortida. I les solucions també han de venir des de dalt. Hi ha sectors que no estan en crisi, empreses que registren augments dels seus beneficis. La crisi no és global. Visibilitzar aquestes situacions positives seran el primer pas per començar a remuntar i sortir d'aquesta depressió econòmica i mental en què estem immersos des de ja fa uns quants anys.

Publicat al setmanari Notícies TGN

II Caminada Popular ‘El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar’

Aquest dissabe vinent, 24 de març, es portarà a terme la II Caminada Popular 'El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar', amb sortida i arribada a Querol i que recorrerà aquest territori situat a cavall de les comarques de l'Alt Camp i el Baix Penedès, al municipis d'Aiguamúrcia, Querol i el Montmell. Podeu triar entre un recorregut curt més apropiat per a les famílies i un altre de llarg, més exigent. Si us voleu apuntar hi esteu a temps. Podeu fer-ho al Facebook, als correus minxa80@gmail.com i jperez@querol.altanet.org i als telefons dels ajuntaments del Montmell (977 688 429) i Querol (977 638 288).

Us recomano que si us agrada el senderisme us apunteu a aquesta caminada. En la primera edició vaig participar en la seva preparació, que va ser llarga però va valer la pena després de les crítiques positives rebudes, i també com a caminant en el recorregut llarg. Aquesta caminada popular és un excelent exemple dels bons resultats que donen la col·laboració entre les administracions públiques i les entitats privades. L'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu i l’Associació Excursionista Kampi qui Pugui van tenir un paper cabdal perquè la primera caminada fos una realitat.

Pels que no coneixeu el Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, es tracta d'un territori que el tenim molt a prop i que gràcies a la seva poca densitat de població manté un encant especial. El seu paisatge està marcat pels contrastos entre la plana i la muntanya, entre la vinya i els boscos… Hi podeu trobar embotits i pa artesanal, vi, zones per fer escalada, ermites, el poble abandonat de Selma, cases rurals, bona restauració… La caminada d’aquest dissabte és una bona oportunitat per descobrir aquest territori a més de passar un matí gaudint de la natura. Us animeu?

Que parlin de tú encara que sigui... fatal?

Les xarxes socials ens ofereixen setmana sí setmana també episodis en què la viralitat extrema de twitter i facebook converteix en trending topic personatges i marques. Aquests darrers dies ha estat la Loewe la protagonista de milers de reaccions a twitter i fora de la xarxa dels 140 caràcters, perquè el debat sobre el nou anunci de la marca de moda ha arrbat als mitjans tradicionals. L'espot el podríem descriure com una sèrie de nois i noies 'modernets', fills i filles de la progessia espanyola dels vuitanta, cantant les excel·lències dels productes Loewe.

La imatge profunda de frivolitat de la joventut, de pobresa intel·lectual m'atreviria a dir, que ofereix l'anunci ha estat el detonant de l'allau de tweets que a partir de dimarts a la nit va inundar la xarxa. L'espot, amb La dansa del sabre de la Trinca de fons -almenys en el meu cas- és un devassall de bestieses, algunes de les quals generen vergonya aliena. La frase -almenys és el que em son a mi- "Lo más guay de España es que ningún otro país tiene las españolas" crec que hauria de passar a la història. Han sorgit diverses paròdies de l'anunci, com aquesta.

Ha aconseguit Loewe el que buscava amb aquesta campanya? Si cercava notorietat l'ha obtinguda de totes totes. Tothom parla d'aquesta marca, fns i tot qui no ha comprat ni comprarà mai un dels seus productes. Però comptava Loewe amb aquest alt índex de rebuig que s'ha produït? Era un efecte col·lateral previst en la seva estratègia de màrqueting? El millor que podem fer és esperar els resultats del proper trimestre i trobarem les respostes i si l'han encertada amb allò de "que parlin de tú... encara que sigui... fatal." La fredor dels números és sempre inapel·lable.

De quan arriben els idus de març

Vaig preguntar-li a en Toni Aira si Los idus de marzo podia ser metadona pels que tenim mono de The West Wing. Ooooooitant!, em va respondre. Una raó més per anar a veure aquesta pel·lícula dirigida per George Clooney. I un cop vista només puc que recomanar-vos fervorosament aquest film que ens permet endinsar-nos en els instints més baixos de la política. La trama és de les que t'enganxa fins el final i és apta també pels que no siguin malalts de la política.

A Los idus de marzo ens trobem amb un gran elenc d’actors. George Clooney -director-actor- encarna Mike Morris, un governador favorit en la nominació demòcrata i que es juga en les primàries d'Ohio rematar l'elecció o que el seu rival, un senador més veterà, Pullman, giri la truita. En Morris podem veure en alguns moments una mena d'Obama blanc. Paul Giamatti és el cervell de la campanya del senador Pullman mentre que Phillip Seymour Hoffman és l’homòleg en l’equip de Morris i té com a mà dreta Steve, el protagonista, un jove assessor polític interpretat per un actor en alça, Ryan Gossling.

La pel·lícula ens fa viure altre cop unes primàries americanes des de dins, amb tota la parafernàlia típica: sondejos, actes de campanya, delegats que ballen, cops d'efecte… i la relació amb la premsa. És en aquest aspecte on es veuen les diferències entre el nostre país i els Estats Units pel que fa la relació entre polítics i mitjans de comunicació, molt més punyents, que contrasta amb aquest gairebé servilisme previsible que caracteritzen les nostres campanyes electorals.

A la sortida del cinema, depenent de la capacitat de digestió del teu estómac, pots quedar una mica tocat, enfonsant en el pessimisme, després de les maniobres dels protagonistes. En el film es parla molt de lleialtat, un valor del qual en sóc molt partidari però que sovint escasseja, tot i que se'n pot trobar encara i de molt bona qualitat. El problema és que en política, com sabem els que hi hem tractat d'una o una altra manera, es conjuguen en excés verbs com conspirar i trair. De Brutus n'hi ha alguns en circulació i no cal ser Juli Cèsar per trobar-te l'esquena cosida de punyalades.

Aneu a veure Los idus de marzo i disfruteu d'una bona pellícula. I recordeu, sobretot, que la realitat sempre supera a la ficció.

La #canallesca compleix un any a Altafulla

El març de l'any passat un grup de periodistes de les comarques tarragonines vam iniciar uns sopars-tertúlia amb el nom de la #canallesca. La idea havia sorgit al Congrés de Comunicació Política de Catalunya amb el periodista i professor Toni Aira com a còmplice imprescindible. Ell va ser el primer convidat. Des de llavors han passat fins a onze convidats del món del periodisme i la comunicació del nostre país. L'última #canallesca va ser aquest dijous 8 de març a Altafulla amb l'expert en xarxes socials Genís Roca.

Durant aquest any ens ho hem passat molt bé i ens hem enriquit molt. I hem fet pinya en una professió en crisi i sovint marcada per l'individualisme. Per la #canallesca han desfilat Toni Aira, Xavier Grasset, Saül Gordillo, Antoni Batista, Josep Capella, Salvador Cot, Gemma Aguilera, Vicent Partal, Antoni Gutiérrez Rubí, Francesc Canosa, Neus Bonet i Genís Roca. I els que passaran!

Us deixo un enllaç amb el darrer post al blog de la #canallesa amb alguns detalls del sopar-tertúlia amb Genís Roca.

Sobre el carisma

Aquest diumenge veia l'entrevista que en Jordi Évole li feia a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol al programa Salvados. El primer pensament que em va venir al cap durant el programa és que Pujol als seus 81 anys està pletòric, molt fi en les seves afirmacions. Una segona reflexió que vaig fer és el carisma que desprèn el president, una personalitat abassegadora, que brilla de forma majúscula enmig de la mediocritat de la majoria de polítics i polítiques, no només de Catalunya sinó d’Espanya.

I a partir de Pujol vaig tornar cap a una de les preguntes que em faig des que tinc conciència política: El carisma és té o s’adquireix? I vaig recordar aquella frase que més d'un m'havia dit: “El carisma el fa el poder”. En aquests moments de la meva vida i després de seguir la política d’aprop durant més de dues dècades puc afirmar que pel que fa al carisma, d'on no n’hi ha no en raja. Cal una certa base per tenir aquesta ascendència especial sobre la gent i estar investit amb la porpra del poder no et garantitza, ni molt menys, ser un líder carismàtic -si que hi ajuda- i emergir de la mediocritat imperant, fruit de més de tres dècades de partitocràcia.

Jordi Pujol porta més de vuit anys allunyat de la primera linia de la política i les seves regulars aparicions en mitjans de comunicació són seguides amb atenció per una gran majoria dels catalans i catalanes, l'hagin votat algun cop o no, i també per molts espanyols i espanyoles, impactats pel sí a la independència de Catalunya que ara defensa el president. En canvi, altres polítics que fa molt menys temps que han passat a un segon pla han passat a un oblit profund. El que us deia, d'on no n'hi ha no en raja.

Jordi de Manuel es fa el suec

Vaig descobrir en Jordi de Manuel fa uns quants anys amb L'olor de la pluja. Era una combinació de ciència-ficció i novel·la policiaca en una Barcelona semiapocalíptica que em va deixar un bon sabor de boca. Al Vendrell el vaig conèixer personalment, a la jornada sobre novel·la negra al Vendrell. He anat llegint cada una de les novel·les que ha anat publicant des de llavors –El raptor de gnoms i Mans lliures- i anteriors, com Tres somnis blaus i Cabells porpres.

El que m'agrada del que escriu aquest biòleg i professor de secundària barceloní és que no només lliga unes trames que t'atrapen fins el final sinó que crea unes atmòsferes molt especials en els seus llibres, ja estiguin situades en el passat, el present o el futur. Els personatges també estan molt treballats i estan dotats d'una complexitat que dóna molt de joc en alguns moments. En la jornada negra vendrellenca, De Manuel va dibuixar en una pissarra el seu esquema global a l'hora d’escriure les seves novel·les, amb salts al futur i retorns al passat

De Manuel acaba de treure un nou títol al mercat, La mort del corredor de fons, que es va presentar aquest mateix dijous a Barcelona i que se situa a la Barcelona de 2008. Crec que en aquest nou llibre l'autor barceloní ha evolucionat cap a un gènere molt negre, que no té res que envejar a la novel·la sueca que tant s'ha posat de moda els darrers anys. Amb La mort del corredor de fons (facebook) viurem una nova aventura protagonitzada per l'inspector Marc Sergiot, un antiheroi a qui ja se'l coneix com el Colombo català. Trobareu molta sang i molta violència en aquesta novel·la, però també moments per a la reflexió sobre la condició humana. Una combinació que sempre caracteritza les obres d'en Jordi de Manuel.